1 la forma de la terra Es pot demostrar que la terra es rodona ? Els filòsof grec Aristòtil estava convençut que la terra era esfèrica i en va aportar tres proves: • Els dies que l'aire és net, es pot viure com els vaixells desapareixen en l'horitzó: primer es deixa de veure el buc, i després les veles. Si la Terra fos plana, el vaixell es veuria sencer, tot i que cada vegada més petit, fins a desaparèixer. • De vagades l'ombra de la Terra es veu projectada a la Lluna. I aquesta ombra sembra té una forma circular, el tipus d'ombra produït per una esfera. • Quan ens desplacem cap al nord o cap al sud, veiem estels nous i en deixem de veure d'altres. Una esfera imperfecta En la direcció del seu eix de gir, té un dià metre de 12.714 km, mentre que en el pla equatorial el dià metre és 12.756 km. El pla equatorial divideix la Terra en dues meitats, cada una de les quals rep el nom d'hemisferi (d'hemi, “meitat”). Hi ha un hemisferi nord i un hemisferi sud. 2 Els moviments de la Terra El moviment de rotació La terra triga 24 hores a completar un gir sobre ella mateixa. Un observador que es trobés fora de la Terra, sobre el pol Nord, la veuria girar en sentit contrari al de les agulles del rellotge. El moviment de translació La Terra descriu una òrbita el·lÃ−ptica al volant del Sol, que completa en un any. Es tracta, però una el·lipse gairebé circular. Això fa que la distà ncia al Sol variï molt poc al llarg de l'any. El punt de l'òrbita terrestre més allunyat del Sol s'anomena afeli, i el més pròxim, periheli. La Terra es desplaça al voltant del Sol amb l'eix inclinat. 3 Les fases de la lluna La Lluna és el satèl·lit de la Terra. Per què canvia la imatge de la Lluna? Si la Lluna tingués llum pròpia, sempre en veurÃ−em el disc complet, com passa amb el Sol. Però la Lluna només reflecteix la llum que rep el Sol. De vegades la meitat il·luminada de la Lluna coincideix exactament amb la que es veu des del nostre planeta: és la Lluna plena. D'altres vegades només hi coincideix en part, com el quart creixent i el quart minvant; i d'altres no hi coincideix en absolut, la Lluna nova. Les fases es repeteixen cada 29 dies. à s el temps del mes lunar.

1

La cara oculta de la Lluna La Lluna té dos moviments, un entorn del seu eix i un altre al volant de la Terra. Triga el mateix temps a efectuar-los tots dos. Exemple: el noi representa la Terra i la noia, la Lluna. El noi no veu mai l'esquena de la noia perquè ella, al mateix temps que es trasllada al seu volant fa una volta entorn de si mateixa.

4 Els eclipsis Un eclipsi por ser: • Parcial. Si només queda oculta una part de l'astre. • Total. Si queda ocult tot l'astre. L'eclipsi de Lluna Un eclipsi de Lluna es produeix quan la Terra se situa entre el Sol i la Lluna. Perquè es produeix un eclipsi cal que els tres astres estiguin alineats. L'eclipsi de Sol Si la Lluna s'interposa entre el Sol i la Terra, la seva ombra queda projectada a la superfÃ−cie terrestre i es produeix un eclipsi de Sol. La Lluna és més petita que el nostre planeta, la seva ombra no cobreix tota la Terra, sinó només un cercle d'uns 200 km que es desplaça a mesura que la Terra gira. Hi ha molts eclipsis

