• LA GRÈCIA ANTIGA La filosofia neix a Grècia cap al S.VI aC i a altres zones de domini grec on hi havia comerç i intercanvi amb altres pobles. Tenien coneixements d'algunes ciències i les posaven a la pràctica. Van inventar la moneda encunyada. Però un dels invents més importants va ser l'escriptura alfabètica, que permetia establir una comunicació pública i generalitzada i relacionava realitat amb llenguatge, cosa que va originar la filosofia: logos (articulació de paraules que responen a la realitat). A les polis, els ciutadans van anar prenent consciència de que el destí el decidien ells mitjançant el diàleg mateixos i no els Déus ni els reis hereus. La filosofia per tant és fruit de la vida quotidiana, de l'intercanvi comercial i del contrast d'idees. La filosofia intentava buscar la realitat objectiva mitjançant la raó humana, la causa oculta natural (arkhé), humana i política (arkhón) • DEL MITE AL LOGOS Mite: forma arcaica de pensar i d'explicar la naturalesa, caracteritzada per atribuir als Déus l'origen de tot el que passa i de tot el que existeix. És, a més, un pensament antropomòrfic, perquè relaciona els Déus amb figures humanes. També es creia en que l'origen de tot això era el rei, que era la representació divina. Tot això va acabar quan va néixer la polis, ja que el poble, organitzat al voltant de l'àgora, parlaven en aquest espai sobre l'arkhón (el comandament), els ciutadans dialoguen i construeixen la realitat. • ELS FILÒSOFS DE MILET S'intenta buscar la realitat de la naturalesa sense recorre als mites, el substrat i la causa de tot el que existeix amb un element: l'arkhé, que és el principi de les coses, literalment origen. La qüestió inicial que es debat a la polis és l'arkhón. Hem de tenir en compte que la filosofia i la política van néixer gairebé alhora! Tales: Conegut a la seva època per predir un eclipsi, va ser un dels set savis de Grècia. Creia que la terra era plana. Arkhé: aigua. Deia que la naturalesa era unitària i autònoma, igual que el pensament. Per això diu que la realitat i el pensament es corresponen, perquè mitjançant el raonament podem arribar a trobar la veritat. Anaximandre: Deixeble de Tales, va ser molt crític amb el seu mestre. Va inventar un rellotge de sol i va ser el primer en fer un mapa. Creia que la terra era cilíndrica.

1

Arkhé: substància indefinida => apèiron. Perquè no pot ser un dels quatre elements (aire, aigua, terra i foc) perquè es contradiuen entre ells. Intenta explicar l'origen dels éssers i dels fenòmens de la naturalesa. Anaxímenes: Arkhé: Aire. Segons el seu estat és vent, terra, aigua, núvols, foc... Introdueix un element nou: la psique: l'ànima com a principi de coneixement i la relaciona amb l'aire. • ELS PITAGÒRICS: Pitàgores era grec però va marxar cap a altres indrets fugint de la tirania que el dominava i va adquirir coneixements matemàtics i religiosos. Va crear una escola on ensenyava els seus coneixements al sud d'Itàlia, envoltat d'un clima molt religiós i mític. De Pitàgores ens arriben coneixements matemàtics i creences religioses per purificar l'ànima. Segons Pitàgores, les matemàtiques estan en tot i serveixen fins i tot per ascendir l'ànima. Pitagorisme i religió: Era una forma de vida pels aprenents de la seva escola, per desfer del cos de la seva ànima, que havia caigut del món diví. Durant la vida l'ànima pateix processos de transmigració fins a la purificació. Matemàtiques i realitat: Arkhé: els nombres. Les coses estan formades per nombres, unions entre punts que formen línies, plans i cossos tridimensionals. Pitàgores convenç de la importància de trobar la veritat de les coses mitjançant la raó i no els sentits: aletheia. • HERÀCLIT I PARMÈNIDES: S'aparten de la cerca de l'arkhé i busquen la unitat conceptual de la naturalesa, la seva raó, que es manté oculta, coberta per l'aparença. Podem parlar de dues realitats: −L'aparent: la que es capta mitjançant els sentits. −L'autèntica: la que cal descobrir mitjançant la raó, la veritable (aletheia). Heràclit defensa el moviment de la realitat, l'esdevenir, tot flueix. Parmènides pensarà en una cosa més essencial: l'existència, l'ésser. Heràclit: Va intentar expressar que, en la naturalesa, les coses no estan separades ni actuen cada una pel seu compte, sinó que responen a un ordre comú (logos), una raó que dirigeix a totes les coses. La saviesa consisteix en trobar aquesta raó i diu que l'autèntica realitat de les coses es mou constantment: l'esdevenir. A simple vista sembla que tot estigui quiet, però hem de tenir en compte que no ens hem de fiar del que percebem! El motor 2

