PRESENTACIÓ Em vaig començar a interessar pel conflicte palestí l´octubre de 2000, quan vaig llegir una notícia al diari que em va impressionar: un conductor d´autobús palestí havia atropellat a 14 soldats israelís que estaven esperant el seu autobús. Ja sé que coses com aquesta passen cada dia a Palestina, però em van impactar molt les raons que tenia aquest pobre home per cometre la matança: cap ni una. Aquell home no pertanyia a cap organització terrorista ni se li coneixien actituts polítiques; era pare de 5 fills i no se li coneixien familiars ni amics involucrats en la lluita terrorista; feia gairebé 20 anys que cubria la mateixa ruta, passant cada dia davant d´aquella parada plena de joves soldats israelians, fins que un dia va decidir passar−lo´s per sobre. Aquest incident em va mostrar a un poble desesperat i desquiciat. L´objectiu d´aquest treball és analitzar les causes que han sotmés al poble palestí en aquesta bogeria quotidiana en la que fa anys que viuen, sense oblidar−me tampoc dels motius que van portar als jueus a aferrar−se a la consolidació de l´estat d´Israel com a única sortida per a la seva supervivència ni del context internacional que va permetre que es produís aquesta gran tragèdia, una de les més importants del s. XX i que segueix sent protagonista tot just començat el s.XXI. INTRODUCCIÓ: LA DIÀSPORA L´EXPULSIÓ DELS JUEUS DE PALESTINA ...i van destruir tot el qui hi havia a la ciutat, i van passar pel ganivet als homes, les dones, els nens i els vells, fins i tot els bous (Josué, VI, 21) La història de l´assentament jueu a Palestina comença amb un genocidi. Això , almenys, és el que ens diu el llibre sagrat per excel.lència, aquell que posteriorment els mateixos jueus han usat per legitimar les seves reivindicacions: la Bíblia.

1

El llibre de Josué narra la conquesta de la terra de Canaán ( aquest era el nom que rebia Palestina en l´antiguitat), sota el lideratge del mateix Josué, després de la fugida d´Egipte i el posterior vagatge de 40 anys pel desert del Sinaí. Aquests fets van ocórrer entre els segles XIII i XII a. de C. 3 segles abans havia començat una gran emigració de varies tribus semítiques desde la regió d´Ur (a la desembocadura del Tigris i l´Eufrates) fins a la terra de Canaán, on els van anomenar ibrim (hebreus, els que venen de més enllà). Aquesta primera colonització es va produir, en general, de manera pacífica, donant lloc al creuament ètnic amb les tribus aborígens. Una d´aquestes tribus, però, va decidir desplaçar−se a Egipte, on fou esclavitzada. Aquesta tribu s´anomenava d´Israel, en honor al seu primer avantpassat. La fugida d´Egipte i les revelacions a Moisès en el mont Sinaí suposaren l´aparició de 2 mites molt importants per entendre la mentalitat jueva: el del poble escollit i el de la terra promesa. El mite del poble escollit implica la superioritat del poble jueu respecte dels altres i ha dut a creure en la incoveniència de barrejar la sang amb els altres pobles inferiors. D´aquí arrancaria el caràcter tancat i gairebé sectari que van tenir les comunitats jueves quan es van dispersar per tot Europa durant la diàspora, sent la base del despreci que van manifestar posteriorment els europeus sobre ells. El mite de la terra promesa és el que va justificar les matances durant la conquesta de Josué i el que ha alimentat el desig de retorn de les comunitats dispersades arreu del mon, durant gairebé 2 mil.lenis. 13 segles son els que separen la conquesta de Josué i la revolta de Baar Cocheba, el 132 d. C., contra els romans, que fou esclafada el 135, suposant la decadència i quasi desaparició dels jueus a Palestina. Si aquesta derrota no va suposar l´extinció dels jueus fou degut a les comunitats que havien estat dispersades anteriorment, en un fenòmen conegut com la diàspora, que s´havia iniciat el 597 a.C. , amb la conquesta de Jerusalem a mans de

2

Nabucodonosor II. Uns van ser deportats, altres van fugir; el cas és que el mon mediterrani ja presentava en el segle I una sèrie de colònies jueves que anava de Pèrsia a la Península Ibèrica. Sens dubte, el desenvolupament del comerç va ser clau en la consolidació d´aquestes colònies, despertant l´interèrs dels jueus en les activitats comercials i especulatives. En definitiva, podem afirmar que, dels 13 segles que va durar l´ocupàció jueva a Palestina, aquesta només va ser independent durant 6, havent viscut la ocupació de filisteus ( a qui es deu l´actual nom del territori), egipcis, assiris, babilonis, grecs, perses i romans. Tanmateix, el domini territorial va variar molt durant els anys i la Bíblia no és gens explícita alhora delimitar la terra promesa. Cal advertir, però, que el territori que han reclamat dirigents sionistes actuals com Ben Gurion o Begin és el que correspon al dels regnats de David i Salomó. Aquests regnats representen l´esplendor territorial de l´antic Israel, però només es va mantindre durant 70 anys (1000− 932 a. C. Aproximadament) dels 13 segles que va durar l´assentament. També hem de dir que els habitants de l´actual estat d´Israel no son, de cap manera, descendents directes dels antics habitants de Palestina, sino dels jueus dispersats, la qual cosa explicaría la seva falta de similitud, física i ètnica. L´ANY QUE VÉ A JERUSALEM: Després de la rebel.lió de Baar Cocheba, l´emperador Adrià va decidir deportar a la major part de la població jueva, així com prohibir la pràctica de la seva religió i de les seves costums (circumsició, etc.). Fins i tot, durant un temps se´ls va prohibir l´entrada a Jerusalem sota pena de mort. Però la unitat religiosa del poble jueu es va mantindre en la clandestinitat i en la diàspora. En general, els jueus van viure millor en els països àrabs, que tot i gravar−los amb uns impostos excessius, els donaren llibertat de culte i d´ofici. En canvi, en els regnes cristians la seva situació fou irregular. Hi havia moments en que controlaven el comerç i les finances; eren els metges i els administradors de nobles i reis. En altres, eren perseguits o

3

expulsats, com va passar a Espanya el 1492, produïnt−se una pèrdua importantíssima en els camps de la medicina, les finances i les lletres. La seva diferent religió, l´endogamisme social que practicaven (formaven comunitats tancades sense tenir contacte amb els cristians), l´enveja que provocava la seva freqüent prosperitat econòmica, l´odi que despertaven alguns dels seus oficis (sobretot, el de prestamista: s´han donat casos en que un poble sencer devia diners a un únic prestamista jueu) i, sobretot, l´estigma de ser els culpables de la crucifixió de Crist (argument que l´Església va utilitzar des dels seus inicis i que no va rectificar fins el Concili Vaticà II,el 1962) van convertir als jueus en uns caps de turc ideals per quan anaven maldades. Així, se´ls acusava d´enverinar l´aigua dels pous, de practicar sacrificis rituals amb nens (de fet, aquesta era una pràctica comuna de la secta jueva dels Hassids, establerta a Polònia, però que era denunciada pels mateixos jueus (1)), o de ser responsables de les males collites i les epidèmies. Mentrestant, Jerusalem havia perdut la seva importància i sabem que la població jueva fou practicament insignificant durant tot aquest llarg període. Es calcula que n´hi havia 50000 quan l´expulsió d´Adrià, xifra que es manté fins la conquesta persa de 614 (2). En aquells anys, palestina va quedar com un territori pobre i oblidat de l´imperi bizantí i va ser conquerida per diferents pobles fins l´arribada dels àrabs, el 638. L´allunyament de Jerusalem i la seva decadència no van fer perdre als jueus el record dels temps passats i es va instaurar la tradició que totes les families brindessin el dia de Pasqüa amb la frase L´any que ve a Jerusalem. Tot i així, aquesta era una declaració nostàlgica més que no pas pràctica, ja que molt pocs van tornar−hi, tot i comptar amb el beneplàcit dels califes, que mai es van oposar a la seva presència. Durant l´època de les croades, es va produir un augment del fluxe migratori jueu a Palestina, però aquest retorn estava motivat per raons comercials. De totes maneres, aquests van acabar fugint dels mateixos croats i podem dir que en acabar les croades en van quedar

4

uns 6000, xifra que ja no es mouria fins a finals del s. XIX. La unitat religiosa i les persecucions que van patir arreu del mon van fer possible que es mantingués viu el desig de tornar a Palestina. Però perquè aquest retorn fos possible era necessària una doctrina política amb una estructura socio−econòmica important. Això no va arribar fins el 1896. ELS ORIGENS DEL CONFLICTE L´ONADA ANTISEMITA Amb l´arribada de la Il.lustració, les coses van canviar per als jueus. La influència de la, llavors, recent Declaració dels drets humans i dels ideals de la Revolució Francesa van provocar que aquests aconseguissin el reconeixement dels seus drets civils. En aquest procés, fou clau la figura del filòsof jueu Moses Mendelsshon que va deixar de banda el tradicional estudi de la religió jueva per dedicar−se a la filosofia, a la història i a la literatura. Mendelsshon va apostar per l´assimilació cultural, social i nacional dels jueus com a única sortida per millorar la seva precària situació. Aquest procés va ser conegut com l´emancipació jueva i va suposar l´aparició d´una petita burgesía en el mateix moment en que es consolidava l´economia capitalista. Aquesta burgesía va saber aprofitar aquesta cojuntura i va aconseguir una gran prosperitat econòmica, insertant−se així en les elits econòmiques i acadèmiques. Així, veiem que, el 1885, 1/3 part dels estudiants de la Universitat de Viena eren jueus, tot i representar només l´1% de la població total. Aquest procés també es va produir a Alemanya, país amb una forta tradició cultural antijueva. Aquest sentiment va anar avançant a mesura que millorava la qualitat de vida dels jueus. A mitjans del s.XIX els llibres més llegits presentaven als jueus com a éssers depravats, desposseïts de tota moral. Aquesta visió la compartia la plana major de la filosofia, desde Kant a Schopenhauer, i només Nietzche n´havia el.logiat les virtuts, tot i que amb reserves. La situació va empitjorar amb la unificació del país, que va suposar l´aparició d´un

