Story Transcript
ROMA, UNA CIVILITZACIÓ URBANA El triomf de Roma fou, a l'occident, el triomf de la ciutat. Prova d'això és que pràcticament a tota Europa es dóna el fet que sota d'una ciutat actual s'hi troba, en molts casos, una ciutat romana. D'altra banda, el fenomen de la romanització es va fonamentar en l'establiment de les ciutats, perquè aquestes van funcionar com a focus de difusió des d'on es propagaven els nous models de vida, les estructures socials, polítiques, religioses i econòmiques. A causa, justament, d'aquest paper difusor de les ciutats romanes es va anar configurant per tota la geografia catalana una xarxa urbana extraordinàriament equilibrada, de manera que la distància entre dues ciutats mai sobrepassava la quarantena de quilòmetres, la qual cosa volia dir que es podia anar d'una ciutat a una altra esmerçant un dia de camí a peu. Detall de la reconstrucció ideal de la Roma imperial
Tot i que moltes ciutats romanes van néixer a partir d'uns precedents indígenes, aquests nuclis eren tan sols poblats, mancats d'una estructura i organització urbana. El fenomen urbà, el concepte de ciutat amb una estructura social i urbanística complexa arriba amb els romans, els quals transformaren aquests nuclis indígenes preexistents en veritables ciutats. La ciutat romana té, per primer cop, una estructura que respon a unes determinades funcions socials que s'hi han de desenvolupar. D'aquí ve que hi trobem tota mena d'espais i edificis encarregats de complir una funció determinada: fòrum, basílica, amfiteatre, termes, aqüeductes ...
LES CIUTATS ROMANES A CATALUNYA És difícil precisar la importància demogràfica i l'extensió de les ciutats romanes a l’actual Catalunya. De tota manera, prescindint de les estimacions demogràfiques, gairebé impossibles de fer en el món antic, un càlcul aproximat de les extensions de les ciutats, tenint com a base l'extensió de les muralles, divideix les urbs romanes a Catalunya en quatre grups:
Les ciutats grans (7080 ha.) només Tarraco. Emporiae (20 ha.), de tipus mitjà. Ciutats d'entre 10 i 15 ha., com Barcino i Dertosa. La resta de ciutats, Baetulo, Iluro, Gerunda, Ilerda, etc., que eren ciutats petites, que no arribaven a les 10 ha.
A partir d'aquest estudi, es pot concloure que a l’actual Catalunya el fenomen urbà té més importància perquè s'estableix una xarxa urbana equilibrada territorialment, que no pas per la mida de les ciutats, perquè aquestes, comparativament amb d'altres urbs del món romà, eren més aviat petites.
XLVIII
De totes les ciutats catalanes, Tarraco va ser indiscutiblement la ciutat més important. En primer lloc, perquè junt amb Emporiae, va ser una de les principals bases romanes de la Península Ibèrica durant la segona guerra púnica. En segon lloc, perquè ja en l'època de Juli Cèsar va obtenir la categoria de colònia, portant el nom oficial de Colonia Vrbs Triumphalis Tarraco; i tot seguit, en temps d'August, va ostentar la capitalitat de la província Hispania Citerior o Tarraconensis i va convertirse en ciutat imperial. Reconstrucció ideal de Tarraco Si Tarraco fou la base militar i el centre d'operacions de l'Imperi, Emporiae va ser porta dels romans a l’actual Catalunya i va tenir una gran importància en la primera fase de la dominació romana. La ciutat fou situada al costat de l'urbs grega, segons algunes hipòtesis, al lloc on Cató va desembarcar i hi instal∙là el campament militar, l'any 195 a.C., amb motiu de la sufocació de les rebel∙lions de les tribus iberes. Gerunda (Girona) va tenir la categoria de municipi i es considera de la classe de ciutats romanes amb antecedents ibèrics clars. Seguint el litoral i el prelitoral, trobem diverses poblacions d'importància desigual. Més al sud Blandae (Blanes) i Aquis Voconis (Caldes de Malavella), important per les seves termes d'aigües calentes, considerades curatives. A la costa central de l’actual Catalunya van tenir molta importància dos municipis, Iluro (Mataró) i Baetulo (Badalona), i una colònia, Barcino (Barcelona). L'únic nucli urbà amb categoria de colònia a destacar a la zona litoral sud és Dertosa (Tortosa), que estava situada sobre la Via Augusta en el pas de l'Ebre. Maqueta de una reconstrucció ideal de Barcino Totes les ciutats de l'interior de l’actual Catalunya tenen orígens indígenes directes. Les més importants són: Ilerda (Lleida), Iesso (Guissona) i Aesso (Isona), aquesta última punt extrem de l'urbanisme romà al territori interior. Altres establiments foren Ausa, l'actual Vic; Egara, la ciutat de Terrassa, i, finalment, les restes romanes trobades a Llívia sembla que confirmen l'establiment romà de Iulia Libica, la qual cosa desfà la idea segons la qual no existia cap nucli romà a la zona central pirinenca. ACTIVITATS 56. "Xarxa urbana equilibrada territorialment" vol dir que: a. Totes les ciutats són igual de grosses. b. Totes les ciutats es dedicaven a la pesca. c. Les ciutats estan molt repartides per tot el país d. Totes les ciutats tenien el mateix territori.
57. Quina ciutat moderna es troba sobre les ruïnes d'Emporiae?
XLIX
58. Esbrina quin és el nom actual d'aquestes ciutats hispanes i digues quines corresponen als actual Països Catalans: Emerita Augusta
Corduba
Ebusus
Mago
Aquae Calidae
Cesaraugusta
Legio VII Gemina
Valentia
Gades
Lucus Augusti
Carthago Nova
Segobrica
Hispalis
Malaca
Salmantica
Calagurris
Aventura la llegenda d'aquesta reconstrucció ideal de Barcino: 1. 2. 3. 4. 5. 6. 7.
