Grau en Ciències Polítiques i de l’Administració Treball de fi de Grau (21686) Curs acadèmic 2012-2013

MACBETH: L’APORTACIÓ DE WILLIAM SHAKESPEARE AL PENSAMENT POLÍTIC MODERN

Liliya Shmyhelska 121286

Tutor/a del treball: Ivan Serrano Balaguer

DECLARACIÓ D’AUTORIA I ORIGINALITAT Jo, Liliya Shmyhelska, certifico que el present treball no ha estat presentat per a l’avaluació de cap altra assignatura, ja sigui en part o en la seva totalitat. Certifico també que el seu contingut és original i que en sóc l’únic/a autor/a, no incloent cap material anteriorment publicat o escrit per altres persones llevat d’aquells casos indicats al llarg del text. Com a autor/a de la memòria original d’aquest Treball Fi de Grau autoritzo la UPF a dipositar-la i publicar-la a l’e-Repositori: Repositori Digital de la UPF, http://repositori.upf.edu, o en qualsevol altra plataforma digital creada per o participada per la Universitat, d’accés obert per Internet. Aquesta autorització té caràcter indefinit, gratuït i no exclusiu, és a dir, sóc lliure de publicar-la en qualsevol altre lloc.

Índex  Introducció ................................................................................................ 1

BLOC I: MARC TEÒRIC  El sorgiment del Modernisme.................................................................. 4  Els precursors de lèpoca de la Llum. Edat Mitjana............................... 4  L’Època Moderna................................................................................. 6  Pensadors moderns.................................................................................. 8  Filosofia política de Nicolas Maquiavel ........................................ 8  Thomas Hobbes i el context anglès s. XVI-XVII......................... 10  Shakespeare dins del context polític Modern......................................... 11  Macbeth..................................................................................................... 12

BLOC II: PART PRÀCTICA. Macbeth: dimensió política de Shakespeare  Governança............................................................................................... 17  La legitimitat en “Macbeth”:el pas de Déu a Home....................... 19  Aproximació alternativa al concepte de legitimitat en “Macbech”. 23  Moralitat i poder....................................................................................... 24  La condició humana i la seva relació amb el poder....................... 25  Shakespeare i el poder sobrenatural....................................................... 28  Conclusió...................................................................................................29  Bibliografia................................................................................................31

Abstracte Aquest treball ofereix l’estudi sobre l’aportació que va fer el dramaturg anglès del segle XVIXVII William Shakespeare en la filosofia política. El principal objectiu del treball consisteix en analitzar la seva obra teatral “Macbeth” destacant els element rellevants per la teoria política del seu període, és a dir l’època Moderna. El desenvolupament de les noves concepcions del món i de l’ordre social d’aquell moment va marcar un abans i un després en el pensament polític. En l’estudi, els aspectes polítics tractats en “Macbeth” es comparen amb les idees de Hobbes i Maquiavel per demostrar que malgrat Shakespeare mai ha sigut considerat com a un filòsof polític, les seves visions de la societat eren innovadores i sovint semblants a les visions de pensadors més il·lustres de la teoria política. Paraules claus: Shakespeare, Macbeth, pensament polític, governança, legitimitat, condició humana, poder.

Abstract This paper provides a study on the contribution made by the English playwright of the XVIXVII centuries William Shakespeare to political philosophy. The main aim of this study is to analyze his play "Macbeth" by highlighting the political aspects found in the play which are rellevant for political theory of Shakespeare's time, Modern Era. The development of new worldviews and conceptions about social order of that time marked a turning point in political thought. In this study, the political elements discussed in "Macbeth" are compared with the ideas of Machiavelli and Hobbes to show that although Shakespeare has never been considered as a political philosopher, his visions of society were innovative and often similar to the visions of the most illustrious thinkers of political theory. Keywords: Shakespeare, Macbeth, political thought, governance, legitimacy, human condition, power.

Introducció Durant segles la tendència general de l’ésser humà ha sigut descriure, anomenar i classificar allò que coneixem a vegades de manera inconscient o simplement per ordenar el món caòtic que ens envolta. Així, l’art de la paraula ha obtingut nom de literatura. Tanmateix, la màgia de l’escriptura consisteix no tan sols en recursos estilístics com ara la metàfora, al·legoria o rimes sinó sovint va molt més enllà. En paraules de l’escriptor escocès Robert Louis Stevenson :The difficulty of literature is not to write, but to write what you mean; not to affect your reader, but to affect him precisely as you wish. O dit d’altra manera, la literatura a vegades presenta una lluita invisible entre el com i el què entenent pel com la estilística de l’obra i pel què el missatge que l’autor volia transmetre. La creació literària Shakespeariana n’és un exemple. William Shakespeare va introduir milers de paraules i frases així com nous conceptes i estructures gramaticals a l’idioma anglès. Si bé el llenguatge de Shakespeare pot semblar antiquat als ulls moderns, era bastant atrevit i inusual per a l'època. No obstant això, la recerca literària sobre el lèxic shakespearià i el seu enriquiment immers de l’idioma anglès sovint deixa al segon pla altres dimensions de l’obra de el dramaturg anglès com ara la dimensió política en la qual Shakespeare va fer contribucions rellevants. L’objectiu d’aquest treball és estudiar l’aportació que va fer Willliam Shakespeare al pensament polític modern del segle XVI-XVII agafant com a cas d’estudi la seva obra “Macbeth”. El treball es construeix en dos blocs: el primer integra el marc teòric i el segon conté l’anàlisi pràctic dels elements polítics trobats en “Macbeth” comparant-los amb les idees polítiques dels pensadors de la època shakespeariana. El marc teòric de la recerca consisteix en ubicar al lector en el context sociopolític de l’època, explicar el trencament amb el pensament medieval, els arrels i fonaments de les idees modernes. També, s’analitza les fons literàries de “Macbeth” i la filosofia política dels pensadors més destacats d’aquell període com ara Thomas Hobbes i Nicolàs Maquiavel. L’elecció d’aquests dos filòsofs en concret està relacionada amb el temps en el que van escriure les seves obres polítiques. Ells, juntament amb William Shakespeare pertanyen al període històric crucial quan les noves concepcions del món substituïen poc a poc l’antic ordre social. Tant Hobbes com Maquiavel són els primers en trencar amb l’estructura del govern basada en organització medieval on el Déu era la font de tota legitimitat. Introdueixen

1

els elements del pensament modern i les seves idees serviran com a fonament en el qual més endavant es desenvoluparà la teoria política moderna. La part pràctica d’aquest treball compara els pensaments i idees polítiques descrits en “Macbeth” amb les idees similars trobades en les lectures de Hobbes i Maquiavel. La metodologia que s’ha fet servir per dur a terme l’estudi ha consistit en l’anàlisi qualitatiu de les obres polítiques d’aquests dos autors, concretament de “El Príncep” i el “ Leviatan” i també, en l’anàlisi de l’obra “Macbeth”. A més, la recerca i l’anàlisi de la literatura dels acadèmics que han realitzat estudis sobre la dimensió política de William Shakespeare també forma part del procés metodològic. Més precisament, els treballs com "Medieval Political Philosophy" de J. Kilcullen, "Enlightenment" de W. Bristow, “Las propiedades de Shakespeare” de David Armitage o el ”Shakespeare and the best state of a commonwealth” d’Eric Nelson, etc han comportat en el desenvolupament del marc teòric i en la contextualització d’aquest treball. En canvi, els estudis de S. Greenblatt “Shakespeare and the ethics of authority” o de Alan Sinfield “Macbeth:history, ideology and intellectuals” juntament amb la lectura de “Macbeth”, “El Príncep” i “Leviatan” han construït la part pràctica. Un cop fet el treball de camp, el pensador napolità dels finals del segle XV- principis del XVI, el dramaturg anglès del segle XVI i el teòric modernista del segle XVI-XVII han sigut comparats a base dels següents punts: 1) la governança; 2) la moralitat i la seva relació amb el poder. El treball ofereix al lector la descripció de l’època, presenta una breu introducció al pensament modern i conté l’estudi sobre “Macbeth” contrastat amb les idees maquiavelianes i hobbesianes. La conclusió del treball classifica i presenta les aportacions rellevants que Shakespeare va fer a la teoria política contemporània a través d’aquesta obra teatral.

