BAT

COMENTARIS DE TEXT Llengua catalana i literatura 1

COMENTARIS DE TEXT Ramon Llull

BAT

CANT DE RAMON Llull va passar l’any 1300 a Mallorca i devia trobar en prou mal estat el monestir de Miramar, que havia fundat l’any 1276 perquè els frares franciscans hi estudiessin teologia i àrab. La revisió que fa de la seva vida en el Cant de Ramon, compost en aquest context anímic, oscil·la entre la desesperació i, encara, la perseverança en els seus propòsits fonamentals.

1

5

10

15

20

25

30

35

Som creat e ésser m’és dat a servir Déu que fos honrat, e som caüt1 en mant pecat. En ira de Déu fui pausat;2 Jesús me venc crucificat, volc que Déus fos per mi amat.

1

Indica a quins fets de la biografia de Llull fan referència les diferents estrofes d’aquesta composició.

2

Escriu una explicació breu sobre la manera com Llull valora la seva trajectòria, el seu estat d’ànim actual i la manera com encara el futur.

Lo monestir de Miramar fiu a frares Menors donar per sarraïns a preïcar. Entre la vinya e·l fenollar amor me pres, fé’m Déus amar e·entre sospirs e plors estar. Déus Paire, Fill, Déus espirat, de qui és sancta Trinitat, tracté com fossen demonstrat. Déus Fill del cel és davallat; de una verge està nat, Déu e home, Crist apellat.3 Novell saber hai atrobat; pot-n·hom conèixer veritat e destruir la falsedat. Sarraïns seran batejat, tartres, jueus e mant errat,4 per lo saber que Déus m’ha dat. Som home vell, paubre,5 menyspreat, no hai ajuda d’home nat, e hai trop gran fait emparat.6 Gran res7 hai de lo món cercat, mant bon exempli hai donat: poc som conegut e amat. Vull morir en pèlag d’amor. Per ésser gran no hai paor de mal príncep ne mal pastor. Tots jorns consir8 la deshonor que fan a Déu li gran senyor qui meten lo món en error. Ramon Llull, Cant de Ramon (fragment).

1 2 3 4 5 6

caüt: caigut pausat: posat apellat: anomenat mant errat: molts equivocats paubre: pobre hai trop gran fait emparat: m’he proposat un objectiu massa gran 7 res: cosa 8 consir: m’apena

Llengua catalana i literatura 1 2

COMENTARIS DE TEXT Ramon Llull

BAT

DE FE I DE VERITAT En el segon llibre del Llibre d’Evast e Blaquerna, dedicat a la vida religiosa, Blaquerna busca un lloc per fer vida ermitana. La narració ens transporta a un bosc en què el protagonista s’anirà trobant tot de personatges al·legòrics relacionats amb el fet religiós. Mentre Blaquerna anava així pel boscatge, sentí davant d’ell una veu molt agra i esquiva. Blaquerna fou molt meravellat de la veu que sentia. Quan hagué avançat una mica, veié venir, a través del bosc, dues dones totes soles, que anaven molt noblement 5 vestides i que eren molt agradables de veure; però una de les dues plorava i es planyia fortament. Blaquerna sortí a trobar les dues dones, i demanà a la dona que plorava quin era el motiu del seu plor i de la seva tristesa. La dona que plorava respongué, i digué aquestes paraules: —Jo sóc Fe, que vaig anar amb aquesta dona, Veritat, en una 10 terra de sarraïns, per tal que els convertís al camí de la salut. No han volgut acollir-me ni a mi ni a la veritat: són descreguts i contraris a mi i a Veritat. La meva ànima està trista perquè Deú no és honrat, cregut, amat, en aquelles terres; sento dolor i 15 pietat de la condemnació d’aquelles gents ignorants. Em fa plorar el gran mal que es deriva de l’error en què estan; i em planyo del mèrit que es perd en aquells que no els van mostrar el meu germà i la meva germana. Blaquerna demanà a Fe qui eren el seu germà i la seva ger20 mana. Fe respongué: —Aquesta dona és la meva germana, i Enteniment és el meu germà, al qual vaig a buscar perquè vagi a aquelles gents d’on jo vinc, i que per raons necessàries els mostri els catorze articles;1 perquè estem en un temps que no volen acceptar autoritats de 25 sants ni hi ha miracles pels quals eren il·luminats los ignorants de mi i de la meva germana. I per tal com les gents demanen raons i demostracions necessàries, vaig a buscar el meu germà, que té poder, per la virtut de Déu, per a provar els catorze articles. 1

Explica breument el significat de cada un dels conceptes següents:

1

– Fe – Veritat – Enteniment – Article de fe – Raons necessàries

2

Resumeix la proposta que Llull posa en boca de Fe perquè la reculli Blaquerna i relaciona-la amb el conjunt de l’obra lul·liana.

3

Per què Llull aclareix que l’enteniment té poder “per la virtut de Déu”?

4

Explica quina relació hi ha entre el que es dedueix d’aquesta lectura i les paraules de l’abadessa Natana, personatge de Blaquerna, a les seves monges: 1

Ramon Llull, Llibre d’Evast e Blaquerna. 1 Catorze articles: dogmes de la fe romana

5

10

15

“—Car, si Déu no hagués volgut ser contemplat mitjançant amar i entendre, no hauria posat tan gran virtut en les criatures, ni en recordar, entendre, voler, la qual hi ha posat perquè sigui entès millor, i que per més ben entès sigui més ben amat; i si per voler entendre alguna subtilitat és engendrat algun dubte, aleshores convé recórrer a fe, fortalesa, per la qual el coratge humà s’enforteix a creure el que no pot entendre.”

Llengua catalana i literatura 1 3

COMENTARIS DE TEXT Vicent Ferrer

BAT

EL JUDICI FINAL En aquest passatge d’un dels seus sermons, sant Vicent Ferrer situa l’auditori en el moment del judici final i, partint de la imatge evangèlica dels feixos per cremar, va fent desfilar grups de pecadors cap a l’infern, amb intenció alliçonadora. 1

1

Digues quins són els estaments o grups socials més criticats per Vicent Ferrer en aquest sermó.

2

Imagina’t en una predicació de sant Vicent Ferrer i descriu com devia rebre l’auditori l’enumeració dels feixos de pecadors que van fent cap a l’infern.

3

Fes una llista dels recursos expressius que hi ha en aquest fragment de sermó i completa-la amb els recursos gestuals i dramàtics que, segons es pot deduir, devia fer servir.

Mentre aquells mesquins estaran cridant i plorant, Jesucrist donarà una altra ordre: “Infern, obre la porta i empassa-te’ls”. De sobte, es farà una esquerda a la terra, més llarga que d’aquí a Roma, i sortirà aquella pudor de sofre incomparable; entre peu i

5

peu es trencarà la terra i els xuclarà el cos i l’ànima; i vet aquí com ho digué Jesucrist: “En el temps de la sega diré als segadors: colliu primer la zitzània i feu-ne feixos per cremar-la; el blat, dipositeu-lo al meu graner” (Mt 13,30);1 quines collites? ell mateix ho diu: “La sega és la consumació dels segles, i els sega-

10

dors són els àngels” (Mt 13,39); i que els dirà: “Vosaltres lligueume aquesta zizània en feixos, i poseu-la a cremar, e després el meu blat entrarà dalt del meu graner”. Per què diu “feixos”? Per expressar que, segons com la gent s’haurà agrupat en aquesta vida per fer el mal, així serà la execució. Com ara un feix de pre-

15

lats,2 arquebisbes, bisbes, rectors i vicaris, oficials, etc. si han obtingut la dignitat amb simonia,3 o l’han administrada malament amb cavalcadures ostentoses, concubines, etc., no donant bon exemple a la gent amb la seva actitud, ni tenint cura de la gent. Ooh, quin feix tan gran n’hi haurà, a l’infern! Un altre feix

20

es farà amb emperadors, reis, etc., perquè no són senyors justos, o perquè no han castigat els pecats, o no gosen extirpar els crims, de manera que ciutats tan nobles es podreixen pels pecats i es corrompen: d’aquests tals, un gran feix, vinga!, al foc de l’infern. Un altre feixot de mals religiosos que no respecten la religió, sinó

25

que volen viure segons la seva voluntat, ser propietaris, etc. Ooi, quin feixot tan gran! Un altre feixot de mals clergues de poble, perquè no diuen matines ni hores,4 i, si les diuen, “xam, xam, so de aram”,5 ho fan confusament, d’una paraula en fan dues, per indevots, jugadors, concubinaris, amb bona ballesta.6 Ooi,

30

quin feixot tan gran, d’aquests, de cap a infern! Un altre feixot de persones superbioses –enteneu-me, dones!–, que es gasten tot el que tenen en vanitats, blanquets,7 corns,8 etc.; el mateix dels homes vans, inflats de ciència. Ooh, que en serà, de gran, aquest feixot, cap a l’infern! Un altre feixot d’usurers, etc. (posa els set

35

pecats capitals per espècies). Ooi, quin feixot tan gran cap a l’infern: xof!, a les calderes! Un altre feix de tots aquells que han deshonrat les esglésies, apropiant-se’n els delmes, usurpant-ne els drets, aquells que hi ballen i s’hi passegen, etc. Ooi, quin pecat! Vicenç Ferrer, Sermons.

1 (Mt 13,30): referència a la citació bíblica (Mateu, capítol 13, verset 30) 2 prelat: eclesiàstics distingits, especialment els cardenals, determinats bisbes, etc. 3 amb simonia: amb traïdoria, de manera il·lícita 4 matines, hores: pregàries diàries 5 xam, xam, so de aram: expressió que evoca una pregària rutinària, sense devoció 6 amb bona ballesta: bons caçadors 7 blanquet: cosmètic que emblanqueix la pell 8 corn: mena de barret femení

Llengua catalana i literatura 1 4

COMENTARIS DE TEXT Bernat Desclot i Ramon Muntaner

BAT

Els almogàvers eren uns soldats d’infanteria mercenaris que es van fer cèlebres al servei dels reis d’Aragó. Fixa’t en la presentació que en fan Desclot i Muntaner en les seves Cròniques. Desclot en traça una descripció objectiva i detallada. En el cas de Muntaner, són vistos des de l’òptica subjectiva de la gent de Messina (Sicília), que estan sotmesos als francesos i que esperen que el rei Pere II arribi i els alliberi.

LLIBRE DEL REI EN PERE D’ARAGÓ [79] Aquestes gents que s’anomenen “almogàvers” són una gent que no viuen sinó de les armes, i no estan en ciutats ni en viles, sinó en muntanyes i en boscos, i guerregen tothora 5 amb sarraïns i entren dins la terra dels sarraïns una jornada o dues, roben i segresten, i en treuen molts sarraïns presos i moltes altres coses. I d’aquest guany viuen, i suporten grans dificultats que cap altre home no podria 10 sofrir; que poden estar-se dos dies sense menjar, si cal, o menjaran de les herbes dels camps, sense ni tan sols queixar-se’n. I els adalils1 són els qui els guien, que saben les terres i els camins. I no porten sinó una gone2 15 lla o una camisa, sigui estiu o hivern, molt curta, i a les cames unes polaines3 ben estretes de cuir i als peus bones avarques4 de cuir; i porten bon coltell5 i una bona corretja i un foguer6 a la cintura, i porta cadascun una 20 bona llança, i dos dards i un sarró de cuir a l’esquena en què porta el pa per a dos o tres dies. I són gent molt forta i lleugera per fugir i per encalçar; i són catalans i aragonesos i serrans.7 1

Bernat Desclot

1 adalil: bon coneixedor del terreny que acompanyava un cos d’exèrcit per tal de mostrar-li el camí o bé per observar els moviments de l’enemic 2 gonella: peça de vestir composta de cos i falda més o menys llarga 3 polaines: mitja calça que cobreix fins a sota genoll 4 avarques: calçat rústic que es lliga al turmell 5 coltell: ganivet 6 foguer: anella de ferro que fa treure espurna d’una pedra foguera 7 serrans: gent de les serres que separen Aragó i València de Castella 8 host: exèrcit, en aquest text enemic 9 antiparres: peça de cuiro o roba lligada a la cama com a protecció 10 cassot: sobrevesta 11 carnatge: gran mortaldat

CRÒNICA DE RAMON MUNTANER [62] [...] I entretant el senyor rei trameté dos mil almogàvers a Messina perquè hi entressin de nit. I hi anaren cadascú amb el seu sarró carregat, que no us penseu que portessin cap bèstia 5 de càrrega, sinó que cadascú portava pa en el seu sarró; que així estan acostumats i nodrits: que quan van a fer camí cadascú porta un pa per a cada dia, i no més; i viuen del pa i de l’aigua i de les herbes tant temps com cal. [...] 10 [64] Quan els almogàvers van haver entrat a Messina (que ho havien fet de nit), no em demaneu l’alegria i el confort que corregué per tota la ciutat. Però l’endemà al matí, a l’alba es preparaven per atacar la host,8 i les gents 15 de Messina en veure’ls tan mal vestits, amb les antiparres9 a les cames i les avarques als peus i els capells de malla al cap, digueren: —Ai, Déu! Que ràpid que ha passat el goig! I quina gent és aquesta que van nus i despullats, 20 que no vesteixen sinó un cassot10 i no porten darga ni escut? No ens n’hem de refiar gaire. I si aquests són així, així mateix deu ser el rei d’Aragó. I els almogàvers, que ho van sentir murmurar, digueren: 25 —Quan sigui de dia us mostrarem qui som. I feren obrir un portal i van atacar la host de tal manera que, abans no s’haguessin situat, van fer un carnatge11 tal que era per sorprendre’s. De manera que el rei Carles i els 30 de la host es pensaren que hi havia el rei d’Aragó en persona; i abans que s’haguessin situat, van tenir més de deu mil persones mortes. I després, amb tota la roba bona que trobaren, entraren a la ciutat sans i estalvis. 35 I quan les gents de Messina veieren aquestes tan grans meravelles que aquestes gents feren aquell dia, els valoraren en més que dos cavallers cadascun d’ells, i els feren molt d’honor i plaer, tant els homes com les dones. I queda40 ran tan reconfortats que aquella nit feren tal lluminària i tal festa que en tota la host estigueren esbalaïts i amb gran temor i dolor. 1

Ramon Muntaner

Llengua catalana i literatura 1 5

COMENTARIS DE TEXT Bernat Desclot i Ramon Muntaner

5

BAT

Llegeix atentament el capítol 64 de la crònica de Ramon Muntaner i respon les qüestions següents:

a Quina és la primera reacció de la gent de Messina quan els almogàvers hi entren de nit? b I quina és la reacció quan els veuen l’endemà, amb la llum de dia? c Què succeeix finalment? d Quina imatge acaben tenint dels almogàvers la gent de Messina i l’exèrcit francès?

6

Busca informació sobre les armes ofensives i defensives dels cavallers medievals, així com de la seva manera de lluitar. Compara aquests aspectes amb el que has llegit sobre els almogàvers en aquests textos de la narrativa històrica.

7

Explica per quina raó creus que els reis d’Aragó recorrien a aquests rústics mercenaris.

8

Interpreta, d’acord amb la ideologia de Ramon Muntaner, la seva afirmació quan diu que la gent de Messina “valoraren [els almogàvers] en més que dos cavallers cadascun d’ells”.

9

Compara el punt de vista i la intenció de Bernat Desclot i de Ramon Muntaner en els fragments respectius.

10

Llegeix el mateix fragment de la Crònica de Ramon Muntaner en versió original en els annexos d’aquest llibre i valora les diferències que observes entre el català medieval i la llengua actual.

11

Llegeix en els annexos, també, el capítol 63 de la Crònica de Ramon Muntaner i contesta:

Cavallers preparats per lluitar contra els almogàvers.

1

2

3

4

Busca el mot almogàver en el Diccionari català-valencià-balear d’Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll, que pots consultar per Internet (http://www.dcvb.iecat.net) i anota’n l’etimologia. Busca informació sobre els almogàvers en manuals d’història (anys en què van estar actius, principals campanyes que van protagonitzar, etc.). Qualifica els almogàvers físicament i psicològicament a partir de la descripció que en dóna Bernat Desclot. Després, digues quines dades del cronista t’han suggerit cadascun dels adjectius que has utilitzat per descriure’ls. Digues quin aspecte destaca Ramon Muntaner en el capítol 62 sobre els almogàvers.

a De què tracta? b Quina tècnica narrativa aplica el cronista al llarg d’aquests capítols (62 a 64)? Quin efecte creus que pot tenir sobre l’oïdor del seu relat?

Llengua catalana i literatura 1 6

COMENTARIS DE TEXT Bernat Desclot i Ramon Muntaner

BAT

COM EN ROGER DE LLÚRIA AMB L’ARMADA DEL REI D’ARAGÓ DESBARATÀ L’ARMADA DEL REI DE FRANÇA Cap al final del Llibre del rei En Pere d’Aragó, Desclot narra una victòria naval de Roger de Llúria sobre els francesos. En el passatge següent podem observar la crueltat envers els vençuts i l’arrogància de l’almirall en la resposta al comte de Foix, que li demana una treva en nom del rei de França. 1

5

10

15

20

25

30

35

[166] [...] I En Roger, segons que hem dit, romangué allà on havia tingut lloc la batalla fins al matí, i de bon matí féu prendre els tres-cents homes ferits que havia fet presoners a les galeres i els tragué a terra i els féu lligar en fila amb una corda, i després, amb la popa d’una galera, a la vista de tothom qui ho volgué veure, els féu arrossegar dins del mar i allí moriren tots. I després prengué aquells dos-cents seixanta homes que quedaven, que no estaven ferits, els féu treure a tots els dos ulls i els va lligar en fila amb una corda; i n’hi hagué un a qui no tragué sinó un ull perquè conduís els altres. I tots lligats en filera, un darrere l’altre, els trameté com a presentalles1 al rei de França. I aquells dos-cents seixanta-cinc, que eren cecs, anaren al rei de França i se li presentaren; i quan el rei de França i el cardenal els veieren i entengueren que tota la seva armada havia estat desbaratada, per poc no van perdre el seny. I el rei de França es trasbalsà i emmalaltí per sempre, que ja no se’n sortí fins que fou mort, segons que oïreu. [...] I el comte de Foix, i En Ramon Roger vingueren assegurats per parlar amb ell [Roger de Llúria] per manament del rei de França i per demanar un temps de treva. [...] I En Roger els respongué que mai no donaria treva als francesos ni als provençals mentre fos viu [...]: —Senyor —digué En Roger— [...] us repeteixo el que ja us he dit: que no vull pactar una treva amb el rei de França. I quan dieu que durant un temps he tingut un bon astre2 sobre el mar, jo ho agraeixo a Déu que me l’ha donat i tinc l’esperança que encara em deixarà defensar el dret del meu senyor el rei d’Aragó i de Sicília i a fer pagar car el tort3 que ell pren indegudament. I no em mireu de reüll quan dieu que el rei de França armarà l’any que ve tres-centes galeres: jo crec prou que les podrà armar, trescentes i encara més; i jo, a honor del meu senyor el rei d’Aragó, si el rei de França n’arma tres-centes, n’armaré cent, i prou; i quan en tingui armades cent, que pensi el rei de França a armarne tres-centes, o mil si vol, que no em fa por que gosin trobarse amb mi enlloc. Ni tan sols em penso que ni galera ni cap altre vaixell gosi navegar sense el guiatge del rei d’Aragó; i no només galera ni embarcació, sinó que no crec que cap peix gosi sortir a la superfície si no porta un escut amb el senyal del rei d’Aragó a la cua per mostrar salconduit4 del senyor rei d’Aragó.

1

Busca informació històrica sobre Roger de Llúria i fes-ne una ressenya breu.

2

Demostra amb citacions del text que Roger de Llúria tenia un caràcter cruel i arrogant.

3

Busca en el text mostres de llenguatge hiperbòlic o exagerat i escriu-les.

4

Comenta la intenció i el sentit que tenen en el text cadascuna de les expressions següents:

– “segons que oïreu” – “no em mireu de reüll”

Bernat Desclot

1 presentalles: obsequi, ofrena 2 un bon astre: molta sort 3 tort: afront 4 salconduit: document que permet circular per determinats llocs

Llengua catalana i literatura 1 7

COMENTARIS DE TEXT Bernat Metge

BAT

LLIBRE I Lo somni s’inicia amb l’aparició del rei Joan I a Bernat Metge i, seguidament, els dos personatges entaulen una discussió sobre la immortalitat de l’ànima.

