Tema 1: ORIGINALITAT DEL CRISTIANISME Judaisme i cristianisme. La lectura cristiana de l'Antic Testament El judaisme és el lloc de naixença del cristianisme i l'estrat important de la seva geologia, perquè quedarà incorporat en la seva substància. La relació entre cristianisme i judaisme és ambivalent: de continuïtat i de ruptura. El cristianisme és una comunitat de fe, que reivindica el seu origen en la persona, la paraula i l'obra de Jesús. El cristianisme sorgí en el si del judaisme, el Llibre sagrat dels jueus, quedarà com a Antic Testament per als cristians. El cristianisme es presenta com una religió històrica, fundada i revelada, nascuda en el si d'una altra religió, el judaisme. L'herència cristiana del judaisme és, fonamentalment, una certa decantació de l'esmentat monoteisme moral. El monoteisme moral és la fe en un Déu únic, transcendent, etern i espiritual, creador lliure del món, creador de l'home a la seva imatge i semblança, personal, que es revela a, en i a través d'un poble, que manifesta la seva glòria en gestes històriques, que és un Déu de justícia, però també d'amor i de tendresa, que estima i que vol ser correspost, que té un designi sobre la humanitat i també sobre cada persona. Així el monoteisme moral és el marc en què prenen sentit les esperances d'Israel, col·lectives i també finalment individuals. Quant al monoteisme moral, els cristianisme en fa una decantació que n'accentua alguns aspectes: • L'universalisme: El cristianisme s'autointerpretarà com la nova aliança anunciada pels profetes, que farà esclatar les barreres ètniques, perquè tindrà com a destinatari tota la humanitat, sense necessitat d'observar la llei mosaica. • L'amor de Déu: La plenitud de la revelació del Déu−amor serà l'amor més definitori del cristianisme. estima cada home i tots els homes, és para de cada home i de tots els homes, tots els homes són germans, fills d'un mateix pare. • La persona com a terme de la relació amb Déu: El cristianisme accentuarà la idea que Déu estima cada home i tots els homes, és para de cada home i de tots els homes, tots els homes són germans, fills d'un mateix pare. • La interiorització de la vida moral i religiosa La potenciació sistemàtica d'aquests quatre aspectes del judaisme representaria un canvi qualitatiu, que en faria en la pràctica una nova religió. Relació del cristianisme amb el judaisme: • El cristianisme ha vist realitzada en Jesús l'esperança messiànica jueva i ha interpretat els béns messiànics anunciats pels profetes a partir de la profunda renovació espiritual originada en Jesús. • Que el cristianisme ha desenvolupat l'escatologia embrionària del judaisme amb la fe en la resurrecció futura, basada ella mateixa en la fe en la resurrecció de Jesucrist. La radical novetat cristiana: la fe en Jesucrist, revelador de l'amor de Déu El nou testament i les més antigues formulacions del credo ens presenten Jesucrist com el centre de la nova fe: 1

el Fill de Déu fet home, que revela i «realitza» l'amor del Pare. Aquesta és la radical originalitat cristiana. El cristianisme és una cas únic en tota la història de les religions, en què el fundador entra de ple en el contingut del missatge. Jesús passa a ser el centre de la nova religió, perquè no transmet simplement un missatge, sinó que és ell mateix, la revelació de Déu: el nucli de la nova fe és l'afirmació conjunta de la humanitat i de la divinitat de Jesucrist. El Jesús de la fe cristiana és un home autèntic, però també és l'autèntic home, la realització perfecta de la humanitat, el criteri darrer sobre qui és l'home. El Jesús de la fe cristiana és confessat també com a Salvador. La salvació és la conseqüència de la tendresa i la humanitat de Déu, manifestada en la vida i la mort de Jesús. Jesús revela amb la seva vida i amb les seves paraules l'amor de Déu, presentant−lo com a Pare: com a Pare seu i Pare nostre. Tots els homes som fills de Déu. La bona nova, tal com la van entendre les primeres generacions cristianes a partir de la rememoració de la vida i les paraules de Jesús feta a la llum de l'experiència pasqual, és la notícia de l'amor universal del Pare, de l'adveniment del seu regnat i de la salvació oferta als homes en Jesucrist i per Jesucrist. Una aproximació a l'essència del cristianisme ha d'abordar encara dos temes més. • L'ètica cristiana: El cristianisme és una religió amb exigències morals que inclou unes determinades actituds morals. • Cristianisme i església: No es pot parlar de l'essència del cristianisme sense fer una referència a l'església. Tema 2: RACIONALITAT DE LA FE Aproximació als conceptes de fe i raó; la dialèctica entre 2 nivells de coneixement L'home antropològicament: com estic constituït. Quines facultats té l'home per captar el que li ve de fora ? (trucada a la porta) En l'home hi ha: • Sentit: Hi ha d'haver una formació integral. Formació integral és aquella que no descuida cap d'aquests elements per no caure en el reduccionisme (prioritat als estímuls, sentits). • Raó: Quan creiem exageradament en les possibilitats humanes, en aquest cas, la fe. • Possibilitat de veure (Fe): Perdre de vista el món real i la racionalitat crítica a través de la fe. Aquí es cau en un fidelisme (creença cega). Aquests tres elements estan sempre en tensió, hem d'aprendre a viure amb aquesta tensió. Avui dia, es creu absurd plantejar un conflicte irresoluble entre la raó i la fe. Veure quins són els punts d'interconnexió.