2

Tots els anys es produeix pel cap baix dos eclipsis de Sol, tot i que són visibles des de la petita franja de la superfÃ−cie terrestre. Hi pot haver fins a cinc eclipsis de Sol l'any. Els eclipsis de Lluna són menys freqüents i no n'hi ha mai més de dos per any. 5 Un planeta original Vistes des de l'espai, la Terra mostra un aspecte molt singular. En destaquen les masses nuvoloses blanques i el coler blavós de la superfÃ−cie. Les capes terrestres • L'atmosfera. à s la capa gasosa que envolta la Terra. • La hidrosfera. à s la capa d'aigua, formada pels oceans, els rius i el glaç dels pols. • La geosfera. Correspon a l'esfera rocosa, que comprèn la major part dels materials terrestres, des de les roques superficials fins a les zones més profundes del planeta. • La biosfera. Està integrada pel conjunt d'éssers vius del planeta. A diferència de les tres anteriors, no és una capa contÃ−nua, però les seves caracterÃ−stiques i la seva importà ncia justifiquen que es consideri com una capa independent. L'atmosfera • Proporciona l'aire que fem servir per respirar. • Filtra els rajos ultraviolats i altres radiacions solars perjudicials. • Evita que hi hagi temperatures molt extremes. • Permet la formació dels núvols que porten l'aigua als continents. La composició de l'aire sec i net és la següent: 78% de nitrogen, 21% d'oxigen i 1% de diòxid de carboni i altres gasos. La hidrosfera La hidrosfera inclou tota l'aigua del planeta. El 97% de l'aigua es troba als oceans, però també n'hi als rius, als llacs i als casquets polars en forma de glaç. Més que no pas Terra, el nostre planeta s'hauria de dir Mar. Tots els planetes terrestre són rocosos, com també alguns satèl·lits, però només hi ha oceans a la Terra. Venus té aigua en estat gasós; Mart té en estat gasós i en forma glaç, però la Terra té aigua en esta lÃ−quid. L'aigua redueix els canvis de temperatures del planeta i és un component bà sic per a la vida. La geosfera A sota de l'atmosfera i la hidrosfera, el nostre planeta té una capa rocosa, la geosfera. à s la capa més gruixuda. • L'escorça. à s la capa més externa i prima de la geosfera. En els continents té un gruix d'entre 25 i 70 km i hi abunden les roques com el granit, l'argila i la pissarra. • El mantell. à s la capa intermèdia. Ocupa la major part de l'interior terrestre i assoleix fins als 2.900 km de profunditat. Està format per unes peridotites. 3

• El nucli. à s la zona més interna de la Terra, constituït per dos metalls, el ferro i el nÃ−quel. 6 La biosfera i les seves relacions La biosfera es caracteritza per la norma diversitat dels organismes que componen i també perquè és la capa més dinà mica del planeta, és a dir, la que més canvia. La biosfera se situa especialment a la frontera de l'atmosfera, la geosfera i la hidrosfera. La major part dels éssers vius es troben una franja estreta que conté aigua, llum i aire. Al mar, la vida especialment és abundant fins a 200 metres de profunditat. A la superfÃ−cie dels continents la vida és abundant sempre que hi hagi aigua. L'aigua també és abundant sota la superfÃ−cie de la geosfera. Les capes es mouen i es relacionen L'atmosfera, la hidrosfera, la biosfera i la geosfera estan en contacte les unes amb les altres, es relacionen i s'intercanvien materials. AixÃ−, l'aigua del mar (hidrosfera) es pot evaporar i passar a l'atmosfera, on forma els núvols. L'aigua de la pluja por caure sobre les roques dels continents (geosfera) i anar als rius i als llacs; allÃ−, els éssers vius em poden beure (biosfera). El sòl és una frontera entre la geosfera, la hidrosfera, l'atmosfera i la biosfera. El Programa Mariner es va executar entre 1962 i finals de 1973, el JPL (Jet Propulsion Laboratory) de la NASA va dissenyar i va construir 10 naus espacials denominades Mariner la missió de les quals seria la d'explorar els planetes de Venus, Mart i Mercuri per primera vegada, i tornant A Venus i Mart per a una exploració més detallada. L'última de les naus, Mariner 10, va realitzar un vol pròxim a Venus, per a després realitzar un total de tres aproximacions a Mercuri. La penúltima nau, Mariner 9, va anar la primera a deixar en òrbita una sonda al voltant d'un planeta, en aquest cas Mart, romanent un any en òrbita per a procedir a cartografiar la seva superfÃ−cie i realitzar mesuraments especÃ−fics. Les sondes Mariner eren de grandà ria relativament reduïda, i el seu llançament es va realitzar mitjançant un coet modelo Atlas, sent el Sistema Propulsor de l'à ltima Fase un modelo Agena o Centaure. El seu pes rondava la mitja tona (Sense el combustible del propulsor d'abordo de la sonda). Cadascuna de les seves missions es va completar en un perÃ−ode d'entre uns pocs mesos fins a un o dos anys, i fins i tot una de les naus va sobrepassar aquesta limitació i es va mantenir operativa durant tres anys. Les sondes Mariner 1, Mariner 3, i Mariner 8 no van superar la fase de llançament. De la resta de sondes, cap es va perdre en vol cap a les seves destinacions, i totes elles van completar amb èxit els seus objectius. Cadascuna de les naus duia incorporats uns panells solars per a poder aixÃ− quedar sempre apuntant al Sol i rebre energia d'ells, i un reflector parabòlic capaç d'estar sempre apuntant a la Terra. AixÃ− mateix, la seva cà rrega inclouria una sèrie d'instruments cientÃ−fics. Alguns d'aquests instruments, tals com les cà meres, haurien de ser auto enfocades al cos celeste que estigués sent estudiat. Altres instruments no serien auto enfocades , i el seu objectiu seria el d'estudiar fenòmens tals com els camps magnètics i les partÃ−cules carregades. AixÃ− mateix, els enginyers responsables van proposar un sistema d'estabilització de la sonda a tres eixos, el que significa que, a diferència d'altres sondes espacials, aquestes no tindrien "spin". Vehicle Mariner 1 Mariner 2 Mariner 3 Mariner 4

