INTRODUCCIÓ L'aparell excretor és un conjunt d'òrgans que s'encarreguen de l'excreció, tot i que l'aparell urinari s'encarrega de l'excreció de l'orina. L'excreció consisteix en l'eliminació de les substàncies de desfet de la sang, ja que si no s'eliminen poden causar enverinaments i malalties. Aquesta funció la realitzen l'aparell excretor i la pell. L'excreció significa extracció o evacuació de substàncies de rebuig. No és secreció, perquè les substàncies s'eliminen al segregar−les, cal considerar que quan es parla de secreció es parla de segregar amb una finalitat, però la finalitat no ha de ser l'excreció. La suor té una finalitat secretora, elimina aigua per regular la temperatura, però aquesta finalitat no és excretora, encara que la suor aconsegueix eliminar molts residus per les glàndules sudoríferes. Els pulmons eliminen CO2. El fetge, elimina bilis, que conté moltes substàncies. Té finalitat excretora i secretora perquè també hi entra l'emulsió de lípids. L'intestí gros, és el sistema d'excreció dels aliments digerits. I molts altres òrgans més, que parlarem més endavant d'ells. MORFOLOGIA DE L'APARELL L'aparell excretor està constituït pels ronyons, pels urèters, la vejiga i l'uretra. Els ronyons estan situats a dreta i esquerra de la columna vertebral, al nivell de les dues últimes vèrtebres dorsals i les dues o tres primeres lumbars. El ronyó dret està una mica més a sota que l'esquerra, per la presència del fetge en el costat dret. Els ronyons són dos òrgans iguals de la forma d'una mongeta de 12cm i de 125 a 150 grams. Els ronyons tenen a la part de dalt unes glàndules suprarenals que són del sistema hormonal però que no tenen res a veure amb l'excreció d'orina, o sigui, que els ronyons no són del sistema hormonal. Els ronyons estan immersos en una grassa anomenada perinefrítica. La vora interna del ronyó és l'hil, és la zona on hi ha els conductes que es relacionen amb el ronyó; l'artèria i vena renal i urèters. La nefrona és l'unitat estructural i funcional del ronyó. Cada ronyó conté aproximadament, un milió de nefrones. Cada nefrona esta formada per un tub renal, un glomèrul i vasos sanguinis associats. L'uretra és el conducte que per un costat es troba connectat amb la vejiga i per l'altre es comunica amb el exterior del cos humà. La seva llargada depèn del sexe de l'individu. La uretra femenina és un tub d'uns 3cm de llarg i que s'estén des de la vejiga fins una abertura entre els llavis menors, uns 2.5cm per darrera del clítoris. Se situa just davant de la vagina. La uretra masculina és un tub d'uns 20cm de llarg i que s'estén des de la vejiga fins a l'extrem del pene. Té tres parts: • La uretra prostàtica, fa uns 3cm de llarg i atravesa la pròstata, reb els conductes eyaculadors i varis conductes petits de la pròstata. • La uretra membranosa, fa uns 2cm de llarg, creua el diafragma urogenital, que és una làmina fibrosa situada just a sota de la pròstata. S'anomena membranosa perquè aquesta zona es tan fina com una membrana. • La uretra esponjosa, fa uns 15cm de llarg, passa a través del cos esponjós del pene per tenir final a 1

l'extrem. Els urèters són dos tubs musculosos i elàstics que van des dels ronyons fins a la vejiga i fan uns 25cm de llarg. Quan arriben a la part posterior de la vejiga estan separats aproximadament per uns 5cm. Comencen com una pelvis, una zona dilatada unida a l'hil dels ronyons. Baixen per la paret abdominal posterior, per darrera del peritoni, al arribar a la pelvis es torcen cap endavant i cap a sota per entrar a la vejiga, resseguint obliquament la seva paret. Els urèters estan formats per una membrana mucosa, recoberta amb epiteli cúbic i una amplia capa muscular. La vejiga és una mena de sac, amb