Procés de conservació i restauració de la Mare de Déu del monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes

CLASSIFICACIÓ GENÈRICA: Escultura OBJECTE: Talla de pedra policromada MATERIAL/TÈCNICA: Tremp d’ou i laca TÍTOL/TEMA: Mare de Déu del monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes AUTORIA: Bartomeu de Robio (Escola de Lleida) DATACIÓ: Darrer terç del segle XIV DIMENSIONS: 105 x 39,5 x 23,5 cm PROCEDÈNCIA: Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes (Noguera) NÚMERO DE REGISTRE DEL CRBMC: 11484 COORDINACIÓ: Pere Rovira CONSERVADORS–RESTAURADORS: Teresa Novell i Ramon Solé ANY DE LA RESTAURACIÓ: 2012

Autoria i procedència L’escultura, feta de pedra sorrenca de ciment calcari, està policromada i fou executada durant el darrer terç del segle XIV. Recentment, la doctora Francesca Español l’ha atribuïda a la mà directa del mestre Bartomeu de Robio, mestre d’obres de la catedral de Lleida, que es documenta als llibres d’obra a partir de 1359, moment en què rep l’encàrrec de dur a terme el retaule major de la catedral, probablement la seva obra més important. Gràcies als fragments que es conserven d’aquest retaule s’ha pogut estudiar el seu estil. L’escultura representa la mare de Déu dempeus sostenint el fill amb el braç esquerre, mentre que en la mà dreta hi portava, probablement, una flor, avui desapareguda. Destaca el luxe de la seva indumentària, potenciada pels motius tèxtils policromats i per les elaborades peces d’orfebreria que llueix, delicadament executades per l’escultor i enriquides amb l’aplicació de full d’or. De moment no s’ha localitzat cap document que acrediti d’on prové aquesta escultura, encara que la tradició oral dels antiquaris situava la seva procedència en el monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes. Hem de trobar la sortida i venda d’aquesta escultura de l’antic cenobi premostratenc en la dispersió que sofrí el patrimoni artístic d’aquest monestir, arran de la desamortització de Mendizábal. Fou adquirida pel col·leccionista nord-americà

Charles Deering i va formar part de la seva col·lecció fins l’any 1921. Posteriorment, aquesta escultura va passar a formar part d’una altra col·lecció privada del país. L’any 1991, és declarada Bé Cultural d’Interès Nacional i surt a subhasta l’any 2010. No és, però, fins l’any 2011 que l’adquireix la Generalitat de Catalunya.

Escultura de la Mare de Déu abans del procés de restauració

Estudi científic i diagnosi Un cop va ingressar l’escultura en el Centre, es va iniciar l’examen científic, que va consistir a fer diverses radiografies i fotografies amb llum ultraviolada i amb reflectografia d’infraroig. Es va procedir a l’extracció de micromostres representatives de la policromia i del suport petri, que es van analitzar a través de microscòpia estereomicroscòpica, microscòpia òptica (MO), espectrometria d’infraroig (FT-IR), microscòpia electrònica de rastreig (SEM-EDX) i cromatografia de gasos (GS/MS). Els resultats van posar de manifest que tant el suport petri com la policromia presentaven un estat excepcional de conservació i que no requerien de cap tractament d’estabilització i consolidació. L’estudi de la policromia va fer palès que l’escultura conservava quatre capes de policromia. Aquestes presentaven un gruix més definit i consistent en les carnadures, mentre que en la indumentària hi trobàvem, depenent dels indrets, una acusada variabilitat de gruixos. Pel que fa a la tècnica, s’ha pogut determinar que les quatre capes eren pintades al tremp —algunes d’elles al tremp d’ou. És difícil establir una cronologia per a aquestes capes de policromia, ja que en totes s’han utilitzat pigments coneguts com a històrics. Tampoc ens ajuda el fet que en el decurs d’aquestes operacions de repolicromia sempre es va anar reproduint, tot i que amb menys destresa i certa variació en la darrera capa, els colors i els motius decoratius tèxtils originals, sense caure en els modismes propis del temps en què es van fer. L’únic punt d’inflexió en tota l’escultura es dóna en el brial inferior del nen Jesús, en el qual no s’ha detectat cap repintada i està policromat amb una tècnica tan singular i poc freqüent en la policromia sobre pedra, com és l’aplicació de laca vermella. Aquesta la trobem en el brial inferior del nen i en el folre d’aquest. En el primer cas està aplicada sobre una capa de blanc de plom, mentre que en el segon la trobem sobre una capa de vermell de cinabri. No endebades coneixíem per endavant el resultat de l’estudi científic que s’havia fet a les tombes dels comtes d’Urgell, també procedents del monestir de Bellpuig de les Avellanes i exposades al Cloisters Museum de Nova York. En aquest estudi, publicat amb el títol Illuminating a complex history: the materials and techniques of tombs of Urgell at the Cloisters, els autors concloïen, entre altres aspectes, que les tombes novaiorqueses també presentaven diverses repolicromies, i a més conservaven restes de laques vermelles en les decoracions pictòriques dels relleus escultòrics. A partir d’aquest nexe i amb l’objectiu d’identificar el colorant orgànic utilitzat en la preparació de la laca, el Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya va establir un conveni de col·laboració amb el Metropolitan Museum of Art de Nova York (MET), amb la finalitat de fer un estudi comparatiu entre la laca vermella de l’escultura i la conservada en les tombes dels comtes d’Urgell. L’estudi, encara en curs i que s’ha ampliat a d’altres materials artístics constituents d’aquestes escultures, l’està portant a terme el Department of Scientific Research del MET.

