El viatge de Magallanes un relat explicatiu de la primera circunnavegació Antonio Pigafetta

PIGAFETTA: BIOGRAFIA Antonio Pigafetta Vicenza, (Itàlia), ca. 1491 – Vicenza, ca. 1531) va ser un explorador, geògraf i cronista que va acompanyar a Fernando de Magallanes en el seu viatge a la volta al món. Pigafetta provenia d’una família benestant de Vicenza. Va ser gràcies a la seva amistat amb el nunci papal Chiericati que va poder embarcar-se a Sevilla, el setembre de 1519, a la nau Trinidad, per participar en el viatge transoceànic de Magallanes. En els mesos previs al viatge, va ajudar a obtenir els instruments de navegació necessaris per a la singladura i això el va fer guanyar la confiança del navegant. Durant el viatge va escriure un diari en el que va recopilar nombroses dades sobre la geografia, el clima, la flora i la fauna, així com la llengua i els costums dels habitants autòctons dels llocs que anaven coneixent. De retorn a Càdis amb la Santa María de la Victoria, el setembre de 1522, es va adonar que la data d’Espanya i la del seu diari no coincidien. Mentre que a Espanya era dia 8, en el seu diari era dia 7. Pigafetta va pensar que era un error i va repassar les seves notes, però tot era correcte. Li havia desaparegut un dia. És la primera constància històrica coneguda del jet-lag. L’explicació del fenomen la varen donar els astrònoms de la cort papal, que van explicar que si es viatja cap a l’oest es perd forçosament un dia, mentre que si viatgem cap a l’est es guanya una jornada. Els navegants de l’expedició de Magallanes no podien adonar-se’n durant el viatge perquè tan sols s’anaven endarrerint uns segons per dia, però es van quedar desconcertats en saber la data a Espanya quan varen tornar.

Retrat d’Antonio Pigafetta Gravat Font: Wikipedia

Pigafetta va recollir les seves experiències a la Relazione del primo viaggio intorno al mondo. D’aquesta relació s’edità un resum en francès a Paris, sense data, encarregat per Maria Lluïsa de Saboya i, posteriorment, el 1536, se’n va fer una altra publicació a Venècia en italià amb el títol Il viaggio fatto dagli Spagnoli atorno al mondo en el qual s’hi havien afeginti més textos del viatge. El relat de Pigafetta també està copiat en francès en tres manuscrits, dos d’ells a la Biblioteca Nacional de París i un tercer a la Universitat de Yale, que es considera el més complert d’aquests tres. El que s’exposa al Museu Marítim de Barcelona és un facsímil d’aquest últim publicat el 1969.

INICI DE L’EXPEDICIÓ 10 d’agost de 1519

El 10 agost 1519 sortien del port de Sevilla cinc naus amb uns 250 homes (xifra que varia segons la font) amb l’objectiu de trobar el pas marítim que permetia creuar el continent americà cap a orient. Aquesta va ser la partida, relatada per Pigafetta:

Dia de Sant Llorenç de l’any esmentat. Com que la flota ja estava aprovisionada amb tot el necessari per a la mar i amb tota la gent, que érem 237 homes, el matí ens disposem a salpar del port de Sevilla. Amb gran aparell d’artilleria i amb el trinquet al vent, baixarem pel riu Betis, que ara es diu Guadalquivir, i passarem per un lloc anomenat San Juan de Aznalfarache, on s’havien instal·lat els moros. (...) Partirem de Sanlúcar amb vent de garbí i el 26 del mateix mes arribarem a una illa de Gran Canària que es diu Tenerife, a 28 graus de latitud, per assortiment de carns, aigua i fusta. Model de nau la Santa Maria de la Victòria MMB

A RIO DE JANEIRO

13 de desembre de 1519

Frequentment Pigafetta relata els intercanvis comercials que realitza amb els habitants que van trobant, sigui a America, a Àsia o a Àfrica. En aquest text es descriu un intercanvi d’objectes amb els indis del Brasil.

Per un ham o per un ganivet ens van donar cinc o sis gallines, per un naip, dues oques, per un mirall o per un parell de tisores, el peix suficient per alimentar a deu persones, per un cascavell o un cordó de sabates, un cistell de patates. (...) Per un naip amb el rei d’oros em varen donar seis gallines, i encara es pensaven haver-me enganyat

Fragment de l’Atles de Miller, de 1519. Bibliothèque National de France. París.