les parets musculars molt elàstiques. La vejiga esta formada per una membrana mucosa que es doblega quan la vejiga esta buida. També esta formada per una envoltura submucosa, una membrana muscular que constitueix la major part del grossor de la paret vesical, i d'un peritoni en la part exterior. En la respiració s'expulsa diòxid de carboni i que en la fase final del procés digestiu s'eliminen els excrements. Una altra forma molt important d'eliminar residus és la transpiració. La suor s'elimina per les glàndules sudoríperes, que es troben repartides per tota la pell, en zones com el cap, les axiles o les mans, on les glàndules sudoríperes són molt numeroses i per això aquestes parts del cos la suor es més abundant. Quan fa més calor i realitzem més esforços, expulsem major quantitat de suor. Les glàndules sudoríperes formen la suor i l'expulsen a l'exterior pels porus. La suor conté aigua, sals minerals i altres substàncies perjudicials. FUNCIONAMENT L'orina és el resultat de l'acció dels ronyons i acaba sent expulsada del cos. És un líquid groguenc que conté, entre d'altres coses, sal comuna (uns 10 grams per cada litre d'orina) i substàncies verinoses per l'organisme, com la urea i l'àcid úric. El cos humà expulsa cada dia prop d'un litre i mig d'orina. L'eliminació de deixalles o substàncies residuals tòxiques pel cos de la sang (neteja de la sang) i la segona és regular el metabolisme hídric (balanç hídric) o contingut d'aigua del cos i diferents substàncies de la sang (sals,...) . Cal recordar que estem parlant de la funció de l'orina i no la de la funció dels ronyons. L'expulsió de l'orina consisteix en, els ronyons estan filtrant la sang de manera continuada. L'orina que es forma es va almacenant a la vejiga. Quan la vejiga conté ja molta orina, el cos nota la necessitat d'expulsar−la a l'exterior. LLavors, d'una manera voluntària i per mitjà de l'uretra expulsem a l'exterior l'orina almacenada en la vejiga. .Elaboració de l'orina. 1−Fluix sanguini real Cal que arribi la sang contínuament als ronyons. Es imprescindible per que el ronyó faci la seva feina. Aquesta quantitat de sang ve d'un 20−20% de tota la sang circulant (1.2 litres/minut), d'aquests 1.2 litres, un 25% passa per la medul·la i l'altre 75% per l' escorça (on hi ha els glomèruls), el ronyó disposa de mecanismes automàtics que fan que els seus vasos (renals) s'estrenyin més o menys dependent de la quantitat de sang que hi passi. Sinó, hi pot haver insuficiència renal (a la llarga). 2− Filtració glomerular L'orina es comença a formar al glomèrul (corpuscle renal), per l'interior del glomèrul hi ha sang (líquid), que 2

es filtra a l'espai urinari (corpuscular), i el líquid de dins serà l'orina primària (no entra tot el plasma). No entrenen substàncies massa grans (proteïnes: enzims, hormones, etc) però sí entren totes les substàncies que conté el plasma (sals, glúcids, plasma, etc). Cada dia s'originen 150 litres d'orina primària, però no és l'orina que s'excreta, sinó ens deshidratem i perdríem substàncies essencials (causant la mort). 3−Reabsorció i secreció tubular i concentració d'orina Totes les substàncies útils queden reabsorbides en el túbul proximal, que aniran a casos perifèrics. Es fa per transport actiu (gasta energia) pel funcionament d'unes bombes a la membrana del tub per així expulsar selectivament el que no s'ha d'excretar. Desprès passa per la nansa de Henle, que és la que es fica a la medul·la (i que a més a més, l'orina que hi passa ha no té la majoria de substàncies útils, que s'han reabsorvit). Des de la base de la piràmide a la papil·la hi ha un gradient de concentració d'ions que augmenten cap a la papil·la. A mida que l'orina va baixant per la nansa de Henle