2

BLOC I MARC TEÒRIC

El sorgiment del Modernisme Els precursors de l’època de la Llum: Edat Mitjana En el pensament polític de l’Edat Mitjana trobem idees precursores de la Modernitat que més endavant seran utilitzades pels filòsofs moderns. Segons l’article John Kilcullen “Medieval Political Philosophy” és el període entre el Boethius i Descartes que durava gairebé mill anys. Es caracteritza per la forta relació entre la filosofia i la religió que consequentent va influir en el desenvolupament del pensament polític d’aquella època. L’Edat Mitjana es refereix només al continent europeu i inclou el periode pre-escolàstic, escolàstic i postescolàstic. Els estudis de dret predominaven en les universitat del període, el qual va tenir conseqüència en la filosofia política. Generalment els pensadors de l’Edat Mitjana escrivien en resposta als events puntuals, com per exemple, els conflictes entre l’Església i les regles seculars o el poder que haurien de tenir els Papas. El període tardià de l’escolàstica comença al segle XIV i se solapa parcialment amb els principis del Modernisme. No obstant això, les idees dels autors escolàstics tenien com a fons dominants la Bíblia i els pares de l’Església, es sacerdots i fins la Reforma Protestant només era l’Església qui interpretava els escrits sagrats. Per aquesta raó, no és gens estrany que les idees polítiques del període reflectien la jerarquia establerta en la societat com per exemple la visió que la humanitat és normalment governada per un emperador o rei qui gaudeix del suport dels clergues. La religió constantment representa en la nostra civilització, va determinar el desenvolupament de les dinàmiques socials com ara la rebel·lió. Aquesta no estava ben vista ja que rebel·lar-se contra el poder reial significava rebel·lar-se contra la font d’aquell poder que era Déu. En els escrits sagrats com per exemple, el Nou Testament als cristians els ensenyaven que no hi ha l’altre tipus de poder accepte aquest que ve determinat pel Deu (Romans 13:1-5)1. L’article de Kilcullen també descriu que al segle XVII els protestants i alguns catolics van desvincular-se de la idea que els subjectes tenen obligació religiosa de subordinar-se i obeir 1

13 Let everyone be subject to the governing authorities, for there is no authority except that which God has established. The authorities that exist have been established by God. 2 Consequently, whoever rebels against the authority is rebelling against what God has instituted, and those who do so will bring judgment on themselves. 3 For rulers hold no terror for those who do right, but for those who do wrong. Do you want to be free from fear of the one in authority? Then do what is right and you will be commended. 4 For the one in authority is God’s servant for your good. But if you do wrong, be afraid, for rulers do not bear the sword for no reason. They are God’s servants, agents of wrath to bring punishment on the wrongdoer. (Romans 13:1-5)

4

sense qüestionar el poder del rei. Es va passar de la premissa “obeir al rei com a representant de Déu” a “obeir el Déu abans que al rei”. D’aquesta manera la desobediència passava a tenir oportunitat a ser justificada. En aquella època també sorgeixen les primeres aproximacions a les teories de la guerra justificada. Segons el St. Augustine, la coerció i el càstig podien ser beneficiós i es podien dur a terme pel bé de l’altre. Tanmateix, l’individu sol no podia exercir aquest dret a la guerra justa, sinó que havien de ser els governants. L’element més destacat de la filosofia política de l’Edad Mitjana va ser la llei natural que més endavant va donar pas a l’idea dels drets naturals. Historiados apunten al desenvolupament dels diversos tipus de llei com per exemple, la llei de les nacions (ius gentium) o llei civil (la llei de una comunitat particular). Però sense dubte, els avanços més destacats de l’època consistien el reconèixer la resistència amb força dels ciutadans davant del governant/rei. L’argument que més endavant desenvoluparia el pensador anglès, John Locke. A més, segons senyala John Kilcullen en el seu article "Medieval Political Philosophy", la distinció ente l’Església i l’Estat (encara no la separació) també té les seves arrels en aquell període. És interessant veure el procès de l’evolució del pensament polític en la Edat Mitjana ja que les idees nascudes durant aquell període i els pensadors que les van promulgar es consideren precursors de la Modernitat. Marsilius de Padua va ser precisament un d’aquests pensador prominents de l’època. En la seva “Defensor pacis” (1324) rebutjà la idea de la totalitat del poder Papal i demostrà que el Papa no és la font del poder polític. 2 Marsilius en canvi, es pot observar la idea que el poder coercitiu ve del poble i que damunt d’aquest hi ha el governador suprem que agrupa en les seves mans la font del poder coercitiu (la doctrina posteriorment desenvolupada pel Hobbes). Segons Marsilius, el governador suprem no pot ser el Papa ja que Crist havia prohibit als clèrigs a involucrar-se als afers temporals. Per tant, el suprem governador no ve de la llei divina ja que el Déu no porta a terme les sancions en aquest món sinó en l’altre. Un altre pensador destacat era Francisco Suárez que en el seu treball De legibus va afirmar el dret del poble de rebel·lar-se contra el governador si aquest es converteix en tirà3. 2

En aquell temps el Papa XXII estava relacionat amb els conflictes d’elecció del governador de Bavaria, Ludwig. El Papa afirmava que el Ludwig necessitava l’aprovació papal per poder governar. 3 Suárez , De legibus, Edició 1971 pp. 33-46

5

En definitiva, encara que la Filosofia Política no formava part part essencial del currículum universitari i els escrits d’aquell temps no estaven destinats a contribuir a la disciplina, cap al final de l’Edat Mitjana, el pensament polític havia adquirit la consciència i tradició. Kilcullen per exemple, apunta que les copies dels manuscrits dels diversos autors van ser agrupats per volums i publicats durant el segle XVII per Dupuy o Goldast. Per això, els pensadors modern com per exemple Hooker, Grotius o Hobbes podien trobar-los fècilment.

L’Època Moderna Com ben senyala John Robertson “Enlightenment was a serious intellectual exercise” (Robertson, 2005). El paradigma arrelat en l’àmbit polític en el qual es construïa l’antic model medieval va perdurar gairebé fins la Pau de Westfalia (1648). L’antic model consistia en ubicar l’Església Romana en la posició més elevada de la jerarquia del poder ja que aquesta, l’Església, representava el regne de Déu en la terra. Com a conseqüència, segons l’idea agustiana de que allò espiritual ha de predominar sobre allò material, el poder Papal havia de dominar el “regne d’aquest món” també.4 D’aquí la humanitat obtenia el model de l’ordre polític on el poder sobirà emanava de Déu i fins i tot en alguns casos havia de ser aprovat pel Papal. Amb el naixement de noves forces socials emergents, l’antic model medieval era insostenible. La crisi de l’Antic Règim va donar pas a noves idees, transformacions econòmiques i social així com al naixement del Segle de les Llums també conegut com a Època Moderna. Aquesta va ser una etapa històrica que agrupa a tot una sèrie de corrents filosòfiques, polítics i socials que van expandir els horitzons pel pensament humà. La raó constituïa la base del moviment i simbolitzava la llum que guia als homes. Els pensadors il·lustrats veien en la raó humana una eina que pot combatre la ignorància, la superstició i la tirania i a partir de la qual es pot construir un món millor. Les característiques bàsiques d’aquest període es basen en l’antropocentrisme que recupera la visió de Protàgores que diu que l’home és la mesura de totes les coses, fet que fa que en el terreny de la política abandonem el camp de la transcendència per endinsar-nos en el camp de la immanència: la política deixa de tenir sentit fora d’ella mateixa, i que s’expliqua a través d’arguments fets per homes i per als homes.

4

González Hernández, Bryan El pensamiento político de la Modernidad, 2010

6

Per altra banda, lligat a l’anterior concepte, l’individu es descobreix a ell mateix com a subjecte que decideix i que actua per crear-se la seva pròpia política, que parteix de la llibertat i de valorar els límits de la seva pròpia acció. L’inici de la modernitat introduïa una nova visió del món: la primacia de la ciència per sobre de la religió, deixant de ser Déu el vector explicatiu de la teoria política, per obrir pas a arguments científics. Pel que fa l’organització estatal, hi havien lluites continues entre diversos poders locals. Aquest fet dificultava els processos de State-Building i National-Bulding. Tot i així, l’Estat s’anava secularitzant i la política adquiria un sentit modern. No existeix la data exacta del començament de la Modernitat encara que generalment aquest moviment intel·lectual l’associen amb el període que va des dels finals del segle XV- la meitat del segle XVII fins el segle XVIII caracteritzat revolucions en la ciència, filosofia i política que van esborrar en gran majoria el pensament medieval. Parlar del Segle de la Raó, és sense dubte parlar de pensadors com

