5.2.3 Anàlisi de l’oferta L’oferta d’allotjament turístic i residencial tenen com a objectiu comú de fer front a la demanda d’allotjament en períodes d’oci. Tanmateix, en el primer cas, que s’estudiarà tot seguit, l’oferta està inclosa dins els circuits turístics mercantilitzats, mentre que en el segon el visitant esdevé un turista d’estada recurrent. L’estudi de l’oferta d’allotjament turístic s’han basat tradicionalment en l’oferta hotelera, ja que constitueix un eficaç indicador de l’activitat turística. Amb tot, en el cas de Blanes cal destacar la importància dels càmpings, els apartaments i les segones residències. Avui dia, com a conseqüència de l’increment galopant de les ofertes, tant pel que fa a noves destinacions com a productes turístics, els clients potencials, és a dir, els turistes, es veuen beneficiats per la consolidació de la vocació turística de nous segments de clients (joves, tercera edat, viatges d’estudis, turisme rural, turisme de natura, turisme d’aventura i turisme de neu); el gran augment del nombre de persones que voldran fer turisme incitades per les noves destinacions turístiques, proveïdes d’instal·lacions esplèndides i modernes; la liberalització del comerç, que provoca un increment del nombre de viatges de negocis; la liberalització dels viatges aeris, que afavoreix la competència i, consegüentment, abarateix els preus dels desplaçaments amb avió i en facilita l’ús a nous segments socials que poden anar a fer turisme a llocs que els eren prohibitius; l’increment d’accions de promoció, com més va més temptadores, per part de les diverses destinacions turístiques; la utilització de les noves xarxes d’informació (Internet) que globalitzen la promoció i la comercialització dels productes turístics; l’abaratiment de les ofertes que els majoristes turístics traslladen al mercat; etc. Així doncs, aquest conjunt de factors ofereix als clients potencials moltes més possibilitats d’escollir i, per tant, fa que siguin més exigents respecte a totes les variables del producte turístic a l’hora de decidir-se a provar per primer cop una destinació, o bé de repetir viatge. Bàsicament, aquesta “exigència” es pot traslladar a totes les variables de la destinació turística, com per exemple: 1. Els mitjans de transport i els accessos ràpids, còmodes, segurs i puntuals. 2. La informació veraç de la destinació i del producte turístic. 3. L’amabilitat i professionalitat de les persones que els han d’atendre. 4. El confort, idoneïtat i modernitat de les instal·lacions d’allotjament. 5. La qualitat i diversitat dels productes gastronòmics.

6. La idoneïtat, varietat i atractius de l’oferta de lleure, tant a les instal·lacions d’allotjament com als carrers i les places de les destinacions turístiques. 7. La capacitat i perfecte estat d’ús de les instal·lacions esportives. 8. L’existència en perfecte estat d’ús dels serveis públics i privats per a cada segment de clients (famílies, negocis, esports, disminuïts, etc.). 9. Les respostes correctes per a cada tipus de consulta, queixa o reclamació. 10. La seguretat per a cada segment de clients (nens, disminuïts, gent gran…). Per atraure i fer fidels els turistes dins aquest mercat amb un excés d’oferta, cal fer “vestits a mida” per a cada “col·lectiu homogeni”. Ja no serveix de res crear productes i destinacions turístiques per a tothom, perquè el client exigeix “alguna cosa més”, és a dir, un conjunt de petites coses que satisfacin les seves expectatives d’una estada sense problemes. Aquells empresaris i polítics responsables de les destinacions turístiques que continuen prestant suport, per les raons que consideren oportunes, a frases “s’ha d’omplir com sigui”, tindran temporada rere temporada preus més baixos, perquè els clients només estan disposats a pagar més per una oferta especialitzada que afavoreixi una segmentació compatible acordada amb les seves expectatives i sense ensurts. Un cop definides les raons conceptuals per les quals avui toca especialitzar-se i segmentar-se, no hi ha més remei que aprendre per tal de fer-ho bé en el mínim temps possible i amb la màxima eficàcia.

