Literatura 17/5/1999 Introducció William Shakespeare va néixer a Startford−on−Avon l'any 1564 i va morir al mateix indret 52 anys després, el 23 d'abril de 1616, el mateix dia que Miguel de Cervantes i Saavedra. És important apreciar que el concepte de bellesa torna a canviar durant el Barroc, ara la bellesa ha de ser impactant. Ha de ser una exageració, s'ha de fer bonic el que és lleig i és important el dinamisme. Com ja sabem, barroc vol dir irregular, i així és. En el barroc s'ha perdut tota la il·lusió que es tenia per a la vida, tot allò del Carpe Diem desapareix, el que vindrà ara serà una època de pessimisme, i d'aquesta manera, la ciència no pot avançar. En aquest període, la vida no és més que un decorat amb la finalitat d'amagar la visió tràgica de la vida. Hi apareixen diverses maneres d'enlluernar: A través de la metàfora. La metàfora més singular, la més peculiar: Romeu i Julieta. A través de la presentació de la idea més sorprenent i original: Hàmlet. Horror Vacui: això significa l'horror al buit, per tant, no es deixen cap detall, tot hi ha de ser, no es deixen cap espai buit, tot està ple a vessar, al màxim. En la poesia, fan els versos de diferents números de síl·labes, tal com si fossin columnes salomòniques, les quals fan arribar una sensació de moviment. Barregen la prosa i la poesia, les escenes còmiques amb les tràgiques. El Gran William Shakespeare És un escriptor que està entre el Renaixement i el Barroc, ja que neix a mitjans d'un i mor a principis de l'altre. A la població on viu Shakespeare cada setmana es feia mercat on també hi havia la part d'espectacle i es pot dir que és allà on va començar amb aquest món. Ell era fill d'un comerciant no gaire ric i que va acabar en la ruïna, cosa que va fer que hagués d'abandonar els estudis als tretze anys, mentre que aleshores s'estudiava fins als setze. De tal manera, que els únics estudis foren aquests i amb aquests, es va convertir en un dels mostres del teatre (de la literatura). El més important en ell és la manera que té d'explicar les coses i fer−les evolucionar. Es va casar als 18 anys ja que la seva dona que era més gran que ell es va quedar embarassada. Cap als anys 1590 William deixa Stratford i se'n va a treballar al món del teatre a Londres. La feina que hi feia allà era la de guardar els cavalls de la gent que anava a veure una obra de teatre. Mentre no treballava, mirava com assajaven els professionals, i poc a poc, es va anar formant com a actor. El primer paper que va tenir en una obra va ser el de gall, i darrere les cortines. No està ben bé assegurat, però el que és veritat és que per ser actor en aquella època no s'havia d'estudiar com ara, sinó que anaven aprenent tot veient als altres fent−ho. Normalment els que volien aprendre, estaven sota la protecció d'un actor, l'aprenent li feia algunes feines i a canvi rebien l'ensenyament. Algunes feines que se'ls feien fer als aprenents era la de copiar un diàleg per a tots els personatges de l'obra. Possiblement també va haver de retocar alguna escena i així es va descobrir el seu talent, i segurament, va acabar alguna obra que sinó no s'hauria pogut 1

representar. En el teatre no hi havia actrius, tot eren homes, i els papers de dones els feien adolescent amb la veu poc desenvolupada o persones amb una certa retirada. En el 1592 Willi ja és un escriptor consagrat i reconegut a Londres. Duran aquest any, s'escampa un a pesta i tots els teatres van ser clausurats, és a dir que els actors no cobraven, per perill de contagi. Van ser tancats durant més d'un any, fins al 94, però no van ser clausurats sols per la pesta, sinó que l'església i els sectors més puritans veien en el teatre una font de pecat. D'aquesta manera la reina Elisabeth, la qual donà el nom de teatre Elisabethià