Avi jove vol companyia Comèdia en un pròleg i dos actes

Lluís Coquard Sacristán

Posada en escena: 1998 Preparat per: Toni Nerín Toboso

Avi jove vol companyia

DECORAT ÚNIC Sala d’estar d’un pis moblat modernament, situat en un barri elegant de la ciutat. Entrada al fons que dóna a la porta exterior. A la primera lateral dreta, porta d’entrada a un despatx. A segona dreta, passadís que condueix a la cuina i dependències de servei. A la primera lateral esquerra, pas al menjador i altres cambres. Petita llibreria amb telèfon, sofà, dues poltrones, tauleta, llum de peu, cadires... L‘acció a Barcelona. Època actual. A la primavera.

Personatges Aurora Clara Rosaura Exu Pasqual Vidal Carles Grau Serafí Morenus Eric Shutt

1

Avi jove vol companyia

PRÒLEG (En aixecar-se el teló, ningú a escena. El telèfon comença a sonar.) AURORA. ―

(Dins.) Agafa’l tu, campió!

CARLES.―

(Entrant per la primera dreta. És jove, ben plantat i atlètic. Camina coixejant ajudat amb un bastó ortopèdic.) Ja va, home! Ja va! (Despenja.) Digui?... Com diu?... De quina tia em parla?... La Faustina?... Ah, ja! La Faustina!... Sí que ho sento... i li ho dic de cor, que sé per experiència el pa que s’hi dóna, en aquests casos... (Ho diu, mirant-se la cama lesionada...) Bé, no s’hi amoïni. Pit i fora! Ja ens apanyarem!... Doni-li records i que es millori ràpidament... Adéu, adéu! (Penja. Per la primera esquerra entra l’AURORA, jove i dinàmica, acabant d’arranjar-se. Va d’executiva elegant.)

AURORA. ―

Qui era, Carles?

CARLES.―

El nebot de la seva tia.

AURORA. ―

Què t’empatolles?

CARLES.―

La Faustina, la nostra empleada de la llar.

AURORA. ―

Què li passa? Per què no ha vingut, encara?

CARLES.―

Doncs, perquè ha caigut al carrer i s’ha trencat el fèmur.

AURORA. ―

No! No pot ser! Avui, no!

CARLES.―

Va ser ahir al vespre. I per sort, es trobava prop de l’hospital. Van portar-la a urgències, asseguda en una cadira.

AURORA. ―

Quin desastre! Em deixa impossibilitada!

CARLES.―

Aurora... tu encara pots caminar.

AURORA. ―

No et facis el graciós! Per si no ho sabies, avui tenim convidats a sopar.

CARLES.―

Ajorna’l!

AURORA. ―

De cap manera! És un sopar de negocis en què hi tinc molt d’interès. Poden ser els socis que necessito per a tirar endavant l’exclusiva de les cafeteres.

CARLES.―

Aneu a un restaurant.

AURORA. ―

No en trauria profit. En un ambient familiar és més factible suggestionar-los. I com que la Faustina és una bona cuinera... (Canvi.) Podia haver mirat on posava els peus!

CARLES.―

Això et passa per contractar persones majors de seixanta anys per als treballs de la casa.

AURORA. ―

Ho faig per evitar-te temptacions. M’asseguro la teva fidelitat.

CARLES.―

Nineta! Que no sóc home de complicar-me la vida... Si més aviat tiro a tímid...

AURORA. ―

Més fàcil d’entabanar per una que s’ho proposi. Ara, per culpa de la lesió et passes moltes hores a casa. No, colomí! Minyonetes joves, no! (Canvi.) On podríem trobar una cuinera de la tercera edat?

CARLES.―

Sí, dona! De noranta anys per amunt!

2

Avi jove vol companyia AURORA. ―

Bé, claudico! De la segona. Però la necessitem amb tota urgència.

CARLES.―

Ho tens pelut, nena!

AURORA. ―

Ajuda’m, Carles! A qui podem recórrer?

CARLES.―

És que ho poses difícil, amor. Haurem de canviar de sexe. (Alegre.) Un cuiner! Tindràs un cuiner!

AURORA. ―

Et ficaràs a la cuina? Ets un sol! (L’abraça i el besa.)

CARLES.―

Ep! Una cosa són els menjars informals que fem tu i jo, i una altra un sopar amb tots els ets i uts. Jo, entrepans i prou!

AURORA. ―

Qui serà el cuiner, doncs?

CARLES.―

L’Eric Shutt!

AURORA. ―

L’alemany?... Si és un pilotaire, com tu!

CARLES.―

Fa tres anys que juga amb nosaltres. Un bon fitxatge! S’hi ha integrat, el noi. En els desplaçaments, més d’una vegada es fica a la cuina i ens fa uns plats per llepar-se’n els bigotis.

AURORA. ―

És un gran jugador... però s’hi atrevirà amb el fricandó?

CARLES.―

Amb el fricandó i amb el fricassé. Puc assegurar-te que és un excel·lent cuiner. No exagero gens ni mica, ja ho veuràs.

AURORA. ―

Però ell... hi voldrà col·laborar?

CARLES.―

L’en convenceré. Deixa-ho a les meves mans.

AURORA. ―

Com t’estimo, geni! (L’abraça.) Amb tu al meu costat captivarem els Morenus.

CARLES.―

Mo...renus? Són africans?

AURORA. ―

(Rient.) Catalans i ben catalans, home! El senyor Morenus dirigeix un negoci familiar de teixits. Vindrà amb la seva dona. No la conec, però si és de la mateixa pasta que ell no tindrem cap problema. (Mira el rellotge.) Caram! Si no m’espavilo faré tard a la primera reunió! (El besa.) Adéu! Fins a la nit!

CARLES.―

No... no vindràs a dinar?

AURORA. ―

Impossible! Tinc l’agenda molt carregada. Aniré d’un extrem a l’altre de la ciutat. No em fallis! (Mutis precipitat, pel fons.)

CARLES.―

Ei! (Va al fons.) A quina hora, el sopar?

AURORA. ―

(Dins.) A les nou!

CARLES.―

(Avançant.) Sempre acaba embolicant-me amb els seus tripijocs. (Agafa el telèfon i marca.) Hola! Sóc en Carles Grau... Voldria parlar amb en Shutt... Com? que ha sortit?... Maleït sia! On el puc trobar ara?... Sabeu on ha anat?... Sí, sí, que em truqui... Gràcies! (Penja.) Ara sí que l’hem feta bona! Sense el Shutt no farem gol! (Truquen a la porta del fons. En CARLES, fa mutis fons. Torna a entrar poc després intentant frenar l’entrada de la ROSAURA, venedora de cosmètics, molt decidida. Ve amb un maletí.)

ROSAURA.―

Ning-nong! Competència d’Avon!

3

Avi jove vol companyia CARLES.―

Ei! Ei! On vas, maca?

ROSAURA.―

Ja veurà com li agradaran a la senyora... Són els millors cosmètics del mercat.

CARLES.―

No siguis tossuda. La senyora no hi és.

ROSAURA.―

Ni falta que fa! Pel cas és el mateix. Tu me’ls compraràs. Sembles un home galant. És el millor obsequi que li pots fer. Productes per a enriquir la seva bellesa natural. Pólvores, pintura de llavis, gels, cremes...

CARLES.―

Són productes d’ús molt personal. A la meva dona li agrada elegir-los al seu gust.

ROSAURA.―

Vinga! Si no és per a la senyora; n’hi ha per al senyor! Tu seràs el meu client! També porto productes per a home: crema d’afaitar, colònia baronívola, laca, escuma... (Va mostrant catàlegs.) Desodorant... El tenim d’oferta. En un instant passes del mal olor a la fragància...

CARLES.―

Ho sento, però aquí no firaràs avui.

ROSAURA.―

Que no sues la camisa, tu? (El mira, com s’hi és fixés per primera vegada.) Ostres! Jo et conec! La teva cara m’és familiar... Ja et tinc! Tu ets en Carles Grau, el futbolista.

CARLES.―

(Afalagat.) El mateix! Veig que començo a ser popular...

ROSAURA.―

I tant que ho ets! (Fa un xiscle d’alegria.) Això és massa! Tenir-te a prop... Poder-te tocar... (Ho fa i té com una esgarrifança.) Bona carn, renoi!

CARLES.―

És gràcies a la gimnàstica, l’exercici diari... M’he de conservar en forma, tot i estar lesionat.

ROSAURA.―

Qui m’ho havia de dir! Jo, Rosaura Martí, parlant amicalment amb en Carles Grau, el golejador de la Lliga.

CARLES.―

Sense exagerar! Aquesta temporada només he fet un gol... més val no recordar-ho.

ROSAURA.―

Però si va ser un gol dels que no se’n veuen! Tota la premsa va comentar-ho extensament.

CARLES.―

No n’hi havia per més! Com que va ser un xut de mig camp en porteria pròpia. Vàrem perdre!

ROSAURA.―

Veus? Amb això no m’hi fico. No hi entenc, de futbol.

CARLES.―

En aquell mateix partit em vaig lesionar... Tres mesos sense jugar.

ROSAURA.―

Lesionat o no, estàs perquè et facin un favor, xaval!

CARLES.―

Et prenc la paraula!

ROSAURA.―

Òndia! Quin paio més llançat!

CARLES.―

Que saps guisar?

ROSAURA.―

Aquesta és una pregunta capciosa, xato!

CARLES.―

No em calen cosmètics, però necessito amb urgència una cuinera. Et pots guanyar un bon jornal. Què m’hi dius?

ROSAURA.―

No sóc un xef, però sé com manejar una bateria de cuina.

CARLES.―

Acceptes?

ROSAURA.―

Ves, quin remei! He de treure suc a la jornada feinera. Cuinejaré! (Apropant-se-li.) I tots dos ens ho passarem bé. Et prometo unes postres que ens lleparem els dits.

4

Avi jove vol companyia CARLES.―

Ho sento. Tu no pots quedar-te a sopar.

ROSAURA.―

Alguna cosa tastaré, futbolero.

CARLES.―

A les vuit has de ser fora.

ROSAURA.―

Vaja! Més d’hora que la Ventafocs! (Canvi.) Però si no hi ha cap pressa. Puc ajudar-te a parar taula.

CARLES.―

Ni parar ni desparar! No has de ser a casa quan aparegui la meva dona. És un xic gelosa.

ROSAURA.―

Què dimoni! Jo també ho seria si tingués un marit com tu. (S’hi apropa, sospirant.) No et vindria de gust un aperitiu?

CARLES.―

Tu vols enterbolir-me el cap... però em delecten els aperitius... (Va per acariciar-la. Truquen a la porta. En CARLES, de l’ensurt, gairebé cau, ja que perd el bastó.) Qui deu ser, ara!

ROSAURA.―

(Recollint el bastó i donant-l’hi.) Un que ens ha desfet els glaçons! I quan tot just havíem començat a rompre el glaç!

CARLES.―

No canviïs de canal. Ens trobarem després de la pausa. (Fa mutis fons, coixejant.)

ROSAURA.―

Ai! Per què he de trobar homes com aquest pel camí? (Pel fons entra en CARLES, seguit de l’ERIC SHUTT, futbolista d’importació, una mica dur de clepsa. Porta la mà dreta a la pitrera.)

ERIC.―

(Saludant.) Guttentag!

CARLES.―

Passa, Eric, passa! Véns com l’anell al dit.

ERIC.―

Anell! Mi no portar anell, Carles.

CARLES.―

És una frase feta, amic! Vull dir que véns oportunament.

ROSAURA.―

Mireu, el mentider! Si és la inoportunitat amb pantalons. Ens ha aigualit l’aperitiu!

ERIC.―

Mi no comprendre... No dominar idiomo.

ROSAURA.―

Més clar! Ets un aixafa-guitarres!

ERIC.―

Ah, ja! Guitarra! Tu donar classe de flamenco. (S’hi apropa.)

ROSAURA.―

I de picament de mans! (Canvi.) D’on ha sortit aquest turista?

ERIC.―

Mi venir contractat... mi ser el quart estranger.

ROSAURA.―

I jo, la quinta essència!

ERIC.―

Carles... Ella fer venir caos al cap. Parlar un català jeroglífic!

CARLES.―

Ja t’ho aclariré tot, Eric. És una venedora de cosmètics, a qui havia llogat com a coquessa.

ROSAURA.―

És un dels convidats al sopar?

5

Avi jove vol companyia CARLES.―

Ell és qui farà el sopar. Per tant, ja no em calen els teus serveis.

ROSAURA.―

Cargols! Sí que m’ha durat poc el contracte laboral.

CARLES.―

Ho has d’entendre, Rosaura. Amb en Shutt a la cuina no hi haurà complicacions matrimonials.

ROSAURA.―

No em vinguis amb camàndules! Què sap aquest robot de plats i olles?

CARLES.―

És el rei tirant pilotes a l’olla.

ERIC.―

Ei! Pilota parada. Mi, no cuinar.

CARLES.―

No em fallis, Eric! Si tu et diverteixes cuinant.

ERIC.―

Ja, ja! Però avui no poder ser. (Es treu la mà de la pitrera. Porta embenats exageradament tres dits de la mà.) Mi, lesionat!

ROSAURA.―

Bufa! Quins botifarrons!

CARLES.―

Com t’ho has fet?

ERIC.―

Heute... A...vui, a l’entrenament. El míster voler fer canvis. Mi, ser davanter, tota la vida ser davanter, des d’així de petit ser davanter... (Ho indica.) Però el míster fer provatura... dir que el bon futbolisto ha de ser jòquer. El míster fer jugar de porter. Mi, parar difícil penalti...aiii! tres dits trencats.

ROSAURA.―

Trencats i embenats. Un bon embotit!

ERIC.―

Ja, ser una porra empipadora.

CARLES.―

Ha estat una mala jugada.

ERIC.―

Nein, Carles! Jugada bona, resultat dolent.

ROSAURA.―

Dos i dos són quatre! Ja us ho fareu! (Agafa la maleta i va cap al fons. En CARLES, en adonar-se’n, se n’hi va saltironant i la detura.)

CARLES.―

Si us plau, Rosaura! Queda’t.

ROSAURA.―

Tu te’m vols rifar! Si m’has dit que aquí hi sobrava, que no necessitaves els meus serveis.

CARLES.―

En aquell moment, no. Però les circumstàncies actuals no són les d’abans.

ROSAURA.―

Salsitxes a la vista! (Indica els dits de l’ERIC.) Es lesiona el titular i encara que et sàpiga greu has de recórrer al suplent.

CARLES.―

Lamentant-ho molt. El teu físic no és precisament l’adequat per a remenar-lo per casa.

ERIC.―

Tu tenir pa a l’ull! Ella ser fantastico! Fer goig de mirar!

ROSAURA.―

Gràcies, maco!

CARLES.―

Aquesta és la pega. L’Aurora arrufarà el nas.

6

Avi jove vol companyia ERIC.―

Per què? (S’apropa a la ROSAURA i ensuma.) Hummm! Fer bona olor!

ROSAURA.―

Tu hi entens, xutador! Seràs un bon client. (Obre el maletí.) Tria i remena que aquí trobaràs tot el que l’home necessita per convertir-se en un tigre.

ERIC.―

Mi preferir pantero negra.

ROSAURA.―

En el que tu vulguis, seductor en potència. (Li mostra un pot de medicament) Potinga de qualitat. Per al nen i per a la nena!

CARLES.―

Prou! (La ROSAURA i l’ERIC el miren, sobtats.) Tanca el maletí i centrem-nos a solucionar el problema.

ROSAURA.―

El teu problema. Tu l’has de resoldre. Em quedo?

CARLES.―

I quin remei! Si l’Eric no pot ni ficar-se els dits al nas.

ERIC.―

Per mi ser un enigma molt complicat, Carles.

ROSAURA.―

Doncs, més clar, aigua!

CARLES.―

Et farem comprensible aquesta babel. La Faustina, la iaia que porta la casa, la tenim a l’hospital. I aquest vespre hi ha convidats. És una emergència.

ROSAURA.―

Tu ets un a qui recórrer, però vas macat; jo sóc l’altra, però la senyora de la casa no vol noies joves rondant el seu marit. Així de clar i català!

ERIC.―

Aaaaa...ara! Mi, lligar caps.

CARLES.―

Et fas càrrec del trencaclosques, oi?

ERIC.―

Ja, ja! L’Aurora sospitar que tu tenir amigueta. I tu voler evitar que la conegui. Pillastre, pillastre...

ROSAURA.―

Tens bon nas, xaval!

CARLES.―

Eric! Que entre la Rosaura i jo no hi ha res!