L
FEM UN VOLT PER LA CIUTAT El disseny de la ciutat FD 20. Normes per a construir una ciutat: La construcció de les muralles es regirà pels principis següents: en primer lloc, s'escollirà un indret ben sa. Cal que aquest lloc sigui elevat i que estigui protegit de les boires i de les glaçades, i no orientat cap als vents càlids ni cap als vents del nord, sinó cap a les zones temperades; finalment, cal evitar la proximitat de les zones pantanoses ... Un cop fetes les muralles, cal fer dins el recinte la distribució dels solars i de les places i marcar la direcció dels carrers segons els punts cardinals. Serà una bona disposició si els vents no coincideixen amb la direcció dels carrers. Car, si els vents són freds, molesten; si són càlids, desequilibren; si són humits, perjudiquen la salut. Vitruvi, De Architectura Les directrius urbanístiques que trobem en el text constitueixen el punt de referència dels arquitectes romans a l'hora de projectar el disseny d'una nova ciutat. A més a més, a les ciutats romanes es nota la influència de la disposició dels campaments, amb un centre format per l’encreuament de dos grans carrers (el decumanus maximus i el cardo maximus. A un costat i a l'altre, en ambdues direccions, hi havia els carrers secundaris que dividien la ciutat en illes de cases, o insulae, de tal manera que formava una estructura en quadrícula, com la que podeu veure en el plànol. 59. Aquest tipus de traçat no va ser invenció dels romans, els grecs ja l'empraven i li donaren el nom. Esbrina quin era i d'on ve . Pel que fa al nom et donem a triar: a. quadrangular c. equitatiu b. hipodàmic d. hipotenúsic 60. Coneixes alguna ciutat o algun barri no construïts pels romans que segueixi aquest mateix model?
LI
I per portar aigua a la ciutat FD 21. Com aconseguien l'aigua: Però si no hi hagués fonts en les quals es puguin empalmar les conduccions d'aigua, cal excavar pous ... Però si els terrenys fossin massa durs o les venes d'aigua es trobessin a massa profunditat, llavors ... Cal recollir l'abundor d'aigua procedent dels terrats i dels llocs més elevats. Vitruvi, De Architectura
El proveïment d'aigua a les ciutats fou un problema de solució prioritària per als pobles de l'antiguitat. Les solucions que trobaren els romans foren: pous, cisternes, fonts i aqüeductes, aquests últims una innovació típicament romana. Un aqüeducte és una conducció d'aigua, el primer tram de la qual va des de la font, on es feia una primera deposició d'impureses. Al llarg del seu trajecte, la inclinació del qual era rigorosament calculada per tal d'aprofitar la força de la gravetat. El canal per on circulava l'aigua consistia en una galeria excavada a la roca o enlairada per arcs, el fons de la qual estava arrebossat amb morter que l'impermeabilitzava. Una volta de mig punt o bé unes lloses planes cobrien aquesta galeria que, intermitentment, tenia uns forats que permetien assegurarne el manteniment. En els llocs on el cabal variava segons l'estació de l'any, es construïa un veritable embassament de retenció que permetia conservar un volum d'aigua acceptable en èpoques de sequera. A Hispània, n'és un bon exemple el que trobem a 6 km. de Mérida anomenat pantà de Prosèrpina. Detall de la
conducció d'aigua (part superior de
l'aqüeducte)
Pont du gard
61. Dibuixa, amb tanta traça com puguis, una volta de mig punt.
62. Prop d'on vius, hi ha algun aqüeducte? N'has visitat algun? Quin? Què en recordes? A quina part de la descripció del text correspon?
LII
L'aqüeducte arribava a una torre d'aigua situada a la part alta de la ciutat, a través de la qual en feien la distribució a tota l'urbs. FD22. Com era una torre d'aigua? Quan l'aqüeducte arriba a les muralles es construeix una torre i, al costat de la torre, un receptacle triple per a rebrehi l'aigua. A la torre es col∙loquen tres canonades que distribueixen de manera uniforme l'aigua en els tres receptacles, comunicats de manera que, quan els dos dels extrems estan plens, l'aigua cau en el del mig. Així, en el del mig, es connecten les conduccions que van a les basses i a les fonts; dels segon surten les que van als banys públics ...; les que van a les cases privades surten del tercer, per tal d'evitar que en manqui per als usos públics; ... la raó per la qual he fet aquesta triple divisió rau en el fet que aquells que privadament condueixen l'aigua a casa seva, contribueixin, amb un impost, al manteniment de l'aqüeducte, a través dels recaptadors d'impostos. Vitruvi, De Architectura La puresa de l'aigua era assegurada mitjançant la instal∙lació de filtres de reixa a l'arribada de l'aqüeducte; després, encara hi havia un dipòsit de decantació per a facilitar la deposició de potencials impureses. Un sistema de comportes i d'aixetes permetia d'interrompre el cabal d'aigua, sempre que calia, i així podien buidar les cisternes i treure el llot que s'hi acumulava. Per transportar l'aigua des dels dipòsits o des de les torres d'aigua a les diferents destinacions utilitzaven canonades de diferent diàmetre i de diferent material. Les canonades més comunes eren fetes de plom perquè aquest material és molt mal∙leable i s'adapta a qualsevol forma, però com que eren cares, de vegades eren substituïdes per altres de terrissa. L'existència de nombroses fonts a les ciutats que han estat estudiades posa de relleu la importància que els antics conferien al subministrament públic de l'aigua. Les fonts constaven de dues parts ben diferenciades:
1
2
La sortida de l'aigua. La feien mitjançant una canonada de plom que sortia d'una pedra que la protegia. Aquesta pedra estava, sovint, decorada amb algun motiu (una boca, un animal, etc.), com les actuals. La cisterna o dipòsit. Servia per recollir l'aigua que hi queia. Aquest dipòsit solia estar recobert amb lloses o amb teules. El conjunt interior era arrebossat amb una barreja molt fina formada per sorra i teules triturades per tal d'assegurarne la impermeabilitat.