5.2.3.1 L’hoteleria Un primer element a considerar és la poca significació de l’oferta hotelera de Blanes respecte a d’altres localitats litorals de l’entorn o de la resta de la Costa Brava. A això s’ha d’afegir que la majoria d’aquests establiments presenten uns nivells de qualitat força baixos i una escassa capacitat de reacció per afrontar la necessària renovació del sector (que ja s’ha iniciat en altres nuclis turístics). El Gràfic 15 i la Taula 40 mostren com la capacitat d’allotjament de Blanes és inferior a la dels municipis veïns. L’any 2000 a Blanes hi constaven 4.356 places, molt per sota de Lloret (31.225 places) i, fins i tot, de Malgrat de Mar (6.141 places). Les mateixes dades també poden se manifest la baixa capacitat mitjana de la planta hotelera, ja que la relació entre places i establiments és només de 140’5, mentre que Lloret presenta un índex de 189’2 i Malgrat de 236’2.

L’evolució de l’oferta hotelera mostra com el nombre de places, lluny d’aturar-se, tendeix a incrementar-se progressivament. Només a Blanes s’observa una certa disminució en el nombre de places hoteleres, però mai reflex d’un augment de la qualitat dels establiments. Dels municipis inclosos en la taula d’estudi no existeix cap hotel de cinc estrelles i de quatre només n’hi ha set. La majoria són de tres estrelles (54 establiments a Lloret amb 19.737 places, 10 establiments a Malgrat amb 3.722 places i 7 a Blanes amb 2.409), encara que també tenen un pes prou important els de qualitat inferior (a Lloret, 41 establiments de dos estrelles amb 5.200 places i 63 d’una estrella amb 4.969 places; a Malgrat, 7 de dos estrelles amb 1.595 places i 8 d’una estrella amb 443 places; a Blanes, 13 de dos estrelles amb 909 places i 11 d’una sola estrella i 1.038 places). D’aquestes taules, per tant, no només es dedueix el poc pes de l’oferta hotelera sinó també l’escassa qualitat entesa en termes de qualificació oficial. Gràfic 15: Evolució de l’oferta hotelera, 1981- 2000 45.000 40.000 35.000 30.000 25.000 20.000 15.000 10.000 5.000 0 1981

1985 BLANES

1990 LLORET

1994

2000

MALGRAT

Font: Elaboració pròpia a partir d’IDESCAT.

Taula 40 : Oferta hotelera segons categoria dels establiments l’any 2000 BLANES LLORET MALGRAT Hotels (categoria) Estab. Places Estab. Places Estab. Places * 11 1.038 63 4969 8 443 ** 13 909 41 5200 7 1.595

*** **** TOTAL

7 0 31

2.409 0 4.356

54 7 165

19737 1319 31225

10 1 26

3.722 391 6.141

Font: Elaboració pròpia a partir d’IDESCAT

En aquest sentit cal destacar que les categories no sempre es corresponen amb la qualitat real de l’establiment; problemàtica difícil de solucionar doncs no existeix cap altre criteri objectiu que mostri amb fidelitat la qualitat dels establiments. D’altra banda, tal i com es pot observar a la Taula 41, el preu mig d’aquests establiments hotelers no sempre ve determinat únicament per la qualitat del mateix, sinó que també intervenen factors com la imatge de qualitat de la destinació turística. En aquest sentit, el cas de Tossa de Mar és paradigmàtic, doncs tot i que la mitjana d’estrelles per establiment hoteler és inferior al de Blanes, paradoxalment el preu mig de l’allotjament és substancialment més elevat. En tot cas, sembla haver-hi un cert consens en el sentit de què els hotels blanencs (amb poques excepcions) són força deficitaris doncs hi manquen serveis i equipaments que el client considera com a necessaris. Pel contrari, l’oferta de pensions supleix sovint les seves deficiències amb un tracte directe i un gran coneixement de les necessitats i de l’usuari. Taula 41: Qualitat i preus de l’oferta turística d’allotjament, 1999 Municipi Lloret de Mar Tossa de Mar Blanes

Estrelles per establiment hoteler

Preu mig

Promig (*)

Increment mig (1996-00)

Promig (pta.)

