ÍNDEX

1.− Introducció................................................................................................................pàg.2 2.− Objectius...................................................................................................................pàg.3 3.− Anàlisi de la progressivitat de la deducció...............................................................pàg.3 4.− Evolució de la despesa fiscal en sanitat....................................................................pàg.5 5.− Comparació internacional.........................................................................................pàg.6 6.− Compliment dels objectius.......................................................................................pàg.10 7.− Tractament fiscal de les despeses sanitàries a partir de 1999...................................pàg.12 8.− Alternatives a l´actual tractament de les despeses en sanitat....................................pàg.14 9.− Conclusions..............................................................................................................pàg.17 10.− Limitacions de l´anàlisi..........................................................................................pàg.18 11.− Bibliografia.............................................................................................................pàg.20

1

1.− INTRODUCCIÓ En aquest treball pretenem analitzar l´antiga despesa fiscal per malaltia que hi havia en l´anterior IRPF així com la situació actual de les despeses privades en sanitat. L ésmentada despesa fiscal consistí durant tot el període que estigué vigent la Llei 18/1991 de 6 de juny de l´impost sobre la renda de les persones físiques en què era deduïble en la quota íntegra el 15% de tota despesa per raó de malaltia, accidents o invalidesa propis del subjecte passiu o de les persones per les quals tenia dret a deducció en quota, és a dir, fills menors de 30 anys amb guanys inferiors al SMI o bé ascendents que tampoc reben rendes per una quantia superior al límit adés esmentat. La deducció també inclou les despeses mèdiques per motiu de naixement d´un fill així com les quotes d´assegurament mèdic privat. Així doncs, en primer lloc tractem d´esbrinar quins eren els objectius que justificaven la despesa fiscal, a continuació analitzem el seu efecte quant a la progressivitat de l´impost, també vegem com ha evolucionat la quantitat que les persones físiques s´han deduït per aquest concepte durant 5 anys. Tot seguit comparem les despeses fiscals per sanitat en 22 països de la OCDE i ho relacionem amb els sistemes de cobertura oferits per cadascun d´ells. En la part corresponent a la segona exposició vegem si es complixen els objectius que haviem considerat en el segon apartar i passem a considerar l´actual situació de les despeses en sanitat segons l´actual IRPF, després estudiem quines són les alternatives que hi podrien haver a l´actual tractament de les despeses per malaltia. En l´apartat 9 mostem les conclusions a què hem arrivat arran d´aquest treball, i, finalment, a l´últim apartat, critiquem el nostre propi treball al assenyalar les limitacions del mateix.

2.− OBJECTIUS A partitr de la biliografia cosultada podem deduir que la despesa fiscal en sanitat pot estar justificada per: 1.− Disminuir la despesa familiar en serveis sanitaris no oferits pel sistema públic o que sols finança en part. Ens estem referint a serveis ondontològics, ulleres graduades, plantilles ortopèdiques així com medecines. 2.− Compensar parcialment a aquelles persones que no utilitzen el sistema públic sanitari, i per tant pagen de la seua butxaca el cost del servei mèdic, cosa que també es pot llegir com un incentiu per part del sector 2

públic a desplaçar la demanda sanitària cap al sector privat. Dins d´aquest objectiu entraria també l´incentiu que suposa per contractar una assegurança mèdica ja que indirectament merita en què l´individu suporta el cost de les seues necessitats d´atenció mèdica. També aquesta deducció té com a efecte secundari un major control dels professionals independents que oferixen serveis mèdics els quals no són subjectes passius de l´IVA i, a causa de la deducció es veuran més obligats a estendre factura puix el client els la demanarà per poder deduir−se−la.

