Biografia: Jacint Verdaguer i Santaló va néixer a Folgueroles (Osona) el 17 de maig de 1845, en una família pagesa, modesta però relativament il·lustrada. Als deu anys ingressà al Seminari de Vic, on cursà estudis eclesiàstics. L'any 1870 fou ordenat de sacerdot, i celebrà la primera missa a la capella de Sant Jordi de Puigseslloses. Del 1863 al 1871 residí a can Tona, una masia a mig camí entre Vic i Folgueroles, on escriví les seves primeres obres literàries. Després d'un curt vicariat a Vinyoles d'Orís (1871−1873), i afectat de fortes cefalàlgies, passà dos anys fent el trajecte d'Espanya a Cuba, com a capellà de vaixell, en els vapors de la Companyia Transatlàntica d'Antoni López, futur marquès de Comillas. El 1877 entrà al seu servei com a capellà de la família, i sis anys més tard li fou confiat el càrrec d'almoiner. Durant els més de quinze anys que visqué al palau dels Comillas, a la rambla de Barcelona, Verdaguer tingué ocasió de tractar personalitats de l'alta societat catalana i espanyola, i pogué realitzar llargues excursions pel Pirineu, fer estades en balnearis i residències del marquès, i dur a terme viatges importants al nord d'Àfrica, als països de l'Europa central i a l'Orient Mitjà, dels quals deixà constància literària. El 1886, de tornada d'un viatge a Terra Santa, sofrí una crisi espiritual que li provocà un desig de purificació i d'ascetisme, acompanyat d'un increment de les funcions pròpies del seu ministeri i, més concretament, les derivades del seu càrrec d'almoiner. A partir del 1889 entrà en contacte amb vidents i practicants d'exorcismes, i es convertí aviat en propagador d'aquestes activitats, poc aconsellades per l'Església i prohibides pel bisbe de Barcelona. Endeutat Verdaguer amb la compra d'una finca a Vallcarca, per salvar−hi una capella i establir−hi un lloc d'oració i de penitència, Claudi López, el segon marquès de Comillas, decidí prescindir dels seus serveis com a capellà almoiner i, amb els bisbes de Barcelona i de Vic, Català i Morgades, respectivament, planejà el seu trasllat a la capital d'Osona, amb el pretext d'una cura de repòs. Després d'alguns dies al palau episcopal de Vic, al maig del 1893 Verdaguer s'instal·là al santuari marià de la Gleva (Osona), on residí dos anys. Per l'abril del 1895, contravenint a les ordres del seu bisbe, abandonà la Gleva i s'establí a Barcelona, al domicili particular de la família Duran una vídua i dues filles, amb la qual havia entrat en relació alguns anys abans. El mes de juny publicà un comunicat a la premsa de Barcelona en què es declarava, "davant de la gent honrada" de la ciutat, víctima d'una persecució injusta. Morgades el privà de celebrar missa i d'exercir funcions sacerdotals. Verdaguer respongué a la prohibició amb una sèrie d'articles periodístics "en defensa pròpia", de gran impacte públic. L'enfrontament del capellà poeta amb el seu superior eclesiàstic, amb el marquès que l'havia acollit, i amb alguns dels seus amics íntims i familiars (el canonge Jaume Collell, l'advocat i cosí seu Narcís Verdaguer i Callís...), adquirí una dimensió social que transcendí el marc estrictament eclesiàstic. L'escàndol fou clamorós. El "cas Verdaguer" esdevingué el centre d'interessos socials i polítics oposats. Dos anys després lliurà una segona sèrie d'articles a la premsa, encara més virulents i agressius. A la fi del 1897, però, mitjançant la intervenció dels pares agustins d'El Escorial i del bisbe de Madrid, Morgades s'avingué a una reconciliació, formalitzada amb l'acceptació d'un escrit de retractació de Verdaguer, i, el gener de l'any següent, li concedí novament les llicències sacerdotals. Adscrit amb un benefici a l'església de Betlem, visqué els darrers anys a Barcelona, fins que, víctima de la tuberculosi, i després d'una llarga malaltia, fou traslladat a la Vil·la Joana de Vallvidrera, on morí el dia 10 de juny de 1902. Tres dies després, fou enterrat al cementiri de Montjuïc, a Barcelona, enmig de la manifestació de dol més impressionant de la història de Catalunya.