Increment mig (1996-00)

2,49 2,07 2,28

4,56% 3,09% 1,36%

11.515 11.247 8.278

46,89% 33,12% 12,94%

Font: dades facilitades pel Centre d’Estudis Avançats de Blanes (CSIC).

Un altre factor que caracteritza el sector de l’hostaleria del municipi de Blanes és l’absència d’una reacció coherent que afronti els canvis que s’ha succeït en els darrers anys. La major part dels hotels depenen de les agències majoristes que intercanvien preus molt baixos (sovint molt propers al llindar de la rendibilitat) a canvi d’un volum més important de turistes. Aquest és un exemple més de la tria de la quantitat en detriment de la qualitat. D’altra banda, són gairebé inexistents els mecanismes de resposta, doncs la central de reserves no ha pogut encara esdevenir un instrument significatiu de captació de clients. Al mateix temps, només uns pocs hotels s’han incorporat a una cadena hotelera (fet que podria afavorir a la qualitat dels mateixos). Aquesta situació no

afecta tan directament els hotels (aferrats a una política de supervivència) com als serveis complementaris i les activitats turístiques indirectes. La captació de clients de molt baix poder adquisitiu, fins i tot en establiments que podrien aspirar a una quota de mercat més selectiva, compromet enormement les possibilitat de manteniment de l’escassa oferta actual, ja que els nivells de consum (bars, restaurants, locals recreatius, oferta complementària, etc.) impliquen un volum d’ingressos en el sector amb una clara tendència decreixent. Respecte a l’estacionalitat en els establiments hotelers, cal dir que aquesta no és tan pronunciada com en càmpings i apartaments. Tot i això, la concentració en els mesos d’estiu és força considerable. En el capítol dedicat a la demanda (veure 5.2.4) s’aprofundirà en aquest aspecte a partir de les dades recollides quant a l’ocupació (apartat 5.2.4.1). En resum, els hotels blanencs es caracteritzen per una oferta més aviat discreta, de baixa qualitat, una estacionalitat moderadament elevada i, sobretot, amb escasses perspectives de modernització. En general, és un sector sotmès a les grans companyies i fortament orientat al turisme de sol i platja. Un exemple clar d’això és la localització geogràfica dels establiments hotelers, la major part dels quals es troben a S’Abanell i als Pins, amb una menor ocupació en el centre de la vila i gairebé inexistent a la resta.

5.2.3.2 Els càmpings Si en alguna cosa destaca l’oferta turística de Blanes és en la quantitat i la qualitat de places de càmping. Sens dubte, les condicions naturals i socioeconòmiques dels municipis que conformen la conca baixa de la Tordera (especialment Blanes i Malgrat de Mar) són idònies per al desenvolupament d’aquesta activitat: disponibilitat de sòl a primera línia de mar i de “baix cost” (sòl agrícola), terreny totalment planer, disponibilitat d’aigua, existència d’una extensa i espectacular pineda, proximitat a nuclis urbans amb tot tipus de serveis, mà d’obra especialitzada, etc. És per això que des de fa ja alguns anys, Blanes s’ha consolidat com la primera localitat de tot Catalunya en quant a places de càmpings. L’any 2000 Blanes tenia 12 amb una capacitat de 9.278 places. D’ells, 11 eren de segona categoria (9.103 places) i 1 de tercera (175 places).

