Dona i folklore Dolors Llopart i Roser Ros, ed.

© de l’edició Tantàgora Serveis Culturals © dels textos les autores © de la fotografia Cristina Morera i Bel ISBN: 978-84-938581-5-5 Editat per Tantàgora Serveis Culturals [email protected] www.tantagora.net Primera edició any 2013 Amb el suport del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya

2

ÍNDEX

1. Dona i folklore. Una introducció al tema..........................................4 2. Vers una educació emancipadora de la dona. Roser Ros..............7 3. Patrimoni i ciutadania. Dolors Llopart............................................14 4. L’accés de les dones catalanes al món cultural i als estudis de folklore. Montserrat Palau.............................................................29 5. L’estudi i l’ensenyament del folklore a Barcelona a les primeries del segle XX. Montserrat Garrich..............................37 6. L’estudi del folklore als Països catalans, a les primeries segle XX. Caterina Valriu..........................................51 7. El llegat irrepetible de dues generacions de dones folkloristes. Sara Llorens i Palmira Jacquetti. Josefina Roma...........58 8. Darreres reflexions........................................................................67 8.1. Dues protagonistes femenines de rondalla. Roser Ros....................................................................................70 8.2. Cuineres. Creadores i difusores de patrimoni immaterial. Dolors Llopart............................................................77 9.Taula cronològica del món del folklore. Dolors Llopart i Roser Ros...................................................................................... 83

3

1. Dona i folklore Una introducció al tema Dolors Llopart Roser Ros

Quan l’any 2010 el bon amic Joan Soler Amigó ens va demanar que l’acompanyéssim en la presentació del llibre que havia escrit sobre la seva àvia Joana Vidal, folklorista, poc ens podíem pensar que ens estàvem embarcant en un projecte molt més vast que ens havia de conduir a encetar una recerca sobre dones folkloristes. Les dues autores d’aquest article que us presentem ja havíem explorat, cadascuna per la seva banda i en el passat, línies de recerca sobre dones i sobre narrativa fantàstica i tradicional. D’una banda treball artesà, receptes de cuina, vivències personals. D’altra banda contes, llegendes, cançons, i tot el que la narrativa popular amaga i desvetlla. L’experiència afavorida per la Dolors des de la direcció del Museu d’Arts, Indústries i Tradicions Populars de donar veu als objectes allí exposats a través de les rondalles explicades per la Roser durant els darrers anys vuitanta del segle passat ens va permetre reunir aquestes dues dimensions en l’acte de presentació del llibre que esmentem. El fet va ser com una revelació i va fer avinent que calia aprofundir en el panorama de dones folkloristes. Les preguntes eren: Quantes i quines? Què feien? On recollien dades les dones que havien treballat aquests temes? De fet, actualment hi ha línies de recerca sobre etnopoètica a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona i a la Universitat de les Illes Balears. Actualment, les professores Carme Oriol i Caterina Valriu en són les impulsores i tenen alumnes que els segueixen les passes. Fent un poc d’història podríem dir que, a la Catalunya del segle XIX, algunes dones de classes més o menys benestants es van esforçar a adquirir una formació que els permetés esdevenir una nova mena de dona, capaç d’ocupar per ella mateixa un lloc en la societat, alhora que educava els fills i portava, amb competència, les regnes d’una unitat domèstica. Havien de ser bones treballadores. Bones mares i bones administradores dels béns —pocs o molts— de les seves llars catalanes. 4

A finals del segle XIX, amb una industrialització clara i una burgesia puixant, les noves dones, filles d’aquelles primeres pioneres de classes benestants, es plantejaren una preparació més completa, de mà d’institutrius que vivien a casa mateix i, de vegades, en escoles especials. Fins i tot, algunes, més agosarades i de famílies «lliberals», accediren a la Universitat. Algunes d’aquelles dones tingueren una gran preocupació per l’ensenyament i la cultura d’altres dones menys afavorides i lluitaren per tal que tinguessin una educació digna. A més de l’educació també s’incrementà la participació de les dones en la societat civil: esbart, centres excursionistes, corals, grups de teatre amateurs, biblioteques parroquials, etc., foren nuclis on era possible traspassar el llindar domèstic i fixar-se en els altres i la seva cultura, veient com les dones dels pobles cuinaven, cosien i un llarg reguitzell de tasques domèstiques i auxiliars de l’economia de les masies i de les cases de poble. Escoltaven cançons de bressol, goigs a les ermites; contes i llegendes a la vora del foc, danses per les festes majors. Aquelles dones de ciutat aprenien i cantaven, cosien, cuinaven, dibuixaven i prenien notes musicals de tot el que veien i sentien. Eren unes folkloristes perquè tenint accés als estudis superiors i havent desenvolupat una gran sensibilitat estètica i cultural, pogueren entendre el valor del patrimoni immaterial i que per això calia estimar-lo, salvaguardar-lo i tractar-lo amb respecte. Les dones de les classes obreres i petita burgesia aprenien alguns oficis a prop de dones expertes, mestres de fet, cosidores, brodadores, modistes, cuineres, mainaderes, filadores teixidores, dependentes de comerç, etc. Dues figures destaquen a Catalunya: Dolors Monserdà de Macià (18721949) i Francesca Bonnemaison de Verdaguer (1872-1949). Les biografies d’aquestes dues dones són un bon exemple del que hem descrit, però no eren les úniques. En vàrem anar trobant d’altres. Esperonades per aquestes primeres troballes i ajudades pel Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana (CPCPTC) vam organitzar el curs Dona i folklore, en el marc de Tantàgora (http://tantagora.net), un espai creat per Roser Ros on es treballa des de fa més de vint anys en la investigació, creació, producció, difusió i innovació de les formes de comunicar la literatura escrita i oral, popular i d’autor a tota mena de públics, relacionant5

se amb altres disciplines artístiques i que agrupa al seu voltant persones que, en el marc de l’ensenyament, la literatura, la gestió cultural, demana més formació i una posada al dia de les tendències més recents. Amb aquest objectiu vam organitzar el curs que va tenir lloc els dies 10, 17, 24 i 31 de maig i els dies 7, 14, 21, 28 de juny del 2011 al local de Tantàgora. Set dones, Dolors Llopart, Montserrat Palau, Montserrat Garrich, Caterina Valriu, Josefina Roma, Roser Ros i Lídia Pujol, estudioses del tema o artistes, van desgranar les seves reflexions i recerques, xerrades que van ser seguides per les assistents i que generaren discussions i aprenentatges. Ara aquelles classes esdevenen textos que han de servir de guia d’altres recerques.

6

2. Vers una educació emancipadora de la dona Roser Ros Presidenta de Tantàgora Universitat Ramon Llull

«Se debe poseer el más profundo conocimiento de las leyes de la formación del carácter para tener derecho a afirmar que hay una diferencia que distingue a los dos sexos desde el punto de vista intelectual y moral». Stuart Mill John citat per Elena Gianini Belotti (1978) a: A favor de las niñas (1978). Barcelona: Monte Avila Editores, p. 7.

A mitjan segle XVIII es produeix un canvi en la concepció de la infància. En aquest segle, filòsofs i pedagogs com Locke, Fénélon, La Salle, Pestalozzi, Baldiri Reixach, creen les bases ideològiques de les societats occidentals contemporànies. Un dels textos més influents fou el tractat de pedagogia escrit el 1762 per Jean-Jacques Rousseau. Les aportacions d’aquests intel·lectuals de l’anomenat segle de les llums van significar un profund canvi de paradigma en la concepció i educació de la infància. A poc a poc es va passar a considerar l’infant com un ésser amb drets, entre els quals hi havia el de ser escolaritzat. Ara bé, les conseqüències d’aquests canvis no es comencen a materialitzar fins al segle XIX. És durant aquesta centúria que, d’una banda, comença la progressiva desaparició de la noblesa i té lloc l’aparició de la burgesia, una classe social que creu en l’educació i té prou poder adquisitiu per pagar-se la instrucció dels fills, la major part de les vegades a domicili; de l’altra, l’aparició de la classe obrera fruit de la industrialització afavoreix la creixent entrada de les dones al mercat de treball, cosa que fa necessària la creació d’establiments per acollir els seus fills i, a la vegada, que els eduquin. L’educació de les dones, però, necessitarà tot el segle XIX i bona part del XX fins a arribar a ser una realitat. A Espanya, el XIX és una centúria convulsa i amb una gran inestabilitat política, amb un inici i un final de caire progressista. Començant per l’aprovació de la Constitució de Cadis el 1812 i acabant pels finals dels anys vuitanta 7

d’aquest mateix segle durant els quals el Ministerio de Instrucción Pública y Bellas Artes comença a tenir en compte els postulats pedagògics de la Institución Libre de Enseñanza, una de les empreses educatives més avançades del nostre país, sota la influència de la qual es va fonamentar l’escola de la Segona República i que va ser esfondrada amb la victòria de les forces deslleials amb el règim democràticament escollit pel poble. A mitjan segle XIX, exactament al 1857, a Espanya s’aprova la llei Moyano, que imposa l’escolaritat obligatòria dels 6 als 9 anys. Nens i nenes eren atesos durant tres anys i la seva migrada instrucció els havia de permetre fer front a les exigències laborals que, com és lògic, divergien en funció del seu origen. Pagesos i ramaders eren tot el que es necessitava al camp. A les noies se’ls oferia també el coneixement i domini de tot un seguit de tasques relatives a l’economia domèstica, entre les quals hi havia la de saber fer anar l’agulla (no en va es deia que anaven a costura i a aprendre de lletra):

«La Mare de Déu/quan era xiqueta/anava a costura/a aprendre de lletra, amb son coixinet/i la cistelleta./En el cistellet/duu quatre pometes, un bocí de pa,/també avellanetes;/i portava nous/i alguna panseta. En feia fusets,/en teixia veta;/i amb un coixinet/en feia punteta». (fragment de la versió recollida a Barcelona per Joan Amades)

Aquesta i tantes altres habilitats (rentar, cuinar, cuidar l’hort, filar, teixir, tenir cura dels fills, portar una casa) servirien a les nenes per fer front a les necessitats de la família, que molts cops era de tipologia extensa (tres generacions es podien arribar a aixoplugar sota una mateixa teulada). A tall anecdòtic però significatiu, assenyalem que el 1882 Maria Lanciano, mestra de Garriguella (Alt Empordà) publica el Tratado de corte para las escuelas y colegios, editat per Can Bonet d’Olot. Corregit i augmentat, el llibre és reeditat dues vegades més i sempre du una dedicatòria a Serafina Pujolar, filla de l’autora, mestra també i que dedicava gran part de la jornada escolar a instruir les noies en el maneig de l’agulla, cosa que sabem del cert que també feien altres dones mestres del seu temps i fins fa poc. Un exemple d’això el podem trobar en els dos llibres següents: Cana, la hija de la maestra de Oiartzun (Molina 2002) i Historia de una maestra (Aldecoa 1996). Les dones que 8

exercien de mestres tenien poc temps per dedicar a la cura de la casa i per això necessitaven l’ajut d’altres dones, altrament anomenades minyones i d’origen humil, que a canvi d’allotjament i uns pocs diners assumien part del rol de la mestressa, sempre però, sota les seves ordres. Amb aquest tipus d’organització, les mestres desenvolupaven dots de comandament tant a casa com a l’escola.

«Todas la discusiones sobre el estado de las mujeres, su carácter, su temperamento, su sumisión y emancipación hacen perder de vista el hecho fundamental, es decir que la distinción de los dos sexos es concebida según la trama cultural que se encuentra en la base de las relaciones humanas y que el niño que crece es moldeado inexorablemente así como la niña, según un modelo particular y bien definido». Mead, Margaret, citada per Elena Gianini Belotti (1978) a: A favor de las niñas (1978). Barcelona: Monte Avila Editores, p. 11.

A les fàbriques calien obrers d’ambdós sexes. Així doncs, d’instrucció, a nois i noies els en calia ben poca per fer anar la maquinària. D’altra banda, si l’entorn era urbà i la família s’ho podia permetre i hi veia la utilitat (generalment aquest tipus de família pertanyia a la burgesia), enviava nois i noies a escola (sovint religiosa) però amb objectius diferents entre els sexes. Les noies hi anaven per adquirir coneixements que els permetrien ser unes millors mestresses de casa i «àngels de la llar», cosa que va fer exclamar a Donya Emilia Pardo Bazán que «más que educación era doma» (Vázquez Ramil 2006), mentre que dels nois s’esperava una altra cosa, com ara que adquirissin uns coneixements que els permetrien desenvolupar una professió lliberal, sovint continuació de la del pare o l’avi. Tot i que la llei Moyano (que va seguir vigent fins la llei Villar Palasí el 1970) atorgava a nens i nenes el mateix dret a rebre l’anomenada instrucció primària, aquestes darreres veien molt limitat el seu horitzó pel que fa a la continuació dels estudis. Però algunes coses es movien al si de la societat civil (al marge, per tant, de l’oficialitat) i acabarien fent realitat el just anhel de la dona a tenir alguna cosa més que l’estricte coneixement de les quatre regles. 9

Vegem ara algunes mostres d’esdeveniments i institucions que es desenvoluparen a Madrid i a Barcelona i que tenien fortes semblances, fruit dels temps que corrien. El 1869 Fernández de Castro crea la Escuela de Institutrices a Madrid, que s’amplia el 1870 amb la creació de la Asociación para la enseñanza de la mujer, i també El Ateneo Artístico y Literario de Señoras i Las Conferencias Dominicales para la Educación de la mujer. Fernández de Castro pren com a model el Lette Verein de Berlín, una proposta educativa femenina que ja existia des del 1866. Cal dir que el programa que proposava Castro a la seva escola era més complet que el de l’oficial Escuela Normal que va anar remodelant el seu propi pla d’estudis a remolc del de la Institución Castro (nom amb el qual va acabar coneixent-se aquesta proposta formativa per a fèmines). Per la seva banda, l’Ateneo es manté gràcies a les quotes dels socis i a partir del 1980 rep intermitentment diverses subvencions. La Institución Castro oferia una completa formació a les dones de classe mitjana que necessitaven treballar. El model formatiu per a les dones que proporciona la Institución Castro és cada vegada més valorat, i el 1873 la institució és premiada a l’Exposició Universal de Viena, el 1876 a l’Exposició Universal de Filadèlfia, i el 1882 també ho és a Madrid. Aquell mateix any 1870 es crea a Barcelona l’Escola d’Institutrius i altres Carreres per a la Dona al si de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País, una institució que ja havia iniciat les seves activitats l’any 1822. El curs 1880-1881 fa els seus primers passos la Institución Libre de Enseñanza (ILE), un centre educatiu privat que, segons el mateix text fundacional,es manifestava aliè a qualsevol principi polític. Aquesta institució, liderada per Francisco Giner de los Ríos, representa l’intent educatiu més complet per a nois i noies, i és aquí on les alumnes que s’hi matriculaven reberen una educació paritària a la dels nois. La ILE s’inspirava en la Universitat de Londres, existent des del 1828, i entre d’altres qüestions educatives va adoptar els principis pedagògics de Friederich Wilhem August Froebel (1782-1852) i els seus deixebles. A Catalunya es va fundar l’Institut Escola (1931-1937), una institució educativa molt propera als principis pedagògics de la ILE.

10

Nascuda el 1883 a Barcelona, l’Escola Provincial de Tall, encaminada a donar coneixements de costura a les noies de famílies pobres, és una entitat educativa agregada a l’Escola Normal de Dones, per bé que fou propietat de la Diputació de Barcelona; tanmateix, l’escola va canviar de nom el 1918 i va passar a denominar-se Escola Provincial de la Dona, i encara l’any 2003 va canviar el nom pel d’Escola de la Dona. El Centre Excursionista de Catalunya (CEC) neix fruit de la fusió, l’any 1891, de dues entitats anteriors dedicades a aquesta activitat: l’Associació Catalana d’Excursions Científiques (1876-1891) i l’Associació d’Excursions Catalana (1878-1891). L’entitat mai va ser presidida per cap dona, però no excloïa el fet que en fossin sòcies. El 1892, en ocasió del 400 aniversari del descobriment d’Amèrica, se celebra el Congreso Hispano-Portugués-Americano, i un dels temes debatuts és el que versa sobre l’educació de la dona. Els membres de la ILE plantegen posicions progressistes que no sempre són ben rebudes pels components de la sala i, per tant, no queden reflectides en les conclusions. Aquesta és potser una bona mostra de l’abisme existent entre el gruix dels mestres i les propostes progressistes que representava la ILE. Tornant a Barcelona, el 1908 una colla d’amics entusiastes de la dansa van fundar l’Esbart Català de Dansaires. Si bé aquest també era un món d’homes dirigit per homes, les dones sempre hi han estat presents per una qüestió òbvia: el ball es desenvolupa en part per parelles mixtes. L’any següent, el 1909 neix també a Barcelona l’Institut Cultural i Biblioteca Popular per la Dona. D’ideologia catòlica i conservadora, com la seva fundadora Francesca Bonnemaison, ha estat una institució concebuda per les dones, dirigida per dones i adreçada a les dones. L’Institut procurava l’educació, l’ensenyament i la formació de la dona amb unes assignatures obligatòries, uns exàmens i una titulació. El 1915 comença les seves activitats a Madrid la Residencia de Señoritas, vinculada a la Residencia de Estudiantes, a la Junta de Ampliación de Estudios e Invertigaciones Científicas y al Internacional Institute for Girls in Spain. La residència era per a noies que estudiaven. Moltes de les dones intel·lectuals progressistes d’aquells anys van tenir lligams amb la institució. I la

11

gran majoria van emprendre el camí de l’exili exterior a conseqüència de la derrota de la Guerra Civil. El 1926, i seguint l’estela d’associacions que rebien aquest nom a Anglaterra i als EUA, un grup de dones fundava el primer club de dones, el Lyceum Club sota la tutela de María de Maeztu. La major part de les dones que s’hi aplegaren eren esposes d’intel·lectuals liberals de l’època, tot i que no hi van faltar dones que despuntaven per la seva pròpia professió. Per la seva banda, la Generalitat Republicana va fundar l’Institut Escola (1931-1937), institució educativa que s’ocupava de l’ensenyament secundari a Catalunya: el seu primer director fou Josep Estalella i els principis pedagògics que la inspiraven eren molt propers als de la Institución Libre de Enseñanza. El 27 de juliol de 1936 es crea a Barcelona el Consell de l’Escola Nova Unificada amb la finalitat de posar en marxa una escola nova, gratuïta, única, laica, en coeducació i en llengua catalana. La folklorista i feminista Maria Baldó va dirigir una d’aquestes institucions educatives, l’Escola Farigola, abans de veure’s obligada a exiliar-se al final de la Guerra Civil. I és en aquest marc social, cultural i educatiu que tenen lloc les accions de les dones que assumeixen la tasca de folkloristes a casa nostra. Estem segures que el perfil d’aquestes dones, les seves trajectòries vitals, responien perfectament al model de noia i dona que les diferents institucions ja esmentades, nascudes en aquest context històric, buscaven amb les seves accions i directrius. Foren dones que, malgrat els entrebancs deguts a la seva condició femenina, van emprendre una labor cultural gràcies al fet de posseir un nivell d’educació superior al de la mitjana; aquest fet els va permetre desenvolupar la sensibilitat estètica suficient per entendre que el patrimoni immaterial procedent de la cultura popular és quelcom que s’ha d’estimar, salvaguardar i tractar amb respecte. D’elles parlarem, de la seva procedència familiar i social i dels inicis d’aquella feina que van exercir instigades pels seus mestres, sempre homes, alguns dels quals no van tenir cap problema a afirmar que elles, les dones, estaven més ben dotades per fer aquella tasca de recollida del patrimoni immaterial, la qual cosa requereix temps, paciència, dolçor i tacte.

12

Bibliografia Aldecoa, Josefina. (1996). Historia de una maestra. Barcelona: Anagrama. Bordes, Juan. (2007). La infancia de las vanguardias. Sus profesores desde Rousseau a la Bauhaus. Madrid: Cátedra. Gianini Belotti, Elena. (1978). A favor de las niñas. Barcelona: Monte Avila Editores. Molina, Encarnación. (2002). Cana, la hija de la maestra de Oiartzun. Biblioteca de narrativa popular. Pérez Galán, Mariano. (1977). La enseñanza em la Segunda República Española. Madrid: Cuadernos para el diálogo. Tavera i Garcia, Susanna. (2009). L’escola de la dona. 125 anys construint un camí cap a la igualtat 1883-2008. Barcelona: Diputació de Barcelona. Varela, Julia. (2011). Mujeres con voz propia. Carmen Baroja y Nessi, Zenobia Camprubí Aymar y María Teresa León Goyri. Madrid: Morata. Vázquez Ramil, Raquel. (2006). La Institución Libre de Enseñanza y su aportación a la educación de la mujer española. Conferència cedida especialment per l’autora a «Artículos de ciudad de mujeres» a la revista Ciudad de Mujeres. —(2012). Mujeres y educación en la España contemporánea. La Institución Libre de Enseñanza y la Residencia de Señoritas de Madrid. Ed. AKAL. Colección Universitaria.

13

3. Patrimoni i ciutadania Dolors Llopart Museu Etnològic. Barcelona

Elements de reflexió i conceptes bàsics Actualment s’usa i abusa de la idea de patrimoni. Qualsevol cosa, sigui un objecte, un text, un monument, un espai, un arbre, un pont o una fàbrica, que algú, per la raó que sigui, vol preservar, és qualificada immediatament de patrimoni i amb això sembla que no cal dir res més per justificar-ne la preservació. Però, com reconèixer la legitimitat o no d’aquesta proclamació? Com reconèixer fins a quin punt això o allò pot ser patrimoni? Podríem dir, per fer-ho curt, que és patrimoni tot allò que ens resistim a sacrificar encara que la seva conservació ens exigeixi sacrificis. Defensar patrimoni és un acte d’autoestima i d’identitat.

Unes primeres dades a retenir 1. Històricament, el concepte de patrimoni ha estat relacionat des de temps molt reculats, fins i tot amb reconeixement legal, amb la possessió de béns mobles i materials i la transmissió d’aquesta possessió als hereus legítims. Però hi ha un patrimoni, avui reconegut com a col·lectiu, la transmissió del qual de generació en generació és responsabilitat de tota la societat amb els mitjans més diversos. Més endavant veurem com el defineixen els organismes internacionals responsables. 2. A Europa, abans del Renaixement, tal com explica Mikhaill Bakhtin (1895-1975) en el seu estudi sobre el context cultural de l’obra de François Rabelais Gargantua i Pantagruel (1941), tota la societat compartia una única cultura, la que més tard, a partir del romanticisme s’ha anomenat «popular». Però, a partir del Renaixement, la societat es divideix entre els que saben de lletra –els cultes, únics posseïdors de «cultura»– i els illetrats, considerats mancats de cultura fins que, a partir del romanticisme es reivindica la cultura de transmissió oral, la cultura «popular» o folklore.

