EL POEMA DE LA ROSA ALS LLAVIS.

Un llibre unitari.

el conjunt de poemes que l'integren encara que siguin independents depenen els uns dels altres perquè narren una mateixa història d'amos. Per aques motiu el títol és en singular, perquè el conjunt és com si fos un sol poema, una lliçó d'amor.

Referents autobiogràfics.

La història d'amor és potser un episodi de la pròpia biografia de Salvat que té relació amb una coneixença que va fer en el seu internament al sanatoria francès de Les Escaldes l'any 1922, on va escriure la part més important d'aquest llibre.

Estructura.

La història amorosa, enamorament−consumació−comiat, és estructurada en trenta−una composicions organitzades en un lema i vint seccions encapçalades per títols que ens donen la línia argumental que se segueix. les vint seccions són d'extensió desigual, autònomes, però interdependents. Esquema estructual: 1. Enamorament: l'nici de la relació, el naixement del desig amorós i el festeig. 1.1 aprenetatge (seccions I−V) 1.2. preparatius (seccions VI−VIII) 1.3. lliurament (seccions IX−XI) 2. Consumació joiosa de l'amor (seccions XII−XV) 3. Comiat: despertar del somni d'amor, promesa de fidelitat i separació dels amants (seccions XVI−XX). El poema: el veritable poema el desenrotllen les quinze primeres seccions, amb un total de 1

vint−i−quatre poesies, que es pot dividir en dos àmbits diferents. a) d'una banda, a les seccions I, IV, VI, VII, IX, X, XII i XIV tenim la narració de la història d'un amor del poeta estructurada en tes moments bàsics i lògicament ordenat: l'aprenentatge amorós, els preparatius de la comunió amorosa i el lliurament sexual entès com a culminació de la relació. El poeta, que exerceis de mariner, és un vertades experte en els afers amorosos i l'enamorada, una ingènua novícia. b) D'altra banda, la narració té un contrapunt líric en què el poeta descriu la seva alegría exultant, traduïda a traves de dues sèries independents. En la primera− els cal·librames (seccions II i XIII )− sotmet l'amor a un procès de sacralitazació. En la segona −Les imatges (seccions III,V, VIII, XI i XV)− extableix una relació entre l'enamorada i la naturalesa, sobretot amb les flors, per tal d'exaltar−ne la bellesa. Vegeu a l'esquema com és de significativa la ubicació d'aquests contrapunts: el primer cal·ligrama figura en el capítol corresponent a l'inici de la relació, mentre que el segon pertany a la consumació: pel que fa a les imatges, serveixen per a tancar cada un dels capítols essencials de l'itinerari amorós. L'apèndix final que uneix els dos àmbita: el narratiu i el líric. Les seccions XVI−XX formen un apèndix de la narració amorosa, en el qual, un cop acabada la història, els amants, que s'han de separar, es prometen fidelitat i mostren el seu enyorament.

Característiques

Una de les característiques singulars d'El poema és la mescla d'elements heterogenis tant des del punt de vista formal com des del punt de vista del contingut. Des del punt de vista forma: mescla elemente vells i nous; elements tradicionals i composicions clàssiques com les corrandes, els madrigals o les cançons amb elements netament avantguardistes com el trencament del vers, l'ús de parèntesis o de tipus de lletra diversos, el cal·ligrama. Formalment, El poeta de la rosa als llavis trenca definitivament amb el món maquinístic i s'acull a les formes de la cançó tradicional i popular. El poeta exposa la causa per la qual converteix la forma en un component més del contingut. Per parlar honestament d'amor, el poeta s'ha d'allunyar de les fomes trencadores del futurisme, els referents maquinístics i la ciutat; per parlar d'amor, el poeta ha de recòrrer a la natura, la cancó i les formes poètiques que tradicionalment han estat emprades per a exprexxar−lo. `D'aquí que abandoni les màquines en els primer versos "Deixarè la ciutat" i no les recuperi fins que deixa consumada l'aventura ("Rails i més rails"). A l'endemig els artefactes industrials hi apareixen rarament i, encara, amb gran delicades: "les xicres blanques dels pals de telègraf", el cos femení "com un fanal que em feria la cara". La majoria de poemes del llibre responen a unitat mètriques tradicionals i a composicions clàssiques −corrandes, madrigals, cançons− que sovint es presenten sota una aparença d'audàcia tipogràfica −trencament del vers, parèntesis, tipus de lletra diversos−. La mescla d'elements vells i nous dòna una personalitat singular a l'expressió formal del recull. "És un poema en el qual jo he triomfat, n'estic segur segur. No penso que cap jove pugui dir la tonada de l'amor com jo la vinc d'escriure. Aquells qui parlin de la conversió meva serà que no veuran com amb la vella forma jo puc dir un poema on la imatge és més viva que ells no l'hauien fet". En efecte l'agudesa formal i la densitat lírica del contingut és l'expressió més original i depurada del seu art d'escriptor. Des del punt de vista del contingut, mescla elements realistes, mitològics (Cupidell: << Seré a ta cambra amiga>>, <>, << I quan confiats els arbres>>) cristians (cal·ligrames) i trobadorescs (<>, <>, <>), La història és realista: sense cap component moral, l'amor és presentat com una manifestació espontània, lliuere i satisfactòria del desig sexul. Res en l'amor ni en el sexe no és condemnable, ja que la carn és pura i digna en 2

ella mateixa. per això la intimitat amorosa és revelada directament i amb naturalitat. Per contra, entén l¡amor com una autèntica religió que recull ingredients de procedència molt variada; mitologia (Cupidell), popular cristinana (jaculatòries, ex−vots), i trobadoresca ( la presó o el secret d'amor). El fet d'estimar es conveteix en uan mena de culte, en el qual l'enamorat exerceix les funcions de sacerdot, i l'enamorada les de novícia. El poema és la història d'una iniciació, o més en concret, de l'oposició entre l'astúcia del mestre i la innocència de l'enamorada. L'amor o, amb més exactitud, l'enamorada és la font d'inspiració del poeta.

En síntesi, les característiques renovadores de la poesia de Salvat−Papasseit clarament perceptibles en El Poema són: − el to de sinceritat, − l'espontaneïtat expressiva. − la manera franca, directa, joiosa d'expressar l'amor carnal. − la combinaci´de gèneres i formes poètiques clàssiques, avantguardistes i populars.

3