1

Obra: Jacint Verdaguer fou l'escriptor català més destacat del segle XIX i el més representatiu de la Renaixença literària catalana. Autor d'obres cultes d'una gran ambició, se serví de temes i formes populars per transmetre les idees del catalanisme conservador i del catolicisme del seu temps. Tornà a la llengua catalana el prestigi perdut d'un idioma de cultura, i, tot i els seus desequilibris, dugué a terme una obra perfectament coherent, al servei dels ideals de la fe i de la pàtria. Ha estat utilitzat des de postures ideològiques oposades, i invocat sobretot com a símbol de catalanitat. La seva eficàcia expressiva i el ressò social del seu conflicte li procuraren, ja en vida, una estima popular més personal que literària, en perjudici d'una valoració estrictament artística. Si la seva figura és, encara avui, objecte de debat, la seva obra ha adquirit la consideració de clàssica. Obra Verdaguer manifestà, de ben jove, una notable aptitud literària. Després d'unes primeres poesies de caire satíric i jocós, en la línia de les composicions barroques i populars de la literatura catalana moderna, conreà la poesia de tema bucòlic i amorós, seguint els models de la preceptiva neoclàssica, d'influència castellana, o servint−se dels patrons més habituals en la poesia catalana popular (corrandes...), o, encara, imitant el model romàntic de la Mirèio mistraliana. Una part d'aquestes composicions primerenques es publicà pòstumament (Amors d'en Jordi i na Guideta, 1924; Jovenívoles, 1925). Durant els anys de formació, Verdaguer assajà diversos gèneres literaris: un poema èpic en prosa sobre la descoberta d'Amèrica (inacabat i publicat, pòstumament, amb el títol de Colom), narracions fantasioses i escrits autobiogràfics (inèdits fins fa poc temps) i, sobretot, un extens poema de factura neoclàssica, Dos màrtirs de ma pàtria, o siga Llucià i Marcià, que publicà, el 1865, com a fulletó, el periòdic vigatà Eco de la Montaña. El mes de maig del mateix any, Verdaguer s'havia donat a conèixer als Jocs Florals de Barcelona, on obtingué un accèssit i un premi extraordinari per dues composicions en vers, de tema patriòtic i d'orientació romàntica. Aquestes distincions li valgueren el reconeixement dels promotors dels Jocs, i li procuraren contactes personals decisius en la seva futura carrera literària amb les figures més destacades del moviment renaixencista català (Milà, Aguiló...). Encoratjat pels estímuls rebuts a Barcelona, Verdaguer reprengué el tema colombí en una extensa composició poètica, L'Espanya naixent, que presentà, sense èxit, als Jocs Florals del 1868. Al cap de poc, començà a treballar en un projecte més ambiciós, que li valdria, quasi deu anys després, el reconeixement literari dins i fora de Catalunya: el poema èpic L'Atlàntida, premi extraordinari als Jocs Florals de Barcelona del 1877, de concepció grandiosa, amb elements geològics i figures mitològiques d'una gran força descriptiva. Dos anys després donà a la impremta un volum d'Idil·lis i cants místics, composicions líriques de tema religiós i d'una gran delicadesa, que confirmaren la vàlua literària de Verdaguer en el conreu de gèneres ben diversos. El 1880, amb motiu del mil·lenari montserratí, publicà Cançons de Montserrat i Llegenda de Montserrat, que reféu i unificà, anys després, en el volum poètic Montserrat (1889). Dos anys després, féu conèixer una primera versió de Lo somni de sant Joan, refosa i ampliada en un volum homònim posterior (1887), i un aplec de romanços de tema franciscà que, anys a venir, reelaborarà en un volum dedicat al pobrissó d'Assís (Sant Francesc, 1895). A les acaballes del 1885, després del recull poètic Caritat i de la traducció de Nerto, de Frederic Mistral, Verdaguer publicà Canigó considerat el seu millor poema èpic, que li valgué la coronació simbòlica, pel bisbe Morgades, com a "poeta de Catalunya". Si L'Atlàntida era una epopeia de tall clàssic, amb una visió hispànica de la descoberta del Nou Món, Canigó era una "llegenda" romàntica, dedicada a exaltar els orígens cristians de Catalunya. Un altre volum miscel·lani, també en la línia del romanticisme, Pàtria (1888), l'acabà de consagrar com a poeta nacional. El 1887 havia aplegat en volum, amb el títol d'Excursions i viatges, les impressions literàries aparegudes com 2

