Els transports

Índex Capítol Pàgina 1. Vies de comunicació i transports 2 • Les xarxes de comunicació • La revolució dels transports • Els transports i el territori • Tipus de Transport 4 • El transport terrestre • En transport per aigua • El transport aeri • El transport urbà 3. Els vehicles de transport terrestre 7 3.1 Els ferrocarrils 3.2 El cotxe 3.3 El camió • La motocicleta • El tramvia • Els vehicles del transport per aigua 13 • El vaixell • Els vehicles del transport aeri 15 • Els avions • Els helicòpters • Opinió Personal 17 7. Bibliografia 18 −1− 1. Vies de comunicació i transports 1

Des de les èpoques més antigues, els homes s'han desplaçat i han traslladat amb ells els productes que els eren indispensables par a viure. Però només la construcció de mitjans de transport i vies de comunicació ha permès arribar a l'actual internacionalització tant dels intercanvis de persones, mercaderies i idees com el turisme. Els mitjans de transport i les vies de comunicació s'han anat perfeccionant i multiplicant al llarg del temps. Gràcies al progrés de la tècnica s'han pogut superar molt condicionament naturals, de manera que gairebé ja no queden territoris que no estiguin comunicats d'una manera o altra. • Les xarxes de comunicació La distribució de les vies de comunicació pel territori dóna lloc a una xarxa en la qual s'insereixen nusos. Es diu que una xarxa és polaritzada quan totes les vies convergeixen en un punt principal. En aquest cas, per anar d'un punt a un altre, s'ha de passar obligatòriament per el punt central. En canvi, una xarxa interconectada és aquella que cada nus està comunicat amb els altre, d'aquesta manera, es pot triar quina és la ruta més adequada per a anar d'un punt a un altre. La forma de cada xarxa sovint té relació amb les característiques físiques del territori, però cal dir que també depèn molt de les condicions econòmiques i dels esdeveniments històrics. • La revolució dels transports Al llarg de les últimes dècades, els mitjans de transport i les vies de comunicació han experimentat un desenvolupament enorme. Totes aquestes transformacions no solament han influït en el sistema econòmic mundial, sinó que també han afectat la nostra manera de viure: només cal pensar en la facilitat amb què avui viatgem arreu del món i arribem a llocs remots, inaccessibles per els nostres avis. Aquesta veritable revolució dels transports ha estat determinada per l'explotació els medis físics que presentaven menys obstacles, com l'aire i l'aigua, però sobretot les innovacions per a reduir costos. Un primer factor innovador ha estat l'augment de la velocitat dels vectors: els avions regulars que el 1950 viatjaven a 500 Km/h, avui podes superar els 1000 Km/h. Així mateix, ha estat molt important l'increment de la capacitat dels mitjans de transport i la seva especialització. Pel que fa al transport marítim, s'han construït vaixells immensos, que poden arribar a transportar més de 500 000 t, mentre que el 1950 en desplaçaven 300 000. A més, també hi ha vaixells especialitzats, com ara petrolers, bananers, etc. −2− Des del punt de vista de la organització, la innovació tecnològica principal ha estat la utilització de sistemes d'embalatge estandarditzats, com l'ús de contenidors, el qual ha reduït molt els costos de transport de mercaderies, ja que permet eliminar bona part de les operacions de càrrega descarrega que requereixen molta mà d'obra i per tant resulten molt cares. Un altre exemple de nous sistemes de que comporten un estalvi, potser encara superior, de temps i de mà d'obra és el sistema roll on−roll off, o manutenció rodada, que permet el trasllat de mòduls autoarticulats als vaixells. La utilització dels contenidors ha afavorit el desenvolupament d'un tipus de transport anomenat mixt, que consisteix en el trasllat de mercaderies mitjançant diversos tipus de transport, per optimitzar el temps i els recorreguts, per exemple, les mercaderies foses o semielaborades o les manufactures en general arriben per mar en contenidors als ports, des d'on són ràpidament traslladats per tren o bé per camions portacontenidors fins als punts de destinació sense necessitat de tocar−los ni canviar−los d'embalatge. 2