LIII
Per tal d'evitar les filtracions del fons, feien el recobriment en la forma d'un petit talús que coincidia amb els angles, característica peculiar de les fonts i de les cisternes. 63. Et sembla lògica la prioritat que estableix Vitruvi quant a la distribució de l'aigua? Raona la teva resposta i, si ve al cas, fesne una de més racional.
64. Quin material era emprat fins fa trenta anys (o menys) per a la construcció de les canonades? I actualment? 65. Per a què fem servir les fonts a les nostres ciutats? Es diu que a Roma, al segle IV d.C., n'hi havia 1.352; actualment n'hi ha moltes menys. A què deu ser degut això?
FD23. Legislació sobre la utilització de l'aigua: a. Aigua excedent Que cap persona privada no s'endugui altra aigua que la que cau del dipòsit a terra ... és a dir, la que sobreïx del dipòsit, la que nosaltres anomenem excedent. b. Sancions Que ningú no embruti l'aigua amb males intencions allí on brolla per al públic. Si algú l'embruta, que se li imposi una multa de deu mil sestercis. c. Concessions d'aigua Pel que fa al dret de conduir l'aigua a les cases privades, cal tenir en compte que ningú no ho faci sense el permís del Cèsar, és a dir, que ningú no es faci posar aigua pública sense haver ne obtingut el permís, ni que en prengui més de la que li ha estat concedida. d. La salubritat de la ciutat Cal que dels dipòsits sobreïxi una mica d'aigua, perquè això no solament suposa la salubritat de la nostra ciutat sinó, fins i tot, ajuda a netejar les clavegueres. Frontí, Els aqüeductes de Roma
66. Et semblen justes les normes sobre l'ús de l'aigua? Raona la teva resposta.
67. Pensa en cinc usos diferents de l'aigua, excepció feta de l'ús domèstic. 68. Totes les ciutats romanes tenien aqüeducte? Raonaho.
LIV
68. Com més gran era una ciutat, més alt havia de ser l'aqüeducte? Raona ho.
Aqüeducte de Segòvia
LV
Els carrers per dalt Les voreres feien 15 centímetres d'alçada respecte de la calçada per tal d'evitar que els vehicles poguessin envair, encara que fos accidentalment, la zona reservada per al vianants. De tant en tant, la calçada estava travessada per una filera de blocs de pedra equidistants entre si, amb la doble finalitat de facilitar el pas del carrer als vianants i d'entorpir la circulació als vehicles, de manera que no poguessin arribar a velocitats que posessin en perill la tranquil∙litat i la seguretat del carrer. Quan plovia, l'aigua era recollida per les clavegueres situades sota les voreres; si resultaven insuficients i una pluja torrencial inundava la calçada, no hi havia problema per creuar el carrer gràcies a les fileres de blocs de què hem parlat abans.
LVI
Els carrers per baix El sistema de sanejament de les ciutats fou resolt d'una manera senzilla però eficaç: mitjançant canalitzacions tapades amb lloses planes, que de vegades formaven part del paviment dels carrers, i amb canals coberts, generalment, amb una volta de mig punt. Ambdós sistemes formaven una àmplia xarxa de clavegueres que anava per la major part de la ciutat seguint el traçat hipodàmic per tal de conduir les aigües residuals cap als camps o cap als rius més propers. Un sistema d'embornals o forats de desguàs, practicats a cada costat de les calçades recollia les aigües de les pluges i d'altra procedència fins al clavegueram. Els edificis públics i els habitatges hi feien evacuar les aigües residuals mitjançant canonades fetes de ceràmica. FD24. a. Els vells encara s'admiren davant el clavegueram de la ciutat, l'obra més gran de totes. Es va construir fa 700 anys i encara es manté. Es van construir galeries sota els turons i Roma va esdevenir una ciutat construïda "sobre l'aire". Hi ha set rius que corren per set galeries sota la ciutat i desemboquen a la claveguera màxima. Aquests rius van a gran velocitat i, alimentats per l'aigua de la pluja, arrosseguen totes les aigües residuals". Plini el Vell, cap al 79 d.C. b. Per molt de pressa que vagis, hi ha una multitud davant i una gran gentada darrera, que constantment t'empenyen. Et claven el colze a les costelles, després algú et pica amb un tauló, i un altre et fa anar contra la biga d'una casa o d'una bodega. Els carrers estan molt bruts, per no dir fastigosos, i les nostres cames estan plenes de fang. Juvenal, Sàtires (va viure del 65 al 140 d.C.)
70. Els dos textos de la FD24 parlen de la mateixa ciutat, Roma, i de la mateixa època. Com explicaries que ens en donin imatges tan oposades?
Claveguera En
a la via dell'Abbondanza de Pompeia.
realitat,
la
ciutat
no
tenia
veritables
clavegueres; aquesta n'és una excepció.
LVII
Les termes Les termes, o banys públics, eren un lloc d'esbargiment molt important per a la vida d'un ciutadà romà. Podríem dir que tenia tres funcions: higiènica, gimnàstica i fomentadora de la vida social entre els ciutadans. Ben segur que les termes de les diverses localitats de l'Imperi romà no eren, ni de bon tros, tan grans ni tan sumptuoses com les de Roma, però en devien ser una reproducció en petit. Calia que la ubicació de les termes fos adient a la funció social que prestaven. FD25.
Primerament, cal triar un lloc tan càlid com es pugui, és a dir, a resguard de la tramuntana i de l'aquiló. Però si la disposició del terreny no ho permetés, que rebin la claror des del migjorn, ja que les hores més freqüents per a banyarse van des del migdia fins al vespre. Vitruvi, De Architectura
La distribució d'uns banys públics era més o menys semblant arreu de l'Imperi.
