HISTORIA D'ESPANYA. SEGLE XX −II Codi: 22139 Curs 2000−2001 2n quadrimestre Professors: Carme Molinero i Pere Ysàs (Grups 1, 2,3 i 4) Objectius: L'objectiu de I' assignatura és proporcionar els coneixements bàsics de la Historia d'Espanya posterior a la Guerra Civil, dedicant especial atenció a les anàlisis i interpretacions dels més importants fenòmens i processos polítics, socials i econòmics. Temari: 1. El règim franquista L'Espanya de 1939: les conseqüències de la Guerra Civil. Les característiques del Nuevo Estado. 2. La postguerra La política exterior durant la guerra i la postguerra mundial. La política econòmica i social i els seus efectes. La societat espanyola als anys quaranta. Les organitzacions polítiques i sindicals antifranquistes. 3. Continuïtats i canvis als anys cinquanta La política econòmica i social: intervencionisme i liberalització. La conflictivitat social: obrers i estudiants. Continuïtats i canvis en I'antifranquisme. Tensions i canvis en e! bloc governant. 4. DeI creixement econòmic a la crisi política Transformacions demogràfiques i canvis socials i culturals. El model de creixement econòmic i les seves conseqüències.

1

Les temptatives de liberalització política i les regressions repressives. Els moviments socials: obrers, estudiantils, veïnals, nacionalistes. Creixement i diversificació de I'oposició al franquisme. La crisi del regim franquista. 5. La transició a la democràcia Interpretacions sobre la transició espanyola. Les característiques del procés de transició. TEMA 1: EL RÈGIM FRANQUISTA INTRODUCCIÓ Estudi de l'època franquista Les dificultats que encara actualment es manifesten després de 25 anys de la dictadura, deixen entreveure com, tot i la distància temporal, és bastant fàcil comprovar com es crea incomoditat, hostilitat, però no en l'àmbit acadèmic, de l'ensenyament, sinó en l'àmbit polític i social, a l'hora de realitzar aquest estudi. Perquè es produeix aquesta situació? Les causes d'aquesta incomoditat són: 1) Existència d'una memòria dividida sobre la dictadura franquista. La societat espanyola conserva una memòria dividida en els aspectes del què va ser i del què va significar la dictadura franquista. Entre els vencedors tenim una memòria que elimina els aspectes més agressius, i estimen els aspectes que aporten una visió més comprensiva. D'altra banda, tenim també la memòria dels vençuts que foren víctimes de la política franquista, que mostren unes actituds contràries a la dictadura. Així doncs, a la societat es conserva una memòria que està construïda a partir de l'experiència o trajectòria personal o de grups determinats. La dictadura va disposar d'un suport molt important. No és una cosa individual, sinó que hi participa una part molt important de la societat. Així, la trajectòria personal de les persones que van esdevenir víctimes de la repressió, tenen una memòria amb notables contrastos en comparació amb aquells que van estar instal·lats més còmodament durant la dictadura. L'existència de la memòria dividida explica els problemes que s'han mostrat fins ara. Però no n'hi ha prou amb això, la memòria dividida la trobem també a Itàlia i a Alemanya, hi ha d'haver quelcom més. Per tant, una altre element complementari seria: 2) L'absència d'una memòria democràtica antifranquista: Les característiques de la transició, producte de compromisos entre sectors franquistes, va comportar que des de les noves institucions democràtiques no s'elaboressin unes memòries antifranquistes democràtiques que valoressin la dictadura (a part de la memòria individual). Els signes visibles d'aquesta absència són els anomenats llocs de memòria (monuments franquistes, etc.). Això indica l'absència d'una memòria democràtica antifranquista que produís una modificació de la memòria 2

dividida. El llenguatge també indica clarament la memòria dividida. Per exemple, és freqüent, en els grans mitjans de comunicació, parlar de Franco com a cap d'estat i no com a dictador. La suma de la memòria dividida més l'absència d'una memòria antifranquista, no contempla el problema de dites incomoditats, però si que en són els factors més importants. Fins i tot, els historiadors estrangers es sorprenen dels eufemismes que s'utilitzen a l'hora de parlar del franquisme. En els últims anys, la historiografia de l'època franquista s'ha tornat prioritària en l'estudi contemporani. Tot i les dificultats existents, ja des de finals de la dictadura, va començar−se a estudiar el tema però, des de fa més d'una dècada, s'ha tornat un tema mot important. Alhora d'establir la naturalesa del franquisme no hi ha un clar acord en la historiografia. És un tema obert a la discussió. Es creu que el franquisme és una variant de les dictadures feixistes, etc. Podem fer una cronologia evolutiva en l'estudi del tema: • Historiografia franquista i la seva evolució: és perceptible la incomoditat en els diferents àmbits menys en l'acadèmic i en l'historiogràfic. El perfil de la trajectòria del franquisme ens els darrers 25 anys és la següent: hi ha tres períodes (1975−actualitat) que caracteritzen 3 etapes: A la segona meitat dels anys 70−80 hi ha dos temes que concentren l'atenció: • repressió franquista: la repressió franquista va ser molt important. Va tenir un paper decisiu en la configuració de la dictadura. A mesura que passa el temps, es fa cada cop menys visible el grau de violència utilitzat. A finals de la dictadura hi ha una percepció clara de la violència dels primers anys, però també un desconeixement. Des de finals dels 70−80 apareixen investigacions sobre l'anàlisi de la repressió franquista dels primers anys. • oposició política a la dictadura: era desconegut als primers anys de la dictadura. La investigació es centra a la dècada dels 40−50. La oposició a la dictadura durant els primers anys era doncs menys coneguda. Era important el silenci. Si s'evitava saber l'existència d'un grup antifranquista, era com si aquesta oposició realment no existís. El que també es feia era la tergiversació o distorsió del caràcter d'aquesta oposició (es presenta als anys 40 com a bandolerisme o com a delinqüència comuna). Aquest escàs coneixement de l'oposició explica l'interès de la historiografia pel tema. A partir dels primers anys de la dècada dels 80, podem situar una segona etapa caracteritzada per la disminució de l'atenció cap a aquests dos temes, a favor d'altres temes. La historiografia deia que si es basava l'atenció en només aquestes dues activitats, es podia tenir únicament una visió global i esbiaixada de la situació. Així doncs, s'agafen com a temes d'anàlisi i estudi les institucions i el personal franquista. Es produeix doncs un canvi en les investigacions. A partir dels 90 fins a l'actualitat es pot veure una tercera etapa en la qual hi ha més diversificació en les línies d'investigació franquista. S'han obert altres línies d'investigació obrint així el ventall d'aspectes a investigar. El que més atenció ha tingut, encara que també es donen els temes anteriors (oposició i repressió), han estat els temes nous que no s'havien donat fins ara a causa de la impossibilitat d'accedir als arxius 3

policials, etc. Tenim temes com la conflictivitat social, les actituds polítiques i el suport que tingueren, la vida quotidiana, els canvis en l'àmbit internacional, els nous papers dels mitjans de comunicació (anys '50 aparició de la TV), etc. Actualment estem situats en aquesta diversitat que ve acompanyada de les diferents fonts documentals. Una altra observació es centra en els antecedents polítics dels anys previs a la dictadura: Situació socio−política que porta a la Guerra Civil i després a la dictadura. L'any 1931 es proclama a Espanya la II República. Anteriorment, té lloc una crisi que es soluciona amb la implantació d'una dictadura: la de Primo de Rivera. La monarquia caurà. La proclamació de la República obre una nova etapa en la qual s'inicien uns canvis que, malgrat tot, no comporten una total transformació en la vida política i social a Espanya. Entre 1931−1933, té lloc el que es coneix com el Primer Bienni. Es produeix una temptativa de reforma de la societat en tots els plans. El govern és conduït per una coalició de republicans i socialistes. Porten unes polítiques per tal de crear un sistema plenament democràtic. Aquest sistema vol separar el poder polític i l'església catòlica. Volen un estat laic. Aquests perfils estan presents a la constitució del 1931, de caràcter democràtic liberal. Al ser reformistes polítics no pretenen només això, sinó que pretenen introduir també reformes socials degut a la gravetat d'alguns problemes que atempten contra el sistema establert. De les polítiques de reforma social cal destacar: • La política agrària concentrada en la Llei de reforma Agrària. Aquesta pretén una transformació de les estructures de la propietat privada. Contempla la possibilitat que els camperols adquirissin propietats i limitar el paper de la resta. Aquesta política agrària del bienni és molt limitada i això fa que les conseqüències siguin molt poc visibles perquè afecten a molt pocs camperols. • Política laboral: reconeixement de les organitzacions sindicals obreres, del dret de vaga, polítiques de protecció social. • Política educativa i cultural: ha de millorar les condicions generals de vida. • Política de modificació de l'estructura de l'estat: Finalment hi ha també una política de reestructuració de l'estat amb els estatuts d'autonomia contemplats a les comunitats. Això portarà al 1932 a l'aprovació de l'Estatut D'autonomia de Catalunya . Hi ha també temptatives d'aprovar un estatut al País Basc, no obstant, la conflictivitat existent farà que en un primer moment sigui impossible dit estatut. N'hi haurà d'altres que no es donaran a causa de l'inici de la guerra com és el de Galícia. Això desperta aviat unes oposicions de les forces conservadores. A més, cal tenir en compte que, durant aquest primer bienni, l'església fou l'articuladora de l'oposició vers la política republicana pel fet de separar l'estat i l'església. Van veure aquesta separació com una agressió. Així, les forces conservadores juntament amb l'església, van avançar en l'esforç d'incidir en la política republicana. A això cal afegir−hi a més l'oposició militar . L'exèrcit acceptà la proclamació de la República però la política 4

duta a terme per aquesta va provocar que s'aixequessin hostilitats, sobretot per la política de reforma de l'exèrcit que el subordinava plenament a l'estat. L' agost del 1932, fins i tot, hi ha una temptativa de cop d'estat fallit. A això cal afegir−hi també les tensions internes del republicanisme i socialisme. L'anarcosindicalisme prendrà unes postures dures envers les polítiques republicanes. Amb tot això, al 1933 la república espanyola entrarà en crisi. La crisi del 1933 portarà a unes noves eleccions on hi haurà un canvi de majoria, on les forces conservadores van tenir la plena força política. Des del 1933 al 1936, degut al canvi de força, hi haurà un aturada de les polítiques reformistes anteriors. S'inicia la reforma anti−agrària, s'atura la política cultural i educativa i, fins i tot, algunes de les forces conservadores creuen en una reforma constitucional, tot i que això no s'acabarà portant a terme. Tot això comportarà un increment de la conflictivitat social i política que portarà a les eleccions al 1936, on hi haurà dues coalicions: conservadors i republicans. Les eleccions portaran a la victòria del Front Popular. A partir del 1936 s'inicien 2 processos paral·lels: • continuar la política del 1931 amb formes més radicalitzades amb molta força en la reforma agrària i amb vagues sindicals. • Cop d'estat com a solució definitiva de la situació espanyola per part dels conservadors. El que es dóna a terme des del 31 fins al 36 és un procés de democratització que fou frenada pel conjunt de les forces més conservadores. Aquest fre comporta una conflictivitat socials esdevenint així la visió d'aturar aquesta democratització a la força i no per les institucions. Degut a tot això, importants sectors arriben a la conclusió que la situació és intolerable. Al juliol del 1936 hi ha un fracàs de cop d'estat, que porta a desencadenar la Guerra Civil. La situació canviarà. 1 de març del 2001 • L'Espanya del 1939: les conseqüències de la Guerra Civil La conseqüència del cop d'estat fracassat fou la Guerra Civil. Aquesta Guerra comporta la desfragmentació de totes les institucions republicanes i les reformes socials que provocaran la violència social on s'hi veurà implicada l'església. S'intenta impulsar un sistema nou desapareixent gairebé del tot la violència política. A la zona sublevada és on es donaran les bases del nou estat franquista. Els aspectes que caracteritzen la societat al finalitzar la guerra són: • cost humà • cost econòmic • efectes socials cost humà 5

El cost humà de la Guerra Civil ha estat des de fa temps, un tema molt important en la historiografia. El cost humà de la guerra civil espanyola a hagut de superar un greu problema de deficiències en quan a recollida de dades. El registre civil presenta moltes deficiències per tant, és un problema greu; el cens de població espanyola de 1940 és també molt defectuós ( alguns autors parlen d'un cens inventat, el que si és cert és que la majoria de les dades són agafades de censos anteriors fent un cens aproximatiu). Amb tot, els últims 25 anys hi ha hagut un estudi sobre el cost humà de la guerra civil. Una de les primeres aproximacions la van fer els demòcrates començant a treballar amb la xifra de referència sobre el cost humà de la Guerra civil. La xifra de la qual parlava la dictadura era la d'1 milió de víctimes, i ha aprofitat aquest argument per legitimar i argumentar el nou règim polític (posen un cost elevat degut a l'enemic contra el que s'havia hagut de lluitar). Aquest cost elevat és un element freqüent del franquisme. És un element que incorpora certes contradiccions, ja que hi a víctimes que no eren del bàndol nacional sinó que també hi ha el bàndol republicà (roig, Massó, comunista ). Els demòcrates el que fan es una estimació del cost humà de la manera més fàcil: comparant la mortalitat registrada dels anys 36 fins al 42−43 amb una hipòtesis: els anys anteriors de la guerra civil ( 33−35) la mortalitat a espanya era ordinària, per tant es fa una hipòtesis a partir de considerar que la mortalitat hagués continuat amb el seu ritme normal. Comparant la xifra que s'obtenia amb la mortalitat afectiva es podis trobar la xifra de mortalitat. En els anys bèl·lics (36−39) la sobremortalitat es situava amb 344.000 víctimes, i en els anys pre−bèl·lics era de 214.000. El cost humà seria d'unes 558.000 víctimes. La xifra no distingeix els factors que causen la mortalitat: hi ha víctimes de guerra, víctimes per la actuació policial, víctimes per la mortalitat natural pel deteriorament de la situació de vida etc. Aquesta es una xifra que es veu afectada per la insuficiència de las fonts. L'hem de considerar una xifra mínima ja que en el cens de 1940 es tendeix a inflar la xifra. Però a mes cal tenir en compte que no es comptabilitzaven les víctimes per l'actuació de la violència franquista. La sobremortalitat va ser exclusivament masculina però cal tenir en compte les víctimes civils (reraguarda). Hi ha també un desequilibri en les víctimes per violència política ja que de nou, la majoria tornen a ser homes (això es degut a que l'afiliació els partits, sindicats, era majoritàriament masculina) Les xifres no ens permetent fer una periordització anual. Al mirar−les podem veure també que hi ha una certa incoherència ja que pràcticament hi ha les mateixes víctimes en els dos períodes. Ja els anys 60 comença a estudiar−se el tema en l'àmbit local. S'estudia sobretot el tema de la violència política. Els primers estudis que s'ocupen del tema son principalment d'historiadors anglo−saxons. Gabriel Jackson en República i guerra civil fa una estimació del nombre de víctimes com a conseqüència de la violència política i de les accions bèl·liques pel que fa a la violència política parla d'unes 250.000 víctimes: 50.000 per la violència política a la zona republicana i 200.000 per la violència política franquista. Referent a les accions bèl·liques parla de 110.000 víctimes: 100.000 en combat i 10.000 per bombardeigs aeris. Això fa un total de 360.000 víctimes. Hi ha doncs una extraordinària mortalitat en accions per violència política que ens ha de fer veure la magnitud d'aquestes. C. Thomas en "La guerra civil española" dóna una xifra a l'entorn de 400.000 víctimes ja que dóna una xifra major per morts en accions bèl·liques (285.000) A la dècada dels 70 apareixen els primers estudis fets a espanya que s'ocupen d'aquesta qüestió.

6

Un dels primers llibres es el de R. Tamames . Aquest, l'any 73, publicà el llibre La era de Franco. Per realitzar aquest estudi, Tamames utilitza dades de L'Institut d'Estadística. A partir d'una xifra per morts violentes (36 a 40−41) de 246.000 víctimes (incloent−t'hi víctimes per accions bèl·liques i polítiques), podem saber que de 1936 a 1939 hi havien 141.000 víctimes i de 1939 a 1945, 105.000. L'any 1980, Salas Larrazábal pretén establir les dades definitives en Los datos exactos de la guerra civil. Feu grans aportacions sobre el tema. Dóna les següents xifres: • víctimes per accions bèl·liques: 135.000 59.500 exèrcit franquista . 120.000 militars 60.500 exèrcit republicà 11.000 víctimes zona republicana . 15.000 civils 4.000 víctimes de la zona franquista • víctimes per violència política: 131.000: . 72.500 a la zona republicana . 58.500 a la zona franquista En total són 266.000 víctimes. Després de la guerra i amb la sobremortalitat natural, es compten fins a 324.000 víctimes més: . 1936−1939: 166.000 . 1939−1943: 200.000 Per tant, el nombre total entre 1936 i 1942 és de 590.000 No hi ha agut una critica pel que fa a víctimes per sobremortalitat natural i per accions bèl·liques. Però si trobem la revisió de les víctimes per violència política. Santos Julià, coordina un llibre que es centra en l'estudi de la violència política. Dóna unes xifres que modifiquen de manera apreciable les de Salas. Així, des de 1980 han aparegut treballs provincials amb l'objectiu d'estudiar les víctimes de la violència política. Una síntesi d'estudi la trobem en el llibre: Víctimas de la Guerra Civil (1999)

7

Aquests treballs que valoren les víctimes polítiques, coincideixen en què es sobrevalora el nombre de víctimes republicanes i s'infravaloren les de la zona franquista. Avui s'accepten com a definitives les següents xifres: . 50.000: víctimes republicanes . 150.000: víctimes franquistes + . 135.000: víctimes per accions bèl·liques 335.000 + mort natural = 659.000 víctimes El tema de la repressió ha estat també un tema molt estudiat, ja que indica molt clarament la naturalesa de les accions polítiques que l'acompanyen. És conegut que a la zona republicana la violència política es desenvolupà als primers mesos de la guerra civil (juliol−agost). A partir dels últims mesos del 1936, la violència cau de forma molt intensa. Ja a finals del 1937 té una presència merament anecdòtica (50.000 víctimes). Hi ha un element de caràcter qualitatiu i és que la violència no és organitzada i executada per les institucions republicanes, sindicals Aquest fet en limitarà la seva presència. La violència en el bàndol franquista es manté al llarg de la Guerra civil i acabada aquesta fins l'any 1943. La violència manifestada en la zona franquista és executada des de nous poders. Per tant no és una violència descontrolada i espontània, sinó que respon a una clara voluntat política d'eliminar als opositors del règim que es volia imposar. Això explicaria la presència de la violència un cop finalitzada la guerra (execucions en territori català a partir del 1939 estan dins la legalitat). Al cost humà de la guerra civil i de la violència franquista per qüestions polítiques cal considerar altres aspectes: − Fenomen de l'exili: centenars de milers de persones marxaran a l'exili, sobretot a finals de la guerra civil (gener−febrer del 1939) per la frontera francesa. No podem saber mai la magnitud de les persones que varen marxar a l'exili. Hi ha una gran quantitat de gent que no pot fugir i aniran a parar a camps de concentració. Una part important dels exiliats, en els primers mesos, tornen després de la guerra (al llarg de l'any 39), per expectatives poc favorables fora d'Espanya, i per una campanya molt forta per part del bàndol franquista assegurant que aquells que tornin si no tenen res a amagar no han de patir per res, no seran repressaliats, segons la qual, només s'executaran els delictes de sang. Altres no tornaran fins als anys 60 o 70, tot i que alguns no tornaran mai més. Altres es varen quedar a l'exili definitiu. Tampoc en aquest cas tenim xifres definitives. Es calcula que el nombre va oscil·lar entre els 150.000 i els 300.000. Parlem d'un exili sense precedents i és que entre aquests exiliats hi havia nombrosos intel·lectuals, i, per altra banda, en temes econòmics, el país quedava mancat de certs especialistes, quedant alguns sectors molt malmesos, sobretot la indústria i els serveis. • Disminució de la natalitat: hi ha una caiguda espectacular de la natalitat: 8

. 1935: 25'7 . 1939: 16'4 Això causà una disminució de 500.000 naixaments (nens/es no nascuts per la guerra). − Elevat nombre de presos: al llarg dels anys 40, l'empresonament va ser molt alt. Aquest va tenir un gran impacte social i econòmic. La mitjana dels presos va ser: . 1ª anys 30: 10.000 presos . 1939: 300.000 presos . 1940: 200.000 presos .1950: 30.000 presos (era encara molt superior a abans de començar la guerra) Això té conseqüències importants en el mercat de treball. Serà també molt difícil, degut a la gran magnitud de l'impacte, trobar una família en la qual no hi hagi ningú implicat en les víctimes per la guerra. Si tenim en compte tots els factors podem concloure que la Guerra Civil i l'establiment del nou règim va tenir un gran impacte en la societat espanyola de l'època. No hi ha estudis locals. Només en el cas de Catalunya disposem d'un estudi que ens aproximi a les víctimes que es produïren durant la guerra. Per a Catalunya, tenim l'estudi realitzat per Borja de Riquer, el qual ha fet una estimació completa, que situa les víctimes directes del conflicte entre 54.000 i 59.000, desglossades en: . víctimes per accions bèl·liques (combats): 36.000−40.000 . víctimes per bombardeigs: 5.000−5.500 . repressió (36−39): 8.500−9.000 . repressió franquista: 4.000 A això cal sumar−hi: . víctimes de mortalitat indirecta: 15.000−20.000 . mortalitat total: 69.000 mínim−79.500 màxim . exili definitiu: 60.000−70.000 Així, el cost humà total de la guerra a Catalunya és de: 130.000−150.000 6 de març del 2001 El cost econòmic La Guerra civil té efectes importants sobre l'economia: es culpabilitza a la guerra, com a causa principal de la 9

destrucció. Hi ha diferents postulats per tal d'explicar els costos per part del règim, tot i que no hi ha dades concloents, però si aproximades. Tots els estudis conclouen a que es tendeix a una gran exageració, ja que hi ha una destrucció material desigual i, en molts casos, parcial, reconstruïda amb relativa facilitat. −Estudis sobre l'estat de la indústria (del País Basc, Catalunya i la mineria asturiana) La indústria concentrada al País Basc, a Astúries i a Catalunya, va patir destruccions arran del conflicte bèl·lic, però aquestes van ser molt poques o, pràcticament, inexistents. En el cas de la indústria basca, no hi va haver cap destrucció tot i que hi havia un pla de destrucció per si queia a mans franquistes, però no es va aplicar. La indústria basca passa de mans republicanes a mans franquistes sense cap incident i es posa a funcionar ràpidament. Pel que fa a la mineria asturiana , va patir una transició molt similar a la basca. Va ser utilitzada immediatament pels franquistes sense cap problema. La situació és igual que abans de la guerra. Referent a Catalunya, la situació presenta certes diferències. No hi havia un pla de destrucció estratègica, tot i que hi hagueren algunes destruccions puntuals dutes a terme pel bàndol franquista. Algunes indústries catalanes pateixen les conseqüències dels bombardeigs de l'exèrcit franquista (per tant no hi ha autodestrucció). En general però, els parells industrials, van quedar en bona situació. Així doncs, no es pot explicar, de cap manera, el problema de les indústries per les destruccions que van patir durant la guerra. Les destruccions materials van ser tant limitades, que no poden explicar la posterior crisi. Es van veure molt més afectada la xarxa ferroviària, les comunicacions, etc. − Destruccions de les grans infrastructures i del transport Són molt importants ja que eren l'objectiu estratègic. Queden destruïts els ports, les xarxes, els ponts, etc. . xarxa viària: xifres oficials (exagerades) .41%: destrucció locomotores .40%: destrucció mercaderies .71%: destrucció de vagons de transport de viatgers . Marina mercant: .30%: de pèrdua (1936) . Destrucció ponts Tots els càlculs franquistes tendeixen a magnificar les xifres. Aquestes destruccions eren parcials, no totals, i van ser fàcils i barates de reconstruir (utilitzaven els presos =mà d'obra gratis). − Pèrdues materials: Agricultura i ramaderia En l'agricultura i en la ramaderia va ser on hi va haver més destruccions, sobretot en les zones de major activitat bèl·lica. Aquestes zones van ser però molt limitades en el conjunt de la geografia espanyola. 10

L'agricultura es va veure també molt afectada per la mobilització d'homes (camperols). Hi ha dades sobre l'evolució de la producció o de la terra cultivada, encara que és molt difícil xifrar perquè al 1939 l'estat desenvolupava una política intervencionista i, a més, hi havia el mercat negre que van afectar molt a l'agricultura. Així, les xifres oficials no són fiables perquè encobreixen l'economia il·legal: . disminució de la superfície cultivada de cereals: 4.500.000 passa a 3.500.000 ('40) . disminució del caps de bestiar: disminueix en relació al 1936. Fora d'aquests sectors no hi ha molts desperfectes. − Destrucció béns immobles Hi ha una destrucció desigual i menor comparada amb les de la Segona Guerra mundial dels béns immobles (habitatges, ) Pel que fa a les grans ciutats tenen gran volum de desperfectes: . Oviedo: forta destrucció urbana (setge) . Madrid: destruccions sobretot a la zona universitària Altres capitals de província pateixen destruccions, però aquestes no són tant rellevants (Barcelona, València, Bilbao) En poblacions molt petites hi ha destruccions totals: . Gernica . Belchite . Brunete − Esforç del finançament de l'esforç bèl·lic . L'exèrcit republicà: utilitza fonamentalment les reserves d'or del Banc d'Espanya, per obtenir armes i aliments. Esgoten les reserves d'or del Banc. . L'exèrcit franquista: finançat pels crèdits dels alemanys i dels italians. Això implica un endeutament enfront aquests dos països, que es retorna a principis de la dècada dels 40. A part, hi ha també les grans empreses (EUA) que permeten l'adquisició de béns de consum per alimentar la població. Per exemple, trobem que una companyia pertroliera dels EUA concedeix crèdits als sublevats per adquirir petroli. Disposem de les dades de les principals magnituds econòmiques per comparar els anys prebèl·lics amb els bèl·lics:

11

. producció agrícola: 28% per sota . producció industrial: 31% per sota . renda nacional: 25% per sota . renda per càpita: 28% per sota Aquestes xifres no donen una idea de la imatge de l'economia dels anys 40, ja que no es té en compte els valors de l'economia dual. Això és degut a que les dades oficials exclouen les activitats que es desvien cap al mercat negre i que surten del canvi legal. Hi ha una altre factor i és que molts dels problemes que afecten l'economia espanyola al 1939 poc tenen a veure amb la destrucció de la guerra. Els efectes socials La societat espanyola del 1939 estava fortament dividida creant 2 sectors: . vencedors . vençuts Aquesta divisió no té efectes només en els anys immediats a la guerra civil, sinó que caracteritza tota la trajectòria franquista. Aquesta divisió serà alimentada contínuament pel mateix poder franquista. Aquesta noi desapareixerà ja que es vincula a la legitimació de la victòria franquista. Als anys 70, els franquistes, contraris a nous canvis, utilitzaran l'argument de la victòria legitimitzada per no realitzar cap mena de canvi en el sistema. Al 1939 es distingeixen 2 línies divisòries en els dos bàndols: una de caràcter polític i l'altre de caràcter social: • caràcter polític: . vençuts: són els sectors de la societat espanyola que s'han identificat amb la democràcia republicana, amb projectes de reforma social (ERC, nacionalistes, socialistes, catalans, bascos, anarquistes, republicans, etc. Se'ls ha denominat l'ANTI−ESPANYA .vencedors: sectors identificats amb projectes conservadors contrarevolucionaris (Dreta conservadora, Extremadreta, feixistes, església, etc.) Són sectors que s'han sentit amenaçats pels canvis socials. Hi hagué però gent de procedència conservadora que els va portar a les files de les forces d'oposició al règim. • caràcter social: la divisió no és tan precisa com la política. . vençuts: classes treballadores (jornalers, agraris (sobretot a l'Espanya meridional i central), sectors industrials, el sector terciari (serveis), les classes mitjanes sobretot a l'Espanya perifèrica i no tant a l'Espanya catòlica, els no propietaris i els petits propietaris, etc.. . vencedors: els propietaris dels mitjans de producció, la classe burgesa (industrials, comercial, etc.), els grans propietaris agraris (latifundistes), els sectors de les classes mitjanes més identificades amb el catolicisme, etc.

12

Dins les classes burgeses hi haurà dissidències al govern franquista. En les classes mitjanes també. Això serà degut a la forta política ideològica. En els sectors diversos dels treballadors també n'hi hauran que s'integraran el bàndol vencedor (excombatents de l'exèrcit franquista). Aquesta fractura no implica només una ubicació determinada: ser vencedor porta a una posició de privilegi enfront els vençuts. Aquesta divisió ens permet apropar a una primera identificació de les principals actituds que es manifesten a la societat espanyola davant el nou règim. El govern intenta classificar la societat en tres grups: . Adictes: són molt visibles als anys 40, són els vencedors,. Aquests donen suport al nou ordre establert després del 1939. Tenen obertes gairebé totes les portes a qualsevol aspecte social, econòmic, polític ( administració pública, política) El militant és un adicte passiu. . Desafectes: són els vençuts i aquells que es mostren hostils als nou poder polític franquista. Bàsicament doncs són els vençuts i aquells grups que han tingut algun compromís cap a la República. Té afectes contradictoris a l'altre categoria, són l'objectiu principal per la revisió franquista, ja que formen l'anti−espanya que s'ha d'eliminar. Dins aquestes actituds hi ha una varietat: des dels militants, fins als que tenen una actitud hostil però instal·lats en la passivitat més absoluta). Els desafectes són també visibles però hi ha una clara voluntat de no ser reconeguts com a tals. . Indiferents: Són aquelles persones o grups que han tingut en els anys bèl·lics una posició d'aïllament respecte els esdeveniments, tot i que no era fàcil fruit de la situació política dels anys 30. Són doncs aquells que han tingut una mobilització nul·la, que no han donat suport a cap dels dos grups. S'allunyen de les trajectòries polítiques. La classificació d'indiferent es donava si no es sabia si era adicte o desafecte. Sota l'etiqueta d'indiferent hi havia desafectes de caràcter passiu, que procuren allunyar−se del món dels vençuts. La divisió entre vencedors i vençuts té una dimensió política però afecta també a la vida quotidiana: . vencedors: disposen d'un status diferent. Són propietaris que veuran reforçada la seva posició. Les classes populars també se'n beneficiaran perquè se'ls hi atorgaran mesures favorables (a excambatents, etc.). . vençuts: seran reprimits violentament. Un element que s'instal·la en la societat espanyola del franquisme és la POR per: • posició d'absoluta subordinació • repressió violenta Això provoca silenci, passivitat i obediència. 8 de març del 2001 • Les característiques del Nuevo Estado El concepte de Nuevo Estado vol expressar la voluntat d'aquells que el creen, de configurar un nou sistema polític diferent dels anteriors, que superi les contradiccions del socialisme i del liberalisme. 13

El Nuevo Estado és un concepte utilitzat pels feixismes de manera generalitzada, per definir unes noves estructures polítiques que s'estan creant. Aquest concepte està també vinculat a una nova societat, a un nou marc general. Es pot dir que la conseqüència de la Guerra civil és la creació del Nuevo Estado. Aquest Nuevo Estado es configura durant els primers mesos de la Guerra civil, fins als primers anys de la dècada dels 40. Després tindran lloc una sèrie de canvis menors derivats de l'exterior i de l'interior, però que no modifiquen les característiques del Nuevo Estado. Els elements previs que faciliten les característiques del Nuevo Estado són: • qui són i què pretenen els que donen el cop d'estat? − Són: Al juliol del 1936 no es subleva l'exèrcit, ni tampoc la majoria d'espanyols, sinó que es subleva una part de les forces armades, que reben el suport d'alguns grups polítics (falangistes, carlins i ultradreta). Aquests tenen a més el suport d'alguns grups socials minoritaris, encara que molt poderosos: grans propietaris, burgesos No s'aconsegueix dur però a terme el cop d'estat, però si que s'aconsegueix una important mobilització del sector conservador. − Objectius: què pretenen? . restauració de l'ordre públic deteriorat . manipulació de les eleccions del febrer del '36. . avançar−se a la revolució . evitar el complot comunista Aquests objectius no tenen fonament, són falsos. La historiografia planteja que l'objectiu dels sublevats era la destrucció de la República i identificar−la amb un projecte de canvi socio−polític. Aquest projecte representava una amenaça a l'essència d'Espanya: • atempta contra l'ordre social • atempta contra la unitat nacional • atempta contra la unitat religiosa Els sublevats pretenen evitar aquesta amenaça. La historiografia d'aquests moments està d'acord amb la caracterització de la dictadura franquista, però també s'hi troben elements de discussió. Dos elements d'aquest, tenen a veure amb: • quin és l'origen de la dictadura franquista • caracterització. Ubicació de la dictadura en el marc de les dictadures contemporànies. Debat sobre la naturalesa del franquisme. • Existeixen dues línies d'interpretació entorn als orígens del franquisme: • molt qüestionada: La dictadura va ser , si no exclusivament, si bàsicament conseqüència de la guerra civil. Només pot explicar−se , i s'ha d'explicar, pel que va significar la Guerra civil. Davant aquests línia no 14

existeix una línia que afirma el contrari, que digui que el franquisme es va configurar al marge de la guerra civil. • Afirma que la dictadura franquista és conseqüència d'un conjunt de projectes que s'havien desenvolupat en la societat espanyola als anys 30 i que tenen un alt grau de coincidència. El franquisme seria la conseqüència de la confluència d'aquests projectes i de la seva materialització en el marc de la Guerra Civil i sota els condicionaments de la Guerra civil. Afirma que per explicar els orígens de la dictadura hi tenen un paper important: els papers polítics de signe anti−republicà presents a la societat espanyola als anys 30. La guerra civil té importància, encara que no és fonamental. En funció de la investigació actual és més acceptada la segona teoria que la primera. Segons la primera interpretació, els diversos projectes existents, són producte dels esdeveniments de la Guerra civil. Ex: els sectors monàrquics alfonsins reclamaven la restauració monàrquica, que no es produí. La segona interpretació diu que la restauració monàrquica no era el més necessari, sinó que era fer un estat antiliberal Tots tenen però un objectiu comú: la creació d'un nou ordre polític antiliberal. Hi ha altres aspectes de la caracterització del franquisme acceptats sense discussió: − La concentració de poder en la figura del general Franco.: Franco, a l'octubre del 1936 és designat cap del govern i de l'estat per part de l'organisme que creen els sublevats al 36: la Junta de Defensa Nacional. La decisió inicial no era aquesta, sinó que en un principi va ser designat només cap de l'estat, però la decisió finalment es va canviar. Franco serà cap d'estat fins a la seva mort i cap de govern fins a l'any 1973. Al 1973, degut a la precària salut de Franco, es cedeix el cap de govern. Fins al 1975 hi haurà dos caps de govern: Carrero Blanco (només dura 6 mesos ja que mor assassinat per ETA) i Carlos Arias. Franco és, alhora, el cap suprem de les forces armades. S'utilitzarà el nomenament de Generalíssim dels tres exèrcits. A l'abril del 1937 es crea el Partit Únic. Franco ocupa el lloc de Cap Nacional del partit Únic (màxim dirigent). Des d'aquests primers mesos s'utilitzarà el concepte de cabdill per Franco. Franco, per tant, concentra a les seves mans tot el poder polític i militar des de principis del 1938. Mitjançant la llei que crea el primer govern Nacional, al 1938, a Franco se li atorga també el poder legislatiu: té així la capacitat de dictar lleis de caràcter general. Aquesta potestat serà confirmada per una llei posterior de l'agost del 1939, per la qual, Franco podrà legislar sense haver de consultar al consell Suprem de Ministres. Formalment, Franco, no té el poder judicial, però a la pràctica si que el té degut a què en el franquisme no hi ha el poder judicial, sinó que hi ha l'administració de justícia, que està subordinada al poder executiu, és a dir, al propi Franco.