Fotografia de la imatge amb llum ultraviolada

Radiografia de la fractura reparada del coll de la marededéu

Punt d’extracció d’una micromostra representativa de la carnadura de la cara. A la dreta, tall estratigràfic de la mostra amb les quatre capes de carnació

Secció microscòpica d’una mostra de laca vermella extreta del brial inferior del nen Jesús

Procés de conservació i restauració L’examen científic no va poder determinar si sota les diferents capes de repolicromia es conservava íntegrament la policromia original del s. XIV. Aquest dubte es va exposar en una sessió clínica en la qual van intervenir, a banda de conservadors–restauradors, historiadors de l’art especialitzats en art medieval. La sessió clínica va concloure amb un consens general, que l’acció més encertada era conservar les quatre capes de policromia i centrar el procés

de neteja en la simple, però complicada, eliminació de la capa superficial que cobria l’escultura. Segons l’anàlisi amb el GS/MS aquesta capa estava formada majoritàriament, a banda de brutícia, per components d’ou i cera. Per aquest motiu, presentava un aspecte brillant i notablement enfosquit, a causa de l’alteració d’aquests components orgànics. Durant el test de neteja es va evidenciar la duresa i resistència d’aquesta capa superficial a l’acció dels buffers (dissolucions tampó). Després de dur a terme diverses proves, es va optar per la utilització d’una emulsió W/O ( buffer de pH 5.5 al 10% amb isooctà) combinada, puntualment, amb l’acció mecànica d’un llapis de fibra de vidre i bisturí. La intervenció de neteja va ser molt lenta, ja que es va fer en petits quadrants i sempre treballant sota lupa binocular, fet que va allargar la intervenció fins a sis mesos. La retirada total d’aquesta capa ha permès recuperar la vivesa i exuberància del color, que intensifica la magnificència i noblesa de les seves robes i joies, mes pròpies d’una comtessa d’Urgell que d’una mare de Déu.

Procés de neteja de la cara de la marededéu

Finalment, cal ressaltar que durant l’examen científic, així com en el decurs del procés de restauració, no s’ha pogut esbrinar quins eren els motius heràldics que campaven en els escuts que la marededéu llueix en el brial inferior. Aquests escuts ja formaven part de la policromia original. No obstant això, els indicis ens indiquen que en algun moment els símbols heràldics es van suprimir deliberadament: les seves formes es van seguir mantenint, però el camp heràldic és va cegar amb una veladura d’un color verdós. Ara per ara, la identitat dels seus promotors continua sent un misteri que aboca a una via morta la vinculació d’aquesta imatge amb el monestir, a través de la identificació dels elements heràldics dels seus dos escuts. Però, els resultats obtinguts en l’estudi comparatiu de la policromia de la marededéu i la dels sepulcres del comtes d’Urgell poden confirmar l’origen avellanenc d’aquesta escultura i, per tant, acreditar la denominació d’origen amb què aquesta havia sortit a la venda en el mercat d’antiguitats ja fa mes d’un segle.

Escultura de la Mare de Déu un cop finalitzat el procés de conservació-restauració

Ramon Solé