Des del vestíbul es passava a l'apoditeri, o sala per a despullarse i vestirse, amb bancs arran de paret i amb unes fornícules per deixarhi la roba. Per això calia que un esclau la vigilés, perquè cap rapinyaire no se l'endugués. A continuació hi havia el tepidari, o sala temperada amb bancs de marbre per tal que els banyistes s'adaptessin a les diferències de temperatura entre el frigidari, o sala per al bany fred, i el caldari, o sala amb una pica i banyeres per a prendre banys calents. Per a suar hi havia el lacònicum, sala amb una obertura al sostre tapada amb un disc que servia per a regular la temperatura a gust de l'usuari. La calefacció de l'aire i de l'aigua s'aconseguia mitjançant un forn de carbó de llenya i un hipocaust, un sistema de distribució d'aire calent sota el paviment i per entremig de les parets del caldari, del tepidari i del lacònicum.
LVIII
FD26. Consells per a construir un hipocaust: El terra de les sales de banys calents ha de ser enlairat ... Damunt l'enllosament hom construirà uns pilars fets de rajoles de vuit polsades ... Sobre aquests pilars hom hi col∙locarà les rajoles que aguantaran el paviment dels banys. Vitruvi, De Architectura 71. Un cop hagis buscat què volen dir tramuntana i aquiló, sabràs dirnos per què calia resguardarne les termes.
72. Per què no hi havia instal∙lat hipocaust al frigidari?
Les cobertes de les sales dels banys calents solien ser construïdes amb volta per tal que el vapor d'aigua, en topar amb la fredor dels sostre, s'escolés suaument per les parets i la caiguda de les gotes d'aigua no molestés els banyistes. FD27. Consells per a construir el sostre d'unes termes: Els sostres voltats dels banys, si són d'obra, seran més útils ... Si les voltes de les sales de banys calents són dobles, serà molt millor, perquè la humitat del vapor no podrà fer malbé el fustam de les bigues, sinó que es dissiparà entre les dues voltes. Vitruvi, De Architectura
A les termes, a més de les sales abans citades, hi solia haver altres dependències, com la palestra, per a fer esport, la sala per a untarse el cos abans d'entrar a la palestra, la sala per a treure amb un estrígil la pols que s'havia adherit al cos untat tot fent esport (o senzillament per a rentarse), la piscina, i nombrosos establiments per a poder xerrar, menjar i beure. A les grans termes, fins i tot hi havia porxos i jardins per a passejar, biblioteca, sales per a conferències..., en fi, tot allò que fomentés la vida en societat. Les termes estaven obertes des de mig matí fins que es feia fosc. Hi havia diferents horaris per a homes i per a dones i, si les termes eren prou àmplies, eren dividides en dues parts que funcionaven simultàniament tenint en compte la divisió de sexes.
LIX
En uns locals com aquests, la cridòria devia ser considerable ... FD28. No es pot viure damunt unes termes. Visc damunt mateix d'uns banys. Imagina't ara els crits de tota mena que poden molestar l'oïda: quan els atletes més forçuts s'entrenen bracejant les halteres de plom, quan es fatiguen o fan el fatigat, sento els gemecs; cada cop que expulsen l'aire contingut, sento esbufecs i respiracions molt cansades; si es tracta d'un banyista passiu i que no vol res més que un massatge no gaire car, sento el soroll de la mà espetegant damunt les seves espatlles, que fa un so diferent, segons doni els copets amb el palmell o amb clot de la mà. Però si s'hi aplega un jugador de pilota que es posa a comptar els punts que fa, això és el cop de gràcia. Afegeix hi ara els cercaraons i el furtador enxampat mentre roba i el que troba bonica la seva veu al bany; afegeixhi els qui salten a la piscina amb la gran remor de l'aigua remoguda. A més a més de tots aquests, les veus dels quals almenys són naturals, imagina't el depilador que fa una veu prima i estrident, per fer notar més la seva presència als possibles clients, que només calla quan depila unes aixelles i fa cridar un altre en lloc d'ell; imagina't encara les diverses modulacions del venedor de begudes, els salsitxaires, els pastissers i tots els proveïdors de tavernes que venen la seva mercaderia amb una entonació diferent. Sèneca, Lletres
73. Observa la reconstrucció del dibuix de la pàgina anterior i digues si s'hi segueixen els consells de Vitruvi. Per què? 74. Fes un llistat amb els personatges que descriu Sèneca. Et sembla que se n'ha deixat algun? Afegeixl'hi.
Les grans termes de Roma eren, generalment, obres imperials. N'hi havia de propietat pública, d'associacions de banyistes i fins i tot de particulars. Moltes termes d'arreu de l'imperi romà eren administrades pels municipis. També sabem per les inscripcions que algunes termes foren edificades gràcies a la generositat de ciutadans distingits, com és el cas de les termes de Barcino. També els romans aprofitaven les deus d'aigües termals per a construirhi balnearis, on eren tractades malalties, sobretot les de tipus reumàtic. Els usuaris de les termes d'aigües amb propietats curatives agraïen a les divinitats encarregades de vetllar per la salut dels humans els beneficis que en rebien, com ho demostren les inscripcions trobades en balnearis que ja foren emprats pels romans.
LX
ACTIVITATS 75. Tres de les termes del mapa tenien aigües termals; quines creus que són i per què? 76. Quins locals o institucions actuals funcionen, en alguns aspectes, de manera semblant a unes termes romanes? 77. Aparella aquestes dues llistes de paraules que tenen un significat semblant: 1. Fornícula a. Sala de banys calents 2. Apoditeri b. Sala de banys freds 3. Frigidari c. Vestuari 4. Tepidari d. Nínxol 5. Caldari e. Sala temperada 6. Lacònicum f. Raspador 7. Aquiló g. De l'altra banda de les muntanyes 8. Hipocaust h. Sauna 9. Tramuntà i. Nord 10. Estrígil j. Cambra per a escalfar l'habitació situada al damunt 1 ........
2 .........
3 ..........
4 ........
5 .........
6 ........
7 .........
8 ..........
9 ........
10 .........