a reportatges periodístics en diverses publicacions, i el 1889 donà a la impremta un segon llibre de viatges Dietari d'un pelegrí a Terra Santa, que ha estat considerat la seva millor obra en prosa. A l'inici del darrer decenni, publicà la trilogia poètica Jesús infant, composta a partir de les seves vivències a Palestina, i formada per tres llibres: Nazaret (1890), Betlem (1891) i La fugida a Egipte (1893). Coincidint amb la seva estada al santuari de la Gleva i amb els moments inicials del seu conflicte eclesiàstic, donà a l'estampa el poema Sant Francesc (1895) ja citat, i els reculls miscel·lanis Roser de tot l'any (1893), Veus del Bon Pastor (1894) i Flors del Calvari (1896), que es pot considerar un correlat poètic de la primera sèrie d'articles periodístics, aplegats en volum amb el títol d'En defensa pròpia (1895). Els darrers anys acceptà la direcció literària d'algunes revistes L'Atlàntida, La Creu del Montseny i Lo Pensament Català, i donà a la impremta tres obres poètiques més: Santa Eulària (1899), Aires del Montseny (1901) i Flors de Maria (1902). Pòstumament aparegueren els volums poètics Al Cel, Corpus Christi (1903) i Eucarístiques (1904), un recull de Rondalles i un aplec de Discursos (1905), seguits d'un volum sobre Folklore (1907), una represa poètica dels temes colombins Colom, seguit de Tenerife (1907), un volum que integrava dos títols en vers Els pobres. Els sants (1908), unes glosses lul·lianes intitulades Perles del "Llibre d'Amic e d'Amat" (1908), i una versió del Càntic dels Càntics, precedida de la prosa Los jardins de Salomó(1907). Dos volums d'Escrits inèdits (1958 i 1978), un recull complementari de Poesies juvenils inèdites (1966) i un extens Epistolari (1959−1993) completen, fins avui, la producció literària de Verdaguer, i constitueixen una font documental i biogràfica de primer ordre.

Fotografies i obres:

3

4

5

6

7

8

9

10

11

12

13

14

Benvinguda a l'any Verdaguer: Jacint Verdaguer, mort ara fa cent anys, va jugar en la nostra història un paper cabdal, un paper que poques vegades li ha pertocat de jugar a un poeta. Perquè Verdaguer no va esdevenir per atzar un ciutadà destacat i representatiu, en qui la comunitat se sentia identificada; ben altrament, es va guanyar aquesta representativitat dia a dia, pas a pas, mot a mot. Va ser un gran inici de lletres, sorgit del poble i, a la vegada, s'hi va arrelar i n'era servidor. I ho va ser en moments crucials, circumstància que li podia fer més rellevant el paper, però que, sobretot, l'hi feia més difícil. Ell, però, va tenir un doble i coincident lligam: amb la llengua del seu poble i amb les seves necessitats col·lectives. Verdaguer reivindica i treballa, com ningú no ho havia fet fins aleshores, l'alè íntim de la llengua renaixent i es posa, amb la ment i amb el cor, al servei de la recuperació de Catalunya com a país. Amb la llengua sempre, però amatent a fer el que calgui, com formar part de la comitiva que presenta el Memorial de Greuges del 1885. És així com esdevé el poeta de tots, el més gran i el més popular a la vegada de tots els que hem tingut. Prou gran per admetre més d'un nivell de lectura, prou profund per oferir les obres més subtils de la forma més 15

