ÍNDEX I − Què és l'art barroc ? 2 1.1 Cronologia 3 II − Arquitectura barroca 4 2.1 Característiques 4 2.2 Arquitectes 6 III − Escultura barroca 9 3.1 Característiques 9 3.2 Escultors 11 IV − Pintura barroca 17 4.1 Característiques 17 4.2 Pintors 18 V − Conclusions 20 5.1 Opinió personal 20 VI − Bibliografía 21 I−QUÈ ÉS L'ART BARROC ? El barroc és un moviment cultural i artístic que va tenir lloc a Europa, aproximadament des del 1600 fins el 1750. Va suposar l'aparició de nous valors estètics on predominen el moviment, la llum i el color pels dibuixos i el realisme per les representacions. L'objectiu de l'artista no és només representar la realitat sinó fer−ho de manera que s'exaltin els sentiments i que sorprengui i emocioni a l'espectador. L'art barroc està ple de simbolismes i sovint l'obra d'art, es presenta com un decorat teatral que pretén introduïr l'espectador al món del sentiments i de les sensacions. Va sorgir després del Concili de Trent (1545−63), que va impulsar un estil artístic que es dirigí al poble illetrat. El barroc es va estendre al llarg del segle XVII i la paraula significa desigual, irregular, i al·ludeix a la intenció de crear una nova disposició dels elements per a l'arquitectura, l'escultura i la pintura. L'art barroc, es va valer de diverses tècniques per a garantir aquest objectiu: efectes de perspectiva, en l'arquitectura, jocs de miralls per a ampliar els espais, inclus de la llum real en l'escultura. La paraula barroc s'aplica en general al recarregat, a l'excessivament ornamental, a la ruptura de l'equilibri, a la recerca de sensacions i també al predomini del sentiment sobre la raó. 1

Al llarg de la història, cada període ha tingut la seva època barroca: a Grècia, el Helenismo; en el Gòtic, el Flamíger i el Renaixement desembocaria en el que comunament cridem Barroc. Neix a Itàlia en el s. XVI i s'estén per Europa durant el s. XVII i part del XVIII. Roma va ser el primer centre artístic barroc a Europa. És una època de grans contrastos: monarquies absolutes la màxima representació de les quals seria Luis XIV enfront del triomf parlamentari a Anglaterra o a Holanda. En el terreny social la noblesa en alguns països com Espanya. En el terreny econòmic, perviuen les tradicions dels primers capitalistes. En el camp religiós, la ruptura catòlic−protestants ja és un fet. Les guerres entre ells són contínues i per part de l'església catòlica existeix una gran necessitat de propaganda, d'esplendor i d'expressió de superioritat. En el terreny cultural, es mantenen les doctrines tradicionals. En el terreny artístic, hi ha un nucli que sempre es mou entorn d'una ciutat que es converteix en el símbol d'aquest nou món i els elements del qual més visibles són la presència de temples, de places, d''amplis carrers, de fonts 1.1.− CRONOLOGIA: 1600: Companyia Inglesa de les Índies Orientals. Política 1602: Companyia Holandesa de les Índies Orientals. 1618 Guerra dels Trenta Anys 1648

1600 1605 1610 1615 1620 1625 1630 1635 1640 1645 1650 1655 1660 1665 1670 1675 1680 1685 16 1604 1609 1614 1619 1624 1629 1634 1639 1644 1649 1654 1659 1664 1669 1674 1679 1684 1689 16 1667: Columnata i plaça de Sant Pere del Vaticà 1642: La ronda de nit Cultura 1637: Discures del mètode 1696: Ret. de S Estevan 1632: Teoria heliocèntrica 1610: El devallament de la creu 1656: Las Meninas II− ARQUITECTURA BARROCA L'objectiu essencial d l'arquitectura barroca és dotar l'edifici de moviment. Així doncs, es descriuen corbes, espirals i les columnas es retorcen (salomòniques). La planta de l'edifici incorpora forma el·líptiques o ovals que creen efectes de llum i ombra i s'alcen cúpules impressionants que es decoren profusament. 2.1.− CARACTERÍSTIQUES: 2