____________________________
LXI
78. Observa el dibuix de les termes stabianes i col∙loca al costat del nom de cada lloc el número que li correspon: ........ latrines ......... i ......... piscina ......... i ......... caldaris 11 i 12 caldera i forn
......... vestuari ......... palestra ......... dipòsit d'aigua 2 entrada
LXII
78 bis. Ara, tot observant aquesta reconstrucció ideal de les termes de Baetulo, mira de reconèixerhi les diverses parts i escriu el número corresponent dins el parèntesi que precedeix cada part de les termes:
( ) Palestra per a practicar esports. ( ) Praefurnium o boca del forn. ( ) Alueus balnei o piscina d'aigua calenta. ( ) Natatio o piscina d'aigua freda. ( ) Labrum o pica d'aigua fresca. ( ) Caldari ( ) Tepidari. ( ) Frigidari. ( ) Apoditeri o vestuari. ( ) Fornícula per als estris dels massatgistes.
LXIII
El teatre A més a més de les grans obres literàries que s'han conservat, també ens ha pervingut una altra mena de restes, els edificis on es representaven aquestes obres. Originàriament, les representacions romanes eren a l'aire lliure i els espectadors estaven drets: FD29.
I, fins i tot, un decret del senat va prohibir que ningú, ni a Roma ni a una milla de distància, posés cadires en el teatre ni contemplés les representacions assegut. Valeri Màxim
Més endavant, es construïren teatres de fusta i, a partir del 200 a.C., s'hi afegiren unes graderies en semicercle, on tots els espectadors estaven drets i barrejats. FD30.
Durant cinccents cinquantavuit anys el senat va assistir als jocs públics, barrejat amb el poble. Valeri Màxim
L'any 145 a.C. , L.M. Acaic manà construir el primer teatre de fusta permanent. Roma no posseí cap teatre de pedra fins a les darreries de la República, quan Pompeu en patrocinà la construcció d'un l'any 55 a. C. Els romans van imitar la construcció dels teatres que tenien els que vivien a les colònies gregues del sud d'Itàlia, introduint hi només algunes innovacions. Si observem els elements del teatre romà, veurem que el frons scenae n'és un dels més característics. Era una paret, que s'aixecava al fons de l'escena, decorada profusament i rica, que simulava l'entrada d'un palau i constituïa l'únic decorat de totes les obres. Tres portes obertes donaven accés des dels vestidors a l'escenari. Aquest mur projectava la veu dels actors cap al públic, però, en canvi, treia tot el realisme que podien tenir els decorats que els grecs utilitzaven en cada una de les representacions.
LXIV
Una altra innovació important dels romans fou la utilització del teló que, a diferència dels nostres, baixava quan començava la representació i pujava en acabar, mitjançant un sistema de politges. Els grecs, en canvi, anunciaven el començament de la representació amb un pregoner que convidava el poeta a presentar el cor de la seva obra. Els teatres eren edificis descoberts. No obstant això, es podien cobrir amb un tendal, velum els dies de molt de sol. FD31. ...els tendals, grocs, vermells i blaus que fluctuen en els grans teatres i ondulen estirats pels màstils i bigues. Lucreci A Roma les dones assistien habitualment al teatre, excepte a les representacions dels mims, que eren considerades llicencioses. FD32. Col∙locació dels romans als espectacles: Així doncs, (August) va fer decretar pel senat que, cada vegada que hi hagués un espectacle públic allí on fos, la primera fila de bancs estigués reservada per als senadors ... Va separar els soldats del poble. Va assignar uns graons especials per als plebeus casats, uns altres als joves que vestien la pretexta i al seu costat els seus preceptors, i va establir que cap plebeu de baixa estofa s'assegués als sectors del mig. A les dones ... els va concedir veure l'espectacle des de les grades superiors i soles ... Amb tot, en els espectacles d'atletes va excloure la presència femenina. Suetoni, Vida d'August
El teatre romà, doncs, estava dividit en tres sectors separats per passadissos: l'inferior, ima cavea, reservat a les autoritats i als cavallers; el del mig, media cavea; i el superior, summa cavea, per a la resta del públic. Les representacions es feien mentre durava la claror del sol i, molt sovint, es perllongaven durant tot un dia. El públic es portava el menjar i la beguda, xiulava, aplaudia, picava de peus, etc... És a dir, l'ambient teatral era bulliciós i alegre. FD33. Venedors ambulants al teatre Però, vet aquí que per tota la càvea puja una altra munió tan nombrosa com la que està asseguda, notable per la seva bellesa, ben vestida. Els uns sostenen paneres i tovallons blancs i menjars exquisits; els altres serveixen vi ranci a dojo. Estaci, Silves
LXV
FD33 bis. Consells per al públic abans de començar la representació d'una comèdia Feu silenci i calleu, i pareu atenció. El director mana que escolteu.... Que amb bon ànim seguin als bancs els qui heu vingut tenint fam i els qui heu vingut tips. Els qui heu menjat ho heu fet molt més sàviament, els qui no heu menjat, esdevingueu tips de comèdies. Plaute, El petit cartaginès Tanmateix, els romans no foren uns grans afeccionats a les representacions teatrals, cosa que explica que a Roma només hi hagués tres teatres, la capacitat total dels quals no superava la de l'amfiteatre Flavi. Aquest mateix fet explica la poca consideració social en què eren tinguts els actors i autors teatrals, molt sovint pertanyents a les capes socials més baixes. FD34. August castiga uns actors August va reprimir el llibertinatge dels actors fins a tal punt que va fer exiliar un actor de peces romanes ..., després d'haverlo fet fuetejar en els tres teatres, perquè s'havia assabentat que es feia servir a taula per una matrona amb els cabells tallats com un noiet; féu fuetejar l'actor de pantomimes Hilas a l'atri de casa seva davant de tothom, perquè havia assenyalat amb el dit un pretor i havia descobert un espectador que el xiulava. Suetoni, Vida d'August
ACTIVITATS 79. Vés repassant les mesures que es prenen en el decret de què parla la FD33 i digues quines et semblen justificades i per què, i quines injustificades, raonant també la teva resposta.