3.− ANÀLISI DE LA PROGRESSIVITAT DE LA DEDUCCIÓ D´antuvi hem de tenir en compte que no tothom que haja tingut despeses sanitàries veurà recuperada en un 15% la quantitat gastada perquè en primer lloc l´individu haurà de fer declaració d´IRPF, i, en segon lloc, caldrà que tinga una quota íntegra suficient per poder aplicar−se−li la deducció, si considerem que en les declaracions a tornar en l´impost sobre la renda espanyol no es pot rebre més d´allò que haja sigut retingut. Per tant no es beneficiaran de la deducció totes aquelles persones que no facen declaració de renda o bé les que malgrat declarar al aplicar−los l´escala de gravamen els done com a quota íntegra zero. En el tram següent (fins tres milions de pessetes) estan la major part dels contribuents per als quals la deducció dóna lloc a una menor progressivitat en l´IRPF a causa que a mesura que augmenta la renda els increments marginals en la quantitat que els subjectes passius es deduïxen o es poden deduir per aquest concepte són majors.1 Respecte a les rendes compreses entre tres i nou milions de pessetes la deducció es convertix en proporcional puix augmenta de manera semblant a la base imposable. Finalment per als contribuets amb renda superior a nou milions la deducció fa l´impost més progressiu perquè encara que augmenta la renda no incrementa la deducció que s´apliquen aquests subjectes passius (MARTÍNEZ, 98). Cal dir que a mesura que augmenta la renda major és la cultura fiscal, bé perquè l´individu té major formació o bé per tenir assessorament, en conseqüècia aquest factor fa disninuir la progressivitat de la deducció. Com a suma dels tots els trams podem concloure que ens trobem davant d´una deducció proporcional amb un matís regressiu, per tant disminuïx la progressivitat de l´impost. Però hem de dir que aquest fet es deu al comportament dels ciutadans atés que si tots els declarants es beneficiaren fiscalment de la mateixa quantitat, la deducció en quota si que tindria un efecte progressiu.

4.− EVOLUCIÓ DE LA DESPESA FISCAL EN SANITAT

3

Tenint en compte que no hi ha hagut cap canvi en la regulació ni quant a les persones per què s´obté deducció ni quant al percentatge aplicable.Al observar el quadre 1 vegem com de l´any 93 al 96 la despes fiscal que estem estudiant augmenta progressivament cada peíode respecte a l´anterior alhora que també . incrementa el total recaptat per l´IRPF, en conseqüència ja tenim una primera causa d´aquesta evolució de l´incentiu fiscal: que augmenta el total recaptat.

Quadre 1 Evolució de la despesa fiscal en sanitat (xifres en milions de pessetes corrents) Font: Memorias de la Agencia tributaria (p): previssió *: canvi de mètode d´estimació

Però si ens fixem en el percentatge que la deducció representa sobre el total recaptat per l´IRPF ens adonem que cada any augmenta el percentatge que es deixa de recaptar per aquest concepte cosa que pot ser causada per: 1.− Una incorporació progressiva de contribuents que s´apliquen la deducció fet que pot venir determinat per : − Increment en el nombre de declarants. − Major quantitat de subjectes passius que la fan servir ja que a poc a poc augmenta la cultura fiscal dels declarants i aprofiten millor l´oportunitat que els oferix l´impost. − Augment en la renda dels ciutadans que dóna lloc a tenir suficient base imposable per arribar a fer efectiva la deducció. 2.− Increment del nombre de persones físiques que realitzen despeses en el sistema sanitari privat el que es pot deure a un empitjorament del servei nacional de salut (llistes d´espera), o també a un augment dels asseguraments privats com a complement o substitut de la protecció pública. 3.− Disminució en la quantitat de medicaments cofinançats per la Seguretat Social. 4.− Major preocupació per la salut atés que està empíricament demostrat que hi ha una correlació positiva entre renda i ús dels serveis mèdics. Un fet completament sorprenent és la disminució que experimenta la despesa fiscal en sanitat l´any 97 respecte al 96 la qual cosa no es deu a cap comportament diferent per part dels ciutadans del que havia sigut habitual fins eixe moment, sinó que el motiu d´aquest canvi de tendència és el nou sistema d´estimació emprat per l´AT per obtenir les despeses fiscals. Es tracta d´un mètode més sofisticat que ens proporciona unes dades que s´ajusten millor a la realitat segons es desprén de la memòria per a l´any 97. 4