5

nacionalisme exacerban, de caràcter racista, doncs propugnava la superioritat de les races germàniques. Alhora, les necessitats imperialistes del nou estat també havien afavorit l´aparició d´un munt de societats anònimes, en les quals els jueus hi van tenir una participació molt elevada, aconseguint uns beneficis brutals. En aquest context, va aparèixer La victoria del judaísmo sobre el germanismo de Wilhelm Marr, a qui s´atrubeix l´acunyació del terme antisemitisme. Segons Marr, el nou ordre financer havia permés als jueus fer−se amb el control de la societat, derrotant així a la raça germànica, que no havia aconseguit dominar−los després de tants segles de lluita. Marr va aconseguir transformar el que sempre havia estat un conflicte religiós en un conflicte econòmico−social. El 1879 va fundar una Lliga antisemita i durant els 2 anys següents es van registrar, sobretot a Berlín, nombrosos actes vandàlics dirigits contra els jueus i els seus comerços. Paul Massing va fer un estudi d´aquests agitadors i va fer−ne un retrat robot: eren membres de les classes urbanes, indiferents o hostils amb la religió i es dedicaven a oficis que requerien una certa formació: eren mestres, funcionaris i estudiants.(3) Així, observem que és un sentiment que s´arraïga entre les classes sorgides del progrés, allunyades del vell sistema social que encara perdurava en el marc rural. A Austria, l´antisemitisme es va arraigar a partir de 1882, quan una nova llei electoral va extendre el dret de vot a la burgesía mitjana, als artesans i als petits propietaris. Ben aviat, els polítics es van adonar que introduir el despreci als jueus en els seus programes atreïa vots i van col.laborar en el seu progressiu arrelament en la societat, que es troba reflexat en les nombroses publicacions antisemites de l´època, de les quals voldria destacar la revista Ostara que, el 1905, ja feia una crida als seus lectors aris per què portessin a la pràctica l´exterminació dels subhomes simis. S´ha comprovat que entre els lectors d´aquesta revista es trobaven 2 adol.lescents anomenats Heinrich Himmler i Adolf Hitler. A Rússia, tot i els esforços del tsar Alexandre II per afavorir l´emancipació, també va arribar l´onada antisemita. Durant els segles XVIII i XIX, Rússia havia viscut un període

6

expansionista i quan es va annexionar Polònia, es va trobar amb una societat que rebutjava als jueus tant o més que els alemanys, acusant−los de practicar crims rituals. L´existència de la secta dels Hassids va enfortir aquesta imatge negativa que rapidament es va extendre per tot l´imperi. Així, quan, el 1881, fou assassinat el tsar Alexandre II, es va acusar als jueus tot i que es tenien proves que l´assassí era rus. Poques setmanes després de l´atemptat esclataràn els primers pogroms (nom amb que es coneixen les manifestacions violentes d´antisemitisme) a ciutats com Kiev o Odessa. Aquests pogroms eren promoguts per faccions revolucionàries (les mateixes que havien matat al tsar) amb l´esperança que un aixecament popular contra els jueus seria el primer pas en l´enderrocament del règim tsarista. Per increible que sembli, es va acusar als jueus de provocar els pogroms, ja que es dedicaven a explotar la població autòctona. El nou tsar, Alexandre III, va pendre, el 1882, una sèrie de mesures que van ser copiades posteriorment per els nazis: prohibició d´establir−se al camp i a certes ciutats (Kiev, Ialta), prohibició de canviar−se el cognom i la obligació, en els comerços, de posar un distintiu a l´aparador. També se´ls va prohibir l´accés a l´ensenyança. Aquesta ultima mesura va abocar a molts jueus als ambients revolucionaris al mateix temps que es produïa la primera onada immigratòria a Palestina. L´any 1905 es va produir una nova onada de pogroms, poc després d´una vaga general que havia obligat a Nicolau II a promulgar un Manifest Constitucional. El resultat va ser una nova onada immigratòria cap a Palestina i als EEUU. Aquesta generació d´emigrants es va endur els sentiments marxistes−leninistes de la Revolució. Entre ells, hi trobem a Chaim Weizzmann i a Golda Meir. Finalment, França fou l´ultim país que es va veure contagiat per la febre antisemita. Aquí, però, provenia d´una tradició diferent, no tant racial sino anticapitalista (recordem que la Banca Rothschild, una de les més poderoses d´Europa, tenia la seu a París). La majoria dels moviments socialistes originats a França, utòpics i científics, amb l´excepció de Saint−

7

Simon, eren antisemites. L´esquerra anticlerical va fomentar l´antisemitisme fins el fracàs de la Comuna de París, el 1871. Llavors, van ser els catòlics qui els prengueren el relleu, potser com a justificació dels seus fracassos recents ( separació Església− Estat, llei del divorci...). La tensió antijueva va créixer fins que, el 1894, es va produir un dels escàndols més sonats de la III República Francesa: el cas Dreyfuss. Alfred Dreyfuss era un capità, jueu, de les forces armades que fou acusat d´alta traició i posteriorment condemnat i deportat, tot i no haver cap prova que l´involucrés directament. La pressió de certs intel.lectuals, com Émile Zola, va fer possible la celebració d´un segon judici, que va obrir un cisma en la societat francesa. Però Dreyfuss va tornar a ser acusat i amb atenuants. No va ser fins 1906 que fou rehabilitat, arribant a ser tinent coronel durant la 1ª Guerra Mundial. Aquest gran escàndol, que la premsa es va encarregar d´inflar, va suposar indirectament un gran canvi en la història del poble jueu. El responsable, però, no fou Dreyfuss sino un jove corresponsal de premsa de Viena, Theodore Herzl. THEODORE HERZL I EL SIONISME Herzl havia nascut a Budapest el 1860. Fill d´una família rica i liberal, va estudiar a Viena i va ser designat corresponsal de premsa a París, on es va adonar del fort sentiment antijueu que impregnava a la societat. Indignat pel desenvolupament del cas Dreyfuss, va escriure Der judenstaat (L´estat jueu), el 1895. El llibre, d´una retòrica incendiària, reflexava l´exaltació de Herzl, que sempre havia estat partidari de l´assimilació però que ara deia que l´unica defensa dels jueus contra l´odi que patien seria la creació d´un estat, preferiblement a Palestina. El llibre descrivia el procès de colonització que s´hauria de seguir, imitant el model britànic. L´èxit del llibre va impulsar a Herzl a convocar un Congrés Sionista Mundial a Basilea, el 1897. El mot sionisme prové del mont Sió, un dels turons que envolten Jerusalem, i va ser el nom que es va donar a aquest moviment, l´ultim dels grans nacionalismes que van sorgir

8

a l´Europa del s.XIX. Aquest I Congrés es va iniciar enmig d´un cert escepticisme, ja que tot i que hi van anar uns 200 delegats vinguts d´arreu del mon, Herzl encara no comptava amb el suport dels grans banquers i comerciants, que no veia molt rentables els plans de Herzl, ja que en aquella època es tenia una imatge de Palestina com un desert on no hi brotava res. Amb tot, es crearà l´Organització Sionista Mundial, que serà presidida per Herzl fins a la seva mort, el 1904. El 1898 es celebra el II Congrés, on ja hi assisteixen el doble de delegats. Aquí es crearà el Consorci Jueu de Col.lonització, entitat que havia de financar els projectes sionistes. Més endavant, el 1901, es crearàn el Banc Nacional Jueu i el Fons Nacional Jueu, que es dedicaria exclusivament a l´adquisició de terres a Palestina. A mesura que els organismes sionistes es consolidaven, Herzl es desesperava intentant d´aconseguir el suport d´alguna gran potència. Finalment, la Gran Bretanya es va oferir a cedir un territori a l´Àfrica Occidental, l´actual Uganda. Herzl va presentar, i apoiar, la proposta britànica, guanyant−se el rebuig d´alguns assistents que l´acusaren de traïdor i que abandonaren la sala. Aquests eren l´anomenada facció democràtica, formada majoritàriament per joves russos, provinents del partit socialista Bund, hostil a les tradicions i indiferent amb la religió, que estaven liderats per Chaim Weizmann, qui acabaria jugant un paper fonamental en el devenir dels fets. La proposta també fou rebutjada pel grup Mizraji, tradicional i ortodoxe amb la religió, que recrimanaren a Herzl el seu poc esperit religiós en renunciar a la terra promesa. Els unics que aprovaren el pla foren els territorialistes, liderats per Israel Zangwill, ja que eren partidaris d´establir un estat on fos però quan abans millor. Finalment, la proposta va quedar en no res i a Herzl ja només li va quedar temps a morir−se, als 44 anys, víctima d´una enfermetat crònica. En aquell moment, ja hi havia 70000 colons treballant a Palestina.

9

La mort de Herzl va deixar al sionisime sense un líder clar, doncs , ni David Wolfson ni Otto Warburg, els dos successius presidents, van saber evitar les disputes internes, i es van dedicar a mantindre l´estructura creada per Herzl. Fins l´esclat de la 1ª Guerra Mundial, les expectatives sionistes no coneixerien cap progrés, dirigint els seus esforços en la col.lonització de Palestina (el 1914 hi havia més de 80000 jueus) i cercant el suport d´alguna gran potència. Això ho va aconseguir el 1917. Dintre del judaisme també van sorgir crítiques al sionisme, que l´acusaven de ser un moviment colonialista i imperialista, doncs ignorava que en aquella terra sense poble hi vivien 600000 àrabs. El cert és que la paraula àrab no surt a cap parraf de Der judenstaat. Aquesta ignorància, o prepotència, jueva davant el poble que feia 13 segles que vivia a Palestina va ser una de les causes del conflicte, obviant, a més, que aquest poble també estava experimentant, paral.lelament, un despertar nacionalista. EL RESSORGIR DEL NACIONALISME ÀRAB Des del s. XVI, els pobles àrabs es trobaven sotmesos a l´autoritat de l´Imperi Otomà. La conquesta turca havia estat la conseqüència directa d´un procés d´estancament i retrocés que s´havia iniciat en el s.XII. Quedava ja molt lluny el passat gloriós de la dinastia Omeia i el califat de Còrdoba, temps en que l´Islam s´havia convertit en la civilització més avançada del seu temps. Tanmateix, l´Imperi Otomà havia entrat en crisi a finals del s.XVIII, crisi que va arrossegar fins a la seva desaparició, després de la 1ª Guerra Mundial. Aquesta llarga agonia el va donar a conéixer entre les grans potències europees com el malalt. La presència d´aquest imperi havia impossibilitat la navegació pel Mediterrani Oriental i cap a Àsia, dificultant el comerç. La recerca de rutes alternatives havia propiciat el descobriment d´Àmerica i les expedicions portugueses van aconseguir arribar a la Índia bordejant el continent africà, cosa que suposava un retard considerable. Al llindar del s. XIX, però, la situació havia canviat. Anglaterra i França estaven establint