15

3. Una altra transformació de les mentalitats característiques dels temps moderns és la que explica el sociòleg alemany Max Weber (1864-1920) en el seu estudi sobre l’ètica protestant i l’esperit del capitalisme (190405). En aquest estudi Weber descriu la novetat que va representar la transformació de la relació amb els diners i la fortuna en els territoris on va triomfar la Reforma protestant. Enfront de les consciències medievals marcades per les paraules escrites per l’evangelista Marc –que diuen que és més fàcil que un camell passi pel forat d’una agulla que no pas que un ric entri al Regne de Déu (Marc, 10, 25)–, el protestantisme afirma que els humans som a la Terra per lliurar-nos a obres terrenals i que l’èxit d’aquestes obres és un senyal de la gràcia divina. 4. A la fi del segle XVIII, amb la declaració dels drets de l’home i del ciutadà (1789)1 la Revolució Francesa establia que tots els homes eren iguals en drets i deures i que, com a ciutadans, havien de participar lliurement en la conformació de la voluntat general del poble sobirà. S’instaurava així la democràcia, concepte polític encunyat a la Grècia clàssica que iguala tots els homes i dones davant la llei com a ciutadans lliures i iguals.

Què és patrimoni Ja hem dit que el concepte de patrimoni, relacionat amb la propietat i l’herència de béns de qualsevol mena, és molt antic. Normalment se sol relacionar amb aquella part de la societat que té fortuna, terres o obres d’art i que pot fer-ne deixa als seus fills i parents. Com deia Pomian (1987) el patrimoni es reconeix amb el pas del temps (un temps no sempre determinat). Per exemple una fàbrica, un taller, una botiga durant el seu temps en actiu han estat un microcosmos social de producció, un producte, unes relacions laborals i unes expectatives de futur per a una comunitat, un grup, una unitat familiar. Però en el moment que s’acaba la producció, és a dir, quan s’acaba la funció a la qual la fàbrica, el taller o la botiga havien estat dedicades, aquests

1

Les dones no tingueren el vot fins ben avançat el segle XX. A Espanya, concretament, el vot femení és del desembre del 1931 i a França del 1944.

16

establiments deixen de tenir la funció utilitària per a la qual havien estat projectats i passen a ser residu. De totes maneres, si per un atzar, una acció reivindicativa o qualsevol altre motiu, aquesta fàbrica, taller o botiga són patrimonialitzables, és a dir alguna persona, grup o institució creu que mereix que es dediquin sacrificis a evitar la seva desaparició definitiva, aquests espais esdevindran patrimoni. Així, la funció d’aquells espais canviarà i serà el moment que donin testimoni d’un passat desaparegut. És a dir, quan aquesta fàbrica, taller o botiga ja no compleixen la seva funció productora es transformen en objecte de rebuig o en objecte de museu. Podem afirmar que, des de finals dels anys setanta del segle XX, aquesta pràctica ha estat generalitzada a tot Europa. Molt abans, els pioners foren els anglesos, amb exemples com el pont de ferro de la gorja d’Ironbridge (1934), després els francesos, els alemanys, etc. A Catalunya, la formació del Museu de la Ciència i la Tècnica (1984) a la ciutat de Terrassa ha originat un seguit de centres d’interès industrial on s’havia fet producció tèxtil, de paper, mineria del carbó, etc. que han esdevingut patrimonials. Així, tots aquells materials –papers, roba, etc.– i també màquines i altres objectes –caixes registradores, documentació, llibres de comptabilitat, etc.–, vivències que en aquell espai compartiren alegries i penes, es transformen en objectes-testimoni: documents primaris, els objectes tridimensionals i bidimensionals, i documents secundaris, les històries de vida i les biografies. Finalment, direm que aquella fàbrica, aquell taller o aquella botiga s’han transformat en un sistema de semiòfors, és a dir, objectes portadors de caràcters visibles susceptibles de rebre significats. És a dir el concepte de patrimoni mateix. Un concepte que va quedar reblat el 1972, a la 17a Conferència General de la UNESCO, amb la Convenció sobre la protecció del patrimoni mundial, cultural i natural.

Article 1er. Patrimoni cultural: Els monuments: conjunts arquitecturals, d’escultures o de pintures monumentals, elements o estructures de caràcter arqueològic, inscripcions, grutes i grups d’elements que tenen un valor universal 17

excepcional des del punt de vista de la història de l’art o de la ciència. Els conjunts: grups de construccions isolades o conjuntes, que en raó de la seva arquitectura, de la seva unitat o de la seva integració en el territori tenen un valor universal. Els llocs: obres de l’home o obres fetes per l’home i la natura, com les zones que comprenen restes arqueològiques

Article 2on. Són considerats patrimoni natural: els monuments naturals constituïts per formacions físiques i biològiques o per grups d’aquestes formacions que tenen valor universal des d’un punt de vista estètic o científic. Les formacions geològiques i fisiogràfiques i els espais naturals que constitueixen l’hàbitat d’espècies d’animals i vegetals amenaçats que tenen un valor universal des del punt de vista de la ciència i la conservació. Els llocs naturals o de zones naturals estrictament delimitades amb un valor universal excepcional des d’un punt de vista de la ciència, de la conservació o de la bellesa natural.

Els objectes. Elements bàsics de la cultura material Els objectes, siguin tridimensionals, bidimensionals o virtuals, sempre són amb nosaltres i de vegades no els tenim en consideració. Són atuells i artefactes que ens ajuden en les tasques diàries. Des d’una cuina de gas a un ordinador o un telèfon. Per exemple, l’antropòleg Evans-Pritchard (1902-1973), en el seu treball de camp sobre els nuer o azande del sud del Sudan (1930-1956), com que no sabia la llengua d’aquest poble, DURANT MOLT DE TEMPS es va dedicar NOMÉS a observar-los. En les seves pròpies paraules: «Com que no podia fer servir el mètode més fàcil i més SENZILL de treballar amb informadors vaig haver de recórrer a l’observació directa de la vida quotidiana de la gent i a participar-hi. Des de la porta de la meva tenda podia veure el que passava en el campament i passava cada moment en companyia dels nuer». 18

Aquest mètode el va portar a considerar que la cultura material (de la qual formen part els objectes) són baules en les quals s’enllacen les relacions socials, i que com més senzilla és una cultura material més nombroses són les relacions que s’expressen justament a través dels objectes. Afegia: qualsevol atuell petit pot ser el nexe entre persones, per exemple una llança que passa de pare a fill per donació o herència és un símbol de la seva relació i un dels vincles per mitjà del qual es manté. D’aquesta manera, no només els humans creen la seva cultura material i hi tenen una relació sinó que, a més, construeixen les relacions a través seu i es veuen en funció d’ella.

Com analitzar un objecte Vet aquí un tema complex. Cada escola i cada corrent té la seva manera d’emprendre aquesta anàlisi. El més senzill és posar un exemple, prenent com a mostra un objecte tan quotidià com un bolígraf: un investigador del corrent funcionalista dirà que aquest objecte serveix per escriure; un semiòleg analitzarà quin significat té; un formalista en descriurà les línies; un tecnòleg el desmuntarà per ensenyar-nos-en la mecànica; un sociòleg podrà fer-ne un signe de distinció; un etnòleg un revelador de cultura. Un bolígraf és tot això, però, quan tenim un bolígraf als dits, tenim alguna cosa més que una carcassa cilíndrica de plàstic i un tubet prim a dins amb tinta que ens permet escriure i manifestar que formem part d’un grup social que fa servir aquest instrument des dels anys trenta del segle XX.

Els museus Els museus han estat històricament els principals custodis del patrimoni. Els primers museus eren col·leccions privades que només podien veure alguns privilegiats, amics o col·legues dels propietaris. Gabinets de curiositats se’n deia, per tal com aplegaven tota mena de coses, des de plantes seques a litografies, escultures, olis, aquarel·les, animals dissecats o materials arqueològics i monedes. De fet, molts col·leccionistes s’interessaven sobretot per les restes arqueològiques i les monedes. Quan els europeus, a partir de finals del segle XV, van iniciar les seves campanyes de descobriment i conquestes de terres llunyanes, començaren a entreveure qui havia un món fora de l’Europa estricta molt interessant i ple de 19

nous recursos. Amb els viatges per Àsia, Amèrica i Àfrica s’inicià la recollida de materials exòtics: gerres de la Xina, plomes americanes, escultures africanes, etc., destinades inicialment als gabinets de curiositats de senyors i reis que, a més d’aquests objectes rars, començaren a aplegar també objectes naturals exòtics: minerals, plantes i animals. La Revolució Francesa del 1789 va obrir els museus reials al poble i en va crear de nous. Calia que la bellesa i el coneixement es poguessin compartir i al mateix temps aprofitar-ne les qualitats per crear nous productes bells accessibles a tothom. Més tard, amb els moviments nacionals del segle XIX, es van obrir arreu molts més museus al públic que intentaven marcar les diferències entre els estats. Potser de la mateixa manera que ho feien amb una bandera i un exèrcit uniformat a la seva manera a cada país. Al segle XX podem dir que comencen a obrir-se museus especialitzats en ciències naturals, art, i un llarg etcètera que no ha deixat de créixer. Però, a finals dels anys seixanta, molts museus van iniciar una reflexió que els va portar a plantejar-se noves formes de museologia i de museografia. S’apuntava una nova concepció de patrimoni i de la seva valoració, de qui l’havia creat i d’on s’havia produït. La fórmula considerada vàlida fins a finals dels anys seixanta per definir un museu era: un edifici, uns objectes i uns visitants. A partir d’aquells anys es va passar a una altra fórmula: un espai, un patrimoni i una població activa. Així, ja el 1969, Hugues de Varine, museòleg francès, deia que la creació de museus s’havia de fer en funció de les necessitats de la comunitat, i el 1971 ell mateix i Georges-Henri Rivière introduïen el concepte d’ecomuseu:

«Un ecomuseu és un instrument que el poder polític i la població pensen, fabriquen i exploten de manera conjunta. El poder, amb els experts, les instal·lacions i els recursos que posen a la seva disposició; la població, segons les seves aspiracions, els seus coneixements i la seva idiosincràsia».

20

El 1972, a la reunió del Consell Internacional de Museus (ICOM), tinguda a Santiago de Xile el 1972, els museus eren definits com a elements bàsics del desenvolupament dels pobles. La idea d’ecomuseu va fer forat i va anar evolucionant fins que el 1985 sorgia el que es va anomenar Nova Museologia, que va donar un gran impuls a la creació d’un gran nombre de petits museus, sovint de caire local o comarcal. Així és com a Catalunya s’ha arribat en els darrers trenta anys a tenir més de 500 museus censats, més d’un terç dels que hi ha en tot França, que són uns 1.500.

El patrimoni immaterial Existeix un aspecte immaterial de la cultura que no es fonamenta en el patrimoni material sinó en el fet que tots i cadascun de nosaltres hem après a actuar i a expressar-nos en uns marcs determinats. El d’una família, d’un grup, d’una comunitat, d’una feina, etc. És aquest aprenentatge compartit per tothom del grup el que configura uns trets comuns i compartits de comportament i d’acció que, per exemple, en l’àmbit polític, justifiquen i fonamenten la igualtat davant la llei de tots els ciutadans d’un estat. Això no vol dir que no hi hagi, pel que fa a aquesta cultura immaterial, compartida per tothom en un àmbit determinat –sobretot, per exemple, en el cas de les habilitats relacionades amb un ofici–, unes «elits» que sobresurten o excel·leixen en referència al nivell general. Vegem-ne tres exemples: El primer seria el del sistema d’aprenentatge dels «compagnons du Tour de France». En aquest sistema, un grup escollit de nens i adolescents feien de ben joves una roda per tallers d’un determinat ofici per tot França seguint un aprenentatge amb mestres diferents, alhora que aprenien a llegir, a escriure i tot el que calia per esdevenir un bon artesà. En cadascun dels indrets els acollia una casa amb una «mare» que, al marge de l’ofici, els ensenyava a menjar a taula i a comportar-se. Quan arribaven a l’edat adulta havien de fer una obra («chef d’oeuvre») que, si era aprovada per un tribunal de mestres de l’ofici, els qualificava com a mestre artesà. En alguns oficis, per exemple el dels cuiners, i en diferents indrets de França, encara existeix aquest costum. Un segon exemple són els fusters finesos que fan cases i altres construccions de fusta sense claus metàl·lics en els cantoners, és a dir que les 21

construeixen amb uns encadellats que fan de subjecció entre paret i paret de fusta. D’aquesta manera no es trenquen els encaixos amb el fred i la humitat. I un tercer exemple és el de determinats artesans japonesos, sobretot alguns dels que intervenen en la construcció de temples, que són considerats ells mateixos –en realitat els sabers que posseeixen i que només ells poden transmetre– patrimoni immaterial i que són considerats tresors nacionals vius. Però no ens hem de quedar només amb l’aprenentatge de les habilitats necessàries per exercir un ofici o una professió. Un element molt important d’aquest patrimoni immaterial són els contes, que han tingut i tenen una gran importància en la transmissió del patrimoni immaterial a les primeres edats. Però el conte/narració ja no és l’únic instrument que cal considerar en una reflexió sobre el patrimoni immaterial. El patrimoni immaterial disposa avui de molts formats i ben diferenciats per a la seva transmissió: còmics, cinema, reportatges de televisió amb so i gest, recitals i lectures poètiques, circ, teatre, dansa, etc. Esmentaré a tall d’exemple tres relats visuals, fragments de tres films que personalment em van fer molt impacte i en els quals les imatges sense paraules són molt importants i permeten reflexionar sobre la imprescindible actitud a l’hora d’observar i entendre el patrimoni: observar atentament, escoltar i en darrer terme llegir, és a dir interpretar. El primer d’aquests films és Júlia, dirigit per Fred Zinneman el 1977. Conta la història de l’escriptora i periodista Lillian Hellman, casada amb el també escriptor Dashiell Hammett. La història que presenta el film és la de dues dones, interpretades per les actrius Jane Fonda i Vanessa Redgrave. L’una americana, Lillian, i l’altra anglesa, Júlia, que havien compartit escola. Ja de grans es troben a Europa en els anys immediatament anteriors a la Segona Guerra Mundial. La Lillian, a petició de la seva amiga, ha de portar diners per salvar gent, jueus i d’altres, traient-los de l’Alemanya nazi. El truc per passar aquests diners és posar-se un barret molt espectacular i amagar-hi els diners a dins. Així, quan els passatgers han de baixar del tren, per tal que la policia nazi pugui inspeccionar els equipatges, els diners estan ben resguardats. El segon és L’albero degli zoccoli (L’arbre dels esclops) film d’Ermanno Olmi, Palma d’Or al Festival de Venècia del 1978. L’acció transcorre en una gran propietat de la plana del Po. Explica la vida dels senyors i dels pagesos 22

que treballen per a ells. És un film amb molt poques paraules, tot es diu amb imatges. Es veu com les dones desgranen el blat de moro en grup mentre s’expliquen algunes històries i fets, les tasques quotidianes vora el foc, etc. També es mostra el paper de l’avi com a mentor de la néta més petita a qui transmet l’art de cuidar l’hort i, sobretot, de com tractar les tomaqueres. De fet, la història és molt dramàtica i narra l’enfrontament entre amos, masovers i treballadors del camp a Itàlia, abans del 1914. Unes escenes particularment colpidores són les d’una seqüència molt llarga i sense paraules en la qual el pare talla un arbre de vora el canal per fer uns esclops nous per al fill que li fan falta per anar a l’escola a peu; això és causa que l’amo faci fora a tota la família de casa seva i de la seva feina. A ell, la desaparició de l’arbre li esguerrava l’ordre del paisatge... El darrer dels films que voldria esmentar és A River Runs Through It (El riu de la vida), dirigit per Robert Redford el 1992, que va ser Oscar a la millor fotografia. Les imatges sense paraules ens ensenyen a pescar a partir de l’observació de gestos destres i precisos, esplèndidament fotografiats. El gest de tirar la canya, repetides vegades, per fer arribar ben lluny l’ham i l’esquer, esdevé una acció d’una gran bellesa. El protagonista, mentrestant, recorda la seva infància. I ja que parlem de fotografia, no cal dir que aquesta també és una gran font d’informació visual. Precisament tenim a Barcelona molts centres que ens permeten veure fets i episodis d’arreu. Alguns d’aquests fons ja són consultables per Internet. A Catalunya molts dels arxius comarcals són curulls de materials gràfics per explorar.

La UNESCO i el patrimoni immaterial Si els conceptes de patrimoni cultural i natural van quedar definits per la Convenció sobre la protecció del patrimoni mundial, cultural i natural aprovada el 1972 per la 17a Conferència General de la UNESCO, el patrimoni immaterial va haver d’esperar fins a l’aprovació, el 2003, en la 32a Conferència General de la UNESCO, del Conveni per a la Salvaguarda del patrimoni cultural immaterial, per passar a ser considerat fonament necessari de la diversitat cultural i garantia del desenvolupament durable i la salvaguarda de la diversitat cultural dels pobles. 23

Segons aquest conveni, s’entén per patrimoni immaterial totes aquelles pràctiques, representacions, expressions, coneixements i habilitats –com també els instruments, objectes, artefactes i espais culturals que s’hi associen– que les comunitats, els grups o, en certs casos, els individus reconeixen com a part del seu patrimoni cultural. Entre les principals manifestacions d’aquest patrimoni immaterial el Conveni esmenta: a) Les tradicions i expressions orals en què la llengua era el vector principal del patrimoni cultural immaterial. b) Les arts de l’espectacle. c) Les pràctiques socials, els rituals i els esdeveniments festius. d) Els coneixements i les pràctiques relacionats amb la natura i l’univers. e) Els sabers i les habilitats relacionats amb l’artesania tradicional.

Els museus i els relats Com encaixa el patrimoni immaterial i més específicament el relat en el marc dels museus? L’experiència més antiga que en tenim procedeix d’una visita, l’any 1979, al Musée Dauphinois de Grenoble. Allí, a més de veure exposicions permanents i temporals estimulants, hi vam trobar un espai sense objectes dedicat al relat. L’espai era una cambra no gaire gran, amb una finestra des de la qual es veia un paisatge extens, amb el riu als peus mateix de l’edifici on se situa el museu. Allí, asseguts en unes grades, els visitants podien escoltar contes. Res més. En aquells anys, a França, fora dels museus, també es parlava de contes i es feien accions al carrer. Concretament a Montpeller, un estiu dels primers anys vuitanta, vam escoltar «le remouleur des mots» (l’esmolet de les paraules), un narrador africà que ens va tenir bocabadats durant unes hores. Mentrestant, els professionals dels museus iniciàvem la reflexió conjunta sobre cultura immaterial i material. En concret, a la Casa Pallaresa del Poble Espanyol de Barcelona, un dels espais del desaparegut Museu d’Arts,

24

Indústries i Tradicions Populars, iniciàrem, l’any 1985, explicacions de contes en relació als objectes presentats. A Grenoble, l’any 1990, en un seminari sobre museologia, els tècnics del Musée Dauphinois ens explicaren com havien treballat amb el patrimoni immaterial, fent enquestes personals i enregistraments per realitzar dues exposicions: l’una sobre els bretons i Déu i una altra sobre l’alimentació. L’any 1991, en un altre seminari a Lleida el museòleg italià Alberto Mario Cirese ens feia observar que la cultura immaterial era una cultura volàtil, difícil d’aprehendre. Finalment, a l’Assemblea general de l’ICOM del 2004, a Seül, s’acordà declarar que els museus han d’ocupar-se també del patrimoni immaterial. El mateix any, la revista Museum, òrgan de l’ICOM, dedicava un número doble (el 221-222) al patrimoni immaterial i, en el seu editorial, signat pel director de la revista, l’algerià Mounir Bouchenaki, s’assenyalen més clarament els punts que defineixen aquest patrimoni i el paper que han de tenir els museus en la seva preservació. El patrimoni immaterial. Com s’ha estudiat i com es defineix ara Resumint tot l’escrit fins ara hem de dir que el concepte de patrimoni immaterial o intangible depèn des d’on es vegi o es formuli. Els científics de principis del segle XX en deien patrimoni espiritual per diferenciar-lo del material en una dualitat paral·lela a la d’ànima i cos. Així ho feia, per exemple, l’etnomusicòleg mallorquí Baltasar Samper (1888-1966), que va treballar per a l’Obra del Cançoner Popular del 1924 fins al 1933 fent campanyes de recol·lecció a Mallorca i va morir a l’exili, a Mèxic. En canvi, l’antropòleg italià Alberto M. Cirese (1921-2011), professor a Roma del 1973 al 1991, en deia patrimoni volàtil. Samper feia una reflexió que em sembla molt interessant per al nostre discurs expositiu. Deia (Samper, 1994): «A partir de les meves experiències de recollir cançons de treball que, des d’aquell dia –es refereix a la recollida de cançó d’estecaiar o podar– proposàrem a tots els que es prestaven al nostre requeriment que per tal d’assajar les tonades abans d’enregistrar-les, agafessin, si era possible, els propis estris de treball i fessin els gestos i moviments característics».

25

Moltes vegades paraules com espiritual i volàtil responen al fet de pensar que, aquest patrimoni immaterial, és sinònim de patrimoni relacionat amb la paraula i la música, i encara més pensat com a quelcom que es relaciona amb el món de la festa o el lleure. Però ja veiem que també hi ha tonades relacionades amb el món del treball. De fet, el nom no ens ha de preocupar i el que m’interessa dir és que no hi ha consideració del concepte de patrimoni sense veure’n totes dues vessants, la que fa referència a la materialitat i la que fa referència a la cultura (en el format que calgui) que l’ha fet possible.

Els sabers. Elements bàsics de la cultura immaterial Com s’estimula la curiositat per l’altre? Com es passa de la paraula a la textura? Com es passa d’un munt de verdures a un brou? Com es passa d’un munt de draps a un vestit? Com es passa d’un munt de mots a un consell? Com es passa d’un joc a un aprenentatge de rols? Com es passa d’una paraula a un glosat? Com es passa d’una melodia a una cançó de treball? Com es passa d’un bressolat a una cançó de bressol?

I tants i tants fets i accions que fem de manera mecànica en la vida quotidiana que formen part del que hem descrit com a cultura immaterial. Posem-ne un exemple. Quan algú vol fer un moble –una cadira– primer cal: 

Tenir una idea (patrimoni immaterial). No seure a terra, sinó enlairat del terra. Hi ha cadires baixes per cosir i cadires més altes de prestigi o d’altres per seure a taula.



Fer-ne un dibuix o un esquema, o, si més no, imaginar l’objecte (patrimoni immaterial/material).



Cercar els materials adients (patrimoni material).



Cercar unes eines que permetin transformar aquells materials en allò que volem (patrimoni material).

26



Cercar si algú, en la comunitat o arreu, ha fet una cadira, o res de semblant, alguna vegada (patrimoni material/immaterial).



Si és el cas, buscar i seguir els seus consells (patrimoni immaterial).



Aconseguir que ens vigili i ens aconselli en el que fem (patrimoni immaterial).



Provar el nou producte.



Fer-lo provar a altres persones.



Fer-lo servir.