5.− COMPARACIÓ INTERNACIONAL Al quadre 2 observem que de 22 països el 45,5% no té cap deducció per a les despeses mèdiques, el 9% usa com a incentiu una deducció sense límit preestablert, el 5% utilitza la modalitat de deducció en quota amb topall màxim, un 13,5% té una reducció en base i, finalment, el 27.5% fa servir una reducció independentment del volum de la quantitat gastada per aquest concepte. Per tant, en quasi la majoria dels països que estem estudiant no existix cap despesa fiscal per malaltia en l´IRPF, i pel que fa a la resta, hi ha diverses modalitats de subvenció fiscal sent la més utilitzada la reducció en la base imposable sense cap límit. Quadre 2 Tractament fiscal de les despeses en sanitat en l´impost sobre la renda (Dades de 1990) Font: OCDE, 95 ND: no deduïble D: deducció en la quota íntegra D(L): deducció en la quota íntegra amb un límit màxim R: reducció en la base imposable R(L): reducció en la base imposable amb un límit màxim Però al comprovar quina és la protecció sanitària que oferix cada país (quadres 3 i 4) vegem que dels 10 països que no tenen cap mena de deducció per sanitat en huit d´ells el servei sanitari públic oferix una alta protecció, en un d´ells protecció mitjana i a França mitjana−baixa protecció i cap deducció. Quadre 3 Limitacions a la cobertura sanitària completa (Dades de 1995) Font: VALIÑO, 97 Quadre 4 Relació cobertura sanitària−tractament fiscal de la despesa en sanitat en l´impost sobre la renda Font: elaboració pròpia a partir de OCDE, 95 i VALIÑO, 97.

Aquesta anàlisi enllaça amb l´objectiu abans exposat sobre que la despesa fiscal en sanitat té com a justificació que als usuaris els resulte més barata la utilització de serveis mèdics o compra de productes sanitaris que el sector públic no finança directament, vist que el fet que certs països no tinguen aquesta despesa fiscal es pot deure a l´alta cobertura sanitària que oferixen als seus ciutadans. Encara que també compten amb deduccions o reduccions països que oferixen una alta protecció sanitària com és el cas d´Austràlia, Alemanya, Grècia, Itàlia, Holanda i Portugal. On podria ser que amb aquest incentiu fiscal es pretenguera descongestionar el sistema públic, és a dir, desplaçar la demanda sanitària cap al sector privat o simplement ho podem 5

interpretar com una compensació al ciutadà per estalviar al sistema nacional de salut el cost de la seua necessitat d´atenció mèdica.

6.− COMPLIMENT DELS OBJECTIUS En l´apartat 2 haviem deduït com a objectius de la despesa fiscal en sanitat: 1.− Disminuir la despesa familiar en serveis sanitaris no oferits pel sector públic o que sols els finança en part. 2.− Compensar parcialment a aquells que no utilitzen el servei sanitari públic sinó que són ells qui corren amb les despeses que ocasionen o altra manera d´entendre−ho seria incentivar als subjectes passius a utilitzar el sistema privat en lloc del públic (incloent−hi en aquesta categoria els asseguraments mèdics). Quant al primer objectiu, segons vegem en el quadre 5, les despeses sanitàries no cobertes per la Seguretat Social o cobertes parcialment representen el 62% del total del pressupost familiar en béns i serveis de tipus sanitari. Pel que fa al segon objectiu les despeses en serveis mèdics (diferents del dentista), infermeres i altres sanitaris i hospitalitzacions representen el 25% del total de les despeses familiars en sanitat. L`assegurança mèdica representa el 13%. Quadre 5 Despesa mitjana per llar en sanitat 1995 Font: Elaboració pròpia a partir de VALIÑO, 97 i SALAREGUI, 97. Ara que hem vist quines partides del pressupost mitjà per llar són les que es beneficien amb aquesta deducció arriba el moment de qüestionar−nos si és socialment desitjable aquesta redistribució de la renda. El fet que el 38% de la despesa fiscal en sanitat vaja a parar a les despeses no cobertes ens fa plantejar−nos si és correcta l´estructura d´aquesta deducció, és a dir, si no seria recomanable que una major despesa fiscal anara a parar a les despeses no cobertes pel sector públic en lloc de a les cobertes, ja que hem donat per descomptat que el primer objectiu té un major efecte redistributiu que el segon. D´aquest últim objectiu podriem dir que amb els diners de tots els contribuents estem finançant que les persones que ho desitgen acudisquen a la medicina privada per solventar els seus problemes podent optar per la sanitat pública, cosa que implica un menor ús del servei sanitari públic, però açò no està tan clar que done lloc a una menor despesa pública en sanitat, que seria la vertadera justificació d´aquest objectiu, puix no 6

