CULTURCAT: biografia de Quim Monzói Quim Monzó i Gómez (Barcelona, 1952). Prosista i traductor, és un dels escriptors catalans coetanis més coneguts dins i fora dels Països Catalans. Monzó recrea, amb un to escèptic i amb molt d’humor, situacions de la vida urbana de l’època que li ha tocat viure. Quim Monzó va començar treballant en les arts gràfiques i, més tard, va ser dissenyador gràfic i guionista televisiu. Fill de la contracultura dels anys setanta, la seva trajectòria professional va continuar en el món del periodisme, amb col·laboracions com a corresponsal de guerra i columnista, a la premsa periòdica. Com a escriptor es va donar a conèixer el 1976, amb la novel·la ‘L’udol del griso a les clavegueres’ (1976), centrada en el Maig del 68 francès, i el recull de contes ‘Self-Service’ (1977), escrit en col·laboració amb Biel Mesquida. En ambdues obres es percep la influència del textualisme, un moviment que pretenia abolir l’herència literària a través de la innovació lingüística i l’experimentació formal, utilitzant la juxtaposició de frases subordinades o introduint tècniques i expressions pròpies del llenguatge paraliterari, provinents del còmic o dels dibuixos animats. No obstant això, Monzó, com altres autors partícips del moviment, aviat va ser conscient de les escasses possibilitats de continuïtat de la via experimental i la seva prosa va fer un gir per orientar-se cap a formes més llegibles. En la major part dels contes escrits entre final dels setanta i l’actualitat, l’escriptor fa caricatures d’alguns dels aspectes del món urbà contemporani. S’inspira i utilitza elements de la societat postmoderna, com determinades conductes, un llenguatge, uns perfils o uns costums per construir una metàfora d’unes determinades circumstàncies vitals. Els relats expressen, a través d’aquestes metàfores, angoixes de caràcter existencial que, sovint, es fonamenten en l’absurd. Aquest és l’estil que Monzó empra en els cinc reculls de relats ‘Uf, va dir ell’ (1978), ‘Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury’ (1980), ‘L’illa de Maians’ (1985), ‘El perquè de tot plegat’ (1993) i ‘Guadalajara’ (1996), que han estat revisats i aplegats en el volum ‘Vuitanta-sis contes’ (1999), que el 2000 es va endur el Premi Lletra d’Or i Premi Nacional de literatura catalana de Narrativa. En aquests contes, Monzó combina qüestions tan humanes com el desig, l’amargor de les relacions humanes o els cercles viciosos que impossibiliten les decisions personals. Hi predominen les històries lineals, de ritme àgil, protagonitzades per personatges anodins i imbuïdes d’un humor més o menys agredolç. Puntualment, a més, inclouen referències a la literatura o a escriptors heterònims. Al mateix temps, per l’extensió i per la voluntat implícita d’apel·lar a una realitat quotidiana i aconseguir, amb això, uns efectes còmics, Monzó s’aproxima a les fórmules del nou costumisme urbà, lleugerament entenebrides en els darrers reculls: ‘El millor dels mons’ (2001), ‘Tres Nadals’ (2003) i, especialment, ‘Mil cretins’ (2007). Amb el temps, Monzó ha tendit cada vegada més a la depuració formal. Els relats parteixen de situacions prototípiques que, degudament manipulades, aconsegueixen crear un efecte de ridícul. L’escriptor utilitza la demora amb l’objectiu de condicionar el lector i portar-lo fins a una resolució sovint desencisadora. Pel que fa a models literaris, s’ha parlat de la influència de la narrativa minimalista nord-americana –Robert Coover, John Barth i Donald Barthelme–, d’alguns autors representatius de l’avantguarda sud-americana –Guillermo Cabrera Infante, Julio Cortázar i Adolfo Bioy Casares– i, sobretot en els primers textos, de l’aportació teòrica de Raymond Queneau, a més de la narrativa de Francesc Trabal i Pere Calders. Dissemblances al 1

marge, un dels temes comuns és la preferència per un paisatge que oscil·la, inestable, entre la buidor i el desig, enmig de la rutilant seducció dels anuncis publicitaris i dels espais d’oci. Un espai que ha passat de ser el lloc de la utopia al de l’escepticisme. Davant del tòpic, un dels estratagemes més utilitzats per l’autor és la paròdia de l’ús convencional del llenguatge o dels gèneres literaris. Al llarg dels anys vuitanta, paral·lelament a la dedicació al conte, Monzó publica dues novel·les: ‘Benzina’ (1983) i ‘La magnitud de la tragèdia’ (1989). La primera ofereix una visió irònica de la concepció de l’art postmodern, a partir del joc entre dues vides paral·leles; la segona procedeix de l’exageració d’una situació ridícula. En les dues novel·les, Monzó utilitza les tècniques pròpies de la literatura de gènere, des de la novel·la d’intriga fins a la sentimental, passant per la rosa. Amb un to pròxim al de la comèdia, els personatges monzonians són homes i dones desconcertats, que semblen abocats a una realitat que els supera perquè té regles pròpies. Una altra de les facetes de l’escriptor és la derivada del vincle amb la premsa periòdica i, especialment, els articles publicats a l’‘Avui’, ‘El Periódico’, el ‘Diari de Barcelona’ o ‘La Vanguardia’. Són col·laboracions a través de les quals l’autor opina sobre aspectes diversos de l’actualitat o bé descodifica críticament un determinat esdeveniment. Per component testimonial i subjectiu, són, a més, perfectament integrables en la seva obra narrativa. Vist en conjunt, el contingut dels articles és d’una gran heterogeneïtat i abraça des de la crònica metropolitana o la crítica de costums i cultural fins a temes de més incidència social, passant per fets històrics de repercussió internacional. Alguns articles han estat aplegats a ‘El dia del senyor’ (1984), ‘Zzzzzzzz’ (1987), ‘La maleta turca’ (1990), ‘Hotel Intercontinental’ (1991), ‘No plantaré cap arbre’ (1995), ‘Del tot indefens davant dels hostils imperis alienígenes’ (1998), ‘Tot és mentida’ (2000), ‘El tema del tema’ (2003) i ‘Catorze ciutats comptant-hi Brooklyn’ (2004).