2

Errors històrics alhora de plantejar relació Raó − Fe • Els moments en què la religió ha postulat enunciats científics al marge de la raó Ex: La creació Déu crea el món en 7 dies. No es pot fer una lectura literalista dels textos sagrats. • Quan la ciència ha negat els relats religiosos. Ex. L'existència de Déu. La ciència no ens pot dir el que hem de creure. En alguns casos si ens pot dir el que no hem de creure. La creença La creença és una convicció profunda, no és una mera opinió. En tota creença hi ha una adhesió personal i lliure respecte algú. L'objecte de la creença no obliga ni determina la meva elecció. De totes maneres, l'home necessita donar raons de la seva creença perquè sinó pot donar raons d'allò que creu, no es pot comunicar. • St. Agustí: FE ! Il·lumina (ajuda) ! RAÓ ! entenedora ! FE • Popper: Cal pressuposar una creença irracional als propis plantejaments racionals. El concepte de raonabilitat té connotacions intel·lectuals i morals. Ser raonable és estar obert a l'altre, a allò que es diu. La raonabilitat suposa que no hem de creure únicament a través dels raonaments o lògica discursiva. Hem de donar raons intrínseques de la realitat religiosa, hem de poder fer un discurs intrínsec de tipus raonable. • Pascal: No hem buscaries, sinó m'haguessis trobat ja. Revelació i fe Revelació: Revelar és manifestar, fer conèixer allò que estava ocult. − Nivells en què es dóna la revelació: ♦ Històric: Abraham (obediència), Moisés (llibertat), els profetes (veritat−valentia, inspiració) i , la plenitud de la revelació en Jesús (amor). 3

♦ Còsmic: En la creació • Objecte de revelació: No un elenc de veritats, sinó una realitat vivent. És Déu mateix qui es revela. Extrems interpretatius: conjunt de veritat per tal que l'home pugui salvar−se, sentiment interior de l'home en què reconeixen la llavor divina. • Tradició: Entrega. El missatge revelat (Déu mateix, la seva paraula) es transmet. Ex: Profetes, apòstols de Jesús. • Escriptura: Paraula de Déu transmesa per Jesús i els deixebles que inspirats per l'Esperit van escriure el missatge de salvació (AT, NT). Punt de reflexió. Sobre la llibertat i la consciència de l'home en la inspiració. • Tradició−Escriptura: ♦ Trento: La veritat i disciplina (que Crist va manar predicar a tots els homes) es conté en els llibres escrits i en tradicions no escrites. ◊ Interpretacions: part en l'escriptura; part en la revelació (dues fonts de la revelació); l'escriptura conté suficientment la part revelada i la tradició interpreta i explica el contingut. ♦ Vaticà II: Una única font de la revelació transmesa de dues maneres (la tradició és primera en el temps i l'escriptura neix de la primera tradició apostòlica). Tradició Entrega Tradició oral Una única font Expressada de revelació Revelació Escriptures (AT,NT) La fe Resposta que dóna l'home davant de la revelació. • Sentit genèric: Assentiment; no per l'evidència, sinó pel testimoni d'aquell qui parla (fiar−se). La qual cosa comporta un acte voluntari i lliure. • Fe divina Déu revela l'home i aquest d'adhereix al seu testimoni de forma conscient i lliure. Resposta de l'home a la revelació de Déu. ♦ Podem distingir en aquesta resposta: la fe subjectiva (que comprèn l'adhesió personal i l'assentiment lliure a la veritat revelada): la fe en virtut de la qual creiem; i la fe objectiva (el que creiem, el contingut de la fe): la fe que creiem. ♦ La fe és una virtut teologal, perquè té a Déu per objecte (objecte material de la fe: el que ha estat revelat per Déu) i per motiu (objecte formal de la fe: el testimoni de Déu). No creiem perquè amb la llum natural de la raó captem la veritat interna dels misteris revelats. ♦ La fe és do de Déu, és un acte sobrenatural. 4