sabem si les persones que renucien al sistema nacional de salut ho farien de tota manera sense la deducció. En eixe cas, és a dir, si el comportament de l´individu és independent d´aquest incentiu fiscal, si fem la hipòtesi −prou realista− que són les classes mitjana−alta i alta les que estan disposades a renunciar a la sanitat pública, no tindria cap sentit aquest 38% de la despesa fiscal que els els dedica. En conseqüència, podem concloure que si que es complixen els objectius, però posem en qüestió la idoneïtat del segon objectiu en base a si té un efecte redistributiu en el sentit desitjat.

7.− TRACTAMENT FISCAL DE LES DESPESES EN SANITAT A PARTIR DE 1999 En la Llei 40/1998 de 9 de desembre, de l´IRPF no hi ha cap deducció per despeses per malaltia encara que si que existix un mínim personal i familiar, el qual consistix en unes reduccions en la base què unicament tenen en compte quants membres conviuen amb el subjecte passiu i que complisquen determinats requisits d´edat i guanys, amb açò es pretén per part del legislador fer més fàcil l´impost i augmentar la seua proporcionalitat sota el pretext d´una major eficiència. En teoria en aquest mínim vital vénen recollides les despeses sanitàries així com algunes de les deduccions que també han sigut eliminades per a l´exercici fiscal del 99. Però al tractar igual situacions diferents el que es fa és disminuir la progressivitat de l´impost ja que en l´actualitat es deduïx la mateixa quantitat una persona que haja hagut d´afrontar despeses mèdiques que una altra persona que no. Un aspecte rellevant és que s´ha reduït el nombre de productes farmacèutics que entren en la Seguretat Social, en conseqüència, a partir del 99 als subjectes passius de l´IRPF els costen un 60% (part que abans era coberta per l´INSS) més cares determinades medecines i, a més, no tenen cap opció de deduir−se el 15% de la quantitat pagada pels medicaments o altres despeses sanitàries. Per tant, a causa de la nova llei de l´IRPF, als individus els ix més cara la sanitat privada que també estiga oferida pel sistema sanitari espanyol, però el que fa empitjorar la redistribució de la renda respecte a l´anterior impost és que la sanitat no coberta per la Seguretat Social (dentista, ulleres graduades, plantilles ortopèdiques...) també suposa un major cost per a totes les persones, independentment de la seua situació econòmica. Hem de dir que no totes les despeses que abans entraven en la deducció per malaltia han sigut eliminades, segons l´article 45 del Reglament de l´IRPF (RD 214/1999 de 5 de febrer): No tenen la consideració de rendiments del treball les primes satisfetes per les empreses a entitats asseguradores per a la cobertura de malaltia quan es complisquen els següents requisits: 7