ERIC.―

Nein?... Doncs així no tenir por de presentar-la a l’Aurora. Rosaura fer efecte i semblar eficient. L’Aurora acceptar amb els braços oberts.

CARLES.―

No has entès ni una paraula! L’Aurora és gelosa i si es topa amb una noia jove a casa, pot haver-hi un daltabaix.

ERIC.―

L’Aurora, gelosa? Mi tenir-la per dona moderna i liberal.

CARLES.―

És moderna i liberal, però gelosa. I amb exageració.

ROSAURA.―

En treus l’entrellat, totxo?

ERIC.―

Aaaaa...ara! Per això tu, Carles, voler que mi cuinar.

ROSAURA.―

Aaaaa...ara! Per això en Carles no voler que jo cuinar.

CARLES.―

Per això en aquest moment no tinc altra alternativa. Me l’he de jugar, Rosaura. Queda’t i que sigui el que Déu vulgui.

ROSAURA.―

Serà un treball perillós. M’hauràs d’abonar una bona quantitat de calé.

CARLES.―

Cobra’t l’assegurança i treu-me del compromís.

7

Avi jove vol companyia ERIC.―

Mi, ser amic teu, Carles. M’agradaria formar equip i donar la mà.

ROSAURA.―

Bona mà, la teva. Si no es d’espantamosques...

CARLES.―

Justa la fusta! Un espantamosques! Aquí tens l’oportunitat de ser-me útil, amic!

ERIC.―

Mi, fer d’insecticida? No agradar.

CARLES.―

És un símil, Eric. Tu et quedaràs per a evitar els recels de l’Aurora.

ROSAURA.―

Ja tenim tapadora!

ERIC.―

Ui! Això ser més difícil que esquivar cops de pota de defensa. Mi acabar lesionat!

CARLES.―

No, si fem passar la Rosaura com la teva muller.

ROSAURA.―

No! Això sí que no! Jo no em caso amb aquest ni per fer broma!

ERIC.―

Mi, negar! Mi ser solter i seguir solter!

CARLES.―

Si us plau! Si només serà una ficció per unes hores. Ja veureu com tot sortirà a la perfecció. Amb el vostre matrimoni tinc la pau assegurada. No en parlem més. Cap a la cuina i comenceu a estudiar el menú d’aquesta nit! (Els agafa pel braç i els porta cap a la segona dreta, sense escoltar les protestes de tots dos.)

ERIC.―

Mi, no fer cara de casat, Mi, no saber dissimular.

ROSAURA.―

Cerca una altra solució! No m’agrada passar pel que no sóc.

CARLES.―

Bah, bah, no flaquegeu. Fingir que sou parella, pot ser divertit per tots dos. (Mutis de tots tres. Petita pausa. Sona el timbre exterior. Per la segona dreta, torna a entrar en CARLES, preocupat.) Ai, ai! Com la ballarem! (Fa mutis pel fons. Torna a entrar poc després seguit de PASQUAL, un simpàtic vell, que vesteix clàssic i duu un bastó, més per posa que per necessitat. En PASQUAL mira alegrement al seu entorn.)

PASQUAL.―

Ja sóc a casa! Torno a respirar ambient familiar. He, he! I la noia? On tenim l’Aurora?

CARLES.―

És fora, exercint d’executiva. La teva filla està molt enfeinada.

PASQUAL.―

Massa! Les obligacions del treball li fan oblidar-se de la família.

CARLES.―

No diguis això, Pasqual. L’Aurora es preocupa de tots.

PASQUAL.―

D’aquella manera. Mai no hi pots parlar. Quan li truco sempre està ocupada. «Hola! hola!, com estàs? i adéu!».

CARLES.―

Has de comprendre que té moltes coses al cap.

PASQUAL.―

Galindaines! De què li servirà treballar tant? Per poc que es descuidi, la jubilaran, com van fer amb mi.

CARLES.―

No fumem! La jubilació de l’Aurora és a molts anys vista.

PASQUAL.―

Pessics! A mi em varen engaltar l’anticipada. Em vaig envellir deu anys d’una tacada.

CARLES.―

Exagerat! Si ara vius millor que mai!

8

Avi jove vol companyia PASQUAL.―

Ha! Ha! (Canvi.) Bé! Me’n vaig a fer un mos. (Va cap a la segona dreta.) I de passada, saludaré la Faustina.

CARLES.―

(Deturant-lo.)No, no hi és! La tenim de baixa. (PASQUAL el mira, intrigat.) S’ha trencat el fèmur.

PASQUAL.―

Mira l’envejosa! Ja som tres trípodes! (Indicant amb el bastó el d’en CARLES.) Quan la donin d’alta, podrem fer un ball de bastons. He, he, he!

CARLES.―

Pasqual... a què has vingut?

PASQUAL.―

A quedar-me. M’he escapat de la residència.

CARLES.―

Però, però... aquí no podem atendre’t... avui, precisament hi haurà batibull. (Canvi.) Que no et tracten bé al Bon Repòs?

PASQUAL.―

Massa! Fujo de dues velles que em tenen acorralat amb les seves atencions... i d’una jove i robusta assistenta que em fa desvariejar. Té unes cuixes que són una temptació. Renoi! Quines cuixes! Un dia més i la pessigo ben pessigada!

CARLES.―

Avi Pasqual!

PASQUAL.―

Encara reviscolo, Carles, i les velles s’ho han ensumat. Volen treure el suc al pensionista!

CARLES.―

No deu ser tant!

PASQUAL.―

Ho és! Són vídues negres! Xucladores de pensions! Quan més lluny d’elles, millor! (Seu, amb un lleuger sospir de felicitat.) Aquí espero trobar la pau i la tranquil·litat que necessito.

CARLES.―

Doncs, has elegit el dia. Pau, el que es diu pau familiar, no n’hi haurà massa.

PASQUAL.―

Que potser esteu emmurriats l’Aurora i tu?

CARLES.―

No, no és això...

PASQUAL.―

Va, va! No cal que dissimulis amb mi! Segur que teniu dissensions i renyines. Conec la meva filla des que va néixer. I té un geniot que no hi ha qui l’aguanti.

CARLES.―

Sense exagerar, avi. Sols és un xic autoritària, un pèl gelosa, una mica egoista... però té millors qualitats que la fan estimar.

PASQUAL.―

Pel gat!

CARLES.―

Miau! Gràcies!

PASQUAL.―

Ets un bon xicot, Carles! I el meu gendre preferit.

CARLES.―

No tens altra opció. Només tens una filla.

PASQUAL.―

Bé, per això no implica que siguis el meu predilecte. Ets un home pacient, sense embulls... (Per la segona dreta, entra la ROSAURA.)

ROSAURA.―

Carles! Sense tu, no farem res! (En PASQUAL alça la vista. Mira a ROSAURA sorprès i admirat.)

9

Avi jove vol companyia PASQUAL.―

Alça, Manela! (S’aixeca.)

ROSAURA.―

Oh, perdó! (Fa mutis. En PASQUAL va cap a la segona dreta, mira al lateral i torna.)

PASQUAL.―

Rectifico el que he dit abans. Tu tens cops amagats, caragirat! I l’Aurora, filla meva, a la figuera!

CARLES.―

No... no és el que penses... ella i jo, no...

PASQUAL.―

Home! Encara hi veig clar!

CARLES.―

La Rosaura... és aquí circumstancialment.

PASQUAL.―

Ja! Ha vingut per feina!

CARLES.―

I així és! Substitueix provisionalment la Faustina.

PASQUAL.―

Aquesta monada? Fuig, bergant!

CARLES.―

Sí, Pasqual. És una emergència.

PASQUAL.―

I quina emergència, fill! Té una lluminositat enlluernadora. No entenc com l’Aurora s’ha ficat l’enemic a casa.

CARLES.―

He!... L’Aurora no l’ha vista, encara. Fa molt poc que hem fet els tractes...

PASQUAL.―

Incaut! Durarà poc! Quan la noia la vegi, li farà mal d’ulls!

CARLES.―

Tinc una assegurança. El seu marit.

PASQUAL.―

Soltera o casada, tant li fa! Té unes cames i un culet per organitzar uns bons focs artificials.

CARLES.―

Te’n convenceràs! (S’apropa a la segona dreta.) Rosaura! Eric! Veniu, si us plau! (Va cap en PASQUAL.) Són un matrimoni amic que cooperen perquè no se’n vagi en orris una operació comercial de l’Aurora.

PASQUAL.―

Noi! Com si em parlessis en xinès! (Per la segona dreta, entren la ROSAURA i l’ERIC.)

ROSAURA.―

Tu diràs...

ERIC.―

Que passar, Carles?

CARLES.―

Que aquí, el meu sogre és un malpensat.

PASQUAL.―

I qui, no! (Indicant la ROSAURA.) Si això és fruita prohibida!

ROSAURA.―

Si és una galanteria, gràcies!

CARLES.―

Aquests són la Rosaura i l’Eric. (La ROSAURA i l’ERIC fan una breu salutació.) El matrimoni Shutt!

ERIC.―

Ja! ja! Ser matrimoni. Ella casar amb mi! Mi, casar amb ella! Autèntic!

PASQUAL.―

Bé! Bé! No us demanaré els papers.

CARLES.―

Són una bona ajuda. Estant fent mans i mànigues per a salvar-nos del compromís d’aquest vespre.

10

Avi jove vol companyia PASQUAL.―

Però, pot saber-se què es cuina aquí?

ROSAURA.―

Per ara, res, que encara ens hem d’organitzar.

ERIC.―

(A en CARLES.) El frigorífic ser ple. Mi, pensar plats.

ROSAURA.―

De tota manera, s’hauran de comprar alguns queviures.

CARLES.―

Això no és problema. Feu-me una llista i m’arribaré al supermercat.

PASQUAL.―

Jo també ajudaré!

CARLES.―

Ja! A fer el tastet!

PASQUAL.―

He après moltes receptes aquests dies, Carles. Allí, d’on vinc, hi ha majoria de dones i si vull veure la teve, m’he d’empassar tots els programes de la Bona Cuina i del menú de cada dia! Vigilaré el xup-xup!

ROSAURA.―

Quin home més simpàtic!

ERIC.―

Ell ficar el nas! Mi, no gustar! (Fa mutis per la segona dreta.)

ROSAURA.―

Sembla que ens divertirem! (A en PASQUAL.) Quin és el seu plat preferit? (Ho diu, tot iniciant el mutis per la segona dreta.)

PASQUAL.―

Molts, filleta, molts! Però alguns els tinc prohibits. .Ara que, un dia és un dia... (Inicia el mutis, amb la ROSAURA tot mirant-la amb picardia.)

CARLES.―

No ens podrem queixar per falta de cuiners!

TELÓ RÀPID

11

Avi jove vol companyia

ACTE PRIMER L’acció al vespre del pròleg. A escena, en PASQUAL s’entreté jugant amb cotxes miniatura que té col·locats en fila damunt la taula. Potser n’hi ha una dotzena. PASQUAL.―

(Agafant el cotxe que hi ha al davant i fent-lo avançar uns centímetres.) Endavant, una mica més... (Després mou el segon, col·locant-lo al darrere.) Ara, tu... i ara, tu. (Va avançant tots els cotxes.) No podeu avançar gaire, que hi ha embotellament... És diumenge, fa sol i som a la Meridiana... (Va movent cotxes.) Endavant, a poc a poc... Paciència, conductors. Ja arribareu, un dia o altre. (Arriba a l’últim de la fila i el fa avançar per la dreta, avançant els altres cotxes.) Brrrr...! Brrrr...! (A diferents veus, fa protestar els conductors dels altres vehicles.) Ei, tu! A fer cua, com tots!... No facis el viu, carota!... Que tens butlla, borinot?... Brrr...! Brrr...! (Continua avançant el cotxe.) Incivil!... Penques!... Butllofa! (Col·loca el cotxe davant de tots.) Policia! Que vingui la poli! (Canvi.) He, he! Botifarra! Sóc germà d’un de gros, jo! (Pel fons entra l’AURORA vestida igual que l’acte primer. Entra decidida i va cap a la primera esquerra, tot posant les claus a la bossa. A mig camí, s’adona d’en PASQUAL.)

AURORA. ―

Pare!

PASQUAL.―

(Sense aixecar el cap.) Filla!

AURORA. ―

(Disgustada.) Què hi fas, a casa?

PASQUAL.―

(Mirant-la.) Ja ho veus! Entretenint-me amb els vehicles miniatura dels meus néts.

AURORA. ―

Aquesta no és la resposta adequada.

PASQUAL.―

Doncs, jugant a cotxes, si ho vols així... Ara, fan cua per sortir de Barcelona. Brrr!...Brrrr!... (Va fent avançar els cotxes.)

AURORA. ―

Pare! No em facis perdre els estreps! A la teva edat, aquestes no són hores d’anar pel món.

PASQUAL.―

Tens raó! Per això em trobo bé aquí... a casa meva.

AURORA. ―

Aquesta no és casa teva!

PASQUAL.―

Com dius?

AURORA. ―

Bé, vull dir que actualment vius en una residència, d’acord amb la teva voluntat.

PASQUAL.―

La vostra voluntat! Em vàreu convèncer dels avantatges de viure en aquell paradís residencial. Seria com estar allotjat en un hotel, vàreu dir-me.

AURORA. ―

I no t’enganyàvem. És un lloc selecte: a més, tractes amb gent de la teva edat...

PASQUAL.―

Pessics! Una colla de guetos! (Canvi.) No hi ha com la llar pròpia, Aurora, i com que aquest pis encara és propietat meva... O no?

AURORA. ―

Sí... És clar que sí... però ara el tenim arranjat per a nosaltres... Com que ja fa tres mesos que ets allà.

PASQUAL.―

I et pensaves que hi romandria per sempre, oi?

AURORA. ―

Em creia que tot havia quedat clar... Ja no tens dormitori.

PASQUAL.―

Prou que ho he vist, filla llesta. Has fet neteja ràpidament. El llit per la finestra!

12

Avi jove vol companyia AURORA. ―

Les teves coses no les he tocades.

PASQUAL.―

No les has llençades, però com si ho haguessis fet. Ben empaquetades i apa! a la cambra dels mals endreços! No m’has deixat a mà ni un dels meus llibres. Sort que he trobat aquests cotxes per a fer passar l’estona.

AURORA. ―

Ho sento, pare, però avui no et pots quedar.

PASQUAL.―

Això ho dius tu, però faré nit aquí. Dormiré en aquest sofà.

AURORA. ―

No seràs capaç!

PASQUAL.―

Com dos i dos són quatre! Ja saps que a mi, res no em treu el son.

AURORA. ―

Ho has de comprendre. Avui tenim convidats... gent important...

PASQUAL.―

Vaja! T’avergonyeixes de mi.

AURORA. ―

M’ho estàs posant ben difícil. (Canvi.) Des de quan ets a casa?

PASQUAL.―

Des d’aquest matí. I estic ben informat de tot el que s’hi cou.

AURORA. ―

Ha vingut en Shutt?

PASQUAL.―

Està en el seu lloc de combat. (Indica la segona dreta.)

AURORA. ―

(Inicia el mutis cap a la segona dreta.) Després deliberarem el que s’ha de fer amb tu.

PASQUAL.―

Ja en parlarem!

AURORA. ―

Tu em vols amargar la nit!

PASQUAL.―

Calma els nervis, que tot sortirà com una seda. Tots hi ajudarem!

AURORA. ―

Pare! No et fiquis allà on no et demanen! Ja tinc prou complicacions! (Fa mutis creuant-se amb la ROSAURA, que entra per la mateixa segona dreta. Porta una tassa de brou en una safata.)

ROSAURA.―

La seva tassa de brou, senyor Pasqual. (S’hi apropa i la hi deixa davant. Per la segona dreta, torna a entrar l’AURORA i es queda al dentell, observant l’escena entre encuriosida i furiosa.)

PASQUAL.―

Molt amable, Rosaura. (Es treu un pitet de la butxaca i l’hi dóna.) Posa-me’l, si et plau.

ROSAURA.―

(Mirant el pitet, i rient.) On va amb aquest pitet!

PASQUAL.―

Més val vell previngut que vestit brut. (La ROSAURA, divertida, l’hi posa i comença a lligar-lo. En PASQUAL agafa la tassa, se l’apropa als llavis i bufa. L’AURORA, encesa d’ira, esclata.)

AURORA. ―

Això ja és massa! (De l’ensurt, en PASQUAL és apunt de vessar el líquid de la tassa.)

PASQUAL.―

Aaaaa... ah! (Fent equilibris torna la tassa a la taula.)

ROSAURA.―

La padrina! (Es gira i mira cap on és l’AURORA.)