Poc temps ha passat que, estant en la presó, no per demèrits que els meus perseguidors i envejosos sabessin contra mi, segons que després clarament, per a llur vergonya, s’ha demostrat, sinó 5 només per la iniquitat que em tenien, o potser per algun secret designi de Déu, un divendres al voltant de la mitjanit, estudiant a la cambra on tenia costum d’estar-me, la qual és testimoni dels meus pensaments, em vingué un gran desig 10 de dormir, i posant-me dret vaig passejar una mica per l’esmentada cambra. Però, sobtat per una son intensa, em va caldre gitar-me al llit, i sobtadament, sense despullar-me, em vaig adormir, no pas de la forma habitual, sinó com ho 15 fan els malalts o els afamats. 1

Estant així se m’aparegué, segons em va semblar, un home de mitjana estatura, amb cara reverent, vestit de vellut pelós carmesí, sembrat de corones dobles d’or, amb un barret vermell al 20 cap. I l’acompanyaven dos homes de gran estatura, l’un dels quals era jove,1 molt bell i tenia una rota2 a les mans; i l’altre era molt vell,3 amb llarga barba i sense ulls, el qual tenia un gran bastó a la mà. I entorn de tots aquests personat25 ges hi havia molts falcons, astors i gossos de diverses menes, que cridaven i udolaven molt desagradablement. I quan els vaig haver mirat i remirat, especialment l’esmentat home de mitjana estatura, em 30 semblà que veia el rei En Joan d’Aragó, de gloriosa memòria, que feia poc temps que havia abandonat aquesta vida, al qual jo havia servit llargament. I tement-me qui era, em vaig espantar terriblement. Aleshores ell em digué: 35

—Allunya tota por de tu, car jo sóc aquell que et penses. Quan jo el vaig sentir parlar, el vaig conèixer immediatament; després tremolant li vaig dir:

40

—Oh Senyor! Com és que sou aquí? Que no vau morir l’altre dia? —No vaig morir —digué ell—, sinó que vaig deixar la carn a la seva mare, i vaig retre4 l’esperit a Déu, que me l’havia donat.

45

—Com l’esperit? —vaig dir jo—. No puc creure que l’esperit, si existeix, pugui seguir altre camí que aquell que segueix la carn. —I aleshores, què entens —digué ell— que sóc jo? No saps que l’altre dia vaig abandonar la vida corporal en què era? [...]

50

55

60

—No em sembla —vaig dir jo— que l’esperit sigui res després de la mort, car moltes vegades he vist morir homes, bèsties i ocells, i no he vist que l’esperit o cap altra cosa els sortís del cos, de manera que jo pogués saber que carn i esperit fossin dues coses distintes i separades; sinó que sempre he cregut que això que hom anomena esperit i ànima no són sinó la sang o la temperatura natural que té el cos, que per les discrepàncies dels seus quatre humors5 es mor, així com fa el foc a causa del vent que el treu d’on és, o quan es corromp el subjecte on es troba, que s’apaga i deixa de veure’s. —Estàs molt enganyat —digué ell—; sembla que no facis diferències entre esperits diversos.

65

70

75

80

—No n’hi faig cap —vaig dir jo—, perquè totes les coses animades veig morir de la mateixa manera. —No és veritat que morin de la mateixa manera —digué ell—, car tres menes d’esperits vius ha creat Nostre Senyor Déu: uns que en la creació del món tingueren començament en Ell i que no estan coberts de carn, i que són els àngels; uns altres, que també s’originen del Creador i estan coberts de carn, però no moren amb la carn, i que són els homes; i uns altres que estan coberts de carn, i neixen i moren amb la carn, i que són els animals bruts. L’home ha estat creat al mig, per tal que fos més baix que els àngels i més alt que les bèsties, i que tingués alguna cosa en comú amb el superior i amb l’inferior, és a dir, immortalitat amb els àngels i mortalitat de la carn amb les bèsties, fins que la resurrecció reparés la mortalitat. Bernat Metge, Lo somni.

1 Orfeu 2 rota: lira 3 Tirèsies 4 vaig retre: vaig lliurar 5 Quatre líquids essencials de l’organisme: bilis, atrabilis, pituïta i sang

Llengua catalana i literatura 1 8

COMENTARIS DE TEXT Bernat Metge

1

BAT

Reescriu la primera oració del text seguint aquest esquema i eliminant els incisos indicats:

“Fa poc temps que... + situació + eliminar les causes de la situació esmentada + esment del temps i l’espai + fet principal 1 + fet principal 2.” Resol les qüestions següents:

a Explica amb les teves paraules la situació descrita per l’oració resultant. b Quina importància atorgues als elements esporgats en l’activitat anterior, que Metge fa passar davant dels fets principals, en el sentit general de Lo somni? c Amb quins qualificatius caracteritzaries l’estil de Metge en una oració com aquesta?

2

Joan I de Catalunya-Aragó

6

Redacta, ara, una oració que resumeixi el contraargument del rei Joan i enllaça-la amb l’oració de l’activitat anterior mitjançant un nexe adient.

7

Tenint en compte que la redacció resultant de les dues activitats anteriors és una paràfrasi, o explicació de text, transforma-la en comentari fonent-la amb l’afirmació següent:

Resumeix breument cada un dels elements següents de l’estructura d’aquest passatge:

– Marc narratiu. – Punt de vista. – Esdeveniment inicial.

3

Distingeix els moments pròpiament narratius, els descriptius i els dialogats en aquest fragment i digues quins estan al servei dels altres. Justifica la teva resposta.

4

Indica quina de les afirmacions següents s’ajusta millor al text que has llegit:

Joan I exposa la doctrina oficial de l’època, que distingeix entre cos i ànima, mentre que el narrador manté un punt de vista materialista, que nega l’aspecte espiritual.

8

– El diàleg serveix per donar dinamisme a l’acció. – El diàleg és inversemblant, encara que se situï en el context d’un somni.

El narrador cau profundament adormit i compara la seva situació a un trastorn del seu estat de salut.

– El diàleg permet contraposar dos punts de vista sobre l’existència d’un esperit immortal.

Afegeix-hi una oració de comentari sobre les possibilitats narratives que ofereix el marc del somni.

– El diàleg reflecteix els pensaments de Bernat Metge sobre la immortalitat de l’ànima.

5

Detecta l’oració més llarga del text i torna-la a redactar de manera que expliquis més resumidament l’opinió del narrador sobre l’esperit.

Llegeix atentament la segona oració del text i la paràfrasi o explicació següent:

9

Integra les dades obtingudes en les activitats anteriors en un comentari global sobre el text que has llegit.

Llengua catalana i literatura 1 9

COMENTARIS DE TEXT Bernat Metge

BAT

LLIBRE IV El tercer personatge amb qui dialoga en somnis el narrador és el vell Tirèsies. Després d’un llarg debat sobre l’amor, en què l’endeví fa la crítica de les dones i el narrador les defensa amb contraarguments elogiosos i crítiques als homes, arribem a la cloenda del llibre IV i de l’obra en el seu conjunt. 1

5

10

15

20

25

30

35

1

Aleshores ell, esclarint cap a mi la cara, al cap d’un moment, digué: —No podria explicar suficientment el delit que he tingut del teu enginy. Eloqüentment i acolorida, des del meu punt de vista, has respost a tot el que jo havia dit sobre les dones. La veritat, però, no l’has mudada,1 perquè és la que era. I si volguessis confessar el que et diu la teva consciència, donaries per cert tot el que t’he dit més amunt.

Explica quina és l’opinió del narrador sobre la qüestió.

2

Busca informació sobre Tirèsies i sobre els altres personatges mítics que apareixen en el text. Fes una breu ressenya de cadascun d’ells amb relació al que se’n diu en el text.

3

Comenta els fragments següents, partint de la referència clàssica que tenen i aplicant-los a la trama de Lo somni:

—No ho faria mai —vaig dir jo—; amb aquesta opinió vull morir. —T’aconsello —digué ell— que no ho facis, perquè té aparença de veritat però no és veritat. Deixa d’ara en endavant l’amor de les dones. Fuig de tot lloc i avinentesa de parlar i perseverar2 amb elles, i esquiva-les com el llamp. Bogeria superior és encalçar3 la cosa que, aconseguida, dóna la mort. Per dona morí Nabot; Samsó en fou pres i lligat; Josep, empresonat; Isboset, mort; Salomó, apòstata;4 David, homicida; Sisarà, traït i mort amb un gran clau; Hipòlit, Agamèmnon i quaranta-nou gendres de Dànau hi perderen la vida. Però, per què hi perdo el temps? La major part dels inconvenients i els mals que hi ha hagut al món han vingut de les dones; això, no hi ha ningú que sàpiga res de bo que ho pogués negar sense avergonyir-se’n. Converteix, doncs, el teu amor d’aquí en endavant en servei de Déu i continuat estudi, i no t’abelleixi negociar ni servir senyor terrenal. Ja has treballat prou per altres, i entén en els teus fets propis (no em refereixo, però, als mundanals i transitoris, sinó als espirituals i perdurables), i especialment en conèixer-te i millorar-te tu mateix. Trenca el pont per on has passat, de manera que no et sigui possible retornar. No et giris enrere, com Orfeu; i ja que en la tempestuosa mar has viscut, faci el teu poder que moris en port segur i tranquil.

Resumeix breument el punt de vista de Tirèsies sobre l’amor i les dones i el consell que dóna al narrador.

“Conèixer-te i millorar-te tu mateix.” “No et giris enrere, com Orfeu.”

4

Com interpretes que Metge accepti, amb alguna reticència, la immortalitat de l’ànima (llibre I) i, en canvi, es mantingui ferm en les seves idees sobre les dones i l’amor (llibres III i IV)?

Dient Tirèsies aquestes paraules, els falcons, astors i gossos esmentats més amunt començaren a cridar i udolar molt agrament. I jo em vaig despertar molt trist i desconsolat, i destituït fins al matí de la virtut5 dels propis membres, així com si el meu esperit els hagués desemparats. Bernat Metge, Lo somni. 1 mudada: canviada 2 perseverar: mantenir el tracte 3 encalçar: córrer per atrapar 4 apòstata: renegat de la pròpia religió 5 virtut: força

Llengua catalana i literatura 1 10

COMENTARIS DE TEXT Curial e Güelfa

BAT

CURIAL AL TORNEIG DE MELÚ Curial participa en el torneig de Melú al costat del rei d’Aragó, el cavaller de les espases, i quatre cavallers més que defensen la bellesa superior de la donzella Festa. L’altre bàndol s’organitza al voltant del duc d’Orleans, que pren partit per Laquesis. 1

5

10

15

20

25

30

35

40

45

Aleshores, vist l’estendard de les espases i els cavallers dels escuts negres amb ell, tothom corre cap allà a mirar aquells cavallers. Tot seguit, Bon Panser, per manament del cavaller de les espases, amb gran brogit de trompetes, féu crida als quatre angles del camp que tot cavaller que volgués dir que la donzella de l’escut negre no era la més bella de totes les de les llotges, que tirés endavant, que hi hauria qui li ho faria conèixer per força d’armes. Festa lluïa aquest dia una cadeneta d’or al coll, amb un petit escut negre penjant, que li venia sobre el pit esquerre, tot al voltant ple de diamants i de perles molt grosses. Tothom s’enretira, i diuen: “Aquí hi haurà una gran batalla, perquè el duc d’Orleans i el comte de Poitiers els faran avui tal joc que se’n recordaran tota llur vida.” El duc d’Orleans manà a cercar l’herald i li digué: “Digues: qui t’ha manat fer aquesta crida?” L’herald va respondre: “El cavaller de les espases.” El duc va dir: “Digues-li que Orleans diu que molt més bella, sense punt de comparació, és Laquesis, filla del duc de Baviera, i no solament que la de l’escut negre, sinó també que totes les del món, i així es demostrarà avui en aquesta plaça.” Era aquest duc novament pres per l’amor de Laquesis, i estava tan encès que no veia res més que ella, i era noble i molt bon cavaller i ardit. I el comte de Poitiers, que venia amb ell, també era molt bon cavaller i fort. Tot seguit el trompeta del rei féu un toc, i cadascun dels cavallers pren la llança en la mà i es posa a punt de moure’s. Al segon toc, els cavallers s’acostaren una mica. I, mentre l’herald deia als cavallers de les espases el que el duc d’Orleans havia dit de la bellesa de Laquesis, en acabant la darrera paraula, el trompeta del rei va fer un altre toc. Es mouen els estendards i comencen a atacar amb gran meravella, de manera que els dels escuts negres, tots junts i fent pinya atacaren els del duc d’Orleans i del comte de Poitiers. [...] Allí hi havia molts crits d’aquells que jeien entre els peus dels cavalls; i, així, no començaren un simple torneig, sinó que semblava una batalla mortal. El rei d’Aragó veié que el duc d’Orleans i el comte de Poitiers lluitaven junts, i que, on anaven, s’esforçaven a fer mal als cavallers dels escuts negres. Llavors, cridà de seguida Curial i, junts, anaren contra ells. I el rei prengué una forta llança en la mà per ferir el duc d’Orleans, però el comte de Poitiers s’interposà i rebé el cop al seu escut. No li anà gaire bé, que fou encontrat de mig a mig tan fort, que caigué del cavall asprament ferit. I el rei, posant la mà a l’espasa, corregué a ferir el duc d’Orleans. I li donà uns cops tan forts i tan contundents sobre el cap, que l’atordí, i el duc anava balancejant-se, que no sabia on era, i el rei no parava de ferir-lo demanant-li quina de les donzelles era més bella.

1

Explica quin és el motiu de disputa entre els cavallers del rei d’Aragó i els del duc d’Orleans i en quin bàndol s’arrenglera Curial.

2

Fes una llista dels elements (decorat, armes, signes, objectes) que intervenen en la creació de l’ambient propi d’un torneig. Digues si aquests elements propis d’un torneig coincideixen amb els que has descobert en altres relats o en pel·lícules.

3

Explica quina diferència estableix el narrador entre un torneig i una batalla mortal. Què creus que vol expressar amb l’afirmació “no començaren un simple torneig, sinó que semblava una batalla mortal”?

Obra anònima, Curial e Güelfa.

Llengua catalana i literatura 1 11

COMENTARIS DE TEXT Curial e Güelfa

BAT

DIÀLEG ENTRE FÀTIMA I LA SEVA FILLA CÀMAR Curial ha naufragat al nord d’Àfrica i és venut com a esclau a Faraig, un cavaller tunisià. La seva filla, Càmar, s’ha enamorat de Curial, però està destinada al rei de Tunis. Càmar s’enfronta al destí que li reserva la seva família i, recuperada d’un intent de suïcidi, manté un llarg i intens diàleg amb Fàtima, la seva mare. 1

5

10

15

20

25

30

35

40

FÀTIMA: Dolça filla meva, estic molt sorpresa de tu. Et vol per muller el rei i tu el menysprees? I quina dona o donzella hi ha en el regne de Tunis que fes la bogeria que tu fas? Jo et prometo, per la meva fe, que no conec en tot el regne un home tan gentil ni tan graciós. I tots els cavallers que hi ha en aquest regne el preguen per a la seva filla, i ell ens prega a nosaltres. I hem de dir-li que no d’allò que de genolls l’hauríem de pregar? Filla meva, no ho facis així, estigues segura que el rei d’això en farà un càstig dels més grans del món. CÀMAR: Per res del món jo no faré el que em dieu; i el rei, amb tot el seu poder, no em pot donar pena que no la suporti amb millor voluntat que aquella amb què ell me la pot donar. Però us prego que feu per manera, si és possible, que no tingui cap cura de mi, i li ho tindré en molta mercè; que, si no, jo mateixa faré alguna cosa per quedar lliure d’aquesta opressió. FÀTIMA: Filla meva, sàpigues que tu i tots nosaltres som morts; perquè, així que el rei sabé que estaves ferida al pit, féu matar ton pare, llevant-li el cap de les espatlles, pensant-se que ell t’havia ferit perquè no anessis a mans del rei. I doncs, filla meva, pensa què farà si sap que és cosa teva. CÀMAR: O sigui que Faraig és mort? FÀTIMA: Sí, a fe. CÀMAR: I jo amb ell. FÀTIMA: Per què, filla meva? CÀMAR: Perquè, després de la mort de tal pare, no vull ni haig de viure més. [...] Està escrit, i no per un sol doctor, que els cavallers han de tenir la valentia d’una dona i el coratge d’un lleó. I així ho digué Hèrcules a Filoctetes quan el féu cavaller a Espanya. I així el meu cor, més dur que una pedra, mana a les mans que executin ara allò que altra vegada amb menys raó han intentat, i no permetran que jo sigui tan vilment embrutada pel botxí del meu pare. FÀTIMA: Filla meva, no vulguis morir, que la mort no és cap venjança. I si tu, morint, mataves el botxí, alguna glòria n’obtindries, però poca. Però, morir tu i l’altre viure i tenir els plaers del món, és una follia només de pensar-ho i seria encara més gran fer-ho. I, quan tu fossis morta, al rei no li faltarien mullers, i tu series tinguda per folla i moriries sense virtut. [...] CÀMAR: No és matrimoni aquell que es fa per força, perquè ha d’ésser lliurement contractat entre persones lliures; i, quan hi intervé la força, com en aquest cas, perd el nom i fins l’efecte de matrimoni.

1

Resumeix els dos arguments de Fàtima favorables al matrimoni de la seva filla amb el rei de Tunis i un de contrari al suïcidi. Integra’ls en un paràgraf que exposi la línia argumental de la mare.

2

Fes el mateix amb els arguments de Càmar que justifiquen la seva dràstica decisió.

3

Digues quin tipus d’argument fa servir Càmar quan al·ludeix a Hèrcules. Contesta:

a Es tracta d’una referència històrica o mitològica? b Són aquesta mena de referències un recurs ocasional o característic del Curial?

4

Informa’t sobre la continuació i el desenllaç de la història de Càmar i Curial i fes-ne un breu resum. Argumenta si és un episodi realista o més aviat novel·lesc.

Obra anònima, Curial e Güelfa.

Llengua catalana i literatura 1 12

COMENTARIS DE TEXT Joanot Martorell

BAT

TIRANT ÉS ARMAT CAVALLER Tirant ha pres part en els tornejos i les festes que s’han celebrat en ocasió de les noces del rei d’Anglaterra. De tornada, ell i els seus companys van a veure el comte Guillem de Varoic, retirat a fer vida ermitana, i que li havia donat consells quan encara no era cavaller. Diafebus explica al comte com Tirant va ser armat cavaller. 1

5

10

15

20

25

30

35

40

—Senyor —digué Diafebus—, el primer a qui el Rei donà l’orde de cavalleria fou Tirant lo Blanc i ell fou el primer que féu armes. Aquell dia, senyor, convocà tot el seu seguici de gentilhomes i donzelles i anaren al cadafal1 on el Rei havia ordenat d’armar els cavallers; trobàrem les portes tancades i trucàrem amb grans cops; després, passada una bona estona, els reis d’armes aparegueren sobre la porta, dalt del cadafal, i digueren: “Què és el que voleu?” Digueren les donzelles: “Tenim un gentilhome que vol rebre l’orde de cavalleria i demana cavalleria perquè és digne i mereixedor de rebre-la.” Obriren les portes ràpidament i pujaren dalt tots els qui volgueren. Quan foren enmig d’una gran sala, feren seure el gentilhome en una cadira tota d’argent, que era coberta de canemàs2 verd, i allí l’examinaren per veure si era digne de rebre l’orde de cavalleria, pels seus costums, o si era coix o esguerrat d’algun dels seus membres, cosa que l’impedís d’entrar en batalla; i havent-lo trobat tal com calia, i havent rebuda informació de testimonis fidedignes, vingué l’arquebisbe d’Anglaterra revestit com a diaca, amb el missal obert a les mans, i vingué davant del gentilhome i, en presència del Rei i de tots els altres, li digué aquestes paraules: —Vós, gentilhome, que rebeu l’orde de cavalleria, jureu a Déu i als quatre sants Evangelis de no venir de cap manera contra el molt alt i molt excel·lent rei d’Anglaterra? I, a més, jureu pel sagrament que heu fet que amb totes les vostres forces mantindreu i defensareu dones i donzelles, viudes, òrfenes, desemparades, i encara casades, si socors us demanen, i que posareu tota la vostra persona a disposició d’elles, i entrareu en camp a tota ultrança si tenen raó aquella o aquelles que us demanaran socors? Fet el jurament, dos grans senyors, els majors que allí eren, el prengueren pels braços i el portaren davant el Rei. I el Rei li posà l’espasa sobre el cap i digué: “Déu et faci bon cavaller, i mon senyor Sant Jordi.” I el besà a la boca. Després vingueren set donzelles, vestides de blanc, significant els set goigs de la verge Maria, i li cenyiren l’espasa; i després vingueren quatre cavallers, els majors en dignitat que allí es trobaren, significant els quatre evangelistes, i li calçaren els esperons; després vingué la Reina i el prengué d’un braç, i una duquessa, de l’altre, i el portaren fins a una bella estrada i l’assegueren a la cadira reial; després el Rei se li assegué a un costat i la Reina a l’altre i totes les donzelles i els cavallers a baix, entorn d’ell. Portaren després una molt abundosa col·lació.3 I aquest ordre han fet seguir a tots els qui són fets cavallers. Joanot Martorell, Tirant lo Blanc.

1

Resumeix els passos que se segueixen en la cerimònia d’armar cavaller i indica els successius elements simbòlics que conté.

2

Fes una llista dels elements religiosos presents en la cerimònia i explica la importància dels valors religiosos en la institució de la cavalleria.

3

Busca informació sobre el significat del bes que el rei fa a Tirant.

4

Digues com qualificaries l’estil d’aquest passatge narratiu.