accessible. Poeta de tots i al servei de tots, com a poeta nacional de Catalunya. La commoció col·lectiva que va provocar la seva mort un segle enrere, reflectida en un dels enterraments més grans de la nostra història, era fruit ja d'aquesta realitat. Són un fet i una realitat que continuen dempeus. És de justícia que sigui així. A més, contra el risc sempre amenaçador de l'oblit, tenim la constància de textos que ja són de tots, de fets que ens defineixen, de noms que el recorden i l'honoren. Hem de lluitar, però, contra l'oblit. Celebro, especialment per això que la commemoració centenària ens ofereixi una bona oportunitat de recordar, honorar i explicar la vida i l'obra de qui mereix ser recordat, honorat i explicat en un grau tan alt. Desitjo que l'Any Verdaguer sigui d'inicinatge i de retrobament. De reconeixement pel que representa també avui. Amb la seva genialitat i el seu talent. Verdaguer, el sacerdot de Folgueroles, va fer una contribució decisiva a la construcció d'una llengua literària moderna, vitenca i plena de potencialitats. De fet, amb els seus poemes i les seves proses, es va convertir en agent privilegiat, capdavanter i profètic de la normalització lingüística. A la vegada, de forma completament coherent i del tot inseparable, va posar aquesta llengua al servei de Catalunya, perquè Verdaguer, mentre ajudava a recuperar la llengua, conscientment ajudava a recuperar la pàtria. Per això, cal que el centenari verdaguerià sigui viscut avui com un esdeveniment que ens ha d'ajudar a estimar com cal a l'obra de Verdaguer i a refermar el nostre compromís amb la llengua i la literatura catalanes, prenent exemple del compromís de Jacint Verdaguer amb el país.

Premis i concursos: "HOMENATGE VIRTUAL A VERDAGUER", DINS DEL CICLE D'ACTIVITATS "FES UN CLIC LITERARI!" Des de l'1 d'octubre fins al 8 de novembre, els visitants de la pàgina web dels Premis Literaris Ciutat de Tarragona (www.premisliteraris.org) podran contribuir amb la seva veu personal als actes d'homenatge a Verdaguer i participar en la construcció d'un poema o d'una narració que continguin noms, verbs i adjectius que van formar part del vocabulari creatiu de l'escriptor. Podràs entrar en el món de la creativitat i de la reflexió, un món que tan sols viurà amb els teus mots i les teves idees. Organitza: Ajuntament de Tarragona, Òmnium Cultural del Tarragonès i Centre de Normalització Lingüística de Tarragona . Més informació: www.premisliteraris.org

VIII PREMI RAFAEL FARRÉ DE NARRATIVA CURTA La Direcció General de Formació d'Adults convoca la vuitena edició del Premi Rafael Farré de Narrativa Curta. Aquest Premi vol promoure la redacció de textos literaris en llengua catalana entre les persones que participen en programes de formació d'adults i recordar Rafael Farré, una persona de reconeguda trajectòria en el món de la formació d'adults. Més informació: Departament de Benestar Social de la Generalitat de Catalunya. Direcció General de Formació d'Adults. Tel. 93 483 10 00 (Pl. Pau Vila, 1. Barcelona)

16

CONCURS VERDAGUER DEL CLUB SUPER 3 El concurs per als poetes més joves. Podeu enviar les vostres poesies, de no més de 12 línies, abans del dia de Sant Jordi. El Superpoeta guanyador farà un viatge de Cap de setmana al parc Futuroscope amb tres membres més de la seva família. Instruccions, bases i informació sobre la poesia de Verdaguer al Web del Club Super 3. Més informació: www.super3.net/verdaguer/ BECA D'ESTUDI ANY VERDAGUER L'objecte d'aquesta beca és un estudi d'un tema relacionat amb la vida i/o l'obra de Jacint Verdaguer. Podran optar−hi aquells investigadors que a títol individual o col·lectiu presentin una proposta d'estudi.Els candidats hauran de trametre les seves dades personals, una còpia del DNI o del passaport, un curriculum vitae i un projecte de treball.El termini de lliurament del treball serà d'un màxim d'un any.Per a més informació, podeu posar−vos en contacte amb l'entitat convocant. Modalitat: Ajuts a la creació i a la investigació Convoca: Patronat Francesc Eiximenis de la Diputació de Girona Lliurament dels treballs: Patronat Francesc Eiximenis de la Diputació de Girona Direcció: Pujada de Sant Martí, 5. 17004 Girona (Gironès) Telèfon: 972 18511617004 Població: Girona Termini de presentació de treballs: 2/04/2002 Dotació: 4.507,59 euros i possibilitat de publicació de l'estudi becat.

