Alexandre el Gran Biografia d'Alexandre el Gran. Alexandre va néixer a Macedònia. Va ser fill de Felip II, rei de Macedònia, i d'Olimpia. Va rebre una educació d'art prestigi a càrrec d'Aristòtil. Va mostrar una gran interès per l'imperi Persa i el seu funcionament, així com per la invasió dels Perses a Macedònia. També li van interessar les llegendes de Baco. Va trobar a Aquileu com el model que havia d'imitar. A partit dels 16 anys va estar al càrrec del govern de Macedònia. Va prendre part per primera vegada a una batalla: Queronea, contra els medes. Més tard es va enfrontar contra el seu pare, ja que aquest va repudiar a Olimpia per a casar−se amb la neboda d'Àtal. Alexandre es va posar de part de la seva mare i al banquet de noces es va enfrontar a Àtal i es va exiliar juntament amb Olimpia. No tornaren fins que assassinaren el seu pare. Alexandre va succeir−lo al tron. Més tard es va celebrar una assemblea on es va aprovar la guerra contra els perses, però amb el temps les batalles d'Alexandre s'estengueren per bona part del món, arribant així a Tebes, Lícia, Panfilia, Frigia, Egipte, Mesopotàmia, Babilònia, Iran (on es va casar amb Roxana), entre d'altres. La seva vida va estar marcada d'elements perses; el seu matrimoni segons el ritus iranià, l'ús d'atributs reals perses exigir als macedonis que es postressin davant ell segons el gest d'adoració que els perses realitzaven davant els reis... Tot això va fer que hi hagués crítiques en contra d'ell, però va manar executar a Filotes, Parmeni, Calístenes i Clito (el seu germà), per demostrar el seu poder. Més tard es va casar amb la filla de Dariu i amb la de Oc, sense repudiar a la seva dona, Roxana. La mort del seu gran amic, Hefestió, el va impressionar molt fins al punt de que va sacrificar al metge que el va atendre, va fer caure temples i va manar apagar els focs sagrats de tota Àsia. Alexandre va morir als 33 anys (any 323 aC.) víctima del paludisme. Ni tan sols no va poder arribar a designar un successor. Els seus dominis van caure en mans dels seus generals, iniciant−se així a nova etapa que els historiadors anomenen hel·lenística Les conquestes d'Alexandre el Gran. • La conquesta d'Àsia menor: Alexandre desembarcà a Àsia amb un exercit de 50.000 homes. Allà hi dugué a terme una batalla que concluí l'any 334 aC. Amb la seva victòria. Seguidament inicià un procés d' alliberació de les ciutats gregues de la zona establint règims democràtics i expulsant als tirans que els governaven. • Les costes fenícies i Egipte: Alexandre arribava al nord de Síria quan s'hagué d'enfrontar amb el rei persa Dariu III en un combat establert a Issos l'any 333 aC. Del qual sortí victoriós. Amb aquesta nova victòria Alexandre seguí avançant cap a Orient i el sud fins arribar a terres egípcies, on fou acollit com un vertader alliberador ja que, la població 1

indígena d'Egipte estava cansada del domini persa. • El centre de l'imperi persa: Després de la seva estància a Egipte, seguí el seu camí cap al centre de l'Imperi Persa. LA gran batalla definitiva contra un exèrcit persa fou a Gaugamela l'any 331 aC. Que finalitzà amb la victòria d'Alexandre i amb la seva coronació com a nou rei. L'any 330 aC. Alexandre s'apoderava de la darrera de les ciutats perses, finalitzant així la seva conquesta. Malgrat tot, Alexandre organitzà una persecució contra Dariu III, ja que aquest havia escapat viu de la batalla. Dugué a les seves tropes per territoris escarpats i muntanyosos amb unes condicions climàtiques molt dures i amb grans marxes agotadores, fet que provocà certes conspiracions contra Alexandre, les quals finalitzaren amb l'eliminació d'importants personatges del seu entorn, com el vell general Parmenió. • La conquesta de la Índia: La Índia no formava part en aquells moments de l'Imperi persa i , per tant, no existia cap tipus de necessitat estratègica que justifiqués la conquesta. És probable que es tractés d'un desig d'Alexandre ja que la Índia prometia un gran botí. La batalla decisiva fou contra el rei Poro, el qual impedí que Alexandre creués el riu Indo durant un cert temps. Finalment Alexandre aconseguí creuar el riu i desplegà la seva cavalleria fent front a la cavalleria índia. Aconseguí la victòria gràcies als seus 200 elefants i als seus 300 carros de guerra. IMPERI D'ALEXANDRE MAGNE DINASTIES HEL·LENÍSITIQUES Origen i característiques A la mort d'Alexandre el Gran el territori conquerit a quedar en mans dels seus successors: Antígones, Ptolomeu, Lisímac, Seleuc i Casandre. Les terres quedaren repartides de manera que Antígones era el que tenia més poder i més extensió de terres quedant−se amb l'Àsia conquerida. La dinastia més estable fou la de Ptolomeu, que es quedà amb Egipte. Les terres de Babilònia i Síria, que arribaven fins a la Índia quedaren a les mans de Seleuc. Lisímac es quedà amb Tracia i l'Àsia menor; i Grècia i Macedònia foren a parar a la dinastia Antigònida, però en mans de Casandre, fill del general Antígones Dinasties més importants. Dinastia Antigónida Després de 20 anys de llargues lluites entre generals per aconseguir les terres que va conquerir Alexandre el Gran, Antígones va aconseguir Àsia. Amb aquestes terres a les seves mans, Antígones va convertir−se en el díadoc (successor d'Alexandre) més poderós. Dinastia Ptolemaica La dinastia de Ptolomeu I Sóter va governar Egipte durant el període hel·lenístic. Aquesta dinastia va adoptar els costums i va ser enemiga de la dinastia Selèucida. La darrera governant va ser Cleopatra, que després de la seva mort i la del seu fill, la dinastia va desaparèixer i Egipte fou annexionada per August I a l'Imperi Romà.

2

Dinastia Seleucida. Després de la mort d'Alexandre, Seleuc I Nicator va governar Síria entre 303 i 281 aC. Però des de 69 aC el seu poder ja comprenia Babilonia i, Síria i gran part d'Àsia. En aquesta dinastia el govern va ser influït pels reis siris, mesopotàmics i perses, fent que els reis fossin adorats com a déus.

3