Curs de lingüística iberoromànica

Biblioteca Andorrana Internacional 2 2 Aquest volum mostra dues formacions, impartides pel professor Xavier Frías Conde a aquells estudiants, necess

8 downloads 44 Views 1000KB Size

Recommend Stories


a: Curs i grup:
INSTITUT OLIVAR GRAN Curs 2014-15 Dossier de verano LENGUA CASTELLANA Y LITERATURA 3º ESO A B C Alumne/a:____________________ _____________________

ENSEMBLE CURS 13-14
GRUPS ORQUESTRA / BANDA/ ENSEMBLE CURS 13-14 GRUP/AULA PROFESSOR CURS DIA / HORA A determinar 1r – 2n E. Professionals Dimarts BANDA Aula 104 F

Story Transcript

Biblioteca Andorrana Internacional 2

2

Aquest volum mostra dues formacions, impartides pel professor Xavier Frías Conde a aquells estudiants, necessàries per a la seva formació filològica, i que podien constituir un compendi interessant per a altres estudiants universitaris o de batxillerat. La Biblioteca Andorrana Internacional respecta la llengua original en què s’impartí cada curs.

Curs de lingüística iberoromànica

L’activitat docent i cultural del Lectorat de català de Praga, nascut el 1991 a instàncies del Govern d’Andorra, és amplíssima.

Curs de lingüística iberoromànica XAVIER FRÍAS CONDE

BAI 1 (1/58):Maquetación 1

20/8/07

11:42

Página 2

BAI 1 (1/58):Maquetación 1

20/8/07

11:42

Página 3

Curs de lingüística iberoromànica La influència àrab en català

BAI 1 (1/58):Maquetación 1

20/8/07

11:42

Página 4

BAI 1 (1/58):Maquetación 1

27/8/07

09:11

Página 5

Curs de lingüística iberoromànica La influència àrab en català XAVIER FRÍAS CONDE

BAI 1 (1/58):Maquetación 1

20/8/07

11:42

Disseny i maquetació: marc número sis i Jordi Pinós Impressió: Impremta Solber Coordinació editorial: Joan R. Marina © 2001, 2003, Xavier Frías Conde © 2007, Àrea d’Accions Internacionals Secretaria d’Estat d’Ensenyament Superior Ministeri del Portaveu, Cultura i Ensenyament Superior Govern d’Andorra

Aquest volum es compon de dos cursos impartits per Xavier Frías als estudiants de la Universitat Carolina de Praga dins del marc de les activitats acadèmiques del Lectorat de català, dependent del Govern d’Andorra.

Primera edició: agost del 2007 ISBN: 978-99920-0-452-4 DL: AND. 194-2007

Página 6

BAI 1 (1/58):Maquetación 1

20/8/07

11:42

Página 7

ÍNDEX

Introduction : La linguistique romane et ibero-romane 11 11 12 13

Le but de ce travail La Linguistique Romane Des termes romane et Romania Champs et objets d’étude Sur les origines du latin et des langues romanes

14 Les langues indo-européennes. Origines et expansion. Familles linguistiques indo-européennes 15 Étapes du latin. Expansion géographique de Rome et de sa langue 16 Le latin vulgaire 19 Le concept de strate : substrat, superstrat et adstrat 19 Les différents substrats qui agissent dans la Romania 21 Les principaux superstrats de la Romania La Romania. Le problème de la classification des langues romanes 24 La Romania occidentale et la Romania orientale. La classification des romans Le domaine galicien-portugais 29 Galicien-portugais 29 Le portugais 33 Le galicien Le domaine asturien-leonais 38 Asturien-léonais 39 L’asturien 42 Le mirandais

BAI 1 (1/58):Maquetación 1

20/8/07

11:42

Página 8

Le domaine castillan 45 L’espagnol ou castillan Le domaine aragonais 49 L’aragonais : entre l’Ibéro-Romania et l’Occitano-Romania Le domaine catalan 53 Catalan et occitan Les systèmes phonologiques des langues ibero-romanes 60 Introduction 60 Systèmes vocaliques 62 Systèmes consonantiques Les systèmes morphologiques nominaux des langues ibero-romanes 66 66 69 72 74 79

Introduction L’article défini et indéfini Possessifs Démonstratifs Paradigmes nominaux Les paradigmes des pronoms personnels Les systèmes morphologiques verbaux des langues ibero-romanes

90 92 97 103 108

Désinences des formes non-finites Première conjugaison Deuxième conjugaison Troisième conjugaison Le verbe être L’influence arabe chez les langues ibéro-romanes

110 Justification 110 Introduction

BAI 1 (1/58):Maquetación 1

20/8/07

11:42

Página 9

111 L’arabe andalousien 111 Le romandalousien 113 Des différences formelles entre les arabismes castillans-portugais et catalans 115 Des différences formelles avec les arabismes franco-italiens 116 Arabisme e romanisme en galicien et portugais 118 Le lexique

La influència àrab en català 134 Presentació 136 Introducció 145 Aspectes lèxics dels arabismes 153 Evolució fonètica 173 La toponímia

BAI 1 (1/58):Maquetación 1

20/8/07

11:42

Página 10

BAI 1 (1/58):Maquetación 1

20/8/07

11:42

Página 11

différences 11

1. INTRODUCTION : LA LINGUISTIQUE ROMANE ET IBERO-ROMANE 0. Le but de ce travail Traiter de Linguistique Romane en quelques pages est une tâche bien dure, puisqu’il s’agit d’une discipline qui a deux siècles d’histoire. Donc on a dû faire une sélection d’éléments dans le vaste champ de cette branche de la Linguistique. On a choisi une série de contenus qui peuvent intéresser un public pas trop familiarisé avec les langues romanes. Alors les éléments que l’on présentera sont le concept de Linguistique Romane avant de commencer plus tard une étude plus détaillée de la Linguistique Ibéroromane, l’origine du latin et des langues romanes, la classification des romans et finalement les traits les plus caractéristiques des propres langues ibéroromanes. Il nous semble important de situer la Linguistique Romane afin d’approfondir dans les langues ibéroromanes, puisque ce contour est tout à fait nécessaire. 1. La Linguistique Romane La Linguistique Romane (LR) est une discipline créée au 19ème siècle par le philologue allemand Frederich Diez qui s’occupe de l’étude des langues romanes ou néo-latines, qui sont celles qui sont nées à partir de la langue latine. Il n’est pas possible de fixer une date pour établir quand les langues latines commencent et quand le latin mort comme langue parlée. Il s’agit plutôt d’un continuum évolutif, de telle façon que le champ d’étude de la Linguistique Latine et de la Linguistique Romane aient un espace commun d’étude qui atteint une période variable entre le 5ème et le 8ème siècles Donc, dans la LR on analyse les phénomènes évolutifs de tous les parlers romans, les similitudes et les différences parmi eux, les influences intérieures et extérieures et, finalement, on décrit leurs systèmes phonétiques, morphosyntaxiques et lexicaux, diachroniquement et synchroniquement (voir aussi §3) Tout au long de cette étude on traitera la question des langues romanes minoritaires par rapport à leur classification –une question sur laquelle il n’y a pas encore un accord chez les romanistes– et la caractérisation de leurs parlers, sans oublier l’origine de toutes ces

BAI 1 (1/58):Maquetación 1

20/8/07

11:42

Página 12

12 Introduction à la linguistique ibéro-romane

langues et dialectes. Cependant, on fera plus attention aux langues ibéroromanes, c’est-à-dire, les langues romanes parlées dans la Péninsule Ibérique. 2. Des termes romane et Romania C’est assez fréquent de se référer aux langues romanes comme les romans. Ce vocable est une évolution de l’adverbe latin romanice, qui est lié à latine ; tous les deux signifient « (parler) à la façon latine ». romanice a son origine dans l’adjectif romanus, puisque il se référait à la langue parlée par les romani (les Romains). Déjà à l’époque postérieure à la chute de l’Empire Romain, cette dénomination fut utilisée pour qualifier le mode de parler du peuple, dit romance loqui, moins poli que celui des classes hautes, dit latine loqui. En outre, romanicus est un terme habituel chez les Romains. Tous les deux vocables, romanicus et romanus cohabitaient en latin, où le premier était employé pour les objets et le deuxième pour les personnes. Mais c’est pendant le royaume de Charlemagne que les dialectes romans avaient subi une forte évolution qui les faisait incompréhensibles parmi eux. Alors, le terme roman prend la valeur de « langue parlée par le peuple », qui n’est plus le latin parlé par les scolastiques et les scribes. Par rapport à Romania, aujourd’hui c’est le nom donnée en LR dans les territoires où l’on parle les langues romanes. Ce nom fut réintroduit au 19 ème siècle, puisqu’il existait déjà au temps des Romains, comme on peut voir dans le toponyme italien Romagna. Evidemment, le nom est formé sur l’adjectif romanus. Mais roman n’est pas l’unique adjectif employé pour se référer à ces langues, mais aussi néo-latin, mot crée par le romaniste italien Tagliavini. Par rapport à l’Ibéro-Romania il faut dire qu’il s’agit d’une aire concrète de la Romania qui comprend la Péninsule Ibérique sauf le domaine catalan (en ce qui concerne la division de la Romania, voir §10). Cependant, c’est pertinant l’étude du catalan avec les langues ibéro-romanes, puisqu’elle s’approche plutôt de cet ensemble que du propre gallo-roman, tandis que l’autre langue du domaine occitan, le propre occitan est plus proche du gallo-roman et de l’italo-roman. Étant donné que notre but est de présenter les langues parlées dans la Péninsule Ibérique, il est complètement justifié d’y ajouter le catalan.

BAI 1 (1/58):Maquetación 1

20/8/07

11:42

Página 13

Introduction : la linguistique romane et ibéro-romane 13

3. Champs et objets d’étude Au §1 on a déjà expliqué en quoi consiste la LR. Mais il y faut faire plus de précisions. Si l’on veut essayer de faire une définition de la LR, on pourrait donner celle-ci : C’est la branche de la Linguistique qui étudie l’origine des langues romanes depuis le latin par rapport aux aspects phoniques, morphosyntaxiques et lexicaux, ainsi que leur classification, situation géographique, fragmentation dialectale et leur évolution à partir du latin. Toutefois, l’évolution plus récente des romans est objet d’étude de la linguistique de chaque langue (L. Hispanique, L. Française, L. Italienne, etc.), qui étudieront les variétés modernes de l’espagnol, le français ou l’italien parlées dans d’autres continents. Mais la délimitation du champ d’étude de ces disciplines et la LR n’est pas parfaitement fixée, puisqu’un romaniste peut faire des analyses des parlers modernes dialectaux, et un hispaniste peut plonger jusqu’aux premiers temps de l’espagnol pour chercher les causes de certains phénomènes actuels. Les choses deviennent encore plus compliquées quand on établit des parcelles dans la LR, puisque la Linguistique Hispanique n’est pas proprement la Linguistique Ibéro-romane. Théoriquement, la première discipline a beaucoup de champs en commun avec la deuxième, mais celleci dernière possède un champ d’étude plus large, puisqu’elle recouvre la Linguistique Hispanique, la Linguistique Galicienne-Portugaise et tout de même la Linguistique Catalane. Mais en même temps, elle est étroitement liée à la Linguistique Romane générale. En fait, les universités européennes qui possèdent des départements de Linguistique Ibéro-romane sont peu nombreuses.

BAI 1 (1/58):Maquetación 1

20/8/07

11:42

Página 14

14 différences

2. SUR LES ORIGINES DU LATIN ET DES LANGUES ROMANES 4. Les langues indo-européennes. Origines et expansion. Familles linguistiques indo-européennes Les langues indo-européennes forment une famille assez large à laquelle appartiennent presque toutes les langues européennes actuelles (sauf le basque et le groupe finno-ougrien), mais elles ne s’étendent seulement à travers l’Europe, mais aussi par les grandes extensions de l’Asie, jusqu’en Inde. Les langues de cette famille sont flexives, selon la typologie de Wilhem von Humboldt et Heymann Steinthal, qui sont différentes des langues agglutinantes, comme par exemple l’hébreu et l’arabe, qui sont des langues sémitiques. L’origine des langues indo-européennes est une question sur laquelle on a beaucoup discuté. Traditionnellement on a situé leur berceau en Inde, mais quelques spécialistes placent leur origine dans d’autres aires assez éloignées, comme la Sibérie occidentale. En tout cas, l’arrivée des tribus qui parlaient des langues indo-européennes en Europe eut lieu pendant le deuxième millénaire avant Jésus Christ. Cette famille subit une évolution constante, de telle façon qu’aujourd’hui on y reconnaît une nombreuse famille de langues, toutes nées d’un tronc commun. La classification la plus habituelle qu’on en fait est celle-ci : 1. Le tocari, éteint, mais qui est connu par des textes antérieurs au 10ème siècle X, découverts au Turkestan chinois. 2. L’indo-iranien : sanscrit, ancien persan, avestique et actuellement hindoustani et bengali (les langues vivantes vont depuis le hindi jusqu’au farsi moderne de l’Iran, en passant par l‘urdu du Pakistan) 3. L’hittite, connu seulement par des textes du deuxième millénaire antérieur à notre ère en Turquie. 4. Le balto-slave, qui comprend deux familles : 4.1. Le letton et le lituanien d’un côté, et 4.2. Les langues slaves de l’autre, d’où proviennent le russe, bulgare, polonais, serbo-croate, tchèque, slovène, slovaque, etc. 5. L’illyrien et albanais 6. Le germanique, qui s’est divisé en trois groupes : 6.1. Le germanique occidental, d’où sortirent l’allemand, le néerlandais, l’anglais, etc. On y peut tout de même distinguer deux sous-groupes :

BAI 1 (1/58):Maquetación 1

20/8/07

11:42

Página 15

Sur les origines du latin et des langues romanes 15

6.1.1. Ancien haut-allemand : origine de l’allemand actuel 6.1.2. Ancien bas-allemand : origine du néerlandais et l’anglais 6.2. Le germanique septentrional, d’où sortirent les langues scandinaves, dont la plus méridionale est le danois. 6.3. Le germanique oriental, d’où sortit le goth, aujourd’hui éteint. 7. L’hellénique, origine du grec ancien et postérieurement moderne. 8. L’italo-celtique 8.1. Le celtique s’étendit en Europe occidentale et seulement comme le breton, le gaélique irlandais et le gaélique écossais sont encore vivantes langues celtes. Pendant les premiers temps du christianisme il existait encore des langues celtes même en Asie Mineure (les galates des lettres de Saint Paul). Celte était aussi le gaulois. 8.2. L’italique, avec l’osque et l’ombrien d’un côté, et le latin de l’autre, d’où sortirent, postérieurement, les langues romanes. 5. Étapes du latin. Expansion géographique de Rome et de sa langue 5.1. Origines et premiers temps La zone primitive du latin était la région du Latium, une petite aire située autour du Mons Albanus, mais même dans cette petite région il n’existait pas une authentique unité linguistique. Ces dialectes furent absorbés par le latin, mais ils y laissèrent leur trace de substrat, spécialement en ce qui concerne le lexique de la campagne. Hors du Latium, dans le district de Falerii, il y existait un autre dialecte latin connu comme phalisque, dont on a conservé assez d’inscriptions. Les autres langues apparentées avec le latin sont l’osque (parlé au centre et au sud de l’Italie) et l’ombrien. De ces langues on conserve de nombreux témoignages épigraphiques ; toutes les deux furent aussi absorbées par le latin. Les langues parlées en Italie en cette époque, avant l’expansion des Romains sont nombreuses. Il en faut mentionner deux, dû à leur influence sur le latin primitif : l’étrusque (langue non indo-européenne, au centre de la Péninsule Italienne), le celte (parlé au nord) et le grec (parlé au sud, surtout à l’île de Sicile, et qui est encore parlé en Italie).

BAI 1 (1/58):Maquetación 1

20/8/07

11:42

Página 16

16 Introduction à la linguistique ibéro-romane

5.2. L’expansion du latin Le latin commence donc comme un dialecte local et deviendra la langue d’un immense empire dont l’histoire de la langue est parallèle à celle de l’Empire Roman. Après l’absorption des langues et dialectes voisins, à l’époque du latin archaïque, jusqu’au 3ème siècle a.J.C., Rome domine toute la Péninsule Italique et les grandes îles de la Méditerranée (Corse, Sardaigne et Sicile). Au 2ème siècle on conquiert la plupart de la Péninsule Ibérique, sauf le nord, ainsi que la partie occidentale des Balkans, la Grèce, une partie du nord de l’Afrique et de l’Asie Mineure. Au 1er siècle le pouvoir romain s’étend sur toute la Gaule, l’Égypte et les zones plus méridionales des actuelles Suisse et Autriche. Au 1er siècle de notre ère on conquiert la Pannonie, les régions les plus occidentales de l’Afrique du Nord, la Bretagne , la Thrace et le reste de la Péninsule Ibérique. En ce siècle, on parle déjà du latin classique comme une langue parfaitement codifiée. C’est important de remarquer que Rome n’imposa pas sa langue. Les habitants des zones conquises choisirent d’apprendre le latin car il était plus utile pour eux. Donc, il y eut une étape de bilinguisme dans tous les domaines. En Gaule, le gaulois était encore parlé au 5ème siècle, quand toute la province était presque déjà romanisée. Le besoin d’une langue commune, la scolarisation et l’emploi administratif du latin furent des éléments qui favorisèrent la romanisation. Après le 5ème siècle, beaucoup des provinces tombèrent dans les mains des barbares et le latin s’est perdu, mais grâce à la romanisation profonde de certaines zones (à peu près celles qui aujourd’hui composent la Romania), il se conserva, mais dans d’autres, comme la Bretagne ou la Germanie, où la présence romane était seulement militaire et circonscrite aux villes et cités, le latin disparut. De toutes façons, des régions fortement romanisées, comme le nord de l’Afrique perdirent aussi le latin après l’arrivée des musulmans. Le cas de la Grèce est assez spécial, puisque le latin ne put jamais substituer le grec comme langue de culture, ce fut plutôt le contraire, beaucoup de Romains cultes parlaient le grec. 6. Le latin vulgaire 6.1. Le concept de latin vulgaire Le latin classique était une langue codifiée, normalisée, une koinè qui n’eut guère de variations pendant des siècles. Mais la réalité de la langue parlée était bien différente, les gens s’exprimaient en une langue

BAI 1 (1/58):Maquetación 1

20/8/07

11:42

Página 17

Sur les origines du latin et des langues romanes 17

assez plus libre, qui évoluait spontanément et était légèrement différente selon les diverses régions et les classes sociales. Cette variante a été appelée latin vulgaire, terme créé par Hugo Schuchardt dans son ouvrage Der Vokalismus der Vulgärlateins (Leipzig, 1866). Charles Du Fresne, sieur de Canonge, avait déjà publié en 1678 son monumental Glossarium mediae et infimae latinitatis, où il recueillit une grande quantité de mots et d’expressions latines tardives, inconnues en latin classique. La récolte d’ « erreurs » dans les anciens textes épigraphiques au long du 19ème siècle fit penser aux studieux que sous la langue fixée il y avait une autre qui reflétait la véritable langue parlée. Ce latin vulgaire était le vulgaris sermo auquel se référait Cicéron, quoique sa définition exacte a été un motif de fortes discussions. On peut prendre la définition qu’en donne Joseph Herman : Le latin vulgaire (est) la languée parlée par les couches sociales peu ou rien influencées par l’enseignement scolaire et par les modèles littéraires. Ce même auteur y ajoute trois éléments qui complètent la définition antérieure : 1. depuis le premier moment qu’il existe une langue écrite, il existe aussi une langue parlée (dont les registres les plus anciens sont ceux de Pompée). 2. on ne peut pas proprement parler de textes en latin vulgaire, mais des textes plus ou moins influencés par la langue orale. 3. le latin vulgaire subit une évolution continuée au long de toute son histoire, avec des variations diastratiques et diatopiques. Le latin vulgaire est, donc, le point de commencement des langues et des dialectes romans, soumis à des influences très diverses, parmi lesquelles il faut remarquer celles des langues des territoires romanisés, qui commencèrent à agir comme des substrats. C’est tout à fait impossible de partir du latin classique afin de reconstruire l’histoire des romans, mais c’est le latin vulgaire qui sert au romaniste à l’heure de suivre les pas de l’évolution des langues néo-latines. 6.2. Les sources pour l’étude du latin vulgaire Quand on étudie le latin vulgaire, les sources utilisées sont de deux types : les directes et les indirectes. Parmi les sources directes on trouve :

BAI 1 (1/58):Maquetación 1

20/8/07

11:42

Página 18

18 Introduction à la linguistique ibéro-romane

• les inscriptions, qui sont souvent parsemées de formes de la langue orale, comme on a déjà dit, référées aux épitaphes et les textes votifs par toute l’aire de l’Empire Romain ; • les traités techniques d’agriculture, vétérinaire, médicine, etc., qui sont rédigés par des artisans et des gens des classes inférie –ces manuels étaient souvent traduits du grec– ; • les textes religieux chrétiens qui circulaient parmi les communautés les plus humbles –mais on ne peut pas oublier que les Pères de l‘Église utilisaient un latin très correcte– ; • finalement, il y a des modèles de formes vulgaire chez Cicéron et d’autres auteurs dans leurs lettres privées, ou chez Platon, dans son ouvrage Satiricon. Parmi les sources indirectes on trouve : • Le célèbre Appendix Probi, du grammairien Probus, du 4ème siècle, où il marque une longue série d’erreurs du langage parlé à côté des formes correctes en latin classique ; • Les commentaires d’autres grammairiens de la même époque qui essaient de corriger des déviations du standard classique, comme Sévère ; • Finalement, les reconstructions faites à partir des propres langues romanes. 6.3. Les variétés du latin vulgaire On y distingue les variétés diastratiques et les diatopiques. Les variétés diastratiques sont celles qui se réfèrent aux différences qui se trouvent dans toutes les langues parmi la façon de parler des diverses couches sociales. D’habitude les classes élevées ont un langage plus soigné et prochain de la langue standard, tandis que les classes basses en sont plus éloignées, leur langage étant assez plus libre. Ainsi, chez les Romans, la langue parlée par les militaires était assez différente de celle des communautés chrétiennes. On y trouve souvent des argots propres, inconnues par le reste des groupes sociaux. Les variétés diatopiques se réfèrent aux différences parmi les régions qui faisaient partie de l’Empire Roman. On pouvait apprécier des petites différences entre le latin des Gaulois et celui des Italiens ou des Ibériens. Toutefois, tandis que l’Empire fut une unité politique, la dispersion dialectale ne fut jamais importante, de telle façon que la compréhension parmi les citoyens de toutes les régions de l’Empire fut toujours possible.

BAI 1 (1/58):Maquetación 1

20/8/07

11:42

Página 19

Sur les origines du latin et des langues romanes 19

7. Le concept de strate : substrat, superstrat et adstrat On a déjà mentionné l’absorption des langues vernaculaires par le latin au long de la romanisation. Ces langues ont partagé une période de bilinguisme avec le latin avant de disparaître et puis elles ont laissé certaines habitudes linguistiques chez leurs anciens locuteurs qui ont eu une influence sur le latin. La présence latente de ces langues est le substrat et sa trace y reste, de façon qu’on a considéré les substrats l’une des causes de la fragmentation du latin après la chute de l’Empire Roman. Le substrat fournit d’abord des habitudes articulatoires (par exemple, les hispaniques étaient incapables de faire la différence entre BIBERE et VIVERE), et puis sur le lexique (il y a des termes pré-romains dans tous les romans), sans oublier que cette influence peut atteindre les structures morpho-syntaxiques. C’est tout à fait différent dans le cas des langues des envahisseurs qui ne s’imposent pas chez le peuple, mais qui laissent aussi leur trace. Dans ce cas, on parle des superstrats, comme il arriva à la Péninsule Ibérique avec l’arabe ou en France avec le franc, mais ces langues étrangères ne se conservent plus dans ces territoires. Finalement, quand deux langues se mettent en contact et les influences mutuelles sont constantes, on parle d’adstrat, comme il arriva avec le latin et le grec, où le premier prit du deuxième une grande quantité de vocabulaire principalement du domaine de la pensée. Les langues adstratiques ne partagent pas le même territoire. 8. Les différents substrats qui agissent dans la Romania 8.1. Sur le concept de substrat L’un des éléments principaux qui sont objet d’étude de la LR sont les strates. Pour cela il faut avoir une large connaissance de ces langues primitives des différents domaines de la Romania. Ce n’est pas facile de les détecter dû à la grande évolution qu’ont souffert les éléments substratiques au cours de tant de siècles, ce qui provoque que souvent ils soient difficiles d’être identifiés. Ce n’est pas toujours possible d’arriver à la langue substratique, mais on peut souvent réaliser sa reconstruction. Parfois il arrive qu’une langue pré-indo-européenne –comme l’ibérien au sud de la France– soit remplacée par une autre indo-européenne –comme le gaulois–, qui plus tard a été également remplacé par le latin. Donc la première est le substrat de la deuxième, et la deuxième est substrat de la troisième. Le rapport entre la première et la troisième est de sub-substrat.

BAI 1 (1/58):Maquetación 1

20/8/07

11:42

Página 20

20 Introduction à la linguistique ibéro-romane

Il est très compliqué de travailler avec des telles langues, car elles sont très peu connues. Les restes qu’il y a sont d’habitude des inscriptions épigraphiques, des matériaux onomastiques, des éléments toponymiques et des vestiges lexicaux. C’est aussi très difficile de savoir si le substrat était homogène ou hétérogène. Pour exprimer un grand nombre de changements en latin on a souvent utilisé les substrats, mais il faut appliquer ces théories avec beaucoup de prudence, puisque seulement une certaine quantité de phénomènes évolutifs peut être justifiée grâce aux substrats. 8.2. Les principaux substrats de la Romania Voici une liste des langues substratiques principales qui agirent dans la Romania avec les phénomènes qui y sont liés : 1. L’osque-ombrien sert pour exprimer la conversion de /nd/ et /mb/ en /nn/ et /mm/ au centre et au sud de l’Italie, mais il arrive aussi jusqu’au catalan et aragonais, gascon, wallon et picard et tout de même en sarde pour /nd/ > /nn/ et en espagnol pour /mb/ > /mm/ > /m/. Dans toutes ces zones hors de l’Italie il est impossible de l’exprimer grâce à ce substrat, sauf pour la Péninsule Ibérique orientale (entre Huesca et Lleida), où l’on a témoigné la présence de colons osques. 2. L’étrusque a été considéré l’origine du phénomène toscan de la gorgia toscana, c’est-à-dire, l’aspiration de /p/, /t/, /k/ en [φ], [θ], [x]. G. Rohlfs se montre sceptique devant cette possibilité. 3. Le ligure est reconnu au nord de l’Italie (depuis le Piémont jusqu’en Lombardie, arrivant même à des zones orientales du domaine occitan. On lui attribue la chute de /l/ intervocalique, mais cela arrive aussi en quelques dialectes vénitiens et en galicien-portugais. 4. Le basque-ibérien1 est propre de la Péninsule Ibérique. Au basque on attribue l’aspiration de /f/ > /h/ initial en castillan, 1. La question de savoir si le basque et l’ibérien sont un ou deux substrats différents n’a pas été résolue. À mon avis, il y a de puissantes raisons pour considérer que ces deux substrats ont été en contacte et que beaucoup d’éléments ibériens sont explicables grâce au basque. Bien sûr, il s’agit d’une question linguistique, pas du tout ethnique.

BAI 1 (1/58):Maquetación 1

20/8/07

11:42

Página 21

Sur les origines du latin et des langues romanes 21

gascon et léonais oriental, mais ce phénomène existe aussi en vénitien et en sarde nuorais, et la prononciation forte de /r/ au début du mot, mais cela aussi existe en sarde campidanais et en occitan. Le basque perd /n/ intervocalique, comme le galicienportugais et le gascon, mais il y a aussi d’autres aires de la Romania où cette chute a lieu aussi. 5. Le celte a été considéré le substrat le plus important de la Romania. Son influence se trouve par toute la Gaule et le nord de l’Italie, ainsi que le nord et l’ouest de la Péninsule Ibérique. Pas tous les studieux acceptent que son influence fût aussi grande, puisque on a pensé que l’apparition de la voyelle /ü/ était due à son influence, tout de même la sonorisation des consonnes occlusives sourdes ou la vocalisation des groupes consonantiques du type /kt/. En vérité, tous ces phénomènes existent dans des aires où la présence des celtes n’a jamais existé. Le son /ü/ est facilement explicable grâce à une réadaptation du système vocalique à l’intérieur de quelques langues. Il faut tenir compte que dans la Romania on parle encore quelques langues non romanes, comme le basque (pré-indo-européen), l’albanais et le grec dans quelques points de l’Italie méridionale et centrale, le breton en France (mais il y fut introduit au 5ème siècle, dû à l’établissement des émigrés celtes qui échappaient de la Grande Bretagne après l’invasion anglo-saxonne). 9. Les principaux superstrats de la Romania Les strates principales de la Romania sont trois : le germanique, le slave et l’arabe. Le premier est le plus étendu, puisque il atteint la majorité de la Romania, tandis que les deux autres ont une localisation plus concrète : l’arabe dans la Péninsule Ibérique et le slave dans les Balkans. 9.1. Le superstrat germanique Les peuples germaniques envahirent l’Empire Romain dès le 3ème siècle par le nord et l’est. Parmi ces peuples les plus importants furent les Goths, les Lombards et les Francs, qui entrèrent en Espagne, Italie et France respectivement. Ces invasions, prolongées pendant trois siècles, annihilèrent l’Empire Romain.

BAI 1 (1/58):Maquetación 1

20/8/07

11:42

Página 22

22 Introduction à la linguistique ibéro-romane

Sauf en France, l’influence des langues germaniques sur les parlers romans est réduite à des emprunts lexicaux. C’est intéressant de trouver des coïncidences entre les frontières établies par quelques-uns de ces peuples et la création des différents domaines linguistiques en France. Ainsi, le franco-provençal occupe le même territoire que l’ancien royaume burgonde, bien que l’influence de ce peuple sur la langue n’est que lexicale. Malgré le fort contingent de tribus germaniques qui détruisirent l’Empire Romain, leurs langues n’eurent pas la force de fragmenter le latin en dialectes. Il semble plus certain que les différences dialectales commencent dans la période impériale, tout en se consolidant pendant les invasions germaniques grâce à la désintégration politique. En ce sens, c’est intéressant de voir les limites entre le franco-provençal et le gallo-italique sur le côté oriental des Alpes. C’est évident que le français est la langue où les influences germaniques sont le plus remarquables. 9.2. Le superstrat arabe Le superstrat arabe se perçoit principalement à la Péninsule Ibérique et en Sicile. En Espagne la présence des arabes s’étendit dès le 8ème jusqu’au 15ème siècles. Mais comme il arrivait avec les langues germaniques, l’influence principale de l’arabe sur les romans ibériques affecta le lexique et la phraséologie. Mais il faut faire attention a l’origine des arabismes espagnols et portugais, puisqu’ils viennent presque tous de l’arabe dialectal ibérique, l’hispano-arabe, un dialecte assez prochain des parlers nord-africains contemporains. C’est ainsi que l’on explique les phénomènes phonétiques qu’on y trouve. Alors, au lieu du classique In šâ’ Allâh (ã[ Ç„ ²É), l’espagnol ojalá et le galicien et portugais oxalá viennent du dialectal ušâ’ Allâh. 9.3. Le superstrat slave Le roumain, isolé depuis très tôt du reste de la Romania, ne subit ni l’influence germanique ni celle de l’arabe, mais celle des peuples slaves qui occupèrent les Balkans dès le 6ème siècle, quoique on y trouve des arabismes aussi, mais ceux-ci sont entrés à travers le turc en époques assez tardives. Le superstrat slave fut bien fort sur le roumain et il se perçoit dans le lexique et la phonologie de cette langue romane de l’Orient, mais son influence arrive même à la morphologie, où un grand nombre de préfixes et de suffixes continuent à être employés en roumain moderne.

BAI 1 (1/58):Maquetación 1

20/8/07

11:42

Página 23

Sur les origines du latin et des langues romanes 23

9.4 Le superstrat culturel latin Il faut tenir compte du superstrat culturel latin sur tous les romans. Aux premiers temps des romans, c’était l’Église qui fournit de vocabulaire culte latin aux romans (sauf en roumain2). Mais cette influence a continué sans cesse jusqu’au présent, spécialement dans le champ scientifique. Ces sont les mots savants, légèrement adaptés aux traits phonologiques de chaque langue romane. En quelques cas, le mot primitif et le mot savant, tous les deux avec la même origine latine, cohabitent en roman ; c’est le cas de FRAGILE qui présente en français la forme commune frêle et la savante fragile, ou en espagnol la forme primitive colgar et la savante colocar, du latin collocare.

2. Mais cette situation changea à partir du 19ème siècle, quand l’influence française sur le roumain introduit un grand nombre de formes cultes latines, qui furent adaptées aux habitudes articulatoires roumaines.

BAI 1 (1/58):Maquetación 1

20/8/07

11:42

Página 24

24 Introduction à la linguistique ibéro-romane

3. LA ROMANIA. LE PROBLEME DE LA CLASSIFICATION DES LANGUES ROMANES 10. La Romania occidentale et la Romania orientale. La classification des romans L’un des plus grands romanistes, Meyer Lübke, fut le premier qui proposa la division de la Romania en deux grands blocs, la Romania occidentale et la Romania Orientale. Cette distribution est communément acceptée chez les romanistes et chacune d’elles comprend les aires suivantes : • La Romania occidentale s’étend par la Péninsule Ibérique, la France, les zones francophones de la Suisse et la Belgique, le sud de la Suisse (zone du rhéto-roman) et le nord de l’Italie jusqu’à la ligne Rimini-La Spezia, sauf l’aire du vénitien. • La Romania orientale comprend le reste de l’Italie, y comprise l’aire du vénitien, sauf le sarde, et puis les aires romanes des Balkans. • La Sardaigne est considérée une zone indépendante, qui partage assez de traits communs avec les autres deux aires antérieures, l’unique vestige de la Romanité africaine. Cependant, comme on verra au long de cette étude, le sarde partage beaucoup d’éléments communs avec l’Ibéro-Romania. Les éléments qui ont servi de base pour différencier les deux grandes régions de la Sardaigne sont ceux-ci : a. Sonorisation ou conservation du caractère sourd des occlusives /p/, /t/, /k/ : elles deviennent sonores dans la Romania occidentale, sauf en aragonais central et une partie du gascon. En roman oriental elles restent sourdes, sauf en vénitien. En sarde, elles sont devenues sonores sauf dans le dialecte central (nuorais). b. Conservation ou perte du –s final : en roman occidental, cette consonne s’est conservée, quoique dans les dialectes d’oïl3, 3. On peut encore l’entendre dans les cas de liaison.