♦ La fe és entitativament sobrenatural: la fe, sota l'influx de la gràcia (estimació de Déu que habita en nosaltres), s'ordena a la salvació i la gràcia li confereix certesa i fermesa superiors a la dels motius de credibilitat. ♦ La fe és intencionalment sobrenatural: la fe, com a fruit de la il·luminació interior de la gràcia, té una manera pròpia de tendir i captar l'objecte, diferent del que es pot tenir per raó natural. • La fe és un acte lliure i intel·lectual raonable. La fe té una lectura personal, que parteix de l'estimació de Déu, i va més enllà de la Raó. • Punt de reflexió: ♦ Si la teologia és l'intent de clarificar, a través de la raó, una fe viscuda; i la fe és participació: És possible, sensible tenir fe, d'adquirir un coneixement sobre teologia? ♦ La línia de sortida a la qüestió: possibilitat d'una comprensió de l'acte de creure, per via de l'analogia, garantida aquesta per una sensibilitat respectuosa. Tema 3: LLENGUATGE RELIGIÓS El llenguatge possibilita el coneixement. A través del llenguatge puc conèixer la realitat, m'apropa a la realitat. Però també suposa un límit al coneixement, perquè parlar és acotar. El llenguatge religiós • El llenguatge religiós és històrico−narratiu (no sempre). • Manifesta una fe. Ex: Creure en Déu és raonar una fe. • Expressa la recerca de sentit de la vida de l'home. • No es pot reduir a altres formes de llenguatge, es pot complementar... Ex: Filosòfic, històric... • Té identitat pròpia. • Té unes categories pròpies Ex: Sagrat, Pecat, Salvació... • És prolèptic: mostra anticipadament, en aquest món, la promesa de salvació a través de paraules, signes... • És dramàtic perquè no podem defugir la inadequació entre el que dic i la realitat significada. Allò que dic no és els que vull dir. Descompensació entre desig i realitat. Alhora se'm fa necessari parlar d'allò que em costa parlar. Errors del llenguatge • Prové del discurs científic, es creu que és el millor, el més vàlid per donar expressió a la realitat • Només té sentit parlar d'allò verificable; com que de Déu no puc verificar res, no té sentit parlar d'ell ! No hem d'acceptar aquest discurs reductiu. Hem de buscar un marc més ampli d'expressió de la realitat. Hem de buscar vies d'accés per parlar d'allò material i espiritual. Tipus de llenguatge

5

• Llenguatge científic: Es procura una adequació a la realitat a través de l'observació, verificació, lleis... • Llenguatge metafòric: Associació d'unes idees subjectives per tal d'expressar−se. • Llenguatge mític: Narració fabulosa. • llenguatge convencional o de signes: Format a través dels pactes, és arbitrari. Ex: Senyals de trànsit. • Llenguatge simbòlic: Es fonamenta en una semblança que hi ha entre els éssers. És l'expressió o imatge d'una realitat que ens condueix a una altra realitat. Ex: Un boli que ens ha regalat una persona estimada té un valor simbòlic. És un coneixement diferent al conceptual, és representatiu. Concepte ! Defineix Símbol ! Aproxima Veritat de la cosa. Entre el llenguatge de les ciències i el llenguatge emotiu podem trobar una tercera via que és el realisme simbòlic. • Realisme simbòlic: Intenta explicar allò que no és explicable totalment. A través del realisme evitarem l'antropomorfisme diagnòstic i l'agnosticisme. • Antropomorfisme: Expressió que s'identifica amb la cosa, creure que el llenguatge pot expressar allò que es vol dir. • Agnosticisme: Aquell que té tantes raons per creure (dir que si) com per no creure (dir que no). És una posició de silenci. Tema 4: DÉU: Transcendència, misteri, sentit darrer, creador, Pare Disciplina teològica LA teologia és l'estudi de Déu. Parteix de la revelació (Déu parla a l'home) i de la fe (l'home s'adhereix a la revelació). La relació entre revelació i fe. També podem dir que la teologia no és una altra cosa que la conceptualització del relat d'una fe viscuda. Elements que han contribuït clarificar aquesta fe viscuda: • Heretgies i pensament crític: Heretge és algú que es surt del camí. Han provocat la reflexió. L'home a tractat de fer raonable allò que creu. Implica coneixement, anàlisi: saber. No podem prescindir del saber encara que aquest ho pot tot. Allà on s'atura arriba la creença. La teologia és la resposta a la revelació de Déu. Les afirmacions teològiques segons Pannenberg: • No poden ser afirmacions sobre la pròpia creença, tot bandejant (deixar de banda) l'experiència humana. • Ha de tenir present la problemàtica actual d'altres àmbits del saber i les seves possibles solucions. 6

