MIRANT ENRERE . MIRADA ENRERA HISTÒRIA ENRERE MIRADA ALFONS III, EL BENIGNE. ENRERA Hi ha quelcom novel·lesc sobre el comportament del fill gran de Jaume II, el Just. El fill gran, que també es deia Jaume, va produir un gran escàndol, precisament el dia del seu casament. Mentre s’estava oficiant la missa de gaudium et spes en honor dels promesos, el primogènit de Jaume II es va aixecar i se’n va anar a refugiar-se a la sagristia. Varen córrer darrera seu el seu germà Alfons i altres dignataris, tots esverats. Jaume, en canvi, estava molt seré. Va dir que li sabia greu haver arribat fins a aquest moment, però que ell no es veia ni casat, ni successor del Regne; ell el que volia, era simplement entrar a la vida religiosa. El fill segon, Alfons, va ser nomenat successor de la Corona i a la mort de Jaume II, va accedir a governar el que ja era una nació molt important al sud d’Europa, malgrat que les illes, Còrsega i Sardenya, continuaven sense ésser dominades del tot. Alfons III, dit el Benigne, havia nascut a Nàpols el 1299 i la seva mare era Blanca d’Anjou, una de les peces que van ser necessàries per arribar a la pau d’Agnani, promoguda per Jaume II i Carles de Nàpols i beneïda pel Papat: el casament del rei català amb la filla de l’Anjou napolità. En vida del seu pare, Alfons, va ser al capdavant de la expedició que va fer realitat, ja era hora, la donació secreta de la Santa Seu, la de les illes de Còrsega i Sardenya. Efectivament l’hereu de la Corona va ser qui va dominar per primera vegada Sardenya; no seria pas la darrera vegada que un estol català hauria fer valer per la força, el domini sobre aquesta illa.

Alfons s’havia casat amb Teresa d’Entença, el 1314, que segons Muntaner era “una de les pus gentils qui filla del rei no fos” i amb el seu casament va aportar el comtat d’Urgell, ja que Teresa era la neboda del comte i aquest va estar d’acord amb la incorporació de l’Urgell a la Corona. Teresa va tenir una bona fillada amb Alfons, però va morir encara jove, el 1327, just cinc dies abans del seu sogre, Jaume II. A la mort de Teresa, el Consell Real aconsellà a Alfons de tornarse a casar. Era veritat que hi havia fills de Teresa, però es va creure oportú, tota vegada que el rei era encara jove, valia la pena d’assegurar la successió: hi havia molta mortaldat infantil. Alfons seguí els suggeriments de la seva gent de confiança i es va casar amb Elionor de Castella el 1329, filla de Ferran IV de Castella. Aquest matrimoni va tenir unes greus conseqüències per la Corona, fruits de la manera de comportar-se la reina Elionor, que amb moltes variacions, recorda la manera que va tenir la reina Violant d’Hongria, volent assegurar pels seus fills – per cada un d’ells- una part de la Corona; les famoses particions de la reina Violant. Elionor va tenir dos fills d’Alfons i ja des de la naixença es va preocupar del futur dels seus fills: els fills de Teresa d’Entença tenien prioritat en la successió. Llavors va obtenir dels seu marit, el rei Alfons, no les particions, sinó, les donacions parcials. D’aquesta manera l’esposa castellana va aconseguir que el seu fill gran, Ferran rebés, al seus tres anys d’edat, el marquesat de Tortosa i part del regne de València. Encara no es comprèn perquè el rei Alfons va admetre que el primogènit, -fruit del casament anterior, Pere, llavors un xicot de tretze anys, però molt espavilat- perdés una part de les terres valencianes a favor d’un germanastre i de 3 anys. Durant l’estada dels reis a València l’any 1333, els nobles valencians tots ells van fer pinya a l’entorn de Guillem de Vinatea i van exposar per boca de Vinatea el perill de revolta popular que hi havia al Regne, precisament per la donació parcial del seu territori a l’infant Ferrán. Alfons va entendre molt bé el missatge de Vinatea i acceptà les seves raons. La reina Elionor va relliscar: Segons la crònica de Pere III es fa constar les paraules que ella va adreçar al seu marit, el rei Alfons: “Señor, esto non consentiria el rey Don Alfonso de Castilla, hermano nuestro, que el no los degollase a todos.” I també Pere fa

constar les belles paraules que el seu pare, Alfons. va dir a la seva esposa Elionor: “Reina, reina, el nostre poble es franc, e no així subjugat com lo és el poble de Castella.” Alfons va intentar una croada contra Granada que ni es va realitzar. El rei estava malalt i se’n va entornar cap a Barcelona, però aquí no va fer res més que empitjorar. La reina Elionor se’n va adonar de que no en sortiria i va abandonar al moribund; ella i els seus fills varen fugir cap a Castella. Dos mesos després, Alfons, sol, moria el 27 de gener de 1336. (JMG)