15

Franco té a les seves mans un poder il·limitat? No, el poder de Franco és formalment il·limitat, però té límits. Alguns d'aquests límits són: • Hi ha una línia invisible però existent formada pel conjunt de grups i sectors polítics que han participat en la sublevació antirepublicana i que han participat en la creació de l'estat franquista. Franco necessita assegurar−se el suport i la fidelitat del conjunt de sectors polítics que han fet possible la creació de la dictadura. Franco no pot actuar al marge, ni de manera confrontada, ja que no pot perdre el suport del sectors que han contribuït a crear les institucions franquistes. • Franco no pot prescindir, en cap moment, ha s'assegurar−se el suport dels grups socials que han fet possible la creació de la dictadura. En l'exercici del poder a les institucions franquistes mai es poden traspassar uns límits. • Església catòlica: era una institució molt potent i s'havia de tenir en compte. *Es pot considerar la dictadura de Franco com una dictadura personal? • Si entenem per dictadura personal el poder absolut concentrat en una sola persona i exercit sense límits de cap naturalesa, el franquisme no ho és, com tampoc ho és cap dictadura contemporània. • Si entenem per dictadura personal la concentració de poders en un líder màxim, encara que sigui insuficient, si que es tracta d'una dictadura personal. − Característiques del govern de Franco: A partir del 1938 el govern dirigit per Franco serà, fins al 1973, la institució principal del poder polític. El govern serà un organisme subordinat al propi Franco. La institució governamental , durant el franquisme, és subordinada i no és objecte de cap control. És una institució que no ha de donar explicacions a cap altra institució tret del cap de l'estat. Una altra característica del govern és la seva composició que sempre, amb variacions, intenta mantenir un equilibri, considerant la diversitat de la classe política franquista (procedències diverses del que es subleven al 36). La institució governamental dirigeix una administració pública sotmesa a una profunda depuració. L'administració pública és depurada de manera exhaustiva per tal d'assolir 3 objectius (que s'assoliran): • Apartar de l'administració a persones que no tenen actituds de provada adhesió al nou estat. Expulsa a membres que són o de clara infidelitat o de dubtosa fidelitat cap al nou estat. • Donar entrada a l'administració pública a un personal que asseguri la seva plena fidelitat al nou ordre. S'estableixen clares condicions que asseguren que els nous llocs de l'administració han de ser ocupats per excombatents, excaptius i familiars (víctimes de la causa nacional). • Construcció d'una administració no només fidel, sinó també absolutament identificada amb el nou ordre polític. Serà una administració fidel i plenament identificada amb el nou ordre franquista. Avui coneixem bé les polítiques de depuració aplicats a tota la societat en conjunt. A l'administració va fer−se amb particularitat intensitat i exhaustivitat. Així, des del govern va anar−se construint una administració identificada amb la dictadura i fidel a aquesta. Això no es pot mantenir durant tota la trajectòria franquista, però si als primers 20 anys. A partir dels anys 60, els canvis socials i econòmics del país afectaran a l'administració pública. Tot això farà que l'administració pública vagi perdent aquesta condició de fidelitat i d'identificació amb el poder polític.

16

En el govern, té també un paper molt important la figura del governador civil. Aquest és el representant de l'estat a la província (cap de l'administració perifèrica, cap de les forces d'ordre públic, cap de l'administració local). Als anys 40, el governador civil, era també el cap del Partit Únic a la província. El partit únic Una altra de les característiques que expliquen els perfils del Nou Estat és el Partit Únic. Aquest es crea a l'abril del 1937. En el Partit Únic, s'unifiquen les 2 forces polítiques del bàndol sublevat: • Falange : FET− JONS • Tradicionalisme (=carlisme) Aquestes són les dues úniques forces que han continuat des de l'inici de la Guerra civil, en l'àmbit sublevat. Aquests dos sectors, amb un ideari feixista, eren dos partits que tenien, com a mínim, la condició de partits milícia. Iniciada la Guerra civil, aquests dos partits van continuar actuant molt activament mobilitzant els seus militants, captant−ne de nous i enviant els seus militants al front. El Partit Únic es crea sobre la base d'aquests dos grups, però se n'hi sumaran també altres sectors tals com: • monàrquics d'Acción Española • personal polític de la CEDA • sectors que s'identifiquen com a catòlics (gent que procedeix d'organitzacions vinculades a l'església catòlica: Associació Catòlica Nacional de Propagandistes (grup creat per formar èlits polítiques assegurant la fidelitat d'aquestes a l'església catòlica)). • Gent dretana i conservadora Així doncs, el Partit Únic estava integrat per: • Falangistes (els primers): camisas viejas: aquest era el nucli més dur del partit, els militants identificats amb l'ideari del partit (que és el seu programa). Són també els més actius. Ocuparen llocs de comandament de la màxima importància a les institucions de l'estat, a l'administració, Fins al final de la dictadura, tindran a les seves mans els principals llocs de decisió de l'estat. No és un grup molt nombrós. • Nous falangistes: falangistes inscrits a aquest grup després del 1936, procedents de la dreta i extrema dreta. Són un grup molt nombrós i identificat amb l'ideari falangista, però a vegades, són vistos pels primers falangistes com uns oportunistes. Tot i així, una part d'aquest grup assoleix la condició d'excombatent. • Tradicionalistes o carlins: procedents de les organitzacions polítiques carlines. És el segon grup més nombrós. S'integra al Partit Únic amb recels per: • perquè el programa és falangista i no es senten identificats com a falangistes. • per les estructures organitzatives del Partit Únic en base a les estructures del partit de falange. Això fa que dins els sectors carlins es produeixin algunes dissidències polítiques, amb un rebuig vers el Partit Únic. • Monàrquics alfonsins: és un sector no molt nombrós. Alguns ocupen llocs de comandament. Ocupen llocs 17

de molta importància en les institucions de l'aparell estatal, tot i no tenir un lloc important en el partit. Comparteixen limitadament el programa falangista. • Catòlics: és el sector més vinculat a l'església catòlica. No és molt nombrós. Té una posició important en les institucions. Estem doncs davant del Partit únic, creat inicialment per dues forces (cos doctrinal de la falange) i amb una posterior integració dels quadres polítics de procedència dretana i conservadora. Hi ha doncs una gran homogeneïtat. Això suposarà tensions tant a dins com a l'entorn del Partit Únic. Per a alguns autors, la creació del Partit Únic s'ha de buscar en les necessitats d'unificar totes les estructures polítiques i militars, per tal d'assolir la màxima eficàcia per aconseguir la victòria militar. Avui però, aquesta explicació és insuficient. Hi ha doncs una altra lectura: els que consideren que la creació del Partit Únic s'ha d'interpretar com un signe del caràcter del nou poder polític que s'està construint, més que no pas en funció de la conjuntura per tal d'assolir la victòria. Aquest Partit Únic adoptarà, tot i la diversitat, el cos doctrinal de la falange, del sector més nítidament feixista del personal polític mobilitzat. Així doncs, el Partit Únic no s'ha creat per la fusió dels diferents programes, sinó a partir del programa falangista (document del 26 punts de la falange). 26 punts de la falange: Aquests 26 punts constitueixen el cos doctrinal del Partit Únic, les funcions del qual són l'elaboració doctrinal del nou estat. Aquest cos és de naturalesa feixista En la seva composició trobem 3 tipus d'elements: • afirmacions feixistes • negacions • proposicions • Afirmacions feixistes: L'afirmació bàsica és el Nacionalisme. Aquest constitueix un dels nuclis bàsics del feixisme. Té connotacions imperialistes. • Negacions: Antiliberalisme, oposició frontal als principis liberals democràtics d'igualtat i llibertat, negació de l'anticomunisme o antisocialisme genèric (es nega la noció d'igualtat). Aquestes negacions contenen elements de matització que introdueixen elements que faciliten la confusió i la contradicció: anticapitalisme o capitalisme liberal ( a les grans finances), però alhora hi ha una defensa de la propietat privada i també dels mitjans de producció. També matització de l'anticomunisme però alhora voluntat de defensa dels treballadors com a membres de la comunitat nacional. • Proposicions: la proposició del franquisme és un nou ordre que ha d'assegurar una comunitat nacional harmònica però jeràrquicament estructurada i acabar amb la lluita de classes. Un ordre organitzat i dirigit per un nou estat totalitari conduït per un cap màxim. En els 26 punts de la Falange podem veure els punts de connexió amb el document del 1934 elaborat pels falangistes i pels monàrquics i que pretén assentar les bases del nou estat espanyol.

18

En el text dels 26 punts, podem veure els components de la doctrina feixista. Serà a partir del 1937 el cos doctrinal del Partit Únic i, per tant, del nou estat. El Partit Únic té doncs un cos doctrinal procedent de la falange i per tant, el grau d'identificació dels membres del partit amb el cos doctrinal és també heterogeni. Aquells membres del Partit Únic d'altres procedències polítiques coincideixen amb el cos doctrinal, però no plenament. En la mesura que això té conseqüències en l'acció política, podem situar els elements de les tensions a dins i a l'entorn del partit. El Partit Únic serà vist amb desconfiança pels sectors militars, cosa que acabarà limitant els poders del partit. També l'església catòlica mostra desconfiança envers el Partit Únic, cosa que genera tensions entre les institucions polítiques i l'església catòlica. 15 de març del 2001 El nou Partit Únic té pel que fa als seus membres una gran heterogeneïtat. Aquesta diversitat és un element que provoca, per diferents qüestions, tensions internes dins el Partit Únic. El cos doctrinal, tot i la seva homogeneïtat, és sobretot falangista. Un element que alimentarà tensions internes i externes serà que tot i que el Partit Únic està en mans de la militància falangista i de l'administració de l'estat, també hi ha una presència important dels no falangistes. A l'estructura del poder estatal hi ha, inicialment, tots els sectors que formen part del Partit Únic, però no es donarà la mateixa situació que al partit (predominancia falangista). En el poder estatal hi haurà una presència important dels militants de les files monàrquiques i del carlisme. Això comporta que, en determinades temàtiques, la política que segueixen, no és coincident amb la del partit. Es desenvoluparà una posició més defensada pel sector catòlic: posicions que poden ser divergents, no contradictòries, amb les defensades per la direcció del Partit Únic. Des de la direcció del Partit Únic i dels sectors falangistes, referent a la política educativa, es defensarà una opció estatalista. Es dóna importància a l'estat en l'educació. En canvi, això ha de portar la obligatorietat de l'ensenyament religiós. Els sectors catòlics, en canvi, posen èmfasi en la defensa de l'ensenyament privat en mans de l'església catòlica. Aquesta diferència generarà tensions. D'altra nada, al voltant del Partit Únic hi ha altres elements de tensió no tant concrets com la política educativa, sinó com el paper que el partit ha de tenir en la vida política. Els falangistes volen una gran centralitat del partit. Els altres grups volen una posició més matitzada i amb una limitació més gran de poder pel que fa al Partit Únic. Aquesta visió d'un paper més limitat del Partit Únic no només la tenen els sectors franquistes, sinó també dues institucions: • les forces armades (exèrcit) que tindran poca simpatia i a més veuran una ocupació excessiva de l'espai públic del Partit Únic.

19

• L'església catòlica: a l'inici dels anys 40, l'església catòlica té present la situació de l'Alemanya nazi on l'església, tot i col·laborar, veu reduïts o limitats els seus espais. El moment de màxim protagonisme del Partit Únic va ser a l'inici de la dècada dels 40. Hi ha una màxima concentració de poder a mans del partit, coincidint amb el moment àlgid dels feixismes a tot Europa. Al voltant del paper del Partit Únic (conjunt d'institucions franquistes) hi ha diferents interpretacions: • per una part de la historiografia, les tensions i la posició d'institucions importants en contra d'un poder excessiu del Partit Únic, va impossibilitar exercir el programa màxim del Partit Únic. Porten a la conclusió que existeix un fracàs del Partit Únic i del falangisme. El Partit Únic es situa en una posició secundària dins la vida política. • Una altra part de la historiografia, considera que el Partit Únic no va aconseguir mai assolir el programa màxim, que té tensions internes i externes de gran entitat. A partir del 1945, el paper del Partit Únic és un paper de menor protagonisme comparat amb que tenia a principis dels 40. Tot això no comporta la consideració d'un fracàs del partit o la consideració d'una posició secundària al llarg de la dictadura franquista en la vida política, sinó que el Partit Únic té una gran importància en el conjunt de les institucions i de la vida política. El Partit Únic mantindrà aquest paper fins als 50 i als anys 60 té encara grans instruments de poder. El Partit Únic va ser sempre una peça important a l'hora d'assegurar la composició i reproducció del personal polític franquista. D'altra banda, el Partit Únic aconsegueix gran poder mediàtic. Té a les seves mans una xarxa de publicacions de gran magnitud (diaris, semanaris) totes elles dependents del Partit Únic. La majoria de les ciutats espanyoles (tret de grans ciutats com Barcelona o Madrid) tenen únicament un sol diari i és el dependent del Partit Únic. La radio també era molt important. El Partit Únic té la Cadena Azul (xarxa d'emissores). Només tenia més potència que aquesta la Radio Nacional d'Espanya (radio estatal). La televisió encara no existia a Espanya. Hi ha doncs un poder mediàtic important. Això no vol dir que disposar d'aquest poder impliqués una gran influència sobre la opinió pública, això és una altra qüestió. El Partit Únic té també a les seves mans una important política repressiva, doncs va conservar importants espais d'actuació fins a finals del franquisme. El Partit Únic va tenir també a les seves mans unes organitzacions que pretenien l'enquadrament de gairebé tota la població espanyola. Aquest és un element molt important. Organitzacions sota la direcció del Partit Únic Les tres organitzacions més importants són: • Secció femenina de Falange • Front de Joventuts • Organització sindical Espanyola (la més important) 20

Aquestes seccions tenen un doble caràcter: • organitzacions de militància • organitzacions d'enquadrament i socialització política Secció Femenina de Falange La Secció femenina de Falange és una organització de les militants del partit, creada el 28 de desembre del 1939. El que pretén és: • mobilitzar, enquadrar i formar a les filiades • formació i educació professional de les dones • formar una dona amb el sentit cristià i nacionalista La falange originària són unes organitzacions polítiques essencialment masculines. Als anys 30, totes les organitzacions polítiques havien d'incorporar a les dones i aleshores, aquestes organitzacions crees seccions específiques Aquesta secció es consolida a partir del 1939 com una organització de militància de les dones falangistes. Donat el caràcter del programa polític del falangisme, l'activitat de la Secció femenina de Falange és auxiliar. Són activitats subordinades, complementàries. Paral·lelament a aquest caràcter d'organització de militància, té també un caràcter de voler ser una organització d'enquadrament de totes les dones (no ho assolirà completament). Ha d'integrar sobretot a les dones joves. Aquest enquadrament perquè el vol fer? Té 2 objectius: • socialitzador: la secció aspira la socialització política de les dones espanyoles. • Socialització, en general, de la dona de la societat espanyola. Tenen una concepció que vol que canviï el model de dona. El model de dona que es vol difondre és un model tradicionalista en el qual la dona està molt subordinada a la vida social on desenvoluparà les tasques de cuidar de la llar, dels fills, etc. Aquest model és del tot coincident amb el model que impulsa l'església catòlica. Al llarg de tota la seva vida, la Secció femenina de Falange té com a màxima dirigent a Pilar Primo de Rivera, que explica clarament la visió del paper de la dona en la societat defensat pel falangisme (que coincideix amb el que vol l'església catòlica) A través de quins instruments la Secció femenina de Falange havia de difondre el seu ideari? • educació de noies joves • activitats específiques • servei social: consistia amb uns cursos teòrics i unes pràctiques, de 6 mesos com a mínim, que havien de fer totes les noies joves (17−35 anys) per poder accedir a certs llocs (ensenyament superior, carnet de conduïr, exercir una professió, obtenir passaport). Aquest servei social és obligatori a partir del maig del 1940. El balanç de l'efectivitat de la Secció femenina de Falange pel que fa a la seva funció socialitzadora, i pel que avui sabem, podem dir que va tenir un èxit escàs (= fracàs). Pel que fa a la socialització general de la dona, va tenir un èxit més superior, doncs cal considerar la coincidència amb els propòsits de l'església catòlica. Front de Joventuts

21

El Front de Joventuts va ser creat el 6 de desembre del 1940, sobre la base de les organitzacions juvenils del Partit. El Front de Joventuts pretenia ser una organització de masses que pretenia enquadrar a tots els joves d'entre 7 i 21 anys sota la seva organització. El Front de Joventuts és una organització amb un doble caràcter: • integrar els joves militants falangistes. L'organització militant rep el nom de Falanges juvenils de Franco: té la funció d'aconseguir la formació política de futurs militants i també fer propaganda del Partit. En els primers anys aquesta organització té un nombre considerable de persones. Al 1945 disminueix ja que va tenir problemes importants: • integra a joves procedents de les organitzacions anteriors falangistes (no d'altres procedències) • entre la militància jove és on van aparèixer les crítiques més fortes a la política falangista. • Integració de joves per fer una socialització política i enquadrar a tots els joves. Aquesta funció estava desenvolupada per: • aparell escolar: hi ha instructors del Front de Joventuts. Hi ha una assignatura anomenada formació política, donada per aquests instructors. També s'imparteix educació física. • Centres de treball: joves menors d'edat (fins als 21) havien d'estar enquadrats i rebien activitats de formació política impartides dins el centre de treball. Tenien cursos formatius en les empreses. Això durarà poc. • Activitats esportivo−culturals (oci): a vegades, aquesta era la única forma que tenien els joves de poder practicar aquestes activitats. Aquí juguen un paper molt important els campaments d'estiu, que s'aprofitaven per aconseguir una preparació pre−militar dels joves. El Front de Joventuts s'estructurava amb una doble forma: • masculina • femenina Dins el Front de Joventuts hi trobem també el Sindicat Espanyol Universitari (SEU), creada el 23 de setembre del 1939: tots els estudiants universitaris s'havien d'afiliar a un sindicat amb una part militant com la primera línia del SEU. Al 41 va ser una afiliació voluntària, però a partir del juliol del 1943 es va convertir en una sindicació obligatòria. El Front de Joventuts té gran importància, tot i que als anys 60 disminueix el seu paper. Fent un balanç del Front de Joventuts, podem dir, que, pel que fa a la socialització política, a través de Front, es va aconseguir desenvolupar una activitat de captació de militància que després passava al Partit Únic i posteriorment a institucions estatals. El Front de Joventuts era doncs una via d'ascens social. Organització Sindical Espanyola L'Organització Sindical Espanyola va ser creada al 1940 i pretén l'enquadrament, el control, la socialització dels treballadors. Pretenia dissuadir i reprimir als treballadors, així com generar el consentiment cap al nou estat franquista. A més, la OSE tenia les funcions de participar en l'economia i en l'elaboració de la política 22

social. Inicialment, l'afiliació a l' Organització Sindical Espanyola va ser voluntària, però a partir del 1942/43 va passar a ser obligatòria, de manera que tots els productors s'havien d'afiliar a la OSE. * Qui eren considerats productors? • Sinònim de tots els que intervenen en la producció (empresaris, ) • Estrictament treballadors La OSE es mantindrà fins l'any 1977. L' Organització Sindical Espanyola es forma sobre la base de 3 organitzacions sindicals properes a aquelles forces polítiques i socials del Partit Únic: • Centrals nacionals−sindicalistes (falangisme) • Obra Nacional Corporativa (carlisme) • Confederació Espanyola de Sindicats Obrers (CESO) (sindicats catòlics) Aquests tres grups constitueixen la base de l'Organització Sindical Espanyola. Formen la base juntament amb les organitzacions patronals. La importància d'un sindicat únic que integri tota la població productiva ja estava mencionat en els 26 punts de la Falange (punt 9) També està explicitada en la promulgació de la llei: Fuero del Trabajo (març del 1938), que desenvolupa aquesta concepció d'una economia organitzada corporativament. Aquest document és la primera llei fonamental, la qual introdueix una definició del nou estat: Un estat nacional−sindicalista: nacional perquè és un instrument totalitari, i sindicalista perquè hi ha una reacció contra el capitalisme liberal i contra el marxisme (materialisme). Així doncs, el que pretén el Fuero del Trabajo és organitzar tots els sectors econòmics productius en un únic sindicat, ordenats jeràrquicament i sota la direcció de l'estat. Al 1940 apareixen dues lleis que acaben de configurar l'organització definitivament: • Llei d'Unitat sindical: estableix que només hi ha un sindicat únic. • Llei de Bases de la Organització Sindical: estableix les característiques de la nova organització i crea les estructures orgàniques sindicals. L' Organització Sindical Espanyola o la CNS (centres nacionals sindicalistes) estava formada per 3 pilars bàsics: • Estructura territorial: a cada localitat i província existia una CNS que integrava a tots els productors. Aquesta estava dirigida per un cap (més endavant s'anomenarà delegat) que era un militant falangista, designat des de la direcció Nacional de Sindicats. El conjunt de caps locals i provincials formaven la línia de comandament de l' Organització Sindical Espanyola. Aquesta CNS tenia les funcions de : • enquadrar a tots els treballadors • assegurar l'harmonia social 23

• Estructura Sectorial: estava formada pels sindicats nacionals de totes les branques productives . Aquests sindicat Nacional, tenia estructures locals i provincials i tenia, a més, concentrades les funcions més importants en l'àmbit central. La funció que tenia era: • participar en l'elaboració i aplicació de les polítiques econòmiques. • Obres sindicals: organitzacions de caràcter assistencial. Porten a terme l'organització del temps lliure dels treballadors: Ex: educación i descanso Les funcions de l' Organització Sindical Espanyola, segons les seves lleis van ser les de: • ha d'assegurar la disciplina dels productors i el seu sometiment als interessos nacionals. Aquesta subordinació és exactament dels treballadors perquè són el nombre més abundant. Seran les organitzacions laborals les que assegurin aquesta disciplina. • Han de participar de manera activa en la política econòmica i social. • Contribució a la generació de consens a l'ordre franquista. El paper que tenia, més enllà de les atribucions polítiques franquistes, era el d'enquadrament, vigilància, control i repressió dels treballadors, així com la socialització política dels treballadors L'organització sindical té un paper militat en l'elaboració de la política social i econòmica. La política econòmica en la que ha de participar, l'elaboren i les aplicaven les organitzacions governamentals. Si que hi ha la col·laboració dels grans sindicats en aquesta política econòmica, però aquesta és limitada i de caràcter secundari. Amb la participació en la política social passa gairebé el mateix que en la política econòmica. Serà el ministeri de treball el que té les funcions bàsiques. Els franquistes són conscients que per tal d'aconseguir un consens entre els treballadors és important desenvolupar una política assistencial (salut, temps lliure) que pretén convèncer als treballadors de la bondat del nou ordre imposat. Tots els indicadors mostren que el grau de consentiment a la dictadura fou molt limitat, si és que existí (per part de les classes treballadores). Dins l'organització sindical tenim a tots els productors (empresaris i treballadors) però la posició d'uns i altres és diferent tot i que tots hi estan enquadrats. En l'organització sindical hi ha seccions o juntes econòmiques destinades als empresaris i d'altres seccions o juntes socials per als treballadors. Les organitzacions d'empresaris són organitzacions que funcionen sense limitacions ni excessiu control i la direcció és exercida per empresaris que poden dur una activitat gairebé autònoma. Els dels treballadors, en canvi, és tot el contrari. És limitat, estan molt controlats i posats en mans dels dirigents franquistes. Això ens mostra la posició desigual dels productors dins de l'organització nacional. Aquesta té conseqüències importants perquè pels empresaris, l'organització serà útil per a la defensa dels seus interessos així, a través d'aquesta organització podran vehicular dita defensa. En canvi, els treballadors, no podien fer això. No hi ha procediments electius pels llocs de responsabilitat sinó que seran de designació de forma 24

privilegiada. Serà al 1944 quan s'introduirà la figura de l'enllaç sindical escollit per a cada empresa. Se n'escull un per a cada categoria i no té funció representativa sinó dirigida per assegurar la col·laboració i harmonia dins l'empresa. Resum del Balanç: Els resultats de l' Organització Sindical Espanyola (= sindicats verticals) són desiguals. Les CNS locals i provincials van aconseguir, fins als anys 60, l'enquadrament, vigilància i control dels treballadors i només va ser a partir del 60 quan comença a fracturar−se la capacitat d'enquadrament i control Va ser molt menys exitós el paper dels sindicats Nacionals en l'elaboració de les polítiques socio−econòmiques. En el discurs doctrinal i polític, la participació en la doctrina socio−econòmica apareix com a punt principal. L'elaboració i aplicació de les polítiques socials i econòmiques van estar més a mans d'organitzacions governamentals que a mans sindicals. Per tant, cal ratificar el modest paper que van jugar els sindicats. Pel que fa a les obres sindicals, mostren que l'èxit assolit va ser més aviat escàs. Podem parlar doncs d'èxit en alguns aspectes i de fracàs en altres i d'una posició secundària d'alguns aspectes que haurien d'haver tingut un paper molt més important. Dins l' Organització Sindical Espanyola s'enquadren tots els productors sota l'aparença d'igualtat, però hi ha una desigualtat entre treballadors i patrons. Els patrons tenen instruments per defensar els seus interessos, a diferència dels treballadors, que no en tenen. 20 de març del 2001 Una de les altres característiques del Nou Estat són les Corts Espanyoles. Al 1942, Franco promulga una Llei constitutiva de les Corts. Creant així les corts. No és una cambra legislativa( tot i que en una fase avançada del franquisme s'impulsarà la idea que sigui un cos legislatiu per complir així uns interessos dictatorials (Franco té el poder de legislar)), ni un parlament, i no té un caràcter representatiu. Les corts tenen la funció de col·laborar amb el cap de l'estat en l'ordenació de lleis. El poder legislatiu estava en mans de Franco. A les corts se'ls hi assignava el paper de col·laboració i res més. En la dècada dels 60, tindrà un major paper, però sempre estarà en un posició subordinada al cap de l'estat. Les corts no tenen capacitat de control sobre el govern, i el govern no donarà comptes a les corts, sinó al cap de l'estat. Així doncs, les corts no són un òrgan representatiu per la seva composició. Aquestes serien importants pel govern polític però només perquè a través d'elles es poden escenificar certs actes que poden fer creure que Espanya viu en una democràcia. Composició de les Corts: Els components de les corts són procuradors. Aquests poden ser de dos tipus: • nats • elegits

25

• nats: en són membres com a conseqüència d'un altre tipus de càrrec que també sustenten. Per exemple, tots els membres de govern són procuradors. Els dels partits únics, alcaldes de província, els rectors d'universitats, el president de la diputació, etc., també ho són. • Elegits: són els elegits (no per sufragi universal)o designats. Els procuradors s'agrupen depenent de la seva procedència i representativitat: • procuradors de municipi i províncies: aquests poden ser nats o elegits: • nats: alcalde de la capital de província. • elegits: són alcaldes de la província tret del de la capital • procuradors sindicals: poden ser nats i elegits: • nats: màximes jerarquies dels sindicats • elegits: la majoria, escollits per mecanismes d'ordre intern dels sindicats. • procuradors de representació corporativa: poden ser nats o elegits: • nats: rectors d'universitat, rectors de grans acadèmies • elegits: col·legis professionals, cambres de comerç Hi ha procuradors elegits directament pel cap de l'estat. Aquesta configuració es manté fins al 1967. En la Llei Orgànica del 1967 s'introduiran els procuradors de cap de família. Les corts són sotmeses al cap de l'estat. Les corts no presenten cap crítica al govern. Estaven en situació de subordinació envers l'estat. Un exemple d'això el trobem l'any 1943, quan un grup de procuradors monàrquics demanaran a Franco la Restauració d'una monarquia. Els procuradors van ser cessats immediatament. Així mateix, l'any 1976, són les pròpies corts les que decideixen deixar d'existir. PODERS LOCALS Els càrrecs es canviaven sense cap periodicitat, fet que provocarà una gran inseguretat. El funcionariat ha de ser també molt fidel al nou règim, igual que tots els polítics. Es faran grans depuracions de funcionaris (canvien de 1939 a 1944). Els nous funcionaris exerciran per oposició reservada, és a dir per fidelitat al General Franco. Tots els funcionaris li deuen el seu càrrec a Franco, ja que ha estat ell qui ha guanyat la guerra. Ara el que Franco fa és repartir el botí, que, en aquest cas, és l'administració. Per aquesta via arribaran a tot arreu. L'administració és convertida en un partit. Els poders locals són l'organització del poder perifèric de l'estat. La peça fonamental a escala local és la figura del governador civil amb un gran protagonisme en l'organigrama del poder franquista en tota la dictadura. És un dictador provincial perquè se li atorguen funcions àmplies, diverses i de gran importància. És el representant del govern i ha d'assegurar el compliment de la política governamental. També ha de controlar l'administració local (diputació provincial i ajuntaments) També té un funció especial en l'ordre públic, iniciada a la dècada dels 40. Serà el cap del partit de la província de forma general. Així, aconseguia una concentració del poder local molt important. És per aquest motiu que es parla del petit dictador.

26

Els governadors civils són un centre de documentació important actualment per tal d'estudiar l'època franquista. Pel que fa als ajuntaments i diputacions, s'han de fer unes distincions: • fins al 1948 varen actuar a partir de gestores governades pel governador civil. Això vol dir que els ordres de govern eren òrgans provisionals i subordinats. L'alcalde era dirigit pel ministre de governació. Era sorprenent que això es mantingués de forma provisional després de 10 anys de finalitzar la Guerra Civil. El grau de centralització extrema del franquisme fa estructurar el poder local. Al 1945 s'aprova una la creació de la Llei del Règim Local, que és una còpia de la llei italiana del 1934 de Mussolini. Aquesta llei local és la que configura les corporacions locals que segueixen un model corporatiu. Als ajuntaments s'estableix que l'alcalde serà elegit pel governador o pel ministre (com abans) i tindran una composició de terços: − 1/3 en representació de famílies serà escollit pels caps de família. no es poden fer llistes ni propaganda. Es poden presentar aquells que estan avalats per un 20% del cens, signat davant notari. S'acabava presentant així només la gent que l'alcalde volia que sortís. • 1/3 elegits pels sindicats a través de procediments interns del propi sindicat • 1/3 representants d'entitats locals elegits pels que prèviament han estat elegits als 2/3 anteriors. Aquesta llei es posa en marxa ja al 1948 , tot i és aprovada l'any 1945. En les diputacions provincials, una part dels diputats seran representants dels municipis. Seran alcaldes de poblacions importants, escollits pels alcaldes de província. Aquest serà el 50% dels membres. El segon grup també escollits pels sindicats i el tercer grup seran entitats i corporacions locals escollides per membres d'aquestes entitats i corporacions. Són institucions subordinades perquè són designats. Això no són doncs unes eleccions, sinó que és un sistema perquè es recanvi, de forma ordenada, la gent de l'administració. Això li va bé al franquisme perquè així ningú està massa temps al càrrec. La conflictivitat interior acaba perquè només s'havien d'esperar tres anys perquè hi haguessin canvis. APARELL REPRESSIU L'aparell repressiu és la peça essencial de la dictadura franquista. És un aparell repressiu molt centralitzat i desenvolupat. La primera norma repressiva és un edicte del 28 de juliol del 1936: Edicte de la Junta de Defensa Nacional. Aquesta establia que qualsevol acció contrària als sublevats es consideraria un delicte. La Junta farà accions de govern. Amb aquest edicte es materialitza el concepte de la justícia al revés: els sublevats tipificaven com a delicte de rebel·lió aquells que defensaven la legalitat i les institucions existents. Aquest fet condicionarà bona part de la repressió de la dictadura. La repressió política es posava en mans de l'aparell militar. Això va mantenir−se fins l'1 d'abril del 1969, moment en que es va deixar d'existir aquest edicte i es declaren prescrits els delictes comesos. Es van abolir els judicis i les condemnes en funció d'aquest edicte. 27

Aquesta llei va ser completada per més lleis que van fer impossible cap escletxa en el règim. El dia 9 de febrer del 1939 es promulgà la Llei de Responsabilitats Polítiques Aquesta vol penalitzar els delictes o actituds o accions que quan es van fer eren totalment legals i que ara no ho seran. Les sancions que contemplava aquesta llei eren sancions bàsicament econòmiques, civils i institucionals. S'aplicaven a persones o entitats que eren contràries al moviment nacional. Aquesta és una llei retroactiva ja que s'aplica a tots els delictes comesos des de l'any 1934. Aquesta llei no només implicava la retroactivitat i afectava a actituds penals que tenien aquest caràcter quan van realitzar−se, sinó que la llei també penava les actituds de passivitat. Per aplicar la Llei, es creava un Tribunal Nacional de Responsabilitats Polítiques. Aquest tenia la representació de dos membres del partit Únic, dos de l'exèrcit i dos magistrats. Per sota trobarem altres tribunals. Com els Tribunals Regionals o els Jutjats d'Instrucció Civil. Cal tenir en compte, que l'any 1941 es van obrir més de 200.000 expedients. En cap cas, la Llei de Responsabilitats Polítiques eximia a les persones d'altres lleis. Aquestes eren lleis complementàries. L'acció penalitzadora d'aquesta llei era bàsicament econòmica (multes, incautació total dels béns, etc.) i civils. No contemplava la pena de mort, etc. Al 1942 es va fer una modificació de la Llei i, a partir d'aquell moment els expedients es posaven en mans de la jurisdicció ordinària. Al 1945 s'estableix que ja no s'obririen més expedients. Degut a l'actuació internacional era un fet decisiu per Espanya i perquè la feina estava gairebé feta. La vigència de la Llei perdurarà fins al 1967. El mes de març del 1940 trobem una altra llei: Llei de repressió de la massoneria i el comunisme. Són penes bàsicament econòmiques i també contemplava la pena de presó (de 12 fins a un màxim de 30 anys). El concepte de massó es va convertir en sinònim de liberal i el comunisme a esquerres de qualsevol tipus. A més, condemnava la simple propaganda d'ajuts i idees contràries al règim (contra la religió, la pàtria). Fins i tot un monàrquic dissident fou condemnat. La Llei també creava un Tribunal Especial (semblat al de la Llei de Responsabilitats Polítiques), amb militars i magistrats i uns Jutjats d'instrucció d'aquesta naturalesa. Aquesta Llei tenia també un caràcter retroactiu. Al 1941−42 es crea la Llei de Seguretat de l'Estat, que el que fa és modificar el codi penal endurint així les penes. A més, la tipificació dels delictes serà més amplia. Al mes de març del 1943 es crea la Llei de Rebel·lió militar que provoca un enduriment de les penes. Aquesta llei va estar vigent fins l'any 1960, i després va ser modificada. La Llei establia que totes les persones que tinguessin actituds contràries al règim havien de ser acusades de rebel·lió militar (la simple propagació de notícies falses o la participació en conferències, actes, són exemples del que penalitza d'aquesta llei). L'any 1945 es promulga una modificació del codi penal com el processament de les persones que haguessin injuriat a les forces armades.

