FILOSOFIA: UNITAT 2 CONEIXEMENT I VERITAT Conèixer: és una activitat mental mitjançant la qual els éssers humans prenem consciència de com són les coses. D'aquesta activitat depenen l'adaptació de l'ésser humà al medi i el seu domini conscient del món. El seu resultat és el coneixement. Coneixement: és una creença adequadament i suficientment justificada amb raons, i a més, vertadera: un conjunt de representacions mentals o idees que els éssers humans ens fem del món i de les coses. És individual: cada persona té les seves pròpies representacions mentals o idees. El coneixement sempre s'ha de poder expressar a través del llenguatge i les proposicions. PROPOSICIONS QUE FORMEN EL CONEIXEMENT: Creença (d'un individu): quan aquest assenteix una idea i, per tant, actua en conseqüència i com si fos vertadera. Creença racional: és una creença que està adequadament i suficientment justificada amb raons com per poder ser vertadera, però sempre cal considerar la possibilitat que no ho sigui. Conjunt racional de creences: és un conjunt de creences racionals, coherents entre sí. Les creences d'aquest conjunt han de ser mútuament compatibles. No és racional creure simultàniament proposicions contradictòries. La persona va incorporant noves creences racionals al conjunt i elimina aquelles en les quals ja no és racional creure. Proposició: idea que afirma o nega alguna cosa. Una mateixa proposició pot ser expressada mitjançant una gran varietat d'enunciats. L'enunciat és l'expressió lingüística d'una proposició, que ha d'estar ben construïda i tenir sentit. Sempre són oracions enunciatives. Hi ha dos tipus de proposicions: • Analítiques: es pot saber si és vertadera únicament analitzant el sentit dels seus termes. En un enunciat analític el contingut del predicat està implícit en el subjecte. • Empíriques: no es pot saber si és vertadera només analitzant el seu enunciat, sinó que s'han de veure o experimentar els fets per comprovar la seva certesa. −> Demà plourà. Algú té bones raons per creure una proposició si: • La seva creença és una proposició analítica. • La seva creença és una proposició sobre un objecte o un esdeveniment que ha comprovat directament o han comprovat testimonis fiables. • La seva creença és una proposició deduïda d'una altra que és racional creure. • La seva creença és una proposició d'una teoria científica vigent en el nostre temps. Saber que: és un saber teòric; creure racionalment en una proposició vertadera. La diferència entre la creença racional i el saber és la veritat. El saber que no admet graus: o se sap o no se sap. Estar en possessió de certes informacions vertaderes i tenir bones raons per creure−les vertaderes. Saber com: possessió de certes habilitats, domini de les tècniques, estratègies o instruments necessaris per realitzar coses i arribar a un objectiu. És un saber que admet graus, és a dir, s'aprèn i es millora.

1

Veritat: és provisional, ja que només tenim la certesa de que alguna cosa és vertadera perquè no s'ha demostrat el contrari. La veritat és el principal valor del coneixement. VERITAT DEL SABER: Dogmatisme: afirma que podem arribar a tenir coneixements vertaders, que podem arribar a la veritat de forma absoluta, tenir un coneixement absolut. • Plató: les idees són la veritat de les coses. • Descartes: el criteri de la veritat ha de ser com un criteri matemàtic. Escepticisme: en contraposició al dogmatisme afirma que mai podrem obtenir una veritat absoluta, que tot el que podem saber són creences justificades. L'ésser humà està condemnat a no saber. Escepticisme moderat o probabilisme: és una teoria intermèdia segons la qual la veritat absoluta no es pot aconseguir, però sí la creença racional. Té al seu abast una veritat relativa, parcial, aproximada o provisional que es pot arribar a conèixer amb un cert grau de probabilitat o d'error. CRITERIS DE LA VERITAT: Criteri de correspondència: va ser establert per Aristòtil: la veritat d'una proposició és la seva correspondència amb els fets. És el de més sentit comú, allò que jo he dit, coincideix amb els fets (−> L'aigua bull a 100º. ). És un criteri que només es pot aplicar a proposicions que es refereixin a fets. Criteri de coherència: segons aquest criteri una proposició és vertadera si no contradiu a altres proposicions vertaderes dins d'un sistema de proposicions vertaderes. El principal problema és que és un criteri de veritat formal: la veritat d'una proposició s'estableix per la seva relació lògica, de compatibilitat o incompatibilitat amb altres proposicions. És possible decidir si una proposició és vertadera dins d'un conjunt, però no és possible decidir si el conjunt ho és. Criteri d'evidència (Descartes): són vertaderes aquelles idees que es presenten a la ment de forma clara i evident: no es pot dubtar de la seva veracitat. El problema és que l'evidència és subjectiva: la certesa o seguretat que experimenta un subjecte, un altre pot no experimentar−la. L'evidència pot ser causada pels prejudicis, la cega confiança en els mestres, l'assentiment col·lectiu, les modes intel·lectuals... El criteri d'evidència no ha de ser sempre una realitat, pot ser també una aparença. Criteri d'utilitat: és el criteri defensat pels filòsofs pragmatistes. És un criteri derivat del de correspondència, la diferencia rau en la manera de comprovar la veritat. Hi ha dues maneres d'entendre aquest criteri: • entès com el que funciona: una proposició és vertadera si ens proporciona beneficis, avantatges: dóna la major quantitat de satisfacció. • entès com el que està verificat: una proposició és vertadera si un subjecte prova que els fets la verifiquen, si el que enuncia coincideix amb les conseqüències derivades de la seva utilització. −> la pastanaga és bona per a la salut. Criteri d'objectivitat: acompanya els criteris de correspondència, d'evidència i d'utilitat. És objectiu, és a dir, es dóna quan tothom és capaç d'entendre i comprovar les raons que et porten a afirmar una realitat. −> l'aigua està a 30º. Criteri per consens: criteri molt utilitzat als àmbits de la política i de les ciències socials. S'arriba al consens quan tots els membres que participen en la discussió estan d'acord. Ha vegades ha fracassat, ja que tot i que tothom pensi igual, no vol dir que sigui veritat. −> la terra no es mou. (tothom ho creia). 2