Ex: Conèixer els progressos de la ciència. • Han de poder donar comptes de la realitat (explicar−la) superant fins i tot el nivell cultural ja assolit. Explicar−la i marcar una línia de predicció. • S'han de poder integrar com a saber en el conjunt de l'experiència humana i social. Experiència de Déu i Misteri: Dimensió antropològica i transcendència Punts de partida: • Déu no és visible sensitivament. • Déu no és demostrable racionalment. S'ha de fer una distinció entre allò demostrable i allò mostrable. Al parlar de Déu, parlem d'allò que és mostrable. Déu no és visible ni demostrable perquè és misteri. Quan parlem de misteri ens referim a allò llunyà, inaccessible i fa referència a Déu. Hi ha un joc de paraules que ens pot ajudar a entendre que és el misteri: Ocultament − Desocultament Silenci − Paraula Absència − Presència Aquest joc de paraules es mostra en l'àmbit de l'experiència psicològica i l'àmbit de l'experiència epistemològica. • Cal tenir present que partim de la nostra pròpia realitat. La nostra realitat és limitada i ens torna humils. Reconèixer els límits del llenguatge per parlar de Déu. • Podem, per una banda, parlar d'una trucada o revelació. Desocultar allò que estava ocult. • També podem afirmar que l'home està obert, en diferents sentits, a la transcendència. Aquest fet forma part de la nostra estructura antropològica que possibilita la pròpia revelació. • Importància del paper de la llibertat humana d'acceptar la presència del misteri. Apunts teològics • Déu es revela, ens comunica la seva presència amb total transparència. • Des de la nostra forma humana de conèixer rebem mediatitzadament (per les coses d'aquest món) allò que prové del misteri. Hi ha dos àmbits: • El món, on hi ha una forma humana de conèixer les nostres facultats (Raó i sentit tenen uns límits). Diferents accessos al descobriment del misteri, segons posem l'accent en la 7

paraula o en el silenci. • Acceptant la presència, el descobriment hem de guardar silenci (No és un silenci que nega, és un silenci que afirma), perquè la paraula m'allunya de la presència. Ex: Religions orientals de tipus místic. • Ningú no ha vist Déu Joan 1,18 La visió dels sentits no ens portarà a veure Déu. No és la visió que objectivitza la que ens ensenyarà Déu Èmfasi crític a la visió (facultat humana). Per parlar del misteri no valen acotacions. Aquí entra la importància dels símbols. Déu se'ns manifesta a través de la intel·ligència, l'estimació 8atribuim a Déu allò que és bo en nosaltres) i l'esperit. St. Tomàs. El sentit darrer: La mort El tema de la mort no es pot plantejar. Hi ha diferents consideracions sobre la mort: • Biològica i naturista: ♦ No podem plantejar el tema de la mort des de la biologia. ♦ Entendre la vida merament des del seu procés vital; o com a generació−corrupció. ♦ Històrica: ⋅ No podem confondre perpetuïtat amb immortalitat. ⋅ Plantejar relació mort−immortalitat des de la història, en traspassa els límits. En la història hi ha desig de perpetuïtat. ⋅ Sentit situacional. ⋅ Sobre l'home i el seu sentit: ♦ La mort com a darrer acte d'existència pròpiament humana. ♦ La mort sense la immortalitat situa l'home condemnat a una profunda contradicció. ♦ La mort assenyala 3 coses: ◊ Mostra els límits de la incontingència. ◊ Contradiu la tendència natural de l'home en lla recerca de sentit. ◊ Contingència (no necessitat) dels sentits concrets. ♦ Tenir por de la mort és manifestar la necessitat de seguir vivint. ♦ La transcendència com a valor moral i vital: L'amor. Tipus de judicis per parlar de Déu: • Relatius: Mots que atribuïm a Déu però en relació a les criatures. No diuen el que Déu és en si mateix perquè Déu és el que és. Ex: Déu és creador, salvador, Pare... Intentem apropar−nos simbòlicament a allò que és Déu. • Negatius: Atribuïm a Déu mots que exclouen les limitacions 8