BAI 1 (1/58):Maquetación 1

20/8/07

11:42

Página 25

La Romania : le problème de la classification des langues romanes 25

quelques-uns d’oc et la plupart du gallo-italien, elle est finalement disparue. En roman oriental, cette consonne est disparue très tôt. En sarde, le –s finale se conserve dans tous les dialectes. c. Evolution des sibilantes : elles sont beaucoup plus développées dans la Romania occidentale que dans la Romania orientale, spécialement en ce qui concerne le traitement de ; dans presque toute la Romania occidentale on est arrivé au résultat /s/, pendant que dans la Romania orientale on conserve encore le stade archaïsant /tS/, sauf en vénitien. En sarde la situation est différente d’après les dialectes : le logudorien et le nuorais sont encore plus conservateurs que le roman oriental (vgr. chelu, ánghelu, ghéneru, fagher [< FACERE], bighinu [< vicinu]), cependant, le sarde campidinien, celui du sud, s’approche du roman oriental : celu, angelu, géneru, fa(gh)er, bixinu /bi´Zinu/. Mais à partir de cette grande division en deux grands blocs, le sarde à part, les choses sont assez bien compliqués chez les romanistes, puisqu’il y a presque autant de classifications des parlers romans que des linguistes. Notre propre classification des parlers romains suit en grande partie celle de Pier Bec (1986), mais on a développé surtout ce qui concerne les parlers de la Péninsule Ibérique : 1. Ibéro-roman 1.1. Galicien-portugais 1.1.1. Galicien 1.1.2. Portugais 1.1.2.1. Lusitain 1.1.2.2. Brésilien 1.1.2.3. Mozambicain 1.1.2.4. Angolais 1.1.2.5. Asiatique 1.1.2.6. Créoles de base portugaise 1.2. Asturien-léonais 1.2.1. Asturien 1.2.2. Léonais 1.2.3. Sanabrais 1.2.4. Mirandais (parlé au Portugal) 1.3. Castillan ou espagnol 1.3.1. Castillan central-septentrional

BAI 1 (1/58):Maquetación 1

20/8/07

11:42

Página 26

26 Introduction à la linguistique ibéro-romane

1.3.2. Andalous 1.3.3. Canarien 1.3.4. Mexicain 1.3.5. Méso-américain 1.3.6. Caribéen 1.3.7. Espagnol des Andes 1.3.8. Argentin 1.3.9. Chilien 1.3.10. Judaïque-espagnol (ladino) 1.3.11. Créoles de base espagnole des Antilles 1.4. Aragonais 1.5. Dialectes mozarabes (disparus) 2. Occitano-roman : 2.1. Catalan 2.1.1. Occidental 2.1.2. Oriental 2.2. Occitan 2.2.1. Provençal 2.2.2. Languedocien 2.2.3. Auvergnais 2.2.4. Limosin 2.2.5. Gascon 2.2.6. Vivare-alpin 2.2.7. Judaïque-provençal (Shuadit) 3. Gallo-roman 3.1. Langues d’oïl 3.1.1. Français 3.1.2. Wallon 3.1.3. Picard 3.1.4. Normand 3.1.5. Gallo 3.1.6. Créoles de base française aux Antilles et Guyane 3.2. Franco-provençal 4. Gallo-italique 4.1.1. Piémontais 4.1.2. Lombard 4.1.3. Ligure 4.1.4. Emilien

BAI 1 (1/58):Maquetación 1

20/8/07

11:42

Página 27

La Romania : le problème de la classification des langues romanes 27

5. Rhéto-roman 5.1. Groupe occidental : grison 5.1.1. Surselvain 5.1.2. Grison central 5.1.3. Engadin 5.2. Groupe central : ladin 5.3. Groupe oriental : frioulan 6. Sarde 6.1. Gallurais 6.2. Logudorais 6.3. Campidanais 7. Italo-roman 7.1. Dialectes septentrionaux 7.1.1. Vénitien 7.1.2. Vicentin 7.1.3. Trentin 7.1.4. Belunais 7.1.5. Triestin 7.2. Dialectes centraux 7.2.1. Florentin (base de l’italien standard) 7.2.2. Toscan 7.2.3. Siénnais 7.2.4. Aretin 7.2.5. Corse 7.2.6. Gallurais (en Sardaigne) 7.3. Dialectes meridionaux 7.3.1. Dialecte de Les Marques et romanesque 7.3.2. Dialectes des Abruzzi 7.3.3. Dialectos du nord d’Apulie, Campania et Basilicata 7.3.4. Salentin 7.3.5. Calabrais 7.3.6. Sicilien 8. Dalmato-roman 8.1. Istriote (aussi considéré comme une partie du daco-romain) 8.2. Vegliote (disparu en 1898). 9. Daco-roman 9.1. Megleno-roumain 9.2. Macédo-roumain 9.3. Daco-roumain (roumain littéraire)

BAI 1 (1/58):Maquetación 1

20/8/07

11:42

Página 28

28 Introduction à la linguistique ibéro-romane

Cette carte situe les langues romanes en Europe : (Courtoisie de Francesc G. Planas)

BAI 1 (1/58):Maquetación 1

20/8/07

11:42

Página 29

différences 29

4. LE DOMAINE GALICIEN-PORTUGAIS 11. Galicien-portugais Il s’agit du groupe de langues les plus occidentales de l’ibéro-roman, qui comprend surtout la Galice et le Portugal. Le domaine est composé par deux co-dialectes, tenus par langues proprement, le galicien (galego) et le portugais (português), une seule langue jusqu’au Moyen Âge (13ème siècle), connue comme galicien-portugais. Cette langue médiévale eut en ce temps-là une vaste et riche littérature chez les troubadours. Aujourd’hui, le galicien et le portugais sont considérés deux langues différentes, mais il s’agit probablement d’une question plutôt politique. Nous les étudierons séparément. 12. Le portugais 12.1. Aire géographique Le portugais est parlé au Portugal, ainsi qu’à quelques villages espagnols de la frontière hispano-portugaise, tels que Olivenza (Olivença) en Badajoz, Herrera de Alcántara et Cedillo (Ferreira de Alcântara et Cedilho) en Cáceres y Alamedilla en Salamanque. Il y a trois villages dans la province espagnole de Cáceres, Valverde del Fresno (Valverde do Fresno), Eljas (As Ellas) y San Martín de Trevejo (San Martín de Trevello), dont le parler est sans doute galicien-portugais, mais on discute s’il s’agit d’un dialecte portugais, galicien ou ni l’un ni l’autre. Hors de l’Europe, le portugais est parlé au Brésil, en Angola, au Mozambique et dans quelques anciennes colonies portugaises en Asie : Macao et Timor Oriental. Il y a aussi des créoles de base portugaise auxquels on se référera après. De l’autre côte, sur le sol portugais il y a encore des dialectes asturien-léonais à la Terra de Miranda, au nord-est du pays, ainsi qu’un parler mixte portugais-espagnol au sud-est, au village de Barrancos, tout prochain de la frontière espagnole. 12.2. Résumé historique Le portugais fut né comme langue nationale à partir du 15ème siècle, où le dialecte primitif galicien-portugais, commun aux deux côtés du fleuve Minho subit les influences des dialectes mozarabes du sud, qui

BAI 1 (1/58):Maquetación 1

20/8/07

11:42

Página 30

30 Introduction à la linguistique ibéro-romane

agissent comme des substrats, tout en s’éloignant de plus en plus du galicien, lequel suit sa propre évolution sous l’influence de l’espagnol, selon l’expansion du royaume portugais continue vers le sud. La première capitale du royaume fut Coimbra, mais après la conquête de Lisbonne, les éléments centre-méridionaux devinrent ceux qui créèrent le portugais actuel. À partir du 15ème siècle, quand le Portugal était déjà un état unitaire, l’épopée maritime portugaise commence, par la quelle les navigants lusitains arrivent aux côtes de l’Afrique et de l’Asie. C’est alors que des voix africaines entrent en portugais, comme banana, cachaça, cachimbo, candonga, macaco, mandioca, quindim, quitanda, sanzala, etc. et aussi d’autres prises surtout de l’Inde : bengala, biombo, bule, canja, caril, chá, chávena (dérivée de l’antérieure), lacre, leque, madarim, pagode, pária, paxá, pires, tufão, xaile, etc. Au 16ème siècle commence la conquête du Brésil. Un grand nombre de voix des langues indigènes américaines passent aussi au portugais : amendoim, ananás, carioca, jacaré, jibóia, etc. Ce sont des voix spécialement prises du tupi, la langue majoritaire. Ce même siècle est l’époque dorée de la littérature portugaise, où se trouve le plus grand écrivain classique en portugais, Luis de Camões, auteur de l’épopée nationale portugaise, Os Lusíadas. L’influence de l’espagnol est remarquable à partir de 1580, quand la couronne portugaise s’unifie avec l’espagnole ; quelques-uns des écrivains les plus importants employèrent aussi la langue de Madrid sur leurs écrits. Ainsi on trouve des emprunts comme repolho (mais en galicien repolo), castelhano (mais en galicien castelán/castelao), cabalheiro (doublet avec la forme patrimoniale cavaleiro, avec des significations différentes), etc. Après l’indépendance du Portugal en 1648, l’influence italienne devient évidente : arpejo, soneto, bússola, mais c’est le latin qui y laisse plus de mots ; ce sont des mots savants qui se propagent vite : adornar, ameno, apto, áureo, austero, etc. Le système des sibilantes subit un procès de simplification au centre et au nord du Portugal, tout en se simplifiant pendant cette époque. Seulement le nord conservateur a maintenu jusqu’à aujourd’hui le système le plus archaïsant : le portugais primitif possédait trois pairs de sibilantes, mais elles se sont simplifiés en deux ; en même temps, le galicien a subi son propre procès, où les sonores sont tout à fait disparues :

BAI 1 (1/58):Maquetación 1

20/8/07

11:42

Página 31

Le domaine galicien-portugais 31 GALICIEN PORTUGAIS

PORTUGAIS DU NORD ACTUEL

PORTUGAIS STANDARD

/s/

/s/

/ts/

/s™/

/z/

/z/

/dz/

/z™/

/S/

/S/

/S/

/Z/

/Z/

/Z/

/s/

GALICIEN

/s/ /θ/

/z/

/s/ /ş/ > /θ/ /S/

Le lexique portugais suivit à s’enrichir sans cesse pendant le 18ème et le 19ème siècles, spécialement avec des emprunts du français : alarme, atelier, blindar, blusa, boné, camuflagem, chefe, chofer, duche, gafe, garagem, guiché, matinê, omelete, restaurante, ruge, sutiã (o soutien), toalete, vitrina, etc. Souvent il s’agit de décalques comme pequeno almoço (=petit déjeuner). Au 20ème siècle l’influence principale, comme il arriva à toutes les langues romanes, est celle de l’anglais : bar, bife, clube, computador, futebol, lanche, livre-serviço, râguebi, sanduíche (o sande), etc. D’un point de vue historique, le portugais (et aussi le galicien dû à leur origine commune) se caractérise par la chute de /n/ et /l/ intervocaliques : lua, chão, pau, ceu (de luna, planu, palu et caelu respectivement) ; la palatalisation des groupes initiaux avec latérale : chave, chama, chover (de clave, flamma et plovere respectivement). Il est conservateur par rapport à la conservation des diphtongues décroissants : /ay/ > /ey/, /aw/ > /ow/, comme en carreira (< *carraira < carraria) et outro (< *autru < alteru), encore vivants en galicien, mais qui se sont simplifiés en portugais brésilien et dans une bonne partie du portugais européen : /ey/ > /e/ et /ow/ > /o/, cependant, en portugais de Lisbonne la prononciation standard du deuxième diphtongue est /αy/, différente de /ay/ qui se trouve, par exemple, en caixa. 12.3. Traits linguistiques Le système vocalique du portugais actuel possède huit voyelles toniques (le galicien n’en possède que sept) : /α/, /a/, /ε/, /e/, /i/, //, /o/, /u/. Toutes ces voyelles peuvent être nasales ou orales, mais la nasalité portugaise n’est pas aussi marquée que celle du français. Le portugais brésilien possède un système de voyelles atones bien plus stable

BAI 1 (1/58):Maquetación 1

20/8/07

11:42

Página 32

32 Introduction à la linguistique ibéro-romane

que celui du portugais européen. On y distingue cinq voyelles, quand en portugais européen ce ne sont que quatre : Brésil

[a]

/´/

/i/

Portugal

[å]

/´/

/i/

/o/

/u/ /u/

Et par rapport aux voyelles finales, les choses sont aussi différentes : Brésil

[a]

Portugal

[å]

/i/ /´/

/u/ /i/

/u/

En portugais brésilien /j/, /e/ et /i/ après /d/ e /t/ palatalisent ces consonnes : grande [´grãdZi], até [a´tSε]. En beaucoup de dialectes brésiliens le /s/ implosif ne se prononce pas, sauf dans l’article : os bons homens [oz´bõ ´çmes]. Au Nord-Est du pays, /~/ est devenu un simple son nasal : caminho [ka´mi‚u]. Par rapport aux phénomènes morphosyntaxiques, il faut signaler la tendance à l’enclise des pronoms clitiques, un trait vraiment archaïsant, mais seulement au Portugal, puisque au Brésil l’enclise n’existe plus : fez-me um presente (Portugal) : Me fez um presente (Brésil). D’un grand intérêt est l’infinitif personnel du galicien et du portugais, lequel permet l’emploi de l’infinitif dans beaucoup de cas où les autres langues utiliseraient une clause introduite par que : Convém virmos (=Il faut que nous venions). Finalement, l’utilisation de formes composées pour le passé est assez rare en portugais ; en tout cas, le verbe ter a un emploi semblant à avoir en français. Les dialectes portugais européens les plus importants sont : le minhoto, le trasmontain (tous les deux au Nord) le beirão (au Centre), l’alentejain (à l’Est), l’algarvien (au Sud). Cependant, les différences dialectales sont très petites ; les parlers les plus conservateurs par rapport à la phonétique et au lexique sont ceux du Nord du pays. Au Brésil on y distingue le Nord, le Nord-Est, l’Est, le Sud-Est, le Sud et le Centre. Le dialecte le plus prestigieux est celui du Sud-Est, où se trouvent les grandes villes de Rio de Janeiro et São Paulo.

BAI 1 (1/58):Maquetación 1

20/8/07

11:42

Página 33

Le domaine galicien-portugais 33

13. Le galicien 13.1. Aire géographique Le galicien fait partie du tronc galicien-portugais comme on a déjà vu. Son statu quo comme langue est assez récent, et même aujourd’hui continue le débat sur la question d’une seule langue galicienne-portugaise ou bien le galicien et le portugais comme deux langues indépendantes appartenant à un même diasystème. En fait, on étudiera ici le galicien comme une langue qui possède son propre standard officiel différent du portugais, mais sans oublier le fort lien qui existe entre ces deux langues, tout à fait compréhensibles mutuellement. Le galicien est parlé dans la région espagnole de la Galice et puis dans les régions voisines de la Terra Eo-Navia (Asturies), Baixo Bierzo et As Portelas (Castille), ainsi que l’aire de la Serra de Xalma (Extremadura), mais il n’est pas certain que le parler de cette dernière aire ne soit pas le galicien, mai, peut-être, tout simplement galicien-portugais4. 13.2. Principales différences entre le galicien et le portugais Tout d’abord surgit la question des principales différences entre le portugais et le galicien. On a déjà vu que le traitement des consonnes sibilantes est l’une des questions qui sépare ces deux langues. D’une façon brève, voici les éléments différents : 1 Domaine phonétique a. le galicien conserve un vocalisme atone assez plus stable que celui du portugais, plus prochain du portugais brésilien. b. les voyelles tonique sont sept en galicien et non pas huit comme en portugais européen, puisque /α/ et /a/ ne sont que /a/ en galicien. c. les sibilantes sonores (voir le point antérieur) se conservent en portugais, mais pas en galicien. d. le galicien conserve un système plus archaïque de terminaison finales nasales, toutes égalées en portugais : gl. : ocasión ~ pt. ocasião ; gl. pan ~ pt. : pão ; gl. irmán(standard, dialectal irmao) ~ pt. irmão. e. les voyelles nasales ne se conservent plus en galicien, mais elles sont toutes vivantes encore en portugais : gl. cans ~ pt. cães.

4. Cette petite zone très éloigné de la Galice fut repeuplé par des colons galiciens au 13ème siècle. En général, il conserve de grands archaïsmes.

BAI 1 (1/58):Maquetación 1

20/8/07

11:42

Página 34

34 Introduction à la linguistique ibéro-romane

f. le galicien ne distingue point entre /b/ et /v/, elles sont toutes le deux /b/, mais le portugais standard en fait la différence parfaitement (cependant, le portugais du nord a le même traitement du galicien). g. l’ancien son /tS/ se conserve encore en galicien (et en portugais du nord), mais pas en portugais, où il est devenu /S/. 2. Domaine morphosyntaxique a. l’article indéfini féminin présente une forme unha /´uNa/ en galicien, mais il est uma en portugais. b. le galicien fait la différence entre les clitiques d’accusatif et de datif de la deuxième personne : te (acc.) et che (dat.), tandis que le portugais n’en connaît qu’un seul : te. c. le galicien a perdu le futur de subjonctif dans le langage parlé, quoique il se trouve encore dans la littérature. Le portugais le conserve tout vivant. d. la tmèse, c’est-à-dire, l’insertion d’un clitique entre le verbe et l’auxiliaire, ne s’utilise plus en galicien, mais elle continue en portugais. Au lieu de cela, le galicien connaît le futur périphrastique : gl. heite ver (=hei-te ver) ~ pt. ver-te-ei. e. les terminaisons verbales présentent souvent des différences. Voici quelques-unes : gl. falades ~ pt. falais (vous parlez, mais dialectal en portugais); gl. son ~ pt. (je suis), gl. dixen ~ pt. disse (j’ai dit), etc. Il faudrait aussi mentionner les différences lexicales, mais ce serait trop long. Il suffit de dire que le galicien est plus conservateur dans cet aspect, et que la présence logique d’espagnolismes est immense. Cela est plus notoire dans le lexique quotidien, même en galicien standard, car les termes empruntés de l’espagnol séparent fortement le galicien du portugais. 13.2. Résumé historique L’histoire du galicien après l’indépendance du Portugal est celle d’une langue minorée. Après une culture littéraire des plus importantes de l’Europe médiévale, le galicien devint une langue parlée, puisque l’unique langue officielle du pays à partir du 15ème siècle fut le castillan. Pendant tout ce temps il n’eut guère de manifestations écrites en galicien. Cette situation arriva jusqu’à la moitié du 19ème siècle, quand grâce au Romantisme l’intérêt pour la langue et la culture des peuples européens favorisa l’éveil des langues minorées de toute l’Europe. Un

BAI 1 (1/58):Maquetación 1

20/8/07

11:42

Página 35

Le domaine galicien-portugais 35

siècle avant, pendant l’Illustration, un groupe réduit d’intellectuels commencèrent des études sur l’histoire et l’ethnologie galiciennes, qui comprenaient les premières approches de la langue galicienne et servirent comme point de départ. Ces précédents permirent que le galicien récupérât son statut de langue écrite de nouveau, après quatre siècles de silence. C’est maintenant quand cette langue commence sa Renaissance littéraire (appelée Rexurdimento en galicien) qui continue jusqu’au présent. Pendant presque deux siècles le galicien a cherché son lieu dans la société galicienne. La question du standard a été dure et on a fait beaucoup d’essais afin d’établir une langue littéraire unifiée, mais ce ne fut qu’en 1982 que le procès eut finalement lieu. Le manque d’un standard parfaitement établi n’empêcha pas l’existence de cette littérature puissante. L’un des problèmes les plus importants était –et c’est encore– la fixation d’une langue propre d’influences castillanes. Bien sûr ce n’est pas une tâche facile, et la trace de l’espagnol, après quatre siècles d’officialité, n’est pas tout à fait facile à effacer. En fait, on ne peut pas oublier que l’un des facteurs qui ont favorisé que le galicien et le portugais se soient éloignes au long de cinq siècles est l’importante castillanisation soufferte par le galicien (mais évidemment ce n’est pas l’unique facteur). Pendant quelques vingt-cinq ans, entre 1920 et 1936 à peu près, une puissante génération d’intellectuels galiciens fixa le chemin à suivre par rapport à la littérature et à la langue galiciennes, mais malheureusement l’arrivée de la Guerre Civile Espagnole (1936-1939) arrêta la plupart de ces projets ; après le conflit, la plupart de ces intellectuels se sont exilés en Argentine ou au Cuba, où ils ont suivi une littérature d’exil. L’arrivée de la démocratie en Espagne (1975) permit que la langue pouvait acquérir un nouveau statut. Le galicien est devenu co-officiel avec l’espagnol dès 1980 en Galice, mais la situation du galicien est toujours critique. Malgré sa présence aux médias et dans l’enseignement primaire et secondaire, le galicien perd des locuteurs sans cesse. Les générations les plus jeunes ne le parlent plus et dans les grandes villes (sauf à la capitale de la Galice, Santiago de Compostelle) la présence du galicien est presque inexistante. Paradoxalement, la littérature galicienne dès 1975 vit ce qu’on a appelé sa deuxième Renaissance. Il y a quelques média en galicien. D’abord une station de télévision publique, la Télévision de la Galice, qui émet toujours en galicien. Il y a aussi des stations de radio, publiques et privées, qui émettent totalement ou partiellement en galicien. Il y a un journal en galicien, O

BAI 1 (1/58):Maquetación 1

20/8/07

11:42

Página 36

36 Introduction à la linguistique ibéro-romane

Correo Galego, et un hebdomadaire, A Nosa Terra. Le reste des journaux sont écrits en espagnol, quoique on y trouve souvent des articles en galicien. Les maisons éditrices galiciennes sont nombreuses, dont les plus importantes sont Galaxia et Edicións Xerais de Galicia. Dans les études universitaires, la spécialité de Philologie Galicienne prépare les futurs professeurs de langue galicienne dans l’enseignement secondaire. 13.3. Le standard galicien actuel Le système orthographique officiel du galicien contemporain est une adaptation de celui de l’espagnol. Cela a causé une dispute chez les linguistes galiciens, puisqu’il y a en a deux courants. L’un d’eux, celui considéré officielle, soutient que le galicien est une langue indépendante du portugais, donc il n’y a pas besoin de s’en approcher. L’autre courant, connu comme réintegrationniste, défend que le galicien et le portugais sont la même langue, donc le système orthographique du galicien devrait être celui du portugais standard, adapté aux habitudes phonétiques galiciennes. La position officielle a pu officialiser un standard propre pour le galicien et celui est le modèle qu’on suivra ici. Ce standard fut approuvé, comme on l’a déjà dit, en 1982. Il a souffert quelques petites révisions jusqu’au présent. Il faut remarquer que les conflits normatifs des vingt-cinq dernières années n’ont pas favorisé le développement social de la langue. 13.4. Traits linguistiques Le galicien est considéré assez archaïque. Il s’agit d’une langue qui n’a guère de fragmentation dialectale. On y distingue trois aires majeures, des blocs verticaux : bloc occidental, bloc central et bloc oriental, et puis un tout petit bloc qui comprend les parlers galiciens des Asturies et d’une partie de la province de Léon, dit bloc limitrophe. Il y a des auteurs qui considèrent que les parlers de Xalma devraient être considérés comme un autre bloc différent. Par rapport à la phonétique, comme tout le galicien-portugais, il ne connaît pas la diphtongaison des voyelles ouvertes et tient un timbre différent pour /E/ et /O/. Ainsi, on peut distinguer entre óso /´so/ (=os, < ossu) et oso (=ours, < ursu), ou bien présa /´prεsa/ (=presse < pressa) et presa /´presa/ (=proie, < prensa). Le galicien a conservé le degré originaire du latin vulgaire d’une façon plus fidèle que le portugais. Les diphtongues décroissantes se conservent parfaitement, comme on a déjà vu cette question tout en traitant le portugais. Les anciennes voyelles et diphtongues nasales sont actuellement disparues partout, sauf dans quelques aires archaïsantes. Dans le bloc occidental,

BAI 1 (1/58):Maquetación 1

20/8/07

11:42

Página 37

Le domaine galicien-portugais 37

principalement, les sons /θ/ et /s/ se sont confondus en /s/, comme en espagnol méridional. Un autre trait caractéristique de tout le galicien occidental mais qui s’étend aussi à travers d’autres zones, est la prononciation de /g/ comme [h]. Quoique ce sont des prononciations non condamnées par le standard, elles sont souvent considérées inférieures par les propres locuteurs de galicien. Le système des sibilantes sonores, comme on l’a déjà vu, est disparu en galicien. Cela suppose que ce système s’approche du castillan, mais ce n’est pas tout à fait égal, puisque ici on conserve /S/, qui est devenu /x/ en espagnol. Le galicien conserve toujours /tS/ comme un phonème différent de /S/, tout au contraire de ce qu’il arrive en portugais. Les anciennes diphtongues nasales sont disparues, puisqu’elles sont actuellement orales. Pourtant, il y a une légère variété dialectale quant aux résultats : donc, la forme médiévale irmão, encore portugaise, est irmán dans l’aire occidentale (et celle du standard), pendant que le reste du galicien ne connaît que irmao. Pour leom, il est león partout, mais son pluriel est très variable : leóns à l’Occident (et le standard), leós (au Centre) et leois (à l’orient, plus proche du portugais leões). Donc, dans la zone occidentale sont habituels les pluriels /-ns/ qui font partie aussi de la langue littéraire : corazóns (=coeurs), alemáns (=allemands), ruins (=mauvais). Du point de vue morphosyntaxique, le galicien est souvent moins évolué que le portugais ; cela se perçoit clairement quant aux désinences verbales, comme on a déjà indiqué. En plus, le galicien a développé une intéressante différence entre les clitiques de 2ème personne singulier, tout en distinguant entre te (accusatif ) et che (datif ), inconnu en portugais et en général en ibéro-roman, sauf en quelques parlers asturiens orientaux. Ce clitique che a souvent une valeur connue comme datif de solidarité, sans fonction syntaxique mais avec une haute expressivité. L’infinitif conjugué ou personnel est l’un des traits les plus singuliers de tout le galicien-portugais, partagé aussi par le sarde. Il s’agit d’un infinitif qui présente les désinences personnelles dans toutes les personnes, sauf dans la première et la troisième du singulier, de telle façon qu’il remplace souvent les clauses complétives. Et dans quelques dialectes galiciens occidentaux il existe aussi un gérondif conjugué qui possède ces même caractéristiques, mais celui-ci n’est pas admis dans le standard.

BAI 1 (1/58):Maquetación 1

20/8/07

11:42

Página 38

38 Introduction à la linguistique ibéro-romane

5. LE DOMAINE ASTURIEN-LEONAIS 14. Asturien-léonais Ce diasystème a été d’abord connu comme léonais, grâce à la première description sérieuse de Ramón Menéndez Pidal, le père de la philologie espagnole, qui publia son Dialectología Leonesa en 1906. Le diasystème reçut ce nom à cause de l’ancien territoire qu’il occupait, le royaume médiéval de Léon, qui s’épandit au long d’une bande du nord jusqu’au sud de l’occident ibérique entre le Portugal et la Castille. Plus récemment on a commencé a appeler ce diasystème asturien-léonais, puisque le parler le plus puissant et tout de même celui qui avait développait une tradition littéraire au long de son histoire était l’asturien. Aujourd’hui, on reconnaît une série de dialectes divers, dont seulement deux ont atteint la catégorie de langue : l’asturien et le mirandais, le premier en Espagne et le deuxième au Portugal. Tous les dialectes léonais ont en commun la palatalisation de /l-/ initial, un trait inconnu en galicien-portugais et en espagnol, mais présent en catalan : lume > lume (gl), lumbre (es) ; llume (as), lhume (mr) ; llum (ct) lupu > lobo (gl, es) ; llobu (as), lhobo (mr) ; llop (ct) ainsi que la diphtongaison malgré le yod, presque inconnue en espagnol, mais habituel en argonais : folia > folla (gl), hoja (es) ; fueya (as), fuolha (mr) ; fuella (ar) L’extension actuelle de l’asturien-léonais est assez plus réduite qu’au Moyen Âge, quand le royaume léonais existait encore. Pourtant, des restes lexicaux et phonétiques sont encore vivants comme des substrats dans l’espagnol régional des aires qui autrefois ont eu un dialecte asturien-léonais. Actuellement, la classification des parlers asturien-léonais peut être établie ainsi : • Bloc occidental : asturien occidental, léonais occidental, sanabrais, mirandais, d’autres parlers léonais au Portugal (Guadramil, Rionor). • Bloc central : asturien central, léonais central. • Bloc oriental : asturien oriental, parlers de la Cantabrie espagnole. Ici on traitera de l’asturien et du mirandais, les deux uniques parlers qui possèdent une reconnaissance légale et qui, d’un point de vue sociolinguistique, ont un standard et une certaine tradition littéraire.

BAI 1 (1/58):Maquetación 1

20/8/07

11:42

Página 39

Le domaine asturien-leonais 39

15. L’asturien 15.1. Aire géographique L’asturien est parlé dans la plupart da la Principauté des Asturies, sauf dans la bande plus occidentale, dont la langue est le galicien. On considère tout de même que quelques parlers du Nord de la province de Léon sont plutôt asturiens que léonais. On calcule que l’asturien est parlé par quelques 500.000 personnes, mais les chiffres ne sont pas exactes, lorsque la langue est assez mêlée avec le castillan dans la plupart des aires. Comme il est habituel dans les langues minorées, l’asturien se conserve mieux dans la campagne que dans les villes. L’asturien est divisé en trois grands dialectes : l’occidental, le central et l’oriental. Le deuxième est la base de l’asturien littéraire et standard dû à sa tradition et au fait d’être le dialecte de la capitale et des grandes villes asturiennes. L’asturien occidental est d’un point de vue diachronique plus conservateur que le reste des dialectes. Il présente des éléments communs avec le galicien, comme la conservation des diphtongues décroissantes /ey/ et /ow/ et le manque de palatalisation des groupes /kt/ et /ult/ latins ; ainsi feito (=fait) et escuito (=j’écoute) de l’asturien occidental contrastent avec fechu et muncho de l’asturien central. Pourtant, ce dialecte présente la diphtongaison des voyelles brèves latines, comme tout l’asturien, même dans quelques cas qui sont inconnu en espagnol (et voici une coïncidence entre l’asturien et l’aragonais) : güeyu (as), güello (ar.) vs. ojo (es) (=oeil). L’asturien occidental possède le phonème /tƒs/, tout en fait inconnu dans le reste du domaine, mais dont l’origine et développement sont assez proches du sarde et du napolitain. Il ne distingue pas entre les voyelles finales /-o/ et /-u/, qui sont neutralisées en /U/. Celleci est l’une des différences principales entre l’asturien occidental et le central, où toute les deux voyelles sont clairement distinctes ; d’ailleurs, cette différence vocalique a un jeu morphologique important en asturien central (et standard), car il permet de distinguer le masculin du neutre dans les adjectifs, mais on analysera cette question dans la section des traits linguistiques. Finalement, l’asturien oriental présente des solutions plus proches de celles du castillan, puisqu’il s’agit d’un parler de transition. Le /f-/ initial latin est /h-/, comme en espagnol ancien, mais il se conserve /f-/ dans le reste des dialectes : fonte > h.uente (cf. fonte~fuente), focu > h.uegu (cf.. fuegu). En plus, il a développé le groupe /m´n/ > /mbr/

BAI 1 (1/58):Maquetación 1

20/8/07

11:42

Página 40

40 Introduction à la linguistique ibéro-romane

comme l’espagnol et l’aragonais, et non pas /m/ comme dans le reste du domaine : homine > hombre (cf. home), famine > h.ambre (cf. fame). L’asturien oriental surpasse le territoire asturien et arrive jusqu’à l’orient de la région voisine de la Cantabrie. 15.2. Résumé historique L’asturien-léonais fut utilisé officiellement dans les anciens documents médiévaux, mais tout de suite il fut remplacé par l’espagnol. L’ancien Royaume de Léon s’unit et se sépara de celui de Castille plusieurs fois jusqu’à leur fusion définitive au 13ème siècle. Le castillan devint tout de suite la langue quotidienne dans la plupart du territoire, sauf aux Asturies et dans les zones les plus occidentales du domaine, où il a survécu comme langue familière jusqu’à nos jours. Aux Asturies, on commença à créer une littérature à partir du 17ème siècle qui a continué sans cesse jusqu’au présent. Elle a eu presque toujours le dialecte central comme sa base, mais l’idée d’une langue asturienne n’est commencée qu’à la fin du 19ème siècle, quand on fit de nombreux travaux dialectaux. En même temps, la première grammaire de l’asturien fut publiée un peu avant la fin de ce siècle-là. Pourtant, la réalité sociale asturienne ne fut pas aussi forte que celles galicienne, catalane ou basque en ce qui concerne la revendication linguistique. Cela n’empêcha pas qu’une notable série d’auteurs écrivaient les oeuvres classiques de la littérature asturienne pendant les derniers ans du 19ème siècle et le premier quart du 20ème. La Guerre Civile espagnole supposa aussi un grand arrêt dans le développement littéraire et social de la langue. La castillanisation des Asturies pendant le régime du général Franco fut plus profonde aux Asturies que dans tout le reste des nations espagnoles avec langue propre. Aux années 70, un groupe d’intellectuels asturiens commencèrent la revendication de l’asturien. En même temps, une nouvelle génération d’écrivains arriva enfin, qui continue jusqu’à aujourd’hui. Entre 1970 et 1980 on étudia l’asturien dans toutes ses variétés et enfin en 1980 on créa l’Académie de la Langue Asturienne, une institution née avec le but de standardiser l’asturien, mais dont la tâche n’a pas été tout à fait accomplie, dû aux activités politiques qu’elle encore réalise et la négation têtue de la réalité de la langue galicienne dans une partie du territoire géographique asturien. En 1981 on publia la première version du standard asturien contemporain, qui a subi quelques modifications au long des vingt dernières années. On a essayé d’atteindre un statut linguistique pour l’asturien similaire à celui du galicien, du catalan et du basque, mais les

BAI 1 (1/58):Maquetación 1

20/8/07

11:42

Página 41

Le domaine asturien-leonais 41

résultats sont très pauvres. Seulement en 1998 le parlement asturien approuva une loi autonomique qui reconnaît l’asturien (et aussi le galicien des Asturies) comme langues propres des Asturies, mais sans aucun degré d’officialité. Pourtant, au long de ces vingt derniers ans l’asturien n’a pas cessé de perdre de locuteurs et sa situation actuelle est assez critique, malgré la qualité de sa littérature. La scolarisation en asturien est assez faible dû au manque d’intérêt des derniers gouvernements autonomiques. La presse écrite ne possède qu’un hebdomadaire en asturien et il y aussi quelques stations de radio. Quelques maisons éditrices publient toutes les années un petit nombre de livres en asturien, mais elles dépendent des aides économiques du gouvernement régional. 15.3. Traits linguistiques L’asturien standard, comme on l’a déjà mentionné, est basé sur l’asturien central, auquel on a nettoyé les castillanismes les plus évidents et d’autres influences externes. Il présente des caractères vraiment intéressants quand on le compare avec les autres langues ibéro-romanes. C’est une croyance tout à fait trompée celle qui affirme que l’asturien n’est qu’un parler de transition entre le galicien et l’espagnol. C’est une langue avec une personnalité bien définie, avec un système paradigmatique et un lexique propres. Pourtant, c’est une réalité suffisamment vérifiée que l’asturien et le galicien présentent un continuum lexical différent du reste de langues péninsulaires. L’asturien connaît un genre neutre, inconnue dans le reste de l’ibéro-roman. Il s’agit d’un phénomène hérité partiellement du latin, mais développé d’une façon singulière en asturien central, qui a quelques similitudes avec les parlers italiens du centre. Le genre neutre ne se manifeste qu’aux adjectifs et aux clitiques, et parfois aux noms, puisque les articles conservent leur forme masculine et féminine. Donc, le genre neutre accompagne les noms non-comptables, les noms abstracts et sert, dans les pronoms, comme anaphore d’un élément antérieur de la proposition. C’est ainsi que l’asturien a développé un système de trois terminaisons pour la plupart des adjectifs, dont les désinences ont une valeur morphologique : singulier

pluriel

masculin

féminin

neutre

masculin

féminin

altu

alta

alto

altos

altes

BAI 1 (1/58):Maquetación 1

20/8/07

11:42

Página 42

42 Introduction à la linguistique ibéro-romane

Le paradigme des noms est beaucoup plus riche que dans les autres langues ibéro-romanes quand il s’agit de varier le genre et le numéro. Voici quelques exemples : singulier masculin

pluriel féminin

carru

masculin carros

vaca obreru

féminin

obrera

camin

vaques obreros

obreres

caminos

ciclista

ciclista

ciclistas

ciclistes

rapaz

rapaza

rapazos

rapaces

Du point de vue des verbes, l’asturien a aussi des paradigmes propres, mais pas tellement originaux que ceux des noms et des adjectifs. 16. Le mirandais 16.1. Aire géographique Le mirandais est l’autre branche de l’asturien-léonais, parlé au Portugal. Il n’a que quinze mil locuteurs, qui se trouvent tous dans la région de Miranda de l Douro (Miranda do Douro en portugais). Ce territoire, dont l’extension est de 450 km2, fut repeuplé par des léonais, mais depuis le début du royaume portugais, ce territoire a appartenu au Portugal. 16.2. Résumé historique Le mirandais a été une langue orale jusqu’au début du 20ème siècle, quand le grand studieux portugais, José Leite de Vasconcelos, commença ses études sur la langue. Elle fut immédiatement reconnue comme un dialecte asturien-léonais, et non pas comme un dialecte portugais. Le propre Vasconcelos commença à traduire au mirandais des textes classiques portugais et à récolter des exemples de la littérature orale du pays. Mais jusqu’aux années 80 du siècle dernier l’intérêt pour le mirandais n’eut pas une influence véritable sur la société miran-

BAI 1 (1/58):Maquetación 1

20/8/07

11:42

Página 43

Le domaine asturien-leonais 43

daise. Au long des années 90 on commença la tâche de standardiser le mirandais, jusqu’à la publication de la Convenção Ortográfica Mirandesa (1996), qui a déjà subi trois révisions. La langue a une reconnaissance légale de l’État portugais grâce à une loi de 1999, qui établie que le mirandais possède un statut de langue co-officielle dans la municipalité de Miranda do Douro. Une loi semblable, comme on l’a déjà vu, n’a pas été obtenue pour l’asturien. Dès 1987 la langue mirandaise est une matière optionnelle dans les écoles de la région. L’édition en mirandais est tout à fait faible, mais elle commence à décoller. Il n’y aucun journal en mirandais, mais au Diário de Trás-os-Montes on ajoute parfois des articles en mirandais. Récemment, une station de radio en mirandais vient de commencer ses émissions. 16.3. Traits linguistiques Le mirandais est tout à fait conservateur quand on le compare avec l’asturien. Du point de vue phonétique, il conserve tout le système de sibilantes sonores exposé à §11.1.2. Les diphtongues décroissantes se conservent parfaitement aussi, mais les voyelles finales peuvent subir des variations d’après la nature de la voyelle antérieure. Ainsi : rua > rue ; tia > tie (=tante). Les voyelles diphtonguées peuvent apparaître comme des monophtongues ouverts, de telle façon que le système vocalique mirandais peut présenter huit voyelles, puisque celles originairement ouvertes deviennent fermées. Cette particularité ne se reflète pas dans l’orthographie, puisque les diphtongues sont toujours représentés : priessa /´prjesa/ [´presa] mais mesa /´mesa/ [´mεza]. Le mirandais connaît le /s–/ liquide initial : special, studiar, scola, et même spressar, zde (pt. desde), splicar, etc. L’article défini masculin présente la forme , dont la valeur de la consonne est fortement vélaire. En plus, les voyelles atones sont tout à fait instables et quelques-unes, comme /e/ et /o/, peuvent disparaître facilement dans la langue orale. Par rapport aux résultats des latérales latines, le mirandais est très conservateur si l’on compare avec l’asturien, lorsqu’il présente toujours /λ/. Voici la table comparative du mirandais, de l’asturien occidental et de l’asturien central : LATIN

MIRANDAIS

AST. OCC.