va perdent aigua, perquè va d'on hi ha menys concentració on hi ha més i perquè la nansa es permeable −no tota ho és− . La nansa descendent és permeable a l'aigua mentre que l'ascendent és impermeable, i la part impermeable treu ions en cop d'aigua. Esquema general d'un ronyó (a), d'una nefrona (b) i de un corpuscle renal o Malpighi (c) Els ronyons són els òrgans més importants del cos, i com que poden portar a realitzar aquestes funcions excretores tenen que rebre una gran proporció de la sang bombada pel cor en cada batec aproximadament una quarta part quan el cos esta en repòs. Les funcions del ronyons són; el manteniment dintre dels límits normals del pH dels líquids del cos, la seva quantitat i composició i, en particular les quantitats de sodi i potassi que hi ha en ells. L'excreció d'alguns productes finals del metabolisme (com la urea, l'àcid úric i la creatinina) ; i per última la secreció hormonal, participació en la producció de vitamina D (es creu que el ronyó realitza la transformació final en la producció de vitamina D biològicament activa); i l'excreció d'algunes drogues (l'excreció de drogues es realitza principalment pels ronyons. La concentració d'algunes drogues en ells pot ser alta i tindre efectes tòxics en les cèl·lules dels túbuls. Algunes malalties de ronyó impedeixem l'excreció d'una droga i poden potenciar−se per la seva retenció en el cos, per exemple augmentant l'efecte d'una dosis). Els ronyons filtren la sang; la sang arriba als ronyons per l'artèria renal. Dins dels ronyons, la sang passa per una extensa red de petits capil·lars que funcionen com filtres. En ells es filtra el plasma sanguini, quedant retenides en el ronyó les substàncies sobrants i els desfets que transporta la sang. La sang, ja neta de desfets, però encara carregada de diòxid de carboni, surt del ronyó per la vena renal. L'orina baixa per l'urèter per mig d'ones peristàliques que tenen lloc entre una i quatre vegades per minut. L'orina arriba a la vejiga en petits xorrets. L'entrada, al ser oblicua garantitza que l'extrem inferior està tancat durant la micció, al contraure's la vejiga, el que evita el retrocès de l'orina de nou a l'urèter i la propagació d'infeccions de la vejiga cap a dalt. Quan la vejiga esta mig plena s'arrepenja en la pelvis; però quan esta llena baixa fins el abdomen per sobre del pubis. La micció és essencialment un acte que desprès de l'infància es controla pels centres superiors del sistema nerviós. Passat un temps de l'entrada de l'orina a la vejiga, les fibres musculars de la pared vesical es destendeixen. Els nervis aferents porten impulsos a la zona lumbar de la medul·la espinal, des d'on es transmiteixen a la corteza cerebral, on produeixen un desig de micció. La micció es controla pels nervis eferents a la vejiga. Els impulsos que arriben pels nervis parasimpàtics fan; que la pared muscular de la vejiga es contraugua, que l'esfínter de la vejiga es relaxi. 3

La uretra masculina; la contracció de la vejiga impulsa a l'orina al llarg de l'uretra, les últimes gotes en la uretra s'expulsen per la contracció de l'esfínter que rodeja la uretra membranosa. MALALTIES RELACIONADES Les malalties dels òrgans excretors són molt perilloses, perquè si aquests òrgans funcionen malament, es queden dintre del cos substàncies altament verinoses. La causa més comuna de les infeccions de tracte urinari en la seva part més baixa és la bactèria Echerichia coli que es troba habitualment en el tracte gastrointentinal. Si la bactèria abans esmentada penetra en la uretra, pot provocar una metritis, si arriba fins la vejiga, el resultat pot ser una cistitis. El símptoma clau inconfundible d'una infecció de tracte urinari baix, é suna dolorosa sensació