2

RECULL D’ARTICLES SOBRE L’OBRA D’EN QUIM MONZÓii 1. Vuitanta-sis contes "Los hay cortos y poéticos, en los que la palabra bella aparece como elemento principal; los hay largos, intensos, que indagan dentro de los personajes; unos son atormentados, otros simples. Hay cuentos lineales, con algo de crónica, de mera exposición; los hay que describen vueltas y revueltas, cuyos protagonistas se debaten en dudas y, vaya por Dios, no saben qué ponerse. Unos están escritos con párrafos apretados, densos, aunque en ellos no se pierda nunca el hilo; en otros, por el contrario, campean diálogos ágiles. Cuentos con humor también- y cuentos tristes. De los que acaban bien y de los que acaban como siempre acaba todo. Todos le salen igual de bien a Quim Monzó. Da la impresión de que a él nunca le ha podido pasar lo que al protagonista de su relato así llamado: 'El cuento'. O acaso sí y en ello radica que, por fortuna, todos los recogidos aquí sean cuentos sin romper. Quienes lean el libro sabrán de qué van estas últimas líneas y el elogio que encierran." José H. Polo, Heraldo de Aragón, Zaragoza

3

2. Crònica d'un temps difícil Quim Monzó no ha fet servir mai aquella llengua ortopèdica que va convertir bona part de la literatura catalana en un cadàver encarcarat, però era inevitable que els seus primers contes registressin algunes de les contaminacions lingüístiques de l’època. A Uf, va dir ell el lector va tenir una de les primeres oportunitats de llegir uns contes on la base de la llengua s'acostava a la que ell coneixia en l'experiència de cada dia, lluny de la impostura i del caràcter borrós que va caracteritzar l'obra de la majoria dels autors de la generació dels setanta, però també és cert que, llegits vint anys després, al costat dels símptomes de l'època s'hi podien detectar uns tics i unes tendències que el mateix Monzó ja s'havia encarregat d'anar eliminant progressivament en els llibres posteriors. Potser per celebrar els vint anys dedicats a l'escriptura de narrativa curta, Quim Monzó ha decidit retornar sobre els seus passos i reescriure tots els contes publicats fins ara. No és cap caprici: és un gest que el dignifica tant per l'exigència estètica que comporta una decisió d'aquesta mena com pel valor moral que representa enfrontar-se a un viatge cap un temps decididament perdut. D'entrada, tan sols consultant i comparant els índexs, es veu de seguida que en el procés n'han desaparegut uns quants del primer recull, els que eren un producte més específic de l'època i, comparant els textos originals amb els que figuren com a definitius en aquest volum, s'observa una clara voluntat de netejar la frase d'adjectius sobrers, de polir la sonoritat, de depurar fins a l' extrem l'ús de la llengua i el ritme de la sintaxi i, en algunes ocasions, fins i tot de reordenar el sistema narratiu. El resultat, aquests Vuitanta-sis contes, un títol que es pot entendre com un homenatge directe als Nou contes de J.D. Salinger, és un dels llibres més imprescindibles de les últimes temporades, un llibre que automàticament s'ha de convertir en un punt de referència essencial per a tothom que s'interessi tant per la teoria com per la pràctica del conte, així com per a aquells lectors estranys que només s'acosten a la literatura amb una mirada sociològica. Els llibres de contes de Quim Monzó es poden rellegir ara amb el mateix plaer i la mateixa felicitat amb que es van rebre en el moment de la seva publicació. Mantenen intacta la capacitat de sorprendre i pertorbar, i produeixen el mateix neguit i la mateixa angúnia que es va experimentar per primera vegada, quan el lector va topar amb un catàleg precís i exhaustiu dels sentiments congelats de la bogeria quotidiana de l'època postindustrial. La primera lliçó que es pot extreure de la lectura de Vuitanta-sis contes és, doncs, la certesa que els contes de Monzó no han envellit gens sinó tot el contrari: la distància existent permet ara fixar-se en uns detalls i uns aspectes que potser amb l'entusiasme i la pressa d'un primer apropament quedaven una mica enterbolits, una mica amagats rere la cuirassa d'humor que els protegeix. Em penso que més d'un lector no ha anat més enllà i, erròniament, només ha considerat els contes de Monzó com una versió postmoderna del vessant costumista, un producte amb data de caducitat, una literatura d'usar i llançar que reproduïa amb comicitat els vicis més remarcables del temps. La lectura de l'edició de tots els contes, sense cap mena de dubte, li permetrà rectificar una mirada tan equivocada. Llegir els contes de Monzó com si fos un trajecte continu permet advertir sense gaires dificultats les variacions i enriquiments i els préstecs mutus que experimenten unes diverses i obsessives línies temàtiques, l'aprofundiment rigorós en la tècnica d'armar els contes i la uniformitat d'un estil que, contràriament al tòpic estès, no té res a veure amb la simplificació lingüística. Cada una de les 4

paraules que escriu Quim Monzó és insubstituïble i fascinadora -i d'aquesta fascinació en pot ser una bona prova el fet que sigui molt complicat llegir només una sola pàgina: el lector queda enxarxat i se li fa difícil fugir de la temptació de continuar llegint. Però si la prosa de Monzó captiva no és perquè tendeixi cap a l'ornament i els jocs nobles de la retòrica, sinó més aviat per tot el contrari, perquè cada paraula, cada frase, aconsegueix desfer-se de l'aplanament que la neutralitza en el seu ús diari, assolint d'aquesta manera la restitució del seu valor original: les frases fetes deixen de ser tòpiques. En aquest sentit, tot i que el mal lector hi detecti una aparença de facilitat i simplicitat gens complicada de seguir i copiar, es pot dir que la prosa de Quim Monzó és tan inimitable com la de tots els grans escriptors, i algú potser hauria de preguntar-li quantes reescriptures hi ha de cada conte abans d'aparèixer en forma de llibre. Una quantitat important de contes se centren al voltant del que es pot qualificar de conflictes sentimentals, tant pel que fa a l'espai dedicat a narrar la solitud de les parelles com pel que es fixa en els trasbalsos i les contrarietats que ha de patir i superar un individu solitari per aconseguir qualsevol espècie de companyia. Però el punt des d'on parteix Monzó fa que les històries esquivin amb forca qualsevol temptació melodramàtica i, optant per una mirada violenta i seca, es narrin els trasbalsos quotidians del sexe i l'amor amb una fredor científica. Aquest grup temàtic, que inclou contes tan memorables com "Tot de prats als ulls", "El nord del sud", "La carta", "La noia del mehari" o "La dama salmó", va aguditzant el to pessimista i cruent fins arribar a la duresa dels primers contes d'El perquè de tot plegat: és difícil llegir "L'honestedat" o "Vida matrimonial" i no sentir una esgarrifança dolorosa. Un altre fil temàtic que es pot rastrejar a Vuitanta-sis contes és e! que converteix el llibre en una guia contemporània de la vida exasperada en una gran ciutat: els contes de Monzó potser són els fragments més lúcids de la gran novel·la de Barcelona, i contes com "Préssec de poma", "Cacofonia" o "La força centrípeta" registren amb exactitud els moviments inexplicables del ritme urbà. La solitud, la desesperança, l'avorriment i els actes incomprensibles i rutinaris de cada dia queden reproduïts en els vagarejos que sovint realitzen els personatges de Monzó entre les cares anònimes dels habitants dels carrers i els bars, insegurs i a la recerca de no se sap ben bé quina il·lusió. Aquests camins sense rumb que emprenen els protagonistes de molts de contes solen convertir-se en una barreja indefinida de ritu i joc: estratègies per retardar la bogeria i la desolació. Un altre grup temàtic, que va sorgir amb força en el recull El perquè de tot plegat i que es consolida a Guadalajara, és el que freqüenta explícitament el territori de la faula moral. Tot i que la tensió moral ha animat la majoria de contes de Monzó, ara es va desplaçant, coincidint amb el cas de Robert Coover, cap a la recreació irònica de contes populars o d'episodis d'obres fonamentals de la literatura d'Occident per proclamar que res no és de la manera que s'havia après o pensat. I com que aquests grups temàtics indiquen amb prou claredat la urgència de Monzó per enfrontar-se directament amb la més radical modernitat, no podien faltar els contes que, des del primer llibre, exploren la feina d'escriure i crear, les paradoxes, les ambigüitats i els enigmes que acompanyen la vocació d'escriure i fer literatura. Aquesta manera perduda que tenen d'estar en el món els personatges de Vuitanta-sis contes troba el conducte idoni en l'estructura laberíntica amb que Monzó sol ordenar el material narratiu. El que en un principi era recerca apassionada i exhibició tècnica d'una forma útil i eficaç, ha anat refinant-se i esdevenint una metàfora formal de la crispació continguda que es 5