1 cadafal: plataforma de taulons elevada que es col·loca en un lloc públic per a un espectacle, un acte solemne, etc. 2 canemàs: teixit groller i molt clar de fils i de passades fet amb fil de cànem 3 col·lació: àpat

Llengua catalana i literatura 1 13

COMENTARIS DE TEXT Joanot Martorell

BAT

DE COM TIRANT VENCÉ ELS TURCS Tirant es troba a la cort de l’emperador de Constantinoble, quan arriba un ambaixador del camp de batalla que informa de les destrosses que hi estan fent els turcs. Davant d’aquesta crítica situació, l’emperador prega a Tirant que parteixi cap al camp de batalla. 1

5

10

15

20

25

30

35

40

Tirant hagué ordenat aquell dia que tothom sopés d’hora i que ensellessin els cavalls, i que tots estiguessin armats i a punt per marxar. Quan fou nit fosca, Tirant féu sortir tota la gent de la ciutat i es posaren en ordre, tant els que anaven a peu com els que anaven a cavall; i darrere tota la gent venien tres mil homes amb les eugues. I quan foren a prop del camp de batalla féu enretirar tota la gent d’armes a una banda per tal que poguessin passar les eugues sense que els cavalls les sentissin. Quan les eugues foren a l’entrada del camp, tots els homes que anaven a peu entraren amb elles i feren dues parts, l’una cap al Soldà i l’altra cap al Gran Turc. I els cavalls del camp sentiren les eugues: els uns es deixaven anar, els altres trencaven els dogals, els altres arrencaven les estaques. Si haguéssiu vist fugir del camp tots aquells cavalls, els uns per aquí, els altres per allà, els altres darrere les eugues! Quan els cavallers del camp van veure els seus cavalls solts, corrent els uns amunt i els altres avall, sortiren de les tendes en camisa, els altres en gipó,1 i tots estaven desarmats; i dormien amb tanta tranquil·litat i anaven sempre desarmats com si es trobessin en el castell més segur del món. Al cap d’una estona de tot aquest enrenou i quan tot el camp estava esvalotat pels cavalls, vingué Tirant i atacà en una part amb la meitat de la seva gent i el duc de Pera amb l’altra gent atacaren l’altra part invocant el gloriós cavaller Sant Jordi. Si haguéssiu vist en un moment les tendes per terra i els homes morts i ferits en gran nombre! El Gran Turc sortí desarmat de la seva tenda quan va sentir els crits mortals que feia la gent i cavalcà sobre un cavall lleuger. Un home d’armes li matà el cavall i li donà una coltellada2 al cap. Vingué un servidor seu, descavalcà corrent del seu cavall i el donà al seu senyor. Quan el Gran Turc fou dalt del cavall, mataren el seu servent. Feren passar a tall d’espasa tot el que es trobaven per davant, que era cosa de gran terror i espant, tot i que eren conscients que la multitud dels enemics era tan gran que semblava invencible. Per la qual cosa els enemics estaven admirats de la seva virtut i fe. Els turcs, veient-se desarmats, i la majoria havent perdut el cavall, feren el mateix que havia fet el seu senyor, el Turc, el qual havia sortit fora del camp i s’havia fet posar molts draps sobre la ferida que tenia i envià a dir al Soldà que de totes totes sortís fora del camp, ja que la batalla estava perduda i l’exèrcit derrotat. Joanot Martorell, Tirant lo Blanc.

1 gipó: túnica que es porta a l’interior de l’armadura 2 coltellada: cop donat amb un coltell o punyal

1

Explica l’estratagema que posa en pràctica Tirant per desbaratar l’enemic. Contesta:

a Creus que la guerra és qüestió de força, d’estratègia o d’una combinació de tots dos elements? b Recordes algun episodi bèl·lic, històric o llegendari, en què l’astúcia hagi estat més decisiva que la força militar? Explica-ho.

2

Explica la importància determinant que té el cavall en la resolució de la batalla.

3

Compara les dues exclamacions següents i digues què tenen en comú: “Si haguéssiu vist fugir del camp tots aquells cavalls, els uns per aquí, els altres per allà, els altres darrere les eugues!” “Si haguéssiu vist en un moment les tendes per terra i els homes morts i ferits en gran nombre!”

4

Interpreta l’al·lusió a sant Jordi, segons els teus coneixements de literatura medieval.

5

Compara el ritme narratiu i, en general, el to d’aquest fragment del Tirant amb el de la cerimònia en què és armat cavaller que has comentat anteriorment.

Llengua catalana i literatura 1 14

COMENTARIS DE TEXT Els trobadors: Guillem de Berguedà

BAT

CANÇONETA LLEU I BLANA Aquesta composició de Guillem de Berguedà és un sirventès denigrador adreçat a Ponç de Mataplana, a qui el trobador anomenava Mon Marquès. El seu germà era Hug de Mataplana, de qui Guillem de Berguedà depenia per raó de certs feus, cosa que, probablement, va afavorir les desavinences i els odis entre les famílies.

1

5

10

15

20

25

30

35

Cançoneta lleu i blana,1 lleugereta, sense ufana,2 faré jo d’un cert marquès, traïdor de Mataplana, que de mil fraus porta el pes. Ai marquès, marquès, marquès, de mil fraus porteu el pes. Oh, ben hagen les llosetes de Melgurs, de viltat netes, on perdéreu de dents, tres. En les llosetes, pobretes, tampoc no s’hi coneix res. Ai marquès, marquès, marquès, de mil fraus porteu el pes. El braç no us val ni una figa, que apar3 cabiró4 de biga, arronsat sota l’arnès.5 Potser, si el punxa una ortiga, el podríeu posar estès. Ai marquès, marquès, marquès, de mil fraus porteu el pes. Marquès, qui de vós es fia, si cerca amor, té falsia, si bon goig, poc resta il·lès. El qui amb vós ha anat de dia, a la nit ja no us ha admès. Ai marquès, marquès, marquès, de mil fraus porteu el pes. De fer amb vós la migdiada no es vana persona nada que anheli costum cortès, si no es posa, alliçonada, calces de cuir cordovès. Ai marquès, marquès, marquès, de mil fraus porteu el pes.

1

Digues en quin dels tres estils poètics (leu, clus o ric) és compost el sirventès de Guillem de Berguedà. Justifica la resposta amb exemples del poema.

2

Escriu els mots de la primera cobla que reflecteixen el to de menyspreu del sirventès.

3

Explica quins són els atacs que fa l’autor del poema contra el marquès en les cobles 2, 3, 4 i 5. Quin atac et sembla més greu per a un cavaller en el context de l’època medieval?

4

Llegeix el plany que Guillem de Berguedà va compondre en ocasió de la mort de Ponç de Mataplana i escriu-ne la teva interpretació: Canto molt trist, amb dol al cor, pel gran dolor que m’ha garfit.1 Ha mort, ai las, el més lluït cavaller, en Ponç de Mataplana, que era cortès, lleial, ardit,2 ornat de bons capteniments,3 un dels millors, molt generós, a Sant Martí de Tors que fos fins a... i la terra plana. [...] Marquès, si jo us feria fort amb més d’un mot vil o impolit, en tot he errat, sempre he mentit. [...] Voldria jo que fos acord de pau, l’amor endolentit i l’ira que ens han posseït, ans no eixíssiu de Mataplana. Car tinc el cor molt afligit, colpit de grans remordiments.

1 garfir: agafar fortament amb la mà clavant les ungles 2 ardit: valent, coratjós, atrevit 3 capteniment: comportament

Guillem de Berguedà

1 blana: suau 2 ufana: ostentació 3 apar: sembla 4 cabiró: biga petita o mitjana 5 arnès: armadura

Llengua catalana i literatura 1 15

COMENTARIS DE TEXT Els trobadors: Bertran de Born

BAT

SI TOTS ELS DOLS, ELS PLORS I ELS MARRIMENTS En aquest poema, Bertran de Born (entre 1159 i 1195-1215) fa un plany per la mort del jove rei Enric, fill d’Elionor d’Aquitània i Enric II Plantagenet, que era molt estimat i lloat pels trobadors gràcies a la seva generositat. 1

5

10

15

20

25

30

35

40

Si tots els dols, els plors i els marriments,1 i les dolors, i el desconsol, i el mal que hi ha en el nostre món de falliments,2 hom aplegués, farien curt cabal davant la mort del jove rei anglès que deixa el mèrit amb acerbs3 dolors, el segle, afeixugat i tenebrós, orbat4 de joia, ple de tristor i ira. Colpits, sofrents i plens de marriments, són ara el soldader servicial, els trobadors i els joglars complaents. Ai las, la Mort és un guerrer mortal que els ha furtat el jove rei anglès! Ell feia semblar avar el generós. Per a aquest desconhort, tan turmentós, mai no hi haurà en el món prou plors ni ira. Oh Mort cruel, plena de marriments, bé et pots vanar que el cavaller més alt, tu ens has robat. I eren ben seus els béns i el vell valor que a un gran senyor li cal, que era el més noble, el jove rei anglès! Oh, si plagués a Déu que vivent fos i que morissin tots els ofensors, en comptes d’ell, que als bons desvetllen ira!

1

Fixa’t en l’esquema de rimes de cada cobla i digues què hi observes. Compara’l amb els esquemes de S’allarga el dia en tendre excés i Rei gloriós, vera llum, claredat.

2

Rellegeix atentament aquest plany i detecta-hi tres repeticions més molt significatives, a banda de la rima. Quines idees intensifiquen?

3

Localitza les figures retòriques següents i explica què contribueixen a destacar:

– Enumeració – Exclamació – Metàfora – Apòstrofe

4

Escriu una oració que resumeixi el sentit de cada cobla i que la singularitzi respecte a les altres.

5

Busca informació dels gèneres pròxims al planh trobadoresc, com ara el planctus llatí, la complanta catalana medieval o el gènere clàssic de l’elegia.

Si d’aquest segle, ple de marriments, l’amor en fuig, cap joia ja no em val, car tot el que conté no m’atreu gens. L’avui fa espant, tot jorn és deslleial. Feu-ne mirall, del jove rei anglès, que era del món l’home més coratjós! Se n’és anat, el seu cos amorós per què ara regnen desconcert i ira. Al qui, mogut pels nostres marriments ens lleva el sofriment perpetual i passió sofrí de grans turments, li demanem, car és perdó eternal, que mercè atorgui al jove rei anglès. Si així li plau, el mantindrà joiós al bell costat dels cavallers millors allà on jamai no hi ha dolor ni ira.

1 marriment: tristesa 2 falliment: falta 3 acerb: cruel 4 orbat: privat

Bertran de Born

Llengua catalana i literatura 1 16

COMENTARIS DE TEXT Els trobadors: Giraut de Bornelh

BAT

REI GLORIÓS, VERA LLUM, CLAREDAT Aquesta peça de Giraut de Bornelh (documentat entre el 1162 i el 1199) és la més coneguda de les albes occitanes antigues i, en forma de diàleg, conté tots els elements que singularitzen aquest tipus de composicions.

1

Identifica en el text d’aquesta alba els personatges següents:

– L’enamorat que ha consumat la seva experiència amorosa. – La dama.

—Rei gloriós, vera1 llum, claredat, a un company meu no faríeu costat? Déu poderós, proveïu-lo d’ajuda! No l’he vist des que la nit és vinguda, 5 i adés2 serà l’alba! 1

Bon companyó, sou o no deixondat?3 No dormiu més, lleveu-vos aviat. Per l’orient ja l’estrella us saluda que porta el jorn; prou l’he ben coneguda, 10 i adés serà l’alba! Bon companyó, canto enllà del portell. No dormiu més, que ja sento l’ocell que cerca el dia volant pel boscatge. Ai, si el gelós us venia a fer ultratge! 15 I adés serà l’alba! Bon companyó, guaiteu pel finestrell. Un cel d’estels brilla en l’aire, tan bell! Així sabreu que és fidel mon missatge. No ho voleu fer? Serà en vostre damnatge.4 20 I adés serà l’alba! Bon companyó, aviat que us deixí, ja no he sabut quina cosa és dormir. Agenollat prego al fill de Maria que us torni a mi per lleial companyia. 25 I adés serà l’alba!

– El marit gelós. – El guaita que vigila pels amants.

2

Analitza l’estructura dialogada del text i relaciona-la amb els personatges identificats en l’activitat anterior.

3

Detecta les repeticions que hi ha al llarg de tota la composició, indica quina intenció expressiva poden tenir i, finalment, valora el sentit que tenen les variacions que es donen en els elements repetits.

4

Digues què simbolitzen les estrelles i l’ocell. Explica-ho amb relació al sentit general del poema.

5

Redacta un text breu que resumeixi el sentit i les característiques principals d’aquesta composició.

6

Busca informació de les albes o albades en la poesia popular i en la religiosa.

Bon companyó, ran de porta em vau dir: “Oh, bon amic, no dormiu, perquè així sabreu de cert quan apuntarà el dia!” I ara no us plau que us canti si venia. 30 I adés serà l’alba! —Mon dolç company, sóc en tan bon sojorn5 que ja no amo més ni l’alba ni el jorn. L’amor més bella que de mare és nada, jo la tinc als braços: què em fa l’arribada 35 del gelós foll, de l’alba? Giraut de Bornelh

1 2 3 4 5

vera: veritable adés: aviat deixondar-se: desvetllar-se damnatge: perjudici sojorn: lloc

Llengua catalana i literatura 1 17

COMENTARIS DE TEXT Els trobadors: Cerverí de Girona

BAT

COM CAMINANT QUE VA MARRANT LA VIA En aquesta alba d’orientació religiosa, Cerverí de Girona contraposa el seu sentiment envers la Mare de Déu amb els sentiments que els trobadors mostren envers les seves dames. Com caminant que va marrant la via1 que ha de seguir, quan marxa en nit obscura, i un mal indret trepitja, que el detura, i ja no sap on és que es foravia,2 5 sofrint mal temps, amb perill de morir, talment vaig jo, que vull veure finir la nit que així m’allunya el goig de l’alba.

1

Explica quines característiques formals i de contingut d’aquesta composició coincideixen amb l’alba Rei gloriós, vera llum, claredat.

2

Justifica, amb citacions del poema, que Cerverí de Girona fa referència a la Mare de Déu.

3

Descriu cada una de les entitats següents segons la visió que en té Cerverí:

1

La nit és aquest món ple de falsia, camí d’infern, temps cruel de tortura 10 i vall de plors com ja diu l’Escriptura. En entrar al món, l’infant ja ho anuncia, que amb plors hi ve i hi roman, i en eixir, torna a plorar. Oh Déu, féu-me seguir amb bon juí3 la via devers l’alba! Jo no sóc pas qui de nit es confia a cap amant, puix coratge em procura la qui em sosté, si d’honrar-la tinc cura, deixant la nit, anhelós del bell dia. Que ella no tem llausangers4 de maldir, 20 ans jo bé hi puc en ple jorn acudir. Doncs vull fugir de la nit cercant l’alba. 15

D’altre amador jo sé que s’enfuria, quan amb sidons5 la nit tan poc li dura i li ve el jorn com gran malaventura 25 per què jamai cap alba no voldria. Mes jo de nit no arribo a distingir la llum d’aquella que em farà gaudir car fa fulgir6 encesa i alta, l’alba.

– Ell mateix – El món – La Mare de Déu – L’Espòs – Els altres amadors

4

Explica com són vistes la nit i l’alba per Cerverí de Girona i com contrasta aquesta visió amb l’habitual de les albes, que has trobat en el poema de Giraut de Bornelh.

És goig i llum, estrella que el món guia. 30 Mai no hi ha hagut dona d’aital natura, més complaent com més ens fa fretura.7 I el seu Espòs fa ço que no faria cap altre espòs, que es plau de concedir, car pura és, que la vulguem servir, 35 amar, obeir, per tal que ens mostri l’alba. Cerverí de Girona (fragment)

1 marrant la via: agafant un camí més llarg 2 es foravia: surt del camí 3 juí: seny 4 llausangers: llagoters 5 sidons: la seva dama 6 fulgir: resplendir 7 ens fa fretura: trobem a faltar

Llengua catalana i literatura 1 18

COMENTARIS DE TEXT Els trobadors: Cerverí de Girona

UN JORN, ENTRE LLEIDA I BELLVÍS Aquest text de Cerverí de Girona és, tal com indica la rúbrica (el subtítol), una pastorel·la. En destaquen el caràcter narratiu i la dialèctica propis d’aquest gènere medieval.

BAT

Pastorel·la Un jorn, entre Lleida i Bellvís, vaig veure en un jardí ombradís, una pastoreta bella besant-se quítia1 i feliç 5 amb un pastor, ran d’un canyís, per entre l’herba novella. Poc he vist mai cap donzella més gentil, més gràcil que ella, ni crec tampoc que en cap país 10 n’hi hagi cap més de tant d’encís sigui a França o a Castella. 1

Mentre esguardava llur ramat, veig que l’emmena2 un mal soldat que a tots dos robat l’havia. 15 Jo comencí a cridar, acuitat:3 “No us l’endugueu, que és gros pecat!” Ell que em sent, hi renuncia. I quan viu que m’obeïa, prenguí el folc,4 que no em plaïa, 20 tampoc, contendre-hi5 aïrat. A un hort el folc deixo tancat i torno allà d’on venia. Quan vaig ser vora del jardí, de la pastora, els crits sentí: 25 “Ai lassa, en mal hora nada; el goig se’m torna mal sofrir. Mentre l’amic gaudia amb mi poc cuidí ser turmentada; la dolçor no té durada, 30 que esdevé dolor sobtada! Digueu-me, senyor Cerverí: heu vist cap folc que fa camí o fuig a la desbandada?” “Noia, si jo us donava ajut i us retornava el que heu perdut, quin bon recapte n’hauria?” “Senyor, seríeu el meu drut6 que és bescanvi de desvalgut, mes el qui perd, ben poc tria.” 40 Plegats anàvem fent via vers on el folc apeixia.7 I quan l’hagué reconegut: “Senyor”, digué, “per ma virtut, marxeu, que no us seguiria.” 35

Llengua catalana i literatura 1 19

COMENTARIS DE TEXT Els trobadors: Cerverí de Girona

“Noia, bé m’heu de fer content, o us captindreu molt malament.” “Senyor, és cosa acostumada, aital mentida és molt corrent. Amb mi l’han dita més de cent 50 i així us deixo a l’estacada. No cobra pas la soldada qui no la pren de bursada;8 el temps perd molt nèciament el qui no en fa aprofitament 55 quan la dona és disposada.” 45

1

BAT

Rellegeix la primera cobla i contesta les qüestions següents:

a Quina acció té lloc en aquesta cobla? b Quins personatges la protagonitzen? c Quin paper adopta el poeta?

2

Rellegeix la segona cobla i contesta les qüestions següents:

a Quin personatge nou hi apareix? b Quines són les intencions de cada personatge?

“Noia, a mi poc que m’agrada jeure amb dona apesarada. Jo content, i vós amb turment no fóra res satisfaent. 60 Mes ara, doneu-me entrada!” "Senyor, és cosa malanada de fer cap feina obligada. No s’hi val, mon cor no hi consent. Doncs de l’infant el jutjament, 65 deman, que és ment assenyada." “Ço que la Vescomtessa entén, de Cardona, em serà avinent. Noia, res d’amor forçada.”

c N’hi ha alguna que quedi en un cert suspens narratiu?

3

Explica la reflexió moral que es fa la pastora en la tercera cobla.

4

Recorda que, en el codi trobadoresc, drut significa “expert en l’amor d’una dama”. Tenint en compte aquesta noció, digues quin tracte es tanca i s’incompleix en la quarta cobla.

5

Explica breument l’argumentació de la pastora (cobla cinquena) i l’actitud final de Cerverí (cobla sisena).

6

Observa l’al·lusió a “l’infant”, referida a l’infant Pere, el futur rei Pere el Gran.

Cerverí de Girona 1 2 3 4 5 6 7 8

quítia: alliberada emmenar: emportar-se acuitat: apressat folc: ramat contendre: disputar drut: amant apeixir: menjar de bursada: d’una revolada

Contesta:

a A qui s’atorga, finalment, la potestat de decidir si té raó Cerverí en reclamar uns favors promesos o si té raó la pastora en considerar que la promesa és feta sota pressió? b Quin sentit té aquesta resolució en el context de l’amor cortès?

Llengua catalana i literatura 1 20

COMENTARIS DE TEXT Jordi de Sant Jordi

ESTRAMPS En aquesta cèlebre composició, Jordi de Sant Jordi lloa la bellesa de la dama a partir d’una sèrie de comparacions amb elements preciosos.

BAT

Jus lo front port vostra bella semblança, de què mon cors nit e jorn fa gran festa, que remirant la molt bella figura de vostra faç m’és romasa l’empremta 5 que ja per mort no se’n partrà la forma, ans quan serai del tot fores d’est segle, cells qui lo cors portaran al sepulcre sobre ma faç veuran lo vostre signe. 1

Sí com l’infants quan mira lo retaule e, contemplant la pintura ab imatges ab son net cor, no lo’n poden gens partre –tant ha plaser de l’aur qui l’environa–, atressí em pren denant l’amorós cercle de vostre cors, que de tants béns s’enrama, 15 que mentre el vei màs que Déu lo contemple: tant hai de joi per amor qui em penetra. 10

1 El filòsof grec Aristòtil era considerat, en la tradició medieval, com una víctima de la passió amorosa. 2 Filla de Mart i bellíssima reina de les amazones.