80. Informa't i digues: a. Quin tipus d'obres teatrals es podien veure a l'antiga Roma? b. Què i com eren les farses atel.lanes?
c. Com anaven vestits i maquillats els actors?
81. Segons el text de la FD35, et sembla que l'ofici d'actor estava més o menys ben considerat que actualment? Raona la teva resposta.
LXVI
El circ Les curses de carros, que se celebraven en els circs, constituïen l'espectacle que encenia més passions i partidismes més radicals entre els romans. La planta d'un circ romà és un rectangle allargat, els costats més petits del qual formen un arc de circumferència. La pista estava dividida per un terraplè allargat situat al bell mig i denominat spina. A cada extrem de la spina hi havia una meta. Damunt de la spina hi solia haver obeliscs, molts dels quals procedien d'Egipte, estàtues de divinitats, entre les quals no faltava la de Cíbele, brolladors, i set ous grossos de fusta que servien per assenyalar les set voltes que calia fer en cada carrera. També set dofins esculpits podien fer una funció semblant.
Al davant d'una de les metes hi havia les cotxeres, anomenades carceres, on els cavalls i els carros amb els aurigues esperaven el moment per posarse damunt de la línia blanca de partida. Tots els espectadors, asseguts a les grades o càvea, esperaven ansiosos el moment en què FD35 ... al circ, el pretor ha fet sortir, espectacle màxim, les quadrigues de les cotxeres obertes simultàniament. Ovidi, Amors Això tenia lloc quan el magistrat que presidia els jocs, assegut en una llotja reservada a les autoritats, llança un mocador a l'arena. Reconstrucció ideal del Circ Màxim (Roma) Cada carrera consistia a donar set voltes a la pista al voltant de la spina, que solia tenir 214 metres de llargada. Els carros eren denominats bigues, si eren tirats per dos cavalls; trigues, si ho eren per tres; quadrigues, els més normals, si ho eren per quatre; i més rarament per sis, vuit o deu. Cada carro defensava un bàndol o facció. Les faccions eren quatre, ja que quatre eren els carros que corrien alhora: els blancs, els verds, els blaus i els vermells.
LXVII
Cada auriga sortia a la pista amb un casc al cap, unes benes que li cenyien les cames i les cuixes, amb la casaca del color de la facció, amb un fuet a la mà i amb el cos lligat a les regnes, que havia de tallar amb un punyal si es produïa un accident o naufragium. FD36. Ambient i emoció en una cursa de carros: ...tan abrivats, a la cursa de carros, els cavalls sota el jou corren per la pista i s'hi precipiten des de les cotxeres... així els aurigues, incitant els cavalls, agiten les regnes onejants i es repengen, el cos endavant, amb el fuet a la mà. Aleshores, amb l'esclat dels aplaudiments i amb els crits incitadors, tot ressona ... L'alegria dels defensors d'un color era indescriptible quan el carro del seu auriga passava vora la meta sense ensopegarhi. Si agafava la corba massa oberta perdia temps i terreny amb el perill de xocar amb l'altre carro i provocar el temut naufragi. Calia que l'auriga fos destre en moviments cap endavant per a incitar els cavalls i cap endarrere per a frenarlos. Els cavalls i les eugues eren, de fet, els protagonistes del joc. Cada animal tenia el seu nom i tot un historial de gestes i proeses. Normalment, els aurigues procedien de les capes socials més baixes. Però, com que a mesura que aconseguien més victòries exigien cobrar més, molts, d'esclaus passaven a ser milionaris. Per a un auriga era molt més honorable morir a la pista durant els jocs circencs que no pas en un llit. N'és testimoni real d'aquest fet el contingut d'una inscripció d'un pedestal funerari trobat a Tarragona: FD37. Als déus Manes. Per a Eutíquet, auriga de vintidos anys i servent benemèrit, han fet aquest monument Flavi Rufí i Semprònia Diòfanis. En aquest sepulcre descansen els ossos d'un auriga rude, però gens maldestre a subjectar les regnes amb les mans ... Els fats cruels, però, envejaren els meus anys, fats als quals no vaig poder oposar les meves mans. No em fou concedit morir al mig de la glòria del circ, ni que la multitud enfervorida deixés caure les seves llàgrimes per mi. Ans em consumiren a l'interior de les meves entranyes unes malalties que no van poder vèncer les mans dels metges. Viatger, si et plau, escampa flors damunt de la meva tomba. Tal vegada tu mateix em vas aplaudir quan jo era viu. Els jocs circencs, a més a més d'oferir un espectacle de dotze carreres o de totes les que es podien fer durant la claror del dia, eren la base sobre la qual es feien apostes que recaptaven molts diners. Per culpa d'aquestes apostes uns s'enriquien i d'altres s'arruïnaven. Per això, cada espectador, segons el color de la seva facció preferent, en favor de la qual havia fet l'aposta, estava nerviós i pendent de les més petites incidències de l'arena. Més d'un cop devien sortir de la boca de molts espectadors frases com aquestes:
LXVIII
FD38. Desgraciat de mi, gira la meta amb corba massa oberta. Què fas? El qui et segueix l'ha rasada de prop i et passarà al davant. Què fas, infeliç? Arruïnes els bons desitjos d'una noia: estira, si et plau, amb mà vigorosa les regnes de l'esquerra. Ben bé hem apostat per un inepte. Ovidi, Amors El públic romà no era com els espectadors grecs, que es deixaven endur pels valors autènticament esportius, com l'habilitat dels aurigues i la força dels cavalls, sinó que només reaccionava pel triomf o per la derrota. Al final de cada cursa, uns quants espectadors estaven pletòrics d'alegria, mentre que els altres estaven desesperats. Entre els mateixos romans ja sorgiren crítiques en contra dels jocs de circ com a espectacle alienador de masses: FD39. Aquest poble només desitja ansiós dues coses: pa i jocs de circ. Juvenal És clar que en un lloc tan concorregut hi passaven moltes coses més que les curses i les apostes... FD39bis. ...també amaguen perills per a les dones boniques. Seu, si ningú no t'ho impedeix, vora la teva estimada; atansa el teu costat al seu fins allà on puguis. Llavors busca un motiu de conversa amistosa, que unes paraules trivials facin sortir els primers sons: afanya't a preguntarli amb interès de qui són els cavalls que vénen, i de seguida vés a favor d'aquell del qual ella vagi a favor, sigui quin sigui. I, tal com sol passar, si per casualitat caigués una mica de pols a la falda de la noia, la hi has de treure amb els dits; encara que no n'hi hagués gens, treuli que no hi ha. Ovidi, Art Amatòria 82. En què s'assemblen i en què es diferencien els circs romans i els circuïts de les carreres de cotxes actuals? I les curses de carros antics i les curses de cotxes d'ara?