* És un estil carregat, molt decorat, ple de detalls. * Cerquen el moviment tant real com imaginari, empren plantes ovals, elíptiques i formes geomètriques complexes. Les linees solen ésser corbes i es substitueixen les superficies planes per superfícies ondulades. Els edificis són concebuts com a grans escultures. * Dóna molta importancia als efectes lumínics i a la llum. * Apareixen dos nous ordres arquitectónics el gegant i l'ondulant. * Els sostres de les esglèsies es plantegen gairebé exclusivament a partir de voltes de canó. * Les façanes i parets dels edificis són preferentement ondulades, la qual cosa n'accentua la sensació de moviment. * Els contrastos de llum són estudiats i aplicats per donar més teatralitat, * Les volutes són utilitzades sistemàticament com a elements decoratius, * Tipologia : els edificis més emblemàtics són l'esglesia i els palaus * A nivell urbanístic, la plaça i l'avinguda es converteixen en els eixos de l'urbanisme.

2.2.− ARQUITECTES: − Gian Lorenzo Bernini (1598 − 1680): Va ser un dels artistes més excel·lents del barroc italià. No només va ser escultor sino que també va ser un gran arquitecte, pintor, dibuixant i escenògraf. En l'escultura, la seva gran habilitat per a plasmar les textures de la pell o de les vestidures i la seva capacitat per a reflectir l'emoció i el moviment, eren sorprenents. La seva influència va ser enorme durant els segles XVII i XVIII. Tota la seva vida la va dedicar al treball i la seva trajectòria es caracteritza pel gran nombre de projectes que va fer. Va fer la seva carrera casi per complet a Roma, però havia nascut a Nàpols. A la dècada de 1620 va fer els seus primers projectes arquitectònics, com la façana de l'església de Santa Bibiana de Roma (1624−1626). Més endavant va realitzar les tombes d'Urbano VIII (1628−1647) i Alejandro VII (1671−1678). En la colossal Càtedra de San Pere, va utilitzar el marbre, el bronze daurat i l'estuc en una esplèndida composició en moviment ascendent. Bernini va ser el primer escultor que va tenir en compte el dramatisme potencial de la llum. Els nombrossos bustos que va realitzar expressen un sentiment semblant al realisme dramàtic. Dins de les obres arquitectòniques no religioses de Bernini s'inclueixen projectes per a diversos palaus. Bernini va projectar tres esglésies: la de Castelgandolfo (1658−1661) construïda sobre planta de creu grega, la de Ariccia (1662−1664) i el temple de San Andrés del Quirinal (1658−1670). Entre les fonts de caràcter escultòric dissenyades per Bernini destaca la espectacularitat de la Font dels quatre rius (1648−1651). 3

Bernini va exercir la seva activitat pràcticament fins la seva mort als 82 anys. − Francesco Borromini (1599 − 1667): Va ser un dels arquitectes italians més importants del segle XVII. Junt amb altres grans figures de la seva època, va transformar l'antiga Roma en una ciutat barroca. Només va treballar en l'arquitectura, arribant fins a la obsessió per trobar noves formes espacials. En els seus edificis, es veu la búsqueda barroca de espais dramàtics. El seu autèntic cognom era Castelli, però el va cambiar als 28 anys per el de la seva mare, Borromini. El seu pare era canter i va heredar aquest ofici, gràcies al qual va poder participar en la construcció de la basílica de San Pere. Borromini va anar a veure a un arquitecte professional que coneixia tots els secrets. La seva vida es troba marcada pel constant conflicte amb Bernini. Era de caràcter murri i solitari, i entre els seus pocs amics hi havia el marquès de Castel Rodrigo, el cardenal Spada i el pintor Poussin. La seva agria rivalitat amb Bernini va començar cap l'any 1627, quan va treballar a les ordres de l'escultor en la talla del baldaquino de Sant Pere. El primer treball que va rebre Borromini com arquitecte va ser el de l'esglesia de San Carlo alle Quattro Fontane (1638−1641; fatxada conclusa en 1667). La traça general es compon d'una planta en forma de rombe, formada per l'unió de dos triangles equilàters, coberta per una cúpula oval. Com tots els projectes de Borromini, s'ajusta a unes lleis estrictes de simetria i proporcions. La seva fatxada, presenta una ondulació que es va convertir en l'arquetip de les esglésies barroques de Roma. Una altra obra del mestre italià va ser la nova fatxada de Sant'Agnese (1653−1666). El seu últim gran projecte va ser el Col·legi de Propaganda Fide (1646−1667), centre de la ordre jesuïta en Roma, un sorprenent palau barroc completament sotmès a un concepte geomètric unitari. El 2 d'agost de 1667 Borromini es va suïcidar.