1.− Que la cobertura per malatia abaste al propi treballador, podent entrar també el seu cònjuge o descendents. 2.− Que les primes o quotes satisfetes no excedisquen de 60.000 pessetes a l´any. Quan l´assegurança incloga també al cònjuge o descendents el límit serà de 200.000 pessetes per any. L´excés sobre les esmentades quanties constituirà retribució en espècie. El fet que en l´actual IRPF conste aquesta subvenció fiscal dóna lloc a les següents reflexions: En primer lloc cal dir que aquest mode d´estructurar l´incentiu fiscal, és a dir, la reducció en base,−que és realment el que significa el no incloure aquesta retribució−, és el menys progressiu vist que incrementen més que proporcionalment els tipus de l´escala de gravamen, aleshores, quan major sigua la renda major serà la deducció efectivament aplicada. A més, aquest tractament fiscal −afavorir l´assegurament privat− potencia el que nosaltres haviem classificat com a l´objectiu de l´antiga deducció que pot tenir un efecte redistributiu no desitjat atés que consideravem poc justificable que es subvencionaren serveis que ja oferix el servei nacional de salut. L´esmentat article no fa obligatòria la cobertura per a tots els treballadors de l´empresa, cosa que pot provocar una selecció adversa per part de l´empresa i la companyia asseguradora que implique que sols reben aquesta assegurança els directius i quadres de l´empresa que són els que es poden permitir pagar−se−la sense cap incentiu fiscal, per tant, s´estaria subvencionant a les classes més altes de la població a costa de les de menor poder adquisitiu. Un aspecte que s´ha manifestat clarament en la bibliografia consultada és el temor a les conseqüències negatives que pot tenir el gran incentiu a la sanitat privada que s´ha donat mitjançant: (1) la subvenció fiscal en l´IRPF, (2) l´exempció del pagament de l´impost que grava les primes d´assegurances per a aquest tipus de cobertura (segons la disposició addicional 13ª de la Lei 40/1998) i (3) la consideració de despesa deduïble en l´impost sobre societats a les despeses en assegurances mèdiques dels treballadors. Davant d´aquesta situació el que es preveu que pot passar és: − Si s´aplica la selecció adversa i sols tenen assegurança privada amb cobertura completa les capes altes de la societat el SNS serà utilitzat sols per les classes amb menys poder adquisitiu, les quals tenen un menor poder polític,− és a dir, no són un grup de pressió important−, el resultat serà que cada vegada la salut pública oferirà un pitjor servei. − Si, per contra, tots els treballadors són coberts amb assegurances privades i el sistema públic sanitari cada vegada reb un menor pressupost, els treballadors quedaran sotmesos en major mesura a les empreses en què treballen incrementant així la rigiditat de mercat laboral puix els treballadors tindran por de perdre el seu lloc de treball a causa de la disminució en la cobertura sanitària que això significaria. A part de tenir una cobertura segons el grau de poder sindical del sector o empresa on treballen, com ja passa a EUA. 8

8.− ALTERNATIVES A L´ACTUAL TRACTAMENT DE LES DESPESES EN SANITAT Dins del límit contextual de les despeses fiscals, per tant sense tenir en compte el reembossament, hem considerat les següents opcions: Reducció en la base imposable per l´import de les despeses en sanitat. En aquest tipus de benefici fiscal s´afavorix més a qui té una renda més alta, és a dir que a causa que els tipus de gravamen incrementen més que proporcionalment, a major renda major benefici fiscal representarà la reducció per al subjecte passiu i, per tant, disminuirà la progressivitat de l´impost. Seguir amb el vell tractament consistent en deduir una part en la quota íntegra. Aquesta opció és més progressiva que la primera, però ja hem analitzat quins eren els seus efectes en l´anterior IRPF els quals depenien del tram on estiguera la renda: efectes regressius fins a 3 milions de pessetes de base imposable, proporcionals de 3 a 9 milions i progressius a partir de 9 milions (segons dades de 1994).Un fet rellevant és que en l´actual impost sobre la renda l´escala de gravamen té menys trams i el tipus marginal és inferior, cosa que li dóna una major proporcinalitat. Per tant, podria ser que la deducció en quota d´un 15% de les despeses sanitàries si que incrementara la progressivitat de l´impost en aquest cas. Malgrat el que hem dit a l´anterior paràgraf, nosaltres proposem, per tal de tenir l´absoluta certesa que aquest benefici fiscal afig progressivitat a l´impost, que el percentatge de la deducció depenga negativament del tipus mitjà o del tram de l´escala de gravamen, és a dir, es podria partir d´un percentatge de deducció, per exemple del 50% per a les rendes més baixes i, acabar amb un 10% per a les rendes més altes2. Encara que altra solució menys progressiva però més fàcil d´aplicar seria introduir un límit màxim fix per a la quantia a deduir−se. Hem de matitzar que aquesta proposta de deducció té sentit tant per als subjectes passius obligats a declarar com per als que no. Puix encara que un individu complisca els requisits per no presentar declaració, si desitja que se li torne allò que li ha sigut retngut de més s´haurà d´esbrinar la seua quota líquida3 i, com tots sabem, la Q.L: és la quota íntegra menys les deduccions, per tant, quanta major quantitat es puga deduir el contribuent major serà la quantia de la devolució. Una vegada exposades totes dues alternatives, hem de considerar què ha de cobrir la deducció, o siga, si són deduïbles totes les despeses en sanitat o sols les que corresponguen a béns i serveis que no oferix el sistema públic de salut. La resposta a aquesta qüestió la deixem supeditada a quins són els efectes favorables per a la societat que un col.lectiu de gent acudisca a la medicina privada en lloc de a la pública, si ho seguirien fent sense deducció i si açò dóna lloc a una redistribució de la renda que proporcione una major equitat vertical. En qualsevol cas considerem irrenunciable el tractament fiscal favorable per 9