ja que era una gran amant de les arts, fa callar l'església, les quals no es tanquen encara que per perill de contagi, aquestes n'eren més propícies Durant aquest temps que els teatres estan tancats, Shakespeare se'n va a Itàlia, i quan torna escriu amb una forta influència italiana: Els dos Cavallers de Verona. En tornar a Anglaterra s'apunta a la companyia anomenada Els homes de Lord Camarlenc i es diu així ja que estaven protegits per aquest senyor, ja que qualsevol companyia ho havia d'estar per algú. Lord Camarlenc és un títol de la cort, per tant, es pot dir que Willi treballava en la companyia nacional de teatre. Així, es pot veure la gran influència que tenia la cort en el teatre i en les arts en general. Quan Shakespeare neix, a Londres no hi havia cap teatre, i quan mor, ja n'hi havia deu, un teatre per cada quaranta mil persones. Era l'espectacle nacional. De vicis, n'hi havia dos, fumar i anar al teatre, coses que es podien fer simultàniament. La seva companyia va construir un teatre per a ells, es va anomenar El Globus, ja que just al costat hi havia un estàtua d'un Hèrcules aguantant un globus terraqüi. Aquest era un teatre petit, de fusta, descobert. Tenia una platea molt petita i un parell de galeries. Estava ubicat prop del riu Tamesi. S'aprofitava el reduït tamany del teatre per apropar el públic a l'espectacle. Hi havia una bandera, quan s'hissava era senyal que començava una representació, quan estava treta senyal que no. Com que era descobert, depenien de si era de dia o de nit i de les inclemències del temps per a representar o no una obra. L'any 1603 mor la reina Elisabeth i el successor és Jaume. Aleshores, la companyia de Shakespeare canvia de nom i es passa a dir Els Homes del Rei. En el 1609 es construeix el The Blackfriars, el primer teatre cobert que es va fer a Londres. Com que era cobert, es podia fer teatre tant si plovia com si no, però l'inconvenient que tenia era que havia d'estar il·luminat per torxes. Com a conseqüència, es va crear la primera llei contra el fet de fumar en un lloc tancat. 1611 Shakespeare torna a casa, a Stratford , on es quedarà fins a morir. Ja no farà més d'actor, però escriurà encara algunes obres. En l'any 1613 El Globus es crema, aquesta notícia deprimeix molt al gran escriptor ja que el va manar fer la seva companyia. I en el 1616, més concretament el 23 d'abril de 1616 William Shakespeare mor. Havia escrit 37 peces de teatre, encara que sols algunes havien estat grans obres d'art. Males llengües diuen que ell no va ser qui va escriure sinó que les va copiar de Marlowe o de Ben Jonson ja que és difícil de creure que amb només 13 anys d'estudis fos capaç de fer aquelles obres. Però no solament va fer teatre, sinó que també va escriure poesia. Va escriure 150 sonets d'amor, dels quals 100 eren destinats a un comte i 50 a una dona, i a més va escriure dos poemes de caràcter mitològic. L'espai Teatral Espai 1: Platea. És l'espai que s'usa quan es necessita un espai més gran de l'habitual. Exemple: Enric V drama històric de Shakespeare: com que gairebé tota la història passa al camp, es necessita bastant espai. Espai 2: Escenari. L'espai on es representa normalment. 2

Espai 3: Trampella. A vegades es necessita que un personatge surti de sota terra o coses similars. Un Exemple n'és: Hàmlet. Espai 4: Cortines. Són unes cortines que a vegades s'usen per a simular un espai interior més endins. Exemple: Romeu i Julieta. Espai 5: Balcó. És on es posen normalment els músics, però altres vegades s'ha utilitzat com a balcó pròpiament dit: Romeu i Julieta. Espai 6: Grua. S'usa per a representar personatges celestials, que pugen i baixen. Obres Les obres de Shakespeare es distingeixen en tres grups diferenciats: Comèdies, Drames Històrics i Tragèdies. Entre 