TEMA 4: EL SOCIALISME I ELS MOVIMENTS OBRERS Socialisme > part teòrica, ideologia Moviment obrer > part pràctica. Els obrers posen en pràctica el socialisme SOCIALISME: És una teoría que pretén explicar l'origen i el funcionament del capitalisme per tal de poder−lo substituir per un altre sistema també anomenat "socialisme". Canvis a fer en el capitalisme o crítica del socialisme cap aquest sistema: • Propietat privada dels mitjans de producció: això implica desigualtat (rics/pobres), l'aparició de classes socials antagòniques i la ineficiència del sistema. • L'Estat està al servei de la classe dominant ( burgesia ) • Explotació de la classe dominant cap a les altres. Sistema resultant dels canvis aplicats al capitalisme: • Propietat col.lectiva dels mitjans de producció ( gestió col.lectiva ) > no divisió • Desaparició de les classes socials • Desaparició de l'Estat com a instrument de poder ( problema : gent antisocial) • Final de l'explotació dels treballadors DIFERENTS ESCOLES DE PENSAMENT DINS EL SOCIALISME: 1.Socialisme utòpic 2.Socialisme llibertari o Anarquisme 3.Socialisme científic o Marxisme

1

• SOCIALISME UTÒPIC: Aquest corrent és, cronològicament el primer. Els autors eren burgesos desclassats, normalment per qüestions ètiques. Va tenir especial importància a França i Anglaterra. El fet que els autors fossin burgesos condicionava el plantejament de la teoria, ja que aquests consideraven que la classe obrera era incapaç de gestionar la societat, menys sense que es produís abans una cruenta guerra de classes .Tot i que veien les injusticies del capitalisme i creien que la història derivava necessàriament cap a la propietat col.lectiva pensaven que s'arribaria al socialisme per la pròpia auto−convicció dels burgesos , una vegada s'hagués demostrat la viabilitat de la teoria amb un experiment social. Segons ells, la por a una revolució violenta i la força de la opinió pública acabarien per obligar els més reticents. És per això, principalment, que se'ls anomena "utòpics". Plantejaments generals: • Dubten de la capacitat política de la classe obrera

• Alternativa?

2

Es coneixen diversos models de socialisme utòpic: Saint−Simon: Aquest noble francès proposà l'abolició de l'herència. L'Estat rebria aquestes herències i les lliuraria als tècnics més capacitats (element de canvi de la societat), una mena d'èlit formada en escoles especialitzades. Es donaria la substitució de la gestió de l'economia en base a la propietat privada per una "dictadura" dels tècnics, amb una autoritat indiscutida i una jerarquia salarial molt forta. Charles Fourier: El francès Charles Fourier propugnava la creació d'uns falansteris o comunitats productores i consumidores autosuficients, creades per mitjà d'un capital inicial retribuït, amb dret d'herència, amb divisió de treball entre els membres i una assemblea que tractés tots els temes de la col.lectivitat. El problema de Fourier fou que mai trobà capital per posar en pràctica la seva teoria. En el cas que haguès aconseguit el capital necessari per l'experiment inicial, es preveia una federació d'aquestes organitzacions socials (una vegada escampat l'exemple) cadascuna de les quals tindria una població d'aproximadament 1600 persones en un territori d'unes 1200 hectàrees, i produïria, consumiria i intercanviaria productes agraris i industrials. Un seguidor seu, Etienne Cabet, va anar a Estats Units per tal de crear comunitats semblants allà on la terra era quasi gratuïta (Nova Icària, terra presa als indígenes) amb expedicions de francesos i catalans (primer falansteri). L'experiment va ser un fracàs per diverses raons: Factor econòmic: no es podia substituïr mà d'obra per màquines amb la mateixa facilitat que en l'empresa capitalista. Preu més alt. Impossibilitat d'exportar o importar. Factor polític: hi van haver desavinences entre els membres ,entre veterans i nouvinguts. Louis Blanc: (Revolució Francesa,1848) Proposava la creació d'uns tallers nacionals per part de l'Estat, finançats amb impostos, que produïrien els 3

beneficis necessaris per retribuir i tornar el capital inicial. Això eliminaria l'atur i ajudaria a l'alça dels salaris del sector privat, que a la llarga seria eliminat per el "nacional" a través de la competència i gràcies a l'ajuda de l'Estat. Robert Owen: Aquest anglès va usar la fàbrica tèxtil que havia rebut en herència, la New Lanark, per introduïr tot un seguit d'innovacions : • habitatges dignes i a baix preu per als treballadors. • economats per abaratir el preu dels productes de consum ( tot evitant els intermediaris) • menjadors col.lectius • escoles per als fills dels obrers • pagues extres (de beneficis) segons la productivitat • jornada laboral de 8 hores. Sorprenentment per a la competència no nomès no es va arruinar sinò que la productivitat de la seva empresa era notablement superior a la dels altres ( a causa dels incentius ) i es va convertir en la més important de Gran Bretanya. Owen volia que la classe obrera fos capaç d'autogestionar−se i per això els va proporcionar més temps lliure per facilitar la seva formació , a més de la dels seus fills gràcies a la creació d'escoles gratuïtes. D'altra banda, i aquest és potser un dels únics punts en que va fracassar (relativament ), també volia que els obrers creessin les seves pròpies cooperatives de producció perquè competissin amb les indústries capitalistes., però no van ser capaços o no es van atrevir a passar de la cooperativa de consum ( economat) a la de producció. A més a més els que van adoptar el sistema, vista l'efectivitat de les mesures, ho van fer per obtenir una major productivitat en benefici seu, no dels obrers, i per tant no per instaurar el socialisme. Robert Owen va participar en la creació de moviments a nivell nacional com ara el Cartisme o el Cooperativisme, així com en campanyes a favor de la jornada de 8 hores i l'extensió del sufragi. P.J.Proudhon: Aquest obrer francès , considerat un dels precursors de l'anarquisme per seva violència envers l'Estat, es pot qualificar d'utòpic per la seva defensa de l'individualisme agrari i artesanal com a possible substitució progressiva de la societat industrial. Entre les mesures que va proposar trobem : • la creació d'un Banc del Poble amb aportacions de les cooperatives de productors.Els prèstecs sense interessos propiciarien l'aparició d'empreses individuals i cooperatives, tant artesanals com agràries que a la llarga desplaçarien les empreses capitalistes. • unes Borses de Treball que calcularien el treball necessari en la producció de cada article, donant la retribució resultant a cada productor.El treball humà seria la moneda social, tant per al pagament del salari com per al crèdit bancari. Proudhon, però, mai no va aclarir la procedència del capital inicial per a la creació del Banc.

4

5

• SOCIALISME LLIBERTARI O ANARQUISME: Aquest moviment, posterior a l'utòpic, va tenir gran importància als països on el capitalisme estava encara poc avançat, com ara Rússia, Espanya o Itàlia. Els anarquistes consideraven la política anterior a l'economia .D'acord amb aquesta idea, doncs,les classes socials no creen l'Estat sinò que és el poder polític qui les crea a elles, convertint−se en el principal obstacle per a una societat lliure de divisions socials i per tant també per al socialisme. S'adonaren que el fet que unes persones tinguessin poder sobre les altres permetia a les primeres fer−se amb el control dels mitjans de producció, així que s'arribà a la conclusió que per aconseguir acabar amb les classes calia destruir l'Estat a través d'una revolució social , no política( de tota la societat i sense que ningú es fes amb el poder ). Distingim: −revolució política reconstrucció −revolució social destrucció dels instruments de poder El problema va ser sempre que per destruïr l'Estat calia una organització, però era imprescindible que aquesta no reproduís de nou les estructures d'opressió una vegada acomplerta la seva funció. Això plantejava el problema de com arribar a la Revolució, però també els de com organitzar els treballadors sense estructures de poder, com relacionar−se amb els treballadors no anarquistes o organitzar la societat i la producció després de la destrucció de l'Estat(l'important, però, és que el poder està per sobre de les classes socials). L'Anarquisme es podria considerar al cap i a la fi com una forma més de socialisme utòpic, basada en un gran optimisme envers la naturalesa de l'home. Autoritas > lideratge moral Potestas o Imperium >poder institucional

6

Existeixen diverses variants d'anarquisme: Anarco−Individualisme: (Max Stirner) Aquesta ,la vessant més radical de l'Anarquisme, refusa qualsevol tipus de forma organitzativa ( cap està lliure del poder ). Segons Stirner tan sols l'exemple individual (que demostri quines idees es defensen i porti als altres a qüestionar−se) podria fer triomfar una revolució espontània (Autoritas). Aquest exemple personal s'ha entès de diverses maneres: • Apòstols de l'Anarquisme: vegetarians, nudistes i esperantistes que van intentar una pedagogia social llibertària • Anarco−terroristes: (corrent més minoritària) estaven entestats en l'eliminació violenta de governants ( persones que detenten el poder)com a forma de propaganda més efectiva.