− Juan de Herrera (1530 − 1597): Va estudiar a la Universitat de Valladolid i més tard es va allistar com soldat. A la mort del emperador Carlos V va començar la seva carrera arquitectònica sota la tutela de Juan Bautista de Toledo, encarregat per el nou rei de la construcció de un monestir−palau (1572). A partir d'aquest moment Herrera es va posar al càrrec de 4

la direcció de les obres escurialenses i va modificar algunes de les seves tècniques constructives. El seu nomenament com inspector de monuments de la corona va provocar l'expansió del seu estil per tota Espanya i li va comportar nous encàrrecs de gran importància, entre els que destaquen: * Els projectes per la Lonja de Sevilla (1583), * La fatxada meridional del Alcázar de Toledo (1571), * El Palau de Aranjuez i el nou plànol per la Villa de Madrid. El seu estil, batejat posteriorment com herreriano, va dominar la arquitectura espanyola durant quasi un segle, i entre els seus seguidors es troben figures tan revelants com Francisco de Mora, Juan Gómez de Mora o Juan Gómez de Trasmonte. A més de com arquitecte va destacar com matemàtic, inventor i geómetra. Va fundar l'Acadèmia de Matemàtiques de Madrid sota el regnat de Felipe II. Herrera va morir el 15 de gener de 1597 a Madrid.

III− ESCULTURA BARROCA La representació del moviment és el principal objectiu dels escultors barrocs. Les línies corbes i obliqües fan la impressió d'equilibri inestable com si els personatges haguessin estat capturats en un moment fugaç de l'acció. Els vestiments adquireixen gran importància, les seves formes s'inflen i els plecs es multipliquen. L'altra gran aspiració de l'escultura barroca és el naturalisme, amb un caràcter efectista que pretén commoure o sorprendre. L'escultura barroca es caracteritza pel moviment, per l'expressió dels sentiments extrems al rostre, per la teatralitat dels gestos i per un realisme cru. La concepció del cos humà s'allunya del cànon grecoromà. La màxima preocupació és el realisme i, per tant, l'expressivitat de les figures s'aconsegueix amb contorsions, postures forçades i la representació del moviment.

3.1.− CARACTERÍSTIQUES: * Predomini dels temes religiosos (En Espanya, com va passar durant el Renaixement, l'art barroc és bàsicament religiós).

5

* Realisme. Per a ressaltar el realisme de les figures es recorre a postíssos com l'ocupació de pèl real, corona real, ulls i llàgrimes de cristall, etc. Es van arribar a crear imatges de vestir, en les quals es realitzaven amb detall cap, mans i peus per a vestir−les amb roba real. * Ocupació de la fusta policromada com material preferit. El client més important és l'Església i en segon lloc la Cort. Les obres decoren retaules, cadires de cor i els famosos passos de Setmana Santa. * Es produïx la decadència de l'escultura funerària. * La tendència a la representació real, basada en la reproducció humana real amb una objectivitat perfecta en tots els seus aspectes, tant en els més sublims com els més vulgars. * Una gran rellevància per la seriosetat del personatje i la fredor. * Aquesta inestabilitat que provoca la seriosetat es manifesta en la inquietud dels personatges, en les escenes i en l'amplitud i ampulositat de la vestimenta. * Composició asimètrica, on predominen les diagonals, els cossos esbiaixats i oblicus i la tècnica dels contorns difusos i intermitents. * Es dóna gran importància al nu, creant grups compositius que permeten la constraposició de les dones a l'incidir sobre la superfície de les escultures. * S'utilitzen preferentment la fusta, el metall i l'or. 3.2.− ESCULTORS: − Gregorio Fernández (1576 − 1636): Ès el màxim exponent del barroc castellà del segle XVII. D'origen gallec, es va establir aviat a Valladolid, ciutat on va desenvolupar una intensa activitat fomentada per la demanda d'una àmplia clientel·la, procedent tant del medi popular com del culte (monarquía, noblesa, ordres religioses, cofradies). L'abundant obra que realitza al llarg de la seva vida reflecteix estilísticament un procès evolutiu que arrenca del refinament i l'elegància del manierisme cortesà. És un magnífic coneixedor del seu ofici que exerceix amb gran perfecció tècnica. El seu domini del cos humà el condueix a detallar les anatomies, matitzant la duresa dels ossos, la tensió dels músculs, la carn tova o la suavitat de la pell. Al contrari a la gran plasticitat dels cossos, la seva roba és pesada i semblant al cartró, disposada en plecs rígids i angulosos que produeixen forts contrastos de llums i ombres. El món expressiu de les seves figures es transmet a través d'actituts calmades i gesticulació sòbria, deixant al rostre i a les mans el major pes expressiu. Va ser molt reconegut en vida i la seva tomba al Convent del Carmen Calzado n'és una proba clara, ja que hi col·locaren el seu retrat, pintat per Diego Valentín Díaz, amb un text alabant la seva figura. · Obres de Gregorio Fernández:

6

− Juan Martínez Montañés: (1568 − 1649): La seva formació discorre a Granada, on va ingressar en el taller de Pablo Rojas. Durant aquest temps va tenir l'oportunitat de conèixer obres antigues. A la seva etapa inicial correspon una imatge de San Cristóbal que va realitzar per a l'església del Salvador de Sevilla. En les seves primeres obres s'aprecia la influència d'Hernández i Ocampo. Amb el pas del temps treballaria estretament amb Juan de Mesa, un dels seus deixebles més excel·lents. Ambdós van realitzar el retaule de San Juan Bautista per al convent de San Leandro i el Retaule major de Santa Clara. Encara que en els seus inicis adopta les pautes clàssiques, el seu art es torna cap a un manierisme que acaba desembocant en el realisme que caracteritza el Barroc. La major part de la seva activitat es desenvolupa a Andalusia. La seva producció s'adapta perfectament als preceptes de la Contrarreforma. · Obres de Juan Martínez Montañés: − Pedro de Mena: (1628 − 1688):

7

Fill d'Alonso de Mena, famós escultor, Pedro de Mena va començar a treballar amb el seu pare. Quan son pare morir, ell tenia 18 anys. Va seguir fent la seva labor amb l'escultor Bernardo de Mora i va seguir la seva formació quan va conèixer a Alonso Cano, que s'acabava d'instal·lar a Granada en 1652. Gràcies a aquesta col·laboració, Mena va poder assimilar uns procediments de treball més elaborats i un nou concepte estètic que va desenvolupar per mitjà de la perfecció tècnica i el realisme. El gran prestigi arribat de Granada va ser decisiu perquè rebés l'encàrrec del cadirat de la Catedral de l'Encarnació de Màlaga (1658) que estava en construcció, en la qual va desenvolupar una iconografia de gran varietat. En 1662 va realitzar un viatge a la Cort, i allí va crear dues de les seves obres més famoses: el San Francisco de la Catedral de Toledo i la Magdalena de la Casa Professa dels jesuïtes a Madrid, imprescindibles en el repertori de les més importants escultures del segle XVII espanyol. El coneixement de les obres i artistes castellans li va fer simplificar a partir d'aquell moment les formes i volums de les seves figures, sobrecarregant en canvi el seu contingut espiritual. Algunes de les seves creacions d'aquest moment semblen la definició d'estats de l'ànima només embolicats per la materialitat indispensable per a ser captats. Va tornar a Màlaga, on va rebre gran acollida i gran quantitat d'encàrrecs, cosa que li va obligar a utilitzar amb més freqüència el treball de taller i va tendir a simplificar el seu treball, encara que mai va faltar qualitat, realitzant algunes obres mestres. La seva fama li va permetre tenir una clientela rellevant, acompanyada d'una vida acomodada i va rebre en aquesta època la distinció de "Escultor de la Catedral de Toledo". · Obres de Pedro de Mena:

IV− PINTURA BARROCA Des de finals del segle XVI, la societat travessa per una profunda crisi que afecta la vida sencera de l'home europeu, es parla d'una crisi econòmica, política i social. Hi ha molta desigualtat social i guerres successives. Aquest entorn de crisi afecta i dóna un segell característic al Barroc. L'acumulació d'objectes és també una característica d'aquesta època, en la decoració i quant a la pintura el clar − fosc és la característica.