Així mateix, els costos del transport de passatger s'han reduït molt, per exemple, a l'època llegendària de l'Oest Americà, el preu d'un bitllet en una diligència per anada des de San Francisco (Califòrnia) a Denver (Colorado), que durava una setmana sencera, era de 1000 dòlars, i en canvi, avui dia, és només de 200 dòlars i es tarda només 2 hores. • El transports i el territori Els transports i les vies de comunicació, estan condicionats per la naturalesa del territori, intervenen a la vegada de manera decisiva en l'organització territorial. Als països industrialitzats, l'existència de unes bones vies de comunicació és un dels principals factors per a determinar la situació de les empreses. Avui en dia, les concentracions industrials més importants es formen prop dels principals nusos de les xarxes de comunicació, que normalment corresponen a les grans ciutats. A més, a les ciutats, les vies de comunicació són determinants per al traçat urbanístic. En primer lloc, al llarg dels eixos principals que surten del centre es localitzen moltes activitats comercials. A part d'això, l'existència de carreteres i vies fèrries permet a molts ciutadans viure a la perifèria, lluny del trànsit i tots els inconvenients del nucli urbà. Als països més endarrerits, el fet de poder realitzar el transport és una condició indispensable per al seu desenvolupament. Sovint, la presència d'una carretera o d'una via fèrria, determina, per on passa, la localització lineal de bona part de les activitats productives mentre que les regions incomunicades es veuen condemnades a quedar endarrerides. Cal destacar la importància que ha adquirit durant els últims anys el transport naval. En efecte, l'augment del trànsit marítim i la reducció dels seus costos han determinat un fort desenvolupament de la indústria al llarg de la costa. El fenomen és tan estès que es parla d'una marimatització de l'economia. −3− • Tipus de transport El transport es pot classificar segons diferents criteris. Tenint en compte el medi físic que el fa possible, pot ser terrestre, aquàtic o aeri. Al seu torn, el terrestres es pot subdividir en transport per carretera o bé transport per via fèrria, i el transport marítim es pot dividir en marítim i d'aigües interiors. En canvi, si es considera el contingut el transport es pot dividir en transport de mercaderies i de passatgers. Pel que fa a l'abast territorial, es distingeix entre en transport urbà i l'extraurbà. • El transport terrestre El transport terrestre s'efectua per carretera o per via fèrria. En el primer cas no requereix grans inversions inicials i es tracta d'un tipus de transport amb una gran elasticitat, sobretot allà on la xarxa de carreteres és ben desenvolupada, ja que fa possible canviar d'itinerari. El transport per carretera permet enllaços que es caracteritzen per una accentuada capil·laritat i garanteixen la rapidesa en el servei local o regional, sempre que no hi hagi problemes de trànsit. És particularment adequat per a transportar persones i mercaderies a distàncies curtes o mitjanes, si bé en petites quantitats. El transport per via fèrria exigeix fortes despeses en infrastructures, per a la construcció de vies; a més, permet menys elasticitat, ja que el recorregut a seguir és fix. És més còmode en comparació amb el transport de passatgers, i també més segur i més ràpid en alguns recorreguts. Respecte a les mercaderies, en trajectes mitjans i llargs, garanteix uns costos de transport menors. Un altre avantatge important que cal considerar és que causa menys contaminació mediambiental i no es veu afectat per a la congestió del trànsit. El transport per via fèrria és adequat per a les mercaderies, especialment quan se n'han de transportar grans quantitats o són especialment voluminoses, però també per al trasllat de passatgers, als quals permet, a més, 3

els moviments pendulars. Els anys seixanta i setanta, els transport per carretera es va imposar al ferrocarril, en part perquè la majoria de les vies fèrries existents, es remuntaven a principis del segle XX, hi havia quedat obsoletes. A partir dels anys vuitanta, la situació va canviar per diversos motius. En primer lloc, la congestió de moltes carreteres importants feia augmentar la durada dels trajectes en viatge o camió, l'increment dels preus del carburant també ha sigut i és una de les altres raons, i per acabar, creixia la preocupació per la contaminació atmosfèrica causada per a les emanacions dels gasos i per l'acústica produïda pel trànsit intens. Tots aquests factors han afavorit el ressorgiment del ferrocarril. Pel que fa a les persones, els darrers trenta anys s'ha estès l'ús del cotxe, i el transport individual preval sobre el col·lectiu, sobretot als països industrialitzats. Als països més avançats el nombre ingent de vehicles particulars causa grans problemes de trànsit i de contaminació, inconvenients que la construcció d'autopistes només ha reduït en part. A les hores punta, que corresponen a les hores d'entrada i sortida dels llocs de treball, el trànsit pendular fa lentíssima la circulació de les grans ciutats i la perifèria, cosa que limita en gran part els avantatges del transport individual. −4− • El transport per aigua El transport per aigua, té lloc tant en mar com en recursos d'aigua interiors (canals i rius). En tots dos casos, es desenvolupen en medis molt homogenis, i en pocs casos, calen inversions destinades a millorar−ne les rutes ( canals, etc. ...) Les característiques d'aquest tipus de transport són el seu baix cost i la velocitat limitada. Resulta molt adequat pel transport de mercaderies, sobretot si són voluminoses i no es fan malbé de pressa. També s'utilitza amb objectius turístics, per exemple creuers, o per unir les illes amb terra, que la distància que els separa no molt gran. El darrers temps, el transport per aigua ha anat adquirint més importància, bàsicament per tres motius: l'augment del trànsit mundial de mercaderies, les noves tecnologies relacionades tant amb els vectors com amb les mercaderies i les economies d'escala. º L'increment del trànsit de mercaderies es deu, bàsicament, a l'augment del consum dels països rics, que importen un volum creixent de primeres matèries i també de productes alimentaris. També té relació el fenomen de relació de descentralització productiva, consistent en l'elaboració total o parcial en països llunyans. Pel que fa a les noves tecnologies, l ja s'ha parlat, en relació als vaixells, l'augment de l'arqueig i de la seva especialització. L'ús d'embalatges que permeten evitar el malmetement de la càrrega, té relació amb la creació dels anomenats land−bridges, és a dir, les connexions vaixell tren, entre el ports més important i l'interior del continent. A Europa, hi ha per exemple el land−bridges, que comuniquen els ports de la costa atlàntica (Rotterdam, Anvers, i Hamburg) amb el centre, mentre que la línia de ferrocarril BAM que ha de travessar Sibèria, farà de pont entre els ports de l'Atlàntic i el pacífic. Finalment, les economies d'escala ( economies on l'augment de la producció determina una reducció relativa dels costos) són possibles gràcies a les grans dimensions dels vaixells, que permeten reduir moltíssim els costos, sobretot en les grans rutes. La infrastructura fonamental del transport és la port, que constitueix el nus d'unió entre el transport marítim i els terrestre. La revolució dels transports ha imposat grans canvis en les infrastructura portuàries: les grans dimensions dels vaixells necessiten calats més fondos, els nous sistemes de càrrega i descàrrega exigeixen dispositius especialitzats, mentre que l'ús de contenidors fa indispensable l'ús de grans superfícies a terra. 4