Anarco−Comunisme: (Piotr Kropotkin) Kropotkin, biòleg membre d'una de les grans famílies de Rússia, fou un dels que estructurà i argumentà millor les seves teories gràcies a la seva educació. Un incident en la seva carrera militar el va fer canviar d'ideologia , renunciar a la seva herència i començar a estudiar biologia, fet que caracteritzà profundament la seva carrera política, on aplicà alguns dels principis que descobrí com a científic. Una de les seves teories més importants és la de "l'Ajuda Mútua".Kropotkin, contemporani de Darwin i coneixedor de la seva obra, hi estava d'acord en alguns punts básics, però trobava que estava incomplerta.Segons el rús, s'havia d'afegir la solidaritat al mecanisme de la "lluita per la supervivència", ja que els animals que col.laboraven entre ells sobrevivien més fàcilment.De fet, ell creia haver descobert al llarg de l' història el mateix princi aplicat a la raça humana, encara que sempre havia estat vençut pel poder estatal. Kropotkin era de l'opinió que s'havia d'arribar a l'anarquisme mitjançant la solidaritat, a travès del progrès i la conscienciació en comptes de la via de la violència i el "tots contra tots". Arribat aquest punt calia determinar l'organització de la societat amb l'anarquisme.

7

Kropotkin deia que s'havien de dividir tots els territoris en "comunes" que poguessin ser auto−suficients però no excessivament grans per permetre la reunió en assamble dels seus membres.Dins aquestes comunes , la producció i els beneficis s'havien de repartir de manera igual entre tots els membres de la comunitat.Això eliminava dins el territori el problema de les col.lectivitats riques i pobres, però alhora calia tenir en compte que per qüestions naturals i evidents no totes les comunes podien ser igual de riques, la qual cosa generaria desnivells.A més a més, tampoc va saber solucionar el tema del càlcul a nivell territorial del valor dels productes donada la desaparició del mercat, la llei de l'oferta i la demanda , el benefici del capital i la planificació central. Anarco−Col.lectivisme: Aquesta variant es va donar a països com Rússia on la comunitat rural era bàsicament auto−suficient i amb uns mecanismes d'organització propis i independents. Les bases de la teoria deMikhaïl Bakunin, noble desclassat rús, eren que tots els obrers d'una col.lectivitat (ex.:mina, fàbrica, factoria...)havien d'esdevenir propietaris dels mitjans de producció i per tant també del fruit del seu treball , que intercanviarien d'una manera lliure entre les diferents col.lectivitats. El problema era, de nou, la fixació de preus i l'acord entre l'oferta i la demanda, la qual cosa remetia la societat al nivell de l'Edat Mitjana ,quan encara imperava el mètode del bescanvi utopia retrògada. Anarco−Sindicalisme: És aquesta la variant més avançada, però alhora es tracta d'un fenòmen col.lectiu, sense autors concrets, potser només caldria destacar noms com l'espanyol A.Lorenzo o el francès F.Pelloutier . Aquest moviment data de principis de segle, quan amb la carta d'Amiens (1906) es feu palès el descontent dels sindicats pel tractament d'inferioritat que rebien per part dels partits a la 2ªInternacional (coordinadora de partits).Els sindicats s'hi trobaven fora de lloc perquè els seus interessos eren més pràctics , mentres que a nivell polític els objectius es perdien entre munts de retòrica i teoria.Llavors els sindicats van independitzar−se de la vessant política, arribant a la conclusió que ells eren auto−suficients per fer una revolució, acabar amb el capitalisme i organitzar la societat. Els punts bàsics del moviment eren: • una vaga general revolucionària com a mètode per acabar amb el capitalisme (utopia). • els sindicats com a organitzadors de la revolució social i de l'Economia a nivell nacional (una vegada instaurat l'anarquisme).Per gestionar la societat, el sindicat dels treballadors ( o els sindicats dels treballodors, d'ideologies diverses) utilitzaria unes oficines centrals econòmiques d'estadística un veritable govern sobre les coses sense característiques repressives sobre les persones. A Espanya aquest moviment va tenir força acceptació. Es creà la "Confederación Nacional del Trabajo"( a Barcelona) i es va estar a prop d'aconseguir instaurar el model, però la República acabà amb Franco.

8

9

• SOCIALISME CIENTÍFIC O MARXISME: Karl Marx va nèixer a Tréveris (Alemanya) el 1818 en el si d'una família petit−burgesa jueva convertida al protestantisme. Estudià dret, filosofia, història i economia. Tota la seva obra fou realitzada en estreta col.laboració amb Friederich Engels (fill d'una familia benestant a qui va conèixer quan eren estudiants de filosofia), de manera que no es poden separar ambdues aportacions, i sovint es poden confondre, perque havien arribat a actuar com una mateixa persona, complementant−se en el seu treball. Redactor de la revista Rheinische Zeitung, prohibida per les autoritats prussianes, s'exilià el 1842 a França, i posteriorment a Bèlgica i Londres. Estudià a fons i intentà integrar en una única Ciència Social la filosofia de Hegel, la filosofia materialista de Ludwig Feuerbach, les teories econòmiques dels escriptors clàssics anglesos Adam Smith i David Ricardo i els corrents polítics revolucionaris socialistes francesos (Babeuf,Proudhon,Blanqui...).Perquè els humans són com són i si podrien ser millors.

Filosofia Economia Política francesa alemanya clàssica anglesa −comunisme de Babeuf −Hegel −socialisme utòpic de −Feuerbach Proudhon

10

Marx + Engels

El 1848 veu la publicació del seu Manifest Comunista , en què anima els obrers a organitzar−se políticament en partits propis, sense subordinar−se a la burgesia. Col.laborà en la direcció del moviment obrer tot participant en la creació de l'Associació Internacional de Treballadors ,intent de sindicat de treballadors dels països industrialitzats. Va escriure, entre moltes obres, els Manuscrits d'Economia i Filosofia , però la seva obra cabdal és Das Kapital , que va quedar inacabada. Marx sempre va ser un intelectual (no un treballador manual), i les seves obres no van ser enteses pels treballadors de l'època. Va morir el 1883, però és encara avui día el filòsof que més ha influït en els canvis del món contemporani.