1590 i 1594 parlem del primer període de Shakespeare en el que encara està aprenent. Comèdies d'Intriga: Es planteja un problema des de l'inici que es va resolent de manera feliç. Exemple: Els dos Cavallers de Verona. Drames històrics d'exaltació nacional: El país és, evidentment, Anglaterra. Tragèdies amb molt de sang i fetge: Titus Andrònic. Entre 1595 i 1600 ja podem considerar a Shakespeare un escriptor segur i modern. És en aquest període en què escriu les seves obres més singulars: Tragèdies: Romeu i Julieta (Aquesta és la més coneguda universalment). Comèdies: Molt soroll per a no res. Drames: Enric V. 1a Etapa: 1590−1594 TITUS ANDRÒNIC: És una tragèdia de venjança, és a dir que a partir d'una mort se'n generen d'altres. Estrenada al Teatre de la Rosa (que va ser el segon teatre que es va construir a Londres, ja que el primer va ser anomenat El Teatre) Personatges: − Emperador • Bassià: germà de l'emperador. • Titus Andrònic 4 fills 1 filla: Lavínia • Tamora: Princesa goda. 3 fills: Alarbus, Demetrius i Quiron. 3

• Aaron: Conseller i amant de Tamora. De raça mora. Situació: Durant la decadència de l'Imperi Romà. Situació espacial: Imperi Romà, Roma. Titus torna victoriós d'una guerra, porta molt presoners d'entre els quals hi ha gent important com Tamora i el seu conseller. Per tradició s'ha de sacrificar a algú i decideixen sacrificar a Alarbus, fill de Tamora, la qual demana clemència però no és escoltada. Temps després l'emperador decideix casar−se amb Tamora i per agrair−li−ho a Titus, fa casar també el seu germà Bassià amb Lavínia. Per celebrar−ho, un dia van de cacera. Mentre Lavínia i Bassià estan parlant de les seves coses en el bosc, arriben Demetrius i Quiron, i per venjança contra Titus maten Bassià i violen Lavínia i un cop han acabat li tallen les mans i la llengua. Fan una fossa i hi fiquen Bassià amb una bossa de diners, però en comptes d'enterrar−lo, el que fan és camuflar el forat. I en acabar la cacera, mentre tornaven, dos fills de Titus caigueren al forat, minuts després, els trobaren la cort de l'emperador, i veient al germà del sobirà mort amb una bossa de diners, es pensaren que foren ells qui el mataren i els condemnaren a mort. Així que ja tenim dos fills condemnats a mort i una filla esguerrada amb aquest panorama, Titus es va començar a tornar boig, però poc temps va tenir, perquè arribà un missatger de l'emperador el qual deia que si volia salvar els seus dos fills, algú de la seva família s'havia de tallar una mà. Ràpidament Titus agafa una destral i abans que els altres es talla una mà i li dona al missatger i aquest se'n va. Però la cosa encara no havia acabat. Minuts després arriba un altre missatger amb una safata coberta per un vel. Quan treu el vel, s'adona que hi ha el caps dels seus dos fills i la seva mà. Titus Andrònic jura venjança a qui li ha fet allò i envia al seu fill desterrat de l'imperi amb els gots perquè reuneixi un exercit per a enderrocar Roma. Un dia, Lavínia segueix al seu nebot i li tira els llibres al terra i agafa el llibre d'Ovidi: Metàfores i busca la història de La violació de Filomena i amb l'ajut de les mans i la boca, escriu al terra: Stuprum. Demetrius, Quiron. Amb l'excusa de voler regalar armes, Titus invita als dos nois a casa seva i un cop allà els lliga, mata i en fa d'ells un pastís. Aquella mateixa nit fa venir a sopar amb ell tot dient−li que el seu fill ha portat caps gots per a fer la pau. L'emperador i l'emperadriu es mengen els fills de la segona. Titus després d'un discurs mata a Lavínia per a haver estat violada, després mata a l'emperadriu, l'emperador mata a Titus, i el fill de Titus mata a l'emperador, el qual després d'un temps acabarà essent el nou emperador i li ho farà pagar molt car a Aaron, el conseller de Tamora. El