83. Per què trobem representada la deessa Cíbele en un circ?
LXIX
84. Fes memòria i digues qui eren els déus Manes. Què hi feien citats en monument funerari?
85. Feu travesses a casa vostra? Feien els romans alguna cosa semblant? 86. Pel que fa als mòbils econòmics, es comporten els esportistes actuals de la mateixa manera que els aurigues romans?
87. Repassem tot dient a quin número corresponen les següents parts del circ: ___ carceres ___ arena ___ spina ___ podium ___ cauea ___ puluuinar ___ comptador ___ meta
LXX
L'amfiteatre L'amfiteatre és una construcció oval que recorda la unió de dos teatres pel diàmetre de l'orquestra, on s'oferien tres tipus d'espectacle: combats de gladiadors, lluites de feres i combats navals. Consta de les tres parts següents:
1 El soterrani . El constitueixen les construccions que es troben sota l'arena i que serveixen per guardar els decorats, les gàbies de les feres, etc. Està cobert per un empostissat de fusta de manera que queda amagat a la vista del públic.
2 L' arena . És l'espai on feien els espectacles. Al seu voltant hi ha una reixa metàl∙lica per protegir el públic de l'escomesa de les feres.
3 La càvea . És la graderia, construïda generalment mitjançant un sistema de galeries amb volta que comunicaven amb uns passadissos interiors que servien com a aixopluc o passeig. Comença a uns 4m. de l'arena sobre una plataforma o pòdium. Està dividida generalment en tres sectors, separats entre si per passadissos i un petit mur. A cada un dels sectors s'hi accedeix a través d'unes escales que desemboquen a l'interior de l'amfiteatre per unes portes amples, o vomitoria. Amfiteatre de Tarraco
En cas de necessitat, es podia estendre un gran tendal per evitar el sol. L'amfiteatre Flavi o Colosseu (inaugurat l'any 80 d.C.) tenia una capacitat d'uns 45.000 espectadors, el de Mèrida de 15.000 i el d'Itàlica (prop de Sevilla) de 25.000. Cada espectador tenia una espècie d'entrada de pedra on figurava el número de la porta d'accés, el sector i el graó en concret.
89. En el següent dibuix de l'amfiteatre Flavi de Roma, assenyala el pòdium, l'arena, la càvea, els sectors, els passadissos de separació, els vomitoria i els pals on se subjectava el tendal o velarium.
LXXI
90. Quin edifici actual està inspirat en l'amfiteatre romà?
Maqueta del Colosseu (amfiteatre Flavi) – Roma
Els combats de gladiadors foren introduïts a Roma procedents de la Campània, com a part d'un ritus funerari. Amb el temps, varen arribar a ser l'espectacle preferit dels romans, juntament amb les curses de carros, de manera que la seva organització era una peça clau per als magistrats que abans de les eleccions es volien fer notar entre els seus conciutadans. Els gladiadors que hi participaven tenien un triple origen: condemnats a mort o a treballs forçats, esclaus castigats pels seus amos, homes lliures que renunciaven als seus drets cívics per mancança absoluta de recursos i provaven sort en la lluita. S'entrenaven en escoles especials i formaven grups. Les lleis varen limitar el nombre de components de cada escola, per por que en sorgissin bandes armades a les ordres de particulars, i també en varen fixar el seu preu en el mercat. Les sessions de lluita, prèviament anunciades, sempre eren a la tarda i el nombre de participants mai no podia excedir les cent vint parelles. Malgrat aquestes restriccions, l'emperador tenia el dret de presentar el nombre de lluitadors que volgués. Tant és així que Trajà, en una ocasió, va fer lluitar deu mil homes durant vintitres dies. Després d'una desfilada i del crit dels combatents Ave Caesar, morituri te salutant, s’examinaven les armes i se sortejaven les parelles de gladiadors que havien de combatre junts.
El públic començava a cridar, animant el lluitador pel qual havia apostat. Quan un dels dos lluitadors queia a terra vençut, demanava la vida a la multitud amb el braç enlairat. Si la plebs considerava que la seva actuació havia estat bona, tancava el puny al voltant del polze en senyal de perdó. En cas que el senyal fos el police uerso, el vencedor degollava el vençut i després rebia la palma com a símbol de la seva victòria. A més a més, podia rebre regals i grans quantitats de diners fins que, després de moltes victòries, se li concedia una espasa de fusta com a símbol de la seva retirada. FD40. Lluita igualada: No obstant això, es va arribar a un final d'aquesta lluita tan igualada: varen lluitar semblantment, varen caure de forma similar. A l'un i a l'altre, el Cèsar els remeté l'espasa de fusta i la palma. El seu enginyós valor els procurà aquest premi. Això no ha succeït sota cap altre príncep que no siguis tu, Cèsar: que dos lluitin i que tots dos vencin. Marcial, Sobre els espectacles
LXXII
91. On és la Campània? 92. Per què et sembla que un emperador podia decidir gastar tantíssims diners com per organitzar combats gegantins com els de Trajà?