El mètode de Marx el Materialisme i la Dialèctica: Com ja s'ha esmentat anteriorment, Marx estava molt interessat per la filosofia alemanya, concretament dos aspectes, que li van servir per construïr el seu mètode d'estudi i anàlisi de la realitat: 1.el Materialisme de Feuerbach 2.la Dialèctica de Hegel

1.Materialisme: Han existit desde sempre dues maneres d'entendre la realitat: • Idealisme: 11

Realitat Material del món Subjecte (que contempla la realitat i té la capacitat de reflexionar sobre aquesta, obtinguent idees. Algunes de les idees provenen de l'experiència material, però existeixen unes idees "universals" que tenen que venir d'una realitat espiritual amb la que tenim un contacte directe però sense tenir−hi una experiència material sensorial (ex.:Déu la idea de Déu és el que demostra la seva existència). • Materialisme: Nomès hi ha la realitat material envia estímuls sensorials al subjecte.Aquest subjecte té una realitat material, el cervell, que produeix idees a partir de les sensacions (ex.:la idea de Déu respón a l'angoixa, però no en demostra l'existència), és a dir que la realitat material crea idees que ens permeten viure millor. La realitat material, doncs, és anterior i superior a les idees i les condiciona: les idees són "reflexos"de la realitat en la ment humana material.

2.Dialèctica: La dialèctica pretèn explicar els processos de canvi, però mentres que la dialèctica idealista de Hegel diu que les realitats complexes canvien, la dialèctica de Marx diu que les realitats complexes estàn formades per principis antagonistes (contraris però que es necessiten mútuament) que es mantenen en un equilibri inestable i tendeixen a imposar−se. La realitat és sempre dinàmica, contradictòria:està formada per la interacció i l'equilibri canviant entre diferents èssers. Per tant és el devenir, la sèrie infinita de le contradiccions, l'única cosa permanent. La realitat està composta per la identitat de principis contraris en lluïta. La teoria de Marx es centra en la història, i defineix aquests principis antagonistes com a classes socials enfrontades en moments i situacions determinades. A

B

Com es produeix un canvi? Exemple: la societat abans de l'any mil. Noblesa

Pagesia 12

Quan es produeix una modificació en l'estat d'un dels principis varia l'equilibri i es produeix un canvi en la societat. Aquest canvi es pot produïr per la imposició o progrès d'un o altre dels components, però és impossible que no es produeixi, perquè no existeix la societat en equilibri perfecte. La relació dialèctica entre l'home i la naturalesa és el treball, que modifica l'home (més o menys temps lliure, habitatge, vestit, nutrició...)i modifica la natura (predomini de determinades espècies vegetals i animals, extinció d'unes altres, canvis ecològics, climàtics...), i fa nèixer la societat. Aquesta relació natural de l'home amb la naturalesa (l'home es construeix a si mateix treballant sobre la natura) es trenca amb l'explotació del treball d'uns pels altres, és a dir, amb l'alienació:l'home que treballa i no rep el fruit del seu treball es troba enfrontat amb una part de si mateix (el seu treball objectivat) que el nega i el limita: les riqueses que produeix enforteixen una persona diferent d'ell mateix , que esdevé propietària d'una part del treballador. A partir d'aquest moment els homes s'agrupen en classes socials enfrontades entre elles , i en l'interior de les quals els individus ocupen el mateix lloc cap als altres, fet que pot acabar originant una "consciència de classe". El coneixement és la relació dialèctica entre el subjecte i l'objecte: ha de transformar l'objecte del coneixement i ha de transformar el subjecte.Per tant, el veritable coneixement tendeix a la transformació del món. Aquesta transformació del món és una fita inabastable al simple individu, de manera que el subjecte del coneixement i de la Història no és l'individu sinò un conjunt d'individus amb les mateixes condicions de vida, amb les mateixes finalitats i interessos: la Classe Social. Els instruments necessaris d'aquesta transformació són les organitzacions que dónen unitat a la classe: en el cas de la classe social dels obrers, el sindicat obrer i el partit.

13

Marx: Anàlisi estàtica d'una societat: home home+treball naturalesa

societat home+home+treball naturalesa

anàlisi estàtica d'una societat

Aplicar el materialisme dialèctic al cneixement del món significa analitzar els condicionants materials que determinen les idees i les formes d'organització política, i la lluita entre els grups humans que són portadors d'aquestes relacions materials : Quines són les classes antagonistes d'una societat? • classe dominant (la que dirigeix) • classe dominada (la que proporciona els instruments per al domini a la classe dominant) • altres classes intermitjes, sota el poder de la classe dominant.

14

Quines són les condicions materials i socials (base material, estructura econòmica)? • l'entitat i el tipus dels instruments , mitjans de producció i pocessos tècnics • la distribució i la forma de propietat sobre els mitjans de producció i sobre la producció mateixa (qui s'apropia dels excedents i com). • les classes socials i les relacions que s'estableixen entre elles en el sí del procés de producció (=relacions de producció). Què permet a la classe dominant mantenir el seu domini? • Instruments de persuassió i consens o superestructures ideològiques : No és recomanable per a la classe dominant usar sempre la violència, i per això existeix la superestructura ideològica: per amagar i/o justificar la realitat del predomini d'una classe i de la utilització en profit propi de la maquinària estatal, amb la ficció d'un govern que hauria de beneficiar a la societat en conjunt o a la voluntat divina que hauria establert un ordre social. (persuassió =publicitat, consens=concessions,subsidis...) Aquest "muntatge" està composa de: ♦ la creació i manteniment d'un codi de valors morals de respecte i submissió o ferotge individualisme. ♦ uns sistemes de transmissió de valors morals i culturals determinats ( sistema educatiu, tradicions, folklore, art, publicitat, moda, familia...) ♦ formes religioses que prometin un futur d'ultratomba satisfactori a condició de no canviar res de l'ordre establert. • Instruments de repressió i coerció o estructures polítiques Estat: Són el conjunt d'instruments de repressió integrats en l'Estat entre els quals trobem els que exerceixen el que podriem anomenar "violència legal": ♦ lleis ♦ institucions ♦ exèrcit ♦ policia ♦ tribunals ♦ presons...

La finalitat última de tot aquest conjunt d'estructures és fer possible l'extracció d'excedents del treball de les altres classes socials en profit propi i amb el mínim de conflicte possible.

15

Marx: Anàlisi dinàmica d'una societat (dinàmica històrica): Les contradiccions i els canvis en l'equilibri de les diferents classes socials en la seva lluita pel propi interès ( la lluita de classes) constitueix el motor de la història. Les infinites modalitats que es poden donar en les diferentssocietats humanes poden reduir−se a una breu sèrie, segons la classe social que està al poder i segons les relacions de producció que imposa a les altres classes subordinades. El pas d'un model a un altre es produeix mitjançant una revolució social, que pot ser més omenys violenta o tan gradual que de vegades resulta difícil d'identificar. Aquestes transicions són facilitades per la possibilitat de desenvolupament, en el marc d'un mode de producció, dels elements que permeten el pas a la següent fase: el naixement de ciutats, el comerç, el capitalisme mercantil,... Aquests diversos modes de producció són: 1.Mode de producció primitiu: Per la poca entitat dels mitjans de producció, no permetia l'existència d'una classe social dominant que visquès de l'extracció d'excedents. No existia l'Estat ni la propietat privada dels mitjans de producció. 2.Mode de producció asiàtic: (societats agràries−fluvials) • comunitats autosuficients :treballaven, vivien, i posseien la terra junts.Es proveïen ells mateixos de tot el necessari per a la seva supervivència. • apropiació dels excedents a travès d'impostos per part de les classes socials de sacerdots i guerrers ( sacerdots−guerrers). • societats teocràtiques: el monarca és alhora el cap de l'exèrcit i una divinitat. • excedents: part dels excedents dónen lloc a nous excedents. Els excedents del camp es gasten a la ciutat (en objectes de luxe fabricats per artesans i venuts per comerciants), fent servir com a mitjancera la classe dominant. L'interès de l'Estat era mantenir aquestes comunitats auto−suficients, per tal de poder mantenir la seva base econòmica, de manera que aquest mode de producció era summament estàtic, i ha previscut fins a l'època de l'Imperialisme capitalista, barrejant−se amb aquest sistema per donar lloc al fenòmen actual del subdesenvolupament. 3.Mode de producció esclavista: • propietat privada dels mitjans de producció i de la mà d'obra. • esclavistes versus esclaus: els esclavistes dominen a totes les altres classes socials mitjançant el control del govern, que obtenen gràcies als esclaus. L'esclavisme, però, és un mode de producció ineficient, ja que la mà d'obra treballa sense interès, la qual cosa 16