que Shakespeare ens vol explicar amb aquesta història és com un home recte, just pot acabar tornant−se boig, un degenerat sanguinari i despietat; que existeix un dubte entre la justícia i la clemència; que d'ordre es pot passar a caos; i que el bé està enfrontat contra el mal, el bé representat per Titus i el mal pels gots, però qui acaba guanyant és el mal; la raó és dominada per la passió, la qual més endavant fa que Titus sigui un sanguinari assassí. ELS DOS CAVALLERS DE VERONA: Aquesta és una comèdia feta l'any 1594. L'autor, Shakespeare, la va fer molt de pressa i per tant, va cometre alguns errors, per exemple: quan parla de Milà, del que ens està parlant realment és de Pàdua. Consta de 5 actes, i està escrita en vers i en prosa. El vers l'usa per a personatges cultes, de categoria i la prosa per als criats i en general a la poca categoria; encara que no sempre passa igual, sinó que a vegades, grans idees o en moments de gran importància, també parla en vers sigui qui sigui i pel cantó contrari, quan algú explica coses com acudits o similars, usen la prosa. Normalment, quan Shakespeare escriu una obra, no parteix de zero, sinó que aprofita altres fonts

4

d'informació, i per fer aquesta obra ell s'inspira en una narració grega del s. III, una narració italiana del s. XVI i en una altra de castellana del mateix segle anomenada Diana. Tema: Conflicte entre amor i amistat Són dos cavallers de Verona molt amics i enamorats de noies diferents. Però un bon dia, un s'enamora de la noia de l'altre, de tal manera que posarà tants entrebancs com pugui per tal que el seu amic no s'hi pugui casar. Acte II, Escena III: Apareix un clown (pallasso). L'esclau fa el mateix que després faria Charlie Chaplin en La quimera de l'or. 2a Etapa 1595−1600 ROMEU I JULIETA: Situació: Verona. En principi hi ha dues famílies enfrontades, contràries, aquestes famílies són: els Montesco, família de Romeu i els Capuleto, família de Julieta. Tota la història transcorre entre un diumenge a la nit i acaba la matinada del divendres següent. El que busca l'autor en aquesta obra és mostrar l'amor més passional, l'amor entre dos adolescents, ella tant sols té tretze anys, encara que ell alguns més. Diumenge: Romeu rep per error un missatge en el que diu que hi haurà una festa a casa dels Capuleto, els seus enemics, ell hi va i és aleshores que s'enamora de Julieta, encara que no és fins al final de la festa que s'adonen qui és l'altre. Comença a entreveure's la tragèdia. És una continuïtat de campanades que anuncien la mort. Aquest dia també és la coneguda escena del balcó. Dilluns: Romeu i Julieta es casen d'amagat de les seves famílies ja que sinó no ho podrien fer per culpa de la seva ja reconeguda rivalitat. També succeeix una batalla al carrer en que Tibald, cosí de Julieta, mata al clown d'aquesta obra que és en Mercutio, que està de la part dels Montesco. Com a venjança Romeu mata a Tibald i per tant s'haurà d'exiliar, i de moment va a casa de FraLlorenç. La nit del dilluns és la única nit conjugal. Dimarts: Romeu marxa a l'exili cap a Màntua. Els pares de Julieta, en veure que està molt trista decideixen casar−la amb Paris. Lògicament, ella no ho vol ja que estima i està casada amb Romeu, i el que fa és anar a veure a FraLlorenç, i aquest li dona una ampolleta en que hi ha un beuratge de mort però que l'únic que fa és adormir el cos de manera que sembli que estigui sense vida. Dimecres: A la nit Julieta es beu la poció. Dijous: No hi ha el casament que en un principi s'havia previst ja que es pensen que Julieta està morta, i en comptes d'això fan un pre−enterrament. FraLlorenç envia un missatge a Romeu que està a Màntua. Romeu s'assabenta de la notícia a través d'un amic i no arriba a rebre la carta del frare, d'aquesta manera