10

imperis col.lonials a la Índia I a Indo−Xina, respectivament. Per tant, el domini de la navegació pel Mediterrani i el Mar Roig era de vital importància pels seus interessos econòmics. És en aquest context que, el 1798, una expedició francesa comandada per un jove Napoleó Bonaparte, desembarca a Egipte per impedir que es complís l´acord anglo−egipci que, des de 1770, permetia el traspàs de mercaderies a través del, llavors, estret de Suez. L´ocupació francesa no va poder resistir gaire l´aliança anglo−otomana i Napoleó va haver de fugir cap a Palestina. Un dels l´iders d´aquest exèrcit anglo−otomà, Muhammad Alí, no va trigar gaire a fer−se amb el poder a Egipte, el 1805. Ali es va deixar influenciar per l´ideari revolucionari francés i es va decidir a extendre´ls per tot el mon àrab, conquerint la Gran Síria el 1831. Només la intervenció britànica va aconseguir foragitar−lo el 1840. Amb tot, aquesta primera intentiva nacionalista no va quallar entre la població, que no entenia la rebel.lió contra els turcs, en tant que eren germans de religió. A mitjans del s.XIX, es va produir un renaixement de la cultura i la llengüa àrab. El centre en va ser Beirut i els seus protagonistes foren, curiosament, 2 cristians: N. Yazigi i B. Boustani que, el 1847, van fundar la Societat d´arts i ciències, primera d´una sèrie d´associacions culturals que van proloferar per tot l´Orient Mitjà. En una d´aquestes, la Societat cinetífica síria, Ibrahim Yazigi, el 1868, va llegir la primera proclama nacionalista, que carregava contra la mala administarció otomana i el despotisme del sultà. En general, el ressó que van aconseguir aquestes societats fou limitat, però suficient per sentar les bases del posterior gran esclat nacionalista, que ja es començà a intuir el 1901 amb l´aparició de La mare de les ciutats d´Abd el−Rahman Al−Kawashiki, un el.logi de la ciutat de La Meca que acabava destacant la superiritat dels àrabs enfront dels turcs. La importància del llibre radica en que proposava l´establiment d´una gran nació àrab governat des de La Meca. Precisament, un dels protagonistes dels esdeveniments posteriors serà el cabdill de La Meca, el rei Hussein.

11

L´impuls definitiu al nacionalisme àrab, però, el donarà el moviment nacionalista turc La jove Turquía que, el 1908, es farà amb el poder i establirà una política centralitzadora basada en la Turquització de tot l´imperi, prohibint l´us de la llengüa àrab. Això provocarà la cració d´un munt d´associacions nacionalistes, com Qalitania o Fatat. Aquesta ultima va convocar un Congrés Nacional Àrab a París, el 1913, on va exposar un programa de reivindicacions entre els quals no figurava la independència, sino una autonomia i un respecte per la llengüa i la cultura. El seu líder, el general Al−Masri, va negociar amb els turcs, que el van condemnar a l´exil.li. Paral.lelament, el rei Hussein havia enviat al seu fill Feysal a negociar amb els anglesos, però aquests havien desoït les seves peticions. Només un miracle podia fer canviar la situació dels àrabs. I va arribar la 1ª Guerra Mundial. LA DECADÈNCIA DE L´IMPERI OTOMÀ PALESTINA EN EL S.XIX Parlar de Palestina abans de la creació de l´estat d´Israel és perillós, ja que no tenia una entitat administrativa pròpia. De fet, ni tan sols existia una consciència nacional palestina, ja que Palestina tradicionalment havia format part del país del Cham o Gran Síria, territori que comprenia els actuals estats de Síria, Líban, Israel, Palestina i Jordània. La distància amb Istambul feia que, a la pràctica, el país estés sota el domini de les grans families terratinents, que eren les que imposaven l´ordre i recaptaven els impostos. El règim turc premiava la seva col.laboració eximint−los d´impostos, mentre que els camperols havien de suportar una forta càrrega tributària. Era, per tant, un règim feudal. Amb tot, es pot dir que els 3 segles de domini turc havien aportat una relativa estabilitat a la zona, acostumada a les invasions; els conflictes que s´hi donaven eren de caràcter local. El s.XIX va suposar el retrobament amb la civil.lització occidental, després de l´infaust record que havien deixat les croades. Si bé els europeus havien mantingut contactes comercials amb l´Orient Mitjà, mai no s´havien interessat en els seus afers polítics.

12

El 1799, Napoleó arriba a Palestina, fugint de la desfeta a Egipte, on es presentarà com a llibertador del poble àrab davant la opressió turca. La indiferència d´aquests va desesperar Napoleó que, en un ultim intent de fer−se fort, va prometre als jueus el restabliment de l´antic estat d´Israel. Però aquests, curiosament, no li van fer cas, i Napoleó va haver de tornar a França. El 1831, els palestins van sofrir una nova ocupació, en aquest cas egípcia. En menys d´un any, les tropes d´Ibrahim, el fill de Muhammad Alí, es va fer amb el control del país. L´ocupació egípcia fou molt positiva pels palestins, doncs van eliminar el règim feudal, establint un sistema tributari relativament igualitari i va augmentar els terrenys de cultiu. També van obrir les prtes de la Gran Síria a la influència europea, i molts missioners cristians es van establir a Palestina i Líban, obrint nombrosos hospitals i escoles, de les quals sorgiria el renaixement cultural àrab. La intervenció britànica, però, va fer que Palestina tornés al domini turc. L´imperi, desesperat per la precària situació que vivia, va decidir empendre, el 1856, una reforma administrativa que va otorgar més aventatges als terratinents i asfixiava més als camperols. Aquesta reforma va ser desastrosa per al futur del país, doncs molts petits propietaris van veure confiscades les seves terres o es van veure obligats a malvendre−les als mateixos terratinents. D´altres, moguts per una ingenuitat exasperant, van registrar les terres a nom dels terratinents per salvar−se dels impostos, esperant que arribessin temps millors. I van arribar els jueus. Abans, però, els àrabs serien testimonis, el 1860, d´una nova invasió francesa, en aquest cas, sobre el Líban, on va auspiciar un govern controlat per la minoria cristiana, a la qual va otorgar un munt de privilegis. La reacció àrab no es va fer esperar i es calcula que 12000 cristians van ser assassinats aquell any, convertint−se en el primer conflicte religiós que vivia la zona des de les croades. La invasió francesa era la resposta a la invasió anglesa d´Egipte, que no volia permetre la construcció del Canal de Suez a mans dels francesos. El

13

canal fou inaugurat el 1869. Els francesos havien acordat concedir el 44% de les accions del Canal al virrei d´Egipte. Però especuladors anglesos el van impulsar a empendre inversions ruïnoses que el van obligar, el 1875, a malvendre les accions al govern britànic, que realitzar el millor negoci de la seva història. La situació d´equilibri al Canal semblava que tornaria l´estabilitat a la zona. Però un nou element desestabilitzador va començar a penetrar a Palestina. Durant els primers anys 80, va arribar la primera onada d´immigrants (aliyah) jueus, que fugien dels pogroms russos. Aquests jueus que comptaven amb el finançament del banquer multimilionari Edmond Rothschild, es van dedicar a adquirir territoris que els terratinents els van vendre molt gustosament. Aquests primers colons van treballar colze per colze amb els antics treballadors palestins, que no van mostrar cap preocupació per aquesta presència jueva. Les coses canviarien a partir de 1904, quan es produeix la segona aliyah. LA 1ª G. M. COM A PUNT D´INFLEXIÓ. LA DECLARACIÓ BALFOUR Més val perjurar i guanyar que perdre T.E. Lawrence Tot i que la Gran Guerra va ser un conflicte europeu, va alterar profundament l´Orient Mitjà i va marcar definitivament la seva història. L´imperi turc es va alinear del bàndol d´Alemanya i Àustria, provocant la ira britànica que va decidir que ja era el moment d´acabar amb el malat. Els britànics van veure en els pobles àrabs uns potencials aliats i van intenar estimular un aixecament àrab contra el poder d´Istambul. Tot just començada la guerra, els britànics van contactar amb el cabdill de La Meca Hussein i li van prometre la creació d´una gran nació àrab independent, de la qual Hussein en seria el màxim mandatari. Hussein i l´Alt comissari britànic, Henry McMahon, van negociar per correspondència el possible acord durant la 2ª meitat de 1915. Hussein va demanar la sobirania de tots els territoris que comprenien el Creixent Fèrtil i la Península Àrabiga. McMahon li va contestar

14

afirmativament però li va imposar algunes restriccions territorials, que no va especificar massa explícitament. Tot i que l´oferta el seduïa, Hussein no s´acabava de decidir a palntar cara a l´imperi turc i, quan, finalment, es va decidir, el juny de 1916, Anglaterra i França ja havien decidit repartir−se l´Orient Mitjà, mitjançant els acords Sykes−Pycot, signats el mes de maig, en els que Palestina quedava fixada com a zona internacional. El pronunciament de Hussein va rebre immediatament el suport de les forces nacionalistes, que ignoraven l´acord d´aquest amb els britànics. La coalició anglo−àrab, dirigida pel coronel T.E. Lawrence (el llegendari Lawrence d´Arabia) va entrar a Jerusalem el desembre de 1917. Cap àrab s´imaginava que un mes abans Gran Bretanya havia reconegut les aspiracions sionistes mitjançant la Declaració Balfour. Arthur J. Balfour, ministre d´Afers estrangers britànic, va escriure el 2−11−1917, una carta al banquer jueu més poderós d´Europa, lord Rothschild, on manifestava la voluntat del govern britànic de crear una llar nacional jueva a Palestina. De nou, els britànics es mostraven ambigus respecte les seves intencions. L´expressió llar nacional no significa res en si mateixa, però els jueus es van mostar enormement satisfets pel reconeixement internacional de la seva causa. S´ha discutit molt sobre la causa d´aquest compromís. Per una banda, els britànics creien que aquesta mesura podria empènyer al poderós lobby jueu als EEUU a pressionar al seu govern a favor de la seva intervenció a la guerra, en un moment en que les forces s´estaven esgotant. No obstant, el màxim dirigent sionista nord−americà era íntim amic del president Wilson. Per l´altra banda, els britànics creien que el seu suport a la causa jueva mantindria aquests al seu bàndol, erigint−se un estat que serviria de centinella dels interessos colonials britànics a la zona, especialment al Canal de Suez. Un altre factor que podria haver influit és la relació d´amistat que mantenien el màxim dirigent sionista a Anglaterra, Chaim Weizmann, amb alguns destacats polítics de primera fila, entre ells el primer ministre. Finalment, alguns autors també assenyalen l´esclat de la Revolució Russa com un factor accelerador de la