obliga a presionar molt als esclaus. És per això que es tracta d'un mètode molt destructiu que nomès funciona si es poden aconseguir sempre nous esclaus en quantitat ( per això calen guerres constants d'obra, cosa que exigeix una forta estructura estatal). 4.Mode de producció feudal: S'alliberaren els esclaus i se'ls donà terra per treballar. D'aquesta manera, prescindint de la violència i dels capataços, s'aconseguí un nou sistema molt millor econòmicament, i menys problemàtic, ja que tot i ser lliures, els ex−esclaus havien de pagar una vegada a l'any al seu antic "amo", obligats per mitjà de la coerció militar, política i judicial. Els treballadors havien de lliurar una part de la producció, l'excedent, en forma de part de la collita, diners o treball.També els artesans i comerciants havien d'entregar en forma d'impostos una part del producte del seu treball en profit dels senyors feudals o del rei, suprem representant dels nobles feudals. Fortes reglamentacions limitaven el volum dels intercanvis i la productivitat. Els senyors feudals eren la classe dominant i exercien el seu poder gràcies als excedents que obtenien dels pagesos.Eren també els representants de l'Estat , i exercien el poder judicial, executiu i legislatiu alhora. 5.Mode de producció Capitalista: 6.Mode de producció Socialista: (que s'amplien a continuació)

El Mode de Producció Capitalista: En aquest sistema trobem una minoria de capitalistes o burgesos (la classe dominant) amb la propietat privada dels mitjans de producció, i una majoria de proletaris, assalariats o obrers exclosos d'aquesta propietat i subjectes a un salari (treball a canvi d'un preu determinat i propietat del producte obtingut per part del qui té els mitjans de producció).

17

Aquesta privació de la propietat o control dels mitjans de producció per part dels obrers és la condició primera per a la instauració del capitalisme i és el que s'anomena acumulació primitiva de capital .A països com ara Gran Bretanya es produí aquest procés amb l'apropiació de la terra per part dels feudals com a reacció davant la inflació (putting−out system).

El funcionamant del capitalisme: Per entendre el procès de producció de mercaderies primer cal dir que es considera com a mercaderia tot allò dotat de valor que es compra i es ven. Què és el valor d'una mercaderia? És el temps de treball humà 1 directe o indirecte 2, socialment necessari 3 per a la seva producció i reproducció 4 (pilar de la teoria marxista).

• treball humà :el valor de les coses no es basa en la seva utilitat sinò en el treball que contè o no.Tampoc depèn del fet que la mercaderia sigui abundant o escassa. • treball indirecte:aquell treball incorporat per altres. treball directe:treball incorporat per un mateix. • temps de treball socialment necesssari :vol dir que no hi ha d'haver temps de treball que no afegeixi cap utilitat al producte. • producció i reproducció: això implica que una mercaderia ha de poder ser reemplaçada per una altra, ha de poder ser reproduïda a voluntat.Si no no es pot considerar una mercaderia.

Cal, però, definir el valor del treball : El treball és una mercaderia especial, però una mercaderia no obstant, i és valorat segons la mateix criteri que la resta : el treball necessari (incorporat en els productes que podrà consumir el treballador)per mantenir un obrer treballant i reproduïnt−se és el preu que es paga pel seu treball (salari).Però el treballador, en aquest mateix període de temps, produeix més treball del que consumeix: el treballador crea valor nou, és l'única font de valor. Totes les mercaderies ténen 2 valors: • valor d'ús: valor necessari que correspón a l'utilitat de la mercaderia. • valor de canvi: diners que s'obtenen en el canvi d'una mercaderia, el valor en diners que hi correspón. En el treball humà, en canvi, el valor d'ús i el valor de canvi són el mateix=treball humà, encara que en 18

quantitats diferents. En el treball humà, doncs, distingim: • valor de canvi: és el temps de treball, directe o indirecte, socialment necessari per produir i reproduir treball (=salari). 2ºllei del capitalisme: Tots els productes es canvien pel seu valor. (nomès es pot crear valor nou quan s'afegeix treball humà, que és l'única mercaderia que afegeix plusvàlua als productes.)

• valor d'ús: és el temps de treball que efectivament treballa en el període cobert pel seu salari.

valor d'ús −valor de canvi

. Segons Marx en el sistema capitalista tots els treballadors estàn explotats per definició, perquè sinò el sistema no seria possible.S'ha d'acomplir necessàriament que el valor d'ús sigui superior al valor de canvi. La diferència constitueix la plusvàlua, treball efectuat i no pagat, una part de la qual és acumulada pel capitalista invertint−la (especialment en màquines , que són treball "coagulat"que fa més productiu el treball viu),una segona part és consumida pel capitalista, i la tercera és apropiada per l'Estat, que n'inverteix una part , en consumeix una altra i en redistribueix la resta.Aquesta plusvàlua és, precisament, el que permet a l'empresari obtenir beneficis. El salari dels obrers pot oscil.lar, en virtut de la llei de l'oferta i la demanda (i de la lluita dels obrers per la defensa dels seus interessos), però sempre ha d'esser suficient per assegurar la supervivència i reproducció de l'obrer però menor que el valor produït per assegurar el benefici del capitalista. treball plusvàlua benefici Llavors perquè els empresaris inverteixen en màquines i no en treballadors? Per contestar a això cal veure que: treball plusvàlua benefici

Teoria de la distribució social de la plusvàlua: Perquè guanyen més les empreses que inverteixen en màquines?

19

Perque s'apropien de la plusvàlua de les que ténen una composició orgànica més pobra. Ex.: tenim 3 empreses del mateix sector. c.o.c. capit. Prod. cap.v tax. plusv cap.c temps ingr. desp. benef tax. cost inv. unit. salaris d'expl cons. de tr. E+H benef part val.u. empresa A 0'67 2000 1000 150 50% 75 100 0'50 500 250 250 12'5% 0'3

empresa B 0'40 1000 500 150 50% 75 60 0'50 250 210 40 4% 0'5

empresa C 0'27 500 250 150 50% 75 40 0'50 125 190 −65 −13% 1'0 total 0'44 3500 1750 450 50% 225 200 0'50 875 650 225 6'43% ABCDEFGHIJKLM Conceptes: • Composició orgànica del capital : aquest concepte ens ajda a entendre en què s'estima més l'empresa invertir el seu capital.Si es alt vol dir que l'empresa inverteix en maquinària per augmentar la productivitat dels seus treballadors. Per saber el grau de tecnificació d'una empresa cal un indicador que relacioni el capital variable amb el capital constant. Indicador c.o.c.= capital constant = H total=mitjana capital variable E • Capital invertit és el capital que l'empresa usa com a bens de producció: • terrenys • valor de les màquines • valor residual de les màquines... És el valor actualitzat del que s'ha invertit en la producció però que encara no s'ha consumit. 20

• Capital variable són els salaris dels treballadors. • Taxa d'explotació és la relació entre el treball que es paga al treballador i el que no se li paga (relació entre el salari i la plusvàlua ). plusvàlua x 100 = taxa d'explotació capital variable • Plusvàlua és el treball que l'empresari no retribueix al treballador. • Capital constant consumit és tot el que paga l'empresari excepte els salaris dels treballadors. No té un valor residual. • primeres matèries • desgast de les màquines • lloguer del terreny • aigua • llum... • Valor unitari és el valor d'una unitat de producte, és a dir: el temps de treball socialment necessari... E+G+H / 1750 (producció total) • Ingressos és el que s'obté de la venda del producte. • Depeses és el conjunt de pagaments que fa l'empresa • Taxa de benefici: L x 100 /C Les tres empreses ténen el mateix nombre de treballadors, als quals se'ls paga el mateix, i tot i això l'empresa A guanya molt més que les altres dues, perquè s'emporta part de la plusvàlua de la resta. El benefici total és igual a la plusvàlua social (general). Ex.2: Què passaria si a l'empresa A se li cremés la producció? c.o.c. cap.in prod. c.v. t.e. pl. c.c. valor ingr. desp. ben. t.ben empresa 0'64 2000 1000 150 50 75 100 0'5 500 250 −250 12'5 A O 1'16 O

empresa 0'40 1000 500 150 50 75 60 0'5 250 210 373 4 B 1'16 582 empresa 0'27 500 250 150 50 75 40 0'5 125 190 102 −13 C 1'16 292

21

total 0'44 3500 750 450 50 225 200 1'16 875 650 225 6'43

Les altres empreses augmentarien espectacularment el seu benefici en apropiar−se de la plusvàlua d'A. El preu del producte augmentaria perquè s'hauria gastat el mateix per produir molt menys ( de 1750 a 750 unitats).