13

Avi jove vol companyia AURORA. ―

Aquesta és la gota que fa vessar el vas!

PASQUAL.―

Ai de què! I quins ensurts de donar, tu també! No m’he tacat gràcies al pitet.

AURORA. ―

(Avançant.) Una explicació. Vull una explicació!

PASQUAL.―

Veuràs... Em tremola una mica la mà... i el teu crit m’ha fet augmentar la tremolor.

AURORA. ―

El que vull saber és qui és ella! (A la ROSAURA.) Què hi fas a casa mesa?

ROSAURA.―

Cuinar... Estic preparant el sopar...

AURORA. ―

(A en PASQUAL.) I en Shutt? No m’has dit que hi havia en Shutt?

PASQUAL.―

En Shutt i la xuta. Ell és el xef i ella condimenta.

AURORA. ―

I en Carles, de rentaplats! Un autèntic embolic de tres!

PASQUAL.―

Cap embolic! L’Eric i la Rosaura són marit i muller.

AURORA. ―

Una enganyifa! L’Eric és solter. Ho sé de bona tinta. Precisament ahir, a la perruqueria, vaig llegir-ho en un d’aquests setmanaris de xafarderies.

PASQUAL.―

Llegeixes massa.

ROSAURA.―

És que... som casats de fa poc! Encara és un secret per al públic. Ha estat una decisió d’última hora.

AURORA. ―

Prou d’històries de premsa rosa. A tu t’ha contractat en Carles. Si ho sabré, jo! (Canvi.) On és!

ROSAURA.―

Ha sortit.

AURORA. ―

Com?

PASQUAL.―

Fent saltirons.

AURORA. ―

Una broma sense cap gràcia. Quan torni, puntualitzarem. (A la ROSAURA.) I lamento dir-te que no necessitem els teus serveis.

PASQUAL.―

Jo sí!

AURORA. ―

Vaja! L’esgarriacries!

PASQUAL.―

El brou s’ha refredat. (A la ROSAURA.) Me l’hauràs de tornar a escalfar.

ROSAURA.―

De seguida! (Va per agafar la tassa.)

AURORA. ―

No toquis la tassa! I per la porta es va al carrer!

PASQUAL.―

(Aixecant-se i traient-se el pitet.) Tu no et mous d’aquí! Què diria l’Eric?

ROSAURA.―

Ja no cal seguir fingint, senyor Pasqual. Jo no sóc la muller de l’alemany.

AURORA. ―

Ho veus?

PASQUAL.―

Que tu ja no ets Frau Shutt? (La ROSAURA fa que no.) Caram! Si que us heu separat aviat!

AURORA. ―

És una farsant, induïda per en Carles, naturalment.

14

Avi jove vol companyia PASQUAL.―

Què saps tu, de la veritat!

AURORA. ―

Bona parella, tu i el teu gendre! Sempre protegint-vos mútuament.

PASQUAL.―

La culpa és teva, per massa possessiva. Ara mateix, per què t’has de ficar amb aquesta bona noia?

AURORA. ―

Jo sé el que faig i per què ho faig!

ROSAURA.―

(Visiblement incòmoda.) No s’alteri més. Me’n vaig. (Inicia el mutis cap a la segona dreta.)

PASQUAL.―

Espera’t! Que encara no s’ha dit l’última paraula.

ROSAURA.―

(Deturant-se.) Em desagrada ser la causa de discussions.

PASQUAL.―

Ets una bona causa. I no cal que et sentis culpable d’aquesta picabaralla. L’Aurora i jo fa un temps que estem com gat i gos.

AURORA. ―

Pare! Ja en fas un gra massa! No s’han de treure els drapets al sol davant d’estranys.

PASQUAL.―

La Rosaura no és cap aliena, crec jo.

AURORA. ―

No siguis Pasqual, pare!

PASQUAL.―

Doncs, pren nota. Ella ha vingut amb mi.

AURORA. ―

Quina te n’has empescat, ara!

PASQUAL.―

(A la ROSAURA.)Ja no podem ocultar-li més, bonica.

ROSAURA.―

Sé que ho fa amb bona intenció, senyor Pasqual, però ja es veu que aquí hi sobro. Necessito la feina, però m’agrada treballar en ambients cordials.

PASQUAL.―

Bah! Petites desavinences familiars.

AURORA. ―

I pot saber-se d’on has tret aquesta perla?

PASQUAL.―

De... la residència! L’he trobada a la residència, és clar!

AURORA. ―

Treballa allí? No l’he vista mai.

PASQUAL.―

És que véns tan poc! Si allí se’m coneix com el pare de fills desconeguts...

AURORA. ―

Si no tinc ni temps per a respirar...

PASQUAL.―

Ho comprenc, filla. Per això he pensat com Mahoma. Si la muntanya no ve a mi, jo aniré a la muntanya. Pensat i fet! Ja em tens aquí.

AURORA. ―

Justament, avui! Has encertat el dia.

PASQUAL.―

Per mi no t’has de preocupar. Com si no existís. Ja tinc qui em cuida. La Rosaura és amable i falaguera... L’he contractada com a infermera particular.

ROSAURA.―

Un bon contracte... espero.

AURORA. ―

I has abandonat la teva feina per fugir amb un vell xaruc?

PASQUAL.―

Puc ser vell, però no xaruc!

15

Avi jove vol companyia ROSAURA.―

Ni tampoc vell. Vostè és un jove de la tercera edat.

AURORA. ―

Mireu la parella! Com han lligat! (Per la segona dreta entra l ‘ERIC, amb davantal i gorra de cuiner. A la mà sana porta un cullerot.)

ERIC.―

Rosaura... tu abandonar. Mi necessitar el teu ajut...

AURORA. ―

Shutt! El sopar! (Mira el rellotge.) Déu meu! Si gairebé és l’hora! (Va cap a l’ERIC, que la mira amb ulls esverats.) El tens fet?

ERIC.―

(Indicat amb el cullerot cap a la segona dreta.) Ja! Tot... estar a punt, com mi prometre a Carles.

AURORA. ―

Ets un gran amic! (S’hi apropa i el besa.) Ens has tret d’un veritable compromís. Ja em va dir en Carles que hi tenies bona mà... (S’adona dels dits embenats.) Els dits! T’has cremat?

PASQUAL.―

Falsa alarma. Cap incendi. Aquest jove esportiu ja ens ha vingut inutilitzat. Sopareu gràcies a la Rosaura.

AURORA. ―

(Per en SHUTT.) I... aquesta disfressa?

ERIC.―

Mi fer de míster cuiner. Mi, dirigir. Ella, guisar... Frau Shutt, guisar.

ROSAURA.―

Ja l’hem socarrat!

AURORA. ―

(Burleta.) No juguis amb mi. Sé que ets solter, herr Shutt!

ERIC.―

Nein, nein, nein! Mi, no solter. Mi, matrimoniat! (Com demanant ajut a la ROSAURA.) Tu i mi ser casats, oi?

AURORA. ―

Descasats! He descobert el pastís.

ROSAURA.―

Ja no cal fingir més, Eric. Es difícil enganyar-la.

PASQUAL.―

L’Aurora ja coneix la veritat. Sap que la Rosaura ha vingut amb mi.

ERIC.―

Amb... vostè? Aaaaaa... ara! Amb vostè.

PASQUAL.―

Tot aclarit, doncs! (Canvi.) Què volies de la Rosaura?

ERIC.―

Ella, pelar i tallar. (Mostra els dits.) Mi, no poder.

AURORA. ―

(Mirant el rellotge.) Els Morenus! (Va cap a la segona dreta.) Què fem aquí discutint? El menú! Vull fer una ullada al menú! (Mutis.)

ERIC.―

(Apropant-se de puntetes a en PASQUAL i a la ROSAURA.) Vostès, no venir junts, oi?

ROSAURA.―

És clar que no! L’Aurora sabia que eres solter i ho hem arranjat així.

ERIC.―

He, he! O sigui que el senyor Pasqual no tractar amb cosmètics.

PASQUAL.―

Pomades! Jo sols toco ungüents i pomades.

ERIC.―

Aaaa...ara! (Canvi.) I mi què dir, per a dissimular?

PASQUAL.―

Val més que tinguis la boca tancada.

ROSAURA.―

La versió oficial és que ens hem conegut a la residència.

16

Avi jove vol companyia ERIC.―

Ja! Amor a primera vista!

ROSAURA.―

Os pedrer! No has entès res!

AURORA. ―

(Dins.) Eric! Véns o no véns?

ERIC.―

Mi, venir. Ara, venir! (Inicia el mutis per la segona dreta. Es gira cap a la ROSAURA.) Mi callar que Carles matrimoniar tu i mi. (Fa com si es tanqués la boca a pany i clau. Mutis.)

ROSAURA.―

El banau! (Va cap a la segona dreta.) D’en Carles, ni parlar-ne, ho sents? Procura no ficar la cullerada.

PASQUAL.―

La ficarà! No veus que la porta a les mans...

ROSAURA.―

(Rient.) El cullerot! (Avança cap en PASQUAL.) Té un bon sentit de l’humor, vostè.

PASQUAL.―

La vida és prou amarga, nena. Els pessimistes ho passen molt malament. Per això és més pràctic i saludable plantar cara a les adversitats amb optimisme.

ROSAURA.―

Sí, sí... però hi ha moments que una no està per brocs i li puja la mosca al nas. Ara fa poc, l’actitud de la seva filla no m’ha fet gens de gràcia. Per cert, he d’agrair-li la seva intervenció. M’he trobat indefensa davant de tanta irritabilitat.

PASQUAL.―

Has topat amb una executiva agressiva, enfuriada per la gelosia.

ROSAURA.―

En Carles ja m’ho havia advertit, però no m’imaginava que ho fos tan exageradament. Quin geniot!

PASQUAL.―

Té males puces, la noia! I tots els qui estem al seu entorn... a gratar-nos, vulgues, no vulgues. Per què creus que vaig buscar-me una residència? Cercant tranquil·litat! Que encara no tinc edat per enclaustrar-me, punyeta!

ROSAURA.―

Ja se li nota que té l’esperit jovenívol.

PASQUAL.―

He, he! Més del que t’imagines. L’altre dia, vaig entaforar-me en un d’aquests antres que toquen música enregistrada... una discoteca.

ROSAURA.―

Vostè en una discoteca? I com el van deixar entrar?

PASQUAL.―

Demostrant que sóc major d’edat. Amb la targeta rosa.

ROSAURA.―

(Rient.) Ostres, quin home!

PASQUAL.―

A més, hi havia tal foscor que no es veia un ase a dues passes. Podia passar ben desapercebut.

ROSAURA.―

I el senyor Pasqual, a ballar s’ha dit!

PASQUAL.―

Ballar, no, que sóc de l’època del pasdoble i del tango. I ficar-se entre aquell munt de gent apilotada que es desconjuntava al soroll del xim-xim significava jugar-se la pell.

ROSAURA.―

Així que només va anar-hi a tafanejar.

PASQUAL.―

A empeltar-me de joventut! Aquell ambient sorollós és vida activa. El contacte amb la carn jove i fresca em dóna vitalitat.

ROSAURA.―

M’ho imagino. Deu ser com respirar aire fresc.

PASQUAL.―

Tu em comprens. (Amb el dit li indica que s’acosti, mentre mira a tots cantons. La ROSAURA se li apropa.) Et confiaré un secret. (Pillet.) Sóc pessigaire! (La pessiga.)

ROSAURA.―

Ai! (Se n’aparta amb un salt.) Això s’avisa!

17

Avi jove vol companyia PASQUAL.―

Ja t’he avisat! He, he! Tens bona carn, bufona.

ROSAURA.―

Caram! Quin desvergonyit!

PASQUAL.―

Cada pessigada que faig em treu un any de sobre. Em revifa! (S’aixeca.) I feia dies que en tenia unes ganes... M’agradaria repetir, que hi he trobat el gust. (S’apropa a la Rosaura.)

ROSAURA.―

(Apartant-se.) Jo, no! Em surten blaus!

PASQUAL.―

No siguis dolenta, Va, un pessic petitó... petitonet...

ROSAURA.―

Calmi’s, li escalfaré el brou. (Va per agafar la tassa, però en PASQUAL li barra el pas.)

PASQUAL.―

No res de brou! Amb tu a prop ja entro en escalfor. (Deixa al bastó i avança.) Com m’atreu la teva carn!

ROSAURA.―

Compte! Va sense bastó... pot caure...

PASQUAL.―

El bastó ja no el necessito... Sento les cames enfortides. He! he! Saps que ets un bon reconstituent? (S’hi acosta, tot pinçant els dits.) Tinc les pinces a punt, joveneta.

ROSAURA.―

Deixi’m en pau, vell verd!

PASQUAL.―

No fugis de mi, múrria... (Van jugant al gat i la rata. Pel fons, entra en CARLES, que va recolzant-se amb el bastó. A l’altra mà, porta una bossa amb aliments. En veure l’espectacle, recrimina en PASQUAL.)

CARLES.―

Pascual! Ja hi tornem a ser?

PASQUAL.―

(Sorprès.) He! Sols m’estava esplaiant... fent una mica d’exercici... (La ROSAURA, tant aviat com pot, corre a refugiar-se darrere en CARLES.)

ROSAURA.―

S’ha embogit, Carles! M’ha pessigat! I volia tornar-ho a fer!

CARLES.―

Pasqual... Pasqual...

PASQUAL.―

Els dits! Són els dits, que ataquen indisciplinats. No els puc controlar.

ROSAURA.―

Ànima innocent! Ara, una de ciència ficció!

PASQUAL.―

Plego! S’ha acabat, per avui. (S’asseu.) Ai! Que cansat estic!

ROSAURA.―

Naturalment! Que ja no té edat per a aquesta mena d’esbargiment!

PASQUAL.―

No he pogut frenar els instints, saps? Ha estat com el cas de l’home i el monstre... De sobte, el meu cos ha sofert un revulsiu i m’he convertit en míster Hyde.

CARLES.―

Aquesta contalla ja te la vas empescar llavors de l’escàndol amb la pedicura. (Deixa la bossa, damunt la taula.)

ROSAURA.―

Ostres! És un reincident!

CARLES.―

Són uns rampells que li vénen de tant en tant. Inofensiu.

ROSAURA.―

No tan inofensiu! Aquest Freddy casolà de llargues urpes m’ha macat!

18

Avi jove vol companyia PASQUAL.―

On? (S’incorpora, disposat a mirar.)

ROSAURA.―

No li ho ensenyaré! Ho sap ben bé prou!

PASQUAL.―

Puc assegurar-te que no recordo res. En aquests moments, jo no sóc jo. És l’altre el que fa les malifetes.

ROSAURA.―

El culpable sempre és el titella, com sempre.

PASQUAL.―

Què hi puc fer, pobre de mi!

CARLES.―

Estàs millor a la residència. Hem de donar la raó a l’Aurora.

PASQUAL.―

Doncs, sort n’has tingut que no em trobava al camp de concentració quan la teva dona ha entrat esbufegant. El teu sogre t’ha salvat d’una hecatombe.

CARLES.―

Ella!... Ja és a casa? (Mira al seu entorn, amb temor.)

PASQUAL.―

Fa una estona. I no s’ha empassat que la Rosaura i l’Eric fossin matrimoni.

ROSAURA.―

Com s’ha posat! Em volia treure al carrer.

PASQUAL.―

Jo he parat el cop! Fent putxinel·lis he convertit la Rosaura en la meva infermera.

ROSAURA.―

Però, ara no ho vull ser! Vostè és un pop! Sempre estaria amb l’ai al cor, no traient l’ull dels seus dits.

PASQUAL.―

Filleta! Tota feina té el seu risc! (Per la segona dreta, entra l’AURORA, eixugant-se els ulls.)

AURORA. ―

(Ploriquejant.) Carles... hip!... Ja em pensava que t’havies perdut... hip!

CARLES.―

Dona, no n’hi ha per a fer-ne un drama.

AURORA. ―

El temps passa... hip! fas falta a casa... hip!

CARLES.―

I per això ploriqueges, amor meu? (S’hi acosta, amorosit.)

PASQUAL.―

Potser ha estat veient un culebró!

AURORA. ―

Les cebes! (En CARLES fa un salt enrere.) L’Eric m’ha enredat a pelar cebes!

ROSAURA.―

És un ceballut!

AURORA. ―

Es pot saber on eres?

CARLES.―

A comprar embotits. (Indica la bossa.) No n’hi havia prou per als entremesos.

AURORA. ―

Ja saps l’hora que és? Els Morenus ja deuen estar a punt d’arribar!