93. Què vol dir el crit del combatents? "Salut Cèsar, a. els lluitadors et saluden". b. els que moriran et saluden". c. els mortals et saluden". d. els que mataran et saluden". 94. Qui decidia sobre la vida del vençut era el president dels jocs, que era qui els pagava (l'emperador, un magistrat ...). Et sembla que solia coincidir amb el públic? Per què? Igualment com els aurigues i els actors de moda, els gladiadors fruïen del seu èxit popular, sobretot davant les dones. Hi havia diferents tipus de gladiadors, els més importants dels quals eren:
Els reciaris, que lluitaven sense casc amb un trident i una xarxa. Com a protecció portaven un braçal a l'esquerra que perllongava en una peça metàl∙lica que els cobria l'espatlla i el cap. Anaven vestits amb una mena de calçotets cenyits per un cinturó de cuir, on duien un punyal que feien servir a l'últim moment. Els tracis. Portaven gamberes, genolleres i cuixots a ambdues cames i un braçal a la dreta. Es protegien amb un escut petit de forma rodona i amb un casc que els cobria tot el rostre i acabava en forma d'animal. Lluitaven amb una espasa curta i corba.
Els samnites o mirmillons. Portaven proteccions a la cama esquerra i al braç dret. Es cobrien el cos amb un escut llarg i concau i el cap amb un casc ornat amb una ploma o amb una crinera. Les venationes. Aquest espectacle era ofert generalment al matí com a preludi de les lluites de gladiadors i tenia diferents modalitats: exhibició d'animals estranys, lluites entre animals, lluites entre homes i bèsties i exercicis de doma. Els animals eren transportats a Roma des de les províncies més allunyades de l'Imperi, de d'on els governadors els enviaven als magistrats encarregats d'organitzar els jocs. En el Colosseu (amfiteatre Flavi), els animals eren tancats als soterranis fins l'hora en què havien d'aparèixer a l'arena. Amb motiu de la inauguració d'aquest amfiteatre, foren presentats cinc mil animals i, durant els tres mesos de celebració del triomf de Trajà, onze mil.
LXXIII
Les naumàquies eren uns espectacles oferts de manera excepcional en els quals se simulaven combats navals. Tenien lloc en el circ o l'amfiteatre, que eren inundats, o bé en llacs naturals o artificials, fets especialment per a aquest espectacle. Més tard es construïren uns edificis especials per a naumàquies. L'espectacle intentava reproduir batalles navals històriques, i els combatents solien éssers gladiadors i criminals condemnats. En una naumàquia organitzada per l'emperador Claudi lluitaren dinou mil homes. A l'amfiteatre també tenien lloc les execucions dels condemnats a les bèsties. Eren espectacles extremadament cruels en què uns homes, indefensos, eren devorats per les feres. Normalment els feien en hores de poca assistència, al matí o a l'entreacte del migdia. Alguns emperadors, com Adrià o Marc Aureli, varen prendre mesures destinades a disminuir el nombre d’espectacles de gladiadors, tot substituintlos per uns altres en què el públic admirava la destresa en l'ús de les armes, però no s'arribava a la mort. Al començament del segle V d.C., l'emperador Honori els prohibí totalment. 96. Quin tipus d'espectacle, dels que es feien a l'amfiteatre, et sembla que era el més popular de tots? Raona la teva resposta. 97. Actualment, hi ha algun tipus d'espectacle semblant als que es podien veure en un amfiteatre?
Amfiteatre d'Itàlica Interior de l'amfiteatre Flavi
LXXIV
El fòrum El fòrum era una gran plaça rectangular oberta i rodejada per un pòrtic amb columnes, on hi havia els edificis públics més importants de la ciutat, com la cúria, una gran sala rectangular on se celebraven les reunions del senat local, i la basílica, edifici que solia tenir tres naus separades per columnes, en el qual tenien lloc els processos públics, els negocis i les transaccions comercials.
FD41. Cal que les basíliques siguin edificades tocant a les places públiques, en els indrets més assolellats, perquè a l'hivern s'hi puguin reunir els homes de negoci sense patir les inclemències del temps. Vitruvi, De Architectura També al fòrum hi solia haver un temple dedicat a la tríada capitolina, formada per Júpiter, Juno i Minerva i, de vegades, un altre dedicat al culte imperial. Davant del temple hi havia una ara per als sacrificis. Sota els porxos del fòrum hi havia botigues, o tabernae, i fins i tot, de vegades, un mercat on hi havia les diverses tabernae. Tanmateix, amb el pas del temps, a mesura que els edificis públics ocupaven el fòrum, les tabernae foren desplaçades d'aquest lloc, però sempre foren situades en els carrers més propers al fòrum. Parada de mercat En el fòrum hom hi col∙locava escultures damunt de pedestals, les quals representaven les divinitats, els emperadors i les persones il∙lustres de la ciutat. Aquestes estàtues solien ser posades sota els porxos, a la cúria o a la basílica. Totes les ciutats romanes tenien un fòrum, però algunes d'importants en tenien dos. Aquest és el cas de Tarraco, on hi havia un fòrum provincial a la zona alta de la ciutat i un altre de municipal, situat molt a prop del port. Tal com acabem de veure, el fòrum era un centre polític (cúria), jurídic (basílica), religiós (temple/s) i comercial (basílica i tabernae); però, a més a més, era també un lloc de diversió i d'esbarjo, on, originàriament, s'hi celebraven els jocs públics i tota mena d'activitats, lúdiques o no, que tenien alguna cosa a veure amb la comunitat: els sacrificis als déus, els banquets públics, les arengues que els oradors feien al poble des de la tribuna, o podium, les execucions dels condemnats, etc. El fòrum era, en definitiva, l'escenari de la vida pública de la ciutat, on es desenvolupava una intensa activitat des de primeres hores del matí fins al capvespre.
LXXV