Teoria de les crisis : Marx pensava que el socialisme s'havia d'acabar imposant tard o d'hora, i això ho fonamentava en la teoria de les crisis, que és el que podriem anomenar el taló d'Aquiles del capitalisme. Cada mode de producció té les seves pròpies crisis, i abans del capitalisme totes eren degudes a una manca de producció. Les crisis del capitalisme, però, tènen una doble aparença: • Superproducció? (masses productes, falta de compradors) • Manca de demanda o subconsum? Però com ja s'ha dit això són aparences.En realitat s'ha ofertat més del que es demanda a un preu que proporcionaria un benefici determinat (es tracta doncs de l'incapacitat de generar beneficis suficients per valoritzar la inversió de capital). Llavors, per Marx, una crisi capitalista és una baixa en la taxa de beneficis (disminució de la perspectiva de beneficis futurs en les inversions actuals). Marx aprofundí molt en aquest tema, i va definir el mecanisme de generació d'una crisi , però cal acceptar des 22

d'un principi els següents punts: • Per mantenir la mateixa taxa de beneficis el benefici ha d'augmentar al mateix ritme que el capital. capital beneficis taxa de benefici 1000 50 5% 1030 51'5 • Els capitalistes estàn obligats a invertir, de manera que cada any el capital invertit augmenta. • El tipus d'inversió ha de millorar la composició orgànica de capital. • Les inversions han de ser en capital constant, de manera que ha d'augmentar el benefici. Però, com pot augmentar el benefici si no es contracten més treballadors? (plusvàlua social) Quan es produeix, doncs, una crisi?? Es produeix perquè la plusvàlua (que a nivell social és el mateix que el benefici social) no pot crèixer al mateix ritme que el capital social invertit, donat el tipus d'inversió que fan necessàriament els capitalistes ( és a dir, més capital constant que capital variable). Això vol dir que com que el treball humà es substituit per maquinària ( i recordem que la plusvàlua és d'on surten tots els beneficis), cada vegada menys treball ha de valoritzar més capital(ha de produir més benefici, més plusvàlua)i els treballadors han de consumir cada vegada més ( amb un volum de salaris que augmenta lentament o disminueix) i a un preu que valoritzi el capital en expansió. D'altra banda, aquest consum limitat i insuficient sembla compensar−se amb el consum de mitjans de producció dels propis capitalistes, però el creixement dels mitjans de producció incrementa la producció de béns de consum en forma geomètrica i a un ritme que no té res a veure amb la demanda solvent. Això es tradueix en un descens dels preus dels productes, que comporta una davallada de la taxa de benefici, i els empresaris reaccionen deixant d'invertir (esperant temps millors), la qual cosa agreuja la crisi. Com es surt d'una crisi?? Els empresaris que no poden esperar temps millors, tanquen (això seria equivalent a la destrucció de capital).D'aquesta manera nomès resisteixen les empreses que ténen una millor composició orgànica ( desapareixen les empreses més ineficients), que poden pujar el preu i la producció.Això és perquè en disminuir el capital social invertit la taxa de benefici augmenta (la plusvàlua es reparteix entre menys empreses). Crisi=selecció natural (mecanisme de progrés) Però quina és la conseqüència d'aquest fenòmen? Arran de cada crisi es produeix el que s'anomena "Concentració de capital",que és l'única fòrmula de subsitència del capitalisme.El capital es concentra en empreses cada vegada més grans ,poderoses i eficients que esdevenen monopolis nacionals i es llencen al domini dels mercats mundials. I quines conseqüències pot tenir aquesta dinàmica? Això és el que Marx va anomenar "Teoria del límit absolut".Quan es produeixi una crisi i no existeixin empreses més petites que absorbir ni nous mercats que conquerir, el capitalisme s'haurà esgotat com a mode 23

de producció viable (igual que el sistema esclavista s'esgotà sense ser enderrocat). Però Marx creia que abans d'aquest esfondrament del capitalisme els obrers organitzats el destruirien. I això és el que es coneix com "el pas al Socialisme".

El Pas al Socialisme: A diferència dels socialistes utòpics i dels anarquistes que veien el pas del capitalisme al socialisme com un fenòmen bàsicament ètic ( basat en la voluntat de les persones d'evitar la injustícia), el marxisme analitzà el pas al socialisme des d'un punt de vista científic, demostrant la inviabilitat a llarg termini del capitalisme i la necessitat que els obrers es preparin per la conquesta del poder estatal com a única forma de veure atesos els seus interessos. • Creació de la classe obrera "en si": Per que es produeixi el socialisme ha d'existir la classe obrera, que el capitalisme crea, augmenta i concentra a partir dels antisc pagesos.Tal i com els blancs creen la "negritud", els obrers van anar prenent consciècia de ser una classe per la manera en que se'ls tractava, encara que desde feia temps (d'una manera passiva, inconscient)ja existia la classe "en si". • Elaboració de la teoria socialista: Els obrers comencen a unir−se quan apareix un objectiu comú. La teoria socialista , construida per burgesos desclassats ( no per obrers)és qui ha d'aconseguir−ho. Marx va fer la seva pròpia teoria, amb la intenció que fos objectiva i científica, ja que el que havia de guiar als obrers no podia ser una teoria del tipus utòpic, subjectiu i que pateix de principis com ara "la impossibilitat de la classe obrera per organitzar−se"o "la generositat dels burgesos". • Organització de la classe obrera com a classe "per a si": 3.1.:Condicions de vida. 3.2.:Sindicat 3.3.:Partit 24

Els obrers han de lluitar qüotidianament per poder tenir temps per pensar i organitzar−se. És per això que és tan important la lluita per les seves condicions de vida. Per aquesta raó comencen a organitzar−se en sindicats que a la llarga deriven en partits. • Lluita de classes: integració de teoria i pràctica 4.1.:Propaganda 4.2.:Agitació 4.3.:Sufragi 4.4.:Lluita parlamentària La classe obrera ha de començar a lluitar pels seus interessos de maner organitzada , integrant la teoria i la pràctica de manera cada vegada més conscient. La propaganda és cada vegada millor i més profunda (pedagogia social). Cal començar a dirigir de manera més madura els conflictes que es creen, servint−se de l'agitació. Progresivament la lluita deixa de tenir objectius estrictament econòmics i comença a ser política, la lluita per aconseguir el sufragi. Marx no creia que el sufragi serviria per accedir al Parlament i canviar les lleis (no era utòpic i no confiava en l'Estat per canviar les estructures), sinò per poder aconseguir altres fites que ajudarien a implantar el socialisme per altres mitjans. • Crisi Capitalista:(desunió burgesa, descontent obrer,intent d'involució) Quan tota la societat s'ha convençut que hi ha una alternativa al capitalisme es pot començar a construir el socialisme en el marc d'una crisi capitalista (per això és tan important que les crisis siguin inevitables ). Aspectes més importants d'una crisi: • Es genera descontent entre la població (+obrers aturats) • Desuneix les classes dominants (burgesia) • Intent d'involució per part de la classe dominant. La burgesia elimina les institucions democràtiques perquè no està segura de poder guanyar democràticament.La burgesia crea una dictadura intentant usar la maquinària represiva de l'Estat per superar la crisi i fer−la recaure en els altres. • Revolució: (destrucció de l'Estat burgès, creació de l'Estat obrer) Amb l'intent d'involució de la burgesia , els obrers es revolten i surten al carrer. Els mecanismes de repressió es giren en contra de la burgesia , perquè els soldats saben que hiha una alternativa i saben què és l'Estat. Amb la revolució s'enderroca l'Estat burgès i s'instaura l'Estat obrer.Es creen noves institucions democràtiques. • Dictadura del proletariat: (estat, classes, valor) Es prenen els mitjans de producció a la burgesia ( expropiació).Durant aquesta fase cal exercir una vigilància important sobre la burgesia per obligar−la a col.laborar en la producció ( hi ha encara una superioritat cultural, 25