VII FESTIVAL DE POESIA DE GIRONA CRIDA ALS POETES INÈDITS COINCIDINT AMB L'ANY DEL CENTENARI DE LA MORT DE JACINT VERDAGUER Poden participar−hi tots els poetes "inèdits", és a dir, que no tinguin cap llibre publicat (exceptuant les edicions d'autor), amb un màxim de tres poemes originals, escrits en qualsevol llengua, i sota un lema que faci referència al poeta Verdaguer. Els poemes s'hauran de fer arribar per quintuplicat i mecanografiats a doble espai. Els textos, escrits en llengües altres que el català i el castellà, hauran d'anar acompanyats amb la versió qualsevol de les llengües esmentades. Els autors dels textos seleccionats tindran ocasió de recitar els seus poemes al costat de poetes de renom, juntament amb els poemes o versos que, prèviament, hagin seleccionat del poeta Verdaguer, durant la lectura pública que hi haurà a la Casa de Cultura el dijous 13 de juny de 2002, coincidint amb la setmana commemorativa del centenari de la mort del poeta. En el mateix acte es presentarà l´Antologia del VII Festival de Poesia de Girona. Per a més informació, podeu posar−vos en contacte amb la Casa de Cultura de Girona. Modalitat: Poesia Convoca: Aula de Literatura i Humanitats de la Casa de Cultura de Girona Lliurament dels treballs: Casa de Cultura de Girona Direcció: Pl. de l'Hospital, 6. 17001 Girona (Gironès) Telèfon: 972 202013 17001 17

Població: Girona Altres llengües admeses: Qualsevol llengua. Jurat: Sam Abrams, Rosa Font, Gerard Prohias, Lluís Freixas i Sebastià Goday, que actuarà com a secretari. Termini de presentació de treballs: 14/04/2002 Dotació: Recitació i publicació dels textos seleccionats.

Poesies: L'EMIGRANT

Dolça Catalunya, pàtria del meu cor, quan de tu s'allunya d'enyorança es mor.

I Hermosa vall, bressol de ma infantesa, blanc Pirineu, marges i rius, ermita al cel suspesa, per sempre adéu! Arpes del bosc, pinsans i caderneres, cantau, cantau; jo dic plorant a boscos i riberes: adéu−siau! II ¿On trobaré tos sanitosos climes, ton cel daurat?, mes ai, mes ai!, ¿on trobaré tes cimes, bell Montserrat? Enlloc veuré, ciutat de Barcelona, ta hermosa Seu, ni eixos turons, joiells de la corona que et posà Déu. III Adéu, germans; adéu−siau, mon pare, no us veuré més! Oh, si al fossar on jau ma dolça mare jo el llit tingués! Oh mariners, el vent que me'n desterra, que em fa sofrir! Estic malalt, mes ai!, torneu−me a terra, que hi vull morir!

18

LO LLIT D'ESPINES

In lectulo meo per noctes quæsivi quem diliget anima mea; quæsivi illum, et non inveni

En mon llit de flors mon llavi l'estima; no l'estima, no, que sols ho somia. Si l'amor no hi ve, jo m'hi moriria. Si l'amor no hi ve, jo m'hi moriré. Lo cerquen mos braços, mon gemec lo crida; «L'Aimador, on sou, manadet de mirra? Digau−m'ho, si us plau, si voleu que vinga. No té son mon ull quan lo braç no us lliga, quan Vós ne fugiu ja és lluny l'alegria. Sortiré a cercar−vos com cerva ferida que cerca la font, la font d'aigua viva.» Ja troba els armats que vetllen la vila: «Me l'heu vist, o no, l'Amor de ma vida?» M'han pres lo mantell, lo mantell de viuda, i ab ses mans cruels m'han esmortuïda; mes, ai!, de sos cops ja no me'n sentia, que em lleva el dolor més suau ferida. Un xic més enllà, gemegar oïa. Lo veig en la Creu on cridant−me expira, clavats peus i mans, lo cap entre espines. Gemegor que fa, jo prou l'entenia. Si l'Amor no hi ve, jo m'hi moriria. 19

Si l'Amor no hi ve, jo m'hi moriré. Quan lo veig morir, lo meu cor sospira; m'abraço a la Creu com un cep de vinya. «Jesús, ja no em plau lo llit que em plaïa: vos l'he fet de flors i el voleu d'espines; si al vostre em voleu, també hi dormiria, clavats peus i mans, lo cap entre espines, i una llança al cor que em lleve la vida.»