ROSAURA.―

Jo... vaig a ajudar I’Eric! (Agafa la bossa i la tassa de brou i fa mutis per la segona dreta.)

PASQUAL.―

Ep! No m’abandonis... infermera! (Li va al darrere.)

AURORA. ―

Pare! A la cuina ara no!

19

Avi jove vol companyia PASQUAL.―

Els ajudaré.

AURORA. ―

A caure! No hi has de fer res, als fogons!

PASQUAL.―

No tinc ganes de baralles, noia! Aniré dirigint la circulació. (S’asseu i comença a moure cotxes.)

AURORA. ―

No! Això, tampoc! Quan vinguin els Morenus, no t’han de trobar jugant com una criatura! (Agafa una capsa i d’una braçada hi tira els cotxes.)

PASQUAL.―

Amb compte! Que són els cotxes dels nens.

AURORA. ―

Els nens ja fa temps que no hi juguen.

CARLES.―

Tenen prou feina fent-se homes a l’internat.

PASQUAL.―

Tot un exemple! El pare a la residència, els fills a l’internat i vosaltres dos, cadascú pel seu costat.

CARLES.―

No és la nostra voluntat, Pasqual. Ens hi obliga el ritme frenètic que vivim.

AURORA. ―

Prou d’explicacions! No veus que ho fa per fer-nos la santíssima? Com sempre!

PASQUAL.―

Quins temps aquells en què els fills respectaven l’opinió dels seus pares, els tractaven de vostè i els besaven la mà.

AURORA. ―

Tu t’has fet perdre el respecte amb les teves impertinències. Encara viuries amb nosaltres si no t’haguessis dedicat a perseguir la Faustina.

PASQUAL.―

Jo, la Faustina? Ni pessigar-la. Paraula!

CARLES.―

Però no la deixaves tranquil·la.

AURORA. ―

La vigilaves, li controlaves tot el que feia... Tot el sant dia darrere d’ella. «Aquí no ha passat el plomer, Faustina»... «Ha fregat els vidres, Faustina?»... «Tregui la roba estesa, que plourà, Faustina»... «Com està el dinar, Faustina?»... I ella se’n va cansar i amb tota la raó. «El seu pare o jo, senyora!», va dir-me. No hi havia alternativa.

PASQUAL.―

On hem arribat! Fora de casa meva, perquè tu no perdessis la dona de fer feines.

CARLES.―

Més respecte a l’empleada de la llar, Pasqual!

PASQUAL.―

Tu, també, Brutus? (Truquen a la porta del fons.)

AURORA. ―

Els Morenus! i jo, encara amb el vestit de carrer. Atén-los, Carles, mentre vaig a mudar-me. I tu pare, fes bondat i... desapareix! (Mutis precipitat per la primera esquerra.)

PASQUAL.―

Noia! Ni que vingués l’ambaixador del Japó.

CARLES.―

Fes el que t’ha demanat, Pasqual. Que després, sempre acabo pagant els plats trencats. (Inicia el mutis cap al fons.)

PASQUAL.―

Seré prudent. Almenys ho intentaré. (Agafa la capsa dels cotxes i fa mutis per la primera dreta. En CARLES fa mutis fons, i torna a entrar poc després, precedint els MORENUS. Ell, en SERAFÍ, és un home d’uns 35 anys, conservador, metòdic, d’idees fixes... Té un tic al cos, que se li accentua quan s’excita. Ella, la CLARA, una quarantona exageradament lletja, amb grans a la cara, un borrall de bigoti, etc. Vesteix de manera ridícula. Van amb uns paquets de pastisseria a les mans.)

CARLES.―

Passin... passin... L’Aurora no tardarà a sortir.

20

Avi jove vol companyia SERAFÍ.―

Puntuals! Ni un minut més, ni un minut menys. Sóc un esclau de la puntualitat.

CLARA.―

(Que no para de mirar en CARLES, embabiecada estira la mànega a en SERAFÍ.) És ell, Serafí, és ell!

SERAFÍ.―

Ja el tens al davant! S’ha complert el teu desig. (A en CARLES.) La Clara és una fanàtica seva, Carles. Té la cambra empaperada amb fotos del seu equip. I pòsters de vostè en totes les posicions imaginables. És el seu ídol!

CARLES.―

Quin dia de fans, renoi!

CLARA.―

Tota la setmana esperant amb ànsia aquest moment, Carles Grau! (S’hi acosta frec a frec.) De prop, fa més goig que a les fotografies.

CARLES.―

(Violent.) Grà...gràcies, senyora.

CLARA.―

Senyoreta... Hi, hi! Senyoreta... (Li dóna pícarament un cop a la galta.)

CARLES.―

He! he! (Mira desconcertat en SERAFÍ.)

SERAFÍ.―

La Clara és germana meva.

CARLES.―

Així... no és la seva esposa?

SERAFÍ.―

La dona s’ha quedat a casa. La Clara li ha pres el seient en saber que l’Aurora Vidal era la muller d’en Carles Grau.

CLARA.―

Era la gran oportunitat d’estar algunes hores al seu costat, Carles. No la podia deixar escapar. (La CLARA acorrala en CARLES, que intenta esquivar-la. En el joc escènic van apropant-se a la primera dreta.)

CARLES.―

He! Hores, minuts i segons... Quant de temps!

SERAFÍ.―

L’aprofitarem ben aprofitat!

CLARA.―

Moment per moment! (Ja són prop de la primera dreta.) No el perdré de vista!

CARLES.―

Avi...avisaré l’Aurora... (S’esquitlla de la CLARA, i aquesta queda prop de la primera dreta, per on entra en PASQUAL.)

PASQUAL.―

Una pregunta, Carles... (Gairebé topa amb la CLARA. En veure-la té un fort esglai.) Aaaaa...ah! Marcians! (Li cau el bastó i es posa la mà al cor.) Ai! (Trontolla per l’escena! Tots corren a auxiliar-lo. Cau abatut al sofà. La CLARA i en SERAFÍ no deixen els paquets.)

CARLES.―

Pasqual!

SERAFÍ.―

Un atac! És un atac de cor!

CLARA.―

S’ha quedat sense respiració. Li faré el boca a boca... (En fa l’acció.)

CARLES.―

(Apartant-la.) No s’hi acosti! El remataria!

SERAFÍ.―

Una ambulància!... Un metge!... El telèfon! (L’agafa i no sap què fer-ne.) Quin és el número d’urgències? (Els altres no li fan cas. En SERAFÍ busca una guia.)

CARLES.―

Sembla que respira... Sí, sí...

CLARA.―

(Posant la mà al cor d’en Pasqual.) Encara fa tic tac... El salvarem! (Deixa el paquet de dolços i regira la bossa.)

21

Avi jove vol companyia CARLES.―

Coratge, Pasqual! (El sacseja.) Ets home de cor fort.

PASQUAL.―

(Obrint els ulls.) Ai... A la residència, no. A la residència, no.

CARLES.―

Ja ha tornat en si!

CLARA.―

(Que gairebé ha buidat la bossa, d’on ha tret mil objectes.) Bon senyal!

PASQUAL.―

(Recolzant-se al braç d’en CARLES.) Estic molt malament... Veig espectres...

CARLES.―

No ets tu sol, Pasqual. No ets tu sol.

SERAFÍ.―

(Deixa el telèfon i s’hi apropa.) Es troba millor?

CARLES.―

S’està recuperant del desmai.

PASQUAL.―

He tornat de l’infern... quina visió més horrible...

CLARA.―

(Apropant-se al grup, amb una ampolleta d’aigua de colònia i un mocador, que ha tret de la bossa.) Unes gotes d’aigua de colònia el faran reaccionar...

PASQUAL.―

(En veure que la CLARA se li apropa, s’incorpora de cop.) El marcià! (Recula, tapant la visió amb el braç.) És un càstig! No pessigaré més, Senyor! (Fa mitja volta i, tant de pressa, com pot, surt per la primera dreta.) No pessigaré més!

CLARA.―

Déu meu! Quina reacció!

CARLES.―

Ha estat... l’aigua de colònia... n’ha ensumat massa.

CLARA.―

Però, si ni l’ha arribat a olorar!

SERAFÍ.―

Ha fugit com un esperitat.

CLARA.―

Aquest senyor té al·lucinacions, Serafí. M’ha pres per un marcià. (A en CARLES.) I pot saber-se què tinc jo de marciana?

CARLES.―

He! Potser volia dir... exòtica.

SERAFÍ.―

Marcià! Ho he sentit perfectament.

CARLES.―

L’han de perdonar... L’avi Pasqual té els seus anys... a vegades no coordina del tot...

CLARA.―

Pobre home! Quina pena!

SERAFÍ.―

És... de la família?

CARLES.―

És el pare de l’Aurora. El tenim entre nosaltres per...

SERAFÍ.―

No digui res més! Admiro les persones que respecten els seus progenitors. No puc suportar el costum actual de treure’s els vells de casa. La família és la família. És el meu lema.

CARLES.―

Bravo!

CLARA.―

(Tornant a atacar en CARLES.) La teva família, Carles, i tu en particular, ens caieu bé.

CARLES.―

M’ha tocat la sort... (La CLARA l’acorrala. En CARLES mira per on escapolir-se.)

CLARA.―

Hem de parlar i puntualitzar. Si ens posem d’acord, farem negoci. (Nou atac.)

22

Avi jove vol companyia AURORA. ―

L’Aurora... amb l’Aurora s’entendran bé...

CLARA.―

Amb tu, Carles. Jo em vull entendre amb tu.

CARLES.―

(Angoixat, mira per on fugir.) En Pasqual! L’he de vigilar, saps? (Fa mutis ràpid, per la primera dreta.)

CLARA.―

On vas? (Reaccionant.) T’acompanyo! (Fa acció de seguir-lo.)

SERAFÍ.―

Clara! No siguis impulsiva! (La CLARA s’atura.)

CLARA.―

Potser el puc ajudar...

SERAFÍ.―

Hem de ser prudents, germana. El vell sembla que no les té totes... Pots sortir-ne malparada.

CLARA.―

Ni cas, del vell. M’interessa el jove. És tan bufó!

SERAFÍ.―

Treu-te’l del cap! És un impossible.

CLARA.―

M’atreu, no puc fer-hi més. i sé que a ell no li sóc indiferent. T’has fixat com em mira? Obre uns ulls així de grossos.

SERAFÍ.―

Que l’has agafat de sorpresa, dona. No et facis il·lusions. En Carles té una dona força atractiva i tu, sincerament, no ets gaire agraciada.

CLARA.―

Això s’arregla amb un bon maquillatge. Amb algun retoc tindré un aspecte millor.

SERAFÍ.―

Il·lusa!

CLARA.―

Si és necessari em faré la cirurgia estètica.

SERAFÍ.―

Ni així no aconseguiries que et fes cas. És un home casat.

CLARA.―

Pot divorciar-se.

SERAFÍ.―

No siguis ximpleta! Si és molt més jove que tu.

CLARA.―

L’edat no és cap obstacle!

SERAFÍ.―

Clara, no vull escàndols a la família. Tingues seny com fins ara. De futbolistes n’hi ha molts.

CLARA.―

Com aquest, cap! Té unes cames que són una preciositat.

SERAFÍ.―

D’acord, però ara coixeja. Creu-me. Comporta’t com una persona ben educada. Seu, que estem de visita. I no oblidis el paquet. (La CLARA agafa el paquet de pastisseria i s’asseuen tots dos al sofà. Aguanten cadascú el seu paquetet. Petita pausa. Per la primera esquerra, entra l’AURORA, ben empolainada.)

AURORA. ―

Senyors Morenus! Quin greu que em sap d’haver-los fet esperar... (En SERAFÍ s’aixeca i hi va. S’estrenyen la mà.)

SERAFÍ.―

No cal que es disculpi, Aurora. L’espera ha estat profitosa. M’ha permès tenir nous elements de judici sobre la seva persona.

AURORA. ―

Vaja! I... quin és el veredicte? (Mira la CLARA amb insistència.)

SERAFÍ.―

Favorable! Molt favorable! (Adonant-se de les mirades de l’AURORA.) Ai, quin lapsus! M’oblidava de fer les degudes presentacions.

23

Avi jove vol companyia AURORA. ―

(Reaccionant i apropant-se somrient a la CLARA.) No cal... l’esperava...

CLARA.―

(Aixecant-se.) Però, no a mi. En Serafí no és el meu marit, sinó el meu germà. Em dic Clara! (La besa exageradament.)

AURORA. ―

(Encara no refeta de la sorpresa.) Benvinguda... Clara.

SERAFÍ.―

La Clara és qui presideix la nostra empresa.

CLARA.―

M’agrada estar present en les decisions importants. I la d’avui és una operació comercial molt suggestiva per a mi. Hi tinc un interès especial. I ara més, que he tingut l’alegria de conèixer...

SERAFÍ.―

Clara! Ja en parlarem després. Primer la cortesia. (Donant el paquet a l’AURORA.) Ens hem permès de portar uns dolços.

AURORA. ―

I ara! Per què s’han molestat! (La CLARA també li dóna el seu paquet.)

SERAFÍ.―

És un petit detall, poca cosa.

CLARA.―

Així corresponem a la seva invitació a sopar.

AURORA. ―

He, he! Molt amables... però, seguin, si us plau. (En SERAFÍ i la CLARA s’asseuen. L’AURORA no sap què fer amb els paquets. Finalment, els deixa damunt de la taula.) He, he!... En Carles els ha rebut, oi?

CLARA.―

Una bona rebuda, sí, senyora. Quin home, el seu home!

AURORA. ―

I on s’ha ficat, ara?... Carles!

SERAFÍ.―

(Indicant la primera dreta.) Per allà! S’ha vist obligat a deixar-nos per una emergència.

AURORA. ―

Una emergència...?

SERAFÍ.―

El pare de vostè ens ha clavat un fort esglai.

AURORA. ―

El pare! Han vist el pare?

CLARA.―

I ell, a nosaltres. Ha estat una reacció fulminant.

AURORA. ―

Ha fet alguna bestiesa, com si ho veiés!

SERAFÍ.―

Cap cosa de l’altre món... i en el seu estat, se l’ha de perdonar.

CLARA.―

És com una criatura. Ens ha pres per extraterrestres.

AURORA. ―

Extra...què? Quanta paciència s’ha de tenir! (Per la primera dreta, entra en CARLES, mentre parla cap a l’exterior.)

CARLES.―

Endavant, home, endavant, que no mosseguen.

PASQUAL.―

(Traient el cap per la primera dreta.) N’estàs segur? (Mira la CLARA.) No me’n fio! (Fa mutis.)

CLARA.―

Pobrissó! Pel que sembla, no s’ha refet del tot.

24

Avi jove vol companyia AURORA. ―

Pot saber-se què és el que passa aquí?

SERAFÍ.―

Per desgràcia, ho sap vostè més bé que nosaltres. Però, ens en fem càrrec. Sabem, per en Carles, que al seu parc li agafen rampells incoherents.

AURORA. ―

I rauxes de ximpleria! Però això s’acabarà d’una vegada i per sempre. (Fa acció d’anar cap a la primera dreta.)

CARLES.―

(Avançant cap a l’AURORA.) No et precipitis! (Li agafa el braç i la porta cap als altres.) Ja sabem que es tracta d’una afecció momentània. Tal com li vénen, se’n van. (En PASQUAL treu el cap per la primera dreta, seguint l’escena.) Has de continuar tenint paciència. Si en tens cura, com fins ara, el teu amor filial l’ajudarà a millorar. (L’AURORA se l’ha escoltat sense saber què opinar.)

CLARA.―

Ai! Que bé parla!

CARLES.―

Els senyors Morenus et comprenen... i des que han conegut el papà, ens tenen en una millor consideració.

AURORA. ―

Sí?

SERAFÍ.―

Indiscutiblement! La família, per a mi, és un punt favorable. Entenc el que significa el seu pare per a vostè, tenir-lo a prop seu. A casa hi viuen l’àvia i quatre tietes, la més jove de vuitanta-tres anys. I mai no se’ns ha acudit desterrarles a una residència.

PASQUAL.―

(Que ha anat avançant a poc a poc.) Home! És que vostra casa ja ho és una residència. Amb tanta vella reunida...

AURORA. ―

Pare!

CLARA.―

Ho és! Més d’una vegada ho he pensat.

SERAFÍ.―

He, he! Una agudesa molt apropiada, sí, senyor.

PASQUAL.―

Cinc de vuitanta-tres anys per amunt... Forquilles! És com tenir un museu d’antiguitats privat.

AURORA. ―

Pel que més vulguis, pare. Prou de dir barbaritats. (A en SERAFÍ i la CLARA.) Els prego que el disculpin. (En PASQUAL veu els paquets damunt la taula.)