humanes. Ex: Déu és immens, etern, immortal... Déu transcendeix la pròpia vida humana, va més enllà dels límits humans. • Afirmatius: Atribuïm a Déu les perfeccions positives que trobem en l'home. Ex: Déu és bo, savi... Dins dels judicis afirmatius hi ha tres moments: ♦ Primer: Que és afirmatiu Ex: Déu és bo. ♦ Segon: Que és negatiu, ser conscient que estic fent servir una perfecció humana. Ex: Déu és bo, però no ho és com l'home. ♦ Tercer: Que és d'eminència Ex: Com és Déu? Com ell mateix. Déu creador: Les diferents narracions Es pot parlar d'un progrés alhora de parlar de la revelació de Déu. Veure a Déu com: • Un Déu que es revela en la història nacional (Israel). • Un déu que es revela en la història universal (Déu creador). Narracions: ⋅ Relat sacerdotal: ♦ Estil eixut, esquemàtic i lògic. ♦ És un conte. ♦ No és una tegonia, sinó que és una cosmogonia. ♦ No s'intenta explicar l'origen dels Déus. Sinó del món. ♦ 3 aspectes a destacar del que expressa el text: ◊ Omnipotència divina: Déu ho pot tot. ◊ Bondat de la creació. ◊ Dignitat de l'home. ◊ Relat Jahvista (s.X−XII a.C): • L'estil és ple de color i antropomorfisme. • La creació de la parella humana de la pols de la terra. • Expressa la revelació a tracés de la creació. • Relat de la Paràbola de fill pròdig: ◊ Déu es revela com a pare. ◊ El pare dóna llibertat als seus 9

fills. Un és lliure de prendre un camí, una herència i fer−ne un bon o mel ús. ◊ El fill administrador dels seus béns (materials i espirituals). ◊ El fill s'adona que ha pecat. Acte de consciència de reconèixer els propis errors. I el realitza. ◊ Es dóna la conversió. Canvi a millora, tornar amb el pare. ◊ El pare acull: Déu sempre acull. ◊ El pare no és jutge de la norma, sinó de la sinceritat (Amor). ◊ Dóna un exemple del que és un miracle: aquest fill meu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l'hem retrobat. ◊ Incomprensió i gelosia del germà De l'autèntica norma: moure's per l'estimació. Un mateix Déu en les religions monoteistes ♦ Cristianisme: Jesús. ♦ Judaisme: abraham que representa el poble d'Israel. ♦ Islam. Jahvé. Jahvé i Abraham han d'anar cap a la Terra Promesa. Jesús representa la plenitud de l'antic testament, la bona nova, es dona una renovació a través del manament fonamental. Estimeu−vos els uns als altres com jo us he estimat. El Déu del cristianisme és únic. És 10

Pare, Fill i Esperit Sant alhora. Una única divinitat representada en 3 persones. La Gràcia Nosaltres som cridats per part de Déu i ens obre un camí que té un objectiu: l'estimació. La força de la Gràcia ens ajuda a caminar, allò que ens porta a Déu és haver−lo conegut i el camí és la gràcia i l'estimació. Tres tipus de Gràcia: • Gràcia de inhabitació: És la donació personal de Déu a l'home. Déu és qui primer estima, s'entrega a l'home i habita en ell. • Gràcia santificant: Aquesta donació de Déu a l'home provoca en aquest una transformació interior que ens fa semblar−nos a Jesús mort i ressuscitat. • Gràcia justificant: Amb l'ajuda de la Gràcia i de la nostra llibertat podem anar cercant el nostre camí de perfecció, el perdó i la justícia en les nostres vides. Tema 5: Sobre la FE i l'AMOR en els textos del NOU TESTAMENT Missió de servei Entrega total i absoluta a través de l'estimació ! és aquell qui estima ! Jesús. Jesús ha vingut a servir, s'entrega de forma total. Fonament: Amor Jesús ens ensenya a ser perfectes en 11

l'amor. Estimar és difícil. El sentit de l'estimació és molt ampli. Incomprensió i manca de fe Per creure s'ha de tenir fe, sinó hi ha fe no es poden veure els miracles. Com que no tenien fe no se'l van creure. Falsedat (Inicis en la pregària) Jesús volia que la pregària fos humil sense luxes ni vestidures Temptacions Jesús com autèntic home també pateix temptacions al desert: riques, poder i èxit, és a dir viure en el pecat. Estimar vol dir no caure en temptacions, sinó saber−se penedir i conèixer l'error. Consells Jesús fa benaurances als humils, pobres, justos, comprensius, nets de cor... Com el bon cristià ha de viure. És la grandesa de l'home. Estimació Vol dir entregar−se a l'altre desinteressadament. Fins a donar tot el que té per l'altre. La feblesa Jesús és home i per tant és feble. No vol passar pel martiri, demana ajuda a Déu. Jesús comunica l'amor Jesús comunica als seus deixebles que facin i escampin l'amor pel món.

12