Romeu va ràpidament cap a Verona i pel camí compra verí. Romeu arriba a la cripta de Julieta, mentre està a allà arriba Paris, el suposat nuvi d'ella. Romeu mata a Paris i després en beu el verí i no en deixa ni una gota. Aleshores Julieta es desperta i veu a Romeu mort també arriba FraLlorenç el qual intenta salvar a la noia, però no ho aconsegueix i ella en veure que no es pot suïcidar amb el verí, agafa una daga i se la clava a l'estómac. Divendres: Les dues famílies, en veure la catàstrofe s'adonen que val més estar en pau que no pas en guerra, i així es fan aliades. Com ja sabem Shakespeare aprofita altres fonts per fer una obra, i per fer Romeu i Julieta aprofita una font literària: Les Metamorfosis d'Ovidi i també La tràgica història de Romeu i Julieta la qual va aparèixer a Itàlia i 5

conseqüentment es va traduir a l'anglès. És d'aquesta segona obra d'on treu els noms dels protagonistes i el de les famílies, però en canvi situa l'acció a Verona. En la original la història passa en dos mesos i ella té setze anys, en la de Shakespeare dura sis dies i ella té solament tretze anys. El canvi d'edat és perquè ell vol mostrar un amor adolescent, un amor molt més apassionat, el que vol fer és accentuar la passió. Dos adolescents que s'estimen es revelen a la situació social en què es troben, estan en contra de les lleis dels seus superiors, les seves famílies. Barreja la comèdia i el drama, ho fa per relaxar una mica la tensió en alguns moments breus, això s'anomena Comic Relief. Romeu i Julieta és una gran tragèdia, però és diferent a les que vindran després ( Otel·lo, Hàmlet ). En les altres, es produeixen pel caràcter, la manera de ser, la personalitat dels personatges, són els seus propis errors els que porten a la tragèdia, en canvia en aquesta, són raons circumstancials, accidentals. En Romeu i Julieta quan els protagonistes moren, l'amor entre els dos, dura fins a l'últim moment, en les altres, els enamorats es van distanciant, fins arribar al punt en què a Otel·lo el protagonista mata a la seva enamorada. Segons la opinió de moltes persones West Side History és la versió més moderna de Romeu i Julieta ja que en general, tot el que passa és el mateix: ell s'enamora de la protagonista en una festa, però és del bàndol contrari, etc Les principals diferències són: que la disputa i enemistat entre els dos bàndols, no és sols donat per diferències econòmiques, sinó que els oponents són de races diferents. I l'altre gran diferència és que ella acaba amb vida. MOLT SOROLL PER A NO RES: Aquesta comèdia està situada espacialment en l'edat mitjana, però viuen, pensen i senten com a persones del renaixement ( s. XVI ). La història passa a Messina, Sicília, la qual està sota el domini de Pere II el gran, rei de Catalunya i Aragó, el qual té un germà bastard, el seu nom és Joan. Comença la història que tots van a casa de Leonato (governador de Messina), i despunten Claudio que està enamorat de Hero i Benedicte el qual Beatriu li té el cor robat. La comèdia consta de cinc actes en vers lliure. La va fer l'any 1598. El tema és principalment: amor calúmnia i incredulitat. L'argument: està basada en les aparences, mentides (beneficioses, com l'engany a Benedicte i Beatriu; i malicioses, com l'infidelitat d'Hero), les quals poden arribar a causar una tragèdia (cosa que s'assembla als Drames d'honor de Calderón). Hi apareixen situacions còmiques: com s'ataquen Benedicte i Beatriu. I d'altra banda els guardians que intenten se grandiloqüents. Destaca també el possible realisme de l'obra. Els amors que apareixen són: la parella més interessant: Benedicte i Beatriu i Claudio i Hero, encara que aquesta segona parella estigui regida una mica per l'honor i la faci ser una mica falsa La història en explica com dues parelles