EL GEGANT DE LA PATAGÒNIA 19 de maig de 1520

La flota de Magallanes va haver de passar l’hivern a la Patagònia, una regió molt desabitada. Van estar molt de temps sense veure ningú, però un dia es va presentar una figura gegantina davant d’ells. Aquest és el relat:

Era tan gran, tot i que ben proporcionat, que els nostres caps li arribaven tot just a la cintura; tenia la cara completament pintada de vermell i al voltant dels ulls de groc i a les galtes portava pintats dos cors. Els pocs pèls que tenia al cap estaven tenyits de color blanc i es vestia amb la pell d’un animal hàbilment cosida.

Fragment de l’Atles de Miller, de 1519. Bibliothèque National de France. París.

L’ESTRET DE MAGALLANES

21 d’octubre de 1520

Passat l’hivern l’expedició de Magallanes intenta trobar i creuar, de nou, l’estret que els condueixi a l’altre costat del continent americà. La mala mar habitual en els estrets i les contínues tempestes varen posar dues naus exploradores en greus problemes fins a trobar-lo.

A la nit varem tenir una terrible tempesta que va durar fins al migdia següent. Això ens va obligar a llevar l’àncora i vam anar d’un costat a altre de la badia. Les dues naus exploradores van tenir el vent en contra i no podien tombar el cap que es forma a la badia per tornar, i haurien acabat per embarrancar si no s’haguessin allunyat de la costa. Un cop arribats al final de la badia i quan ja es veien perduts, van veure una petita obertura que al principi els va semblar que era una cala. Desesperats es van ficar dins i així varen descobrir l’estret i en adonar-se que no era una cala sinó un estret van avançar i van trobar una altra badia i més endavant un estret i una altra badia més gran encara que les dues anteriors. Plens d’alegria van donar mitja volta per explicar-ho al capità general.

Fotografia aèria de l’Estret de Magallanes Font: Nasa

DISMINUCIÓ DE LA FLOTA L’estiu de 1520, la nau Santiago va naufragar, pel que va caldre seguir l’expedició amb les altres quatre. Pocs mesos mes tard -a l’octubre-, mentre buscaven el pas de l’estret, la nau San Antonio va desertar i enfilà camí cap a Espanya. L’expedició va continuar, aleshores, amb la Santa Maria de la Victoria, la Trinidad i la Concepción.

El naufragi de la Santiago Durant una expedició de descoberta de la costa va naufragar la nau anomenada Santiago, va ser un miracle que se salvessin tots els homes, que ni tan sols es van mullar. La deserció de la San Antonio El pilot d’aquestaa nau, que es deia Esteban Gomes, odiava profundament el capità general, (…). La nit següent, d’acord amb alguns espanyols, va fer presoner al capità de la nau, que era (cosí) germà del capità genaral i es deia Álvaro de Mesquita, el van ferir i el van encadenar i amb aquestes condicions el van portar a Espanya. (...). A la nit la Sant Antonio va donar mitja volta i es va fugar pel mateix estret.

Dibuix de l’illa de Borneo inclòs dins el llibre de Pigafetta: El viatge de Magallanes: un relat explicatiu de la primera circumnavegació Facsímil de la Yale University Press. 1969 MMB

FAM A BORD

28 de novembre de 1520 Després de passar l’estret, s’inicià una llarga navegació per l’oceà Pacífic degut a la manca de vent, durant la qual les tripulacions de les naus patiren tota mena de malalties i privacions.

Vam estar tres mesos sense provar cap mena de viandes fresques. Menjàvem galeta: ni galeta ja, sinó la seva pols, amb cucs a grapats, perquè el millor s’ho havien menjat ells; feia una olor d’orins de rata de mil dimonis. I bevíem aigua groguenca, putrefacta ja de molts dies; completava la nostra alimentació els cércols de cuir de bou, que protegien les eixàrcies de la fricció a la cofa del pal major, pells més que endurides pel sol, la pluja i el vent. Posades a remullar al mar quatre o cinc dies i després una mica damunt les brases no es menjaven malament, millor que les serradures, que tampoc menyspreàvem. Les rates es venien a mig ducat la peça, i més que n’haguessin aparegut. Fragment de l’Atles de Miller, de 1519. Bibliothèque National de France. París.