15

Declaració, pretenent així els anglesos d´allunyar la població jueva russa ( una de les més nombroses) de la influència comunista. Aquesta declaració ha estat el pal de paller que ha sostingut les intencions sobiranistes dels jueus a Palestina, tot i la seva manifesta il.legalitat, doncs, el 1917, Gran Bretanya no tenia cap sobirania sobre Palestina i, per tant, no tenia cap dret a decidir el seu futur i menys a regalar la seva sobirania a una comunitat que, el 1917, no representava ni el 10% de la població total. La publicació de la Declaració va ser seguida per la revelació dels acords Sykes−Pycot, per part dels revolucionaris russos, que havien trobat aquests documents en els arxius personals del tsar derrocat, Nicolau II, que no van trigar massa a fer públics. La indignació àrab feia perillar el devenir de la guerra i el comandant Hogarth va ser l´encarregat de calmar−los els ànims en una entrevista amb Hussein, on li va expressar el manteniment dels seus compromisos amb els àrabs. La conciliadora reacció de Hussein va ser utilitzada posteriorment pels jueus per legitimar la seva ocupació, adduïnt que el màxim dirigent àrab havia acceptat la Declaració Balfour. Però Hogarth l´havia enganyat. Com a prova, un fragment del seu informe: El Rei mai acceptarà un estat jueu independent a Palestina, però jo no he estat encarregat d´informar−li que tal eventualitat estava prevista pel meu govern (4). Hussein va creue la paraula anglesa i la guerra va continuar. El 30−10−18 l´imperi turc es va rendir finalment i va signar l´armistici de Mudros. Semblava que començava una nova era gloriosa per als àrabs. Però aquests no sabien el que els esperava. L´ÈPOCA DEL MANDAT BRITÀNIC EL DESENGANY ÀRAB Els homes d´estat occidentals son com la pintura impressionista. De lluny, fan bon efecte, però de prop son impresentables Príncep Feysal En acabar la guerra, Palestina estava habitada per 700000 habitants. El 81% eren àrabs, el

16

10,5% cristians i el 8.5% jueus (5). Al mateix temps que el príncep Feysal s´instal.lava a Damasc preparant el nou govern àrab, els aliats establien una sèrie d´administracions militars als territoris ocupats: els francesos s´establiren a Beirut i els anglesos a Jerusalem, administrant una zona composta per Palestina i l´actual Jordània, llavors coneguda com Transjordània. Els sionistes, per la seva banda, celebraven una conferència a Jaffa, on declaraven la seva intenció de convertir Palestina en un estat jueu, amb una població majoritàriament jueva, coincidint amb una forta onada immigratòria de jueus provinents de l´Europa Oriental. La consecució del pla sionista suposava reemplaçar, com a mínim, un 45% de la població àrab per població jueva. Estava clar que hi havia 3 interessos contraposats a la zona i que no podrien trigar gaire a col.lisionar. Les 3 parts implicades es van asseure a negociar a la conferència de París, entre gener i febrer de 1919. El príncep Feysal, però, havia arribat a Europa 2 mesos abans. S´havia instalat a París, on fou tractat amb bastant despreci per la diplomàcia, I es va traslladar a Londres al cap d´un mes. Allà, mentre dictava les peticions àrabs, s´entrevistà amb Chaim Weizmann. El resultat fou un acord de decidir en comú el futur status de Palestina. Posteriorment, s´ha acusat a Feysal de traïdor per haver signat aquest acord. Jo no crec que fos així. El príncep fou molt pressionat durant la seva estada a Europa, sobretot pel seu inseparable conseller Lawrence, que sembla que fou qui el va convéncer definitivament. Crec que el seu error fou més degut a la seva inexperiència i al desorientament que li provocava aquell mon tan diferent al seu. Així, en la conferència de París, Feysal reclamarà tots els territoris promesos al seu pare per McMahon, excepte Palestina, i proposava l´estudi en comú del problema palestí donat el seu caràcter universal(6) Els sionistes van reclamar el reconeixement dels drets històrics del poble jueu sobre Palestina, reclamant unes fronteres que hagués proporcionat l´estat jueu gairebé el 80% dels recursos hídrics de la zona. També demanava l´establiment d´un mandat britànic provisional, que

17

s´encarregaria d´assegurar el compliment de la Declaració Balfour. Això sí, garantitzaven la igualtat dels drets civils i religiosos de les altres comunitats no jueves, quan aquestes fossin minoria, evidentment. La conferència va acabr sense acords definitius, però la victòria diplomàtica sionista no era posada en dubte. Al tornar a Damasc, Feysal va veure com la seva popularitat havia caigut en picat. El Congrés Nacional Siri es va negar a ratificar els acords amb Weizmann i el 8−3−1920 va proclamar la independència de la Gran Síria. Momés un mes després, a la conferència de San Remo, aquest territori fou dividit en 4 mandats: Síria i Líban, sota mandat francés, i Palestina i Transjordània, sota mandat britànic. També es va crear el mandat britànic d´Irak, on es va implantar una monarquia amb Feysal com a rei. En aquella conferència es va presentar l´informe King−Crane, resultat d´una macro enquesta realitzada per comissionats nord−americans a territori palestí, i que alertava sobre la hostilitat que provocaria un assentament jueu a la zona i de la voluntat dels palestins de formar part d´una Gran Síria independent, amb Feysal com a rei. També alertava que les aspiracions sionistes només es podrien realitzar mitjançant l´us de la força. L´informe fou menystingut pels conferenciants, tot i que només 2 setmanes abans (4−4−1920) s´havia produit el primer aixecament àrab contra els jueus, provocant 10 morts, els primers d´una llarga llista que encara no s´ha tancat. Els àrabs no podien suportar els enormes privilegis que l´administració militar otorgava als jueus: permisos de construcció de col.legis, companyies elèctriques, carreteres i la potestat de recaptar els seus impostos, uns drets dels quals no gaudien els àrabs. A part de l´informe King−Crane, el gobern britànic també va rebre per aquelles dates 3 informes signats per 3 generals (Money, Clayton I Bols) on asseguraven que seria impossible fer realitat les aspiracions jueves sense que es produís un bany de sang. La resposta del seu govern fou la destitució de tots 3 i el nomenament d´una nova administració civil encapçalada per sir Herbert Samuel, el primer jueu que governava aquella terra en 2000 anys. Finalment, el

18

24−7−1922, el consell de la Societat de Nacions va aprobar els acords de San Remo i va establir oficialment el mandat britànic sobre Palestina. IMMIGRACIÓ MASSIVA I ESCLAT DEL CONFLICTE SOCIAL La qüestió no es que nosaltres haguem vingut a fer fora al poble palestí...Ells no existeixen Golda Meir, 1ª ministra israelí (1969−74) Ja ens hem referit anteriorment a la primera aliyah, que es va produir durant els anys 80 del s.XIX. El 1904 es va iniciar la segona gran onada d´immigrants jueus, que també provenia de Rússia i que comptava amb un gran nombre d´intel.lectuals socialistes que creia que era indispensable la creació d´un proletariat jueu com a pas previ a la creació d´un estat. Així, la gran diferència d´aquesta onada fou la contractació exclusiva de jueus per treballar les noves terres i l´acomiadament dels antics treballadors àrabs, que van fer sentir les primeres veus de protesta. Aquesta emigració fou el doble de nombrosa que l´anterior, més de 40000 homes. En total, es calcula que, en esclatar la 1ª G.M. hi havia a Palestina 80000 jueus i 550000 àrabs. La instauració del mandat britànic no va suposar cap increment espectacular en l´arribada de jueus, com veiem en el quadre següent (7). La raó és que, tot i les intenses campanyes que portava a terme l´Organització Sionista Mundial, l´emigració a Palestina no suposava un gran reclam per a la majoria de la població, que prefería emigrar a altres indrets, sobretot els EUA, país que els oferia més perspectives de prosperitat que la dura i àrida terra palestina. L´augment que observem en els anys 1924−26 és degut a la politica immigratòria restrictiva que van practicar les autoritats nord−americanes. De totes maneres, el període 1924−29 registra un major nombre d´emigrants respecte el d´immigrants. Els grans financers s´oloraven la crisi econòmica que es preparava (i que esclataria amb el crack del 29) i van retallar la concesió de crèdits per Palestina. Tanmateix, una gran sequera entre 1924 i 1927 va arruinar a molts agricultors. La immigració negativa va ser la causa de la calma social que va imperar aquells anys. Semblava que els disturbis de

19

1920 i la tensió que s´havia viscut durant els primers anys de mandat quedarien en anècdota. A finals de 1928, però, la Societat de Nacions va concedir un crèdit de 2000000 de lliures a l´Organització Sionista Mundial, avalat per Anglaterra. Aquest crèdit i el descobriment de l´arribada d´armes destinades als colons jueus va fer tornar a enfurismar als àrabs. L´agost de 1929 es va viure el primer conflicte de tipus religiós. El mur de les lamentacions fou l´escenari d´una disputa jurisdiccional que va acabar amb 3 setmanes d´aldarulls, 300 morts, 500 ferits i 1000 detinguts per les autoritats britàniques, el 90% d´ells, àrabs. Aquí apareixerà per primer cop una imatge avui en dia molt familiar: els àrabs llençant pedres contra els jueus, i aquests responent amb ametralladores. Aquest conflicte també va marcar el distanciament entre el poble palestí i els seus dirigents. La màxima autoritat palestina era el muftí de Jerusalem, el Husseini. Aquest es va mostrar disposat a col.laborar amb les autoritats britàniques per restablir l´ordre. El govern el va recompensar nombrant−lo principal gestor de l´ajut financer destinat als àrabs, que en gran part va anar a parar a la seva butxaca. La situació va empitjorar a partir de 1933, amb l´arribada de Hitler al poder, que va disparar enormement l´emigració a Palestina (160000 homes en 3 anys). Aquests nous immigrants formaven part d´un pla d´immigració selectiva que va portar a Palestina personal altament qualificat, pertanyents al sector científic i tecnològic. Aquesta nova aliyah va fer augmentar encara més les diferències socio−econòmiques entre àrabs i jueus. Les ciutats palestines es convertien en suburbis plens de gent que havia perdut la feina i la possibilitat de propietat a favor dels nouvinguts jueus. A més, en aquell moment, França va otorgar una autonomía parcial al Líban i a Síria, cosa a la que Gran Bretanya, pressionada pels sionistes, s´hi va negar. Els àrabs van veure que era impossible arribar a una solució política i l´abril de 1936 es va declarar una gran vaga general, dirigida per l´Alt comité Àrab, format per tots els partits nacionalistes i dirigit pel nebot del muftí de Jerusalem, Havy Amín El−Huseini.