28

Al 1947, té lloc la Llei de Repressió del Bandolerisme. El bandolerisme era una acció que es movia en contra del règim. Amb aquesta llei el que es pretén era reprimir aquest moviment. En tot aquest procés repressiu, les condemnes a mort van ésser molt elevades, molt més que no pas les execucions. Les persones que eren condemnades , normalment eren executades al matí següent, però molts altres van romandre a la presó. Així, a les presons espanyoles hi havia un gran nombre de presoners que estaven condemnats a la pena de mort, que es podia fer efectiva en qualsevol moment, i sense previ avís. Tot aquest conjunt significa que l'estat vol desplegar un marc normatiu que tipifica qualsevol acció en contra del règim. Aquesta legislació implica confiar en els militars la repressió política i militar. Implica buscar una penalització global com l'econòmica, la professional, etc. L'actuació militar estarà estretament relacionada amb la pena de mort. La legislació repressiva es mantindrà intacta fins a finals dels anys 50, principis dels 60. El processament es continua fent però fins al final de la dictadura. Al costat de la repressió hem de situar les institucions i les forces d'ordre públic. FORCES D'ORDRE PÚBLIC La Guàrdia Civl La Guardia Civil va ésser el cos policial que va sobreviure a la creació del nou règim franquista, tot i que alguns dirigents franquistes volien dissoldre la Guàrdia Civil perquè hi havia persones del cos que estaven a favor de la República. A la guàrdia Civil se li va donar l'ocupació d'assegurar l'ordre públic fora de les zones urbanes (àrees rurals), així com la vigilància de les fronteres, costes, servei d'informació (vigila la població). Era un cos integrat que depenia de l'exèrcit, així com també del ministeri de Governació. Al 1941 es creen nous cossos: • Policia armada (gris): és la policia uniformada no integrada a l'exèrcit i que pertanyia només al Ministeri de governació. Va ésser creada per assegurar l'ordre públic a les zones urbanes. El paper d'aquest cos anirà creixent a partir dels anys 60 quan els grups d'obrers comencen a rebel·lar−se. • Cos General de Policia: Aquesta és la policia no uniformada. Era una policia política. Té diferents brigades: • Brigades d'Investigació social • Brigades d'Informació Aquesta policia actua a les ciutats i també, encara que de manera puntual, a fora de les ciutats i duen a terme la repressió política. La característica fonamental de la policia durant la dictadura va ser l'extrema brutalitat en la que van portar a terme les seves accions. Les tortures i els maltractaments són habituals en la policia franquista. No només actuaven així per poder extreure informació, sinó també per generar un sentiment de por als diferents grups anti−franquistes. Hi ha també altres cossos repressius com el Servei del Partit Únic, d'Investigació, control social i repressiu. També les autoritats locals participaven de la pràctica repressiva. Això noi vol dir que la durada de la 29

dictadura és aquesta aparell repressiu, però és impossible explicar la seva consolidació sense aquest factor. S'han de considerar altres aspectes repressius com la Censura, lligat amb l'aparell propagandístic. Censura El que pretenia el règim era realitzar un control detallat de la informació. Per això crea un aparell censor molt contundent. Es tracta d'una censura que va afectar a gairebé tots els àmbits: espectacles, cinema, etc. L'església va tenir−hi un paper molt important en l'activitat censora. Una peça essencial és la legislació sobre la premsa. A l'abril del 1938 s'estableix una llei de premsa que pretén el control absolut, per part de l'estat, de la premsa i de la informació (aquesta és una llei inspirada amb la del feixisme italià). Aquesta llei tindrà vigència fins l'any 1966. Aquesta és una Llei de premsa inspirada en la llei italiana. Així doncs, l'estat controlava tot el que estava vinculat amb el món periodístic. Per portar a terme la funció de control i de direcció sobre la premsa, l'estat designa els directors dels mitjans directament i els situa en una posició de dependència. Abans de sortir al carrer, el que es publicava havia de superar la censura. Sovint, el govern, també deia el que s'havia de publicar i com s'havia de fer i quins mitjans podien funcionar i quins no. Només estava permès allò que estava explícitament dit. Es preveien sancions penals i administratives per incompliment de la llei (no hi hauran modificacions fins els anys 60) Pel que fa a la ràdio, no hi havia informatius tret dels de Radio Nacional d'Espanya (RNE). Les altres emissores havien de connectar amb RNE per donar així la mateixa informació. Es prohibia doncs que qualsevol emissora donés els informatius pel seu compte. Es van anar desenvolupant però, mecanismes per obtenir informació de l'estranger, però també hi havia aparells que ho impedien, ja que el franquisme va incorporar aparells per fer interferències a altres emissores internacionals (BBC, etc.). En l'acció cultural, també va haver−hi una forta censura (teatre, literatura, cinema). La informació estava controlada i dirigida.. L'estat tenia doncs una forta intervenció en tots els plans de la vida pública. 22 de març del 2001 L'exèrcit i l'església van formar part també del nou estat franquista de manera molt important. Les dues institucions, a l'inici del franquisme, s'han de col·locar dins el marc polític i no fora. És molt important situar−les correctament , és a dir, com a part del conjunt de l'organització franquista. EXÈRCIT Les forces armades juguen un paper essencial , no només durant el franquisme, sinó per la configuració inicial de la dictadura, en la seva consolidació i en la seva trajectòria. L'exèrcit franquista té una continuïtat amb les forces armades d'abans de la guerra, però també presenta un trencament. L'exèrcit del 1939 va ser qualificat com l'exèrcit de la victòria, per diferenciar−lo del 36 i 37. 30

L'exèrcit posterior al 1939 es configura ja al llarg de la Guerra Civil i és identificat amb la victòria del 1939 i amb el règim polític que s'instal·larà a Espanya. Aquest exèrcit és diferent però que el del 1936, ja que la guerra es dóna també al si del mateix exèrcit. Si hi ha aquesta guerra és perquè la fractura de la societat espanyola afecta, en primer lloc, a les forces armades. La fractura del juliol del 1936 és la que implica el fracàs del cop d'estat i la Guerra Civil. L'exèrcit no tot s'identifica amb el cop d'estat, perquè és un exèrcit fracturat. Els perfils de l'exèrcit espanyol al 1936 queden modificats, de manera important, si els comparem amb els del 1939 on ja s'han depurat tots els elements vinculats a les tradicions polítiques liberals o liberals−democràtiques. L'exèrcit del 1936 va patir una depuració important. En els primers temps aquesta depuració es converteix en sagnant: no només s'aparta de l'exèrcit als seus membres, sinó que se'ls elimina físicament. És doncs una depuració brutal. Aquesta es mantindrà al llarg de la Guerra civil i fins al 1939. Això comportarà que quedin fora de l'exèrcit sectors que no han mantingut una actitud d'inequívoca adhesió a l'exèrcit del 1936. També en queden fora, tots aquells que marxen a l'exili. Al menys en part, pot acceptar−se que l'exèrcit del 1939 és un exèrcit nou per un nou ordre. Aquest serà l'exèrcit que es mantindrà ja fins al final de la Dictadura franquista, a la qual li serà totalment fidel. L'exèrcit no serà un suport extern al règim, sinó que constitueix una part constitutiva del poder franquista. Aquesta constatació perdurarà fins al final de la dècada franquista. Trobem però 2 moments de distanciament: • 1943: sobre l'impacte dels canvis produïts en els esdeveniments bèl·lics, hi ha suboficials que demanen a Franco que deixi el seu poder i restableixi la monarquia. No va ser efectiu perquè aquests no intenten desplaçar a Franco del seu poder (volen una renúncia voluntària). • 1975: apareix un nucli pròpiament dissident de militars de baixa o mitjana graduació, d'edat més jove. Aquests formaran la Unió Militar Democràtica (UMD). Es constitueixen com un col·lectiu favorable a un canvi democratitzador que volen atemptar contra les teories inevolucionistes. La UMD serà detectada i els seus membres més importants seran detinguts, jutjats, empresonats i expulsats de l'exèrcit. No obstant, el simple fenomen d'aquesta existència serà important. A part d'aquestes excepcions, la trajectòria de l'exèrcit al llarg de la dictadura és d'absoluta fidelitat, amb un suport ple i sense condicions a l'ordre polític franquista Aquesta identificació plena i de fidelitat absoluta, implicarà no només l'existència per part de l'exèrcit d'un suport extern a un sistema polític, sinó que l'exèrcit formarà part del sistema polític. Com? • amb la participació militar a la vida política ordinària. Els militars tenen a les seves mans una part important de la repressió política. És la jurisdicció militar a que té a les seves mans la repressió jurisdiccional. També és la causant de les penes de mort des de l'inici fins a la dècada dels 40. A part d'aquest protagonisme, els militars tenen també un paper important en la repressió policial. Dins la 31

Guàrdia Civil els cossos essencials d'acció repressiva seran formats per personal de l'exèrcit. La policia armada i la policia uniformada tenen també els seus components tots en mans dels militars. Trobem també una important presència dels militars en totes les institucions: consell de ministres, en corporacions locals, etc. Al consell de ministres hi haurà una molt important presència militar. A l'inici de la dictadura hi ha 3 ministeris d'afers a mans dels militars: terra, aire i marina. Hi ha també una presència militar a altres carteres com la de governació. Aquesta és una presència activa, no marginal. En tota l'administració central de l'estat hi ha una important presència de militars, al igual que en l'administració perifèrica: governs civils de les províncies (sobretot en províncies conflictives) Fins i tot a les corporacions locals serà important la presència militar ( sobretot als primers anys 40 i 50). A banda de tot això, també trobarem a militars en institucions econòmiques governamentals o paragovernamentals . Així, la política econòmica estarà caracteritzada per un alt intervencionisme estatal. La presència militar és notable també en empreses públiques que es creen a partir de polítiques propiciades des del govern. Per tant, l'exèrcit, durant el franquisme, es caracteritzarà per la plena i absoluta identificació i fidelitat cap al règim. A més, jugarà un paper important com a garantia última de l'ordre establert. La presència militar és doncs important en la vida pública, política, econòmica, socialtenen una presència continuada en les diverses institucions franquistes. * Dit tot això podem considerar el franquisme com una dictadura militar? • Si considerem per dictadura militar una important presència dels militars en la vida pública, llavors si que el franquisme es pot considerar una dictadura militar. • Si, en canvi, considerem que no n'hi ha prou amb això per definir un sistema polític, sinó que una dictadura militar és un poder polític exercit per les forces armades, llavors la dictadura franquista no pot ser considerada una dictadura militar. Església Catòlica El paper de l'església catòlica a la vida política i social durant el franquisme, és d'una importància discutible. No es pot fer una completa caracterització del franquisme prescindint del paper de l'església catòlica. L'església del 1939 i dels anys següents, podria qualificar−se com l'església de la creuada. L'església catòlica dóna, des dels primers moments del juliol del 1936, el suport a la sublevació i als objectius d'aquesta. Aquesta identificació tindrà importants costos immediats per l'església. No poden explicar−se els assassinats de clergues i catòlics sense tenir en compte l'actitud d'identificació de l'església amb els sublevats. Hi ha altres elements importants. Aquesta actuació de suport als sublevats és important en l'alimentació de la violència anticatòlica que es viu a la zona republicana. L'església convertirà així la Guerra civil en una croada contra els enemics de la fe i d'Espanya: defensa de la fe, la religió i la pàtria. La posició de l'església al 1939 és tant clar com expressa la felicitació de l'Arquebisbe de Toledo a Franco a l'abril del 1939 per la victòria final sobre els enemics d'Espanya i perquè Espanya havia trobat en Franco la 32

llum. L'església catòlica jugarà un paper decisiu en l'inici de la sublevació en la legitimació d'aquesta, i en les campanyes per obtenir el suport dels altres països més enllà dels països feixistes. El suport dels catòlics en els diferents països s'obtindrà a través del món catòlic, presentant la sublevació com un mitjà en contra dels que ataquen l'església catòlica. El suport de l'església serà essencial també posteriorment. Al 1945, al finalitzar la Segons Guerra Mundial, es configura un escenari poc favorable pel franquisme. L'església catòlica serà aquí la peça clau perquè la dictadura es pugui presentar d'una manera més acceptable a nivell internacional. El suport, la legitimació i la identificació plena es manifesta sense condicions ni límits. La jerarquia eclesiàstica i els seglars catòlics estan presents en la vida política ja des dels primers moments. Posteriorment, l'església continuarà estant−hi present, sobretot a partir del 1945, quan la carta catòlica és la millor que el franquisme pot jugar internacionalment. Això fa que a les corts del 1943, hi hagi una presència important de la jerarquia eclesiàstica, al igual que a les institucions durant el 1945−1947. A les institucions governamentals, del 1939 al 1945 també hi haurà una presència important de catòlics vinculats amb l'església catòlica. Aquest suport de l'església, té importantíssimes contrapartides per l'església catòlica dins la societat espanyola. El nou poder polític es configura en la base que el nou estat ha de ser confessionalment catòlic, en el que la religió oficial de l'estat sigui la catòlica. Es dirà que la nació espanyola, és una nació catòlica. En el nou ordre, el catolicisme, haurà d'estar present en la vida pública i privada. El catolicisme serà important en l'aparell educatiu, en la política de censura cultural i en tots els aspectes de la vida pública. La censura que crearà el nou estat té una part política (exercida primer pel Partit Únic) i una part de censura moral a mans de l'església catòlica. El dret civil també haurà de ser concordant amb la moral catòlica. El catolicisme afecta també a la vida personal: s'anul·larà així la llei de divorci republicana. Així, les persones divorciades i casades de nou, perdran la condició de divorciades i continuaran legalment casades amb la primera parella. En definitiva, i per tant, l'església catòlica, d'una banda dóna suport a la legitimació i té la participació política molt important i, de l'altra, l'església està en condicions d'imposar la seva doctrina i moral al conjunt de la societat espanyola, fins i tot en àmbits de la més íntima privacitat. Per això es parla d'un totalitarisme religiós. La trajectòria de l'església catòlica és diferent a la de l'exèrcit. Si l'exèrcit té continuïtat absoluta pel que fa a les seves actituds, aquesta no es dóna a l'església catòlica. Aquest paper de suport, identificació, legitimació, l'exerceix durant els 25 primers anys del franquisme. A la meitat dels anys 60, la situació canvia notablement i acceleradament. Té lloc el concili Vaticà II i, a més, hi ha moviments interns en la mateixa església catòlica que fan possible l'aparició de posicions de distanciament de l'església vers la dictadura franquista.

33

Aquestes actituds amb el Concili Vaticà creixen i, a finals dels 60, una part important del clergat catòlic més jove, adopta posicions crítiques i de distanciament. Un sector també important del món catòlic evolucionarà del de mitjans dels anys 60, cap a posicions de dissidència o oposició. Als anys 70 hi haurà conflictes importants entres l'església i l'estat, que s'agreujaran en poc temps i generaran una tensió continuada. En els últims anys de franquisme, hi ha una clara oposició al franquisme i un clar intent de deslegitimitzar la dictadura. Observacions: Una de les característiques de la dictadura franquista és l'elevat intervencionisme en tots els plans de la societat. Aquest intervencionisme estarà aplicat sobretot a la política econòmica. En la bibliografia d'aquest període, ha aparegut el concepte de Movimiento Nacional. Cal tenir present que des de les diferents institucions franquistes, s'usen tres significacions diferent del concepte: • s'identifica amb la sublevació del 1936. • S'usa per parlar del conjunt de les forces polítiques i socials que van participar en la sublevació del 1936 i en la construcció del nou estat franquista • S'usa com a sinònim del Partit Únic, però amb el pas del temps, es tendeix a substituir el concepte de Partit Únic pel de Movimiento Nacional. Quin és el caràcter del franquisme? Quina és la seva naturalesa? Aquest és un debat que està present des de l'inici de l'estudi del franquisme i que encara resta obert. Una bona part del debat està al voltant de si el franquisme és o no una dictadura feixista. El franquisme no pot considerar−se una dictadura personal ni una dictadura militar, tal com ja hem vist. En sociologia i ciència política, ha tingut una notable acceptació la interpretació feta per Juan José LINZ, que diu que la dictadura franquista és un règim autoritari. A partir d'aquí, fa una categorització dels diferents règims i els diferencia dels totalitaris (feixistes) i dels stalinistes. Les característiques d'aquest règim autoritari són: • pluralisme limitat davant el nul protagonisme dels totalitarismes • carència d'una ideologia • nul·la o escassa mobilització política • poder polític és exercit per un màxim dirigent que exerceix aquest amb uns límits mal definits • per l'existència d'un partit únic, que tindria un paper molt més menor , en comparació amb els partits únics de les dictadures totalitàries. Les teories de Linz van ser molt discutides, sobretot el concepte de pluralisme limitat, ja que va dir−se que prescindia de les característiques socials i només feia servir les militars. Pel que fa a la crítica sobre el pluralisme limitat, el franquisme difícilment es caracteritzava per un pluralisme, ni que fos limitat. Les crítiques porten a alguns autors, com Tusell, a inventar una formulació més matissada de la naturalesa del franquisme. 34

Tusell, a partir de Linz, caracteritza la dictadura franquista com una dictadura no totalitària. Hi havia doncs una coincidència bàsica inicial entre ells dos. La dictadura franquista, com a dictadura no totalitària, es caracteritzava per un peculiar pluralisme, extremadament limitat. Javier Tusell planteja que la dictadura franquista no va tenir mai una voluntat totalitària, al menys completa. Això significa que, al menys, n'hi havia, tot i que no fos completa. Tusell considera que l'església catòlica va tenir un paper de limitació del totalitarisme que hagués pogut tenir el franquisme. Altres línies interpretatives, han fet propostes diferents en la naturalesa franquista. Un a bona part de la historiografia no usa com a categoria analítica el concepte de totalitarisme. Una part de la historiografia presenta el franquisme com una dictadura tradicional que va servir a les institucions conservadores per restablir el poder que hi havia a Espanya abans dels anys 30. Alguns d'aquests autors són: Pérez Ledesma, que deia que era una dictadura eclesiàstica i militar de tipus tradicional. S'han criticat molt per no donar importància a les formes polítiques noves que són diferents de les dictadures anteriors. Una important presència en la historiografia ha estat la consideració del franquisme com una dictadura feixista europea. Es considera que la dictadura franquista s'ha d'inscriure dins el marc de les dictadures feixistes. No hi ha un model feixista uniforme, hi ha notables diferències. En el cas espanyol, es caracteritza per l'important protagonisme militar i de l'església catòlica i per la feblesa del Partit Únic en comparació amb les altres dictadures europees. També s'apunta que el franquisme s'imposa per la força. La crítica a aquestes interpretacions són que les singularitats espanyoles no es poden inscriure dins els feixismes. Ismael SAZ, diu que el franquisme s'ha de considerar com una dictadura feixistitzada. No és feixista, però està impregnada pel feixisme. 27 de març del 2001 TEMA 2: LA POSTGUERRA 2.1 La Política exterior durant la guerra i la postguerra mundial Durant la dècada dels 40 la situació internacional condicionava la formació, estabilització i desenvolupament de la dictadura. És un escenari internacional complex i canviant. Així, la situació internacional respecte l'evolució de la política interior espanyola, explica els canvis menors que es produeixen en els anys 40−50. Cronologia: Al 1939 la Guerra Civil arriba a la seva fi. En aquests moments, a Europa, hi ha l'ascens dels feixismes alemanys i a curt termini es preveu la implantació d'un nou ordre de signe feixista a Europa. Per tant, l'escenari és favorable a Espanya, ja que els aliats dels franquistes són cada vegada més forts. Al setembre del 1939 té lloc la invasió alemanya de Polònia i comença la Segona Guerra Mundial, que avança en tots els fronts estenent−se aquest nou ordre on l'Espanya franquista en forma part. Al 1945 finalitza la Segona Guerra Mundial amb la victòria aliada. L'escenari és contrari a l'Espanya 35

franquista. Aquest triomf aliat suposa un nou ordre a Europa de caire liberal i democràtic. Això fa que Espanya quedi en una situació crítica per la seva col·laboració amb l'Alemanya de Hitler. Davant això, Espanya decideix canviar de caràcter formal (façana). Això significa les diferents vies que adoptarà la dictadura per adaptar−se a l'escenari internacional. Així, del 1945−1947 són els moments més crítics per la dictadura franquista, ja que hi ha una enorme pluja de condemnes amb diferents graus d'aïllament. Al 1948 l'escenari internacional està enfrontat: la Guerra Freda enfronta els dos bloca vencedors de la Segona Guerra Mundial: EUA i URSS. Això facilita la supervivència i la inserció de l'Espanya franquista en el bloc occidental (EUA). Al 1950 hi ha una major acceptació d'Espanya per part de les potències occidentals (sobretot dels EUA). Al 1953 tenen lloc els acords entre Espanya i els EUA. Al 1955 té lloc l'admissió d'Espanya a la ONU. Política Exterior a partir del 1939 La victòria franquista al 1939 va ser sobretot gràcies a l'ajut que aquesta va rebre d'Alemanya i d'Itàlia. A la fi de la Guerra Civil, la dictadura franquista es presentava totalitària emparentada amb les dictadures d'Itàlia i Alemanya, degut a les seves característiques i a la seva ubicació en l'escenari europeu. Espanya opta per una política exterior de col·laboració i aliança amb Alemanya i Itàlia. Aquestes dues, prendran decisions al finalitzar la Guerra Civil mostrant opcions de quina havia de ser la política exterior de la dictadura. Al mes de març del 1939, Espanya s'adhereix al Pacte anti−comintern, signat per Alemanya, Japó i Itàlia. Seguidament, al 31 de març del mateix any, té lloc el tractat col·laboracionista amb Alemanya, que preveu consultes en situació de crisi bèl·ica o pre−bèl·lica entre els dos països. Uns mesos més tard, Espanya es retira de la Societat de Nacions. L'1 de setembre del 1939 Alemanya envaeix Polònia i el govern espanyol es declara NEUTRAL. Itàlia també ho farà. Aquesta condició no implica que el govern espanyol revisi la seva relació i els acords amb Alemanya. Aquesta declaració és una mesura conjuntural que es pren de manera immediata al conflicte, ja que no es sap com evolucionarà aquest. Alemanya obté uns èxits importants. En un primer moment, el govern espanyol va actuar doncs amb cautela. El ministre d'afers exteriors, Juan Beigdeber, va aconseguir de mantenir la seva declaració de neutralitat fins al juny del 1940, quan la pressió alemanya va empènyer a una declaració de NO−BEL·LIGERÀNCIA. Així, al mes de juny del 1940 Alemanya arriba a París i aconsegueix la capitulació francesa. Espanya decideix aleshores canviar la seva posició i passa a la ja dita condició de no−bel·ligerància. Això implica que Espanya no participa en la guerra, però s'implica en el conflicte bèl·lic, deixant la seva posició de neutralitat i col·laborant obertament amb Alemanya. Itàlia entra a la contesa al costat d'Alemanya i esdevé un país bel·ligerant. Per Espanya això implica un primer pas cap a la bel·ligerància. Per tant, podem dir que aquesta és una etapa de pre−bel·ligerància. A partir d'aquest moment es va anar obrint pas en el govern una actitud cada vegada més favorable a 36

Alemanya, amb l'esperança d'obtenir−ne compensacions territorials al nord d'Àfrica i esdevenir així un gran imperi. L'octubre del 1940 té lloc la substitució de Beigdeber per Serrano Suñer (favorable als corrents germanòfils), en el ministeri d'Afers Exteriors. Aquest va presidir el període de col·laboració més intensa amb alemanya que va durar fins al setembre del 1942. Així doncs, el govern espanyol ofereix a Alemanya la seva immediata incorporació a l'esforç bèl·lic feixista des del juny del 1940 fins al 1941. Hi ha diferents converses entre el govern alemany i l'espanyol i l'italià i l'espanyol per concretar les formes i condicions de l'entrada d'Espanya en el conflicte. Perquè Espanya pogués participar necessitava: • el compromís d'Alemanya sobre les colònies del nord d'Àfrica (substituint així a França) • ajut material d'Alemanya a Espanya A l'octubre del 1940 té lloc a l'Hendaia l'entrevista entre Franco i Hitler on acorden: • signatura d'un protocol secret d'adhesió d'Espanya al pacte Tripartit (Alemanya/Itàlia/Japó) • es parla de les primeres ocupacions militars: Ex: Gibraltar per controlar l'estret. • No s'acorda la participació immediata. Al Gener del 1941 té lloc l'entrevista entre Franco i Mussolini. Alemanya acceptarà la participació plena d'Espanya en el conflicte però no acceptarà les seves condicions. Sap que a Espanya li cal ajut material per entrar a la guerra, però creu que Espanya demana massa. A més, Alemanya no veu clar el nou paper d'Espanya al nord de l'Àfrica. Al juny del 1941, després de considerar inviable la invasió de Gran Bretanya, Hitler decideix l'expansió cap a l'est. Decideix la invasió de la Unió Soviètica. Aquest és un canvi important per la situació espanyola, ja que, a partir d'ara, l'escenari s'allunyarà i serà al front oriental. Això allunya doncs el conflicte i els principals escenaris a milers de quilòmetres d'Espanya. Així, s'allunya de manera clara la participació de manera directa, activa i efectiva d'Espanya en el conflicte. El franquisme, després del 1945 construí un mite eficaç i persistent: el Mite de Franco resistint la pressió Alemanya (Hitler) perquè Espanya participés en el conflicte i mantenir així a Espanya lluny d'aquest. L'acceptació d'aquesta explicació fou massiva a Espanya i també internacionalment. Espanya no hi participa però no pel que deia el mite. Perquè doncs? El govern espanyol, al juny del 1940, ofereix la seva participació immediata perquè Alemanya és l'aliada més important, amb la qual hi tenen un vincle col·laboracionista, i també perquè l'expectativa fa preveure el triomf d'Alemanya en molt poc temps i Espanya podria així aprofitar−se de la victòria (botí). Les necessitats d'Espanya per participar en la contesa eren les ajudes materials per poder implicar−se plenament en la mobilitat bèl·lica. És per això que demana ajuda econòmica a Alemanya per poder fer efectiva la seva participació. També demana el reconeixement d'Espanya com a potència colonial al nord d'Àfrica. Alemanya reconeix que la situació espanyola fa poc viable la seva participació en la guerra si no rep abans ajudes materials (per l'exèrcit, etc.). 37

Pel que fa a l'imperi colonial al nord d'Àfrica i l'adjudicació de colònies franceses a Espanya, Alemanya veu que aquesta és una situació molt més complexa, i considera que aquest no era un bon moment (40−41) per intentar qualsevol substitució de la situació al nord d'Àfrica. El govern colonial francès donava suport al govern col·laboracionista i, per tant, el pas de les colònies de França a Espanya, comportava el perill que les autoritats franceses passessin a ajudar a la França resistent. A més, no cal oblidar que Itàlia tenia també ambicions sobre l'Imperi colonial africà i, per tant, no estava d'acord amb que Espanya obtingués tot el control sobre aquestes colònies. Dins el govern alemany hi ha diferents posicions sobre la participació o no d'Espanya en el conflicte: • Sectors de l'aparell governamental i dins del partit nazi, eren favorables a la participació d'Espanya en la contesa. • Sectors més diplomàtics no tenien tant clara dita participació. Així, la divisió més el desacord de les condicions, explica que s'allarguessin tant els contactes. Les posicions dels dirigents polítics espanyols tampoc eren unànimes en aquesta decisió: els documents i els testimonis demostren que el que més convençut estava de la participació era Franco, així com també el sector del partit Únic i els falangistes. Però, en canvi, hi havia altres sectors més reticents a participar en el conflicte. Per exemple, dins el mateix exèrcit n'hi havia que es mostraven reticents en la participació perquè havien d'estar molt subordinats a Alemanya. Altres sectors que tampoc veien amb bons ulls la participació eren alguns sectors de l'església catòlica i algunes èlits econòmiques. Els que no estaven d'acord, eren els que consideraven que calia assolir les condicions demanades per la participació. A mesura que passava el temps, es veia clar que la victòria d'Alemanya no era tant clara, ja que no aconsegueixen la capitulació britànica. Es veu que el conflicte serà més llarg del que s'havia pensat i per aquest motiu no era tant beneficiós participar en la contesa, ja que les conseqüències no eren previsibles. Aquest element explica la situació d'impàs entre el juny del 1940 i el 1941. Al juny del 1941 Alemanya inicia la invasió soviètica. Això provoca un canvi en les aspiracions espanyoles perquè el centre d'operacions és a l'est. La participació d'Espanya en el conflicte passa a un segon pla per alemanya. Ja no té tant interès. Espanya veu que el conflicte serà llarg. Aquest moment però, coincidirà amb el moment de màxima participació d'Espanya. Aquesta serà una participació voluntària. La invasió de la URSS es viu amb molt entusiasme a Espanya perquè es lluita contra el comunisme. Això provoca la iniciativa d'una participació directe per part dels falangistes i dels membres del Partit Únic, així com també d'altres. Es crearà així la División Azul que s'incorporarà al juliol del 1941 al front de l'est. La División Azul són uns 50.000 homes dirigits pel general falangista Muñoz Grandes . Aquesta participació tindrà com a resultat un elevat nombre de morts, d'empresonatsTindrà un cost humà notable. Gran Bretanya, així com altres potències, veuen aquest acte com a hostil. Això influenciarà doncs en les relacions entre Espanya i les potències aliades que havien acceptat la condició de no−bel·ligerant d'Espanya. Això implica un deteriorament de les relacions entre Espanya i Gran Bretanya i els Estats Units. A la tardor del 1942 la situació militar dels alemanys va començar a deteriorar−se, tant a Rússia com al nord d'Àfrica. A partir d'aquestes dates, els governs espanyols comencen un moviment de distanciament de la causa 38

alemanya. Un senyal d'aquesta actitud és la substitució de Serrano Suñer pel comte de Jordana en el ministeri d'Afers Exteriors (setembre del 1942). Al mes de novembre del 1942 té lloc al nord d'Àfrica un desembarcament aliat: Operació Torch (GB−EUA−França). Aconsegueixen posicions importants. Això mostra les dificultats alemanyes. El conflicte s'apropa a Espanya, cosa que és vista amb inquietud des del govern espanyol. Els aliats comuniquen al govern espanyol que respectaran la seva condició de no ble·ligerància, sempre i quan, Espanya no doni facilitats a Alemanya. Aquí Espanya té un a doble pressió, per una banda d'Alemanya i, per l'altra, dels aliats. Espanya va mantenir el suport a Alemanya però sense donar motius de descontentament aliat. Al febrer del 1943 l'exèrcit alemany capitula davant l'exèrcit rus a la Batalla de Stalingrat. Això suposa el fi de l'expansió Alemanya. El govern franquista viu la situació dramàticament, perquè creien que es podria posar fi al comunisme. Al juliol del 1943 té lloc un desembarcament aliat a Sicília, cosa que obre un nou front. Seguidament arribaran a Itàlia, fet que provocarà la caiguda de Mussolini com a cap de govern. Això es viu també amb dramatisme des d'Espanya. Des d'Espanya es té la visió que la victòria Alemanya no és probable, però, tot i així, Franco encara creu que alemanya acabarà vencent. El govern franquista, davant la possibilitat de la derrota alemanya, ha d'intentar situar−se en millors condicions respecte als aliats i modifica la seva política exterior: • Desembre del 1942: Espanya firma un acord amb Portugal: Acord Ibèric. Portugal viu també una dictadura, igual que Espanya, però no aliada d'Alemanya, sinó amb la Gran Bretanya. És per aquest motiu que aquest acord permet millorar les relacions entre Espanya i la Gran Bretanya. • Octubre del 1943: hi ha canvis importants en política exterior. Es prenen dues decisions importants: • Espanya canvia la seva condició de no−bel·ligerància i torna a la situació de NEUTRALITAT. • Retiren la División Azul, però no del tot, perquè es dóna la possibilitat que qui vulgui es pot incorporar a les unitats de l'exèrcit alemany, cosa que fan molts. El govern espanyol intenta, sense èxit, que la Gran Bretanya i alemanya, puguin acordar la fi de la guerra i posar les bases d'un front anticomunista. A Espanya es creu que hi ha 3 guerres i Espanya es posiciona diferent a les 3: • Conflicte Alemanya−Itàlia contra aliats: Espanya aquí és neutral. • Conflicte alemanya contra la URSS: Espanya és bel·ligerant (contra la URSS=comunisme) • Conflicte Japó contra EUA i Gran Bretanya: Espanya aquí és favorable als aliats occidentals. Franco no va convèncer a ningú. Cal tenir en compte l'extraordinari esforç que va fer el govern espanyol per reconduir la seva posició davant els aliats occidentals. La pressió serà però cada vegada més forta capa a Espanya perquè aquesta continua col·laborant amb els aliats.

39

29 de març del 2001 RESUM Espanya, al setembre del 1939, es declara neutral enfront de la Guerra. D'aquí es passa a la no bel·ligerància. A partir del mes de juny del 1941 hi haurà una participació directa en la guerra (encara que no formalitzada), enviant reforços, etc. A l'octubre del 1943 es torna a passar a la neutralitat, quan els esdeveniments són desfavorables a l'Alemanya nazi i als feixismes. A finals de la Guerra, hi ha una temptativa d'apropar−se als aliats, possibles vencedors de la Guerra Mundial. Els aliats van intentar que Espanya mantingués la posició el més propera possible a la neutralitat a canvi de mantenir les relacions econòmiques i comercials necessàries per Espanya. Quan s'allunyava més dels seus interessos es prenien represàlies. Al 1943−44, la pressió dels aliats és més forta perquè Espanya trenqui les seves relacions amb Alemanya. El trencament del petroli afecta greument a Espanya. En els últims mesos de la Guerra Mundial (finals 44−45), els dirigents espanyols varen convènce's que alemanya perdia la guerra, però en cap moment van trencar totalment la seva col·laboració amb els alemanys (fins a la caiguda de Berlín). Aquesta voluntat fou conseqüència del mateix Franco que pensà fins l'últim moment que alemanya podia capgirar la guerra i guanyar. Franco considerava que el conflicte es desenvolupava per cicles bianuals alternatius: • 1 bienni: victòria alemanya • 2 bienni: victòria aliada • 3 bienni: victòria alemanya. Per tant, després del segon bienni, Franco creia que hi hauria un canvi de cicle i Alemanya guanyaria. Al mes de maig del 1945 Alemanya capitula i cau Berlín. Japó capitularà a l'agost després de la bomba atòmica. La situació internacional és ara poc favorable per Espanya. Així, el final de la Segona Guerra mundial (maig del 1945), comporta la configuració d'un escenari internacional diferent del del 1939. Des del mes de maig del 1945 i al llarg del 1946, hi haurà condemnes i exclusions cap al règim franquista Al mes de maig del 1945 es celebra a sant Francisco la Conferència de la Creació de la ONU. Aquí hi haurà una evolució explícita sobre la situació espanyola. Finalment s'arribarà a una situació de condemna on es decideix l'exclusió d'Espanya de la ONU, cosa que indica com aniran les coses en un futur immediat. Al juliol del 1945, a la Conferència de Postdam, els líders dels EUA i de la URSS tindran tensions envers el cas espanyol. Es planteja quina ha de ser la seva actitud vers la dictadura franquista. Les posicions més dures les presenta la URSS condemnant i excloent les forces franquistes. La proposta inclou l'aïllament de la dictadura. Davant aquesta posició, n'hi ha una altra de més moderada per part de la Gran Bretanya, que no veu 40

bé l'aïllament, però si la condemna a Espanya. Aquesta darrera postura, està també sostinguda pels EUA. Paral·lelament, a Gran Bretanya, es celebren eleccions generals en les quals els conservadors perden i es produeix un accés del Partit Laborista, amb unes pretensions anti−franquistes. La pèrdua del poder dels conservadors, és una mala notícia per a Espanya perquè dins el marc desfavorable, Gran Bretanya era la més favorable. Els guanyadors de les eleccions manifesten la seva condemna al franquisme. Al mes de gener del 1946 es celebra la Primera Assemblea general de l'ONU, i aquí es produeix l'aprovació de la condemna al franquisme i l'exclosió d'Espanya de la ONU. Al mes de març del 1946, es produeix el Pacte Tripartit, dedicat a la situació espanyola, i on es confirmen les decisions de cridar als demòcrates i liberals a substituir el govern de Franco. Ofereixen també la col·laboració a aquests per integrar Espanya a l'ONU i, fins i tot, li volen donar suport econòmic. En aquest mateix mes, França tanca la frontera provocant un aïllament. La situació no millora i al desembre del 1946 l'assemblea General de les Nacions Unides, confirma no només les condemnes d'Espanya, sinó que crida a un boicot diplomàtic contra el govern franquista. Això no comportarà un aïllament total, però si que provocarà efectes secundaris. Així, surten de Madrid els ambaixadors dels països que conformen la ONU. És un moment crític. Pel que fa a les actituds franquistes, cal tenir en compte que des de mitjans del 1945, el govern franquista comença a fer gestos per intentar allunyar−se de les potències vençudes i l'apropin als guanyadors i a les seves posicions polítiques. És important destacar al juliol del 1945, la formació d'un nou govern. Franco decideix realitzar un canvi de govern de composició que mostra les línies d'actuació dels dirigents franquistes. En el nou govern desapareix la presència de la secretaria general del Partit Únic. Hi ha un canvi important en el ministeri d'afers exteriors: Franco designa a Alberto Martín Artajo (màxim dirigent d'Acció catòlica). Artajo accepta la cartera ministerial després de consultar−ho amb l'església catòlica. En els primers anys dels franquisme, al capdavant del ministeri d'afers exteriors hi solia haver un personatge que mostrés les principals tendències de la política exterior espanyola. A finals del 1942, el màxim dirigent és Serrano Sunyer (falangista). Després d'ell (43−45) hi haurà una línia de major aproximació als aliats. La designació d'Artajo serveix per projectar internacionalment la imatge de la dictadura com una imatge de naturalesa catòlica. També existeix la possibilitat de l'anticomunisme, però la carta anticomunista no serà efectiva en els primers moments. A partir del 1947 creix ja la tensió entre la URSS i occident i aquesta carta és ja de molt més valor, al igual que la carta catòlica. Artajo es converteix, fins i tot, en un personatge important en la política exterior espanyola. Acompanyarà a Franco en les seves aparicions públiques. La presència catòlica no només es va veure limitada a Artajo, sinó que va ser molt més general. L'acció desenvolupada des del ministeri d'afers exterior entre el 45−46, va ser molt intensa, però poc exitosa. 41