Aquests canvis han provocat que els ports veritablement importants, siguin molt pocs, i que els altres hagin esdevingut simples escales d'importància local. −5− • El transport aeri El transport aeri requereix poques despeses d'instal·lació, només les destinades a la construcció dels aeroports, perquè no hi ha obstacles físics que calgui superar. Però, en canvi, presenta costos d'exercici molt elevats, perquè els avions no solament consumeixen molt carburat, sinó que a més necessiten manteniment acurat i constant, i han de ser substituïts freqüentment per raons de seguretat. Els costos elevats del vol i la capacitat limitada del vehicle fan que els avions siguin particularment adequats, en distàncies mitjanes i grans, pel transport de passatgers i mercaderies peribles o de més valor que pes. Actualment, el transport de passatgers representa el 75% del trànsit aeri. L'avió també té una gran importància per comunicar els territoris de països molt extensos, i sovint amb molt poques vies de comunicació. A vegades, el govern d'aquests estats prefereix tenir una línia aèria per al transport de passatgers i de mercaderies a uns preus polítics que no pas construir una línia fèrria o una carretera. • El transport urbà Una bona xarxa de transport és fonamental per la vida i l'economia de les àrees urbanes. Fa possibles el transport de les primeres matèries i de les manufactures, el proveïment dels mercats i el moviment de passatgers. pel que fa als darrers, mitjans de transport públics poden ser el troleibús l'autobús el tramvia o el metro. Els autobusos, per comparació als mitjans sobre carril, tenen l'avantatge que no comporten despeses d'instal·lació i que per tant permeten una major variabilitat de les línies, segons les exigències del diferents barris. Amb tot, com que transporten un nombre de passatgers limitat, els costos de gestió són elevats. Els mitjans de transport sobre carril, en canvi, exigeixen més despeses al començament, perquè és necessària la construcció de les diferents línies, i costen més de modificar. Però ens porten més passatgers, per tant, són convenients en quant al cost de l'exercici. A més, tenen un recorregut fix, i no estan sotmesos a les variacions del trànsit.

−6− 2. Els vehicles del transport terrestre Per a poder transportar mercaderies o persones, es necessita, a part de les comunicacions, els vehicles. Un vehicle, és allò que ens permet transportar allò que volem d'un lloc a l'altre. Hi ha molts tipus diferents de vehicles, i es poden classificar segons el medi per el qual es desplacen, o bé segons el tipus de tracció. • Els ferrocarrils

5

Un ferrocarril és un mitjà de transport format per un tren de vagons entrellaçats que circulen per una via formada per carrils de ferro o acer. Al capdavant dels vagons ha va una locomotora que actua com a vehicle motriu. En els seus inicis la propulsió en la locomotora es duia a terme mitjançant una màquina de vapor. Però els motors elèctrics i els dièsel són els més utilitzats avui en dia. En les locomotores de vapor, el vapor provinent de la caldera accionava dos o fins i tot quatre cilindres de doble efecte situats a banda i banda d la part davantera de la màquina. A través de bieles s'unien els diferents eixos, que llavors esdevenien motrius. Normalment, hi havia dos o tres cilindres, tot i que n'hi podien arribar a haver fins a cinc. Darrera la locomotora s'hi situava un vagó que anava carregat amb el carbó necessari per a poder alimentar la caldera. En les locomotores elèctriques, els motors elèctrics s'acoblen a través de reductors directament de les rodes, per evitar els mecanismes de transmissió que comportaria un motor sol. L'energia elèctrica es fa arribar a les locomotores per una línia de contacte, la catenària, que se situa damunt les vies i per sobre del ferrocarril. Llavors, a través d'un mecanisme que porten les locomotores, el pantògraf, arriba el corrent elèctric als motors, en molts trens de passatgers no existeix una locomotora pròpiament dita, sinó que els motors se situen sota les plataformes dels vagons, amb la qual cosa n'augmenta considerablement l'espai disponible. La tensions d'utilització són de 3000V i 1500V. Les locomotores dièsel porten un motor d'aquestes característiques que acciona un generador d'electricitat, el qual fa arribar l'energia als motors situats en els eixos motrius. El motiu pel qual es converteix l'energia mecànica del motor dièsel en elèctrica és l'estalvi de transmissions mecàniques. Els avantatges del tren són la seva seguretat i la economia. El fet d'anar sobre una via, li dona una gran seguretat, convertint−lo així en el vehicle terrestre més segur. Pel que fa a l'economia, en ser la via i les rodes d'acer, la fricció i les forces passives es redueixen al màxim i s'aconsegueix un gran rendiment. Però això té un inconvenient, ja que com que la força de fricció és tan reduïda, les rodes llisquen i patinen amb molta facilitat. És per això que els ferrocarrils no poden superar pendents gaire elevats. Per evitar−ho en alguna mesura, les locomotores han de ser molt pesats i han de disposar de diferents rodes motrius. Tot i això, quan existeixen grans pendents cal recórrer a sistemes com ara el cremallera o el funicular. −7−2.2 El cotxe Els cotxes o automòbils es poden classificar segons la seva utilització en turismes, d'ús mixt i de competició. Els cotxes pertanyents a la primera i la segona categoria reben diferents noms segons la forma de la carrosseria i el nombre de places. Les parts essencials del cotxe són el xassís i la carrosseria. El xassís és compost per un bastiment, completant pels grups mecànics necessaris per a la locomoció, entre els quals hi ha el motor, la suspensió, la transmissió i la direcció, els frens, els circuit elèctric i els accessoris. El bastiment d'un cotxe és una estructura complexa, força rígida constituïda per dues bancades d'acer, unides per nombroses travesseres. La carrosseria és l'estructura interior del cotxe i en caracteritza la imatge. És fixada al xassís mitjançant elements elàstics i es destina a allotjar els passatgers i l'equipatge. Avui, pels cotxes de sèrie, gairebé s'ha adoptat universalment la solució de la carrosseria−bastiment, en una sola peça, en què la tasca del bastiment es confia al fons reforçat de la carrosseria. D'aquesta manera s'estalvia pes i costos, mentre que, per contra, disminueixen tant el confort com la rigidesa, ja que les vibracions es difonen per tot el bloc i no són absorbides directament pel bastiment. Del resultat de molts estudis i proves tècniques complexes, en deriva la forma aerodinàmica del cotxe, que contribueix a augmentar la seguretat i el confort, com també la velocitat alhora que disminueix el consum de carburant. A l'interior, la carrosseria és preparada per a allotjar 6