20

Els àrabs van destruir cultius jueus i van impedir que aquests accedissin a les industries. La Gran Bretanya va encomanar al seu aliat, el muftí, que s´encarregués de frenar la revolta, però aquest no va aconseguir controlar la situació i els britànics van recórrer als líders de les altres nacions àrabs, súbdites cordials dels interessos de les grans potències, a qui devien la seva independència, otorgada en els primers anys 20, i el seu nivell de vida, doncs eren els principals compradors de petroli. La vaga finalment es va poder aturar el mes d´octubre, la qual cosa va ser motiu de gran satisfacció per als líders àrabs, tots ells terratinents, ja que així no es va malmetre la collita de taronja, que ja s´acostava, la qual cosa els hagués suposat grans pèrdues. L´actitut dels dirigents palestins en aquells anys sempre va estar condicionada als seus interessos individuals i les conseqüències d´això encara les està pagant el poble avui en dia. De totes maneres, el poble palestí també s´ hauria de responsabilitzar d´haver permés que aquests personatges, amb el muftí al capdavant, guiessin els seus actes en aquells anys tan tracendentals de la seva història. La consqüència més important d´aquesta vaga general, que alguns autors qualifiquen de primera intifada, fou l´arribada de la comissió Peel, que havia de marcar el camí per resoldre el conflicte. El seu informe final fou prou revelador: la única sortida possible era la partició en 2 estats, projecte que es va interrompre degut a l´esclat de la 2ª G.M. Aquest nou conflicte internacional va suposar una relativa pacificació de la situació, ja que ambdos grups es van decidir a esperar com es resolia el conflicte per tal de seguir les seves reivindicacions. Així, l´any 1939, la població jueva era de 416000 persones ( 29% del total) per 1600000 àrabs. L´ESTRATÈGIA COLONIAL JUEVA: ELS KIBBUTZ I ELS MOSAV El 1881 van arribar els primers colons jueus a Palestina. No formaven part de cap pla específic per colonitzar el país, doncs encara no s´havien publicat Der judenstaat ni Autoemancipació, de Leo Pinsker (1882), considerat el primer referent del sionisme, doncs Herzl va admetre que

21

no hauria escrit Der judenstaat si hagués conegut la seva existència. Aquest grup, format majoritàriament per estudiants, va fundar una primera colònia agrícola, Richon Zion. Aquestes primeres colònies estaven situades en llocs remots i poc adeqüats per a la supervivència i només la intervenció del banquer Edmond Rothschild les va salvar del col.lapse. Les coses van canviar amb l´arribada de la segona aliyah, que va arribar amb la voluntat de crear un proletariat jueu i que ja comptava amb l´ajut del Fons Nacional Jueu, que es dedicava a comprar les terres. Així, mentre uns les compraven i altres les treballaven, els àrabs es quedaven sense feina, i no van trigar gaire a mostrar la seva hostil.litat vers aquesta nova entitat colonial. Aquesta cojuntura hostil va portar als jueus a crear un nou tipus d´explotació agrícola basada en els principis del marxisme i de la defensa nacional: els kibbutz. El kibbutz éra una comunitat col.lectiva i democràtica, on el treball s´organitzava per grups, especialitzant−se cada grup en una activitat concreta (agricultura, indústria, educació, cuina...). Hi havia un unic menjador col.lectiu i els nens dormien separats dels pares. Es regia per una assamblea comunitària, a la qual tothom tenia dret a assistir. Aquesta assamblea escollia els funcionaris que s´haurien d´encarregar de les funcions centrals. L´assamblea també era l´encarregada d´aprovar els pressupostos. Paral.lelament a la creació dels kibbutzim es crearà un grup paramilitar anomenat hashomer, encarregat de defendre els kibbutzim de l´atac de qualsevol intrús. El hashomer serà l´embrió de la futura Haganah, braç armat del sionisme i responsable posteriorment de nombrosos atemptats terroristes. L´èxit dels kibbutzim és inqüestionable. La producció agrícola va augmentar espectacularment en un territori que sempre havia estat poc més que un desert, situant als seus habitants com els que tenien el nivell de vida més alt del país. En això també va influir la constant arribada de maquinària agrícola finançada pel sionisme. Amb tot, aquest es un dels grans arguments que han usat els israelians per legitimar les seves demandes nacionals, tot i que acostumen a oblidar que van jugar amb molt d´aventatge respecte els àrabs, doncs aquests no comptaven amb el suport d´un organisme internacional que els comprés terres (subornant a

22

les autoritats otomanes, si calia) i maquinaria. La institució del kibbutz també fou important alhora de crear un caràcter nacional israelí, ja que ajuntava en una comunitat a gent vinguda d´arreu del mon. El fet que el mateix kibbutz fos l´encarregat d´educar els nens també hi va contribuir. El kibbutz, però, també donava problemes, degut al seu excessiu col.lectivisme. L´any 1921 es van fundar els primers moshavin: Nahalal i Kfor Iehezkel. El moshav és un poblat que combina el principi cooperatiu ( més que el col.lectiu del kibbutz) i la iniciativa privada. Aquí, el nucli familiar torna a pendre importància. Els nens vivien amb els pares i no hi havia menjadors col.lectius, però la compra dels mitjans de producció i la venta de la producció es feia de manera conjunta. A diferència del kibbutz, on la distribució dels beneficis es feia de manera equitativa, al moshav tothom rebia segons el seu treball. El funcionament de l´assamblea i els impostos era idèntic al del kibbutz. Elsmoshavin van tenir èxit entre els immigrants que arribaren a finals dels anys 40, creant−se´n 250 entre 1949 i 1956. Tot i això, gran part de la població israelí es va establir a les ciutats. Aquí, el procés de col.lonització fou més simple, doncs es van limitar a crear barris jueus al costat de les ciutats àrabs ja existents. Amb el temps, aquestes barriades van créixer fins convertir−se en ciutats. Aquest va ser el cas de Tel Aviv que, inicialment, era una barriada jueva de la ciutat àrab de Haiffa. En general, es poden considerar els kibbutzim i els moshavin com a interessants experiments socials, que han cridat l´atenció de nombrosos països del Tercer mon, pel seu innegable èxit en la creació d´una estructura socio−econòmica potent, en un país que no passava de ser autosuficient. El que és censurable és el seu caràcter militar i racista, excloent d´aquest progrés a la població àrab autòctona, convertint−se, a la llarga, en font de conflictes als quals no fou aliè el gobern britànic, que en principi havia d´actuar com a mediador. EL DESCONCERT BRITÀNIC: LLIBRES BLANCS I TERRORISME JUEU La posició dels britànics en el conflicte àrabo−israelí va quedar molt clara quan van nomenar sir

23

Herbert samuel com a governador civil de Palestina. Samuel era col.laborador del sionisme. El primer que va fer en accedir al càrrec va ser crear un consell consultiu, format per 10 britànics, 7 àrabs i 3 jueus. Tots els representants àrabs pertanyien a les classes privilegiades i eren autèntics col.laboradors del poder. Com a resposta, els grups socials palestins, dirigits per joves estudiants matriculats a universitats europees, van crear el Congrés Nacional Palestí, que es declarava contrari al colonialisme jueu i britànic.Malgrat tot, el 24−7−1922 va començar oficialment el mandat britànic sobre Palestina, deixant enrere tres anys d´amnistració militar i 10 mesos d´administració civil, amb un balanç de 9 i 100 morts, respectivament. El nou ministre de les colònies, un jove Winston Churchill, va convocar a El Caire a l´alt funcionariat britànic i els va exposar la voluntat de Londres de crear un emirat àrab a la ribera oriental del riu Jordà, Transjordània, que serviria de refugi als àrabs que haurien d´abandonar Palestina. Aquest estat estaria governat per Abdullah, germà del príncep Feysal, qui va acceptar de molt bon grat l´oferta, comprpmetent−se a respectar la Declaració Balfour. De nou, els interessos individuals dels dirigents àrabs s´imposava sobre els del seu poble. Immediatament, es va desencadenar una revolta que va provocar 350 morts i ferits i Churchill es va veure obligat a viatjar a Palestina, on va redactar l´anomenat llibre blanc de Churchill, declaració d´interessos que mereix tot un monument a l´ambigüetat. Per una banda, afirmava que el govern britànic mai ha pensat en la desaparició o subordinació de la població àrab, la seva llengua o cultura a Palestina. Pel que fa a la immigració, declarava que aquesta seria regulada en funció de la capacitat econòmica d´absorció del país. (8) Pel que fa als jueus, el llibre blanc deia que estaven a Palestina per dret propi i no per tolerància i donava totes les garanties de consolidació de la seva llar nacional, concepte que defineix a continuació sense que tampoc quedi massa clar: És el desenvolupament futur de la comunitat jueva amb l´ajut de jueus arribats de tot el món, a fi que es converteixi en un centre del que tot el poble jueu se´n pugui enorgullir en el terreny de la