* LLENGUA RAMON LLULL , LA SEVA OBRA (32) Encara estem descobrint la gran imaginació que el mestre Ramon Llull va anar desenvolupant en el gran Libre de les Meravelles i especialment en la gran part del mateix que coneixem com el Libre de les Bésties. En la darrera aportació a la Lletra del mes d’agost, ja era ben clar que Na Renard s’havia fet amb tot el poder, com diu Riquer: “era mestressa absoluta de la voluntat del Lleó, el rei.” Na Renard, la guineu, té la intenció d’arribar al domini total i per això ja només hi ha un obstacle: matar al Lleó. Ella torna a parlar amb l’Orifany, l’elefant, en una visita important que li fa i li recorda que l’ha d’ajudar en el seu propòsit: matar al rei i posar-lo a ell con a nou Rei. Sembla, però, que Orifany no ho veu gens clar: pensa que de la mateixa manera que Na Renard vol trair al Lleó, un cop acabat amb la vida d’aquest, també el podria trair a ell, l’Orifany. Però escolta la proposta de Na Renard. Segons Riquer la proposta de Na Renard és la següent: “Ella diria al Senglar que el Lleó volia matar-lo, i al rei Lleó que es guardés del Senglar, perquè volia ésser rei; això farà que el Lleó lluiti amb ell, i com que el Senglar és fort, es cansarà molt a la lluita, per bé que al final el matarà. Aleshores, quan el Lleó estigui cansat i sense alè, a Orifany li serà molt fàcil llevar-li la vida. L’Orifany pensa utilitzar

aquest pla contra la mateixa Na Renard, i li exigeix que hi hagués testimonis de la conjuració i que fossin el Conill i el Paó, i així quan ell seria rei podria negar a Na Renard les prebendes que li havia promès.” Llull, fascinat per les escenes que ell mateix crea, enreda la troca. Diu que Na Renard comet un error al acceptar la proposta de l’Orifany al i celebrar una reunió a la que també s’incorporen el Conill i el Paó i on s’explica detalladament tot el plan. Segura de que tot anirà endavant, Na Renard va a parlar amb el Senglar...però mentrestant l’Orifany va a trobar el Lleó i li explica tot el pla i aconsella al Lleó que mati a Na Renard. Per altra part l’Orifany completa tota la seva acció contra Renard i parla amb el Senglar i li explica tot. Marrtí de Riquer segueix la seva explicació: “El Lleó reuneix la seva cort i commina el Conill i el Paó a que diguin la veritat de la conjuració, la qual cosa els omple d’esglai, i també Na Renard, que cuida a manifestar que tot ho ha fet ella per tal de provar la lleialtat dels vassalls a llur rei. Aleshores el Lleó, a fi de donar a conèixer la seva alta senyoria, llença un terrible bram, que estamordí de tal manera el Conill i el Paó, que tot seguit confessaren tots els punts de la maquinació. El Lleó llavors matà Na Renard...” Amb la mort de la guineu, el rei Lleó organitza la seva cort, amb el que ell creia que era la manera més digna, i foren anomenats consellers l’Orifany i el Senglar, i, en canvi va expulsar del regne al Conill i el Paó. I d’aquesta manera s’acaba el Libre de les bèsties. Segons Martí de Riquer “cal admirar, una vegada més, la gran habilitat narrativa de Ramon Llull, que mena l’apòleg amb una seguretat meravellosa i amb constants encerts. La trama, sempre lligada amb exemples, és rectilínia i adequadament travada; i la complicada intriga és exposada amb gran claredat i notes eficaces.” No obstant això el mateix Riquer, ens explica que Ramon Llull podia haver conegut altres llibres que també tocaren la simbologia animal. Parla d’un llibre hindú, Kalila i Dimna, com també d’un text més proper i molt difós en el món medieval: el Roman de Renart, un llibre molt divulgat a Catalunya, i molt pels trobadors Guillem de Berguedà i Cerverí. També i contemporàniament a Llull, el castell d’Alcanyís era decorat amb frescos inspirats en el roman francès.

I, sobretot, remarca Riquer, “El més significatiu de tot és el nom de la guineu al llibre de Llull. Totes les bèsties que hi figuren són designades amb llur nom genèric precedit de l’article determinat (Lo Lleó, Lo Leopard, la Onza, la Serp, lo Cavall, Lo Bou, etc.) llevat la més important de totes, la guineu, animal que, genèricament, i al mateix Libre de les Bèsties, i a tall de protagonista de la narració és dit sempre “Na Renart” o sia el nom de l’heroi de Roman de Renart.” (JMG) Addenda Aquesta secció de La Lletra, està dedicada a recordar els fets històrics catalans i també glossar la nostra gran literatura. I per pura coincidència, estem tractant ara, i alhora, el temps medieval, un gran moment per la història i la literatura catalanes. Però també, estem molt pendents de la nostra història actual, i ens sembla que no és una gran transgressió parlar del fet, absolutament històric, de la Gran Manifestació de la Diada, perfectament glossada en altres parts d’aquesta mateixa Lletra. .

Simplement, volem ser fidels a tota la Nostra Història. (JMG)

***