Va ser una acció dirigida a convèncer als sectors catòlics dels països occidentals, que calia donar un mínim de suport a la dictadura franquista, perquè aquesta es caracteritzava per ser catòlica i sense les pressions exteriors, esdevindria un règim polític molt més moderat. L'èxit va ser limitat o pràcticament nul. Una altra línia d'actuació de la dictadura per tal d'adaptar−se a la situació, va ser la promulgació de 3 lleis de caràcter fonamental. Aquestes permeten projectar una imatge internacional acceptable, materialitzar una certa institucionalització monàrquica, escenificar actes electorals de connotacions democràtiques, etc. Les lleis que s'aproven són les següents: • Fuero de los españoles: (juliol del 1945): es promulga paral·lelament a la formació del govern. Serà la tercera llei fonamenta. És una declaració de drets i deures que no presenta grans diferències entre els deures que podem trobar en altres textos. Pel que fa als drets, si que hi ha diferències: un és que cada enumeració d'un dret, va acompanyat d'una matització que invalida el dret que s'havia constituït abans. Això implica la negació de que el dret pugui ser aplicat efectivament. La llei es presenta com un element definidor no totalitari de règim i que diferencia aquest dels règims dictatorials vençuts. La llei té més aquesta funció que no pas la de modificar les característiques de la dictadura franquista. A continuació d'aquesta promulgació no es va produïr cap modificació legislativa més. Ni tan sols es modifica lleugerament la llei de premsa vigent , promulgada l'any 1938, amb tot el que aquesta implicava de censura (incompatible amb l'exercici de la llibertat d'expressió). Aquesta no modificació, mostra també que estem davant d'una operació d'imatge dirigida més cap a l'exterior que no pas cap a l'interior. També explica que aquestes actuacions no tinguessin cap tipus d'efectivitat en els anys posteriors. • Llei de Referèndum Nacional : (octubre del 1945): aquesta llei deia poca cosa. Deia que el cap de l'estat davant de problemes de gran transcendència per la vida nacional, podia sotmetre a referèndum la decisió que s'hagués de prendre. La llei donava a Franco la potestat de convocar una consulta a la població. La llei es va aprovar pensant en la celebració d'un referèndum com el que es va celebrar al 1947. Aquesta convocatòria té un valor polític bàsic pel franquisme: escenificar un acte electoral (que dóna una imatge democràtica) i també permet sotmetre o obtenir un suport plebiscitari. Servia per demostrar un recolzament de la població vers el règim. • Llei de successió : es promulga al mes de juliol del 1947. És una llei que té diferents funcions pel franquisme: • és una llei fonamental • fa una declaració (Art. 1) que defineix el caràcter de l'estat espanyol. La única definició que havia fet el règim és la que apareix a l'inici del Fuero del Trabajo: com a nacional sindicalista. Ara, la llei, introdueix una nova definició: l'estat espanyol com unitat política i un estat catòlic i social representatiu. A més, la llei, estableix que Espanya té com a forma de govern la monarquia (sense monarca). En l'article 2, perquè no hi haguessin equívocs, estableix que Espanya podia tenir com a forma de govern la 42

monarquia, però que Franco seria el cap de l'estat. Aquesta llei contemplava com s'havia de produïr la successió de Franco. El que la llei deia era que Franco podia designar lliurement al seu successor, ja fos a títol de rei o de regent. No només s'establia això, sinó que també es deia que si un cop designat el successor Franco s'hi repensava, podia anul3lar la seva decisió. S'establien a més 2 consells: • Consell del regne: format per 20 consellers (més o menys), que tenien la funció d'assessorar i assistir al cap de l'estat. També tenien l'obligació de proposar, d'acord amb el govern d'un successor de Franco, en el cas que aquest moria o quedava incapacitat de designar el seu successor. • Consell de regència: format per 3 membres. Aquests entrarien en acció si es produïa aquest últim supòsit (Franco moria sense nomenar successor). En el període de trànsit fins a la designació d'un successor, desenvoluparien les funcions de cap d'estat. La llei implicava: • gest de cara als monàrquics i de cara al món internacional • imatge més acceptable del franquisme • solucionava un gran problema: fins ara, en cap llei s'explicitava que passaria si Franco moria sense haver designat el seu successor. La llei va ser sotmesa a referèndum i va ser positiu ( el que volien que fos les autoritats). Resultats: la participació va ser massiva: 92,9 % de vots afirmatius, 4,7% en contra i 2,1 abstencions. Això no té cap valor perquè estava prèviament decidit el que passaria. El referèndum es va fer sense cap tipus de control amb una pressió per participar àmplia. Durant l'època franquista van haver−hi només 2 referèndums: aquest i el del 1966. En el referèndum podia votar tothom major de 21 anys (en les eleccions era diferent). Tot això no és favorable pel franquisme fins l'any 1947 i precisament, això no vindrà donat per les accions del franquisme. Carrero Blanco, en un informe de l'estiu del 1945, i a partir d'un anàlisi de la situació internacional, treu conclusions de quina havia de ser la política a seguir pel govern franquista: • ordre • unitat • aguantar Si entre 1945 i 1947 el franquisme aconsegueix sobreviure i això no es deu a la seva actuació, a que es deu doncs? Perquè les condemnes i les exclusions no constitueixen una amenaça directa a la seva supervivència perquè les potències vencedores no volen anar més enllà. No volen una acció contundent. Els únics que ho proposen són els soviètics. Que proposen un boicot absolut al govern franquista. Actituds de les potències internacionals S'ha de parlar d'una gran diversitat d'opinions. 43

A Gran Bretanya, hi ha una actitud molt tèbia cap a Franco, que serà modificada pel Partit Laborista. Presenta una política de pressió contra Franco perquè aquest deixi el seu poder polític. Aquesta política comporta una acció no pública. Aquesta acció tindrà poc èxit ja que no es convencerà a Franco perquè aquest deixi el poder. Serà Gran Bretanya, durant el 1945 i el 1946, la que farà un paper e fre contra les actituds de les polítiques contra Franco. França té un paper de màxima duresa contra Franco. Els Estats Units, amb el pas del temps, seran els que primer contemplaran l'acceptació de la dictadura franquista i la paralització de les condemnes. Això és degut a que potser tenien el temor que la caiguda de Franco pogués derivar a una situació d'inestabilitat dins d'Espanya i, fins i tot, a una tornada a la Guerra Civil. A mesura que avança l'any 1947, Espanya pot veure un gran canvi en les condemnes. Al llarg del 1947, la situació canvia per la dictadura espanyola degut a l'inici de les tensions entre els Estats Units i la URSS (Guerra Freda). Això genera , de forma immediata, un canvi en la situació internacional que afecta a Espanya. Es pot començar a veure una situació de millora. Per entendre això cal veure els canvis que es produeixen en l'escenari internacional. El mes de març del 1947, Truman fa una declaració que dóna lloc a la Doctrina Truman, que comporta una nova política internacional americana. La doctrina fa una proposta oberta de condemna cap al comunisme. Cal trencar les relacions amb la URSS i començar amb una política de contenció envers aquesta. Aquest canvi marcarà un canvi de la política exterior i interior a Espanya. Això coincideix amb una nova etapa de la Guerra Civil Grega, que marca una confrontació entre els Estats Units i la URSS. La política americana contribuirà a l'adopció d'una nova política internacional a nivell mundial. A Europa, aquesta política farà que molts partits comunistes que estaven al govern hagin d'abandonar−los Hi haurà diferents crisis governamentals a Europa (França, Bèlgica). La situació a Europa Oriental és també molt tensa amb la sovietització dels països de l'est ocupats per la URSS, afegint així més tensió entre ambdues potències. Al 1948 té lloc una crisi important a Txecoslovàquia (Cop de Praga), que implica la sortida dels partits liberals i conservadors i la reafirmació dels partits comunistes. Al juny del 1948 la URSS inicia una política de bloqueig a Berlín (48−49). Alemanya es converteix així en un escenari essencial de fricció entre les dues superpotències. Aquests són anys en els quals trobem un nou sistema d'aliances internacionals. Al 1948 es posen les bases d'una aliança militar: la OTAN, per defensar occident enfront la Unió Soviètica. La situació però a Europa no desapareix, sinó que creix degut a dos aspectes: • Proclamació de la República Comunista de la Xina. • Guerra de Corea. La tensió s'eleva així fins a un nivell molt elevat. Aquest panorama és però beneficiós per Espanya, ja que suposa un trencament de les potències europees. El franquisme utilitzarà aquesta divisió del món, per posicionar−se cap al bàndol anticomunista (a Espanya el comunisme ja havia estat vençut). La millora efectiva d'Espanya a partir d'aquests moments, però, no serà conseqüència de la capacitat de convicció de la política internacional espanyola, sinó perquè el nou escenari internacional obre les portes 44

perquè des d'Estats Units i altres països europeus es contempla la possibilitat de que Espanya entri en l'esfera internacional. Així, a finals del 1947 en l'Assemblea General de la ONU, no es confirma l'acord de bloqueig contra la dictadura franquista. No s'acorda però l'anul·lació. La situació comença doncs a canviar. Molt aviat s'apreciaran canvis en la política dels països europeus. França decideix obrir de nou la frontera amb Espanya, tancada des del 1946. Espanya, també en aquests moments, firmarà un acord comercial amb Gran Bretanya (1948). El novembre del 1948 té lloc a Espanya la visita d'una delegació militar dels Estats Units per vigilar la situació política per tal d'admetre Espanya al Tractat de l'Aliança Atlàntica, que donarà lloc, al 1949, a la creació de la OTAN. Gran Bretanya, que segueix partidària d'una substitució de Franco, no canvia la seva posició quan EUA canvia la seva respecte a Espanya i, per això, no accepten que Espanya estigui dins del conjunt internacional, admetent−se així la situació espanyola. Al llarg de la segona meitat del 49 i ja al 1950, la situació canvia. Al 1949, Espanya rep les primeres subvencions nordamericanes i, al 1950, el govern nordamericà obté la resolució contra el boicot de Espanya franquista: el bloqueig no es fa efectiu. No es contemple però la possibilitat d'admitir Espanya a la ONU. No obstant, a principis de la dècada dels 50, la situació millora per l'estat franquista. La decisió és important perquè permet que Espanya s'incorpori a diferents organitzacions internacionals. Així, serà admesa a la FAO (Fons Alimantació i Nutrició), al 1941 a la OMS (organització Mundial de la Salut) i al 1952 a la UNESCO. Paral·lelament, Espanya també serà admesa a altres organitzacions de caràcter divers. La culminació d'aquest procés es produirà al 1955 amb la incorporació d'Espanya a l'Organització de les Nacions Unides., a proposta dels Estats Units. Això es produeix després d'un any clau: el 1953, on Espanya firma un acord militar amb els EstatsUnits i el Concordat amb el Vaticà. Aquesta socialització és una conseqüència directa del canvi internacional que s'ha donat a nivell mundial: la situació de tensió molt enèrgica entre els Estats Units i la URSS. Aquest és un canvi molt important també pel gir del posicionament dels Estats Units respecte a la situació espanyola. Si durant en els anys següents a la Guerra, va ser de condemna explícita, al llarg del 1947, hi ha ja un canvi de posicionament molt ràpid que fa que els EUA ja no condemnin el règim, sinó que admetin a Espanya. Això és degut a que val més tenir−la com a aliada en contra del gran enemic mundial com era el comunisme, que no pas tenir−la en contra. Així, l'any 1953, és un any clau, per la signatura dels dos tractats internacionals. Aquests són: Concordat amb el Vaticà Aquest concordat va ser signat l'agost del 1953 i el que fa és confirmar un seguit de situacions o acords, de menor nivell que havien tingut lloc anteriorment. Per tant aguet concordat no introdueix elements nous en la posició de l'església catòlica respecte al govern franquista i viceversa. Així el que fa el concordat és integrar acords anteriors en un únic acord articulant−lo i donant−li forma. Aquest és el primer acord internacional que signe després del 45 i serà l'aval definitiu al caràcter catòlic de l'estat espanyol. Comporta també, a nivell polític interior, que aquest catolicisme s'incorpori a l'acció política a través d'aquest acord. El govern espanyol amb aquest concordat pot mostrar la seva carta de règim defensor del catolicisme, però a més, ho farà amb el suport del Vaticà. El concordat el que fa és:

45

• confirma la confessionalitat de la nació espanyola ( si la nació és catòlica, vol dir que els no catòlics són exclosos de la nació (article primer del concordat )). Per tant la nació es declara confessional i catòlica. • Confirma la situació de privilegi del clergat catòlic en la vida social espanyola ( des de la jurisdicció fins a la fiscalitat) • També confirma la influència de l'església catòlica en la vida civil ( matrimoni ) • Confirma també la presència de l'alta jerarquia eclesiàstica en les màximes institucions de l'estat. • Confirma també el compromís de l'estat en el sosteniment econòmic de l'església. L'estat confirma el sosteniment d'almenys una part de l'església catòlica (desamortització). • Confirma també el dret de presentació. Aquest consisteix en que el cap de l'estat ( Franco ) podia participar en la designació del Bisbes, per assegurar−se així la fidelitat política. Franca ho decidia però juntament amb el Vaticà. • Confirma, en definitiva, la col·laboració de l'església catòlica amb la dictadura franquista. En definitiva, es confirma una situació excepcional de l'església catòlica a Espanya, ja que aquesta disposa d'una situació de privilegi tant a nivell institucional com perquè podia participar i determinar la vida socio−política espanyola. A més, el concordat assegurava el sosteniment de la institució per part de l'estat. Per l'estat, en canvi, a través del concordat podia gaudir del suport explícit de l'església i la legitimació que aquesta li oferia. A la dècada dels 50, l'església catòlica tindrà un major protagonisme en la vida social espanyola. Ara bé, els anys 60, hi haurà un canvi important, ja que naixerà una dissidència catòlica envers el règim franquista. El concordat suposava la consagració del nacionalcatolicisme. Acords entre els EUA i Espanya ( setembre 1953 ) Aquest acords són importants tant pel que són com pel que signifiquen, sobretot per Espanya, ja que suposa un acord amb la primera potencia mundial. Amb això l'aïllament petit per la dictadura espanyola quedava trencat. Així, l `acord permetrà la plena integració d'Espanya en la situació internacional. La dictadura franquista presenta els acords com un èxit propi i demostra així l'eficàcia de les seves polítiques i diplomàcies. Aquesta propaganda té però poc a veure amb la realitat, ja que aquests s'aconsegueixen perquè als EUA els interessa la posició estratègica d'Espanya envers al sud, per la divisió que s'està produint en el món. Així, al 1948, a partir de la visita de la delegació militar a Espanya, des d'alguns sectors nord−americans s'accepta la integració a l'organització internacional però als 50, és quan la situació de crisi a orient s'incrementa i s'analitzen més a fons les possibilitats d'interès militar en la situació que té Espanya per a la defensa nord−americana. Tot i aquests canvis produïts, no deixa de ser curiós aquest acord entre una dictadura i els EUA que es presentaven com la gran defensora de la democràcia. Així, la política als EUA és força contradictòria d'una banda perquè presenta discurssos sobre la democràcia i les llibertats i de l'altra perquè porta a terme una política d'interessos. Així, sempre primaran, per sobre de tot, els interessos nord−americans. Això es sap perquè els informes coneguts avui fets per l'administració americana, sostenen el seu interès vers Espanya i mencionen, amb molta claredat, que el que es volia era utilitzar a Espanya.

46

Així, sigui com sigui, amb aquests acords, Espanya entra a formar part del món lliure per l'aliança amb els EUA. Hi ha 3 aspectes importants en l'acord: • Ajuda i col·laboració econòmica • Ajuda i col·laboració militar • Ajuda mútua Pel que fa als acords econòmics, s'acorda que Espanya pugui obtenir crèdits d'institucions nord−americanes públiques i privades, amb les millors condicions. Respecte l'acord militar, el que proposava era l'establiment, a Espanya, d'instal·lacions militars (bases navals i aèries) de l'exèrcit nord−americà sota control dels EUA. Algunes de les bases aèries i navals més importants van ser les de Saragossa, Torrejón de Ardoz, Rota o Moron de la Frontera. Els acord signifiquen per Espanya: • possibilitat d'incrementar les ajudes econòmiques dels EUA. • Incrementar la legitimitat d'Espanya. Pels EUA aquests acords signifiquen: • instal·lació de bases militars a Espanya Al voltant d'aquests acords hi ha qüestions importants: • contrapartides materials que Espanya obté per les instal·lacions de les bases militars (molt modestes però perquè la posició negociadora d'Espanya era molt feble). Als EUA li va costar pocs diners perquè a Espanya li interessava molt l'acord per poder legitimar−se internacionalment. • Existència de clàusules secretes: • Secret fins al 1966: introducció d'armament nuclear a Espanya. Aquest secret es va desvetllar per la caiguda, davant la costa d'Almeria, d'artefactes nuclears, Això provocà l'alarma ja que aquest era un moment en el qual el turisme era molt important i aquest fet el podia frenar • 2 notes adicionals dels acords: • en el cas d'una agressió comunista que afectés a occident, els EUA podien utilitzar les instal·lacions espanyoles per neutralitzar l'enemic, sense avisar prèviament al govern espanyol. Aquesta clàusula era de perillositat extrema, perquè en cas d'enfrontament entre la URSS i Alemanya, Espanya seria utilitzada i així aquestes bases es convertirien en un punt d'atac important. • En casos d'emergència (sense atac), el govern dels EUA també podia decidir l'ús de les instal·lacions però prèvia consulta amb el govern espanyol. Aquests acords seran les claus perquè al 1955 els EUA proposin l'admissió d'Espanya a les Nacions Unides. 2. POLÍTICA ECONÒMICA I ELS SEUS EFECTES Un dels elements definidors de la política econòmica franquista és la voluntat d'autosuficiència econòmica i això és el que es coneix com política autàrquica. El concepte s'utilitza a vegades per parlar de la primera 47

època de la dictadura, o bé per fer referència a tota la política econòmica. Ara bé, ni tota la política econòmica era autàrquica, ni tota la dictadura va ser d'autarquia econòmica. La dictadura franquista als anys 40 desenvolupa una política econòmica amb dos objectius desiguals: • Normalització de l'activitat econòmica: el que es pretén era la recuperació de les principals macromagnituds al nivell d'abans de la guerra civil (1935): normalitzar la producció, la distribució, el consum • L'objectiu fonamental era però la creació d'un nou Ordre Econòmic, d'acord amb els principis i valors del nou ordre polític implantat pel règim. Aquest objectiu té tres bases fonamentals: • Autosuficiència econòmica: assolir l'economia autàrquica, és a dir, produïr el suficient sense haver de dependre de l'exterior. Això fa que es desenvolupi una política econòmica per aconseguir−ho. Així, l'element central del nou ordre que es volia aconseguir era assegurar la independència política plena envers altres polítiques. L'explicitació d'aquest model econòmic el tenim en diferents documents de caràcter doctrinal, legal, Pel que fa a la política autàrquica, al 1938, Franco diu que Espanya és un país privilegiat i autosuficient, només cal una organització dels recursos. Això ho fa perquè considera que la plena independència política ha de tenir primer la independència econòmica i per a fer−ho s'ha de tenir una bona organització. L'autosuficiència no pot esdevenir−se de forma immediata, sinó que calen polítiques i, per tant, la intervenció de l'estat. • Elevat intervencionisme de l'estat en la vida econòmica. L'estat ha d'intervenir directament en l'economia perquè aquesta estigui al servei de la nació. Per això es creen: • Servei Nacional del blat • Comissaria General de Proveïment i transport. • Defensa de la propietat privada dels mitjans de producció. Aquest és compatible amb l'ordre nacional sindicalista. Per exemple, en el Fuero del Trabajo es defensa la propietat privada i que l'estat substitueixi la funció de l'empresari. La política econòmica adaptada no havia d'afectar al sistema socioeconòmic establert ja que era un model modern. Les polítiques desenvolupades per imposar aquest nou orde econòmic tingueren èxit en alguns aspectes perquè a l'economia espanyola s'imposà un nou ordenament, però també tingué algun fracàs perquè s'impedi la normalitat econòmica que continuà essent, al 1955, una economia catastròfica. Així, la normalització econòmica no s'assolí, en cap moment, durant la dècada dels 40 ni durant els 50. S'estava molt per sota de les magnituds dels anys 30−35. Pel que fa a la creació d'un nou ordre econòmic, aquest objectiu si que s'assoleix. Les polítiques econòmiques adaptades si que varen crear un nou ordre econòmic situant a l'estat al centre de la vida econòmica ja a l'any 1939. 48

També hi hagué un respecte envers la propietat privada A la fi de la dictadura (70−80) s'obre el debat al voltant de la interpretació de la política autàrquica i l'intervencionisme. En el franquisme tardà, alguns economistes diuen que la política econòmica no estava escollida, sinó que estava imposada per les circumstàncies exteriors. Contraris a aquests arguments, als 70−80, es creu, i és el que més predomina avui en dia, que l'intervencionisme i l'autarquia van ser opcions triades pels diferents grups franquistes per causes ideològiques i polítiques. Pel que fa a la política autàrquica els arguments utilitzats foren: • Factors interns que feien impossible dur a terme un altre tipus de política econòmica com: esgotament de les reserves d'or del Banc d'Espanya. Per tant calia una política que limités les relacions amb l'exterior ja que els pocs recursos que hi havia s'avien d'utilitzar per fer front a la demanda interior. • Factors externs: dificultat pels intercanvis (degut a la situació de guerra)després del 45. Seran les condemnes, les exclusions i el boicot econòmic el que causarà una situació desfavorable per l'economia espanyola. A més, apuntaven que no era una situació nova, sinó que era una política continuïsta severa del proteccionisme del 1910. També hi ha arguments singulars pel que fa a la política intervencionista que deien que aquesta opció no fou lliure sinó imposada degut a les mancances de tots els elements bàsica i no bàsics. Enfront això, calia que l'estat intervingués per tal de redistribuir millor el que hi havia tant en termes econòmics com socials. En contra d'aquests arguments trobem una nova interpretació que contrasta aquesta argumentació. Pel que fa a la política autàrquica es reconeix que a l'economia espanyola li manquen divises, però no es pot admetre que la única via sigui l'autàrquica. Per tant, si es va seguir aquesta via va ser perquè hi havia una clara voluntat de crear un nou ordre econòmic. Pel que fa als condicionants exteriors, és clar que si enlloc d'aliar−se amb Alemanya, Espanya s'hagués mantingut neutral de manera estricte, els aspectes sobre l'economia haurien estat molt diferents. Aquesta aliança farà que es desenvolupi una política econòmica molt aïllada, ja que va suposar un trencament amb les relacions econòmiques envers països com EUA o Gran Bretanya. Pel que fa a la continuïtat envers el proteccionisme no es pot comparar amb una política autàrquica, autosuficient. Pel que fa a l'intervencionisme s'argumenta que l'escassetat generalitzada va ser, en bona part, conseqüència de la política econòmica exterior i també de la política autàrquica triada. Després del debat s'ha considerat que les polítiques que caracteritzaven el franquisme en els anys inicials van ser conseqüència d'unes opcions bàsiques fetes des del propi règim franquista (text de Garciela), per establir un estat totalitari. Es va aconseguir un model alternatiu envers el capitalisme liberal. Polítiques seguides per assolir l'autosuficiència econòmica Política autàrquica La mesura més important és:

49

• la prohibició del comerç amb l'exterior sense una prèvia autorització (tant pel que fa a importacions com exportacions). Així, qualsevol importació havia d'obtenir una autorització expressa i, a més, s'havia de seguir tot un tràmit burocràtic molt llarg. • Hi ha una altra prohibició que deia que les empreses i les persones no podien disposar de divises estrangeres. Aquestes, només podien estar en mans de l'estat. Les conseqüències de les mesures foren immediates i exitoses pels seus objectius: • comporta una caiguda de les importacions i de les exportacions. Aquest era l'objectiu que es volia per tal de tancar l'economia espanyola envers cap influència estrangera. Aquesta política tingué un èxit extraordinari de tal manera que al llarg dels anys 40 les exportacions quedaven limitades a 1/3 part de la dels anys 30 i, pel que fa a les importacions, també aquestes quedaven limitades a la ½ del que ho eren als anys 30. • També té una conseqüència directa sobre l'agricultura i la indústria. Pel que fa a l'agricultura, aquesta disminueix la seva producció per una caiguda de la importació de fertilitzants. Respecte a la indústria, la no importació de cotó afecta a tota la indústria tèxtil. També disminueixen les importacions de matèries primeres . Seran també anys de restriccions elèctriques degut a la manca de carbó, petroli, També hi ha una caiguda important de la maquinària que fa que la indústria quedi obsoleta (era molt poc moderna). Pel que fa a la Política Intervencionista, hi ha 2 grans línies d'actuació: • Política Industrial: té 4 grans objectius d'intervenció: • substituir les importacions que estava vinculada a la política autàrquica, així, el que abans s'importava, ara s'havia de produïr a Espanya. • Estimular la producció de béns qualificats d'estratègics (béns d'interès nacional): indústria militar, indústria bàsica, • Limitar la presència de capital estranger a empreses espanyoles. Aquesta també està lligada a l'autarquia perquè, per aconseguir l'autosuficiència, les empreses havien de ser espanyoles. • Protegir les empreses ja instal·lades de la competència (no deixaven crear noves indústries perquè ja cobrien les demandes existents). Per aconseguir aquests objectius es porten a terme 3 lleis: • Llei d'Indústries d'interès nacional (1939) • Llei d'ordenació i defensa de la Indústria (1939) • Llei de creació de l'Institut Nacional d'Indústria (INI) (1941), basat en el model italià que vol canalitzar el subsidi públic a una iniciativa privada. Així, no podia instal·lar−se cap nova empresa sense autorització administrativa; les modificacions a les indústries ja instal·lades també havien de ser autoritzades, per tant no podia fer−se lliurement res de res. Això significa que poden negar−se algunes peticions per varis motius i argumentacions. Això determina que hi haguessin moltes indústries amb interessos nacionals, com la indústria militar i la pesada, que foren considerades d'interès nacional. 50

• Desenvolupament de mercats: l'estat fixa els preus, controla la distribució de les matèries primeres. Aquesta política intervencionista va voler controlar la intervenció, producció i consumició , és a dir, tot el procés. Així, creen tot un seguit d'institucions que controlaven l'economia. La producció agrària, sobretot blat i cereals, mostra el funcionament de l'estat en aquest sentit. Se'ls obligava a vendre la major part de la seva producció a una organització estatal que després era l'encarregada de la distribució de la producció a uns preus determinats. Així, es controlava la producció, la fixació de preus i la seva conseqüent distribució. L'intervencionisme provoca la DUALITZACIÓ DE L'ECONOMIA espanyola ja que van generar−se circuits il·legals més o menys clandestins, coneguts com el mercat negre, que constituïa una política econòmica paral·lela. La conseqüència fou gairebé caòtica ja que s'agreujà el funcionament general de l'economia espanyola, ja que el que provoca és l'agudització de l'escassetat i encareix el cost de molts productes considerablement. Així, el mercat negre, suposa un 10% del PIB. En algunes produccions es calcula que podia arribar fins i tot al 50%. L'autarquia i l'intervencionisme fan de l'economia espanyola una economia estancada que va fer que la situació social fos dramàtica i no aconseguint a més la normalització econòmica. Així, la conseqüència definitiva del conjunt de la política econòmica fou la situació, al llarg dels anys 40, de crisi econòmica que impedeix la normalització d'abans de la Guerra Civil. Així, fou evident de tal forma, que, al 1951, s'hagueren de produïr canvis importants en la política econòmica franquista. Política Social Les 2 principals actuacions en la política social franquista, es poden centrar en: • Política salarial: vinculada a la política intervencionista de l'economia. Així, tots els salaris dels treballadors, fins al 1958, foren fixats per l'administració o el Ministeri de Treball. Foren fixats a un nivell molt baix. Al llarg dels anys 40 els salaris reals es mantingueren al 50% del dels anys 30 (1935), provocant una situació d'escassetat extrema. • Nova legislació laboral: pateix un canvi molt important amb una substitució de la legislació anterior. Apareix la Llei de Reglamentacions del Treball (1942), mitjançant la qual el Ministeri, dictaria una norma per cada sector. S'adaptaran les normes generals a les característiques particulars de cada empresa i els treballadors no tindran cap intervenció. Per tal d'aconseguir la subordinació des treballadors es va crear el Cap d'Empresa. Així, el que es pretén és l'afirmació del poder dels patrons i la subordinació dels treballadors. Es crearan també normes per garantir la seguretat, tals com: • garantia de l'estabilitat del lloc de treball : cap treballador podia ser acomiadat sense prèvia autorització. Els acomiadaments havien d'estar autoritzats pel Ministeri de Treball. Així, l'empresari no poda disminuir ni ampliar la plantilla. • S'estableix una assegurança obligatòria de malaltia. 2.3. LA SOCITETAT ESPANYOLA ALS ANYS 40 Condicionants de la societat espanyola • El nou estat implantat i la seva política condicionaven la societat espanyola • Conseqüències de les polítiques econòmiques i socials que determinen directament la vida social de la 51

població. Característiques de la societat espanyola • La POR: la societat espanyola és una societat en la qual la por és palpable. És extensa i intensa en determinats sectors de la societat. És una por d'origen divers: • por a la repressió política ( execucions) • por a la repressió política per les denúncies anònimes. Hi ha inseguretat per por a que et denunciïn per represàlies (sense motiu). • Por perquè molta gent transgredeix la situació (condicions de vida dures). Això fa que molta gent transgredeixi la legalitat (comprar pa al mercat negre, també hi ha via robatoris d'un treballador a la seva empresa, etc.). • SILENCI: silenci motivat per la por, ja que és perillós parlar ja que qualsevol comentari pot tenir conseqüències greus. Hi ha un silenci per tal de no ser objecte d'una acusació. Parlar és perillós, tant en la vida pública com en la privada. Hi ha una reclusió en l'àmbit privat i la destrucció dels espais de sociabilització que havien format part de les classes populars. • ESCASSETAT GENERALITZADA: afecta de manera integral a la societat. Afecta també a la situació de les empreses degut a la manca de matèries primeres, als transports, per l'escassetat de combustible, etc. També cal tenir present les restriccions elèctriques que afecten a diverses empreses, transports, i també a les llars. És una escassetat sobretot de productes de primera necessitat (l'estat té un sistema de racionament que no funciona). L'escassetat condiciona la vida quotidiana perquè implica buscar solucions per sortir d'aquesta (mercat negre). • Com a part d'aquesta escassetat trobem la presència d'un fenomen com la GANA, que no esdevindrà un fenomen marginal, sinó generalitzat. Més que gana, cal parlar de mala alimentació. • Aquesta gana i la conseqüent mala alimentació genera l'aparició i l'extensió de noves MALALTIES, com la Tuberculosi. • BAIXA O NUL·LA CONFLICTIVITAT SOCIAL, degut al desplegament repressiu de l'estat. La única excepció serà al 1945−1947, quan hi ha una expectativa de canvi al règim polític, amb manifestacions al País Basc i Catalunya (vagues a les zones industrials). Són vagues amb una dimensió política , però que en el seu origen tenen una motivació social, que expressa el malestar dels treballadors per les dures condicions de vida. Degut a això, apareixen un seguit d'actituds que indiquen un malestar com: • increment de la delinqüència • increment de la prostitució • CANVI DE LES PAUTES DE SOCIABILITZACIÓ establertes en anys anteriors: • accions directes des de l'estat: destrucció de xarxes associatives vinculades a sectors republicans que desapareixen o són reconvertits. • CANVI EN LA UTILITZACIÓ DEL TEMPS LLIURE: aquest desapareix en gran part. S'introdueixen canvis: • Extensió dels aparells de ràdio: afavoreix el tancament en l'àmbit domèstic. • Extensió del cinema i de les seves censures 52

• Esports molt polititzats • PRESSIÓ POLÍTICA: a principis de la dècada dels 40, la pressió fou molt intensa ja que es pretenia que la població mostrés la seva adhesió al franquisme encara que fos una simulació. Aquesta simulació era també volguda pel franquisme per poder demostrar així una gran presència de masses entorn al règim. Es creà també un calendari polític per commemorar fets importants pel règim (18 juliol: aixecament nacional; 20 novembre: mort de J. Primo de Rivera; 1 abril: dia de la victòria de la Guerra Civil) Aquests instruments de pressió es van mantenir fins al 1945 per tal de mobilitzar les masses i que aquestes mostressin la seva afinitat. Després del 1945, la pressió política minva una mica per la nova conjuntura política i econòmica donada la situació internacional. Franco minimitzà els actes polítics de commemoració però no es va acabar amb la repressió, el sindicat i el Partit Únic. La pressió era més forta i evident a poblacions petites i no tant a les grans ciutats. El que es volia era diferenciar el règim franquista de les altres dictadures europees derrotades després de la Segona Guerra Mundial. • PRESSIÓ REIGIOSA: La pressió que es portava a terme des de l'església catòlica, és la que pretenia que tothom fos catòlic, tant pública com privadament. La pressió catòlica va ser molt intensa sobretot en la vida quotidiana per la imposició de la Moral Catòlica. La pressió catòlica, que vol imposar una moral pública, afecta directament a la vida quotidiana, sobretot pel que fa a la destrucció del temps d'oci. Això era degut a que suposaven una amenaça per l'església catòlica. Aquells aspectes que van quedar més limitats van ser aquells on hi havia més pressió: • cinema: era una amenaça per l'església catòlica perquè ensenyava formes de vida que s'allunyaven molt del que ells establien • balls • vestits femenins • banyar−se a la platja • etc. També van haver−hi altres mesures més extremes que no foren aplicades. El Partit Únic va veure perillosa aquesta pressió exercida a la població en el seu temps lliure i d'oci perquè feia incrementar el descontentament. La pressió política a partir del 1945 va disminuir perquè un dels aspectes que el franquisme volia transmetre a l'exterior era que no era un règim feixista i per tant, estava disposat a suprimir els actes de masses amb similitud als italians. La pressió catòlica no disminuí notablement fins a la dècada dels 50−60, quan la situació canviarà notablement perquè hi haurà canvis dins l'església catòlica. 3.4. LES ORGANITZACIONS POLÍTIQUES I SINDICALS ANTIFRANQUISTES La trajectòria o evolució antifranquista està condicionada per l'escenari internacional i per la situació política interior. Pel que fa a l'escenari internacional, tenim la Guerra Mundial, el clima d'hostilitat pel franquisme, i la posterior acceptació d'aquest als anys 50. Referent a la situació política interior, està condicionada també per l'escenari internacional. És una situació plenament repressiva del 1943 al 1944. A partir del 1944−45, trobem ja una certa moderació de la repressió, fruit d'un nou escenari internacional. Però a partir de 1948, i amb la plena acceptació del franquisme, hi torna a haver una nova onada repressiva.