respira en els contes de Guadalajara: el cercle ja no té cap obertura per on poder respirar, el laberint no té cap sortida possible, i els personatges estan empresonats, com si patissin un càstig ignorant-ne les raons: la recerca d'una escapatòria és només una dedicació inútil. Després de llegir diverses vegades els volums independents, després de llegir aquesta recopilació total, no crec que m'equivoqui gaire si afirmo que tinc la certesa que aquests contes admeten infinites inacabables lectures perquè Quim Monzó ha tingut l'agraïdíssim detall, i suficient respecte pel lector, de deixar-hi traçats múltiples i desconcertants camins. Ningú no s'ha d'estranyar: Quim Monzó escriu des d'una de les possibilitats de la literatura del futur. Ponç Puigdevall, EL PUNT, Girona

6

3. King Quim La verdad, llevo un buen rato delante del ordenador tratando de empezar este artículo sobre Quim Monzó y soy incapaz de dar con la frase que me abra el camino. La percha no es otra que la reciente publicación de dos libros suyos: uno en castellano (Ochenta y seis cuentos, Anagrama), y otro en catalán (El millor dels mons, Quaderns Crema). El primero recoge sus cinco libros de cuentos anteriores, el segundo sus nuevos relatos. Hay en el nuevo libro de Monzó un par de relatos estremecedores entre otros que, sin serlo tanto, tampoco suelen dejar impasibles: unos divierten, otros emocionan. La fiesta empieza con Uf, dijo él, un libro que fue una sabrosa revuelta para la literatura catalana: nació el toque Monzó, el ritmo Monzó, el mundo Monzó y la secta Monzó. Agil, poético, dinámico, divertido, sus cuentos lo situaron en una vanguardia que nunca ha abandonado: ni el éxito de público le ha obligado a subir la guardia. Sigue peleando, o sea, escribiendo sin defenderse, arriesgando. Los resultados están a la vista de todos (porque se le ha traducido a más de una docena de lenguas): Monzó es uno de los grandes. Tiene relatos Monzó en los que la pegada fulminante de la escritura noquea al lector sin remedio. Uno de los más impresionantes es "Vida matrimonial", que pertenece a El porqué de las cosas. Tiene dos páginas sólo, pero en esas dos páginas está dicho todo el vacío, el cansancio, la miseria de las relaciones amorosas que se van pudriendo mientras se muere el deseo, y está dicho con una contundencia que me resulta difícil recordar algún poema donde eso mismo se exprese de una forma tan memorable. Y qué decir de "La euforia de los troyanos": empieza como una sucesión de estampas más o menos graciosas para ir transformándose en un canto épico de la soledad, con su final de ópera, antológico, de un lirismo tan perturbador que es complicado pasar al cuento siguiente sin recuperarse del golpe. En El millor dels mons hay un relato en el que un hombre tiene que pasarse todo el fin de semana con el feto del hijo que no tendrá metido en una bolsa de plástico. Seguimos a ese personaje por la ciudad, su angustia nos contamina, nos traspasa. La prosa fría de Monzó, sin concesiones al manierismo y sin una sola incursión en la cursilería, va dibujando la geografía de un infierno particular, la atmósfera de un terror que impresiona. Quien acabe ese relato sin un nudo en la garganta puede estar contento: ha perdido el alma en alguna parte. Después de Uf, dijo él, Monzó publicó Olivett, Moulinex, Chaffoteaux et Maury, y ahí empieza Kafka a tener un sucesor verdaderamente digno del mundo que creó. Porque a pesar de generar un adjetivo tan mal utilizado como kafkiano, Monzó supo ver en Kafka a un maestro de humoristas. El humor de relatos como "Un cine" es eminentemente kafkiano, y el de "La carta", es de una crueldad tan brillante que desasosiega. La isla de Maians, El porqué de las cosas y Guadalajara son los tres libros que completan la recopilación. 500 páginas que se leen en estado de gracia. Quien dude a estas alturas de que el relato breve no es un género chico que ha de vivir a la sombra de la novela no tiene más que visitar los Ochenta y seis cuentos de Quim Monzó para darse cuenta del error en el que vive. Dijo, muy acertadamente, alguien de Le Monde que Monzó mezcla dos registros: uno realista y lírico y el otro fantástico y grotesco. Pero muchas veces la fantasía de Monzó nace de las entrañas de la realidad, y en ocasiones nada hay más lírico que un personaje grotesco. En eso Monzó es el rey: en saber exprimir toda la poesía de situaciones grotescas, en acertar a decirnos algo de nosotros mismos por medio 7

de un vecino que espía con un telescopio a una vecina, o de un viejo que sospecha que su criada se le bebe el anís. Y por eso es de veras grande: más que por tener ocurrencias geniales, por saber aprovecharlas para ser profundo sin perder la sonrisa (y tantas veces para suscitar la carcajada). A Monzó no hay que felicitarle por haber escrito cuentos como "La dama salmón". No, ni mucho menos. Hay que darle, 86 veces, las gracias. Juan Bonilla, EL MUNDO, Madrid