Maquiavel, Hobbes, Locke, Voltaire, Diderot,

D’Alembert, Montesquieu, Hetcheson, Hume, Wolff, etc. No obstant això, la consciència plena de la transformació que estava experimentant la humanitat no va arribar instantàniment. Només cap al final de l’Il·lustració amb el sorgiment del intel·lectualisme il·lustrat alemany aquest moviment pren la forma reflexiva. La qüestió sobre “ què és Il·lustració?” es debat obertament en la societat que comença a ser molt conscient del seu progrés. Una de les respostes a la pregunta plantejada la trobem en l’assaig d’Immanuel Kant “ An answer to the Question: What is Enlightenment?” (1784). Kant defineix el moviment com a procés de maduració de la humanitat que es basa en les capacitats intel·lectuals d’un mateix per determinat en que creu i com actua. Precisament aquesta capacitat d’aplicar capacitat intel·lectuals per reflexionar sobre els fenòmens desconegut van definir el modermisme europeu que es va expressar en gairebé totes les esferes de la vida. Amb Descartes i Newton naixia el mètode científic, o dit d’altra manera, la comprovació i la raó com a manera d’entendre i d’interpretar el món. L’època de la Raó famosa per les sospites que tenien els seus pensadors sobre els dogmes establertes contrasta bruscament amb el període anterior de la creença religiosa i a part de les ciències naturals i afecta l’ordre polític de la societat. De fet, el període està marcat per tres revolucions a conseqüència de les quals es constitueixen les bases d’una democràcia constitucional, un Estat Modern: La Revolucion Anglesa (1688), la Revolució Americana (1775-1783) i la Revolució Francesa (1789-1799). Davant la crisi del paradigma polític, es 7

busca nou concept de governança i sobirania i es fonamenten els pilars laics per l’autoritat dels Estats emergents. És important comprendre les nocions de sobirania i Estat, principalment, que es trobaran a posteriori en el contractualisme, sobretot en Hobbes, la qüestió de l'estat natural de l'ésser humà i la seva relació amb l'Estat. El sistema polític de l'Edat Mitjana, caracteritzat pel feudalisme, es va substituir per l'EstatNació. Amb això, el sistema poliàrquic va ser reemplaçada per la monarquia, en un intent de conformar un poder general en un territori determinat, poder que es trobava disgregat en diversos dipositaris, producte del feudalisme. A més tota la concepció de la descendència divina es va enfondrar i es va donar pas a la idea de l'estat natural i amb això la idea del contracte social. El contracte social és l’essència del pensament polític modern i es fonamenta a base de que els governants han de tenir consentiment dels governats per poder regnar. Els contractualistes suplanten la idea del poder derivat dels déus per la idea de la successió del poder a un sobirà per mitjà d'un contracte social entre humans, lliures, bons/dolents (depèn de l'autor) i racional que han decidit abandonar el seu estat natural i unir-se en societat. Aquesta visió comporta amb sí noves relacions de poder i conseqüèntment teories innovadores en l’àmbit de la filosofia política.

Pensadors moderns A continuació, es presenta el pensament dels autors que més endavant seran comparats amb les visions polítiques de Shakespeare. Es pretén entendre la rellevància de Maquiavel i Hobbes i conèixer el context de la seva lectura política. La informació descrita en aquest apartat ha sigut trobada en els llibres de Machiavelli& the Renaissance de F. Chabod, The Machiavellian moment de J. G. A. Pocock i Hobbes studies:bibliography de W. Sacksteder.

Filosofia política de Nicolàs Maquiavel Nicolàs Maquiavel (1469-1527) fou un filòsof de la Itàlia renaixentista que destaca principalment pel seu pensament polític, pel qual es considera l’iniciador de la modernitat. Va desenvolupar la funció de l’home d’Estat durant el període de la Republicà i també durant la governança dels Medici.

8

Pel que fa el seu context històric, ens situem als finals de l’Edat Mitjana s. XV que es caracteritzava per la ruptura amb l’estil de vida de l’època anterior, sorgiment del capitalisme mercantil i els canvis en l’estructura de l’organització d’Estat- el Renaixement que es va donar sobre tot en els Països Baixos i Itàlia. Maquiavel vivia en una època convulsa, on la península itàlica es trobava fragmentada en diversos principats, regnes i repúbliques que lluitaven entre elles pel domini. En aquest context , Maquiavel va esdevenir una de les figures més importants de la Florència de la seva època, de la qual fou anomenat secretari com a càrreg més important que arribà a ostentar, després del seu ascens marcat per la victòria contra Pisa. La seva carrera política va donar un gir quan el Medici, que havien estat la major part del s XV al comandament de la ciutat havien tornat al poder i l’havien declarat enemic seu. Va ser llavors quan es trobà retirat durant un temps llarg de l’activitat política i va escriure entre d’altres El Príncep, la seva obra més coneguda, i Els Discursos de la primera dècada de Tit Livi. Amb Maquiavel comença l’època moderna del pensament polític ja que ell defensava la secularització de l’Estat i l’autonomia política. Cal dir que en aquell temps Itàlia estava dividida en cinc unitats polítiques principals: Nàpols, Milà, Venècia, els Estats Pontificis i Florència. En aquest context tan fragmentat, el poder del Papa estava percebut per una part de les elits i intel·lectuals de l’època com a primer responsable dels problemes de la divisió territorial, fet que va provocar rebuig del poder Papal. Parlant de l’obra i de la teoria política, Maquiavel era realista, però aquest realisme no era propi de la seva època. Com a conseqüència, les seves obres no eren enteses ni ben interpretades en el seu temps. Nicolàs Maquiavel no tractava la política des d’un punt de vista moral, tot al contrari, l’excloïa i es guiava no pels conceptes del bé i del mal sinó per d’utilitat d’una acció política. Explicava la política des d’un punt de vista estrictament tècnic. És per aquest fet, alguns autors com Strauss veien a Maquiavel com aquell que volia destruir la religió. Maquiavel desitjava veure una Itàlia forta, era patriota i va escriure El Príncep per marcar pautes necessàries que segons ell servirien per unificar la seva pàtria. Ell mateix reconeixia que els mitjans que utilitza un príncep sovint són perjudicables per la seva ànima però un ha de ser conscient i ha d’estimar la seva terra allò suficient com per poder sacrificar-se per ella.

9

Thomas Hobbes i el context anglès s. XVI-XVII Thomas Hobbes (1588 – 1679 Anglaterra) fou un filòsof anglès considerat juntament amb Maquiavel com a iniciador de la Teoria Política Moderna, i per altra banda és especialment reconegut com a inventor de la teoria contractualista, i famós per la seva concepció antropològica negativa, i per la seva defensa de l’absolutisme com a forma de govern necessària. El context en el que vivia Hobbes va influir en la seva percepció del món. Per una banda, pel que respecta al context geohistòric, Hobbes és trobava en guerra en la seva totalitat. El nivell internacional estava marcat per la guerra dels 30 anys, que va finalitzar el 1648 amb la Pau de Westfàlia configurant així la primera societat internacional i el naixement dels primers Estats moderns amb les fronteres ben definides. A nivell nacional hi havia la guerra civil anglesa que confrontava el parlamentarisme de Cromwell amb la concepció monàrquica tradicional. Així doncs, després de la Pau de Westfalia es va produir un procés de centralització dels poders monàrquics que van culminar en l’absolutisme. Hobbes es va convertir en defensor d’aquesta dinàmica. Pel que fa la seva obra, la més important és el Leviatà escrit sobre la naturalesa dels homes i l’organització de l’Estat on s’esmenten els temes com l’imperfeccionisme moral i el contracte social. En definitiva, el pensament modern introduit en la filosofia política pels autors com Maquiavel i Hobbes va proposar idees innovadores i normes que limitaven el poder de la monarquia. Dit d’una altra manera, es produïa una secularització important de l’Estat. Tanmateix, els pensadors les obres dels quals van suposar una gran aportació a la filosofia política, representen només a una part de tot el col·lectiu il·lustrat. A part dels filòsofs, els pintors, escriptors o compositors també contribuïen a aquest canvi social. Un d’ells sense dubte va ser William Shakespeare. No obstant això, com senyala John D. Cox,5 Shakespeare malgrat estar elogiat com un dels pensadors més grans de tots els temps, no té posició en la història de la filosofia política occidental. Aquest treball intenta destacar la contribució que va fer el dramaturg anglès a la transició de la societat cap a la Modernitat.

5

John D. Cox , Shakespeare and Political Philosophy Volume 26, Number 1, April 2002

10

Shakespeare dins del context polític Modern Com explica David Armitage en el seu treball “Las propiedades de Shakespeare”, Shakespeare tenia 18 anys quan en 1583 es va publicar

l’obra de Sir Thomas Smith,

l’embaixador angles a Paris, anomenada “De Republica Anglorum” que il·lustrava el model de governança d’Anglaterra i la cultura participativa del país. Malgrat que el nom de l’escrit indicava l’organització política monàrquica, el joc de paraules llatines que senyalava l’existència d’una comunitat participativa (res publica). Smith va destacar l’activitat de la ciutadania i va dividir als anglesos en quatre tipus d’homes: els cavallers; els burgesos; els petits propietaris; i els treballadors. Però dins de cada categoria havia una divisió encara més important que consistia en “aquest que participen en la comunitat, desempenyen càrrecs i aquells que no”. Els primers van ser anomenats “magistrats” i els segons “homes privats”. Aquesta distinció és molt significativa ja que mostra la prioritat d’una societat. En aquest context, el pare del futur dramaturg, John

Shakespeare va ser una persona

exemplar ja que participava activament en la política local de la seva ciutat natal Stratfordupon-Avon. Shakespeare, en canvi, mai va creuar la línia descrita per Sir Thomas Smith i sempre s’havia mantingut com a “home privat”. És més, tal i com descriu Armitage, William va ser reconvingut diverses vegades (1597-1600) per no pagar els impostos locals. Aquesta indiferència es pot explicar de varies maneres i de fet diu Armitage, té ressonància en les seves obres on els jutges adquireixes característiques humoristiques o inclòs despectives. Una de les possibles explicacions podria estar relacionada amb la noció shakespeariana del poder. En les seves obres deposita el poder efectiu en els cavallers, nobles i reis, rarament en el poble, encara que, com veurem més endavant, aquest té influència en la vida política. Tanmateix, la consciencia de Shakespeare sobre els límits d’aquesta comunitat participativa i sobre poder real de l’ultima decisió que venia de la reina, podrien allunyar-lo d’activitat local. Una altre justificació d’aquest comportament podria tenir els orígens en la pròpia personalitat del dramaturg. No obstant això, tot i que Shakespeare no era un ciutadà actiu en el sentit grec de la paraula, es podria dir que la seva participació en la comunitat política va ser a través de l’art. Segons el BBC documental “In Search of Shakespeare” als anys noranta del segle XVI el teatre anglès va entrar en la seva etapa d’or i Shakespeare va ocupar lloc del dramaturg més destacat deixant enrere fins i tot al Christopher Marlowe6. La majoria de les seves obres desenvolupen 6