Llançament 22-7-1962 27-8-1962 5-11-1964 28-11-1964

DestÃ− Venus Venus Mart Mart

Arribada No 14-12-1962 No 14-7-1965

Aproximació 37.773 km 9.843 km

Observacions Error en el llançament Arribada a Venus Error en el llançament Primeres fotos de Mart 4

Mariner 5

5-1-1967

Venus

16-5-1967

3.990 km

Mariner 6

1969

Mart

31-7-1969

3.550 km

Mariner 7

1969

Mart

4-8-1970

3.550 km

Mariner 8 Mariner 9

12-6-1972 5-1971

Venus Mart Venus y Mercuri

No 11-1971

Va orbitar

29-3-1974

Va orbitar

Mariner 10 3-11-1973

Dades de l'atmosfera Dades de l'atmosfera i superfÃ−cie Dades de l'atmosfera i superfÃ−cie Error en el llançament Fotos de Fobos i Deimos Primera arribada a Mercuri

El Programa Apol·lo va començar al juliol de 1960 quan la NASA va anunciar un projecte com objectiu el sobrevolo d'astronautes al voltant del nostre satèl·lit, la lluna Però els plans inicials es van veure modificats en 1961 amb l'anunci del president John F. Kennedy d'enviar un home a la Lluna i regressar-los fora de perill abans que finalitzés la dècada. La meta es va arribar amb 17 mesos de sobres quan el 20 de juliol de 1969 Neil Armstrong i Edwin Buzz Aldrin a bord de l'Apol·lo 11 alunizaron en el Mar de la Tranquil·litat. Aquesta fita històrica es va retransmetre a tot el planeta des de les instal·lacions de l'Observatori Parkes (Austrà lia). Inicialment el passeig lunar anava a ser retransmès a partir del senyal que arribés a l'estació de seguiment de Goldstone (Califòrnia, Estats Units), pertanyent a la Xarxa de l'Espai Profund, però davant la dolenta recepció del senyal es va optar per utilitzar el senyal de l'estació Honeysuckle Creek, propera a Canberra (Austrà lia). Apol·lo va ser un dels triomfs més importants de la tecnologia moderna. Sis missions van assolir posar-se sobre la superfÃ−cie lunar amb una sola falla: la missió Apol·lo 13 no va poder concretar la seva meta per l'explosió del tanc d'oxigen lÃ−quid del mòdul de servei, però la tripulació va regressar fora de perill. Abans d'això es van provar els sistemes de vol en diversos llançaments automà tics, i solament va haver dues proves tripuladas del sistema Apol·lo en òrbita terrestre i dues missions orbitales a la Lluna. Veure Apol·lo 1, Apol·lo 2, Apol·lo 3, Apol·lo 4, Apol·lo 5, Apol·lo 6 Una altra de les novetats d'aquest programa va ser la implementació d'un sistema de trobada i acobli amb altra nau en òrbita lunar, tal sistema l'hi va conèixer com Lunar Orbit Rendezvous. A pesar de la perillositat que implicava el seu ús, el LOR va permetre a la NASA reemplaçar el descomunal coet NOVA planejat per a aquest tipus de missions la qual cosa va dur a un significatiu estalvi de diners. Nombre missió

Nau

Data de llançament

Vehicle de llançament

Apol·lo 11 de octubre de Apol·lo 7 Saturn IB 7 1968

Apol·lo 8

Apol·lo 21 de desembre 8 de 1968

Saturn 5

Apol·lo 9

Apol·lo Març de 1969 9

Saturn 5

Apol·lo 10

Apol·lo 18 de May de 10 1969

Saturn 5

Tripulació Walter Schirra, Don Eisele y Walter Cunningham Frank Borman, James Lovell y William Anders James McDivitt, David Scott y Russell Schweickart Thomas Stafford, John W. Young y Eugene Cernan

Objectiu (s)

Resultat

Missió de proba

Exitós

à rbita al voltant de la Lluna

Exitós

Examen del Mòdul Lunar

Exitós

Assaig de Exitós separació en LOR

5

Apol·lo 11

Apol·lo 20 de juliol de 11 1969

Saturn 5

Apol·lo 12

Apol·lo 14 de novembre 12 de 1969

Saturn 5

Apol·lo 13

Apol·lo 11 de abril de 13 1970

Saturn 5

Apol·lo 14

Apol·lo 31 de gener de 14 1971

Saturn 5

Apol·lo 15

Apol·lo 26 de juliol de 15 1971

Saturn 5

Apol·lo 16

Apol·lo 16 de abril de 16 1972

Saturn 5

Apol·lo 17

Apol·lo 7 de desembre de Saturn 5 17 1972

Neil Armstrong, Edwin E. Aldrin y Michael Collins Charles Conrad, Richard Gordon y Alan L. Bean James Lovell, Fred Haise y John Swigert Alan B. Shephard, Stuart A. Roosa y Edgar Mitchell David Scott, James B. Irwin y Alfred Worden John W. Young, Thomas Mattingly II Charles Duke Eugene A. Cernan, Ronald E. Evans y Harrison Schmitt