Així em té pres e liats en son carçre amors ardents, com si estés en un cofre tancat jus claus, e tot mon cors fos dintre, 20 on no pusqués mover per null encontre; car tant és grans l’amor que us hai e ferma que lo meu cor no es part punt per angoixa, bella, de vós, ans és çai ferm com torres e sol amar a vós, blanxa colomba. Bella sens par ab la presença noble, vostre bell cors bell féc Déu sobre totes, gais e donós, lluu pus que fina pedra, amorós, bells, plus penetrants que estella; d’on quan vos vei ab les autres en flota 30 les jusmetets, sí com fai lo carboncles que de virtuts les fines pedres passa: vós ets sus lei com l’astors sus l’esmirle. 25

L’amor que us hai en totes les parts m’ascla, car non amec pus coralment nulls hòmens; 35 tan forta amor com cesta que el cor m’obre no fonc jamais en null cors d’hom ne arma. Màs sui torbats que no fonc Aristòtils1 d’amor qui m’ard e mos cinc senys desferma; co el monjos bos que no es part de la cetlla, 40 no es part mon cors de vós tant com dits d’ungla. Oh cors donós, net de frau e delicte!, prenets de mé pietats, bella dona, e no sofrats quez amant-vos peresca, pus que eu vos am mai que nulls homs aferma; 45 per què us soplei a vós que ets le bells arbres de tots bos fruits on valor grans pren sa ombra, que em retenyats en vostra valent cambra, pus vostre sui e serai tant com visca. 50

Noies tocant música

Mos rics balais, cert, vós portats le timbre, sus quantes són el mundanal registre, car tots jorns naix en vós cors e revida bondats, virtuts, màs que en Pentesilea.2 Jordi de Sant Jordi

Llengua catalana i literatura 1 21

COMENTARIS DE TEXT Jordi de Sant Jordi

Dins del cap porto la vostra bella imatge, per la qual cosa faig gran festa nit i dia, perquè contemplant la molt bella figura m’ha quedat l’empremta de la vostra cara, de tal que manera que ni la mort no se n’emportarà la forma; sinó que, quan seré totalment traspassat, els que portaran el cos al sepulcre veuran el vostre senyal sobre la meva cara. Així com l’infant quan mira el retaule i, contemplant la pintura amb imatges amb el seu cor net, no l’en poden apartar gens –de tan plaer que li produeix l’or que l’envolta–; així mateix em passa davant l’amorós cercle de la vostra figura, que de tants béns s’engalana, que mentre el veig el contemplo més que a Déu: tanta joia sento per l’amor que em penetra. Així em té pres i lligat en la seva presó l’amor ardent, com si estés en un cofre tancat amb clau i tot el meu cos fos dintre i no pogués sortir-ne de cap manera; perquè, tan gran i ferm és l’amor que us tinc, que cap angoixa no l’aparta ni un punt, bella, de vós, sinó que és ferm com una torre i només us estima a vós, blanca coloma.

BAT 1

Informa’t sobre què són els versos estramps des del punt de vista de la rima i exemplifica aquest concepte en el poema de Jordi de Sant Jordi.

2

Fes una llista dels qualificatius, les comparacions i les metàfores referents a la dama. Després, redacta una breu conclusió sobre la visió que en dóna el poeta.

3

Analitza una per una les comparacions i les al·legories relatives a l’actitud del poeta respecte a la dama. Escriu una oració que en resumeixi el sentit global.

4

Argumenta si aquesta composició és escrita en un estil leu, clus o ric, mitjançant citacions del poema comentades una per una.

Bella sense comparació, de noble presència, el vostre cos bell el féu Déu més bell que el de cap altra; alegre i gentil, brilla més que una pedra preciosa, amorós, bell, més penetrant que una estella, per la qual cosa, quan us veig al costat de les altres, les sotmeteu com fa el carboncle, que supera les altres pedres precioses en virtuts: vós esteu per sobre d’elles com l’astor sobre l’esmerla. L’amor que us tinc m’estella per totes les parts, perquè cap home no ha estimat més de cor; un amor tan fort com aquest que m’obre el cor mai ho ha estat en cap cos ni ànima d’home. Estic més torbat que no ho estigué Aristòtil d’un amor que em crema i desferma els meus cinc sentits; com el monjo bo que no s’aparta de la cel·la, el meu cos no s’aparta de vós més que el dit de l’ungla. Oh, persona gentil, neta d’engany i delicte!, tingueu pietat de mi, bella dama, i no permeteu que amantvos mori, ja que jo us estimo més que ho assegura cap home; per la qual cosa us suplico a vós, que sou el bell arbre de tots els bons fruits, en el qual el gran valor pren l’ombra, que em retingueu en la vostra valuosa cambra, ja que sóc vostre i ho seré tant com visqui. Mon ric balaix, certament vós porteu corona sobre totes les que hi ha en el registre mundanal, perquè cada dia neix en vós i reviu la bondat i la virtut més que en Pentesilea. (adaptació)

Llengua catalana i literatura 1 22

COMENTARIS DE TEXT Ausiàs Marc

BAT

COLGUEN LES GENTS AB ALEGRIA FESTES El poema XIII presenta un poeta allunyat del món i torturat per un dolor moral comparable al dels condemnats a l’infern. La hipèrbole és la figura retòrica sobre la qual es construeix aquesta composició del cicle dedicat a Llir entre cards. Colguen les gents ab alegria festes, lloant a Déu, entremesclant deports; places, carrers e delitables horts sien cercats ab recont de grans gestes; 5 e vaja jo los sepulcres cercant, interrogant ànimes infernades, e respondran, car no són companyades d’altre que mi en son continu plant. 1

Cascú requer e vol a son semblant, 10 per ço no em plau la pràtica dels vius: d’imaginar mon estat són esquius, sí com d’hom mort, de mi prenen espant. Lo rei xiprà, presoner d’un heretge, en mon esguard no és malauirat, 15 car ço que vull no serà mai finat, de mon desig no em porà guarir metge. Cell Tixion qui el buitre el menja el fetge e per tots temps brota la carn de nou en son menjar aquell ocell mai clou, 20 pus fort dolor d’aquesta em té lo setge, car és un verm qui romp la mia pensa, altre, lo cor, qui mai cessen de rompre, e llur treball no es porà enterrompre sinó ab ço que d’haver se defensa.

25

30

35

40

E si la mort no em dugués tal ofensa, fer mi absent d’una tan plasent vista, no li graesc que de terra no vista lo meu cos nu, qui de plaer no pensa de perdre pus que lo imaginar los meus desigs no poder-se complir; e, si em cové mon darrer jorn finir, seran donats térmens a ben amar. E, si en lo cel Déu me vol allogar, part veure a Ell, per complir mon delit serà mester que em sia dellai dit que d’esta mort vos ha plagut plorar, penedint-vos com per poca mercè mor l’innocent e per amar-vos martre, cell qui lo cors de l’arma vol departre, si ferm cregués que us dolríeu de se. Llir entre cards, vós sabeu e jo sé que es pot bé fer hom morir per amor: creure de mi que só en tal dolor, no fareu molt que hi doneu plena fe. Ausiàs Marc

Llengua catalana i literatura 1 23

COMENTARIS DE TEXT Ausiàs Marc

Que la gent celebri festes amb alegria, lloant Déu,

BAT 1

Informa’t de la figura històrica de Joan II de Xipre i de la figura mitològica de Tició i fesne una breu ressenya. Després, compara la situació en què es troba el poeta amb les d’aquests dos personatges i digues quina figura retòrica ha fet servir Marc per emfasitzar el seu estat.

2

Busca exemples d’hipèrboles i paradoxes en el poema i comenta fins a quin punt subratllen el dolor del poeta.

3

Compara, des del punt de vista del contingut, els versos següents amb els del poema LXXXVII:

entremesclant diversions; que les places, els carrers i els jardins agradables siguin recorreguts amb recontament de grans gestes; i que jo vagi recorrent els sepulcres, interrogant les ànimes condemnades, que em respondran, perquè no les acompanya ningú més que jo en el seu plany constant. Cadascú busca i vol algú que se li assembli, per això no em plau el tracte amb els vius: esquiven imaginar el meu estat i, com d’un mort, de mi s’espanten. El rei de Xipre, presoner d’un heretge, comparat amb mi no és pas malaurat, perquè el que vull no tindrà mai fi, del meu desig no em podrà guarir cap metge.

“e, si em cové mon darrer jorn finir, seran donats térmens a ben amar.”

Aquell Tició a qui el voltor es menja el fetge i eternament li brota de nou la carn, i aquell ocell no para mai de menjar, un dolor més fort que aquest m’as-

LXXXVII

setja, perquè un corc em destrueix el pensament i

“dels grans secrets que amor cobre [cobreix] ab sa capa,

un altre el cor, que mai no paren de rosegar, i el seu

de tots aquells puc fer apocalipsi [fer-ne la interpretació].

treball no es podrà interrompre si no és amb allò que no es deixa obtenir.

Jo defallint, amor farà eclipsi.”

I si la mort no em comportés l’ofensa de fer-me absent d’una vista tan plaent, no li agrairia que no cobrís de terra el meu cos nu, que no compta perdre cap altre plaer que imaginar que els meus desitjos no es podran complir; i, si em cal acabar el meu darrer dia, serà posat el terme al bon amor. I, si Déu em vol acollir al cel, a part de veure’l a Ell,

4

Contesta:

a Com s’imagina el poeta la seva hipotètica arribada al paradís? b Què el faria plenament feliç, en aquell moment? c Com qualificaries aquesta idea?

per satisfer el meu delit caldrà que allà m’informin que us ha plagut plorar la meva mort, penedint-vos que l’innocent hagi mort per la vostra poca misericòrdia i màrtir per haver-vos estimat, aquell que voldria separar el cos de l’ànima si cregués fermament que us doldríeu d’ell. Lliri entre cards, vós sabeu i jo sé que bé es pot fer que un home mori per amor: no fareu gran cosa si us creieu plenament que jo estic en un dolor com aquest. (adaptació)

Llengua catalana i literatura 1 24

COMENTARIS DE TEXT Ausiàs Marc

BAT

VELES E VENTS HAN MOS DESIGS COMPLIR En el poema XLVI Ausiàs Marc compara el sentiment amorós amb una navegació, plena de perills i, en darrer terme, atzarosa. La mort i les pors que desvetlla en l’amant són, més enllà d’aquesta al·legoria que s’ha fet cèlebre, el tema de fons d’aquesta composició. Veles e vents han mos desigs complir faent camins dubtosos per la mar. Mestre i ponent contra d’ells veig armar; xaloc, llevant los deuen subvenir 5 ab llurs amics lo grec e lo migjorn, fent humils precs al vent tramuntanal que en son bufar los sia parcial e que tots cinc complesquen mon retorn. 1

Bullirà el mar com la cassola en forn, mudant color e l’estat natural, e mostrarà voler tota res mal que sobre si atur un punt al jorn. Grans e pocs peixs a recors correran e cercaran amagatalls secrets: 15 fugint al mar, on són nodrits e fets, per gran remei en terra eixiran. 10

Los pelegrins tots ensems votaran e prometran molts dons de cera fets; la gran paor traurà al llum los secrets 20 que al confés descoberts no seran. E en lo perill no em caureu de l’esment, ans votaré al Déu qui ens ha lligats de no minvar mes fermes voluntats e que tots temps me sereu de present. Jo tem la mort per no ser-vos absent, perquè amor per mort és anul·lats, mas jo no creu que mon voler sobrats pusca ésser per tal departiment. Jo só gelós de vostre escàs voler 30 que, jo morint, no meta mi en oblit: sol est pensar me tol del món delit, car, nós vivint, no creu se pusca fer. 25

Aprés ma mort, d’amar perdau poder e sia tots en ira convertit! 35 E jo, forçat d’aquest món ser eixit, tot lo meu mal serà vós no veer. Oh Déu! Per què terme no hi ha en amor, car prop d’aquell jo em trobara tot sol? Vostre voler sabera quant me vol, 40 tement, fiant, de tot l’avenidor.

45

50

55

60

Jo són aquell pus extrem amador, aprés d’aquell a qui Déu vida tol: puis jo són viu, mon cor mostra dol tant com la mort per sa extrema dolor. A bé o mal d’amor jo só dispost, mas per mon fat fortuna cas no·m porta: tot esvetlat, ab desbarrada porta, me trobarà faent humil respost. Jo desig ço que·m porà ser gran cost, i aquest esper de molts mals m’aconhorta; a mi no plau ma vida ser estorta d’un cas molt fer, qual prec Déu sia tost. Lladoncs les gents no·ls calrà donar fe al que amor fora mi obrarà: lo seu poder en acte·s mostrarà e los meus dits ab los fets provaré. Amor, de vós jo en sent més que no en sé, de què la part pijor me’n romandrà, e de vós sap lo qui sens vós està: a joc de daus vos acompararé. Ausiàs Marc (fragment)

Veles i vents compliran els meus desitjos fent camins incerts per la mar. El mestral i el ponent veig armar-se en contra d’ells; el xaloc i el llevant se’ls han d’afegir amb els seus amics, el gregal i el migjorn, fent humils precs al vent de tramuntana perquè en el seu bufar els sigui favorable i que tots cinc acompleixin el meu retorn. El mar bullirà el mar com la cassola al forn, canviant el color i el seu estat natural, i mostrarà voler mal a qualsevol objecte que s’aturi sobre ell un instant. Peixos grossos i petits correran a refugiar-se i cercaran amagatalls secrets: fugint del mar, on s’han nodrit i fet, sortiran a terra com un remei desesperat.

Llengua catalana i literatura 1 25

COMENTARIS DE TEXT Ausiàs Marc

Els pelegrins, tots alhora, faran vots i prometran

BAT 1

Descriu la situació que presenta el poeta en els primers vint versos i especifica els recursos retòrics que fa servir per intensificar-ne la gravetat.

2

Analitza l’actitud del poeta en la segona meitat de la tercera cobla en comparació de la situació descrita anteriorment.

3

Explica les pors que la mort desvetlla en el poeta amb relació a l’amor, mitjançant citacions comentades de les cobles quarta i cinquena.

4

Digues amb qui es compara el poeta en els versos següents:

molts dons fets de cera; la gran por traurà a la llum els secrets que no s’hagin ni confessat. I, tanmateix, en el perill no em caureu de la memòria, sinó que faré vots al Déu que ens ha lligat que no minvarà la meva ferma voluntat i que sempre us tindré present. Jo temo la mort perquè no vull ser absent de vós, ja que l’amor és anul·lat per la mort, però no crec que el meu voler pugui ésser vençut per aquesta separació. Jo estic recelós que el vostre escàs voler, en morir jo, no m’oblidi: aquest sol pensament em pren el gust del món, perquè, vivint nosaltres, no crec que això pugui passar. Que després de la meva mort perdeu la capacitat d’estimar i que es converteixi tota en ira! I jo, forçat a sortir d’aquest, tot el meu mal serà no veureus. Oh, Déu! Per què l’amor no té un límit, ja que jo m’hi trobaria a prop i tot sol? Aleshores sabria fins a quin punt el vostre voler em vol i podria témer l’esdevenidor o confiar-hi. Jo sóc l’amador més extrem, després d’aquell a qui Déu pren la vida: com que sóc viu, el meu cor no mostra un dolor tan gran com el que provoca la mort pel seu dolor extrem. Jo estic disposat al bé o al mal d’amor, però, pel meu fat, la fortuna no em porta ni una cosa ni l’altra: tot desvetllat, amb la porta ben oberta, em trobarà fent-li resposta humil. Jo desitjo el que em podrà costar molt car, i aquesta esperança m’aconsola de molts mals; a mi no em plau que la meva vida sigui alliberada d’una situació molt ferotge, que prego a Déu que vingui aviat. Llavors, a la gent no li caldrà donar fe al que amor obrarà fora de mi: la seva potència es mostrarà en acte, i amb els fets provaré les meves paraules.

Jo són aquell pus extrem amador aprés d’aquell a qui Déu vida tol

Indica quins versos d’altres composicions que has analitzat anteriorment et recorden aquests.

5

Contesta les qüestions següents:

a Per què Marc compara l’amor amb un joc de daus? b Quina actitud té la dama respecte als sentiments del poeta? c En quins versos es fa explícita aquesta actitud de la dama?

Jo sento més amor de vós que no pas me’n consta, per la qual cosa me’n quedarà la part pitjor, i de vós en sap el qui està sense vós: us compararé al joc de daus. (adaptació)

Llengua catalana i literatura 1 26

COMENTARIS DE TEXT Manuel Milà i Fontanals

BAT

ELS SEGADORS Els Segadors, recollit per Manuel Milà i Fontanals en el seu Romancerillo catalán (1882), és un romanç històric i una mostra de la poesia popular dels segles de l’edat moderna. Contemporàniament ha estat interpretat i enregistrat pel cantautor Rafael Subirachs. 1

5

10

15

20

25

30

Ai ditxosa Catalunya qui t’ha vista rica i plena! Ara el rei nostre senyor declarada ens té la guerra. Lo gran comte d’Olivar sempre li burxa l’aurella: “Ara és hora, nostre rei, ara és hora que fem guerra.” Contra de los catalans ja ho veieu quina n’han feta: seguiren viles i llocs fins al lloc de Riu d’Arenes, n’han cremada una iglésia que Santa Coloma es deia, cremen albes i casulles, los calzes i les patenes i el Santíssim Sagrament, alabat sigui per sempre. Mataren un sacerdot mentres que la missa deia, mataren un cavaller a la porta de l’iglésia, Don Lluís de Furrià, i els àngels li fan gran festa. El pa que no era blanc deien que era massa negre, lo daven an els cavalls sols per assolar la terra. Lo vi que no era bo etgegaven1 les aixetes, lo tiraven pels carrers sols per a regar la terra; a presència dels seus pares deshonraven les donzelles. En daven part al virrei del mal que aquells soldats feien: “Llicència els he donat jo, molta més se’n poden prendre.” A vista de tot això s’és esvalotat la terra. Entraren a Barcelona mil persones forasteres, entren com a segadors, com érem a temps de sega. De tres guàrdies que n’hi ha ja n’han morta la primera; en mataren el virrei a l’entrant de la galera; mataren els diputats i els jutges de l’audiència. Anaren a la presó, donen llibertat als presos. Lo bisbe els va beneir amb la mà dreta i esquerra: “On és vostre capità, a on és vostra bandera?” Varen treure el bon Jesús tot cobert amb un vel negre: “Aquí és nostre capità, aquí és nostra bandera. A les armes, catalans, que us han declarat la guerra.” 1 etgegar: engegar, obrir

Llengua catalana i literatura 1 27

COMENTARIS DE TEXT Manuel Milà i Fontanals

Llegeix el text següent i justifica, amb citacions d’ambdós textos, que el poema que has llegit és un romanç històric:

1

1

5

10

15

20

25

30

35

40

45

50

Segadors, guerra dels aixecament secessionista català contra la monarquia hispànica (1640-1659). El conflicte presentà dues facetes. El 1640 esclatà una revolta pagesa contra els soldats, provocada pels allotjaments militars que els pagesos havien de suportar. Revolta que afectà també totes les autoritats que executaren els allotjaments. D’altra banda, hi hagué una veritable revolució política de les institucions catalanes davant els intents unificadors de la monarquia hispànica. Els dos conflictes, paral·lels i interrelacionats, culminaren en una guerra oberta entre els catalans i francesos, d’una banda, i la monarquia hispànica, de l’altra, que duraria fins al 1659. [...] Del 1637 al 1640 foren constants les exigències d’una contribució militar catalana, i també els conflictes provinents dels allotjaments dels soldats. Així, s’anava entrant en una dinàmica conflictiva, i es configurava un bloc resistent a la política de la monarquia hispànica (pagesos i membres de les oligarquies representades en la Generalitat). Resistència que es va refermar en ser elegits diputats Pau Claris, Francesc de Tamarit i Josep Quintana, tots ells força oposats a la política d’Olivares. Malgrat la contribució catalana en la victòria de Salses (gener del 1640), l’exèrcit hispànic restà tot l’hivern i la primavera a Catalunya, allotjats segons el model llombard –il·legal a Catalunya–, que feia recaure la totalitat de la manutenció dels soldats sobre la població civil. Els abusos dels soldats –reflectits en la versió tradicional d’Els Segadors– provocaren a la primavera de 1640 una gran revolta pagesa. [...] Es formà un exèrcit pagès –exèrcit cristià–, que dominà part del camp català i n’expulsà els soldats, i els arraconà progressivament cap al Rosselló. El 22 de maig la revolta pagesa entrava a Barcelona i, amb la complicitat de diferents estaments de la ciutat, alliberava el diputat Tamarit, empresonat pel lloctinent comte de Santa Coloma, acusat de fomentar la resistència als allotjaments. Dies abans, a Santa Coloma de Farners, els pagesos havien mort Miquel de Monrodon, l’algutzir que havia empresonat el diputat i que feia els allotjaments. La tensió acumulada a la primavera esclatà el 7 de juny (Corpus de Sang). Els pagesos es revoltaren dins Barcelona amb l’a-

55

BAT

jut de les classes populars de la ciutat i, davant la impassivitat o impotència de consellers o diputats, es feren seu el control del carrer durant tres dies. El resultat fou prou significatiu: l’assassinat del lloctinent i de diversos jutges de l’Audiència que havien fet possible la política d’allotjaments. Diccionari d’història de Catalunya, Edicions 62.

2

Determina quins dels elements següents formen part del component literari del text i, a partir dels aspectes triats, escriu un comentari en què facis una interpretació del sentit global d’aquest romanç històric.

– Adopció d’una forma mètrica popular. – Incorporació d’elements lírics. – Presa de partit per un dels dos bàndols en guerra. – Ús de comparacions i metàfores. – Ús de construccions paral·leles i de l’estil directe. – Legitimació moral de la revolta dels segadors. – Fidelitat als fets històrics de la primera meitat de 1640. – Ús de la hipèrbole o exageració. – Presència de la funció conativa del llenguatge.