Quan Shakespeare es va mudar a la capital, Marlowe, segons el documental de BBC “In search of Shakespeare”, va ser l’escriptor més famòs de la ciutat de Londres. No obstant això, la seva fama va ser

11

temes relacionats amb l’autoritat i l’obediència, la lleialtat i la traïció, etc. Els elements de crueltat que sovint trobem en Shakespeare ens fan reflexionar sobre la nostra pròpia naturalesa. Encara que no hem d’oblidar que parlem del temps quan el teatre competia amb les execucions públiques que formaven part de la quotidianitat. Un altre aspecte per tenir en compte quan parlem de l’aportació shakespeariana al pensament modern és el fet que el dramaturg anglès va morir el 1616, més de vint anys abans del Discurs del Mètode de Descartes (1637). Aquell escrit anunciava el pensament lliure i autònom de la Il·lustració, posava en qüèstió els dogmes establerts. Tanmateix, Shakespeare ja feia dècades desafiava el coneixement existent a través de les seves obres. L’art sovint transmet les tendències dins de la societat i té connotacions polítiques. Per aquesta raó és important estudiar Shakespeare des d’aquesta perspectiva.

Macbeth David Armitage, l’autor de “Las propiedades de Shakespeare” va senyalar que “La foscor de Shakespeare constitueix un problema especialment agut per a tots aquells que intenten estudiar-lo en relacion amb el pensament del seu temps.” Així és, les seves obres expressen varietat d’idees i opinions, fet que fa dificil trobar la veu del pròri Shakespeare entre tanta diversitat. Coneixem que el dramaturg anglès sovint situava les seves obres dins del context històric d’Anglaterra encara que, segons Victor Beser Sastre i Felix Calero Sanchez, autors de “Macbeth y la Historia” la història només li interessa com a marc d'ambientació d'una obra de teatre. Aquests mateixos autors elaboren un comentari de la història d'Escòcia que reflecteix l’obra shakesperiana de “Macbeth” i, a més, destaquen les fons en què segons ells, es va basar el propi Shakespeare. Per començar i seguint els criteris de Ballester Escalas 7, Beser Sastre i Calero Sanchez classifiquen les obres històriques de Shakespeare en diversos cicles: 1. Cicle Grec: Troilo i Criseida, Timó d'Atenes i Perlcles, príncep de Tir.

eclipsada per les obres de William Shakespeare. 7 Ballester Escalas R. “El Historiador William Shakespeare “ Editor: R. Ballester Tarragona 1945, pàg. 126-126

12

2. Cicle Romà: Coriolà, Juli Cèsar, Antoni i Cleopatra i Tito Andrónico. Aquesta tetralogia simbolitza tota la història de Roma: lluites entre patricis i plebeus, els inicis de l'imperi i la decadència romana. 3.Cicle de l’àmbició: situat entre l'època antiga i la medieval: Julio César, Macbeth i Ricard III. Sembla que Shakespeare considera l'ambició com un dels ressorts de la història. 4. Cicle celta: desenvolupat en una "terra de ningú" bàrbar-celta: Cimbelí, Macbeth, Hamlet i El Rei Lear. 5. Cicle nacional anglès: Vida i mort del rei Joan, El Rei Ricardo II, La primera part del Rei Enrique IV, La segona part del Rei Enric IV, La vida del Rei Enrique V, La primera part del Rei Enrique VI, La segona part del Rei Enrique VI, la tercera part del Rei Enrique VI, la tragèdia de Ricard III i La famosa història de la vida del Rei Enrique VIII.

No obstant això, a part de l’ubicació genèrica, cal introduir el context en el qual Shakespeare situa la seva obra. “Macbeth” va ser primer publicat en 1623 i narra la historia d’Escòcia barrejant-la amb mites. Pel que fa el context històric real, fins al segle IX Escòcia estava dividida en dos regnes, que es corresponien amb els dos pobles que hi habitaven: els pictos i els escotos. Entre tots dos hi havia contínues lluites i dominacions d'uns sobre altres, però al segle IX els escots van sotmetre per complet als pictes, unificant els dos regnes sota la corona del Kenneth I Mac Alpin, primer rei d'Escòcia. Com apunta el treball de Beser Sastre i Calero Sanchez, aquesta unitat no existia més que a nivell de monarca ja que la topografia escocesa afavoria la dispersió i aïllament dels grups humans. Així, la societat estava organitzada en clans, autònoms entre si i no existia una "consciència escocesa". Al segle XI, moment en què regna Macbeth, que era una figura històrica real, la política escocesa té tres pols principals que requereixen l'atenció dels monarques: Asegurar seu manteniment en el tron davant els intents d'usurpació dels senyors, i governar sobre el territori escocès; els territoris del Nord, ocupats pels noruecs que feien contínues incursions cap al sud i enviaven atacs marítims des de Noruega buscant ampliar les seves conquestes; i finalment, el Sud, Anglaterra, país amb què els monarques escocesos van tenir freqüents disputes - pel territori fronterer de Northumberland. El seu interès radicava en qüestions estratègiques: dos regnes desitjaven dominar la "terra de ningú" que s'estenia entre ells. La situació a l'interior d'Escòcia era la d'un regne dividit interiorment entre multitud de pobles que buscaven la unitat, però que no estaven disposats a renunciar a les seves diferents formes de vida. Aquest fet dificultava la unió i pacificació dels sobirans. 13

El regnat de Macbeth va durar entre 1040-1057. Ell, com a postura històrica, va ser l'últim rei de l'antiga Escòcia, representant del vell regne Picto i Escoto de Kenneth Mac Alpin, el seu avantpassat. Com descriu l’estudi “Macbeth y la Historia”, fins al final del seu regnat, Macbeth no va tenir res a veure amb exèrcits anglesos. A diferència de molts dels seus successors no va estar inquietat per valors que, de forma secreta o oberta, afavorissin una aliança amb Anglaterra, o fins i tot la subordinació al rei anglès. El triomf del seu successor, Malcolm III que també era una figura real, es va produir amb l'ajuda anglesa i va suposar el començament d'un procés mitjançant el qual els valors anglesos es van arrelar en la realitat escocesa. Era l'inici de la influència anglesa a Escòcia, que ha durat ininterrompudament fins als nostres dies8. El sistema de successió d’Escòcia d’aquell temps era l'anomenat Tanistry. Es basava en la successió alternativa dels membres dels dos branques de successors del primer rei d'Escòcia, Kenneth 1 Mac Alpin, la primogènita i la segundogènita. Quan moria un rei de la primera branca havia d'heretar el tron el successor de la segona, i viceversa, perquè d’aquesta manera s’assegurava que sempre hi havia un rei adult en el tron. Veiem que les investigacions modernes sobre la història medieval d'Escòcia proporcionen unes dades radicalment diferents als que apareixen a l’obra de “Macbeth”. Però aquestes incorreccions no poden ser atribuïts a Shakespeare ja que ell va ser dramaturg, no historiador. Es va limitar a exposar la narració que de la vida de Macbeth que apareix en diversos llibres històrics i que es poden considerar com les possibles fonts de l’obra:  Holinshed: Chronicle of England, Scotland and lreland (1577)  George Buchanan: Rerum Scoticarum Història (1583)  John Leslie: De Origine. Moribus, et Rebus Gestis Scotorum (1578).

A més, com diuen Beser Sastre i Calero Sanchez, l’obra Scotorum Historiae, d'Hèctor Boethius (París, 1526) també podria continuar la llista de les fons shakesperianes ja que descriu fets històrics relacionats amb Escòcia d’aquell període. A més, igual que el dramaturg anglès, Boethius barreja la narració de la història amb la tradició i els mites. Després d’aquesta aproximació a la història real de Macbeth, es podria dir que per Shakespeare l’important no era el què va passar, sinó com. Així, en l’obra teatral “Macbeth”

8

Plantagenet and Fiona Somerset Fry, History of Scotland, Londres, 1982, p. 54.