53

Podem veure doncs 3 èpoques diferenciades: • 1939−1944: anys menys favorables per l'antifranquisme . a partir del 1944 té lloc la capitulació d'Alemanya, que fa que s'entri en una nova etapa. • 1944−1947: són anys en que hi ha la convicció que el franquisme no sobreviurà després de la victòria aliada. S'obren així noves possibilitats en la lluita antifranquista. • 1948−1951: el franquisme sobreviu i, a més, a partir del 1948, comença a ser acceptat internacionalment. Per tant, els anys d'esperança anteriors, es converteixen en anys de desesperació, perquè es veu una consolidació del franquisme amb molts pocs canvis. • 1ª ETAPA: 1939−1944 És una etapa realment dura per l'antifranquisme, que té una presència a la societat espanyola tan sols testimonial, ja que la majoria de dirigents de partits polítics i d'associacions d'esquerra, marxen a l'exili, ja des dels primers mesos del 1939. La pèrdua de potencial humà condiciona la feblesa de l'antifranquisme en aquests anys. També queda afeblit però per la mateixa guerra. Aquells que continuen al país, són els que rebran la dura repressió política i militar en aquests anys. La situació per les organitzacions de l'any 1939 en endavant, va ser molt dura. Els que marxen a l'exili intenten reorganitzar−se creant grups organitzats, però aquesta situació es complica amb l'esclat de la Segona Guerra Mundial i la capitulació, al maig del 1940, de França, degut a l'ocupació Alemanya. Això fa que aquesta activitat minvi per l'abandonament de França de molts dels exiliats republicans que hi havia. Hi ha també una redistribució del primer exili cap a altres països, sobretot de Sud−Amèrica (Mèxic), però també a altres llocs d'Europa. Malgrat la reorganització a Mèxic, la seva actuació serà molt tènue. Si que hem de parlar d'una actuació important en la lluita contra el feixisme europeu. Alguns exiliats participen obertament en la resistència francesa, en els exèrcits russos o a Gran Bretanya. Pel que fa a l'interior d'Espanya, la situació no permet més que petits nuclis puguin, molt difícilment, assegurar la resistència. La situació interior i exterior fa impossible la reorganització en una gran entitat. Estem per tant davant d'un grup que el que volen és que es mantinguin alguns nuclis clandestins antifranquistes. Aquests aconsegueixen un cert èxit, i és que, fins al 1944, existeixen uns nuclis organitzats antifranquistes que sobreviuen malgrat la situació. Aquests grups són la CNT, la UGT el Partit Socialista i també el Partit Comunista, així com el PNV i el FN (Front Nacional). Aquests són nuclis organitzats clandestins sotmesos a la continuada acció repressiva. El màxim esforç el dediquen al manteniment de la seva supervivència i no hi ha comunicació entre els diferents grups, essent fins i tot molt difícil la comunicació entre nuclis d'una mateixa organització. Aquests grups porten a terme 3 acciona a destacar: • Ajuda i solidaritat als presos i familiars. Es crearan nuclis clandestins dins el món carcelari, ja que la situació ho permetia, i entre 1939 i 1940, es creen xarxes per facilitar la fugida d'alguns presos • Acció propagandística d'abast limitat que el que planteja és mostrar que hi ha una certa organització opositora anifranquista. Aquesta es concentra en dates molt determinades com el 14 d'abril, l'1 de maig, l'11 de setembre a Catalunya, dia d'instauració de la República • Col·laboració amb els aliats amb els serveis d'informació britànics. L'aïllament social en el que actuen aquests grups és total, degut també a la clandestinitat, però també pel clima de por que ha anat modelant el règim. Cal tenir en compte també l'existència de grups armats, poc nombrosos i extensos, de gent que s'ha quedat a la 54

zona franquista. Són un grup formats per antics soldats republicans que no han abandonat les armes. Són grups que es limiten a sobreviure per la manca de suport i material. • 2ª ETAPA: 1944−1947 Comença amb el Desembarcament de Normandia, que provoca un canvi de signe en la Segona Guerra Mundial, l'alliberament de França, i el final de la Segona Guerra Mundial. L'alliberament de França provoca un procés de reorganització de l'exili espanyol a França. Entre l'octubre del 1944 i inicis del 1945 l'antifranquisme millora les expectatives: • octubre 1944: un contingent d'homes armats (3000−5000) entren pels Pirineus (Vall d'Aran) per intentar derrotar el franquisme. Acabarà fracassant, però mostrarà una gran capacitat ofensiva. • Inicis del 1945, es mostra un canvi en la situació quan Juan de Borbó fa públic un manifest: Manifest de Lausana, de caràcter antifranquista. Aquí podem veure doncs, com hi ha dos elements importants als que haurà de fer front la dictadura: • els vençuts aixequen el cap • dissidència monàrquica. La situació internacional, a partir del 1945 fa que l'antifranquisme tingui noves possibilitats, ja que s'estén la convicció que el franquisme desapareixerà i hi ha una certa esperança de canvi. Així, la percepció de que l'èxit és possible, comporta un estímul i, per tant, una major mobilització política. L'antifranquisme actiu (esquerra política i social) té 3 grans objectius per aconseguir acabar amb la dictadura: • Reorganització el més extensa i forta possible d'organitzacions amb capacitat d'acció i no només de supervivència. Això, a l'interior d'Espanya no és gens fàcil, degut al fort aparell repressiu, però a França si que ho és. • Aconseguir articular una alternativa a la dictadura per tal d'integrar les forces d'oposició al franquisme. Això serà una cosa molt difícil per vàries qüestions com per exemple perquè la situació no comportava que l'articulació, programes, organització fos homogènia per part de les diferents organitzacions. Hi havia una gran disparitat d'opinions. • Capacitat d'obtenir suports interiors i exteriors per tal d'aconseguir el suport per poder dur a terme el programa polític. Pel que fa a la reorganització , cal diferenciar entre l'exili i l'interior. Referent a l'exterior, a França, Amèrica, es produeix una certa reorganització, que serà força important sobretot al sud de França, o es creen estructures organitzades, gràcies als recursos materials i humans per l'acció clandestina a Espanya (molts exiliats tornen). Pel que fa a l'interior, es pot veure una certa reorganització malgrat la repressió. Les principals organitzacions obreres són les que aconsegueixen una major presència organitzativa, una major comunicació, i unes estructures més organitzades i potents tot i ser clandestines. Algunes d'aquestes organitzacions són: • CNT: té una notable reorganització en les zones on havia estat més forta (Catalunya, País Basc, 55

València, Astúries). Aquesta publicarà, clandestinament, Solideridad Obrera, Castilla libre És difícil avaluar les xifres de les organitzacions perquè es feien en la clandestinitat, però referent a la CNT, tenim unes xifres aproximandes que ens parlen d'uns 60.000 afiliats (carnets clandestins). La CNT, serà sovint neutralitzada per la policia. • PSOE i UGT: també aconseguiran un nivell elevat d'organització, tot i patir, encara que no tant, les repressions de la policia. Aquestes s'organitzen també en partits clandestins i publiquen també els seus principals òrgans d'expressió. • Partit Comunista (PC): Aconsegueix una anotable organització i activitat política. Publica clandestinament Mundo Obrero. Porta a terme una especial activitat vinculada als moviments guerrillers. • POUM: Partit Obrer d'Unificació Marxista És important a Catalunya, València, i Madrid. Publica La Batalla. És una organització més petita que les anteriors. A part de les organitzacions obreres també hi haurà altres organitzacions clandestines dels partits republicans i organitzacions nacionalistes (PNB, ERC) Trobarem però tensions internes en les organitzacions: − CNT: és la que més tensions pateix, les quals produiran una profunda divisió. Cal però recordar, que aquestes divisions ja eren també presents abans de la Guerra Civil. Serà però a la dècada dels 40, que les tensions produiran nous trencaments. Al mes de maig del 1945 té lloc a París el Congrés de Federacions locals de la CNT, on s'aproven unes resolucions de compromís per apagar les tensions. Hi ha doble posició de la postura a seguir per la CNT: • un sector de la CNT són partidaris de continuar amb una política de col·laboració, d'aliança, amb les forces antifeixistes per tal d'acabar amb la dictadura. • Una altre sector de la CNT (majoritàriament gent de l'exili) estan a favor de trencar amb la política d'aliança i tornar a l'apoliticisme. Aquí es plantegen diferents dilemes com per exemple on havia d'estar la direcció màxima de la CNT, si a l'exili o a l'interior, etc. Un altre exemple el trobem a l'Agost del 1945, quan es construirà un govern republicà a l'exili i la CNT també prendrà dues postures diferents. Els de l'interior decideixen participar en aquest govern i això provoca un trencament perquè la CNT de l'exili està en contras de l'entrada al govern. • POUM: també es produirà una fractura en el si de l'organització, l'any 1945. Finalment, a les acaballes del 1944 i inicis del 1945, s'assoleix un acord ampli i uns instruments polítics per crear una política unitària. Així, a l'octubre del 1944, es crea a Madrid una plataforma unitària antifranquista: ANFD (Aliança Nacional de forces Democràtiques), amb el PSOE, UGT, CNT, PC L'ANFD proposa la restauració de l'ordre republicà. Per això es crea un govern provisional i una convocatòria electoral. L'agost del 1945 es crea el Govern de la República a l'exili (amb les forces de la ANFD, més el PNB, els 56

nacionalistes catalans, alguns membres de la CNT i el PC), i un programa polític que pretén recuperar la legalitat de les institucions republicanes d'abans de la Guerra Civil. Al 1946, alguns sectors comencen a pensar que això no portarà a la fi del franquisme i comencen a buscar altres vies. Proposen l'obertura d'una situació provisional: la monarquia com a forma de govern, però comptant amb l'opinió de tots els ciutadans. A l'interior, la CNT i alguns membres dels sectors nacionalistes comencen unes converses amb els monàrquics dissidents per establir aquest nou sistema. Busquen una unitat amb els monàrquics per acabar definitivament amb el franquisme. A inicis del 1947 aquesta situació fracassa, creant−se tensions amb altres grups antifranquistes. Quan això fracassa, s'inicia la mateixa tasca a l'exili, per part del Partit Socialista (Indalecio Prieto), que proposen també un opció indefinida de restauració monàrquica liberal i democràtica. A l'estiu del 1947, el Partit socialista es retira del govern republicà. Aquí s'iniciarà un trencament entre els antifranquistes de sectors monàrquics. Això acabarà a l'agost del 1948 amb el Pacte de San Juan de Luz, entre el Partit Socialista i la confederació de forces monàrquiques . Aquest pacte acabarà en res , ja que serà neutralitzat perquè Joan de Borbó restablirà les converses amb Franco. Això feia pensar en una restauració monàrquica. Això provocarà el trencament amb el partit socialista. Aquests acords crearan un clima de trencament entre les diferents forces antifranquistes. En tota aquesta qüestió s'ha de tenir en compte una altra divisió dins l'antifranquisme. El PCE pensa que el suport de les potències aliades és necessari, però que cal també una lluita armada a l'interior. Per contra, el republicans i la CNT, pensen que el canvi ha de venir per part del aliats. A partir d'aquí s'iniciarà una etapa de canvi i d'expectatives frustrades per l'antifranquisme. • 3ª ETAPA:1948−1951 Aquesta etapa es caracteritza per la crisi de l'antifranquisme, ja que la repressió aconsegueix neutralitzar i disminuir les organitzacions clandestines. Hi ha doncs una paralització i disminució de l'antifranquisme interior A partir de 1948 entrem doncs en la tercera etapa en la qual els elements condicionants són la situació internacional i l'acomodació de la dictadura a aquest sistema. La lluita armada assoleix, en aquests moments, una important actuació. A partir del 1945, té suport exteior i millor suport interior. Des del PCE hi haurà mitjans per afavorir la lluita armada. Al 1948, totes les expectatives tendeixen al fracàs. L'antifranquisme pateix una modificació dels anys 1945−46−47. Si la percepció de canvi havia estat favorable a l'antifranquisme, a partir del 1948, la desaparició d'aquesta expectativa va començar a tenir un pes cada vegada més important. Per l'antifranquisme, aquest serà un moment en que s'instal·larà una percepció d'inutilitat i de crisi definitiva (pel que fa al futur d'algunes organitzacions antifranquistes). La situació interior espanyola és sòlida i el franquisme enforteix la seva posició, cosa que comporta l'agudització de les accions repressives. El franquisme pretén destruir les diferents xarxes opositores i eliminar, definitivament, qualsevol forma organitzada de dissidència. 57

Així, la situació per l'antifranquisme porta a la crisi general i afecta a tot l'ntifranquisme, encara que de desigual manera. A l'exili, la crisi es manifesta en la paràlisi i en la desaparició de l'escenari públic de les institucions polítiques republicanes. Aquestes, entren ja en crisi al 1947, i al final de la dècada, només tenen una presència testimonial. Les organitzacions polítiques de l'exili també es veuran afectades, perquè afecta també a la militància de les organitzacions. Els exiliats amb compromís polític, davant aquesta consolidació es veuen forçats a buscar una solució personal a l'haver−se d'acomodar a un exili més llarg del que ells pensaven. Tot i així, sempre existiran nuclis d'exiliats organitzats en alguna activitat, però tenen una efectivitat política gairebé nul·la. La situació és també difícil a l'interior, que es veuen ara sense cap suport exterior i que ha de fer front a l'ofensiva franquista que els vol destruir. Això porta a una crisi antifranquista interior. Aquesta afecta a l'ANFD i a casi totes les organitzacions polítiques i sindicals. El Partit Republià i el PCE no tindran lloc per desenvolupar−se. S'ha de parlar també de fracàs de les potències aliades que comencen a modificar les seves posicions de més condemna del franquisme. Al 1948, quan el franquisme es sentirà més segur, intentarà acabar amb qualsevol signe antifranquista. Al final dels 40, les institucions republicanes a l'exili deixen de tenir operativitat política, al igual que les organitzacions sindicals de l'exili. La situació va empitjorar doncs a partir del 1948, al deixar de ser operatives les plataformes dels grups opositors com a conseqüència d'una major impossibilitat de rebre ajut exterior i per les accions franquistes en contra de tot això. Pel que fa a les organitzacions obreres que havien aconseguit estructures potents en els anys anteriors, ara senten també la crisi. La CNT, per exemple, viu una crisi que la porta a pràcticament la supervivència, que ni deixa gairebé testimoni de la seva existència. A l'inici de la dècada dels 50, la CNT gairebé ha desaparegut. Només queden nuclis militants sense activitat política. Queden actuant alguns grups d'acció, de lluita armada, però són molt petits i puntuals, sense efectivitat política i sense estructures organitzatives. El PNB i ERC desapareixeran també d'Espanya. La crisi també afecta al Partit Socialista i la UGT. Els mateixos factors polítics són els que hi intervenen, més un altre fet: primar la conservació d'una mínima estructura organitzativa sense activitat, a l'espera de millors temps que no pas el manteniment d'una petita activitat que pot posar en perill aquest petit grup. Així, els seus militants, en algunes zones, poden assegurar la seva existència. L'organització que aconsegueix mantenir una organització activa que supera els perills, és el PARTIT COMUNISTA. Aquest manté unes estructures organitzades encara que precàries i desenvolupen una mínima activitat política que faran possible un creixement de l'organització avançada la dècada dels 50. Perquè ho 58

aconsegueix? • canvi en l'orientació política conegut com canvi tàctic, al 1948. Aquest canvi comporta l'adaptació a la situació política que s'està consolidant. Implica també acceptar que el franquisme s'està consolidant i no caurà ni a curt ni a mig termini, pel que cal doncs una política diferent per actuar en contra. Opta per usar les escletxes que la legalitat franquista permet especialment a l'àmbit sindical. D'aquí deriva que els seus militants es presentin a les eleccions per la figura de l'enllaç sindical. Aquest canvi implica deixar la lluita armada dels anys anteriors. • Subordinació de tota l'organització de l'exili a la voluntat d'assegurar l'acció política a l'interior d'Espanya. Al 1951, trobem doncs un panorama de crisi, de pèrdua d'esperances i de l'inici d'una acceptació internacional del règim. TEMA 3: CONTINUITATS I CANVIS ALS ANYS 50 Introducció A la dècada dels 50 trobem la combinació entre elements de continuïtat , però també de canvi. Al pla de la vida política, els elements que predominen són els de continuïtat. Cap canvi important afecta al franquisme. Les seves institucions continuen igual. Hi ha però alguns elements de canvi, que no impliquen modificacions essencials en la dictadura, però si que hi tenen alguna incidència. Un dels elements que sobresurt entre aquests canvis és l'aparició de tensions dins les institucions franquistes, sobretot entre 1956 i 1957. Al pla de la vida econòmica, hi ha més elements de canvi que es poden començar a veure ja l'any 1951 i que s'accentuen més al 1959. Són modificacions importants. Al pla de la vida social, trobem elements de continuïtat com per exemple el clima polític de por, però també trobem elements de canvi notables a partir de l'aparició d'un malestar social manifestat obertament. 3.1 Política econòmica i social Al juliol del 1951, es forma un nou govern presidit per Franco, on els sectors més vinculats a l'església mantenen les seves posicions (Martín Artajo). També cal destacar que torna a aparèixer la Secretaria General del Partit Únic. Aquesta posició de menor participació del Partit únic havia estat una estratègia. Ara, al 1951, tornava a tenir un major protagonisme polític. Aquest govern introdueix canvis importants en la vida econòmica del franquisme. Alguns autors arriben a parlar fins i tot d'una nova vida econòmica, però això és massa exagerat. La política econòmica, a partir del 1951, impulsa diferents canvis que poden sintetitzar−se bàsicament en 3: • Liberalització limitada del comerç exterior. Implica una renúncia a les pretensions autàrquiques des de l'any 1939. • Limitació de l'intervencionisme de l'estat a la vida econòmica. • Es fixa com a objectiu assolir un creixement econòmic sostingut que vagi més enllà de la normalització de la vida econòmica d'abans de la Guerra Civil. Aquesta nova política l'any 1951 era indispensable i possible sense amenaçar l'ordre franquista. 59

Eren indispensables perquè a l'inici de la dècada dels 50, la política econòmica autàrquica i intervencionista havia fracassa. Els principals indicadors econòmics espanyols mostraven que l'economia no s'havia recuperat com abans de la guerra civil i que tampoc s'havia normalitzat. Un segon factor fa indispensable la modificació de l'economia: l'aparició del malestar social, manifestat públicament. Un exemple ho trobem en les protestes del març del 1951, de les que cal destacar la de Barcelona i el boicot fet al tramvia, que mostra que la situació és insostenible. Aquest és un canvi possible en aquests moments per l'acceptació internacional del franquisme i la seva col·laboració amb el govern nord−americà. Això significava que es començaven as normalitzar les relacions econòmiques amb els països occidentals, de manera que hi havia una possibilitat d'introduir canvis. El canvi també venia afavorit pel mateix cicle de creixement de l'economia europea. Així, l'increment de les economies internacionals fan possible i faciliten el creixement de l'economia espanyola que té noves possibilitats. Els canvis van fer possible que l'economia espanyola entrés en unes taxes de creixement intenses. De 1951 a 1958, el PIB va créixer , de manera continuada, en taxes del 5−6% del creixement anual. Aquest creixement extraordinari permet la recuperació dels nivells de 1935. Aquest creixement va sostenir−se en 4 punts: • recuperació de les importacions: derivat de la liberalització del comerç exterior. S'importaven productes de l'exterior, que van poder fer trencar amb la situació d'estrangulament. Això va fer possible una millora en l'alimentació, en la producció agrària, en la maquinària, etc. • Increment de la productivitat , ja que gràcies a les importacions, s'introdueixen fertilitzants, cosa que fa augmentar la productivitat i eliminar la racionalització d'aliments. També hi ha una millora en la maquinària industrial que ajudarà a augmentar la producció. L'increment de la productivitat permetrà un augment dels salaris, encara que molt modest. • Increment de la demanda interior. Vinculat a la millora salarial i de la situació econòmica en general. • Eliminació dels controls sobre la producció, preus i distribució que havia condicionat l'activitat econòmica. Aquest creixement però, mostrava certs desequilibris, que feren que l'any 1956 Espanya entrés en una crisi insostenible. Aquests desequilibris van ser: • El desequilibri generat pel sector exterior. Les importacions creixen molt, però paral·lelament incrementen també modestament les exportacions, cosa que produeix un dèficit de la balança comercial. Al 1956, el dèficit esdevé insostenible. Al principi això es compensa per les ajudes econòmiques americanes que es reben des del 1953, però al 1956 aquestes són insuficients. Les importacions augmenten quantitativament, però també canvien qualitativament. S'importen més màquines, cosa que demostra el procés d'industrialització. Les exportacions no es modifiquen estructuralment, són de béns de primaris: aliments i minerals. • Un altre desequilibri és el que té a veure amb el sistema de determinació dels salaris. Aquests eren fixats des del Ministeri de Treball. El sistema comença però a mostrar insuficiències . que s'aguditzen amb l'aparició de protestes obreres que fracturaran l'esquema. Hi ha alces generals dels salaris degut a les protestes. L'any 1956 té lloc l'alça més important amb un 50% en dues alces el mateix any. Amb l'alça de la tardor del 1956, els salaris assoleixen el mateix nivell de l'any 1935. Serà durant poc temps perquè després tornen a perdre valor . Fins al 1962 no tornaran a tenir el mateix nivell i a créixer sostingudament. Això 60

contribueix a la inflació que és un altre desequilibri de l'economia espanyola. Afectarà també a les exportacions que no podran créixer. Això va portar l'any 1956 a un punt crític. Hi ha però altres factors de crisi com les tensions polítiques internes, la crisi econòmica i la crisi social, que donarà lloc a un moviment vaguístic mantingut fins al 1958. Els franquistes tenen un dilema : es torna a la política proteccionista i autàrquica o s'introdueixen nous canvis. Va ser un debat intens que es va traduir en tensions internes . L'opció que es pren des del nou govern al febrer del 1957 és a favor de la liberalització econòmica d'Espanya des dels primers mesos de 1957: són unes mesures pre−estabilitzadores. Al 1959 es crea el PLA O DECRET D'ESTABILITZACIÓ O LLEI D'ORDENACIÓ ECONÒMICA. Amb això es posa punt i final a la política autàrquica i proteccionista. La liberalització serà només econòmica. Entre les mesures pre−estabilitzadores destaquen les mesures polítiques monetàries, les quals generaran la Llei de Convenis Col·lectius, que estableix un nou mecanisme de fixació de salaris, etc. Paral·lelemant, l'any 1958, el govern espanyol sol·licita l'ingrés a les institucions europees: organització de cooperació i desenvolupament econòmic, FMI, Banc Mundial La nova política econòmica es condueix, des de 1957, pels tecnòcrates, vinculats a l'Opus Dei. Aquests eren molt conservadors i reaccionaris, però amb conductes liberals pel que fa a l'economia. A partir d'aquest govern s'elabora el Pla d'Estabilització. Les mesures que contemplen es sintetitzen en 4 blocs: • Disposicions que pretenen estabilitzar l'economia espanyola, i que són la continuació de les mesures pre−estabilitzadores anteriors: frenar l'augment de preus, limitar la despesa pública, que havia crescut acceleradament, control de l'oferta monetària, etc. • Pràctiques i instruments interventors ( intervenció de l'estat en l'economia). Hi ha una més intensa disminució de l'intervencionisme per la via dels fets i també de les modificacions normatives vigents. • Comerç exterior. Liberalització més completa. Es tracta d'una liberalització més àmplia de la iniciada al 1951. També vinculat al comerç exterior cal destacar la fixació d'un nou tipus de canvi entre la pesseta i el dòlar , que frena una devaluació de la pesseta i fa més competitives les exportacions espanyoles. • Implica obrir l'economia espanyola a les inversions estrangeres, obrint així l'entrada de capital estranger a espanya, però sense que que l'economia espanyola depengués de l'estrangera. Així es modifica la política anterior, que era contrària a la presència de capitals estrangers. Les inversions van fer−se molt importants, sobretot als 50. Això constitueix un dels canvis més importants de l'economia espanyola. Es fa que el capital estranger pugui fixar−se fins al 50% del capital social. Això comporta obrir les portes al capital estranger a bona part d'empreses espanyoles. Aquest 50% podia augmentar−se si així ho explicitava l'administració de l'estat, que podia acceptar−ho o no. Al 1963 s'elimina aquest 50% i, per tant, s'elimina també la necessitat d'una administració que controli aquest percentatge. Amb això, el capital estranger social, podia ser superior al 50% sense cap tipus d'autorització. Només 3 activitats queden excloses de les inversions estrangeres, degut a que són indústries estratègiques: • indústria militar • empreses informatives o de mitjans de comunicació 61

• serveis públics Tret d'aquests tres sectors, la resta obren les portes al capital estranger i a més amés, per tal d'estimular la inversió estrangera, s'estableixen normes flexibles de repatriació de béns i accedir al crèdit oficial. El Pla té un èxit clar. És doncs el primer èxit clar de la política del règim. Aquesta té però uns costos socials importants, ja que van empitjorar el nivell de vida de la població ja que es traduí en una desaparició o limitació de les hores extraordinàries, que a la llarga, tingué uns afectats que sempre eren els mateixos. Tot i així, a partir del 1961, la recuperació de l'activitat econòmica permet eliminar els efectes negatius del pla. Aconsegueix liberalitzar el sector exterior, disminueix el grau d'intervenció, afavoreix la presència de capital estranger i, el més important de tot, aconsegueix una vinculació de l'economia espanyola a l'economia mundial que la fa gaudir del creixement que s'estava produint en l'economia internacional. El pla no pot considerar−se com la causa del creixement econòmic dels anys següents. Els pla, el que fa, és que s'eliminin els obstacles que feien que l'economia espanyola no es beneficiés del cicle de creixement de l'economia a Europa. El que explica doncs el creixement econòmic després del pla és l'existència d'un cicle de creixement de l'economia interna que era anterior al 1959. Amb el pla podem parlar d'una nova política econòmica, i no només de mesures econòmiques. 3.2 La Conflictivitat social: obrers i estudients (1951−1959) Un dels aspectes més importants a tenir en compte en quant als elements de canvi que es donen en la societat espanyola, és l'aparició d'una intensa conflictivitat social que es dóna a mitjans del decenni. Aquesta conflictivitat tindrà conseqüències polítiques sense consecució i d'altres d'importants. Al llarg de la dècada dels 50, tenim tres moments que expressen els conflictes socials i el malestar que als anys 40 no s'havia expressat, donades les dures condicions de l'acció repressiva. Entre el 1945 i el 1947 es produeixen protestes obreres a la indústria del País Basc i de Catalunya. Aquestes mostren que en moments que la situació ho permet, es pot per patent el malestar. Existeix una percepció àmplia de que el franquisme no sobreviurà degut al context internacional, on els feixismes han estat derrotats. A partir del 1947 aquestes mostres desapareixeran, però als 50 això canviarà ja que el malestar s'expressarà de forma constant. Cal destacar tres moments on la conflictivitat és més aguda: • primavera del 1951 • al llarg del 1953 • trienni 1956−1958 Aquest malestar s'expressa en protestes obreres i en formes de boicot, que implicaran una participació obrera, però també una protesta ciutadana A banda de la conflictivitat obrera sorgirà, al 1956, una conflictivitat estudiantil, que apareixerà amb un notable impacte fent, per primer cop, aquesta protesta des de l'àmbit universitari. Pel que fa a la protesta obrera i ciutadana, el primer episodi té lloc a finals de la primavera de 1951 (març) a Barcelona , com a conseqüència d'un fet menor que serveix de desencadenant per expressa aquest malestar, com és l'increment del preu dels tramvies de la ciutat, aprovat per l'estat.

62

A conseqüència d'això, els ciutadans de Barcelona que usaven el tramvia boicotegen aquest transport. Això deixa veure dues coses: que la pujada del preu del tramvia era més alt que no pas el de Madrid i que, a més a més, a Madrid no es va realitzar cap tipus de puja en el preu del bitllet. Aquesta és una campanya d'orígens diversos i confusos. El boicot sorprèn les autoritats que no saben que fer davant la situació, ja que no es pot fer res contra algú que no puja al tramvia. El que van fer les autoritats va ser treure les forces policials al carrer per tal que no s'organitzessin grups. Aquest boicot durà una setmana fins que l'estat va haver de cedir i anul·lar la pujada de preus. Aquest fet demostra la potència del moviment de protesta i la sorpresa de les administracions locals de Barcelona, però també de l'estat. Aquest èxit fou vist com a glamurós per part de la població davant les autoritats. El problema de les autoritats fou que la cosa no va acabar aquí, que la situació no es va normalitzar. Es convoca els 12 i 13 de març una vaga general amb un ampli seguiment per part de les mitjanes i petites empreses, de molts comerços i de les activitats de serveis. Aquesta vaga paralitzà la ciutat. La vaga durà uns 3 dies perquè, a diferència del que havia passat amb la vaga de tramvies, ara si hi havia motius per actuar (empresonaments, apallissaments, penalitzacions) Es configura doncs una situació perillosa. Les autoritats utilitzen la repressió contra els manifestants posant fi a la vaga. Així, l'impacte d'aquesta primera vaga general feta a Barcelona després de la Guerra Civil, va ser una de les més importants. Avui, sabem el que va passar gràcies als arxius policials que fan descripcions precises de la situació que es va viure. Per tant, la vaga, que comportà una ocupació massiva dels carrers de la ciutat, va acabar amb una violenta pacificació. Qui va empènyer el boicot i la conseqüent vaga general? No va ser ningú en concret, té un origen difús i no hi ha una única organització que la condueixi. Les crides fetes a aquests actes vénen de diferents llocs, creant l'anomenat efecte bola de neu, que comencen ja al febrer, i que continua difonent−se ja un més accentuat descontentament en la població. Trobarem sectors catòlica dissidents contra el poder franquista, sectors dissidents enfrontats amb el cap provincial de falange, etc. Per tant, fou la confluència i després la multiplicació de la campanya la que provocà aquest moviment. Els dirigents sindicals convocaren una reunió de tots els enllaços sindicals que, finalment, va complicar−se i la organització sindical va perdre el control dels enllaços. Va ser des d'aquesta assemblea d'on va sortir la vaga general facilitada per l'èxit del boicot. Els esdeveniments de Barcelona van ser coneguts per part de la població espanyola malgrat la censura, principalment per les emissores estrangeres. Això el que va provocar va ser que es van estimular protestes a altres indrets com el País Basc o Madrid. Així, van anar sorgint altres protestes. Una de les importants va ser la vaga general que va tenir lloc el 23−24 d'abril al País Basc. Va acabar amb una repressió violenta i immediata. També trobem protestes obreres a Victòria i també a Pamplona el maig. 63

A Madrid, també al mes de maig, hi haurà una vaga de transports, premsa i espectacles, però que no tindrà importància degut a les immediates mesures repressives. L'estiu del 1951 desapareixeran les protestes. Aquestes van tenir però conseqüències directes, ja que són essencials per entendre el canvi de govern que va tenir lloc el mes de juliol del mateix any. Al 1953, després d'un període de tranquil·litat, apareixen, de manera més puntual, noves vagues obreres al País Basc i a empreses tèxtils catalanes. Són protestes més limitades que abans, però que pertorben al règim. No signifiquen doncs un fenomen de mobilització gaire àmplia. A partir del 1956, sobretot a la primavera, apareix de nou un moviment de protesta més intensa, que es mantindrà fins al 1958, amb fluctuacions que provoquen una situació de trencament continuat de l'ordre social i porten a la crisi política i econòmica. Les autoritats són conscients que el malestar social incrementa a principis del 1956 ja que l'increment que es va portar a terme en els salaris del 16% és insuficient degut a inflació. Això desencadena la protesta social. Les primeres vagues massives tindran lloc a Biscaia Guipúscoa, a les indústries tèxtils catalanes i a d'altres llocs més aïllats. L'actitud governamental que era preventiva i benèvola, s'inclina per la via repressiva habitual. Tot i així, mesos més tard, el govern decreta un segon augment de salaris del 30%, que sumat al primer significa un increment que permet que a la tardor, al valor dels salaris es situï al mateix nivell que als de 1935 i es recuperi així la capacitat adquisitiva que havien tingut abans de la Guerra Civil. Aquesta és però una situació momentània, ja que al llarg de l'any 1957 trobem noves vagues al País Basc i Catalunya. Aquestes no són tant generals com les del 1956 però mantenen la tensió que no permet un control absolut de la societat. Així, al gener del 1957 hi ha un nou boicot als tramvies de Barcelona degut a l'intent de tornar a apujar el preu del bitllet. Aquest cop però, les autoritats mantindran el control de la situació. Mantindran la situació mitjançant una sèrie d'obligacions com per exemple obligant als funcionaris a usar el tramvia i presentant dit bitllet al treball, etc. Aquestes mesures faran que el boicot fracassi. També al 1957 trobem una nova vaga de transports a Madrid, aquest cop més important. A la primavera del 1958 hi haurà una nou indici de vaga amb tres focus diferents: • mineria asturiana: on es decideix l'estat d'excepció per part de les autoritats franquistes degut a l'èxit d'aquesta vaga. • País Basc • Catalunya A mitjans de l'any 1958, el govern, mitjançant les condemnes, la repressió dura, etc., farà disminuir i evitar aquest moviment vaguístic, i posar punt i final a les protestes. La situació es mantindrà fins al 1961. Aquesta situació del període 1951−1958, s'ha de situar en el marc de tensió econòmica, de tensió de política interna i també amb el canvi governamental al 1957 i en el pla d'estabilització Totes aquestes expressions de conflictivitat i protesta, apareixen a partir de la persistència d'un malestar intens com a conseqüència d'una vida extremadament dura i severa. No hi ha factors polítics en el desencadenament d'aquestes protestes. Les seves demandes són socio−econòmiques, no polítiques, però donades les característiques del govern franquista, les protestes adopten una dimensió política ja que impliquen una confrontació amb el poder polític. Per exemple, els salaris són signats pel govern, no pels empresaris, els preus són intervinguts pel govern, etc. Així, independentment del seu origen, les protestes tindran un caràcter 64

polític i encara més, perquè significaran vulnerar la legalitat. Les protestes tenen un caràcter espontani , no hi ha una acció organitzada , tot i que els comunistes estan bastant organitzats i hi ha molts comunistes que s'hi manifesten. Al costat dels comunistes cal destacar la presència de militants d'Acció Catòlica, que des de finals dels anys 40 adopten una actitud de crítica social, que porta a la protesta política. En aquest context de conflictivitat social, es produeix un increment de la presència organitzativa del partit que aconseguirà una sòlida posició: el Partit Comunista. Juntament a aquesta conflictivitat, trobem també un element novedós dels anys 56−57 com és la protesta estudiantil/universitària, tant a Madrid (1956) com a Barcelona (1957). Aquesta protesta és de dimensions modestes perquè el nombre d'estudiants no era gaire alt. La protesta està vinculada a intentar trencar la subordinació dels estudiants a l'obligació d'afiliació al Sindicat Estudiantil Universitari (SEU). Al 1956, hi ha sectors d'estudiants de Madrid que demanen al Ministre d'Educació, Ruiz Jiménez poder fer un congrés lliure d'estudiants. Això provoca una dura resposta per part del falangisme, de la SEU i del ministeri d'educació. Hi haurà incidents violents a Madrid que tindran com a conseqüència el tancament de la universitat. Aquesta repressió té conseqüències importants, com la destitució de Ruiz Jiménez i del ministre general del partit, acusats de liberalitzadors i de no controlar la situació d'aquests grups. La situació es reprodueix, mesos més tard, a Barcelona, a finals del 1956, principis del 1957, amb semblants característiques. Aquesta protesta acabarà amb una forta repressió. Aquests fets tenen significació perquè entre els sectors socials que s'identifiquen amb la dictadura, apareixen actituds de crítica política. Aquests fets mostren també el fracàs de la socialització política franquista, sobretot dels joves, a través de l'aparell educatiu. 3.3 Continuïtats i canvis en l'antifranquisme La conflictivitat constitueix un element essencial per explicar el creixement de noves formes d'oposició a la dictadura, així com de la principal organització contra la dictadura: el Partit Comunista. L'acceptació internacional del franquisme i la seva incorporació als organismes internacionals, implica la pèrdua de les opcions d'actuació a l'exili. Això és important si es té en compte que l'activitat antifranquista a l'exili, als anys 40, era evitar l'acceptació internacional. Per tant, l'antifranquisme a l'exili ha fracassat. Trobarem petits nuclis interiors de poca activitat i cada vegada seran més petits i de menor activitat. Es tracta d'una situació d'absència i de poques activitats. El moviment guerriller està també desarticulat. A diferència d'aquesta panoràmica, sobretot a mitjans dels 50, trobarem l'aparició important, tot i que seguint dins la clandestinitat, de les organitzacions comunistes. Aquestes als 50 es convertiran doncs en la principal organització antifanquista, ja que aconsegueixen mantenir i fer créixer l'organització fins i tot en els moments més difícils de l'antifranquisme. El partit Comunista es pot consolidar per: 65

• bona connexió i coordinació entre l'organització de l'exili i la de l'interior. • Política adoptada que considera que el franquisme es consolida i cal plantejar−se una acció a més llarg termini. Al 56−57 hi trobarem ja un presència important de militants comunistes a les indústries i a les protestes estudiantils. • Adopció d'una política de reconciliació nacional: al primer Congrés Comunista (Praga) al 1954 volen crear una aliança que inclogui gent de procedència diversa que volen una substitució del franquisme per un govern democràtic. Té un èxit limitat. Cal recordar ja, que a finals dels 40, la CNT, el PSOE i la UGT, així com les organitzacions nacionalistes i republicanes, havien quedat paralitzades esperant temps millors, cosa que implicava tancar les organitzacions clandestines per evitar l'acció i la conseqüent repressió. Això significava la impossibilitat d'incorporar nous militants i, per tant, les organitzacions es van reduïnt. Així, no serà fins a la segona meitat dels anys 50, que trobarem una revitalització de les forces antifranquistes gràcies a l'aparició de nous grups. • Trobem un nucli socialista d'activitat important com és el nucli estudiantil de Madrid: Associació Socialista Universitària (ASU). • Trobem també l'aparició d'un grup no molt nombrós com és el Front d'Alliberament Popular (FLP). Aquesta era una organització que es definia com socialista, marxista i desmarcada del comunisme. Els militants del partit són bàsicament estudiants, professionals (molt pocs obrers) Al FLP hi ha també una nombrosa procedència de militància catòlica. • A finals de la dècada, la novetat antifranquista més important és la consolidació del Partit Comunista, que ha anat articulant organitzacions obreres i estudiantils. • ETA: que sorgeix degut a la paràlisi del PNB i degut al malestar per la paràlisi i radicalització de la política. Al principi, té uns plantejaments polítics no violents (consultar lectura) • Al llarg dels anys 50 aniran assolint importància dues organitzacions vinculades a la militància obrera catòlica, amb actituds crítiques envers la dictadura: • HOAC: Hermandades Obreras de Acción Católica • JOC: Joventut Obrera Catòlica Aquestes són creades per dur a terme una funció evangelitzadora i portar els obrers de nou a l'església. Però aviat els petits grups de catòlics veuen que la realitat social és molt dura, i pretenen denunciar aquesta situació social, cosa que portarà a tensions amb l'església i el poder polític. Així, aquestes organitzacions adoptaran actituds de crítica social i política que les apropa a la militància comunista, i que acabarà amb una col·laboració creixent a la dècada dels 60−70. • Aparició a finals dels 50 de petits grups de caràcter liberal i demòcrata−cristià. Aquests estan formats per gent procedent directament del franquisme que creuen que s'han de buscar formes alternatives al règim. Són d'escassa difusió pública en quant a la seva activitat, però la seva aparició si que ho és, ja que permet mostrar ja petites escletxes en la dictadura. Els diferents grups són: • Unió Democràtica cristiana (progressista) • Democràcia social cristiana (més conservadors) 66