24

raça i la religió. (9) Els britànics van pendre una segona mesura per camar als àrabs, la creació d´un consell legistlatiu, format en gran part per àrabs però amb dret de vet per part de l´Alt Comissari britànic. Amb tot, era la primera vegada en 400 anys que els àrabs es podien governar a si mateixos, tot i les petites restriccions. La seva reacció fou inesperada. Van boicotejar les eleccions i es van negar a formar−ne part. El govern de Londres va haver de reinstaurar el consell consultiu. Amb la seva negativa, els palestins van perdre l´oportunitat de crear un cos polític que pogués negociar amb més força amb anglesos i jueus. De fet, això es el que intenta avui en dia Iasser Arafat, però els seus prefereixen explotar a negociar. Els jueus, en canvi, si que van crear una estructura política, el Ychuv, que constava d´un òrgan legislatiu, una assamblea general i un Consell Nacional executiu que, a partir de 1927, es va encarregar d´organitzar els serveis públics i de cobrar els impostos. El ressentiment palestí va augmentar quan, entre 1922 i 1925, Gran Bretanya va concedir la independència a tots els països que tenia sota mandat, inclòs el nou regne de Transjordània, posteriorment Jordània. Amb tot, la baixada de la immigració va mantindre la pau fins el 1929, amb l´incident del mur de les lamentacions. El 1930, les autoritats col.lonials van emetre un nou llibre blanc que suposava un fre per les aspiracions sionistes, ja que establia uns cups anuals d´immigració molt per sota de les previsions jueves, que van anar fins a Londres per mostar la seva indignació davant el que van anomenar la Carta Negra. El govern de Londres es va desresponsabilitzar del contingut del llibre blanc i va calmar als jueus garantint−los que faria la vista grossa amb l´incumpliment d´aquests cups anuals. La situació es va tornar a estabilitzar fins que, el gener de 1933, Hitler arribà al poder a Alemanya, disparant−se la immigració il.legal a Palestina. Això va provocar la ira dels àrabs que, en el mes d´Octubre, van convocar una vaga general saldada amb 26 morts i 187 ferits. Després d´aquests incidents, els àrabs van iniciar un procés d´organització i mobil.lització i van acceptar incorporar−se al Consell consultiu, per fer−se sentir més, però el govern britànic, molt

25

pressionat pels sionistes, no donava mostres de voler cedir terreny. El 1935, però, tot el prestigi internacional britànic va caure pels terres, ja que no va poder impedir la conquesta d´Etiopía per part de la Itàlia de Mussolini. Llavors, els àrabs van veure la seva oportunitat i van iniciar, el 1936, una gran insurrecció que va durar 6 mesos i a la qual ja ens hem referit. La revolta fou durament reprimida i la comissió reial que va arribar el 1937 per investigar els fets va recomanar, per primera vegada, la partició en 2 estats. Aquest informe, anomenat projecte Peel, fou aprovat per Londres, reiniciant−se els aldarulls. Com a conseqüència d´això, l´Alt Comité Àrab fou declarat il.legal i els seus caps foren deportats a les Seychelles, que tampoc seria Sibèria. Mentrestant, es feia la vista grossa a l´aparició de bandes terroristes jueves, com l´Irgun que, el juny de 1937, va fer esclatar una bomba al mercat de Haiffa, provocant 74 morts i 129 ferits. També es va autoritzar la creació d´una policía nacional jueva, dret que, evidentment, es va negar als palestins. El 1937 la causa palestina era realment una causa perduda i els seus líders s´entregaven a la guerra de guerrilles com a unica opció. Però, de nou, la situació internacional va produir un gir al conflicte i, el maig de 1939, Londres va publicar un nou llibre blanc que era encara més dur amb els jueus que el de 1930, doncs limitava moltíssim la immigració i la venta de terres; també establia la independència de Palestina en un període no superior a 10 anys. Davant l´imminent esclat de la 2ª Guerra Mundial, Anglaterra volia tornar−se a posar als àrabs de la seva part, ja que d´ells depenia el subministrament de petroli, sense el qual era impossible plantar cara a les potències feixistes. A més, sabien que els jueus no podrien fer res, ja que tampoc s´aliarien amb els nazis, possibiltat que, però, va suggerir el futur Primer ministre d´Israel Ytzak Shamir. Aquest llibre blanc va provocar una escisió entre els sionistes: d´una banda hi havia els radicals, que abogaven per la lluita armada i aplaudien als grups Irgun i Stern. Els moderats, liderats per Weizmann, preferien esperar a que acabés la guerra i buscar una solució negociada. Mentrestant, milers de jueus fugien d´Alemanya i intentaven entrar clandestinament a

26

Palestina, provocant tragèdies com la del vaixell Struma, que va naufragar provocant 768 víctimes. Les autoritats britàniques es mostraven inflexibles ara amb el tema de la immigració però no deixaven de combatre els moviments armats palestins. A finals de 1943, quan ja semblava clar que es guanyaria la guerra, els britànics van tornar a plantejar la divisió del país, comptant amb el suport dels EUA, que per primera vegada es va decidir a intervenir en el conflicte, cedint a les pressions a que era sotmés pel grup sionista nord−americà, el més poderós del mon. En acabar la guerra, estava clar que el conflicte necessitava una solució definitiva. Durant els següents 3 anys, ens trobem anb una situació política explosiva. La violència organitzada dels jueus, el desacord entre els àrabs i els dubtes dels britànics feien preveure una gran tragèdia. Els anglesos havien sortit molt malparats de la guerra i els jueus sabien que aquests ja no dominaven l´escena internacional, paper que ara feien els EUA. Aquests, a la seva vegada, tampoc podien permetre que el nou enemic, la URSS, estengués la seva influència als països àrabs, els productors de l´or negre. Així, el president Roosevelt es va dedicar a fer el doble joc que ja havien fet els britànics i els àrabs van decidir unir−se i crear la Lliga Àrab. El novembre de 1945 començarà un periode caracteritzat per la intensitat d´actes terroristes jueus. Els diferents grups paramilitars ( Haganah, Stern, Palmach i Irgun, aquest últim comandat per Menahem Begin, qui arribà a primer ministre d´Israel el 1977) realitzaren accions conjuntes, destruint vies fèrrees, sistemes de radar, aeroports i tot el dispositiu britànic per frenar la immigració. L´autoritat colonial va declarar−ne responsable a tota la comunitat jueva, que ja s´havia manifestat en contra del terrorisme, però. Les proves que van aportar eren uns telegrames interceptats entre l´Agència jueva de Jerusalem i la de Londres, sol.licitant permís per cometre els atemptats. Les autoritats jueves van al.legar que les proves havien estat falsificades. Menahem Begin, ja molt posteriorment, va confirmar aquestes acusacions.(10) El 19−6−1946 tots els jueus van quedar sotmesos a la llei marcial i es van detindre a 2700 persones, entre elles David Ben Gurion, el futur fundador de l´estat d´Israel. 3 dies més tard,

27

l´hotel King David, a Jerusalem, saltava pels aires enduent−se la vida de 110 britànics, la majoria d´ells alts funcionaris pertanyents al´Estat major i a la secretaría d´Estat. L´atemptat fou reivindicat per l´Irgun. Aquí es va acabr la paciència britànica que, posteriorment, va declarar que traspassava la solució del problema a l´O.N.U. EL CAMÍ CAP A L´ESTAT JUEU LA INFLUÈNCIA DE L´HOLOCAUST Els nostres interessos jueus exigeixen l´aniquilament definitiu d´Alemanya. El poble alemany en la seva totalitat representa un perill per nosaltres Wladimir Jabotinsky, dirigent sionista, 1934 Si sabés que fos possible salvar a tots els nens d´Alemanya duent−los a Anglaterra i només a la meitat d´ells portant−los a Israel, escolliria la segona opció David Ben Gurion, 7−12−1938 La matança de jueus a mans dels nazis durant la 2ªG.M. ha trascendit la categoria de fet històric per introduir−se en la nostra mentalitat com una espècie d´estigma del mal. Tot i que, ja durant la guerra, es tenien notícies de l´existència de camps de concentració, va ser tot just acabada quan la informació referent a aquest fet va desbordar a la població europea, que no va poder deixar de sentir un cert grau de complicitat en la tragèdia d´un poble que sempre havia rebutjat i menyspreat. Aquest sentiment de culpabilitat va provocar un augment espectacular de simpaties pel moviment sionista. Les primeres xifres que es van donar van ser de 6 milions de jueus assassinats. Aquesta xifra va commocionar tothom però, avui en dia, és molt discutida. Fins 1994, una placa presidia l´entrada al camp de concentració d´Auschwitz on es recordava que hi havien mort 4 milions de jueus. Aquell any, la placa es va canviar i la xifra va passar a ser d´1 milió i mig. Avui en dia, els experts accepten, per a Auschwitz, una xifra entre les 900000 i 1,2 milions de víctimes

28

(11), la qual cosa ja rebaixa el nombre total de jueus exterminats a 3 milions. La meva intenció no és minimtzar l´Holocaust, però si crec que cal ser una mica crític amb l´excessiva propaganda que se li ha donat per part de les potències vencedores, amb la intenció, crec, d´amagar les seves pròpies barbaritats. Així, mentres es criminalitzava les accions dels nazis, les potències aliades oblidaven condemnar als autors de la matança de Dresde, el 13−2− 45, on 200000 civils alemanys van ser arrassats per les bombes de fòsfor aliades, en un moment on les tropes nazis ja estaven en retirada; per no parlar ja del llançament de les bombes atòmiques o de les purgues estalinistes d´aquella època. En total, la 2ªG.M. es va cobrar 50 milions de morts, però només 3 o 4 milions de jueus han merescut passar a la història com a màrtirs del feixisme, oblidant als gitanos, eslaus, homosexuals o comunistes que els van acompanyar en els camps de concentració. L´existència d´un poderós lobby jueu que controlava un gran nombre de mitjans de comunicació, sobretot als EUA i a França, pot ajudar a entendre com s´ha arribat a aquesta situació. En canvi, s´ha oblidat que, entre 1933 i 1941, els dirigents sionistes i els nazis van col.laborar per organitzar una immigració selectiva a Palestina. Així, es van crear 2 companyies: la Haavara Company, a Tel Aviv, i la Paltreu, a Berlín. Aquell jueu que volgués emigrar a Palestina havia de depositar una quantitat mínima de 1000 lliures esterlines (quantitat que no estava a l´abast de tothom) a Berlín. Amb aquests diners, els comerciants jueus compraven productes alemanys i els venien a Palestina, recuperant la inversió, s´entén que amb beneficis i tornant el capital invertit a l´immigrant quan aquest arribava a Tel Aviv. D´aquesta manera, els nazis aconseguien trencar el bloqueig econòmic dictat per les grans potències i els jueus aconseguien que només la flor i la nata del judaisme alemany formés part del futur estat d´Israel, abandonant a milers de camperols de l´Europa de l´Est a la seva sort, tot i que després tots van plorar per ells. Aquest era el pensament del fundador de l´estat d´Israel, David Ben Gurion que va declarar el 1943: la tasca del sionisme no és la de salvar a la resta d´Israel que es troba a Europa, sino la de salvar la terra d´Israel per al poble jueu. (12)