14

no es presenta des d’una persoectiva històrica però més aviat des d’una perspectiva humana amb totes les conseqüències, passions, pors, ambicions que aquesta implica. Parlant de l’obra, ens ubica en el regnat del rei Duncan qui va estar amenaçat pels seus enemics varies vegades. Els últims sempre van ser vençuts gràcies a la valerosa ajuda de Macbeth qui era el seu cosí i súbdit. En les batalles tambe es va distingir el senyor de Lochquhaber, Banquo. Quan Macbeth i Banquo tornaven de lliurar l'última batalla contra els enemics del rei quan se'ls aparèixer tres bruixes, que van profetitzar a Macbeth, senyor de Glamis, que arribaria també a ser senyor de Cawdor i que, a més, seria rei i a Banquio que seria el pare del rei. Aviat la profecia de Macbeth va començar a fer-se realitat i el personatge es va veure cada vegada més turmentat per l'ambició,

encoratjada especialment, per la de la seva dona.

Finalment, va assassinar Duncan i es va fer coronar rei. Mentrestant, el cos de Duncan era enterrat i els seus fills fugien a Anglaterra i Irlanda L’obra és una tragèdia sagnant que no obstant no és un mer joc escènic sobre l'assassinat, però com es senyala en la “Macbeth y la Historia” la representació de la lluita del protagonista contra ell mateix, conta les seves passions i ambicions. No obstant això, el seu costat fosc acaba vencent. Shakespeare a més, introdueix l’imatge de les bruixes que reforcen el caràcter tenebrós de tota l’obra.

15

BLOC II PART PRÀCTICA Macbeth: dimensió política de Shakespeare

Per analitzar els element polítics dins de l’obra shakesperiana Macbeth s’agafen com a punts de referència el pensament dels altres autors de l’època moderna. Com ja s’ha senyalat abans, aquests autors són el filòsof anglès del segle XVI Thomas Hobbes i diplomàtic, filòsof polític italià del segle XV Nicolàs Maquiavel. Els punts en comú que comparteixen aquest autors amb William Shakespeare són múltiples però el treball se centrarà en estudiar dos aspectes claus de la teoria política presents en els escrits de Hobbes i Maquivel i reflectits en la obra del dramaturg anglès. Per una banda, es desenvolupa el tema de governança que inclou les fons de legitimitat d’aquest que regna i les característiques que ha de posseir per ser un bon governador. I per l’altra banda, s’analitzarà l’aspecte de moralitat relacionada amb el poder .

Governança Com destaca Eric Nelson en el seu article “Shakespeare and the best state of a commonwealth”, molts autors i pensadors polítics han comportat a la búsqueda de la millor organització estatal però tots ells, segons Nelson, “agreed that the answer to this question should be found in the study of Roman history” (p. 253). Les idees polítiques de Shakespeare que podem trobar en les seves obres van estretament relacionades amb allò que en paraules que Cicero constitueix, "the best state of a commonwealth” o dit d’altra manera, el dramaturg anglès es preguntava si és preferible viure subordinats al monarca o com a ciutadans de la república també anomenada com a “free state”? Un altre autor que reflexionava sobre aquest tema va ser l’italià Nicolàs Maquiavel. Maquiavel, seguint les afirmacions dels pensadors de Quattrocento va expressar en els Discursos de la primera dècada de Tit Livi que la transició de la República a Principat va provocar el declivi de Roma9. Dit d’altra manera, va destacar que l’estat popular és millor. Segons Nelson, Willian Shakespeare, malgrat també planteja aquesta idea, no apareix en les seves obres (especialment en les que tractaven la historia de Roma) com a defensor del règim republicà ni tampoc de l’imperial Pax Romana. En paraules de Nelson “he (Shakespeare) seems insistently to deny the orthodoxy that different constitutions yield different levels of virtue and greatness (...)not because he believes that there is no choice to be made among the various regimes, but rather because he believes that the choice does not matter”. 9

“si vede per esperienza le cittadini non avere mai ampliato ne di dominio ne di ricchezza se non mentre sono state in libertà” Discorsi sopra la prima deca di Tito Livio. Ed.Giorgio Inglese ( Milan 1984, p. 297)

17

D’aquest fragment es podria treure la primera aproximació a la filosofia política shakesperiana. L’escriptor anglès en totes les seves obres teatrals mostra a l’espectador dues cares d’un mateix fet i difícilment el podem posicionar al costat d’un personatge o d’un altre. Descrivint diversos tipus de regnats i d’organització estatal, Shakespeare no es preocupava tant de quin és el millor règim sinó quines són les condicions que fan que un règim sigui bo. Si es contrasta aquesta visió de Shakespeare amb els autors de la seva època, observem que Maquiavel al igual que el dramaturg anglès, tampoc era el defensor rígid d’un determinat tipus de govern. És cert que és gairebé impossible llegir els Discursos sobre la primera dècada de Tit Livi sense evidenciar la simpatia que tenia Maquiavel cap a republicanisme. Tanmateix, com destaca l’autor de “Machiavelli: The Prince and other works” Maquiavel no era un republicà frenètic i podria veure avantatges en una monarquia constitucional. Bon govern també era possible sota el regnat d’un príncep. A més, Maquiavel afirmava que en casos determinats quan es necessiten les reformes i la societat és massa corrupta, només el princep pot portar a terme un bon govern. Aquest era el cas d’Itàlia quan ell va escriure el seu famós El Príncep. El Príncep és una lectura molt pràctica que senyala que és el que ha de fer un governador però no especifica detalladament sota quines circumstàncies ho ha de fer. Tot i així, el llibre “Machiavelli: The Prince and other works” expressa que el filòsof italià donava per suposat el fet que la tasca del governador és governar bé. Malgrat les diverses interpretacions de la seva lectura, Maquiavel mai es va mostrar partidari del govern tirà, tant dins del règim republicà o del príncep. En paraules de l’autor: “(...) he (Maquiavel) was filled with the notion of the common good of Florence, the basis for the Discorse on Reforming the Government of Florence and the good of Italy (...). He may scarely have realized that so little on justice and public good was to be found in The Prince, But if he said little, he implied more.” Machiavelli: The Prince and other works, Chapter 6.

Tanmateix, si Maquiavel coincideix amb Shakespeare en la flexibilitat d’acceptar diversos tipus de govern a l’hora de cercar un bon règim, Hobbes divergeix d’aquesta idea. Sense cap dubte, el pensament de Hobbes va ser format pel context de guerra civil anglesa i el conflicte internacional d’aquell moment. Per entendre quina és la millor manera de governar una comunitat, Hobbes es dedica a imaginar com actuarien els éssers humans si aquesta comunitat 18

no existís. Aquest estat previ a la societat obté nom de l’estat de naturalesa i serveix com a punt de partida per la seva obra Leviatan. El pensador anglès afirma que els homes són per naturalesa més o menys iguals en les seves capacitats mentals i físiques i les desigualtats existents no donen lloc a una jerarquia estable 10. Així, tenint en compte que som igualment capacitats per posseir allò que volem, Hobbes conclou que la condició natural és la guerra de tots contra tots. No obstant això, el nostre instint de conservació ens porta a delegar la part dels nostres drets a un sobirà que estableixi les lleis i que castigui a aquests que infrigeixen les normes. Sense lleis tot el que posseïm és només de facto ja que en qualsevol moment ens poden atacar. Aquesta mútua i voluntària transferència dels drets al governador és el contracte de Hobbes amb el qual neix la seva organització d’estat. Així, pel que fa la governança, a primera vista es podria pensar que l’antropologia negativa del teòric anglès té reflexió en les tragèdies shakespearianes ja que Shakespeare descriu guerres, traïcions i sovint la necessitat d’un rei fort. Tanmateix, Hobbes es referia a un tipus de govern determinat, fort i amb elements absolutistes. En canvi, la creació literària del dramaturg anglès troba més similituds amb el pensador italià perquè els dos autors buscaven adequar la governança al context.

La legitimitat en “Macbeth”: el pas de Déu a Home El concepte de governança no ve separat i inclou altres aspectes del pensament polític que van ser tractats per Maquivel i Hobbes i en els que Shakespeare també va fer contribucions importants. Un d’aquests aspectes és la font de legitimitat per governar que constitueix un dels temes centrals en l’estudi de filosofia política i la visió del qual ha variat al llarg del temps. Com senyala José López Hernández en el seu article “El concepto de legitimidad en perspectiva histótica”, existeixen dos conceptes d'Estat: un identifica l'Estat amb l'aparell de poder que organitza i dirigeix a la població d'un determinat territori; un altre relaciona l'Estat amb la població que viu en aquest territori, que és alhora subjecte i objecte d'aquest poder. Tanmateix, sigui quin sigui el concepte d’Estat, implica l’exercici de poder i automàticament planteja el tema de legitimitat. Ara bé, en la època moderna en la qual se situa Maquiavel, Hobbes i el mateix Shakespeare, cal tenir en compte l’important procés de secularització de la religió. Dit d’altra manera, es 10