còmodament i de manera segura els passatgers. Els complements i els acabats han de complir, entre altres exigències, uns requisits determinats com a prevenció en cas d'accident: les estructures han de ser deformables en cas de col·lisió, han de disposar de coixins de seguretat, etc. De la mateixa manera, els seients han de tenir una forma anatòmica per a subjectar el cos. La carrosseria acull també la instal·lació elèctrica. Entre els diferents elements i accessoris, que varien notablement segons el model del cotxe, cal recordar el quadre d'instruments, que comprèn el velocímetre, el comptaquilòmetres, el compta−revolucions, els indicadors del nivell del combustible i la temperatura de l'aigua i els indicadors lluminosos, a més d'una amplia gamma d'interruptors per a l'accionament dels llums, els intermitents, els eixugaparabrises i el clàxon. Entre els accessoris no indispensables, tret dels cinturons de seguretat, que avui en dia són obligatoris en la majoria dels països, cal recordar el reposa cap, el vidre tèrmic, el radiocasset, etc. Alguns d'aquests accessoris es presenten com a opcions del client. Pel que fa al motor, els gasos no cremats precedents de la última fase del cicle del motor han ser evacuats s l'exterior del cotxe. Això es fa mitjançant el tub d'escapament, que normalment incorpora un silenciador. El refredament del motor és imposat per la necessitat de conservar el lubrificant a una temperatura idònia, i també per evitar l'autoencesa de la mescla d'aire i gasolina. Es poden distingir dos tipus de refredament: per aire i mitjançant un líquid refrigerant. En el refrigerant per aire, reservat generalment als motors de poca potència, els cilindres tenen una superfícies que elimina el calor en rebre el corrent d'aire creat per moviment mateix del vehicle o per un ventilador auxiliar. −8− El refredament amb líquid refrigerant ( ja sigui amb aigua o bé amb una solució d'aigua i els additius oportuns) és molt habitual. Normalment la instal·lació és de circuit tancat, i la circulació és forçada per una bomba. Quan la temperatura de líquid arriba als 80−85ºC, el termòstat acciona la obertura d'una vàlvula i la circulació del refrigerant procedent de les zones més calentes del motor va cap al radiador, del qual surt a una temperatura més baixa i retorna al circuit. De la instal·lació de refredament, en deriva la de la calefacció interior del cotxe, composta essencialment per un bescanviador de calor entre l'aigua ( calenta) i l'aire (fred) extern i per un ventilador de diverses velocitats que impulsa l'aire calent cap a l'interior del vehicle. La mecànica essencial del cotxe és constituïda per la transmissió, és a dir, el conjunt d'elements mecànics que s'interposen entre el motor, que proporciona la potència, i les rodes motrius, que la reben. La transmissió consta bàsicament de l'embragatge, el canvi de marxes, l'arbre de transmissió, el diferencial i els semieixos. L'embragatge, accionat pel pedal corresponent, té la finalitat tant d'independitzar el motor de la resta de la transmissió com de permetre que la transmissió s'hi connecti de manera gradual i progressiva. El canvi de marxes permet variar la relació de transmissió entre els motor i les rodes motrius mitjançant relacions mecàniques, anomenades marxes. Les marxes permeten escollir la millor relació entre el règim del motor i la velocitat de vehicle, segons la càrrega, les característiques viàries i les prestacions desitjades. Els engranatges, d'accionament sincronitzat, són comandats per una palanca situada generalment prop del terra de l'habitacle. Normalment els cotxes tenen quatre o cinc marxes, a més de la marxa enrere. El canvi és constituït per un sistema mecànic complex. Maniobrant la palanca, s'accionen els engranatges propis de cada marxa. Quan es posa la primera marxa es fa servir el disc més gran, de manera que la relació és tota a favor de la potència; per a la segona i la tercera, els discos ja són més petits, i amb la marxa més alta, l'arbre de transmissió s'acobla directament al del motor. Hi ha també vehicles amb canvi automàtic, els quals un convertidor, fa automàticament les funcions d'embragatge d'un model de canvi normal. En el punt en què l'arbre de transmissió connecta amb els semieixos, s'insereix un joc d'engranatges cònics, el conjunt dels quals s'anomena diferencial. El diferencial és un element important en la transmissió, ja que permet a les dues rodes seguir al mateix temps radis de curvatura diferents. En els revolts, la roda exterior fa un recorregut més llarg que la interior, per això ha d'augmentar proporcionalment la seva velocitat, per tal de 7