ESPERANÇA

Expectemus, humiles, consolationem eius. Judit, 8, 20

I Lo jonc més humil, quan ve la riuada, diu als altres joncs: «Deixem−la passar; ajupim−nos tots; quan serà passada, nostre capciró tornarem a alçar.» II Ara ve l'hivern que els arbres despulla; l'olivera diu: «Deixem−lo venir; darrere ve el març carregat de fulla i els troncs despullats tornarà a vestir.» III Jesús diu: «L'hivern és aquesta vida; a qui la perdrà, jo l'hi tornaré; quan baixe del cel la Pasqua florida, a qui mòria ab mi ressuscitaré.» CANT D'AMOR

20

Inveni quem diligit anima mea

Dormiu en la meva arpa, himnes de guerra; brolleu, himnes d'amor. Com cantaria els núvols de la terra, si tinc un cel al cor? Jesús hi pren posada cada dia, li parla cada nit, i no hi batrà ses ales d'alegria l'ocell d'amor ferit? Sos braços amorosos me sostenen, dintre sos ulls me veig, i místiques paraules van i vénen en celestial festeig. Barregen nostres cors sa dolça flaire, com flors d'arbre gentil bressades a petons pel mateix aire, l'aire de maig i abril. Ja l'he trobat, Aquell que tant volia, ja el tinc lligat i pres; Ell ab mi s'estarà de nit i dia, jo ab Ell per sempre més. Se'm fonen a sos braços les entranyes, com neu al raig del sol quan, caient son vel d'or a les muntanyes, aixeca al cel lo vol. Jesús, Jesús, oh sol de ma alegria, si el món vos conegués, com gira−sol amant vos voltaria, de vostres ulls suspés. Jesús, Jesús, oh bàlsam de mes penes, mirall del meu encís, sien sempre eixos braços mes cadenes, eix cor mon paradís. Qui beu en vostre pit mai s'assedega, Jesús sempre estimat; oh, quan serà que jo torrents hi bega per una eternitat! Oh hermosura del cel!, des que us he vista, no trobo res hermós; ja alegre em semblarà la terra trista, Jesús, si hi visc ab Vós. 21

Deixeu−me, Serafins, les vostres ales per fer−li de dosser; deixa'm l'aroma que als matins exhales, oh flor del taronger. Deixeu−me, rossinyols, per festejar−lo, la dolça llengua d'or; verges i flors del camp, per encensar−lo, deixeu−me vostre cor. SUM VERMIS

Non vivificatur nisi prius moriatur (1a Cor., 15, 36) E carcere ad ætere Dant vincula pennas.

Veieu−me aquí, Senyor, a vostres plantes, despullat de tot bé, malalt i pobre, de mon no−res perdut dintre l'abisme. Cuc de la terra vil, per una estona he vingut a la cendra a arrossegar−me. Fou mon bressol un gra de polsinera, i un altre gra serà lo meu sepulcre. Voldria ser quelcom per oferir−vos, però Vós me voleu petit i inútil, de glòria despullat i de prestigi. Feu de mi lo que us plàcia, fulla seca de les que el vent s'emporta, o gota d'aigua de les que el sol sobre l'herbei eixuga, o, si voleu, baboia de l'escarni. Jo só un no−res, mes mon no−res és vostre; vostre és, Senyor, i us ama i vos estima. Feu de mi lo que us plàcia; no en só digne, d'anar a vostres peus; com arbre estèril, de soca a arrel traieu−me de la terra; morfoneu−me, atuïu−me, anihileu−me. Veniu a mi, congoixes del martiri, veniu, oh creus, mon or i ma fortuna, orneu mon front, engaloneu mos braços. Veniu, llorers i palmes del Calvari; si em sou aspres avui, abans de gaire a vostre ombriu me serà dolç l'asseure'm. Espina del dolor, vine a punyir−me; cuita a abrigar−me ab ton mantell, oh injúria; calúmnia, al meu voltant tos llots apila; 22