8

4. El porqué de Quim Monzó "A cuanta más gente te parezcas, mejor". Es lo que el escritor catalán Quim Monzó le dijo un día al también escritor Javier Cercas, traductor de algunos de sus cuentos. Los cuentos de Monzó se parecen a los de mucha gente; y hay que darle la razón: mejor, mucho mejor. Porque su literatura se ve enriquecida por ecos, referencias, homenajes, parodias, intertextos (de los de verdad, de los de lector agradecido y con criterio). Y puede que este sea el motivo por el que Monzó, tanto como a muchos otros escritores, se parezca sobre todo a él mismo; desde su primer libro de cuentos (Uf, dijo él) ha logrado tener una voz propia, ha conseguido lo más difícil a la hora de escribir: ser un auténtico creador. Creador en el sentido más estricto, porque la lengua en sus manos es un material maleable: juega, explora, provoca con ella. Y auténtico porque lo que se percibe es que la relación entre Monzó y la literatura está exenta de solemnidad y divismo; que para él, más allá de premios y cenáculos, la literatura es asunto tan íntimo, cotidiano y laborioso como para un carpintero la madera y los utensilios con los que la trabaja. En Monzó, lo profundo parece simple. Es un maestro de las capas profundas, los estratos escondidos. A menudo, el lector se encuentra sonriendo sin darse cuenta de que lo que tiene entre manos es una bomba de relojería que explota en la última frase. Monzó recupera la tradición de los bufones: entreverar la verdad más desnuda y cruel con chistes y malabares. Se las arregla para deleitarnos mientras nos está diciendo que nuestra vida es surrealista, o patética, o terriblemente cómica, o un culebrón apenas verosímil. "Por el carácter obsesivo, circular, irónico, contradictoriamente desenfadado y pesimista, inquietantemente anodino o bien metaficcional de los argumentos de sus relatos, Monzó ha sido comparado a menudo con autores tan variopintos como Kafka, Borges, Cortázar, Bontempelli, Handke, Coover o Cabrera Infante. Pero al hacerlo, se ha olvidado añadir más de una vez que ese carácter de sus cuentos arranca desde la desestabilización paródica de los mismos modelos de lengua que utiliza", dice Carlos Guzmán Moncada. Con toda probabilidad, algo de esto se perderá en la traducción de sus cuentos; que lo sean del catalán, lengua cercana al castellano, que el propio Monzó sea en ocasiones su traductor, no quita para que este hecho haya de ser tenido en cuenta en la lectura y análisis de sus textos, si no en un primer plano, sí al menos como algo "colateral". Pero una gran parte de esta vitalidad permanece, y son los recursos literarios sobre los que se apoya los que me propongo analizar brevemente. •

Es casi ya tópico al referirse a Monzó, hablar de las onomatopeyas. Él las extrema, las carga de expresividad y de humor, a la vez que le sirven para economizar descriptivamente: "doy unas brazadas, achacunfa, achacunfa (...) y salgo del agua, blup, apolo veraniego" (Splassshf).

•

Monzó aprovecha al máximo las propiedades enfáticas y humorísticas de la hipérbole. Por medio de ellas, el cuento pasa a un plano fantástico, en el que cualquier cosa puede suceder.

9

"El olor a flujo era tan intenso que se esparcía por todos los pasillos, salas y habitaciones de la mansión y, según cómo soplase el viento, por los pueblos y los valles de la comarca" (Historia de un amor) •

En su prosa, de estructura sintáctica simple -similar a del género negro, al informe judicial-, destacan como joyas unas metáforas irreverentes, sensuales, con un toque surrealista. Son frecuentes aquellas en las que se mezclan dos sentidos: "con la cabeza como un bombo de musiquitas de todos los colores" (Sobre la no comparencia a las citas) "Cuando la noche fue ya una rebanada negra" (Sobre la volubilidad del espíritu humano) "prados de menta y montañas de crocanti" (Sobre la no comparecencia a las citas)

•

La creación de palabras puede resultar de españolizar ciertos términos de sobra conocidos "En el televisor, uno de los boxeadores saludaba victorioso y el otro estaba todavía en el suelo, nocaut", en El reino vegetal crear un adjetivo a partir de una marca comercial "Piel copertoneada", en Splassshf convertir un sustantivo en verbo "...Carolina de Mónaco, chavalita que, entre otras cosas, he ereccionado en mí un súbito e imprevisible interés por la aristocracia, especialmente la suya" en el mismo cuento. En este mismo sentido, está la mezcla de diferentes idiomas. El intento de hacer funcionar un calentador de agua siguiendo las instrucciones en francés, lo relata como sigue: "El robinet d´arrêt ya estaba abierto. Apretó otra vez ce bouton â fond y lo hizo girar a la izquierda. Lentamente lo fue relâchant" (Thomson, Braun, Corberó, Philishave...) A menudo (ver los cuentos de El porqué de las cosas), Monzó liquida la caracterización de un personaje con un adjetivo: "la mujer sensata", "la mujer fatal y el hombre irresistible". Es indudable que está jugando con las connotaciones de los calificativos, a los que el acervo cultural del lector carga de significado. Muchos de estos personajes no llegan a tener un nombre propio: se les denomina por medio del adjetivo, universalizándolos, o con nombres absurdos, como Bplzznt o Chachachá. También es frecuente que los adjetivos personifiquen un objeto, o que carguen con toda una situación o una historia; por ejemplo, un semáforo que se pone en rojo es un "un semáforo borde" (Cacofonía).

10

A veces, cuento avanza con el desarrollo gradual de una frase. Es lo que ocurre por ejemplo en La euforia de los troyanos . El protagonista comienza siendo definido como "el hombre que durante la infancia había tenido cierta fe religiosa". A medida que avanza el texto, la definición se va alargando: "el hombre que, además de interesarse por la religión y las matemáticas, en la infancia había tenido problemas de inadaptación" Se completa así la caracterización, resumiendo la historia anterior a la que se nos está relatando. La repetición crea un ritmo casi obsesivo. •

El intertexto es el juego por excelencia de la literatura con la literatura. En el cuento Melocotón de manzana, vemos reproducido casi en su totalidad el archifamoso cuento El dinosaurio de Monterroso: "cuando me desperté, ella ya no estaba allí". En La dama salmón, el recuerdo de la infancia es, sencillamente, la magdalena: "aquello fue la magdalena: de golpe me vino a la cabeza un barullo de imágenes de tías y primas, y fotos en sepia de una abuela en los años veinte...".