AST. CENTRAL

–LL–

/λ/

/tS/

/λ/

L–

/λ/

/tS/

/λ/

–LJ–, –K’L–

/λ/

/tS/ /y/

/y/

BAI 1 (1/58):Maquetación 1

20/8/07

11:42

Página 44

44 Introduction à la linguistique ibéro-romane

Par rapport à la morphosyntaxe, le mirandais connaît l’infinitif personnel, comme le galicien-portugais ; en fait, c’est l’unique dialecte léonais qui le possède. Le paradigme verbal ne connaît guère de verbes irréguliers, spécialement en passé simple.

BAI 1 (1/58):Maquetación 1

20/8/07

11:42

Página 45

différences 45

6. LE DOMAINE CASTILLAN 17. L’espagnol ou castillan 17.1. Aire géographique L’espagnol ou castillan est la langue la plus parlée en Espagne, et il est la langue officielle de l’État espagnol depuis le Moyen Âge. Son territoire original était entre le asturien-léonais à l’Occident et le Basque à l’Orient, mais il s’est épandu par la Péninsule jusqu’à absorber les langues voisines, c’est-à-dire, l’asturien-léonais et l’aragonais, tout en laissant les trois autres, le galicien, le basque et le catalan, dans une situation de langues minorées ou minoritaires. Après la Conquête de l’Amérique, l’espagnol s’est épandu par la plupart de l’Amérique du Sud (sauf le Brésil) et l’Amérique Centrale. Il y a tout de même une minorité hispanophone de plus de 20 millions de personnes aux États Unis. Actuellement, il est la langue romane la plus parlée et la troisième langue mondiale, avec presque 400 millions de locuteurs, après le chinois est l’anglais. 17.1. Résumé historique Le primitif dialecte castillan est né au Comté de Castille, un territoire assez réduit au 10ème siècle. Vers la deuxième moitié du 11ème siècle, Castille s’épand vers le sud, grâce à la faiblesse des royaumes voisins de Navarre et Léon. En même temps, la langue castillane gagne du terrain et produit une oeuvre littéraire comme le Cantar del Mio Cid. La Castille devient le royaume le plus puissant de la Péninsule et cela favorisa que sa langue devienne la langue officielle. Les premiers efforts pour standardiser le castillan et le transformer en une langue de culture, avec la même catégorie que le latin, furent réalisés par le roi Alphonse X, le Sage, au 13ème siècle. Pendant le moyen âge, l’espagnol reçut beaucoup d’emprunts français et occitans, arrivés principalement à travers le Chemin de Saint Jacques. Des mots comme jardín, manjar, vergel ou viaje appartiennent à cette époque. Il faut observer que cette influence fut très fort jusqu’au point d’introduire en espagnol (mais aussi dans les autres langues ibéro-romanes) le suffixe –aje < -age (< latin aticu). Aux écrits des premiers temps c’est fréquent de trouver la perte de la voyelle finale : noch (actuel noche), puent (actuel puente), etc., mais cette tendance fut rejetée par les grammairiens de l’époque du roi sage et la voyelle finale fut remise partout. Une autre source d’enrichissement du vocabulaire de l’espagnol médiéval fut l’arabe. La transmission d’arabismes fut possible grâce aux

BAI 1 (1/58):Maquetación 1

20/8/07

11:42

Página 46

46 Introduction à la linguistique ibéro-romane

mozarabes, les chrétiens de langue romane qui habitaient aux territoires arabes et qui laissèrent une quantité immense d’arabismes aux langues du nord. Seulement un petit nombre d’arabismes pénétra à travers les traductions scientifiques, spécialement grâce à la tâche de l’École de Traducteurs de Tolède. L’arabe est la deuxième source du lexique espagnol et portugais après le latin, avec environ de 4000 mots (mais seulement environ de 1000 en catalan). L’étape finale de la Reconquête contre les musulmans, finie en 1942, permettra l’expansion du castillan, qui devint dès lors l’espagnol. Tous les dialectes voisins, comme on l’a déjà signalé, furent absorbés, de telle façon que l’unique langue officielle en Espagne fut le castillan. Au 16ème siècle il y a une véritable révolution en espagnol. D’abord, la langue s’épand vers l’Amérique, et en même temps il y a un profond changement phonétique de la langue, laquelle prend sa physionomie moderne. Ces changements peuvent être reflétés comme ça : I

II

/tƒs/

/ş/ > /θ/

/dƒz/

/Z/ > /D/

/s/ /z/

/s/

/S/

/S/

/Z/

/S/

III /θ/ /s/ /x/

Il faut tenir compte que /q/ > /s/ dans la plupart de l’espagnol. L’espagnol s’enrichit avec le nouveau lexique qui arrive des différentes langues indigènes américaines, surtout en ce qui concerne les animaux et les plantes : tiburón, patata, tomate, cacahuete, tabaco, cóndor, jaguar, aguarete, chocolate, maíz, colibrí, tiburón, mais il y en a d’autres référées à d’autres réalités : butaca, canoa, caníbal. Beaucoup de ces mots sont passées plus tard à d’autres langues européennes à travers l’espagnol. Finalement, au 16ème siècle, pendant le royaume de Charles Quint, l’espagnol devient pendant deux siècles la langue la plus importante de l’Europe, mais cela n’est pas un obstacle pour qu’il s’enrichissait toujours avec plus de vocabulaire emprunté d’autres langues européennes, comme l’italien : escopeta, diseño, modelo, balcón, novela, pantalones, manejar, bisoño, etc., ou le français, dont l’influence continuera

BAI 1 (1/58):Maquetación 1

20/8/07

11:42

Página 47

Le domaine castillan 47

jusqu’au 18ème siècle : sevilleta [anciennement servieta], batallón, bayoneta, detalle, modista, rango, coqueta, hotel, chalé, croqueta, merengue, jalea, avalancha, burocracia, hacerse ilusiones, bisutería, pichón, besamel o bechamel, cliché, garaje, etc., et tout de même le portugais : mermelada, chubasquero, chamuscar5. Les 16ème et 17ème siècles sont connus comme le Siècle d’Or de la littérature espagnole, dû aux grands génies comme Cervantes (l’auteur du Quichotte, Lope de Vega, Calderón de la Barca, Quevedo ou Góngora. Au 18ème siècle on crée l’Académie de la Langue Espagnole, qui continue encore sa tâche de fixation de l’espagnol. On fixe l’orthographie définitive de l’espagnol, qui à peu près celle qu’on utilise toujours. L’indépendance des colonies américaines pendant le 19ème siècle ne supposa pas la fragmentation de l’espagnol. Bien sûr il y a des différences dialectales importantes, mais celles-ci sont fondamentalement d’ordre phonétique et lexique. Le 20ème siècle commence avec l’invasion des anglicismes, lesquels sont aussi communs en toutes les langues européennes. Pourtant, l’espagnol s’est développé comme un idiome international utilisé pour le commerce et la politique, qui devient de plus en plus l’une des langues étrangères les plus étudiées dans tout le monde. 17.2. Traits linguistiques Le vocalisme castillan, tonique et atone, est tout à fait stable et ne possède que cinq voyelles (cf. le galicien et le catalan qui en ont sept toniques, ou le portugais qui en a huit). L’espagnol présente une série de traits phonétiques qui le font assez différent des langues voisines. D’abord, il a perdu en beaucoup de cas G- et J- initiaux latins : hermano (< germanu, frère), helar (< gelare, geler), enebro (< iuniperu, génevrier), le f- initial s’aspire d’abord et puis il se perd : fornu > forno > horno, femina > fembra > hembra, facere > fazer > hacer, etc. Les résultats de -k’l-, -g’l-, -lj- donnent d’abord /Z/ et après /S/, jusqu’à arriver au moderne /x/, comme on l’a déjà vu. En plus, il a palatalisé les groupes –kt– et –ult– en /tƒS/, comme une bonne partie de l’occitan : factu > fecho > hecho (oc. fach, fait), auscultare > escuchar (mais oc. ascotar, écouter). Ces deux derniers phénomènes sont attribués au substrat basque. En tout cas, le système consonantique espagnol est assez reduit. 5. Par contre, castelhano, repolho, justilho ou lhano sont des claires castillanismes du portugais.

BAI 1 (1/58):Maquetación 1

20/8/07

11:42

Página 48

48 Introduction à la linguistique ibéro-romane

Avec son expansion vers le sud, les dialectes méridionaux présentent des traits singuliers, comme la fusion de /s/ et /θ/ en /s/, lequel s’épandit vers l’espagnol américain, ou l’aspiration de /s/ en position implosive. En espagnol américain, le système des pronoms personnels est différent, puisque la deuxième personne du pluriel vosotros (=vous), n’existe plus et elle a été remplacée par ustedes, qui est aussi la formule de courtoisie. Cela a eut un effet immédiat sur les paradigmes verbaux, qui possèdent cinq formes et non pas six comme l’espagnol européen. Au sud de l’Amérique Latine et quelques parts de l’Amérique Centrale, la forme tu a été remplacée par vos, et le paradigme verbal aussi est différent : tú cantas devient vos cantás (=tu chantes). On ne peut pas oublier qu’il existe encore un dialecte tout à fait archaïsant, le judéo-espagnol, parlé par les anciens juifs expulsés par les Rois Catholiques de l’Espagne en 1492, où l’on conserve encore les anciennes sibilantes sonores /z/ et /Z/, ainsi qu’une bonne partie du lexique perdu en espagnol contemporaine. Ce dialecte se conserve encore en Israël et d’autres pays de la Méditerranée Orientale.

BAI 1 (1/58):Maquetación 1

20/8/07

11:42

Página 49

différences 49

7. LE DOMAINE ARAGONAIS 18. L’aragonais : entre l’Ibéro-Romania et l’Occitano-Romania On a déjà dit que le catalan n’est proprement une langue ibéroromane du point de vue de la classification de Pierre Bec. Pourtant, il est parlé surtout dans la Péninsule Ibérique et c’est pour cela qu’il est pleinement justifié son inclusion dans la Linguistique Ibéro-romane. Mais étant donné que l’aragonais se trouve, dans le continuum roman, entre l’espagnol et le catalan, on ne peut pas nier que cette langue possède un caractère intermédiaire entre l’ibéro-roman et l’occitanoroman. En tout cas, l’aragonais contemporain a perdu une grande partie des traits communs avec les langues occitano-romanes dû à la forte influence qu’elle a subi de l’espagnol. Ainsi, au Moyen Âge, on y conservait encore des éléments comme les constructions de quand + Vfutur, qui n’existent plus, ou le possessif pluriel lor (=leur), différent pour la troisième personne du pluriel, qui a été récemment réintroduit en aragonais moderne littéraire. Par contre, on y conserve parfaitement les pronoms adverbiaux en et i/ bi (=y), comme en catalan et occitan, disparus de l’espagnol depuis le Moyen Âge. En même temps, une zone centrale de l’aragonais, très conservatrice du point de vue phonétique, conserve les occlusives sourdes latines /p/, /t/, /k/ comme le dialecte gascon de l’autre côté des Pyrénées, probablement dû à l’influence du substrat basque dans tous les deux cas. On ne peut pas oublier que l’aragonais et l’asturien-léonais possèdent des traits communs, spécialement du point de vue phonétique, inconnus en espagnol, mais qui sont tout à fait ibéro-romans. En conclusion, on considère ici l’aragonais comme une langue ibéro-romane, mais qui commence la transition vers l’occitano-roman, dont le premier représentant dans la Péninsule Ibérique est le catalan. 18.1. Aire géographique Comme il arrivait avec l’asturien-léonais, l’aire primitive de l’aragonais au Moyen Âge était assez ample. Elle occupait toute la bande orientale de la Péninsule Ibérique qui courait parallèle à la côte méditerranéenne, mais sans jamais atteindre la mer. Cependant, la forte castillanisation subie par tout l’ancien royaume d’Aragon a fait que l’aragonais aujourd’hui ne soit parlé que dans la région des Pyrénées. On y distingue donc l’aragonais occidental, le central, l’oriental et le méridional. Le deuxième dialecte est celui qui présente la conserva-

BAI 1 (1/58):Maquetación 1

20/8/07

11:42

Página 50

50 Introduction à la linguistique ibéro-romane

tion des occlusives sourdes, mais il semble que ce phénomène était au début commun à presque tout l’aragonais. L’aragonais oriental ou ribagorçain, présente beaucoup d’éléments communs avec le catalan, et il y a des dialectes spécifiques, tout au nord de la frontière entre le catalan et l’aragonais, qui sont des véritables parlers mixtes. On ne peut pas oublier que le catalan est parlé dans la bande orientale d’Aragon, donc la transition entre l’aragonais et le catalan devient parfois un casse-tête pour les linguistes, car il devient impossible de tracer une frontière claire entre les deux langues dû au croisement d’isoglosses. Cependant, la frontière devient compacte près de Fraga, où le catalan et l’aragonais étaient déjà des langues importées du Nord. Autrefois, les régions de langue aragonaise de l’actuel Valence avaient des traits singuliers, dont les uniques restes sont fossilisés dans l’espagnol régional de ces aires. Actuellement, l’aragonais ne possède que quelques quinze mil locuteurs, presque tous à la province du nord, Huesca. 18.2. Résumé historique Le Royaume d’Aragon médiéval possédait deux langues officielles : l’aragonais et le catalan. Cette situation continua jusqu’à l’unification de la Couronne d’Aragon et celle de Castille en 1479, mais en fait le castillan était devenu la langue des documents aragonais un siècle auparavant au Royaume d’Aragon, mais non pas dans le Comtat de Catalogne, où le catalan continua comme langue officielle encore pendant quelques ans. Aragon subit alors une forte castillanisation, comme il arriva aussi aux aires de langue asturienne-léonaise. La capitale, Saragosse, devint rapidement un centre de diffusion de l’espagnol. L’aragonais a dû survivre comme une langue minorée dès lors. Pendant les ans 70 du siècle dernier, un mouvement à faveur de la récupération et la normalisation de l’aragonais a commencé a avoir des activités. C’est vers la fin de cette décade-là que l’on fait la première standardisation de l’aragonais contemporain, dont le système orthographique est, comme il arrive souvent chez les langues minorées, une adaptation fortement phonétique basée sur le système orthographique de l’espagnol. Cela a permet une unification écrite de l’aragonais, dont la variante littéraire, l’aragonais commun, est une langue de compromis supradialectale. En 2000 on en a fait la dernière révision afin d’y ajouter des petits changements spécialement morphologiques. L’aragonais n’a pas une reconnaissance officielle en Aragon. Par contre, le catalan d’Aragon jouis d’une certaine reconnaissance qui per-

BAI 1 (1/58):Maquetación 1

20/8/07

11:42

Página 51

Le domaine aragonais 51

met qu’il soit présent aux centre éducatifs de la orientale d’Aragon. Les groupes qui défendent l’aragonais et le catalan à l’Aragon ont réclamé une loi des langues d’Aragon, mais elle n’a pas été encore réussite, malgré les efforts qu’on a fait jusqu’au présent. 18.3. Traits linguistiques On a déjà exposé quelques traits surtout phonétiques de l’aragonais et sa relation avec le groupe romano-occitan. En plus, il faut signaler que l’aragonais a une tendance plus marquée que les autres langues ibéro-romanes à la perte de la voyelle finale, laquelle tombait en beaucoup plus de cas dans la langue médiévale. Dans la langue actuelle, on trouve assez de cas de perte de la voyelle, tant /-e/ comme /-o/ : caminu > camin (cf. espagnol camino, chemin), vitreu beire (espagnol vidrio, verre), molinettu > molinet (espagnol molinete), ferrariu > ferrer (espagnol herrero). Au pluriel, l’aragonais ne prend pas une voyelle d’appui comme les autres langues ibéro-romanes et il suffit d’ajouter le –s afin de former le pluriel, comme en occitano-roman : canal > canals, diners, maitins, etc. D’ailleurs, l’aragonais présente une curieuse formation du pluriel en –z due à l’évolution de /ts/ > /θ/ : tot > toz, cantidat > cantidaz, etc. L’aragonais, sauf au dialecte oriental, conserve les diphtongues décroissants comme résultat de la vocalisation des groupes latins –ct– et –ult– : factu > feito (oriental feto, catalan fet, mais catalan d’Aragon feit), multu > muito (mais catalan molt, sans vocalisation). Tout l’aragonais n’admet que l’accentuation sur la dernière et l’avant dernière syllabes, comme l’occitan. Donc, des mots savants comme médico, práctica, rápido, áspero, artículo, deviennent medico, pratica, rapido, aspro, articlo par déplacement de l’accent ou bien par épenthèse là où ce soit possible. La morphosyntaxe présente des formes de l’article identiques à celles du galicien : o, a, os, as, qui alternent avec lo, la, los, las en contour vocalique, prononcées dans quelques dialectes avec /r/ au lieu de /l/. Il n’y a pas de verbes irréguliers dans le passé simple. Le verbe aber conserve encore sa valeur originaire de possession, ainsi que ser et estar ont devenu un seul verbe, avec les formes de l’un et l’autre mêlées jusqu’à former un seul paradigme. De toutes façons, l’aragonais conserve mieux que le catalan la différence entre ser et aber comme verbes auxiliaires. Parallèlement aux pluriels en –z, l’aragonais possède cette même terminaison pour les verbes : cantaz, sapez, partiz. D’ailleurs, l’un des traits plus caractéristiques de l’aragonais est sa conservation des imparfaits latins inaltérés dans les trois conjugaisons : cantaba, bebeba, partiba.

BAI 1 (1/58):Maquetación 1

20/8/07

11:42

Página 52

52 Introduction à la linguistique ibéro-romane

Les pronoms adverbiaux se conservent parfaitement : Quiers pan ? No, no’n quiero (Veux-tu du pain ? Non, je n’en veux pas), ou : Bas enta Uesca ? Si, ya bi boi (Vas-tu à Huesca ? Oui, j’y vais). Le pronom de datif est li, comme en catalan. La négation peut être renforcée avec garra, pas, brenca et d’autre éléments, d’une façon semblable au catalan et l’occitan.

BAI 1 (1/58):Maquetación 1

20/8/07

11:42

Página 53

différences 53

8. LE DOMAINE CATALAN 19. Catalan et occitan On a déjà mentionné que le catalan n’est pas une langue ibéroromane. Mais elle peut être étudié avec ces langues par deux raisons : la première est que le catalan est parlé, dans la plupart de son territoire linguistique, dans la Péninsule Ibérique ; la deuxième est que dans le domaine occitano-roman, l’occitan est plus prochain du gallo-roman, pendant que le catalan partage beaucoup d’éléments communs avec les langues du groupe ibéro-roman. En plus, l’un des dialectes occitans, l’aranais, est parlé en Espagne, concrètement à la Vallée d’Aran, en Catalogne, de la même façon que le catalan est parlé au sud de la France. 19.1. Aire géographique Le catalan est la langue de quelques dix millions de personnes en Catalogne, le Pays Valencien, les Îles Baléares et l’orient d’Aragon (il faudrait ajouter une petite région de Murcia toute prochaine à la province d’Alacant (Alicante en espagnol), el Carche, dont la langue est le catalan aussi). Hors de l’Espagne, le catalan est aussi parlée en Andorre (où il est la langue officielle de l’État), le sud de la France le Roussillon) et la ville d’Alguer (italien Alghero, dans l’île de Sardaigne). Il est donc une langue parlée à quatre états européens différents. Le catalan est traditionnellement divisée en deux grandes aires dialectales : le bloc oriental, qui comprend les provinces catalanes de Barcelone, Girona et Tarragona, ainsi que le catalan des Baléares, du Roussillon et celui d’Alguer ; et le catalan oriental, qui comprend la province catalane de Lleida, la bande orientale d’Aragon et les trois provinces valenciennes. Dans ce dense ensemble, il faudrait distinguer entre le catalan de la Catalogne, le catalan valencien et le catalan baléarique. 19.2. Résumé historique Les premiers documents écrits en catalan sont du 11ème siècle, les Homilies d’Organyà. Dès ce moment-là, le catalan eut un usage administratif et littéraire jusqu’en 1716, quand le castillan devient l’unique langue officielle de la Catalogne. Pendant le Moyen Âge il y a une école de troubadours née des traditions lyriques de l’Occitanie. En fait l’occitan ancien fut la langue

BAI 1 (1/58):Maquetación 1

20/8/07

11:42

Página 54

54 Introduction à la linguistique ibéro-romane

utilisée par beaucoup de poètes catalans. L’époque de la préRenaissance donna des génies littéraires et humanistes comme Raimon Llull (15ème s.) et des romans comme Tirant lo Blanc. Pendant un siècle et demi, la langue catalane ne fut utilisée que chez les familles, mais pendant le Romantisme, au 19ème siècle, elle eut sa période de Renaissance (Renaixença en catalan), parallèle à celle qui vécut le galicien. C’est le moment où les écrivains et les philologues dédient la plupart de leurs efforts à récupérer le temps perdu et à rendre au catalan sa place juste dans la société. Ce procès fut plus fort en Catalogne, où la conscience linguistique était plus enracinée. Au Pays Valencien les choses ont marché d’une façon assez différente. C’est aussi pendant ce siècle qui commença la grande immigration de la population de langue castillane vers la Catalogne. Cela causa qu’un grand nombre de centre urbains possédaient au 20ème siècles des grandes masses de locuteurs non-catalans, lesquels, dans beaucoup de cas, n’ont jamais changé leur langue maternelle, le castillan. Tout cela a favorisé la décatalanisation de l’aire autour de Barcelone. La standardisation du catalan fut réussie grâce au travail de Pompeu i Fabra, le père de la philologie catalane. Ce standard est encore en vigueur et reconnaît trois normes pour un seul standard : celle de la Catalogne, celle du Pays Valencien et celle des Îles Baléares. En 1931 le catalan devint officiel en Catalogne pour la première fois après plus de deux siècles, mais la situation finit en 1939 quand le régime de Franco occupa la Catalogne. La période de la dictature de franquiste interdit l’usage du catalan dans la vie publique pendant les premiers ans –comme il arriva aussi en Galice et le Pays Basque avec leurs respectives langues. Pendants les années 60 le régime toléra les éditions littéraires en catalan (comme en basque et galicien) et pendant les années 70 la littérature catalane commença à récupérer une certaine production littéraire ; il faut remarquer que la grande tradition catalane actuelle de la littérature enfantine débuta aussi pendant cette décade et actuellement elle est l’une des plus importantes de l’Europe. Avec l’arrivée de la démocratie en Espagne, les régions de langue catalane récupérèrent la co-officialité du catalan. La nouvelle carte autonomique espagnole, consacrée dans la Constitution de 1978, donna au catalan, au galicien et au basque la catégorie de langues coofficielles avec l’espagnol aux régions où elles étaient parlées. Pourtant, il y a encore des questions à résoudre. D’abord, un certain groupe de Valenciens n’accepte pas que le valencien fait partie du catalan. Cette question, qui est évidente pour la philologie, pose des problèmes politiques. Récemment le gouvernement autonomique

BAI 1 (1/58):Maquetación 1

20/8/07

11:42

Página 55

Le domaine catalan 55

valencien a créé l’Institut Valencien de la Langue, théoriquement autonome de l’Institut d’Études Catalanes, l’institution en charge de la standardisation de la langue catalane. Il s’agit d’un essai de tenir une certaine indépendance du valencien par rapport au catalan du nord, mais sans oser de casser l’unité linguistique. La population de langue castillane est toujours un facteur qui favorise la décatalanisation des aires urbaines autour de la capitale catalane. Au Pays Valencien, les deux grandes capitales, Alacant et Valence, ne conservent guère de locuteurs de catalan et l’espagnol y est presque exclusivement la langue commune. Malgré tout, le catalan est présent à tous les niveaux scolaires aux trois régions de langue catalane. À Catalogne il y a trois stations de télévision qui émettent toute leur programmation en catalan, ainsi que quelques journaux écrits en catalan. Au Pays Valencien, il y a deux stations de télévision, mais seulement l’une d’elles émet le 100% de sa programmation en catalan valencien ; cependant, il n’y a aucun journal qui se publie exclusivement en catalan. Aux Îles Baléares on reçoit clairement toutes les émissions produites en Catalogne et en plus il y a une station propre de télévision en catalan pour les Îles. 19.3. Traits linguistiques Les principales différences entre le catalan et l’occitan peuvent être résumées ainsi : 1 Domaine phonétique a. le catalan n’a pas transformé /-a/ final en /-o/ comme la plupart des dialectes occitans : terra /´terra/ vs. tèrra /´tεrro/ b. le catalan ne connaît pas la voyelle /ü/ de l’occitan et du galloroman. c. le système vocalique tonique du catalan a sept voyelles, comme celui de l’occitan, mais d’une nature différente. Le système catalan possède : /a/, /ε/, /e/, /i/, //, /o/, /u/. Par contre l’occitan possède : /a/, /ε/, /e/, /i/, /ü/, /o/, /u/. d. le catalan admet l’accent tonique proparoxyton, mais pas l’occitan : pràctica vs. pratica. e. le catalan connaît la palatalisation de L– initial latin, mais non pas l’occitan : luna > lluna vs. luna. f. le catalan ne connaît pas la palatalisation des groupes latins comme la plupart des dialectes occitans : factu > fet vs. fait, fach. g. le catalan a simplifié les diphtongues devant yod, mais l’occitan les conserve : folia > fulla vs. fuelha.

BAI 1 (1/58):Maquetación 1

20/8/07

11:42

Página 56

56 Introduction à la linguistique ibéro-romane

h. le catalan perd /-n/ finale en syllabe tonique, mais pas l’occitan : caminu > camí vs. camin. 2. Domaine morphosyntaxique a. le catalan possède un article indéfini pluriel : uns, unes, qu’en occitan est invariable : de. b. le catalan varie la voyelle /-a/ en /-es/6 aux pluriels, mais cela n’arrive pas en occitan : casa > cases ; casa > casas. c. le catalan connaît les pluriels masculins en , inconnus en occitan : grandiós > grandiosos vs. grandiós > grandioses. d. la négation se fait en catalan avec no ... pas/gaire/gens/res, mais en occitan le premier élément est toujours absent, donc pas après le verbe sert à nier. e. le catalan emploie le passé périphrastique avec anar, inconnu en occitan sauf en gascon. f. les désinences verbales sont assez différentes entre les deux langues. D’autre part, le catalan présente assez de différences par rapport aux langues ibéro-romanes. Voici les principaux : 1. Domaine phonétique a. le catalan perd les voyelles finales sauf /–a/, pendant que l’ibéroroman d’habitude les conserves : pauc : ct. poc, es. poco, gl-pt. pouco ; libertate > ct. llibertat, es. libertad, gl-pt. liberdade ; caput > ct. cap, es.gl-pt. cabo ; cauallo > ct. cavall, es. caballo, gl. cabalo, pt. cavalo, punctu > ct. punt, es. punto, gl-pt : ponto. b. le catalan possède des consonnes géminées inconnues en ibéroroman : setmana vs. semana ; ametlla vs. almendra (es), améndoa (gl.), amêndoa (pt). 2. Domaine morphosyntaxique a. il faut signaler que les points d) et e) du domaine morphosyntaxique du point antérieur sont aussi différents entre le catalan et les langues ibéro-romanes. b. le catalan conserve parfaitement les pronoms adverbiaux en et hi. c. le catalan fait la concordance du participe avec l’objet : a la teva amiga, l’he vista (=ton amie, je l’ai vue) vs. a tu amiga la he visto (es). 6. En catalan oriental il n’y a aucune différence entre les deux voyelles finales actuellement. C’est un trait qui était commun dans le catalan ancien et encore en catalan occidental.

BAI 1 (1/58):Maquetación 1

20/8/07

11:42

Página 57

Le domaine catalan 57

d. le catalan suit la tendance gallo-romane et italo-romane de prendre la troisième conjugaison pour les verbes originairement inchoatifs : floreix vs. florece (es), floresce (pt.) ; pateix vs. padece (es, pt). e. le catalan conserve les quatre conjugaisons latines, mais non les autres langues : perdre vs. perder (es, pt), veure vs. ver (es, pt), entendre vs. entender (es, pt). 3. Domaine lexique : très souvent le catalan s’approche de l’occitan et du français par rapport au lexique latin, tout en se choisissant des termes inconnus en latin hispanique. Voici une table comparative, où l’on voit aussi comme les coïncidences avec l’ibéro-roman existent aussi. Toutefois, on ne peut pas oublier que parfois le catalan et l’occitan présentent des formes propres différentes de celles ibéro-romanes et celles françaises : PORTUGAIS

ESPAGNOL

mais

más

CATALAN

OCCITAN

FRANÇAIS

més

plus

plus

(baléar. : pus)

comer

comer

menjar

manjar

manger

trigo

trigo

blat

blat

blé

dar

dar

donar

donar

donner

mesa

mesa

taula

taula

table

chegar

llegar

arribar

arrivar

arriver

falar

hablar

parlar

parlar

parler

pedir

pedir

demanar

demanar

demander

perguntar

preguntar

preguntar

demanar

demander

ir

ir

anar

anar

aller

saír

salir

sortir, eixir

sortir

sortir

voltar

volver

tornar

tornar

rentrer

querer

querer

voler

voler

vouloir

com

con

amb

amb

avec

sempre

siempre

sempre

totjorn

toujours

BAI 1 (1/58):Maquetación 1

20/8/07

11:42

Página 58

58 Introduction à la linguistique ibéro-romane

ainda

aún

encara

encara

encore

amanhã

mañana

demà

deman

demain

colgar

colgar

penjar

penjar

pendre

pequeno

pequeño

petit

petit

petit

caler

calre

falloir

ser necessário ser necesario

Les différences principales entre les trois dialectes catalans sont montrées dans la table suivante : Baléarique

Catalan

Valencien

Traduction

voyelles toniques /a//´//e//i//ç//o//u/ /a//ε//e//i//ç//o//u/

/a//ε//e//i//ç//o//u/7

voyelles atones /´//i//o//u/

/´//i//o//u/

/a//e//i//o//u/

es, sa, ets, ses

el, la, els, les

el, la, els, les

le, la, les

mos

ens

ens

nous (atone)

som

sóc

sóc

je suis

cante

canto

cant

je chante

cantam

cantem

cantem

nous chantons

cantau

canteu

canteu

vous chantez

cantàs

cantés

cantés

(que) je chantasse

aquest

aquest

aquest

celui

(aqueix)

(aqueix)

eix

celui-ci

aquell

aquell

aquell

celui-là

en venir

en venir

al venir

tout en ventant

tenc

tinc

tinc

j’ai

venc

vinc

venc

je viens

7. Il faut signaler que leur distribution n’est pas égale. Souvent une voyelle ouverte du catalan correspond à une voyelle fermée du valencien et vice versa.