Tot aquest procés inclou un munt de gestos i de paraules que permeten que s’obtingui un objecte: una cadira. Tot plegat, patrimoni material i intangible. Repeteixo que és important entendre que no hi ha separació possible entre objecte i paraula. No hi ha separació entre objecte i aprenentatge de gest i de paraula.

BIBLIOGRAFIA Babelon, J.P. & Chastel, A. (1994). La notion de patrimoine. Liana Levi. Aubenas. Bajtin, Mijail. (1987). La cultura popular en la Edad media y en el Renacimiento. Madrid: Alianza Universidad. Berger, John. (2000). Modos de ver. Ed. Gustavo Gili, Barcelona. Bartra, Roger. (2008). Culturas líquidas en la tierra baldía. El salvaje europeo. Katz. editores. Buenos Aires, Madrid. Bosch, Eulàlia. (1998). El Plaer de Mirar. El Museu del visitant. ACTAR, Barcelona. Burke, Peter. (1980). Cultura popolare ne’ll Europa moderna. Oscar Estudio Mondadori. Milà. —(2005). La cultura popular en la Europa moderna. Alianza ediorial. Madrid. Evans-Pritchard, Edward E. (1976). Brujería, magia y oráculos entre los azande. Barcelona: Anagrama. Jadé, Mariannick. (2006). Patrimoine immatériel. Perpectives d’interprétation du concept de patrimoine. L’Harmattan. París.

27

Janer Manila, Gabriel. (1996). Com una rondalla. Els treballs i la vida de Mossèn Alcover. Universitat Illes Balears. Palma. —(2008). Hem d’enganyar el dimoni. Menjavents 80. Documenta Balear. Palma. Lévi-Strauss, Claude. (1961). Race et histoire. París: UNESCO/Gonthier. Llopart, Dolors, Joan Prat i Llorenç Prats (eds.). (1985). La cultura popular a debat. Barcelona: Fundació Serveis de Cultura Popular. Editorial Alta Fulla. Marín Silvestre, Dolors. (2004). Francesca Bonnemaison. Educadora de Ciutadanes. Diputació de Barcelona. Mascaró Pons, Jaume (coord.). (2008). Tradicionari. Volum 10. Enciclopèdia Catalana. Barcelona. Pomian, Krzysztof. (1987). Collectionneurs, amateurs et curieux. París: Gallimard. Postman, Neil. (1990). Divertim-nos fins a morir. El discurs públic a l’època del «show busines». Llibres de l’Index. Badalona. Samper, Baltasar. (1994). Estudis sobre la cançó popular. Biblioteca Marian Aguiló, 18. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Trias Mercant. (1984). Valldemosa. L’amor i la cuina. Les illes d’or. Editorial Moll. Palma. Soler Amigó, J. (2010). Joana Vidal, folklorista. Cossetània Edicions. Valls. Weber, Max. (1964). L’éthique protestante et l’esprit du capitalisme. París: Plon. Zunzunegui, Santos. (1990). Metamorfosis de la mirada. El museo como espacio de la mirada. Ediciones Alfar, Sevilla.

Per consultar tot l’articulat sobre patrimoni immaterial vegeu aquesta web: http://www.unesco.org/culture/laws/intangible

28

4. L’accés de les dones catalanes al món cultural i als estudis de folklore (XIX-XX)2 Montserrat Palau Universitat Rovira i Virgili

A finals del segle XIX, per tot un seguit de canvis socials, polítics i culturals, les dones catalanes, que fins aleshores tenien limitat el seu paper dins de l’àmbit domèstic, van poder accedir a algunes esferes de la vida pública. Durant el segle XIX, el model i paper de les dones era el d’esposes i mares: «l’àngel de llar». La missió de les dones era el matrimoni i la maternitat, la domesticitat, la dona sacerdotessa dins la seva llar-santuari, i així ho refermaven la legislació vigent, els valors morals i socials i l’imaginari cultural. Si en èpoques anteriors les dones havien estat considerades com l’Eva pecadora, moralment i mentalment inferiors als homes, els quals temptaven i per això ells havien de vigilar el seu honor, la societat burgesa va establir que els pecadors eren els homes i que les dones eren moralment superiors per la seva abnegació i per la seva capacitat d’estimar, perdonar i consolar, com la verge Maria, mare amatent. Aquest canvi en els discursos imperants prové de la Il·lustració i, sobretot, de l’accés de les dones a l’educació. Jean-Jacques Rousseau ho deixava ben clar en la seva obra Emili, o de l’educació (1762): les dones s’havien de formar per portar la llar, educar els fills i cobrir les necessitats masculines. Emili, lliure i autònom, podia existir en el nou model de societat industrialitzada, burgesa i capitalista, perquè tenia una Sofia domèstica i servil. Seguint els nous cànons internacionals, la burgesia catalana també va començar a educar les seves filles, però dins d’uns paràmetres que les excloïa de l’educació que rebien els homes. Els homes eren individus, subjectes, ciutadans, protagonistes dels «drets de l’home». Les dones eren la dona, un gènere essencialista. Els homes, en la Catalunya del segle XIX eren, a pesar del classisme, considerats com a «iguals»; les dones, en canvi, eren «idèntiques». 2

Aquest article forma part de la investigació del projecte R+D «La literatura popular catalana (18941959): protagonistes, actituds, realitzacions» (ref. FFI2009-08202/FILO) del grup de recerca GRILC (2009 SGR 644).

29

Els discursos hegemònics descrivien la naturalesa submisa i abnegada de les dones per tal de legitimar la seva subordinació. Les dones no deixaven de ser considerades inferiors físicament i intel·lectualment, però se’ls reconeixien les virtuts del sacrifici que eren del tot adients per conservar l’ordre patriarcal i separar els àmbits públics –masculins– i privats –femenins. Els models i els papers d’homes i dones estaven ben diferenciats des del naixement i potenciats per l’educació rebuda. I, en aquest cas, l’educació rebuda per les dones era una meitat d’ornament i l’altra meitat d’utilitat domèstica. Se les formava en uns valors determinats: castedat, modèstia, capteniment, discreció, silenci, estalvi... Tot encaminat a les tasques pròpies del seu sexe. El model burgès imposa com i què han de ser les dones, estableix les seves tasques culturals i socials en el terreny afectiu i ètic, i sempre en relació a les necessitats masculines –necessitats materials, reproductives, sexuals i, a partir d’aleshores, també morals, com a dona-companya que dóna suport i consol a l’home. Les dones catalanes del vuit-cents seguien, doncs, aquest model d’àngels de la llar, amb espais i moviments restringits –fins i tot pel vestuari i les cotilles. Però, tot i això, encara que, a l’inici, siguin casos comptats i excepcions que confirmaven la regla, gràcies a aquest accés a l’educació un seguit de dones comencen a participar en iniciatives i activitats culturals i socials, fins i tot fundant elles mateixes també entitats i associacions que els permeten expressar i difondre les seves idees. Dones que escriuen llibres o que funden escoles, cosa que, al mateix temps, possibilita que la seva tasca i el seu exemple tingui ressò en altres dones. El que aquestes dones «reclamaven» perquè «se’ls devia», seguint les paraules de la pionera Josefa Massanés (Discurso preliminar, 1841), era només «l’emancipació purament intel·lectual». Amb els nous temps polítics, a finals del segle XIX, canviaven també les lleis i, així, les dones catalanes van poder accedir a l’ensenyament superior –Helena Maseras fou la primera que va fer el batxillerat i, després, la carrera de medicina, el curs 1872. Així, per exemple, el 1892, es fundava a Barcelona l’Escola d’Institutrius i altres Carreres per a la Dona, que impartia ensenyaments de pedagogia, comerç, telegrafia, telefonia, delineació, taquigrafia, confecció de roba… 30

El 1889, Amàlia Domingo, Teresa Claramunt i Ángeles López de Ayala havien fundat la Societat Autònoma de Dones de Barcelona, que organitzava reunions on es comentaven llibres, es parlava d’emancipació i es projectaven activitats. Anys després, naixia la Societat Progressiva Femenina, filla d’aquell primer embrió. Aquestes dones van obrir una escola laica –diürna i nocturna– per a noies obreres. Les dones de la Societat van organitzar una gran manifestació el 1910 a Barcelona, on més de mil dones van demanar públicament l’emancipació femenina, el republicanisme i el dret al lliurepensament. Es van manifestar des de la plaça d’Urquinaona fins al Govern Civil. A Catalunya, però, es va imposar l’anomenat feminisme burgès, al costat de la Lliga Regionalista i la Mancomunitat, amb altres iniciatives, com les de Francesca Bonnemaison. Però tant el feminisme obrer com el burgès tenien l’objectiu comú de la formació de les dones. Les deficiències en el sistema escolar –poques infraestructures, professorat escassament qualificat– i el fracàs de les iniciatives renovadores sorgides des de finals del vuit-cents havien produït una taxa d’analfabetisme molt elevada (el 69,7% de les dones catalanes). Tant la conscienciació i la reivindicació d’algunes dones que havien dut a bon port iniciatives com les esmentades, com també els canvis d’un cert progrés social i econòmic i la necessitat de la classe mitjana de formar-se professionalment, van influir positivament i el percentatge d’analfabetisme femení a Catalunya es va anar reduint fins a un 32,2% el 1930. El feminisme català fou un agent educador i dinamitzador de la cultura femenina com a instrument d’emancipació de les dones. Com a educadores, mestres i professores, les dones promogueren la renovació pedagògica i les reformes de l’ensenyament. Crearen escoles i institucions educatives que compensaven les deficiències de l’ensenyament públic femení. Fundaren centres que facilitaven l’accés a l’ensenyament secundari i superior i a la formació professional, i crearen un model educatiu renovat. Les seves iniciatives d’una formació educativa i professional modernes trencaren amb molts dels pressupòsits pedagògics del moment que limitaven l’educació de les dones a la formació com a esposes, mares i mestresses de casa.

31

Les emprenedores de totes aquestes iniciatives són figures bàsiques, i en molts casos interrelacionades, que permeten aquest accés de les dones a la formació, al mercat laboral i, també, al món cultural i, per extensió, als estudis del folklore. Dones com Carme Karr, Rosa Sensat, Dolors Monserdà o Francesca Bonnemaison són clau en l’impuls d’un ensenyament de qualitat i del dret a la formació professional. Cal assenyalar, sobretot, a més de l’Escola d’Institutrius ja esmentada i d’altres creades posteriorment per la Mancomunitat, l’Institut de la Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona, obra de Francesca Bonnemaison (1910). L’Institut va comptar amb milers d’associades

–majoritàriament

burgeses,

però

també

treballadores

becades– que podien accedir a un conjunt de serveis tant de formació professional com d’ensenyaments bàsics, de divulgació cultural, activitats d’excursionisme i educació física, fotografia, comerç, càlcul, idiomes i gramàtica. La coordinadora educativa era Rosa Sensat i s’hi impartien classes de matemàtiques, taquigrafia, mecanografia, idiomes, educació física, belles arts, arts aplicades i ciències de la llar; també es portaven a terme activitats religioses i culturals. I, a més, comptava amb una borsa de treball, que col·locava unes 1.600 dones a l’any. Tanmateix, cal assenyalar que Francesca Bonnemaison, seguint aquest feminisme català burgès, contemplava l’aprenentatge com a mitjà de subsistència de les dones solteres o com a complement de la llar de les casades. No deixa de posar la família davant de tot i entén els treballs de les dones com a professions subalternes i auxiliars de les masculines. Amb l’accés a l’educació –a partir de la qual les dones no són mers receptacles passius– creixien també les «transgressions», i el model d’àngel de la llar començava a patir algunes esquerdes, però sense trencarse del tot. Si als inicis del segle XX, a Europa, les dones de molts països, a més de rebre formació i d’entrar en el món laboral, obtenien més llibertat vital, la Mancomunitat (1914) va bastir el model de la dona moderna catalana dins uns paràmetres més conservadors, nacionalistes i catòlics. A diferència d’altres països, la dona moderna catalana, i en conjunció amb els plans de modernització de la Mancomunitat, en contraposició als aires de secularització i d’emancipació promoguts per moviments sufragistes internacionals, es basava en un model de dona tradicional –ara ja amb 32

accés a la formació i a algunes esferes de treball–, caracteritzat per la seva confessionalitat i nacionalisme, per la seva identitat catòlica, catalanista i conservadora. Les dones comencen a accedir a segons quins àmbits públics, però no poden perdre, de cap manera, la seva feminitat. Hi ha un canvi, la dona moderna ja no es defineix només com a mare, sinó també pel seu accés al món laboral, la qual cosa, a més, implica igualment el seu accés a l’educació i la formació. Ara bé, si, per exemple, la new woman d’aquesta època, als Estats Units, accedeix a l’educació superior, exerceix activitats professionals i, per tant, té una independència econòmica, la dona moderna catalana, segons les mesures específiques de la Mancomunitat, accedirà a una formació determinada i destinada a unes professions femenines. La dona catalana de principis del segle XX ha de ser moderna, culta i instruïda, però no pot perdre de cap manera els valors tradicionals. En aquest sentit, i tenint en compte el procés d’industrialització i la diversificació de llocs de treball, les polítiques dels governs catalans, que permetran el 1910 l’entrada de les dones a la universitat, es traduiran també en la creació d’unes escoles femenines determinades: bibliotecàries, mestres, infermeres, practicants, institutrius... De la mateixa manera que les dones anaven accedint en el canvi de segle a l’educació, també arribaven al món públic de la cultura i la literatura. Amb traves i problemes, tant perquè la lectura i l’escriptura només eren accessibles per a una quarta part de la població femenina, com per les dificultats d’entrada en un món tradicionalment i eminentment masculí. Les dones entraven en el món de la cultura i començaven a destacar en diversos àmbits: Caterina Albert en la literatura, Margarida Xirgu en el teatre, Pepita Teixidor com a pintora, Rosa Sensat com a pedagoga... També, de la mateixa manera que havien creat escoles i instituts, es van dotar de plataformes d’expressió, com les revistes, entre les quals cal esmentar sobretot Feminal (1907), dirigida per Carme Karr. Les intel·lectuals i creadores catalanes d’inicis del segle XX començaven a tenir presència pública i ressonància cultural i social.

33

Les dones catalanes accedeixen al món cultural, i també a l’estudi del folklore. I, en aquest sentit, hi ha tot un seguit de lligams entre moltes d’aquestes iniciatives i activitats fins ara esmentades sobre la formació femenina i l’increment de dones folkloristes a inicis del segle XX. Si fins aleshores les poques dones folkloristes, tot i ser entrevistadores i compiladores, habitualment eren les «acompanyants» del folklorista, com és el cas de M. del Pilar Maspons –que usà en la seva obra de creació literària el pseudònim de Maria de Bell-lloch–, a partir d’aquesta època se n’incrementarà el nombre, se’ls reconeixerà l’autoria i publicaran amb assiduïtat articles i llibres sobre el tema. Diversos factors conflueixen i s’interrelacionen per explicar aquest augment de dones interessades en el folklore, a més de la seva «aptitud» per entrevistar altres dones dipositàries de sabers i tradicions, seguint, al mateix temps, el paper de transmissores culturals de la identitat nacional que aleshores es construïa. Així, per esmentar algunes d’aquestes connexions, Rossend Serra Pagès va impartir classes a l’Escola d’Institutrius i altres Carreres per a la Dona entre el 1901 i el 1917, on formà moltes de les dones que destacaren en l’estudi del folklore. Gairebé una setantena d’aquestes alumnes li dedicaren un llibre –Alguns escrits del professor Rossend Serra y Pagès, coleccionats y publicats a honor del Mestre per les seves deixebles en ocasió del Cinquantenari del seu Professorat (1875-1925)–, un document valuós per recuperar el nom i la tasca d’aquestes dones. En la dedicatòria hi consten els noms, entre molts d’altres, de Joana Vidal, Adelaida Ferré i Gomis, la compositora Narcisa Freixas, la pintora Maria Oller i Rabassa, l’escriptora Maria Domènech... O d’altres noms com els de Maria Baldó o Sara Llorens, que, a més, foren també professores de l’Escola d’Institutrius. Rossend Serra Pagès fou igualment el promotor de la secció de Folklore del Centre Excursionista de Catalunya, al qual es va permetre l’ingrés de les dones a principis del segle XX, tot i que les col·laboracions signades per dones van començar a partir del 1915, quan l’excursionisme va esdevenir més esportiu i no tan científic. L’esmentada Maria Baldó, mestra i pedagoga, va col·laborar en diverses publicacions periòdiques, entre les quals cal esmentar la revista Feminal, i

34

va dictar conferències sobre feminisme, i encara va arribar a ser la vicepresidenta del Comitè Executiu de la Unió de Dones de Catalunya i secretària general de «La dona a la rereguarda», secció del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya. El 1939 s’exilià amb el seu marit i altres intel·lectuals i republicans, com Rovira i Virgili i Pompeu Fabra, a Tolosa de Llenguadoc, on va dirigir la residència d’intel·lectuals. També Maria Gràcia Bassa, seguint els passos de la seva mare, Irene Rocas, fou una destacada folklorista que, com Maria Baldó, va col·laborar a la revista Feminal, i una teòrica del feminisme que va impartir conferències al costat de Dolors Monserdà o Carme Karr. Carme Karr, escriptora, compositora i directora d’aquesta revista, amb el seu propi nom o amb el pseudònim de Joana Romeu, va conrear el folklore, com ho féu també Francesca Bonnemaison. Són diverses, doncs, les connexions i confluències que van permetre, com en altres camps, l’accés de les dones catalanes a l’estudi del folklore. Foren moltes que s’hi dedicaren amb resultats importants. Tot i això, també com ha passat en molts altres camps, fins fa ben poc, la història dels sabers i coneixements de les dones, en aquest cas la de les folkloristes catalanes, ha estat una història silenciada.

BIBLIOGRAFIA BÀSICA Bonnemaison, Francesca. (1928). Del temps present. Conferència. Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona, Barcelona. Capel Martínez, Rosa M. (1986): El trabajo y la educación de la mujer en España (1900-1930). Ministerio de Cultura. Instituto de la Mujer, Madrid. Karr, Carme. (1910). Cultura Femenina. Estudi i Orientacions. Tip. L’Avenç, Barcelona. Capmany, M. Aurèlia. (1973). El Feminisme a Catalunya. Nova Terra, Barcelona. Carré i Pons, Antònia i Concepció Llinàs i Carmona. (1995). La lluita de les dones per la seva ciutadania. Institut Català de la Dona, Barcelona.

35

Estivill i Rius, Assumpció. (1992). «L’Escola de Bibliotecàries: 1915-1939. Escola Universitària J. Rubió i Balaguer». Diputació de Barcelona-Universitat de Barcelona, Barcelona (Quaderns de Treball, 12). Galí, Alexandre. (1983). Història de les institucions i del moviment cultural a Catalunya. 1900-1936. Fundació Alexandre Galí, Barcelona. González-Agàpito, Josep. (2002). Tradició i renovació pedagògica, 1898-1939. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona. Massanès, Josefa. (1841). Poesías. Imprenta J. Rubio, Barcelona. Matheu, Roser. (1972). Quatre dones catalanes. Fundació Vives Casajuana, Barcelona. Monserdà, Dolors. (1909). Estudi Feminista. Orientacions per a la dona catalana. Lluís Gili, Barcelona. Nash, Mary (ed.). (1998). Més enllà del silenci. Les dones a la història de Catalunya. Generalitat de Catalunya, Barcelona. —(1983): Mujer, familia y trabajo en España. 1875-1936. Anthopos, Barcelona. Palau, Montserrat. (2004). «Identitat de gènere de les dones catalanes a l’inici del segle XX», a Literatura i identitats. Valls, Cossetània. Real Mercadal, Neus. (2006). Dona i literatura a la Catalunya de preguerra. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona. Segura, Isabel i Marta Selva. (1984). Revistes de dones.1846-1935. Edhasa, Barcelona. —(2007). Memòria d’un espai. Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona, 1909-2003. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona. —(2007). Els feminismes de Feminal. Generalitat de Catalunya, Barcelona. Webgrafia: Diccionari biogràfic de dones: www.dbd.cat

36

5. L’estudi i l’ensenyament del folklore a Barcelona a les primeries del segle XX

Montserrat Garrich Cap Arxiu Universitat de Barcelona

Quines són les dones que fan alguna aportació al folklore català a partir dels inicis del segle XX i concretament en el primer terç d’aquest segle? I quina mena de dona és la que s’acosta a aquesta branca del coneixement humà? Avançant-nos a les conclusions, hem de dir que són dones amb cultura, no totes d’estatus social elevat per bé que algunes d’elles pertanyen a un sector força privilegiat, però sí dones il·lustrades i amb coneixements, és a dir dones culturalment privilegiades. No estem en condicions de fer un aprofundiment en el tema de les dones i el folklore, que ben just només s’acaba d’entreveure. Cal realment un aprofundiment en el paper que les dones van jugar en un món que fins fa poc vèiem com un món masculí, un món d’homes. Malgrat que hem de parlar de dones, és indefugible parlar de les institucions de pertinença o adscripció i també de dos homes clau que hi van treballar: Rossend Serra i Pagès i Aureli Capmany Farrés. Dos homes d’una edat aproximada, que van compartir activitats, responsabilitats i aficions, dedicats a l’educació i l’ensenyament. La seva relació és motiu d’un estudi aprofundit que no s’ha fet, estudi que ens descobrirà detalls molt importants sobre l’ampli grup de dones amb qui van estar en contacte. D’aquestes dones algunes són conegudes socialment, d’altres només en sabem nom i cognom i un bon grup són, encara, anònimes. Les institucions són, cronològicament segons l’any de creació o fundació, les següents: l’Escola d’Institutrius i altres Carreres per a la Dona, creada l’any 1870, el Centre Excursionista de Catalunya, del 1891, l’Esbart Català de Dansaires, de l’any 1908, i l’Institut Cultural i Biblioteca Popular per a la dona, fundat l’any 1909.

