INICI DE LA PEL·LÍCULA Títols de crèdit Apareixen els crèdits de color blanc sobre fons negre i sobre les primeres imatges del film al ritme de cada canvi de plà. Amb la música començen a anar més ràpid. Música La música és de gaita i molt tradicional, idea que es relaciona amb el primer estandart que s'aixeca per començar la desfilada cap al saló d'actes: TRADITION Títol de la pel·lícula El títol de la pel·lícula apareix també en lletres blanques sobre fons negre i subratllades aixó remarca la rectitud i el preestabliment que segueixen les coses. A l'angle dret de la imatge hi ha una espelma encesa que de nou ressalta la idea de la tradició, i que crema sota el títol. RELACIÓ PLANS−SEQÜÈNCIA El primer plà , el plà detall del quadre en el que apareixen representats alguns estudiants vestits amb uniforme, es relaciona amb el següent en que veiem un nen, també vestit amb uniforme. Semblança de formes. Hi ha també una relació entre l'espelma del títol de la pel·lícula, abans comentat, i el plà en el que tots els nens s'encenen les espelmes els uns dels altres. Semblança de formes. A partir d'aquí hi ha una transició acústica en la que es sent primer la veu del director, hi ha un tall i apareix el director parlant pel micròfon a tota la sala. Els ocells surten esvalotats dels camps que formen el campus de l'escola, es passa doncs als estudiants baixant les escales i muntant un sarau descomunal. Igualtat simbòlica Un dels professors mira per la finestra, s'ens mostra en panoràmica el que està observant, una colla de nois amb el professor que es passejen pel pati, hi ha doncs un tall que ens porta a la posició dels alumnes. Els nois s'escapen de l'escola, i tot està a les fosques, només es veuen les ombres projectades a la paret, tot seguit veiem en plà general com tots encaputxats de negre (ombres) atravessen el campus. Efectes lluminosos. Un dels personatges fa sonar un telèfon en mig de la sala de reunións dient que es una trucada de Déu, tot seguit hi ha un tall en sec i apareix el noi al despatx del director rebent un càstig. DESCRIPCIÓ Ambient L'ambient on ens sitúa la pel·lícula és, des d'un bon principi, molt conservador. Des dels colors fins l'il·luminació passant pel vestuari i la caracterització dels personatges, aquest film, ens dóna una idea temporal que ronda la meitat del segle vint, època aproximada en que es sitúa, i ho fa sense tenir en compte les revolucions ideològiques dels anys cinquanta (preparatius inminents de la fabulada década dels seixanta) al 1