Leviatan, Capitol XIII

19

qüestionava la legitimitat divina del poder polític. En la lectura de “El Príncep” de Maquiavel o “Leviatan” de Hobbes, s’observa un trencament amb la idea del poder concedit al monarca per la força divina. Com destaca el Walter Hendricks en el seu llibre Machiavelli: The Prince and other works , “Machiavelli lived within the frame of human society; not Haven of Hell, but the earth was his center” (Hendricks: p.17 ) Molt preocupat per la religió, el pensador italià la va subordinar als assumptes humans. L’objectiu de la religió havia de consistir, segons Maquiavel, no en fer als homes conscients de l’altre món sinó del món actual. Per Nicolas Maquiavel, la religió tenia funció en aquest món i havia de unir i promulgar valors del bé comú.Tanmateix, no constituïa la font de legitimació d’un governador. Pel que fa el pensament de Thomas Hobbes, sovint el descriuen com a partidari de la monarquia anglesa. No obstant això, malgrat que la seva filosofia presenti clarament els trets de l’estat absolut degut possiblement al seu context històric, el teòric anglès va introduir el pensament revolucionari i modern dins de la seva obra política que en certa manera anava en contra de la monarquia d’Anglaterra. Així, amb la constitució del Leviatan com a sobirà, Hobbes va depositar la legitimitat de l’existència d’aquest en les mans del poble rebutjant d’aquesta manera el dret diví a la governança. És per aquesta raó que Thomas Hobbes ha entrat en la història de filosofia política com l’autor que entre altres coses, va donar pas de legitimitat divina a l’acceptació de la política com un artifici creat per l’home. Més endavant, aquest èxit de la Modernitat va influènciar en el desenvolupament de l’Estat modern. Ara bé, el Leviatan de Thomas Hobbes va ser publicat pel primer cop l’any 1651, més de vint-i-cint anys després de la primera aparició escrita de “Macbeth” shakesperià en la edició Fist Folio. Maglrat que Willian Shakespeare mai ha sigut conciderat com a un pensador polític, Christopher Tilmouth en el seu article “Shakespeare’s open consciences” ens demostra la valuosa aportació del dramaturg anglès en la consciencia política de la seva època. Tilmouth descata que “Macbeth”, escrit i publicat anys abans que el famòs Leviatan, ja incorporava la idea de la política com a fet humà. El personatge principal de l’obra, Macbeth que es converteix en un sobirà sanguinari, és molt conscient de les seves accions i sobretot que les conseqüències. El fragment de l’obra presentat a continuació senyala que el

20

protagonista sap que el seu judici no serà a l’altre món ni proveirà de Déu sinó que tindrà lloc en el món present. Si fos fet, quan ja és fet, fóra millor Fer-ho de presa. Si l’assasinat Pogués caçar totes les conseqúències I, consumat, pogués atrapat l’èxit, Si el cop fos tot i ho acabés tot damunt del banc de sorra temporal passaríem per sobre l’altra vida. Però en tals casos se’ns judica aquí: I si ensenyem amb lletra sangunària, La lletra, de retop, va contra el mestre. (Macbeth, Acte I, Escena VII)

En les paraules del mateix autor de l’article “ (...) the public gaze exerts are perpetual influence over his (Macbeth’s) conscience, witness his preocupation with tha “judgment here” and now (...)”. Així, veiem que Macbeth és conscient de que l’aprovació de le seves accions, o dit d’altra manera, la seva legitimitat recau en les persones afectades per la seva actuació. Reconeix que matant al legitim rei Duncan, trenca l’ordre social establert i, usurpant el seu lloc, es vincula amb el poble davant del qual ell tindrà drets i deures i el qual serà el seu jutge. Un altre element valuós per tractar el tema de la legitimitat és la idea de bon governant que William Shakespeare va destacar en aquesta obra en concret. Llegint "Macbeth", constatem des del primer acte, la idea del canvi d’ordre social. Tanmateix, a partir de l’acte III, el que fa créixer el malestar i les tensions contra el rei Macbeth ja no és degut tant la usurpació del poder sinó a la manera del govern de Macbeth i el tracte que ell li dóna a la seva població. Stephen Greenblatt, l’autor de Shakespeare and the ethics of authority, apunta: “None of Shakespeare’s plays, not even Macbeth unequivocally endorses the view that any act of usurpation is automatically evil and none condemns as necessarily unethical the use of violence to topple the established order.”

“Macbeth” transmet la intuïció que no és exactament l’ocupació il·legal del tro que destrueix al protagonista sinó el fet de no ser bon governant. Aquesta visió política expressada a través de la idea de bon governant com a condició necessària per legitimar al monarca o al cap 21

d’Estat està també explicada en “El Príncep” de Maquivel i en la lectura política de Hobbes. En el cas de pensador italià és interessant destacar que Maquiavel donava molta més importància al bon govern del qui regna que no pas a la manera en la qual va aconseguir la seva posició. Era perfectament conscient que, en la època en la qual ell vivia, existia només una via relativament assegurada per arribar al poder i aquesta consistia en ser hereu del tro. Tanmateix, Maquiavel era realista. Per aquesta raó, en el capítol VIII de “El Príncep”11 descriu dues maneres que té “private citizen” per aconseguir poder. Concretament diu: “But because a private citizen may become a prince in two ways (...). There are two: first, a man climbs to authority by some criminal and wicked path; or second, a private citizen by the favour of his fellow citizens becomes prince of his native land.”

No obstant això, no s’atura a raonar sobre el bé i el mal de cadascuna d’aquestes vies. A continuació, exposa l’exemple de Liverotto de Fermo qui va ocupar el lloc de governador amb força però va poder governar molts anys i, a diferència dels altres usurpadors, mai va patir cap intent de cop del seu govern. En el capítol VIII de “El Príncep” trobem l’explicació a aquest fet: “ I believe this difference results from the good or bad use of cruelties. Their use can be called good (if the word good can be applied to what is bad) when they are committed at one stoke12 and because it is necessary for a ruler to secure himself; yet afterwards he does not continue with them, but takes the opposite course of doing all he can for the profit of his subjects. Cruelties badly used are those which though few at the beginning, increase with time(...)” El Princep, Capitol VIII p.122.7 “anyone who seizes control of a state ought to consider carefully all the injuries he must do and do them all in one stroke so that he will not have to undertake new once everyday (...) to give men feeling of security and gain them to his side by benefiting them” El Princep, Capitol VIII p.122.8

Veiem que, malgrat la via anomenada per Maquiavel “criminal and wicked path”, el que preval per ell és saber exercir el poder de forma adequada. Aquesta idea atravessa tota la obra del filosof italià. “A prince, therefore, provided that he has not to rob his subjects, that he can defend himself, that he does not become poor and abject, that he is not forced to become rapacious, ought to

11

The Prince, Chapter VIII: On those who attain princely power through evil deeds

12

Once, punctual case not the abuse of power.

22

hold of little account a reputation for being mean, for it is one of those vices which will enable him to govern” Chapter XVI

Per l’altra banda, el pensament polític de Hobbes també guarda relació certa amb la obra shakespeariana. Pel teòric anglès, la fi de l’Estat és particularment la seguretat. Si el qui governa no pot aconseguir aquest objectiu, l’Estat perd la raó de ser. Dit d’altra manera, aquest no és un bon governador. Ara bé, Shakespeare ens mostra com el seu personatge principal Macbeth provoca un sentiment d’inseguretat dins del regne d’Escòcia. És més, en l’Acte IV Escena VI Lennox va servir la paraula “tirà” per descriure el regnat de Macbeth. De fet, el propi protagonista corrobora aquesta idea d’inseguretat i destaca que: “De tota aquesta gent, No n’hi ha cap que no tingui dintre casa Un criat que treballa al meu servei “(Macbeth, Acte IV, Escena IV )

Per tant, tenint en compte en que ha desembocat el seu regnat, Macbeth perd tota la legitimació d’ocupar la posició del rei. Shakespeare en paraules de Macduff, expressa la necessitat de derrocar-lo però no la relaciona directament amb l’assassinat del rei legítim sinó amb el malestar i el patiment general d’Escòcia. “Cada matí gemeguen Noves viudes, nous orfres ploriguegen, Noves dolors piquen la pròpia cara Del cel, que tot retruny, com si patís Amb l’Escòcia, i cridés d’acord amb ella el mateix clam de dol” ( Macduff, Acte , Escena)

Al final de l’obra, el dramaturg anglès va preferir concloure indicant a través del discurs de Malcolm les qualitats que ha de tenir un bon rei. Entre elles figuren justícia, veritat, temprança, constància, perseverança, bon cor, lleialtat, paciència i valentia. O, dit d’altra manera, tots aquests atributs que legitimen les accions d’un governador però la manca dels quals va comportar al desastrós final de Macbeth.