conservar l'alineament amb la roda interior, condició necessària per a evitar pèrdues d'adherència i el desgast excessiu dels pneumàtics. L'encarregat d'això és el diferencial. El sistema de suspensió té, d'una banda, la missió d'aïllar l'habitacle del vehicle de les sacsejades procedents de les irregularitats del terra, amb l'objectiu de millorar el confort de la marxa, i l'altra, amortir les oscil·lacions consegüents als sotracs, que són perilloses per al cotxe. La suspensió és constituïda per molles, les quals, però, no són suficients per a eliminar els problemes, de manera que s'acoblen a amortidors. Les molles de ballesta tradicionals han estat substituïdes avui per molles helicoïdals o per suspensions pneumàtiques o hidràuliques. −9− Els frens, transformen l'energia cinètica en fregament, i per tant, en calor. Generalment els frens són de tipus mecànic, tambor o de disc, i actuen sobre totes quatre rodes a voluntat del conductor en prémer el pedal del fre. Tots els cotxes han de tenir a més del fre de servei, el fre de mà, que assegura la immobilització del vehicle parat. Aquest fre disposa d'una palanca manual que actua normalment sobre les rodes posteriors mitjançant uns tirants. La instal·lació elèctrica comprèn totes les part elèctriques destinades a l'arrencada del motor, l'encesa de la mescla en el cilindre, la il·luminació de ciutat o carretera i de l'interior del vehicle, la senyalització a l'exterior del vehicle i el funcionament dels diferents accessoris. Alimentada per corrent continu de baixa tensió, la instal·lació elèctrica és constituïda bàsicament per un generador, una bateria, un motor d'arrencada, una sèrie de dispositius de control, regulació i protecció del mateix circuit, una dotació més o menys completa d'aparells accessoris i indicadors i, finalment, tota la trama de cables de connexió. El generador de corrent per carregar la bateria que s'utilitza normalment és l'alternador, més adequat que la dinamo perquè respon millor a la demana cada cop més gran d'energia elèctrica imposada pel nombre creixent d'aparells elèctrics instal·lats a bord. La bateria és formada per diversos per diversos elements acumuladors, connectats en sèrie, cadascun dels quals constitueix una pila elemental. El motor d'arrencada és alimentat pe la bateria i pot proporcionar, amb un baix nombre de revolucions, l'energia necessària per a engegar i accelerar el motor, que al seu torn, ha de vèncer els fregament interns. Finalment, la magneto és un generador de corrent altern que serveix per a encendre la mescla en proporcionar, en temps diferents, l'electricitat a les bugies. Les instal·lacions de bord dels cotxes són sempre en evolució. Moltes funcions del vehicle són controlades per un xip. Avui són molt estesos els sistemes d'engegada o injecció electrònica, i els dispositius de diagnòstic de les funcions principals del cotxe amb indicació de les possibles anomalies del funcionament. Són en fase de desenvolupament a escala internacional per a la fabricació de cotxes intel·ligents, és a dir, que puguin parlar amb el conductor i la infrastructura per o circulin. 2.3 El camió Els camions, de fet, són automòbils als quals se'ls hi ha afegit una plataforma per a poder transportar càrregues. Sobre la plataforma s'hi instal·len caixes o dipòsits de formes molt diferents en funció de la càrrega que s'ha de transportar. La majoria de camions duen dièsel a causa del seu baix consum l'elevat rendiment. El motor pot arribar a disposar de potències de més de 500 CV. El bastiment és constituït per travesseres reforçades. La carrosseria es limita generalment a la cabina de conducció. La tracció sol ser a les rodes posteriors, de vegades amb rodes bessones. El nombre d'eixos del camió pot variar molt, de cinc a trenta. L'espai de càrrega, segons el tipus de mercaderia que el vehicle ha de transportar, pot ser una plataforma coberta o descoberta, un bolquet o una cisterna adequada per al transport de substàncies líquides o gasoses.