• Unió espanyola (més liberal) 3.4 Canvis i tensions en el bloc governant Al mes de juliol del 1951 trobem un nou govern presidit per Fernández Cuesta, en el qual es confirma un pes important dels membres d'Acció Catòlica, com Martín Artajo, que continua om a ministre de la cartera d'afers Exteriors. Trobarem també a Joaquín Ruiz Jiménez, que ocuparà el Ministeri d'Educació. Paral·lelament a aquest manteniment trobarem en aquest govern del 1951 la incorporació de la Secretari General del Partit Únic, associat una altra vegada a la cartera ministerial abolida l'any 1945 com a moviment tàctic davant el context internacional quan els feixismes foren derrotats. A partir de la Secretaria general del Partit Únic i del Ministeri d'Educació, s'impulsa una certa liberalització cultural, cosa que generarà fortes tensions i que culminarà, com veurem posteriorment, al 1956, amb la destitució del Ministre d'Educació i del president del Partit Únic. Des del Ministeri d'Educació, Ruiz Jiménez, portarà a terme 3 línies d'actuació • Obertura de la política cultural: planteja distanciar−se, moderadament, de la política cultural caracteritzada pel seu caràcter excloent, empobridor de la vida cultural espanyola. La política cultural del primer franquisme es fonamentava en valors de l'Espanya autèntica enfront a l'antiga espanya, excloent així tota la tradició liberal, socialista, anàrquica, és a dir, tot allò identificat, culturalment, amb l'anti−espanya. Aquesta política implica la negació i prohibició de citacions públiques d'autors o personalitats de bona part del segle XIX i principis del XX, contraris a l'espanya tradicional. Aquesta política, el que té com a objectiu, no és canviar radicalment aquesta política, sinó flexibilitzar−la, autoritzant així la circulació de llibres d'autors exclosos fins a aquest moment, produccions culturals procedents de l'estranger, celebració d'actes, publicació de literatura en català, euskera i gallec, etc. Per tant, no té com a objectiu canviar la política, sinó obrir noves possibilitats per tal d'evadir−se de l'empobriment cultural de l'estat. • Recuperació d'intel·lectuals exiliats: Aquesta recuperació s'havia de fer des de l'exili tot i que molts encara hi eren. A partir del 1951, des del Ministeri d'Educació es planteja aquesta recuperació com una necessitat. Es facilitarà així, que els intel·lectuals que vulguin tornar de l'exili tornin assegurant−los−hi una vida normal. També es pretén una recuperació de l'anomenat exili interior. Els de l'exili interior són aquells que tornaran, després d'un breu exili, o aquells que no marxaren i que vivien en marginació o silenci. • Revitalització universitària i de tot el sistema educatiu: La política pretenia obrir nous espais en la vida universitària per dur a terme una activitat cultural més lliure, abans sotmeses a fort control o excloses de la universitat. Així, el que es pretenia a través d'aquestes tres línies era flexibilitzar la política cultural amb la voluntat d'integrar els sectors exclosos i enfortir la dictadura fent−la més dogmàtica, per tal que tingués suports més amplis i variats que permetessin una major força de la dictadura. Des dels sectors que impulsaren aquesta política es creia que aquesta, era possible en un escenari en el qual la dictadura fos més oberta i generosa. Si una de les instàncies polítiques és la que s'impulsa des del ministeri d'educació, una altra és la del Ministeri de la Secretaria General, Aquests porten a terme una política que pretén dinamitzar l'aparell perquè recuperi el protagonisme perdut des de 1945 i perquè pugui influir en la determinació de les principals polítiques preses des de les diferents institucions. Destaquen les propostes i les iniciatives dels intel·lectuals falangistes originaris defensors de posicions molt properes a les que defensa i impulsa Ruiz Jiménez des del ministeri d'educació. Veuen que cal allunyar−se dels plantejaments en política cultural de signe tradicionalista i, per tant, excloent. 67

Aquesta coincidència farà possible la col·laboració del 1951 al 1956 de part important del falangisme i aquests sectors catòlics. Aquesta iniciativa topava amb aquells sectors més integristes, com la d'un grup catòlic integrista, format, en part, per membres de l'Opus Dei. També topava amb la jerarquia eclesiàstica catòlica integrista que s'oposaran a aquesta política. Això portarà a un debat intel·lectual expressat mitjançant publicacions. El debat entre aquells que mantenen unes posicions favorables a la flexibilitat i els que s'hi oposen, comença a principis dels 50 amb una publicació de España como Problema, de Pedro Laín, que deia que l'essència d'Espanya es fonamentava en pocs elements i molts d'altres accidentals i, per tant, canviables amb el temps. Deia que l'Espanya nova i moderna havia d'integrar tot el que havia sigut valuós en la trajectòria espanyola, perquè deia que era part del patrimoni. La resposta catòlico−integrista fou la publicació de España sin Problema, de Calvo Serel, fonamentat amb la necessitat d'excloure tot allò de l'anti−espanya. Tot el que quedava al marge de l'ortodoxa havia de quedar marginat. Una expressió representativa la trobem en Dionísio Ridruejo, amb l'article Excluyentes y Comprensivos, on manifestava moltes d'aquestes actituds de debat (dues posicions presents reaccionario−restauradors i l'altre dels comprensius i integrats). Aquesta situació de debat es tallà bruscament l'any 1956 degut a les conseqüències de la política universitària que va mostrar que posava en perill l'estabilitat de la dictadura. Van haver de fer front a les crítiques dels sectors més reaccionaris i amb sectors universitaris que se li escapaven de les mans. La situació esclata al 1956 amb les protestes a la Universitat de Madrid, provocant, al febrer del 1956, la destitució de Ruiz Jiménez i de Cuesta com a responsables. Amb aquesta crisi es tanca el debat de flexibilització i mostra, a més a més, que era perillós qualsevol política de flexibilització o obertura perquè era molt fàcil de perdre−hi el control. Els mesos que van des de febrer del 1956 al canvi de govern del 1957, estan caracteritzats per les tensions polítiques derivades d'aquests antecedents, per la conflictivitat social en augment i també per la crisi econòmica. Aquí es planteja una discussió oberta entre els que promouen l'economia lliure i els de la falange, que veuen perillosa la política de liberalització perquè debilitarà el paper del Partit Únic. Finalment, al febrer del 1957, en el canvi de govern, la situació s'aclarirà a favor dels tecnòcrates (vinculats a l'Opus Dei), amb Carrero Blanco, els quals tenen una major capacitat d'actuació política. Aquests es caracteritzen per ser: • pel que fa a la religió: integristes • pel que fa a la política: autoritaris • pel que fa a l'economia: modernitzadors En aquest any (1957), des de la Secretari General del Partit Únic, encapçalada pel falangista José Luis Arrese, es proposa elaborar tres lleis per tal d'enfortir el partit: • Llei fonamental • Llei orgànica del moviment • Llei orgànica de prefatura de l'estat (contempla la separació del cap de l'estat i el cap del govern). D'aquestes lleis, dues cauran i només es mantindrà la llei de principis fonamentals, proclamada al 1958 (fotocopia). Aquesta llei té 12 principis on poden trobar−se els elements fonamentals de continuïtat amb els 26 punts inicials de la falange i d'altres diferents o no formulats en les primeres lleis de la falange. En aquesta desapareix qualsevol menció a l'imperi, que a la de la falange originària no cessava de citar−se. També està absent la formulació de Estat Totalitari, que desapareix en aquesta llei de principis fonamentals 68

del 1958. Els altres components dels 26 punts originaris els trobem tots en el text del 1958. En el canvi de govern que es produirà al febrer del 1957, hi ha canvis significatius. Abandonen el govern Martín Artajo i s'incorporen els tecnòcrates vinculats a l'Opus Dei, que agafen les principals carteres econòmiques. Aquest canvi no suposa una pèrdua important dels falangistes, perquè, per exemple, s'incorporarà al govern Solís, com a president del partit. Aquest nou govern farà canvis decisius en política econòmica. Paral·lelament però, també es faran canvis en altre àmbits polítics: • s'adopten un seguit de mesures de reformes de l'administració de l'estat. Hi ha dues noves lleis: • Llei de règim jurídic de l'administració de l'estat (1957) • Llei de procediment administratiu (1958), que fixa els principals circuits de procediments administratius. • adopta mesures per limitar l'intervencionisme • Fa una modificació de la política repressiva (pla legislatiu), per fer més eficaç la repressió. Així, del 1957 al 1960 es portaran a terme un seguit de normes (de vegades contradictòries) amb aquest objectiu: • 1958: es crea un jutjat militar especial per combatre activitats extremistes (obrers, estudiants) • 1959: Llei d'Ordre Públic: té aspectes contradictoris perquè d'una banda sistematitza les accions de caràcter polític (associació il·legal, vagues) i reforça el poder del govern (un governador pot empresonar al marge de l'activitat judicial). D'altra banda, la llei serà exercida per la jurisdicció civil ordinària (treu de les mans dels militars les funcions repressives). No obstant, la jurisdicció continuarà estant a mans dels militars (contradicció). • 1963: es crea el Tribunal d'Ordre Públic que si que tindrà a les seves mans la repressió i quedarà fora de mans militars. No hi haurà però cap mesura de caire democratitzador en les mesures preses en el canvi de govern del 1957. TEMA 4: DEL CREIXEMENT ECONÒMIC A LA CRISI POLÍTICA L'última etapa del franquisme és una etapa molt llarga que va des dels primers anys 60, fins al 1975 (mort de Franco). Les característiques d'aquesta etapa són les següents: • Creixement econòmic continuat, que implica importants transformacions estructurals. • Transformació social important. Hi ha canvis, que transformen la fisonomia dels país. • Llarga etapa d'immobilisme polític • Aparició i extensió de la conflictivitat social i de l'oposició política diversificada. • El creixement econòmic i el canvi estructural és un element destacat als anys 60−70. Es tracta d'un creixement econòmic intens i sostingut, amb fluctuacions. Passem d'una economia de base agrària, a una economia industrial, amb un sector terciari creixent. D'una economia que té característiques pre−industrials a una economia industrialitzada i moderna i que segueix les pautes econòmiques occidentals. Aquest canvi no és conseqüència de la política econòmica adoptada des del govern franquista, sinó conseqüència de la inserció d'Espanya al cicle d'expansió de l'economia internacional, que comença als anys 50. 69

• En aquest context es produeixen importants canvis socials, alguns vinculats als canvis econòmics: hi ha un canvi en la distribució de la població activa ocupada (de l'agricultura a la indústria). Cal destacar també un important augment demogràfic. Es produeix una important mobilització de la població espanyola degut als fluxes migratoris interns i externs. Hi ha gent que va del camp a la ciutat i també gent que marxa a països europeus tan de la CEE com de la resta de països europeus. Els canvis tenen un caràcter més complex: hi ha un augment de la capacitat de consum, i una conseqüent millora de vida, cosa que implica modificacions de les condicions de la vida quotidiana. La societat espanyola penetra en l'anomenada societat de consum . La permeabilització de les fronteres per l'emigració i pel turisme, implica la penetració de noves pautes socials i culturals que incideixen a les activitats socials i polítiques del país. Estem doncs davant uns canvis socials diversos que, entrellaçats, configuren un canvi social de gran entitat. Els elements que caracteritzen la societat espanyola canvien completament. • La limitada modificació de les estructures polítiques davant aquests canvis socials, fan que encara es vegi el sistema polític més immòbil. En aquest període, Franco, cada vegada de més edat, segueix concentrant tots els poders, sense canvis. Segueix existint un Partit Únic, unes organitzacions de control social, continua existint un aparell repressiu que modificarà la seva actuació segons el que convingui, en definitiva, tenim un manteniment de les peces bàsiques del franquisme inicial. Hi ha però algunes propostes d'introduir canvis. Mai hi ha però una proposta de canviar el règim, són propostes limitades, que volen mantenir intacte el règim inicial. Només pretenen adaptar el règim a la situació. Moltes propostes no s'acaben mai de concretar. Entre els elements destacables a l'hora de situar els canvis polítics, n'hem de subratllar 3: • canvi legislatiu que afecta a la premsa i als mitjans de comunicació: es crea la Llei de Premsa (1966), que substitueix a la del 1938. Això no implica llibertat de premsa, però si modificacions en alguns aspectes molt rígids. • Promulgació, al 1967, de la Llei Orgànica de l'Estat , l'última llei fonamental de la dictadura. Aquesta intenta assegurar la continuïtat institucional política del règim en un futur en el qual desapareixerà la figura de Franco. • Al 1969 té lloc la designació de Joan Carles de Borbó com hereu de Franco com a futur cap d'estat. La designació està sotmesa prèviament a un jurament de fidelitat al règim. A partir dels anys 70 desapareixeran les propostes de certa entitat de canvi, perquè cada vegada més, estem davant una societat que contesta obertament contra la dictadura • Als anys 60−70, amb fluctuacions però amb tendència a l'expansió, la societat espanyola desenvolupa uns moviments socials diversos i intensos. La societat espanyola s'anirà fent cada cop més conflictiva en el seu conjunt, amb diferents formes, que aniran agafant força arribant a comportar greus tensions socials. Hi ha un moviment obrer, però també un moviment estudiantil universitari, així com l'aparició dels conflictes urbans/veïnals, vinculats al creixement de la ciutat. També trobem una conflictivitat cívico−cultural al voltant també de l'església catòlica, obrera o veïnal, però, que té característiques pròpies. Serà en aquest marc on s'incrementarà l'oposició política a la dictadura que és vertebrada pel partit comunista, però on hi ha també altres grups més diversos. Aquests seran perseguits per l'aparell repressiu franquista, però cada vegada tindran més força en la societat en general.

70

4.1 Canvis socio−econòmics A la dècada dels 60 principis dels 70, els indicadors més importants disponibles pel que fa a l'economia són clars: del 1961 al 1974 la taxa mitjana de creixement del PIB va ser del 7%, creixement excepcional en la trajectòria econòmica espanyola pel nivell assolit. Cal però tenir en compte que aquest és un promig per un període molt llarg de gairebé 15 anys. En aquest període mateix, al creixement del PIB a altres economies occidentals és més baix. Per exemple: Gran Bretanya, és de 2'6, la república Federal Alemanya, de 3'8%, Itàlia de 4'6% i França del 5%. Aquest creixement no és uniforme sinó de promig. Passa per diferents etapes, essent, per tant, un creixement irregular. Les diferent etapes són: • 1960−1965/66: fort creixement, expansió intensa de l'economia espanyola. Es manté la política de liberalitzar l'economia, tot i que als últims anys hi ha nous elements d'intervenció diferents als anteriors . El més important és l'adaptació política de planificació indicativa que es caracteritza perquè la planificació econòmica és de seguiment obligatori i és indicativa pel sector privat. • A partir del 1967 fins al 1969 hi ha una desacceleració del creixement. El creixement es manté però es desaccelera. Els contemporanis tenien la percepció que entren en un cicle de crisi. No és així. El creixement es manté però en un nivell més baix que als anys abans. • A partir del 1969−70 es recupera al creixement fins al 1974 molt intensament. Assoleix els seus màxims també al conjunt econòmic internacional. Aquesta etapa es frena a partir del 1973/74. La crisi econòmica es manifesta internacionalment, ja que incrementa el preu del petroli que serà un factor desencadenant Aquestes sub−etapes demostren que aquest creixement presentà irregularitats i per aquest fet, el PIB és molt indicatiu ja que alguns anys supera el 10% i d'altres no supera el 5%. Per tant, hi ha fluctuacions intenses en el creixement de l'economia espanyola. Què explica aquest creixement? Aquest creixement sostingut i intens i amb transformacions en la societat, l'expliquem així: La distància entre l'economia espanyola i la dels països europeus més propers era molt distant, conseqüència d'una diferència històrica vinculada a les diferents pautes d'industrialització i transformació econòmica, però sobretot era conseqüència dels 10−25 anys anteriors, amb la guerra civil i amb la trajectòria econòmica des de 1939 a 1959 amb les corresponents polítiques econòmiques. Aquesta diferència no era tant gran als anys 30, però als 60 es va fer més notable. Espanya tenia doncs un retràs històric molt important. El perfil que oferia l'economia espanyola a inicis dels anys 60 era una economia amb un perfil agrari que ocupava la major part de la població activa, un sector industrial petit i un sector terciari més vinculat a l'activitat tradicional que moderna. L'economia presenta uns nivells baixos de productivitat, condicionats per la disminució de la producció en el sector primari i especialment en l'agrícola (bàsicament cerealista). Aquesta economia es manifesta acompanyada d'uns ingressos molt baixos dels que viuen d'aquesta agricultura, cosa que determina la limitada capacitat de consum que opera com a obstacle per aconseguir un creixement del sector industrial, donada la limitada demanda interior. El sector industrial també presenta una disminució de la productivitat. Les màquines són obsoletes, les inversions són limitades i també ho és el mercat interior. En aquestes circumstàncies, hi ha un transvasament de la població de l'agricultura a la indústria, que podia generar un creixement econòmic intens. Els antics agricultors augmenten la seva capacitat de consum 71

estimulant l'activitat en el sector secundari i terciari. La disminució de la població dedicada a l'agricultura, incentiva a la modernització per tal d'incrementar la seva productivitat i millorar els ingressos dels agricultors. Perquè això es donés efectivament calia que hi hagués unes condicions imprescindibles: • calia que existissin els capitals suficients per obrir un procés d'inversió en la indústria i en serveis. • Disposar de tecnologia més eficient i productiva per desenvolupar les perspectives en el sector secundari i terciari sense perjudicar la balança de pagament. • Era necessari que l'economia espanyola tingués una mínima capacitat exportadora en la indústria i serveis (turisme inclòs). • No existència d'obstacles que dificultessin els processos d'inversió en les diferents activitats econòmiques. Aquestes condicions van donant−se des d'inicis dels anys 60 afavorint aquest creixement econòmic. Si aquests es donaren foren per un únic factor: el creixement de l'economia mundial d'Estats Units i, sobretot d'Europa. El creixement de les economies europees especialment, fa que hi hagi més demanda de béns i serveis (turisme) espanyols, que va fer possible un flux intens i continuat de divises que feu possible, a la vegada, l'adquisició de tecnologia per dinamitzar el creixement econòmic en general. També el creixement econòmic dels països europeus fa possible un flux d'emigració a l'exterior, cosa que implica una disminució de la població activa i, per tant, una disminució de l'atur. Això també comporta una altre flux de divises ja que els que han marxat fora envien diners a les famílies que tenen a Espanya Tot aquest creixement internacional i europeu fa possible l'existència d'un gran volum de capitals disponibles per ser invertits a Espanya. Així, la insuficiència del sector espanyol per obrir un cicle d'inversions, es veurà compensat per les inversions exteriors. Les inversions van ser facilitades per la nova legislació d'obrir les portes a aquestes inversions amb pocs condicionants. Aquest creixement té uns costos socials importants, com per exemple la migració o els costos ecològics (món turístic destrueix espais naturals), entre altres. El creixement econòmic es concentra bàsicament en 4 sectors, que constitueixen els principals motors de l'economia espanyola: • indústria metal·lúrgica i elèctrica: el creixement en les indústries productores de béns de consum duradors (cotxes, aparells elèctrics) és molt fort i notablement important per poder disposar d'aparells que fan canviar les capacitats de moure's i també les de l'organització domèstica. • Sector químic: Les indústries químiques vinculades a la indústria bàsica (fertilitzants, combustibles, farmàcia) i també la vinculada a béns de consum (plàstic, detergents, fibres artificials) pateixen un important creixement. En aquestes dues anteriors es concentra la major part del capital, exterior invertit. La indústria química és la que més en rep: al 1962, un 60% de les inversions anaven a la química i el 17% a altres indústries. Uns 10 anys més tard, la indústria química era la més elevada, encara que era una mica inferior a la del 1962. • Sector turístic: L'any 1960 visiten Espanya 6 milions de persones. Al 1965 són ja 14 milions, al 1970, més de 24 i al 1973 la xifra arriba als 34 milions de persones. Això genera una activitat econòmica múltiple, sobretot als anys inicials ja que s'han de crear noves infrastructures necessàries perquè el sector es desenvolupi: millorar el transport, les comunicacions, construcció d'hotels, instal·lacions diverses, etc.

72

Durant molts anys, la creació i construcció d'aquests serveis genera múltiples impulsos a l'economia espanyola. • Sector de la construcció: aquest és un sector vinculat al turisme i al fenomen urbanitzador., que ha de construir els habitatges pels immigrants i naus pel nou sector industrial. El paper de la política econòmica seguida durant aquests anys tingué uns efectes concret. Per exemple, el Pla d'Estabilització en si mateix, no fou un element que fes possible aquest creixement sostingut, sinó que fou responsable d'eliminar alguns obstacles que impedien aquest creixement. La majoria d'historiadors i economistes, creuen que les polítiques tingueren efectes perversos perquè afavoriren les malformacions en l'economia espanyola que es mostrarien en acabar aquest creixement i que vingué amb la crisi dels 70. No es pot imputar, per tant, a les polítiques econòmiques el miracle del creixement econòmic, sinó que, contràriament, van ser negatives a mig termini. Des de 1960, s'introduí l'opció per una política de planificació indicativa que, pel que fa al creixement econòmic, poc hi contribuí, però que, en canvi, comportà l'adopció de polítiques específiques que van tenir un impacte en l'economia espanyola, en general, força desfavorable, escàs i, més aviat força negatiu. La planificació indicativa està feta des de l'estat i que indicava la política a seguir a nivell particular, privat. Podem agrupar les polítiques que es van desenvolupar en: • Política d'accions concertades: que eren accions concertades entre l'administració i el sector privat. Aquest conveni donava avantatges fiscals, crèdits oficials, subvencions directes, etc., al sector privat per tal d'assolir allò que estava establert dins de la planificació indicativa. Això, en principi, hauria pogut funcionar bé, però al seu voltant es va anar creant una activitat especulativa que determinà que, sectors empresarials relacionats amb les institucions polítiques, podien obtenir ajudes únicament per la seva proximitat a aquestes institucions. Així, l'anàlisi posterior d'aquesta política ha arribat a la conclusió que aquesta política va ser ineficaç perquè era inútil o innecessària. Innecessària perquè l'activitat que es volia estimular no necessitava estímuls, i si es donaven subvencions, etc., només s'incrementava el benefici empresarial. Inútils perquè algunes iniciatives es feien només per la possibilitat d'obtenir recursos però a mig termini feien fallida. Això no vol dir que totes fossin inútils o innecessàries, però si que ho van ser en la seva gran majoria. • Política de pols de desenvolupament: Tenia com a objectiu evitar que el creixement generés excessius desequilibris territorials. Des de l'administració s'establiren les zones i també una sèrie d'avantatges per aquells empresaris que volguessin posar la seva empresa en aquestes zones marginals. Això fou insuficient i ineficaç ja que es van fer inversions estructurals però, en general, van ser insuficients perquè tingués una certa atracció per la instal·lació d'empreses i per a l'obtenció de beneficis. Així, molts projectes es feien sense previsió a llarg termini. Això demostra que la fixació per diversificar la indústria sense una bona infrastructura era un error. • Intervenció en el mercat financer: Consistia en contemplar l'accés al crèdit a empreses privades o públiques amb unes condicions favorables, privilegiades. Això implicava el benefici de certs empreses deixant−ne altres de banda. Aquesta és una política molt semblant a la política d'accions concertades i va 73

desenvolupar−se com una línia addicional i fa afavorir a aquelles empreses amb unes millors condicions administratives. • Política aranzelària: La major part dels estudis conclouen que durant aquest període (60), va haver−hi una alta protecció que va tendir a disminuir amb el pas del temps. Destaca sobretot, que va ser una política que presenta forts desequilibris que s'expliquen, exclusivament, per la capacitat de determinats sectors de l'economia per assolir la forma de protecció davant les polítiques estrangeres. • Política de l'Institut Nacional d'Indústria: L'INI va ser creat a principis de la dictadura per desenvolupar la política autàrquica del règim . La desaparició d'aquest tipus de política, que no va acabar amb la desaparició de l'INI, va comportar però una modificació d'aquest, el qual va començar a treballar sobre nous paràmetres. Com a criteri manté de l'època inicial el paper de suplir la falta d'iniciativa del sector privat en activitats considerades necessàries pel sector polític. Durant els anys 60−70, l'INI va desenvolupar una política que va fer créixer el desenvolupament del sector privat, cosa que no fa afavorir al sector públic. Va ser una política al servei del sector privat. De manera habitual, quan una empresa d'una certa entitat (mitjana) tenia dificultats, l'INI comprava l'empresa compensant al propietari. Seguidament, l'INI, sanejava l'empresa. Si aquesta no tenia interès passava al sector públic, però si en tenia, passava al sector privat un cop sanejada. En aquest moment no hi ha cap tipus de debat sobre la política econòmica. És acceptat que el creixement econòmic va ser conseqüència del creixement exterior, de la disponibilitat de capitals estrangers, del fenomen turístic, de l'emigració cap a l'estranger, de les mesures que van proporcionar un canvi industrial. Va ser però un procés completament al marge de les polítiques adoptades pel règim. Per contra, la política econòmica aplicada des de les instàncies del govern, van mostrar insuficiències i aspectes negatius que agreujaren la crisi econòmica que s'inicià a partir del 1974. Canvis Socials La distribució sectorial de la població activa és l'expressió dels canvis econòmics estructurals i dels canvis socials. El 1942, un 42% de la població estava ocupada en el sector primari. Al 1975, el tant per cent ha baixat fins al 21%. En comparació amb les economies europees era, en canvi, un tant per cent força elevat. Pel que fa a la població activa ocupada en el sector secundari, incrementa fins al 38% l'any 1975, del 32 % que trobàvem l'any 1960. Referent al sector terciari, passa del 26 al 41%. En aquesta classificació, el sector terciari inclou el sector dels transports (en altres casos el transport es situa al sector secundari). Dins el sector secundari creix més la indústria manufacturera, vinculada als béns de consum i també al sector de la construcció. I pel que fa al sector terciari, es centra en els transports i comunicacions i en el comerç. Aquest canvi en l'activitat sectorial de la població activa, comporta un canvi en la mateixa estructura social espanyola: hi ha una disminució del nombre de camperols i un augment dels treballadors industrials i del sector terciari. Les classificacions professionals són clares a l'hora d'indicar aquesta 74

transformació social: • 1960: treballadors del camp (jornalers agraris)= 39'8% de la població activa. • 1975: treballadors del camp (jornalers agraris)= 10% de la població activa. Això ens porta a unes conclusions: ens permet situar la disminució de la població activa primer en el grup dels assalariats. Aquesta caiguda és espectacular. La disminució de població activa a l'agricultura afecta als no propietaris. • 1960: treballadors industrials = 32% de la població activa. • 1975: treballadors industrials = 48'4% de la població activa. S'ha produït doncs un creixement intens de la classe industrial. Ha aparegut una nova classe industrial, també jove pels seus components (emigrants del camp). • 1960: treballadors administratius del sector secundari i terciari = 5'8% pobl. activa. • 1975: treballadors administratius del sector secundari i terciari = 13% pobl. activa. Estem davant una transformació important, amb una classe obrera àmplia, no distribuïda equilibradament, però no concentrada. Trobem la desaparició o disminució dràstica dels jornalers amb un ideari socio−polític important que s'havia mantingut als anys 30. El canvi afecta també al sector serveis en la mesura que es produeix una transformació interna en la disminució de les activitats de serveis tradicionals, que pràcticament desapareixen, donant pas a noves activitats vinculades al sector serveis com és el turisme. Hi ha també un canvi important que afecta a l'empresariat industrial com a conseqüència de l'aglomeració de la indústria. Hi ha un creixement del petit industrial a partir de les necessitats derivades de les grans empreses (automòbils, etc.) .És a dir, que hi ha un augment dels treballadors autònoms vinculats a la indústria. Aquests canvis es produeixen en un context d'altres canvis com és l'augment demogràfic intens. La societat espanyola està immersa en un creixement demogràfic absolut: els 30'5 milions d'habitants de l'any 1960, es converteixen en 36 milions l'any 1975. Aquest increment és però inferior al creixement real perquè són anys en els quals es produeix un flux emigratori important. Aquest és un creixement natural basat en l'increment de la taxa de natalitat. La taxa de mortalitat disminueix i es produeix un creixement natural molt elevat Entre 1961 i 1965 es on trobem la taxa més elevada de creixement de la població. És interessant la taxa de mortalitat infantil ja que disminueix considerablement: al 1960 trobem un 39'9%, xifra que disminuirà al 1970 amb un 16%. El creixement de la població va acompanyat d'una mobilització de la població, tant interior com exterior. En relació a això, s'ha de parlar del fenomen d'urbanització que es produeix en la societat espanyola. Hi ha una disminució de la gent que viu en municipis petits, i augmenta als mitjans i grans: Pel que fa a la població que viu en municipis de menys de 5.000 habitants: • 1960: 28% de la població • 1981: ha disminuït fins al 17%

75

Referent a la població que viu en municipis d'entre 5.000 i 50.000 habitants: • 1960: 35% de la població • 1981: 31% de la població Finalment, pel que fa a la gent que viu a municipis de més de 50.000 habitants tenim que: • 1960: 35% • 1981: 51% Aquest procés va provocar un procés d'immobilització de la societat en les províncies. La migració interior és una migració de caràcter interprovincial. Entre 1961 i 1970, 34 províncies espanyoles tenen un saldo migratori negatiu. D'aquestes 34, 23 perden població en termes absoluts (tenen menys població que al 1960). I, finalment, de les 23, 18 ja havien perdut població a la dècada anterior. Aquestes províncies representen una àrea àmplia i no hi ha províncies costaneres, sinó que són, majoritàriament, províncies centrals. Les províncies que tenen un saldo positiu migratori i on es concentra doncs la majoria de la població és a : País Valencià, Saragossa, Madrid (+690.000), País Basc, Catalunya (Tarragona, Barcelona, Vic, Girona)(+720.000) i les Balears. Les pèrdues més importants de població durant els anys 60 es produeixen a: Andalusia (−800.000 persones), a les dues Castelles (−900.000), a Extremadura (−400.000). Aquest fenomen va acompanyat d'una mobilització exterior. Cal tenir en compta que, durant els anys 40, el flux migratori havia desaparegut degut a la guerra mundial. El saldo migratori exterior dels anys 50 és d'unes 330.000 persones. Aquesta xifra incrementa als anys 60 amb més d'1.400.000 persones que es distribueixen de la següent manera (xifres no exactes): França = 600.000; República Federal Alemanya = 450.000; Suïssa = 167.000. També en trobem a Gran Bretanya, Bèlgica i Holanda. L'any 1975, el total és de 220.000 persones i a la segona meitat dels anys 70, el flux migratori desapareix. La societat espanyola viu altres canvis vinculats a la capacitat de consum i a la millora del benestar. L'increment dels salaris entre 1964 i 1975 està al voltant del 90%. Aquest increment fa que augmenti la capacitat de consum de la població espanyola. Els ingressos dels treballadors s'incrementen més perquè hi ha altres vies paral·leles com pot ser la pràctica del treball extraordinari (hores extres). A les grans ciutats es situa entre 12−14 hores diàries. També hi ha una intensificació del treball amb el sistema d'organització del treball que es compensa amb incentius salarials. Això implica un augment de la capacitat de consum que millora les condicions de vida i els recursos d e la producció industrial. L'any 1958, cada persona es gastava en alimentació un 54% dels ingressos familiars, un 13% en vestit i la resta en despeses vàries. Al 1974, el 38% a alimentació, el 7'7% al vestit i el 31'6% a la resta. Pel que fa a les despeses no indispensables, al 1958 eren d'un 17% i al 1974 augmenta més del triple. Això 76

modifica l'estructura en la distribució del consum. Tot un seguit de canvis, alguns vinculats al consum, completen un quadre de canvis socials importants. Alguns d'aquests canvis són la disponibilitat de béns de consum: el 28% de les cases disposava de frigorífic l'any 1963. L'any 1973, la xifra havia pujat fins al 33%. Aquests canvis tenien efectes sobre la vida domèstica. Hi ha altres canvis que afecten a la sociabilitat com és el fenomen de la Televisió, que té una notable importància en els canvis de comportament. D'altra banda, la televisió implica un accés directe al coneixement de molts més problemes que eren desconeguts per gran part de la societat espanyola. L'automòbil també té incidència pel que fa al canvi dels espais i de les formes de sociabilitat. Tots aquests canvis tenen influència pel que fa als canvis de valors. La dictadura no ho pot evitar. Es produeixen així trencaments generacionals intensos i de gran transcendència socio−política. Tots aquests canvis tindran una gran transcendència política. Trajectòria franquista des de 1964 fins 1975 Trobem diverses sub−etapes que expliquen la trajectòria del franquisme des de 1964 fins a una crisi final que acabarà amb la legalitat i les institucions de la dictadura. Aquestes etapes presenten elements continuadors i també d'altres de distintius: • inicis 60−1969: acaba amb la crisi interna governamental amb les tensions socio−polítiques intenses. • 1969−1973: diferenciació a partir del canvi governamental. Al juny 73 s'escull com a cap de govern a Carrero Blanco que l'ocuparà 6 mesos (morirà atemptat ETA). • 1974−1975: acaba amb la mort de Franco. 1) Inicis 60 fins 1969: als inicis dels 60 i la primera meitat de la dècada, la dictadura viu una etapa feliç i això és així perquè conserva, de forma plena, els seus suports i, a més a més, obté un element addicional procedent dels canvis econòmics i de l'increment econòmic, millorant el benestar social general. En aquesta mateix escenari, també hi ha elements d'ombra que assenyalen que a curt termini sorgiran signes d'empitjorament en la dictadura. La dictadura continua tenint els mateixos suports: • classes burgeses: és un suport renovat a partir de la capacitat d'adaptació socio−econòmica del franquisme • classes mitjanes: té un suport de franges àmplies, tot i que hi ha sectors on, en anys anteriors, hi comencen a aparèixer signes d'oposició. Malgrat això, el suport continua essent ampli. A més, el suport s'ampliarà en termes qualitatius. • Classe treballadora: la millora de les condicions de vida ajuden a disminuir les hostilitats d'etapes anteriors. • Continua mantenint el suport constitucional gairebé intacte: trobem aquí l'incondicional suport de les forces armades. Pel que fa a l'església catòlica, a inics de la dècada, la dictadura continuarà tenint un suport important, però els dissidents comencen a ser cada cop més nombrosos. • Manté també els suports exteriors. Quan al 1973 finalitza el període dels tractats entre Espanya i els 77

Estats Units, es procedeix, sense cap problema, a la renovació de dit tractat. El 1964 fou un any triomfal per la dictadura. Es compliren en aquest moment 25 anys de la fi de la Guerra Civil, fet que la dictadura va voler commemorar. Al llarg del 1964 es dugueren a terme actes de tot tipus per celebrar el que s'anomenà : 25 AÑOS DE PAZ. En dites actuacions es posava de manifest la capacitat i lideratge de Franco per dur a terme aquest procés, la desaparició de tensions socio−polítiques, el creixement econòmic, etc., mitificant així la situació de benestar que es vivia en aquell moment. Fins i tot va fer−se una pel·lícula titulada: Franco, ése hombre. La televisió, que creixia en aquell moment, fou utilitzada de forma molt intensa per fer propaganda d'aquest fet. Aquesta situació va començar a canviar a partir de la segona meitat dels anys 60. La situació del 1969 és ja completament diferent de l'anterior. Ja es poden començar a apreciar intenses tensions socials, que constaten la perspectiva de que l'acostament d'Espanya a la CEE era gairebé impossible. A més a més, quedar −ne al marge, tenia efectes negatius de caire econòmic Finalment, la participació d'Espanya a la CEE va ser negada. Al 1969 han aparegut tensions internes dures que provoquen una crisi governamental. Al 1962 trobem un canvi governamental que és important pel fet que a partir de la formació d'aquest nou govern, hi ha ja diferències importants, noves perspectives. Es consolida en aquest govern el pes del sector tecnòcrata (franquistes amb contacte amb l'Opus Dei), que controlen el ministeri d'hisenda, el de comerç, el d'indústria Hi ha també un manteniment del sector falangista on tindrà un creixent protagonisme José Solis (cap del partit Únic), que concentra la secretaria general del partit i també és cap sindical. S'incorpora com a nou ministre d'Informació i turisme Manuel Fraga, que serà una figura molt activa. En aquests moments, es nomena per primera vegada un vicepresident dins el nou govern , lloc que ocuparà Agustín Muñoz Grandes, que inicià la seva carrera com a cap de la División Azul. Fou un important militar falangista. Tenim per tant un govern amb en el qual les posicions tant tecnòcrates com falangistes es veuen consagrades. Els sectors carlins i el sector polític catòlic tindran menys força, però, tot i així, hi haurà algun representant important en aquest nou govern. Un exemple serà Castiella Fins al 1969 no hi haurà modificacions. Al 1962 és necessari, degut a la situació, que hi hagi ministres entesos en economia. Així Carrero introduirà homes dels seus (tecnòcrates) al govern .La gran decisió serà col·locar dins el govern, al 1965, a Laureano López Rodó que ja havia tingut posicions claus al govern del 1956. Havia estat fins aquell moment secretari de Carrero. Aquest tindrà la Comissaria del govern i serà un ministre sense cartera. Aquest canvi pot interpretar−se com avantatjós pel sector tecnòcrata. Al 1967 hi ha una cessió: la de Muñoz Grandes i l'accés de Carrero Blanco que arribarà a exercir com a cap de govern. A partir del 1962 apareixen a l'acció política governamental propostes de canvi a les institucions a partir de la consideració que els canvis econòmics exigeixen un ajustament. S'utilitzarà el concepte apertura o aperturisme. Aquest llenguatge en una dictadura s'ha d'acurar molt perquè pot ser que una paraula no 78

signifiqui sempre el mateix. Pel que fa a bona part de la dècada dels 60, la gran majoria de la historiografia diu que la majoria de la classe política pot utilitzar−se o bé el concepte d'aperturista o el d'immobilista: • Aperturista: • si s'entén aquells que estan d'acord en introduir canvis. • si s'entén aquells que estan a favor de canvis de signe democratitzador En la primera, si que ho són la major part, però la segona no. • Immobilista: • no tocar res de les institucions • no voler tocar cap peça essencial del sistema polític. Tenim que la primera no hi ha ningú que no ho faci però la segona segur que no hi haurà gaire gent. Podem parlar de 2 línies d'iniciativa política: • articulada al voltant del Movimiento del Partit Únic, però que va més enllà amb José Solís. En aquesta línia hi participa també Fraga. Castiella també hi participa, tot i que amb matitzacions. • Tecnòcrates: amb Laureano López i Carrero Blanco. Per aquests sectors, el creixement econòmic ha d'anar acompanyat d'un desenvolupament polític, per adaptar les institucions franquistes a una societat que està canviant vers una modernització i així assegurar llur estabilitat. La proposta encapçalada per Solís, i d'acord amb la resta de membres, s'havia de fer: • potenciant la representació orgànica de les institucions polítiques a partir de la trilogia: família−municipi−corporacions. • Institucionalitzar les tendències del moviment, establir unes associacions polítiques dins del moviment. Això es coneixerà com a contrasts de parceres • Planteja una potenciació de l'organització sindical. Flexibilització de la informació i de la cultura en general, tot i que confirma la Llei de Premsa. Aquesta proposta de Solís, bàsicament feta des de l'aparell del Moviment, tot i que té molt suport, trobarà també resistències en els sectors tecnòcrates i també dins aquells sectors que estan en contra de canvis per petits que siguin. Pel sector tecnòcrata, allò que es veu amb menys gràcia és la consolidació o enfortiment del sindicat. La proposta tecnòcrata va unida a la previsió de futur, ja que Franco és una persona gran i comença a haver−hi ja la pregunta: Després de Franco que? Doncs la resposta de José Solís Ruíz amb el recolzament de bona part del Moviment i de l'organització sindical, deia que: después de Franco las instituciones las Cortes orgánicas, el Movimiento Nacional, la 79