econòmica... d'aquesta classe davant la resta). S'han de canviar les lleis per aconseguir aquests objectius. Com obligar als empresaris a continuar produint? Hi ha diversos mètodes, no tots per la violència, evidentment: • Rússia : l'empresari continuava dirigint l'empresa i quedant−se els beneficis, però l'empresa era de l'Estat i s'havia de pagar un lloguer (control obrer) • Xina : l'Estat va comprar les empreses als empresaris, amb un marge d'uns 20 anys. D'aquesta manera el canvi va ser molt menys traumàtic. La fase s'acaba quan, amb el relleu generacional, s'acaba del tot la divisió de classes, inclosa la diferència de mentalitat (educació burgesa=consciècia diferencial). • Socialisme: (estat en extinció, classes, valor) El socialisme propiament dit consta de : • Classes • Estat en extinció. Havent desaparegut les classes socials, l'Estat deixa de ser un instrument de poder al servei de la classe dominant.Les seves funcions útils es transfereixenn a la societat (ex.:planificació econòmica) • Perill extern?És molt probable que els països capitalistes intentin envair el país socialista, de manera que l'Estat no pot desaparèixer fins que s'acabi aquest perill extern, per tal de continuar dirigint l'exèrcit, la policia, el servei d'espionatge... (és per això que Rússia o Xina no van poder eliminar l'Estat). • Continúa estant en vigor la llei del valor.Encara s'ha de mirar el valor dels productes segons el treball que contè.S'ha de fer el que Marx descriu com a : "de cadascú sagons les seves capacitats, a cadascú segons el seu treball".Per tant s'ha de continuar invertint per continuar estalviant treball. de cadascú segons les seves capacitats llei del valor societat a cadascú segons el seu treball • planificació econòmica :Hi ha d'haver una institució (a Rússia la "gossplant") que decideix de manera prèvia a la producció per ajudar a les empreses més ineficients, planifica tot el relacionat amb la producció, la redistribució dels beneficis, el preu dels productes, el sou dels treballadors... • Comunisme :( estat, valor )=fi de l'història (s'acaba el factor de canvi) L'Estat desapareix completament (per les raons abans esmentades). Les classes no existeixen i s'ha abolit la diferència entre pagesos i obrers.En aquest moment el treball de la terra es fa amb màquines , i per tant és com el treball d'una fàbrica.

26

El treball de les màquines fa que el treball necessari sigui mínim, de manera que la gent aporta de manera voluntària el treball que cal perquè la societat funcioni.Així doncs ja no té cap sentit calcular el valor dels productes, s'ha abolit la llei del valor i la societat es regeix per: de cadascú segons les seves capacitats societat a cadascú segons les seves necessitats

27

El moviment obrer: Són els esforços organitzats dels treballadors assalariats per defensar i intentar millorar les seves condicions materials i morals de vida i treball 8salari.educació, salut, habitatge, jornada...)i per aconseguir drets polítics i , com a objectiu últim, abolir el sistema capitalista i accedir al control sobre el mitjans de producció. Les eines bàsiques són :la vaga, l'ajuda mútua econòmica, la recomanació de vot, el control de les contractacions i la negociació col.lectiva. És el principal fet social del segle XIX i cal recordar que fou violentament reprimit pels Estats burgesos fins a les acaballes del segle. Antecedents: Perquè naixès el moviment obrer (s.XIX,Anglaterra) hi havia d'haver uns antecedents organitzatius: • les pèrvivències gremials (confraries), que afavoriren l'aparició de les primeres vages i caixes de resistència. En un gremi o confraria, quan un treballador prenia mal, la resta li pagava una mena de subsidi. Amb el fons comú també es pagaven festes, funerals, construccions... Aquestes organitzacions es van reproduir entre els treballadors de les fàbriques en forma d'unes recol.leccions voluntàries de diners per ajudar−se entre ells en cas de necessitat. • els clubs i les assemblees que es van formar durant la Revolució Francesa • els motins urbans de Barcelona al s.XIX o els del Paris revolucionari, pel fet que era necessària una certa organització per arribar a solucionar−los. • el Cartisme (the chart of people),moviment polític anglès de demanda de drets polítics (sufragi universal masculí) al Parlament, junt amb mesures de protecció social. 28

Tipologia dels sindicats : Els sindicats obrers han evolucionat al llarg del temps; hi ha hagut diferents models de sindicalisme: • Sindicalisme professional : el sindicat es proposa tan sols la defensa dels interessos materials dels afiliats. La quota sol ser elevada i es vol l'organització de determinades professions, amb capacitat de pressió o negociació elevades (actualment en l'àmbit dels metges, controladors aeris, etc).Les primitives "Trade Unions" angleses, del 1820 al 1864, en són un exemple. • Sindicalisme de classe: es proposa la defensa dels interessos del conjunt de la classe obrera, i no nomès els materials, de manera que amb facilitat es prenen en consideració qüestions no estrictament laborals. El sindicalisme de classe va aparèixer a mitjans del segle passat i ha estat el model predominant fins fa pocs anys Dins d'aquest tipus, però, existeixen algunes variants : • Sindicalisme revolucionari: es vol la substitució del mode de producció capitalista pel socialisme. Sindicalisme anarquista: concepció anti−política; els obrers han de fer la revolució a través del sindicat, que ha de tenir un funcionament assembleari, per tal de no caure en la "representativitat" que suplanta la voluntat de la base. Sindicalisme marxista : la funció fonamental del sindicat, a banda de la defensa dels interessos econòmics dels treballadors, és amplificar l'abast de la lluita política socialista, és a dir, fer arribar al conjunt dels obrers les idees i programes polítics del Partit Socialita i mobilitzar els obrers en el seu suport, incrementant la força política d'aquest partit.Lenin expressava aquesta relació amb la coneguda frase "el Sindicat és la corretja de transmissió del Partit". • Sindicalisme reformista : els canvis globals que es desitgen es creuen possibles en el marc del sistema capitalista, bé sigui a travès d'una acció del govern correctora de les injustícies i desigualtats o a través de mecanismes de "control obrer" de la gestió de les empreses. El moviment tradeunionista anglès, en el moment de la creació del Labour Party (1890) i en els períodes de govern d'aquest partit en són un bon exemple. • Sindicalisme vertical : estructuració en la que estàn representats els treballadors i els empresaris, però l'Estat intervè en la resolució de conflictes (normalment a favor dels empresaris, esclar).Aquest model es va donar a l'Estat Espanyol durat el règim de Franco.