8

−10− Les especialitzacions d'aquests mitjans són nombrosísimes. S'utilitzen, per exemple, per al transport de refrigerats o transport de contenidors, d'automòbils o de ciment. També hi ha camions de grans dimensions, dotats de bolquets, que s'utilitzen per a diversos treballs en pedreres o mines. Els camions, han tret molta feina al ferrocarrils, ja que tenen una gran capacitat de maniobra i pel fet que poden deixar la càrrega a peu d'estació. 2.4 La motocicleta Una motocicleta, és essencialment un vehicle automòbil de dues rodes que porta incorporat un motor. Bàsicament consta de les mateixes parts que un cotxe o un camió, però adaptades a un automòbil de dues rodes. En les motocicletes de poca cilindrada (ciclomotors), s'instal·la un motor de dos temps i un sol cilindre, però en els models més grans el motor ja és de quatre temps i en alguns models de quatre cilindres. Les motocicletes, i sobretot el ciclomotors, constitueixen un mitjà de transport ràpid i econòmic, sobretot en trajecte curts i urbans, on la facilitat d'aparcament és molt superior gràcies al seu volum reduït. El seu consum és moderat i el seu cost és inferior al dels automòbils. 2.5 El tramvia El tramvia és un mitjà de transport col·lectiu de persones que difereix del ferrocarril pel fet que les vies són instal·lades al carrer, i també perquè té un potència i unes dimensions limitades. El recorregut, tan pot ser urbà com extraurbà. L'origen del tramvia es confon amb el del ferrocarril. Aquesta mena de vehicles són accionat per un motor elèctric alimentat per un línia aèria de contacte. Els cotxes dl tramvies poden ser de dos eixos, de bogies o articulats. La seva amplada màxima oscil·la normalment entre els 2.30 i els 2.40 metres. Els cotxes de dos eixos, que són els més antics, no poden ser gaire llargs ( uns 10 metres), i són accionats per dos motors, un per a cada eix; poden transportar fins a 150 passatgers. Els cotxes amb bogies assoleixen llargades de 14−15 metres i, llevat d'alguna excepció, són accionats per quatre motors. Els vagons articulats encara són més llargs, fins a uns 20 metres, i normalment són accionats per quatre motors, muntats sobre bogies als extrems. AL potència dels motors d'aquests vehicles urbans ha anat augmentant al llarg del temps, no amb finalitat d'assolir velocitats elevades sinó per aconseguir una bona acceleració durant la fase d'arrencada. Fa algun temps, van entrar en servei els tramvies de plataforma rebaixada per a facilitar i agilitar la pujada i la baixada dels passatgers. Respecte als autobusos, el tramvia ofereix l'avantatge que és de tracció elèctrica, i que per tant no contamina. Als Països Catalans el primer tramvia de tracció animal fou el de Carcaixent a Gandia, projectat el 1861 i inaugurat el 1864 per la societat anònima de Tramway de Carcaixent a Gandia. Poc després foren inaugurats el de Gandia a Dènia (1864), i de Mollet a −11− Caldes de Montbui, el 1864. A les ciutats el primer fou el de Barcelona a Gràcia, el 1872. Aquest sistema fou reconvertit en elèctric per primer cop a València, el 1900, per la Companya General de Tramvies Elèctrics de València; el mateix any foren reconvertits els de Barcelona, el 1900, i poc després els de la ciutat de Mallorca i els d'altres in drets. El 1902 fou creat el tramvia Blau de Tibidabo (Barcelona), únic que encara subsisteix en aquesta ciutat actualment. Els anys 1920i 1930 foren establertes línies a diverses poblacions, per a unir−les amb pobles pròxims, com el tramvia de Mataró a Argentona, el de Badalona a Montgat, etc. 9