Primer descens lunar

Exitós

Descens lunar

Exitós

Descens lunar

Fallit

Descens lunar i experiments cientÃ−fics

Exitós

Descens lunar

Exitós

Descens lunar i activitats amb el rover

Exitós

Descens lunar i activitats amb el rover

Exitós

El programa espacial Venera (en rus Ренеѓа, en ocasions cridades en occident Venus, o Venusik per degeneració del vocable "Sputnik") van ser una sèrie de sondes soviètiques a Venus. Les Venera 3-6 estaven destinades a fer mesures de l'atmosfera de Venus i no tenien cap sistema especial d'aterratge pel que simplement van impactar sobre la superfÃ−cie del planeta després d'enviar informació durant la seva caiguda a través de l'atmosfera de Venus. La Venera 7 va ser dissenyada per a aterrar i estudiar la superfÃ−cie del planeta i va fer un aterratge controlat en la superfÃ−cie de Venus en 1970. Les sondes Venera van ser les primeres a entrar en l'atmosfera d'altre planeta, fer un aterratge controlat en altre planeta, a enviar imatges des de la seva superfÃ−cie i a realitzar mapes radar de Venus. Moltes sondes Sputnik, Kosmos i Korabl eren proves per al programa Venera que a l'acabar en fracà s no van ser oficialment incloses en el mateix. Sèrie de sondes espacials soviètiques també cridades "Venus" i destinades a l'exploració del planeta Venus. Venera 1 va ser la primera sonda interplanetà ria llançada per l'home el 12 de febrer de 1961, i va passar a 100.000 km. del planeta Venus, però va perdre contacte per rà dio amb la Terra. També la Venera 2 va seguir la mateixa sort, mentre la Venera 3, à dhuc descendint en Venus el 1 de març de 1967, no va assolir transmetre cap dada. El primer èxit de la sèrie va ser obtingut per la Venera 4, que el 18 d'octubre de 1967 va enviar una cà psula al planeta dels núvols, la qual va transmetre precioses dades durant 94 minuts mentre descendia. Les altres nombroses sondes de la sèrie han desenvolupat missions exploratives amb notable èxit, transmetent fotografies i dades sobre l'hostil ambient venusiÃ

6

Vehicle Venera 1 Venera 2

Llançament DestÃ− Arribada 12-02-1961 Venus 19-05-1961 12-11-1965 Venus 27-02-1966

Venera 3

16-11-1965

Venus 1-03-1966

Venera 4 Venera 5 Venera 6

12-06-1967 05-01-1969 10-01-1967

Venus 16-10-1967 Venus 16-05-1969 Venus 17-05-1969

Venera 7

17-08-1970

Venus 15-12-1970

Venera 8

12-06-1972

Venus 22-07-1972

Venera 9

08-06-1975

Venus 22-10-1975

Venera 10 14-06-1975

Venus 25-10-1975

Venera 11 09-09-1978 Venera 12 14-09-1978

Venus 25-12-1978 Venus 21-12-1978

Venera 13 30-10-1981

Venus 01-03-1982

Venera 14 14-11-1981 Venera 15 02-06-1983 Venera 16 07-06-1983 14

Venus 05-03-1982 Venus 10-10-1983 Venus 14-10-1983

Aproximació Observacions 100.000 km Contacte perdut 24.000 km Sense dades Primer objecte humà en la historia sobre Impacte la superfÃ−cie d'altre planeta Impacte Dades de la atmosfera Impacte Dades de la atmosfera Impacte Dades de la atmosfera Dades de la atmosfera. Primer aterratge Va aterra controlat en la superfÃ−cie del planeta Dades de radioactivitat , vents i llum solar Va aterrar superficial Va aterrar Primera foto de la superfÃ−cie de Venus Fotos de la superfÃ−cie de Venus i Va aterrar mesures Va aterrar Dades de la superfÃ−cie Va aterrar Dades de la superfÃ−cie Primera foto en color de la superfÃ−cie de Va aterrar Venus Va aterrar Fotos de la superfÃ−cie de Venus mesures Va orbitar Mapes de la superfÃ−cie de Venus Va orbitar Mapes de la superfÃ−cie de Venus

7