BAI 2 (59/132):Maquetación 1

20/8/07

11:43

Página 59

Le domaine catalan 59 canti

canti

cante

(que) je chante

cantis

cantis

cantes

(que tu chantes

canti

canti

cante

(qu’) il chante

surtir

surtir

eixir

sortir

tomátiga

tomàquet tomàtec

tomàquet

tomate

gos, gossa

gos, gossa

ca, cussa

chien, chienne

al·lot

noi

xiquet

enfant

Il faut signaler que le catalan de l’aire autour de Valence ne connaît aucune consonne sibilante sonore, qui sont toutes devenues sourdes. Ce sous-dialecte est connu avec le nom d’apitxat.

BAI 2 (59/132):Maquetación 1

20/8/07

11:43

Página 60

60 Introduction à la linguistique ibéro-romane

9. LES SYSTEMES PHONOLOGIQUES DES LANGUES IBERO-ROMANES 20. Introduction En cette section on presentera les systèmes vocaliques et consonantiques des langues ibero-romanes, ainsi que le catalan et le sarde. On l a fait d une fac'on schematique afin de simplifier leur presentation et toujours d un point de vue synchronique. On y fait attention aux varietes dialectales pourvu qu elles soient remarquables. 21. Systèmes vocaliques Voici tous les systèmes vocaliques des langues ibero-romanes et du sarde, divises en voyelles toniques, voyelles atones et voyelles finales (atones) : 21.1. Voyelles toniques GL : /a/, /ε/, /e/, /i/, /ç/, /o/, /u/ PT : /α/, /a/, /ε/, /e/, /i/, /ç/, /o/, /u/ AS : /a/, /e/, /i/, /o/, /u/ MI : /a/, /e/, /i/, /o/, /u/ ES : /a/, /e/, /i/, /o/, /u/ AR : /a/, /e/, /i/, /o/, /u/ CT : /a/, /ε/, /e/, /i/, /ç/, /o/, /u/ en balearique, /e/ n existe pas, mais [´]

21.2. Voyelles atones GL : /a/, /e/, /i/, /o/, /u/ /o/ et /u/ peuvent parfois se confondre, donc en certains cas il faudrait parler d un archiphoneme /U/.

PT : /a/, /e/, /i/, /u/ Il faut tenir compte que /a/ est [å] et /e/ est toujours [´]. Au Bresil /o/ atone est differente de /u/.

AS : /a/, /e/, /i/, /o/, /u/

BAI 2 (59/132):Maquetación 1

20/8/07

11:43

Página 61

Les systèmes phonologiques des langues ibero-romanes 61

MI : /a/, /e/, /i/, /o/, u/ ES : /a/, /e/, /i/, /o/, /u/ AR : /a/, /e/, /i/, /o/, /u/ CT : /´/, /i/, /u/ En valencien /a/ et [e] sont différents, ainsi que /o/ et /u/, donc /U/ du catalan du nord est /o/ est /u/. En baléarique, on distingue aussi /o/ et /u/ dans la plupart du territoire.

21.3. Voyelles finales GL : /a/, /e/, (/i/), /o/ /o/ et /u/ peuvent parfois se confondre, donc en certains cas il faudrait parler d’un archiphonème /U/, comme il arrivait chez les voyelles atones. /i/ est très étrange, mais possible.

PT : /a/, /e/, /u/ Au Portugal, /o/ est possible en position atone quand il s’agit de l’ancien diphtongue , encore conservé au Nord du pays. Ici aussi, il faut tenir compte que /a/ est [ ] et /e/ est toujours [ ], mais au Brésil c’est /i/.

AS : /a/, /e/, /i/, /o/, /u/ En asturien occidental, ce sont vraiment : /a/, /e/,/U/, tout de même qu’en mirandais. /i/ et /u/ sont très peu fréquents.

AR : /a/, /e/, /i/, /o/, /u/ CT : /´/, /i/, /u/ Aussi ici, en valencien /a/ et [e] sont différents, ainsi que /o/ et /u/, donc /U/ du catalan du nord est /o/ est /u/. En baléarique, on distingue aussi /o/ et /u/ dans la plupart du territoire.

21.4. Voyelles et diphtongues nasales PT : toutes les voyelles peuvent être nasalisées. Les diphtongues nasaux sont : /ãi/, /õy/, /ãw/, /e‚y/.

BAI 2 (59/132):Maquetación 1

20/8/07

11:43

62 Introduction à la linguistique ibéro-romane

22. Systèmes consonantiques 22.1. Systèmes généraux GALICIEN Occlusives

/p/, /t/, /k/ /b/, /d/, /g/

Fricatives

/f/, /θ/*, /s/, /S/,

Affriquées

/tS/

Latérales

/l/, /λ/

Vibrantes

/rr/, /r/

Nasales

/m/, /n/, /¯/, /η/

Semi-consonnes /j/, /w/ * En galicien occidental il n’existe pas.

PORTUGAIS Occlusives

/p/, /t/, /k/ /b/, /d/, /g/

Fricatives

/f/, /s/, /S/

Affriquées

/v/, /z/, /Z/

Latérales

/l/, /λ/

Vibrantes

/rr/, /r/

Nasales

/m/, /n/, /¯/

Semi-consonnes /j/, /w/

Página 62

BAI 2 (59/132):Maquetación 1

20/8/07

11:43

Página 63

Les systèmes phonologiques des langues ibero-romanes 63

ASTURIEN Occlusives

/p/, /t/, /k/ /b/, /d/, /g/

Fricatives

/f/, /θ/, /s/, /S/,

Affriquées

/tS/, /ts/*

Latérales

/l/, /λ/

Vibrantes

/rr/, /r/

Nasales

/m/, /n/, /¯/

Semi-consonnes /j/, /w/ * Seulement en asturien occidental. C’est un phonème typique de ce dialecte.

MIRANDAIS* Occlusives

/p/, /t/, /k/ /b/, /d/, /g/

Fricatives

/f/, /s™/, /s/, /S/,

Affriquées

/z™/, /z/, /Z/

Latérales

/l/, /λ/

Vibrantes

/rr/, /r/

Nasales

/m/, /n/, /¯/, /η/

Semi-consonnes /j/, /w/ * Le portugais du Nord connaît exactement ce même système.

BAI 2 (59/132):Maquetación 1

20/8/07

11:43

Página 64

64 Introduction à la linguistique ibéro-romane

ESPAGNOL Occlusives

/p/, /t/, /k/ /b/, /d/, /g/

Fricatives

/f/, /θ/*, /s/, /Ô/** , /x/

Affriquées

/tS/

Latérales

/l/, /λ/***

Vibrantes

/rr/, /r/

Nasales

/m/, /n/, /¯/

Semi-consonnes /j/, /w/ * Seulement en espagnol européen, et pas partout. ** Réalisé [Z] en espagnol de l’Amérique du Sud *** Ce phonème a presque disparu

ARAGONAIS Occlusives

/p/, /t/, /k/ /b/, /d/, /g/

Fricatives

/f/, /θ/, /s/, /S/, /Ô/, /x/

Affriquées

/tS/

Latérales

/l/, /λ/

Vibrantes

/ /, /r/

Nasales

/m/, /n/, /¯/

Semi-consonnes /j/, /w/

BAI 2 (59/132):Maquetación 1

20/8/07

11:43

Página 65

Les systèmes phonologiques des langues ibero-romanes 65

CATALAN Occlusives

/p/, /t/, /k/ /b/, /d/, /g/

Fricatives

/f/, /s/, /S/ /v/*, /z/, /Z/

Affriquées

/tS/, /t s/ /dZ/, /dz/

Latérales

/l/, /λ/

Vibrantes

/rr/, /r/

Nasales

/m/, /n/, /¯/

Semi-consonnes /j/, /w/ * Seulement en quelques dialectes, spécialement du Sud et celui des Îles Baléares.

22.2. Consonnes géminées GL : /bb/ en mots savants. /nn/ en mots savants et cumules de verbe suivi d’un clitique. PT : Il n’y en a pas. AS : /nn/ en mots savants. MR : Il n’y en a pas. ES : /bb/ et /nn/ en mots savants. AR : /nn/ en quelques mots savants. CT : /bb/, /dd/, /gg/, /ll/, /λλ/, /mm/, /nn/,

BAI 2 (59/132):Maquetación 1

20/8/07

11:43

Página 66

66 Introduction à la linguistique ibéro-romane

10. LES SYSTEMES MORPHOLOGIQUES NOMINAUX DES LANGUES IBERO-ROMANES 23. Introduction On essayera de présenter d’une façon simple et claire les principaux paradigmes morphologiques des langues ibéro-romanes et le sarde, de la même façon que l’on a fait dans le chapitre antérieur avec la phonologie. 24. L’article défini et indéfini GALICIEN masc. fém.

défini sing.

plur.

sing.

plur.

o a

os as

un unha

uns umas

prep.

articles o(s)

a con de en por

ao (s) co (s) do (s) no (s) polo (s)

a(s)

masc. fém.

un(s)

á(s) coa (s) da (s) na (s) pola (s)

PORTUGAIS

unha(s)

dun(s) nun(s)

défini

dunha(s) nunha(s)

indéfini

sing.

plur.

sing.

plur.

o a

os as

um uma

uns umas

prep.

articles o(s)

a de em por

indéfini

ao (s) do (s) no (s) pelo (s)

a(s) à (s) da (s) na (s) pela (s)

um(ns) dum (ns) num (ns)

uma(s) duma (s) numa (s)

BAI 2 (59/132):Maquetación 1

20/8/07

11:43

Página 67

Les systèmes morphologiques nominaux des langues ibero-romanes 67

ASTURIEN

défini

masc. fém. neut.

sing.

plur.

sing.

plur.

el, l’ la, l’ lo

los les

un una

unos, dellos unes, delles

prep.

articles el / los

a con de en pa per por

al / a los col / colos del / de los nel / nos pal/ pa los pel/ pelos pol/ polos

lo

la / les

a lo colo de lo no pa lo pelo polo

masc. fém.

un / unos

una / unes

d’un / d’unos nun / nunos

d’una / d’unes nuna / nunes

a la / a les cola/ coles de las / de les

na / nes pa la / pa les

pela / peles pola / poles

MIRANDAIS

défini

indéfini

sing.

plur.

sing.

plur.

l la

ls las

un ua

uns uas

prep.

articles o(s)

a cun de en pa por

indéfini

a l(s) cu l(s) de l(s) ne l(s) pa l(s) po l(s)

a(s) a la(s) cu la(s) de la(s) ne la(s) pa la(s) po la(s)

um(ns) d’un (ns) nun (ns)

uma(s) d’ua(s) nua(s)

BAI 2 (59/132):Maquetación 1

20/8/07

11:43

Página 68

68 Introduction à la linguistique ibéro-romane

ESPAGNOL

défini sing.

plur.

sing.

plur.

el la lo

los las

un una

unos unas

masc. fém. neut. prep.

articles el / los

a de

al / a los del / de los

lo

la(s)

a lo de lo

masc. fém.

un / unos

défini

indéfini

sing.

plur.

sing.

plur.

o, lo, l’ a, la, l’

os, los as, las

un una

uns unas

CATALAN

défini

masc. fém.

una/ unes

a la(s) de la(s)

ARAGONAIS

indéfini

sing.

plur.

sing.

plur.

el, l’ la

els les

un una

uns unes

prep.

articles o(s)

a de per

indéfini

al(s) del(s) pel(s)

a(s) a la /les de la/les per la/les

un(s) d’un(s)

unha(s) dunha (s)

BAI 2 (59/132):Maquetación 1

20/8/07

11:43

Página 69

Les systèmes morphologiques nominaux des langues ibero-romanes 69

25. Possessifs GALICIEN

un seul possesseur

plus d’un possesseur

un objet

plus d’un o. un objet

plus d’un o.

masc. fem.

meu miña

meus miñas

noso nosa

nosos nosas

masc. fem.

teu túa

teus túas

voso vosa

vosos vosas

masc. fem.

seu súa

seus súas

seu súa

seus súas

Déterminant : article défini + possessif Pronom : (article) + possessif

PORTUGAIS un seul possesseur

plus d’un possesseur

un objet

plus d’un o. un objet

plus d’un o.

masc. fem.

meu1 minha

meus minhas

nosso nossa

nossos nossas

masc. fem.

teu tua

teus tuas

vosso vossa

vossos vossas

masc. fem.

seu sua

seus suas

seu sua

seus suas

Déterminant : article défini + possessif (sauf en portugais brésilien : Déterminant : possessif ) Pronom : (article) + possessif

ASTURIEN un seul possesseur plus d’un possesseur a) déterminant un objet plus d’un o. un objet plus d’un o. masc. fém.

mio

mios

nuesu nuesa

nuesos nueses

masc. fém.

to

to

vuesu vuesa

vuesos vueses

masc. fém.

so

sos

so

sos

BAI 2 (59/132):Maquetación 1

20/8/07

11:43

Página 70

70 Introduction à la linguistique ibéro-romane

ASTURIEN b) pronom

un seul possesseur

masc. fem. neut.

míu míos nuesu mía de mio míes de mio nuesa mío nueso

nuesos nueses

masc. fem. neut.

tuyu tuyos vuesu tuya de to tuyes de to vuesa tuyo vueso

vuesos vueses

masc. fem. neut.

suyu suyos suyu suya de so suyes de so suya suyo suyo

suyos suyes

un objet

plus d’un possesseur

plus d’un o. un objet

plus d’un o.

Déterminant : article défini + possessif (sauf en portugais brésilien : Déterminant : possessif Pronom : (article) + possessif

MIRANDAIS un seul possesseur

plus d’un possesseur

un objet

plus d’un o. un objet

plus d’un o.

masc. fém.

miu mie

mius mies

nuosso nuossa

nuossos nuossas

masc. fém.

tou tue

tous tues

buosso buossa

buossos buossas

masc. fem.

sou sue

sous sues

sou sue

sous sues

Déterminant : article défini + possessif Pronom : (article) + possessif

ESPAGNOL un seul possesseur plus d’un possesseur a) déterminant un objet plus d’un o. un objet plus d’un o. masc. fém.

mi

mis

nuestro nuestra

nuestros nuestras

masc. fém.

tu

tus

vuestro vuestra

vuestros vuestras

masc. fem.

su

sus

su

sus

BAI 2 (59/132):Maquetación 1

20/8/07

11:43

Página 71

Les systèmes morphologiques nominaux des langues ibero-romanes 71

ESPAGNOL b) possessif

un seul possesseur

plus d’un possesseur

un objet

plus d’un o. un objet

plus d’un o.

masc. fém.

mio mía

mios mías

nuestro nuestra

nuestros nuestras

masc fém.

tuyo tuya

tuyos tuyas

vuestro vuestra

vuestros vuestras

masc. fém.

suyo suya

suyos suyas

suyo suya

suyos suyas

Déterminant possessif (il ne porte jamais d’article) Pronom : (article) + possessif

ARAGONAIS un seul possesseur

plus d’un possesseur

un objet

plus d’un o. un objet

plus d’un o.

masc. fém.

mio mia

mios mias

nueso nuesa

nuesos nuesas

masc. fém.

tuyo tuya

tuyos tuyas

bueso buesa

buesos buesas

masc. fem.

suyo suya

suyos suyas

suyo suya

suyos suyas

Déterminant : article défini + possessif Pronom : (article) + possessif

CATALAN

un seul possesseur

plus d’un possesseur

un objet

plus d’un o. un objet

meu

meus

masc. fem.

meva (meua) meves(meues)

masc. fem. masc. fem.

plus d’un o.

nostre

nostres

teu teva (teua)

teus vostre teves (teues)

vostres

seu seva (seua)

seus llur seves (seues)

llurs

Le catalan possède aussi un système d’articles référés aux noms de famille (et d’autres cas, comme casa (=maison) : mon pare, mes germans, ma mare, a casa meva.

BAI 2 (59/132):Maquetación 1

20/8/07

11:43

Página 72

72 Introduction à la linguistique ibéro-romane

26. Démonstratifs Il faut signaler que les formes ici dites neutres sont exclusivement pronominales, pendant que toutes les autres peuvent fonctionner soit comme des déterminantes, soit comme des pronoms. GALICIEN Singulier

Pluriel

Masculin Féminin

Neutre

Masculin Féminin

I

este

esta

isto

estes

estas

II

ese

esa

iso

eses

esas

III

aquel

aquela

aquilo

aqueles

aquelas

PORTUGAIS Singulier

Pluriel

Masculin Féminin

Neutre

Masculin Féminin

I

este

esta

isto

estes

estas

II

esse

essa

isso

esses

essas

III

aquel

aquela

aquilo

aqueles

aquelas

ASTURIEN Singulier

Pluriel

Masculin Féminin

Neutre

Masculin Féminin

I

esti

esta

esto

estos

estes

II

esi

esa

eso

esos

eses

III

aquel(li)* aquella

aquello

aquellos

aquelles

* aquelli n’est possible que quand il est un pronom.

BAI 2 (59/132):Maquetación 1

20/8/07

11:43

Página 73

Les systèmes morphologiques nominaux des langues ibero-romanes 73

MIRANDAIS Singulier

Pluriel

Masculin Féminin

Neutre

Masculin Féminin

I

este

esta

isto

estes

estas

II

esse

essa

isso

esses

essas

III

aquel

aqueilha

aqueilho

aqueilhes

aqueilha

ESPAGNOL Singulier

Pluriel

Masculin Féminin

Neutre

Masculin Féminin

I

este

esta

esto

estos

estas

II

ese

esa

eso

esos

esas

III

aquel

aquella

aquello

aquellos

aquellas

ARAGONAIS Singulier

Pluriel

Masculin Féminin

Neutre

Masculin Féminin

I

iste

ista

isto, astó

istes

istas

II

ixe

ixa

ixo

ixes

ixas

III

aquer

aquera

alló

aquers

aqueras

CATALAN Singulier

Pluriel

Masculin Féminin

Neutre

Masculin Féminin

I

aquest

aquesta

això

aquests

II

(aqu)eix

(aqu)eixa això

(aqu)eixos (aqu)eixes

III

aquell

aquella

aquells

allò

aquestes aquelles

En catalan de la Catalogne et des Baléares la forme II n’est presque jamais utilisée.

BAI 2 (59/132):Maquetación 1

20/8/07

11:43

Página 74

74 Introduction à la linguistique ibéro-romane

27. Paradigmes nominaux On y ajoute des noms et des adjectifs avec leurs désinences de gendre et numéro : GALICIEN singulier masculin

féminin

masculin

féminin

neno

nena

nenos

nenas

alto

alta

altos

altas

rapaz

rapaza

rapaces

rapazas

señor

señora

señores

señoras

pan catalán

pans catalá

almacén

¡

pluriel

cataláns

catalás

almacéns

importante

importante

importantes

importantes

león

leona

leóns

leonas

lambón

lamboa

lambóns

lamboas

fin

fins

animal

animais

funil

funís

español

española

españois

españolas

amábel

amábel

amábeis

amábeis

posíbel

posíbel

posíbeis

posíbeis

BAI 2 (59/132):Maquetación 1

20/8/07

11:43

Página 75

Les systèmes morphologiques nominaux des langues ibero-romanes 75

PORTUGAIS singulier

pluriel

masculin

féminin

masculin

féminin

alto

alta

altos

altas

rapaz /s/

rapaza /z/

rapazes /z/

rapazas /z/

francês /s/

francesa /s/

franceses /z/

francesas /z/

senhor

senhora

senhores

senhoras

catalão

catalã

catalães

catalãs

irmão

irmãs

irmãos

irmãs

armazém

armazens

importante

importante

importantes

importantes

leão

leona

leões

leonas

ladrão

ladra

ladrões

ladras

fim

fins

animal

animais

funil

funis

espanhol

espanhola

espanhois

espanholas

amável

amável

amáveis

amáveis

possível

possível

possíveis

possíveis

MIRANDAIS singulier

pluriel

masculin

féminin

masculin

féminin

alto

alta

altos

altas

rapaç

rapaza

rapazes

rapazas

francês /s/

francesa /s/

franceses /z/

francesas /z/

senhor

senhora

senhores

senhoras

catalan

catalana

catalanes

catalanas

BAI 2 (59/132):Maquetación 1

20/8/07

11:43

Página 76

76 Introduction à la linguistique ibéro-romane

armazén

armazenes

importante

importante

importantes

importantes

lheon

lheona

lheones

lheonas

fin

fines

animal

animals

funil

funils

spanhol

spanhola

spanhols

spanholas

ESPAGNOL singulier

pluriel

masculin

féminin

masculin

féminin

alto

alta

altos

altas

rapaz

rapaza

rapaces

apazas

francés

francesa

franceses

francesas

señor

señora

señores

señoras

catalán

catalana

catalanes

catalanas

almacén

almacenes

importante

importante

importantes

importantes

león

leona

leones

leonas

fin

fines

animal

animales

ASTURIEN singulier masculin

féminin

neñu

neña

fierru* altu

alta

pluriel neutre

masculin

féminin

neños

neñes

fierro

fierros

alto

altos

altes

BAI 2 (59/132):Maquetación 1

20/8/07

11:43

Página 77

Les systèmes morphologiques nominaux des langues ibero-romanes 77

casa

cases

sobrín

sobrina

sobrinos

seliquín

seliquina

seliquino

seliquinos

seliquines

catalán

catalana

catalán

catalanes

catalanes

rapaz

rapaza

rapazos

rapaces

papel

sobrines

papelos

español

española

español

españoles

españoles

importante

importante

importante

importantes

importantes

* fierru masculin est une ‘barre de fer’, mais fierro, neutre, est le métal. Donc seulement le premier admet du pluriel.

ARAGONAIS singulier

pluriel

masculin

féminin

masculin

féminin

alto

alta

altos

altas

mozet

mozeta

mozez

mozetas

franzés

franzesa

franzeses

franzesas

senyor

senyora

senyors

senyoras

catalán

catalana

catalans

catalanas

almazén

almazéns

libertat

libertaz

león

leona

fin importante

leons

leonas

fines importante

animal

importantes

importantes

animals

espanyol

espanyola

espanyols

espanyolas

primer

primera

primers

primeras

BAI 2 (59/132):Maquetación 1

20/8/07

11:43

Página 78

78 Introduction à la linguistique ibéro-romane

CATALAN singulier

pluriel

masculin

féminin

masculin

féminin

alt

alta

alts

altes

cosí

cosina

cosins

cosines

francès /s/

francesa /z/

francesos /z/

franceses /z/

senyor

senyora

senyors

senyores

català

catalana

catalans

catalanes

magatzem

magatzems

important

important

importants

importants

lleó

lleona

lleons

lleones

fi

fins

animal

animals

cansat

cansada

cansats

cansades

groc

groga

grocs

grogues

maco

maca

macos

maques

bosc

boscos

roig

roja

rojos

roges

primer

primera

primers

primeres

temps

temps

BAI 2 (59/132):Maquetación 1

20/8/07

11:43

Página 79

Les systèmes morphologiques nominaux des langues ibero-romanes 79

28. Les paradigmes des pronoms personnels PORTUGAIS 1PS Nom

[+tonique]

[–tonique]

eu

Ac

me

Dat Prep.

mim comigo

2 PS Nom

[+tonique]

[–tonique]

tu

Acc.

te

Dat Prep. 3 PS(P) masc. Nom.

ti contigo [+tonique]

[–tonique]

ele(s)

Acc.

o(s), -no(s), -lo(s)

Dat.

lhe(s)

Prep. 3 PS(P) fém. Nom.

ele(s) [+tonique]

[–tonique]

ela(s)

Acc.

a(s), -na(s), -la(s)

Dat.

lhe(s)

Prep.

ela(s)

Le portugais a une forme de courtoisie o(s) senhores, a(s) senhora(s) qui suit le paradigme de la 3P. Pour le singulier on peut utiliser tu, você, o senhor.

BAI 2 (59/132):Maquetación 1

20/8/07

11:43

Página 80

80 Introduction à la linguistique ibéro-romane

1 PP Nom

[+tonique]

[–tonique]

nós

Ac

nos

Dat Prep.

nos connosco

2 PP Nom

[+tonique]

[–tonique]

vocês

Ac

vos

Dat Prep.

vocês convosco

GALICIEN 1PS Nom

[+tonique]

[–tonique]

eu

Ac

me

Dat Prep.

min comigo

2 PS Nom

[+tonique]

[–tonique]

ti

Acc.

te

Dat

che

Prep.

ti contigo

BAI 2 (59/132):Maquetación 1

20/8/07

11:43

Página 81

Les systèmes morphologiques nominaux des langues ibero-romanes 81

3 PS(P) masc. Nom.

[+tonique]

[–tonique]

ele(s)

Acc.

o(s), -no(s), -lo(s)

Dat.

lle(s)

Prep.

ele(s)

3 PS(P) fém. Nom.

[+tonique]

[–tonique]

ela(s)

Acc.

a(s), -na(s), -la(s)

Dat.

lle(s)

Prep.

ela(s)

1 PP Nom

[+tonique]

[–tonique]

nós

Ac

nos

Dat Prep.

nos connosco

2 PP Nom

[+tonique] vós

Ac

vos

Dat Prep.

[–tonique]

vós convosco

BAI 2 (59/132):Maquetación 1

20/8/07

11:43

Página 82

82 Introduction à la linguistique ibéro-romane

ASTURIEN 1 PS Nom

[+tonique]

[–tonique]

yo

Ac

me

Dat Prep. 2 PS Nom

min comigo [– [+tonique]

[–tonique]

tu

Acc.

te

Dat Prep. 3 PS(P) masc. Nom.

ti contigo [+tonique]

[–tonique]

él/elli(ellos)

Acc.

lo(s)

Dat.

-y (-yos)

Prep. 3 PS(P) fém. Nom.

él/elli(ellos) sigo [+tonique]

[–tonique]

ella(-es)

Acc.

la(les)

Dat.

-y (-yos)

Prep.

ella(-es)

BAI 2 (59/132):Maquetación 1

20/8/07

11:43

Página 83

Les systèmes morphologiques nominaux des langues ibero-romanes 83

1 PP Nom

[+tonique]

[–tonique]

nós

Ac

nos

Dat Prep.

nos

2 PP Nom

[+tonique]

[–tonique]

vós

Ac

vos

Dat Prep.

vós

La forme de courtoisie est vosté(s), qui suit le paradigme de la 3P. MIRANDAIS 1 PS Nom

[+tonique]

[–tonique]

you

Ac

me

Dat Prep.

mi comigo

2 PS Nom

[+tonique] tu

Acc.

te

Dat Prep.

[–tonique]

ti contigo

BAI 2 (59/132):Maquetación 1

20/8/07

11:43

Página 84

84 Introduction à la linguistique ibéro-romane

3 PS(P) masc. Nom.

[+tonique]

[–tonique]

el(elhes)

Acc.

lo(s)

Dat.

le(s)

Prep.

el (elhes)

3 PS(P) fém. Nom.

[+tonique]

[–tonique]

elha(s)

Acc.

la(s)

Dat.

le(s)

Prep.

elha(s)

1 PP Nom

[+tonique]

[–tonique]

nós

Ac

mos, nos

Dat Prep.

nos

2 PP Nom

[+tonique]

[–tonique]

bós

Ac

bos

Dat Prep.

bós

La forme de courtoisie est bós, invariable, qui suit le paradigme de la 2P.

BAI 2 (59/132):Maquetación 1

20/8/07

11:43

Página 85

Les systèmes morphologiques nominaux des langues ibero-romanes 85

ESPAGNOL 1 PS Nom

[+tonique]

[–tonique]

yo

Ac

me

Dat Prep.

mi conmigo

2 PS Nom

[+tonique]

[–tonique]



Acc.

te

Dat Prep. 3 PS(P) masc. Nom.

ti contigo [+tonique]

[–tonique]

él(ellos)

Acc.

lo(s)

Dat.

le(s)

Prep. 3 PS(P) fém. Nom.

él (ellos) consigo [+tonique]

[–tonique]

ella(s)

Acc.

la(s)

Dat.

le(s)

Prep.

ella(s)

BAI 2 (59/132):Maquetación 1

20/8/07

11:43

Página 86

86 Introduction à la linguistique ibéro-romane

1 PP Nom

[+tonique]

[–tonique]

nosotros, -as

Ac

nos

Dat Prep.

nosotros, -as

2 PP Nom

[+tonique]

[–tonique]

vosotros

Ac

os

Dat Prep.

vosotros

La forme de courtoisie est usted(es) qui suit le paradigme de la 3P. En espagnol américain et des Îles Canariennes la 2PP n’existe plus et elle a été remplacée par ustedes. En espagnol de l’extrême sud de l’Amérique et en quelques parts de l’Amérique Centrale la personne tú est vos. ARAGONAIS 1 PS Nom

[+tonique]

[–tonique]

yo

Ac

me

Dat Prep.

yo

2 PS Nom

[+tonique] tu

Acc.

te

Dat Prep.

[–tonique]

tu

BAI 2 (59/132):Maquetación 1

20/8/07

11:43

Página 87

Les systèmes morphologiques nominaux des langues ibero-romanes 87

3 PS(P) masc. Nom.

[+tonique]

[–tonique]

er(s)

Acc.

lo(s)

Dat.

li(s)

Prep. 3 PS(P) fém. Nom.

er(s) [+tonique]

[–tonique]

era(s)

Acc.

la(s)

Dat.

li(s)

Prep.

era(s)

1 PP

[+tonique]

Nom

nusatros

Ac

[–tonique]

mos,

Dat Prep. 2 PP Nom

nusatros [+tonique]

[–tonique]

busatros

Ac

bos/tos

Dat Prep. adverbiaux

busatros [+tonique]

[–tonique]

Gen.

en

Abl.

bi, i

La forme de courtoisie est bosté(s), qui suit le paradigme de la 3P.

BAI 2 (59/132):Maquetación 1

20/8/07

11:43

Página 88

88 Introduction à la linguistique ibéro-romane

CATALAN 1 PS Nom

[+tonique]

[–tonique]

jo

Ac

me, ‘m

Dat Prep.

mi

2 PS Nom

[+tonique]

[–tonique]

tu

Acc.

te, ‘t

Dat Prep. 3 PS(P) masc. Nom.

tu [+tonique]

[–tonique]

ell(s)

Acc.

lo(s), el(s), ‘l(s)

Dat.

li(s)

Prep. 3 PS(P) fém. Nom.

él (elhes) [+tonique]

[–tonique]

elha(s)

Acc.

la(s), l’

Dat.

li(s)

Prep. 1 PP Nom

elha(s) [+tonique] nosaltres

Ac

ens, ‘ns, nos

Dat Prep.

[–tonique]

nosaltres

BAI 2 (59/132):Maquetación 1

20/8/07

11:43

Página 89

Les systèmes morphologiques nominaux des langues ibero-romanes 89

2 PP

[+tonique]

Nom

vosaltres

Ac

[–tonique]

us, vos

Dat Prep. adverbiaux

vosaltres [+tonique]

[–tonique]

Gen.

en, n’, ‘n

Abl.

hi

La forme de courtoisie est vostè(s) qui suit le paradigme de la 2P pour les pronoms mais la 3P pour les verbes. Il y aussi une forme invariable vos qui suit toujours la 2P.