−12− 3.1 Els vehicles del transports per aigua 3.1 El vaixell S'anomenen vaixells als vehicles utilitzats per a la navegació marítima dotats d'un propulsor propi. Tos els vaixells es mouen desplaçant una massa d'aigua corresponent al seu pes. Durant el seu moviment troben diferents menes de resistència, a causa del fregament que es produeix a la part submergida del buc i l'aigua, i la formació dels remolins a la part posterior, o popa, i d'onades a la part anterior, o proa. Per una embarcació resulta fonamental la mesura del seu tonatge, cabuda o capacitat de transport. El tonatge pot ser de registre, de capacitat o de desplaçament. El tonatge de registre o arqueig no expressa un pes, sinó un volum, és a dir, la capacitat del vaixell. El motiu per el qual s'emprà la tona com a unitat de mesura volumètrica s'ha de cercar en el fet que en el segle XVIII, a Bourdeus, es calculava la capacitat d'una embarcació a partir d'en nombre de toneaux, és a dir, de botes de vi que podria carregar. La tona de registra expressa un volum d'uns 3 metres cúbics. En concret el tonatge de registre brut es refereix al volum global de vaixell, mentre que el tonatge de registre es refereix al volum útil, és a dir, els espais destinats a les persones i les mercaderies que pot transportar. La capacitat indica el pes que l'embarcació pot portar en tones. Respecte a les embarcacions militars se sol parlar de desplaçament, és a dir, de la massa d'aigua desplaçada que es correspon amb el pes de l'embarcació. La velocitat d'una embarcació normalment s'expressa en nusos. Un nus equival a una milla nàutica ( 1852 m/h), essent la milla un terç de la llegua marina. Des del punt de vista constructiu, en el vaixell es distingeixen tres grans grups de components: el buc, l'aparell motor i l'armament. El buc és l'estructura portant de l'embarcació. La part anterior ( proa) i la posterior (Popa) tenen la forma adequada per a reduir les resistències de l'avançament. La carcassa del buc que assegura la forma del vaixell, està formada per quadernes, que segons la seva forma i posició s'anomenen de manera diversa, com les quadernes mestre, les principals o les revirades. El conjunt d'aquestes estructures forma el costellam sobre el qual s'atenen les planxes interior i exteriors del buc. La cadena o obra viva, és la part submergida del buc, mentre la part que sobresurt de la superfície de l'aigua s'anomena obra morta. L'obra viva i l'obra morta són separades per la línia de flotació. El buc es divideix en plans horitzontals que són les cobertes, la principal de les quals és la que tanca per sobre el costellam del buc, i en plans verticals, longitudinals i transversals, que són les mampares. Sobre la coberta superior hi ha dues grans estructures: el castell de proa i el pont de comandament, cobert, al centre o a la popa. El sistema de propulsió és constituït per el grup motor principal, un eventual reductor de revolucions d'engranatges, l'eix i l'hèlix. La majoria dels vaixells duen motors dièsel, reversibles, capaços d'invertir la marxa, que fan servir combustible econòmics, i , atesa la baixa velocitat de rotació, són acoblats directament a l'eix i l'hèlix. Les potències d'aquests motors poden assolir els 50000 CV, i la velocitat de rotació, entre 50 i 60 revolucions per minut. Per a potències inferiors també s'utilitzen motors dièsel −13− semiràpids, units a l'eix i a l'hèlix, mitjançant reductors de revolucions. Per a potències més grans, sobretot en els vaixells de passatgers d'alta velocitat s'utilitza la turbina de vapor o la de gas, procedent del camp de l'aeronàutica, que s'empra sobretot en embarcacions militars. Actualment, però, es tendeix a substituir el motors de turbina per motors dièsel. És freqüent la incorporació d'hèlix de pas variable o del tipus de pales orientables, que poden invertir el sentit 10

de la marxa sense haver de canviar el sentit de rotació del motor. Alguns vaixells, en contades ocasions incorporen el sistema de propulsió nuclear (vaixells de guerra, submarins o trencaglaços). El reactor nuclear produeix el calor necessària per a sobreescalfar a pressió ( tal compassa amb les calderes convencionals) i, després, el vapor produït es dirigeix cap amunt a una turbina tradicional. Per a determinades aplicacions també s'utilitza la propulsió dièsel elèctrica. Aquests tipus de tracció consta d'un motor tèrmic acoblat a u generador corrent que proporciona energia a un grup propulsor unit mitjançant un reductor, a l'eix de l'hèlix. L'òrgan de govern més habitual als vaixell és el timó, generalment instal·lat a popa i coincidint amb la línia de l'hèlix, on la seva acció més eficaç per l'augment de velocitat proporcionada a l'aigua. Algunes embarcacions amb notables exigències de maniobrabilitat en els dos sentits, endavant i endarrere, incorporen timons a proa. Els submarins, que a més de maniobrar horitzontalment ho han de fer verticalment, deposen de timons horitzontals a la proa, a la popa i al centre. El terme armament designa totes les instal·lacions de bord ( elèctrica, aprovisionament d'aigua, calefacció, sistemes d'estabilització, antincendis, la cuina, les cabines, etc.), els mobles, les dotacions i els instruments que calen per al pilotatge i la navegació. En alguns tipus de vaixells tenen una gran importància els mitjans mecànics de què disposa l'embarcació destinada al moviment, a la càrrega i la descàrrega de mercaderies entre les instal·lacions portuàries i la nau. Resulten molt importants les dotacions relatives al tancament de les obertures practicades al buc i les estructures per permetre el pas permanent o ocasional de llum, aire, persones, maquinària, càrrega i connexions entre les instal·lacions i les màquines. Els tancaments han de ser estancats allà on la flotabilitat i la protecció del foc ho exigeixen. Així mateix, convé recordar tota una altra sèrie d'efectes navals, que inclouen entre altres coses, les àncores i les cadenes de les àncores, les llanxes i el bots auxiliars, el bots inflables, els flotadors, les armilles salvavides, els extintors portàtils, els llums de posició i navegació els compassos, etc. −14−3. Els vehicles de transport per aire • Els avions Un avió és un vehicle d'ala fixa, de sosteniment aerodinàmic, i dotat d'un motor propulsor. També molt esquemàticament, un avió es pot subdividir en cinc òrgans principal: les ales, el buc, els empenatges de cua, el tren d'aterratge i el grup propulsor. Les ales d'un avió són els elements que n'asseguren el sosteniment a l'aire i en garanteixen l'estabilitat necessària mitjançant uns òrgans mòbils situats a l'extrem posterior del seu perfil ( alerons). La forma i la geometria de l'ala varien notablement segons les característiques aerodinàmiques que es vulguin aconseguir. En els avions de poca velocitat de vol, les ales formen un angle de relativament obert, mentre que els avions de vol supersònic tenen angle molt més aguts o ales en forma de delta. En alguns aeroplans militars també s'han aplicat les ales de geometria variable, és a dir, amb una obertura que es regula segons la velocitat. El buc o fusellatge de l'avió, constitueix l'estructura portant de l'aparell. Al seu interior hi ha la cabina de pilotatge i els recintes destinats al transport de passatgers o de càrrega de mercaderies. En els avions de passatgers, a causa de l'altura, cal efectuar la pressurització de les cabines ocupades per els pilots i el passatge, per tal de mantenir constant una pressió interna, superior a l'exterior, estable i segura per a l'organisme humà. La forma del buc és molt important, ja que ha d'oferir la menor resistència aerodinàmica possible i alhora ha de permetre una capacitat de càrrega elevada. Els empenatges de la cua són els elements equilibradors, situats a la part posterior de l'avió, destinats a l'estabilitat longitudinal i transversal de l'aparell. Normalment són constituïts per dos plans horitzontals ( estabilitzadors), on es munta el timó de profunditat, i la deriva ( superfície vertical, perpendicular als estabilitzadors), on hi ha el timó de direcció. 11