29

Sota el meu parer, els israelians es van posar a l´alçada dels nazis, ja que, a l´igual que ells, van establir un criteri per decidir qui havia de mantindre la vida i qui no. Els nazis van usar un criteri racial i els israelians, un criteri econòmic. Finalment, per acabar amb aquest punt, incloc un fragment d´un llibre que Hitler va fer difondre a través de les radios alemanyes el 1942, abans de començar les matances de jueus. L´autor del llibre és un jueu nord−americà, Theodor Kauffmann, i el llibre es diu Germany must perish (Alemanya ha de morir): Els alemanys (tan se val com siguin: antinazis, comunistes o, fins i tot, filosemites) no mereixen viure. En conseqüència, en acabar la guerra es movil.litzarà a 20000 metges perquè cada un esteril.litzi a 25 alemanys o alemanyes al dia, de tal manera que en 3 mesos no quedi ni un sol alemany capaç de reproduir−se, i en 60 anys la raça alemanya quedi totalment eliminada. (13) LES RESSOLUCIONS DE L´ONU L´abril de 1947, l´Assemblea general de les Nacions Unides es va reunir en sessió especial per discutir el problema palestí i va crear una comissió que va escoltar els arguments de les dues parts. Veient que seria dificil arribar a un acord, van decidir crear una comissió especial d´investigació (la UNSCOP) integrada per representants d´11 països: Txecoslovàquia, Iugoslàvia, Canadà, Austràlia, Índia, Iran, Holanda, Suècia, Perú, Uruguay i Guatemala. Aquests eren els països que haurien de decidir el futur de Palestina. La URSS havia proposat la formació d´una comissió formada per representants dels països membres del Consell de seguretat, però els Eua s´hi van negar. Cal recordar que ens trobem en l´inici de la Guerra freda i els EUA volien impedir que la URSS participés en qualsevol decisió internacional. La UNSCOP havia de viatjar a Palestina, entrevistar−se amb representants d´ambdós pobles i decidr la millor solució possible entre aquestes quatre: el manteniment del mandat, la creació d´un estat unificat, d´un estat federal o la divisió en 2 estats. La primera opció va ser descartada per tothom, començant per la Gran Bretanya; la segona era la opció àrab, que garantia la igualtat de drets entre àrabs i jueus. Aquests s´hi van oposar doncs implicaria renunciar a la

30

seva Llar Nacional. De totes maneres, era la opció que respatllava el 67% de la població. En quant a l´estat federal, va ser rebutjat per àrabs i jueus. El repartiment, doncs, es presentava com l´opció més senzilla. El problema era traçar la línea que els separés. A principis de juliol, la Comissió es va traslladar a Palestina, on es va trobar amb una actitut marcadament hostli dels àrabs i la convincent elocuència dels jueus. Aquest viatge no va servir per res i la Comissió va decidir anar fins als camps de desplaçats que, en ple 1947, encara acollien a 463000 jueus, que vivien en unes condicions de vida deplorables. L´existència d´aquests refugiats suposava un problema, ja que no volien ( o no podien) tornar als seus països d´origen amb el record encara recent de les persecucions. Alhora, cap país es volia fer càrrec d´una immigració tan important i els dirigents sionistes els van bombardejar amb intenses campanyes a favor de la immigració a Palestina. Sembla ser que la major part d´aquests refugiats preferien emigrar als EUA, però Palestina s´havia convertit en la seva unica sortida, i així ho van manifestar davant la Comissió d´investigació. Finalment, la UNSCOP va presentar, l´1−9−1947, un voluminós informe (en 4 volums) que tampoc aclaria res, ja que proposava 2 opcions degut al desacord dels seus membres. Les 2, però, contemplaven la creació de 2 estats. El primer projecte, respatllat per la majoria, contemplava la cració de 2 estats units econòmicament i on l´estat jueu comptaria amb un 50% de població àrab. El segon projecte, votat pels tres representants musulmans de la UNSCOP, contemplava la creació d´un estat federal. La ONU no va tenir més remei que nombrar un nou Comité, ad hoc, integrat per un representant de cadascun dels 57 països membres. Però si 11 persones no s´havien posat d´acord, estava clar que 57 ho tindríen més difícil. La pressió diplomàtica era cada vegada més forta i el Comité ad hoc va seguir el procediment standard que segueix un organisme internacional quan s´enfronta a un problema de difícil solució: crear subcomissions. Aquestes subcomissions van establir finalment que el mandat britànic acabés l´1−5−1948, establint−se un període de transició de 2 mesos regits per un organisme internacional que

31

s´encarregaria de mantindre l´ordre fins que els 2 països accedessin a la independència. La composició d´aquest organisme va tornar a encendre la rivalitat EUA−URSS. El 25−11−1947, les subcomissions es van reunir amb el Comité ad hoc, i van votar a favor del primer pla de partició presentat per la UNSCOP, només per què havia estat votat per la majoria, acceptant−se com un mal menor, i obviant que havia provocat el rebuig dels representants musulmans d´aquesta Comissió. Així, podem dir que el futur de Palestina va ser decidit per països com Guatemala, Holanda, Canadà, Austràlia, Suècia, Peru o Uruguay. El 29−11−1947, l´Assamblea General de la ONU es va reunir a Nova York, capital del lobby sionista nord−americà, per votar la partició. Es necessitaven 2/3 parts dels vots per què el pla fos aprovat. Els jueus sabien, abans de començar, que només necessitaven un vot d´algun indecís per aprovar el pla. La intensitat que es va respirar aquell dia en els passadissos de la ONU degut a les pressions jueves no han estat mai superades i la partició va ser finalment aprovada amb 25 vots a favor, 17 abstencions i 13 en contra, tots ells països àrabs. Al dia següent van començar de nou els enfrontaments que portarien al que els jueus van denominar posteriorment Guerra de la independència. GUERRA DE LA INDEPENDÈNCIA I CONSTITUCIÓ DE L´ESTAT D´ISRAEL El pla de partició aprovat per l´ONU concedia el 56% del territori a la comunitat jueva que constituïa un terç de la població total. Ja en la mateixa assamblea que va aprovar la partició, els països àrabs van declarar que no es sentien lligats a la decisió de la ONU. Es van produir incidents a Damasc, Beirut, Jordània i Irak. A Palestina, els enfrontaments es van cobrar 450 morts i 1000 ferits durant el mes de desembre. A finals de març, ja eren 2000 i 4000, respectivament. Davant l´evidència que la partició acabaria en tragèdia, els EUA van intentar abortar l´execució del pla i van demanar que es mantingués la tutela internacional, però la Gran Bretanya es va negar a seguir carregant amb el mort i, llavors els EUA es van negar a fer− se´n càrrec, com a membres del Consell de Seguretat, ja que tampoc volien enemistar−se amb

32

la comunitat àrab que, en un primer moment, semblava que guanyarien la guerra. I es que, a finals de març de 1948, semblava que la resistència jueva acabaria cedint a l´embranzida de l´Exèrcit de Lliberació, format per voluntaris siris, irakís i palestins, que s´havia apoderat de les principals vies de comunicació, aïllant els territoris jueus. Les atrocitats es succeïen dia rere dia. A finals de desembre, un grup d´àrabs havia entrat en un hospital jueu i havia degollat a tots els malalts i personal mèdic. Aquestes accions eren respostes pels grups terroristes jueus amb bombes en diversos llocs públics, encara que mostrant una certa preferència pels mercats. La situació va canviar el mes d´abril. Els jueus van rebutjar l´oferta nord−americana de prollongar el Mandat. Aquesta actitut aparentment heroica responia a l´imminent arribada d´un contingent d´armes finançat pel sionisme nord−americà. Un cop van arribar les armes, els jueus van atacar per sorpresa el turó de Qastel, punt clau per controlar les comunicacions entre Tel Aviv i Jerusalem. L´Exèrcit de Lliberació va perdre el turó i al seu líder, Abdel Kader Husseini. Aquesta derrota va fer minvar la moral àrab, que ja quedaria completament destrossada 2 dies després en perpetrar−se la matança de Deir Yassin, un poblet de 400 habitants als voltants de Jerusalem. Allà s´hi van presentar 2 comandos, un de l´Irgun i l´altre de l´Stern, donant 15 minuts als seus habitants per abandonar el poble. Passat el quart d´hora, les tropes jueves van assassinar a tot àrab que van trobar. L´atac es va produir en horari laboral i, per tant, només hi havia dones, nens i ancians. En total, 250 víctimes que van ser llençades als pous d´aigua. Aquesta matança va provocar l´inici de l´èxode de milers d´àrabs cap als països veins, fenòmen que ja es coneix com la diàspora palestina. Tot i que els representants del futur estat d´Israel van condemnar enèrgicament l´atemptat, les seves forces armades, la Haganah, aprofitaren la matança com a arma psicològica. Així, quan l´exèrcit britànic es retirava d´alguna ciutat, i cada cop ho feia més sovint, contingents de la Haganah s´hi desplaçaven recorrien els carrers en tancs carregats d´altaveus, cridant: Deir Yassin!. Els àrabs no trigaven