s'aniran apreciant fins arribar a l'amor, les dues parelles, necessitaran de l'ajut extern, fins arribar a l'engany. L'únic problema que tindran serà el germà del rei, que intentarà trencar−ne una de les dues. Però al final, tot acaba bé, encara que si volgués, Shakespeare podria haver−ne fet una tragèdia d'aquesta obra. ENRIC Vè: És un drama històric que consta de cinc actes escrit l'any 1599. És una obra de teatre amb un final no feliç però que no acaba malament. Ens parla de la història d'Anglaterra (la finalitat era ensenyar història, ja que hi havia poca gent que tingués gaire cultura). És a partir d'un rei real que va viure entre el segle XIV i el XV. De joventut va portar una vida molt impròpia i al arribar al tron la gent no el veia amb bons ulls. Però va aconseguir parar totes les guerres internes, va il·lusionar la noblesa, i després va lluitar contra França per fer prevaler els seus drets sobre alguns ducats d'allí. Fins i tot va aconseguir ser l'hereu de França després de casar−se amb la filla del rei. Acte I: 6

Un consell estudia fer la guerra contra França quan arriba un missatger del príncep d'aquell mateix país amb un regal: una pilota de tennis. Acte II: El rei mata a tres nobles anglesos que preparaven trair−lo. D'aquesta manera es retracta el caràcter del rei. Acte III: Comença la guerra, i els anglesos van guanyant. Acte IV: Els anglesos es van cansant. I arriba la batalla definitiva: la batalla d'Azincourt, de 1515, en la que 12.000 anglesos van lluitar contra 65.000 francesos. Al final, acaben guanyant el anglesos i les pèrdues van ser de 10.000 francesos i 125 dels altres. Acte V: Signen la pau, i una de les clàusules és que Caterina, la filla del rei, s'ha de casar amb Enric. Aquesta escena agafa un to còmic ja que no s'acaben d'entendre del tot. Al final de l'obra surt el narrador explicant que tot el que Enric V havia guanyat, el seu fill ho va perdre. En aquesta obra, Shakespeare descriu un rei molt humà ja que podem conèixer−lo des de totes les seves maneres de ser: és inflexible, dur, calculador, etc És un cant de lloança a Anglaterra. L'obra va ser escrita en un moment de rebel·lió irlandesa. També apareixen moments còmics i comic relief. 3ª Etapa 1600−1609 És en aquesta època en la que el gran escriptor va fer les seves més grans tragèdies: Otel·lo, Macbeth, Hàmlet, Rei Lear. Són caracteritzades per la personificació de certes actituds en diferents homes, per exemple: Otel·lo és un home gelós, Macbeth personifica l'ambició pel poder, Hàmlet el dubte i el Rei Lear la ingratitud OTEL·LO Aquesta és una tragèdia escrita el 1604. Està situada a l'edat mitjana, a finals, entre Venècia i Xipre. És un general de l'exèrcit republicà de Venècia. És de raça mora, negre i convers (que s'ha fet cristià) en una societat en que abunda el racisme. Iago és el portaestendard, i s'omple d'enveja quan Otel·lo nomena lloctinent a Càssio en comptes d'ell. Iago és un home d'armes i Càssio d'universitat. En Iago començarà a partir d'aquest moment un sentiment de venjança i d'odi cap a Otel·lo que portaran a la tragèdia. El malvat de Iago comptarà amb l'ajut de Roderigo per trencar l'amor entre el general i Desdèmona, la seva estimada. Un bon dia, Iago emborratxa a Càssio mentre aquest està de guàrdia i aleshores es baralla amb un altre cavaller, per això el nou lloctinent serà Iago. El proper pas de Iago serà fer creure a Otel·lo que Desdèmona l'és infidel amb Miquel Càssio. Al final acaba que Otel·lo mata a Desdèmona amb les seves pròpies mans, ell es suïcida i Càssio passa a ser el nou general. D'aquesta manera, acaba triomfant el bé sobre el mal, igual que a Titus Andrònic. Un bon detall és quan Otel·lo acaba de matar a Desdèmona i arriben tots, Càssio li dóna un punyal amb el qual es lleva la vida.