El tren d'aterratge és un conjunt d'estructures resistents, fixades al buc de l'aparell, amb rodes sovint replegades. Les característiques del tren i el nombre de rodes varien notablement segons la utilització i les prestacions de l'avió. Pel que fa al grup propulsor, el motor de l'avió té la missió d'imprimir a l'aeronau una velocitat tal que l'equilibri i el pes i un esforç de tracció igual i contrari a la resistència que oposa l'aire. Tot i que la varietat de propulsors és molt gran, tots es basen en el mateix principi d'acció i reacció per a obtenir l'impuls necessari perquè l'aparell avanci. En tots casos, l'aire és captat per davant, s'accelera i surt empès per darrere. Els motors aeronàutics es poden classificar principalment en tres grans grups: els motors generadors de potència mecànica, que originen la força propulsiva mitjançant una hèlix accionada per un motor; els motors generadors d'empenta, que creen directament la força propulsiva, i els motors compostos, que són generadors de potència mecànica i al mateix temps d'empenta. −15− Els propulsors d'hèlix se solen utilitzar en aeroplans petits o en avions de velocitats màximes inferiors als 700Km/h. Per a velocitats superiors, s'usen generalment motors de turboreacció o turbofan, amb els quals s'han obtingut notables resultats de consum i soroll. La posició dels grups propulsors respecte del buc i el pla alar pot variar molt, segons el tipus i el nombre de motors utilitzats. Cada avió es completa amb una sèrie de dispositius i accessoris que depenen de l'ús que es faci de l'aparell. A la cabina del pilot es concentren els comandaments, els aparells de ràdio i de navegació, els instruments de control de vol i de les diferents instal·lacions de l'aeronau. Generalment, aquests dispositius s'agrupen tots de manera ordenada per tal de que l'accés i el maneig sigui fàcil. Quan els pilots són dos, els llocs de pilotatge es poden disposar en tàndem o, més generalment, de costat, disposició que permet compartir els instruments, ja que els avions grans de diversos motors les maniobres de vol resulten tan complexes que cal preveure, almenys en algunes fases, la intervenció simultània de dos pilots. Les ales de l'avió constitueixen el principal element per a la sustentació de l'aparell a l'aire. El seu perfil és corbat. Això provoca que en avançar, l'aire hagi de recórrer més espai en el mateix temps a la part superior de l'ala que en la inferior. Aquest fet provoca una depressió a la part superior, o el que és el mateix, que la pressió exercida per l'aire sigui superior a sota l'ala que a sobre, amb la qual cosa s'obté una força cap amunt que sustenta l'aparell. • Els helicòpters En els helicòpters la sustentació la realitza l'hèlix situada a l'eix vertical. L'hèlix du dues o més pales de grans dimensions amb el perfil corbat, que en girar provoca el mateix efecte que les ales de l'avió. Crea una forta depressió a sobre que genera una força de sustentació de l'aparell fixat a l'hèlix a través del seu eix. Una segona hèlix més petita, situada verticalment a la part posterior del fusellatge, evita que l'aparell giri com a efecte de reacció de la rotació de l'hèlix gran, a més de possibilitar−ne el control de direcció. Els helicòpters tenen l'avantatge sobre els avions, de poder aterrar i enlairar−se en un espai molt reduït ja que ho poden fer verticalment, la qual cosa els fa molt útils en tasques de rescat i en transports a llocs amb poca maniobrabilitat, els helicòpters, però, no són tan ràpids com els avions i per això no s'utilitzen per recórrer grans distàncies. −16−

12

Opinió Personal Aquest treball, m'ha sigut de molta utilitat, ja que m'ha servit per aprendre coses noves. Ha sigut bastant difícil de fer, ja que m'ha sigut molt difícil trobar la informació necessària per a elaborar−lo; a la biblioteca no hi havia material, i a casa, a l'enciclopèdia tampoc. Finalment la informació la vaig trobar en una enciclopèdia temàtica, i resumida una mica, i amb coses afegides, he pogut fer aquest treball. −17−Bibliografia El medi construït Editorial Proa temàtica Enciclopèdia Catalana Informàtica, comunicacions i transport Editorial McGraw−hill Joan Joseph, Francesc Garófana i Jordi Regalés −18−

13