29

• Sindicalisme de gestió: es produí originàriament a països com Bèlgica. El sindicat gestiona serveis per als treballadors (gestoria gegant). Ex.: a Bèlgica és obligatori per llei estar afiliat a un o altre sindicat, i l'Estat reté directament una part de la nòmina de cadascú que va a parar al sindicat corresponent. Quan el treballador té un problema, acudeix directament al seu sindicat. • Sindicalisme economicista : es plantegen únicament millores econòmiques i no la reestructuració global de la societat. La versió moderna són els sindicats nord−americans, centrats des de sempre en el control de les contratacions i en lligar els augments salarials a les millores en la productivitat. • Sindicalisme catòlic (interclassista): té una concepció inter−classista; la funció del sindicat és la conciliació dels interessos dels empresaris i els treballadors. Es van crear per intentar augmentar la influència de l'Esglèsia Catòlica en el marc de la classe obrera ( anys 90 del segle XIX). Afiliació es veia afavorida per una major facilitat en la contractació.

La dona i el moviment obrer: Des dels origens del sindicalisme es va negar l'afiliació de les dones amb dos tipus d'arguments, igualment masclistes, però l'un paternalista i falsament protector, i l'altre, obertament defensor dels privilegis del 30

treballadors masculins. El primer defensava el paper insustituïble de la dona en la criança dels fills. L'altre era que els salaris femenins, més baixos, a travès de la competència baixaven els salaris masculins i feien augmentar l'atur.Segons aquesta postura, l'expulsió de la dona del treball assalariat faria pujar immediatament el nivell dels salaris masculins, de manera que els empresaris es veurien obligats a pagar pel treball de l'home el mateix salari que abans pel del marit i la muller. Però ambdòs arguments eren falsos: El valor (salari) del treball directe socialment necessari per a la seva producció i reproducció ... Socialment necessari a igual treball igual salari La solució era exigir el mateix salari al treball de les dones, i per tant duplicar l'ingrès familiar. Finalment se'ls va permetre l'afiliació quan van demostrar la seva maduresa amb vagues i ocupacions de fàbriques, amb lemes tan coherents com "we want bread , but roses too"(reivindicació de més salari, però tambè més temps lliure per gaudir d'allò que fa la vida digna de ser viscuda). La massacre de centenars de dones en vaga en una fàbrica tèxtil (Xicago, 8.3.1909), incendiada pel seu propietari, va donar origen a la jornada reivindicativa de les dones treballadores (8 de Març). La plena incorporació de la dona en totes les branques de l'activitat econòmica, però, no arribà fins a la 1ª Guerra Mundial , i encara quedava per començar la incorporació als drets civils, si bé la igualació de salaris amb els homes encara queda pendent.

Sindicats de classe: 1ª Internacional obrera (1864−76): Associació Internacional dels Treballadors (A.I.T.) Aquesta associació va aparèixer arran de l'Exposició Universal de París, quan els treballadors anglesos i francesos van tenir l'ocasió de discutir i els anglesos van plantejar la necessitat d'arribar a un acord amb els treballadors immmigrants (sobre tot francesos)que arribaven al seu país i amb la seva competència feien fracassar qualsevol intent de lluita sindical. Amb aquesta intenció es creà l'Associació Internacional dels 31

Treballadors, que va fer la seva primera reunió l'any següent a Londres. Karl Marx, que temporalment era a Gran Bretanya, va acabar esdevinguent cap del Consell General i va redactar els estatus, on s'establia: ♦ Internacionalisme proletari: solidaritat dels obrers de tots els països. L'escut de l'A.I.T. deia: "Proletaris de tot el món, uniu−vos". ♦ Socialisme: gràcies a Marx els treballadors eren concients que la finalitat última era acabar amb el capitalisme . ♦ Acció política : calia la lluita autònoma dels treballadors (creació de partits socialistes, allunyament dels burgesos).Marx va dir : "L'emancipació dels treballadors serà obra dels mateixos treballadors o no serà". Aquests principis van ser acceptats a proposta de Marx, però l'últim principi, el d'acció política, va provocar divergències amb els anarquistes, que estaven en contra de qualsevol procediment polític. Hi va haver una oposició molt forta entre marxistes i anarquistes, i enfrontaments entre Marx i Proudhon i més tard entre Marx i Bakunin, fins que el 1872, amb el congrès de La Haya, els anarquistes foren expulsats. Hi van haver diverses propostes d'estructuració: Estructuració proposada per Marx: • Congrès (nomès es podia reunir cada un cert període de temps) • Consell General (entre congressos) El Consell General era un òrgan dotat de tots els poders entre congrès i congrès. El Congrès, però, ratificava o rectificava les decisions preses pel Consell. En realitat el Congrès seguia els següents passos: • Ratificació o rectificació de les decisions del Consell General • Congrès • Creació d'un nou Consell General Per últim cal dir que la proposta de Marx no era una federació de Sindicats, sinò una organització on els obrers s'afiliaven de manera directa i individual (sense intermediaris), la qual cosa donava encara més poder al Consell General, que podia fins i tot expulsar tots els individus d'un país o regió que no acceptessin una directriu (com va passar amb Espanya, on la majoria era anarquista).

Estructuració proposada per Bakunin: A.I.T. Oficina de Federacions Congrès Correspondència regionals únic òrgan federacions permanent locals 32

(posava en contacte les parts) afiliats

Entre congressos ningú podia parlar en nom de l'A.I.T., era com si no existís, així que finalment triomfà la proposta de Marx.

Quines van ser les causes de la crisi i la dissolució de l'A.I.T.? • L'enfrontament entre marxistes i anarquistes. El 1872, amb l'espulsió dels anarquistes, aquests van crear un sindicat anarquista amb el nom d'A.I.T., la qual cosa va confondre molt als obrers. • La incapacitat d'aturar la guerra franco−prussiana de 1870−71(els treballadors de diferents paísos haurien d'enfrontar−se, i a més, els conflictes bèl.lics nomès beneficien als rics). • No es va aconseguir recolzar de manera efectiva la Comuna de París (70−71). • La repressió contra l' A.I.T. per part del govern francès ( i que desprès van seguir altres països com Espanya, amb l'il.legalització de l'associació) per haver recolzat la Comuna de París. • L'A.I.T. marxista es va veure forçat a traslladar−se a Nova York (74), de manera que la llunyania va forçar la dissolució (76).També la branca anarquista s'acabà dissolguent poc desprès.

33

2º Internacional Socialista (1889−1914): Una vegada dissolta l'A.I.T., van començar a aparèixer els primers partits socialistes (el primer apareguè a Alemanya, sota el govern de Bismark). Amb motiu del centenari de la Revolució Francesa, el 1889 es creà a París la 2º Internacional Socialista. Aquest nou intent era més madur i diferent en els dirigents, les ideologies, els objectius i l'organització. Es tractava d'una mena de coordinadora, un fòrum de discussió i elaboració d'estratègies polítiques comunes de totes les organitzacions socialistes dels països capitalistes avançats. En el marc d'aquesta organització cada partit podia fer el que volia, i no hi havia cap organisme entre congressos que se li poguès imposar. També hi havia sindicats, però no s'hi trobaven a gust. Inicialment els anarquistes hi participaven, però a causa de conflictes sobre l'acceptació de les directrius dels partits membres i tutors, foren novament expulsats. Objectius: • Lluita pels tres vuits: ♦ 8 hores per treballar ♦ 8 hores per dormir ♦ 8 hores per formar−se i pel lleure Van lluitar mitjançant les vagues generals del primer de Maig.Aquestes jornades eren conmemoratives de la violenta repressió que es feu a Xicago per sufocar una manifestació que demanava precisament la jornada de 8 34

hores (condemna de Parson i Spice). A Espanya i França es van prendre molt seriosament aquestes manifestacions (detencions, morts,...), mentres que a Alemanya s'aplaçaven a diumenge , i es feien de manera pacífica per evitar qualsevol il.legalitat. Actualment, l'1 de Maig s'ha convertit en un día festiu en que els sindicats aprofiten per fer altres reivindicacions ( perquè les 8 hores s'han aconseguit pràcticament arreu).