8

L'artista que millor representa aquest estil és, Caravaggio, pintor italià, qui utilitzava el naturalisme tenebrista, que es conrea en el Barroc italià. En el retrat existeixen dos vessants: la intimista, que recull la labor quotidiana d'un personatge de la casa; aquest és el cas de Vermeer de Delft, que retrata sempre a dones fent alguna cosa dintre d'una habitació. L'altre vessant és la del retrat de grup. Existeix un altre estil al final del Barroc, anomenat Rococo. El Rococo se situa a França, en la cort francesa i en les seves grandioses festes en el palau de Versalles, mentre el poble es moria de fam. És l'època de la frivolitat, vanitat i trivialitat. Els temes utilitzats majorment són les escenes cortesanes, pastoriles, temes mitològics i venus, on tot és pau, amor i tranquil·litat. Són artistes de l'època Fragonard, Bateau i Boucher, els tres francesos. 4.1.− CARACTERÍSTIQUES: La pintura barroca va tenir unes tècniques comunes : * Es va imposar el realisme, representar les coses tal com eren, fins i tot els seus trets desagradables. * Es van utilitzar composicions menys simètriques i personatges i actituds poc serenes, per a donar una major mobilitat i força a les representacions. * S'utilitzava una tècnica anomenada clar − fosc. Es basava en generalitzar els forts efectes lluminosos, és a dir, que es barrejaven zones d'ombra amb unes altres d'intensa llum. * Les representacions tenien gran emotivitat i els personatges mostraven els sentiments molt intensament. *La pintura barroca es caracteritzava pels següents temes: escenes religioses, retrats, mitologia, escenes cortesanas i imatges de la vida quotidiana, encara que comencen a desenvolupar−se també els paisatges i els bodegons, que també reben el nom de naturalesa morta. 4.2.− PINTORS: − Pedro Pablo Rubens (1577−1640): Neix en terra alemanya, de pares flamencs, i es trasllada a viure a Anvers, ciutat que va a convertir en la seva veritable pàtria; en el gran port de Flandes es conserva encara avui la seva casa, la seva tomba i algunes de les seves obres més personals. Alt i de noble port, tenia les faccions regulars, les galtes rosades, el cabell castany i en els ulls la lluentor d'una passió continguda. La seva companyia era seductora, el seu temperament afable, la seva conversa grata, el seu enginy vivaç i penetrant, la seva manera de parlar tranquil·la i judiciosa i el to de la seva veu agradable. En Rubens el barroc brilla amb especial vitalitat i sense cap impediment. Els seus viatges constants, com diplomàtic, per Espanya i Itàlia, donen a la seva pintura un to clasicista, fins i tot en els temes, per exemple, en la seva insistència per plasmar la mitologia. En Rubens, tant l'Església com l'Estat van trobar un artista sobiranament dotat per a satisfer les seves demandes de decoració i glorificació en gran escala. Va trencar decididament amb la tradició d'obres de reduïdes proporcions. L'estil de Rubens podria resumir−se en tres aspectes bàsics: el color, el moviment i la forma gruixuda. La gamma de colors utilitzats i la soltesa de la pinzellada adquireixen una intensitat poques vegades assolida. Les composicions adquireixen un dinamisme extraordinari; músculs en tensió, diagonals enèrgiques, arbres que es 9