de picor durant la micció, tot i que també es possible tenir unes freqüents ganes d'orinar encara que només siguin petites quantitats. Les malalties de ronyons poden fer alteracions en el funcionament de les nefrones, i si el número de nefrones utilitzades és alt, es produeixen problemes en el funcionament dels ronyons; disminueix la secreció d'orina, pot aparèixer en l'orina sang, no s'eliminen els productes del metabolisme que s'acumulen en la sang i trenca l'equilibri àcid−bàsic de l'organisme. En els casos de nefritis glomerular aguda es presenta l'inflamació dels ronyons, que afecta principalment als glomèruls. En el síndrome nefròtic, una pèrdua de proteïna en l'orina condueix a una gran retenció de líquids per part dels teixits. En la glucosuria renal, la glucosa s'elimina per l'orina a causa d'alteracions congènites en l'anatomia i fisiologia de les nefrones. La insuficiència renal aguda pot aparèixer per conseqüència de deteriorament de la circulació renal, o per una nefritis glomerular greu, o per l'obstrucció del tracte urinari per càlculs. La insuficiència renal crònica es produeix com resultat de danys permanents en les nefrones, rere qualsevol malaltia renal greu, l'insuficiència d'aquests tipus comença a apreciar−se quan el 75 per 100 de les nefrones han deixat de funcionar. En l'urèter, ho pot haver hidronefrosis, és la dilatació de la pelvis del urèter per l'obstrucció del fluix de l'orina a causa de càlculs, o per una compressió de l'urèter produïda per una artèria de situació anómala; es produeix un agrandament de la pelvis i el deteriorament progressiu del teixit renal. La pionefrosis és la presència de pus en la pelvis. La pielitis és una infecció de la pelvis. La expulsió d'un càlcul renal produeix forts dolors. En l'urèter, la cistitis és una inflamació de la vejiga, l'orina es particularment succeptible d'infecció si s'obstrueix el seu curs. En l'urètra masculina, la uretitis és l'inflamació de l'uretra, i les seves causes més comuns són la gonorrea i altres infeccions venèrees no específiques. L'estenosis de la uretra es déu a teixit cicatritzal que es forma rere la curació de una gonorrea. En la uretra femenina, la uretitis, és l'inflamació de la uretra i es deu, fundamentalment a la gonorrea i infeccions venerees no específiques. Les malalties abans esmentades només són una part molt petita de la quantitat que realment hi ha, com per exemple la disentèria, la diarrea, la diarrea infecciosa, la disuria, les urostomies, l'hematuria, etc. 4

CONCLUSIÓ L'aparell excretor és molt important, ja que cumpleix unes funcions molt específiques i importants dintre del cos humà. Quan l'aparell excretor no funciona correctament, la qualitat de vida de les persones pateix una gran alteració, pel que podríem dir que sense aquestes funcions el cos humà no podría sobreviure. BIBLIOGRAFIA • RAYMOND DEXTREIT (1981): Ediciones acuario. BCN. Cura natural de las enfermedades del riñón, la visícula y la próstata. • ATLAS DEL CUERPO HUMANO (1996): Ediciones santillana. S.A. Madrid. • FUNDAMENTOS DE ANATOMIA I FISIOLOGIA (1985): Editorial Alahambra .S.A. • DR. RICHARD WEST (1987): Editorial Acanto. Las enfermedades infantiles. • DR. DAVID PETERS (1999): Editorial Blume. Manual de enfermedades comunes, medicina complementaria i alimentación sana. • EULALIA LÓPEZ IMEDIO (1998): Editorial Panamericana. Enfermeria en cuidados paliativos. ÍNDEX • INTRODUCCIÓ _____________________________pàg: 2 • MORFOLOGIA DE L'APARELL_________________pàg: 3,4,5 • FUNCIONAMENT____________________________pàg: 6,7,8,9 • MALALTIES RELACIONADES__________________pàg:10,11 • CONCLUSIÓ _______________________________pàg: 12 • BIBLIOGRAFIA _____________________________pàg: 13

5