37

Les institucions Escola d’Institutrius i altres Carreres per a la Dona L’anomenada Escola d’Institutrius i altres Carreres per a la Dona es va fundar l’any 1870 al si de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País (SEBAP), una institució que va iniciar les activitats l’any 1822. La SEBAP ha estat responsable de múltiples i diverses iniciatives que han servit perquè Barcelona hagi avançat socialment i econòmica al llarg dels segles XIX i XX. Iniciatives de caire urbanístic, relatives a l’habitatge obrer, la higiene pública, el transport, l’ensenyament, les colònies escolars, les caixes d’estalvis, els bancs hipotecaris, els crèdits agrícoles, i un etcètera molt llarg. Des del 1835 se succeïen iniciatives per millorar l’ensenyament i l’educació dels sectors més desfavorits: sordmuts, obrers, infants i dones. L’any 1858, la Junta de Dames de la Societat regenta una escola gratuïta per a nenes a la parròquia de Sant Francesc de Paula; el 1866 crea les Escoles Públiques Dominicals on estudien les joves obreres. El 1870, la Societat crea l’Escola d’Institutrius i altres Carreres per a la Dona. L’Escola d’Institutrius esdevingué ben aviat una institució de prestigi que volia aportar a la dona una formació de qualitat, diguem-ne de caire superior o parauniversitària. Allà hi estudien les filles de les famílies barcelonines benestants, que no ingressen a la freda i masculina universitat, per obtenir una formació que els permeti tenir uns coneixements amplis i consolidats i, si cal, inserir-se en el món laboral amb unes responsabilitats adaptades. A l’Escola d’Institutrius hi comença a impartir classes de literatura catalana, i més endavant de geografia, Rossend Serra i Pagès, on també formarà part de comissions i ponències. A les classes de geografia hi assisteixen Sara Llorens, Maria Baldó, Narcisa Freixas, Maria Patxot Rabell, Adelaida Ferré; algunes de les dones que són clau a Catalunya pel que fa a l’estudi del folklore. A l’Escola d’Institutrius és on Serra i Pagès forma un grup de dones que l’admiren i segueixen bocabadades les seves instruccions i indicacions. Com ens refereix Sara Llorens, quan Serra exposa que després de Nadal les alumnes han de proposar un tema d’estudi folklòric, es troba amb un estol de

38

noies que, més que proposar un tema, ja el duen embastat i fins i tot, en alguns casos, desenvolupat. Allà, Serra crea una escola autèntica amb el convenciment que l’estol d’alumnes són molt més eficaces que ell ja que són moltes, representen una dispersió geogràfica en poder incidir en diverses zones i poder actuar a diferents punts de Catalunya i perquè treballen de manera seriosa, pulcra i exhaustiva i, molt important, de manera il·lusionada.

Centre Excursionista de Catalunya

El Centre Excursionista de Catalunya (CEC) és fruit de la fusió, l’any 1891, de dues entitats anteriors dedicades a l’activitat de muntanya: l’Associació Catalana d’Excursions Científiques (1876-1891) i l’Associació d’Excursions Catalana (1878-1891), ambdues associacions sense dones. Només tenim coneixement que Maria del Pilar Maspons i Labrós és nomenada sòcia honorària de la Secció de Folklore de l’Associació d’Excursions Catalana. El CEC neix sense cap dona amb càrrec de responsabilitat, ja que no n’hi havia cap d’associada. La junta directiva coordina diverses seccions que tenen un cert marge d’independència i actuació. L’any 1904 es crea l’anomenada Secció de Folklore, activa fins al 1940, amb Rossend Serra i Pagès com a president i Aureli Capmany i Farrés com a secretari. La Secció de Folklore del CEC desenvolupa un llarg programa d’activitats, de visites i conferències monogràfiques sobre diversos temes en què s’exposen tant aspectes teòrics com reculls de treball de camp. Les seves activitats queden ressenyades i algunes també publicades en la publicació institucional del moment: el Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya. I és al CEC, segons el Butlletí, on podem veure la participació de diverses dones, en qualitat de ponents, conferenciants o concertistes, moltes d’elles alumnes de Serra i Pagès a l’Escola d’Institutrius, com si Serra i Pagès, obligadament, els donés la possibilitat de tenir veu i visibilitat en un sector en el qual ell tenia domini. Algunes d’aquestes dones prenen part en el X Congrés d’Excursionisme organitzat l’any 1911, segons consta a les seves actes.

39

I així trobem Adelaida Ferré, Maria Baldó, Sara Llorens, Mercè Ventosa i d’altres dissertant sobre el tema protagonista dels seus esforços.

Esbart Català de Dansaires

L’Esbart Català de Dansaires va ser fundat l’any 1908 per una colla d’amics entusiastes de la dansa i és l’entitat en actiu més antiga dedicada a aquesta activitat. Signen els estatuts el 8 de juliol de 1908, amb uns objectius ben clars que queden expressats en l’article primer firmats el 8 de juliol de 1908: «La finalitat del Esbart Català de Dançaires es estudiar y donar á coneixer los balls populars y artistichs nacionals y extrangers, per parelles d’abdós sexes». No hi ha constància de cap dona en càrrecs de responsabilitat a l’Esbart Català de Dansaires fins fa poques dècades. L’Esbart Català de Dansaires sembla un món d’homes dirigit per homes. Ara bé, contràriament al que passa en altres entitats, per exemple al Centre Excursionista de Catalunya, les dones sempre han estat presents a l’Esbart Català de Dansaires ja des de la primera relació de socis i sòcies, i això és així per una qüestió òbvia, de la qual es parla en aquest article primer dels estatuts: el ball es desenvolupa en gran part per parelles mixtes i per tant la presència de les dones és admesa i, si voleu, és una necessitat. És a l’Esbart Català de Dansaires on Aureli Capmany troba el camp idoni per conrear les seves idees sobre la dansa a Catalunya. Capmany treballa a l’Esbart Català de Dansaires entre el 1909 i la seva mort, que s’escau l’any 1954: hi farà de director artístic entre els anys 1909 i 1917, i un cop deixat aquest càrrec hi continua amb una presència constant al costat de Felip Blasco, que el succeeix, de manera que entre els dos construeixen l’ideari d’acció i actuació, i també artístic, que condueix l’entitat fins als anys seixanta del segle XX. Les dones van allà on va l’Esbart Català de Dansaires: viatgen, veuen, viuen de manera igual als seus companys masculins. Les dones també ajuden els homes a documentar, aprendre, reconstruir i restaurar els balls que l’Esbart Català documenta i aprèn. Per això, les dones participen –això sí, sense protagonisme–, en reculls i reconstruccions de danses. Hi ha constància 40

fotogràfica d’aquestes dones. Cap d’elles, però, va signar cap text, i es van limitar a fer d’activistes. Una d’aquestes dones és Maria Soler i Bru, germana de Joan Soler Bru, diputat i primer president de l’Esbart Català de Dansaires, i muller de Blasco, a qui acompanya en els viatges per Catalunya. De la seva participació en la tasca de recull, documentació i reconstrucció de danses, en queda constància en una fotografia de l’any 1921 quan l’Esbart Català de Dansaires va reconstruir i restaurar les danses a Vilanova. Al voltant d’Aureli Capmany i de Felip Blasco hi ha també un seguit de dones que interactuen i de les quals només d’una en tenim constància de publicacions i conferències: Julita Farners, cunyada d’Aureli Capmany.

Institut Cultural i Biblioteca Popular per a la Dona

L’Institut Cultural i Biblioteca Popular per a la Dona (ICBPD) neix l’any 1909 de la mà de Francesca Bonnemaison, casada amb Narcís Verdaguer i Callís, cosí del poeta Jacint Verdaguer. D’ideologia catòlica i potser conservadora ha estat una institució concebuda per les dones, dirigida per dones i adreçada a les dones, això sí, amb donants, patrons i col·laboradors, tant homes com dones, procedents de les capes més afavorides de la societat barcelonina. Com diu Mary Nash al seu llibre Treballadores. Un segle de treball femení (1900-2000), l’Institut «va ser cabdal en la promoció educativa i professional de les joves catalanes […] i es dedicà a l’educació i a la formació de les joves de mitjana i petita burgesia i de la classe treballadora […] i va aconseguir una educació i professional d’excel·lència…». L’Institut procura l’educació, l’ensenyament i la formació de la dona oferint-li un pla d’estudis que avui, salvant les distàncies, podríem considerar reglat. És a dir: amb unes assignatures obligatòries, uns exàmens i una titulació. El pla contempla, segons l’especialitat, la formació en càlcul i en llengües: catalana, castellana, francesa, alemanya o anglesa, economia mercantil, tenidoria de llibres, taquigrafia, dactilografia, cuina, servei de menjador, puntes, brodats, capells, tall, etc. És una seriosa i vasta institució d’ensenyament. Hi estudien Adelaida Ferré, Maria Patxot, Maria Solà, i altres

41

dones conegudes i una munió de dones que, ara per ara, resten sense identificar. A més de les assignatures obligatòries marcades pel pla d’estudis, l’Institut programa tot un seguit de cursos, cursets, sessions, activitats, etc., fora de l’horari laboral perquè hi poguessin assistir les noies i dones quan sortien de la feina o havent acabat les tasques domèstiques. Fan cursos per encàrrec dedicats al personal femení d’empreses i magatzems. L’Institut posa molts serveis a l’abast de les associades: la borsa de treball que col·loca moltes noies i dones, la biblioteca, els serveis de dutxes i de menjador, les beques o el servei religiós. També fa activitats de tota mena en diumenge, especialment a la tarda: des del servei religiós a sessions sobre jocs, danses, folklore, cançons, llegendes, etc. L’Institut Cultural i Biblioteca Popular per a la Dona edità la revista Claror en la qual es publicaren articles sobre folklore d’Aureli Capmany i Adelaida Ferré, entre d’altres. I a l’Institut hi conflueixen Rossend Serra i Aureli Capmany, ambdós com a professors. Serra, al curs 1914-1915, hi imparteix l’assignatura de Geografia i un curset de tres sessions sobre Folklore; Capmany és el responsable de les sessions setmanals de jocs, cançons i llegendes i de les sessions dominicals sobre danses, jocs, rondalles, cançons, etc.

ELS HOMES

Rossend Serra i Pagès i Aureli Capmany neixen amb cinc anys de diferència i són dues vides dedicades en cos i ànima al que anomenen folklore, o cultura popular. Per tant, les seves vides i accions es troben, es creuen; al llarg de la vida comparteixen espais de treball o de responsabilitat, ja sigui a les institucions que hem anomenat o a d’altres, com l’Obra del Cançoner Popular, l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya, l’Arxiu de Tradicions Populars, etc. Ells dos van influir en un bon conjunt de dones i les van esperonar a dedicar-se a la recerca de llegendes, cançons, danses, jocs, artesania, manifestacions religioses i un llarguíssim etcètera.

42

Rossend Serra i Pagès

Rossend Serra i Pagès neix l’any 1863 a Gràcia, on va a l’escola fins als 14 anys. Dissortats esdeveniments familiars l’allunyen de l’ensenyament i el porten a entrar al mercat laboral. Aquest és un dels fets que, malauradament, acompanyen Serra tota la vida, fins i tot quan ja és un home de vàlua reconeguda i de mestratge indiscutible: la impossibilitat de fer i tenir estudis universitaris. Autodidacta, amb el temps, Serra s’especialitza en economia mercantil, càlcul, tenidoria de llibres i també en geografia, ja sigui física, econòmica o social. És des de la geografia, disciplina que l’apassiona, que aborda el folklore com una part imprescindible per conèixer el país, els seus habitants i els seus costums. A més, sap idiomes i música, i li agrada l’ensenyament. Això el porta a treballar com a docent en prestigioses institucions dedicades a l’ensenyament, sempre evidentment fora de la desitjada Universitat. Una d’aquestes institucions pedagògiques és l’Escola d’Institutrius i altres Carreres per a la Dona, que facilita ensenyament en camps laborals que en aquell moment es creuen adequats per a les dones. D’aquesta manera entra en contacte amb grups de dones, joves la majoria, de procedència mitjana i alta, amb cultura, aptituds i voluntat d’ampliar coneixements. Primer, l’any 1900, hi imparteix un curs d’història de la literatura catalana i després l’assignatura de geografia. Aviat es convenç del valor de les seves alumnes i, com ja he comentat, de la gran feina que poden fer. Sara Llorens, l’alumna preferent i addicta al seu ideari relaciona els noms de les alumnes a la publicació de l’any 1925: mestres, mestresses de casa, joves de casa bona, mullers i filles de polítics, financers, empresaris i industrials. Serra hi treballa fins al tancament de l’Escola, l’any 1917. Pocs treballs de les seves alumnes tenen la sort de ser editats en forma de monografia però, a més de servir d’informació a Serra, són aprofitats com a conferències i xerrades promocionades per elles mateixes en altres indrets, per exemple al Centre Excursionista de Catalunya i a l’Institut Cultural i Biblioteca Popular per a la Dona, a partir del 1909. Ell continuà treballant en institucions dedicades a l’ensenyament o a la recerca, com ara a l’Arxiu d’Etnografia i 43

Folklore de Catalunya sota la direcció de Tomàs Carreras Artau o en la comissió organitzadora d’activitats de l’exposició del 1929, projecte en què treballava quan va morir a Barcelona l’any 1929.

Aureli Capmany i Farrés

Aureli Capmany Farrés neix l’any 1868 a Barcelona, al desaparegut carrer de Joan de Montjuïc i viu la infantesa al barri del Born. Estudia al col·legi del Bisbe de la Rambla fins als 14 anys, quan la família obre botiga a la Rambla, entre els carrers del Carme i Hospital. Als vint anys, quan mor el pare, Aureli es deslliga de la botiga i inicia el que anomena el seu pla de formació personal, cosa que el porta a matricular-se a tot allò que li és possible: estudia música, cant gregorià, dibuix, teatre, pedagogia, etc., coneixements que es complementen amb els que li ofereixen les associacions a les quals s’associa: l’Ateneu Barcelonès, l’Orfeó Català, el Centre Excursionista de Catalunya i d’altres. Capmany treballa tota la vida en centres educatius, especialment barcelonins, i com a conferenciant desplega, com Serra, una gran activitat en aquest camp per tot Catalunya en tota mena d’entitats i associacions. A l’Institut Cultural i Biblioteca Popular per a la Dona és el responsable d’activitats dominicals referides a jocs, cançons i danses populars i on, per tant, ensenya a dones, a més de fer-ho en altres centres com el Grup feminal de l’Escola Àngel Baixeras i escoles privades; també ensenya a la Casa de la Lactància i de la Maternitat. Capmany és el responsable d’iniciatives que desenvolupa gairebé sol: la revista infantil En Patufet i el Cançoner Popular de Catalunya. Col·labora en múltiples associacions, administracions i activitats i es troba al darrere de moltes iniciatives culturals barcelonines a les quals aporta els seus coneixements en música, teatre, jocs i danses: les Festes d’Infants i Flors, l’Exposició del 1929 i fins i tot la programació d’activitats del Pavelló de la República a París. Publica en nombrosos diaris i revistes: El Matí, l’Avenç, Barcelona Atracción, Claror, l’Arxiu de Tradicions Populars, entre d’altres. La mort de Rossend Serra i Pagès li dóna l’oportunitat d’entrar, l’any 1929, com a arxiver a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, on ja havia

44

col·laborat amb anterioritat, per classificar i difondre el llegat de la biblioteca i documentació personal de Serra. Mor a Barcelona l’octubre del 1954.

LES DONES FOLKLORISTES

Serra i Capmany es coneixen, comparteixen projectes i alumnes, coincideixen al Centre Excursionista de Catalunya i a l’Institut Cultural i Biblioteca Popular per a la Dona, i també en altres llocs, entitats i projectes: Ateneu Barcelonès, Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria, Ateneu Popular, comissions d’organització de l’Exposició Universal del 1929, entre d’altres. Rossend Serra i Pagès i Aureli Capmany, són, per tant, el vèrtex que uneix l’acció d’amplis grups de dones que treballen al voltant de la cultura popular.

LA PRIMERA GENERACIÓ

Maria del Pilar Maspons i Labrós (Barcelona, 1841-1907). Cunyada de Francesc Pelai i Briz i germana del folklorista Maspons i Labrós amb els quals treballà tot especialitzant-se en llegendes i tradicions. Publicà sota el pseudònim de Maria de Bell-lloch. A més de la creació literària, desenvolupa estudis sobre les llegendes: Llegendes catalanes (1881), Costums y tradicions del Vallès (1883), Quatre tradicions (1889), Altres quatre tradicions del temps de la Reconquesta (1894), etc.

Narcisa Freixas Cruells (Sabadell, 1859-Barcelona, 1926). Alumna de l’Escola d’Institutrius i altres Carreres per a la Dona. Estudià pintura i després música, amb Felip Pedrell i Enric Granados, i es va convertir en pedagoga musical. El 1905 guanya un premi a la Festa de la Música Catalana amb un recull de cançons infantils. L’any 1908 funda l’escola Cultura Musical Popular, on imparteix classes de música, danses i cant. I el 1917 és reclamada pel Ministeri de Cultura a Madrid per crear una escola similar. És responsable de cors infantils, femenins i diverses escoles de música. Entre els anys 1905 i 1916 45

publica reculls de cançons: infantils, amoroses, etc. Com a directora d’un centre de pedagogia musical, és la responsable que hi desenvolupin conferències tant Serra com Pagès, per exemple la referida a Les Rondalles.

Caterina Albert (L’Escala, 1869-1966). Filla d’una família benestant de l’Escala es convertí en una escriptora reconeguda que publicava amb el pseudònim de Víctor Català. Tingué sempre preferència pel coneixement de costums, festes i tradicions, unes activitats que també apareixen a les seves obres.

LA SEGONA GENERACIÓ

Sara Llorens Carreras (Lobos, Argentina, 1881-Perpinyà, 1954). Alumna de l’Escola d’Institutrius i altres Carreres per a la Dona. (Vegeu l’escrit de Josefina Roma en aquesta mateixa publicació.)

Joana Vidal Tarragó (Barcelona, 1882-1957). (Vegeu l’obra de Joan Soler i Amigó, Joana Vidal, folklorista, editada l’any 2010.)

Adelaida

Ferré

Gomis

(Barcelona,

1881-1955).

Alumna

de

l’Escola

d’Institutrius i altres Carreres per a la Dona. A més d’estudiar magisteri, segueix estudis a l’Escola Municipal de Música, a l’Escola Superior d’Arts i Indústries i Belles Arts i a l’Institut de les Arts del Llibre. Imparteix diverses conferències a partir del 1906: Rondalles cerdanes comentades, al CEC, en què tracta el tema, l’estructura i els personatges de diverses rondalles de la Cerdanya (1906), La mitologia en les rondalles de Perrault (1909), i comenta especialment les versions catalanes de La caputxeta vermella, El gat amb bótes i En Patufet. S’especialitza en les puntes de coixí, tant des de l’aproximació d’estudis teòrics com des del punt de vista artístic, de la pràctica i la divulgació. Considera les puntes i randes com una de les activitats artesanes destacades de Catalunya. Publica articles a la revista Claror editada per l’Institut Cultural i 46

Biblioteca Popular per a la Dona. Professora de dibuix artístic i gravat a l’Escola Municipal d’Arts del Districte vuitè, de modelat i gravat a l’Escola Municipal de Cecs, muts i altres discapacitats, de brodats i puntes a l’Escola Municipal d’Oficis per a la Dona, des del 1911. Publica a Joventut, Art Jove, La Veu de Catalunya, Claror, Butlletí dels Museus d’Art de Catalunya i Arxiu de Tradicions Populars.

Maria Baldó de Torres (Altres, Albacete, 1884-Tolosa de Llenguadoc, 1964). Alumna de l’Escola d’Institutrius i altres Carreres per a la Dona. Mestra i feminista. Defensora de l’educació a l’aire lliure, amb l’aprofitament del so, l’aire i l’aigua. Defensora de l’estudi i ús dels jocs, les cançons, etc., com a eina immillorable per a l’educació dels infants i el desenvolupament del nen o la nena, teoria desenvolupada també per Aureli Capmany. Publica diversos articles: «Notas sobre las mujeres en el Quijote» (1904), «Valor pedagògic del folklore» a Art Jove (1906), «Conveniència d’anotar els jocs, costums y cansonetes infantils per a comprendre be les criatures y procurar un sistema pedagògich popular» (1911) i «El folklore en la escuela» a Revista de Pedagogia (1925). Imparteix conferències i publica articles a Art Jove, Una vegada, La dona catalana i en altres publicacions periòdiques. Com a directora del centre escolar La Farigola, és la responsable que Serra i Pagès hi imparteixi conferències sobre El Nadal, El Pessebre i altres temes.

Julita Farners (Barcelona) Julita Farners neix a Barcelona i és una de les tres filles de Sebastià Farners, escriptor, polític, interessat per la taquigrafia i autor d’un extens i important recull de paremiologia, i cunyada d’Aureli Capmany. Treballa, amb la seva germana Mercè, a l’acabada d’estrenar Biblioteca de Catalunya. Col·labora amb conferències i articles a l’Esbart Català de Dansaires, al Centre Excursionista de Catalunya i a l’Arxiu de Tradicions Populars. És autora del text A l’Esbart Catala de Dançaires podria parlarseli de res millor que de dances?, en el qual fa un repàs del valor del ball conegut amb el nom de contrapàs.

47

Palmira Jaquetti (Barcelona, 1895-Els Monjos, 1963). (Vegeu l’escrit de Josefina Roma en aquesta mateixa publicació.)

Mercè Ventosa de Marca Alumna de l’Escola d’Institutrius i altres Carreres per a la Dona. És autora de la comunicació Ulisses i Polifem en la rondallística catalana presentada al I Congrés Excursionista, en la qual repassa les versions catalanes amb rondalles recollides a Balaguer, Camarasa, Girona i altres indrets.

Maria Patxot Rabell (Barcelona). Alumna de l’Escola d’Institutrius i altres Carreres per a la Dona. Filla del matrimoni Patxot i Rabell, coneguts mecenes de la cultura popular i impulsors de grans projectes. Relacionada amb Francesca Bonnemaison, ostenta el càrrec de sotspresidenta de la Secció Permanent de Religió i Culte de l’Institut Cultural i Biblioteca Popular per a la Dona. Sòcia del Centre Excursionista de Catalunya.

Maria Solà Alumna de l’Escola d’Institutrius i de l’Institut Cultural i Biblioteca Popular per a la Dona, on cursa l’assignatura de Geografia amb Serra i Pagès el curs 19141915 i en la qual obté una qualificació d’Excel·lent i de Matrícula d’Honor. És autora de l’article «La nina» a l’Arxiu de Tradicions Populars.

Adela de Cots de Campos Alumna de l’Escola d’Institutrius i altres Carreres per a la Dona. Col·labora en la conferència sobre les cançons populars recollides per Manuel Milà i Fontanals que imparteix Manela Fina (1910).

Manela Fina Vergès Alumna de l’Escola d’Institutrius i altres Carreres per a la Dona. Imparteix una conferència sobre les cançons populars recollides per Manuel Milà i Fontanals (1910).

Gràcia Bassa de Llorens

48

Alumna de l’Escola d’Institutrius i altres Carreres per a la Dona. Imparteix la conferència sobre Folklore de Llofriu al CEC l’any 1908. Col·labora a l’Arxiu de Tradicions Populars.

Maria Vila de Massó Alumna de l’Escola d’Institutrius i altres Carreres per a la Dona. La seva bona veu la porta a col·laborar amb Adelaida Ferré cantant a la conferència Rondalles cerdanes comentades (1906) i amb Serra i Pagès al Curs de Folklore que aquest imparteix, cantant diverses cançons (1908). Col·labora a l’Arxiu de Tradicions Populars.

Maria Soler Bru de Blasco Component de l’Esbart Català de Dansaires. Hi col·labora amb reculls, documentacions i reconstruccions de danses catalanes juntament amb Felip Blasco i Aureli Capmany.