aquelles despeses propiciades per una no suficient cobertura del sistema sanitari públic. Altre aspecte que hem de mencionar és el fet que en l´actual IRPF hi hagen deduccions estatals i autonòmiques, sobre aquest punt nosaltres ceguem que s´hauria de tractar d´una deducció estatal ja que l´amplitud de la cobertura mèdica ve determinada pel govern central. Però si incloem en la deducció les despeses en serveis que ja oferix el sector públic el cost d´aquesta part de la despesa fiscal l´haurien de suportar les comunitats autònomes en què estagueren transferides les competències en sanitat atés que són elles les que s´estalvarien el cost d´atenció sanitària a què renúncia l´individu que acudix a la sanitat privada, i, en cas contrari,el cost també correspondria a l´estat.

9.− CONCLUSIONS Hem començat aquest estudi esmentant els objectius que es pretenien aconseguir amb la deducció per malatia en el vell IRPF i, hem deduït que són: (1) disminuir la despesa familiar en serveis sanitaris no oferits pel sector públic o que sols els finança en part i (2) compensar parcialment a aquells que no utilitzen el sistema sanitari públic o bé incentivar l´ús de la medicina privada en lloc de la pública. En l´apartat del compliment dels objectius hem qüestionat la part de la despesa fiscal que es dedica als serveis ja coberts pel sistema nacional de salut ficant en dubte que tinga un efecte redistributiu desitjat, cosa que ens fa decantar−nos per considerar de major importància de cara a l´equitat vertical, el primer objectiu. Així doncs malgrat tot, sembla ser que per part del partit en el govern i els seus socis parlamentaris es decidí que era convenient no eliminar els incentius a les assegurances sanitàries privades tal com expliquem en l´apartat 7 on també esmentem els possibles efectes regressius d´aquest tractament fiscal. En l´apartat següent, altrenatives a l´actual tractament de les despeses en sanitat, una vegada analitzades les possibles opcions ens mostrem partidaris d´incloure en l´actual IRPF una deducció per despeses per malatia que depenga negativament del tipus mitjà o tram de l´escala de gravamen, deixant com a segona possibilitat establir un límit màxim fix de la quantitat a deduir−se. Encara que hem reconegut la possibilitat que la deducció aplicada en l´anterior IRPF, que haviem qualificat com a proporcional amb un matís regressiu, si que podria tenir efectes progressius en l´actual impost per ser aquest més proporcional. Respecte a quina part del pressupost familiar gastat en serveis mèdics i sanitaris hauria de ser deduïble, creguem convenient, per descomptat, incloure les despeses en serveis no oferits pel SNS i mostrem les nostres reticències a què entren també les despeses cobertes, i en aquest cas, considerem que en aquelles comunitats autònomes on estiguen transferides les competències en sanitat haurien de ser elles les que suportaren el cost d´aquesta part de la despesa fiscal. 10

En la comparació internacional ens hem adonat que, segons les nostres dades, el 80% dels països on les despeses per malaltia no tenen cap mena de deducció oferixen una alta protecció sanitària, en coseqüència, Espanya ha passat a ser un dels pocs països en què el fet que no hi haja despesa fiscal en sanitat no està justificat per oferir una alta cobertura mèdica, atés que, com hem vist en el quadre 3, en el nostre sistema públic de salut no entren els serveis odontològics, les ulleres graduades, les pròtesis acústiques, les plantilles otopèdiques ni el 40% de les medecines.

