Història social lingüística i literaria

Elements de Sociolingüística

2. LA VARIACIÓ LINGÜÍSTICA. ELEMENTS DE SOCIOLINGÜÍSTICA La variació lingüística. Una llengua constitueix un sistema verbal de signes doblement articulat (significat i significant), que serveix de mitjà de comunicació entre els membres de la comunitat que en fan ús. Tota llengua, doncs, es presenta com un fet unitari i social. Ara bé: que una llengua siga un codi unitari no implica que haja de ser un sistema necessàriament uniforme, sinó al contrari: la diversitat, la variació, és un tret inherent a les llengües humanes. És evident que tots els parlants no parlen de la mateixa manera, fins i tot un mateix parlant pot variar les seues realitzacions lingüístiques d’acord amb unes determinades coordenades (context, edat...). Així, si un parlant decideix emprar unes formes concretes en lloc d’unes altres possibles per tal d’adequar el seu discurs al moment i a l’entorn concret, està fent ús de la variació lingüística. Per variable lingüística entenem tota unitat que pot presentar-se en dues o més formes o variants diferents en funció dels aspectes socials i lingüístics que determinen un acte comunicatiu. Les variants són formes lingüístiques equivalents però socialment diferenciades: Expressió culta o literària: paor, pànic, esfereïment Expressió no marcada: por Expressió col·loquial o vulgar: caguera, estar acollonit Tenint en compte el concepte de variació lingüística, Coseriu va establir una sèrie de pols al voltant dels quals s’estructuren les diverses varietats: -

Varietats diacròniques: (o varietats històriques) afecten bàsicament a la història de la llengua i al pas del temps. Es tracta de l’ús lingüístic condicionat per unes coordenades temporals. Relacionat amb la variació diacrònica està el concepte d’arcaisme (forma lingüística que fou usada en el passat, però que avui ja no té vigència col·loquialment) i el de neologisme (elements lingüístics nous que encara no gaudeixen d’una certa acceptació general).

-

Varietats diatòpiques, més conegudes com dialectes geogràfics o senzillament dialectes, venen donades per la relació que s’estableix entre les persones que viuen en llocs

1

Història social lingüística i literaria

Elements de Sociolingüística

pròxims, les quals comparteixen unes característiques lingüístiques comunes que les diferencien d’altres grups que habiten altres territoris de la mateixa llengua (L’estudi: dialectologia). -

Varietats diastràtiques, o varietats socials o sociolectes, són aquelles que caracteritzen els diversos estrats o grups socioculturals que componen tota societat lingüística (per exemple el verlan francés).

-

Varietats diafàsiques, o registres, són aquelles que estan condicionades pel context general que envolta la situació de parla: l’interlocutor, el medi... Llengua i dialecte. Les varietats diatòpiques o geogràfiques normalment reben el

nom tradicional de dialectes, subdialectes o parlars, d’acord amb els diferents graus de diferenciació lingüística. Generalment el parlar fa referència a la llengua d’un poble o d’una ciutat, el subdialecte al d’una comarca o grup de comarques i el dialecte al d’un territori més extens. Un dialecte pot ser definit com la forma que presenta una llengua en un determinat sector geogràfic del seu domini, delimitat per una sèrie d’isogloses (línies que marquen l’abast d’un tret o fenomen lingüístic), un conjunt de trets caracteritzadors d’una varietat geogràfica que contrasta amb altres varietats geogràfiques de la mateixa llengua. Així, tothom parla en dialecte i tot dialecte suposa una llengua perquè una llengua no és més que la suma de dialectes, l’abstracció nominal que es fa de totes les variants sense cap plasmació geogràfica excloent. La distinció entre llengua i dialecte ha estat feta per la lingüística moderna; per a l’home medieval, es tractava de dos termes ambivalents: el parlar d’una comarca podia, fins i tot, rebre el nom de llengua. Popularment els termes de llengua i dialecte són causa molt sovint d’equívocs i malentesos, ja que el dialecte ha adquirit un sentit pejoratiu, amb una valoració absolutament acientífica. De fet en la realització pràctica no existeix la llengua, sinó les diferents variants o dialectes, és a dir, que els dialectes no són degeneracions menyspreables de la llengua, ben al contrari, tots els dialectes tenen idèntica dignitat com a part integrant del conjunt de dialectes anomenat llengua.