•

Monzó reutiliza fórmulas no exclusivas, pero sí muy recurrentes, de los textos hiperbreves, tales como la circularidad (Uf, dijo él); el humor negro; el género fantástico, tanto para cerrar un texto que se había desarrollado en un plano realista como para comenzarlo "Claro que de pequeño había comido letras en la sopa, pero comerse una A recortada en papel blanco le produjo una sensación desconcertante", en Sobre la volubilidad del espíritu humano;

•

la compresión temporal; la importancia del título para la lectura del texto; la subversión de los mitos; la metaficción...

Estoy convencida de que Monzó debería figurar como lectura obligada en los talleres de escritura, por la brillantez y la frescura con que revitaliza los temas y las figuras de la literatura universal. Indudablemente, hay otras muchos recursos y figuras que podrían analizarse. Pero como leemos en la página notodo.com: "Que Monzó escriba tan corto tiene una explicación. Es de esa cada vez más rara estirpe de escritores que confían en la inteligencia de sus lectores". Abreviando: recomendar a Monzó es apostar a caballo ganador. Ana Mª Pérez Cañamares, http://www.babab.com/no11/quim_monzo.htm

11

BIBLIOTECA

BABAB,

Fitxa sobre l’autor Quim Monzó al portal Lletra (UOC)iii Manel Ollé (Universitat Pompeu Fabra) Quim Monzó va néixer a Barcelona el 1952. Ha fet entre altres coses de dissenyador gràfic, dibuixant de còmics, corresponsal de guerra, autor de lletres de cançons, guionista de ràdio i de televisió, traductor (Jude l'obscur, de Thomas Hardy, Cròniques marcianes, de Ray Bradbury, Nou històries, de J.D. Salinger...) i per sobre de tot d'escriptor. Monzó es va donar a conèixer l'any 1976 guanyant el premi Prudenci Bertrana amb la novel·la L'udol del griso al caire de les clavegueres, que no ha volgut mai reeditar. Va ser a partir del recull de contes Uf, va dir ell (1978) que la seva obra emprendria la direcció de fer compatibles la llegibilitat i la força dissolvent de l'escriptura. Quim Monzó s'ha prodigat en gèneres "menors" com ara el conte o la literatura periodística. I quan ha fet novel·la ho ha fet amb procediments narratius aliens a la convenció vuitcentista (psicologia dels personatges...) que han conduït determinada crítica a qualificar de forma arbitrària les novel·les de Quim Monzó com a "contes allargassats". Quim Monzó ha rebut una escassa influència de la tradició narrativa catalana. Tan sols Pere Calders i Francesc Trabal se situen en la nòmina dels autors que acostuma a citar quan se li demana sobre els seus models. Entre els autors amb més ascendent reconegut sobre la seva obra se situen Robert Coover, John Barth, Donald Barthelme, Guillermo Cabrera Infante, Julio Cortázar, Adolfo Bioy Casares, Raymond Queneau... Això a més d'influències no literàries (els videojocs, els còmics de Massimo Mattioli, els dibuixos animats de Tex Avery). En diverses entrevistes, Monzó descriu el procés d'escriptura de les seves obres narratives com un procés d'improvisació sense pla previ, que basa la seva eficàcia en el llançament immediat a la paperera de nombrosos inicis i esborranys descartats per inviables i en la metòdica i reiterada reescriptura de dalt a baix dels esborranys que funcionen: "Un conte el començo a escriure sense saber cap a on vaig, i em deixo portar. Per això el cinquanta per cent dels contes que escric se'n van a la paperera, perquè potser tenen inicis brillants però no funcionen, no van enlloc: no són contes, en tot cas són narracions. No pots començar un conte sabent com acabarà ni què passarà, perquè llavors ja no l'escrius." (Eva Piquer: "Quim Monzó periodista", Revue... , 1998). L'escriptura de Quim Monzó es mou empesa per la tensió entre l'expansió narrativa i la cristal·lització formal dels materials. El que sembla d'entrada casual, substantiu i fluid, tot d'una pren una forma geomètrica. El procés de formalització dels materials és força present en els contes i en menor mesura en les novel·les, on s'imposa la tendència expansiva. També en els articles emergeix una mesurada formalització literària dels materials. L'escriptura de Monzó traça els camins de les invencions i de les presons que nosaltres mateixos ens fabriquem: les circumval·lacions dels cercles que ens atrapen. No opera exactament ni amb dades biogràfiques, ni generacionals, ni sociològiques, ni urbanes, ni rurals: treballa bàsicament amb el llenguatge, amb les ficcions, les il·lusions i les imatges compartides pels lectors. El que Quim Monzó escriu no és purament ficció, sinó metaficció: ficció sobre la ficció. Cauen les màscares del profeta, del mentider compulsiu, de l'heroi a pinyó fix, de l'escriptor i del lector en una acció desmitificadora que no es mou per impulsos iconoclastes 12