3

Informa’t sobre l’actual himne nacional de Catalunya i escriu una ressenya breu en què presentis la relació que hi ha entre el romanç popular i l’himne oficial.

Llengua catalana i literatura 1 28

COMENTARIS DE TEXT Emili Vilanova

BAT

L’ARC D’EN MIRAMBELL En aquest fragment d’un quadre de costums, Emili Vilanova fa un retrat de les festes en honor de Sant Cristòfor que se celebraven al carrer de L’arc d’en Mirambell, a Barcelona. 1

5

10

15

20

25

30

35

40

A quarts de cinc de la tarda es començava la funció; els xicots del barri, arremangats de braços i cames, corrien amb les galledes plenes d’aigua a buidar-les dins los cubells; lo senyor Ignasi hi abocava les peres, un vailet, amb lo mànec de la badoquera,1 les remenava amb desfici no deixant-ne sossegar ni una. Lo brogit i la saragata començava. Los crits i els renys del senyor Ignasi eren inútils per posar ordre entre aquella canalla somoguda i malcreienta; una munió de braços i de badoqueres entraven dins del cubell a la barreja;2 si algun la treia amb un grapat de peres, altres se n’enduien plantofades, si no venia qualsevol mal intencionat que, tirant violentament una escorxa de meló dins lo cubell, aixecava tal sortidor d’esquitxos que revestien d’aigua a tothom i feien fugir alhora els culpables i als innocents. Era en va que el senyor Ignasi prometés que l’any vinent ho compondria d’altra manera, que no hi hauria escàndol; però, aixís que arribava la diada, com més exactes prenia les mides, més bulla i escàndol ne resultava. Per últim, los xicots, bé o mal, s’arrengleraven a l’extrem del carrer i prenent branzida arrencaven a córrer amb la badoquera a l’aire, i al passar davant del cubell l’hi enfonsaven amb violència, i entre bones i esguerrades s’omplien les pitreres de fruita i de mullena. Seguia després la famosa sort3 de la paella, en la que, per arrencar la mitja pesseta, de temps immemorial hi tenien la privativa els xatos sobre els de nas ben format, bé que en recompensa s’emmascaraven tots los planos que tenien a nivell d’aquella part de la fesomia. La sort de trencar l’olla també era molt distreta, tant, que a vegades queia alguna garrotada fora de lloc i malmetia el cap d’algun innocent que estava ben segur que encara que li tornessin a badar no n’eixiria cap peça de dos.4 I no es cregui ningú que aqueixes sorts se fessin ordenadament; allí tothom era amo, lo qual vol dir que no s’entenien; la gent dels balcons guiaven amb los seus crits al que volia rompre l’olla; això feia que algun cop lo noi, que per instint anava ben guiat, amb tantes advertències perdés l’esma i quan se pensava tenir-ho afinat engegava la garrotada que no es detenia fins a terra; es treia el mocador dels ulls, i tot sufocat buscava l’olla per a veure de quants gruixos l’havia errada i generalment quan més a la vora la tenien era darrere l’esquena. Aquestes bromes dels veïns dels pisos ocasionaven algun disgust, perquè els pares se dolien del ridícul més que els seus fills, i de baix a dalt del carrer se canviaven unes franqueses i unes llatinades que, si no es deien xerraires i tafaners directament, s’ho venien a dir en comú, i d’aqueix modo encara en resultaven més, d’agraviats. Emili Vilanova

1

Explica quin és el costum o la tradició narrat en aquesta escena barcelonina d’Emili Vilanova i indica els diferents elements de l’acció.

2

Traça una caracterització dels diferents personatges que hi intervenen. Digues si hi predominen els individuals o els col·lectius i si tenen una personalitat marcada o bé fan el paper típic que els correspon en cada cas. Relaciona l’anàlisi dels personatges amb l’estil costumista.

3

Fes una llista dels trets lingüístics que situen el text en l’òrbita del costumisme.

1 badoquera: canya esquerdada en un extrem a manera d’embut i que serveix per collir figues o una altra fruita, o bé per al joc exposat 2 a la barreja: a la brega 3 sort: joc 4 peça de dos: moneda de dos rals

Llengua catalana i literatura 1 29

COMENTARIS DE TEXT Martí Genís i Aguilar

BAT

JULITA El senyor Serapi, metge i pare de Julita, l’ha trobada a la intempèrie, sota una calamarsada, blanca, amb els ulls esbatanats i tremolant tota ella. A continuació podem llegir uns fragments en què el narrador descriu la figura de la protagonista a partir d’aquest episodi. Era la germana petita, l’estimada de casa, la nina dels ulls del senyor Serapi, que vivia dels petonets de tots, com una margarideta blanca enmig d’un ram, que arreplega alenades de flaire de totes les altres flors més virolades que l’enrotllen. De geni dolç 5 i pacífic, era sa constitució la sensibilitat, i mansuetud son caràcter: un goig o un sofriment cremava sempre en son pit tendre que no va glatir d’en tota sa vida per un sentiment miserable de vanitat femenina. La vida no cercolava1 per son ser amb la força i calor que a sos germans animava. Ells, de robusta natura10 lesa, d’esperit valent i salut envejable, sentien en son dins la sang bellugar-se llesta i el cor bategar enèrgic, i ella, flonja com un lliri d’aigua, transparentava ses venes en les mans i polsos, blaves i apagades, dessota el tel finíssim de la blanca pell. [...]

1

Fes una llista dels trets que caracteritzen físicament Julita i una altra amb les seves qualitats psicològiques. Explica quina relació hi ha entre tots dos aspectes en aquest fragment i com es relacionen amb l’estètica romàntica.

2

Busca exemples en el text de les figures retòriques següents i explica què destaquen en cada cas:

1

La Julita era una d’aqueixes criatures delicades, superiors al 15 comú de la gent, que no viuen; que, com si fossen de la nostra raça, ni en participen, ni comprenen les misèries humanes, i que si el vent de les passions les arriba a tocar, les mata. Viuria un lliri que sempre el ventés la tramuntana? Què fa una coloma blanca tancada a una atmosfera de gas vital? S’alegra, vola, canta, 20 es belluga, les plomes se li estarrufen, la vida li sobra... i els pulmons se li cremen, i aquell aire que amb tant de plaer respira, l’afoga.2 L’aire del món també és massa fort per a la dèbil Julita. Totes les seves facultats se despleguen amb més energia que en l’altra 25 gent; aqueixa sensibilitat extraordinària li gasta la vida i li desarrolla una activitat nerviosa que serà més irritable com més ella es debiliti, com més blanca es torni. Veus aquí els símptomes, lo que ha descobert l’ull experimentat del facultatiu i el cor gelós del pare, al veure-la amb l’ànima adormida, fora de la terra, por30 tada per la seva encesa imaginació a l’èxtasi dels fenòmens atmosfèrics, que sobre naturaleses com la seva tenen tanta influència, que les alela3 com les serps als ocellets.

– comparació – epítet – metàfora – interrogació retòrica 3

Posa en relació l’argument de la novel·la Julita, que tens resumit a continuació, amb l’estètica romàntica:

Julita es veu afectada per una greu malaltia que no millora, en gran part perquè Carles, el metge que la tracta, no correspon al seu sentiment amorós. Les crisis nervioses més greus es produeixen en moments de tempesta i l’aboquen, al final de l’obra, a caure en un abisme.

Martí Genís i Aguilar

1 cercolar: circular 2 afogar: abrusar, ofegar 3 alelar: atordir, pertorbar els sentits

Llengua catalana i literatura 1 30

COMENTARIS DE TEXT Narcís Oller

BAT

L’ESCANYAPOBRES

1

Explica des de quin punt de vista Narcís Oller presenta el fet històric de l’arribada del ferrocarril a Pratbell, un nucli habitat representatiu del camp català, i quina és la valoració que en fa.

2

Busca informació sobre els corrents migratoris a l’interior de Catalunya durant el segle XIX. Després, digues si l’afirmació següent, que Oller posa en boca del notari Xirinac, és certa històricament parlant:

L’Oleguer, anomenat per la gent del poble l’Escanyapobres, i el notari Xirinac comenten els canvis que s’han produït arran de l’arribada del ferrocarril a la vila de Pratbell. 1

5

10

15

20

25

El carril, aquell carril tan desitjat, que, a so de campanes i terrabastall de músiques, el 15 de juny del 65 s’inaugurà a Pratbell, acabà arreu amb els antics mercats. Les feixugues galeres de l’Urgell i d’Aragó no hi comparegueren més; el bestiar de Verdú tampoc; els bladers1 hagueren de tancar els magatzems; els ramblers2 emigraren; aquell brogit d’invasions forasteres no trencà ja periòdicament el repòs dels carrers de Pratbell. Un somni etern semblà apoderar-se de la vila, el somni que pesa damunt les poblacions pageses. Enmig d’aquella quietud, ressonava amb certa tristesa l’espinguet potent de la locomotora, crit d’alerta d’una nova civilització sorollosa i atrafegada. Llavors l’estació s’animava un xic; els veïns del raval guaitaven per les finestres; els pocs pagesos escampats per la plana com figuretes perdudes, es redreçaven i restaven embadalits, les mans plegades damunt l’eina de treball. De sota terra, del túnel de Malgual, apareixia, embolcallat en fum, el tren, indecís, negre, empetitit com joguina de fira per la distància i la magnitud de les muntanyes que li servien de fons. Ell corria, corria, i solament imposant-li fites coneixia l’espectador que guanyava camí. Però, així i tot, duia en si certa majestat, tot d’una atractívola i imponent, que obligava a mirar-lo. [...] —Aquí ho tenen: ja ho veieu, Oleguer —deia una tarda, el notari Xirinac, pel camí de l’estació, quan encara brunzia en l’espai l’esgarip del tren de càrrega que s’allunyava via amunt—. I tan criticats com vàrem ser per no contribuir a les festes! —Sempre me n’he rigut. El notari aturà el pas, i, apuntant amb la mangala3 vers la via, afegí sentenciosament:

30

35

“la tendència de la civilització nova és de concentració”

3

Explica què és un “mas robat” i relaciona aquest concepte amb el sentit general del fragment.

4

Fes una llista dels elements realistes que trobis en aquest passatge, tant pel que fa al tema de fons com a l’estil.

—Sempre el peix gros es menja el xic. Això és pesta per als pobles. Teniu-ho per màxima: sempre el peix gros es menja el xic... A on va, aquest tren? A atipar les ciutats grans!... Què creix, avui? Les ciutats grans... Veieu créixer cap vila, cap llogaret? No: sempre el peix gros es menja el xic. Ben aviat això serà un mas robat. La tendència de la civilització nova és de concentració. Ja ho heu vist: dels vostres companys, qui no se n’ha anat al cel se n’ha anat a Barcelona. Narcís Oller

1 blader: comerciant de blat 2 rambler: firaire de bestiar 3 mangala: bastó

Llengua catalana i literatura 1 31

COMENTARIS DE TEXT Narcís Oller

BAT

LA BOGERIA

1

Resumeix els arguments que aporta el metge Giberga per defensar que en Daniel Serrallonga és un malalt mental i relaciona’ls amb les bases teòriques del naturalisme.

2

Explica la reacció dels interlocutors, especialment la de l’Armengol. Què representen els seus arguments amb relació a la teoria naturalista?

3

Comenta l’afirmació següent mitjançant una argumentació que inclogui citacions del text que has llegit:

En Daniel Serrallonga havia avisat el doctor perquè darrerament es trobava afectat d’un mal de cap terrible. Quan aquest li recomana aire pur i distracció, en Daniel s’enfurisma i el vol fer fora tot llançant insults i improperis. En Giberga, fill del doctor i metge al seu torn, explica el cas als seus amics. 1

5

10

15

20

—Fora d’ell, al món, no hi havia res de pur, d’intel·ligent ni d’honrat; la societat en massa era un munt de fems, indigne que ell li dediqués una mirada... Per aquell camí va seguir encara bona estona, abusant de la paciència del meu pare, que se sentia travat per una amistat antiga i per aquella abnegació peculiar de la nostra classe que ens és tan poc reconeguda; fins que, arribada la sedació,1 amb el cansament físic li va lligar la llengua i el va fer caure, altra vegada aclaparat, a la cadira. Llavors, el meu pare, com qui enfonsa amb suavitat un bisturí per arribar a un filet nerviós sense malmetre’l, va acudir a records de sentiment, exposats amb la major dolçor, per tocar la fibra de sensibilitat moral que quedés viva encara en aquell ser. Era un procediment tan ben indicat com qualsevol altre. La rauxa havia estat leve, i va semblar que el meu pare havia encertat. [...] Sortosament la boirada no ho cobria tot encara: quedava una escletxa oberta, per on va penetrar un raig de llum. En Serrallonga va rompre el plor, i va quedar avassallat2 al metge. Els bromuros, les dutxes, l’alimentació i el camp van allunyar la tempestat.

El tema de debat entre el metge Giberga, l’Armengol i el narrador és el determinisme, és a dir, una de les bases teòriques del naturalisme. Això demostra que Narcís Oller no accepta cegament les idees d’Émile Zola, sinó que les recull i en presenta una visió crítica.

—Però i què creus que tornarà? —preguntà, condolit,3 l’Armengol. —Indefectiblement. Un dia o altre ha de caure: no ho dubteu. —Oh! Hi ha casos... —em vaig atrevir a objectar, referint-me a neurastènics curats que jo recordava.

25

30

35

40

—Desenganya’t: no hi ha paritat. El cas d’en Daniel no és neurastènia pròpiament dita, com pensaven el meu pare i tots els metges antiquats, sinó de vesània4 hereditària: la du ja de naixença. Sa mare va ser una histèrica, son pare va presentar tals anomalies de raó, que (ja ho us vaig dir), per a mi, va morir boig. Quin podia ser el fruit d’aquest matrimoni? L’atavisme5 és una causa predisposant indiscutible. L’etiologia6 de les malalties mentals l’assenyala com una de les infal·libles. Què més? Té una germana epilèptica. La conducta de l’altra, de l’Adela, amb les seves exaltacions eròtiques, no és la d’una persona desequilibrada? A ell, a en Daniel, quan l’heu vist conduir-se com un home sa? —Home —oposà encara l’Armengol:— en Daniel ha passat llargues temporades sense fer cap disbarat. Quantes famílies no tenen algun epilèptic o algun plaga7 sense que cap dels seus individus, per això, acabi boig? Si vols que et sigui franc, crec que en aquesta matèria els metges extremeu un xic massa. Narcís Oller

1 2 3 4 5

sedació: acció sedant o calmant avassallat: rendit condolit: adolorit vesània: demència atavisme: aparició d’un tret patològic compartit amb un avantpassat 6 etiologia: estudi de les causes 7 plaga: persona que fa broma de tot

Llengua catalana i literatura 1 32

COMENTARIS DE TEXT Jacint Verdaguer

AL MÓN En el poemari Flors del Calvari de Jacint Verdaguer, escrit entre el 1893 i el 1896, hi ha aquesta composició adreçada Al món en el moment del desterrament del poeta al santuari osonenc de la Gleva. Tot i el dramatisme de la situació, la serenitat del creient hi traspua en cada vers. Quina cosa és aquest món? Presó dels amadors i fruïdors del meu Amat.

BAT 1

Informa’t sobre la circumstància biogràfica que hi ha en el rerefons d’aquesta composició i explica-la fent servir referències del poema.

2

Explica quina al·lusió religiosa conté el títol del recull Flors del Calvari.

3

Justifica sobre quina de les figures retòriques següents és construït el poema:

R. Llull

1

5

En tos palaus mon esperit hi plora, no nasquí per cantar en gàbia d’or; de tes ciutats cuita a llençar-me fora; lo bon Jesús m’acollirà en son cor.

Si et faig nosa en la vall, tindré la serra: 10 més enfora em voldries desterrar? Si m’arribes a traure de ma terra, me resta el cel encara per volar. Jacint Verdaguer

– al·legoria

– antítesi

Explica quina relació hi ha entre el verset de Ramon Llull, extret del Llibre d’Amic e Amat, i el poema de Verdaguer.

5

Llegeix atentament aquest passatge d’En defensa pròpia i escriu un comentari que el relacioni amb el poema que has llegit. 1

5

10

1 encants: mercat de vell 2 cítara: instrument de corda 15

20

El santuari de la Mare de Déu de la Gleva.

– hipèrbole

4

1

Tot lo que tinc en tos encants pots vendre; no m’enduc res del teu bagatge trist; de trobador la cítara2 em pots prendre; no em prendràs, no, la Creu de Jesucrist.

– repetició

25

Arribant a Vic, lo senyor bisbe me deixà, amb certa llibertat, volar i prendre per estada l’arbre que volgués. Jo de son palau volí a casa de mos pares, i, no tenint-hi ja ni pares ni germans, me’n volí a l’ermita de ma dolça mare, la de tots i que no s’ha de morir, la Verge Maria de la Gleva. Difícilment pot trobar-se estada més bonica i millor per un poeta, i sobretot per un poeta sacerdot i vigatà, que aquest santuari. Està bellament assegut en un montícul a la vora del Ter, que com una ampla falç de plata llueix a ses plantes; a mà dreta té el verdós Montseny, i a mà esquerra el Pirineu, gairebé tot l’any blanquinós de neu, i davant una serra més humil que lliga l’un amb l’altre, fent de muralla de verdor a la Plana. Més ençà veia el meu poble i los camps que, en ma adolescència, jo havia regat amb la suor de mon front. En l’ermita hi trobava l’afecte de dos amics sacerdots; un petit col·legi de nois, que eren ensems l’escolania del temple; falcies i roquerols que feien lo niu sobre ma finestra, i vols de poesies que feien niu, com lo meu cor, a les plantes de la sagrada imatge. [...] Per aixecar mos himnes a Déu, que per això m’ha donada, encara que humil, l’arpa de la poesia, no cal emparedar-me: “Més val ser aucell de bosc que de gàbia.” Jacint Verdaguer

Llengua catalana i literatura 1 33

COMENTARIS DE TEXT Àngel Guimerà

ESCENA XI

MAR I CEL Després de patir un abordatge, Blanca està captiva amb els seus en un vaixell corsari. Enamorada de Saïd, al qual en un primer moment va voler apunyalar, viu amb desesperació la rebel·lió dels seus companys i vol ajudar Saïd a fugir. Les escenes següents pertanyen al desenllaç d’aquesta tragèdia.

BAT

1

5

10

15

20

25

30

35

BLANCA (rompent en plor): Aneu per caritat! SAÏD: Vaixell que fores mon orgull de tants jorns, gàbia de feres on mon ser embrutit se corsecava, sigues avui lo temple d’esta dona! BLANCA: Déu meu! Me fa morir! SAÏD: Va, doncs! BLANCA: Ah! SAÏD: Blanca... la vostra mà... BLANCA: Saïd! SAÏD (besant-la): La que volia matar-me i m’ha salvat! BLANCA: És vostra, vostra! SAÏD: Llenceu al mar aqueix punyal: m’esglaia tenint-lo vós. BLANCA (lo llença per la finestra): Ja està. Fugiu! SAÏD: M’arrenca la vida! BLANCA: Tornareu?... SAÏD: Sí: jo us ho juro! Fins vindrà, si morís, lo meu cadavre! BLANCA: Adéu! SAÏD: Ja prou! BLANCA: Crideu-me de la terra, del mar, del paradís o de l’abisme, jo us respondré seguint-vos, que só vostra! (Se sent lleuger remor dalt de l’escala. Al sentir lo soroll s’han separat de pressa.) SAÏD (des de la finestra, en veu baixa): A demà! BLANCA (també molt baix): Adéu! SAÏD: Blanca! (SAÏD torna ràpidament al costat de BLANCA i la besa en la boca.)

40

BLANCA: SAÏD:

Saïd! Ah, Blanca!

(SAÏD va altre cop a la finestra.)

Llengua catalana i literatura 1 34

COMENTARIS DE TEXT Àngel Guimerà

BAT

ESCENA XII BLANCA, SAÏD, CARLES, després FERRAN, JOANOT, GUILLEM, ROC, soldats i mariners. SAÏD ha agafat la corda, i es troba de part de fora. CARLES ha baixat un graó i s’atura. 45

50

55

CARLES: On és lo vil! BLANCA (a SAÏD): Ja tornen! Ah! De pressa! CARLES: Morirà. (Ix la lluna, que il·lumina de ple a SAÏD, qui ha baixat fins a genolls.) El pare! BLANCA: CARLES: Ah! Fuig!

1

Justifica la pertinença d’aquesta escena al gènere tràgic a partir de l’anàlisi d’elements com el tema, els personatges, el llenguatge i l’acció.

2

Compara el desenllaç d’aquesta tragèdia amb el de Lucrècia, de Joan Ramis.

(CARLES baixa altre graó i dispara sobre SAÏD al moment en què BLANCA, coneixent la intenció de son pare, d’un salt se posa al davant de SAÏD, per resguardar-lo amb son cos, rebent la bala i vacil·lant ferida.) Jo et mato!