Aquestes només són algunes de les dones que treballen i estudien la cultura popular, el folklore de Catalunya. D’elles sabem que són autores de publicacions, de conferències, d’articles en nombroses publicacions o en coneixem les seves accions i activitats. Moltes d’altres comparteixen amb elles l’esforç i el treball, la passió i la voluntat, de manera directa o indirecta a través dels seus mestres, familiars i companys. La majoria sense producció pròpia signada, moltes amb textos inèdits. Algunes del tot desconegudes fins al moment. Totes, però, amb una contribució imprescindible per a l’avenç del folklore. La contribució magnífica que van fer les dones al folklore al primer terç del segle XX és poc estudiada i en bona part desconeguda fins ara.

BIBLIOGRAFIA 120 anys d’història 1876-1996. Barcelona: Centre Excursionista de Catalunya, 1996. Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya. Barcelona: Centre Excursionista de Catalunya, 1891-1936. 49

Garrich, Montserrat. L’obra d’Aureli Capmany. La mirada a Tarragona. Tarragona: El Mèdol, Ajuntament de Tarragona, 2005. —Esbart Català de Dansaires 1908-2008. Cent anys d’història. Barcelona: Esbart Català de Dansaires, 2010. Soler Amigó, Joan. Joana Vidal, folklorista. Valls: Cossetània, 2010. I Congrés Excursionista. Barcelona, 1911.

ARXIUS Centre Excursionista de Catalunya. Barcelona. Esbart Català de Dansaires. Barcelona. Institut Cultural i Biblioteca Popular per a la Dona. Barcelona.

50

6. L’estudi del folklore als Països Catalans a les primeries del segle XX Caterina Valriu Universitat Illes Balears

1.

Els orígens

La recopilació i l’estudi del folklore, i més concretament de la literatura oral, té una llarga tradició a les terres de parla catalana. Encara que de temps enrere molts autors s’havien inspirat en les formes i els continguts propis de l’oralitat per bastir les seves obres, l’interès pel folklore s’inicià pràcticament amb la desclosa de la Renaixença, com una manera de donar valor a les tradicions del país, i es vinculà estretament a la ideologia pròpia del moviment romàntic europeu, que buscava en les manifestacions populars l’expressió més genuïna de l’ànima del poble.3 La primera passa va ser –com als altres països del nostre entorn– la recollida de materials. Una recollida de materials en molts casos poc sistemàtica, però feta amb una gran dosi d’entusiasme i abnegació que ens ha fornit una quantitat ingent de materials. En aquest procés de recollida hi participà un gran nombre de gent, intel·lectuals de prestigi i també afeccionats voluntariosos, que recorrien viles, pobles i llogarets anotant cançons i rondalles, costums i tradicions. La segona passa és sempre l’intent de sistematització i l’estudi dels materials recollits. Així, els treballs de Marià Aguiló, Milà i Fontanals i Maspons i Labrós –alhora recol·lectors i estudiosos– constitueixen les bases del folklore català, juntament amb l’ingent treball de caire etnogràfic sobre les illes Balears i Pitiüses dut a terme per una personalitat singular com fou la de l’arxiduc Lluís Salvador. L’interès per aquests materials es manifesta també a través del moviment excursionista –de gran importància a les acaballes del segle XIX–, el 3

La ideologia que vehicula la Renaixença es basa en el pensament de Herder i manté que en les tradicions populars de la pagesia es troba «l’ànima catalana». La pagesia seria la dipositària de les essències de la llengua, del passat històric esplendorós (medieval) i dels costums tradicionals. Per tant, cal donar a conèixer aquests valors a la societat urbana i «rescatar» la identitat catalana per tal d’afirmar-la com a fet diferencial. Això provoca interès folklòric, filològic, històric, musical i etnològic per la cultura del poble.

51

qual, en les seves publicacions de caràcter popular, edità obres de Cels Gomis i altres folkloristes. Cal no oblidar, tampoc, noms tan significatius com Sebastià Farnés, Pau Bertran i Bros, Antoni M. Alcover, Rossend Serra i Pagès, Valeri Serra i Boldú, Aureli Campany i Martínez i Martínez. Des dels indrets més diversos de tot el domini lingüístic català aquests estudiosos recullen i publiquen materials de literatura oral i la majoria també s’interessen per aprofundir en les seves bases teòriques. La tercera passa sol ser la institucionalització, la qual cosa significa superar l’estadi d’estudi individual per dotar la recerca d’una major força, projecció i presència en el panorama cultural. Serà a partir de la segona dècada del segle XX quan cristal·litzà la formació d’entitats que tenen per objecte els estudis folklòrics. Així, el 1915 es crea l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya, el 1922 l’Associació Catalana d’Antropologia, Etnografia i Prehistòria i també l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya. Aquesta última iniciativa –promoguda per la Fundació Patxot i l’Orfeó Català– dugué a terme la recollida d’una extraordinària quantitat de materials en molts pocs anys i aglutinà els esforços de molts diversos folkloristes i afeccionats al folklore. Però aquest procés creixent de treball i consolidació de les institucions es va veure truncat amb l’esclat de la Guerra de 1936-39 i la llarguíssima postguerra posterior, totalment negativa per a la cultura catalana en general. Tanmateix, d’aquest període cal destacar la tasca de recollida i d’edició de materials folklòrics de tota mena de Joan Amades a Catalunya, i l’extens recull de cançons mallorquines publicades per Rafael Ginard Bauçà a Mallorca, entre altres aportacions també valuoses, com la tasca etnogràfica de Ramon Violant i Simorra centrada bàsicament en la zona pirinenca, la publicació d’un nombre considerable d’aplecs de rondalles de diversos indrets del territori o els estudis teòrics de Josep Romeu i Figueres.

2. Entitats i estudiosos  Centre Excursionista de Catalunya. Promogueren l’estudi i publicaren obres de caràcter etnogràfic entre les qual cal destacar: o

Cançons de la terra (1866-1877), de Francesc Pelai i Briz i Càndid Candi.

52

o

Consideraciones sobre la literatura popular catalana (1879), de Vidal i Valenciano.

o

Observacions sobre la poesia popular (1853), de Milà i Fontanals.

o

Romancerillo catalán (1882).

o

Romancer popular de la terra catalana (1893), de Marià Aguiló.

 Francesc Maspons i Labrós fou el primer intel·lectual català que s’interessà per les rondalles. Publicà Lo rondallayre (1871-1874) i Cuentos populars catalans (amb notes de caràcter comparatiu), els volums Tradicions del Vallès (1876) i Costums del Vallès (1890) i el llibre sobre cultura popular infantil titulat Jocs d’infants (1874).  Pilar Maspons i Labrós (que signava amb el pseudònim de Maria de BellLloch) publicà recreacions literàries de temes llegendaris, entre les quals cal destacar les Llegendes catalanes (1881).  Cels Gomis fou un intel·lectual anarquista i lliurepensador. Segueix l’exemple del francès Sébillot i recull i sistematitza dites, creences, etc., d’arreu de Catalunya, sovint arreplegades en les sortides que feia pel territori a causa de la seva professió d’enginyer. És interessantíssima la seva obra pòstuma La bruixa catalana, centrada en tots els aspectes folklòrics que es relacionen amb la bruixeria i les bruixes.  Pau Bertran i Bros publicà El rondallari català (1870-74). És també un teòric que tractà qüestions de folklore des de l’òptica del comparatisme i de l’escola historicogeogràfica i l’antropològica. És un teòric de sòlida formació, també interessat pel folklore estranger.  Francesc Carreras i Candi treballà en una obra de caràcter general sobre folklore de tot Espanya (Folklore y costumbres de España, 1931).  Rossend Serra i Pagès fou el primer professor de folklore de Catalunya. Des del 1901 impartia classes a la Societat Econòmica d’Amics del País. És el mestre de diverses dones folkloristes, entre les quals podem destacar Sara Llorens, Maria Baldó, Gràcia Bassa i Adelaida Ferré. Era president de la Secció d’Arqueologia, Folklore i Filologia de la Societat de Ciències naturals de Barcelona. Tenia unes idees força clares i avançades al seu temps.

53

 La Institució Patxot (1921-1936). El 1921 es proposà dur endavant el projecte L’Obra del Cançoner Popular de Catalunya.4 Era presidida per Felip Pedrell i hi col·laboraven entitats com: o

Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya.

o

Institut d’Estudis Catalans.

o

Centre Excursionista de Catalunya.

o

Orfeó Català.

Es proposaven reunir materials ja recopilats o inèdits, analitzarlos, catalogar-los i publicar-los (sense retocs, com els havien recollit dels informadors). La seva metodologia es basava en el treball de camp realitzat mitjançant «missions» formades generalment per dues persones: un folklorista (generalment del camp de la filologia o la pedagogia) i un musicòleg. Pel que fa a les publicacions, s’arribaren a publicar tres volums de les recerques (1924-1929) i al llarg dels anys 1990-2010 s’han publicat els vint volums de «Materials» a cura de Josep Massot i Muntaner, que ha estat qui ha revisat tot el material que es pogué salvar de la desfeta de la Guerra Civil. Paral·lelament a les tasques de L’Obra del Cançoner, a partir del 1925, s’inicià el projecte del Llegendari Popular Català, dirigit per Serra i Pagès, la mort del qual paralitzà el projecte de manera que no es publicaren els materials recollits, que ara s’han pogut recuperar.  Aureli Capmany va ser un important estudiós del folklore. Publicà el Cançoner Popular (1901-1913), el Calendari de llegendes, costums i festes

tradicionals

catalanes

(1951)

i

diversos

treballs

sobre

paremiologia i danses.

4

L'entitat fou creada gràcies a una donació de Concepció Rabell, de la qual era marmessor Rafael Patxot i Jubert. Fou patrocinada per

l'Orfeó Català, amb la cooperació d'un consell on eren representats el Centre Excursionista de Catalunya, l'Institut d'Estudis Catalans i l'Arxiu d'Etnografia i Folklore de Catalunya, entre d'altres. Gràcies a aportacions diverses —d’intel·lectuals i músics com Marià Aguiló, Antoni Noguera o Cosme Bauzà, per exemple—, a concursos i a un treball de camp sistemàtic i exhaustiu, reuní una col·lecció de materials que el 1936 ja superava els 40.000 documents i en la classificació de la qual, mitjançant un sistema de cèdules, treballaren durant molts anys Joan Puntí, Francesc Pujol, Baltasar Samper i Josep Maria Casas i Homs. La Guerra Civil de 1936-39 interrompé les tasques de replega i edició del futur Cançoner, bé que ja havien estat publicats tres luxosos volums de Materials (1926-29). (Font: GEC)

54

 Valeri Serra i Boldú publicà edicions destinades al públic en general, sota el títol de Rondalles populars (1931-33) i treballs sobre folklore del Pirineu. Dirigí la revista Arxiu de Tradicions Populars, en la qual col·laboraven diversos folkloristes del país.  J. M. Batista i Roca fou antropòleg i historiador, format a Oxford. Es vinculà a l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya.  Amades és, sens dubte, l’autor de més producció. De formació autodidacta, s’interessava per tots els aspectes del folklore. Les seves obres cabdals –gairebé enciclopèdiques– són: Folklore de Catalunya (1950) i Costumari català (1952). Joan Amades es posà en contacte amb els folkloristes estrangers de l’època, tant d’Europa com dels Estats Units (Thompson, Boggs, Espinosa). Sovint se li retreu la poca cura en l’ús de les fonts, la refosa de materials publicats per altres folkloristes i la manca de rigor en la selecció dels materials.  Felip Pedrell recollí i estudià cançons populars. Pensava que la renovació de la música culta s’havia de fer des del coneixement de la música popular. Foren deixebles seus músics tan destacats i reconeguts com Albéniz, Falla, Granados i Turina.  Més folkloristes a destacar, entre d’altres, són Sebastià Farnés i Esteve Caseponce.

A les Illes Balears cal assenyalar l’obra de:  Antoni M. Alcover amb el seu monumental Aplec de Rondaies mallorquines, que agrupa unes quatre-centes narracions d’origen oral.  Francesc Camps i Mercadal, que amb els dos toms de Folklore menorquí. De la pagesia, recollí cançons, rondalles i remeis populars.  Andreu Ferrer i Ginard, que publicà dos toms de Rondaies de Menorca, moltes d’elles recollides amb l’ajut dels seus alumnes quan treballava de mestre a la població de Mitjorn Gran.  Isidor Macabich, historiador i etnògraf, i Joan Castelló Guasch, que recolliren un gran nombre de narrativa oral d’Eivissa publicada en diversos llibres.

55

A València: Destaquen les aportacions de:  Echevarría: Cantos y bailes de Valencia (1912).  Martínez i Martínez: Folklore valenciano: cosas de mi tierra.  González i Martí: De la Valencia medieval: contes del Pla i de la Muntanya (1944).  Enric Valor: Rondalles valencianes (1950-1958).

3. Els estudis folklòrics posteriors a la Guerra Civil Amb l’arribada de la democràcia i el progressiu procés de normalització cultural del país hi ha un complex procés de recuperació de la cultura popular en general –procés iniciat ja anys abans de manera tímida i vinculada a l’esforç de diversos col·lectius cívics– que ara es veu impulsat per les institucions. Així, es recuperen festes, balls, costums, cançons i un llarg etcètera de manifestacions populars silenciades o oblidades. També, lentament, es recupera l’estudi del folklore i aquesta disciplina passa a formar part dels plans d’estudi d’algunes universitats catalanes, la qual cosa, a més d’estimular les publicacions, significa la formació de nous investigadors en aquest camp, ara ja amb una fonamentació científica i amb estimulants connexions amb la recerca que es fa en aquest àmbit a l’estranger. Fruit d’aquest nou enfocament són projectes i publicacions que esdevenen peces clau en l’estudi de la folklorística catalana, a tall d’exemple podríem esmentar l’Índex tipològic de la rondalla catalana (Oriol i Pujol, Barcelona 2003) i la corresponent versió en anglès Index of catalan folktales (Hèlsinki 2008), l’edició crítica, actualment en curs de publicació, de l’Aplec de Rondaies Mallorquines d’En Jordi d’es Racó (Grimalt i Guiscafrè, Palma 1996-2009), el recull Rondalles populars valencianes. Antologia catàleg i estudi (Beltran, València 2007) i l’ambiciós projecte Bibliofolk, encara en curs. D’altra banda, l’extraordinària tasca de catalogació dels materials de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya duta a terme per Josep Massot i Muntaner –publicada en diversos volums– ha significat la recuperació d’un extens patrimoni que corria un greu perill de desaparició i ha posat a l’abast dels estudiosos un doll inesgotable de documentació que, sens dubte, és i serà font d’estudis i recerques, com la que ha permès l’edició crítica dels materials rondallístics de Marià Aguiló (Guiscafrè: El rondallari Aguiló, Barcelona 2009). 56

La feina feta en el camp de l’estudi de la literatura oral catalana és extensa i aprofundida, i podem dir que gaudeix del reconeixement dels especialistes en literatura oral d’arreu d’Europa. L’objectiu de tots els qui treballen per al folklore català és continuar la tasca iniciada, treballar de manera constant i decidida, des de la diversitat i el rigor, per aprofundir en la preservació, el coneixement i la difusió d’una part fonamental de la nostra cultura: la literatura oral entesa com a eina de comunicació al llarg dels segles i dels territoris, entesa no com una romanalla del passat, sinó com una part de la nostra història i també com una eina imprescindible per al nostre futur.

57

7. El llegat irrepetible de dues generacions de dones folkloristes, Sara Llorens i Palmira Jaquetti Josefina Roma Universitat de Barcelona

Sara Llorens (1881-1954) i Palmira Jaquetti (1895-1963), separades per catorze anys, representen les conquestes intel·lectuals, en la recerca de la cultura popular, feta per dones a començaments del segle XX. Ambdues es caracteritzen per la superació de muntanyes de dificultats, i per la importància dels resultats en la recerca. Comparar les etapes de les seves vides amb la perfecció de la seva recerca, i la seriositat i professionalitat dels seus estudis, ens porta a l’admiració i el reconeixement, com també al deure de donar-les a conèixer, ja que el gruix de la seva obra va quedar inèdita, i repassar-la avui dia ens pot donar moltes respostes a problemes no resolts encara. Però sobretot ens il·lumina una branca del coneixement en què les dones van desenvolupar una tasca admirable, malgrat les dificultats afegides per la discriminació de gènere. Ambdues es van deixar portar per la fonda vocació d’educadores, que trasllueix al llarg de tota la recerca. Sara Llorens encara no va poder entrar a estudiar a la Universitat i va fer els seus estudis en la institució paral·lela de l’Escola d’Institutrius i altres Carreres per a la Dona. En canvi, Palmira Jaquetti cursà Lletres a la Universitat de Barcelona, a més de Magisteri i Música al Conservatori. Sara Llorens va néixer a Lobo, Argentina, on des de Pineda havien emigrat el seu pare i el seu oncle. Això no obstant, el pare va tornar a Pineda per casar-se amb Emilia Carreras, i també per comprar les terres familiars i la casa pairal, i finalment per establir la família, primer a Pineda i després a Barcelona per tal que els seus fills poguessin estudiar. Sara va cursar la carrera de mestra de primer ensenyament, i també va estudiar a Llotja, al Conservatori i a l’Escola d’Institutrius, cosa que va ser decisiva per a la seva recerca, ja que va conèixer el professor Rossend Serra i Pagès que hi impartia, entre altres especialitats, l’assignatura de Folklore, al 1901, disciplina que va fascinar Sara, igualment com a les seves companyes, les quals es van centrar en la recerca 58

folklòrica amb més o menys dedicació. De fet, Serra i Pagès no es cansava de repetir que les noies tenien moltes més possibilitats d’èxit en la recerca folklòrica perquè es podien introduir a les cases, parlar amb les mestresses i amb els infants sense aixecar recels, i les instava a totes a fer recerca en un camp que sabia que estava patint profundes transformacions. Un esdeveniment que també va acompanyar la seva vida fou conèixer el 1900 el qui havia de ser el seu marit, Manuel Serra i Moret, l’amor del qual la va sostenir en la seva malaltia, cosa que, com ella mateixa explica, la va fer sobreviure fins a cinquanta anys amb la tuberculosi que va contraure el 1902, llavors gairebé sempre letal. Rossend Serra i Pagès va trobar en Sara Llorens la deixebla perfecta i va esmerçar-se a fer-li publicar les seves recerques, procurar-li la possibilitat de donar conferències, impartir classes i entrar en el CEC, fins aleshores totalment masculí. Serra i Pagès li deixava, sine die, els llibres de la seva biblioteca per completar les recerques. En ella veia la seva continuadora, la garantia de pervivència de la seva escola. Sara Llorens també va col·laborar amb Mn. Antoni M. Alcover en el Diccionari de la Llengua Catalana aportant-hi 1.014 fitxes. Aquesta tasca ja la va començar a l’Escola d’Institutrius, com a alumna. De fet, la col·laboració li va servir d’aprenentatge per a la futura recerca. La seva obra va en dues direccions complementàries, en primer lloc, la recerca de la literatura oral, com a professional, fent no sols treball de camp sinó teoria, guiada per tots els autors que en aquell moment destacaven a Europa, els quals podia llegir en la biblioteca del seu mestre, sempre actualitzada. En aquesta línia, recull i publica El Cançoner de Pineda. Si bé ella havia estudiat música, no es veia amb cor de transcriure les cançons que li cantava la gent. Per això es va valer primer de l’ajut de Josep Masó i Goula, però quan aquest va morir el 1910 va resultar impossible trobar gran part dels seus materials. Josep Budí va reprendre la tasca de transcripció de les cançons que es van afegir a les ja conegudes i després va seguir treballant amb el material de Josep Masó quan es va trobar. Finalment, el 1931 es va poder publicar El Cançoner de Pineda, amb 238 cançons i la música de 210. La particularitat i l’excel·lència de la seva obra, tant la publicada com la que no va poder publicar en vida –El Rondallari de Pineda (Pineda, 2005), El 59

Llegendari de Pineda i Costumari de Pineda (en curs de publicació)– consisteix en la consideració i l’estima per als seus col·laboradors, que en aquell temps encara eren considerats per molts investigadors com a simples informants. La riquesa de detalls que mostren tota la complexitat de la transmissió oral, de la tècnica de contar contes, de la continuïtat entre rondalla i llegenda, es combina amb el testimoni d’una cultura viva l’any 1902 que si no hagués estat recollida, avui seria impossible de conèixer. L’altra vessant de la seva obra és la preocupació pedagògica envers els infants de Pineda, per als quals fa, a casa seva, sessions de dansa, de cant, de jocs, de teatre..., de manera que posa en forma de text teatral les rondalles que va considerar més adequades, i que els infants de Pineda van poder representar. Així reprenia la seva vocació de la tasca educadora de la infància, de manera informal, però d’acord amb l’esperit pedagògic dels grans reformadors del moment. Es va preocupar per la biblioteca local, per l’escola, per les festes dels avis. I quan va haver de marxar, per malaltia o per la situació política, no va deixar mai de fer recerca, allí on fos, limitada per les circumstàncies, però no pas per l’entusiasme i la convicció. Quan va morir el seu mestre, Rossend Serra i Pagès, ella es va cuidar del seu llegat, els seus escrits i la seva biblioteca per exprés desig del mestre. Efectivament, Sara Llorens era la capdavantera de l’escola que ell havia format. L’exili de la Guerra Civil la va portar a l’Argentina, i després a Perpinyà, on va morir el 1954. El seu marit Serra i Moret va complir el desig de Sara publicant-li El Llibre del Cor, que ella havia volgut deixar inèdit fins després de la seva mort. A la seva làpida s’hi llegeix: Feu que germini el bé que ha deixat.

