LA CRISI DE LA BAIXA EDAT MITJANA Al segle XIV es va produir una crisi agrària a conseqüència del clima desfavorable que va provocar que la producció del blat va minvar molt i la fam es va estendre per tot el continent europeu. A això n’hi ha que afegir també les guerres entre senyor feudals. I finalment la pesta negra va assolar Europa.

 Pesta negra COM LA PESTA NEGRA VA REBRE ESTE NOM? La pesta negra -també coneguda com a mort negrava ser una epidemia de pesta, que devastà Europa i Àsia a mitjan segle XIV (1347-1351), i es calcula que provocà la mort d'aproximadament un terç de la població europea. L'apel·latiu "negra" amb què els coetanis anomenaren la malaltia prové del fet que els afectats presentaven taques fosques a la pell com a conseqüència d'hemorràgies subcutànies a les axil·les i engonals. La varen portar els mercaders genovesos a Sicília i va arribar a ports de Pisa, Gènova i Marsella després a la resta de França i Espanya; a soles es lliuraren Milan, Flandès i Polònia. Moltes de les ciutats que es van lliurar, va ser gracies a que a les cases on hi havia algun afectat, les tapiaven, aïllant tota la família. Es transmetia per les puces dels animals i per les rates, les persones es contagiaven per les picadures de puces i per persones infectades. Les rates nadaven des dels vaixells fins als ports. La fam, la guerra i la pesta van provocar la creença que eren el resultat d’un càstig diví pels pecats comesos. Per aixó van aparèixer els Flagel·lants que eren les persones que es castigaven per expiar les seues culpes. Durant els primers dies, i coincidint amb el període d'incubació de la malaltia, la persona infectada no presentava cap simptomatologia. Passats uns dies, però, la malura es manifestava amb tota la seva virulència i la majoria de les víctimes morien en el termini de quatre a set dies, després d’açó, es va començar a ficar a la gent en quarantena, perquè creien que qualsevol malaltia, es podia curar als quaranta dies d’estar aïllat. El cop que rebé la població afectada per la Pesta Negra fou considerable: es generalitzà l'abandonament de camps, masos i pobles; l'èxode dels pagesos cap als nuclis urbans deixà despoblats molts territoris; la pèrdua dels cultius i la seva substitució per la ramaderia. ZONES NO AFECTADES. Tot i la gran difusió de la plaga, algunes zones del continent europeu aconseguiren deslliurar-se, amb penes i treballs, de l'avanç de la pesta. Entre aquests destaquen bona part dels Pirineus occidentals (que estaven molt mal comunicats), part de Polònia i les llunyanes terres de Rússia, Escòcia, Noruega, Suècia i Irlanda.

Revoltes pageses Les revoltes pageses es van produir a causa de la crisi del sistema rural. Van començar a l’Europa occidental al segle XIV. La manca d’aliments i la pujada dels preus i l’empitjorament de les condicions de vida dels serfs van fer augmentar les tensions socials al camp. Arreu d’Europa es van estendre les revoltes dels llauradors, que van tenir un caràcter clarament antisenyorial, com les anomenades ‘’jacqueries’’ a França o la seua incidència especial a Catalunya. L’aixecament dels pagesos de remença només va poder ser sufocat gràcies a l’esforç de conciliació que va dur a terme el rei Ferran II entre els pagesos i els senyors. La pagesia tortosina gaudia d'una situació de llibertat segons els preceptes consuetudinaris, sense que tinguem constància de l'existència de cap tensió amb els denominats eixarics, força de treball d'origen musulmà, derivada dels pagesos i terratinents de la ciutat andalusí anterior a la conquesta, o sigui, els indígenes islamitzats que poblaven la majoria de les viles regionals, malgrat que alguns haguessin restat en situació d'esclavatge o de força de treball adscrita a la terra, talment com a la Catalunya septentrional.

Revoltes urbanes La crisi va a arribar també a les ciutats, on la mortalitat va ser encara més alta que en les zones rurals, perquè al camp hi havia mes menjar que a la ciutat. Els aliments es repartien els mes rics i nobles i el menjar mancava per als demés. Davant l’augment de la misèria, els grups més desfavorits van exigir una sèrie de millores i també un accés més gran als càrrecs municipals, que el patriciat urbà monopolitzava. Les revoltes es van escampar per un gran nombre de ciutats europees i sovint acompanyades d’assalts als barris jueus, els atacaven, perquè en eixe moment, els jueus eren els que tenien i finançaven diners al rei. Totes aquestes revoltes van ser reprimides amb força pels nobles feudals, l’alta burgesia urbana i l’autoritat reial.