L’evolució en el nombre de places de càmpings (veure Gràfic 16) ha estat favorable des de principis de la dècada dels 80 fins als inicis de la dècada dels 90. És en aquest moment que es comença a produir una certa davallada en el nombre de places, tot i que cal considerar que des de l’any 1991 la metodologia per calcular la capacitat d’allotjament d’un càmping ha variat significativament (el coeficient pel qual es multiplica el nombre d’unitats d’acampada ha passat de 3 a 2’5). Gràfic 16: Evolució en el nombre de places de càmping, 1981-2000 14.000 12.000 10.000 8.000 6.000 4.000 2.000 0 1981

1985 BLANES

1990 LLORET

1994

2000

MALGRAT

Font: Elaboració pròpia a partir d’IDESCAT.

Aquestes xifres reflecteixen la importància d’un sector amb més de 40 anys de tradició al municipi1 i que, segons fonts del mateix sector, és el que deixa més ingressos. Si bé en els seus inicis els càmpings eren considerats com l’única alternativa o possibilitat per a la gent amb pocs recursos, des de fa ja alguns anys s’observa com la majoria dels usuaris dels càmpings tenen més poder adquisitiu que els que van als hotels (cas molt evident en el cas de Blanes). Són persones que han triat el càmping com una nova manera de passar les vacances, totalment oposada a allò que s’ofereix al turista tradicional. Malgrat això, les relacions amb els seus més directes competidors,

1

Yvette Barbazza, en el seu llibre El paisatge humà de la Costa Brava (1964: 323, vol. II), deixà ja constància de l’existència de 6 càmpings al municipi de Blanes.

els hotelers, són molt bones i es considera que més que excloents, les seves relacions són complementàries. D’altra banda, és un sector que ha avançant molt des de 1990, quan va finalitzar el termini per adaptar-se a la normativa de la Generalitat de Catalunya sobre els serveis dels càmpings. En el cas de la localitat objecte d’estudi, l’adaptació a la normativa va ser força positiva, fins al punt que els càmpings de Blanes són considerats com dels millors de tot Catalunya.

5.2.3.3 Els apartaments i les segones residències Dins l’anàlisi de l’oferta d’allotjament turístic, la que fa referència als apartaments és, sens dubte, la més complicada de totes. Diferents problemes de tipus metodològic (que tractarem de descriure a continuació) dificulten l’obtenció d’una visió acurada i precisa d’un sector que, a Blanes, és totalment primordial. El primer problema que es planteja és d’elevada ocultació pel que fa als usos reals de l’habitatge. A Blanes existeix una llarga tradició en quant a lloguer de pisos de particulars en la temporada d’estiu2, sense cap més vinculació legal que la paraula del llogater i l’usuari. Aquesta manera de fer, totalment apartada d’un tràmit administratiu recorrent, ha estat acceptada (i fins i tot percebuda com “normal”) per les administracions locals. Més tard, quan comencen a aparèixer les primeres explotacions turístiques en forma d’apartaments, aquesta actitud vers l’activitat s’ha mantingut i, en alguns casos, també s’ha explotat (promocions d’habitatges de protecció oficial com a segones residències). Tot plegat, ha comportat que encara avui sigui molt difícil conèixer amb certa exactitud el nombre d’apartaments i segones residències existents a la localitat (les dades publicades són molt inferiors a les reals). Un segon problema té a veure amb les dades del Cens d’Habitatge, a partir del qual es fa impossible diferenciar entre apartaments i segones residències, puix ambdues estan englobades en la mateixa categoria. A més a més, conceptualment també són dos termes difícils de diferenciar. Si s’entén per apartament, independentment de la seva localització, un habitatge plurifamiliar de reduïda superfície i que tant pot ser de propietat com de lloguer; moltes de les segones residències existents també podrien ser considerades com a tal. 2

Fins i tot, durant l’inici del “boom turístic”, era molt freqüent llogar una o dos habitacions a una família durant varies setmanes o, fins i tot, mesos.