ELS NANS D’ARUCHETO

10 de gener de 1522

Des de l’època clàssica i durant tota l’Edat Mitjana i el Renaixement, era molt extesa la idea que en determinades parts del món hi vivien éssers montruosos, mig humans mig animals -sirenes, centaures-, o persones amb els cossos deformats -gegants, nans, sers amb diverses extremitats, o amb estranys cossos- com el que ens descriu Pigafetta en aquest cas. Aracheto podria ser alguna de les illes d’Alor, al sud d’Indonèsia.

El pilot vell que varem endur-nos del Maluco ens va dir que a prop d’allà hi havia una illa anomenada Arucheto (podria ser alguna de les illes d’Alor) on els homes i les dones tenen l’alçada d’un colze i les orelles de la mateixa mida, i així una els serveix de matalàs i l’altra de flaçada. Corren a gran velocitat i les seves veus són molt suaus, van despullats i afaitats i viuen en coves sota terra. S’alimenten de peix i d’una substància blanca i rodona semblant als confits, que creix entre la fusta i l’escorça de certs arbres i que ells anomenen ambulon.

Monstres humans. Imatges de l’Encyclopedia of the Marvelous, the Monstrous, and the Grotesque. Segle XV. British scholar Ian Mccormick.

L’ADQUISICIÓ D’ESPÈCIES 12 de novembre de 1521

Juan Sebastián Elcano, el capità de la flota des de la mort de Magallanes a les Filipines, va arribar a les Moluques amb tres de les cinc embarcacions. La Concepción va ser cremada el 8 de novembre de 1521, pel mal estat de l’embarcació i per manca de tripulació. La Trinidad i la Santa María de la Victoria varen carregar les bodegues fins dalt d’espècies. Pigafetta explica com es va realitzar l’adquisició.

El rei (d’aquesta illa) va fer construir en un sol dia un cobert per a les nostres mercaderies (...) i de seguida vam començar els intercanvis. Es van establir d’aquesta manera: per deu braces de drap vermell molt bo ens donaven un bahar de clau, la qual cosa equival a quatre quintars i sis lliures (un quintar té cent lliures), per quinze braces de drap no gaire bo, un bahar; per quinze destrals, un bahar, per trenta-cinc gots de vidre un bahar, (...) per vint braces de tela, un bahar, per vint braces d’una altra tela més fina, un bahar, per cent cinquanta ganivets, un bahar, per cinquanta parells de tisores, un bahar, per quaranta capells, un bahar ....

FINAL DEL VIAJE 6 de setembre de 1522

La Santa María de la Victoria comandada per Juan Sebastián Elcano es va dirigir cap el Cap de Bona Esperança, navegant sempre cap a occident, amb les bodegues plenes d’espècies. Va arribar a San Lúcar de Barrameda -Cadis- el setembre de 1522, quasi tres anys després d’haver començat el viatge, amb només divuit tripulants. Amb la venda de les espècies varen aconseguir sufragar les despeses de tot el viatge.

El dissabte vam entrar a la badia de Santlúcar amb només divuit homes, la major part d’ells malalts. Dels seixanta que havíem sortit del Maluco alguns havien mort de fam, altres havien fugit a l’illa de Timor, altres havien estat condemnats a mort pels seus delictes. Des que havíem salpat d’aquella badia fins al dia del nostre retorn, havíem recorregut catorze mil cuatre-cents seixanta llegües, havent donat la volta completa al món, de llevant a ponent. Model de nau la Santa Maria de la Victòria MMB

ELS RELATS DEL VIATGE Finalitzat el viatge Antonio de Pigafetta va escriure el relat de l’expedició basant-se en les notes del seu diari i el va presentar a diferents monarques, tal com explica en aquest text.

De Sevilla vaig anar a Valladolid, on vaig presentar a la sacra majestat de Don Carlos, no or ni plata, sinó alguna cosa que seria més preuat pel tal senyor, entre altres coses li vaig oferir un llibre, escrit per la meva pròpia mà, que narrava totes les coses passades dia a dia durant el nostre viatge. Me’n vaig anar d’allà tan aviat com vaig poder i vaig passar a Portugal, on vaig relatar al rei Don Joan tot el que havia vist. Passant per Espanya em vaig arribar a França i li vaig oferir a Madama la Regent, mare del cristianíssim rei Don Francesc, alguns relats de l’altre hemisferi. I per fi vaig tornar a Itàlia, on em vaig consagrar per sempre al Excelentíssim senyor Philippe de Villiers de l’Isle Adam, digníssim gran mestre de Rodes i a qui també vaig donar aquest pobre relat meu. El cavaller Antonio Pigafetta