60

65

70

BLANCA: Ah! SAÏD (ha tornat a pujar i la rep en sos braços, privant-la de caure a terra, no deixant-la ja fins que abraçats desapareixen): L’heu ferida an ella! BLANCA: Pare! CARLES: Filla! FERRAN (apareixent dalt de l’escala, seguit de JOANOT, GUILLEM, ROC, mariners i soldats): Què heu fet!... SAÏD (amb desesperació): L’abandoneu? La prenc! És meva! Morim plegats, ma esposa! Abraça’m! CARLES (arribant al mig de l’escena seguit de tothom): Filla! SAÏD: Al mar! BLANCA: Al cel! (Se llencen al mar abraçats. CARLES ha caigut al mig de l’escena de genolls.)

75

CARLES: Oh Déu! FERRAN (corrent per la finestra): (Tornant al mig de l’escena.)

A fons! Ni rastre!

TELÓ RÀPID

Àngel Guimerà, Mar i Cel.

Llengua catalana i literatura 1 35

COMENTARIS DE TEXT Prudenci Bertrana

BAT

JOSAFAT Josafat és un pastor rústec que no pot seguir la carrera eclesiàstica a causa de la seva poca formació i a qui s’encarrega la tasca de campaner. Dins mateix de l’església, entra en contacte amb Fineta, una prostituta amb qui comença una relació amorosa progressivament dominada per la perversió i la brutalitat. 1

5

10

15

20

25

30

—Vols que em quedi, Josafat? —li digué un capvespre ple de calda. El campaner es posà un xic anguniós. —Tota la nit? —Tota. I el mirà d’una manera com fent-li ofrena de cosa infinitament agradosa que ell encara no havia somniat. El campaner abaixà la testa amb resignació. Anaren a la seva cambra; però, per a no passar pel trifori1 i no temptar Déu, començaren un pelegrinatge fantàstic per les rampes de les teulades, fins a trobar la torre de les sagnants despulles, per la qual davallaren al terrat, enclòs entre els dos esperons, i s’endinsaren en la isolada cambra sense orejar, que pudia a salvatgina.2 Fineta, mentrestant, gaudí de tots els terrors i totes les esgarrifances: sentí el xisclar de les òlibes; pressentí l’abís que la xuclava; les aus nocturnes, arran del seu cap, passaren lentes, movent llurs ales silencioses; sota els seus peus naixien cruiximents misteriosos; sonoritats adormides despertaren al retruny de les seves petjades; fosforescències macàbriques aparegueren a baix el precipici, allí on la humitat consumia residus orgànics. I quan Josafat, segur que la llum no podia ésser vista, encengué el cap d’atxa, que mai no deixava, basardes noves vingueren perseguint Fineta, i avant, i arrera, i de per tots indrets, la gruixa de tenebres, que la llum no podia esvair, la suggestionava; feia veure fantasmes, li feia sentir gemecs, que li atapeïen la gorja de xiscles histèrics, i que retenia per no causar enuig al campaner. La paüra3 matisà aquella nit d’amor. El “xut” de les òlibes, els besllums fosforescents dels estels, que entraven per l’enorme tatxa de la muralla, donant als objectes aparences espectrals; l’enigmàtic silenci que alenava a les orelles; el veïnatge de tantes buidors tenebroses, l’isolament d’aquella habitació, suspesa com un niu de miloques4 sobre el precipici reblert de fosca, tenien desvetllada Fineta.

1

Busca qualificatius que descriguin l’ambient i la situació dels personatges i justifica la tria amb citacions del text.

2

Fes una llista dels elements premonitoris d’un desenllaç tràgic.

3

Tria l’afirmació més ajustada a la realitat segons el que has après a propòsit de Josafat de Prudenci Bertrana:

a Josafat planteja el conflicte entre l’art sublim i la vida grisa de la burgesia. b Josafat narra una història de conflicte entre una determinada personalitat individual i la societat en què es mou. c Josafat es proposa i aconsegueix la regeneració moral dels protagonistes a través de la paraula.

Prudenci Bertrana

1 trifori: tribuna interior d’una església, formada per finestres de tres obertures separades per columnes 2 salvatgina: bèstia que viu al bosc, especialment les que se solen caçar 3 paüra: gran por 4 miloques: mena de mussols

Llengua catalana i literatura 1 36

COMENTARIS DE TEXT Carles Soldevila

BAT

FANNY Fanny és una noia d’una família burgesa arruïnada que ha de treballar al Paral·lel com a ballarina. D’entre tots els seus admiradors, Jordi esdevé algú molt especial per a ella. Aquest fet i la seva ascensió professional provoquen l’enveja d’Elvira, la seva companya i amiga, que fa córrer una greu calúmnia sobre Fanny: està afectada per la sífilis. Jordi se n’aparta fins que ella en descobreix el motiu. Tot i que pot explicar-li la veritat, Fanny pren la determinació de suïcidar-se. Aquell mateix vespre, Jordi es presenta a la sortida del teatre.

Tota la vida, ben mirat, m’apareix com un camí per a arribar en aquest tombant decisiu. La ruïna del papà, la seva mort, la meva entrada al teatre, el viatge de la mamà a Buenos 5 Aires, fins aquest piset deshabitat que sembla talment que ens esperava amb un posat de còmplice... Tot sembla que s’hagi lligat per produir aquest desenllaç. No sé si estava escrit... Em costa de ser fatalista en aquests 10 moments; fins no em repugna d’imaginar que jo mateixa o, més ben dit, una altra que jo no conec prou bé, que no depèn ben bé de mi, que va una mica a la seva, ha fet alguna maniobra per llançar-me als braços de Jordi... 15 No ho he cercat deliberadament, no. Això, no. Ho juraria. Però em sento massa feliç i fins amb una mena d’aplom... És inexplicable. Sóc una altra dona. I no és pas que hagi cregut els grans juraments de Jordi, parlant-me a l’ore20 lla, pocs minuts abans d’adormir-nos... Ha estat gentil. No tinc cap experiència, i totes les vegades que aquella pocavergonya d’Elvira ha volgut instruir-me he refusat amb energia o he procurat desviar la conversa. Però tinc la 25 seguretat que, enmig de tanta follia i de tant deliri, Jordi s’ha comportat gentilment... “El que m’has donat només té un preu, Fanny: ens casarem.” Ah, boig! Casar-nos!... Mai. Encara que el teu heroic propòsit fos durador 30 i no un llampec entre dues besades, jo no tindria coratge per a tornar a afegir-me a una societat que ja m’ha suprimit de les seves llistes i que de debò mai no tornaria a admetrem’hi. Fóra un disbarat. Ens n’hauríem de 35 penedir tota la vida. D’ençà que va morir el papà, he anat saltant d’una a una totes les barreres... Hop!... hop!... hop!... No puc recular! No vull reprendre els prejudicis que, si us plau per força, he hagut d’escampar pel camí. 40 [...] Tal vegada quan despertis i em trobis tota arraulida contra teu, tan nua, tan teva, insistiràs amb la mateixa vehemència, i a còpia de 1

45

50

55

besades em voldràs encomanar el teu optimisme... Però no ho aconseguiràs. Això, no. Totes les forces del meu esperit sembla que em posin en guàrdia davant aquest parany llaminer. Sóc una criatura que deu haver d’aprendre moltes coses encara, però n’hi ha una que ja sé de cor: no ens hem de casar! No, Jordi, no. Has aconseguit reconciliar-me amb la vida... [...] No em suïcidaré. Ho veig clar... No em suïcidaré. Faig malbé un efecte dramàtic i privo el món d’un minut d’emoció... Era tan bonic aquest desenllaç, en plena joventut, en el començament d’una carrera de gran espectacle!... [...] Una nit d’amor!... He viscut una nit d’amor! No tinc cap decepció, no em penedeixo de res... Carles Soldevila

Llengua catalana i literatura 1 37

COMENTARIS DE TEXT Carles Soldevila

BAT

1

Justifica, amb citacions del text, que Fanny pertany a la novel·la de temàtica psicològica.

7

Explica què aporta l’hipocorístic Fanny respecte al nom propi Estefania i posa’l en relació amb l’ús de les formes papà i mamà.

2

Defineix la tècnica narrativa del monòleg interior i explica-la amb citacions del text relatives als aspectes següents:

8

Redacta un comentari de text que s’ajusti a aquest esquema:

– alternança de persones gramaticals – enunciats no oracionals (interjeccions, expressions exclamatives, fragments el·líptics, frases nominals) – signes de puntuació – repeticions

3

Determina en quins moments Fanny es dirigeix a Jordi i en quins altres s’adreça a la seva mateixa consciència. Explica com s’aprecia aquest matís.

– Introducció: la represa de la novel·la, la temàtica psicològica i Fanny de Carles Soldevila. – Desenvolupament: a La tècnica del monòleg interior i la construcció del personatge. b Moralitat i literatura en l’actitud del personatge. – Conclusió: la renovació temàtica i estètica del gènere novel·lístic.

Digues quin significat té aquesta alternança.

4

Fes un inventari dels elements que podien causar escàndol per la moral burgesa de l’època.

5

Valora l’actitud de Fanny en aquest moment de desenllaç tenint en compte o desestimant, de manera argumentada, cadascun dels paràmetres següents:

– Fatalitat – Voluntat – Casualitat – Necessitat – Enamorament – Moralitat

6

Fes una llista de les expressions més elaborades des del punt de vista literari que fa servir Fanny en aquest fragment i explica quin efecte produeixen en el conjunt.

Llengua catalana i literatura 1 38

COMENTARIS DE TEXT Guerau de Liost

BAT

ODA A LA MASOVERA La secció de poemes de La muntanya d’ametistes (1908) que Guerau de Liost dedica a cantar l’element humà de la muntanya s’obre amb una Oda a la masovera, que consta de dues parts. La primera se centra en aquest personatge, i la segona, que reproduïm aquí, en la seva fillada abundant. 1

1

Descriu el tipus de família evocada en el poema de Guerau de Liost. Justifica els qualificatius que facis servir amb citacions del text que els il·lustrin.

2

Analitza la mètrica d’aquesta composició i valora si s’adiu al to expositiu que la caracteritza.

3

Tria tres figures retòriques i digues la funció que tenen en el conjunt del poema.

4

Explica quina contradicció hi ha entre la constatació de la pèrdua de dues vides i l’interrogant final i la manera com es resol en el fons.

Són onze ja els vailets i quatre són les mosses. Ells són escardalencs. Elles són totes rosses. La mare en cada part no sembla filla d’Eva: tres dies fa només de llit i al quart se lleva.

5

L’hereu1 és un atleta més corpulent que el pare. La gran sembla germana segona de la mare. Dos fadristerns2 bessons se cuiden de les terres. Un altre és el pastor qui tresca per les serres. Hi ha dues noies més qui van a la costura

10

i fan de porcairoles i creixen de cintura i són les mainaderes qui aguanten la quitxalla i pel bressol adoben les màrfegues de palla i amb bruc i ginesteres, abans de la batuda, escombren l’era càlida, i porten la beguda

15

als homes qui les garbes carreguen, a la feixa. I encara en vénen d’altres d’una faisó mateixa. La cuina és enllosada amb rierencs3 i moles:4 pels reguerols5 hi juguen quatre marrecs a boles. Quan surten de la cort les vaques gegantines,

20

corre un menut darrere, fent esses i tentines, i amb una perxa atura cada ambulant muntanya, submisament creienta a l’esperó de canya. Els més petits, descalços, trepitgen rocs i brossa. Tenen els ulls mig clucs de carn, la boca grossa.

25

I mengen, amb els plats sobre el llindar, la coca, les trumfes, l’escudella... Talment a frec de boca, el famolenc canic els pren una mossada de pa moresc, i ells resten bocabadats. Irada, els renya la germana més gran, encar petita.

30

D’aquesta gran cadena de vides, infinita, només n’hi falten dues. S’obriren, dissortades, al sol canicular, i foren assolades. Encara no sabien l’oculta llet materna. Les sopes i les cabres els foren dida eterna.

35

Són onze ja de bruns i quatre ja de rosses: els altres qui vindran, seran vailets o mosses? Guerau de Liost, La muntanya d’ametistes.

1 hereu: fill primer, amb dret a heretar la casa 2 fadristerns: fill segon i següents 3 rierencs: còdols de riera 4 moles: pedres circulars i planes 5 reguerols: solcs estrets per on passa l’aigua

Llengua catalana i literatura 1 39

COMENTARIS DE TEXT Josep Carner

BAT

NABÍ El cant quart dels deu que formen Nabí (1941) va ser publicat tres anys abans del conjunt d’aquest poema narratiu amb el títol Càntic de Jonàs dins de la balena. Al·ludeix a la narració bíblica en què el profeta Jonàs, després de desobeir Jahvè de predicar a la ciutat de Nínive, és llençat al mar per la tripulació del vaixell en què fuig i, seguidament, és acollit en el ventre d’un gros peix per voluntat de Jahvè. Jonàs recupera la fe en Jahvè i, un cop vomitat pel peix a la platja, compleix el deure de predicar a Nínive.

1

5

10

15

20

1

Llegeix el llibre bíblic de Jonàs i digues a quins dels quaranta-vuit versicles que el formen estan referits aquests versos de Josep Carner.

2

Explica el significat de cada una de les expressions següents:

CANT IV Ni el pèlag1 que s’abissa2 ni el vent ja no em fan nosa. Mon seny en la fosca reneix. Ja só dins una gola més negra, millor closa; i crec, dins el ventre d’un peix.

Mon seny en la fosca reneix. crec, dins el ventre d’un peix.

S’han esvaït, d’una bocada a l’embranzida, ma petitesa, mon esglai. Re no em distreu, dubte no m’heu,3 desig no em crida: Déu és el meu únic espai.

Déu és el meu únic espai. Déu juga. Déu ens tira lluny i mai no ens llença.

Vaig, d’una empenta, sota la rel de les muntanyes o só llençat, d’un cop rabent, a l’aigua soma:4 allí va dibuixant llivanyes5 l’estel en l’escata batent.

3

Explica les comparacions del protagonista amb Noè, Moisès i un nonat.

Déu juga. Déu ens tira lluny i mai no ens llença. Canto son nom amb veu igual, 6 orb, doblegat, com esperant una naixença dins la cavorca7 sepulcral.

4

Interpreta l’anticipació que, en els dos últims versos, Carner posa en boca del profeta Jonàs.

Al manament de Déu neguí les meves passes. —Qui et fos —vaig dir-li— inconegut!—. Per’xò són en les ones, car elles, jamai lasses,8 de fer i refer tenen virtut. Ell en l’abís de tot sement9 mon cos embarca perquè hi reneixi per a Ell. I jo hi só refiat com Noè en la seva Arca i Moisès en el cistell.

25

30

Oh lassos peus, oh mes cansades vagaries, no m’haveu dat sinó dolors. Sense l’angoixa ni la càrrega dels dies com el nonat sóc a redós. I si el meu seny es priva de signes il·lusoris, dins l’impossible visc ardit. I un dia, en llur follia, els savis hiperboris10 diran que aquest peix no ha existit. Josep Carner

1 pèlag: mar 2 abissar-se: enfonsar-se en un abisme 3 no m’heu: no em posseeix 4 soma: superficial 5 llivanyes: fissures 6 orb: cec 7 cavorca: cova, caverna 8 jamai lasses: mai cansades 9 sement: llavor 10 hiperboris: de l’extrem septentrional

Llengua catalana i literatura 1 40

COMENTARIS DE TEXT Carles Riba

BAT 1

Digues quin és l’objecte central de la primera estrofa i explica quins elements del passat recent són evocats.

2

Explica les actituds del poeta i de la dona estimada en la segona estrofa i posa-les en relació.

3

Explica, a partir dels mots “somni” i “pensament”, però sense limitar-t’hi, quina evolució experimenten els dos protagonistes de l’escena amorosa en la tercera estrofa.

4

Fes una breu interpretació del conjunt d’aquest poema.

5

Tria algunes imatges o símbols que et permetin situar aquesta composició en l’estètica postsimbolista.

SEGON LLIBRE D’ESTANCES El segon llibre d’Estances és format per dues parts de vint poemes cadascuna. El primer poema de la segona part, escrita entre el 1929 i el 1930, fa referència a la visió, per part del poeta, de la dona nua després de l’acompliment amorós. 21 Nu en repòs: després de l’amor 1

5

Ara és sola entre el foc de tes roses secretes i l’atònita1 llum la nua blancor —ah, les divines desfetes, en ta blancor, del tacte que a exhaurir-la es consum, las de tantes delícies tretes!

10

Mos ulls són un silenci esclau del teu repòs, i els fats2 s’inclinen, mentre l’ànima, en tu, es reprèn i somia el seu cos, el teu cos! i el retroba feliç entorn del ventre pur —emanat talment del goig que s’hi és clos.

15

Ordre ingenu de flor! Pels seus pètals divagues al grat del somni lent; que records en la tendra massa encara embriagues, tu amb tu —oh! que ets tan present, i el pensament ja te m’allunya en miratges vagues! Carles Riba

1 atònita: estupefacta, meravellada 2 fats: destins

Llengua catalana i literatura 1 41

COMENTARIS DE TEXT Josep Pla

BAT MADRID: COMPARACIONS

Aquest és el títol d’un dels fulls de principis de juny del dietari que Josep Pla va escriure sobre la ciutat de Madrid l’any 1921. Els fragments següents pertanyen a la versió definitiva, que va aparèixer en les Obres completes l’any 1966.

1

5

10

15

20

25

30

35

40

45

50

He pogut assistir, en el curs de la meva vida, a diverses apassionades discussions i comparacions entre Barcelona i Madrid, però mai no he arribat a comprendre què vol la gent discutint aquestes coses. No hi ha res més absurd, en efecte, que comparar dues grans ciutats amb l’intent de treure’n conseqüències. Totes les ciutats, a la nostra època, tendeixen a esdevenir iguals, però avui l’arquitectura, més que una conseqüència del gust i de l’art particular d’un poble, és una conseqüència de fórmules escolars, i aquestes fórmules són a totes les escoles aproximadament iguals. Les úniques diferències provenen de l’adaptació d’aquestes fórmules a condicions climàtiques, econòmiques i socials diverses... i encara! El nostre país, assolellat i africà, és ple de teulats de vessant agut i de xalets helvètics crispats i gebrats. Quan les cases, a Catalunya, les feien els mestres de casa, amb un gust, un sentit comú i una gràcia que els graduats de l’Escola d’Arquitectura encara no han superat, de xalet suís no se’n construïa cap. No es poden presentar les grans ciutats modernes com a construccions definitivament típiques. Totes tenen semblances acusades, sobretot en els països, com és ara en aquesta península, en què no hi ha hagut mai més que una arquitectura de reflex i unes formes importades. És ara, en el curs d’aquesta generació, que alguns arquitectes de Barcelona s’han fixat en les construccions populars i rurals del país i n’han tret algunes conseqüències positives. Ara, aquesta curiositat, si no és ben entesa i és mal digerida, farà molt de mal. En general, potser es podria afirmar que l’arquitectura ha estat a la Península la forma de la sensibilitat més estrangeritzada. De tota manera, entre Barcelona i Madrid hi ha diferències extraordinàries. Venint de Barcelona, el que sorprèn més de Madrid és trobar-se amb una ciutat de quatre dies, sense cap vestigi antic, sense arrels en el passat profund. Madrid data realment de Felip II; en canvi, Barcelona, enfonsa les seves arrels en un passat fabulós i llunyà. El trasllat de la capital dels Àustries de Valladolid a Madrid destruí, probablement, els vestigis més importants que hauria pogut tenir aquesta ciutat: destruí els vestigis de la Moreria. És molt possible que convisquessin en el seu espai, durant segles, un barri moro i un barri cristià. El que vull dir és que Madrid passà en molt pocs anys de les formes del duar1 musulmà a les formes del post-Renaixement dels Àustries, o sia del barroc explícit i clar. Els Àustries de Madrid, en tant que emanació de la política dels Habsburg de Viena, reberen la projecció dels estils italians, que Viena adoptà. Barcelona tingué un altre procés, molt menys afectat per la guerra i la política –molt més social. Encara hi ha una altra diferència considerable: Barcelona ha estat una ciutat comercial de vora mar. Madrid ha estat una ciutat cortesana i burocràtica, basada en el feudalisme

Llengua catalana i literatura 1 42

COMENTARIS DE TEXT Josep Pla

55

agrari, posada a mitja muntanya. Determinats conjunts de Madrid, a conseqüència de la presència de les dues famílies europees més importants de l’època moderna –els Habsburg i els Borbó–, tenen una distinció i una cal·ligrafia indubtable. Barcelona, en canvi, és una cosa més sòlida, més granulada,2 més repatània.3 A Madrid, si ho voleu, hi ha més to i més filigrana. A Barcelona hi ha més tradició, més solidesa i unes altres formes de gràcia. Josep Pla, Madrid, 1921. Un dietari.

1 duar: conjunt de tendes i cabanes que serveix de campament, generalment de nòmades 2 granulada: formada per grans o grànuls 3 repatània: que es manté ferma en un hàbit, costum, opinió, sense fer cas de les indicacions en sentit contrari

BAT

1

Distingeix en el text dues parts, la que desenvolupa el tema proposat en el títol i la que representa una digressió respecte al tema. Explica el sentit d’aquesta digressió en el text.

2

Explica el sentit de cadascun dels adjectius que Pla aplica a Barcelona: “sòlida”, “granulada”, “repatània”. T’hi pot ajudar el sentit global del text, l’orientació de la conclusió final i també la teva intuïció personal.

3

Digues quina creus que pot ser la preferència de Pla respecte a aquestes dues capitals. Justifica-ho.