BAI 2 (59/132):Maquetación 1

20/8/07

11:43

Página 90

90 Introduction à la linguistique ibéro-romane

11. LES SYSTEMES MORPHOLOGIQUES VERBAUX DES LANGUES IBERO-ROMANES 29. Désinences des formes non-finites Infinitif Galicien

-ar

-er

-ir

Portugais

-ar

-er

-ir

Asturien

-ar

-er

-ir

Mirandais

-ar

-er

-ir

Espagnol

-ar

-er

-ir

Aragonais

-ar

-er

-ir

Catalan

-ar

-er

- ´ er, -‘ re

-ir

Infinitif personnel Portugais

Galicien

-ar

-er

-ir

-ares

-eres

-ires

-ar

-er

-ir

-armos

-ermos

-irmos

-ardes

-erdes

-irdes

-arem

-erdem

-irdem

-ar

-er

-ir

-ares

-eres

-ires

-ar

-er

-ir

-armos

-ermos

-irmos

-ardes

-erdes

-irdes

-aren

-erden

-irden

BAI 2 (59/132):Maquetación 1

20/8/07

11:43

Página 91

Les systèmes morphologiques verbaux des langues ibero-romanes 91

Gérondif Galicien

-ando

-endo

-indo

Portugais

-ando

-endo

-indo

Asturien

-ando

-iendo

-iendo

Mirandais

-ando

-endo

-indo

Espagnol

-ando

-iendo

-iendo

Aragonais

-ando

-endo

-indo

Catalan

-ant

-ent

-int

GalicienPortugais

-ado -ada -ados -adas

-ido -ida -idos -idas

-ido -ida -idos -idas

Asturien

-áu -ada -ao -aos -aes

-íu -ida -ío -íos -íes

-íu -ida -ío -íos -íes

Mirandais

-ado -ada -ados -adas

-ido -ida -idos -idas

-ido -ida -idos -idas

Espagnol

-ado -ada -ados -adas

-ido -ida -idos -idas

-ido -ida -idos -idas

Aragonais

-ato -ata -atos -atas

-ito -ita -itos -itas

-ito -ita -itos -itas

Participe

BAI 2 (59/132):Maquetación 1

20/8/07

11:43

Página 92

92 Introduction à la linguistique ibéro-romane

Catalan

-at -ada -ats -ades

-ut -uda -uts -udes

-it -ida -its -ides

30. Première conjugaison 30.1. Présent indicatif, présent subjonctif, impératif et imparfait Portugais

Galicien

Asturien

Mirandais

Espagnol

canto cantas canta cantamos cantais cantam

cante cantes cante cantemos canteis cantem

canto cantas canta cantamos cantades cantan

cante cantes cante cantemos cantedes canten

canto cantes canta cantamos cantáis canten

cante cantes cante cantemos cantéis canten

canto cantas canta cantamos cantais cántan

cante cantes cante cántemos cánteis cánten

canto cantas canta cantamos cantáis cantan

cante cantes cante cantemos cantéis canten

canta cantemos cantai

canta cantemos cantade

canta cantemos cantái

canta cantemos cantai

canta cantemos cantad

cantava cantavas cantava cantávamos cantáveis cantavam cantaba cantabas cantaba cantabamos cantabades cantabam cantaba cantabes cantaba cantábemos cantabeis cantaben cantaba cantabas cantaba cantábamos cantábades cantában cantaba cantabas cantaba cantábamos cantabais cantaban

BAI 2 (59/132):Maquetación 1

20/8/07

11:43

Página 93

Les systèmes morphologiques verbaux des langues ibero-romanes 93

Aragonais

Catalan

canto cantas canta cantamos cantaz cantan

cante cantes cante cantemos cantez canten

canto cantes canta cantem canteu canten

canti cantis canti cantem canteu cantin

canta cantemos cantaz

canta cantem canteu

30.2. Plus-que-parfait Portugais

cantara, -aras, -ara, -áramos, -arais, -aram

Galicien

cantara, -aras, -ara, -aramos, -arades, -aran

Asturien

cantara, -aras, -ara, -áramos, -arais, -aran

Mirandais

cantara, -aras, -ara, -áramos, -arades, -áran

Espagnol

había habías había habíamos habíais habían

cantado

eba ebas eba ebamos ebáz eban

cantato

havia havies havia havíem havieu havien

cantat

Aragonais

Catalan

cantaba(i) cantabas cantaba cantabámos cantabáz cantaban cantava cantaves cantava cantàvem cantaveu cantaven

BAI 2 (59/132):Maquetación 1

20/8/07

11:43

Página 94

94 Introduction à la linguistique ibéro-romane

30.3. Futur de subjonctif En galicien, ce temps ne s’utilise que dans la langue écrite. En portugais il est tout vivant. Galicien

cantar, -ares, -ar, -armos, -ardes, -aren

Portugais

cantar, -ares, -ar, -armos, -ardes, -arem

30.4. Passé simple et imparfait de subjonctif Portugais

cantei cantaste cantou cantámos cantasteis cantaram

cantasse cantasses cantasse cantássemos cantásseis cantassem

Galicien

cantei cantaches cantou cantamos cantastes cantaron

cantase cantases cantase cantasemos cantasedes cantasem

Asturien

canté cantesti cantó cantemos cantastis cantaron

cantare cantares cantare cantáremos cantareis cantaren

Mirandais

cantei canteste cantou cantemos cantestes cantanon

cantasse cantasses cantasse cantássemos cantássedes cantássen

BAI 2 (59/132):Maquetación 1

20/8/07

11:43

Página 95

Les systèmes morphologiques verbaux des langues ibero-romanes 95

Espagnol

canté cantaste cantó cantamos cantasteis cantaron

cantase cantases cantase cantásemos cantaseis cantasen

Aragonais

canté cantás canté, cantó cantamos cantaz cantón

cantás cantases cantás cantasemos cantasez cantasen

Catalan

cantí cantares cantà cantàrem cantàreu cantaren

cantés cantessis cantés cantéssim cantésseu cantéssin

30.5. Futur et conditionnel Portugais

cantarei cantarás cantará cantaremos cantareis cantarão

cantaria cantarias cantaria cantaríamos cantaríais cantariam

Galician

cantarei / hei cantar cantarás / has cantar cantará / ha cantar cantaremos/ habemos cantar cantaredes/ habedes cantar cantarán/ han cantar

cantaría cantarías cantaría cantariamos cantariades cantarían

BAI 2 (59/132):Maquetación 1

20/8/07

11:43

Página 96

96 Introduction à la linguistique ibéro-romane

Asturien

cantaré cantarás cantará cantaremos cantaréis cantarán

cantaría cantaríes cantaría cantaríemos cantaríeis cantaríen

Mirandais

cantarei cantarás cantará cantaremos cantareis cantaran

cantarie cantaries cantarie cantaríemos cantaríeis cantarien

Espagnol

cantaré cantarás cantará cantaremos cantaréis cantarán

cantaría cantarías cantaría cantaríamos cantaríais cantarían

Aragonais

cantaré cantarás cantará cantaremos cantarez cantarán

cantarba cantarbas cantarba cantarbamos cantarbaz cantarban

Catalan

cantaré cantaràs cantarà cantarem cantareu cantaran

cantaria cantaries cantaria cantaríem cantaríeu cantarien

BAI 2 (59/132):Maquetación 1

20/8/07

11:43

Página 97

Les systèmes morphologiques verbaux des langues ibero-romanes 97

30.6. Passé composé Espagnol

he cantado has cantado ha cantado hemos cantado habéis cantado han cantado

me he lavado te has lavado se ha lavado nos hemos lavado os habéis lavado se han lavado

he llegado has llegado ha llegado hemos llegado habéis llegado han llegado

Aragonais

he cantato has cantato ha cantato emos cantato ez cantato han cantato

me so lavato te yes lavato se ye lavato mos somos lavatos tos sez lavatos se son lavatos

so plegato yes plegato ye plegato somos plegatos soz plegatos son plegatos

Catalan

he cantat has cantat ha cantat hem cantat heu cantat han cantat

m’he rentat t’has rentat s’ha rentat

he arribat has arribat ha arribat ens hem rentats/-des hem arribat us heu rentats/-des heu arribat s’han rentats/-des han arribat

31. Deuxième conjugaison 31.1. Présent indicatif, présent subjonctif, impératif, imparfait indicatif Portugais

Galicien

temo temes teme tememos temeis temem

tema temas tema temamos temais temam

temo temes teme tememos temedes temen

tema temas tema temamos temades teman

teme temamos temei

teme temamos temede

temia temias temia temíamos temíeis temiam temía temías temía temiamos temiades temían

BAI 2 (59/132):Maquetación 1

20/8/07

11:43

Página 98

98 Introduction à la linguistique ibéro-romane

Asturien

Mirandais

Espagnol

Aragonais

Catalan

temo temes teme tememos teméis temen

tema temas tema temamos temáis teman

temo temes teme tememos temeis témen

tema temas tema témamos témades téman

temo temes teme tememos teméis temen

tema temas tema temamos temáis teman

temo temes teme tememos teméz temen

tema temas tema temamos temáz teman

temo tems tem temem temeu temen

temi temis temi temem temeu temin

temi temamos teméi

teme témamos temei

teme temamos temed

teme temamos temez

tem temem temeu

temía temíes temía temíemos temíeis temíen temie temies temie temíemos temíedes temien temía temías temía temíamos temíais temían temeba temenbas temeba temebamos temebáz temeban temia temies temia temíem temieu temien

BAI 2 (59/132):Maquetación 1

20/8/07

11:43

Página 99

Les systèmes morphologiques verbaux des langues ibero-romanes 99

31.2. Plus-que-parfait Portugais

temera, -eras, -era, -éramos, -erais, -eram

Galicien

temera, -eras, -era, -eramos, -erades, -eran

Asturien

temiera, -ieras, -iera, -iéramos, -ierais, -ieran

Mirandais

temira, -iras, -ira, -íramos, -írades, -íran

Espagnol

había habías había habíamos habíais habían

temido

eba ebas eba ebamos ebáz eban

temito

havia havies havia havíem havieu havien

temut

Aragonais

Catalan

31.3. Futur de subjonctif Galicien

temer, -eres, -er, -ermos, -erdes, -eren

Portugais

temer, -eres, -er, -ermos, -erdes, -erem

BAI 2 (59/132):Maquetación 1

20/8/07

11:43

Página 100

100 Introduction à la linguistique ibéro-romane

31.4. Passé simple et imparfait de subjonctif Portugais

temi temeste temeu tememos temestes temeram

temesse temesses temesse teméssemos temesseis temessem

Galicien

temín temiches temeu tememos temestes temeron

temese temeses temese temesemos temesedes temesen

Asturien

temí temisti temió temimos temistis temieron

temiere temieres temiere temiéremos temiereis temieren

Mirandais

temi temiste temiu temimos temistes temírun

temisse temisses temisse temíssemos temíssedes temíssen

Espagnol

temí temiste temió temimos temisteis temieron

temiera, -iese temieras, -ieses temiera,-iese temiéramos, -iésemos temierais, -ieseis temieran, -iesen

Aragonais

temí temís temió temimos temíz temión

temiés temieses temiés temiesemos temiesez temiesen

BAI 2 (59/132):Maquetación 1

20/8/07

11:43

Página 101

Les systèmes morphologiques verbaux des langues ibero-romanes 101

Catalan

temí temeres temé temérem teméreu temeren

temés temessis temés teméssim teméseu temessin

31.5. Futur et conditionnel Portugais

temerei temerás temerá temeremos temereis temerão

temeria temerias temeria temeríamos temeríeis temeriam

Galicien

temerei temerás temerá temeremos temeredes temerán

temería temerías temería temeriamos temeriades temerían

Asturien

temeré temerás temerá temeremos temeréis temerán

temería temeríes temería temeríemos temeríeis temeríen

Mirandais

temerei temerás temerá temeremos temereis temeran

temerie temeries temerie temeríemos temeríedes temerien

BAI 2 (59/132):Maquetación 1

20/8/07

11:43

Página 102

102 Introduction à la linguistique ibéro-romane

Espagnol

temeré temerás temerá temeremos temeréis temerán

temería temerías temería temeríamos temeríais temerían

Aragonais

temeré temerás temerá temeremos temeréz temerán

temerba temerbas temerba temerbamos temerbáz temerban

Catalan

temeré temeràs temerà temerem temereu temeran

temeria temeries temeria temeríem temerieu temerien

31.6. Passé composé Espagnol

he temido has temido ha temido hemos temido habéis temido han temido

Aragonais

he temito has temito ha temito emos temito ez temito han temito

Catalan

he temut has temut ha temut hem temut heu temut han temut

me so mobito te yes mobito se ye mobito mos somos mobitos tos soz mobitos se son mobittos

BAI 2 (59/132):Maquetación 1

20/8/07

11:43

Página 103

Les systèmes morphologiques verbaux des langues ibero-romanes 103

32. Troisième conjugaison Le catalan y connaît une flexion forte et une autre faible. On en donne toutes les deux.

32.1. Présent indicatif, présent subjonctif, impératif, imparfait indicatif Portugais

Galicien

Asturien

Mirandais

Espagnol

parto partes parte partimos partis partem

parta partas parta partamos partais partam

parto partes parte partimos partides parten

parta partas parta partamos partades partan

parto partes parte partimos partís parten

parta partas parta partamos partáis partan

parto partes parte partimos partis párten

parta partas parta pártamos pártades pártan

parto partes parte partimos partís parten

parta partas parta partamos partáis partan

parte partamos parti

parte partamos partide

parti partamos partí

parte pártamos parti

parte partamos partid

partia partias partia partíamos partíeis partiam partía partías partía partiamos partiais partían partía partíes partía partíemos partíeis partíen partie parties partie partíemos partíedes partien partía partías partía partíamos partiais partían

BAI 2 (59/132):Maquetación 1

20/8/07

11:43

Página 104

104 Introduction à la linguistique ibéro-romane

Aragonais

Catalan

parto partes parte partimos partiz parten

parta partas parta partamos partáz partan

parto parts part partim partiu parten

parti partis parti partam parteu partin

pateixo pateixes pateix patim patiu pateixen

pateixi pateixis pateixi patim patiu pateixien

parte partamos partiz

part partam partiu

pateix patim patiu

partiba partibas partiba partibamos partibáz partiban partia parties partia partíem partieu partien patia paties patia patíem patíeu patien

32.2. Plus-que-parfait Portugais

partira, -iras, -ira, -íramos, -ireis, -iram

Galicien

partira, -iras, -ira, -iramos, -irades, -iran

Asturien

partiera, -ieras, -iera, iéramos, -iereis, -ireren

Mirandais

partira, -iras, -ira, -íramos, -írades, -íran

Espagnol

había habías había habíamos habíais habían

partido

eba ebas eba ebamos ebáz eban

partito

Aragonais

BAI 2 (59/132):Maquetación 1

20/8/07

11:44

Página 105

Les systèmes morphologiques verbaux des langues ibero-romanes 105

Catalan

havia havies havia havíem havieu havien

partit / patit

32.3. Futur de subjonctif Galicien

partir, -ires, -ir, -irmos, -irdes, -irem

Portugais

partir, -ires, -ir, -irmos, -irdes, -iren

32.4. Passé simple et imparfait de subjonctif Portugais

parti partiste partiu partimos partistes partiram

partisse partisses partisse partíssemos partísseis partissem

Galicien

partin partiches partiu partimos partistes partiron

partise partises partise partisemos partisedes partisen

Asturien

partí pastisti partió partimos partistis partieron

partiere partieres partiere partiéremos partiereis partieren

Mirandais

parti partiste partiu partimos partistes partírun

partisse partisses partisse partíssemos partísseis partissen

BAI 2 (59/132):Maquetación 1

20/8/07

11:44

Página 106

106 Introduction à la linguistique ibéro-romane

Espagnol

partí pastiste partió partimos partisteis partieron

partiera, -iese partieras, -ieses partiera, -iese partiéramos, -iésemos partierais, -ieseis partieran, -iesen

Aragonais

partí partís partió partimos partistis partón

partirba partirbas partirba partirbamos partirbaz partirban

Catalan

partí partires partí partírem partíreu partiren

partís partissis partís partíssim partísseu partissin

32.5. Futur et conditionnel Portugais

partirei partirás partirá partiremos partireis partirão

partiria partirias partiria partiríamos partiríeis partiriam

Galician

partirei partirás partirá partiremos partiredes partirán

partiría partirías partiría partiriamos partiriades partirían

BAI 2 (59/132):Maquetación 1

20/8/07

11:44

Página 107

Les systèmes morphologiques verbaux des langues ibero-romanes 107

Asturien

partiré partirás partirá partiremos partiréis partirán

partiría partiríes partiría partiríemos partiríeis partiríen

Mirandais

partirei partirás partirá partiremos partireis partiran

partirie partiries partirie partiríemos partiríedes partirien

Espagnol

partiré partirás partirá partiremos partiréis partirán

partiría partirías partiría partiríamos partiríais partirían

Aragonais

partiré partirás partirá partiremos partiréz partirán

partirba partirbas partirba partirbamos partirbáz partirban

Catalan

partiré partiràs partirà partirem partireu partiran

partiria partiries partiria partiríem partirieu partirien

BAI 2 (59/132):Maquetación 1

20/8/07

11:44

Página 108

108 Introduction à la linguistique ibéro-romane

32.6. Passé composé Espagnol

he partido has partido ha partido hemos partido habéis partido han partido

Aragonais

he partito has partito ha partito emos partito ez partito han partito

Catalan

he partit has partit ha partit hem partit heu partit han partit

33. Le verbe être Prés. ind.

Prés. subj.

Imp. ind.

Passé simple

Portugais ser sendo sido

sou és é somos sois são

seja sejas seja sejamos sejais sejam

era eras era éramos ereis eram

fui foste foi fomos fostes foram

Galicien ser sendo sido

son es é somos sodes son

sexa sexas sexa sexamos sexades sexan

era eras era eramos erades eran

fun fuches foi fomos fostes foron

BAI 2 (59/132):Maquetación 1

20/8/07

11:44

Página 109

Les systèmes morphologiques verbaux des langues ibero-romanes 109

Asturien ser siendo sío

só/soi yes ye somos sois son

sía sías sía siamos siais sían

yera yeres yera yéremos yereis yeren

fui fuisti foi fuimos fuistis foron

Mirandais ser sendo sido

sou sós yé semos seis son

seia seias seia séiamos séiades séian

yera yeras yera yéramos yerais yéran

fui fuisti fui fuimos fuistis fuirun

Espagnol ser siendo sido

soy eres / sos es somos sois son

sea seas sea seamos seais sean

era eras era éramos erais eran

fui fuiste fue fuimos fuisteis fueron

Aragonais ser sendo estato

só yes ye semos sez son

siga sigas siga sigamos sigaz sigan

eba ebas eba ebamos ebáz eban

estié estiés estió estiemos estiéz estión

Catalan ésser, ser essent estat

sóc ets és som sou són

sigui siguis sigui siguem sigeu siguin

era eres era érem éreu eren

fui fores fou fórem fóreu foren

BAI 2 (59/132):Maquetación 1

20/8/07

11:44

Página 110

110 Introduction à la linguistique ibéro-romane

12. L’INFLUENCE ARABE CHEZ LES LANGUES IBÉRO-ROMANES 34. Justification C’est probablement un peu choquant à traiter ici l’influence de l’élément arabe chez les langues romanes de la Péninsule Ibérique. Toutefois, la couche arabe a eu une importance énorme dans la formation des domaines linguistiques de la Péninsule Ibérique et sa marque est visible encore aujourd’hui. On ne peut pas comprendre la physiologie de ces langues sans connaître et comprendre comme est-elle arrivée, cette influence. Donc ce chapitre est un essai d’exposer brièvement tout le procès historique. 35. Introduction Il y a presque 4000 arabismes en espagnol et portugais contemporains, qui sont en fait des formes dérivées à partir de 800 voix patrimoniales. De la même façon, la toponymie d’origine arabe se trouve partout dans la Péninsule Ibérique. Mais cette influence eut des conséquences beaucoup plus profondes, puisque l’arabe a tout à fait changé la structure rythmique des romans ibériques. Ainsi, il a introduit des structures proparoxytonnes comme azúcar (es), açucar (pt.), ou des structures oxytonnes finies par voyelle : jabalí (es), javali (pt). Du point de vue historique et dialectal, la Reconquête changea tout à fait le panorama dialectal de la Péninsule Ibérique, puisque l’arabe occupa les territoires romans primitifs et puis les langues des conquérants occupèrent à nouveau ces territoires, donc ce sont des langues exportées. Afin de comprendre la véritable nature de l’influence arabe sur les langues romanes, il faut analyser d’abor deux éléments très importants, sans lesquels on ne comprendra jamais ni la signification ni la profondeur de l’influence arabe sur les romans ibériques. Ce sont l’arabe parlé par les musulmans espagnols, l’andalousien, et puis le roman parlé dans les territoires sous la domination musulmane, le romandalousien ou moçarabe. Ces deux dénominations ont été introduites par le grand studieux Federico Corrientes.

BAI 2 (59/132):Maquetación 1

20/8/07

11:44

Página 111

L’influence arabe chez les langues ibéro-romanes 111

36. L’arabe andalousien Tout d’abord il faut dire qu’on ne peut pas étudier l’arabe coranique comme source des arabismes ibériques. L’arabe parlé en Espagne est l’arabe andalousien (andalusí en espagnol). Il s’agit d’un dialecte arabe prochain de l’arabe marocain actuel, mais il faut remarquer qu’il ne s’agit d’une langue unifiée, car L’arabe andalousien était un ensemble de dialectes, pas une langue unifiée. Grâce à l’arabe andalousien on peut comprendre des processus comme le changement de la voyelle tonique dans beaucoup de mot : • al-qaşr > alqaşar ou d’autres comme les voyelles d’appui, ou bien le déplacement de l’accent : • jaras > jarás (origine du toponyme Jerez en espagnol) L’arabe parlé est l’origine de la plupart des mots qu’on trouve dans les langues ibériques, pendant que les mots scientifiques y sont entrés aussi, mais d’une façon très réduite, à travers les manuels scientifiques, c’est une tâche de traducteurs. Le procès d’entrée des arabismes est assez complexe, puisque les langues romanes du Nord n’ont pas été en contact avec l’arabe du sud. D’abord, le romandalousien (espagnol romandalusí) a été le lien. L’arabe y joue le rôle de langue de superstrat, chez les moçarabes, c’est la langue du pouvoir. Presque tous les moçarabes parlaient l’arabe, c’est-à-dire, ils étaient bilingues. Cet élément arabe se transmet vers les langues du Nord (galicien-portugais, asturian-léonais, castillan, aragonais, catalan) à travers le romandalousien, la langue des moçarabes. Plus tard, la langue des moçarabes se perd, mais les mots arabes y restent par des raisons diverses : ils ont grand prestige et ils désignent souvent des mots inconnus Le romandalousien devint donc un substrat des langues romanes du Nord après leur déplacement vers le Sud. 37. Le romandalousien On a déjà mentionné que c’est la langue de la population originelle romane dans les territoires musulmans. En dépit d’être une langue romane, l’influence de l’arabe chez elle était immense, mais par contre

BAI 2 (59/132):Maquetación 1

20/8/07

11:44

Página 112

112 Introduction à la linguistique ibéro-romane

l’influence du romandalousien sur l’arabe existe aussi, spécialement en ce qui concerne le vocabulaire roman entré dans les parlers arabes ibériques et l’introduction dans l’arabe andalousien des phonèmes /p/ e /tS/, inconnus en arabe. Il faut remarquer que la première grande adaptation phonétique des arabismes a eu lieu en romandalousien. Puis chaque langue suit se propres habitudes linguistiques. Exemple des diphtongues : ar. : azzayt, aşşawi, albuh™ayra

mand. : *azzayt(e), *aççawt(e), *albuhayra

galicien et portugais : açoite/ azoite, albufeira

espagnol et catalan : azote, albufera

Mais le romandalousien permet aussi d’exprimer pourquoi il y a des exceptions. Des langues qui conservent les diphtongues présentent des formes sans diphtongues, comme le portugais : aldea (moderno aldeia), alfoz, xeque, aljofre, etc. ; d’autres langues qui d’habitude présentent le monophtongue conservent le diphtongue, comme l’espagnol : aceite, albeitar. Il y a tout de même des formes doubles (des doublets) : Almudena / Almudaina, Calaceite / Calacete. L’unique explication pour cet étrange comportement est que le romandalousien présentait des étages diverses d’évolution d’après les diverses aires dialectales. Selon Galmés Fuentes (1983 : 141-143, 191192, 225-226). Les diphtongues décroissants – situation très archaïsante– se trouve dans les parlers de Valence, les Baléares, Séville et Grenade : /ay/, /aw/ (à Grenade aussi /ey/) ; ex. : çapatayr, causa, pendant que les monophtongues étaient connus à Tolède et le sud du Portugal, où on ne trouve que /ay/ > /ey/ > /e/ et /aw/ > /ow/ > /o/ : sabater, cosa. Grâce au romandalousien on explique partialement la présence de l’article al- fondu avec le nom, propre de la plupart des arabismes ibériques. Il semble que le romandalousien possédait un article invariable al, tout à fait égal à celui de l’arabe. De toutes façons, la transmission de cet article amalgamé est plus fréquente en espagnol et portugais qu’en catalan. Les proportions sont à peu près : 60% d’arabismes avec al-en espagnol actuel, 74% dans la langue médiévale ; 32% d’arabismes avec al-en catalan actuel. Il y a aussi une très grande présence d’al dans les toponymes d’origine latin : Alconchel, alpuente, Alponte, Almonte, mais aussi dans des

BAI 2 (59/132):Maquetación 1

20/8/07

11:44

Página 113

L’influence arabe chez les langues ibéro-romanes 113

mots ordinaires aussi latins (quelques-uns sont des emprunts du romandalousien) : alpechín (< FAECINU), almorta (< MORTA, dialectalement en espagnol almuerta), almena (< MENA), alcayata (< CAIA), albérchigo (< PERSICUS), alpargata, alpiste (< PISTUM), alpendre, etc. On trouve très souvent un changement du suffixe : es. almendra (< AMYGDULA), almuerzo (< ADMORDIU) ; gl./pt : alpendre, alporão, alpantesma, almorzo~almoço ; ct. : alzina ; as. : alcordar, albuertu, etc. 38. Des différences formelles entre les arabismes castillans-portugais et catalans On a souvent signalé que les arabismes catalans manquent fréquemment d’article amalgamé, si l’ont compare avec les arabismes des autres langues de la Péninsule. Ainsi, l’espagnol et galicien-portugais présentent : es/ gl-pt : alcachofa; armazém/armacén – almacén, arrabalde – arrabal, lesquels ont en catalan des formes sans article amalgamé : ct. : carxofa, magatzem, raval. Cette absence fréquente ne signifie pas qu’elle soit absolue, puisque le catalan connaît aussi assez de cas dans lesquels l’article amalgamé est présent : arròs, alfabaguera, etc. L’influence arabe fut plus constante dans le sud du domaine (aire valencienne et baléarique). Cela exprime facilement pourquoi on trouve plus d’arabismes dans ces zones. Les moçarabes vécurent plus longtemps dans ces régions et leur transmission des arabismes fut alors beaucoup plus forte. Conséquemment, la toponymie valencienne présente al- très souvent : Almusafes, Almoradí, Alzira, etc. La comparaison générale entre les arabismes du galicien-portugais et espagnol d’un côté et ceux du catalan de l’autre peut s’établir comme ça (G. Salvador; 1968) : • Existence d’un arabisme en hispano-lusitain et une autre solution en catalan : xavarin/ javali/ jabalí azul adelfa

porc senglar blau baladre

• Existence d’une même étymologie arabe dans tout les deux groupes

BAI 2 (59/132):Maquetación 1

20/8/07

11:44

Página 114

114 Introduction à la linguistique ibéro-romane

alxibe /aljibe (es, pt) aljub aljubaljube (pt) • Existence de deux étymologies arabes différentes dans tous les deux cas alarza (es)

setrill (ct)

• Existence d’un arabisme en catalan e d’une autra solution en hispano-portugais érvedo / madroño / medronheiro albors peón/ pião/ trompo baldufa • Distribution différente des arabismes catalans altramuz lande/ bolota/bellota

llobí (nord) tramús (sud) bellota (occidente) glan (oriente)

• La dimension chronologique établit quelque part l’avance de l’arabisme espagnol xesta / giestra

retama (mais hiniesta) genesta

• Existence d’arabismes secondaires en catalan GYPSU > xeso / gesso / yeso / guix GYPSU > ár. AL-JIBS > ct. algeps • Cohabitation de synonymes en catalan areny rambla guix algeps

BAI 2 (59/132):Maquetación 1

20/8/07

11:44

Página 115

L’influence arabe chez les langues ibéro-romanes 115

39. Des différences formelles avec les arabismes franco-italiens Généralement, les arabismes italiens et français manquent d’article amalgamé al, plus tout de même qu’en catalan : ibérique aduna (es) albornoz alcanfor algodón/ algodão alquitrán/ alcatrão/ alcatrán azafrán/ açafrão azúcar/ açúcar/ azucre

catalan doana barnús càmfora cotó

français douane bournous camphre coton

italien dogana bernusse cànfora cotone

quitrà

goudron

catrame

safrà

safran

zafferano

sucre

sucre

zucchero

Toutefois, les emprunts arabes entrés à travers l’espagnol ont cet article : espagnol alquimia álgebra almanaque almirante azimut/ azimute

français alchimie algèbre almanach amiral azimut

italien alchimia algebra almanacco ammiraglio azimute

Normalement, l’ibéro-roman présente un arabisme là où le français ou l’italien ont un mot d’origine latine (parfois il s’agit d’un germanisme, plutôt dans le cas du français). Le catalan est d’habitude au milieu des deux options : ibérique aceite/ azeite aceituna/ azeitona

catalan oli

français huil

italien olio

oliva

olive

oliva

BAI 2 (59/132):Maquetación 1

20/8/07

11:44

Página 116

116 Introduction à la linguistique ibéro-romane

alquilar (mais pt. alugar) ahorrar (mais pt. poupar) alcalde almohada / almofada azotea/ açoteia

llotjar

louer

logare

estalviar

épargner

aggruzzolare

batlle (aussi alcalde) coixí

maire

sindaco

coussin

cuscino

terrat

terrasse

terrazzo

40. Arabisme et romanisme en galicien et portugais Malgré le grand degré d’affinités entre le galicien et le portugais, c’est très commun que ces deux langues présentent des différences considérables en ce qui concerne l’existence d’arabismes. Le galicien a une tendance plus grande a conserver un terme roman, pendant que le portugais a beaucoup plus d’arabismes (il y a un certain parallélisme avec le catalan de la Catalogne et le valencien qu’on a déjà décrit). Voilà un tout petit échantillon de ce qu’on vient de dire : galicien leituga xastre peto apeiros livro vello landre moíño de água barbeito

portugais alface alfaiate algibeira alfaias alfarrábio bolota azenha alqueire

Toutefois, le portugais n’est pas tout à fait homogène. Par des raisons historiques (en fait ce sont les mêmes qu’on a donné pour le catalan), le sud du domaine présent une quantité assez supérieure d’arabismes, là ou la présence des moçarabes fut plus intense (Lindley Cintra;1983) :

BAI 2 (59/132):Maquetación 1

20/8/07

11:44

Página 117

L’influence arabe chez les langues ibéro-romanes 117

portugais du Nord maninha, machorra espiga moínho-de-água porco montês segada decrua lande

portugais du Sud alfeira maçaroca (e galicien) azenha javali (e galego) ceifa (e galego) alqueire bolota

La cohabitation des arabismes dans les deux aires du domaine permet de faire la différence lexique ; les doublets sont habituels en portugais (aussi en espagnol et dans une certaine mesure en galicien) de telle façon que parfois ils permettent de distinguer entre le portugais du nord et celui du sud, tout en continuant la série établie en haut : cesto represa, poça castelo sobrenome vazio cisterna bolso lagoa apogeu vigia, esculca moinho-de água lande fonte feito sujeito, indivíduo porco-montês lenço viva queira Deus

cabaz albufeira alcáçova alcunha alfeire algibe algibeira alverca auge atalaia azenha bolota chafariz façanha fulano javali mandil olá, olé oxalá

BAI 2 (59/132):Maquetación 1

20/8/07

11:44

Página 118

118 Introduction à la linguistique ibéro-romane

41. Le lexique 41.1. Champs lexiques Ensuite on offrira une liste d’arabismes des langues ibéro-romanes. Ce n’est pas une liste exhaustive, il s’agit plutôt d’un échantillon partiel. On a classifié les entrées lexiques par des champs lexiques. Armée et administration zÀ¯Ç zo_«[ zÀ¯Ç Šz˜«[ ¿z˜«[ −Ä«v«[

amír > emír amír al-bah™r / amír almá al-3ard al-3aríd ad-dalíl

»£yv«[ }z\ «Ç

ad-daraqa > adarqa al-fáris > alféres

zk´s«[

al-xanjar > alxanjer

y½oe°«[

al-mugawwar

» Àˆ«[ −_«[

aşşayfa aţţabl > attabal

emir (es, pt, ct, ga, as) almirante (es, ga, pt, as), almirall (ct) alarde (es, ga, pt, as) alarido (es, ga, pt), alarit (ct) adalid (es), adalil (ct), adaíl (ga, pt) adarga (es, ct, pt) alférez (es, ga, as), alferes (pt, ct) alfanje (es), alfanxe (ga, as), alfange (pt, ct) almogávar (es, pt, ga, as), almogàver (ct) aceifa (es), ceifa (ga, pt) atabal (es, ga), atabale (pt)

Villages »˜ÀŒ«[ {½o«[ Š\¤«[ ^z«[

adday3a (aldea, finca) al-hawz al-qádí > alkaldi ar-rabad> ar-rabáld

z¿{½«[

al-wazír

aldea (es, ga, as), aldeia (pt) alfoz (pt, ga), alhoz~alfoz (es) alcalde (es, ga, as) arrabal (es), arrabalde (ga, pt, as), raval (ct) alguacil (es, ga), alguazil (pt), agutzil (ct), aguacil (as)

BAI 2 (59/132):Maquetación 1

20/8/07

11:44

Página 119

L’influence arabe chez les langues ibéro-romanes 119

Industrie ¥À_´˜«[

al-3anbíq

z\s «[ »^zŒ°«[

al-faxxár al-madraba

y½Ÿ\¨«[

z¨«[

al-káfúr > alkanfúr qálib > kalíb al-ma3ádin > almaadén as-sukkar

¥¬ ®¼{

ţalq zúm

d¿|«[

az-zayt

`«\£ ²u\˜°«[

alambique (es, ga, pt, as), alambic (ct) alfahar, alfar (es) almadraba (es, ga), almadrava (pt, ct) alcanfor (es, pt, ga, as), càmfora (ct) calibre (es, ga, pt, ct, as) almadén (es), almada (pt) azúcar (es), azucre (ga), açúcar (pt), sucre (ct), zucre (as) talco (es, pt, ga, as), talc (ct) zumo (es), sumo (pt), zume (ga), zumu (as) aceite (es, ga, as), azeite (pt)

Agriculture ºy½—\´«[ »Ä£\ˆ«[ »Ä³\ˆ«[

an-ná3úra > anna3ura noria (es; mais ancien nora, annora), nora (pt, ga) aş-şáqiya acequia (es, ga), acéquia (pt), > aşşekiya séquia, síquia (ct), cequia (as) aş-şániya aceña (es), azenha, azena (pt), acea (ga), sínia (ct)

Commerce »—\´‡ y[u ŠzŸ ¢v´ «[ y\‘´£ μ·y »^½§y

dár şiná3a fard

dársena (es), dàrsena (ct) fardo (es, ga, pt), farda (ct), fardu (as) al-funduq alhóndiga (es), alfândega (pt), > al-fondeq, al-fandaq alfándega (ga) qinţ̠ár quintal (es, ga, pt, as) rahn > rehen rehén (es), refén (ga), refém (pt) rakúba recua y recova (es), recova (pt), rècula (ct)

BAI 2 (59/132):Maquetación 1

20/8/07

11:44

Página 120

120 Introduction à la linguistique ibéro-romane

™^z«[ »Ÿ¿z˜b Á‘^[z¯

ar-rub3 ta3aríf marábiţ̠í > marabițí

»³½o«[ ²[½¿v«[

aţ-ţah™úna ad-diwán

arroba (es, pt, ga, as) tarifa (es, pt, ga, ct, as) maravedí (es, pt, ga), maravedís (ct) tahona (es), atafona (pt) aduana, diván (es), diván (pt), divã (pt), duana, divà

Vêtements i½^\^

bábúj

»_k«[ È_£

al-jubba qabá2

‰³z_«[

al-burnos > albornós

babucha (es, ga, pt, as), babutxa (ct) aljuba (es, pt) gabán (es, ga, as), gabão (pt), gavany (ct) albornoz (es, pt, ga), barnús (ct)

Outils domestiques ºzj

jarra

»^[z£ »k\o«[

qarába > carafa al-h™ája

ºz°s«[ » À¤«[ ªØs«[

al-xumra > alxomra al-qaţ̠ífa al-xilál > alxilél

izs«[

al-xurj

ºvs°«[

al-muxadda

y[½„«[

aš-šawár

»¯y\ »~\

ţ̠árima > taríma ţ̠ása

jarra (es, pt), xerra (ga), xarra (as), gerra (ct) garrafa (es,pt, ga, as, ct) alhaja (es), alfaia (ga, pt), alfaya, alhaxa (as) alfombra (es, ga, as) alcatifa (pt), catifa (ct) alfiler (es., antiguo alafilel), alfinete (ga, pt), anfiler (as) alforja (es, ct), alforge (pt), alforxa (ga, as) almohada (es), almofada (pt, ga) ajuar (es), enxoval (pt, ga), xugal, xuval (as), aixovar (ct) tarima (es), tarimba (ga, pt) taza (es, ga, as), taça (pt), tassa (ct)