PASQUAL.―

Llamins! Avui és festa!

AURORA. ―

És una atenció dels senyors Morenus.

PASQUAL.―

Bravo! Quan obrim els paquets?

AURORA. ―

Després, pare! A l’hora de les postres.

PASQUAL.―

I per què dimonis hem d’esperar tant? Es passaran!

CARLES.―

Pasqual! Estàs desbarrant!

CLARA.―

Hi, hi! Diu ei que pensa. Les tietes també tenen alguna ceba, però es fan estimar.

PASQUAL.―

Que us assembleu?

CLARA.―

Som de la família... per això tenim una retirada.

25

Avi jove vol companyia PASQUAL.―

Pessics! I no feu pagar entrada a les visites?

SERAFÍ.―

Déu me’n guard!

AURORA. ―

(Agafant el braç d’en PASQUAL, molt neguitosa.) No havies de prendre el brou, pare?

PASQUAL.―

Fa estona, però se me n’han passat les ganes.

AURORA. ―

Doncs, l’has de prendre. I ara mateix! Primer és la teva salut! (Va estirant-lo cap a la segona dreta.)

CARLES.―

(Agafant en PASQUAL per l’altre braç.) Això, això! Hem d’evitar un nou desmai!

SERAFÍ.―

S’ha de cuidar, senyor Vidal!

CLARA.―

Ànim, que un dia ha de venir a fer tertúlia amb les tietes.

PASQUAL.―

El brou amb un ou! Ara sí que necessito un reforçant! (Es desprèn de l’AURORA i d’en CARLES i a pas lleuger, fa mutis per la segona dreta.)

AURORA. ―

Quina vergonya! No sé com disculpar-me.

CARLES.―

Ja els he avisat que el papà està ple de manies.

SERAFÍ.―

No val la pena de capficar-s’hi.

CLARA.―

Ens en fem càrrec! A casa, en tenim cinc com ell!

AURORA. ―

Gràcies! (Canvi.) I si parléssim de negocis?

SERAFÍ.―

Per això som aquí. I estic impacient per conèixer l’article que pot associar-nos.

AURORA. ―

Havia pensat mostrar-lo a l’hora del cafè, ja que es tracta d’una cafetera.

SERAFÍ.―

He! Doncs, avui servirà d’aperitiu.

CLARA.―

És de les que fan cafè, cafè?

AURORA. ―

Apta per als més exigents. Té un funcionament senzill i perfecte. No es perd ni un polset de cafè i conserva tota l’aroma, i quant a l’estètica, té un disseny funcional que harmonitza amb tots els ambients. És un producte italià del qual tinc l’exclusiva per a Espanya. Necessito un soci per tirar endavant l’operació.

SERAFÍ.―

En principi sembla interessant, però nosaltres, la veritat, únicament ens dediquem als teixits.

CLARA.―

A mi m’embogeix el cafè. I els cafeters. (Llança una gormanda mirada a en CARLES, que no passa desapercebuda a l’AURORA.)

AURORA. ―

De fet, el que necessito és capital i una garantia d’honorabilitat, i vostès tenen aquests requisits.

SERAFÍ.―

Moltes gràcies!

AURORA. ―

Pel que fa a l’organització de la distribució i venda, així com del màrqueting i la publicitat, me’n faria càrrec jo i el meu equip.

SERAFÍ.―

Que quedi Clara una cosa: si poso capital en un assumpte, m’agrada intervenir-hi de ple.

AURORA. ―

Molt millor. La seva visió comercial pot accelerar el procés organitzatiu. Quan vegi la cafetera l’entusiasmarà.

26

Avi jove vol companyia SERAFÍ.―

Anem al gra: primer, coneguem el producte.

AURORA. ―

Passin al despatx i veuran quina meravella. (Indica la primera dreta.)

SERAFÍ.―

No la fem esperar. (Va cap a la primera dreta; amb l’AURORA al dentell, que l’invita a passar.)

AURORA. ―

Endavant, senyor Morenus.

SERAFÍ.―

Vostè primer, senyora Grau. No caldria sinó. (Galant, la deixa passar. Mutis de l’AURORA i en SERAFÍ.)

CARLES.―

És una preciositat de cafetera. Ja ho veurà. (Va cap a la primera dreta i deixa passar la CLARA, però aquesta no arriba a traspassar la porta, ja que es queda al dentell, tallant el pas a en CARLES.)

CLARA.―

Barrat el pas, cafeter maco. Per fi estem a soles, tu i jo.

CARLES.―

He! No tant a soles... Allí dins ens esperen.

CLARA.―

No hi ha cap pressa. Estan entretinguts estudiant l’andròmina. (S’acosta a en CARLES, que recula.) Tenim una ocasió d’or per a conèixer-nos més a fons.

CARLES.―

Ho... sento, però ara no és el moment d’intimitats. Ja tindrem altres oportunitats més endavant.

CLARA.―

Ara o mai, mestre de l’àrea petita.

CARLES.―

(Coixejant exageradament.) Un altre dia, un altre dia en parlarem... Per culpa de la lesió vaig desentrenat.

CLARA.―

No cal que facis cap exercici violent, heroi dels meus somnis. Sols et demano una cosa teva que anhelo fa temps. (Torna a assetjar-lo.)

CARLES.―

Ja m’agradaria, ja... però ho veig molt negre. Estic completament col·lapsat. (Reculant, cau al sofà. La CLARA s’hi llança darrera d’ell caient-li al damunt.)

CLARA.―

Fes-me feliç, Carles. Ho pots fer a ulls clucs.

CARLES.―

Però, ara els tinc ben oberts! (Intenta apartar la cara de la d’ella.)

CLARA.―

No siguis dolent. Amb un petit esforç em pots complaure plenament.

CARLES.―

No abusi de mi, senyoreta Morenus.

CLARA.―

(Incorporant-se.) Ja has trencat l’encant! Què és això de senyoreta Morenus? Digue’m Clara, i de tu.

CARLES.―

Això ja es més fàcil, veus?

CLARA.―

I la resta, també. És ben senzill. Vull un autògraf teu.

CARLES.―

Un... autògraf?... Només es tracta d’un autògraf? (La CLARA mou el cap afirmativament.) Haver-ho dit abans! Els que vulguis, Clara! Tens bolígraf i paper? (La CLARA, que no deixa de mirar-lo embabiecada, fa que no amb el cap.) Ho solucionarem! Vaig a buscar-ne. (En CARLES s’aixeca, però la CLARA, l’agafa i el fa seure.)

CLARA.―

No cal, Carles. És un autògraf molt personal.

27

Avi jove vol companyia CARLES.―

Així i tot... (Intenta aixecar-se novament y la CLARA el fa seure.)

CLARA.―

Als llavis, Carles Grau. Me l’has de segellar als llavis.

CARLES.―

No puc! Estic fora de joc! (Nou intent d’aixecar-se i nova estrebada de la CLARA, fent-lo seure.)

CLARA.―

Un bes! (S’abraona sobre en CARLES.) És l’autògraf teu més preuat per a mi! Un petó! Fes-me un petó! (En CARLES no té escapatòria. La CLARA l’abraça frenèticament. Per la primera dreta, entra l’AURORA.)

AURORA. ―

Però, que no veniu?... (En sentir-la la CLARA, d’un bot s’aparta d’en CARLES i s’aixeca.)

CLARA.―

Ho sento... Estàvem... estàvem canviant impressions.

AURORA. ―

I d’una manera impressionant. Ja ho he vist!

CLARA.―

La cafetera... em sembla que m’agradarà... (Mutis precipitadament per la primera dreta.)

AURORA. ―

Molt bé, Carles, molt bé!

CARLES.―

(Incorporant-se, com pot.) Ha estat ella! Ha estat ella la qui ha pres la iniciativa.

AURORA. ―

No cal que ho juris. Et crec.

CARLES.―

Li feia molta il·lusió un autògraf meu, saps?...

AURORA. ―

Sense disculpes. Has fet el que havies de fer. Segueix per aquest camí

CARLES.―

No, no, no... Que no l’ha aconseguit. Hi tornarà!

AURORA. ―

Doncs, has de complaure-la. No em fallis ara, golejador. La Clara és la que diu sí o no a cal Morenus.

CARLES.―

I tu m’ho demanes?

AURORA. ―

Tot sigui per la causa, amor meu!

CARLES.―

Aurora! I la teva gelosia?

AURORA. ―

De qui? Tu ets immune a la Clara, ho sé!

CARLES.―

I qui no!

AURORA. ―

Ho veus? Estàs vacunat contra el seu atractiu sexual. Puc dormir tranquil·la. No perdràs el cap per ella.

CARLES.―

Però, ella sí! Està embogida per mi! Pot obligar-me a fer un disbarat!

AURORA. ―

Ens sacrificarem! Imagina-te-la com el remei indispensable per a lligar el negoci. (Fa mutis per la primera dreta.)

CARLES.―

És un remei de mal prendre! Tu no m’estimes, Aurora! Tu no m’estimes! (Fa mutis per la primera dreta. Petita pausa. Per la segona dreta entren la ROSAURA i l’ERIC, portant unes safates on hi ha pastes salades i entremesos.)

28

Avi jove vol companyia ROSAURA.―

(Anunciant alegre.) Ja tenim aquí l’aperitiu!

ERIC.―

(Igual.) Bon apetit! Bon apetit! Bon...

ROSAURA.―

No et cansis, que no hi són. (Miren el seu entorn.)

ERIC.―

Això no ser formal. L’Aurora demanar que tu i mi servir a la sala i ells no haver de sortir de la sala. (Per la segona dreta, treu el cap en PASQUAL. Mira arreu. En veure que només hi ha l’ERIC i la ROSAURA avança.)

PASQUAL.―

L’heu vista?... Què me’n dieu?

ROSAURA.―

S’han fos, senyor Pasqual.

PASQUAL.―

Al despatx! L’Aurora deu estar fent exhibicions de cafetera, naturalment! És l’atracció de la nit. (Va cap a la primera dreta i mira.) Sí, reunió de quatre! I la reina de la lletgesa a primer terme. (S’aparta, cobrint-se la cara.) Fa mal a la vista!

ROSAURA.―

Vol dir que no en fa un gra massa?

ERIC.―

Mi pensar que vostè inflar.

PASQUAL.―

Vine, home! (L’agafa pel braç.) Comprova-ho amb els teus ulls! Ni en Frankestein la voldria per núvia! (El porta cap a la primera dreta i fa que miri.)

ERIC.―

(Mirant.) On ser el monstre?

PASQUAL.―

Davant dels teus nassos, miop!

ERIC.―

(Apartant-se del lateral.) No ser molt atractiva, cert. Però vostè exagerar molt.

PASQUAL.―

Noi! Tu tens pa a l’ull! Si és un papu! (Mentrestant la ROSAURA s’ha apropat a la primera dreta i mira.)

ROSAURA.―

Ostres! (S’aparta, fent una passa enrere.)

PASQUAL.―

Què t’havia dit, nena?

ROSAURA.―

Jo conec aquest tipus! Vet aquí quina tarda que em va fer passar!

PASQUAL.―

Vas topar amb ella sobtadament, potser?

ROSAURA.―

Em referia a ell!

PASQUAL.―

El Morenus?

ROSAURA.―

El Morenus o com es digui. (Torna a mirar.) El tic! És ell mateix, no hi ha dubte.

ERIC.―

Però ell no espantar ningú. Ser més mona que ella.

PASQUAL.―

No és cap mèrit! (A la Rosaura.) Que potser va intentar seduir-te?

ROSAURA.―

Pitjor! Em va esguerrar el gran negoci! Heu de saber que la muller d’aquest individu, tampoc no és gens afavorida.

PASQUAL.―

Pessics! Que en fa col·lecció?

29

Avi jove vol companyia ROSAURA.―

Alguna mena de psicosi deu tenir el subjecte, ja que la seva dona amb algun retoc podria millorar. Ja la tenia mig convençuda i estava a punt de quedar-se un bon lot de productes de bellesa quan va aparèixer el goril·la d’allà dins. (Indica la primera dreta.) Com la va esbroncar! (Imitant la veu d’un home.) «En aquesta casa, ni un llapis de llavis, ho sents? Et vaig conèixer a cara neta i et vull així, sense retocar. La bellesa és la temptació del diable».

ERIC.―

Potser ser predicador.

ROSAURA.―

Un tocat de l’ala! I la seva dona, pobreta! Ni piulava. Vaig arreplegar els cosmètics i vaig fúmer escales avall.

PASQUAL.―

Caram, de Serafí! No me’l feia tan guillat. (Per la primera dreta, entra en CARLES, de puntetes i mirant enrere. L’ERIC, en veure’l se n’hi va amb una de les safates.)

ERIC.―

Tot ser a punt, Carles.

CARLES.―

(Sorprès.) Eric! D’on surts?

ERIC.―

Mi complir paraula. Els convidats ja poder fer vermut i picar.

CARLES.―

Calla, que ara la tenim distreta! (S’allunya tan com pot de la primera dreta i mira per on escapar. En PASQUAL, encuriosit, s’apropa a la primera dreta i mira.)

PASQUAL.―

Compte! Fu-Man-Xu ataca! (S’aparta tan ràpid com pot. Per la primera dreta, entra la CLARA.)

CLARA.―

Carles... (El veu i se n’hi va. En CARLES s’amaga darrera l’ERIC.) Sense tu, la cafetera no té cap interès. (En CARLES empenta l’ERIC, que es veu obligat a posar la safata als nassos de la CLARA.)

ERIC.―

Frau... una pasteta...?

CLARA.―

Després, ara tinc... (Se’l queda mirant.) Ai! La seva cara s’assembla molt a un futbolista...

CARLES.―

(Ràpid.) No sols s’hi assembla. És ell mateix! (Va cap l’ERIC i li treu la gorra.) És l’Eric Shutt!

CLARA.―

En Shutt! El meu estranger preferit! Quin vespre més emocionant! (Li agafa la safata i la deixa damunt la taula. El mira per tots cantons, com si admirés una escultura.)

ERIC.―

Gràcia... moltes gràcia...

CARLES.―

(A l’ERIC.) És molt simpàtica, saps! I una gran entusiasta del nostre equip! Conta-li coses de la teva vida, Eric. Contali! (El fa seure al sofà.)

ERIC.―

Ser difícil, Carles... Mi, ser lesionat... (Mostra els dits embenats.)

CLARA.―

(Seient al costat de l’ERIC.) Penal! T’han fet penal, oi? Com ha estat, Eric? Podràs jugar diumenge? (L’acorrala a preguntes. En CARLES se’n va apartant a poc a poc.)

PASQUAL.―

(A la ROSAURA.) T’has fixat, quina jugada?

ROSAURA.―

(A en PASQUAL.) Per a veure-la repetida en vídeo. Això és saber passar la pilota. (Per la primera dreta entren l’AURORA i en SERAFÍ.)

AURORA. ―

Em satisfà que estiguem d’acord, amic Serafí.

SERAFÍ.―

De tota manera, la Clara és qui té la paraula definitiva..

30

Avi jove vol companyia (Queda mirant-se la ROSAURA. En CARLES, agafa hi safata deixada per la CLARA i s’apropa a l’AURORA i a en SERAFÍ.) CARLES.―

Feu un parèntesi en els negocis. És el moment de fer un tastet. (Els ofereix la safata.)

AURORA. ―

Gràcies, amor. (Invita en SERAFÍ que n’agafi.) Si us plau.

SERAFÍ.―

Mercès! (Sense deixar de mirar la ROSAURA, agafa una pasta. L’AURORA també pica.)

ROSAURA.―

Les begudes! Vaig a buscar les begudes! (Dóna la safata a en PASQUAL i fa mutis per la sego na dreta.)

PASQUAL.―

Tota per a mi? Gràcies, bonica! (S’hi posa bé i comença a menjar. Mentre, segueix atent els esdeveniments.)

SERAFÍ.―

Perdoni, Aurora... aquesta noia de les begudes no es dedica pas a vendre cosmètics a particulars?

CARLES.―

(Ràpid.) Nooo! És... és la infermera d’en Pasqual.

PASQUAL.―

Sí que l’és! I em cuida molt bé. (Va menjant.)

SERAFÍ.―

Doncs, jo hauria dit... la cara no m’és desconeguda.

CARLES.―

(Posant-li la safata gairebé al damunt.) Agafi’n més, agafi’n...

AURORA. ―

Sense compliments, Serafí. (L’AURORA agafa una pasta i en SERAFÍ també pica.)

SERAFÍ.―

És que no puc treure’m del cap una venedora d’aquestes que van per les cases. L’engalipadora! La vaig arreplegar convencent la meva muller perquè usés productes de bellesa.