Organización Sindical, eventualmente la Monarquía. Pel sector tecnòcrata, en canvi, diu que després de Franco la monarquia. Aquesta havia de ser autoritària i no constitucional. Aquest desenvolupament polític el veien en part perillós i en part necessari . Creien que la clau del futur polític residia també en un desenvolupament econòmic sostingut que permetria assegurar l'estabilitat política, així, no caldria una preocupació política. Les diferències entre ambdós sectors eren prudents i limitades, però amb el temps, les tensions van augmentar de forma notable, accentuant−se les tensions de caire personal. S'ha de considerar que aquestes dues línies no eren impermeables, així també dins de cada sector hi havia actituds més decidides als canvis i d'altres més reticents. Les accions polítiques materialitzades serien algunes lleis com per exemple la de l'any 1966, fruit d'una iniciativa d'informació per part de Fraga, i amb el suport d'altres sectors, s'aprova una nova Llei de Premsa i impremta que proclama com a principis fonamentals la llibertat d'expressió que quedarà restringida. En aquesta llei de premsa del 1966 passa gairebé el mateix que amb la del 1945 del Fuero de los españoles on hi havia moltes aspiracions i assegurances de llibertat, però que després no en tingueren cap. Els límits d'aquesta llei de premsa van ser el respeto a la verdad y a lo moral. La Llei de Premsa eliminava la censura prèvia i es mantenia la censura voluntària, és a dir, si un no sabia el que es censurava, podia portar−ho abans al censor. Les publicacions privades podien designar lliurement els seus directors. La llei establia a més un quadre de sancions de caràcter administratiu al marge de les sancions penals, com per exemple les sancions econòmiques, la suspensió de diaris, etc. Els anys següents la Llei de Premsa ocupà una posició central en la vida política perquè significà el pas d'una censura invisible a una visible, fet que complicà les coses. Aquesta situació va ser un element addicional de tensió interna dins la classe política que alimentà la crisi interna. Aquesta llei es suspèn vàries vegades i sovint, només de forma parcial. Al 1967 és aprovada la Llei de llibertat religiosa, que manté el caràcter catòlic de l'estat, l'obligatorietat de ser catòlic per accedir a càrrecs públics, etc. Aquesta llei estava condicionada per l'església catòlica, però era una llei no de llibertat sinó de tolerància. Fou aprovada després d'haver estat bloquejada diversos cops. L'integrisme d'alguns sectors governamentals anava més enllà de propostes polítiques perquè disposava del suport de la jerarquia de l'església catòlica. Una de les peces més importants és la promulgació, al 1967, de la Llei Orgànica de l'Estat, que pretenia culminar la institucionalització del franquisme reafirmant els principis del Movimiento Nacional i establir clarament les relacions dels diferents òrgans de l'estat omplint alguns buits que havien quedat. Aquesta llei pretenia resoldre la situació per assegurar el futur de la dictadura després de la mort de Franco. La llei establia, pensant en el futur, la separació del cap de l'estat i del cap de govern, tot i que Franco va continuar essent−lo fins al 1973. El consell del regne presenta una llista amb tres noms per presentar−los al cap de l'estat i aquest haurà de triar−ne un dels tres per ser cap del govern. Aquesta Llei, també modificava la llei constitutiva de corts introduint nous procuradors. S'amplia la composició amb la creació de 108 nous escons de procuradors ( s'havien d'escollir dos procuradors familiars 80

de cada província escollits entre els caps de família i les dones casades). La llei establia també una reorganització del Consejo Nacional del Movimiento, que permetia la possibilitat d'associacions polítiques dins del Movimiento. La llei també va desenvolupar un mecanisme per assegurar el caràcter immutable de les lleis fonamentals: el Recurso de Contrafuero: que tenia com a funció paralitzar qualsevol temptativa que fos contrària a les lleis fonamentals del règim. La llei va ser portada a referèndum l'any 1966 i va ser aprovada com a conseqüència van trobar−se, al 1967 amb la Llei de Representació Familiar, que organitzava la figura del governador general. També es va restablir l'associacionisme polític dins la Llei orgànica de l'estat. Al 1969, s'aprova l'Estatut d'Associacions d'opinió pública estatal, que permetia la formació d'associacions dins del moviment (sempre que actuessin en el marc de les lleis fonamentals). A partir de l'aprovació, van formar−se associacions del sector més dretà dins del Movimiento. Pel que fa a la política laboral, destaquen: l'aprovació, al 1962 d'un decret sobre els conflictes col·lectius. Admetia els conflictes d'interessos entre patrons i treballadors. Es feu un procés administratiu de conciliació per resoldre aquests conflictes. Una segona modificació és la del Codi Penal del 1966, que reserva la condició del delicte de sedició en cas de vaga. Aquesta quedava en mans de les autoritats. Aquest canvi s'ha interpretat com una legalització de les vagues per motius econòmics, però això no és així, perquè només ha dictat un edicte de sedició, però això no significa que les altres vagues siguin acceptades. En el pla sindical, destaca la creació, al 1965 de noves estructures de caràcter horitzontal dins l'Organització Social Espanyola. Aquests són uns organismes de treballadors i empresaris per separat: • Consell d'empresaris • Consell de treballadors L'any 1966 hi ha eleccions sindicals i locals d'empreses (enllaços sindicals escollits pels treballadors). Foren unes eleccions promogudes des de l'organització sindical per aconseguir una major dinamització dels sindicals Es fan amb un gran desplegament de propaganda i hi ha una altíssima participació donat que no hi havia restriccions de candidatures (Votar al mejor). Això va sortir malament al franquisme ja que es van donar moltes facilitats i es van presentar tantes candidatures, moltes d'elles contràries als sindicats, que va implicar l'elecció de representants polítics antifranquistes, contraris a les organitzacions sindicals existents. Tot això passa ja en un moment en el qual la tensió social va en augment. Al 1969 té lloc la designació de Joan Carles de Borbó com a successor polític de Franco. Aquesta era una decisió previsible, perquè les alternatives existents tenien molts més problemes que avantatges i aquesta opció, era, en definitiva, la més viable. La política repressiva no es modifica substancialment i aquest període comença i acaba amb les mesures repressives de l'any 1961. Al 1963 hi ha una successió de vagues en la mineria asturiana que comporten una violència molt important i serà una tornada a les pràctiques dels primers anys del franquisme.

81

La dura repressió també es veu al juliol de l'any 1962, any en el qual té lloc una reunió a Munic ( a l'exili) d'una àmplia representació de l'oposició política espanyola al franquisme, que va ser batejat amb la denominació de «contuberni de Munic». Al 1962 el govern espanyol havia presentat la sol·licitud oficial per l'obertura de les negociacions amb la Comunitat Europea i quatre mesos més tard, l'oposició interior i la de l'exili, de signe demòcrata−cristià, liberal, social−demòcrata i socialista, va propiciar l'aprovació d'una resolució que considerava l'associació o adhesió a la CEE a l'establiment d'institucions democràtiques. La resposta franquista va ser fulminant, el dia 8 juny el govern va suspendre en el territori espanyol l'article 14 del Fuero de los Españoles, relatiu a la llibertat de residència i els participants que retornaren a Espanya van ser detinguts i desterrats; altres van optar per l'exili. Els medis de comunicació van desencadenar una virulenta campanya contra els participants en el denominat contubeni de Múnic Altres mostres de la dura repressió són les que tenen lloc l'any 1963. Aquest any, la repressió franquista va originar un episodi de notable repercussió pública, en l'anomenat Cas Grimau. Al Novembre del 1962 va ser detingut per la policia el dirigent del PCE Julián Grimau. Torturat brutalment va ser jutjat el 18 d'abril del 1963 en un consell de guerra que el va condemnar a la pena de mort per uns fets suposadament ocorreguts durant la guerra civil. El 20 d'abril Grimau va ser afusellat; Franco va ignorar les peticions de clemència que li arribaren de tot el món i de personalitats molt dispars. Fraga va ser l'encarregat de justificar aquesta execució, arribant a declarar que Grimau era un assassí repugnant. Les protestes internacionals expressen que el franquisme finalment introdueixi una modificació de la repressió creant un Tribunal d'Ordre Públic (TOP) per ocupar−se dels delictes polítics. Aquest serà un dels instruments governamentals que centraran la conflictivitat política. La creació del TOP no va significar la disminució de la repressió, sinó la recomposició de les institucions repressives com a conseqüència d'una doble necessitat: • millorar la imatge exterior de la dictadura • fer front a noves formes de conflictivitat social i política Un decret de 1964 portarà novament aquesta jurisdicció a l'àmbit militar. Degut a l'augment de les tensions polítiques dels anys 1967−68−69, el govern opta per unes mesures excepcionals. L'any 1967 es declarà un estat d'excepció a Biscaia, l'any 1968 a Guipúscoa, i l'any 1969 a tot Espanya. L'any 1969 es produeix una crisi de govern condicionada per les diferències entre els tecnòcrates i els falangistes. En aquest escenari es produeix l'esclat del CAS MATESA, l'escàndol político−econòmic més important del període franquista. L' empresa Maquinaria Téxtil del Norte de España, S.A. creada al 1956 i dedicada a la fabricació i exportació de maquinària tèxtil, havia crescut des de 1962 creant una xarxa de companyies en diversos països d' Amèrica Llatina. Matesa va aconseguir nombrosos crèdits per l'exportació, com els del Banco de Crédito Industrial, així com importants desgravacions fiscals. Quan les irregularitats va ser denunciades (es van descobrir que les exportacions eren inexistents), l'escàndol va ser airejat per la premsa, que va senyalar la implicació dels principals ministeris econòmics de tecnòcrates vinculats l'Opus, en aquest cas.

82

El Tribunal Suprem va designar un jutge especial per instruir el sumari, i les corts van crear una comissió especial per investigar el cas. Els tecnòcrates van utilitzar l'escàndol per fer−se amb el poder. Tant és així, que la resolució de la crisis governamental els va reforçar, provocant un malestar en la resta de la classe política franquista. 3)1969−1973: El 29 d'octubre del 1969 té lloc la formació d'un nou govern. Carrero exerceix de vice−president. La composició del govern mostra un predomini clar dels tecnòcrates de l'Opus Dei. El nou governo va ser qualificat de monocolor encara que és exagerat ja que es manté una presència d'altres classes polítiques (falangistes, etc.), però el paper dels tecnòcrates és el més important del que havien tingut fins ara cap tendència política des dels anys 40. Això provoca una ferida en la classe política franquista. Aquest govern implica optar per la marginació del personal polític franquista i s'obrirà una ferida que ja no es tancarà mai. Comportà uns canvis dins del règim, provocant un procés de desestabilització. En aquest nou govern cal destacar els cessaments de Manuel Fraga, Fernando Mª Castiella i José Solís. Per aquest govern, l'ordre públic es converteix en l'eix central de la seva actuació . Carrero Blanco comença a mostrar una actitud que comença a semblar una paranoia política. Carrero augmentarà els mecanismes repressius. Podem parlar per tant, d'un enduriment de la política repressiva i que, en alguns aspectes, recorda als primers anys del franquisme. L'any 1970 es desenvolupa una situació crítica al franquisme, provocada per ell i coneguda com el Procés de Burgos. Així, a finals dels anys '70, el Consell de Guerra de Burgos contra membres d'ETA va provocar una onada de repulsa interior i internacional. El principal càrrec contra els acusats era l'assassinat del cap de la Brigada d'Investigació Social de la Policia de Sant Sebastià, Melitón Manzanas, a l'agost del 1968. El procés de Burgos va significar pel govern l'obertura de múltiples fronts: l'església Catòlica, part de la societat espanyola amb un ampli segment de la societat basca i una notable opinió pública europea. El 3 de desembre es va iniciar el procés produint−se un forceig constant entre el tribunal i els advocats defensors. El 28 de desembre es van fer les sentències del tribunal de Burgos: 9 penes de mort a 6 dels acusats, més penes de llargs anys de presó als altres enculpats. Al judici es va posar en evidència els maltractaments que havien sofert i també els processos seguits per l'administració espanyola. Van haver−hi vagues obres i estudiantils perquè el judici no es va fer des del govern sinó que es va fer al País Basc. En aquest moment, la pressió interior i internacional es va centrar en evitar les penes de mort. El 30 de desembre, Franco decideix exercir el dret de gràcia. Al desembre del '70 el règim franquista es sentia suficientment fort per ser clement, però l'erosió soferta com a conseqüència del procés va ser molt profunda, especialment en el P. Basc. El procés de Burgos va produir una creixent tensió provocada per l'ascens de l'activitat social i l'agitació antifranquista. La continuada preocupació de Carrero Blanco per la qüestió de l'ordre públic, el porta a fer un discurs sobre la 83

tensió política existent. Això va traduir−se en una política repressiva cruenta i, per tant, totes les vagues que es produeixen, acaben amb una elevada situació de violència. S'aguditzen també les tensions amb l'església catòlica (1970). L'església ha viscut ja el Concili Vaticà II i continua immersa en una canvi generacional. Els bisbes de l'època dels primers anys del franquisme van desapareixent. Del '64 al '74 l'episcopat espanyol va canviar, notablement, amb la gradual desaparició dels màxims representants del nacional catolicisme i va propiciar un rejoveniment de gairebé 10 anys en la mitja d'edat dels bisbes espanyols. Al 1971 en l'Assemblea Conjunta de Bisbes y Sacerdots es va aprovar un document en el qual l'església demanava perdó per no haver dut a terme un paper reconciliador durant i després de la guerra civil, cosa que significava una condemna del mateix concepte de creuada. Les actituds de sacerdots i bisbes van propiciar que els mitjans franquistes més recalcitrants comencessin a llançar denúncies i atacs contra els cures i bisbes rojos El propi Carrero Blanco va fer un discurs defensant la posició de creuada que havia tingut l'església durant els primers anys. Va incorporar−se a més el debat de les Associacions internes però no es va solucionar. El ministre Fernández Miranda va elaborar un discurs que no va aclarir res sobre el tema. Cal destacar en aquests moments l'aparició d'una violència de grups de falangistes ultres o extremistes, com els de l'associació Fuerza Nueva, però també molts altres organismes de premsa directament controlats pel Movimiento Nacional, que havien estat absents des del primer franquisme, i que es posicionaven en contra de la conflictivitat política. Van atacar llibreries, obrers, persones que s'identificaven com a membres de l'oposició, etc. Al juny del 1973 el Consejo del Reino va presentar una terna a Franco perquè aquest elegís el nom del president. Franco havia decidit que el president havia de ser Carrero Blanco acompanyat de Fraga i de Fernández Cuesta. Aquest mandat implica el passar d'una situació de fet a una de dret, ja que Carrero ja detestava el poder. El nou govern format al juny del '73 tenia com a vice−president a Fernández Miranda. El govern de Carrero presentava un perfil sensiblement diferent de l'anterior. Tot apunta a que el president va buscar un equilibri que disminuís algunes de les tensions que s'havien mantingut després de la crisi del '69. En aquest govern hi havia doncs un augment de falangistes i catòlics. Així, el pes de l'Opus Dei havia disminuït i semblava augmentar de nou el pes dels falangistes. Una de les actuacions que es van portar a terme va ser la del ministre d'educació Julio Rodríguez, que va canviar el calendari escolar de gener a desembre. El govern tenia un perfil més dur que l'anterior. Tusell ha insistit en que un dels propòsits de Carrero en els seus sis mesos de presidència va ser reconstruir la unitat de la classe política franquista o desactivar les oposicions existents. No obstant, el govern de Carrero, no va tenir gairebé temps d'actuar. El 19 de desembre, el president del govern es va entrevistar amb el secretari d'Estat nord−americà, Kissinger; a qui va explicar la seva teoria de les tres guerres del comunisme, insistint en la perillositat de la guerra subversiva. Tenia preparada una intervenció en la qual manifestava que el comunisme amb la col·laboració de la massoneria s'havia infiltrat en la Universitat, en les masses treballadores, en els òrgans d' informació, en els sectors intel·lectuals i en l'església i confiava que encara no ho hagués aconseguit en la policia i en les Forces Armades. 84

La única alternativa era la defensa del règim sense cap tipus de concessions i no trobava altres armes que la repressió, l'adoctrinament i la propaganda. A l'endemà d'aquesta entrevista, el 20 de desembre, ETA va acabar amb la vida de Carrero Blanco al fer explotar el seu vehicle quan circulava des de l'església de Sant Francisco de Boria cap a la Presidència del Govern. L'atemptat va provocar una gran commoció en la classe política del règim. Alguns autors diuen que la mort de Carrero Blanco va facilitar la transició cap a la democràcia després de la mort de Franco. D'altra banda, la situació socio−política del moment portava a la impossibilitat de mantenir la situació i difícilment Carrero Blanco podria haver estat un obstacle insalvable. 3) 1973−1975: El nou president va ser Carlos Arias, que se'l col·loca a la presidència per continuar la legalitat del govern. La formació del nou govern implica l'aparició de noves fractures perquè en són exclosos els tecnòcrates. El pes dels falangistes és molt notable així com també d'altres sectors, però en menor mesura. Aquest serà un element negatiu del govern d'Arias. El govern d'Arias és un govern que obre profundes ferides perquè si al 1969 hi ha sectors que es senten afectats, ara seran els tecnòcrates els que queden marginats del govern. En canvi, els sectors més vinculats al Movimiento i a l'acció catòlica, obtenen més protagonisme en aquest govern. El govern format per Arias Navarro hi van continuar alguns ministres del govern encara que cal destacar com ja s'ha dit, l'exclusió dels tecnòcrates opusdeistes com López Rodó. El govern de Arias va quedar format per: −Cartera de Governació I vicepresident: José García Hernández (falangista) −Cartera d'Hisenda:Antonio Barrera de Irimo (tecnòcr. independent i aperturista) −Subsecretaria de Presidència: Antonio Carro Martínez. −Cartera d'informació: Pío Cabanillas. −treball: José Licinio de la Fuente (ja ho era abans) −secretari general del moviment: José Utrera Molina −Ministeri de Relacions sindicals: Alejandro Fernández Sordo. −educació: Cruz Martínez Esteruelas (abans responsable del Plan de desarrollo) −exteriors: Pedro Cortina Mauri −subsecretari d'informació: Marcelino Oreja. −indústria: Landelino Lavilla 85

Aquest govern haurà d'actuar en una conjuntura de crisi en tots els sectors que afecten a la societat espanyola , com la crisi econòmica que es dóna a partir del 1973. Donades les tensions de la societat, aquest govern d'Arias intenta minimitzar els efectes de la crisi en la societat i evitar així tensions, però això no pot frenar−se. El nou govern d'Arias és molt contradictori. Trobem una fractura dins el govern: • sector amb posicions intransigents (falangistes): immobilistes • sector que creu que l'opció immobilista és una opció suïcida, i que cal anar més enllà de les modestes reformes fetes, i fer més reformes (sectors catòlics): Aperturistes. Arias es situa a prop dels immoblistes, però és conscient que el pur immobilisme no és l'opció més adient. Pel que fa las GESTS DE CARÀCTER REFORMISTA que es poden veure dins el govern cal parlar de: Arias en les Corts del 12 de febrer de 1974, va pronunciar un discurs que en un principi semblava lliberalitzador. Arias fa un seguit de promeses imprecises, dient que volen canvis en el sistema polític franquista. Va dir que ni al govern ni als espanyols els era lícit, per més temps, continuar transferint al cap de l'Estat, la responsabilitat de la innovació política. Era necessari que tots assumissin les quotes de responsabilitat comunitària. Això és el que s'ha anomenat esperit de 12 de febrer, en el qual, el que fa Arias és obrir la participació política al conjunt dels espanyols, reconeixen que fins a aquell moment la participació els hi havia estat negada. L'anàlisi dels discurs va mostrar que els més asèptics tenien una millor visió. Arias no pretenia substituir les institucions, sinó reformar el franquisme, introduir reformes sense cap tipus de transcendència en la vida política del règim. La repercussió més important del discurs va ser la política informativa i cultural més flexible que la dels últims anys. El responsable d'aquesta política informativa és de Pío Cabanillas. Cabanillas permet, a l'abril del 1974 que a la premsa espanyola hi hagués informació sobre la revolució portuguesa que provocà la caiguda d'una dictadura semblant a l'espanyola. Cabanillas és cessat a l'octubre del 1974. A partir d'aquí es torna a produir un fre en la política informativa i torna l'aparell censurador. Un altre símptoma de reforma és l'elaboració d'un estatut d'associacions polítiques que han d'acceptar però sempre les lleis fonamentals. Això dóna la possibilitat de formar tendències polítiques dins el Movimiento. Hi ha però restriccions d'associació com que havien de tenir més de 25.000 membres distribuïts en 15 províncies, i podrien participar en els processos electorals. Aquest estatut va confirmar de nou el fracàs de tota temptativa de reforma. Durant el 75, trobem algunes associacions, però aquestes no tenen cap mena de transcendència política. A la mort de Franco, només UDE tenia prou força (Unión del Pueblo Español). També trobem un altre decret que feia possible l'exercici del dret de vaga, però amb tantes restriccions, que no hi havia gairebé possibilitat d'exercir aquest dret. Les vagues es van continuar exercint al marge del decret.

86

Pel que fa a les ACCIONS DE VOLUNTAT IMMOBILISTA trobem: Poc després del discurs del 12 de febrer, trobem 2 esdeveniments en sentit contrari al canvi: • Cas Añoveros • Execució de Puig Antich • El 24 de febrer, una homilia del bisbe de Bilbao, Antonio Añoveros va desencadenar l'episodi més tens de la història de les relacions entre l'església i el règim franquista. Aquesta homilia realitzava una defensa dels drets dels pobles i es pronunciava a favor de l'ús de la llengua basca (euskera). El govern ho va considerar com un greu atac a la unitat nacional. Per això van decidir arrestar el bisbe i expulsar−lo d'Espanya, però el bisbe es va negar a abandonar el país. Per això es van veure obligats anul·lar tota sanció, mostrant així la feblesa del govern. Aquest aldarull va ser relatat amb detall en la premsa, cosa que va fer que s'ampliés el deteriorament del govern. • El 2 de març va ser executat Salvador Puig Antich acusat de la mort d'un policia quan l'anaven a detenir. Juntament amb Puig també van matar a un polac (Heinz Chez). Franco es va negar a commutar les penes de mort, i va desencadenar una onada de protestes, tant a Espanya com en la major part dels països europeus. El 14 de març el Parlament Europeu condemnava a al dictadura franquista. Aquesta mort confirmava el caràcter enganyós de la suposada obertura promoguda per Arias. A partir del 1974, hi hagueren vagues i protestes, cosa que significà l'inici de les accions violentes de grups com FRAP o ETA. Té lloc en aquests moments la creació de la Unió Militar Democràtica, implicant una primera oposició dissident dins del propi aparell militar. El 20 de juny va ser destituït el cap de l'Alt estat Major de l'exèrcit, Manuel Díez Alegría. Mentre, Franco, va sofrir un atac de flebitis que el va obligar al seu internament en un hospital. El 8 de juliol l'estat de salut de Franco va empitjorar i va fer que el dictador transferís els seus poders a Joan Carles. El 2 de setembre però, Franco, va reassumir els seus poders. El 13 de setembre va tenir lloc un greu atemptat a Madrid, amb l'explosió d'una bomba en una cafeteria al costat de la direcció General de Seguretat, provocant 12 morts i 80 ferits. L'acció terrorista va ser obra d'un comando d'ETA. Això provoca una crisis governamental, que va estellar a finals d'octubre. Franco va ordenar a Arias que cessés al ministre d'Informació Pío Cabanillas, ja que estava irritat per les informacions de premsa relatives a un escàndol econòmic: el cas de la desaparició de 4 milions de litres d'oli d'oliva, en el que s'implicava l'empresa REACE en la que tenia participació el seu germà Nicolás. Va provocar també la dimissió del vice−president i ministre d'Hisenda, Antonio Barrera, i altres com Marcelino Oreja, Ricardo de la Cierva i Francisco Fernández Ordoñez, president del INI. La crisis governamental significava el final de l'aperturisme anunciat al 12 de febrer.

87

Arias Navarro va decidir, en aquest moment impulsar el promès estatut d'associació política, l'avantprojecte elaborat per l'institut d'estudis administratius per joves aperturistes, que va ser bloquejat per Franco i se'n va preparar un de nou. Segons el nou estatut les associacions polítiques havien acatar els Principis del Moviment i quedaven sota el control del Consell Nacional, per a configurar−se era necessari un mínim de 25000 afiliats distribuïts en 15 províncies, i podrien participar en els processos electorals. Aquest estatut va confirmar de nou el fracàs de tota temptativa de reforma. Adolfo Suarez va ser nombrat vicesecretari general del moviment. Amb el nou ministre va semblar que reapareixia un aperturisme. Des de l'aparell del movimiento dirigit per Fernando Herrero es va promoure una associació, Unió del Pueblo español, UDPE presidida per Adolfo Suarez. Junt amb UDPE es van formar cinc associacions d'origen falangista. La societat espanyola vivia des de començaments de 1974 una onada de conflictivitat laboral de considerables dimensions, les protestes estudiantils no acabaven, la protesta antifranquista semblava cada vegada més oberta. Els grups violents van incrementar les seves accions i al 25 d'abril de 1975 el govern va imposar l'estat d'excepció a Guipúscoa i Vizcaya, va desencadenar una operació repressiva molt important. A l'estiu de 1975 va ser molt tens, sobretot pel creixent impacte de la crisis econòmica. A l'agost del 1975 es creà la Llei Antiterrorista contra ETA que, a la pràctica, s'aplicà al conjunt de l'oposició. Aquest decret va donar lloc a una sèrie d'arrestos, per aquest motiu el papa Pablo VI va demanar dues peticions per indultar als condemnats, però al 27 de setembre van ser afusellats els membres del FRAP(Francisco Baena, Ramon García i José Luís Sanchez) i membres d'ETA (Angel Otaegui i Juan Paredes). La indignació internacional va ser molt important: massives manifestacions contra la dictadura es van succeir en la majoria de capitals europees. Això fou una clara manifestació d'aïllament del règim. El règim, estava aïllat a 2 mesos de la mort de Franco. Finalment, el 15 d'octubre Franco va sofrir un atac al cor i el 2 de novembre va ser traslladat a la Ciutat Sanitària la Pau. Franco va morir al 20 de novembre. 4.4 Els Moviments Socials: obrers, estudiantils, veïnals, nacionalistes. Al llarg dels anys 60 i principis del 70 es va manifestar a la societat espanyola una conflictivitat social que es convertirà en el factor central de la vida socio−política, i en un element essencial per explicar la crisi dels últims anys de la dictadura. Així doncs, si el creixement i el canvi social van ser elements diferenciadors dels anys 60−70 també ho va ser l'existència d'una creixent conflictivitat social i una progressiva contestació al règim, que va tenir la màxima intensitat a partir de 1970. Per tant, des de l'inici de la dècada dels 60 les vagues i altres formes de protesta i de reivindicacions obreres es van convertir en una realitat habitual en les relacions laborals, en les quals els treballadors sofrien la pressió exercida pels patrons i autoritats franquistes.

88

Les principals característiques d'aquesta conflictivitat obrera són: • És una conflictivitat creixent i diversificada. Es manifesta bàsicament al sector obrer i estudiantil en els seus inicis, però després també a la comunitat veïnal, al sector cívico−cultural, al sector eclesiàstic, al món estudiantil, • La conflictivitat obrera és la més essencial. Es converteix en un fenomen habitual, normal, tot i que les característiques de la legalitat franquista deixa les formes efectives d'acció col·lectiva dels treballadors fora del marc legal. Són treballadors bàsicament industrials, però també del sector terciari. • La conflictivitat s'ha de situar en un escenari econòmic de determinades característiques per l'increment i pel canvi estructural i també en un escenari de canvis socials (canvi generacional, circula més informació) i també per les institucions franquistes que gairebé no canvien. Aquest és un escenari favorable per les formes d'acció col·lectiva dels treballadors per millorar les seves condicions laborals i de vida en general. Es crea en aquests moments moltes indústries que creen llocs e treball i que comporten grans migracions internes, però també a l'exterior d'Espanya. Circula també en aquests moments major informació degut al turisme, però es continuen mantenint les institucions franquistes i la seva legalitat. Aquest escenari de creixement econòmic s'ha de tenir en compte, però no es poden explicar les conflictivitats socials només en aquest àmbit, sinó que cal tenir en compte totes les implicacions. Podem fer una periodització de la conflictivitat: • 1962−1963: Període de força conflictivitat, principalment a la mineria asturiana. • 1964−1967: disminueix la conflictivitat • a partir de1967: augmenta la conflictivitat sobretot a partir de 1970 i fins als primers anys de la dècada dels 70. Característiques de la conflictivitat Obrera Cal destacar una notable concentració territorial i sectorial i, alhora, una creixent diversificació. Pel que fa a la concentració territorial 4 províncies espanyoles concentren una major tant per cent dels conflictes obrers. Aquestes províncies són: Barcelona, Biscaia, Guipúscoa i Astúries. En molts anys, la suma de la conflictivitat obrera en aquestes províncies assoleix el 80−90% del total de la conflictivitat a tot Espanya. La centralitat no només s'explica per una concentració d'indústries, sinó també per les tradicions obreres. Cada cop hi ha més diversificació i s'incorporen nous centres com: Madrid, València i el seu entorn, Sevilla i entorn, Pamplona, Vitòria, Saragossa, Cadis, Vigo, Ferrol Ja als anys 70 hi ha un fenomen de concentració, però també de diversificació. La major extensió territorial té efectes polítics. Aquest dobles fenomen de concentració i diversificació el trobem si considerem la conflictivitat sectorial. El 89

sector més conflictiu serà el de la indústria metal·lurgia, que és la que més està creixent, sumant ella el 50% de la conflictivitat social. Tenim després les indústries tèxtils i la mineria. Sumant els tres, tenim ja el 80% o més del total dels conflictes. Altres sectors assoleixen un protagonisme notable com la construcció, la indústria química i també el sector terciari (banca, sanitat) Aquests conflictes obrers tenen com a causes desencadenants la demanda obrera de característiques econòmiques i laborals. Habitualment no s'aprecien demandes polítiques sinó la demanda de millores salarials i condicions de treball. Molts conflictes laborals es van produir entorn a la negociació dels convenis col·lectius, com a conseqüència de que la negociació es va desenvolupar a esquenes dels treballadors directament afectats, el que va provocar que aquests no es sentissin compromesos amb els acords firmats. La Llei de Convenis Col·lectius no va implantar un sistema de negociació col.lectiva homol·logable, per tant la Organización Sindical suplantava la representació obrera. Així, la pressió obrera es va dirigir cap a un doble objectiu: cap als empresaris i cap als negociadors verticalistes. Això ha portat a considerar la conflictivitat com a purament econòmica i laboral per part de la historiografia. Una altra part, apunta que, tot i aquests factors desencadenants, quan la demanda obrera s'expressa mitjançant diverses formes de protesta transgredint la legalitat, és evident que s'està també manifestant un conflicte de naturalesa política, perquè els treballadors són conscients que estan transgredint la legislació. Quan es dóna de manera continuada s'ha de contemplar com una forma de qüestionar la legalitat. La majoria dels conflictes laborals adquireixen, de manera immediata, una naturalesa política perquè la pràctica habitual des de les empreses i des de les autoritats davant la manifestació és la repressió (reducció salarial, acomiadament). La major part d'aquests conflictes doncs, pel fet de transgredir la legalitat en la mesura que implica acció repressiva, desencadenen una transformació del conflicte a un conflicte de dimensió política, tot i les demandes originals. Aquesta dimensió política constitueix un element que contribueix a extendre la conflictivitat via solideritat d'altres treballadors, o també extenent els conflictes a altres sectors. Tot i aquesta característica inicial econòmica i laboral, a la dècada dels 70 ja trobem desencadenants polítics (llibertat sindical, etc.) Des de l'inici dels anys 70, l'extensió de la conflictivitat obrera i la política governamental adoptada provoquen un augment de la tensió socio−política, que augmenta com a conseqüència d'accions policials violentes. A partir dels 70, hi ha una cadena d'accions violentes repressives que acaben provocant un gran nombre de víctimes. Aquestes accions comporten una multiplicació de les protestes havent−hi actuacions de continuïtat de vaga produïnt−se el fet de la Vaga General, fet desconegut almenys des de 1939. La conflictivitat es desenvolupa paral·lelament al moviment de COMISSIONS OBRERES. Per tant, la formació i extensió d'aquesta militància obrera des de mitjans dels anys 60 es va polaritzar en aquests CCOO. CCOO serà el nervi principal d'aquesta continuada conflictivitat obrera. Es situa trobem el seu origen als anys 50 quan es va estendre la practica de formar comissions elegides pels treballadors d'una empresa per presentar reclamacions o reivindicacions a la direcció. Aquest fenomen té elements de novetat perquè no intenten ser un sindicat, sinó que intenten ser un moviment organitzat amb unes estructures molt més flexibles. 90

Aquest moviment organitzat s'anirà definint com un moviment socio−polític, que vol ser unitari on hi vol agrupar a tots els treballadors. Vol ser un moviment independent, en primer lloc de l'estat, del patrons i dels partits polítics. És un moviment que es defineix com democràtic i que té per objectiu la democràcia. A més, vol fonamentar−se amb la democràcia directa creant l'Assemblea de treballadors. Té també la voluntat d'actuar obertament, no en la estricte clandestinitat i, a més, utilitzaran l'actuació legal, però també la il·legal. Als inicis la composició és molt heterogènia perquè hi ha treballadors comunistes, catòlics, algun falangista dissident, d'altres sense ideologia política, Aquest perfil de les CCOO determina l'actitud de les institucions franquistes sigui d'observació i de no repressió arribant fins i tot a haver−hi un desig d'integració a l'estructura franquista. Finalment, quan veuen la perillositat d'aquests moviment es duran a terme dures repressions vers CCOO. Tot això portarà a una dura repressió als anys 68−69. Al 1968 es proclamarà l'estat d'excepció, que serà aprofitat per desarticular aquesta associació. Això no s'aconseguirà fins al punt que, a partir dels 70 aquestes CCOO tindran més força i on destacarà un pes més important dels comunistes. La conflictivitat fa que s'ampliï el nombre d'afiliats a CCOO i, viceversa: l'increment del nombre d'afiliats farà que augmenti la conflictivitat. La conflictivitat obrera tingué importants conseqüències. Les explicacions econòmiques han presentat un increment salarial com a causa mecànica d'aquesta conflictivitat. El creixement econòmic pot considerar−se una condició necessària però no única. Aquests conflictes tenen importants efectes polítics perquè la conflictivitat laboral acaba trencant la Pau franquista . Malgrat la legislació i la repressió, el franquisme es veurà obligat a conviure amb CCOO. Cada vegada més a curt termini acabarà sent un element que contribueix a l'increment de la protesta política, la dissidència i, finalment, la oposició. La política repressiva va tenir efectes de socialització antifranquista que, difícilment s'haurien estès a partir d'altres mecanismes. Aquesta conflictivitat va acabant−se convertint doncs en la forma més eficient de contribució a l'erosió de la dictadura i a una situació de crisi. Als anys 60 apareixen també altres grups més petits com la Unió Sindical Obrera (USO), de caràcter catòlic. Al 70 apareixen grups més petits encara i, a mitjans dels 70, es començaran a restaurar les organitzacions tradicionals com al UGT. Conflictivitat estudiantil Des de mitjans dels anys 60 trobem l'aparició de la conflictivitat estudiantil. Entre el canvis socials d'espanya dels 60 i 70 va destacar l'extensió de les ensenyança superior, cosa que va significar l'accés a les universitats de més joves i procedències socials més diverses. Cal destacar la desaparició, en aquests moments del SEU. Fins a mitjans dels 60 no van sorgir en les principals universitats espanyoles nuclis d'estudiants antifranquistes vinculats especialment al PCE, Frente de Liberación Popular i activistes en la OSE. 91

Es va materialitzar al 1965 en la Universitats de Madrid quan una sèrie de prohibicions va provocar una protesta estudiantil. La protesta estudiantil va obtenir el recolzament d'alguns prestigiosos professors. la mobilització madrilenya va culminar en una manifestació Pels carrers de la capital al 2 de març, les autoritats franquistes van optar per la repressió. Les protestes universitàries començades a Madrid van donar una gran impuls final a la creació de sindicats democràtics. Es va crear el Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitats de BCN al març del 66, en el convent dels pares caputxins de Sarrià. Van comptar amb coneguts intel·lectuals i alguns periodistes. El convent va ser cercat per la policia i desprès de dos dies, les forces de l'ordre van penetrar en el recinte religiós, identificant als participants i els van traslladar a la Comissaria de Policia a una part d'ells. Els sindicats democràtics d'estudiants van ser els dinamitzadors de l'agitació estudiantil. Es va arribar a un punt culminat al gener del 69 quan els estudiants de bcn van protagonitzar greus incidents en el rectorat de la Universitat, amb agressions al nou rector Manuel Albadalejo. El mateix dia 17 la policia madrilenya detenia a un grup d'estudiant als que se'ls acusava de distribuir propaganda de CCOO. Això va provocar aldarulls i l'estat va proclamar, al cap de 4 dies l'estat d'excepció per tres mesos en tot el territori. Serà doncs a partir del 1969 quan la presència policial als edificis universitaris serà habitual, fet que serà origen de nombroses protestes i tensions. Als inicis dels 70, s'afegeix el professorat, sobretot el més jove, a les protestes. Tota aquesta situació fa que si s'opta per la repressió, la situació és constant i la única solució seria el tancament de la universitat i si s'opta per la tolerància, es facilita la situació als revoltats. Així, com que les dues opcions són perilloses, les institucions franquistes optaren per ambdues opcions conjuntament. La protesta urbana o veïnal El creixement de les ciutats va ser desordenat i amb carencies d'infrastructures. Aquesta és la causa de l'aparició, a finals dels 60, de moviments de protesta i de reivindicacions veïnals en les noves barriades populars, que van ser efectives a partir del 69. Els afectats patien tot tipus de carències, com zones mal o insuficientment urbanitzades, amb problemes d'aigua, llum, pavimentació, absència de serveis mínims de sanitat, escolesAixò es dóna sobretot en les grans ciutats espanyoles i particularment a Madrid i Barcelona. L'origen de l'acció veïnal va ser divers: • van sorgir de forma totalment espontani davant situacions absolutament insostenibles. • van ser petits nuclis de veïns més o menys polititzats els que van donar els primers impulsos. Aquest moviment es va mantenir de forma permanent una actuació dins la legalitat però poc a poc va anar adquirint un nítid caràcter antifranquista. D'aquesta manera es van haver de moure fora de la llei fins al 76 quan van aconseguir una notable desenvolupament gràcies a tres pilars fonamentals, definits per Manuel Castela: a)defensa continuada b)lligar−se al procés de lluita general per la dmocràcia. c)associació oberta a tots els veïns.