10.− LIMITACIONS DE L´ANÀLISI Hem decidit mostrar apartat per apartat quins són els que considerm com a punts dèbils del present treball. Objectius: el legislador no els ha dit en cap moment, en conseqüència m´he vist obigat a deduir−los. Anàlisi de la progressivitat de la deducció: l´apartat està basat en l´article d´Esther Martínez García (98) i les dades que apareixen són d´un quadern de treball de la mateixa al qual no he tingut accés: Efectos redistributivos de los gastos fiscales en el IRPF. Estudio particular del gasto sanitario privado. Universitat de Barcelona, 1993. Evolució de la despesa fiscal en sanitat: totes les dades han sigut obtingudes de les memòries de l´Agència Tributària, i com ja sabem, les despeses fiscals són estimacions. Al haver hagut un canvi en el sistema d´estimació per a l´any 97 i donar una quantitat inferior a l´esperada ens fa suposar que les dades dels anys anteriors estan sobrevalorades, però al haver utilitzat el mateix mètode per a totes les dades no dubtem de la tendència que mostra l´evolució de la despesa fiscal, aspecte que ha sigut el que fonamentalment hem analitzat en l´esmentat apartat. Comparació internacional: Les dades del quadre 2 són de l´any 90, per tant el tractament fiscal de les despeses sanitàries pot haver canviat en molts països. Pel que fa al quadre 3, la seua informació és la síntsi de la síntesi que fa un quadern de treball de la professora Aurelia Valiño Castro, el qual considere rigorós, però al intentar resumir en poc d´espai la cobertura sanitària de gran quantitat de països poden haver hagut omissions que tinguen com a conseqüència una mala interpretació per la meua part de les dades facilitades i açò pot meritar en una no correcta consideració del sistema de salut d´alguns països. A més, la informació del quadre 3 és de l´any 95 i la del quadre 2 és del 90 cosa que fa menys precisa la comparació entre tots dos. Compliment dels objectius: L´argument d´aquest apartat es fonamenta en les dades que aparixen en l´article de la professora Martínez (1998) i tenen com a font SALAREGUI, S.(1997):¨ El gasto sanitario medio por hogar alcanzó las 83.934 pesetas en 1995 según el EPF¨, Fuentes Estadísticas, pàgs. 13−14. 11

Però segons ella aquestes dades són menys fiables que les d´altres anys, i és important dir que en el text del seu article es referix principalment a les dades de 1990 que tenen una altra font. De tota manera al comparar les dades del 90 i les del 95 vaig observar que no hi havia variacions de gran significació quant als percentatges que representa cada partida de despesa en serveis sanitaris sobre el total. A part del que hem dit al parràgraf anterior, considere més correcte haver analitzat el que gasten en sanitat els diferents llars corresponents a cada tram de renda i no sols la despesa mitjana per llar.

La resta d´apartats tenen com a limitació la capacitat intel.lectual i la formació de l´autor, ja que no es basen en cap dada digna de crítica.

11.− ,BIBLIOGRAFIA AGENCIA ESTATAL DE ADMINISTRACIÓN TRIBUTARIA: Memoria de la Agencia Tributaria. Diversos anys. FREIRE, J.M.(1999):¨La nueva fiscalidad de los seguros sanitarios privados y el Sistema Nacional de Salud¨, Gaceta Sanitaria, vol.13, núm. 3, maig−juny 1999, pàgs. 233−236. IBERN, P. (1999):¨Seguros sanitarios colectivos y desgravación fiscal¨, Gaceta Sanitaria, vol.13, núm. 3, maig−juny 1999, pàgs. 236−238. MARTÍNEZ GARCÍA, E.(1998): ¨Las deducciones en el IRPF por gasto sanitario privado: situación y posible reforma¨, Papeles de Economia, núm. 76, pàgs. 273−283. NAVARRO, Vicenç (1998):¨La reforma del sistema fiscal (IRPF), el aseguramiento sanitario privado y la experiencia liberal anglosajona¨, Revista de Administración Sanitaria, vol.II, núm. 8, octubre−desembre 1998, pàgs. 13−32. OCDE (1995): La fiscalidad en los paises de la OCDE, OCDE, París, pàg. 38. SALAS DEL MARMOL, R. i PÉREZ−VILLACASTÍN BALLESTEROS, E. (1993): ¨La progresividad y la capacidad redistributiva de la tarifa y las deducciones en cuota del IRPF.1982−1988¨, Hacienda Pública Española, núm 127−4/1993, pàgs. 127−136. VALIÑO CASTRO, A. (1997): El seguro médico público en la OCDE y la UE: características y tendencias. Universidad Complutense de Madrid. Document de Treball núm. 9711.

12