d'aquests canvis és la lluita dels contraris. Són esdeveniments dialèctics, les coes són i no són. Arkhé: foc. Parmènides: Defensa la unitat de les coses seguint la línia pitagòrica, però en comptes de nombres, usa l'articulació lingüística. Segons Parmènides, encara que sembli que les coses canvien no és així, tot és i continua sent el mateix, formant part d'un ésser o d'una existència general que no té ni principi ni fi. No li hem de fer cas a la percepció, sinó a la raó. Ésser: allò que és: té els següents atributs: − Immòbil: no canvia − Únic: no hi ha res més que Ésser − Continu: no hi ha buits dins seu − Etern: no pot desaparèixer ni néixer del no res. La metafísica neix de Parmènides des del moment en que diu que les idees són demostrables amb arguments racionals i que, per tant, existeixen i són Ésser. Parmènides ha inventat la metafísica des de la lògica i el discurs racional. Per donar suport a la tesi de Parmènides, un deixeble seu (Zenó) va crear les paradoxes, com la d'Aquil·les i la tortuga. • ELS FILÒSOFS PLURALISTES: Monista: un arkhé Pluralista: diversos elements moguts per les forces originen tot el que existeix i passa mitjançant les seves unions i disgregacions. Metafísica mecanicista. Empèdocles: Conjuga el moviment i l'ésser. Elements bàsics: aire, aigua, terra i foc. Es combinen; de l'amor sorgeix la seva unió i de la discòrdia la seva separació. Anaxàgores: Homeomeries: llavors que quan s'ajunten fan néixer les coses i quan es disgreguen es moren. Aquesta composició i descomposició es produeix dins d'una força ordenadora del moviment: la nous, ella és la raó de tot el que existeix. Leucip i Demòcrit: El primer autor no conserva cap escrit, però en canvi, sabem de la seva existència i dels seus pensaments gràcies a Demòcrit. 3

A diferència de Parmènides, Leucip i Demòcrit diuen que l'Ésser està constituït per infinits àtoms (eterns i que no es poden captar a través dels sentits) neutres, que es distingeixen entre ells per la seva forma, ordre i posició, que es mouen en el buit. L'interès per la naturalesa passa a ser l'interès per l'home. Els sofistes i el llenguatge: Els sofistes adopten el paper de mestres de la paraula. Ensenyen a discutir, argumentar, rebatre i imposar−se davant dels altres... Ensenyen la virtut (areté), dins d'un marc subjectivista i relativista, ja que no hi ha antecedents sobre el tema. Gòrgies: Pensament nihilista (negativisme), demostra la filosofia de Parmènides. Diu que si existís alguna cosa no ho podríem saber (nihilisme de saber), ja que l'existència i el seu coneixement són d'una naturalesa diferent. També diu que, encara que coneguéssim alguna cosa, no la podríem transmetre als altres (nihilisme del dir) perquè el dir i l'Ésser tampoc tenen correspondència (problema del llenguatge). Gòrgies afirma que res existeix, ja que les coses mai són el que eren. Protàgores: Diu: − L'home és la mesura de totes les coses. − Cada cosa se m'apareix a mi, així és per mi; i com se t'apareix a tu, així és per tu. La realitat és un constant esdevenir i l'únic coneixement vàlid és el dels sentits. És escèptic, afirma no poder conèixer res amb certesa. Sòcrates: Sofista. Mestre de la paraula amb una preocupació central: l'home. A diferència dels altres sofistes, no cobra pel seu ensenyament i creu que l'areté no serveix per tenir triomfs polítics sinó per arribar al coneixement. − El mètode socràtic: Sòcrates va voler establir un mètode que separés la realitat de la falsedat. Ell creu que la veritat es troba dins de les idees innates, perquè són veritables i universals (tothom en té i està capacitat per pensar). Per això indueix a pensar a la gent per sí mateixa, ell compara la seva feina amb la d'una maièutica (una llevadora) però ell el que fa néixer són les idees parlant amb la gent (diàleg=>dialèctica). Consta dels següents passos: 1− Afirmacions de sentit comú. 2− Buscar excepcions. 3− Si la regla té excepcions és falsa. 4− Refem l'afirmació inicial amb les excepcions. 5− Repetir el procés fins a la perfecció. 4

− La condemna de Sòcrates: Sòcrates va ser condemnat a mort per la seva activitat pedagògica, a favor de l'individualisme i en contra dels convencionalismes. − L'empremta de Sòcrates en la història: Influeix en Descartes i en Freud. Descartes busca els coneixements en la introspecció de l'ànima i Freud en l'inconscient.

5