33

gaire a fugir; a la ciutat de Jaffa, les tropes jueves es van trobar amb una població de 3000 àrabs, en una ciutat on n´havien viscut 70000. En total, es calcula que 250000 àrabs van abandonar els territoris ocupats pels jueus. (14) Tot això succeïa davant la passivitat de l´exèrcit britànic, que només buscava la manera de marxar d´allà quan abans millor. El 8−5−1948 va imposar una treva, però en comptes de fer de mediador va fixar la finalització del mandat el dia 15. Els jueus no van poder esperar al dia 15, doncs era dissabte, i el 14−5−1949, David Ben Gurion va proclamar, sota un gran retrat de Theodore Herzl, la constitució de l´estat d´Israel. Al dia següent, els exèrcits de 5 països àrabs, Líban, Irak, Egipte, Transjordània i Síria, traspassaven les fronteres del nou estat. No tots els països àrabs, però, es movien pel sentiment de solidaritat amb els seus germans palestins. El rei Abdulla de Transjordània pretenia annexionar−se l´estat palestí; Síria es volia annexionar el nord de Galilea que, almenys, pertanyia als jueus; Egipte pretenia contenir l´afany expansionista d´Abdulla; només Líbia i Irak van defendre els palestins desinteresadament. La incapacitat d´aquests 5 exèrcits d´empendre una estratègia comuna va suposar l´inici de la seva derrota, encara que, en la primera fase de la guerra, van aconseguir ocupar un terç del territori d´Israel. Els jueus estaven perdent molts homes i no disposaven de tropes de reserva. Van agrair molt, per tant, la treva que va imposar la ONU l´11−6−1948 ja que van aprofitar per reorganitzar el seu exèrcit, doblant−ne els efectius, amb els nous immigrants que arribaven, tot i que la ONU havia prohibit qualsevol rearmament d´ambdos bàndols. Els àrabs, en canvi, van veure com la Gran Bretanya, en base a la resolució de la ONU, li restringia el flux de material bèl.lic i quan en van aconseguir al mercat negre, els israelians sabotejaven els vaixells que les transportaven, que generalment no aconseguien arribar a bon port. La ONU va nombrar com a mediador al comte Folke Bernadotte, president de la Creu Roja sueca, home molt reconegut per la seva tasca humanitària durant la 2ª G.M. A finals de juny, Bernadotte va presentar un informe on recomanava una reestructuració de les fronteres i que aquestes fossin negociades per les 2 comunitats implicades, ja que la partició de la ONU havia

34

deixat 2 estats tripartits,comunicats entre si per nusos de carreteres que podien ser fàcilment ocupats per un país, deixant incomunicat a l´altre. L´informe també recomanava concedir Jerusalem als àrabs i garantir el retorn dels exil.liats, que ja eren 700000, a les seves propietats. L´informe Bernadotte no va ser gens ben acollit ni entre els jueus ni entre els àrabs, que seguien mostrant el seu rebuig a qualsevol imposició de l´exterior, encara que aquesta els afavorís. Finalment, els àrabs van reiniciar les hostilitats el 9 de juliol, que només van durar 10 dies, fins que Bernadotte va aconseguir una nova treva. En aquests 10 dies, però, Israel va demostrar que s´havia recuperat millor durant la treva i va reconquerir tot el terreny perdut. En les noves negociacions, Bernadotte va abordar el tema dels refugiats però Israel es va mostar inflexible i no en va permetre el retorn. La insistència de Bernadotte, que també es mostrava inflexible, va provocar que els jueus comencessin una duríssima campanya de premsa contra ell, però Bernadotte mai va cedir. El 17−9−48 l´Stern el va assassinar. Tot i la sorprenent passivitat de l´ONU ( que es va limitar a nombrar un nou mediador, Ralph Bunch), el govern israelià va detindre i jutgar, ràpidament al líder d´Stern, Nathan Friedman Yellin, que fou condemnat a 8 anys de presó. En acabar la guerra, Yellin fou amnistiat i va passar a ocupar un escó a la Knesset, el parlament israelià. La guerra va viure, a mitjans d´octubre, una nova fase on, en només 7 dies, l´exèrcit israelià va tornar a guanyar terreny. La ONU va imposar una nova treva i va exigir la retirada d´Israel dels territoris ocupats però això no es va cumplir gràcies a la complicitat del mediador, que va fer la vista grossa. L´avanç d´Israel era imparable i les tropes àrabs estaven més desunides i desmoralitzades que mai. La treva no es va complir i els exèrcits àrabs cada cop estaven més esgotats. Finalment, Egipte va solicitar, el gener de 1949, l´armistici amb Israel, que es va signar el mes següent. Transjordània sabia que sense l´ajut egipci no podria fer gran cosa i es va conformar amb la part central del que hauria d´haver estat l´estat palestí, que va desaparèixer abans de ser fundat, doncs Egipte també es va quedar amb la franja de Gaza. L´armistici entre Israel i el nou

35

regne de Jordània es va signar l´abril i la resta de països àrabs també van signar els seus respectius acords, on la qüestió dels refugiats no es plantejava, quedant avui en dia encara per resoldre. Israel disposava de 20700 Kmª en comptes del 14200ª dictats per la ONU que, tot i això, va acceptar a Israel com a membre, el 1955, junt amb Jordània, legitimant així el resultat d´una guerra que havien provocat, en part, les seves ressolucions. La derrota àrab va suposar una decepció molt gran entre tots aquells que s´havien deixat arrossegar pel nacionalisme exacerbat i contemplaven, ara, la humiliant capitulació. La mentalitat àrab va sofrir una profunda transformació, allunyant−se del tradicionalisme per acostar−se al socialisme. Tots els països que tenien frontera amb Israel van canviar de règim en els anys posteriors. El més tràgic fou el de Jordània ,on Abdulla fou assassinat, i el més significatiu, el d´Egipte, amb l´ascens del coronel Nasser, personatge clau en el següent conflicte àrabo−israelí, el 1956. I és que la pau ja no va tornar a l´Orient Mitjà, on els conflictes es van anar repetint i on, més de 50 anys després, encara no sembla que es pugui resoldre definitivament. CONCLUSIÓ La responsabilitat del conflicte àrabo−israelí cal repartir−la entre la societat europea, el poble jueu, els pobles àrabs i la Gran Bretanya. És molt poc probable que els jueus haguessin intentat reinstaurar l´antic estat d´Israel si no s´haguessin donat les persecucions antisemites de la decada de 1880. De fet, els jueus ja duien gairebé 2000 anys instal.lats a Europa (per tant, molts més anys que els que havien viscut a Palestina) i només en feia 100 que gaudien d´igualtat de drets amb la resta d´europeus. Aquest últim segle, però, havia suposat un increment espectacular en el seu nivell de vida i el resultat havia estat un esforç per abandonar la marginació dels ghettos i integrar−se a la societat europea. El sorgiment dels nacionalismes, racistes i imperialistes, europeus va provocar una nova onada antisemita, suposant una gran decepció per als jueus que, no obstant, es van cenyir al model dels qui els odiaven per crear el seu propi nacionalisme imperialista i racista: el

36

sionisme. Cal dir ben clar que els jueus van ser els primers en ser víctimes de la injustícia, però també cal dir ben clar que els ho van fer pagar a un poble, l´àrab, que no els havia fet mai res i que, ben al contrari, sempre havia respectat la minoria jueva que havia quedat a Palestina. D´altra banda, no es van oposar a la immigració jueva fins que aquesta els va començar a suposar la pèrdua dels seus llocs de treball. No voldria, tampoc, deixar als àrabs com els bons de la pel.lícula, doncs trobo que, en alguns aspectes, la seva actitut ha estat igual de vergonyosa que la de jueus i britànics. Em refereixo a la Guerra de la Independència, quan no van ser capaços d´unir−se, fent cada nació la seva pròpia guerra, donant com a resultat una derrota espectacular i l´absorció de l´estat palestí per Egipte i Jordània, com veiem en el mapa següent (15). De totes maneres, crec que l´actitut britànica va ser la que va contribuir més a convertir aquest conflicte en una tragèdia que encara dura. Primer, es van aliar amb els àrabs per derrotar a l´Imperi Turc, amb la promesa de concedir−li´s la independència en quant acabés la guerra. Paral.lelament, acordava amb França, mitjançant els acords Sykes−Pycot, el repartiment de l´Orient Mitjà i, a sobre, es comprometia a garantir l´establiment d´una llar nacional jueva a Palestina mitjançant la Declaració Balfour, quan Palestina ni tan sols els pertanyia.Després, durant el Mandat, va seguir encrespant els ànims concedint tot tipus d´aventatges als jueus que no concedia als àrabs i mentre reprimia durament les protestes palestines feia la vista grossa davant la constitució de grups terroristes jueus. Aquesta actitut condescendent se li girà en cara quan més de la meitat del seu funcionariat va morir en un atemptat perpetrat per aquests grups terroristes. Llavors, van adoptar una actitut d´apaga y vámonos que, deixant el territori sense una força teòricament neutral que actués d´àrbitre va engegar la tragèdia. Aquesta també va ser l´actitut que va mantindre la ONU, més preocupada en tenir contents als poderosos jueus i en treure´s el problema de sobre que no pas d´aplicar la solució justa. Si

37

no, no s´entén com només 6 anys després que Israel es negués a acceptar les seva ressolució de partició (per considerar−la insuficient), i d´haver eixamplat el seu territori, fos acceptat com a membre. No és difícil d´entendre com el poble palestí ha acabat optant per la lluita terrorista i suïcida, ja que les seves reivindicacions han estat ignorades pels organismes internacionals i la seva causa manipulada pels seus veïns àrabs, que només l´han usat en benefici propi. I és d´aquí, de la injustícia i la desesperació, d´on sorgeix el terrorisme, però sembla que els actuals dirigents mundials no se´n vulguin adonar i ens els segueixen presentant com a simples assassins. NOTES (1): Poliakov, L., p.105 (2): Solar, D., p.46 (3): Poliakov, L., p.37 (4): Alem, J.P., p.103 (5): Reichert, R., p.221 (6): Alem, J.P., p.110 (7): Lopez Garcia, B., p.147 (8): Alem, J.P., p.138 (9): Alem, J.P., p.139 (10): Alem, J.P., p.173 (11): Garaudy, R., p. 86 (12): Garaudy, R, p. 39 (13): Garaudy, R. ,p.54 (14): Alem,J.P., p.207 (15): Reichert, R. p.125 1

38