La segona investigadora de la cultura popular, que ara considerem, és Palmira Jaquetti. Palmira Jaquetti, mestra, universitària, poetessa, compositora musical, de forma pionera encetà una recerca d’etnomusicologia als anys vint del segle XX, en diferents comarques, que se situen majoritàriament al Pirineu. Ho fa en el marc de L’Obra del Cançoner Popular, que es proposava, des del 1921, fer una sèrie de recerques en la cultura tradicional posant-les al nivell 60

d’excel·lència científica de les recerques fetes per tota Europa. Rafel Patxot va ser el Mecenes que va promoure unes línies d’actuació: L’Estudi de la Masia, El Llegendari, i sobretot, l’Obra del Cançoner Popular, amb el suport de tots els investigadors en Antropologia, Folklore i Música, tenint com a base d’operacions l’Orfeó Català. Després de seguir diverses estratègies, es va emprar tota una xarxa de campanyes de treball de camp, portades a terme per un llicenciat en Lletres i un músic, per tal de transcriure les melodies cantades o instrumentals que s’anessin recollint. Palmira Jaquetti, que ja es dedicava a la composició musical i poètica, com mostren els seus llibres de cançons per a infants, va col·laborar amb gran intensitat dins d’aquesta empresa gegantina de recerca de l’Obra del Cançoner. Sota la direcció de Francesc Pujol, secretari de l’Orfeó que tenia casa a Tremp, emprèn tota una sèrie de rutes pel Pirineu: Pallars, Ribagorça, Alt Urgell, Aran, Ripollès, Empordà, acompanyada per Maria Carbó, el seu marit, Enric d’Aoust, i un cop extint el matrimoni, amb Mercè Porta i Maria Carbó, i fins ella sola, quan l’Obra del Cançoner s’estronca per la guerra i ha de continuar treballant sense cap subvenció. Palmira Jaquetti podia haver fet la recerca tota sola, perquè dominava tant el coneixement musical com el literari, però la disposició de l’Obra del Cançoner la dirigeix a fer-ho en parelles. Tot i així, és ella la que transcriu la música i la que fa les memòries o el diari de camp de tota la campanya. El que més sorprèn del seu treball és, per una part, la riquesa de contingut de les seves memòries, molt per sobre de les memòries dels altres col·laboradors de l’Obra del Cançoner, cosa que li va valer les amonestacions de la Secretaria de l’Obra, perquè deien que escrivia massa; i en segon lloc, la descoberta que fa dels pobles que visita, de la seva gent i dels seus costums, així com del paisatge. A conseqüència d’aquest constant descobriment, la col·lecció de cançons i la metodologia de la seva recerca es van ampliant i fent més sòlides. Aprèn de la societat que descobreix, i això li transforma l’enfocament metodològic. Palmira Jaquetti comença a treballar a l’Alt Urgell, d’on provenia el seu pare. El xoc cultural era menor, perquè anava a casa de coneguts i recomanats, però quan va al Pallars o a la Ribagorça es troba amb la dificultat afegida del gènere. En les campanyes que va fer amb el seu marit, no va trobar tants problemes, però en les que va fer amb noies més joves que ella (va 61

començar als 28 anys) havia de portar la iniciativa i va haver de vèncer molts obstacles. A Areny diu: «L’element masculí, que ací i en molts llocs ens sembla menys intel·ligent que les agredolces comares, no s’atrevia a cor, a fuetejar-nos amb insults. Però on hi ha tres dones, què és com qui diu, un conciliàbul de tres dimonis, tot està permès, i la grolleria, salpimentada amb enginy, es complau en mostrar-se... Ens hem tingut d’inhibir de rotllanes desocupades, de l’agressiva audàcia dels somriures col·lectius». (Materials, vol. XIV, p.175). Aquests condicionaments apareixen una i altra volta en les seves memòries, ja que s’ajuntava la novetat de forasters interessant-se per qüestions incomprensibles per a la gent del poble, amb el fet que aquests forasters fossin dones, joves i soles. No sabien on encasellar-les. Havien de començar anant per camins on tan sols s’hi podia anar amb matxos. Després del treball, a vegades només podien dir que havien fet el que havien pogut. Quan deixa Ribagorça pel Pont de Montanyana diu: «Des d’ara, donem per acabada la missió d’enguany. Demà tornarem a Barcelona. Hem fet una recerca inútil» (referint-se a les poques cançons aplegades. (p. 177, op. cit.). De fet, l’organització de la recerca, amb el pagament d’un preu per cançó,

despertava

enveges

entre

els

cantants.

Fins

aleshores,

els

investigadors de la música tradicional, com Rossend Serra i Pagès i el seu equip, al Ripollès, no pagaven els informants, i van veure amb angúnia com l’Obra del Cançoner pagava un preu per cançó aportada i capgirava les relacions entre els cantaires i els investigadors, de manera que se’ls emportaven. Palmira Jaquetti parla, a Sopeira, del dring del metall què premia les cançons, i altres cops diu que les dones veien la paga com una rifa. La gent no comprenia com els estudiosos de la capital podien sentir-se atrets per les cançons de pobles remots. Així que sospitaven que hi havia algun interès amagat darrere d’una recerca, aparentment innocent. Palmira Jaquetti reconeix que no argumenten bé les preguntes als informants. Diu: «Aquells arguments puerils –què per altra part, són els únics que penetren dins del cor (una forma de justificar-se)– que acostumem a fer servir amb eficàcia, avui han trobat un banc de sorra on suaument s’han enfonsat». I fins i tot els arriben a dir: «I diu que són de Barcelona? I venen ací per aprendre cançons? És que no saben llegir? Allà trobarien, en llibres que

62

omplen sales enormes, com qui diu, un rebost ple de blat. Altra cosa deuen buscar! Cançons... excuses! Qui sap!». I segueix: «Un cor de rialles ofega la tímida defensa de les nostres intencions, coloms blancs que tornen a plegar les ales sobre el pit». (op. cit. p.176) A vegades, en les seves campanyes dels anys trenta, es troben amb al·lusions a la justícia que farà la República, tot just proclamada, a les dones gandules que no estan treballant com ho haurien de fer. I és que no entenen el seu treball, ni la Palmira Jaquetti, convençuda com estava de la tasca que feia en ambients intel·lectuals, no havia sabut explicar-la a la gent del Pirineu per obtenir la seva col·laboració i implicació en la recerca. No creia que hauria de justificar la seva feina davant d’uns pobles aliens al seu discurs. Les memòries de descoberta d’aquells pobles a vegades tenen descripcions dures, i dolgudes, però sempre amb un toc de poesia que no trobem en altres memòries de l’Obra del Cançoner. Palmira Jaquetti fa de les seves memòries un diari gairebé íntim. A la Ribagorça, a Areny, després d’una cerca infructuosa diu: «Si no saben cançons, n’hi ha per a compadir-los, perquè la cançó és un niu d’alegria, veu lluminosa de felicitat. I qui no canta, no pot somriure ni festejar l’amor». (op. cit., p. 175) Quan troba algú de veu afinada, sembla que tot resplendeixi al seu voltant. Diu a Sopeira: «Marçoleta, dolça com una flor a la vora d’un cingle, dóna de mamar, tot cantant. Fa goig veure-la riure, amb les seves dents blanques, tota tendresa». Però no li cal l’èxit i la troballa d’un bon cantant. També agraeix la bona voluntat. A Areny diu: «Ens acompanya una doneta dolça i senzilla –qualitats que sempre van juntes i unides. Al final canta amb veu cansada i maldestra, flor boscana, esforç de comprensió i de voluntat més que d’habilitat i memòria». (Maria Oliva Ferrer de casa Agustinet d’Areny, 70 anys). (op. cit., p. 175) La descripció dels cantants és tan completa, que ens dóna tots els detalls de cada personatge. Així, a Vilaller (1929) ens descriu Maria de la Tonya, que acut amb una cançó que s’havia descuidat en una sessió anterior, i era la més bonica. La diu amb la mirada fixa en l’espai, com si contemplés l’eternitat, gairebé sense obrir els llavis, entre dents (p. 28. Materials, XI 2001 (1929)). 63

Mn. Puntí que, com hem dit, rebia i llegia les memòries, renyava la Palmira Jaquetti perquè les seves eren molt més extenses que les altres. És cert que les descripcions dels paisatges, de les etapes dels viatges, tenyides per les seves emocions, semblen fora de lloc en un treball científic, però no hem d’oblidar que va escriure diversos llibres de poesia, i a més, aquestes descripcions inclouen dades que avui ens són d’una gran utilitat. Pel camí d’Areny, després de queixar-se de la set i les mosques que hi ha dins dels càntirs, ens diu: «Pel camí hem trobat una deu i encara que bevent com els mals israelites, l’aigua ens retorna la pau a l’esperit». (op. cit., p. 174) D’Areny diu: «Vila gran, sedosa amb les seves flors als balcons esclatant de clavellines, costeruda, ben guarnida d’alternances d’ombra i claredat, amb la mel d’un sol tupit i insistent, vila àvida d’engrandir-se i convertir-se en ciutat». (op.cit., p.175) Per ella coneixem la dificultat de trobar un llit sense xinxes en gran quantitat de pobles; i sobretot, ens fa conèixer el caràcter de les persones amb qui tracta i que descriu amb una agudesa extraordinària, com aquella dona que descriu com a lleona quan es tracta de renyar la canalla, però que els nens han après que rere el posat de lleona hi ha una ovella. També aprenem sobre els jocs dels infants. A Montanyana, «cada nen juga amb un ocell arrencat del niu, al que lliguen d’una poteta amb un fil, cosa que els fa remoure’s i sagnar. I ella amb sa companya, alliberen els innocents, perquè entre dues morts, és preferible la natural, que ofereix com un naufragi, l’escull de mil possibilitats de salvació». També ens parla de la inoportunitat de les migdiades que escurcen les hores hàbils per anar per les cases. Parla de les excuses de la gent, i ens descriu els menjars, les olors, textures, indumentària i pentinats. Les vetllades nocturnes que allarguen el dia, quan elles, que no han fet migdiada, cauen de son. Fins i tot, els plens municipals en la casa on s’hostatjaven, les festes i el ball. Algunes situacions, de misèria extrema, de malformacions i malalties la fan estremir i horroritzar-se. El perill de contagi en una casa on l’amo té tuberculosi i d’on volen marxar sense ofendre’l. A Montanuy, «la cantaire, que tenia aquell gest intel·ligent, inconfusible, ens diu que ha perdut una mula i ens l’hem trobat desfeta en plors. A l’endemà, ens informa que no poden seguir amb la cantaire perquè la mula ha aparegut morta» (p.29, Materials, XI, 2001, 1929). És a dir, 64

que ens transmet, filtrada per la seva sensibilitat personal, però augmentada per la seva intuïció poètica, tota la realitat que troba, de manera que avui podem reconstruir el moment i la emoció i la gent amb les seves veritables cares. Aquestes memòries, doncs, gens apreciades en el seu moment, ens compensen a bastament del llarg període en què no hem pogut gaudir de l’Obra del Cançoner, desaparegut per tants anys. Pel que fa a les transcripcions musicals, les he cantat força vegades a la gent dels pobles que podia recordar-les i les han reconegut com a fidedignes. Un aspecte que mereix una reflexió en la contribució de Palmira Jaquetti a l’Obra del Cançoner Popular, és la possibilitat de veure com va aprenent estratègies metodològiques en el decurs del treball, ja que es va dedicar en gran mida a les poblacions pirinenques i detalla els seus èxits i fracassos, tot corregint actituds equivocades, com quan veu que ha d’apuntar en la fitxa de cada cançó de qui l’ha après el cantaire. Altres vegades, l’enfocament inicial de l’Obra fa arrossegar equivocacions al llarg de la recerca. Així, a Montanuy, ens conta que les cançons en català les hi ha cantat una noia, Teresa Saura, de casa Roqué, de 27 anys que les va aprendre guardant el ramat d’una companya procedent de Benés (p. 28. Materials XI, 1929, 2001). És a dir, que la difusió només la valora si ha tingut lloc en el passat. En canvi, no recull la quantitat de jotes i cançons en castellà que cantava la gent, cosa que li fa perdre la proporció del que es canta en català. Alguns comentaris de com va aprendre a iniciar la conversa amb una possible cantaire són d’una gran importància. Ens diu que començava preguntant per la cançó de La Porqueirola, la balada que conta com una noieta casada fora del seu poble, és obligada a guardar els porcs i aconviure-hi, per la sogra, en absència del marit que és a la guerra. Quan aquest torna, tot es redreça i ella és compensada davant d’aquella dona malvada. Aquesta cançó, les dones l’apreciaven molt perquè retratava la situació de les dones casades fora del poble i sota el poder de la sogra omnipotent. Palmira Jaquetti va copsar aquesta condició de les joves i l’emprava per guanyar-se la seva confiança. Les memòries de Palmira Jaquetti, que va recollir unes 1.500 cançons, són avui dia una font de coneixement de les societats que es van trobar en els pobles dels Pirineus, i en contar-nos els seus triomfs i desenganys, les dificultats i els èxits, ens fa transparent la metodologia emprada, a l’hora que la 65

seva sensibilitat poètica li fa recórrer per la intuïció, camins que altres investigadors de la mateixa Obra van fer d’una manera menys afortunada. La recerca d’aquestes dues investigadores, Sara Llorens i Palmira Jaquetti, ens capgiren totalment la impressió, llargament acceptada, que la presència de dones en el camp de la Cultura Popular havia estat secundari, a remolc dels seus parents masculins. Sara i Palmira, en canvi són dues figures de primera fila en la recerca de la Cultura Popular, a la qual injecten una personalitat rica, una gran profunditat científica i un esforç gairebé èpic. Gràcies, Sara i Palmira!

BIBLIOGRAFIA

Aquest escrit està emmarcat en la recerca del Projecte: FFI2009-08202/FILO del Ministerio de Ciencia e Innovación, dirigit per la Dra. Carme Oriol: La literatura popular catalana (1894-1959): Protagonistas, actitudes, realizaciones. Llorens, Sara. (1918). Monòlegs per a infants. —(1931). Cançoner de Pineda. —(2005). Rondallari de Sara Llorens. A cura de Josefina Roma. Ajuntament de Pineda. Maluquer i Sostres, Joaquim. (1994). Rafael Patxot i Jubert, mecenes i científic. Barcelona. Ed. Pòrtic. Massot i Muntaner, Josep. (1993-2010). Materials. Inventari de l’Arxiu de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya. Vols. IV, V, VI, VII, IX, X, XI, XII, XIV, XVI. Barcelona. Pujadas, Joan. (2004): Àlbum Sara Llorens. Ajuntament de Pineda de Mar.

66

8. Darreres reflexions Dolors Llopart Roser Ros

Tot i estar al segle XXI, els comportaments de les societats occidentals envers la cultura presenten alguns trets que ens recorden el que M.Bajtin5 descrivia a propòsit de la cultura culta (pròpia dels que sabien llegir) i de la cultura popular (pròpia dels que no llegien). No és que els uns tinguessin cultura i els altres no. La cultura dels primers procedia del que mestres i educadors els havien ensenyat i de la lectura de llibres i documents. La dels segons era cultura apresa de les explicacions, contes, narracions i gestos que el nucli familiar i de treball els proporcionava. Els dos grups socials vivien separats i cada individu tenia des del naixement un rol prefixat en el grup. Simplificant molt, els homes de famílies benestants havien d’administrar les propietats, dirigir els negocis, formar part de l’exèrcit, de l’església o de la Cort; ensenyar en escoles i universitats, exercir professions lliberals, etc. Les dones d’aquestes famílies havien de dirigir les obligacions dels altres components del grup domèstic (avis, nens criats...) i, és clar, fer goig quan calia en festes, banquets i altres actes socials. Els homes de les famílies camperoles, artesanes i treballadores havien de fer per manera de proveir de recursos econòmics el grup familiar. Les dones i, moltes vegades, els nens treballaven sovint ajudant i complementant el treball. Així, els nens aprenien al costat de pares, oncles i treballadors el que calia per portar un camp, fer de ferrer o de paleta o ocupar-se del bestiar. Les nenes també aprenien al costat de mares, àvies, tietes, tot el que calia per portar un hort, un corral, o un galliner, fer el menjar, rentar, cosir i vigilar les criatures més petites quan les mares i les altres dones adultes eren fora de

5

A partir de l’anàlisi de F. Rabelais en la seva obra sobre el gegant Gargantua i el seu fill Pantagruel sobre la cultura a cavall dels segles XV i XVI, és a dir després de l’Edat Mitjana.

67

casa. Aquests nens i nenes, tot el que aprenien era per la paraula i el gest dels homes i dones d’experiència del nucli familiar. Aquest ordre tan integrat es va capgirar amb la industrialització, que va fer que molts nois joves anessin lluny de casa a treballar a les fàbriques i moltes noies joves, com a minyones o mainaderes, a cases burgeses. A més, les guerres. Al segle XX, les dues guerres mundials, la de 1914 i la de 1939 van desplaçar molts nois joves, lluny dels seus llocs d’origen i molts hi van morir i van deixar sense successió les seves famílies. Molts dels qui sobrevisqueren hagueren de cercar noves formes de treball i adoptar nous sistemes de vida. A casa nostra, la Guerra Civil de 1936-39 va tenir uns efectes semblants. Avui, en una societat complexa fruit de la mobilitat de persones provinents d’arreu del món, les ciutats grans i petites i fins i tot pobles ben petits generen noves formes de comportament cultural. Hi ha, doncs, una gran pluralitat de comportaments culturals, alguns propis dels individus provinents de les diverses emigracions d’altres continents vers Europa i del fet de l’augment exponencial d’informació de tota mena. En aquest context, podem parlar d’una cultura pròpia dels grups socials més benestants, que gaudeixen d’avantatges en l’accés a qualsevulla font d’informació i a qualsevol ocasió de lleure en qualsevol lloc del món. Poden anar de safari fotogràfic als parcs naturals africans, al teatre a Londres, o a l’òpera a Milà, o a esquiar a l’Argentina a l’estiu per dir només algunes de les moltíssimes alternatives de lleure. Al seu costat hi ha molts individus que practiquen una altra cultura pròpia dels seus llocs d’origen i, alhora, gaudeixen d’altres productes culturals produïts pels nous –alguns ja no tan nous– mitjans de comunicació: el cinema, la ràdio, la televisió, els videojocs, els karaokes, etc. Són homes i dones escolaritzats i que, per exemple, practiquen esports, llegeixen diaris digitals, còmics, van al cinema, veuen televisió, van a concerts de música popular, de rock i s’afegeixen a les festes tradicionals de qualsevol poble, barri o comunitat. Tanmateix, tot i les diferències d’aprenentatge i de creació o consum de cultura, tots els grups socials tenen avui alguns trets en comú, el més important dels quals és que l’aprenentatge de gest i paraula es fa, fonamentalment, fora de l’àmbit domèstic. 68

En aquest context, analitzar uns contes que foren explicats amb paraula i gest, en un medi social bàsicament illetrat, i després posats per escrit per compiladors, vol un esforç de recerca i d’interpretació que necessàriament passa per l’anàlisi social dels comportaments culturals dels diferents grups. Des de la sociologia, des de l’etnografia, des de l’antropologia... El mateix es pot dir que l’intent d’analitzar la creació i la transmissió del saber d’unes cuineres requereix aquest plantejament social: no s’analitzen les receptes sinó les persones que amb el seu saber han fet una feina callada que de vegades és estrictament necessària per la pura supervivència i d’altres esdevé festiva. Així ens vam plantejar la recerca que, com dèiem a l’inici, vam començar fa alguns anys. Una recerca en la qual seguim treballant cada dia i de la qual aquest treball és una mostra.

69

8.1. Dues protagonistes de rondalla Roser Ros Presidenta de Tantàgora Universitat Ramon Llull

Voldria presentar dues protagonistes femenines tretes de relats força antics – un de fonts escrites i l’altre de fonts orals– i que presenten un comportament molt més afí al que voldríem per a les dones del nostre segle XXI que no pas el de les versions dels segles XVII a XX. De tota manera, voldria encapçalar aquesta presentació amb unes breus reflexions de Carme Oriol (2010) que ajudaran a entendre millor els canvis soferts per aquests personatges ficticis... però no tant. «Les rondalles són relats de ficció que es transmeten bàsicament de forma oral i que se situen en un temps indeterminat.[...] Tenen una estreta relació amb la realitat ja que permeten transmetre de manera simbòlica fets, experiències i emocions presents en la vida quotidiana de les persones. Aquesta forma indirecta de parlar sobre la realitat permet donar una resposta efectiva als problemes de maduració individual i social que es produeixen en les diferents etapes de la vida, des de la infància fins a l’edat adulta. Les rondalles són des d’aquest punt de vista universals, ja que tracten temes que tenen a veure amb el creixement personal i la sociabilitat, uns aspectes que són inherents a la condició humana. Però parlar de la universalitat dels contes populars no significa que aquests mostrin desarrelament o inconcreció, sinó tot el contrari. Les rondalles tracten temes universals però els presenten en un marc conegut, que és el de la pròpia cultura. Així, els referents, els personatges i les escenes en les quals transcorren les accions dels contes tenen a veure amb l’entorn geogràfic, històric i cultural dels narradors i de les seves audiències. Des d’aquest punt de vista, els contes populars són també específics i particulars».

La primera protagonista, la fèmina anomenada Sor de Plaer, inicia el seu itinerari literari de fonts escrites catalanes i data del segle XIV. El seu perfil ha anat evolucionant al llarg dels temps. Es coneix el seu pas pel segle XVII gràcies a la ploma de l’italià Giambattista Basile que la va anomenar Talia i va titular el conte que protagonitza «Sole, Luna e Talía». A finals del mateix segle 70

XVII, el francès modern Charles Perrault la va anomenar «La belle au bois dorment» i és amb aquest nom que es van donar a conèixer la noia i el conte per sempre més. Ja al segle XIX i amb el mateix títol, els germans Grimm en van recollir una versió a Alemanya que s’acaba amb el despertar de la princesa gràcies al petó de l’altre protagonista, el masculí. Les actualitzacions més conegudes realitzades al segle XX van ser a càrrec de l’americà Walt Disney i la seva factoria que la va versionar al cinema, i també de l’anglès Roal Dalh. També al segle XX la poeta Anne Sexton va fer una versió poetitzada de l’argument que es troba en un llibre dedicat a transformar i, doncs, a versionar, els contes de Grimm. La rondalla figura al Catàleg Internacional ATU amb el número 410 dorment i als països de parla catalana tan sols trobem una versió, «Sa jove de penya mabre», recollida per Andreu Ferrer i Ginard a Menorca. La segona protagonista deu la seva existència a la tradició oral, per a la qual cosa no és possible certificar la data exacta de la seva aparició tot i que sí que ens podem permetre assegurar que va ser Charles Perrault a finals del segle XVII el primer que la va versionar per escrit a la manera moralitzant del seu temps i d’acord amb el seu entorn, i li va donar el patronímic de «Petit chaperon rouge» (Caputxeta vermella) que encara manté avui dia. La versió signada per Perrault va aparèixer formant part del mateix llibre on es va publicar l’anteriorment citada «Belle au bois dorment». Aquest conte de tradició oral ocupa el lloc 333 del Catàleg Internacional ATU (i no se’n coneix cap versió de fonts primàries a les terres de parla catalana; cap compilador no la va consignar entre les rondalles sentides de boca dels seus informants).