• Coordinar−se: per poder discutir les teories • Evitar guerres entre els països membres (això enemistaria els sindicats) • Debat ideològic (tendències)

El debat ideològic: El S.P.D. (Partit socialdemòcrata alemany)tenia la primacia ideològica i política gràcies als seus èxits electorals (1912:partit més votat) i la qualitat dels seus ideòlegs. Tenia una marcada divisió de tendències: Dreta: Revisionisme de Bernstein Aquesta era la tendència menys socialista, però era el corrent majoritari al partit socialista austríac. Aquest corrent revisà les teories de Marx, les interpretà, i deduí que alguns dels punts de la seva teoria eren incorrectes o ja no eren vigents: Consideraven que la teoria de les crisis estava equivocada, que segons ells ja no es produien (cal tenir en compte que en el temps que va viure Bernstein no se'n va produir cap d'important).Si es nega aquesta hipòtesi, la majoria de punts de la teoria Marxista queden automàticament anul.lats, però en aquell moment el sufragi universal i el "parlamentarisme pur" semblaven garantir l'evolució automàtica cap al socialisme sense la necessitat d'una revolució, de manera que els revisionistes proposaren el Parlamentarisme com a métode alternatiu per afavorir i accel.lerar les reformes necessàries des del sistema burgès.Per tal de donar més poder al Parlament es va veure la necessitat de complir escrupulosament les lleis (per això es manifestaven en diumenge). Un altre punt important que recolzava la teoria dels revisionistes era l'Imperialisme , i per explicar aquest fenòmen van aprofitar una de les teories de centre, concretament la de Rudolf Hilferding. Aquesta teoria parlava de com els monopolis ,que ja llavors s'estaven començant a constituir, podien arribar a influïr sobre el govern. D'aquesta manera, si les empreses podien intervenir en la planificació de l'economia, ja no es produirien més crisis, però això implicava un domini cada vegada major dels mercats estrangers. La postura de molts revisionistes era favorable a l'Imperialisme pel fet que, encara que en un principi nomès beneficiès els empresaris, a la llarga acabaria ajudant als obrers: Estat Banc Central bancs monopolis

35

obrers A més l'Imperialisme , amb l'adquisició de nous mercats, havia afavorit les puges salarials, la creació de llocs de treball i havia suavitzat les relacions entre obrers i empresaris (legalització de les organitzacions obreres, democràcia política,...).Aquesta nova situació semblava molt favorable per arribar al poder democràticament i fer aprovar les lleis necessàries per implantar el socialisme. Centre: Ortodoxos Aquesta tendència , que al partit alemany estava encapçalada pel dirigent polític Karl Kautsky, va ser la tendència majoritària a gran part dels partits socialistes europeus. Els ortodoxos, tal i com indica el nom, reivindicaven totalment la teoria de Marx (també les teories de les crisis i la del límit absolut), però a la pràctica no s'actuava. Es creia que el capitalisme acabaria morint tot sol (crisi final), de manera que el més convenient era esperar l'última crisi per fer la revolució i recollir el poder sense cap trasbals. Entretant no havien de fer res que posès en perill el creixement dels vots i la simpatia del partit, ni cap activitat il.legal que portès aparellada la repressió, és a dir, que calia mantenir−se fidels al Parlamentarisme. Consideraven que ni el monopoli ni l'Imperialisme eren fenòmens importants. A més creien que les guerres imperialistes eren condemnables i no tenien perquè produir−se: eren convenients nomès per alguns industrials monopolistes, però la majoria dels burgesos estavan tan interessats com els obrers en evitar el colonialisme i les guerres colonials. D'altra banda, el respecte a la legalitat feia necessari lluitar per la pàtria en cas d'una guerra defensiva (teoria de la unió sagrada), de manera que tampoc l'esclat de la 1ªGuerra Mundial els va fer canviar l'estratègia: interpretada arreu com una guerra defensiva, els diputats socialistes votaren els crèdits necessaris per la guerra i anaren a acomiadar els obrers que marxaven al front a matar−se entre ells. Esquerra: Revolucionaris El seus capdavanters eren Vladímir Ilixtx Uliànov, més conegut com a Lénin, i Rosa Luxemburg (ideòloga polonesa líder de la tendència al seu país, molt coneguda en l'època). La tendència revolucionària era la majoritària al POSDR (partit rus), que es composava de: • Bolxevics (majoria) revolucionaris • Ortodoxos (centre) • Manxevics (revisionistes) Lénin es considerava marxista, però creia que s'havia de continuar aplicant el seu mètode a realitats noves, no estancar−se en el ja dit. • Estructura del partit: Lénin era molt contrari a la massificació del partit, perquè en aquest cas s'hauria acabat aburgesant. Ell proposava un partit petit, il.legal (de fet tots els partits ho eren), per evitar que ningú desitgés càrrecs importants i nomès s'hi afiliessin revolucionaris autèntics. Aquest partit es convertiria en la vanguàrdia conscient del socialisme. Això Lénin ho definí amb :

36

"prendre el pols a les masses" (cal saber quan les masses estàn preparades per la revolució)

• El parlamentarisme és inútil : el partit s'ha de dedicar a preparar la revolució. • Imperialisme: Lénin elaborà tota una teoria sobre l'Imperialisme. Segons ell les crisis no havien desaparegut, com pensava Bernstein, sinò que havien canviat.L'Imperialisme era la conseqüència lògica dels intents de canviar les crisis econòmiques.Les crisis es manifestaven en forma de guerres per intentar prendre colònies (mercat)a altres països.D'això se'n deriva que: ♦ L'imperialisme era extraodinàriament important i necessari per als empresaris. ♦ Les guerres imperialistes eren gairebé inevitables. L'Imperialisme doncs portava implícita una Guerra Mundial. Lenin creia que si s'aconseguien aturar les guerres imperialistes el capitalisme entraria en crisi i s'accel.leraria la crisi final, però també estava convençut que això era gairebé impossible perquè els obrers estaven desmobilitzats a causa de les branques ortodoxes i revisionostes del socialisme (dirigents burgesos). D'altra banda s'adonà que, en cas de no poder evitar la Guerra Mundial, una vegada posats els països capitalistes en el conflicte, "l'eslabó més dèbil" (Rússia) acabaria fent de manera natural una revolució (convertiria la guerra en un enfrontament entre proletaris i burgesos per tal d'instaurar el socialisme).La guerra imperialista obligaria a la població oprimida a revoltar−se (guerra social). Aquí està precisament l'innovació de Lénin, el que ell anomenà la Dictadura Democràtica (de tot el poble). A Rússia els obrers eren una minoria, mentres que gairebé un 80% de la població eren pagesos (a l'igual que gran part dels soldats). El que calia, doncs, era un pacte entre obrers i pagesos, una revolució de tot el poble .Aquesta fou la 1ª fase de la Revolució Russa, anomenada fase burgesa perquè se'ls donà la terra als pagesos (que era quasi tota del tsar i els burgesos), mentres que els obrers prengueren el poder. Si la revolució s'haguès aturat aquí hauria sigut una revolució burgesa, però la 2ªfase consistia precisament en la recuperació de les terres cedides. Això es feu aprofitant el fet que s'acabaren produïnt diferències entre pagesos rics i pobres, de manera que els pobres (la majoria) acceptaren ràpidament la col.lectivització de la terra, i a la resta se la força a fer−ho amb estratègies vàries. Finalment, el 4 d'Agost de 1914, els socialistes francesos i alemanys van aprovar els pressupostos de guerra. Tan sols l'esquerra de Lénin (exiliat a Suïssa) va intentar aturar el conflicte a les conferències de Zimmerwald i Kienthal, on es va proposar una pau sense annexions ni indemnitzacions (1915−16). L'esclat de la Revolució Russa significava el final de la Segona Internacional i l'inici de la Tercera, comunista.

37