2

Història social lingüística i literaria

Elements de Sociolingüística

Llengües minoritàries i llengües minoritzades. Quan parlen de llengües minoritàries ens fixem en un criteri quantitatiu: en el seu nombre de parlants. Es consideren, doncs, llengües minoritàries les que tenen un nombre reduït de parlants. Ara bé: a partir de quina xifra exacta es parla de llengua no minoritària? Només quinze llengües són usades per cinquanta milions de persones, entre les quals sumen més de la meitat de la població mundial. Per tant, la majoria de les llengües del món tenen un nombre reduït de parlants i no per això deixen de ser tan dignes com les majoritàries. Algunes de les llengües minoritàries que es parlen a Europa són: el suec, el búlgar, el català, el noruec, el finés, el letó... Una llengua minoritzada, en canvi, és aquella que pateix la interposició d’una l' altra llengua i està immersa en un procés de retrocés dels seus usos en la pròpia comunitat lingüística. Tots els seus parlants es veuen obligats a exercir un bilingüisme unilateral, ja que la llengua pròpia resulta insuficient per a viure-hi. Cal dir, a més, que no existeix un paral·lelisme entre llengua minoritària i minoritzada. Trobem el cas del danés (minoritària i no minoritzada) i el de l’espanyol a Puerto Rico i l’alemany a L’Alsàcia (no minoritàries i minoritzades). Llengües en contacte. Aquest concepte va ser difós el 1953 per Uriel Weinreich per designar la relació que mantenen dues llengües al si de llurs comunitats. Al món són freqüents els contactes entre llengües, ja que hi ha molts menys estats que llengües, de manera que podem afirmar que el monolingüisme és la situació estranya, l’excepció, i la norma general és el plurilingüisme. A tot Europa, per exemple, només trobarem monolingüisme a Portugal, Islàndia i Albània, i fins i tot en aquests països hi haurà gent capaç d’expressar-se en altres llengües (per aprenentatge escolar, necessitats laborals...). Ara bé: aquest contacte entre llengües pot resoldre’s i manifestar-se de manera distinta en cada societat. El primer concepte que delimitarem serà el de bilingüisme. Per bilingüisme entenem el cas més simple de plurilingüisme: aquelles situacions en què les llengües en contacte en són només dues. Aquesta definició tan àmplia ha provocat que aquest terme s’haja aplicat a situacions totalment diferents i que no sempre tenen relació amb la sociolingüística. Bàsicament establim tres classes de bilingüisme:

3

Història social lingüística i literaria

-

Elements de Sociolingüística

Bilingüisme individual: capacitat d’una persona per a expressar-se o emprar dues llengües. Es parla de bilingüisme en casos tan distints com:

-

•

Segons el grau d’ús d’una llengua: passiu vs. actiu

•

Segons el grau de domini de les llengües: simètric vs. asimètric

•

Segons la motivació psicològica: instrumental vs. Integratiu

Bilingüisme social: es tracta d’una situació on el bilingüisme individual (el poliglotisme dels individus) afecta col·lectius sencers que formen grups socials. En aquest cas s’usen dues llengües que alternen segons unes normes d' ús establertes que n’organitzen les funcions. Ara bé: el bilingüisme social sempre amaga una situació de desigualtat, sol manifestar-se com una situació conflictiva quan a les funcions de cada llengua. Sociolingüistes com Aracil i Ninyoles han denunciat el que ells han anomenat el mite del bilingüisme. Es refereixen a la ideologia promoguda des de certs sectors socials, que ells anomenen bilingüistes, i que solen ser monolingües en la llengua dominant, segons la qual existeixen societats intrínsecament bilingües. Aquests autors argumenten que, si existeixen societats bilingües no ho són intrínsecament, sinó que per diverses raons s’han vist abocades (necessitades) a ser-ho. Per tant, el discurs bilingüista legitima la imposició de la llengua dominant i se’ns presenta com un pretext per ocultar una evident situació de conflicte i un procés de substitució lingüística. És per aquesta raó que podem parlar de bilingüisme unidireccional o bilingüisme substitutori, ja que la dualitat de llengües només es fa en una direcció: són els parlants de la llengua minoritzada els que aprenen i usen la dominant, i no al contrari.

-

Bilingüisme territorial: és aquell que trobem en un espai determinat, dividit en dues zones delimitades geogràficament, que tenen cadascú una llengua pròpia, com per exemple a Bèlgica (neerlandés i francés). Al País Valencià també trobem unes zones castellanoparlants i unes altres valencianoparlants, tot i que l’Estatut no fa divisions a l’hora d’oficialitzar la llengua. Com es pot veure, el concepte de bilingüisme és excessivament ampli i només

denomina aquella situació en què s’usen dues llengües sense explicar-nos la distribució, la causa de la situació... és per això que els sociolingüistes han introduït uns altres conceptes més específics com els de diglòssia, conflicte lingüístic i procés de substitució.