Aproximació alternativa al concepte de legitimitat en “Macbeth” En l’apartat anterior s’ha destacat el tema de la legitimitat vista a través dels ulls de pensadors moderns i tractada en l’obra “Macbeth” de William Shakespeare. El propòsit de l’apartat era 23

demostrar que Shakespeare igual que els teòrics polítics més importants, es plantejava quines són les fons de legitimació d’un governador. És més, el pensament el qual es podria atribuir al dramaturg anglès no només trenca amb els paradigmes antics de legitimitat divina, sinó també proporciona reflexions pròpies de la teoria política de la Modernitat buscant la legitimació de les accions d’un governador en el món terrestre. No obstant això, l’autor de “Macbeth: history, ideology and intellectuals” Alan Sinfield es fixa en un altre aspecte de legitimitat en l’obra shakesperiana poc estudiat fins ara. El teòric anglès famós per dur a terme els estudis sobre Shakespeare i el teatre modern se centra en el concepte de la utilització de la força i fa la distinció bàsica entre la violència legitimada i la violència il·legítima. Shakespeare, diu Sinfield, dibuixa a Macbeth com a un assassí terrible quan aquest mata al rei Duncan. Però no tenim la mateixa visió d’ell quan al principi de l’obra Macbeth assesina a Macdonwale, el rebel, ja que té l’aprovació del rei Duncan. Mata dues persones però són dos actes de violència diferents. Així, veiem que la violència és acceptada i fins i tot considerada com bona o desitjable quan está al servei del poder. Tanmateix, quan es rebel·la contra aquest, és dolenta. Segons Sinfield, la reclamació del monopoli de la força és fonamental en la configuració de l’Estat Modern i Shakespeare va captar molt bé aquest concepte. Segons Sinfield, aquest monopoli ve dels temps d’Absolutisme quan el poder del monarcà se sostenia per la llei divina contra la qual no es podia rebel·lar. L’article també explica que la visió captada per Shakespeare perdura fins als nostres dies ja que es considera que el monopoli de la violència de l’Estat és el mal menor comparat amb altres tipus de força que poden existir.

Moralitat i poder “Sent la nostra intenció tractar aquí de coses pertanyents a la moral, el primer que hem de fer és esbrinar exactament de què ciència forma part. La moral, al meu parer, només pot formar part de la política. En política no és possible cap cosa sense estar dotat de certes qualitats, vull dir, sense ser home de bé. Però ser home de bé equival a tenir virtuts, i per tant, si en política es vol fer alguna cosa, és cal ser moralment virtuós. (...)”

(Aristotel, La Gran Moral: llibre I, cap.I)

24

La condició humana i la seva relació amb el poder Segons la definició del pensador ben conegut a l’època Shakespeariana, Aristotel, la moral està estretament vinculada al poder polític. La visió aristotèlica planteja la pregunta immediata si aquesta relació amb el poder influeix en la nostra moralitat. Dit d’altra manera, es pregunta si la nostra moralitat canvia a la mesura que adquirim el poder. Molts filòsofs han tractat el tema de moralitat dins d’un marc de ciència política. No obstant això, es podria distingir entre la consciencia moral i la moralitat. La primera fa referència al capacitat que posseïm els humans de distingir entre el bé i el mal mentre que la segona es refereix a on ens decanten un cop sabem el que està be i el que no. La qüestió de la moralitat juga un paper rellevant dins d’estudi polític. Sovint, en l’imaginari col·lectiu existeix la visió dels governants com aquests capaços de trencar les seves promeses i dur a terme accions amorals amb l’objectiu de perpetuar el seu poder. Però, és certa aquesta percepció de que el poder perverteix a la moralitat? Shakespeare va ser un dels autors que han ajudat a trobar possibles respostes a aquesta pregunta. La immersa majoria de les seves obres teatrals desenvolupen les situacions d’adquisició, governança i traïció en el poder però el dramaturg anglès sempre ensenya dues cares de la moneda, ens mostra el món interior dels personatges a conseqüència del que podem entendre les motivacions de les seves accions. Parlant de l’obra “Macbeth” és sovint anomenada “Shakespeare’s most haunting play”13 però no per la crueltat del personatge principal. Macbeth és massa humà i les seves passions humanes fan que l’espectador trobi reflectit en ell els propis desitjos i ambicions. Pel que fa la moraliitat, Stephen Greenblatt en el seu article “Shakespeare and the ethics of authority” senyala que “Shakespeare’s characters have a rich and compelling moral life” però afegeix que “that moral life is not autonomous. Instead, it is intimately bound up with the particular community in with the character participates.” És cert, al principi de l’obra la imatge de Macbeth que se’ns presenta és d’un home del rei, lleial i coratjós. La revelació de la profecia de ser el futur rei fa sorgir l’ambició per el poder i tenta la seva moralitat. La última està influenciada pel context de la societat en la que viu Macbeth ja que Shakespeare descriu l’època on a manca de la ciència sòlida, la bruixeria donava coneixements sobre allò desconeguts com per exemple, el futur, per tant incentivava a confiar en bruixes. Tenint en compte aquestes circumstancies, Greenblatt tenia raó, la comunitat en la que vivim influeix en 13

Lizhi, Y. The Equivocation Theme in Macbeth, Canadian Social Science Vol.2 No.2 June 2006

25

les nostres creences que poden tenir repercussions en la moralitat. La revelació de tres bruixes dóna esperances al personatge principal qui interioritza la profecia profundament. No obstant això, malgrat generalment es considera que, a part de les bruixes, és Lady Macbeth qui encoratja al seu marit a dur a terme les accions sanguinàries, Shakespeare ens mostra clarament que el mateix Macbeth ja estava predisposat a realitzar-les des del principi. “Príncep de Cumberland! És un graó on he d’ensopejar, si és que no el salto Perquè em barra el camí. Amagueu, estrelles, els vostres focs, i que la llum no vegi la negror de les meves cobejances! Que davant de la mà es tanquin els ulls i, malgrat tot, s’executi allò que els ulls s’espantaran a contemplar quan serà fet.” (Macbeth, Acte I, Escena IV)

Evidentment, del pensament a l’acció hi ha un pas important i Lady Macbeth ajuda a Macbeth a fer-lo. L’autor anglès mostra que el personatge principal reconeix la maldat dels seus fets però la veu de la consciència moral no és suficient, ja que la moralitat, com pensava Aristòtil, és una virtut que és perd de la mateixa manera que es perd qualsevol altra qualitat si no s’exerceix14. Així, un cop comès el primer assassinat, la moralitat del personatge es deterioritza. La por de perdre el poder pel qual ell ha tacat la seva ànima el porta a cometre més crims. “Si es així, si sols pels fills de Banquo he embrutat la meva ànima” ( Macbeth, Acte III, Escena I) La história de Macbeth descriu el cercle viciós del qual el personatge no pot sortir i el qual desemboca en el final tràgic. Tanmateix, el lector no troba en l’obra la generalització de la idea que l’ambició pel poder perverteix necessàriament la moralitat de la persona. Banquo- un altre personatge de la obra al qual les bruixes també havien donat esperances reials 15, malgrat tenir els mateixos incentius d’obrir el pas al seu fill per aconseguir el que la profecia li havia promès, no es decanta pel camí cruel. Evidentment, desconeixem com actuaria Banquo si estigues en el lloc de Macbeth i influenciat per la seva dona encara més ambiciosa que ell. Tot 14

La Gran Moral, Cap. 5 En el Acte I de la obra es produeix la trobada de Macbeth i Banquio amb les tres bruixes. Aquestes li van prometre al personatge principar que será el futur rei i a Banquo que será el pare del futur rei. 15

26

i així, amb el contra pes del personatge de Banquo, Shakespeare deixa una porta oberta que ens impedeix generalitzar que tot el desig o l’esperança de poder danya la moralitat. Pel que fan altres autors que tractaven la relació entre moralitat i poder, cal senyalar a Maquiavel. Per Maquiavel, existeix la divisió entre la moral convencional i la moral política que no són el mateix. L'acció política requereix d'actituds incomparables o incompatibles, amb allò que l'educació cristiana i la tradició occidental imposa com a bo i just. El pensador italià classifica la moral convencional com aquesta que permet tacar la consciència amb les accions dolentes sempre i quan aquestes accions siguin pel bé de la pàtria 16. Mai es recomana al príncep cometre atropellaments per aconseguir la glòria personal que és això, en definitiva, el que mou a Macbeth. No està en els plans de protagonista shakespearià ser un governant just per a Escòcia, sinó simplement ser el Rei. Finalment, en l’obra shakesperiana “Macbeth” sovint trobem alegacions als actes contra la natura. Això és contra natura, com ho és l’acte Que que s’ha comès aquí. (Vell, Acte II, Escena IV)

Es refereix sobretot al assassinat i traïció com si existis una llei natural que ens prohibis acions dolentes. És curiós destacar que Hobbes en el seu treball “Leviatan” també parla de les lleis naturals i les descriu en el capítol XV i XXVI. “Las leyes no escritas son, todas ellas, leyes de naturaleza” capitol XXVI De las leyes civiles Segons Hobbes, aquestes lleis no necessiten passió ni parcialitat sinó han de ser interpretades mitjançant l’ús del raonament. Per això, l’ignorància de la llei de naturalesa, diu el pensador, no excusa a ningú ja que quan l’individu assoleix la raó és perfectament conscient que no ha de fer a l’altre el que no vol que li facin a ell. Així, es podria observar que aquestes lleis constitueixen la moralitat que Hobbes expressa en la seva obra política i que guarda relació amb la moralitat convencional de Maquiavel. De les dinou lleis naturals que destaca Thomas Hobbes, algunes com ara la sisena o la setena estableixen la necessitat del perdó de les ofenses o la prohibició de la revenja. Cal apuntat però, que cap d’aquestes lleis no es vinculen amb els valors de la moralitat cristiana sinó convencional i aquesta última serveix per donar 16

En la carta de Maquiavel a Francesco Verotti (16 Abril 1527) Maquiavel va escriure que estima la seva ciutat natal més que la seva ànima. També va expresar l’opinió que un gobernador ha de saber que les accions que beneficiaran la seva patria poden embrutar la seva consciència. Informació treta de Machiavelli: The Chief Work and Others, Vol. 3; Allan Gilbert, Duke University Press, 1965

27

garantia del temps futur. Així, per exemple, la llei natural de perdonar ajuda a no generar més guerra. La moralitat hobbesiana busca utilitat i ordre. Podria ser que Shakespeare també va captar la visió d’aquest tipus de moralitat basada en les lleis naturals i va castigar al seu personatge per trencar-les.