AURORA. ―

I el cost era excessiu, oi? Els cosmètics són la nostra temptació. S’ha de reconèixer que les dones gastem un capital a embellir-nos.

SERAFÍ.―

Doncs, a casa meva, ni una pela! Tenir una dona atractiva és viure sempre amb l’ai al cor.

CARLES.―

Home! L’Aurora fa goig i no em treu la son per aquest motiu.

AURORA. ―

Doncs, tu a mi, sí! (A en SERAFÍ.) El comprenc perfectament, Serafí. En Carles és un home de bon veure i sempre l’he d’estar vigilant!

CARLES.―

Nena, que no sóc un faldiller.

AURORA. ―

Vigilo les que se t’apropen, les que et van al darrere amb l’excusa d’un autògraf. (En CARLES, instintivament mira on són la CLARA i l’ERIC. En aquest moment, ella sembla que li demani un bes-autògraf.)

PASQUAL.―

(Per a ell.) Pobre Carles! Vigilància perpètua!

SERAFÍ.―

Jo no vull sofrir aquest patiment. Per això vaig casar-me amb una dona senzilla, amb poc encant, com l’Exuperància. No hi ha perill que me la vulguin prendre.

PASQUAL.―

Ho crec! En sentir el nom, arrenquen a córrer. Exuperància!

ERIC.―

Mi ensenyar com pilotejar... (S’aixeca. Tots miren.) Mi tocar pilota... (Va fent el que diu.) Mi, driblar, mi córrer banda, mi córrer, mi córrer... auf-wiedersehen! (Corrents, fa mutis fons.)

CLARA.―

Eric! L’autògraf! (S’aixeca.) No surtis del camp! (Mira cap al fons, confosa.) Se n’ha anat.

31

Avi jove vol companyia CARLES.―

Ara que me’n recordo: jo també me n’he d’anar.

AURORA. ―

Tu et quedes! Ets la parella de la Clara a la taula.

CLARA.―

I en Shutt?

AURORA. ―

Té entrenament! No pot deixar d’entrenar-se. (A en SERAFÍ.) Si els sembla, passem al menjador. (Indica la segona esquerra.)

PASQUAL.―

(Aixecant-se.) Ja era hora, filla! Aquests entremesos m’han fet agafar gana! (Comença a passar cap a la segona esquerra, però s’atura.) Ai, perdó! No em recordava que és un sopar de negocis. Jo hi sóc de més! Menjaré a la cuina. (Se’n va per la segona dreta.)

SERAFÍ.―

No ens ofengui, senyor Vidal. La seva presència és essencial. Són negocis de família.

AURORA. ―

És clar, pare. Tu ets el cap de casa.

PASQUAL.―

Jubilat, filla! Aquí ja no hi pinto res!

AURORA. ―

I tant que sí! Has de presidir la taula! (S’acosta a en PASQUAL i l’agafa pel braç.)

PASQUAL.―

Pessics! Sóc recuperable!

CLARA.―

(Agafant-se al braç d’en CARLES.) És molt simpàtic, en Shutt. M’agradaria tornar-lo a veure.

CARLES.―

El veuràs! Ja me’n preocuparé jo! (Mutis de tots dos per la segona esquerra, mentre l’AURORA ha portat en PASQUAL on és en SERAFÍ, i agafant aquest amb l’altre braç, inicien tots tres el mutis cap a la segona esquerra )

SERAFÍ.―

Que bonic és aquest ambient familiar.

PASQUAL.―

Oi que sí? Com la taula i el llit de casa, no hi ha res!

AURORA. ―

He, he! (Riu forçadament). (A la porta, en SERAFÍ i en PASQUAL, cedeixen el pas a l’AURORA, que fa mutis. Desprès tots dos fan acció de cedir-se el pas, l’un a l’altre.)

PASQUAL.―

Endavant, sense compliments!

SERAFÍ.―

Primer, el de més edat!

PASQUAL.―

Primer, el convidat!

SERAFÍ.―

Si us plau! Jo tinc el meu codi d’urbanitat.

PASQUAL.―

Menys camàndules! (Empenta en SERAFÍ i el fa fer mutis.) O no soparíem! (Fa mutis, poc després torna a entrar, bastant lleuger.) Els dolços! Ens deixàvem els dolços! (Agafa els paquets i fa mutis per la segona esquerra.)

TELÓ

32

Avi jove vol companyia

ACTE SEGON L’acció, pocs dies després de l’acte anterior. De dia. En alçar-se el teló, ningú a escena. Truquen a la porta exterior. Per la primera esquerra entra l’AURORA i fa mutis pel fons. AURORA. ―

(Dins, fa un crit de sorpresa.) Pare! D’on surts? (Pel fons entra en PASQUAL, sense bastó i vestit molt modernament, seguit de l’AURORA, que encara no s’ha refet de l’estupor.)

PASQUAL.―

Ja ho veus! Surto de la capsa.

AURORA. ―

Però... però on vas tan estrafolari? Tu no tens edat per vestir d’aquesta manera.

PASQUAL.―

He deixat d’exercir de vell!

AURORA. ―

Pare!

PASQUAL.―

Si més no, aquesta vestimenta és similar a la que porten els estrangers de la meva generació.

AURORA. ―

Ells van de turistes i no tenen el sentit del ridícul.

PASQUAL.―

El ridícul el feia jo repenjant-me en el bastó. I encara en puc prescindir. Mira! (Fa uns passos de ball.) Com en Fred Astaire.

AURORA. ―

No ho entenc! Aquí hi ha alguna cosa que no funciona.

PASQUAL.―

Funciona! I en cas que falli, hi ha pròtesis miraculoses.

AURORA. ―

No diguis bajanades.

PASQUAL.―

La vida és per a viure-la! (Canvi.) Que hi és en Carles?

AURORA. ―

S’està acabant de vestir.

PASQUAL.―

(Alt.) Carles! Vine, que també ets de la família.

AURORA. ―

Es pot saber quina en portes de cap? (Per la primera esquerra entra en CARLES, tot arranjant-se el vestit. Ja no coixeja.)

CARLES.―

De què es tracta?

PASQUAL.―

Seieu! (Els altres ho fan, expectants.) Fills! He decidit casar-me. (L’AURORA i en CARLES, s’aixequen d’un bot.)

AURORA. ―

Que t’has begut l’enteniment?

CARLES.―

Caram, Pasqual! Quina sorpresa!

PASQUAL.―

Ho he pensat detingudament. Ja és hora de refer la meva vida. I una dona a prop meu serà com un elixir de joventut.

AURORA. ―

Ja em temia jo una cosa així! La Rosaura t’ha portat pel mal camí.

CARLES.―

La Rosaura...? Et cases amb la Rosaura?

33

Avi jove vol companyia AURORA. ―

Qui no corre, vola! I aquesta és una interessada que ha esbrinat el guarisme del seu compte corrent. Una perla!

CARLES.―

Pasqual! Una cosa és pessigar i l’altra, picar l’ham!

PASQUAL.―

No feu més castells! La Rosaura és la persona més capacitada i servicial que he trobat de fa temps però, francament, no havia pensat en ella.

AURORA. ―

Ara plouen figues!

PASQUAL.―

Ni en ella, ni en cap altra. No tinc xicota, per ara.

CARLES.―

O sigui que, això del casori, és una fantasia teva.

AURORA. ―

Una caparrada!

PASQUAL.―

Al contrari. Ho he meditat prou bé. I hi estic ben decidit. Pensava trobar la meva parella posant un anunci a la premsa o per mitjà d’una agència matrimonial, amb un bon reclam com «Avi jove vol companyia», però ara que heu anomenat la Rosaura he canviat de parer.

CARLES.―

Descarta-la! És massa jove! Si semblaríeu avi i néta!

PASQUAL.―

La diferència d’anys no és cap problema. No seria el primer sexagenari que es casa amb una joveneta. Si tenim mil i un exemples d’homes granats que s’han casat amb dones joves. Diferències de vint i trenta anys no han estat obstacle per a unes unions estables. La Rosaura... per què, no? (Fa uns passos de ball.) Bon suggeriment, fills! Molt bo! (Fa un bon saltiró. I sense parar de dansar fa mutis per la segona esquerra.)

AURORA. ―

Boig! El pare s’ha tornat boig!

CARLES.―

No t’hi capfiquis! Ja li passarà. A més, s’ha de comptar amb la Rosaura. I li donarà carbasses, ben segur.

AURORA. ―

No me’n fio ni un pèl! Ha ensumat peles, Carles! Hi ha l’herència en perill! No te n’adones?

CARLES.―

Si no es casaran, dona. A més, tu i jo no hem de menester els diners del teu pare. Les nostres professions respectives ens donen uns bons ingressos.

AURORA. ―

I el pis? Ens en faran fora! Ja podem començar a preparar les maletes!

CARLES.―

Donem temps al temps, Aurora! No ens posem la bena abans de la ferida.

AURORA. ―

Jo ho dius, tu! Però des del dia que es va entestar a deixar la residència, que no ha parat de pertorbar el nostre entorn.

CARLES.―

No et queixis! Ell, amb la seva presència i simpatia, va col·laborar indirectament que els Morenus acceptessin ser companys de cafetera.

AURORA. ―

Paraules! La Clara encara ha de passar per la notaria a signar els documents.

CARLES.―

D’això, en Pasqual no té la culpa.

AURORA. ―

És clar que no! És responsabilitat teva!

CARLES.―

Aurora! Jo no hi pinto res, en aquest negoci.

AURORA. ―

Ets el meu marit i m’has d’ajudar. La teva missió era la d’afalagar la Clara fins que tot estigués lligat i ben lligat. I què fas? Traspassar-la a en Shutt!

34

Avi jove vol companyia CARLES.―

Una bona idea, que va funcionar. A ella, li va caure bé l’estranger!

AURORA. ―

Doncs, a l’Eric sembla que no tant! Ha fugit a Alemanya.

CARLES.―

Tornarà! Dimarts tenim entrenament.

AURORA. ―

No puc esperar tant de temps! Els italians em fan pressió perquè aboni la paga i senyal.

CARLES.―

I no pots ajornar-ho una setmana? Busca una excusa. Els dius que el capitalista està malalt.

AURORA. ―

Els de la Companyia no entenen de raons i es pot perdre la concessió. I fa un parell de dies que és impossible connectar per telèfon amb els Morenus.

CARLES.―

La solució és ben fàcil! Agafes el cotxe i et plantes a la fàbrica. D’aquí a Manresa, per l’autopista, hi ets en un tres i no res.

AURORA. ―

Doncs, mou-te! Vés a visitar la Clara, t’hi enganxes i no la deixis fins que signi els documents. Totes les cartes són a favor teu, ja que la tens ben embabiecada.

CARLES.―

Vaja! Que em toca ballar amb la més lletja.

AURORA. ―

Home! És que si fos bonica, ja en parlaríem. (Truquen a la porta del fons.)

CARLES.―

Esperes visita?

AURORA. ―

No. Veurem qui és? (Fa mutis pel fons. Dins, exclama:) Serafí! Justament parlàvem de tu! (Poc després, entra en SERAFÍ, visiblement furiós, accentuant el seu tic, seguit de l’AURORA, ben sorpresa.)

SERAFÍ.―

On són? Digue’m on són?

AURORA. ―

Però, què passa? A què ve tanta excitació?

CARLES.―

Qui s’ha perdut?

SERAFÍ.―

Tu! Tot ha estat per la teva cara bonica! (S’hi acosta, molt enfurismat.) On són, grandíssim embaucador?

CARLES.―

(Reculant.) No... no sé de què em parles.

SERAFÍ.―

Ho saps, maleït siga! Tu coneixes els seus plans! Tu saps on s’han ficat! (Se li abraona i el sacseja pels braços.) Ho escopiràs, vulgues, no vulgues!

CARLES.―

(Intentant separar-se d’en SERAFÍ.) Sóc innocent! Sóc innocent!

AURORA. ―

(Interposant-se entre els dos.) Aparta’t que li pots fer mal!

SERAFÍ.―

S’ho mereix! És més culpable que Judes! (Vol tornar-lo a atacar, però en CARLES aconsegueix esquitllar-se, amb l’ajut de l’AURORA, que s’ha agafat al braç d’en SERAFÍ i l’estira.) Deixa’m! Deixa’m! Que li n’he de cantar quatre de fresques!

AURORA. ―

Canta-les-hi, però a distància!

35

Avi jove vol companyia CARLES.―

Això! Siguem civilitzats, Serafí. Parlant, la gent s’entén.

SERAFÍ.―

Calla, corruptor hipòcrita! (Intenta atacar de nou, però l’AURORA no el deixa anar.) Afluixa, que me les ha de pagar!

AURORA. ―

No, fins que et calmis i t’expliquis de què va aquesta guerra.

CARLES.―

Exacte! De què se m’acusa?

SERAFÍ.―

La Clara! Què li vas prometre, a la Clara?

CARLES.―

Jo?... No me’n recordo...

AURORA. ―

Se’n recordarà i complirà la seva promesa. Prou que me’n preocuparé jo! (Per la segona esquerra entra en PASQUAL, que resta observant a segon terme.)

SERAFÍ.―

Ajudeu-me a trobar-les! Hem d’evitar que facin una barbaritat!

AURORA. ―

Però, pot saber-se d’una vegada quin és el drama?

SERAFÍ.―

L’Exuperància i la Clara han desaparegut! Ahir no varen dormir a casa. (S’asseu, desolat.) Quina nit de malson! Per primera vegada, des que sóc casat, he sofert de solitud en el llit matrimonial.

AURORA. ―

Hi ha d’haver un motiu. Us vàreu discutir, potser?

SERAFÍ.―

Al contrari! Hores abans, totes dues estaven molt falagueres i rialleres.

CARLES.―

I han marxat, així... per les bones?

SERAFÍ.―

La Clara, ahir, ja no va venir a la fàbrica. Va excusar-se dient que no anava fina. Que es prenia un dia de descans. A l’hora de dinar, ja no hi eren. Varen deixar-me una nota que deia: «No t’has de preocupar per nosaltres, ni facis cap intent per localitzar-nos. Estem ben decidides a fer el que farem. Serà la gran sorpresa».

PASQUAL.―

Rebufa! La revolució!

CARLES.―

Pasqual!

AURORA. ―

Pare! Què saps, tu?

PASQUAL.―

M’ho imagino. Ha començat la reforma a casa dels Morenus. La generació femenina més jove ha optat pel canvi d’imatge.

SERAFÍ.―

(Com si es despertés de cop.) La dels cosmètics! La seva infermera! Vostè hi està involucrat!

PASQUAL.―

Ha estat una emancipació voluntària. Jo sols vaig fer un senzill suggeriment.

CARLES.―

Ara entenc el teu xiuxiueig de l’altre dia amb la Clara.

SERAFÍ.―

Una conspiració! Us heu confabulat per destruir l’estabilitat de la nostra llar. I jo que us havia agafat afecte...

AURORA. ―

Ho sento, Serafí. No en sabia res. Ha estat a esquena meva.

CARLES.―

I meva! Tot ho ha organitzat en Pasqual. Ell solet. Jo no tinc res a veure.

SERAFÍ.―

No fugis d’estudi. Tu ets el principal implicat. Tu i aquest Shutt importat d’Alemanya! Per captivar-vos, la Clara és capaç de tot!

36

Avi jove vol companyia PASQUAL.―

No us poseu pedres al fetge, mestre! Al cap i a la fi, és natural i lloable que una dona vulgui millorar el seu aspecte físic.

SERAFÍ.―

No les de casa! Ho tenen prohibit!

PASQUAL.―

Moro! Sou un integrista islàmic! (En CARLES, aprofitant la discussió, fa mutis discret per la primera dreta.)

SERAFÍ.―

Més val ser moro previngut, que cristià enganyat!

PASQUAL.―

Tururut!

AURORA. ―

No discutiu més, si us plau! (A en SERAFÍ.) No et preocupis. Localitzarem la Clara i l’Exu...

SERAFÍ.―

Diminutius, no! Exuperància!

PASQUAL.―

Pessics! Quin esternut!

AURORA. ―

L’adreça! Tu has de saber l’adreça del gabinet d’estètica amb qui té contactes la Rosaura.

PASQUAL.―

La sé! És ben a prop d’ací!

SERAFÍ.―

Doncs, m’he n’hi vaig corrents! (Fa una embranzida cap a la porta del fons.)

PASQUAL.―

Quin coet!

AURORA. ―

Serafí! On vas? (En SERAFÍ s’atura, perplex.)