FONTS DE CONEIXEMENT: • Percepció: és la facultat per mitjà del qual interpretem i interioritzem un conjunt de sensacions: la visió, l'olfacte, el tacte, l'oïda, el gust i d'altres sentits interns. També l'anomenem experiència sensorial. Es barregen dades intel·lectuals amb les dades sensorials. La memòria i la imaginació estan entre els sentits i l'intel·lecte: fan comprensible la concepció del concepte. • Raó: facultat específicament humana per mitjà del qual pensem i coneixem intel·lectualment. La raó també ens permet deliberar què podem fer. Té un vessant teòric i un de pràctic. Les funcions bàsiques de la raó són tres: conceptualitzar l'experiència sensorial i formar d'aquesta manera conceptes; relacionar conceptes per poder formar proposicions; i, relacionar proposicions de forma lògica per treure'n conclusions, argumentar i raonar. • Autoritat: és una font de coneixement per la qual obtenim la major part dels nostres coneixements. Està fonamentada en les altres dues fonts. Quan utilitzem l'autoritat com a font de coneixement estem substituint la nostra percepció o raó per la d'altres persones (experts, testimonis fiables, llibres rigorosos o mitjans de comunicació) que ens mereixen confiança. Cal tenir en compte que els experts ho són en un determinat camp, però no en tots. En alguns àmbits hi ha més disputes entre experts que en altres camps, i per tant és més discutible que la informació sigui objectiva. Origen del coneixement: ens referim tant a l'origen de les idees i les creences com a l'origen de la seva veritat i justificació racional. • Empirisme: tendència defensada per Hume. Sosté que la percepció és l'única font de les nostres idees. El límit del coneixement es troba fins on arriba l'experiència sensible, que és l'origen, la justificació i el límit del coneixement. Utilitzaran el criteri de correspondència (epistemologia) i el d'utilitat (moral). • Racionalisme: Descartes és el seu màxim representant. Oposat a l'empirisme rebutja la idea que el coneixement es fonamenti en l'experiència sensible. Defensa els criteris d'evidència i de coherència. El racionalisme afirma que l'origen del coneixement estricte resideix en la raó. Descartes parteix de la idea que a la ment hi resideixen fonts de coneixement que no provenen de l'experiència sensible, sinó que són les idees innates: • Substància (realitat): allò que és real, de veritat, i que no depèn de cap altre cosa per existir. Es diferencien les substàncies Divina (realitat màxima), Extensa (la pròpia de la realitat física) i el Pensament (el jo). • Causa: tot el que existeix ha estat produït per algú o alguna entitat que és la causa d'un fet. • Déu: és infinit i perfecte. Tothom té la idea de l'existència de Déu, que no ha après de ningú i no prové de l'experiència. Déu és un ésser perfecte i per tant, l'home no el pot haver creat, ja que aquest és imperfecte. I com que l'existència també és una perfecció, i Déu les té totes, Déu ha d'existir. Llenguatge: és la capacitat que tenen els humans de construir el seu pensament i expressar−lo mitjançant símbols. Així diem que coneixem el món a través del llenguatge. Cada idioma té una concepció diferent del món i de les coses. Fora del llenguatge no tenim una percepció íntegrament significativa. El llenguatge és una creació humana, i al crear−lo, hem creat també les seves aplicacions; per això diem que els límits del meu llenguatge són els límits del meu món. Les llengües: només apareixen allà on hi ha comunitats lingüístiques i societat. Un individu aïllat no pot crear una llengua, perquè la llengua es crea a partir de la convivència en societat. Concepte: contingut, interpretació. Necessita un mitjà d'expressió, que és la paraula. Atorguem un nom, apliquem un concepte a una realitat percebuda i la percebem quan reconeixem lingüísticament els estímuls. Paraula: forma en què ens expressem. No hi ha concepte sense paraula. 3

Realitat: resultat de interpretar les paraules. Tesi del relativisme lingüístic de Sapir−Whorf: la llengua determina les nostres creences, els nostres coneixements, és a dir: la nostra concepció del món. Les diferències culturals es redueixen a diferències lingüístiques. És a dir, veiem més ràpidament el que podem anomenar. Filosofia lingüística o anàlisi filosòfica: la realitat també està condicionada pels usos del llenguatge i del pensament filosòfics. La filosofia intenta pensar com és la realitat, el que fa efectivament no és pensar sobre ella, sinó pensar sobre el llenguatge. Sociologia del coneixement: disciplina que considera que el coneixement està condicionat pels factors socials. 4

4