7

MACBETH Aquesta és la segona gran tragèdia de Shakespeare. Està situada a l'Època Medieval. El protagonista és un cavaller escocès, Sr. de Glamis. Ja al principi de l'obra es comença a veure el clarobscur de l'obra: apareixen tres bruixes i li fan profecies; a Macbeth li diuen que serà senyor de Cawdor i tindrà el títol de rei; i a Banquo li diuen que serà pare de reis. Poc després d'això troben a uns cavallers que li diuen a Macbeth que el rei l'ha nomenat Sr. De Cawdor, aleshores comença a aparèixer el dubte, i amb la seva dona planegen matar al rei aquella mateixa nit, ja que anava a dormir a casa seva. S'ho munten molt bé per tal que sembli que el vigilant han estat els assassins, i per eliminar perills, l'endemà al matí mata als vigilants abans no puguin dir res, ja que els havien adormit per poder entrar a la habitació. Una vegada consumat l'assassinat, el nou rei passa a ser ell, ja que el fill del rei té por i se'n va a Anglaterra. Però el nou rei té por també de la profecia que li havien fer a Banquo i el fa matar a ell i a tota la seva família menys a un fill que aconsegueix escapar. Però els remordiments i la por a que facin el mateix amb ell el superen, i se'n va a veure una altra vegada a les bruixes, i li diuen: Ves amb compte amb Macduff; et matarà un fill de no mare; i moriràs el dia en que el bosc passi per sobre el turó de Dunsinane. Al final , totes les prediccions es compleixen i Macbeth és mort per Macduff, fill de Banquo. Aquesta obra va ser estrenada entre 1605 i 1606, està situada al segle XI i està inspirada en cròniques de caràcter llegendari. Shakespeare canvia algunes coses, entre d'altres la personalitat e Banquo, ja que el rei que el dia de l'estrena estava mirant l'obra, era un descendent d'ell. Macbeth fill de les tenebres. Macduff fill de la llum. HÀMLET La tercera tragèdia. Ja des del principi Hàmlet està trist, primer perquè s'acaba de morir el seu pare, i segon perquè la seva mare s'ha casat amb el germà del rei mort. Unes de les primeres seqüències de la pel·lícula és que uns companys de Hàmlet estan fent guàrdia, i veuen una aparició del pare Hàmlet, el qual tenia el mateix nom, i no dubten un moment en dir−li al seu amic; així doncs, a la nit següent, Hàmlet va a fer la guàrdia amb els altres i efectivament el fantasma torna a aparèixer, i li diu que la seva mort no ha estat pas cosa de la naturalesa, sinó que l'ha assassinat el seu germà. Aleshores es torna boig de ràbia i jurà que venjarà al seu pare. El que fa és un bon dia representar una obra en que explica de forma una mica còmica com el va ocórrer el crim, lògicament el rei es desespera i talla la funció, i mentre va cap a al seva habitació es para a confessar pensant que està sol, però també hi ha Hàmlet amb males intencions, però no el mata llavors, perquè aniria al cel i ell volia que anés a l'infern; la seva mare, el fa comparèixer davant la seva presència per reclamar−li que havia estat allò, i Poloni que s'amagava rere les cortines és mort per equivocació. Ofèlia es torna boja tan per la mor del seu pare, com per el despreci que mostra Hàmlet vers ella, i poc temps després es morirà accidentalment al riu. En tornar Hàmlet d'Anglaterra on l'havia enviat el seu oncle per desfer−se'n descobreix que esta enterrant en secret a Ofèlia i en trobar−se amb Laertes, germà de la difunta, es desencadena un batalla. Per fer les paus, fan un combat d'esgrima, però el rei i Laertes conjuntament planegen la manera de matar−lo: posen verí en una copa i enverinen la punta de l'espasa de Laertes. Però la cosa no acaba bé, i al final és una tragèdia, tots morts: Hàmlet, el rei, la reina, Laertes, i molt més, ja que l'exèrcit de Fortimbràs acaba d'entrar a palau. Va ser estrenada el 1601, i va ser extreta de cròniques llegendàries del segle XII: Gestes de reis Danesos. Hàmlet és la personificació del dubte, la qual el perseguirà durant tota l'obra, i que trobarà el punt màxim en el típic monòleg de Ésser i no ésser, aquesta és al qüestió, i també per la incògnita d'un possible després sòlid en morir. Tota aquesta autoreflexió sobre la mort és d'un caràcter totalment barroc, i fins i tot dubte de si venjar el que li mana el destí o aguantar totes les humiliacions (acaba matant al rei, però sols perquè se li presenta 8

una ocasió extrema). La bogeria serà fruit, precisament, del dubte permanent i del desànim constant que el duu a la reflexió de la mort; hi ha moments de l'obra que ho confirmen: com potser a partir d'ara em pot semblar oportú d'adoptar una conducta extravagant (Acte I, escena V). En definitiva, la bogeria de Hàmlet era al principi un recurs per enfrontar−se contra la realitat que no podia acceptar, però al final, embogeix de veritat?! William Shakespeare 1 2

9