voltant dels personatges que s'ens mostren. Aquestes tendències queden més aviat representades fugaçment davant les presències de personatjes aliens al seu entorn. Així doncs, es remarca la idea del conservacionisme, l'atmosfera d'un món que no vol canviar davant les incursions dels nous temps, i on tot alló que guardi alguna similitud amb aquests es criticat, sancionat o expulsat sense cap tipus de flexibilitat o tolerància. Personatges Protagonista: Aquest personatge queda encarnat per un noi de pell blanca i morè. La seva mirada es la clau que ens porta a les profunditats d'un ànima que vol ser lliure i no pot, la tristesa dels seus ulls, constant en tot el film, ens obre les portes a la seva vida marcada i estructurada per unes pautes imposades pel seu pare. Es també un individu feble que no aconsegueix soportar aquesta tensió, aixó el portarà a acabar amb la seva vida. El gran nombre de picats als que es veu sotmès durant la història i la duresa moral que contenen vàries de les seves frases pertanyen en conjunt a un ésser deprimit i cansat de viure ajupit. Pare: És potser el personatge més dur i intransigent, i representa en ell mateix tota la problemàtica conservadora que avans s'ha mencionat. Es l'impediment amb el que el seu fill (protagonista) es troba cada vegada que intenta disfrutar de la seva pròpia llibertat, val a dir, que per causa d'aquest, es gairebé inexistent. És per tant l'oposició al seu fill en el que a plans i angulació es refereix. Els continus contrapicats que acompanyen el seu diàleg pujat de tò, inclús cridat en algun moment, composen la figura d'un personatje totalment aliè a la vida del seu fill. Director: Es potser el personatge que complementa la personalitat del pare, en algún moment serveix d'instrument d'unió entre aquest i el seu fill, per dur aterme les seves voluntats. Les angulacions són fixes i contundents, seques i severes, inexisteixen els primers plans amb funció enfàtica, cosa que ajuda a parapetar la seva personalitat. Professor: Representa l'alliberació dels alumnes. Per ells és el món exterior, és la realitat que els espera i que els fa sentir més grans. És un personatge passatger, aixó es que arriba i després marxa, per un senzill motiu, ha d'acabar la lliçó. Els ensenya el que tenen al seu abast i com utilitzar−ho, i tot seguit es veu obligat a deixar−los anar per donar als alumnes la seva pròpia expressivitat sense influències. Es el punt de referència sobre el que gira la pel·lícula. Apareix amb una impresionant quantitat de primers plans i contrapicats que superen tota espectativa del pare de fer canviar el seu fill. No crida, i Per uns moments, puja a tots els seus alumnes allà on ell acostuma a estar. EL TEMPS Joc entre present i passat Com ja s'ha esmentat a la descripció dels ambients, l'escola en la que es desenvolupa l'acció viu sota un impresionant pes de tradició i conservacionisme, és a dir, que viu en un passat força llunyà al temps en que es desenvolupa la pel·lícula. És curiós doncs, veure com el que oprimeix els alumnes i els marca, és el mateix que d'alguna forma els ha de portar al triomf (cosa que malgrat les constants contraposicións mai es nega). En algunes seqüències els personatges es veuen marcats de forma molt clara per alumnes anteriors com germans o pares que van aconseguir l'èxit gràcies als mètodes empleats per l'escola. Aixó els impedeix veure que potser en el seu moment també van tenir un present, i que haguèren de lluitar per les mateixes coses per les que ara ho han de fer ells. Aquí es troba el joc, el seu present es el nostre passat, però també es el nostre present. Carpe diem Aquesta expressió, aprofita el moment, apareix de forma constant a tots els personatges que d'alguna manera 2

es deixen portar per les classes de literatura, i a cadascuna de les seqüències es veu impresa la marca que van imposar els poetes del s.XVI. Viure el moment es converteix gairebé en una progressió geomètrica que va augmentant durant la pel·licula i que exclata al final, quan l'alumne més cohibit provoca que dos terços dels seus companys s'enfilin als pupitres tal i com el professor, que marxa, els va ensenyar un dia. En aquest sentit, cada alumne es pren aquesta frase a la seva manera, i aprofita el moment tal i com ell decideix fer−ho, aquí és on es troba el veritable feeling del carpe diem. Tot d'una els alumnes se n'adonen de que les seves vides són seves i de ningú més, i que malgrat els consells que pugui un rebre dels adults, sempre ha d'acabar fent el que els sembli el més adient i correcte. LA VISIÓ DE LA DONA Amb un cronòmetre a la mà podem comprovar que el temps en pantalla que se li dedica a la dona és abismalment escàs comparat amb el de l'home. El que està clar és que la dona no és un personatge clau a la pel·lícula, pero si és molt important per algun dels personatges. Un d'ells, per exemple, troba el seu carpe diem en una noia i s'arrisca fins i tot a rebre una pallissa per estar amb ella, per tant, el seu alliberament ve descohibit gràcies a la imatge de la dona. Potser aquest personatge representa l'amor. Una altra dona important és la mare del protagonista, i sobretot, la seva actitud davant la imponent autoritat del pare que la deixa totalment eclipsada, fins al punt que només diu una frase i ho fa fora de la presència del seu marit. Una última aparició de la dona a comentar, és la de les dues noies que una nit són convidades a assistir a una reunió del club. La reacció dels membres es força curiosa, ja que senten una sensació extranya que no havíen experimentat masses vegades, l'atracció sexual. Enfatitza això la incultura que mostren les dues fèmines i la seva reacció de falsa inocència davant els decadents poemes que el membre més agosarat del grup els hi dedica. Aquí es juga amb la provocació que senten els estudiants en sentir−se davant de les noies i la forma en que es prenen aixó com una llibertat que ells mateixos s'han concedit. Comentari sobre la pel·lícula: El Club De Los Poetas Muertos Per Raül Fernàndez López 1.7

3