SERAFÍ.―

A buscar-les! (Torna a fer intent de marxar )

AURORA. ―

I el domicili!

SERAFÍ.―

El cap! Ràpid! El nom del carrer!

PASQUAL.―

No el sé, però no té pèrdua. És un dels carrers que hi ha al final de la placeta, el de mà esquerra. Més que un carrer, és un passatge. A l’entrada, a la banda dreta hi ha una pastisseria i a l’esquerra... Què hi ha a l’esquerra? A veure, a veure... ah! sí! la delegació d’una caixa d’estalvis... o potser és un banc...

SERAFÍ.―

(Impacient.) El número, senyor Vidal, el número...

PASQUAL.―

Tampoc no el sé, però em sembla, gairebé n’estic segur que és l’establiment que hi ha després d’una bar...ara no sé si el bar es troba abans o després...

SERAFÍ.―

Les senyes, llunàtic!

PASQUAL.―

Jo, llunàtic? El desequilibrat sou vós, monomaníac!

SERAFÍ.―

Enredaire! No és res més que un enredaire!

AURORA. ―

T’acompanyo, Serafí! Entre tots dos ho descobrirem! (Empeny en SERAFÍ cap al fons.) Som-hi! A seguir la pista!

SERAFÍ.―

El teu pare em destarota...

AURORA. ―

Afanyem-nos! (Va empentant en SERAFÍ, fins que tots dos fan mutis pel fons.)

37

Avi jove vol companyia PASQUAL.―

Desnarigat! Així arribis a misses dites! (Per la primera dreta, entra en CARLES.)

CARLES.―

Uf! Quin caràcter més exclusivista!

PASQUAL.―

Hola, estruç! Ja surts de l’amagatall?

CARLES.―

Tu mateix! Les bufetades, al circ!

PASQUAL.―

Beneiteria teva, per fer la gara-gara a la Clara. No et fa vergonya?

CARLES.―

M’hi obliga l’Aurora.

PASQUAL.―

La noia? Però si és més gelosa que una mona escuada.

CARLES.―

La Clara no és cap rival perillosa, segons ella.

PASQUAL.―

Vés a saber! De més verdes en maduren! i qui sap! Potser una vegada restaurada se la podrà mirar.

CARLES.―

Prefereixo no comprovar-ho personalment! Quan aparegui l’Eric, per a ell la pilota! (Truquen a la porta del fons. En CARLES, s’esvera.) Ja tornen a ser aquí!

PASQUAL.―

Si fossin ells, entrarien sense avisar. L’Aurora porta les claus del pis.

CARLES.―

Se les deu haver deixades. Per si de cas, obre tu! Jo me’n vaig a l’altre extrem del pis! (Fa mutis ràpid per la segona esquerra.)

PASQUAL.―

Quin gendre més valent que tinc! (Fa mutis fons.)

CLARA.―

(Dins, alegre.) Bon dia!

PASQUAL.―

(Dins.) Bon dia... Per qui demana? (Pel fons entra la CLARA, completament transformada. Els de l’estètica han fet una bona feina. Ara és una dona que fa de bon mirar. Hi ajuda la vestimenta, ja que ara vesteix modernament. Es nota que l’ha assessorada una persona de gust. La segueix en PASQUAL, que la mira sorprès i embabiecat.)

CLARA.―

Endevina, endevineta... Qui sóc?

PASQUAL.―

Clara!... No em digueu que sou la Clara!

CLARA.―

La sóc! Hi, hi! Tota jo!

PASQUAL.―

No m’ho acabo de creure. Us trobo pel carrer i no us reconec.

CLARA.―

El meu germà, tampoc! Ara mateix, m’hi he creuat, amb l’Aurora, i m’han mirat com si fos una desconeguda.

PASQUAL.―

I què han dit quan us heu presentat!

CLARA.―

He passat de llarg! No m’he vist amb cor de fer una escena al carrer.

PASQUAL.―

Quin canvi, refumets! Les esteticistes han fet una bona feina.

CLARA.―

Han treballat hores i hores, pobretes!

38

Avi jove vol companyia PASQUAL.―

Podeu estar ben satisfeta. El resultat és immillorable.

CLARA.―

Vostè també fa goig. I sembla més jove!

PASQUAL.―

És que abans aparentava més anys dels que tenia i ara en represento menys dels que tinc. Maleïda jubilació! M’havia fet sentir vell abans d’hora!

CLARA.―

Hem de felicitar-nos per les decisions respectives. Jo he seguit el seu consell. I l’Exuperància, també.

PASQUAL.―

L’Exu! On l’heu deixada?

CLARA.―

Al Centre d’Estètica. Li estan fent els últims retocs. Mentre, ho he aprofitat per apropar-me a donar-li les gràcies i mostrar-li els resultats.

PASQUAL.―

Així, que l’Exu...

CLARA.―

Una Venus! Mai no hauria imaginat que la meva cunyada, retocada de cara i vestimenta, pogués resultar tan afavorida.

PASQUAL.―

He, he! Quin tropell tindrà en Serafí.

CLARA.―

Es tornarà de tots els colors. Ja era hora de trencar les cadenes!

PASQUAL.―

El que no entenc és que no les haguéssiu trencat fa temps.

CLARA.―

Una rentada de coco, vet-ho aquí! En Serafí ens tenia reprimides. I mig recloses. Tot eren prohibicions. Pel bé de la nostra honestedat, segons ell.

PASQUAL.―

Quin dictador, ja et fum!

CLARA.―

Però això s’ha acabat! Penso rescabalar-me de tanta rigidesa! A partir d’avui, vida lliure!

PASQUAL.―

Així m’agrada! Ja heu ingressat al club de les persones alliberades. Ho hem de celebrar!

CLARA.―

Vostè ordena i mana, senyor Pasqual.

PASQUAL.―

Ep! Aquí no mana ningú. És un club democràtic. Els acords s’han de prendre acceptant el que decideixi la majoria.

CLARA.―

Vostè vota que sí i jo, també! Majoria absoluta. A celebrar-ho!

PASQUAL.―

Al frigorífic hi ha ampolles de cava. En destaparem una.

CLARA.―

I farem pum!

PASQUAL.―

I molta gresca! Vaig a buscar les bombolles. (Inicia el mutis per la segona dreta.)

CLARA.―

L’acompanyo! (El segueix.) Bé, amb el seu assentiment.

PASQUAL.―

Majoria absoluta! (Li cedeix el pas.) Endavant, emancipada!

CLARA.―

Gràcies, company! (Divertida, fa mutis per la segona dreta, seguida d’en PASQUAL. Petita pausa. Per la segona esquerra, cautelosament, treu el cap en CARLES. Mira al seu entorn. En no veure ningú, avança a poc a poc.)

CARLES.―

(Baix.) Pasqual... Pasqual... On t’has ficat? (S’apropa a primera dreta i mira. Després va a fer-ho a la segona dreta; quan se sent el timbre del fons. En CARLES té un petit sobresalt.) Truquen!

39

Avi jove vol companyia (No sap què fer. Finalment es decideix a fer mutis pel fons. Poc després, torna a entrar, seguit de l’ERIC, tot excitat.) ERIC.―

Mi venir urgentment! En arribar a casa, mi trobar missatge teu al contestador automàtic.

CARLES.―

Veig que ha estat eficaç! Com has corregut, sapastre!

ERIC.―

Encara no desfer les maletes. Tu tenir notícia important per a tots dos. Quin club italià vol fitxar a tu i a mi?

CARLES.―

Un club molt influent.

ERIC.―

(Molt ràpid.) El Milano? L’Inter? El Roma? El Nàpoli?...

CARLES.―

Para el carro! No és exactament un club de futbol el qui requereix els teus serveis.

ERIC.―

Mi escoltar missatge... Tu dir «club italià».

CARLES.―

I no he mentit. El club italià dels cafeters.

ERIC.―

Kartoffeinsalat! Tu no jugar net!

CARLES.―

Tu, tampoc! Em fas quedar malament davant les amistats. Vas deixar plantada i amb la paraula a la boca una gran fan del nostre equip. Això no es fa, amic!

ERIC.―

Tu demanar massa concentració. Mi voler ser rellevat d’aguantar fans com la Clara.

CARLES.―

Al camp, Eric! Ets titular.

ERIC.―

Amb la Clara? Mi, jugar amb la Clara? Nein, nein, nein! (Fa intenció de fer mutis pel fons. En CARLES l’agafa pel vestit i aconsegueix retenir-lo.)

CARLES.―

Ep! Tu no t’escapoleixes.

ERIC.―

Deixar! (Intenta desfer-se d’en CARLES.) Si mi imaginar que tu fer traveta, mi no venir.

CARLES.―

Ja ho sé! Targeta roja!

ERIC.―

Mi no perdonar mai, miserable!... Un club italià!

CARLES.―

Ho sento, teutó. T’he enganyat! (L’agafa pel braç i se l’emporta a primer terme.) Però és a fi de bé. La Clara està molt interessada per tu, i per mica que t’ho proposis pots fer el gran fitxatge de la teva vida.

ERIC.―

Ni borratxo! Geschlossen!

CARLES.―

Home! Fer-li la rialleta i aguantar-la algunes hores no és tan horrible.

ERIC.―

Ja! Ser, horrible! Aguantar, tu!

CARLES.―

No puc! Sóc home casat i ja saps com n’és, de gelosa, l’Aurora. A més, la Clara s’ha fixat amb tu i no amb mi.

ERIC.―

No! Ella no tenir preferència futbolística. Ella ser trastocada per tot l’equip. També tenir pòsters teus.

CARLES.―

No n’hi ha de cuits! Pensis el que pensis, diguis el que diguis, ho has de fer. Li vaig prometre, a la Clara, que la visitaries tan aviat com tornessis d’Alemanya, i paraula és paraula.

ERIC.―

(Intentant girar-se cap al fons.) Danke! Mi, no tornar, encara.

40

Avi jove vol companyia CARLES.―

(Aturant-lo i fent-lo seure.) Oh, sí! Acabes d’aterrar!

ERIC.―

Tu, abusar de mi. Tu, sempre abusar de mi.

CARLES.―

Som amics o enemics?

ERIC.―

Ai! Els enemics ser millor amics. Ells no presentar a Eric dones carotes. (Gran soroll al lateral dreta.)

CARLES.―

Ei! Què passa a la cuina? (Va cap a la segona dreta. Deixa anar l’ERIC i aquest ho aprofita per intentar escapolir-se cap al fons. En CARLES, reaccionant ràpidament, li barra el pas.) Ep! Tu no t’esquitlles!

ERIC.―

Bitte! Mi, no voler molestar...

CARLES.―

Tu, quiet! (L’agafa.) Deu ser el sogre que està furetejant per la cuina. (S’apropen a la segona dreta.) Pasqual... Ets tu qui fa soroll? (Per la segona dreta, entra en PASQUAL, amb una botella de cava i una copa, a les mans. Riu, divertit.)

PASQUAL.―

He, he! No passa res... He, he! No passa res! He, he! Un pot mal col·locat. Paf! Ha caigut, però no ens ha tocat.

CARLES.―

No us... Qui... (Per la segona dreta entra la CLARA, amb una copa a la mà. Riu, divertida.)

CLARA.―

He, he! Ha passat lliscant... Sssss! Amb una mica més, nyanyo! (Mira en CARLES i l’ERIC, els quals, en veure-la s’han quedat muts i embabiecats.) Hola, macos! He, he! Ja tenim equip!

ERIC.―

De primera! (En PASQUAL deixa la botella a la taula.)

CARLES.―

Pasqual... Sembla que us ho esteu passant molt divertit.

PASQUAL.―

Estem festejant una emancipació, gendre.

CLARA.―

He, he! Dues copes! Només he begut dues copes, he, he! però el cava de seguida em puja al cap. He, he!

ERIC.―

Herr Vidal... Vostè presentar senyoreta a mi.

CLARA.―

He! M’has de presentar... He, he!... Ja el sents?... M’has de presentar. He, he! (Li ve un atac de riure, que la fa caure al sofà.)

PASQUAL.―

Que jo... He, he! (Riu amb ganes.) Ai, que em trenco! He, he! (Cau al costat de la CLARA.) Us presentaré... he, he! aquesta desconeguda... He, he!

CARLES.―

No hi veig la gràcia!

PASQUAL.―

He, he! Ella, et presento a ells!... He, he! Ells, us presento a ella... he, he!

CLARA.―

He, he! Ja ens han presentat, futbolistes. He, he! (En PASQUAL i la CLARA, ploren de riure.)

CARLES.―

D’on l’has treta, Pasqual?... Si t’enxampa l’Aurora...

PASQUAL.―

Sorpresa! He, he! Tindrà la gran sorpresa!

41

Avi jove vol companyia CLARA.―

He, he! I en Serafí? He, he! També m’hauràs de presentar al Serafí? He, he! (Aixeca la copa.) Xin, xin!

PASQUAL.―

Xin, xin! (En PASQUAL i la CLARA brinden i beuen. En CARLES i l’ERIC la miren, es miren, tornen a mirar-la...)

CARLES I ERIC.― Clara! PASQUAL.―

Ara us lleveu? (Rient, s’aixeca, agafa la copa de la CLARA i les deixa prop de la botella.)

CARLES.―

Quin canvi!

ERIC.―

Ser un prodigi!

CLARA.―

Us agrada el meu nou aspecte?

CARLES I ERIC.― Molt!!! (Se n’hi van i l’assetgen, un a cada costat.) PASQUAL.―

Ja s’han despertat del tot!

CARLES.―

Quina miopia la meva! T’hauria d’haver reconegut quan has entrat. No m’ho perdonaré mai!

ERIC.―

Meravella de les meravelles! Tu, sorgir d’un encanteri.

CARLES.―

La crisàlide s’ha transformat en papallona.

ERIC.―

Tu ser meva mascota favorita. (La CLARA, somriu, ara a l’un, ara a l’altre, contenta de ser el centre d’atenció.)

CLARA.―

Ui, ui, ui! Quanta fogositat.

PASQUAL.―

Uf! Quin excés de cursileria. Com estan ensenyant la ceba!

CLARA.―

M’encanten les vostres floretes. Feia molt de temps que no en sentia a les meves orelles.

ERIC.―

Mi, dir floreta! Mi, dir floreta! (Se li apropa i li diu a l’orella.) Tu atreure més que una prima grossa!

PASQUAL.―

Quin parell de banals!

CARLES.―

(A cau de l’altra orella.) Ets el súmmun de la recreació!

PASQUAL.―

(A part.) Teva, meva, teva... goool!

CLARA.―

Ximplets! (Somriu, coqueta.) A qui dels dos he de fer cas?

CARLES.―

A mi! Tenim un assumpte pendent... la firma...

ERIC.―

Carles! Tu, fer traspàs! (A la CLARA.) Mi tornar d’Alemanya, i estar al teu costat.

CLARA.―

És com somiar desperta! Jo, Clara Morenus, assetjada pels meus futbolistes preferits.

PASQUAL.―

Aquest esdeveniment s’ha de celebrar com cal! (Agafa la copa de la CLARA que hi ha a la taula i la hi dóna.) Si voleu brindar amb nosaltres, aneu a buscar copes, campions! (En CARLES i l’ERIC s’aixequen d’un bot.)

CARLES.―

Brindarem!

ERIC.―

Copejarem! (En CARLES i l’ERIC inicien el mutis per la segona dreta, discutint.) Tu, no ficar! Ser home casat!

42

Avi jove vol companyia CARLES.―

Home! I tu estàs enxarxat amb la Rosaura!

ERIC.―

Mi, no compromís. Mi, ser lliure com piu-piu.

CARLES.―

Ha, ha! (Mutis de tots dos. Mentrestant, en Pascual ha omplert la copa de la CLARA i la seva, han begut tots dos, deixen les copes... en PASQUAL seu al costat de la CLARA.)

PASQUAL.―

(Observant el mutis dels altres.) Una altra vegada tots dos sols, encara que sigui per poca estona. Aquests caps de pardals tornaran.

CLARA.―

Oh, Pasqual! És molt agradable veure com no m’esquiven com altres vegades.

PASQUAL.―

Els tens enlluernats.

CLARA.―

Durarà poc, ho sé. Són molt joves per a mi. M’he despertat tard per l’amor.

PASQUAL.―

No és mai tard si s’arriba d’hora. El món no s’acaba amb els xitxarel·los. Gira els ulls a la gent gran.

CLARA.―

Pasqual! (Rient.) També hi ha diferència d’anys.

PASQUAL.―

Però, sóc un veterà expert! Jo també he jugat al futbol... i encara hi jugo.

CLARA.―

(Rient.) Poca-solta!

PASQUAL.―

Encara som a temps de refer les nostres vides.