92

Cal destacar també l'important paper realitzat en el desenvolupament del moviment veïnal per nombrosos professionals i tècnics, i també els advocats laboristes. També cal destacar que els principals protagonistes eren els obrers que fan créixer la ciutat i per tant, al tenir ja una mínima experiència en les demandes laborals, aquí hi jugaran u paper molt important fen, en aquest cas, demandes primàries. Aquestes reivindicacions anaven encaminades per una millora de les condicions de vida de les barriades populars de les grans concentracions urbanes. La resposta de les autoritats davant això és l'acció repressiva Van tenir importants efectes polítics, com el desgastament dels poders locals franquistes i deslegitimació per molts del règim. Conflictivitat eclesiàstica Veus contràries al franquisme provinents de l'església catòlica existeixen des dels anys 40, però són poques (germandats obreres d'acció catòlica i església basca). Als anys 50, hi són més presents i amb unes tendències renovadores Als anys 60 té lloc el Concili Vaticà II, que implica un gran canvi pel que fa a les relacions entre l'església i el món. Es produeix en aquests moments un canvi generacional en el si de l'església que afavoreix el creixement de sectors que es desmarquen de la dictadura. Les conseqüències van ser: • Noves parròquies en zones de creixement urbà, ocupades per capellans joves, que tendeixen a implicar−se en els moviments veïnals. També els sacerdots ajudaran i facilitaran l'actuació d'aquest moviment veïnal (es faran reunions en esglésies, etc.) Això provoca greus tensions amb el govern. • Moviment de sacerdots en la conflictivitat obrera. Hi ha una col·laboració important facilitant espais parroquials perquè els treballadors puguin reunir−se. A part d'aquesta implicació, existeix també una conflictivitat eclesiàstica en l'àmbit de la seva activitat ordinària: per exemple, en les homilies dominicals es fan al·lusions directes als problemes i a les mesures repressives, etc. A partir d'aquí sorgiran noves sancions que s'aplicaran als clergues catòlics. Un exemple en són la creació d'unes presons especials per sacerdots, com la de Zamora. El conflicte entre l'església i el govern té efectes deslegitimadors contra la dictadura. Conflictivitat cívico−cultural A l'entorn d'associacions es realitzen activitats culturals com els cicles de conferències, actuacions en cine clubs, festivals de cançó de protesta, publicació de llibres La dictadura davant d'això porta a terme un apolítica repressiva, que havia de prohibir activitats culturals, Això acaba creant una situació de conflictivitat permanent, que aixeca protestes. A Catalunya, per exemple, la conflictivitat cultural és important perquè es reivindica la llengua catalana. Juga en contra de la dictadura el fet que el món intel·lectual adoptés una postura de protesta contra l'actuació 93

de la dictadura . 4. 5 Creixement i diversificació de l'oposició al franquisme El perfil del militant polític clandestí fa propaganda de tipus clandestí. A partir dels anys 50 i ja als 60 i fins al final de la dictadura, la figura aquest polític clandestí, que encara funciona, perd pes a favor d'un militant clandestí polític, però que actua públicament en algun moviment social. L'antifranquista serà un activista que actua a CCOO i tota la seva activitat no és clandestina. A més a més, és un militant que també participa en altres moviments com per exemple el veïnal. Això suposava estar exposat a accions repressives pel fet d'actuar més en accions públiques. A més, la repressió era menys dura que per aquells que actuaven clandestinament. L'organització va acompanyada d'una major diversificació. Des dels anys 60 fins a finals de la dictadura, el partit Comunista és la principal força de l`oposició. Aquesta centralitat consolidada pot ser degut a 4 factors que expliquen aquest paper: • L'associació comunista aposta per la presència de militants en l'acció de les empreses (CCOO), també en moviments estudiantils, veïnalsAixò era per estimular moviments de tipus reivindicatiu des de la convicció de que aquestes són les formes que més funcionen enfront la dictadura. Hi ha manifestacions de tensió amb el poder polític del govern contra aquestes associacions. La presència de militants afavoreix el creixement de la pròpia militància perquè el sentiment de rebuig s'apropa més a aquells que més actuen. • Propostes i discurs del Partit Comunista. Al 1956 té lloc el Discurs de Reconciliació Nacional i, més tard, el Pacte per la Llibertat. Vol crear−se una plataforma molt àmplia que considera que la continuïtat és inacceptable i que s'ha d'eliminar pacíficament i substituir−lo per un nou ordre democràtic. Aquesta opció tingué poc èxit però tingué gran atractiu per incorporar militància gràcies a aquest discurs. • Escassa activitat d'altres grups o la feblesa organitzativa d'altres grups. Aquesta absència d'estructures sòlides acaba afavorint la consolidació del Partit Comunista. • A més a més, les crítiques dels franquistes contra les accions dels comunistes el que fan és enlairar i accentuar aquesta potència comunista. Aquests 4 factors són els més importants, però no els únics, ja que, a més a més, hi ha exili a l'exterior, però amb un contingent polític interior. Aquests factors també fan possible explicar la posterior crisi del Partit Comunista, degut al context polític que es dóna als anys 70 i, sobretot a principis dels 80. Des de finals dels 60 (67/68) amb la influència de la situació estrangera, apareixen a Espanya organitzacions més radicals que el Partit Comunista. Procedeixen de militants que abandonen el Partit Comunista per creure que aquest pren posicions massa moderades. Altres grups procedeixen de la radicalització dels partits eclesiàstics com l'Organització de Treballadors. D'altres grups serien la Lliga Revolucionària, de caire trotskista, etc. Són grups de pocs militants però el seu activisme és molt elevat. Tots aquests grups entren en crisi durant l'època de transició. A principis dels 70 trobem un altre cop en escena les organitzacions de l'exili com el PSOE, que des de finals dels 60 té una militància a Espanya de caràcter jove al País Basc, Madrid i Sevilla. No eren molt nombrosos, però varen impulsar una proposta de renovació del partit generant una disputa amb els de l'exili. 94

Això no es resolt fins al 1974 quan s'escull a Felipe González , deixant el partit en mans de joves, amb un llenguatge radical i amb unes pràctiques polítiques moderades. Pel que fa a la UGT la reconstrucció organitzativa no es donarà ja fins al 1976, però té similars característiques. Al 1968 es creà un petit partit socialista a l'interior al voltant de Tierno Galván que s'unirà al PSOE en l'època de transició. Referent a les organitzacions de caràcter democrata−cristians i liberals, la organització és molt feble o poc organitzada, però, a partir del 1973−74 es creen estructures d'organització davant la situació de canvi del franquisme. Cal destacar la Izquierda DEmocrática de caràcter demòcrata−cristià, però plenament antifranquista. Aquesta situació s'ha de destacar al País Basc i a Catalunya: • País Basc: El procés de Burgos del 70, va mobilitzar el conjunt de l'oposició antifranquista. Va haver−hi una recuperació de la mobilització nacionalista des del 64, que es va manifestar en fets com les celebracions anuals de Aberri−Eguna, dia de la pàtria. Als anys 60 té lloc l'aparició d'ETA formada per sectors juvenils nacionalistes molt crítics davant la passivitat del PNV, opció cap als plantejaments socialistes. Al 1966−67 la organització va sofrir una greu crisi, tensions entre sectors nacionalistes i obreristes. Un grup apartat d'ETA, ETA−Berri, transformat més tard en Komunistak, seria l'origen del Moviment Comunista, en un nou partit d'esquerres format al 69. Gurutz Jáuregul diu que ETA basava la seva estratègia en un antagonisme radical i absolut entre la metròpolis i la colònia, per tant, la solució del conflicte, havia de passar per l'expulsió violenta del colonitzador i la substitució del vell poder colonial. Als anys 70 la violència etarra va acabar condicionant la vida sociopolítica. • Catalunya: A Catalunya l'antifranquisme va ser molt diferent. Als anys 60 hi havia un moviment civico−cultural de signe catalanista que va arribar a una extraordinària projecció social, com la Nova Cançó. La formació de la Taula Rodona al 66 va significar un pas decisiu en el procés unitari de l'oposició catalana. La Comissió coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya integrada per comunistes, socialistes nacionalistes i demòcrates cristians. Posteriorment si va ajuntar el Partit Carlí i el Partit Popular de Catalunya. Al novembre de 1971 naixia l'Assemblea de Catalunya. Es va configurar a partir de 4 punts: 1)consecució de l'amnistia general per presos i exiliats polítics. 2)exercici de les llibertats democràtiques : llibertat de reunió, expressions associació. 3)establiment provisionals de les institucions i els principis configurats en l'estatut de 1932. 4)la coordinació de tots els pobles peninsulars en la lluita per la democràcia

95

Al 1974 cal destacar la creació del CDC (Convergència democràtica de Catalunya), ER (Esquerra Republicana), i sectors de caire independentista. Cal destacar a partir del 1973 l'aparició d'un grup que propugnà i practicarà un moviment armat: el FRAP (Front Revolucionari Antifeixista), que dirigirà atemptats contra les forces policials. Al 1975 desapareixerà després que aquestes accions de terrorisme tensessin la situació política del 74−75. La limitació de l'antifranquisme és la de no ser capaç de crear una plataforma contra la dictadura. Només hi ha una excepció per voler crear aquesta plataforma, que vindrà del Partit Comunista. Aquest fet es farà a Catalunya al 71 (Assemblea de Catalunya), però és una realitat únicament catalana. Al 1974, el Partit Comunista crea amb altres grups la JUNTA DEMOCRÀTICA D'ESPANYA, amb CCOO i altres, que volen materialitzar la seva proposta de plataforma. Al 1975 s'obliga a les forces polítiques menys actives a que donin una resposta a la creació de la junta democràtica: CONVERGÈNCIA DEMOCRÀTICA. Al març del 1976 s'unifiquen les 2 plataformes i es crea la COORDINACIÓ DEMOCRÀTICA (unió de forces antifanquistes) La crisi del règim franquista En aquests moments creixen les fractures i tensions internes dins el govern franquista, augmenta la conflictivitat social, hi ha un ascens de l'oposició. Es comencen a veure els efectes secundaris de la conflictivitat, com la deslegitimació de la dictadura. Al gener del 1975 passà un fet que alarmà als immobilistes: la dissidència militar, que creen la UMD (Unió Militar Democràtica). Era un grup poc nombrós. Hi haurà una detenció d'oficials que formaran part d'aquesta organització. TEMA 5: LA TRANSICIÓ A LA DEMOCRÀCIA Definició de Transició: La transició permet definir qüestions força heterogènies, però en el cas d'Espanya, s'utilitza aquest terme per explicar el canvi polític que va permetre el pas de la dictadura franquista a la democràcia, aconseguida ja en la Constitució del 1978. Periodització: La periodització més utilitzada és la següent: comença amb la mort del general Franco i acaba quan el canvi ha culminat. Hi ha diferents dates: • 1978: va ser un canvi curt ja que va fins el 1978 amb l'aprovació de la Constitució. Aquesta és una interpretació limitativa. • 1979−1982: hi ha diferents propostes: • 1979: neves eleccions legislatives/estatuts • 1980: eleccions als parlaments autònoms. • 1981: fracàs de cop d'estat • 1982: eleccions generals i triomf del PSOE. Per tant, hi ha etapes molt diverses dins aquest procés. Podem parlar de tres etapes amb algunes subdivisions: • de la mort de Franco (20 novembre de 1975) fins al 1976. 96

• Eleccions al juny de 1977, aprovació de la constitució de 1978 i eleccions de 1979. • De 1979 a les eleccions generals de 1982, amb un període intermig al 1981 amb la temptativa del cop d'estat. 5.1 Interpretacions de la Transició La transició és un tema present en la vida política espanyola i en l'opinió pública des de la culminació del procés. La vida política posterior al 1982, ha tingut sobre la taula problemes vinculats amb la transició, sobre el que va significar i quins van ser els seus protagonistes. Aquest ha estat un període vinculat a la legitimació d'institucions, de polítics, de partits. D'aquí se'n deriven algunes diferències per tal explicar aquest procés. Podem parlar de 3 grans línies interpretatives, amb algunes subdivisions: • presenta la transició com un projecte de canvi polític preparat des de les institucions polítiques Es focalitza la importància cap al rei i els partits. Deixa fora tot allò que no es va desenvolupar a nivell de les institucions polítiques. • Posa l'accent en explicar la transició com un procés de canvi social, com la culminació del procés de canvi socio−econòmic iniciat als anys 60/70. • Considera la transició com un procés característic per la seva complexitat. És un procés on sota un seguit d'elements condicionants, actuen tots els sectors socials espanyols. El resultat del procés és conseqüència de la interacció de tots els sectors. • Té poca consistència empírica, no hi ha cap element que ho permeti explicar. Tot i la seva feblesa s'ha de tenir en compte. La transició seria la gradual materialització d'un projecte de canvi dut a terme des de les institucions polítiques, en primer lloc des de la corona i, en segons, per la classe política franquista. S'ha destacat molt la figura de Joan Carles com a motor del canvi cap a la transició, amb la col·laboració de la classe política franquista com Adolfo Suárez i Fernández Miranda. No hi ha cap evidència de la presència del canvi, aquesta interpretació el que fa és mirar el que va passar i convertir−ho en un projecte previ de canvi. Això restaria importància a la implicació de la societat civil en el procés de canvi, fent que els polítics fossin els qui capitalitzessin tot el procés. Hi ha una minimització del paper d'altres actors socials (moviments socials) • Aquest és un procés és una conseqüència natural, mecànica, previsible, inevitable. Cal estudiar el canvi polític com la culminació de la modernització de la societat espanyola. Considera que el canvi polític és l'expressió d'un canvi més ampli i que es dóna aquesta democratització degut a la modernització social i econòmica fent desaparèixer la dictadura i llurs institucions. Molts autors diuen que als anys 30 la segona República no fou exitosa perquè no hi hagué suficient modernització. Aquesta modernització ja fou superada als anys 60−70 i això feia inevitable l'estabilització d'un sistema democràtic. Aquesta opció també ha estat objecte de crítiques perquè es diu que es minimitza el paper dels actors socials i polítics, així com també els actors socials i polítics dels anys 30. També s'han criticat alguns aspectes en els que s'assenta l'estabilització. Es diu que el sistema democràtic per establir−se necessita uns canvis previs econòmics i socials. Per tant això porta a una teoria de la modernització molt coherent però poc raonable que diu que la democràcia només es presenta en països desenvolupats econòmica i socialment. Històricament, aquesta explicació és insostenible perquè en la història d'occident mai s'ha donat aquest mecanisme de canvi social/econòmic = canvi polític. • Considera la transició com un procés i no com un projecte mecànic, que s'inicia en l'escenari de crisi de la 97

dictadura política, sense el qual fou impossible l'explicació, en el que hi interactuen tots els actors socials i polítics. Això no vol dir que no s'haguessin de tenir en compte perfils bàsics de la societat dels anys 60 i 70. Posa l'accent en el paper de l'existència de diferents projectes que entren en interacció a partir d'inicis dels 60. Parla de 3 projectes de l'escenari espanyol: • Projecte continuista o immobilista, que vol una continuació invariable de la legislació i institucions franquistes amb el canvi de successió (Joan Carles) • Reformistes: hi ha d'haver canvis però fins a quin punt? Volen un canvi però sense trencar clarament amb la legalitat i les institucions franquistes. Volen uns democràcia limitada i controlada. Dins d'aquest grup hi ha també diferents posicions. Aquest és el projecte del sector procedent dels franquistes i de la corona. • Projecte rupturista: volen liquidar les institucions franquistes creant un nou ordre democràtic. Com? Creant un nou govern provisional, convocar unes eleccions, crear un nou ordre polític Tots aquests projectes seran els que s'uniran per dur a terme aquest canvi i alguns seran més dèbil que d'altres. Així, el que passa entre gener del 1976 i fins al 1977 és la interacció entre els diferents actors socials i les opcions presentades. La proposta que tirarà endavant serà la reformista. Amb tot això s'ha de dir, que els moviments socials són molt importants. El procés de transició es fonamentà en la feblesa d'uns sectors i de la fortalesa dels altres i, finalment, de l'equilibri. Hi ha interpretacions de signe menor. Des de la perifèria del franquisme més estricte, es volia presentar el canvi com una conseqüència del mateix franquisme. Alguns protagonistes de la vida política franquista diran que en els seus inicis, el franquisme, permet frenar el comunisme a Espanya, que més tard fa que hi hagi un alt grau de desenvolupament econòmic, i que, finalment, posa les bases del canvi democràtic. Així, tot el protagonisme està a mans de les institucions franquistes i de Joan Carles. Des de determinades posicions de política nacionalista, es considera el canvi com un canvi cosmètic, on canvien molt poques coses i on predominen els elements de continuïtat. Es canvien les institucions, però no les estructures Es minimitza de nou aquí el paper dels moviments socials. Condicionants i actors de la Transició espanyola • Condicionants exteriors : l'escenari internacional tingué un paper secundari. No es van realitzar impulsos de gran entitat des de l'exterior. No obstant, aquest escenari és favorable al canvi polític ja que només queda en tota Europa occidental una dictadura: l'espanyola. • Condicionants interiors: Des del 1973 l'impacte de la crisi econòmica és molt clar i això tindrà una presència cada cop més important, que acabarà condicionant el procés. S'han de tenir en compte les actituds socio−polítiques de la societat espanyola com la pèrdua de poder del franquisme i la recaptació de l'oposició. És també important la pèrdua de suport social de les institucions polítiques franquistes fruit de l'augment de la conflictivitat social. Actors de la Transició • La corona i Joan Carles: sembla clar que per la corona l'objectiu essencial és la consolidació de la pròpia institució monàrquica, en un moment en el qual, no política ni socialment tenia suport. Joan Carles es converteix el novembre de 1975 en cap d'estat i en comandant suprem de les forces armades. Així, està en condicions de desenvolupar una acció política per tal de consolidar la institució monàrquica. La única forma de consolidació és l'associació d'aquesta institució al paper de canvi cap a la democratització política, per tal d'aconseguir la legitimitat. 98

• Classe política franquista: Després de la mort de Franco sorgeixen més divisions internes. Hi ha tres grups diferents: • Sector continuista: sector més potent amb una presència important a les corts i a l'exèrcit. • Sector reformista • Sector rupturista: que aposten per l'abolició de la dictadura i la imposició de propostes de canvi per les noves institucions. Volen uns ruptura envers el seu passat. • L'oposició al franquisme: ha crescut, s'ha diversificat i articulat. Així, estan en condicions d'afirmar un creixent protagonisme i s'articularan molt més encara quan les diferents plataformes s'uneixin donant lloc a una estructura opositora unitària des de l'esquerra. • Moviments socials: tindran molta importància, sobretot a partir del 1976. • Forces armades: no és l'exèrcit monolític dels anys 40, però tampoc està francturat. Prredominen les posicions conservadores, tot i que anys abans sorgiren posicions que, equivocadament s'han considerat reformistes, que volien despolititzar l'exèrcit i fer un exèrcit de caràcter professional • Església catòlica: serà també molt important perquè davant la nova situació, tot i que hi ha sectors molt identificats amb el franquisme, majoritàriament opten per donar suport al projecte de canvi i als projectes democratitzadors. • Èlits econòmiques: veuen com un problema l'exclusió espanyola del procés d'unificació europeu, per tant, creuen que algun canvi és necessari per tal d'assolir l'entrada al procés d'integració a Europa 5.2 Les característiques del procés de Transició En el període 75−82 podem distingir tres etapes diferenciades: 1ª Etapa: 1975−1977: − juny 77 es produeixen eleccions 2ª Etapa: 1977−1979: • definida pel procés constituent (Constitució de 1978) • sistema de partits elaborat • elaboració de 2 estatuts d'autonomia • eleccions municipals • Segones eleccions generals 3ª Etapa: 1979−1982 • Elaboració de les primeres lleis que desenvolupen les previsions institucionals • Estat de les autonomies • Primeres eleccions als Parlaments • Tensió per por a tornar a la dictadura (23 F 1981: Tejero) • Suspensió del cop d'estat enforteix les noves institucions. 1ª Etapa: 1975−1977: està dividida en subetapes: • Govern Carlos Arias (finals1975−juny 1976) • Govern Suárez (juny 1976− finals 1976) El primer semestre del 1976 té lloc el primer govern monàrquic encapçalat per Arias. Són anys tensos perquè coincideixen les primeres temptatives d'insertar canvis en la política que a vegades assoleixen un grau important. No obstant, això presenta moltes contradiccions. Algunes d'aquestes són:

99

• discursos contradictoris entre els que proposen canvis mínims i altres que proposen canvis profunds. • Política contradictòria entre les propostes de reformisme limitat i les propostes continuistes. Arias vol un continuisme, així, el que exemplificarà el canvi autèntic és AREILZA, ministre d'Afers Exteriors, que fa propostes de canvi democratitzador. El projecte reformista que adopta el govern és limitat. Fraga expressa propostes molt limitadament reformistes. La principal proposta de Fraga és modificar la Llei de Corts, constituint un Congrés i un Senat elegits per sufragi universal. A més, Fraga, vol la dissolució d'institucions, una llei d'associacions Aquestes propostes de Fraga van avançar molt lentament. Paral·lelament a aquestes propostes, els membres del govern llancen propostes a l'exterior, com és el cas d'Areilza, que ho fa a l'estranger i Arias diu que canviaran coses, però sense alterar el que caracteritza al franquisme. Arias està en contradicció permanent, perquè, per una banda fa actes amb voluntat d'introduir canvis i, en aspectes socials, té una actitud molt forta. Els primers mesos del 1976 són molt intensos. Tenen lloc nombrosos moviments socials, que assoleixen gran protagonisme i condicionaran la vida socio−política. Així, cal destacar l'especial protagonisme dels moviments socials, els quals han anat seguint un camí ascendent. Hi ha també una onada vaguística amb demandes laborals i també polítiques, fet que portarà a vagues generals de caràcter local però, tot i això, fortes. També, al gener del 1976 des de l'oposició organitzada es llança una campanya a favor de l'amnistia a gairebé totes les grans ciutats espanyoles. La demanda específica de l'amnistia demanava un canvi polític, la sortida de tots els presos polítics i un canvi de la legislació respecte a aquest tema. Hi ha també en aquests moments una autèntica ofensiva pel que fa als moviments veïnals, que pretenen millorar la situació que els afecta més directament i també fan una demanda de canvis polítics com ajuntaments democràtics. Hi ha una mobilització també important des dels diversos sectors professionals Tota aquesta manifestació va acompanyada d'una organització opositora més important, que es forma al 1976 a partir de la fusió de les dues plataformes anteriors, formant la Coordinació Democràtica. L'actitud del govern d'Arias és de duresa i precisa de l'ajut policial per anul·lar dita activitat vaguística i les diverses mobilitzacions. Donada la importància de les mobilitzacions, hi haurà implicada la violència donant−se així molts incidents i havent−hi, fins i tot, un nombre important de víctimes, cosa que generarà moltes crítiques i farà augmentar la protesta. Això fa evident l'actitud del govern per no introduir reformes ni canvis. Paral·lelament a la violència policial, s'incrementa un fenomen de violència feixista, que té com a objecte a persones, institucionsHi hauran actituds violentes des de les institucions policials de forma oberta. Això cada vegada serà més gran i, finalment, Carlos Arias, haurà de dimitir, degut a la petició que li fa Joan Carles Aquesta situació de conflictivitat social desacredita qualsevol discurs reformista, la qual cosa no beneficia l'objectiu de consolidar la monarquia.

100

A partir de la dimissió d'Arias, s'inicia la segona subetapa, en la qual es frustra clarament l'opció de continuisme es estat pur. El nou govern que es forma està compost per Adolfo Suárez, procedent del falangisme i de l'aparell del Movimiento, però d'aquell sector que considera que els canvis són inevitables. Per tant, Suárez, opta per donar impuls a polítiques reformistes que, inicialment, no estaran gaire definides i que aniran canviant amb el pas del temps. Suárez veu la importància d'utilitzar molt bé els mitjans de comunicació i, sobretot, la televisió, per dirigir−se al país. La composició d'aquest nou govern és molt homogènia, el que permetia eliminar les contradiccions internes. Aquest govern es compromet a establir contactes amb les forces polítiques, fins i tot amb l'oposició. Fa un gest important com és el d'establir un decret d'amnistia que comportà la sortida de presos. El decret d'amnistia és una carta política que permet a Suárez guanyar un notable crèdit i que demostra una més que notable intenció de canvi respecte al govern d'Arias. Suárez aprova aquest decret que comporta la sortida de presons dels presos polítics i els que queden a la presó són membres d'ETA i també del FRAP, acusats de violència. Així doncs, una de les demandes més mobilitzadores, com era aconseguir l'amnistia, desapareixerà. A partir d'aquest moment cal destacar: • des del govern Suárez es conserva l'elaboració d'una proposta de reforma política • des de l'oposició es creu que Suárez fa un discurs reformista i que està disposat a dur a terme reformes importants. Ara doncs, cal destacar l'elaboració i aprovació d'una Llei per a la Reforma Política. Serà una llei que obra les portes a la reforma i que, per tant, contempla que, a partir de la llei, el procés de canvi, haurà de continuar. La Llei va presentar−se després de l'estiu i modifica la llei de corts establint que, en un termini de com a molt un anys, hi hauran noves corts. Aquestes seran un parlament bicamaral, de camera alta i baixa, elegides per sufragi universal. Aquesta llei serà portada a referèndum per a la seva aprovació. Serà aprovada i les decisions són preses com un suïcidi polític pels franquistes, perquè suposà la desaparició de les corts franquistes tal i com existien. El que hauria estat sorprenent hauria estat el fet que no s'haguessin aprovat, ja que no hi havia l'opció d'oposar−s'hi. Els procuradors que eren militars van votar en contra i això expressa que la posició de l'exèrcit era una posició continuista. La llei, després del referèndum és aprovada i les estadístiques han permès saber el percentatge: 420 vots a favor i 59 en contra. Aquesta Llei de Reforma Política implica proclamar la fe democràtica, i reformar la llei constitutiva de corts, amb dues cambres: el Senat i el Congrés, escollit per sufragi universal lliure i secret. Aquestes cameres tenien la facultat de reformar les lleis franquistes. No obstant, això no significa la imposició d'un sistema liberal i democràtic. Això es pot veure quan Suárez es reuneix amb la cúpula militar i els hi explica que la reforma té uns límits i els hi garantitza que els canvis no van vinculats de camí a ser uns canvis democràtics plens (això ho va fer abans de l'aprovació de la Llei). En els primers mesos del 1977, el que es confirmarà com a element fonamental, seran unes característiques 101

d'aquestes eleccions. El govern és conscient que, perquè aquestes eleccions permetin millorar la situació política, es necessari contemplar totes les demandes de l'oposició. Així, s'obriran xerrades entre el govern i la plataforma. El que s'acordarà serà: • acord de participació de tots els patits polítics. • Planteja un acord electoral • Planteja un acord de llei electoral • Desactivació de les institucions no competents amb les eleccions liberals La desarticulació o legalització del Partit Comunista és el que tindrà més problemes. El que farà el govern finalment, a l'abril del 1977, és votar per la legalització del Partit Comunista, cosa que implica la no col·laboració de l'exèrcit ja que aquest no vol aquesta legalització del Partit Comunista, arribant fins i tot a la dimissió d'alguns militars d'alt càrrec. Als primers mesos del 1977 hi ha factors que estableixen certa incertitud. Hi ha una ofensiva directa des de sectors ultra dretans i de sectors de ultra esquerra generant violència i amb això inestabilitat. Tot i així en la celebració de les eleccions el govern té avantatges però complint els tractats o els acord entre el govern i l'oposició com a supressió del Tribunal Públic, l'aprovació de l'associació sindical 2ª Etapa: 1977−1979 Els contactes establerts entre el govern d'Adolfo Suárez i l'oposició democràtica, així com la legalització de la majoria dels partits polítics i dels sindicats obrers, fan possible arribar a una síntesi entre "ruptura" i "reforma", en un acord negociat que es concreta en la convocatòria d'unes eleccions generals pel 15 de juny de 1977. Els resultats electorals signifiquen el triomf de la UCD, una coalició sorgida com a fruit de la unió de varis grups centristes (demòcrata−cristians, liberals) entorn al poder d'Adolfo Suárez. El PSOE, encapçalat per Felipe González, obté espectaculars resultats, i es consagra com el primer partit de l'oposició. Aliança Popular, coalició conservadora formada a l'octubre del 1976, queda en oberta minoria. Tampoc és molt brillant, excepte a Catalunya (8 diputats), el paper del PCE. A partir d'aquí hi ha l'opció d'elaborar una nova constitució amb els acords més amplis possibles. Es porta a terme una política de concens. Té lloc en aquests moments el Pacte de la Moncloa: Per pal·liar la greu crisi econòmica, el govern d'Adolfo Suárez va concertar amb l'oposició parlamentària l'anomenat Pacte de la Moncloa, que es va firmar a l'octubre del 1977, amb vigència per un any. Un cop finalitzat el seu període de vigència, a l'octubre del 1978, els efectes del Pacte de la Moncloa es van rebel·lar, en la pràctica, contradictoris. Finalment, al 1978 s'aprova la Constitució, que es aprovada en referèndum el 6 de desembre. El total de vots afirmatius sobre el cens s'eleva al 59%. I l'alt índex d'abstenció registrat (més del 32%) és, en certa mesura, l'expressió de l'oposició. En els seus aspectes fonamentals, la Constitució estableix: − la forma política de l' Estat és la monarquia parlamentaria.

102

• es fundamenta en la indisoluble unitat d'Espanya; − reconeix i garanteix l'autonomia de les nacionalitats i regions que la integren; − apel·la a la Declaració Universal dels Drets Humans, respecte als drets i llibertats fonamentals. − garanteix el pluralisme polític, la llibertat religiosa i de culte, la igualtat davant la llei, el dret a l'educació; • reconeix la llibertat d'ensenyament, l'autonomia universitària, etc. Les eleccions generals del març del 1979 tanquen aquest període. Les eleccions són iguals que de les de 1977 i amb els mateixos resultats. 3ª Etapa: 1979−1982 A l'abril del 1979, tenen lloc les eleccions municipals, amb una victòria majoritària dels Partits socialistes i dels comunistes. Un cop celebrades les eleccions de març i abril de 1979, i confirmada la victòria de les forces nacionalistes i autonomistes a Catalunya i Euskadi, la Comissió Constitucional del Congrés aprova, al juliol i a l'agosto, els respectius estatuts d'autonomia d'ambdues nacionalitats, encara que, en certs aspectes, queden "retallats" o modificats alguns dels seus articles originals. Finalment, ambdós estatuts passen a ser plebiscitats en referèndum popular, en les seves respectives comunitats, el 25 d'octubre del 1979. Al 1980 tenen lloc les primeres eleccions al parlament català i basc. Del 1979 al 1980, tenen lloc fortes tensions polítiques que afecten al govern i a la població civil. El dijous 29 de gener del 1981, a las quatre de la tarda, els espanyols sorpresos, s'assabenten, a través de la radio, de la dimissió del president Suárez. Té lloc també, en aquests moments, un malestar militar, que es traduirà en el cop d'estat del 23 de febrer. Després de la dimissió de Suárez, el Rei, proposa com a candidat a Leopoldo Calvo−Sotelo , el qual, en una primera volta no va obtenir la majoria absoluta. Durant la segona votació, dos dies més tard, té lloc un dels fets més espectaculars de la història contemporània d'Espanya. A les 6.20 de la tarda del 23 de febrer del 1981, mentre transcorria normalment la sessió d'investidura del proposat president del governo, una tropa de guàrdies civils, a les ordres del tinent coronel Antonio Tejero va irrompre en la sala de sessions i obligà als diputats, amb dispars, a tombar−se al terra. Els diputats van ser retinguts fins l'endemà al migdia, moment en el qual van deixar lliures als capturats. Finalment, al cap de tres dies, amb ja una majoria absoluta, Calvo−Sotelo va ser nomenat president del govern. Finalment, al 1982, tenen lloc unes eleccions generals anticipades, on guanyarà el Partit Socialista, amb el qual s'eliminaran les tensions militars, es canviarà el sistema de partits polítics, es consolidarà el govern etc. 103

Així, amb aquest fet, podríem dir que, al 1982, finalitza la Transició Política.

104