Sor de Plaer Tot seguit, presento l’esquema, molt simplificat, de Sor de Plaer i Frare de Goig i hi aniré incloent literalment alguns dels paràgrafs del conte. Els reis del reialme de Bon-seny-tinc tenen una filla, Sor-de-Plaer, que mor sobre la taula de menjar mentre escoltava els joglars i tenia servit un àpat suculent. Els pares es neguen a enterrar-la ja que com que manté intacte tota la seva bellesa creuen que es tracta d’una falsa mort. Així, la fan portar a un palauet comunicat amb el seu propi palau per un pont de vidre que només podran creuar ells durant la visita que li fan cada setmana. La noia es manté fresca i jove com si tingués vida. El fill del rei de Florianda, Frare de Goig, té 71

notícia de la jove morta tancada al palauet i aconsegueix creuar el pont de vidre. Troba la noia i se n’enamora tot seguit:

Així doncs, la va besar dolçament, i després va mirar la seva cara gentil i li va semblar que li feia un dolç somriure, i que n’estava satisfeta; i la va tornar a besar, sí, més de cent vegades abans d’apartar la boca. Va alçar a poc a poc el cobertor, que era de gran valor i fet amb or, cosit de manera estranya, i va veure el cos gentil en una camisa, brodada amb fil d’or i de plata; semblava que se l’hagués posada per agradar al seu amic. I és que en cap ocasió, us ho dic com a cosa certa, un home no havia vist un cos tan harmoniosament format, tan esvelt, tan molsut i tan delicat. Va ser fet calculadament i amb mesura; mai més de forma natural no es va generar un cos tan agradable i tan bell. (p. 120)

Es produeixen els prescriptius canvis d’anells:

I tenia al dit un anell escrit amb lletres que deien a qui les sabés llegir: Sóc l’anell de Sor de Plaer: qui em tingui podrà obtenir el seu amor. Després de satisfer el seu ardent desig amb el plaer més viu del món, va prendre-li l’anell. Aleshores llegeix el seu on també hi havia unes lletres que deien el nom del seu possessor: Sóc l’anell de Frare de Goig, que estimarà a aquella que el porti, no pas com un pagès, sinó com un noble fill de rei. (p. 120)

La mare veu admirada com progressa l’embaràs de la seva filla i es pregunta si ha estat obra d’un ocell. Al cap de nou mesos la noia pareix un infant. Poc després se li presenta un gaig enviat (és el missatger del pare de la criatura) amb una herba remeiera que la desperta mentre l’ocell li explica què ha passat. Ella es dol de com ha succeït tot:

No hi ha al món una dona tan baixa que algú pugui prendre ni tocar cap cosa seva sense demanar-li permís. Aquests assumptes, fets per força, no aprofiten. [...] Entre els enamorats fidels no hi ha cap do comparable al de l’amor: el do que s’atorga sense requesta té un valor superior al que es concedeix perquè ha estat demanat. Però el lliurament de l’amor no produeix cap plaer ni té cap 72

valor si es pren sense sol·licitar-lo. Cap home gentil ni cortès no ha de tocar una dama sense demanar-li permís. Una dama gentil i de mèrit no es deixa tocar sense haver estat requerida. Ningú no es pot comptar entre els enamorats fidels si no és capaç d’esperar per amor. [...] Em va robar el poncellatge que tant estimava! Perd completament tot el valor que tenia si és pres, robat, o arrabassat per força o venut per diners. Només val si es concedeix per dret d’amor. (p. 124-125)

L’ocell convenç la noia que ha d’estimar el príncep que l’ha embarassada. Ella es fa explicar qui és ell. L’ocell li fa descobrir que ja el coneix puix porta el seu anell al dit. Tot prenent consciència de l’home, la noia n’esdevé amorosa i sent gran desfici per tenir-lo entre els seus braços. El gaig demana a la noia que s’esperi mentre ell el va a cercar. I després de moltes vicissituds, finalment els dos joves es troben i tot acaba bé. L’infant fruit de la incontinència d’ell és batejat amb el nom de Goig de Plaer.

La noia i el llop El guió de l’argument d’aquest conte de tradició oral que ocupa el lloc 333 del Catàleg Internacional ATU és el següent: Una noia acaba l’estada a la casa que l’ha tinguda una temporada aprenent de cosir sota el mestratge d’una dona, bona coneixedora de les arts de l’agulla i que li haurà proporcionat els coneixements bàsics per exercir algunes de les tasques domèstiques. De tornada a casa, la noia es troba el llop, que li demana on va i quin camí prendrà. Ella li indica que va a casa de l’àvia i pel que fa al camí triarà el de les agulles de cap (símbol que encara se sent nena i té ganes de jugar); davant de la seva resposta, el llop pren el camí de les agulles de cosir (símbol de les feines que tota dona adulta havia d’assumir en el si de les societats tradicionals)6 ja que per a ell l’important és anar a casa de la vella per haver-la a ella i després la noia. Quan l’animal arriba a la casa cuita a menjar-se l’estadant però té cura de reservar una part de la seva carn, de la seva sang i fins i tot dels ossos. Fet això, la bèstia es fica dins del llit fent-se passar per la vella. Arriba la noia i entra a la casa i com que ve 6

Sobre el significat dels dos camins vegeu Les deux chemins du Petit Chaperon rouge de Bernadette Bricout a Frontières du conte, París: CNRS, 1982 p. 47 a 51.

73

amb gana l’àvia/llop li proposa de coure i menjar allò que li ha reservat. Mentre la noia cuina, un ocellet li xerra la procedència d’aquells aliments, però ella no li’n fa cap cas i s’ho menja tot sense sospitar res. Després de l’àpat li ve la son pròpia de la digestió i, amb tota naturalitat, l’àvia/llop la convida a ficar-se dins el seu llit. La noia es va desprenent de totes les peces de roba i per consell de l’àvia/llop les llença totes al foc. Quan finalment el llop l’abraça amb la intenció de menjar-se-la, ella se’n desempallega amb l’excusa que té pipí. El llop, desconcertat per aquella sortida inesperada, la deixa anar a fer les necessitats a fora la casa, com era costum en les societats rurals, però abans li lliga un cordill al peu per impedir que fugi. Tanmateix, la noia aconsegueix deslligar-se i s’escapa. Arriba al riu i troba unes bugaderes que feinejaven per allà i que sense cap pregunta, a la vista de l’estat de la noia, l’ajuden a creuar a l’altra banda. Quan poc després arriba el llop, són les mateixes bugaderes les qui el conviden a passar el riu, però quan aquest és al mig del corrent deixen anar el llençol i l’animal es precipita aigua avall. Finalment, la noia arriba a casa de la seva mare, i davant de les preguntes de la dona ella respon: tot bé, m’he menjat l’àvia i he dormit amb el llop.

El conte és una versió meva (és força inevitable no versionar quan es reescriu) de l’argument provinent de l’escrit d’Yvonne Verdier. Com es pot comprovar, es tracta d’una història de dones que explica el pas de noia a dona jove, a l’adultesa i, posteriorment, a la vellesa, en el transcurs de la qual el llop no és més que l’element que permet fer aquest passatge. Observeu la total absència de nom propi de la protagonista (el de Petit Chaperon Rouge li va ser atorgat per Charles Perrault), com també de la inexistència del llenyataire que apareix a la versió dels germans Grimm. L’important aquí és la presència de les dones i el seu rol: la cosidora que acull la protagonista amb l’objectiu de fer-ne una experta en costura; l’àvia, representant de la vellesa que té com a única missió marxar d’aquest món per deixar pas a altres generacions més joves; la mare, destinada a ocupar el lloc que deixarà vacant l’àvia amb la seva desaparició; la noia, que ja comença a estar preparada per assolir la maternitat, segurament després de la desaparició de l’àvia de qui ha s’ha empeltat en l’acte d’engolir-ne una part i, posteriorment, haver entaulat relació amb el llop i haver estat a punt de compartir-hi jaç 74

(l’animal podria representar l’element masculí que farà possible la procreació); les bugaderes que, com les parques, tenen a les seves mans el fil de la vida, i que amb el seu comportament tenen l’enorme poder de facilitat el pas cap a la vida (cosa que fan amb la noia) o enviar a la mort (tal com ocorre amb el llop). Els rols dels personatges de conte (ja siguin literaris com Sor de Plaer, ja siguin de tradició oral com la nena que va confraternitzar amb el llop; ja siguin masculins o femenins) segueixen els usos i costums del context sociocultural que els ha fet néixer però són susceptibles d’evolucionar, de transformar-se, sempre que l’explicació (escrita, oral o visual) de les seves aventures continuïn essent útils i interessants per als membres de la comunitat, oferint-los dosis de distracció, d’evasió, de somieig, d’ensenyaments morals i ètics, de pautes culturals etc. Com a oients i com a lectors tenim el dret a seguir gaudint d’aquests relats plens d’utopies i que gairebé sempre acaben amb la celebració del triomf de la intel·ligència i de l’astúcia, del dolor i del valor. Com a oients i com a lectors tenim el deure de no deixar-nos enganyar amb versions caricaturesques que violen el veritable sentit de les rondalles les quals, recordem-ho, són ficcions estretament relacionades amb la realitat i permeten transmetre de manera simbòlica fets, experiències i emocions. En la seva diversitat són molt capaces de donar respostes efectives als problemes de maduració individual i social que s’esdevenen en les diferents etapes de la vida.

Bibliografia Badia, Lola. (2003). «Sor de Plaer i Frare de Goig» dins Tres contes meravellosos del segle XIV. Barcelona: Quaderns Crema. Basile, Giambattista. (1994). «Sol, Luna y Talía» dins El cuento de los cuentos. Madrid: Siruela, volum 2. Dalh, Roalh; Blake, Quentin. (1997). Cuentos en verso para niños perversos Madrid: Alfaguara. Ferrer i Ginard, Andreu. (1984). «Sa jove de penya mabre» dins Rondaies de Menorca. Menorca: Edicions Nura, volum 2.

75

Jané, Albert; Joma. (2007). Les millors rondalles dels germans Grimm Barcelona, Combel. Oriol, Carme. (2010). «El carácter universal y particular de los cuentos populares» dins Revista Tantágora, n.11, p. 1014. Barcelona. Perrault, Charles. (1991). Contes. París: Bordas. Sexton, Anne. (1981).Transformations. Boston, Nova York: Houghton Mifflin Company. Valriu, Caterina. (2012). «Todo está en los cuentos» dins Revista Tantágora n.11, p32-33. Barcelona. Varela, Julia. (2011). Mujeres con voz propia. Madrid: Morata. Verdier, Yvonne. «Grands mères, si vous saviez...» dins Le petit Chaperon rouge dans la tradition orale (http://expositions.bnf.fr/contes/verdier.htm).

76

8.1.Cuineres. Creadores i difusores de patrimoni immaterial Dolors Llopart Museu Etnològic de Barcelona

Cuineres Aparentment, les cuineres no són personatges que es relacionin amb la literatura ni amb les narracions, però no hem d’oblidar que les cuines són indrets de confidències i aprenentatges. És a dir espais de creació de llenguatge i gest. De secrets guardats en la memòria i quasi mai escrits.7 Les cuineres són personatges tancats d’habitud en el seu espai, la cuina, del qual només surten molt d’hora al matí per comprar o encarregar els queviures que necessiten. Acudim als clàssics. Una descripció de Narcís Oller, a la novel·la La Papallona (1892), ens retrata les cuineres del seu temps en aquesta primera tasca matutina:

«Quan encara’l rejovenit sol d’abril tot just havia baixat als tercers pisos de Barcelona per hont vola enjogassada, gronxant los arbres, una marinada frescal; quan encara no formiguejan per la Boqueria las cuyneras de devantal blanch, pentinats esbojarrats y corbatas replanxadas qu’abans lluhiren llurs mestressas, sinó un aixám de mossos de fonda y menestralas que’s disputan els mellors talls y la fruita més primerenca á més bon preu».

Ja fa anys que les cuineres de davantal blanc i corbata replanxada han passat a la història. Però no el seu ofici. Més a prop nostre en el temps, l’anàlisi de l’antropòloga francesa Yvonne Verdier, del seu llibre Façons de dire, façons de faire (1979), ens servirà de guia per al de les nostres cuineres. En aquell llibre Verdier fa una monografia sobre tres dones amb tres oficis «femenins»: la bugadera, la modista/costurera i la cuinera d’un poble de la Bretanya. Ella buscava les dones al cafè, al mercat, a l’hort i, és clar, a les cuines. La conversa i la confidència foren les claus del seu treball. Descriu així el que cercava:

7

Tot i que hi ha interès per publicar quaderns o llibretes de receptes de cuina i de remeis encara hi ha molta feina a fer. Molts arxius no tenen classificat aquest material i no es pot estudiar fàcilment.

77

«Fou en l’ocasió de la matança del porc que ens va aparèixer més clarament l’especificitat del llenguatge de les dones, paraules que ens encaminaven a descobrir els poders singulars del seu cos, on es trobaven anunciades, rememorades i llargament comentades totes les prohibicions que les marcaven quan tenien la regla: maneres de parlar que es manifestava en forma d’anècdotes, històries viscudes narrant sense fi com: això va passar d’aquesta manera aquella vegada».

L’escena en ella mateixa ens ensenyava ben clarament, deia Y. Verdier, una divisió sexual de tasques del costum de matar porc, posada en evidència per l’execució d’alguns gestos, el maneig d’alguns atuells etc. Sota els nostres ulls, la sèrie de gestos que es feien «perquè així és com es fa» o «perquè sempre s’ha fet així» s’articulava amb aquestes expressions. I les maneres de fer que ens remetien a uns sabers que tenien aquells homes i aquelles dones (pàg. 25-26). Aquest mateix procedir és el que vaig seguir en l’enquesta de camp que em va donar la base per a escriure El Rebost (1979). Hores i hores de conversa, que podia començar al portal, o en una botiga o en una parada de mercat i que acabava indefectiblement a la cuina, fent un tast de les especialitats de conserves més apreciades per les meves interlocutores. No presentaré aquí cap d’aquelles cuineres que vaig entrevistar fa més de trenta anys, però si que us vull presentar una tria de tres cuineres catalanes (una de Catalunya del Nord) ben representatives del que s’ha volgut anomenat cuina mediterrània. Ara bé, no es pot parlar d’una única cuina mediterrània sinó d’un conjunt de cuines que tenen en comú molts trets, fruit d’un medi natural força homogeni i d’una interpretació cultural força compartida de l’aprofitament dels recursos que aquest medi posa a l’abast de les poblacions que s’hi han establert al llarg de la història. El tret que més agermana aquestes cuines és bàsicament la frugalitat que s’expressa en: 1. La preponderància del pa, en totes les formes possibles. Sinònim d’aliment. El pa és estimat tant per cristians com per musulmans o

78

jueus. És companyia de tota mena de plats (sobretot de plats amb salsa). I amb uns quants condiments es fa un àpat (tomàquets, formatge, ceba, olives, fregits, etc.). 2. Els cereals, en totes les seves altres formes, són presents arreu: les pastes casolanes o industrials, la sèmola del cuscús, el blat escairat (dels Balcans). En canvi, pels que no en són productors, l’arròs és menjar de prestigi. 3. L’altre tret és el referent a les preparacions. Tota mena de sopes són presents en els plats la cuina mediterrània, fetes amb verdures, llegums, blat escairat, herbes aromàtiques, polenta, etc. Amb poca vianda i generalment de cabra, de be, de bestiar de corral i de porc.

Exemple de tres dones pageses que van fer tota la seva vida de cuineres a casa seva i arreu

Maria Badia. Recol·lecció feta per la seva néta Carme Martí. Professora de la UAB Maria Badia (L’Espluga de Francolí, 1911-2002) De família pagesa, des dels 10 anys que va treballar per altri. Va fer de mainadera a la mateixa Espluga i després a Reus. I també de cambrera i d’aprenenta de cuinera. Després d’alguns entrebancs propis de noia de servir en cases bones, als disset anys va entrar a servir a Barcelona a casa d’uns alemanys. Allí va començar d’aprenenta de cuinera, i va anar a les classes d’en Rondissoni a l’Institut de la Dona i va seguir de cuinera fins que es va casar i va començar la Guerra Civil. El temps de la guerra i la postguerra van ser terribles per a ella: pare, promès i germà a la guerra. I molt poc menjar. Un cop casada i com que el seu marit estava delicat, va entrar a treballar de cuinera a la fonda Garrell. Hi va treballar fins que va tenir setanta anys.

Lola Salés i Saís (Foixà, Baix Empordà, 1907-Palafrugell, 1978). Arreplega feta per Georgina Regàs La Lola era una dona de pagès que sabia cuinar com totes les dones dels masos. Durant molt anys de la seva vida va anar a fer el menjar els dies de 79

festa major i altres festes familiars a les cases pairals i als grans masos empordanesos. En aquelles ocasions, fàcilment s’aplegaven de vint-i-cinc a trenta persones al voltant de la taula, i el dinar començava amb uns entremesos, seguit de canelons o d’un arròs, un «platillo», un rostit i unes postres. La Lola anava de casa seva a cuinar a Regencós, a Llofriu, a Verges, a la Pera i un seguit més d’indrets de l’Empordà.

Maria Lluïsa Tubau (Osseja, 1892-Ortafà, 1966). Documentació recollida per Maria Oms-Solà de Cotlliure L’àvia de la Maria va quedar orfe de mare als dotze anys i des d’aleshores es cuidà dels germans més petits fins a la mort del seu pare. Als disset anys, baixaren amb la seva germana a la plana rossellonesa, on totes dues van treballar al restaurant Bonpàs. Quan la seva germana es va casar a Perpinyà, ella deixà el restaurant i va anar a cuinar a la casa familiar d’un militar de Perpinyà. Més endavant un altre militar de més graduació la va portar a treballar a casa seva, a Bordeus. A més de cuinar i portar la casa, acompanyava la senyora a l’Opera de París. Més tard va fer de cuinera d’una família de prop de Marsella. Allí va conèixer el qui seria el seu marit i s’hi va casar l’any 1920. Es van instal·lar a Ortafà i feren de pagesos. La Maria recorda que a casa de l’àvia es menjava frugalment del que es collia a l’hort i de l’aviram del corral. Només en dies assenyalats la dona cuinava alguns dels plats que havia après a fer en el seu recorregut per cases benestants. Sobretot per les festes majors, quan es reunia tota la família al voltant de la taula.

BIBLIOGRAFIA Amades, Joan. (2002). L’Escudella. El Mèdol. L’Agulla, Tarragona. Asociación de Mujeres y Consumidores Kalat-Zeyd. (1994). La cocina en Calaceite. Gràfiques del Matarranya, Calaceit. Bordoy Sansó, Margalida. (1994). Receptes de cuina per a na Magdalena. Miquel Font editor, Palma.

80

Camporesi, Piero. (1983). Alimentazione, folclore, società. Pratiche editrice, Parma. Carrasco, Sílvia. (1992). Antropologia i alimentació. Una proposta per a l’estudi de la cultura alimentària. Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona. Bellaterra. Company, J. (1982). Un receptari de 1905. Ajuntament de Gandia, Gandia. Contreras, Jesús. (1993). Antropología de la alimentación. Eudema, Madrid. Courtine, R.-J. (1994). La guide de la cuisine des terroirs. Volum V. Editions La Manufacture- Lió. Diversos autors (1984). Identité alimentaire et alteralité culturelle. Actes du Colloque de Neuchâtel.12,13 novembre 1984. Université de Neuchâtel. Faculté de Lettres. Neuchâtel. Diversos autors. (1985). El llibre de cuina de la Sra. Maria. Museu de Badalona. Diversos autors. (1986). Ranxets. La cuina de Torredembarra. Centres d’Estudis Sinibal de Mal, Torredembarra. Diversos autors. (1988). Més enllà del silenci. Generalitat de Catalunya. Comissió Interdepartamental de Promoció de la Dona. Diversos autors. (1996). L’alimentació mediterrànea. Edicions Proa, Barcelona. Diversos autors. (1997). Saveurs, senteurs: Le goût de la méditerranée. Actes du Colloque Université de Perpignan (13-14-15 novembre 1997). Presses Universitaires de Perpignan, Perpinyà. Iniesta, Montserrat i Pujal, Cinta. (1991). Menges de l’Alt Urgell. Programa Pirineus-Cultural Campo, la Seu d’Urgell. Llopart, Dolors. (1979). El Rebost. Adobs, conserves, confitures i licors. Ed. Alta Fulla, Barcelona. Martí, Carme. (2008). Història d’una cuinera. Memòries de Maria Badia. Ed. Fonoll, Juneda. Marrugat, Antonia. (2001). La cocina de Antonia Marrugat. Ediciones IRUSA S.L, Barcelona. Mercadé, Enriqueta. (2008). Receptes per arribar a final de mes. Ara Llibres, Badalona. Peana, M.A. i Alivesi, M.A. Olla Podrida. Memorie dell’alimentazione algherese. Edizione del Sole, Alguer. Regás, Georgina. (1981). La cuina de Festa Major i altres plats de la Lola de Foixà. Editorial La Gaia Ciència, Barcelona.

81

Ribes Roigé, M. Dolors. (1991). Cuina casolana d’Andorra. Edició de l’autora. Salvà, Maria Antònia (2007). Llepolies i joguines. Mixtàlia. Consell de Mallorca. Palma. Schütz, Ilse. (1999). Comer a la Agostera. Recetario de Agost. Centro Agost / Museo de la Alfarería. Semproniana. (1996). La cuina tradicional de la Cerdanya. Garsineu edicions, Tremp. Torrado, Llorenç. (ed.) (1981). La cuina d l’àvia. Quadern de cuina d’Empar Sabata. Edicions la Magrana, Barcelona. Trias Mercant, Sebastià. (1984). Valldemossa. L’amor i la cuina. Les illes d’or. Editorial Moll, Palma. Valls, Miquela. (1986). Josep Sebastià Pons, el poeta i la cuina. Ed. El trabucaire, Perpinyà. Verdier, Yvonne. (1979). Façons de dire, façons de faire. La laveuse, la couturière, la cuisinière. Édition Gallimard, París. Vila, Pep. (1992). El receptari de cal Filipinus (1910-1920). Arxiu Municipal, Ajuntament de Cassà de la Selva.

82

9. Taula cronològica del món del folklore Any

Països Catalans

Resta Estat espanyol

Estat francès

1804 Fundació, a París, de l’Académie Celtique. Primer qüestionari per a inventariar festes, cerimònies, pràctiques supersticioses, etc.

1805

Publicació, a Berlín, del primer volum de Kinder und Hausmärchen (Contes infantils i casolans), dels germans Grimm.

1812

Publicació, a Berlín, del segon volum de Kinder und Hausmärchen (Contes infantils i casolans), dels germans Grimm. Publicació, a Berlín, de Deutsche Sagen (Llegendes populars alemanyes) dels germans Grimm. Publicació, a Berlín, del tercer volum de Kinder und Hausmärchen, a cura de Wilhelm Grimm.

1815 181618 1822

Creació a Barcelona de la Societat Econòmica d’Amics del País. Publicació, a París, de Chants Populaires de la Grece Moderne, de Claude Fauriel.

1824

1833

Altres països Publicació, a Moscou, dels Drevnie ruskie stikhotvoreniya (Antics poemes russos), de Kirsha Danilov.

Publicació, a Barcelona, de l’Oda a la Pàtria, de Bonaventura Carles Aribau.

Publicació, a Madrid, de les Lecciones de antropología éticopolítico-religiosa; o sea, sobre el hombre considerado como ser sociable, religioso y moral, de

83

Vicente Adam. Émile Souvestre. 1835-1837, Les derniers bretons.

1835 1836

1839

Publicació, a Barcelona, de la Historia natural del género humano, de Julien Joseph Virey (traduïda al castellà per Antoni Bergnes de las Casas).

Publicació, a Göttingen, de Deutsche Mythologie, de Jakob Grimm Fundació, a Londres, de l’Aboriginal Protection Society

Publicació, a París, de Barzhaz Breizh (Cançons populars de la Bretanya), per Théodore Hersart de la Villemarqué. Fundació, a París, de la Société Étnologique.