retorcen, la vertical, l'horitzontal i la forma estàtica semblen distants de les seves teles. Finalment les seves dones gruixudes mostren la seva inclinació cap a la figura rodona. El ràpid augment de pes de la seva segona esposa, Elena Fourment, és prova que el greix constituïa un ideal anatòmic per al pintor. En les obres mitològiques es revela com el gran intèrpret de la rondalla pagana, amb nus masculins i femenins: Les Tres Gràcies, Nimfes i El Judici de Paris, ressalten el contrast entre els músculs dels homes i la pell nacarada de les nimfes. El jardí de l'Amor (Museu del Prat): Va ser un llenç que li va ser molt volgut a Rubens i que va retenir prop de si en la luxosa casa palau d'Anvers. Aquest llenç, El jardí de l'Amor o El jardí de les Gràcies, és un homenatge, cortesano i sensual, de Rubens a la seva segona esposa Elena Fourment, amb la qual es va casar enamoradíssim en 1630, quan ella tenia setze anys i ell cinquanta. El seu matrimoni serà un tònic per al ja madur pintor i la felicitat conjugal que viurà la parella es posa de manifest en el Jardí de l'Amor. En aquest llenç, Rubens sembla presentar a la seva bella esposa al conjunt de dames i cavallers que participen en una festa al costat d'un palauet barroc, que suposadament es tracta de la casa de camp que tenia el mestre als afores d'Anvers. Però aquesta escena amorosa, totalment real, amb figures ricament vestides i en postures molt forçades, s'anima amb la presència de diversos persontges, barrejant així el real amb el fantàstic, en un clar precedent de les escenes galantes tan famoses en el segle XVIII. Resulta una obra de gran encant per la riquesa i bellesa del colorit, la gràcia dels amorcillos, les qualitats de les teles dels vestits i l'expressivitat dels personatges. Obra de maduresa, pintada cap a 1638, Rubens lluïx en ella tota el seu mestratge amb una llibertat de pinzell i una audàcia en el color i en el toc, excepcionals. Adquirit en la testamentaria del pintor, Felipe IV ho va tenir en la seva alcova. En ell es troben totes les característiques que s'associen amb aquest estil. És sens dubte el pintor més important d'aquesta escola, en la seva pintura confluïxen la tradició realista flamenca i les influències italianes. Està ple de poder, de gestos amplis i de moviment dinàmic; el colorit és resplandent i radiant; les pinzellades, lliures i expressives. Es crea en un intens estudi de la naturalesa i rep una exuberant vitalitat de la seva percepció de la bellesa sensual de la superfície i textura de la carn, dels rics teixits, de l'herba i de l'aigua. V− CONCLUSIONS * La meva primera conclusió és que abans tots els artistes no només feien, de pintors o d'arquitectes sino que treballaven en altres coses que també eren artístiques, o sigui que a més a més de la feina que feien en feien una altra. * La meva segona conclusió és que en aquesta època del barroc el que predominava era el recarragament de l'art ja que és un estil molt decorat i ple de detalls. * I la meva tercera conclusió és que l'obra d'art pretenia introduïr a l'espectador sentiments i sensacions i ho aconseguia perquè representava el moviment i utilitzava contrastos de llum. 5.1.− OPINIÓ PERSONAL: Encara que a mi l'història no m'agrada gaire, aquest treball m'ha agradat molt fer'l−ho perquè he vist que gràcies al treball he pogut apendre quines són les característiques de l'arquitectura, de l'escultura i de la pintura barroca sense estudiar i a mi això m'ha anat molt bé perquè estudiar no m'agrada gaire i en canvi fer treballs m'agrada molt. VI− BIBLIOGRAFÍA PÀGINES WEB 10

http://www.uoc.edu/lletra/moviments/barroc/ http://ca.wikipedia.org/wiki/Barroc http://images.google.es/images http://www.xtec.es/aulanet/viatge/credit4/04/repro44h.htm http://hipatia.uab.es/recursos/art/artprestatges.htm http://clio.rediris.es/actividades/pintbar/pinturabarrocaesp.htm http://www.telecable.es/personales/angel1/pinbar/ http://www.cult.gva.es/mbav/data/es0403.htm http://images.google.es/images? pinturabarroca http://www.uib.es/estudis/programes/historia_art http://www.telecable.es/personales/angel1/arqbar/ http://images.google.es/images? arquitecturabarroca http://www.arteguias.com/esculturabarroca. http://www.arteguias.com/esculturabarroca.htm http://es.wikipedia.org/wiki/Escultura_barroca http://images.google.es/images? esculturabarroca http://www.epdlp.com/arquitecto.php?id=16 http://www.borromini.at/ http://www.fuenterrebollo.com/faqs−numismatica/ceca−segovia/juan−herrera.html http://www.artehistoria.com/frames.htm?http://www.artehistoria.com/genios/cuadros/32.htm http://legislaciones.iespana.es/pedro_de_mena.htm http://www.artelatino.com/QuienFue/Rubens/Rubens.asp LLIBRES: * Gran Encicloèdia Catalana, Volum 2 * Llibre de ciències socials i de història, MARCA de 4t E.S.O Editorial: Vicèns Vives.

11