4

Aplica a aquest passatge les definicions de dietari i d’assaig i digues quins elements de cadascuna s’hi veuen reflectits: Dietari: gènere assagístic en què l’autor escriu, cada dia o gairebé cada dia, les seves impressions sobre temes, fets individuals o col·lectius, personatges, lectures, viatges, exposicions, etc. Assaig: gènere assagístic en què l’autor reflexiona sobre temes o problemes d’ordre filosòfic, històric, polític, social, literari, científic, etc., de manera lliure, sense la pretensió de ser exhaustiu ni, sovint, sistemàtic; en canvi, sol contenir una voluntat interpretativa, valorativa i, fins i tot, moralitzadora.

Llengua catalana i literatura 1 43

COMENTARIS DE TEXT Joan Salvat-Papasseit

BAT

54045 Aquest nombre és el títol de l’última de les deu composicions que componen Poemes en ondes hertzianes (1919), el primer recull publicat per Joan Salvat-Papasseit. El mateix títol del poemari, que al·ludeix a les ones electromagnètiques que es van aplicar a la radiotelegrafia, és representatiu de l’interès de la poesia d’avantguarda pels elements més innovadors de la modernitat industrial i urbana.

Joan Salvat-Papasseit, Poemes en ondes hertzianes.

dinamo: màquina rotativa elèctrica que produeix corrent continu turgent: elevada, tibant, inflada príap: priap, membre viril en erecció stylo: en francès, bolígraf trolley: en anglès, tròlei o troleibús, tramvia elèctric guisa: manera

Llengua catalana i literatura 1 44

COMENTARIS DE TEXT Joan Salvat-Papasseit

1

Explica en quatre o cinc línies la situació evocada en aquesta composició.

2

Analitza la distribució de les diferents línies de text sobre el paper i fes l’inventari dels efectes gràfics que es poden relacionar amb el significat, a la manera dels cal·ligrames cubistes.

3

4

Explica l’ús de les majúscules, els espais en blanc i l’absència de puntuació en el marc de l’estètica futurista. Dóna exemples dels recursos retòrics següents:

– Repeticions

6

BAT

Integra les tres afirmacions següents en una de sola i escriu un paràgraf en què quedin justificades amb citacions i dades extretes del text:

a La composició de Salvat-Papasseit és, formalment, cubista i futurista: elements cal·ligramàtics, ús significatiu de diverses tipografies, absència de puntuació, etc. b La composició de Salvat-Papasseit és futurista en el fons, perquè tracta el tema de l’electricitat i d’un mitjà de transport urbà modern. c La composició de Salvat-Papasseit no és futurista en el fons, perquè no fa un plantejament maquinista, sinó que planteja críticament l’anonimat i la desorientació de l’individu en la societat moderna.

– Ús de mots estrangers – Camp semàntic relacionat amb el tramvia elèctric – Metàfores – Dedicatòria – Punt de vista en primera persona del singular

7

Escriu un comentari de text seguint l’estructura habitual i que integri les dades obtingudes en les activitats anteriors. Procura que en la conclusió es faci referència a la combinació de gust per la modernitat i l’enfocament humanista, que és constant en la poesia de Salvat-Papasseit.

Valora quins d’aquests recursos formen part de la retòrica tradicional, quins són més propis de l’estètica avantguardista i quins no poden ser adscrits a un dels dos camps de manera exclusiva.

5

Tria, entre les dues afirmacions següents, la que et sembli més ajustada a la composició de Joan Salvat-Papasseit i argumenta-la:

a “54045” representa una visió crítica de la pèrdua de valor de la identitat individual en la societat contemporània i, concretament, en un espai –el troleibús– que és emblemàtic d’aquest món modern. b “54045” representa un cant elogiós a la modernitat i, concretament, a la cultura urbana, als transports públics i a l’especialització de funcions entre els diferents agents socials i laborals.

Llengua catalana i literatura 1 45

COMENTARIS DE TEXT Josep Maria Junoy

BAT

ODA A GUYNEMER Aquest poema és el primer cal·ligrama en llengua catalana i va ser publicat l’any 1915. Va ser traduït a diverses llengües i recollit, cinc anys més tard, en el llibre Poemes i cal·ligrames. Pel que fa al motiu del poema, cal saber que Guynemer era un jove aviador francès abatut als vint-i-dos anys durant la Primera Guerra Mundial. Junoy l’eleva a la categoria d’heroi i va arribar a proposar al ministre d’Educació francès i al president de la Societat Astronòmica de França que se li dediqués el nom d’una constel·lació.

1

Explica què representa cadascun dels dos materials cal·ligràfics que componen aquest poema.

2

Valora la combinació de dues llengües, el francès i el català, en un mateix poema, en el context de l’avantguardisme.

3

Explica el sentit d’aquesta expressió: “Dins de l’avió mortalment ferit hi brunzeix encara el lluent cor del motor mes l’ànima del pàl·lid adolescent heroi vola ja vers les constel·lacions”. Fes-ho comentant els principals recursos retòrics que conté.

4

Valora quin sentit té, en el marc de l’avantguardisme, que el títol d’una composició com aquesta faci referència al nom d’un gènere clàssic com és l’oda.

Josep Maria Junoy, Poemes i cal·ligrames.

Llengua catalana i literatura 1 46

COMENTARIS DE TEXT Manifest Groc

BAT

MANIFEST GROC Amb el nom de Manifest groc es coneix un full d’aquest color que el grup format per Salvador Dalí, Lluís Montanyà i Sebastià Gasch va publicar el mes de març del 1928. És una mostra representativa dels manifestos d’avantguarda pel que fa a la presentació formal, al contingut programàtic i al to provocador i, fins i tot, agressiu.

Del present MANIFEST hem eliminat tota cortesia en la nostra actitud. Inútil qualsevol discussió amb els representants de l’actual cultura catalana, negativa artísticament per bé que eficaç en d’altres ordres. La transigència o la correcció condueixen als deliqüescents i lamentables confusionismes de totes les valors, a les més irrespirables atmosferes espirituals, a la més perniciosa de les influències. Exemple: «La Nova Revista». La violenta hostilitat, per contra, situa netament les valors i les posicions i crea un estat d’esperit higiènic. HEM HEM HEM HEM

ELIMINAT ELIMINAT ELIMINAT ELIMINAT

ENS LIMITEM ENS LIMITEM

{

tota argumentació tota literatura tota lírica tota filosofia a favor de les nostres idees

Existeix una enorme bibliografia i tot l’esforç dels artistes d’avui per a suplir tot això.

a la més objectiva enumeració de fets a assenyalar el grotesc i tristíssim espectacle de l’intel·lectualitat catalana d’avui, tancada en un ambient resclosit i putrefacte.

PREVENIM

de la infecció als encara no contagiats. Afer d’estricta asèpsia espiritual.

SABEM

que res de nou anem a dir. Ens consta, però, que és la base de tot el nou que avui hi ha i de tot el nou que tingui possibilitats de crear-se.

VIVIM

una època nova, d’una intensitat poètica imprevista.

EL MAQUINISME ha revolucionat el món EL MAQUINISME —antítesi del circumstancialment indispensable futurisme— ha verificat el canvi més profund que ha conegut la humanitat. UNA MULTITUD

anònima —antiartística— col·labora amb el seu esforç quotidià a l’afirmació de la nova època, tot i vivint d’acord amb el seu temps.

UN ESTAT DʼESPERIT POSTMAQUINISTA HA ESTAT FORMAT ELS ARTISTES

d’avui han creat un art nou d’acord amb aquest estat d’esperit. D’acord amb llur època.

ACÍ, PERÒ, ES CONTINUA PASTURANT IDÍL·LICAMENT LA CULTURA

actual de Catalunya és inservible per a l’alegria de la nostra època. Res de més perillós, més fals i més adulterador.

PREGUNTEM ALS INTEL·LECTUALS CATALANS: —De què us ha servit la Fundació Bernat Metge, si després haveu de confondre la Grècia antiga amb les ballarines pseudoclàssiques? AFIRMEM

que els sportmen estan més aprop de l’esperit de Grècia que els nostres intel·lectuals AFEGIREM que un sportman verge de nocions artístiques i de tota erudició està més a la vora i és més apte per a sentir l’art d’avui i la poesia d’avui, que no els intel·lectuals, miops i carregats d’una preparació negativa. PER NOSALTRES Grècia es continua en l’acabat numèric d’un motor d’avió, en el teixit antiartístic d’anònima manufactura anglesa destinat al golf, en el nu en el music-hall americà. ANOTEM ANOTEM

que el teatre ha deixat d’existir per a uns quants i gairebé per a tothom que els concerts, conferències i espectacles corrents avui dia entre nosaltres, acostumen a ésser sinònims de llocs irrespirables i aburridíssims.

PER CONTRA

nous fets d’intensa alegria i jovialitat reclamen l’atenció dels joves d’avui.

HI HA HI HA

el cinema l’estadi, la boxa, el rugbi, el tennis i els mil esports la música popular d’avui: el jazz i la dansa actual el saló de l’automòbil i de l’aeronàutica els jocs a les platges els concursos de bellesa a l’aire lliure la desfilada de maniquins el nu sota l’electricitat en el music-hall la música moderna l’autòdrom les exposicions d’art dels artistes moderns encara, una gran enginyeria i uns magnífics transatlàntics una arquitectura d’avui útils, objectes, mobles d’època actual la literatura moderna els poetes moderns el teatre modern el gramòfon, que és una petita màquina l’aparell de fotografiar, que és una altra petita màquina diaris de rapidíssima i vastíssima informació enciclopèdies d’una erudició extraordinària la ciència en una gran activitat la crítica, documentada i orientadora

HI HA HI HI HI HI HI HI HI HI HI

HA HA HA HA HA HA HA HA HA

HI HI HI HI HI HI HI

HA HA HA HA HA HA HA

HI HI HI HI

HA HA HA HA

Llengua catalana i literatura 1 47

COMENTARIS DE TEXT Manifest Groc

HI HA HI HA

etc., etc., etc., finalment, una orella immòbil sobre un petit fum dret.

DENUNCIEM

la influència sentimental dels llocs comuns racials de Guimerà la sensibleria malaltissa servida per l’Orfeó Català, amb el seu repertori tronat de cançons populars adaptades i adulterades per la gent més absolutament negada per a la música, i àdhuc, de composicions originals. (Pensem amb l’optimisme del chor dels «Revellers» americans). la manca absoluta de joventut dels nostres joves la manca absoluta de decisió i d’audàcia la por als nous fets, a les paraules, al risc del ridícul el soporisme de l’ambient podrit de les penyes i els personalismes barrejats a l’art. l’absoluta indocumentació dels crítics respecte l’art d’avui i l’art d’ahir els joves que pretenen repetir l’antiga pintura els joves que pretenen imitar l’antiga literatura l’arquitectura d’estil l’art decoratiu que no sigui l’estandarditzat els pintors d’arbres torts la poesia catalana actual, feta dels més rebregats tòpics maragallians les metzines artístiques per a ús infantil, tipus: «Jordi». (Per a l’alegria i la comprensió dels nois, res de més adequat que Rousseau, Picasso, Chagall...) la psicologia de les noies que canten: «Rosó, Rosó...» la psicologia dels nois que canten: «Rosó, Rosó...»

DENUNCIEM

DENUNCIEM DENUNCIEM DENUNCIEM DENUNCIEM DENUNCIEM DENUNCIEM DENUNCIEM DENUNCIEM DENUNCIEM DENUNCIEM DENUNCIEM DENUNCIEM

DENUNCIEM DENUNCIEM

BAT

1

Busca informació sobre La Nova Revista i sobre la Fundació Bernat Metge, fes una breu ressenya de totes dues plataformes culturals i precisa els destinataris d’aquestes crítiques de Dalí, Gasch i Montanyà.

2

Explica en quins aspectes formals del manifest es fa palesa l’estètica avantguardista.

3

Fes un resum dels valors combatuts i dels valors alternatius proposats pels signants del manifest.

4

Argumenta si el Manifest groc es pot inscriure en un moviment d’avantguarda en concret, o bé si amalgama idees, propostes i mostres dels diversos moviments que has estudiat (cubisme, futurisme, dadaisme, surrealisme).

FINALMENT ENS RECLAMEM DELS GRANS ARTISTES DʼAVUI, dins les més diverses tendències i categories: PICASSO, GRIS, OZENFANT, CHIRICO, JOAN MIRÓ, LIPCHITZ, BRANCUSI, ARP, LE CORBUSIER, REVERDY, TRISTAN TZARA, PAUL ELUARD, LOUIS ARAGON, ROBERT DESNOS, JEAN COCTEAU, GARCÍA LORCA, STRAWINSKY, MARITAIN, RAYNAL, ZERVOS, ANDRÉ BRETON, ETC., ETC.

______________

SALVADOR DALÍ

LLUÍS MONTANYÀ

SEBASTIÀ GASCH Barcelona, març de 1928

Llengua catalana i literatura 1 48

COMENTARIS DE TEXT Llorenç Villalonga

BAT

BEARN Al començament de la novel·la, mossèn Joan Mayol traça una descripció psicològica de don Toni de Bearn. Aquest retrat està marcat per la distància que el capellà ha d’adoptar respecte als comportaments poc ortodoxos del personatge, però també per l’empatia que el senyor provoca en el narrador.

1

5

10

15

20

25

30

35

40

45

50

La seva ànima era clara i canviant com el vidre. Precisament perquè es tractava d’un home sincer, no es podia saber mai com era, igual que no és possible endevinar quines seran les imatges que s’aniran reflectint damunt un mirall. És curiós que aquestes persones que no s’han tancat dins d’un sistema, tal vegada per no prescindir de cap aspecte de la veritat, siguin les que se’ns apareixen com a més trapasseres.1 Si a això hi afegim que els senyors són acostumats de petits a les fórmules amables que no estan fetes per esser preses al peu de la lletra, però que les persones de poc món les hi prenen, tindrem un altre dels motius que feien desconfiar de don Toni. La gent vulgar creu que només els maleducats són sincers, perquè no sap desxifrar els valors convencionals i sobreentesos de les formes. Per a aquests pagesos el senyor no era bo d’entendre. Crec que ja t’he dit, per exemple, que acostumava a dur perruca i hàbit franciscà. Els qui relacionaven la seva vida passada i les seves converses, no sempre edificants, amb aquell hàbit, només hi veien la dissonància, que certament existia, però hi haurien pogut veure també les analogies (vida recollida, amor als temes de l’esperit) que no eren menys reals. No sabent parlar més que una llengua, s’admiraven d’aquell home que en parlava unes quantes. El senyor era fonamentalment ben intencionat, malgrat que alguns dels seus actes hagin estat desastrosos; però ell creia que els desastres eren ocasionats més per un error de la intel·ligència que per una maldat voluntària, que es negava a admetre. —No comprens —solia dir-me— que es trampós o s’estafador difícilment es considera a si mateix com a tal? Es trampós es fa mil agençaments2 a fi de quedar en bon lloc, cosa que certament no entranya maldat, sinó error. Desengana’t, Joan, es cotxer no fa trabucar es cotxo per dolentia, sinó per imperícia. Per això, sens dubte, llegia tant i procurava il·lustrar-se oblidant que la intel·ligència també ens extravia de vegades. Pertanyia per la seva formació al segle devuit i no sabia prescindir de la Raison, encara que, com aniràs veient, posseïa un fons poètic i àdhuc contradictori. —Reconec —em deia— que sa raó és un llum molt dèbil: això no ha d’esser motiu per voler-lo apagar, sinó per ationar-lo. Era hàbil sofista3 i dialèctic. Jo he considerat amb prevenció les seves ensenyances, però no sempre m’he pogut sostreure al seu encís. (...) Don Toni no discutia ni s’enfadava mai, encara que no havia renunciat a castigar corporalment les faltes dels seus inferiors. Jo li he vist pegar amb les corretjades al pareller4 major (una espècie d’atleta que acceptava el càstig grinyolant) i l’he vist tot seguit raonar el càstig amb el senyor Vicari del poble, que condemnava aquelles coses. La feta solia ocórrer de tant en tant, perquè el pareller era malparlat i deia

Llengua catalana i literatura 1 49

COMENTARIS DE TEXT Llorenç Villalonga

55

60

65

70

75

80

85

“vatuajudes” i “mal-llamps”, mots que no entren certament en el vocabulari devuitesc5. M’esgarrifaven i m’atreien els preparatius de l’escena, l’amable naturalitat amb què el senyor assenyalava les corretjades que eren darrere la porta i com el pareller les hi presentava rendidament. —A veure —deia don Toni— per quin temps te’n recordaràs. Treu-te sa camisa i seu en aquest tamboret. Acota es cap, que em ve malament. El pareller acotava el cap i resultava desconcertant veure com aquell sant Pau, jove i vigorós, es deixava atupar6 per don Toni, que era més aviat menut i passava de la cinquantena. Ja que les lleis físiques i biològiques repugnaven l’escena, pens que aquella submissió per part del pareller, que alguns titllaran de vil, obeïa a forces morals, a tot un ordre de coses, disciplina, tradició, que honraven igualment amo i criat. Acabada la ceremònia, don Toni recomanava al pareller que, si el clatell li coïa molt, s’hi posàs oli del bo, i tornava a les seves lectures dels clàssics. Ell m’ensenyà el francès i m’inicià en Racine i Molière; gràcies a ell, un pobre sacerdot de poble que no ha volgut mancar mai als seus vots, no es morirà sense saber com estimava Fedra o com somreia Celimena. Crec que Déu s’ho ha d’estimar més així i ha de preferir el meu sacrifici conscient als sacrificis dels ignorants, que no es poden dir sacrificis. Era un home extraordinari. Sé que els seus detractors li podran fer molts de retrets i fins i tot riure’s de la seva cultura devuitesca, una mica arnada. A mesura que les ciències vagin avançant (i el ritme és molt accelerat en aquest final de segle) la seva erudició ens haurà de semblar forçosament frívola, d’amateur. En realitat, ell no pretenia esser altra cosa, però tenia intuïcions genials que en feien un precursor. No dubt a consignar-ho i així ho apreciaren també, en la seva simplicitat, gran part dels pagesos de Bearn: aquell ésser raonable, escèptic, abúlic i indiferent semblava tenir, Déu em perdoni, quelcom de bruixot.

BAT

1

Resumeix el retrat psicològic de don Toni que traça el narrador.

2

Explica el càstig corporal del pareller amb relació a la personalitat de don Toni.

3

Informa’t sobre la formació cultural de Llorenç Villalonga i explica el paral·lelisme que hi ha entre l’autor i don Toni, incloent-hi la incomprensió dels qui l’envolten.

4

Informa’t sobre la relació de Llorenç Villalonga amb Salvador Espriu i fes-ne una breu ressenya en el marc de la història de la literatura catalana entre els anys trenta i els anys seixanta.

Llorenç Villalonga

1 trapasser: entremaliat, embolicador 2 agençament: composició favorable a la comoditat, a la pròpia justificació 3 sofista: persona que empra arguments enganyosos 4 pareller: persona que mena una parella de bous, de muls 5 devuitesc: propi del segle XVIII, període clàssic de la literatura francesa, amb autors com Racine i Molière 6 atupar: pegar

Llengua catalana i literatura 1 50

COMENTARIS DE TEXT Manuel de Pedrolo

HOMES I NO Homes i No és una obra simbòlica en què dues famílies es troben presoneres, entre reixes, i són vigilades per No, una mena de carceller que no els deixa cap escapatòria. Les generacions anteriors, representades per Fabi i Selena, pares de Feda, i per Bret i Eliana, pares de Sorne, no havien gosat traspassar els límits físics ni mentals que imposen les reixes. Al final del segon i últim acte, els fills busquen una sortida a la paret que tanca l’escena i es pensen que estan a punt de trobar-la. NO (una mica divertit): Més amunt encara hi ha més paret, no sé si ho heu remarcat. Suggereixo que us enfileu a les espatlles dels vostres pares, a veure si així hi arribeu. Posats a fer 5 extravagàncies! FEDA: Continuem, Sorne. SORNE: No perdem el temps, Feda? FEDA: Fins després no ho sabrem. Cal anar sempre al final de tot. Per començar, al final dels nos10 tres pensaments. És que et desanimes, Sorne? SORNE: No, però és tan llisa, tan igual, aquesta paret! FEDA: No te’n fiïs. Potser la hi veiem i no ho és. Quan menys ens ho pensem, potser ens tro15 barem amb un altre abisme. Continuem.

BAT

anat venint pels seus passos comptats, la rebel·lió, la crisi de la naixença a quelcom de nou... NO (tombant-se cap a ell): I el retorn a les tenebres. BRET (indicant-lo): Aquest no creu en la intel·li45 gència... FABI: No pot creure en res aquell qui no és. 40

(En aquest moment els llums s’apaguen i s’encén un projector que centra el seu focus sobre Sorne, la qual acaba d’arribar, anticipant-se a Feda, al 50 final de la paret, i posa la mà sobre la cortina del fons.)