Shakespeare i el poder sobrenatural Shakespeare prestava molta atenció a allò desconegut i sobrenatural però, com ja s’ha senyalat en els apartats anteriors, l’espectador ha de tenir en compte el context de la societat shakesperiana. Es tracta de l’època prèvia al descobriment del mètode científic i aquesta falta de coneixement dipositava la confiança en bruixeria com a forma d’explicar allò inexplicable. Cal tenir en compte que la figura de la bruixa va aconseguir una gran popularitat en l'època de Shakespeare i va cridar l'atenció de l'audiència. Al segle XVII es creia en l'existència i el poder de les bruixes i de fet, en la caça europea de bruixes (Els Temps de la Foguera) es va basar en la creença que la bruixeria podia ser un gran obstacle per a l'ordre establert de la societat i la religió. Parlant de l’obra de “Macbeth” Susan James en el seu article “Shakespeare and the politics of superstition” apunta que Macbeth es va realitzar per primera vegada després de l'adhesió de Jaume I i molts crítics han especulat sobre els significats que podia tenir l’obra per la política local. Un d’aquests significats podria derivar del fet que James I havia cregut que estava sota l'atac de bruixes. En el moment en que es va convertir en Rei d'Anglaterra, el seu interès en la bruixeria sembla haver disminuït, però almenys alguns membres de l'audiència de Shakespeare podrien tenir coneixement sobre l’obsessió prèvia de James i relacionar al personatge principal Macbeth amb ell. Potser el joc hagués estat entès en part com la representació d'un desastrós rumb de l'esdeveniment que James I pogués haver patit si no tindria la força voluntat per retrocedir en la seva creença en bruixeria. Així, segons l’autora de l’article Macbeth shakesperià senyala el perill que suposa un governador o un home d’Estat supersitciós i reclama l’ús de la raó per part del qui governa.

28

Conclusió L’objectiu d’aquest treball consistia en descobrir i demostrar la rellevància de William Shakespeare en el pensament polític a través de l’anàlisi de la seva obra teatral “Macbeth”. Després d’analitzar l’obra es pot senyalar dues aportacions importants a la teoria política moderna que l’escriptor anglès incorporava a la seva creació literària. La primera consisteix en posar en evidència el paper central de l’home en la política. Si tenim en compte el context del dramaturg anglès, el tema de la legitimitat es pot considerar una de les aportacions polítiques més rellevants de William Shakespear ja que durant la seva època la legitimitat del governador estava vinculada a la figura divina. Shakespeare, en canvi, incorpora visions d’un governador les accions del qual tenien judici en el món actual, per tant transporta la legitimitat al món terrestre. La segona aportació està relacionada amb la moralitat dins del marc de l’acció política. Shakespeare dóna importància a la condició humana i als valors morals d’aquest que governa. No obstant això, aquesta moralitat no està d’acord amb els principis cristians ni té finalitat religiosa sinó que està relacionada amb la moralitat convencional de la qual parlava Maquiavel i que té repercussions en la vida política. Les accions d’un governador han d’incorporar valors morals pel bé de la seva comunitat davant de la qual el governador té drets i deures. A més, malgrat que la lectura de Shakespeare pot formar la visió que el desig de poder perverteix a la moralitat humana, en la obra “Macbeth” l’autor anglès no es posiciona a favor d’aquesta afirmació sinó emfatitza en la importància de la bona governança i senyala les conseqüències desastroses de les accions amorals del protagonista. A part d’aquestes aportacions tractades en l’estudi, les obres shakespearianes contenen molts més temes polítics rellevants i innovadors per la seva època. S’ha de senyalar que el dramaturg anglès donava veus als col·lectius marginals de la societat i així per exemple, les dones representades per personatges com Lady Macbeth17, Portia18 o Viola19, tenen un paper destacable en la seva lectura. És més, Shakespeare tractava el tema d’exclusió d’estrangers el qual s’emfatitza en una altra obra “ El Mercader de Venècia” on l’escriptor fa una clara distinció entre les persones que pertanyen a una comunitat i les que no, visualitzant aquesta

17

“Macbeth” W. Shakespeare, 1623 primera públicació “El Mercader de Venecia” W. Shakespeare 1600 19 L’obra “ La nit de reis” W. Shakespeare 1602 18

29

problemàtica. Altres autors com A. Sinfield apunten a la violència estatal com un altre assumpte important el pes del qual s’ha d’analitzar en la literatura de Shakespeare. Per concloure, s’ha de dir que generalment es considera que els pares del pensament polític modern són els autors com Maquiavel i Hobbes ja que els dos havien trencat amb l’antic paradigma de l’acció política. No obstant això, com s’ha vist en aquest treball, la herència literària de William Shakespeare plena de passions i ambicions humanes ens mostra que som nosaltres els principals creadors de tots els esdeveniments del món terrestre. Hobbes va definir la política com un artifici de l’home. Tanmateix Shakespeare ja expressava aquesta visió anys abans a través de la seva obra “Macbeth” i aquesta ha sigut la seva major aportació en la teoria política.

30

Bibliografia Kilcullen, J. "Medieval Political Philosophy", The Stanford Encyclopedia of Philosophy (Spring 2011 Edition), Edward N. Zalta (ed.) Bristow, W. "Enlightenment", The Stanford Encyclopedia of Philosophy (Spring 2011 Edition), Edward N. Zalta (ed.) Plantagenet and Fiona Somerset Fry, History of Scotland, Londres, 1982, p. 54. Robertson, J. The case for the Enlightenment. Scotland and Naples 1680-1760, University of Oxford, 2005 p.374 Chabod, F. Machiavelli& the Renaissance, London: Bowes& Bowes, 1958, Sacksteder W. Hobbes studies :bibliography Bowlong Green Ohio: Philosophy Documentation Center, 1982 Armitage, D. “Las propiedades de Shakespeare” David Armitage, Conal Condren and Andrew Fitzmaurice, eds., Shakespeare and Early Modern Political Thought (Cambridge: Cambridge University Press, 2009), pp. 25-43. Gilbert, H. Allan The prince, and other works: including Reform in Florence, Castruccio Castracani, On fortune, Letters, Ten discourses on Livy / [Niccolo] Machiavelli, Chicago : Packard and Company, cop. 1941. Pocock, J. G. A. Princeton (N.J.) Machiavellian moment : Florentine political thought and the Atlantic republican tradition , Princeton University Press, 2003 Tilmouth, C. “Shakespeare’s open consciences” Renaissance Studies Volume 23, Issue 4, pages 501–515, September 2009, Wiley Online Library Hendricks, W. Machiavelli: The Prince and other works. University classics., General editor Chicago : Packard and Company, cop. 1941 Nelson, E. Shakespeare and the best state of a commonwealth,Shakespeare and Early Modern Political Thought 2012, Chapter 13 James, S. Shakespeare and the politics of superstition, Plitical Thought 2012. Chapter 4

31

Shakespeare and Early Modern

Greenblatt, S. Shakespeare and the ethics of authority, Shakespeare and Early Modern Political Though, 2012. Chapter 3 page 66 Alan Sinfield Macbeth:history, ideology and intellectuals Critical Quarterly, Vol. 28, Issue 1-2, pages 63–77, Sep. 2007, Wiley Online Library Caton, H. On the basis of Hobbes’s political philosophy, The Australian National University Springborg, P. The Cambridge Companion to HOBBES’S LEVIATHAN, University of Sydney Free University of Bolzano, Italy Aristòtil, La Gran Moral , Biblioteca digital del Ministeri d’Educació i Cultura, http://www.edu.mec.gub.uy/biblioteca_digital/libros/a/Aristoteles%20-%20La%20Gran%20Moral.pdf

López Hernández J. “El concepto de legitimidad en perspectiva histórica” Universidad de Murcia, Cuadernos Electrónicos de Filosofía del Derecho. Lizhi, Y. The Equivocation Theme in Macbeth, Canadian Social Science Vol.2 No.2 June 2006 Hobbes, T. Leviatan, Recursos digitals del Centre d’Estudis Filosòfics http://eltalondeaquiles.pucp.edu.pe/sites/eltalondeaquiles.pucp.edu.pe/files/Hobbes__Leviatan.pdf Maquiavel, N. “The Prince” London : Penguin, 2011. YHT Poliitt.hist. Turku Library Reserve. Documental BBC “In search of Shakespeare” Michael Wood, 2004 Sagarra, J. M. “Macbeth” Barcelona : Institut del Teatre, 2000.

32