sinó per despullar les coses: per dir-les pel seu nom. Quim Monzó explica històries i alhora les interroga i les analitza. L'ús dels incisos entre parèntesis com un mecanisme d'ironia i de refracció de la veu i dels interrogants com un mecanisme d'assetjament del sentit dels fets són una constant en la textura de la prosa monzoniana. Quim Monzó fa metaficció, però no a la manera culturalista en què tot sovint cauen els que es prodiguen en citacions i reescriptures. A més d'interrogar i desdoblar les veus, utilitza en alguns casos com a primera matèria dels seus relats ficcions prèvies i de sobres conegudes pels lectors per tal d'invertir-les, deformar-les pervertint-ne la lògica interna. Els inicis idíl·lics o, si més no, convencionals, ben aviat es converteixen en inferns particulars: una visita a la torre de Pisa o una trempera persistent no s'escapen de la llei de Murphy que governa els mons monzonians. Michèle Gazier ha dit: Derrière le pilotage automatique auquel nous abandonnons nos vies rôdent, selon Monzo, des fantômes cruels." (Télérama, 16-III-1994). Quim Monzó aposta per un model de formalització literària genuïnament ficcional, sense contaminacions assagístiques, on tot apareix incorporat a màquines literàries de moviment continu. Són les formes, els dibuixos que tracen les ficcions, i els caires esmolats de la prosa i la ficció, i les distàncies entre la veu i el món i entre la ficció i la ficció els que defineixen les coordenades de l'espai literari per transitar. Però al darrere de les setinades superfícies de ficció que ens ofereix la prosa de Quim Monzó hi ha una implacable capacitat analítica: hi ha pensament pur i dur; no fotocòpia de pensament esbravat, sinó percepció inèdita de fets, posicions de lucidesa que desmunten mitges veritats. Amb la frescor d'una presumpta ingenuïtat literària que no és tal: al darrere hi ha un lector voraç i conscient, del tot despert. Les novel·les Tant la seva primera novel·la, L'udol del griso al caire de les clavegueres (1976), com Self Service (1977), recull de contes escrit en col·laboració amb Biel Mesquida, se situen al marge de la producció posterior de Quim Monzó i ens remeten a les coordenades estètiques de les obres coetànies d'alguns dels autors de l'anomenada "Generació dels 70" (Oriol Pi de Cabanyes, Lluís Fernández, Jordi Coca, Biel Mesquida...) amb una influència notable de la revista françesa Tel quel, de Julia Kristeva, marcada per un textualisme que funcionava com un isme radical més en el marc de la politització extraparlamentària del període de la transició. Després d'una llarga estada a Nova York, Quim Monzó va publicar Benzina (1983), una novel·la sobre la buidor i el sensentit de l'art postmodern, sobre un art fet de pensaments brillants basats en mentides que un mateix acaba creient i que no serveixen per a res. Benzina parteix de la idea d'un personatge que en devora un altre. Quim Monzó traça els destins encreuats i simètrics de dos pintors clònics que no pinten: les circumval·lacions al voltant del no-res en una ciutat vagament basada en Nova York, reduïda a trets mínims, al voltant de la dona galerista, dels amics i les amigues i els amants (l'Helena, la Hildegarda, l'Hug, l'Hilari, l'Herundina) i dels bars nocturns de Hopper i les piscines de Hockney. La novel·la especialment destaca per la capacitat de suggerir una mirada inèdita: "A Benzina he trobat algunes plans que m'han recordat una determinada estètica que ha estat cultivada per escriptors i cineastes germànics fascinats pel mite americà. Aquella estètica de les road-movies, que tan bé van reflectir Wim Wenders a Alice in den Städten ("Alícia a les ciutats") pel que fa al cinema o Peter Handke a Der Kurze Brief zum langen Abschied ("La curta 13

lletra per a un llarg adéu"). En aquest sentit jo definiria la modernitat de Monzó com una nova manera de mirar, una nova lògica discursiva sobre el banal, però sempre fascinant, acte de mirar. I també com una recreació del pensament en blanc, de la capacitat de pensar sense finalitats, tan sols pour le plaisir." (Antoni Munné: El País, 17-VII-1983). La magnitud de la tragèdia (1989), tercera novel·la de l'autor, juga amb el clixé del personatge amb els dies comptats. El protagonista de la novel·la, després d'una nit etílica i fornicatòria, es troba amb la sorpresa d'una erecció permanent. Aquesta sobtada metamorfosi li permet lliurar-se al sexe sense treva fins que al capítol vuitè descobreix la dimensió tràgica de la seva peculiar transformació anatòmica: li queden unes quantes setmanes de vida. A partir d'aquí la novel·la transforma el to festiu i eròtic inicial en fosc i angoixat thriller. Rere el desig apareix la tragèdia. El regust amarg es converteix en l'altra cara de la moneda de l'avidesa pel plaer i el vitalisme. Quim Monzó aconsegueix convertir la imatge xocant de l'erecció pertinaç en molt més que una excusa per a fer avançar la història. Segons ell mateix en una entrevista: "Me parecía que esta imagen tiene algo detrás suyo, que era en cierto modo metafórica, un emblema de la condición humana, de la sed de vivir. " (Diario 16, 29-IX-1990). La novel·la traça la història de dos personatges en paral·lel: el portador del membre erecte i la seva fillastra, una adolescent alhora libidinosa i reprimida, amb qui manté una relació d'alta tensió. Els protagonistes apareixen en tot moment confrontats al seu devenir immediat, en una història que traça una sàtira implacable del sentimentalisme i la cursileria escrita des d'una joia salvatge, des d'un pessimisme lúcid, no gens masoquista. http://www.monzo.info/ Els contes Des del primer recull de contes, Uf, va dir ell (1978) fins a Guadalajara (1996), es fa perceptible una evolució cap a la màxima elisió d'elements superflus, tant pel que fa a la ficció com pel que fa a la dicció i el model de llengua literària. Monzó aposta per una concepció rigorosa del conte, on el formalisme que opera per subtracció no condueix al joc gratuït sinó a laberints domèstics sense sortida. Com deia en una entrevista: "No sé si semblaré una mica cursi o llepadet, però l'aire està ple de contes. Vas pel carrer i són a tot arreu. Ara bé, per tal de trobar on és el conte, certament has d'anar esculpint, treure tot el que és accessori, reduir l'aire fins al punt necessari. La meva obsessió és anar despullant, i per això la meva fascinació per la forma del conte." (El Punt, 17-X-1996). Entre els diversos reculls de contes destaquen els dos últims. El perquè de tot plegat (1993) tracta de manera gairebé monogràfica totes les possibilitats combinatòries del desig i de les relacions home-dona. El recull destaca per la radicalitat dels plantejaments, per la duresa del to, marcat per un humor pessimista però no desproveït d'un punt de comprensió que emergeix quan s'han fet caure les màscares: "Hay en su cinismo, en su irónica misoginia, un sabor amargo, desencantado, una falta de fe en el ser humano más resignada que trágica, más filosófica que desesperada." (Alicia Giménez Barlett: El Mundo, 13-III-1993). 14