1

(FABI i BRET retornen a primer terme al costat de SELENA i ELIANA. NO, aturat a mig passadís, observa amb creixent inquietud com els altres dos van avançant per la paret. Ara es gira a una 20 banda, després a l’altra, com estudiant qui progressa més de pressa.) FABI (a Selena): Veus?, el que et deia. Feda no oblida res... BRET (a Eliana): En el fons, els envejo. No hi ha 25 res més apassionant que aquesta recerca. Com no se’ns va acudir mai a nosaltres? ELIANA: No se’ns podia acudir, Bret. Sempre hem temut No. BRET: Fins aquell dia que es va adormir, només! 30 ELIANA: Però encara ens omplia massa per desafiar-lo i prescindir-ne. Vam fer el que havíem de fer, l’únic que podíem fer: criar-los lliures d’aquesta temença. Si troben la sortida, serà com si l’haguéssim trobada nosaltres. 35 Perquè només nosaltres l’haurem feta possible. FABI: Vam començar a treballar pel nostre alliberament quan batejàrem No. Després tot ha

SORNE (amb un gran crit que els immobilitza tots): Feda! FEDA (girant-se): Què, Sorne? 55 SORNE (una mica angoixada i al mateix temps excitada): Em sembla que he trobat alguna cosa! FEDA: Has trobat? SORNE: La paret... FEDA: Què té? 60 SORNE: Es mou... Toca la teva. FEDA (posa la mà sobre la paret del fons i constata que cedeix una mica): No és una paret! TOTS (llevat de NO): No és una paret...! FEDA: Sembla una cortina... (Torna a allargar les 65 mans.) NO (molt enèrgic): No la toquis! Enrere! (Impressionat malgrat tot, FEDA suspèn el seu gest. Però tot seguit torna a allargar la mà.) (Avançant.) Quiet, et dic! Quiet, Feda! FEDA: Què és el que et turmenta, No? NO: Si toques la cortina, tot s’haurà acabat per a tu i per als teus. Antany, tu encara no havies nascut, vaig dir als teus pares que treballaven per la mort de tota esperança... 75 FEDA: I això què té a veure amb mi? NO: Si obres la cortina ja no tindràs on agafarte. Tot s’haurà acabat definitivament. FEDA: La mort, vols dir? NO: Alguna cosa infinitament pitjor. Ja no 80 sabràs on buscar, ja no tindràs res de res... FEDA: I ara, què tinc? Què tenim tots nosaltres? NO: No ho sabeu, però ho teniu tot. Tot us és permès. En realitat és com si no visquéssiu aquí, perquè us heu projectat més enllà. Heu 85 aconseguit tot el que podíeu aconseguir. FEDA (mostrant la cortina): Però a l’altra banda bé ha d’haver-hi alguna cosa... NO: No hi ha res. El silenci, la presó definitiva... 70

Llengua catalana i literatura 1 51

COMENTARIS DE TEXT Manuel de Pedrolo

FEDA: Així i tot... (Va per allargar de nou les mans.) SELENA: Feda! FEDA: Què, mare? SELENA: Què vas a fer? FEDA: Arrencar la cortina. SELENA: I si No té raó? 95 FEDA: No, no ha fet mai res per nosaltres, sempre ha obstaculitzat els nostres esforços. Quina confiança ens poden merèixer les seves paraules? NO (implorant): Sóc el vostre amic, Feda, encara que vosaltres no ho hàgiu sabut veure. He 100 volgut sempre la vostra felicitat... FEDA: La nostra felicitat!... És per això que ens has negat sempre la sortida, fins quan veies que aquí dins ens asfixiàvem? NO: Mai no sereu més lliures que ara. 105 FEDA: No ho entenc. NO: Ara podeu imaginar-ho tot al vostre grat, i això és ser lliure. Però si descorreu la cortina... Allunya’t de la cortina, Feda... I tu també, Sorne. 110 FEDA: No ho faré. Sorne i jo passarem a l’altre costat. Estàs preparada, Sorne? SORNE: Sí. FEDA: Estira, doncs!

BAT 1

90

(Entre tots dos arrenquen la cortina, mentre NO cau 115 de genolls, repetint mig ploriquejant:) NO: No, Feda, no... (Darrere la cortina es descobreix una gran reixa que corre al llarg de tot l’escenari, empresonant no sols les dues famílies, sinó el mateix NO. La guar120 den tres homes, immòbils i silenciosos, uniformats de negre.)

Analitza cadascun dels personatges que apareixen en aquesta escena, per ordre d’importància, per generacions i seguint aquest guió:

– Nom (valor simbòlic) – Accions que va dur o que duu a terme – Idees que expressa

2

Analitza les acotacions i digues si afegeixen alguna informació a les dades obtingudes en l’activitat anterior.

3

Explica com es declara Feda respecte a la història dels seus pares.

4

Explica el concepte de llibertat que proposa No i valora si el desenllaç de l’obra li dóna la raó, totalment o parcialment, o si no la hi dóna.

5

Redacta un comentari de text en què parteixis de la construcció de l’escena (escenografia, personatges, progressió de l’acció) i aprofundeixis en el discurs ideològic que Pedrolo fa sobre la llibertat. Aprofita la conclusió per resumir i expressar la teva opinió sobre la idea de llibertat que es planteja en el text.

TOTS (fent-se enrere): Reixes! SORNE: Més reixes! FEDA (amb un riure amarg, desesperat, mostrant NO 125 abatut per terra): I ell era tan presoner com nosaltres. Més presoner encara, perquè ho sabia! Tots, tots darrere les reixes! (I mentre esclafeix de nou el riure com si s’hagués tornat boig, cau ràpidament el teló.) Manuel de Pedrolo

Llengua catalana i literatura 1 52

COMENTARIS DE TEXT Josep Maria Espinàs

BAT

L’ÚLTIM REPLÀ L’últim replà (1962) és una de les darreres novel·les de Josep Maria Espinàs amb un caràcter marcadament social. Hi narra la història dels habitants de tres estudis d’un mateix immoble. El fragment següent, extret del primer capítol, presenta la vida quotidiana de la família de Manuel Comella.

Es posa la camisa de cotó i dóna un cop d’ull al llit del nen, que dorm amb la boca oberta. La Florentina, dreta al costat de la taula, remena el vas de llet. 5 —Ara és quan dorm millor —diu. Sobre la camisa es posa un jersei gruixut, apedaçat dels colzes. S’ajusta el rellotge al puny i li dóna corda. —Ahir van aixafar un nen al carrer 10 d’Aribau. Digues a la Tina que vigili. —Abans de passar el carrer sempre mira si vénen autos, la portera m’ho diu. Només té set anys, però la nena... —El dinar. 15 Des de primer d’any fa un torn i mig. De vuit a dues, tot seguit. A les dues surt del taller i entra a la taverna de la cantonada. Li deixen una taula perquè mengi el que duu al portaviandes i li posen l’amanida i el vi de la casa. 20 Fuma un cigarret, xerra amb algú, i a les tres torna a la feina, fins a les sis. La dona li allarga el portaviandes embolicat amb un mocador. Ell el recull sense destaparlo, sense preguntar què hi ha a dins. [...] 25 —No m’has arreglat la ràdio —diu la Florentina. En Manuel mira el rellotge i després la ràdio, sobre la tauleta de nit. Deixa el portaviandes sobre el llit i doblega el genoll. No és 30 la ràdio, sinó el fil, que s’ha desprès de l’endoll. —Les tisores —demana. Els dits gruixuts treballen amb seguretat. —No et piquis —diu ella. 35 En Manuel ni contesta. Trena el fil lentament, estretament. No tornarà fins a tres quarts de set de la tarda. A la taverna tenen ràdio, i ell l’escolta mentre dina. No l’escolta, en realitat. La sent. 40 A més de la ràdio, hi ha altres sorolls, a la taverna. La sent i pensa que també en aquell 1

45

50

55

60

65

70

moment la Florentina té la ràdio engegada. Tampoc no és cert que ho pensa —només algun dia—; ho sap. —Ja està? —Sí. Recull el portaviandes, s’adreça la bufanda i s’alça el coll de l’americana. —Adéu. Només ha de fer quatre passes. De la porta estant es veu tot l’estudi, a l’esquerra la part on hi ha el llit de matrimoni, el del nen i la taula on dinen; a la dreta la part que separa la cortina, amb el llit de la Tina, que de la porta es veu. Algun dia s’haurà d’acabar de tapar amb una altra cortina, o amb un envà, si donen permís. Tanca la porta darrere d’ell, molt a poc a poc, per no fer soroll. Baixa l’escala, de pressa. Són sis pisos. A aquesta hora no hi troba mai ningú. Ni la portera. Obre la porta del carrer. Al carrer sempre sembla que és més d’hora que a l’àtic, no hi ha tanta llum. Al bar encara no han obert. Se’n va carrer d’Aribau avall, a buscar el metro. A dins del metro, amb els llums fluorescents, no se sabria quina hora és si no fos perquè hi ha els homes dels portaviandes. Josep Maria Espinàs

Llengua catalana i literatura 1 53

COMENTARIS DE TEXT Josep Maria Espinàs

1

Resumeix les accions que es narren en aquest passatge, qualifica-les i posa exemples que justifiquin els qualificatius que has triat.

5

BAT

Determina quins dels qualificatius següents són aplicables al punt de vista narratiu i explica per què:

– intern 2

3

Analitza els personatges, sobretot en Manuel, i digues com els qualificaries. Argumenta la teva anàlisi amb citacions del text. Explica per què podem dir que el temps i l’espai en què se situa l’acció són realistes.

– extern – omniscient – objectiu – subjectiu – en primera persona – en tercera persona

4

Analitza les intervencions dels personatges. Pots seguir els passos següents:

6

a Assigna, si és possible, cada intervenció a un personatge. En cas que no sigui possible, explica quin sentit tenen les ambigüitats.

Comenta amb deteniment la darrera oració del fragment: A dins del metro, amb els llums fluorescents, no se sabria quina hora és si no fos perquè hi ha els homes dels portaviandes.

b Valora si les intervencions tenen una funció estrictament comunicativa o si són expressives de la manera de ser i de viure dels personatges. 7

Redacta un comentari de text en què analitzis els elements bàsics de la narració i l’estil de Josep Maria Espinàs amb relació a l’estètica realista.

Llengua catalana i literatura 1 54

COMENTARIS DE TEXT Isabel-Clara Simó

CAPITOL III

LA SALVATGE Isabel-Clara Simó recrea en La salvatge (1994) la famosa història de Pigmalió, de Bernard Shaw. Dolores, la protagonista, és una noia jove que fuig dels Estats Units i es refugia a casa d’en Quim, un home gran i ric, que viu acompanyat només d’una minyona, la Victòria, i que decideix posar-la sota la seva protecció i convertirla en una noia modèlica. La relació que estableixen passa per diverses fases d’interdependència, des de l’afecte fins al domini obsessiu.

BAT

D’ençà del dia que la Dolores i en Quim havien anat a la platja, i d’ençà que la pluja xopà el cos de la noia mentre ell la veia des del finestral del restaurant, les relacions dels dos van canviar. Ara s’havien fet amics. Joaquim li havia dit que ell 5 era com un pare que un dia, per atzar, veu la seva filla, que encara li sembla una nena, sortir despullada de la dutxa, i aleshores accepta, com una evidència que ni els sentits ni la raó no poden menystenir, que ara és una dona, i comença a parlar-li diferent, i a respectar-la i a tractar-la com una igual. 10 I que ell l’havia vista, aquella imatge trèmula de pluja, i havia admès que havia arribat l’hora de canviar la disciplina de la paraula rude per la madura contenció de la conversa. Al final d’aquest parlament, li havia preguntat si volia que fossin amics. 1

15

Ara es passaven moltes hores rient, i passejant, i comprant coses precioses. La Victòria els mirava, tots dos, i els espiava, els ulls petits de fura. Callava, però tenia una arruga diferent de les altres, llarga i profunda al mig del front, i hi havia un lleu puntet de temor en la mirada que els llançava.

En Quim va descobrir que la noia era cobejosa, llaminera i presumida. Quan s’havia cansat de riure, podia dir-li, apa, anem, que comprarem un gelat, i ella tornava a riure i els peus ja li volaven a la porta. I quan també es cansava de llaminadures, li deia vols que anem a comprar un vestit, o un 25 moneder, o unes sabates o una bata d’anar per casa, tan vaporosa que et faci semblar un àngel caminant entre núvols, i ella reia i deia sempre sí. Sí, sí, sí. Volia coses, les estimava, les premia contra el pit i es cofava i es calçava i es vestia, i somreia al mirall, i li somreia a ell, que la mirava amb la pro30 funda concentració allunyada amb què llegim les pàgines d’un llibre. 20

En Quim havia descobert que d’aquesta manera era una deixebla més atenta, i que aprenia millor la conjugació d’un verb tot passejant i mirant aparadors que davant d’un paper 35 i un llapis entre els dits. Ja no semblava una salvatge. La noia havia après altres lliçons, també. Havia descobert algunes debilitats d’en Quim: que quan ella reia, marcant-seli els clotets a les galtes, o quan deixava que el reflex vermell 40 dels seus ja llargs cabells li creués com un llamp la seva visió abans severa, ell no podia evitar de somriure. Un somriure esblaimat i feble, carregat de pensaments ocults. I aleshores ell feia el que ella volia que fes, com un animal domesticat. —Està orgullós de mi, Victòria! Ara sí que ho està! Saps què 45 vol de debò? Que sigui maca! No vol que sigui ni forta, ni intel·ligent, ni culta, ni educada, ni totes les mandangues que m’ha estat dient sempre! El que de debò vol és que sigui maca! I ell em veu maca... Llengua catalana i literatura 1 55

COMENTARIS DE TEXT Isabel-Clara Simó

—T’està aviciant, vet aquí el que està fent. I jo crec que 50 entre el poc i el massa...

BAT

1

La dona tastava el dinar que estava coent-se al foc amb la cullera de fusta, tot bufant una mica, i es desentenia de l’entusiasme de la noia. I trobava que el dinar tenia un punt d’amarg, com si totes les coses que pensava i no volia pensar, 55 que mirava i no volia veure, que volia dir i que no deia, li espesseïssin la saliva i li minvessin el sentit del sabor, tan afuat com el tenia. En Quim és tancat al bany. S’acaba de banyar. [...] Al mirall, veu reflectits els braços, encara alçats a l’altura de les 60 celles. Les amples mànigues del barnús li han caigut fins més amunt dels colzes. I veu que els seus braços, que entrena amb els tensors cada dia i que encara es conserven tersos i amb la lluentor d’uns músculs tibants, emmorenits pel llum de quars, són plens de taques. Els ajunta, alçats davant dels ulls, 65 perquè no es fia del mirall. Tot el revers dels braços és ple de pigotes, grosses i pàl·lides com esquitxos de cafè. Són les roses de la mort. Les taques de l’edat. I mira serenament als ulls de l’altre jo que viu a l’altra banda del mirall i intenta donar-se valor amb un somriure (és la vellesa que arriba a poc a poc, sense fer fressa, i quan et creus que l’has espantada, es retorna, i fa un pas més accelerat. Com l’ombra que, penjada de la paret, et segueix sense cansar-se. Si acuites el pas, l’ombra també ho fa. I no pots pac75 tar-hi, ni mirar-la cara a cara. Només és el resultat de l’embalum del cos i d’un focus de llum, i tu ho saps, però no pots ni fugir ni pactar ni allunyar-te’n. No et queda més remei que apagar el llum. A les fosques et pots fer la il·lusió que l’ombra no existeix...) 70

Busca informació sobre el mite de Pigmalió i les principals reelaboracions que se n’han fet en la literatura universal i en la catalana en particular. Explica quina tesi sembla voler defensar Isabel-Clara Simó a partir del fragment que acabes de llegir.

2

Descriu la psicologia de la Dolores a partir del que se’n diu en aquest passatge i explica el canvi que es produeix en les seves relacions amb en Quim.

3

Explica els sentiments d’en Quim pel que fa al pas del temps i a la seva relació amb la Dolores.

i diu en veu alta “que n’ets d’imbècil. No havíem quedat que et feia por la mort?”. Potser és la Dolores que t’ha fet beure l’enteniment. Quina llàstima no haver-la coneguda abans... Bestieses. Abans, aquella mocosa ni te l’hauries mirada. I encara menys 85 te l’hauries quedada, ni t’hauria divertit pujar-la i guarnir-la i peixar-la i paladejar una bellesa que no procedeix de la teva biologia, però sí de la teva mirada. Existiria la bellesa, sense uns ulls que la miressin bella? 80

Isabel-Clara Simó

Llengua catalana i literatura 1 56

COMENTARIS DE TEXT Josep Maria Benet i Jornet

BAT

AI, CARAI! Ai, carai! (1990) és una comèdia protagonitzada per en Carles, un periodista d’edat madura que està passant un moment crític en l’àmbit professional, familiar i de parella. Un dia arriba a casa i s’hi troba un antic amic d’infantesa i joventut, l’Antoni, que ha entrat aprofitant que el pare de l’Antoni, que pateix d’arteriosclerosi, s’ha deixat la porta oberta.

1

ANTONI: He robat un banc. CARLES: Què? ANTONI: He atracat un banc. (CARLES es posa a riure de manera educada, gens inquiet.)

CARLES: Ha, ha, ha, has atracat un banc. (Talla en sec.) Les gracietes no són el teu fort, deixa-ho córrer. Sempre t’ha faltat sentit de l’humor. Escolta, m’agrada molt tornar-te a veure... D’ençà de la mort de la mare, potser, que no havíem coincidit enlloc. En aquest instant anava a començar un 10 article, estic colgat de feina, però m’encantarà xerrar una estona amb tu. I segons com podem quedar per a un altre dia. ANTONI: Déu meu, Carles, he atracat un banc i he fugit amb calés i amb una pistola que he pres a l’home del servei de 15 seguretat. CARLES (tranquil): Tiradíssim. I amb el guàrdia com t’ho has fet? ANTONI: Jo en duia una de plàstic, de pistola. L’he amenaçat i li he pres l’autèntica. 20 CARLES (de nou amb un curt riure mecànic): Ha, ha, ha. T’hi acostes, t’hi acostes. (Transició.) Però no hi arribes. Un esforçat sindicalista atracador de bancs. Tindria morbo, no ho nego. ANTONI: Fa tres anys que vaig engegar el sindicat, i és la pri25 mera vegada que atraco un banc. CARLES: I per què figura que ho has fet? ANTONI: Com tots els atracadors, no? Per les peles. CARLES: Ja. I per què representa que les necessites? Per punxarte, també com tothom? 30 ANTONI: Perquè la meva dona pugui anar a la plaça. CARLES: Dius que no ets sindicalista i ja està sortint la causa de la classe treballadora oprimida. ANTONI: No t’ho creus? CARLES: Què et sembla? (ANTONI es fica al dormitori.) On vas? 35 Antoni, vols deixar-te de punyetes? 5

ANTONI torna a sortir amb la maleta i la pistola. ANTONI (referint-se a la pistola): Mira. CARLES: No és autèntica. Tranquil, inicia el gest d’agafar-la. 40

ANTONI (enretirant-se): No la toquis! CARLES: Així sí que... ANTONI (allargant-li la maleta): Obre. CARLES: Que l’obri?

Llengua catalana i literatura 1 57

COMENTARIS DE TEXT Josep Maria Benet i Jornet

ANTONI: Sí. 45 CARLES: Què vols ensenyar-me, ara? Antoni, francament, no sé què pretens però t’asseguro que avui... (Ha posat la maleta damunt una taula, l’obre i es talla.) Cony! (Treu un feix de bitllets.) Gairebé semblen de debò. Semblen... (Pausa.) Són de debò. (Alça els ulls cap a l’ANTONI) Què has fet? 50 ANTONI (ploriquejant): He atracat un banc...! CARLES (escandalitzat): Antoni!

BAT

1

Divideix aquest fragment de l’obra Ai, carai! en dos moments i argumenta la distinció de les dues parts que hagis establert.

2

Digues quin registre de la llengua fan servir els personatges i justifica-ho amb exemples.

3

Fes una llista dels trets d’aquest fragment de l’obra que permeten adscriure-la al gènere de la comèdia.

(Deixa els bitllets a la maleta, com si el cremessin, i abaixa la tapa però no la tanca.) ANTONI: M’has d’ajudar! Em deuen estar buscant, però no m’han caçat i jo no sóc un delinqüent habitual. A casa encara no hi havien anat, fa una estona. No tenen per què saber qui sóc jo però, per si de cas, a casa no hi torno. Oh, Déu meu, Déu meu, per què sóc tan desgraciat? Ajuda’m, t’ho prego, ets el meu amic! 60 CARLES: Ajudar-te a tornar-ho. ANTONI: A fugir! A passar la frontera! Amb el teu cotxe! Tu ets un home de món, per a tu passar la frontera és... Només et prenc unes hores. I sóc el teu amic! CARLES: Passar la frontera amb els calés? 65 ANTONI: Tu diràs! CARLES: Ets idiota! Són bitllets nous de trinca. Al banc deuen saber la sèrie i els números de memòria. Siguis on siguis, al primer verd1 que bescanviïs, la policia internacional et pescarà com un pollet. No has vist mai pel·lícules? 70 ANTONI: T’hi haguessis trobat tu! Prou atabalat anava per demanar a més a més que els bitllets fossin usats. CARLES: Però com has pogut? Quin desastre! Com has pogut? ANTONI: Vols que t’ho expliqui? CARLES: I encara t’atreveixes a embolicar-m’hi! Saps què em 75 pot passar per barrejar-me en una història d’aquesta mena? 55

Josep Maria Benet i Jornet

1 verd: antic bitllet de color verd que valia 1.000 pessetes (6,01€)

Llengua catalana i literatura 1 58