BAI 2 (59/132):Maquetación 1

20/8/07

11:44

Página 121

L’influence arabe chez les langues ibéro-romanes 121

Fruits ¢½£z_«[

al-barqúq

²\k³ w\_«[

al-bádinján

½¬^

balluţ

ŬŸv«[ »¤_o«[

ad-dufla > adefla al-habaqa

½ƒzs«[

al-xaršúf

쑤«[

al-quţn > alqotón

{z«[ »¿z´ ~É

ar-ruz isfannariya

¾v´· z°b

tamr hindi

μ~½«[

assawsan > assusána

²[z —|«[

azza3farán

albaricoque (es, ga), albaricoca (as), albircoque (pt), albercoc (ct) berenjena (es), beringela (pt) berinxela (ga), albergínia (ct), bellota (es), bolota (pt), bellota (cat. mer.) adelfa (es, pt, ga) albahaca (es), alfavaca (pt), alfàbrega, alfabaguera (ct) alcachofa (es, ga, as), alcachofra (pt), carxofa (ct) algodón (es, ga, as), algodão (pt), cotó (ct) arroz (es, pt, ga, as), arròs (ct) çahanoria > zanahoria (es) cenoura (pt), cenoira, cenoria (ga), safanòria (ct), cenaoria (as) tamarindo (es, ga), tamarinho, tamarindo (pt), tamarinde (ct) azucena (es, ga, as), açucena (pt) azafrán (es, ga, as), açafrão (pt), safrà, safranera (ct)

Architecture »_¤«[ ¾z^ }\~×[

al-qubba barrí al-asás

»ÄoÀ‘«[ ºz‘´¤«[

as-suţayha al-qanţara

¥^\

ţábiq > ţabíq

alcoba (es, ga), alcova (pt) barrio (es) alicerces (pt, ga), alazet (aragonés) azotea (es, ga), açoteia (pt) alcántara (es, ant.), alcântara (pt, ant.) tabique (es, ga. pt, as)

BAI 2 (59/132):Maquetación 1

20/8/07

11:44

Página 122

122 Introduction à la linguistique ibéro-romane

Animaux ]z¤˜«[

al-3aqrab > al3aqráb

»§\´Ÿ Á¬_j

fanáka jabalí

}Çy »³½c«[

rá2s > rés at-túna

»Ÿ[y|«[

zaráfa

alacrán (es, ga, as), alacrão (pt), aliacrà (ct mer.) faneca (es, pt, ga), fañeca (as) jabalí (es), xabarín (ga), xabalín (as), javali (pt) res (es, ga, pt, as) atún (es, ga, as), atum (pt), tonyina (ct) jirafa (es), girafa (pt, ct), xirafa (ga, as)

Sciences (entrée savante à travers les traductions) z_s«[

al-jabr

q\´°«[

al-manáx

z ‡

şifr

}Çz«[ d°~

samt arrá2s

(d°~)zÀ•³ Á¯{y[½s«[

naÍír (assamt) al-Xawárizmi

álgebra (es, pt), álxebra (ga, as), àlgebra (ct) almanaque (es, pt, ga, as), almanac (ct) cero, cifra (es, ga, as), zero, cifra (pt, ct) cenit (es), zénite (pt), zenit (ct), cénit (ga) Nadir guarismo (es; ant alguarismo), algarismo (ga, pt)

D’autres activités »o¿z `—× ]\^y u½˜«[

ţaríha la3ib rabáb > rabéb al-3úd

l³z„«[

aš-šatranj

y½_´ ºz·|«[

ţumbúr az-zahra

tarea (es), tarefa (pt, ga) naipe (es, pt, ga, as) rabel (es, pt, ga, as), rabell (ct) laúd (es), alaúde (pt), laúde (ga), llaüt (ct) ajedrez (es), xadrez (ga, pt), (a)xedrez (as) tambor (es, pt, ct, ga, as) azar (es, pt, ga, as), atzar (ct)

BAI 2 (59/132):Maquetación 1

20/8/07

11:44

Página 123

L’influence arabe chez les langues ibéro-romanes 123

Mots persans entrés à travers l’arabe ųy\³

l³y\³

náranj

μÄ°~\¿

μÄ°~\¿

yásamín

−_Z [pil] ¶\ƒ

−À «[ ¶\ƒ

al-fil (elefant) šáh

naranja (es), laranja (pt), laranxa (ga), naranxa, llaranxa (as) jazmín (es), jasmim (pt), xasmín (ga) alfil (es, pt, ct, ga, as) jaque (es), xaque (pt, ga, as), escacs (ct)

Mots grecs entrés à travers l’arabe Db.4 .4.LN@< *D"P:¬ PL:ÎH

{z«[ »Ÿ|ÀŸ{ ±·[yv«[ Æ\À°À¨«[

ar-ruz zufayzafa ad-daráhim al-kímyá2

F46,8ÎH 2,D:ÎH

¥¬~ ¯zc«[

FJ@ .VP"D4H

»³[½~[ z¨«Ç

silq at-turmus > tarmús usţwána assukkar

642VD0 ºy\gÀ£ –:$4>–46@H ¢__´˜«[

qítára al-3anbíq

ÊBB4"JDÎH

al-bayţarí

¾zÀ_«[

arroz (es, ga, pt, arròs (ct) azufaifa (es) adarme (es) alquimia (es, ga, as), alquímia (pt, ct) acelga (es, pt, ga, as), altramuz (es, ga), tremoceiro (pt), tramús (ct) zaguán (es), saguão (pt) azúcar (es). açucar (pt). azucre (ga, as), sucre (ct) guitarra (es, pt, ct, ga, as) alambique (es, ga, pt, as), alambic (ct) albéitar (es), alvéitar (pt), albeite (ga)

Mots latins entrés à travers l’arabe CANALE MONASTERIU CASTRA SITULA DENARIU PRAECOQUUS

º\´¤«[ zÄc´°«[ zˆ¤«[ −‘«[ y\´¿u ¢¼£z_«[

al-qaná2 al-munastír al-qaşr as-saţl dínár al-barqúq

alcanal (toponyme) almonaster (toponyme) alcázar (es) acetre (es) dinar abaricoque (es)

BAI 2 (59/132):Maquetación 1

20/8/07

11:44

Página 124

124 Introduction à la linguistique ibéro-romane

41.2. D’autres influences Jusqu’à maintenant on a vu des noms entrés dans les langues ibéroromanes, mais il y aussi des adjectifs, des suffixes, des interjections, des tournement, etc., qui doivent être montés aussi : • Adjectifs : miskín, sáfy > záfio, sáfio, zafio; hurr > forro, horro; šaríf > jarifo (es), h™azín > hacino (es); káfir (impieux) > cafre; zaǵáll (courageux) > zagal. • Quelques-uns de ces adjectifs deviennent des noms : barri > bairro, barrio, barri; jabali >xabarin, javali, jabalí, xabaril. • Peu de verbes : xalaqa > afagar, halagar, afalagar (ct, as); falaka > falquear (pt). • Un ancien démonstratif espagnol he, fe, encore : he aquí • Un suffixe adjectiveur –í. En catalan mêlé avec –í (< –INU) • fulán (=un individu quelconque) > fulano (es, pt, ga), fulán (as) • mán kán (=qui que soit) > mengano (es) • Une preposition : h™attà > hata (es ant; classique fasta > moderne hasta par croisement avec FACIES), atá > até (pt) • Des tournements : marra (=una vez) > (de) marras (es); báţil (= inutile; libre[ment])> (de/en) balde (es, ga, as), (de/em) balde (pt) • Des interjections : wa šá2 Alláh > ojalá (es), oxalá (pt, ga, as); ya Alláh > hala (es) : wa Alláh > hola (es), olá (pt), ola (ga); olé (es); harre > arre ; yá > ya (particule de vocatif dans les textes du Moyen Âge)

BAI 2 (59/132):Maquetación 1

20/8/07

11:44

Página 125

Bibliographie 125

BIBLIOGRAPHIE ACEVEDO HUELVES, B. / FERNANDEZ FERNANDEZ, M. Vocabulario del bable de occidente. Centro de Estudios Históricos. Madrid, 1932. ADAMS, J.N. (1977) : The Vulgar Latin of the Letters of Claudius Terentianus. Manchester University Press, Manchester. ALARCOS LLORACH, E. (1951) : Gramática estructural, Gredos, Madrid. ALARCOS LLORACH, E. (1982) : El español, lengua milenaria (y otros escritos castellanos), Ámbito, Valladolid. ALARCOS LLORACH, E. (1982) : Estudios de lingüística catalana, Ariel, Barcelona. ALMEIDA, M. (1987) : El habla de las Palmas de Gran Canaria, Universidad de la Laguna, Sta. Cruz de Tenerife. ALONSO, A (1967-69) : De la pronunciación medieval a la moderna española, 2 vols., Madrid. ALONSO, A. (1926) : “La subagrupación románica del catalán”, in RFE 13, 1-38. ALONSO, A. (1947) : “Árabe -st- esp -ç-, español -st- árabe ch-”, in Publications of the Modern Association of America 62, 325-338 (reimpreso en Estudios Lingüísticos, Madrid, Gredos, 1967). ALONSO, A. (1954) : Estudios lingüísticos : Temas Hispanoamericanos, Gredos, Madrid. ALONSO, D. (1972) : Obras Completas, tomo 1, “Del Occidente Peninsular”, Gredos, Madrid, 291-533. (“Enxebre”, “El gallego leonés de Ancares y su interés para la dialectología portuguesa” (en colaboración con Valentín García Yebra), “El saúco entre Galicia y Asturias (nombres y supersticiones)”, “Junio y julio entre Galicia y Asturias”, “Notas sobre léxico y etimología”, “Dos voces portuguesas : estiar, sotaque”, “Gallegoasturiano engalar «volar» (casos y resultados de velarización de -n- en el dominio gallego)”, “Gallego bordelo, abordelar (sobre el par de encuarte en el Nordeste Peninsular)”, “Dos palabras gallego-asturianas”, “Narraciones orales gallego-asturianas”, “Ganado vacuno en San Martín de Oscos”. ALONSO, M. (1962) : Evolución sintáctica del español. Sintaxis histórica del español desde el iberorromano hasta nuestros días, Madrid. ALVAR, E. (1962) : Dialectología española, Madrid. ALVAR, M. (1953) : El dialecto aragonés. Gredos, Madrid. ÁLVAREZ BLANCO, R. / MONTEAGUDO, H. / REGUEIRA, X.L. (19956,1986) : Gramática galega. Galaxia, Vigo. ANDRÉ, J. (1949) : Études sur les termes de couleur dans la langue latine, París. ANGLADE, J. (1921) : Grammaire de l’ancien provençal ou ancienne langue d’oc, París. ARVINTE, V. (1967) : Die deutschen Lehnwörter in der rumänischen Mundarten, Berlín. ASÍN PALACIOS, M. (1920) : “Etimologías árabes”, in BAE 7, 356-65 (y en al-An 6 (1936-39), 451-62; 7 (1942), 477-78).

BAI 2 (59/132):Maquetación 1

20/8/07

11:44

Página 126

126 Introduction à la linguistique ibéro-romane AZEVEDO MAIA, C. de (1977) : Os falares fronteiriços do concelho de Sabugal e da vizinha região de Xalma e Alamedilha, Supl. IV da Revista Portuguesa de Filologia, Coimbra. AZEVEDO MAIA, C. de. (1977) Os falares fronteiriços do concelho de Sabugal e da vizinha região de Xalma e Alamedilha. Supl. IV da Revista Portuguesa de Filologia, Coimbra. AZEVEDO MAIA, C. de. (1986) : História do Galego-Português. Instituto Nacional de Investigação Científica, Coimbra. BADIA I MARGARIT, A. (1951) Gramática histórica catalana. Ed. Noguer, Barcelona (edición catalana Gramàtica històrica catalanak, Papers Bàsics Tres i Quatre, València, 1985). BADIA I MARGARIT, A. (1962) : Gramática catalana, 2 vols., Gredos, Madrid. BADIA I MARGARIT, A. (1964) : Llengua i cultura als països catalans, Eds. 62, Barcelona. BASSOLS, M. Fonética Latina, CSIC, Madrid. BEC, P. (1970-71) Manuel pratique de philologie romane, 2 vols., Picard, París. BEC, P. (1995) : La langue occitane, “Que Sais-je?” Nº1059, Presses Universitaires de France, Paris. BOLOGNESI, R. / FRÍAS CONDE, F. X. / HEERINGA, W. : Sardegna fra tante lingue. Il contatto linguistico in Sardegna dal medioevo a oggi. Casteddu / Cagilari : Editziones Condaghes (work in progress) (en imprenta) CARBALLO CALERO, R. (1971) : Gramática Elemental del Gallego Común, Ed. Galaxia, Vigo. CARRÉ ALVARELLOS, L. (1967) : Gramática gallega, A Coruña. CASTRO, I. (1991) : Curso de história da língua portuguesa, Universidade Aberta, Lisboa. CATALÁN, D. (1989) : Las lenguas circunvecinas al castellano, Paraninfo, Madrid [recoge los dos trabajos anteriores]. CATALÁN, D. / GALMÉS FUENTES, A. (1954) : Trabajos sobre el dominio lingüístico leonés, 2 vols., Madrid. CINTRA, L.F. Lindley (19842) : A linguagem dos Foros de Castelo Rodrigo. Seu confronto com a dos Foros de Alfaiates, Castelo Bom, Castelo Melhor, Coria, Cáceres e Usagres. Contibuição para o estudo do leonês e do galego-português do séc. XIII, Imprensa Nacional-Casa da Moeda, Lisboa. COROMINAS, J. (1960) : “La toponymie hispanique préromane et la survivance du basque jusqu’au bas Moyen Âge”, in VI Congrès International de Sciences onomastiques, Múnich. COROMINAS, J. (1972) : Tópica hespérica, 2 vols., Gredos, Madrid. COROMINES, J. (1943) : “Noms de lloc catalans d’origen germànic”, in Miscel·lània Pompeu Fabra, Buenos Aires, 108-132. COROMINES, J. (1990) : El parlar de la Vall d’Aran, Curial, Barcelona.

BAI 2 (59/132):Maquetación 1

20/8/07

11:44

Página 127

Bibliographie 127 COSERIU, E. (1954) : El llamado latín vulgar y las primeras diferenciaciones. Breve introducción a la lingüística románica, Montevideo. DIAS, A. E. da Silva (19705) : Sintaxe histórica portuguesa, Lisboa. DÍAZ Y DÍAZ, M. (1962) : Antología del latín vulgar, Gredos, Madrid. DOTTIN, G. (1916) : Les anciens peuples de l’Europe, Klincksieck, París. DUARTE, C. / ALSINA, A. (1984-86) : Gramàtica històrica catalana, Curial, Barcelona. ELCOCK, W. D. (1960) : The Romance Languages, Faber & Faber, Londres, 1960. ELCOCK, W.D. (1938) : De quelques affinités phonétiques entre l’aragonais et le béarnais, París. ELIA, S. (1978) : “Pronúncia quinhentista do português”, in CILFR 14, 197-219. FABRA, P. (1968) : Gramàtica catalana, Teide, Barcelona. FABRA, P. (1983) : La llengua catalana i la seva normalització, Eds. 62, Barcelona. FRADEJAS RUEDA, J.M. (1997) : Fonología histórica del español, Visor, Madrid. FRÍAS CONDE, F. X. “A lingua galega en Asturias. O difícil camiño cara ao subestándar”. In Revista de Literatura Catalana, Gallega y Vasca, VI. UNED, Madrid, 155168. 1999. FRÍAS CONDE, F. X. “Los derivados de ILLE e ILLUD en el gallego de Asturias”. Revista de Filología Románica 10, UCM, Madrid, 1993, pps. 241-252. FRÍAS CONDE, F. X. “O galego asturiano ou eonaviego : uma contribuição para a dialectologia galego-portuguesa”, in Seminário de Linguística, 3 (1999) Universidade do Algarve, Faro . Artículo de dialectología. 89-105 FRÍAS CONDE, F. X. “Proposta de notas normativas do galego de Asturias”. In A Freita 10 (I parte, pp. 40-50, 1997) y nº 11 (II parte, pp. 46-55, 1998). Eilao, Asturias. FRÍAS CONDE, F. X. “Sobre os bloques dialectais do galego : unha nova proposta”. In Revista de Filología Románica. pp. 241-256. Nº 14. Tomo I Madrid, 1997. FRÍAS CONDE, F. X. (1999) : “El sanabrés”. In Anuario del Instituto de Estudios Zamoranos “Florián Ocampo”. Diputación de Zamora FRÍAS CONDE, F. X. (2002) : “An Overview of Galician Socilinguistics” in Preceedings of the I International Workshop of Minority Linguistics FRÍAS CONDE, F. X. (2002) : “Su galitzianu, su catalanu e su sardu : comente arribar a una standardizatzione. Modellos e circustántzias”, in Atti del I Convegno Internazionale sulla Lingua Sarda. Freie Universität Berlin. Berlin. FRÍAS CONDE, F. X. O galego exterior ás fronteiras administrativas. VTP, Gijón, 1999. FRÍAS CONDE, F. X. “A fronteira entre o galego e o asturiano”, in Revista de Filología Románica, Universidad Complutense de Madrid (no prelo / en imprenta / in progress). FRÍAS CONDE, F. X. / LOPEZ SILVA, X.A. : “ As construccións con “se” en galego : o problema da súa natureza e clasificación”, in Actas do I Congreso Internacional de Lingüística. Universidade de Santiago, campus de Lugo, in Xosé Luís Regueira Fernández & Alexandre Veiga Da gramática ó diccionario. Estudios de lingüística galega. Santiago de Compostela : Universidade, 2001

BAI 2 (59/132):Maquetación 1

20/8/07

11:44

Página 128

128 Introduction à la linguistique ibéro-romane FRÍAS CONDE, F.X. “Consideraciones alrededor del género neutro en asturiano”, in Moderne Sprache 44, pp. 1-15. 2000. FRÍAS CONDE, F.X. “Relatório sobre a língua galega nas Astúrias”, in Agália 63/64, AGAL. Santiago de Compostela, 2000. 109-138 FRÍAS CONDE, F.X. El gallego exterior a las fronteras administrativas. Edición en CDROM. Universidad Complutense de Madrid, 2001. FRÍAS CONDE, F.X. Notes de lingüística asturlleonesa. VTP, Gijón (2001) FRÍAS CONDE, F.X. : “O elemento árabe en galego (I)”, in Revista de Filoloxía Galega e Portuguesa 1, A Coruña : Universidade da Coruña, 2000, 157-171. FRÍAS CONDE, F.X. : “O continuum entre galego e asturiano en Asturias, é xustificábel?”, in A Freita 15, MDGA : Eilao (Asturias), 10-14. 2000 FRÍAS CONDE, F.X. : Tópicos e atópicos : a relación do galego coa lusofonía I Encontro Internacional da Lingua Galega. Santiago de Compostela 2001 (no prelo / en imprenta / in progress) GALMÉS FUENTES, A. (1983) : Dialectología Mozárabe. Gredos, Madrid. GARGALLO, J.E. (1990) : Guía de lingüística románica, PPU, Barcelona. GRIERA, A. (1949) : Dialectología catalana, CSIC, Madrid. GUITART, J.M. / ZAMORA, J. (1984) : Dialectología hispanoamericana, Salamanca. GUITARTE, G. (1955) : “El ensordecimiento del zeismo porteño”, in RFE 39, 260283. HAADSMA, R.A. / NUCHELMANS, J. (1963) : Précis de latin vulgaire, Wolters, Groninga. HARRIS, M.B. / VINCENT, N. (eds.) (1987) : The Romance Languages, Croon Helm, Londres. HAUDRY, J. (1979) : L’indo-européen, «Que sais-je?», PUF, París. HENRÍQUEZ UREÑA, P. (1962) : El castellano de España y el castellano de América, Caracas. HERCULANO DE CARVALHO, J. (1958) : Fonética e fonologia mirandesa. Coimbra. HERMAN, J. (1970a) : Le latin vulgaire, “Que sais-je?” PUF, París. HERMAN, J. (ed.) (1987) Latin vulgaire, latin tardif, Niemeyer, Tubinga. HUBER, J. (1986) : Gramática do Português Antigo, Fundação Calouste Gulbekian, Lisboa. HUBSCHMID, J. (1960) : Mediterrane Substrate mit besonderer berücksichtigung des baskischen und der westöstlichen Sprachbeziehung, Francke, Berna. HUMBOLDT, H. Von, (1959) : Primitivos pobladores de España y Lengua Vasca, Minotauro, Madrid (versión original : Prüfung der Intersuchungen über die Urbewohner Spaniens vermittelst der Vaskischen Sprache, Berlín, 1821). INSTITUTO DA LINGUA GALEGA (1990) : Atlas lingüístico galego. Vol. 1 : Morfoloxía verbal, Fundación Barrié de la Maza, A Coruña. INSTITUTO DA LINGUA GALEGA (1995) : Atlas lingüístico galego. Vol. 2 : Morfoloxía non verbal, Fundación Barrié de la Maza, A Coruña.

BAI 2 (59/132):Maquetación 1

20/8/07

11:44

Página 129

Bibliographie 129 JUNGEMANN, F. (1953) : La teoría del sustrato y los dialectos hispano-romances y gascones, Gredos, Madrid. KONTZI, R. (ed.) (1982) : Substrate und Superstrate in den romanischen Sprachen, Wissenschaftliche Buchgeselschaft, Darmstadt. KOSCHWITZ, E. (1894) : Grammaire historique de la langue des Félibres, Greifswald. KREMNITZ, G. (1981) : Das Okzitanische. Sprachgeschichte und Soziologie. Niemeyer, Tubinga. KRÜGER, F. (1914) : Studien zur Lautgeshichte westspanischer Mundarten auf Grund von Untersuchungen an Ort und Stelle. Hamburgo. KRÜGER, F. (1925) : “Mezcla de dialectos”, in Homenaje a Menéndez Pidal, tomo 2, Madrid. KUEN, H. (1932-34) : “El dialecto de Alguer y su posición en la historia de la lengua catalana”, in AORLL 5, 212-277; 7, 41-112. KUHN, A. (1935) : “Der hocharagonische Dialekt”, in RLiR 11, París. LAKOFF, R.T. (1968) : Abstract Syntax and Latin Complementation, MIT Press, Cam LAPESA, R. : (19849) : Historia de la Lengua Española. Gredos, Madrid. LAUTENSACH, H. (1933) : “Die portugiesischen Ortsname, ein sprachlich-geographische Zusammenfassung”, in Volkstum und Kultur der Romanen 6, 136-165. LEITE DE VASCONCELOS, J. (1886) : Língoas raianas de Trás-os-Montes. Porto. LEITE DE VASCONCELOS, J. (1901) Estudos de Philologia Mirandesa, tomos I / II, Lisboa. Reedición de los dos volúmenes por la Câmara Municipal de Miranda do Douro en 1992 e 1993. LEITE DE VASCONCELOS, J. (1901) : Esquisse d’une dialectologie portugaise. París. Lexikon der Romanistischen Linguistik (LRL) (1991) : Vol. 5/2. Okzitanisch, Katalanisch/ L’ occitan, Le catalan., Niemeyer, Tubinga. LLORENTE MALDONADO, A. (1963-64) : “La toponimia árabe, mozárabe y morisca en la provincia de Salamanca”, in MEAH 12-13, 84 y ss. LOCKWOOD, B.W. (1972) : A Panorama of Indo-European Languages, Hutchinson University Library, Londres. LOPES, D. (1969) : Expansão da língua portuguesa no Oriente nos séculos XVI, XVII e XVIII, reedición de Portucalense Editora, Porto. LORENZO, E. (1966) : El español de hoy, lengua en ebullición, Gredos, Madrid. LRL II/2 (1995) = HOLTUS, G. / METZELTIN, M. / SCHMITT, C. (eds.) : Lexikon der Romanistischen Linguistik. Band II,2. Die einzelnen romanischen Sprachen und Sprachgebiete vom Mittelalter bis zur Renaissance / Les différentes langues romanes et leurs régions d’implantation du Moyen Âge à la Renaissance. Niemeyer, Tubinga. LRL V/2 (1991) = HOLTUS, G. / METZELTIN, M. / SCHMITT, C. (eds.) : Lexikon der Romanistischen Linguistik. Band V,2. Okzitanisch, Katalanisch / L’occitan, Le catalan. Niemeyer, Tubinga. MACHADO, J.P. (19672) : Origens do português, Lisboa.

BAI 2 (59/132):Maquetación 1

20/8/07

11:44

Página 130

130 Introduction à la linguistique ibéro-romane MAÍLLO SALGADO, F. (1983) : Los arabismos del castellano en la Baja Edad Media (Consideraciones históricas y filológicas), Salamanca. MALMBERG, B. (1961) : “Linguistique ibérique et ibéro-romane, problèmes et méthodes”, in StL 15, 57-113. MARCET, P. (1987) : Història de la llengua catalana, Teide, Barcelona. MATOS, L. (1963) : História da expansão da cultura portuguesa no Mundo, Instituto Superior de Ciências Sociais e Política Ultramarina. MEGGENEY, W. W. (1997) : “Sub-saharan lexicon in Afro-Brazilian Cantigas de pretos velhos (Umbanda) as clues to slave demography”, in Iberoromania 45, 26-43 . MEILLET, A. (1928) : Esquisse d’une histoire de la langue latine, Hachette, París. MEILLET, A. (1964) : Introduction à l’étude comparative des langues indo-européennes, Klincksieck, París. MENÉNDEZ GARCÍA, M. (1963) : El Cuarto de los Valles (Un habla del Occidente Asturiano). BIDEA, Oviedo, 1963. MENÉNDEZ PIDAL, R. (1933) : “El lenguaje del siglo XVI”, in Cruz y Raya VI. MENÉNDEZ PIDAL, R. (1950) : Manual de Gramática Histórica Española. Espasa Calpe, Madrid. MENÉNDEZ PIDAL, R. (1952) : “Modo de obrar el sustrato lingüístico”, in RFE 34, 1-8. MENÉNDEZ PIDAL, R. (1952) : Toponimia prerromana hispana, Gredos, Madrid. MENÉNDEZ PIDAL, R. (1962) El dialecto leonés, I.D.E.A., Oviedo (reedición puesta al día). MENÉNDEZ PIDAL, R. (1962) : “A propósito de L y LL latinas. Colonización suditálica en España”, in BRAE 34, 165-216. MENÉNDEZ PIDAL, R. (198719) : Orígenes del Español. Espasa Calpe, Madrid. MERINGER, R. (1923) : Lingüística indoeuropea, Madrid. MICHELENA, L. (1979) : “La langue ibère”, in Actas del II Coloquio sobre Lenguas y Culturas prerromanas de la Península Ibérica, Salamanca, 23-29. MOLL, F. de B. (1991) : Gramática Històrica Catalana. Universitat de València, València. MOLL, F. de B. (1993) : El Parlar de Mallorca. Ed. Moll, Palma de Mallorca. MOLL, F. de B. (199312) : Gramàtica catalana (referida especialmente a les Illes Balears), Palma de Mallorca. MONTEIRO, C.L. (19522) : Português da Europa e Português da América. Aspectos da evolução do nosso idioma, Rio de Janeiro. MONTENEGRO, A. (1949) : Osco y umbro, Madrid. MOURA SANTOS, M.J. (1967) : Os falares fronteiriços de Trás-os-Montes, separata da Revista de Filologia Portuguesa, tomo II, vol. XII-XIV, Coimbra. NAGORE LAIN, F. (1976) : El aragonés de Panticosa. Gramática. IEA. Huesca, 1986. NAGORE LAÍN, F. (1989). Gramática de la lengua aragonesa. Mira Editores, Zaragoza, 1989.

BAI 2 (59/132):Maquetación 1

20/8/07

11:44

Página 131

Bibliographie 131 NEIRA, J. (1955) : El habla de Lena, Oviedo. NEIRA, J. (1982) : El bable. Estructura e historia. Ayalga Ediciones. Gijón. NETO, S. da Silva (19572) : Manual de Filologia Portuguesa. História, problemas e métodos, Presença, Rio de Janeiro. NETO, S. da Silva (1970) : História da língua portuguesa. Presença. Rio de Janeiro. OLIVER ASÍN, J. (1928) : Origen árabe de rebato, arrobda y sus homónimos, Madrid. PENSADO, J. L. / PENSADO RUIZ. Santiago.

BAI 2 (59/132):Maquetación 1

20/8/07

11:44

Página 132

BAI 3 (133/178):Maquetación 1

20/8/07

11:45

Página 133

différences 133

LA INFLUÈNCIA ÀRAB EN CATALÀ Xavier Frías Conde C.E.S. DON BOSCO. UNIVERSIDAD COMPLUTENSE DE MADRID I.S.E.I.T. CLUNY. UNIVERSITÉ CATHOLIQUE DE PARIS

BAI 3 (133/178):Maquetación 1

20/8/07

11:45

Página 134

134 Introduction à la linguistique ibéro-romane

1. PRESENTACIÓ Al llarg d’aquestes pàgines ens proposem analitzar la influència que l’element àrab ha tingut sobre la llengua catalana. Per açò hem partit dels conceptes tradicionals dels estrats com a elements que serveixen per explicar per què hi ha una quantitat tan considerable d’elements d’origen àrab en aquesta llengua, però ens ha calgut comprendre quin fou el paper que hi van tenir els mossàrabs, la població cristiana de llengua romànica dins els territoris musulmans, ja que el concepte tradicional d’adstrat àrab no serveix per explicar la forta influència àrab a les llengües romàniques de la Península, perquè es tracta de quelcom molt més complex. Tot i que considerem que el català no és pròpiament una llengua iberoromànica, més aviat pertany a un grup diferent, l’anomenat occitanoromànic segons proposa Pierre Bec, en aquest cas sí que hem comptat el català com a llengua iberoromànica atesa la seva coincidència amb el castellà i el galaicoportuguès pel que fa a la presència d’arabismes. Però, és clar, que si comparem les llengües iberoromàniques i el català, les primeres han manifestat una empremta d’arabismes molt més gran, com hom podrà comprovar al llarg d’aquest estudi. D’altra banda, dins el domini català, els arabismes són molt més nombrosos al sud del domini, al País Valencià i fins i tot a les Illes Balears, a causa de la presència més prolongada d’àrabs i mossàrabs en aquests territoris. Açò es pot apreciar fàcilment en la toponímia, sent el nombre de noms de llocs molt inferior a Catalunya que al País Valencià. El nostre estudi té diverses parts, però no hem tractat del català isoladament, sinó que en general l’hem comparat amb les llengües pròpiament iberoromàniques, tot i que només en aquells punts on totes aquestes llengües coincideixen (generalment no hem inclòs aquells elements més nombrosos però específics del castellà i del galaicoportuguès que no es troben en català). La primera part és una anàlisi dels factors extralingüístics amb especial atenció als mossàrabs i llur parlars, el romandalusí. La segona presenta breument el lèxic d’origen àrab. La tercera se centra en l’evolució fonètica des de l’àrab fins al català. La quarta i última presenta una selecció de topònims d’origen àrab dins el territori catalanoparlant amb les etimologies dels noms de lloc. No es tracta, però, d’un estudi exhaustiu que necessitaria molt més espai. Volem fer una visió global del que suposa l’element àrab en la llengua catalana. Hem utilitzat alguns materials ja publicats per nosaltres que fan referència a tots aquests fenòmens, especialment dins el domini galaicoportuguès, però que són molt útils per comprendre quin és el paper dels mossàrabs en tot aquest procés.

BAI 3 (133/178):Maquetación 1

20/8/07

11:45

Página 135

Presentació 135

Per facilitar la ubicació dels topònims dins les províncies espanyoles, hem usat els antics codis de les matrícules d’automòbil. Per tant, els territoris del domini lingüístic català resten així: B: Barcelona, T: Tarragona, L: Lleida, GI: Girona, V: València; CS: Castelló, A: Alacant; IB: Illes Balears. A més, altres províncies que tenen zones de llengua catalana: H: Osca (es. Huesca), Z: Saragossa (es. Zaragoza), TE: Terol, MU: Múrcia. La resta de codis pertanyen, com hem dit, a altres províncies de fora del domini lingüístic català. No vull acabar aquesta presentació sense agrair a en Francesc G. Planas les seves correccions i els seus comentaris respecte a la llengua i la toponímia.

BAI 3 (133/178):Maquetación 1

20/8/07

11:45

Página 136

136 Introduction à la linguistique ibéro-romane

2. INTRODUCCIÓ 2.1. Propòsit Ens proposem de fer un estudi introductori de la influència de la llengua àrab sobre la llengua catalana, sense perdre de vista les altres llengües iberoromàniques —com ja hem indicat—, puix que en aquest domini, el lèxic àrab és el segon més important desprès del llatí. Sempre s’ha parlat del substrat àrab per explicar la seva penetració dins les llengües iberoromàniques, però com ja vàrem demostrar en algun article, l’entrada d’arabismes no es pot explicar per una qüestió de substrat sinó que és deguda a l’important paper que van jugar els mossàrabs com a pont entre les llengües iberoromàniques del nord i l’àrab. Sense ells, probablement les llengües iberoromàniques no tindrien tota la quantitat d’arabismes amb la qual compten avui. 2.2. Ubicació Els àrabs es van estar a la Península Ibèrica des del segle VIII fins al com és perfectament sabut. Llur presència tan prolongada deixà una profunda marca en les llengües iberoromàniques de manera que la segona font d’adquisició de lèxic d’aquestes llengües, com ja hem dit, és d’origen aràbic. Gràcies a la presència dels àrabs sobre terra peninsular i la posterior reconquesta del territoris del centre i el sud, la fragmentació dialectal a la Península Ibèrica va ser molt més petita que a França o Itàlia. Vicente García de Diego en diu al respecte (1950:56): XVI,

Sin la invasión mahometana, España sería igual que Francia, un tablero de varias decenas de dialectos vulgares, formados según las características de cada región. Aquesta influència es percep gairebé exclusivament en el lèxic i poc en la resta dels àmbits lingüístics, tot i que alterà substancialment el ritme accentual dels romanços ibèrics, com es veurà més endavant. L’àrab, però, no va introduir cap so nou en les llengües romàniques, com hom pensà durant molts anys (així, Antonio de Nebrija pensava al segle XVI que la /x/ castellana era una influència àrab).

