POMPEU FABRA

Pompeu Fabra i Poch • BIOGRAFIA. Pompeu Fabra va nàixer l'any 1868 en el barri barceloní de Gràcia. De molt jovenet volia dedicar−se a l'estudi del català i a la difusió de la correcció de la llengua. Però va estudiar la carrera d'enginyer industrial, i ocupà una càtedra de química a l'escola d'enginyers de Bilbao, on residí durant deu anys, on pogué dedicar−se intensament a l'estudi de les obres dels grans romanistes del moment, que arribà a conèixer a la perfecció. En 1912 va traslladar−se a Barcelona on fou nomenat professor a la càtedra de català creada per la diputació de Barcelona i membre de la nova secció filològica de l'Institut d'Estudis Catalans, tingué a càrrec seu la direcció de les oficines lexicogràfiques de l'Institut, del qual més tard fou president. Fabra es preocupà de l'escola, divulgant a diversos nivells, la doctrina gramatical per el conegut Curs mitjà de gramàtica catalana, publicat per l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana (1918). Va fer articles, conferències, discursos,... que van ser recollits en El català literari (1932) i en el diari `La publicitat' es publicaven Les Converses Filològiques. Els resultats de la seua obra transcendiren prompte: en el pas de la dècada de 1920 − 1930 gaudia ja d'un alt i just prestigi científic, que el dugué a ser nomenat catedràtic de la Universitat de Barcelona (1932), sense passar per les oposicions a càtedra. Un any després, en esdevenir autònoma la Universitat, en fou president del patronat universitari i per raó del seu càrrec va ser empresonat. Es va convertir en un home molt popular a Espanya i fins la Guerra Civil fou objecte de molts i reiterats homenatges. Quan aquesta guerra va finalitzar, ell s'exilià, i residí a París, Montpeller i Prada, i continuà treballant en millorar la Gramàtica catalana.

1

En 1946 va ser nomenat doctor honoris causa per la Universitat de Tolosa (Llenguadoc), president honorari per la Societat Catalana d'Estudis Històrics i presidí els jocs florals de Montpeller. En l'any 1948 va morir, exiliat a Prada de Conflent. • FETS IMPORTANTS. En l'any 1890 va formà part de l'Avenç, on promogué una campanya memorble per a la reforma ortogràfica, amb Jaume Massó i Joaquim Casas, i tingué una participació destacada en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana en 1906. Va fer traduccions de La intrusa de Maeterlinck i d'Espectres d'Ibsen. En 1968 amb motiu del centenari de la seva naixença, els `Estudis Romànics' li dedicaren dos volums: conferències, discursos, sessions acadèmiques, números de revistes,... amb el nom de l'any Fabra (1968), que contribuïren a alçar l'obra d'aquell qui per tots ha estat considerat com l'ordenador de la llengua catalana moderna. • CARACTERÍSTIQUES DE LA SEUA MANERA D'ESCRIURE. En les seues primeres obres redacta amb un criteri molt independent respecte a les gramàtiques existents. S'encarregà de fer una reforma de la morfologia, la ortografia i la gramàtica, que foren molt discutides i que Fabra resolgué amb esperit obert. Amb el temps va tenir resultats òptims de la seua obra; amb l'establiment de les regles gramaticals, la depuració de la llengua, la determinació d'un estil científic i la disponibilitat indefinida (molts estils dins una sola llengua, ordenada amb lògica). Gaudia de una gran capacitat de diàleg com el seu caràcter per progressar la llengua catalana. Fabra partia del català actual, sense deixar de tenir en compte la llengua antiga, els escriptorns moderns ni les solucions de les altres llengües romàniques. Fabra posseïa una preparació excel·lent per a la lingüística, que es fa mostra en alguns estudis. • OBRES. ◊ Ensayo de gramática del catalán moderno, 1891. ◊ Contribución a la gramática de la lengua catalana, 1898. ◊ Sil·labari català, 1904. ◊ Tractat d'ortografia catalana, 1904. ◊ Tòniques del català, 1906. ◊ Gramática de la lengua catalana, 1912. ◊ Normes ortogràfiques, 1913. ◊ Mots àtons en barceloní, 1913. ◊ La intrusa (traducció), 1917. ◊ Diccionari ortogràfic, 1917. ◊ Espectres (traducció), 1917. ◊ La Gramàtica catalana, 1918. ◊ Curs mitjà de gramàtica catalana, 1918. ◊ El català literari, 1932. ◊ Diccionari general de la llengua catalana, 1932. ◊ Miscel·lània Fabra, 1943. ⋅ Obres pòstumes: 2

◊ Col·lecció Popular Barcino, 1954−1956. ◊ Nova Gramàtica catalana, 1956. ◊ Introducció a la gramàtica catalana (reeditada i ampliada per R. Aramon i Serra), 1968. ◊ Estudis Romànics, 1968.

3