Aquest és un fenomen prou evident en les noves promocions, doncs es venen com a apartaments habitatges que en realitat s’utilitzen com a segones residències i a la inversa.

a) Els apartaments L’oferta d’apartaments a Blanes, de la mateixa manera que en la resta de municipis de la Costa Brava, està relacionada amb un turisme de marcada estacionalitat (exclusivament d’estiu, sovint d’un sol mes) i amb uns allotjaments de reduïda superfície, localitzats a primera línia de mar i en un estat de conservació que no sempre és el més idoni. En aquest sentit, cal considerar que la major part dels apartaments de Blanes es construïren a finals de la dècada dels 60 i principis de la dels 70 i, en conseqüència, la majoria d’ells tenen uns quants anys d’història al seu damunt. Després d’aquesta època de creixement i expansió, al llarg dels 70 i principis dels 80 sembla que el sector dels apartaments no es veu tant afectat per la crisi del sector hoteler; ans al contrari, fins i tot alguns hotels que havien quedat obsolets es converteixen en blocs d’apartaments. En la resta dels anys 80, entre 1983 i 1989, la construcció de nous apartaments sembla gairebé aturarse, per tornar a recuperar-se al llarg de la dècada dels 90 (fet que no s’havia observat en altres localitats de la Costa Brava). A partir de les dades recollides pel Patronat Municipal de Turisme es desprèn que l’estacionalitat en l’ocupació dels apartaments tendeix a accentuar-se amb el pas dels anys. L’any 1989 la diferència entre els mesos de juliol i agost era poc important (6%), amb més d’un 80% d’ocupació; en els mesos de juny i setembre l’ocupació es reduïa a la meitat del cas anterior (40 i 48%, respectivament). L’any 1993, a part d’un notable descens en l’ocupació, també s’observa una concentració en el mes d’agost (74%), doncs la resta de mesos pateixen minves significatives (juliol – 53%, setembre – 27%, i juny – 25%). Pel que fa a la categoria dels apartaments, queda palès el domini dels de qualitats inferiors (de dos i una clau). En d’altres poblacions properes, com és el cas de Lloret, hi predominen les de categoria superior (de tres i quatre claus). D’altra banda, respecte a la localització d’aquests apartaments, sembla que hi intervenen dos factors claus: a) proximitat a la platja i b) vistes panoràmiques

sobre el mar. Tret d’emplaçaments marginals, en el sector de Mas Borinot, per exemple, no és casualitat la preferència per la primera línia de mar o les zones immediates a aquesta. De fet, entre el passeig de S’Abanell i el passeig de Mar es concentren la major part d’ells. Tanmateix, és en aquests sectors, sobretot en el passeig de S’Abanell i en l’avinguda Vila de Madrid, on s’hi localitzen els blocs més grans (amb més de 100 i 200 apartaments cada bloc). Es tracta d’edificis poc personalitzats, d’arquitectura cúbica i de formigó. Dit d’altra manera, els anomenats “edificis pantalla”. Aquesta estructura estandarditzada, pròpia de la perifèria urbana i generalitzada en les noves ciutats de l’oci, que només obeeix als interessos del sector de la construcció, no s’adequa a la demanda turística i a les noves corrents urbanístiques i ecològiques, donat que aquestes darreres aconsellen reduir les densitats d’edificació, seguint perfils més baixos i adoptant estils arquitectònics més propers a l’arquitectura popular i al paisatge de l’entorn, etc.

b) La segona residència Si bé la construcció de les segones residència s’inicien a la dècada dels 50, no serà fins a la dècada següent que aquesta es generalitzarà de manera absoluta. En els anys 70 i part dels 80, però, es produeix una desacceleració en el procés de construcció de segones residències, potser més per una certa saturació en l’oferta que per una manca de demanda. La dinàmica dels darrers anys ha tornat a capgirar-se, doncs dins aquest context de “bombolla immobiliària”, part dels nous habitatges que s’han i s’estan construint no són res més que segones residències (de gent que habitualment viu i treballa a Barcelona). Dins el context de la Selva Marítima, Blanes ha mantingut tradicionalment una posició mitjana respecte a les segones residències, essent Lloret de Mar el municipi capdavanter en aquest sentit. De fet, els municipis de Lloret de Mar i Blanes són els que concentren el major nombre d’aquests habitatges en relació al conjunt de la comarca (29% i 26%, respectivament), seguits de Tossa de Mar (15%). La relació entre segona residència i habitatges principals, és a dir, l’anomenada “taxa de funció turística residencial” (TFTR), mostra com fins l’any 1970 no es pot parlar d’una certa especialització en turisme residencial. Malgrat tot, Blanes no té una TFTR alta, com sí es dóna a Lloret o Tossa, sinó que mostra un comportament similar a d’altres municipis de la costa gironina com Sant Feliu de Guíxols, Palamós o Palafrugell: moltes segones residències en