BAI 3 (133/178):Maquetación 1

20/8/07

11:45

Página 137

Introducció 137

2.3. La qüestió del substrat i de l’adstrat La influència de l’àrab sobre les llengües romàniques ibèriques ha estat tradicionalment considerada com una influència d’adstrat, la qual cosa no és exacta com ja vàrem demostrar en algun estudi previ (Frías; 2000:162-63). En aquella ocasió, dibuixàvem un panorama nou per explicar quin era el paper de l’andalusí i del romandalusí. Cronològicament, la situació canvia segons les distintes èpoques; és a dir, que durant tot el temps de contacte araboromànic la situació fou variable. Hi hem distingit tres fases, relativament delimitades: 1a Fase: la relació entre el romandalusí i l’andalusí és de superstrat. Podem considerar que aquesta fase va des del segle VIII fins al XII aproximadament. L’àrab és la llengua dominant i el romandalusí és la llengua dominada, en una situació de bilingüisme diglòssic. A poc a poc, el llatí, la llengua escrita culta i religiosa dels mossàrabs perd terreny i és substituïda per l’àrab. Açò permet, a més, que l’àrab impregni més i més les estructures del romandalusí, que segueix sent una llengua romànica, però fortament arabitzada. 2a Fase: L’avanç dels romanços septentrionals cap al sud assimila les poblacions mossàrabs. Aquestes van perdre aviat llurs dialectes, però no sense abans influir en els parlars importats del nord. Si el romandalusí es torna un substrat de les llengües del nord, és clar que els elements àrabs que hi tenien passen també als romanços dels conqueridors; llavors, aquell element àrab és també un substrat. Aquesta nova etapa la podríem ubicar entre els segles XI i XV. No podem oblidar-hi les poblacions de moriscos que queden als territoris conquerits; molts dels àrabs musulmans que continuen vivint en aquestes zones coneixien el romanç i van tenir un efecte similar al dels mossàrabs sobre les llengües importades del nord. 3a Fase: coincidint amb la fase anterior, les traduccions que durant els darrers segles de l’Edat Mitjana hom fa des de l’àrab (i en menor mesura des de l’hebreu) als regnes cristians, van permetre l’entrada d’un important cabal d’arabismes lèxics (i fins i tot sintàctic que va tenir una influència molt gran en la literatura d’aquell temps). En aquest cas, les relacions entre el romanç i l’àrab literari (no l’andalusí, és clar) són d’adstrat. Per tant, la situació estratificada de l’àrab respecte als romanços és triple. Hom calcula que en espanyol i portuguès hi deu haver al voltant

BAI 3 (133/178):Maquetación 1

20/8/07

11:45

Página 138

138 La influència àrab en català

de 4000 arabismes lèxics entre formes primitives i derivades, mentre que en català aquesta xifra és considerablement inferior, no més de 1500, però amb la curiosa situació que són molt més nombrosos a les zones del sud del domini (País Valencià i Balears), a causa de la presència més prolongada de mossàrabs i moriscos en aquests territoris. També entre el gallec i el portuguès hi ha una diferència substancial d’arabismes, sent més nombrosos al sud de Portugal que al nord, i més encara que en gallec, però en aquesta darrera llengua hi ha molts més termes àrabs dels que normalment hom pensa (X. Frías Conde; 2000). No podem oblidar igualment la gran quantitat de topònims d’origen àrab que hi ha per tota la Península, però també amb major predomini a les zones del sud. 2.4. L’àrab andalusí: la seva importància Abans ja hem fet referència a l’àrab andalusí com a font per als estudis araboromànics ibèrics. La raó per estudiar-lo amb més cura és simple: els arabismes iberoromànics solen adaptar-se a les característiques dialectals de l’andalusí. Seria impossible explicar des de l’àrab clàssic formes de topònims com Jerez (es) o Gerês (pt), perquè ni el romanç les va deformar tant ni l’àrab clàssic les pronunciava així. Llavors, per als nostres estudis partirem d’un triple procés: 1. Forma de l’àrab clàssic antic1: {1} < }zk > jaras 2. Forma pròpia de l’andalusí {2} jerés 3. Forma romànica que en deriva: {3} Jerez (es), Gerês (pt) Pel que fa a la naturalesa homogènia o heterogènia de l’andalusí, un dels principals experts sobre aquests parlars, F. Corrientes (1977:1-2), els descriu com a una garba de dialectes, i hi afegeix: 1. Quan ací ens referim a l’àrab clàssic, no volem dir l’àrab clàssic actual, que és del segle XIX, sinó a l’estàndard àrab utilitzat com a llengua escrita i dialectalitzada a cada zona arabòfona. Sobre aquests detalls, hom pot consultar el nostre estudi (Frías; 2001), revista Ianua.

BAI 3 (133/178):Maquetación 1

20/8/07

11:45

Página 139

Introducció 139

El árabe hispánico es un haz dialectal resultante de la interferencia del sustrato y la interacción de los dialectos traídos a la Península Ibérica en el siglo VIII por unos cuantos miles de árabes. (...) Hemos llamado al árabe hispánico haz dialectal y no dialecto (...) [porque] el núcleo común predominaba y las características locales eran mínimas. El dialecte andalusí més conegut és el nassarita, el dialecte de Granada, tal com es parlava al segle XV durant la fase final de la Reconquesta, gràcies als estudis de Pedro de Alcalá. Cal dir, a més, que l’andalusí granadí estava fortament influenciat pels parlars romandalusins i també pel castellà, que ja en aquell temps era una llengua amb suficient prestigi. D’aquesta manera s’expliquen no sols la gran massa lèxica romànica, sinó també l’entrada de sons desconeguts en àrab com /p/ i /tS/. 2.5. El romandalusí 2.5.1. La importància del romandalusí Si en el punt anterior hem vist la importància de l’andalusí en tot aquest procés, no és menys la que hi té el romandalusí. Ja hem afirmat que la gran majoria dels arabismes lèxics introduïts a l’iberoromànic ho van fer a través del romandalusí, on es produeix la primera adaptació fonètica, potser la més important abans d’incorporar-se als romanços del nord. El procés es pot esquematitzar de la manera següent: Àrab clàssic antic Àrab andalusí Dialectes romandalusins Romanços del nord Per a una anàlisi més completa de la qüestió mossàrab, vegeu el nostre treball anterior a X. Frías (2000: 165-170). Afegirem, emperò, alguns elements de substrat romandalusí que ens ajudaran a comprendre certs comportaments fònics en les llengües del nord.

BAI 3 (133/178):Maquetación 1

22/8/07

17:06

Página 140

140 La influència àrab en català

2.5.2. La qüestió dels diftongs Pel romandalusí es pot explicar per què en espanyol es troba en alguns casos el diftong /ey/ i, en canvi, en portuguès les formes monoftongades /e/ i /o/, quan açò va respectivament contra llurs tendències evolutives. No és difícil d’explicar des del romandalusí, vist que hi havia dialectes que ja coneixien la monoftongació i d’altres que conservaven encara els diftongs primaris romànics en diferents graus: /aw/ ~ /ow/ i /ay/ ~ /ey/ Aquesta és una qüestió a la qual Galmés Fuentes hi va dedicar un estudi profund. Segons aquest autor (1983:141-143, 191-192, 225226), al segle XIII la situació entre els dialectes romandalusins és encara força conservadora. A València, Balears, Sevilla i Granada, es conservava sovint /ay/ (encara que a Granada ja hi havia /ey/, com encara es pot veure a la toponímia) i també /aw/, ja fos primari o secundari, sense que hi hagi notícies de /ow/. Però a Toledo (1983: 79), en canvi, sembla que el normal era /ey/ amb bastants casos documentats de monoftongació en /e/, tot i que s’hi manté /aw/. Amb tot, ens sembla molt probable que /o/ s’assolís en algunes zones, com al sud de Portugal, per dues raons: 1. Perquè el portuguès del sud pronuncia carpinteiro com a [kҷrpin6´teru], a més de que en la llengua estàndard sona sempre /o/, pronunciació que irradia des del sud; ambdues pronunciacions són, segurament, atribuïbles al substrat mossàrab. 2. Perquè només des del romandalusí s’expliquen formes monoftongades com: alfoz (< alhѭawz) o xeque2 (< šayx) i aldea (antic per aldeia, on hi ha una iod antihiàtica, típica del portuguès; compareu amb el gallec i asturià aldea), aljofre (< aljawhar) Encara que en espanyol i català els diftongs romànics són monoftongats segons llurs hàbits fonètics, hom troba, però, alguns exemples de diftong conservat, tant en el lèxic com en la toponímia: < dÃ|«[ > az-zayt > azeite (pt), aceite (es), i derivat azzaytún > azeitona (pt), aceituna (es)

2. No obstant, es coneix una forma antiga portuguesa xeique (C. Michaëlis; 1946:305)

BAI 3 (133/178):Maquetación 1

20/8/07

11:45

Página 141

Introducció 141

< zÀ_«[ > albayţar > albéitar, (es) albeite (ga), alveitar (pt). < »´Ãv°«[ > almudayna > Almudaina (PM), però Almudena (M), amb el diftong tractat segons els hàbits castellans. < vÃ{»˜¬£ > qala3at Zayd > Calaceit (TE), però també es coneix Calacete. < » Äˆ«[> aşşayfa > aceifa (es), ceifa (ga, pt) El normal és que en espanyol i català hi hagi monoftongació, mentre que en galaicoportuguès es conserven els diftongs decreixents < ½«[ > assawţ > assot (ct), açoite (pt), azoute (ga), azote (es) < ºzÄo_«[ > albuḥayra > Albufera (ct), Albufeira (pt) Una segona raó per explicar per què es conserva el diftong en certs casos en català i castellà és que aquests mots van tenir una entrada en la llengua, quan la tendència a la monoftongació ja no era vigent. Un altre element característic de molts arabismes iberoromànics és el passatge de /st/ i /§ÿ/ a /tst/ i finalment a /ts/, que veurem més endavant. 2.5.3. L’amalgama de l’article als arabismes És molt probable que calgui també atribuir al romandalusí l’amalgama de l’article àrab a una gran quantitat d’arabismes del galaicoportuguès, però que sorprenentment llur nombre és molt menor en català i pràcticament inexistent en les altres llengües romàniques (i els casos que hi ha són normalment manlleus castellans a aquestes llengües). Només acudint a uns pocs exemples, podem veure com el castellà i el galaicoportuguès presenten en molts casos en què el català no té l’article àrab aglutinat: Galaicoportuguès

Castellà

Català

azucre / açúcar

azúcar

sucre

almacén / armazém

almacén

magatzem

alcatifa

(alfombra)

catifa

algazara

algazara

gatzara

alcanfor / alcânfora

alcanfor

càmfora

Però hi ha molts altres casos en els quals el català sí que presenta l’article coincidint amb les altres llengües iberoromàniques:

BAI 3 (133/178):Maquetación 1

20/8/07

11:45

Página 142

142 La influència àrab en català

Galaicoportuguès

Castellà

Català

arroz

arroz

arròs

alcoba / alcova

alcoba

alcova

alcovite

alcahuete

alcavot

alfil

alfil

alfil

anil

añil

anyil

Els casos d’arròs i anyil semblen no tenir l’article amalgamat, però no és així. Ja des de l’àrab, la /l/ s’assimilava a la consonant següent sempre que aquesta fos una sibilant, una dental, /n/ o /r/. Doncs, la forma àrab seria AL-RUS > AR-RUS i així la varen rebre els mossàrabs. I pel que fa a anyil, el procés és encara més complex: AL-NÍL > AN-NÍL, d’on prové annil; després, el tractament de /nn/ va rebre diferents tractaments segons cada llengua iberoromànica: /n/ en galaicoportuguès i /ø/ en català i castellà. Tractarem d’aquest fenomen, des d’un punt de vista fonètic, més endavant. La qüestió de l’amalgama fou objecte de nombrosos estudis i se n’han tret conclusions molt diverses. Steiger (1948-1949: 1-62) hi forneix una explicació de tipus psicosocial que no serveix per explicar tot el fenomen, tot i que és una raó que cal tenir en compte. Ell afirma que l’amalgama de l’article i el nom no és exclusiva de l’iberoromànic sinó que hom també troba la mateixa situació als manlleus àrabs del berber: lmenún, lebtix, lmäsmäs. La teoria de Steiger va ser recollida per Corrientes (1999: 59), tot i que aquest segon autor no ho contempla com a un mecanisme psicosocial, sinó que explica que una bona part dels pobladors musulmans peninsulars eren berbers i que aquesta tendència passà també al romandalusí. Hom pot, fins i tot, parlar de xifres pel que es refereix a la presència de l’article amalgamat en aquestes llengües. Els arabismes amb en castellà (i en galaicoportuguès les xifres serien similars) són el 60%, mentre que al segle XIII eren el 74% segons Solà-Solé (1968: 275-285); en canvi, aquesta xifra es redueix al 32% en català, menys de la meitat. Les raons que forneix aquest autor per explicar el nombre menor de casos d’amalgama de l’article són dues: la primera, que el català presenta una major resistència a acceptar esquemes aliens; la segona, que en català oriental les vocals /a/ i /e/, en posició àtona, es neutralitzen en [], la qual cosa provocaria que es confongués l’article romànic amb l’àrab.

BAI 3 (133/178):Maquetación 1

20/8/07

11:45

Página 143

Introducció 143

El segon argument sembla poc convincent, puix que en català oriental es confon l’article el amb la contracció al, la qual cosa, en certs casos, pot donar lloc a confusió, probablement major que la que es produiria per confondre amalgamat amb el. D’altra banda, en català antic l’article masculí no era el, sinó lo (i ho és encara dialectalment), el qual no provocaria cap confusió, i menys encara en femení, on mai es pot confondre amb la. Així i tot, les coses no són del tot clares per explicar per què en català hi ha més casos d’article amalgamat. Podem acceptar la primera raó de Solà-Solé, però sembla insuficient. La qüestió segueix encara oberta. Però tornant als motius que expliquen l’amalgama en general en les llengües iberoromàniques, a més de l’explicació donada abans per Steiger i Corrientes, caldria recórrer també a motius interns del romandalusí. L’article determinat, en aquests dialectes, va sofrir un procés d’unificació com en àrab (X. Frías; 2000: 171), probablement per la influència del superstrat, la llengua dels dominadors: ILLU > elo ILLOS > elos ILLA > ela ILLAS > elas

> el >al

Aquesta forma única i invariable de l’article en romandalusí està copiosament documentada (Galmés Fuentes; 1983;113) i és l’única que apareix en tota la toponímia romandalusí: Alpuente, Alconchel, Almonte, etc. Per tant, el romandalusí identificà l’article propi i l’àrab i així el transmeteren. I van fer el mateix amb els topònims i altres termes com alberge (es. albérchigo > PERSICU), alcayata (es., < CAIA), alpendre (ga-pt, “rafal”). La tendència a interpretar aquest com a part integrant de molts vocables es va estendre al romanços del nord, sobretot, en castellà. Aquests són alguns exemples —tots romànics— amb assimilat: almadreña (es., junt amb madreña) de *MATERINEA, almena (es) de MENA, almendra d’AMIDDULA (però gallec améndoa i portuguès amêndoa, així com català ametlla) i alborzo (es) d’ARBUTEU, alpiste (< PISTUM), alpechín (< FAECINUS), almorta (i dialectalment almuerta (< MORTA); en asturià hom troba albuertu (< ABORTU); en portuguès apareix en alporão, alpantesma, etc. La tendència a incloure la síl·laba inicial arribà a l’asturià alcordar (< ACCORDARE). En català es percep en ILICINA > alzina.

BAI 3 (133/178):Maquetación 1

20/8/07

11:45

Página 144

144 La influència àrab en català

2.5.4. El fonema /tЀ/ Aquest fonema es troba en bastants topònims de tota la Península que han conservat llur nom mossàrab. Al domini català hi ha: Elx, Llutxent o Fornalutx. A la resta dels dominis: Carabanchel al castellà i Alconchel al portuguès, en els quals hom hi veu a més el sufix –iel (< –ELLU) que perviu juntament amb –uel (< –OLU) en infinitat de topònims.

BAI 3 (133/178):Maquetación 1

20/8/07

11:45

Página 145

Aspectes lèxics dels arabismes 145

3. ASPECTES LÈXICS DELS ARABISMES 3.1. Camps lèxics Els arabismes es troben en molts camps lèxics, que van des de la vida quotidiana fins al llenguatge científic i tècnic. A part de la terminologia culta, que ja hem comentat que penetrà a través de les traduccions, tota la resta entrà mitjançant els mossàrabs Aquesta no és pas una llista exhaustiva d’arabismes. Només s’hi reflecteixen els més comuns, no sols en català, sinó també en les altres llengües iberoromàniques agrupades per camps lèxics3. Hem donat l’etimologia en primer lloc i després les formes resultants en iberoromànic. No hem inclòs un gran nombre d’arabismes que sí existeixen en les altres llengües iberoromàniques però que manquen en català, alguns tan comuns com l’espanyol aceite i portuguès azeite, que en català és oli, d’origen llatí, o l’espanyol i el portuguès tabique, que en català és envà. En alguns casos concrets, l’arabisme es troba en el català del sud o meridional (valencià), però no existeix en el català del nord; en aquests casos hem marcat el vocable com (cat. mer.) 3.1.1. Vida militar zÀ¯Ç zo_«[ zÀ¯Ç ¿z˜«[ −Ä«v«[ »£yv«[ }z\ «Ç zk´s«[

amír > emír (príncep) amír albḥar / amír almá al3aríd (protesta)4 addalíl (guia)

emir (ct, es, pt, ga) almirall (ct), almirante (es, ga, pt) alarit (ct), alarido (es, ga, pt) adalil (ct), adalid (es), adaíl (ga, pt) adarga (ct, es, ct, pt)

addaraqa > adarqa (escut) alfáris > alféres (genet) alferes (pt, ct), alférez (es, ga), alxanjar alfange (ct, pt),

3. Prenem alguns dels exemples oferts per Iorgu Iordan i Maria Manoliu en el Manual de Lingüística Románica, volum II, pp. 133-144, variant-ne l’etimologia que aquests autors donen en alguns dels casos. També hem afegit alguns elements que no figuren en aquest estudi. 4. En tot cas, es tracta d’una forma antiga. Avui s’usa Š[zc—É amb aquell valor.

BAI 3 (133/178):Maquetación 1

20/8/07

11:45

Página 146

146 La influència àrab en català

y½œ°«[ −_«[

> alxanjer (punyal) almugawwar (qui fa incursions) aţţabl > attabal (tambor)

alfanje (es), alfanxe (ga) almogàver (ct), almogávar (es, pt, ga) tabal (ct), atabal (es, ga), atabale (pt)

3.1.2. Administració »˜ÀŒ«[ Š\¤«[ ^z«[ z¿{½«[

aldea (ct, es, ga, as), adday3a (aldea, llogaret) aldeia (pt) alqádí > alkaldi (jutge) alcalde (ct, es, ga, as) arrabad > arrabád raval (ct), arrabal (es), arrabalde (ga, pt, as) alwazír (ministre) agutzil (ct), alguacil (es, ga), alguazil (pt)

3.1.3. Indústria ¥À_´˜«[ »^zŒ°«[ y½Ÿ\¨«[ `«\£ z¨«[ ¥¬

al3anbíq

alambí (ct), alambique (es, ga, pt) almadraba (cop, tall) almadrava (pt, ct), almadraba (es, ga) alkáfúr > alkanfúr càmfora (ct), alcanfor (es, pt, ga) qálib > kalíb calibre (ct, es, ga, pt) as-sukkar sucre (ct), azúcar (es), azucre (ga), açúcar (pt) ţalq talc (ct), talco (es, pt, ga)

3.1.4. Agricultura »Ä£\ˆ«[

aşşáqiya > aşşekiya

»Ä³\ˆ«[

aşşániya

sèquia, séquia, síquia (ct), acequia (es, ga), acéquia (pt) sínia (ct), aceña (es), azenha, azena (pt), acea (ga)

BAI 3 (133/178):Maquetación 1

20/8/07

11:45

Página 147

Aspectes lèxics dels arabismes 147

3.1.5. Comerç »—\´‡ y[u ŠzŸ y\‘´£

dár şiná3a fard (càrrega) qinţár

»^½§y

rakúba

™^z«[ »Ÿ¿z˜b Á‘^[z¯

ar-rub3 ta3aríf marábiţí > marabiţí (propi dels almoràvids) ad-diwán (administració; sofà)5 duana, divan (ct), aduana, diván (es), diván (ga), divã (pt)

²[½¿v«[

dàrsena (ct), dársena (es), farda (ct), fardo (es, ga, pt), quintar (ct), quintal (es, ga, pt) rècula (ct), recua i recova (es), recova (pt) arrova (ct), arroba (es, pt, ga) tarifa (ct, es, pt, ga) maravedís (ct), maravedí (es, pt, ga)

3.1.6. Indumentària i½^\^

bábúj

È_£

qabá2

‰³z_«[

alburnus > alburnús

babutxa (ct)6, babucha (es, ga, pt) gavany (ct), gabán (es, ga), gabão (pt) barnús (ct), albornoz (es, pt, ga)

3.1.7. Objectes d’ús corrent ºzj

jarra

»^[z£ » À¤«[

qarába > carafa alqaţífa

gerra (ct), jarra (es, pt), xerra (ga) garrafa (ct, es, pt, ga)7 catifa (ct)8, alcatifa (ga, pt)

5. El terme àrab posseeix ambdós significats i, com es pot veure, ha deixat una doble marca en alguns dels romanços ibèrics, tot i que amb significats diferents, a causa de llur entrada en diferents moments. Duana és anterior que divan, però deriva d’una forma adduwána < addiwána. 6. Aquest terme entrà a través del francès babouche en el s. XIX, segons Coromines. La forma catalana sembla ser un manlleu del castellà. 7. Entrada probablement a través de l’italià caraffa. 8. El significat que adquireix de catifa és propi de l’àrab andalusí, perquè en àrab clàssic significa “vestit de seda”.

BAI 3 (133/178):Maquetación 1

20/8/07

11:45

Página 148

148 La influència àrab en català

izs«[

alxurj

y[½„«[

aššawár

»¯y\

ţárima > taríma (llitera) ţása

»~\

alforja (ct, es), alforge (pt), alforxa (ga) aixovar (ct), ajuar (es), enxoval (pt, ga) tarima (ct, es), tarimba (ga, pt) tassa (ct), taza (es, ga), taça (pt)

3.1.8. Plantes ¢½£z_«[ ²\k³ w\_«[ ½¬^ »¤_o«[ ½ƒzs«[ 쑤«[ {z«[ »¿z´ ~É ¾v´· z°b μ~½«[ ²[z —|«[

albarqúq

albercoc (ct), albaricoque (es, ga), albircoque (pt) albáðinján albergínia (ct), berenjena (es), beringela (pt), berinxela (ga), ballúţ bellota (cat. mer.)9, bellota (es), bolota (pt) alḥabaqa alfàbrega, alfabreguera (ct), albahaca (es), alfavaca (pt) alxaršúf carxofa, escarxofa (ct), alcachofa (es), alcachofra (ga, pt), alquţn > alqoţón cotó (ct), algodón (es, ga), algodão (pt) ar-ruz arròs (ct), arroz (es, pt, ga) isfannariya safanòria (ct), çahanoria > zanahoria (es) cenoura (pt), cenoira, cenoria (ga) tamr hindi (dàtil indi) tamarinde (ct), tamarindo (es, ga), tamarinho, tamarindo (pt) assawsan > assusána assutzena (ct), azucena (es, ga), açucena (pt) azza3farán safrà, safranera (ct), azafrán (es, ga), açafrão (pt)

9. En català del nord es diu gla, del llatí GLANDE. Succeeix igual entre gallec i portuguès, on el primer té landra, llatí, front al portuguès bolota, àrab.

BAI 3 (133/178):Maquetación 1

20/8/07

11:45

Página 149

Aspectes lèxics dels arabismes 149

3.1.9. Arquitectura »_¤«[ ¾z^

alqubba (cúpula) barrí (exterior)

ºzˆ¤«[

alqaşr

alcova (ct, pt), alcoba (es, ga) barri (ct), barrio (es), bairro (ga, pt) alcàsser (ct), alcázar (es, ga), alcáçar (pt)

3.1.10. Animals ]z¤˜«[

al3aqrab > al3aqráb

»³½c«[

attúna

»Ÿ[y|«[

zaráfa

aliacrà (ct mer.), alacrán (es, ga), alacrão (pt) tonyina (ct), atún (es, ga, as), atum (pt) girafa (pt, ct), jirafa (es), xirafa (ga)

3.1.11. Ciència z_s«[

aljabr

q\´°«[

al-manáx (clima)

z ‡

şifr

}Çz«[ d°~

samt arrá2s11

(d°~)zÀ•³

nadír (assamt)

àlgebra (ct), álgebra (es, pt), álxebra (ga) almanac (ct), almanaque (es, pt, ga) zero, xifra (ct)10, cero, cifra (es, ga), zero, cifra (pt) zenit (ct), cenit (es), zénite (pt), cénit (ga) nadir

3.1.12. Altres elements ]\^y

rabáb > rabéb

rabell (ct), rabel (es, pt, ga)

10. La forma àrab şifr fou llatinitzada com a ZEPHYRUM que esdevindria en italià zero, forma adoptada per quasi totes les llengües romàniques. De la culta deriva, alhora, cifra. 11. Segons Coromines, la forma zenit es podria atribuir a una mala lectura de zemt, forma que es percep com a més coherent a partir del vertader ètim samt > semt.

BAI 3 (133/178):Maquetación 1

20/8/07

11:45

Página 150

150 La influència àrab en català

u½˜«[

al3úd (pal; llaüt)

y½_´

ţumbúr (instrument de corda) tambor (ct, es, pt, ga) az-zahra atzar (ct), azar (es, pt, ga),

ºz·|«[

llaüt (ct), laúd (es), alaúde (pt), laúde (ga)

Al mateix temps, l’àrab ha servit com a transmissor en la introducció de termes d’altres llengües, algunes tan remotes com el farsi o el sànscrit, però també d’altres molt més properes com el grec i, fins i tot, el llatí. D’aquestes dues últimes llengües, en mostrem alguns dels termes introduïts a través de l’àrab: Termes d’origen grec: Db.4 PL:ÎH

{z«[ Æ\À°À¨«[

arrus (ja s’ha vist) alkímyá2

2,D:ÎH

¯zc«[

atturmus > tarmús

alquímia (pt, ct), alquimia (es, ga), tramús (ct), altramuz (es, ga), tremoceiro (pt),

assukkar (ja s’ha vist) qítára al3anbíq (ja s’ha vist)

guitarra (ct, es, pt, ga)

alqaşr (ja s’ha vist) dínár albarqúq (ja s’ha vist)

dinar

.VP”D4H z¨«[ 642VD0 ºy\gÀ£ –:$4> –46@H ¥À_´˜«[

Termes d’origen llatí: CASTRA DENARIU PRAECOQUUS

zˆ¤«[ y\´¿u ¢½£z_«[

3.2. Influències secundàries En bastants casos, els termes catalans, i en general iberoromànics, no procedeixen directament de l’àrab, però no hi ha cap dubte que llur forma o estructura ha sofert alguna influència d’aquesta llengua. Sovint un fenomen ja es podia trobar latent en romanç, potser amb un origen llatí, es va desenvolupar o reforçar completament per la influència de l’àrab.

BAI 3 (133/178):Maquetación 1

20/8/07

11:45

Página 151

Aspectes lèxics dels arabismes 151

3.2.1. L’addició de {a-} amb valor causatiu verbal L’addició de la vocal protètica té un sentit causatiu en àrab en la dita quarta forma verbal , afa3al, és a dir, una estructura {aKKvKa}, front a la primera {KvKvKa}. Eva Salomonski (1944) va afirmar, fins i tot, que era una influència àrab, tot basant-se en el funcionament comparatiu entre l’àrab i els romanços. El valor causatiu àrab es pot comprovar en els següents exemples, on apareixen la primera i la quarta formes de determinats verbs: 1a forma ðazina (=estar trist) karuma (=ser honrat) mát (=morir) daxala (=entrar)

> > > >

4a forma aðzana (=entristir) akrama (=honorar) amáta (=matar) adxala (=introduir)

Eva Salomonski va fixar-se en matar i amatar del castellà antic per arribar a tal conclusió, tot basant-se en altres verbs amb valor causatiu en aquesta mateixa llengua, com aminorar, acalorar, ablandar. Però la qüestió és que tots aquests verbs tenen el seu origen en el llatí amb la preposició prefixada {AD-}. Així i tot, aquesta autora atribueix la seva major presència en les llengües iberoromàniques a la influència de la mateixa construcció en àrab, amb el prefix {a-} de valor causatiu. Aquesta teoria sembla massa plausible, i explicaria perfectament l’origen matar en totes les llengües iberoromàniques, vist que podria derivar de l’àrab mát (=morir) a través de la seva forma causativa amát, la qual es reflectiria en el castellà antic i encara en l’asturià amatar. Aquesta opinió és també admesa per Carolina Michaëlis de Vasconcellos (1946: 304), on explica que aquesta veu és un terme del joc d’escacs i que encara es conserva com a nom: mat (ct.), mate (es., ga., pt.). Coromines, emperò, li cerca un origen llatí poc convincent. 3.2.2. Els sufixos {–í} i {-ona} El sufix {-i} és molt abundant en català, especialment per designar gentilicis. El seu origen és clarament llatí, {–INU}, però la seva evolució l’ha confós amb el prefix àrab, fins al punt que la seva presència en català es molt més gran que en castellà o galaicoportuguès. És així que coincideixen l’àrab i el català per designar els gentilicis de ciutats com Barcelona – Baršilúna, puix que en català és barceloní i en àrab baršelúny. També és influència àrab el canvi de la vocal final dels topònims romans acabats en {–ONA}, no exclusiu del català: OLISIPONE > Lisbone

BAI 3 (133/178):Maquetación 1

20/8/07

11:45

Página 152

152 La influència àrab en català

> Lisbona > Lisboa (/n/ cau en portuguès); BARCINONE > Barcelona; TARRACONE > Tarragona. L’àrab no té /-e/ final, de manera que la vocal final s’adaptà als hàbits articulatoris d’aquesta llengua, que té /-a/ com vocal final pròpia del gènere femení. 3.2.3. L’expressió de temps futur i passat És molt normal en iberoromànic utilitzar expressions de futur i passat amb valor adjectival amb una clàusula de relatiu. El seu ús avui és exclusivament relatiu al futur en les llengües iberoromàniques, però en àrab s’usa també amb expressions de passat. Heus ací els exemples romànics: l’any/el mes que ve (ct), el año/mes que viene (es), o ano/mês que vem (pt), o ano/mes que vén (gl). Tal estructura s’utilitza igualment en àrab: < ÁÎ\j¾x«[®½Ä«[ > alyawm allaDi já2iy (=l’any que està venint) < a\Ÿ¾x«[®½À«[ > alyawm allaDi fát (=l’any que va passar) En català no existeixen moltes de les altres influències no lèxiques que sí que es troben en galaicoportuguès i castellà12, especialment les referides a elements morfològics i fins i tot sintàctics que van entrar en aquestes llengües. El català en va quedar fora; per tant, la gran majoria dels elements àrabs que hom troba en aquesta llengua són merament lèxics, àdhuc les influències secundàries a les quals fèiem referència abans.

12. Ens referim a elements com aquests: a) demostratius: há (he aquí) > hé > ahe (es ant), afé (pt ant) > he (es) en les combinacions he aquí, hete aquí. En català vet aquí trobem elements llatins, com en francès voilà. b) indefinits: fulán (=un qualsevol, en tal) > fulano (es, pt, ga), mán kán (=el que sigui) > mengano (es); c) preposicions i locucions diverses: hattà > hata (es ant; clàssic fasta > modern hasta por encreuament amb facies), atá > até (pt); marra (=una vegada) > (de) marras (es); báţil (= inútil; lliure[ment])> (de/en) balde (es, ga), (de/em) balde (pt). d) interjeccions: wa šá2 Alláh (=vulgui Déu) > ojalá (es), oxalá (pt, ga); harre > arre (es); yá: antiga partícula de vocatiu que es troba en textos antics castellans.

BAI 3 (133/178):Maquetación 1

20/8/07

11:45

Página 153

différences 153

4. EVOLUCIÓ FONÈTICA 4.1. Un llarg procés De la mateixa manera que el català ha sofert una evolució d’ençà el llatí, els termes àrabs s’han hagut d’adaptar a la fonètica del català (i de les altres llengües romàniques de la Península). Ja en un primer moment, tal com hem esmentat abans, la primera adaptació dels arabismes fou la que van patir en boca dels mossàrabs, els quals adaptaren mínimament aquests termes. La segona adaptació va ser ja en les llengües del nord, en un moment en què aquestes llengües encara es trobaven en procés de formació. No obstant, els arabismes no arribaren tots plegats en un determinat moment de la història del català ni dels altres romanços ibèrics, sinó que llur incorporació fou molt lenta, al llarg de diferents segles. Tampoc no podem oblidar que l’àrab andalusí presentava les seves pròpies característiques dialectals i que no podem pas partir de l’àrab clàssic com a llengua d’origen de la immensa majoria dels arabismes, com també hem explicat. Per tant, oferim un esquema de l’evolució dels fonemes àrabs al català, per la qual ha estat inevitable fer comparacions —quan ha calgut— amb les altres llengües iberoromàniques. 4. 2. Evolució del vocalisme D’entrada, l’àrab clàssic només posseeix tres vocals, amb valor llarg i breu. Són aquestes: /a/, /a:/, /i/, /i:/, /u/, /u:/. Des d’un punt de vista fonètic, les breus són una mica més obertes que les llargues (com també succeeix en anglès amb /i:/ i /i/ o /u:/ i /u/). Aquest grau d’obertura, malgrat ser petit, féu que el parlants dels diferents romanços, en alguns casos, les interpretessin com a vocals diferents. Això explicaria per què trobem en català, castellà i galaicoportuguès casos molt nombrosos de /e/. Hi ha un element que caracteritza els manlleus àrabs del català enfront dels de les altres llengües. Es tracta de la manca de vocal paragògica, puix que el català no en té necessitat com passa en les altres llengües, a causa dels seus plurals consonàntics. Així, el terme àrab almanáx és almanac en català però almanaque en espanyol i galaicoportuguès, on la vocal paragògica és un element adoptat en aquestes dues llengües.

BAI 3 (133/178):Maquetación 1

20/8/07

11:45

Página 154

154 La influència àrab en català

En principi no sembla gaire clar que l’àrab andalusí distingís entre vocals llargues i breus. Probablement els dos fonemes havien confluït en un de sol, de manera que la distinció entre vocals llargues i curtes en àrab andalusí era una qüestió probablement tan sols fonètica. En qualsevol cas, a través del filtre del romandalusí, el valor llarg o breu es va perdre amb seguretat. Àrab cl. Andalusí Romanç Comentaris /a/

> /a/

> /a/

Hi trobem el fenomen de l’‘imala’, molt estès en els parlars àrabs occidentals actuals. La ‘imala’ provoca que la vocal central es mogui cap a la posició inicial, en dos o tres graus, depenent del dialecte (en andalusí es troben els dos graus): /a/ > [e] > [i]. Normalment es distingeix entre dos tipus d’‘imala’: • ‘Imala’ condicionada: que es produeix perquè en la següent síl·laba hi ha /i/: şáqya > şíqya > síquia. • ‘Imala’ espontània: que es produeix sense influències de vocals veïnes i que afecta principalment /a:/ més que /a/. Exemples d’imala en el domini català: < ®Ø~Á´^ > Bani Salám > Beni Salém > Binissalem o Benissalem (IB) La ‘imala’ s’inhibeix en presència de les consonants velars (tafxím) i això s’aprecia en els romanços: alaqwás > Alaquàs (V), Lacuás (MU) aşşánya > sènia, sénia i sínia (ct), aceña (es), azenha (pt) L’‘imala’ possiblement es va generalitzar a l’Al-Andalus només després del

BAI 3 (133/178):Maquetación 1

20/8/07

11:45

Página 155

Evolució fonètica 155

segle XIII, quedant limitada al període nassarita. Els exemples anteriors a aquesta època eren considerats vulgars però deixaren llur empremta en els romanços. > []

> //

Aquest fenomen és més freqüent en portuguès però també hi ha exemples en català. < …§[z¯ > Marrákiš > Marrokoš > Marroc < ºzˆ^ > Başra > Başara > Başora > Bassora < ][zƒ > širáb > šaráb > xarop, aixarop (ct), xarope (ga-pt), però espanyol jarabe (antic xarabe) sense labialització. < »Ÿ\°«[ > almasáfa > almusáfa > Almussafes (V) < »_¤«[ > alqabba > alcova (ct, pt), alcoba (es) Cal tenir en compte que els prefixos mu-, ma- i mi- s’intercanvien fàcilment en àrab dialectal, la qual cosa és aplicable no sols a Almussafes sinó també a altres casos.