4

Història social lingüística i literaria

Elements de Sociolingüística

El terme diglòssia fou usat sociolingüísticament per Ferguson per a explicar situacions com les de l’àrab, el grec modern i l’alemany de Suïssa en què “en una situació lingüística relativament estable, a més dels principals dialectes de l’idioma, hi ha una varietat superposada molt divergent, molt estandaritzada, vehicle d’un cos de literatura ampli i respectat, procedent d’un període més antic o d’una altra comunitat parlant, que és sobretot apresa en l’ensenyament i usada en escrits i parla formal, però que no ho és en cap sector de la comunitat en la conversa ordinària”. Posteriorment, Ferguson amplià el concepte i també considerà diglòssiques aquelles situacions paral·leles en què hi ha dues llengües, una (A) que s’usa en la comunicació formal, i una altra (B) que s’usa en la comunicació familiar o col·loquial, principalment oral. Aquesta situació, doncs, serà altament desequilibrada i inestable quan les funcions d’un idioma (A) contenen i sobrepassen les d’un altre idioma (B). Com que l’un és indispensable, l’altre probablement esdevindrà innecessari, i es produirà un procés de substitució lingüística. Conflicte lingüístic i substitució lingüística (o normalització). Existeix un conflicte lingüístic quan el contacte de dues llengües origina una situació en la qual dos sistemes lingüístics competeixen entre ells, desplaçant parcialment o total un sistema en els diversos àmbits d’ús. El replegament dels usos de la llengua recessiva porta a aquella societat a una disjuntiva: la substitució lingüística o la normalització. Ara bé, una vegada que una comunitat lingüística entra en una situació de conflicte, el procés iniciat es dirigeix vers la substitució com a solució natural, sempre que no es produesca un esforç conscient d’intervenció social: la normalització lingüística, normalment duta a terme per polítiques lingüístiques. El conflicte lingüístic és, per tant, una situació dinàmica a diferència dels conceptes de bilingüisme i diglòssia, que es dirigeix vers la substitució a través de tres etapes: 1a etapa o etapa inicial. Una llengua comença a ocupar certs àmbits d’ús de la llengua que fins a aquell moment havia exercit totes les funcions lingüístiques de la comunitat.

5

Història social lingüística i literaria

Elements de Sociolingüística

2a etapa o procés de bilingüització. Les

dues

llengües

conviuen

de

manera

diglòssica. Aquest procés és el més llarg i prolongat, i es produeix d’acord amb unes regularitats que solen ser: socials, espacials, funcionals, d’edat i de sexe... 3a etapa o procés de monolingüització. Es tracta del procés d’abandonament progressiu de la llengua dominada i la suplantació d’aquesta per la llengua dominant. Normalment ve marcada per l’aparició de dos fenòmens que acceleren el progrés: a) La identificació conflictiva: la conformen una sèrie d’actituds lingüístiques com l’autoodi, la mitificació del bilingüisme i la creació de prejudicis lingüístics. b) El bilingüisme unilateral: que sol aparèixer quan una llengua dominant s’ha instal·lat de tal manera que el seu domini no és sols necessari, sinó també suficient. Petjades lingüístiques: els components lèxics. La llengua reflecteix les incidències de la comunitat de parlants i ens ofereix els grans moments de llur trajectòria històrica. Aquest gran inventari de paraules que és una llengua manté relacions d’intercanvi amb altres de més o menys pròximes, intercanvis que responen sempre a imperatius extralingüístics. Considerat des de la perspectiva de la llengua que el cedeix, el pas d’un element lingüístic des d’una llengua a una altra és un préstec. Des de la perspectiva de la llengua receptora es tracta d’un manlleu. Quan els mots manllevats encara no ha assolit carta de naturalesa definitiva en la llengua receptora es coneixen amb el nom de neologismes. Ex de manlleu del castellà: gaspatxo Ex. de préstec al castellà: añoranza Ex. de neologisme: software Quan els mots que s’introdueixen tenen un equivalent en el sistema receptor, no podem parlar pròpiament de préstec, sinó de barbarisme, és a dir, de mot estranger, amb la connotació negativa de la paraula. Un barbarisme usurpa una part de les funcions de la llengua pròpia i no sol aportar res que no es trobe ja inclòs en el patrimoni lingüístic dels parlants que l' acullen. Normalment, tant el grau de penetració de barbarismes i manlleus com el de préstecs és un indicador de la solidesa cultural d’una llengua.

6

Història social lingüística i literaria

Elements de Sociolingüística

Ex de barbarisme del francés: foulard La primera font d’orígens o etimologies del nostre lèxic és el llatí. Ara bé: a partir de la forma llatina, uns mots ens els n’hem incorporat directament, sense més (cultismes). D’altres, comparats amb la llengua mare, han experimentat una lleugera modificació (semicultismes). Finalment, n’hi ha que amb prou feines hi reconeixem l’ètim, ateses les modificacions que ha sofert al llarg de la seua vida (mots populars o patrimonials). En ocasions, però, un mateix ètim ha donat dues solucions diferents, una de popular o patrimonial i una altra de cultista: CATHEDRA > cadira vs. càtedra LAICU > llec vs. laic A més dels diferents tipus de llatí, el català s’ha deixat influir i ha influït per altres llengües. El contacte entre llengües, de fet, aporta característiques d’una llengua a l’altra, conformant-se els següents conceptes: •

Substrat: es refereix al fet que la llengua originària d’un territori colonitzat per una altra llengua exerceix una influència sobre la fesomia de la llengua invasora i doncs, condiciona l’evolució d’aquesta abans de ser substituïda. Per exemple, les diferents llengües dels pobles de la Península Ibèrica que foren romanitzats i, per tant, colonitzats lingüísticament (iber, celta, etc) condicionaren l’evolució del llatí (llengua invasora) abans de ser substituïdes (per exemple, dels germànics, espia, sabó...).

•

Superstrat: designa la influència que exerceix la llengua invasora, abans d’ésser assimilada, sobre la llengua autòctona.

•

Adstrat: s’utilitza per a fer referència a la influència mútua entre llengües.

7