CLARA.―

Jo hi estic ben animada.

PASQUAL.―

Ens hi aventurem, plegats?

CLARA.―

Aguantarà el teu cor? No et desmaiaràs com en la nostra primera trobada?

PASQUAL.―

Adéu, marciana! (Riuen.) La impressió d’aquell moment no es repetirà. Ho sabem ben bé prou!

CLARA.―

Pobric! Vas quedar sense respiració. Fins t’anava a fer el boca a boca... però no me’l van deixar fer.

PASQUAL.―

Pessics! M’hauré de desmaiar altra vegada.

CLARA.―

Potser ara no caldrà.

PASQUAL.―

Ho intentem...? (Es van apropant l’un a l’altra.)

CLARA.―

Sembla que m’agradarà... (Ja gairebé tenen els llavis a tocar, quan, pel fons, entren l’AURORA i en SERAFÍ, malhumorats. Veuen l’escena.)

AURORA. ―

Pare! (En PASQUAL i la CLARA se separen.)

PASQUAL.―

Bingo! (Per la segona dreta, entren en CARLES i l’ERIC, amb unes copes a les mans. S’adonen de la situació i es queden a segon terme.)

AURORA. ―

Molt bonic! Ja m’explicaràs...

43

Avi jove vol companyia PASQUAL.―

No t’ho puc amagar. Estàvem lligant!

AURORA. ―

Pare, que ja no ets un adolescent.

PASQUAL.―

El cor sempre és jove. Ja m’ho sabràs dir quan tinguis els meus anys.

SERAFÍ.―

Prou de jugar a les endevinalles! (S’apropa a en PASQUAL.) Vostè ens ha ben enredat, poca-solta!

PASQUAL.―

Jo?... (Mira la CLARA, que somriu, amb complicitat.) Que potser no heu trobat la vostra germana?...

SERAFÍ.―

Ni la germana, ni la dona! En aquell carrer no hi ha cap gabinet d’estètica.

AURORA. ―

Ens has donat unes senyes equivocades!

PASQUAL.―

Planxa! Sempre em confonc amb les adreces... Però, jo diria que aquest cop us havia guiat bé... És en un dels carrers de la dreta...

SERAFÍ.―

De l’esquerra! Ens havia dit de l’esquerra!

PASQUAL.―

Un petit error el pot tenir tothom.

SERAFÍ.―

El seu petit error ens ha fet perdre temps i paciència. On són? Vull saber on són?

CLARA.―

No t’escalfis més el cap, Serafí. Una d’elles la tens ben a prop.

SERAFÍ.―

I vostè qui és per... (La reconeix i resta mut.)

AURORA. ―

Clara! Però, si és la Clara!

PASQUAL.―

Transformada en gemma.

CLARA.―

Hi, hi! (S’aixeca.) Us presento la nova Clara Morenus. Contempleu la renovada façana i el modern bastiment! (Es gira, exhibint-se.)

SERAFÍ.―

Déu et faci bona! Com pots haver-te deixat entabanar? És com si t’haguessis posat una careta.

CLARA.―

La careta tapa la carota.

PASQUAL.―

La teva cara no és careta, ni abans carota. El teu rostre és el meravellós resultat del treball d’una experta en bellesa, que ha sabut ressaltar els trets bonics de la teva fisonomia i eliminar els lletjos. Qüestió de manetes!

CLARA.―

(Aplaudint.) Molt ben dit! Molt ben dit!

AURORA. ―

Una feina ben feta, ho reconec.

SERAFÍ.―

Prou, prou, prou! No vull sentir més bajanades! L’Exuperància! On és l’Exuperància? (Es mou furiós, per l’escena. Al seu primer moviment, en CARLES i l’ERIC reculen espantats i fan mutis per la segona dreta, després d’una breu lluita per veure qui fuig primer.) Per què s’amaga? (Va cap a la segona esquerra.) La trobaré!

PASQUAL.―

Fred, Serafí... molt fred!... Encara és al gabinet d’estètica que no heu sabut localitzar... (En SERAFÍ, enfurismat, fa mitja volta i s’encara amb en PASQUAL.)

SERAFÍ.―

No em fan gens de gràcia les seves patolles! M’està pujant la mosca al nas, senyor Pasqual!

44

Avi jove vol companyia AURORA. ―

Si us plau, no t’alteris! Asserena’t!

CLARA.―

Aviat vindrà, mal geni! Li faltaven uns petits retocs. Hem quedat de trobar-nos aquí. Una vegada enllestida, la Rosaura l’acompanyarà.

PASQUAL.―

Ho veieu? No teniu cap motiu per a moure un sagramental.

SERAFÍ.―

Que no? (Indicant la CLARA.) Només cal mirar la mostra!

PASQUAL.―

Una mostra de molt bon veure. De les que es miren i es remiren... I es tornen a mirar... (Mira fascinat, la CLARA.)

CLARA.―

Ai! Quin home més galant! (Coqueteja amb en PASQUAL. Xiuxiuegen a cau d’orella... riuen, brinden i beuen duran l’acció.)

SERAFÍ.―

Ho veus, Aurora? Se m’estan rifant!

AURORA. ―

Ui, ui, ui! El pare no treu els ulls de la teva germana. Ni que estigués encaterinat!

SERAFÍ.―

Ho està! Els instituts de bellesa són causa de perdició. Aquí tenim el resultat de la seva malèfica influència.

AURORA. ―

No tan malèfica. Tots dos sembla que s’avenen. Potser que emparentessin seria bo per a tots.

SERAFÍ.―

Deixa’t d’orgues! El que em preocupa en aquest moments és l’Exuperància. Vés a saber el que li estan fent!

AURORA. ―

Tornar-la maca. Serà una dona de bon veure...

SERAFÍ.―

Aquest és el meu temor! Que se la mirin! Que se la mirin massa! (Va cap on són en PASQUAL i la CLARA.) He perdut la paciència! Prou de fer carantoines i acompanyeu-me al maleït gabinet d’estètica. (Mentre, per la segona dreta, treuen el cap en CARLES i l’ERIC.)

PASQUAL.―

No molesteu. Estem ocupats garbellant el nostre futur.

CLARA.―

Un futur amb bones perspectives. En Pasqual té un bec d’or i la sap molt llarga. Quin home més convincent!

SERAFÍ.―

L’Exuperància! Retorneu-me l’Exuperància! (En PASQUAL mira en SERAFÍ, s’aixeca i somrient treu el folre de les butxaques dels seus pantalons.)

PASQUAL.―

Aquí no hi és!

CLARA.―

Hi, hi! Quina sortida! Hi, hi! (En SERAFÍ s’exalta del tot. S’abraona a en PASQUAL i fa acció d’escanyar-lo.)

SERAFÍ.―

No l’aguanto! No l’aguanto més!

AURORA. ―

No, Serafí, no! Atura’t!

CLARA.―

No el toquis, fratricida! (Intenta apartar en SERAFÍ. En CARLES i l’ERIC, en veure el caire que prenen els esdeveniments, hi intervenen i aconsegueixen subjectar en serafí.)

CARLES.―

Ordre, senyors, ordre!

ERIC.―

No pegar! Ser massa gran!

45

Avi jove vol companyia SERAFÍ.―

(Reculant.) El salva la seva edat, que si no, ja en parlaríem!

CLARA.―

Gràcies, futbolistes! Sou un bon equip!

PASQUAL.―

Deixeu-lo anar! (Fa poses de boxa i saltirona com els boxadors.) Ens les haurem cara a cara! De jove vaig boxejar i em conservo en forma. (Plata cara a en SERAFÍ.) Ataqueu-me! Ataqueu-me, si sou valent!

CARLES.―

No el provoquis, que mossega!

SERAFÍ.―

Agafeu-me! Agafeu-me fort o faré un disbarat!

ERIC.―

Mi, no soltar! Mi, ser força de seguretat.

AURORA. ―

No us baralleu! Som socis!

PASQUAL.―

És ell qui ha començat!

SERAFÍ.―

És ell qui m’ha burxat!

CLARA.―

Però si era una broma, Serafí! I és que vas encegat per l’Exuperància. Tranquil·litza’t! És la mateixa de sempre, més afavorida.

PASQUAL.―

I té pànic de la vostra reacció. Si no suprimiu aquesta agressivitat, no s’acostarà.

SERAFÍ.―

És aquí! És aquí, oi? (Tots es queden sorpresos.) No goses sortir, oi? (Mira al seu entorn i finalment fa mutis per la segona esquerra.) Exuperància, on ets?

AURORA. ―

Estàs en un error... (Va cap a la segona esquerra.) A casa, no hi és!

PASQUAL.―

Deixeu que la busqui! Mentrestant tindrem una estona de calma. (L’AURORA s’atura.)

ERIC.―

Mi, vigilar! Mi vigilar no fer trencadisso. (Fa mutis per la segona esquerra.)

AURORA. ―

Gràcies, Eric!

PASQUAL.―

(Portant la CLARA cap al sofà. S’hi asseuen.) Continuem amb l’escena del sofà, germana del meu futur cunyat.

CLARA.―

Ui, ui! Vas molt de pressa, als teus anys.

PASQUAL.―

Just són els anys els que em fan anar de pressa! (En PASQUAL passa un braç per l’espatlla de la CLARA.)

CLARA.―

(Rient.) La vida, al teu costat, deu ser força divertida.

PASQUAL.―

Ho és, Clara, ho és! (Van parlant animadament.)

CARLES.―

El teu pare ho embolica tot! Distreu la Clara, i ella encara no ha firmat.

AURORA. ―

Firmarà! (Indicant la parella.) Anem pel camí que entri a la família.

CARLES.―

No ho veig gaire clar. Es porten massa anys de diferència.

AURORA. ―

Què hi fa una vintena més o menys! Em preocuparia si ella fos molt més jove i sense possibles. La Clara té casa pròpia i un capitalet. I, a més, ja està avesada a viure amb gent gran.

46

Avi jove vol companyia CARLES.―

Vaja! Que els dones la benedicció!

AURORA. ―

De tot cor! (Truquen a la porta exterior.) Les qui faltaven! (Fa mutis pel fons. Poc després, torna a entrar en companyia de la ROSAURA.)

CLARA.―

(En veure la ROSAURA.) I l’Exuperància?

ROSAURA.―

És a baix, a la porteria. Hem vist entrar en Serafí amb l’Aurora i no gosa pujar.

PASQUAL.―

Quin dictador! La té ben atemorida.

CLARA.―

El coneix. Espera que li minvi la fúria. En Serafí és dels qui s’embranquen escridassant fins a esgargamellar-se. Després, abaixa els fums i en fas el que vols.

AURORA. ―

Ara ho està molt, d’exaltat!

PASQUAL.―

I tant! Té el tic a tota marxa! (L’imita exageradament)

CARLES.―

(Que està prop de la segona esquerra.) Ui! I ve que bufa! (S’aparta, deixant passar el furiós SERAFÍ, seguit de l’ERIC.)

SERAFÍ.―

Exuperància, surt! Prou de jugar a fet i a amagar! (Va cap a la segona dreta, però frena en veure la ROSAURA.) La dels cosmètics! (Se n’hi va. L’ERIC, d’un bot, s’interposa entre els dos.)

ERIC.―

Alto! Barrera defensiva!

SERAFÍ.―

On és? Tu saps on és?

CLARA.―

És clar que ho sap! Tots ho sabem! Però, mentre cridis, no es deixarà veure. (En SERAFÍ fa la reacció anunciada per la CLARA. S’amanseix.)

SERAFÍ.―

Ja no puc més! Em rendeixo... no la vull perdre...

PASQUAL.―

Peix al cove!

CLARA.―

Acceptes la seva reforma externa?

SERAFÍ.―

I quin remei! Ara ja està fet!

PASQUAL.―

El rei de la casa ha acabat de gallejar.

CLARA.―

(A la ROSAURA.) Avisa-la! S’han aclarit les boires. (La ROSAURA fa mutis fons.)

SERAFÍ.―

Que vingui, sí! La rebré amb els braços oberts.

PASQUAL.―

És emocionant! Aquest retrobament el veurem amb els ulls humits.

CLARA.―

Pasqual!

PASQUAL.―

Sóc un sentimental. M’agraden els finals feliços. (Pel fons, entra la ROSAURA.)

47

Avi jove vol companyia ROSAURA.―

Tararà! Tararí! Admireu el resultat d’un treball professional! (Pel fons entra l’EXU. És una dona jove, ben maquillada i pentinada, vestida com una model. Pot dir-se que és una dona espectacular. Tímidament, es queda a segon terme, mentre somriu. Tots els presents la miren amb admiració.)

PASQUAL.―

Pessics! És espaterrant!

CARLES.―

(Xiula.) Renoi! Quin bombó!

ERIC.―

Oh! Ser bellesa campiona! (Tant en CARLES com l’ERIC fan intenció d’apropar-s’hi per saludar-la, però ho impedeixen respectivament l’AURORA i la ROSAURA.)

AURORA. ―

No és feina teva, bufó! (S’emporta en CARLES, al lateral primera dreta.)

ROSAURA.―

Ep! Tu, ni mirar, ni tocar! (S’enduu l’ERIC al lateral segona dreta.)

CLARA.―

Què me’n dius, Serafí? (En SERAFÍ se’l veu sorprès.)

PASQUAL.―

Tens una dona deu, cunyat!

SERAFÍ.―

No! No pot ser ella! (L’EXU parla. És papissota i té una veu estrident, amb cantarella còmica.)

EXU.―

Zí, Zerafí! Zóc l’Exuperànzia! Zóc la teva eztimada Exuperànzia! (En CARLES i l’ERIC, en sentir-la, reculen i instintivament es tapen les orelles. La ROSAURA i l’AURORA ofeguen el riure.)

SERAFÍ.―

Ets tu! És la teva veu, amor meu! (Hi corre.)

EXU.―

Zerafí! (S’abracen.) El meu eztimat Zerafí!

PASQUAL.―

Papissota! És papissota!

ELS ALTRES.―

Papissota! És papissota!

CLARA.―

Es que només li han fet una reforma superficial.

PASQUAL.―

I tan superficial! No han tingut temps de donar-li classes de dicció.

EXU.―

No eztaz dizguztat, oi, Zerafí? (L’amoixa.)

SERAFÍ.―

Nena... Has canviat tant!

EXU.―

Ha eztat una zorpreza, oi que zi?

PASQUAL.―

Que no parli! Quan obre la boca trenca tot l’encant!

SERAFÍ.―

Massa bonica! Ara ets massa bonica! Tots et miraran! Serà un patir!

EXU.―

(Gira el cap i veu els altres que no li treuen els ulls de sobre.) Ez zert! Em miren, Zerafí! Com zi foz una eztrella de zinema!

SERAFÍ.―

S’ha acabat l’espectacle!

48

Avi jove vol companyia (L’agafa i fa mutis amb l’EXU per la primera esquerra.) CARLES.―

Papissota i tot, està com un tren! (Fa intenció d’anar cap a la primera esquerra.)

AURORA. ―

(Deturant-lo.) No descarrilis, brivall! (El fa entrar a la primera dreta. Mutis dels dos. La ROSAURA i l’ERIC han seguit les dues escenes.)

ROSAURA.―

I tu, que hi dius?

ERIC.―

Mi, callar! Mi, callar!

ROSAURA.―

Doncs, has de parlar, saps? Vull saber quin camí hem de seguir, tu i jo, herr Shutt!

ERIC.―

Tu agradar molt! Mi i tu, ser matrimoni divertit.

ROSAURA.―

Demostra-m’ho, xato! (L’estira i abraçant-lo fan mutis per la segona dreta.)

CLARA.―

Ja els tenim tots aparellats! Assumpte familiar solucionat.

PASQUAL.―

Nosaltres encara tenim una assignatura pendent. Ens hi matriculem?

CLARA.―

No ho sé... Em ve molt de nou... Fa tants anys que dormo sola...

PASQUAL.―

Doncs, no saps l’escalforeta que t’has perdut, tórtora (Se l’emporta al sofà.) Junts ens escalfarem! Sóc un veterà... dels de la bona collita... un expert... (Li fa un pessic.)

CLARA.―

Ai! Què fas?

PASQUAL.―

Pessigar-te! És la meva debilitat. M’agrada pessigar les que m’engresquen.

CLARA.―

Mai ningú no s’hi havia atrevit... És excitant!... Pessiga... pessiga... (En PASQUAL li fa un altre pessic.) Ai! Quines mans tens, Pasqualet!

PASQUAL.―

Això no és res, Clareta! Ja ho veuràs quan agafem més confiança! Ja ho veuràs!

Teló ràpid

49