termes absoluts, però TFTR moderada per ser poblacions grans en quant a nombre d’habitants. De les dades dels darrers censos se’n desprèn que l’apropament de la taxa de Blanes (l’any 1991, 99’5 habitatges secundaris per cada 100 de principals) respecte a la del conjunt dels municipis de les comarques gironines (90’4 secundaris per cada 100 principals), marca la tendència d’aquest municipi a perdre protagonisme pel que fa a la funció turística residencial. De fet, s’està observant com les taxes més elevades no són exclusives dels municipis litorals, sinó que hi ha una creixent participació dels municipis de l’interior. De la mateixa manera que amb els apartaments, les segones residències sempre han seguit unes pautes de localització concretes: proximitat al mar, vistes panoràmiques, contacte amb la natura, etc. En aquests moments, però, l’elevat preu de l’habitatge, l’esgotament del sòl urbanitzable i l’especulació que se’n deriva d’això, està comportant que qualsevol localització pugui esdevenir, en un moment donat, òptima. En tot cas, a Blanes no hi ha cap zona o barri on la segona residència domini de manera absoluta, tot i estar present en tots ells. Allà on la seva presència és més important, es poden generar conflictes “d’invasió - successió”, com és el cas del barri vell o del barri dels Pins. En el primer dels casos, donat el seu emplaçament privilegiat a primera línia de mar i en ple centre comercial i administratiu de la ciutat, s’està produint un desplaçament de la població permanent per donar pas a una nova funció turística residencial. Generalment aquest procés es produeix a partir d’operacions de rehabilitació i/o renovació de l’hàbitat preexistent, donant peu a una revalorització econòmica del barri que tendeix a contagiar-se als espais propers i, per tant, a estendre el nou model turístic – residencial. En pràcticament tot el nucli urbà la segona residència es desenvolupa seguint el model tipus apartament, encara que els volums edificatoris tendeixen a disminuir des de la façana marítima cap a l’interior. D’altra banda, les segones residències “típiques” (o urbanitzacions), es distribueixen fora del nucli urbà, és a dir, en zones de contacte amb la natura (espai forestal interior, cales...) on els preus del sòl són més assequibles i es frueix de més tranquil·litat. Els assentaments turístics/residencials que formen aquestes segones residències segueixen el model de la ciutat – jardí: baixes densitats, serveis comuns, construccions tipus “xalet”, etc. A la localitat de Blanes, com en d’altres municipis de la costa gironina, la urbanització de segona residència s’ha aprofitat del relleu abrupte del terreny per ocupar grans

espais que, d’altra banda, tenien un elevat valor paisatgístic i ecològic. Malgrat tot, les urbanitzacions d’aquests espais interiors encara gaudeixen de moltes parcel·les lliures, mentre que les més properes a la línia de costa presenten índexs d’ocupació força més elevats; aquest seria el cas, per exemple, de Cala Sant Francesc, Residencial Santa Cristina o Corona Santa Cristina. Finalment, caldria considerar que la segona residència no ha ajudat a millorar la imatge de la ciutat de Blanes, més aviat al contrari, ha comportat una desfiguració d’aquells aspectes més singulars del municipi (i que, d’altra banda, eren els que li havien donat un cert renom especialment entre la població de Barcelona). De tot això es dedueix que el tractament que s’ha donat a la segona residència a Blanes és el d’un objecte produït per al consum a gran escala, assimilant-se així a la manera de fer de la localitat des de l’arribada del turisme de masses. Com s’ha comentat anteriorment, el resultat final és que la imatge de Blanes s’ha deteriorat enormement i, en conseqüència, cal una reconversió total del sector que porti a una millora en la qualitat de l’oferta turística residencial.