misèria, vine'm a portar lo ròssec. Vull ser volva de pols de la rodera a on tots los qui passen me trepitgen; vull ser llençat com una escombraria del palau al carrer, de la més alta cima a l'afrau, i de l'afrau al córrec. Escombreu mes petjades en l'altura; ja no hi faré més nosa, la pobresa serà lo meu tresor, serà l'oprobi lo meu orgull, les penes ma delícia. Des d'avui colliré los vilipendis i llengoteigs com perles i topazis per la corona que en lo cel espero. Muira aquest cos insuportable, muira; cansat estic de tan feixuga càrrega; devore'l lo fossar, torne a la cendra d'on ha sortit, sum vermis et non homo. Jo no só pas la industriosa eruga que entre el fullam de la morera es fila de finíssima seda lo sudari. Jo me'l filo del cànem de mes penes; mes, dintre aqueixa fosca sepultura, tornat com Vós, Jesús, de mort a vida, jo hi trobaré unes ales de crisàlide per volar−me'n ab Vós a vostra glòria.

VORA LA MAR

Al cim d'un promontori que domina les ones de la mar, quan l'astre rei cap al ponent declina, me'n pujo a meditar. Ab la claror d'aqueixa llàntia encesa contemplo mon no−res; contemplo el mar i el cel, i llur grandesa m'aixafa com un pes. Eixes ones, mirall de les estrelles, me guarden tants records, que em plau reveure tot sovint en elles mos somnis que són morts. Aixequí tants castells, en eixes ribes, que m'ha aterrat lo vent, ab ses torres i cúpules altives de vori, d'or i argent: 23

poemes, ai!, que foren una estona joguina d'infantons, petxines que un instant surten de l'ona per retornar al fons: vaixells que ab veles i aparell s'ensorren en un matí de maig, illetes d'or que naixen i s'esborren del sol al primer raig: idees que m'acurcen l'existència duent−se'n ma escalfor, com rufagada que s'endú ab l'essència l'emmusteïda flor. A la vida o al cor quelcom li prenen les ones que se'n van; si no tinc res, les ones que ara vénen, digueu−me: què voldran? Ab les del mar o ab les del temps un dia tinc de rodar al fons; per què, per què, enganyosa poesia, m'ensenyes de fer mons? Per què escriure més versos en l'arena? Platja del mar dels cels, quan serà que en ta pàgina serena los escriuré ab estels?

Bibliografia: • Amors d'en Jordi i na Guideta (inedit fins 1924) • Dos màrtirs de ma pàtria (1865) • L'Atlàntida (1877) • Colom • Idillis i cants místics (1879) • Llegenda de Montserrat (1880) • Cançons de Montserrat (1880) • Lo somni de Sant Joan (1882) • A Barcelona (oda publicada en 1883) • Caritat (1885) • Canigó (1886) • Los dos campanars (1886) • Pàtria (1888) • Excursions i viatges (prosa)(1887) • Dietari d'un pelegrí a Terra Santa (prosa)(1889) • Roser de tot l'any (1894) • Veus del Bon Pastor (1894) • Sant Francesc (1895) 24

• Flors del Calvari (1896) • Jesús infant (trilogia)(1896) • En defensa pròpia (articles periodistics) (1895−1897) • Santa Eulàlia (1899) • Aires del Montseny (1901) • Flors de Maria (1902) • POSTUMAMENT : • Al cel (1903) • Eucarístiques (1904) • Dos màrtirs de ma pàtria (1865) • Càntic dels càntics (1907) • Perles del Llibre d'Amic e Amat(1908) • Rondalles (1905) • Jovenivoles (1924) • Brins d'espígol (1977) Jacint Verdaguer Índex Biografia Jacint Verdaguer Obra Fotografíes i obres Benvinguda a l'any Verdaguer Premis i concursos Jacint Verdaguer Poesies Bibliografia •

25