Els instruments medievals A l'època medieval, els joglars feien servir, per acompanyar les cançons que interpretaven, instruments com: el llaüt, la viola, l'orgue portàtil, la flauta de bec, l'arpa..., que en la música religiosa no es feien servir perquè creien que eren instruments del diable. El llaüt: Instrument antic de cordes pinçades. Deriva d'un instrument àrab anomenat 'ud, que s'assembla a la guitarra moresca. La caixa del llaüt, té l'aspecte de mitja pera. El claviller està dividit en compartiments (trasts) com la guitarra. L'instrument clàssic està muntat amb cinc dobles cordes i una de simple. La música per a llaüt està escrita en un sistema que consisteix a representar la posició dels dits damunt del diapasó. Orgue portàtil: És un dels instruments més populars del s. XIII fins al s. XVI. És lleuger de pes perquè es pugui portar i per poder tocar i caminar alhora. L'instrumentista amb la mà esquerra, manxa amb un supletori fet de pell de xai i fusta, mentre que amb la mà dreta toca un teclat d'unes dues octaves aproximadament. Com que amb una manxada només tria aire per una nota, es feia servir per tocar música monòdica. Els tubs estan posats en dues rengleres i van de més curts a més llargs. Quan toques les claus deixen passar l'aire i depèn de si manxes més fluix o més fort pots aconseguir diferents sons. Viola de gamba: És de la família d'instruments d'arquet. Té sis cordes afinades amb els mateixos intervals que el llaüt. El diapasó, el té ample i dividit en trasts i té calats en forma de C. Les violes més petites s'aguanten damunt dels genolls i les més grans entre els genolls (per això es diu viola de gamba). L'arquet s'aguanta amb el dors de la mà girat cap a baix i la tensió dels crins es pot canviar o controlar pels dits de l'instrumentista. Els principals tipus de violes són: el paradessus de viola, el tiple de viola, el contralt, el tenor, el baix i el contrabaix o violó. La viola es fa servir molt en polifonia. L'arpa: És un dels tipus d'instruments de corda més antic. En l'època dels joglars, tenia aproximadament la mateixa forma que ara, però en més petit. Té una sèrie de cordes de diferents longituds i tensades damunt d'un marc més o menys triangular. Quan polses les cordes, vibren i cadascuna fa un so. La caixa de ressonància està al mateix marc. L'arpa més moderna ja és molt més complerta, té de 46 a 47 cordes (sis octaves i mitja), està en Si major o Do bemoll major i té set pedals. En canvi les arpes més antigues (la dels egipcis) tenien de set a vuit cordes. El saltiri: És un instrument molt antic del grup dels cordòfons, amb teclat, en el que les cordes són pinçades. Té una caixa de ressonància triangular o trapezoïdal que té de set a deu cordes. A partir del s. XVI es posava damunt d'una taula i les cordes eren percudides amb martellets. Al sud d'Europa preferien el saltiri trapezoïdal amb tres o quatre cordes per nota, en canvi els del nord tendien pel triangular i senzill o doble corda. El saltiri no té gaire repertori, ja que es feia servir en ocasions de demanda. La flauta de bec: Tenen un bec amb un forat d'un prim canal que forma un filet d'aire, del qual l'instrumentista ha de posar el bec entre els seus llavis tal com ho faria en un simple xiulet. El tub de la flauta té forats per poder canvia r la seva llargada i fer diferents notes. Els exemplars més antics de flautes no tenen embocadura. A l'època medieval, la flauta de bec tenia sis forats, més endavant a l'època clàssica ja en tenia vuit. Actualment hi ha cinc tipus de flautes: el sopranino en fa, el soprano en do, el contralt en fa, el tenor en do i el baix en fa i finalment el flabiol. També hi ha el flautí i la flauta travessera. Llibres consultats: −Enciclopèdia catalana 1

−Diccionari de la música de Roland de Candé (edicions 62) −Instruments musicals de Joaquim Maideu (eumo)

2