Des del llindar del seu últim recull, Guadalajara (1996), Quim Monzó ens convida a entrar i a quedar-nos per sempre atrapats a les petites màquines de segregar angoixa i estupefacció que són els seus contes, no amb el sàdic designi de fer-nos patir sinó ben al contrari: per permetre'ns d'experimentar la catarsi de viure la repetitiva tornada de la cançó del sofriment des de la distància justa del qui alhora escolta i llegeix: "Guadalajara és un seguit de carrerons sense sortida. A mi em sembla que és més angoixant, més de "lluita contra el destí", de gent que s'avorreix de fer el que sempre està fent..." (El País, 17-X-1996). Afegit al plaer de transitar per la prosa precisa dels contes de Quim Monzó, el reconeixement en el relat de triangles, cadenes, bifurcacions, cruïlles, simetries impossibles, cintes de Moëbius, cercles i espirals sense sortida -a la manera dels artefactes visuals d'Escher-, provoca al final un plaer estètic que no s'acaba en si mateix: es barreja amb el regust indefinible de les sensacions i de la posició mental on l'escriptura ens col·loca. Després de cada conte ens trobem a la sortida d'un breu laberint semblant a aquells pels quals transita sense parar l'home contemporani. Segons l'autor: "Els personatges de Guadalajara viuen immersos en una profunda amargura individual. Des d'una consideració que faig a posteriori, els veig com individus en un laberint, que no veuen sortida, amb moltes ganes de dimitir." (Diari de Balears, 17-X-1996). Els articles La literatura periodística de Quim Monzó s'incorpora plenament, i no en un lloc marginal, a la seva obra amb un total de sis reculls d'articles publicats. La lectura d'aquests reculls ens proporciona un testimoni insubstituïble de les dues últimes dècades: un testimoni convenientment filtrat, mediatitzat i decantat per una escriptura ràpida i implacable, que redueix a l'absurd tota mena de discursos públics. Quim Monzó posa la penetració analítica i la força argumentativa al servei d'una inexhaurible capacitat de reacció: Fecsa, la Telefònica, l'espanyolisme tronat, el subnacionalisme català, els fonamentalismes més o menys propers i més o menys disfressats de progressismes, la faramalla olímpica, l'altivesa de les institucions, les trampes del bilingüisme, la publicitat institucional i la no institucional, el periodisme inflat i el desinformat i en general tota mena de discursos disfressats, mitges veritats i entabanades troben un interlocutor bel·ligerant i despert en els seus articles. Així, Oriol Malló ha parlat del "Monzó Ombusdman, flagell de cambrers porcs, taxistes neofeixistes, porters macarres, mestres de Rosa Sensat, fanàtics de David Lynch, dissenyadors mediterranistes o ciclomotoristes suïcides" (El Temps, 14-X-1991). Escapant just a temps de la imatge solidificada de si mateix que perillava d'encasellar-lo en la figura d'una mena d'oracle crític d'una certa modernitat, Quim Monzó va deixar d'escriure a principis dels anys noranta articles per a lectors joves i avisats; la seva literatura periodística cada vegada més periodística i menys literària en la mesura que aposta per l'opinió, el llenguatge eficaç i la cosa pública- s'adreça a aquell animal alhora abstracte i concret, obvi i inexistent que és l'home del carrer. Sense necessitat de recordar a cada ratlla que és un escriptor, sense fer doctrina ni demanar complicitat, Quim Monzó escriu les seves columnes des de la seva condició de consumidor, usuari, receptor o espectador: des de la condició compartida amb el lector de ciutadà català -espanyol- del final del segle XX. D'aquí que 15

puguem titllar de polítics els seus articles. Sobre l'evolució i sobre les constants de la seva literatura periodística, el mateix Quim Monzó es defineix en aquests termes: "Cada vegada hi ha menys candidesa, potser. En qualsevol cas, però, l'eix dels articles continua sent el mateix: la lluita contra el tòpic, contra el lloc comú, contra la banalitat, contra el blablablà. I la idea de les qualitats que ha de tenir un article també: claredat expositiva, un estil directe, entenedor, ple d'ironia; i una conclusió estudiada. La inspiració no existeix en cap gènere literari. I, doncs, tampoc no existeix en el columnisme." (El Temps, 23-IV-1990). Copyright text © 1999 Ediuoc/ECSA http://lletra.uoc.edu/ca/autor/quim-monzo/tast-de-textos

16

BIBLIOGRAFIA 2.2.4.1. Articles, estudis i ressenyes ALBERTÍ, Josep (1977). «Una ficció diferent qüestiona l’hàbit de lectura». Serra d’Or [Barcelona], 85 (desembre). Pàg. 85. ⎯⎯ (1977). «La nostra narrativa, entre els vells models i el text (i 6)». Diario de Mallorca [Palma], 21 agost. Pàg. 10. A. S. (1977). S/t [ressenya de «Self-Service»]. Canigó [Barcelona], 523 (15 octubre). Pàg. 36. ALONSO, Vicent (2002). «“Redacció”, de Quim Monzó, i dues de les seues versions cinematogràfiques». Caplletra [València], 33 (tardor). Pàgs. 123-136. BALAGUER, Enric (1997). «Quim Monzó i la societat postmoderna. “El perquè de tot plegat”: un comentari de text». Caplletra [València], 22 (primavera). Pàgs. 81-89. BOURRET, Michel (1998). «Des objets et des choses dans Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury». Rec. Revue d’Études Catalanes [Montpeller], 1. Pàgs. 57-70. CAMPILLO, Maria (1978). «Quim Monzó-Biel Mesquida: “Self-service”». Els Marges [Barcelona], 12 (gener). Pàgs. 126-128. CARA, Hilari de (1989). «La postmodernitat literària: l’obra de Quim Monzó». [Tesi doctoral inèdita. Departament de Filologia Catalana i Lingüística General. Universitat de les Illes Balears.] CHARLON, Anne (1998). «Olivetti, Kafka, Cortázar et Moulinex ou les sources de Quim Monzó». Rec. Revue d’Études Catalanes [Montpeller], 1. Pàgs. 71-78. COMPANY, Salvador (2000). «“Gregor”, el conte com a paràbola de la crítica i viceversa». Journal of Catalan Studies, 3 [en línia]. ⎯⎯ (2003). «Les vides de la teoria o la resistència als animals (zoografies en Kafka, Monzó i Coetzee)». Literatures [València], 1. Pàgs. 69-83. CÒNSUL, Isidor (1995). «Quim Monzó, l’esperança blanca», dins Llegir i escriure (papers de crítica literària). Barcelona: La Magrana. Pàgs. 171-187. CUBELES, Serge (2001). «L’humor en els contes i novel·les de Quim Monzó: les seves conseqüències en l’acte de lectura». Transversal [Lleida]. Pàg. 14. DD. AA. (1998). Monogràfic Quim Monzó. Rec. Revue d’Études Catalanes [Montpeller], 1. FERNÀNDEZ, Josep-Anton (1998). «My Tragedy is Bigger than Yours: Masculinity in Trouble and the Crisis of Male Authorship in Quim Monzó’s Novels». Forum for Modern Language Studies, 24 : 3. Pàgs. 262-273. Discursos d’experimentació. Bibliografia G.M. (1976). «Quim Monzó i Gómez, fill d’una espanyola i un català». Canigó [Barcelona], 458 (17 juliol). Pàg. 27. 17