5.2.3.4 L’oferta de serveis complementaris El desenvolupament de l’activitat turística, a més a més dels serveis propis, genera i necessitat d’un conjunt de serveis complementaris molt diversos. Bàsicament, però, cal agrupar-los en dos categories: per un costat, els lligats al sector de la restauració i, per l’altre, els inclosos dins l’oferta recreativa. Per les característiques del sector turístic blanenc, amb una gran presència del turisme residencial en contraposició amb un turisme d’hotel menys desenvolupat, sempre hi ha hagut una major representació dels serveis complementaris de la restauració o similars (bars, cafeteries...) respecte a aquells anomenats recreatius. Aquesta realitat és molt evident si es compara l’estructura dels serveis complementaris blanencs amb aquella que domina a d’altres poblacions veïnes com Lloret o Tossa, circumstància que hom atribueix a dos raons: a) El turisme familiar, un dels dominants a la localitat, cerca una experiència tranquil·la i relaxant i, per tant, totalment incompatible amb una oferta recreativa sorollosa. b) La proximitat a la localitat de Lloret, amb una extraordinària dotació d’equipaments recreatius, ha generat tradicionalment una atracció a escala supramunicipal que dóna una resposta més que suficient a les demandes que

es generen a la zona i que, a més, ha impedit un major desenvolupament del sector recreatiu en aquests altres municipis. En tot cas, és palès que part de l’oferta d’allotjament de Blanes (especialment segones residències i apartaments) resta adreçada a un turisme que cerca tranquil·litat i qualitat, entrant així en contradicció amb les característiques de l’oferta recreativa. Les necessitats d’una i altra no coincideixen i provoquen una desestructuració i disfuncionalitat del model turístic desenvolupat a Blanes fins ara. Centrant-nos en l’oferta de restauració blanenca, cal dir que esdevé un sector amb gran dinamisme en termes quantitatius, encara que no així respecte a la qualitat dels mateixos. Hi predominen clarament els de categories inferiors, doncs els de tres forquilles són minoritaris i, de quatre, no n’hi ha cap. En general, el nombre de places dels restaurants blanencs és molt variable, des de 22 fins a 241, amb una mitjana de 65 cadires per restaurant. No s’aprecia cap relació entre capacitat de cadires i categoria del restaurant. Quant a les cafeteries, la proliferació de snacks de la més baixa categoria esdevé un estímul per a l’atracció del turisme de masses. La localització tant de restaurants com de cafeteries es concentra en aquelles zones i carrers de major reclam turístic. Gairebé un 60% dels total d’establiments d’aquesta mena els trobem als sectors de S’Abanell, Els Pins, Els Olivers i de forma ininterrompuda al llarg de la primera línia de mar fins el port. Es pot parlar d’especialització i de concentració d’establiments de restauració en l’avinguda Vila de Madrid, c/ Josep Tarradellas, passeig Cortils i Vieta, Pau Casals, Mestrança, Esplanada del Port, final de la rambla Joaquim Ruyra i al voltant de la plaça de Catalunya. Ja amb una proporció menor, la localització de restaurants i cafeteries és dispersa en la resta de la ciutat i fora dels circuits turístics habituals, amb petites concentracions en alguns trams de carrers com el Raval, Guilleries, avingudes els Pavos i de la Pau. Finalment, quant als bars, destacar que l’oferta sembla força ajustada al nombre d’habitants de la població. Tot i que la distribució geogràfica dels bars tampoc és homogènia, no s’observa tanta concentració com en el cas de restaurants i cafeteries (en barris no turístics també hi ha una bona representació). Aquests darrers, per tant, tenen poca incidència respecte al turisme (la seva clientela és bàsicament veïnal).