[æ], [e]

/e/

És un canvi molt freqüent en tots els dialectes àrabs actuals, especialment quan es tracta d’una vocal curta i hi ha consonants velars a prop. En andalusí va passar sovint a [e] i així va aparèixer en els romanços: < zÀ¯[ > (príncep) amír > emír > emir

BAI 3 (133/178):Maquetación 1

20/8/07

11:45

Página 156

156 La influència àrab en català

< Á´^ > (fills de) bani- > beni- > Beni(de molts topònims) /i:/

/i/

/i/

En general es manté, especialment quan era llarga i resultava tònica. < μÀ¨¯ > miskín > mesquí (ct), mezquino (es), mesquinho (pt), mesquiño (ga) < ºz¿|k«[ > (l’illa) aljazíra > Alzira (V), Algeciras (C)

/i/

[], [e]

/e/, /i/

El seu timbre oscil·lant arribà al romanç. Cal tenir en compte que /e/ pot venir tant de [æ] com de []. Per tant, molt sovint /a/ i /i/ àtones àrabs conflueixen en una /e/ romànica, la qual cosa succeeix encara als diversos dialectes àrabs. < »˜´ˆy[u > (casa de construcció) dár şiná3a > dàrsena < μÀ¨¯ > (miserable) miskín > mesquí (ct), mezquino (es), mesquinho (pt)

/u/

/u/

En presència de labiovelar: < »³[½Ãv«Ç > ad-diwána > ad-duwána > duana (ct), aduana (es)

/u:/

/u/

/o/

Poques vegades /u/ es conserva. En la majoria dels casos passa a /o/. < ²½°_« > laymún > llimó, llimona (ct), limón (es, ga), limão (pt). < ª½o¨«[ > alkuћúl > alcohol Però: < `k«[ > (pou) aljubb > aljibb/aljubb > aljub (ct), però: aljibe (es), alxibe (ga), algibe i aljube (pt)13

BAI 3 (133/178):Maquetación 1

20/8/07

11:45

Página 157

Evolució fonètica 157

/u/

/u/

/o/

Igual que abans. No és en absolut refutable que /u/ > /o/ ([o]) succeís a causa de la percepció que en tenien els parlants dels romanços del nord: < 쑤«[ > (cotó) alqoţn > alqoţon > cotó (ct), algodón (es, ga), algodão (pt)

4.3. Evolució dels diftongs L’àrab andalusí es va mostrar molt conservador pel que fa al manteniment dels diftongs. Fins i tot, als darrers temps les monoftongacions eren força escasses, per la qual cosa les monoftongacions romàniques es deuen a un procés panromànic, on segurament el romandalusí no hi va tenir res a veure, puix que aquest dialecte era, en general, molt conservador en aquest aspecte. En posició àtona, els diftongs van perdre el primer element, la qual cosa és molt freqüent en els dialectes àrabs actuals): laymún > limún > llimó, llimona (ct), limón (es, ga), limão (pt). Els diftongs secundaris resultaren tenir poca predisposició a monoftongar. Açò és degut a que la forma clàssica, amb atur glotal o amb ayn es va interpretar com a un hiatus en romanç. La majoria d’ells no arribaren a monoftongar en romànic. Steiger (1932) manté també aquesta teoria, com es pot veure tot comparant el simple aşşawt > assot14 (es. azote, ga. azoute, pt. açoute) amb alqá2id > alcaid (es, ga-pt alcaide). Igualment, Federico Corrientes (1977: 31) hi està d’acord, tot dient-ne: This could only mean that, in Arabic loanwords, Romance monphthongization did not always obtain because of the speaker’s awareness that these were foreign words

13. Amb una diferència de significat, perquè algibe és depòsit, com en espanyol, però aljube és una presó. 14. De totes maneres, hi ha un fenomen curiós en català, i és que s’hi conserven més casos de diftong que en castellà, quan totes dues llengües mostren tendència a la monoftongació. Així, almudayna > Almudena (M), però Almudaina (IB), o šayx > xeque (es. an., mod. jeque), però xeic.

BAI 3 (133/178):Maquetación 1

20/8/07

11:45

Página 158

158 La influència àrab en català

Així i tot, aquesta tendència no sempre s’acompleix i hom pot trobar exemples de monoftongació de diftongs secundaris, a causa, probablement, d’una incorporació molt primitiva en romanç: < u[½¤«[ > alqawwád > alcavot (ct), alcovite (ga, pt), però espanyol alcahuete amb el diftong conservat. 4.4. Evolució del consonantisme Normalment, les consonants geminades no han tingut cap efecte sobre els romanços, i eren tractades com a simples, un fenomen que ja arrenca del propi andalusí. Les úniques excepcions a aquesta norma foren /ll/ i /nn/, les quals tractarem més endavant. Per tant, les consonants que oferim com a simples en els següents quadres poden perfectament ésser dobles etimològicament, però llur tractament és el mateix. Àrab cl. Andalusí Romanç Comentaris /b/

/b/

/b/

És així en la majoria dels casos: al-barqúq > albercoc (ct), albaricoque (es, ga), albricoque (pt), al-burnus > barnús (ct), albornoz (es, pt, ga)

/v/

/v/

Succeeix sovint en català i portuguès. En el català actual de bona part de Catalunya no és més que una qüestió ortogràfica perquè no hi ha distinció entre /b/ i /v/. almadraba > almadrava (ct, pt), almadraba (es, ga). arrub3a > arrova (ct, pt), arroba (es, ga).

/f/

És un cas molt estrany, però hi ha algun exemple:

BAI 3 (133/178):Maquetación 1

20/8/07

11:45

Página 159

Evolució fonètica 159

< »^½zs«[ > al-xarrúfa > garrofa (ct), però algarroba15 (es), alfarroba (pt, ga). /p/

Hi ha bastants casos. La presència de /p/ en àrab andalusí és un fenomen que ha estat mencionant abans i que ha estat afavorit pel romandalusí. En andalusí existia una variant velaritzada [pʨ] de /b/ que en romànic s’identificà amb /p/ en tres casos: a) en posició final, b) geminada i c) a prop de consonant velar16: < »‘^[y > (fortalesa) rábiţa > Ràpita (Ta), però Rábida (H), Ràbade (LU). < ][zƒ > (beguda) širáb > xarop, aixarop (ct), xarope (ga, pt), però espanyol jarabe < ]Øj > (aigua de roses) juláb > juléb > julep (ct), julepe (es), julepo (pt), xulepe (ga) La presència de /p/ en final absolut és normal en català, ja que /-b/ > /-p/ automàticament: < ]zs«[ > (lloc deshabitat) alxarb > Alfarb (V) < ][|¯ > (claveguera) > almizáb > Misep (A)

/f/

/f/

/f/

És la solució més general:

15. La /g/ castellana i catalana per /x/ àrab és relativament normal. Vegeu-ho més endavant. 16. Altres casos iberoromànics, desconeguts en català, són: < `Ä^|«[ > (raïms, panses) az-zabíb > azzibíb > acipipe (es); < ]z«[ > (most) arrubb > arrope (es), però portuguès arrobe.

BAI 3 (133/178):Maquetación 1

20/8/07

11:45

Página 160

160 La influència àrab en català

< »ˆ ˆ «[> alfaşfaşa > alfals (ct), alfalfa (es, pt, ga) (l’elefant) alfíl > alfil /m/

/m/

/m/

És la solució més general. laymún > llimó, llimona (ja s’ha vist) En posició final, en gallec, castellà i portuguès /-m/ > /-n/ (fins i tot alfaquim en portuguès no representa /m/, sinó vocal nasal), però en català sí que s’ha mantingut: < ±~\£ Á´^> Baní Qásim > Benicàssim (A) < ±«\~ Á´^ > Baní Sálim > Binissalem o Benissalem (IB) Probablement per hipercorrecció el català presenta /-m/ a magatzem de maxázin (cf. espanyol almacén i portuguès armazém). Corrientes (1977: 36) admet que /-m/ > /-n/ era normal al dialecte andalusí de Granada, la qual cosa afavoriria la tendència romànica de /-m/ > /-n/.

/w/

/w/

/vo/

És un tractament normal en romanç perquè el diftong, especialment en posició inicial, era prou estrany: alqawwád > alcavot (ja s’ha vist)

/gw/

És el cas més comú de wádi (=riu), freqüent als topònims: Guadalest (escàs en català, però habitual en espanyol i portuguès; en aquesta segona llengua, a més, wádí > odi-). També: alwazír > agutzil (ct), alguacil (es), aguazil (pt), aguacil (ga)

BAI 3 (133/178):Maquetación 1

20/8/07

11:45

Página 161

Evolució fonètica 161

/j/

/j/

/v/

diwán > divan

/ø/

Normalment en posició intervocàlica: < ²½À· Á´^ > Baní Hayyún > Benifaió (V)

/t/

/t/

/t/

Normalment es conserva igual, sense sonorització. < » Ä¤«[ > alqaţífa > catifa (ct), alcatifa (pt)

/d/

/d/

/d/

Es conserva a la majoria dels casos: addiwana > duana (ja s’ha vist)

/t/

Normal en posició final, però també en altres casos (cf. alcavot): al3úd > llaüt (ct), laúd (es), alaúde (pt, ga) < v¬_«[> albalad > albalád > Albalat (V) Però Baní Mawdúd > Benimodo (V)

/ţ/

/t/

/t/

En àrab clàssic aquesta consonant tenia un caràcter velar, però als registres més baixos va acabar no distingint-se:

ţarḥ > (deducció) tara qiţrán > quitrà (ct), alquitrán (es), alcatrán (ga), alcatrão (pt). < ]½«[ > aţţúb > tova (ct), però adobe (es, pt, ga) /d/

/d/

A més, /ţ/ es va confondre en molts casos amb /d/, de tal manera que també pot presentar /d/ en romanç,

BAI 3 (133/178):Maquetación 1

20/8/07

11:45

Página 162

162 La influència àrab en català

com hom ha vist a l’exemple anterior en castellà, gallec i portuguès; però també en portuguès antic existia algadrom en lloc del modern alcatrão. Cal tenir en compte que la /d/ romànica fou transcrita en àrab com a /ţ/. Doncs, topònims com Granada o Córdoba presenten en àrab les formes Garnaţa i Qurţuba, respectivament. /n/

/n/

/n/

Normalment es conserva, excepte en gallec i portuguès on pot caure en posició intervocàlica, segons les tendències d’aquest diasistema. En català és normal que es perdi en posició final, seguint també una tendència pròpia d’aquesta llengua: miskín > mesquí < ²½Ä· Á´^ > Baní Hayyún > Benifaió (V) < ²¼zÀs Á´^ > Baní Xayrún > Benifairó (V)

/-ñ/

Només en català en posició final: < Æ\_£ > qabá2 > qabán > gavany (ct), gabán (es) La /-n/ protètica va ser tractada com en afany, menys en català.

/nn/

/nn/

/ñ/ ca, es; Hi ha casos de palatalització, especial/n/ ga, pt ment quan es tracta d’entrades primerenques, quan encara /nn/ > /ñ/ en romanç: < −À´«[ > (el Nil) > anNíl > anyil (ct), añil (es)

BAI 3 (133/178):Maquetación 1

20/8/07

11:45

Página 163

Evolució fonètica 163

//

//

//

En general es conserva en totes les posicions qaşr (ja s’ha vist).

/l/

És possible en posició final absoluta17: < zÀ ´«[ > (trompeta) annafír > anafil (ct, pt, ga), añafil (es) < y\´£ > qinţar > quintal alwazír (ja s’ha vist).

Ø

Hi ha alguns casos: < zk´s«[ > alxanjar > alfange (ct, pt), alfanje (es), alfanxe (ga)

/d/

Molt escàs: almunastír > Almonacid (V, CU, GU, SO, TO, Z) però Almonesir (CS).

/r/

/r/

/r/

La geminada s’interpreta igual, com a forta. És molt freqüent quan hi ha assimilació de l’article: arrus (ja s’ha vist)

/θ/

/θ/

/t/

La interdental es va conservar en andalusí, i tot que avui és normal en alguns romanços (castellà, gallec), a l’època medieval era desconeguda. Les

17. Sobre aquesta qüestió, afirma Corrientes (1977: 43. n.51): As long as for the Sp[anish] Ar[abic] documents do not yield spelling for those items, we may assume that the change took place in Romance, especially in cases of multiple spelling, some of them being closer to known Arabic forms. En qualsevol cas, no ens sembla que el canvi // > /l/ sigui tan freqüent als romanços del nord, per la qual cosa podríem considerar la possibilitat que la transformació es dugués a terme en romandalusí, com també passa en la actualitat en els dialectes meridionals de l’espanyol.

BAI 3 (133/178):Maquetación 1

20/8/07

11:45

Página 164

164 La influència àrab en català

grafies medievals usades per transcriure-la foren molt diverses: , o . N’hi ha poques mostres en català, però heus ací algunes: < hÃvo«[ > (el Hadith) > al-H¥adiθ > alhadet (medieval) qiθara > guitarra (ja s’ha vist). /ᾩ/

/ᾩ/

/dz/

Són molt pocs els exemples catalans. En les altres llengües les solucions són molt variades: /d/, /z/, etc. < ²w[Ì°«[ > almúáᾩin > muetzí (ct), almuédano (es), almuadem (pt)18 També sembla clar que en aquest cas la interdental es va conservar en àrab andalusí. En canvi, a báDinján > albergínia (ct), berenjena (es), berengela (pt), berenxela (ga), el procés hauria estat /ᾩ/ > /dz/ > /dZ/ > /Z/ en català, però /ᾩ/ > [δ] > /d/ > // a les altres llengües, sent els tres últims passos romànics.

/d/

/d/

/ld/

En un primer moment, tots els romanços ibèrics van presentar aquesta solució pel valor velar del fonema àrab. A l’oïda dels parlants de les llengües romàniques va sonar /ld/ i així va quedar en molts exemples: adday3a > aldea (ct mer., es, ga), aldeia (pt) alqáêi > alcalde

18. El català muetzí, i també l’espanyol almuecín (antic almuezín), s’expliquen per assimilar /ᾩ/ àrab a /dz/ romànic. Fins i tot és possible que /ᾩ/ > /z/ ja tingués lloc en àrab, com passa actualment amb la pronunciació de cultismes en bastants dialectes àrabs (com per exemple a Egipte).

BAI 3 (133/178):Maquetación 1

20/8/07

11:45

Página 165

Evolució fonètica 165

< ^z«[ > (els voltants) arrabad > ar rabád > raval (ct, on s’ha produït la reducció típica /-ld/ > /-lt/ > /-l/ en posició final), arrabal (espanyol antic, i en topònims, arrabalde), arrabalde (ga-pt). /d/

Sembla que els vocables amb aquesta forma són d’entrada posterior dins la llengua: < Šz˜«[ > (mostra) al3ard > alardo19 (ct mer., amb sufix augmentatiu), alarde (es, ga, pt)

/t/

/ţ/, /z/, /d/

/t/, /d/

Aquest fonema es va perdre molt aviat en andalusí per confusió amb d’altres de la sèrie dental. Quan va passar al romànic va prendre diferents solucions, representades gràficament , o . El que sembla evident és que /d/ i /t/ van confluir en andalusí, com també succeeix en molts dialectes àrabs actuals.

< y½ ’ > ţafúr > tafur (ct, pt, ga), tahur (es) < z •°«[ > (el victoriós) almutaffar > Almudàfer (V, L), Almudáfar (HU). /s/, /ş/

/s/

/ts/

La /s/ àrab tenia una pronunciació molt avançada cap al paladar: [sʑ], per aquest motiu en romanç s’interpretà com /ts/. No obstant, en català presenta sovint /s/ a causa de presentar el pas /ts/ > /s/. A més, la velar ja no es distingia de la no velar en àrab andalusí:

19. Simulacre de combat entre moros i cristians celebrat anualment amb motiu de la festa patronal en algunes localitats valencianes, DIEC.

BAI 3 (133/178):Maquetación 1

20/8/07

11:45

Página 166

166 La influència àrab en català

tása > tassa (ct), taza (es, ga), taça (pt). < ºzˆ˜°«[ > (molí d’oli) alma3şára > almàssera (ct mer.), almazara (es, ga), almaçara (pt) /š/

És possible en alguns casos20: şifr > xifra (ct), però cifra (es, pt, ga) Aquesta sembla una tendència del tot romànica, que en iberoromànic té cert paral·lelisme amb termes llatins: SAPONE > xabón (ga), jabón (es), però sabó (ct), savão (pt); SURDU > xordo (ga), però sord (ct), sordo (es) i surdo (pt).

/š/

/š/

/š/

Normalment es va mantenir igual en romànic21. aš-šawár > aixovar (ct), ajuar (es), enxoval (ga-pt) šaráb > xarop, aixarop (ct), jarabe (es), xirope (ga-pt) < ºy\„_«[ > (bona notícia) albašára > albišra > albíxeres (ct), però: albricias (es), alvíçoras (pt), albízoras (ga), alvízoras (as)

/z/

/z/

/dz/

Contra el que es podria pensar, /z/ àrab no s’identificà amb /z/ romànica, sinó amb /dz/, en un clar paral·lelisme entre /s/ àrab i /ts/ romànica. En tot cas, aquesta /dz/ després va seguir els mateixos processos que si tingués pro-

20. El procés invers, és a dir, que /s/ romànic fos transcrit com /š/ en àrab, està perfectament documentat. Una mostra en són els topònims: HISPALIS > Išbíliya, OLISIPONE > Lišbúna, etc. De fet, bastants topònims tenen modernament /š/, car del llatí van passar al romanç a través de l’àrab: SAETABIS > Xàtiva, SARAMBA > Xarama (actual Jarama a Madrid). 21. En espanyol modern va arribar a /x/ segons les seves tendències fonètiques.

BAI 3 (133/178):Maquetación 1

20/8/07

11:45

Página 167

Evolució fonètica 167

cedència romànica, arribant a /z/ en portuguès actual i /θ/ en castellà i gallec (confluint, per tant, amb /ts/ àrab i romànica). El català és l’única llengua peninsular on /dz/ s’ha conservat en la majoria dels casos degut a la seva permanència en la llengua actual22: alwazír > agutzil (ja vist). < ºy[|œ«[ > (loquacitat, soroll) alǵazzára > gatzara (ct), algazara (es, ga), algazarra (pt) < ²|s°«[ > almaxzin > magatzem (ct), almacén (es), armazém (pt), armacén (ga) //

En alguns casos però amb el procés sofert ja en romanç: < » [y{ > ziráfa > girafa (ct, pt), jirafa (es), xirafa (ga) < Áb\³{ > (individu de la tribu berber Zeneta) zanáti > zenéti > genet (ct), jinete (es, però antic genete), ginete (pt), xinete (ga)

/d/

/g/

/g/

En un primer moment, la gim de l’àrab va tenir aquesta pronunciació velar. S’ha considerat que és una influència iemenita (però és també normal en àrab egipci del nord). La prova

22. Aquest procés es pot resumir d’aquesta manera segons les diverses llengües romàniques ibèriques: • /ts/ romànic i àrab > /s/ en portuguès, gallec atlàntic i català (però /s/ velar encara al nord de Portugal); > /θ/ en castellà i la majoria del gallec (així com en asturià i en aragonès). • /dz/ romànic > [D] en castellà, gallec i català antics > /θ/ en castellà i gallec, però Ø en català modern; > /z/ en portuguès. • /dz/ àrab > igual que /dz/ romànic en espanyol, gallec i portuguès; > /dz/ en català.

BAI 3 (133/178):Maquetación 1

20/8/07

11:45

Página 168

168 La influència àrab en català

que va ésser així als primers temps es troba en el molts topònims llatins que els àrabs van transcriure amb /g/, alguns dels quals tindran després /d/: GALLAECIA > Jallíqíya > Galicia TAGUS > Tajuh > Tajo (es), Teijo (pt) //

//

Ja es troba en una segona fase, quan aquesta era la pronunciació pròpia de l’andalusí. Cal observar que en aquest dialecte àrab tenia un valor fricatiu (com al nord d’Àfrica i al Líban encara avui), mentre que en àrab clàssic és africat. Per tant, //23 es troba a la majoria de les veus romàniques aljubb, ja vist < »_k > jubba > jupa (ct), chupa (es)

/l/

/l/

/l/

Es va conservar normalment, excepte intervocàlica en alguns exemples galaicoportuguesos segons els hàbits fònics d’aquest diasistema. alqala3a > Alcalá. Gairebé tots els casos que presenten l’article al- assimilat valen com a exemples.

/ll/

/ll/

/λ/

Paral·lelament al que succeïa amb /nn/, /ll/ presenta molts de casos de palatalització en català i castellà < »¬œ«[> alǵulla > argolla (ct, es), argola (ga) < ½¬^ > ballúţ > bellota (ct mer., es), bolota (pt)

23. Cal no oblidar que // evolucionà al segle XVI a /Ѐ/, trobant-se en aquest estat actualment tot el gallec i quasi tot l’asturlleonès, mentre que posteriorment en castellà va seguir evolucionant fins a /x/.

BAI 3 (133/178):Maquetación 1

20/8/07

11:45

Página 169

Evolució fonètica 169

/k/

/k/

/k/

Normalment conservada. alkimyá2 > alquímia (ct, pt), alquimia (es, ga) alkáfúr > càmfora káfir (infidel) > cafre

/q/

/q/, /k/, /g/24

/k/

És una de les possibles solucions25: alqiţrán > quitrà (ja s’ha vist). albarqúq > albercoc (ja s’ha vist). alqubba > alcova (ct, pt), alcoba (es, ga).

/x/

/x/

/g/

I l’altra: addaraqa > darga (ct), adarga (es, pt, ga) qabá2 > gavany (ct), gabán (es, ga), gabão (pt), qaráfa > garrafa (ct, es, pt, ga) qíţára > guitarra (ct, es, pt, ga)

/k/

Era un altre fonema desconegut en els romanços ibèrics, ni el castellà d’aquella època el posseïa, però si /h/ aspirada de F- inicial llatina. Doncs va tenir molts diferents tractaments. El tractament com a /k/ té una base clàssica, vist que el fonema /x/ va ser transcrit en llatí com . Es tracta, però, del fonema romànic més a prop de /x/ àrab: šayx > xeic (ct), jeque (es), xeque (pt, ga).

24. Als dialectes àrabs aquest fonema ha sofert molts canvis diversos. Fent-ne una revisió molt ràpida, podem afirmar que /q/ es conserva a bona part del Magrib i Iraq, ha evolucionat a /g/ a Tunis, Líbia, alt Egipte, ha esdevingut /k/ a Jordània i s’ha convertit en atur glotal al baix Egipte, Líban, Palestina i Síria. 25. Probablement la diferència de tractaments es deu als diversos moments d’entrada dels arabismes al romanç. Mentre l’hispanoàrab va mantenir /q/, aquest fonema es va transcriure com a /k/ romànic, però posteriorment /q/ > /g/, i es va identificar amb el romànic /g/. En qualsevol cas, Corrientes (1977:53) afirma que /q/ àrab identificat amb /g/ romànic és a causa de la sonorització que havia sofert el fonema àrab.

BAI 3 (133/178):Maquetación 1

20/8/07

11:45

Página 170

170 La influència àrab en català

< » _¬r > xalífa > califa alxaršúfa > carxofa, escarxofa (ct), alcachofa (es, ga), alcachofra (pt) En algunes ocasions no es va conservar: alfaxxár > Alfara (topònim de València), alfar (es), però Alfacara (GR)

/R/

/R/

/g/

També és possible: xarrúfa > garrofa (ct), algarroba (es), però portuguès afarroba maxzin > magatzem (ct)

/f/

És a causa de la manca de distinció entre /x/ i les altres aspirades, com veurem més endavant: alxanjar > alfange (ct, pt), alfanje (es), alfanxe (ga) alxurj > alforja (ct, es), alforge (pt), alforxa (ga)

/g/

En àrab era una consonant fricativa (de fet és la /R/ uvular francesa) mentre que en romànic és oclusiva, però en general totes dues es varen identificar, vist que hom hi intuïa /G/. En tot cas, sembla que en andalusí aquest fonema també es podia confondre amb /x/, el qual també pot presentar /g/ en romanç com hem vist abans. alǵazzára > gatzara

Ø

Va succeir així en alguns casos, quan ja en àrab es va confondre amb . Això explica per què en alguns casos no ha deixat cap mena d’empremta: < v¿zœ«[ > (el crit) al ǵaríd > alarit (ct), alarido (es, pt, ga), però en portuguès també algarido.

BAI 3 (133/178):Maquetación 1

20/8/07

11:45

Página 171

Evolució fonètica 171

/3/

/3/

Ø

Aquest fonema gutural, propi de l’àrab, no va ser reconegut i es va perdre en gairebé tots els casos, assimilant-lo a la vocal anterior o posterior. No es conserva en maltès: < Á^z— > 3arabí > àrab (ct), árabe (es, ga, pt) < z°—> 3umar > Omar azza3farán > safrà (ct), azafrán (es, ga), açafrão (pt).

/g/

S’ha confós amb aquest fonema romànic en alguns casos a causa del seu caràcter gutural: < »À^z˜«[ > (la llengua àrab) al3arabiya > algaravia (ct, pt), algarabía (es, ga) < ºu[z˜«[ > (ballesta) al3arráda > algarrada (ct, es, pt, ga)

/ḥ/

/ḥ/

/f/

L’àrab clàssic té tres jocs d’aspirades, però /ḥ/ es va confondre amb /h/ als registres més baixos, sense oblidar que fins i tot /x/ va entrar en aquest joc de confusions. Doncs, podem afirmar que, en els registres més col·loquials, les tres consonants havien de comportar-se més o menys així: /x/ /h/ /ḥ/

[h]~[ḥ] (arxifonema /H/)

En romanç fou molt freqüent identificar l’aspirada amb /f/, segurament a través de /h/ > [H] > /f/:

BAI 3 (133/178):Maquetación 1

20/8/07

11:45

Página 172

172 La influència àrab en català

< ºzÀo_«[ > (llac) albu∂ayra > Albufera (ct), Albufeira (pt) /h/

/h/

/f/

En general va tenir el mateix tractament de /ð/: < ²½À·Á´^ > Baní Hayyún > Benifaió (V)

//

//

Ø

Va desaparèixer en posició implosiva: azzahr > atzar (ct), azar (es)

Ø

L’atur glotal és un altre element típicament semític. Existeix en alemany (però sense valor consonàntic) i en sard per fonètica sintàctica en alguns dialectes —quan /k/ desapareix en quedar intervocàlica, com su cane que es pronuncia /su´anε/ en lloc de la més usual /su´γanε/. Normalment no deixa cap mena d’empremta en romanç: al-kímyá2 > alquímia (pt, ct), alquimia (es, ga) almu2ad¸ in > muetzí (ct), almuédano (es), almuadem (pt), muecín (ga) Així i tot, quan queda en posició final absoluta és freqüent que en iberoromànic prengui una consonant paragògica26: al-qabá2 > gavany (ct), gabán (es, ga), gavão (pt)

26. Altres exemples iberoromànics: < Æ[z¨«[ > alkirá2 > alquiler (es); alqaná2 < alqaná > -canal (de topònims); albanná2 > albanné > albañil (es), alvanel (pt).

BAI 3 (133/178):Maquetación 1

20/8/07

11:45

Página 173

différences 173

5. LA TOPONÍMIA 5.1. Els topònims àrabs Dins el domini lingüístic català la presència de topònims varia dependent del nord o del sud. A Catalunya no hi ha una gran quantitat de topònims d’origen àrab, mentre que a les Illes Balears i especialment al País Valencià llur nombre és altíssim. L’explicació d’aquesta diferència és històrica. La presència dels musulmans a Catalunya fou molt més curta que a la resta del domini. A més, com succeïa amb els arabismes lèxics, els mossàrabs hi tenen un paper important, puix que la majoria d’ells tenien noms àrabs. Només volem donar algunes notes respecte a l’estructura que presenten els topònims d’origen àrab en català. D’entrada, sobta el gran nombre que comença per beni-. Això és a causa del costum àrab d’anomenar les localitats fent referència als descendents del fundador. Beni significa fills (de), la qual cosa fa referència als pobladors, que eren fills del fundador. Doncs, aquesta estructura d’un nom en nominatiu més l’antropònim en genitiu és molt corrent, com veurem més endavant. Aquesta estructura té una certa semblança amb la llatina VILLA + antropònim en genitiu, on molt sovint només resta l’antropònim. Però no sols apareix beni en plural, també alguna vegada hi trobem bin, en singular, i en alguns casos masa, forma romanitzada de manzil, veu que significa llar, el més equivalent probablement al VILLA dels romans. També la menció d’una característica del terreny és un element que tenen en comú tant la toponímia d’origen àrab com d’origen romà; com hom veurà al llarg de la presentació (Cf. lloc ombrívol, claveguera, etc.). Per a aquest estudi, hem seguit bàsicament les etimologies de Federico Corrientes (1977). Tots els topònims que hem pres d’ell van marcats amb un asterisc (*). Tota la resta són nostres. No podem fer un inventari complet de tota la toponímia d’origen àrab al domini català, per a la qual caldria un espai molt més gran que aquest; no obstant, hem triat aquells que ens semblen més interessants, ordenats alfabèticament segons llur forma actual i assenyalant la província on es troben. Cal dir que molts dels topònims aquí presentats tenen una forma igual o semblant en altres parts de la Península Ibèrica, però només tractarem els topònims catalans.

BAI 3 (133/178):Maquetación 1

20/8/07

11:45

Página 174

174 La influència àrab en català

5.2. Topònims àrabs Abenromà (A): ibn Rumán*: el fill d’en Ruman Adaia (V, IB): aêêa3ya* : aldea, llogaret Ademús / Ademuz (V): addamús*: lloc ombriu Albaida (V): albayêa* : la blanca Albatera (A): alwatíra*: el camí Alberic (V): alwaríq*: fullat, amb forma de fulla Albufera (V, IB): albuћayra: el llac (en realitat és “mar petit”, diminutiu de baћr, “mar”). Albuixec (V): abu Isћáq* : el pare de n’Isaac Alcàsser (V): alqaşr : fortalesa Alcossebre (CS): alkuzáybar*: el petit coriandre o celiandre Alcosser (V): alquşayr : el petit palau. És el diminutiu de alqaşr, “alcàsser”. Alfacs (els) (T, A): alxaqq*: barranc Alfarb (V): alxarb*: lloc inhabitat Algaida (IB): alġayda*: matoll Algímia (CS, V): aljami3*: la mesquita Algorfa (A): alġurfa: cambra, habitació Almàixara (CS): almašjara*: boscos Almàssera (V): alma3şara*: premsa del vi Almizep (A): almizáb*: la claveguera Almudaina (IB): almudayna: la ciutadella Alzira (V): aljazíra*: l’illa Benicolet (V): bani Xulayd*: els fills d’en Culaid Benifaió (V): bani Ħayyún*: els fills d’en Haiun Benifairó (V): bani Xayrún*: els fills d’en Cairun Benifaldó (IB): bani Xaldún*: els fills d’en Caldun Benifaró (V): bani Hárún: els fills d’en Harun Benifato (A): bani Fatћún*: els fills d’en Fatun Benigàlip (A): bani Ԍálib*: els fills d’en Ghálib Benijòfar (A): bani Jawhar*: els fills d’en Jàuhar Benimodo (V): bani Mawdúd* : els fills d’en Maudud. Benissalem o Binissalem (IB): bani Salám* : els fills d’en Salam Binigomar (IB): bani 3umar*: els fills de n’Omar Carxe (el) (MU): xarj : sortida, eixida Catamarruc (A): iqtá3 almaћrúq*: feu del cremat Catarroja (V): iqtá3*: feu. Només el primer element és àrab; el segon és romànic.

BAI 3 (133/178):Maquetación 1

20/8/07

11:45

Página 175

La toponímia 175

Guadalaviar (V): (al)wádi alabyaê*: el riu blanc (actual riu Túria) Massalcoreig (L): manzil Qurayš*: la llar d’en Quraix Massanassa (V): manzil Naşr*: la llar d’en Nàsser Mofarès (IB): mufarríj*: agradable Olocau (V, CS): al3uqáb*: l’àliga Orba (V, A): awroba*: una certa tribu berber Rafal (V, IB, A): raћl*: rellevament. També presenta les formes Ràfol (A,V) i Rafel (A) Ràpita (T, L): rábiţa*: fortalesa Sueca (V): suwayqa* : mercat petit Vinaixa (L): ibn 3ayša*: el fill d’en Jesús

BAI 3 (133/178):Maquetación 1

20/8/07

11:45

Página 176

176 Introduction à la linguistique ibéro-romane

BIBLIOGRAFIA ALONSO, A. (1947): “Árabe -st- esp -ç-, español -st- árabe ch-”[reimpreso en Estudios Lingüísticos, Gredos : Madrid, 1967], en Publications of the Modern Association of America 62, 325-338 ––– (1957): “Las correspondencias árabigo-españolas en los sistemas de sibilantes”, en RFH 8, 12-76. ALVAR, M. “Arabismos”, entrada na Enciclopedia de la Cultura Española I, 404-406. ––– (1957): “La raíz árabe n-q-l ‘transportar’ y el andaluz añeclí(n) ‘artesa de azuda’”, en MEAH 6, 87-97. ––– (1956): “El arabismo (an)nā’ūra y su difusión en la toponimia peninsular”, en BF 16, 1-13. ASÍN PALACIOS, M. (1920): “Etimologías árabes”, en BAE 7, 356-65 (e en al-An 6 (1936-39), 451-62; 7 (1942), 477-78). ––– (1942) [1940]: Contribución a la toponimia árabe en España, Madrid-Granada. ––– (1943): Glosario de voces romances registradas por un botánico anónimo hispanomusulmán (siglos XI-XIII) (Madrid) AUSTRIA, L.S. d’ (1902): Voci di origine araba nella lingua delle Baleari (Florencia). BADIA I MARGARIT, A.M. (1954): “>Alcalde

Get in touch

Social

© Copyright 2013 - 2024 MYDOKUMENT.COM - All rights reserved.