GUILLAMON, Julià (2004). «De la contracultura al estupor», pròleg a Splassshf. Barcelona: Círculo de Lectores. HAC MOR, Carles (1977). «El gañido de la narrativa al borde de las escrituras». El Viejo Topo [Barcelona], 5 (febrer). Pàg. 52. LLOVET, Jordi (1977). «El self-service sin clientes. El difícil progreso de las vanguardias catalanas». El Viejo Topo [Barcelona], 10 (juliol). Pàg. 48. LUNATI, Montserrat (1999). «Quim Monzó i el cànon occidental: una lectura de “Pigmalió”». Journal of Catalan Studies, 2 [en línia]. MARTÍ-OLIVELLA, Jaume (1982). «Quim Monzó o la contraescriptura generacional». A: DD. AA. Actes del Tercer Col·loqui d’Estudis Catalans a Nord-Amèrica. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Pàgs. 249-260. MAURICI i FRADES, Magdalena (1977). S/t [ressenya de L’udol del griso al caire de les clavegueres.] Canigó [Barcelona], 512 (30 juliol). Pàg. 35. MELENDRES, Jaume (1977). «Passar el dit per damunt del mar». Tele/eXprés [Barcelona], 19 gener. Pàg. 15. NOGUÉS, Joan. «Llengua, comunicació i postmodernitat en Quim Monzó». Rec. Revue d’Études Catalanes [Montpeller], 1 (1998). Pàgs. 79-106. OLLER, Dolors (1979). «El somni i l’embriaguesa: les dues representacions de Quim Monzó». Quaderns Crema [Girona], 1 (abril). Pàgs. 91-97. PI DE CABANYES, Oriol (1977). «Monzó i Mesquida de bracet». Avui [Barcelona], 26 juny. Pàg. 24. ROTUREAU, É. (1999). «Guadalajara de Quim Monzó: jeux paratextuels». Rec. Revue d’Études Catalanes [Montpeller], 2. Pàgs. 183-206. SULLÀ, Enric (1977). «Quim Monzó: L’udol del griso al caire de les clavegueres». Els Marges [Barcelona], 10 (maig). Pàgs. 127-129. TRIADÚ, Joan (1977). «Quim Monzó. La novel·la d’una joventut». Avui [Barcelona], 6 febrer. Pàg. 23. VALLCORBA, Jaume (1994). «Quim Monzó, textualista». A: DD. AA. (1994), Escriptura i combinatòria. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura. Pàgs. 73-75. VILELLA, Eduard (1997). «Ecos manganellians en la narrativa de Quim Monzó. Referents i models literaris en l’horitzó de la postmodernitat». Rassegna Iberistica [Roma], 59. Pàgs. 1729. ZIMMERMANN, M. C. (1998). «Langages et métalangage dans Guadalajara». Rec. Revue d’Études Catalanes [Montpeller], 1. Pàgs. 79-106. 2.2.4.2. Entrevistes 18

ABRIL, Albert (1976). «Quim Monzó, escriptor català». Canigó [Barcelona], 458 (17 juliol). Pàg. 26. BEILIN, Katarzyna Olga (2004). «Quim Monzó: Lo veo todo bastante negro», dins Conversaciones literarias con novelistas contemporáneos. Woodbridge: Tamesis. Pàgs. 167-189. Discursos d’experimentació. Bibliografia ENSENYAT, Xesca (1984). «Un white lady per a Quim Monzó. “Ningú no necessita guanyar-se la vida escrivint”». Los Cuadernos de Baleares [Palma], 15 juliol. FIGUERES, Josep M. (1979). «Quim Monsó [sic]: reflexions “marginals”». Avui [Barcelona], 15 abril. Pàg. 19. GUILLAMON, Julià (1985). «Quim Monzó contra el propi mite». Avui [Barcelona], 31 març. Pàgs. 5-6. MIRALLES, Guillem (2004). «No he escrit mai perquè somiés ser un escriptor».Paper de Vidre, 27 (setembre) [en línia]. OLIVA, Llúcia (1976). «Quim Monzó, un fitxatge per la generació postmoixiana». Tele/eXprés [Barcelona] (7 juliol). Pàg. 13. RENDÉ i MASDEU, Joan (1981). «Quim Monzó, l’home asfàltic». Avui [Barcelona], 25 gener. Pàg. 23. SARSANEDAS, Oleguer (ed.) (1981). «Quim Monzó. La recepta de l’escriptor». Serra d’Or [Barcelona], 264 (setembre). Pàgs. 27-28. SIMÓ, Isabel-Clara (1980). «Uf, va dir Quim Monzó». Canigó [Barcelona], 650 (22 març). Pàgs. 15-17. Obres publicades de l’autor Narrativa 1976: L'udol del griso al caire de les clavegueres 1977: Self Service, amb Biel Mesquida 1978: Uf, va dir ell. Quaderns Crema. ISBN 978-84-7727-384-4 1980: Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury. Quaderns Crema. ISBN 978-84-7727-330-1 1983: Benzina. Quaderns Crema. ISBN 978-84-7727-434-6 1985: L'illa de Maians. Quaderns Crema. ISBN 978-84-7727-300-4 1989: La magnitud de la tragèdia. Quaderns Crema. ISBN 978-84-7727-433-9 1993: El perquè de tot plegat. Quaderns Crema. ISBN 978-84-7727-305-9 1996: Guadalajara. Quaderns Crema. ISBN 978-84-7727-293-9 19

1999: Vuitanta-sis contes. Quaderns Crema. ISBN 978-84-7727-251-9 2001: El millor dels mons. Quaderns Crema. ISBN 978-84-7727-324-0 2003: Tres Nadals. Quaderns Crema. ISBN 978-84-7727-404-9 2007: Mil cretins. Quaderns Crema. ISBN 978-84-7727-176-5 Reculls d'articles 1984: El dia del senyor. Quaderns Crema. ISBN 978-84-85704-51-4 1987: Zzzzzzzz. Quaderns Crema. ISBN 978-84-7727-008-9 1990: La maleta turca. Quaderns Crema. ISBN 978-84-7727-053-9 1991: Hotel Intercontinental. Quaderns Crema. ISBN 978-84-7727-082-9 1994: No plantaré cap arbre. Quaderns Crema. ISBN 978-84-7727-132-1 1998: Del tot indefens davant dels hostils imperis alienígenes. Quaderns Crema. ISBN 978-847727-195-6 2000: Tot és mentida. Quaderns Crema. ISBN 978-84-7727-290-8 2003: El tema del tema. Quaderns Crema. ISBN 978-84-7727-385-1 2004: Catorze ciutats comptant-hi Brooklyn. Quaderns Crema. ISBN 978-84-7727-408-7 2010: Esplendor i glòria de la Internacional Papanates. Quaderns Crema. ISBN 978-84-7727476-6 i

Article extret del portal CulturCat [http://goo.gl/lCFi4] Articles recopilats al web [http://www.monzo.info] iii Article disponible al lloc web [http://lletra.uoc.edu/ca/autor/quim-monzo/tast-de-textos] ii

20