1841

Joaquim Rubió i Ors publica, a Barcelona, el seu recull Lo Gayter del Llobregat (pseudònim amb el qual signava la seva obra poètica), amb un pròleg-manifest en favor de l’ús literari del català.

Publicació, a Venècia, dels Canti popolari toscani, corsi, illirici, greci, de Niccoló Tommaseo.

Fundació, a Nova York, de l’American Ethnological Society. Membres de l’Aboriginal Protection Society funden l’Ethnological Society of London.

1842 1843

184445

1846

Publicació, a Madrid, de l’Ensayo de antropología, o sea historia fisiológica del hombre en sus relaciones con las ciencias sociales y especialmente con la patología y la higiene, de José Varela de Montes.

París: publicació de Le foyer breton. d’Émile Souvestre.

William Thomas proposa el nom de folklore per a la recopilació i l’estudi de les tradicions i llegendes antigues populars. Fundació, a Washington, de la Smithsonian Institution.

84

1848

Publicació, a Barcelona, d’El libro verde de Barcelona, d’un Juan i un José (pseudònim de Joan Cortada i Josep de Manjarrés). Publicació, a Madrid, del primer volum de Romancero general, o colección de romances castellanos anteriores al siglo XVIII, d’Agustín Duran, oncle d’Antonio Machado y Álvarez.

1849

Publicació, a Hèlsinki, de la primera compilació del Kalevala, deguda a Elias Lönrøt.

Creació al Museum National d’Histoire Naturelle de París de la càtedra d’Antropologia i història natural dels humans (a partir del 1885, “d’Antropologia”).

1850

Creació d’una secció d’etnologia a la British Association for the Advancement of Science.

1852

1853

Publicació, a Barcelona, de la primera edició del Romancerillo Catalán i d’Observaciones sobre la poesia popular con muestras de romances catalanes inéditos, de Manuel Milà i Fontanals. Publicació, a Moscou, del primer volum de contes populars russos (Na-rodnikh russkikh skazok) recopilats per Aleksandr N. Afanasiev (la publicació va continuar fins al 1866). Publicació, a Londres, de Comparative Mithology, de Max Müller.

1855

1856 1858

Publicació, a París, de Chants et chansons populaires de la France, de Théophile Dumerson i Hippolyte Colet.

85

Restauració dels Jocs Florals de Barcelona.

1859

Publicació, a Sevilla, de Cuentos y poesías andaluzas, de Cecilia Böhl de Faber (Fernan Caballero) Publicació, a Cáceres, de Cantos populares a la Virgen de la Montaña, d’A. Hurtado.

Fundació, a París, de la Société d’Ethnographie Americaine et Orientale (contrària a l’antropologia positivista).

Publicació, a Leipzig, de Pantschatandra. Fünf Bücher indischer Fabeln, Märchen und Erzählungen, de Theodor Benfey.

Fundació, a París, de la Société d’Antropologie de París. Publicació, a Londres, del primer volum de Popular Tales of the West Higlands, de John Francis Campbell. Tres volums més publicats fins al 1862.

1860

Publicació, a París, de Contes populaires de la Gascogne, de Justin Cenac-Moncaut.

1861 Surt de Cadis l’Expedició Científica del Pacífic.

1862

1863

1864 Publicació, a París, de La Republique d’Andorre. Ses moeurs, ses lois et ses coutumes, de Léon Jaybert.

Fundació, a Madrid, de la Sociedad Antropológica Española.

Fundació de l’Anthropology Society of London. Fundació, a Moscou, de la Societat Imperial d’Amics de les Ciències Naturals, l’Antropologia i l’Etnografia. Fundació de la Societat d’Antropologia de Cracòvia. Publicació, a Weimar, d’Uber die europäischen Volksmärchen (Sobre els contes populars europeus).

1865

1866

Publicació, a Barcelona, de Lo llibre de l’infantesa: rondallari català, de

Publicació, a Londres, d’Alice’s Adventures in Wonderland, de Lewis Carroll. Fundació de l’Anthropology Society of Manchester.

86

186667 1867

1869

1870

Terenci Thos i Codina. Publicació, a Barcelona, dels cinc volums de Cansons de la terra, de Francesc Pelagi Briz i Fernàndez. Publicació, a Barcelona, de La vida en lo camp, quadros de costums catalans, de Gaietà Vidal i Valenciano. Comença a publicar-se, a Leipzig, Die Balearen: geschildert in Wert und Bild, de l’arxiduc Lluís Salvador (fins al 1884).

Creació a Barcelona de l’Escola d’Institutrius i altres Carreres per a la Dona. Publicació, a Barcelona, del primer volum de Lo rondallaire. Quentos populars catalans, de Francesc Maspons i Labrós (n’apareixen dos més fins al 1874).

1871

Publicació, a Nantes, de Contes et recits des bretons armoricains, de François-Marie Luzel.

Fundació de la Sociedad Antropológica de Sevilla (va estar en actiu només quatre anys).

Fundació de la Berliner Anthropologiches Gesellschaft (Societat Antropològica de Berlín). Publicació, a Milà, de Ricerche intorno al libro de Sindibad, de Domenico Comparetti. Fundació de la Societat d’Antropologia de Viena, amb tres seccions: Etnologia, Etnografia i Paleontologia. Publicació de Primitive Culture: Researches Into the Development of Mythology, Philosophy, Religion, Art, and Custom, d’Edward B. Tylor (replantejament i nova sistematització d’etnologia i folklore). Fusió de l’Ethnological Society i l’Anthropology Society de Londres per crear l’Anthropological Institute. Fundació del Bureau of American Ethnology a la Smithsonian Institution de Washington. Fundació, a Innsbruck, de la Societat

87

Alemanya d’Antropologia i Etnografia. Fundació, a Florència, de la Società Italiana di Antropologia ed Etnologia i del Museu d’Etnologia i Antropologia. Comença la publicació de la Biblioteca delle Tradizioni Popolari, de Giuseppe Pitré (durarà fins al 1913). Publicació, a Sevilla, de Cuentos, leyendas y costumbres populares, d’Antonio Machado y Álvarez, en col·laboració amb Federico de Castro. Publicació, a Madrid, del primer volum de les Narraciones extremeñas, de Vicente Barrantes.

1872

Inici de la publicació, a París, de la Revue d’Anthropologie.

Fundació de la Societat d’Antropologia d’Estocolm.

1873 1874

1875

1876

Publicació, a Barcelona, de Narracions i llegendes, de Pilar Maspons i Labrós.

Inici de la publicació, a Madrid, de la Revista de Antropología, òrgan d’expressió de la Sociedad Antropológica. Creació, a Madrid, per Pedro González de Velasco, del Museo Anatómico (més tard Museo Antropológico).

Fundació de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques.

París: Paul Broca funda l’École d’Anthropologie.

Publicació, a Barcelona, de Tradicions del Vallès, de Francesc de S. Maspons i Labrós.

Publicació, a París, de L’anthropologie, de Paul Topinard, primer manual d’aquesta ciència.

Publicació, a Palerm, de Fiabe,novelle e racconti popolari siciliani e delle parlate siciliane., de Giuseppe Pitré. Creació al Museu Imperial d’Història Natural de Budapest de les seccions d’Antropologia i d’Etnografia. Creació d’una càtedra d’antropologia a la Universitat de Cracòvia (Izydor Kopernicki en fou el primer

88

1877

1878

Publicació, a Barcelona, de Tradicions religioses de Catalunya, de Joaquima Santamaria (Agna de Valldaura). Fundació de l’Associació d’Excursions Catalanes, escissió de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques.

catedràtic). Publicació, a Londres, d’Ancient Society, de Lewis H Morgan.

Publicació, a Donostia, del primer volum del Cancionero Vasco, de José de Manterola. Publicació, a Toledo, de Tradiciones de Toledo, d’Eugenio Olavarría y Huarte. Participació de la Sociedad Antropológica Española a l’Exposition International de Sciences Anthropologiques de París.

La Société d’Anthropologie organitza a París el Congrés International de Sciences Anthropologiques i l’exposició internacional simultània. Fundació, a París, del Musée d’Éthnographie du Trocadéro (succeït, el 1937, pel Musée de l’Homme).

Fundació, a Roma, del Museo Preistorico Etnografico i de la càtedra annexa, a càrrec de Luigi Pigorini.

1879

1880

1882

Fundació de l’Anthropological Society de Washington. Concurs de la Società Italiana di Antropologia ed Etnologia per premiar la millor obra sobre supersticions populars italianes. Publicació, a Londres, d’Anthropology, an introduction to the study of man an civilization, d’Edward B. Tylor.

Publicació, a Perpinyà, de Ramellets de probervis, maximas, refranys y adagis catalans, de Justí Pepratx. Publicació, a Palma, de Ses matances i ses Festes de Nadal, d’Antoni M. Alcover, encara seminarista.

1881

Fundació, a Londres, de la Folklore Society, promoguda per Lawrence B. Gonne.

Publicació, a Barcelona, de Llegendes catalanes i de Costums del Montseny, de Pilar Maspons i Labrós.

Publicació, a Sevilla, de Colección de cantes flamencos recogidos y anotados, d’Antonio Machado y Álvarez (Demófilo) i de les bases de l’organització «El Folklore español, sociedad para la recopilación y estudio del saber y las tradiciones populares», també d’A. Machado.

Publicació, a Barcelona, de Costums

Fundació, a Sevilla, d’El Folklore Andaluz. Fundació, a Badajoz, d’El Folklore

Inici de la publicació, a París, de la

Inici de la publicació, a Palerm, de

89

i tradicions del Vallès, de Pilar Maspons i Labrós.

Frexense.

Revue d’Ethnographie, dirigida per Ernest Théodore Hamy.

Fundació, al Centro Asturiano de Madrid, de l’Academia Demológica Asturiana. Folklore Asturiano.

Fundació de la Société d’Anthropologie de Bruxelles.

Mort Pedro González de Velasco, i l’Estat es fa càrrec del Museo Antropológico.

Creació a Barcelona de l’Escola de la Dona. Diputació de Barcelona.

1883

Creació de la secció de folklore dins de l’Associació d’Excursions Catalana. Fins al 1900 publica 8 volums de la seva Biblioteca Popular.

1884 Publicació, a Barcelona, de Lo llamp y’ls temporals, de Cels Gomis.

Es publica, a Sevilla, el primer volum dels Cantos populares de Francisco Rodríguez Marín; n’apareixeran cinc entre els anys 1882 i 1883. Fundació, a Madrid, d’El Folklore Castellano (i del seu Centro Provincial de Toledo); i, a la Corunya, d’El Folklore Gallego. Inici de la publicació, a Sevilla, d’El Folklore Andaluz, òrgan de la societat del mateix nom, a càrrec d’Antonio Machado i Alejandro Guichot. Inici de la publicació, a Madrid, de la Biblioteca de las Tradiciones Populares Españolas, òrgan de Folklore Español, dirigida per Antonio Machado Álvarez (11 volums fins al 1888). Fundació, a Logroño, d’El Folklore Riojano; i a Bilbao, d’El Folklore Vasco-navarro; Emilia Pardo Bazán és la presidenta d’El Folklore

l’Archivio per lo Studio delle Tradizioni Popolari, per Giuseppe Pitré i Salvatore Salomone Marino. A partir del 1893 es publicà a Torí.

Publicació, a París, de Folklore du Pays Basque, de Julien Vinson.

Publicació, a Porto, de Contes tradicionais do povo portugues, de Joaquim Teófilo Fernandes Braga.

Publicació, a Londres, de The method of folklore, d’Andrew Lang. Publicació, a Zuric, de Der Ursprung der Familie, des Privateigenthums und des Staats, de Friedrich Engels, basada en unes notes trameses per Lewis H. Morgan a Karl Marx.

90

Gallego. Elaboració d’un projecte de qüestionari de folklore gallec a càrrec de C. Salinas i A. i F. de la Iglesia i d’un de folklore canari a càrrec de Juan de Bethencourt y Alfonso. Publicació, a Sevilla, de Juegos infantiles de Extremadura, de Sergio Fernández de Soto.

Publicació, a Barcelona, de Cançons i follias populars, inèdites, recollides al peu de Montserrat, de Pau Bertran i Bros.

1885

Publicació, a Badajoz, del Calendario Popular para 1885 de Luis Romero y Espinosa. Publicació, a Madrid, de Colección de los viejos romances que se cantan por los asturianos en la danza prima, esfoyazas y filandones recogidos directamente de boca del pueblo, de Juan Menéndez Pidal.

Publicació de Les legendes de France, d’Henry Camoy.

Inici de la publicació, a Leipzig, de la revista Völkerkunde.

Publicació, a Sevilla, de Cuentos populares de Extremadura, de Sergio Hernández de Soto. Publicació, a Àvila, de Costrumbres y creencias avilesas, d’Antonio Blázquez y Delgado. Fundació d’El Folklore Madrileño. Creació, al Museo Nacional de Ciencias Naturales de Madrid, d’una secció d’antropologia i

91

etnografia. Publicació d’Etologia de Blanes, de Josep Cortils i Vieta.

Publicació de Contes Populaires de Lorraine, d’Emmanuel Cosquin. Publicació, a París, de Contes populaires de Gascogne, de J. P. Bladé.

1886

1887

Publicació, dins de la Biblioteca Popular de la Secció de Folklore Català de l’Associació d’Excursions Catalana, de Miscel·lània Folklòrica, amb col·laboracions de nombrosos folkloristes. Marca una fita en el moviment folklorista de Catalunya. Publicació, a València, del primer volum de València, de Teodor Llorente (el segon volum va aparèixer el 1888). Publicació, a Barcelona, de Meteorologia i agricultura populars, de Cels Gomis.

1888

Fundació, a Washington, de la Women’s Anthropological Society.

Primera edició, en castellà, de l’Antropología d’Edward Tylor. A Madrid, exposició sobre les Filipines.

Inici de la publicació, a París, de la Revue des Traditions Populaires, òrgan de la Société des Traditions Populaires au Musée d’Étnographie du Trocadero. Publicació, a París, de Contes populaires berberes, de René Basset. Publicació, a París, de Contes populaires de Basse Bretagne, de J. M. Luzel.

Publicació, a Londres, a càrrec de Lawrence B. Gomme, del Handbook of folklore recopilat per la Folklore Society. Publicació, a Londres, de Myth, ritual and religion, d’Andrew Lang. Fundació, a Nova York, de l’Anthropological Academy.

Publicació, a Múrcia, de Colección de romances murcianos, de J. Martínez Tornel.

Paul Sébillot funda la revista Mélusine.

S’inicia la publicació, a Boston, del Journal of American Folklore. Congrés Internacional d’Antropologia organitzat a Nova York per l’Anthropological Academy. Franz Boas arriba als Estats Units i publica, a Washington, The central eskimo.

92

Celebració, a París, del I Congrés Internacional de Folklore.

1889

París: inici de la publicació L’Anthropologie, fruit de la fusió de la Revue d’Anthropologie, la Revue d’Ethnographie i els Materiaux pour l’Étude de l’Histoire Naturelle de l’Homme.

1890

1891

1893

Unificació, en el Centre Excursionista de Catalunya, de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques i l’Associació Catalana d’Excursions.

Creació, a la Facultat de Ciències de la Universitat Central de Madrid, d’una càtedra d’antropologia. Manuel Anton en va ser el primer titular.

Publicació, a València, d’Encisam de totes herbes o ensart de cançons valencianes i castelloneses, refranys, etc., de Joaquim Martí Gadea. Publicació, a Barcelona, de Romancer popular de la terra catalana. Cançons feudals, cavalleresques, de Marian Aguiló, i de Narracions populars catalanes, de Sebastià Farnés.

Publicació, a Madrid, de la primera edició de les Lecciones de antropología, de Luis de Hoyos Sáinz i Telesforo de Aranzadi. Se’n va fer una segona edició, corregida i augmentada, el 1899.

Publicació, a Palma, de Memoria sobre los cantos, bailes y tocatas populares de Mallorca, d’Antoni

Publicació, a Múrcia, de Tradiciones y costumbres de Murcia. Almanaque folklórico,

Franz Boas crea, a la Columbia University, la primera càtedra d’antropologia dels Estats Units. Publicació, a Londres, de la primera edició (en dos volums) de The golden Bough, a study in magic and religion, de James G. Frazer. Publicació, a Londres, del primer volum de Popular tales of the west Higlands, de J. F. Campbell (en van aparèixer quatre volums fins al 1893). Publicació, a Londres, de The science of fairy tales, d’Edwin S. Harland. Inici de la publicació, a Berlín, de Zeitschrift des Vereins für Volkskunde (38 volums fins al 1929).

Publicació, a París, de Les fabliaux, de Joseph Bédier.

Publicació, a Londres, de Cinderella: Three Hundred and Forty Five Variants, de Marian, R. Cox.

93

Noguera.

1894 Publicació, a Barcelona, de Tradicions, d’Apel·les Mestres.

1895

1896

Publicació, a Wizburg, de Rondayes de Mallorca, de l’arxiduc Lluís Salvador. Publicació, a Palma, del primer volum de l’Aplec de rondayes mallorquines d’en Jordi des Recó, d’Antoni M. Alcover. Se n’han publicat 38. Moltes d’aquestes rondalles han tingut múltiples edicions.

refranes, canciones y leyendas, de Pedro Díaz Cassou. Publicació, a Madrid, de Técnica antropológica, de Luis de Hoyos Sáinz.

Luis de Hoyos Sáinz llegeix a Madrid la seva tesi, la primera d’antropologia presentada a Espanya.

Publicació, a Lugo, de Supersticiones de Galicia y preocupaciones vulgares, de Jesús Rodríguez López.

Publicació, a Bonn, de Götternamen: Versuch einer Lehre von der Religiösen Begriffsbildung, de Hermann Usener.

Publicació, a Madrid, de La leyenda de los siete infantes de Lara, de Ramon Menéndez Pidal. Inici de la publicació, a París, de L’année sociologique, a càrrec d’Emile Durkheim i Marcel Mauss.

1898

Publicació, a València, de Llegendes i tradicions valencianes, de Francesc Badenes Dalmau.

1899

1900

Publicació, a Londres, del primer volum de Traditional games of British children, d’Alice B. Gomme. La resta de l’obra va aparèixer fins al 1897.

Publicació, a Barcelona, de l’Aforística mèdica popular

Publicació, a Madrid, de la segona edició, corregida i augmentada, de les Lecciones de antropología, de Luis de Hoyos Sáinz i Telesforo de Aranzadi.

Publicació, a Londres, de The study of man, d’Alfred C. Haddon. Publicació, a Halle, de Kuntslied und Volkslied in Deutschland, de John H. Meier. S’inicia, a Washington, la publicació de la revista American anthropologist, òrgan de l’Anthropological Society of Washington (a partir del 1902 de l’American Anthropological Association). Franz Boas reconstitueix a Nova York l’American Ethnological

94

1901

catalana, d’Oleguer Miró. Inici dels cursos de folklore de Rossend Serra i Pagès a l’Escola d’Institutrius i altres Ensenyaments per a la Dona, de Barcelona (repetits fins al 1917). Publicació, a Madrid, de Costumbres en las Pitiusas, de Víctor Navarro. Publicació, a Castelló de la Plana, de les Escenes castellonenques, de Salvador Guinot.

Society (activa entre 1842 i 1870). Qüestionari de la Sección de Ciencias Morales y Políticas del Ateneo de Madrid per aplegar informació sobre els costums populars relacionats amb el naixement i el matrimoni, la mort i l’enterrament.

Accés de Marcel Mauss a la càtedra d’història de les religions de l’École Pratique des Hautes Études de París.

Publicació, a Cáceres, de Supersticiones extremeñas, de Pablo Hurtado.

Publicació, a París, de La legende de la mort chez les Bretons armoricains, d’Anatole Le Braz.

Franz Boas funda l’American Anthropological Association.

Publicació, a París, de Le folklore de la France, de Paul Sébillot, i de Les legendes hagiographiques, de Henry Delehaye.

Alfred C. Haddon accedeix a la càtedra d’etnologia de Cambridge.

1902

1905

Fundació a l’Alguer de l’Agrupació Catalana de Sardenya «La Palmavera». Publicació, a Barcelona, del primer volum del Cançoner popular d’Aureli Capmany (el segon es va publicar el 1907). Fundació de la Secció Folklòrica del Centre Excursionista de Catalunya per Rossend Serra i Pagès. Fins a la Guerra Civil de 1936-39 va dur a terme un extens programa de recerques, reculls i publicacions. Publicació, a Maó, de Costumbres populares de Menorca, de Pere Ballester Pons.

1906

Publicació, a València, de Trossos i mossos i de Tipos, modismes y coses rares i curioses de la terra del Ge, de Joaquim Martí Gadea.

1903

1904

Publicació, a Madrid, de Ciencia de la mitología. El gran mito chtónicosolar, d’Alejandro Guichot y Sierra. Publicació, a Sant Sebastià, d’A pie o en burro, de Telesforo de Aranzadi.

Publicació, a Madrid, de La fascinación en España (brujas, brujerías y amuletos), de Rafael Salillas.

Inici dels cursos de folklore de

95

Rossend Serra i Pagès a la Secció Folklòrica del Centre Excursionista de Catalunya (es van seguir fent fins al 1911). Publicació, a Barcelona, del Petit aplec d’exemples morals, de Sara Llorens, primer número de la Biblioteca Folklòrica Catalana, i de Folklore andorrà, de Salvador Armet, comte de Carlet. Rossend Serra i Pagès publica Lo rondallaire, de Pau Bertran i Bros.

1907 1908

Publicació, a Madrid, de Folklore o cancionero salmantino, de Dámaso Ledesma. Inici de la publicació, a Badajoz, de la revista Archivo Extremeño (es va publicar fins al 1911).

Publicació, a París, de Les saints successeurs des dieux, de Pierre de Saint-Yves.

Fundació, a Madrid, del Museo de Antropología, Etnología y Prehistoria.

Publicació, a París, de La formation des legendes, d’Arnold van Gennep, i de Les fonctions mentales dans les sociétés inferieures, de Lucien LévyBruhl.

James G. Frazer és professor d’antropologia social a Liverpool. Publicació, a Londres, de Folklore as a historical science, de Lawrence B. Gomme.

Publicació, a Barcelona, d’El rondallari català, de Pau Bertran i Bros.

1909 Creació a Barcelona de l’Institut Cultural i Biblioteca Popular per a la Dona. Publicació, a Barcelona, de Zoologia popular catalana, de Cels Gomis, i d’Ulises i Polifem en la rondallística catalana, de Mercè Ventosa.

1910 Primers cursos d’antropologia (com a assignatura de doctorat), a la Secció de Ciències Naturals de la Facultat de Ciències de la UB (professors

A Hèlsinki, l’Acadèmia finesa de Ciències publica Folklore Fellows’ Communications, primera publicació que, al costat d’una sistematització dels termes i motius rondallístics, dóna la bibliografia corresponent. Publicació, a Heidelberg, de Methode der Ethnologie, de Fritz Graebner.

96

Josep Fuset i Tubià i Antoni Vila i Nadal). Publicació, a Praga, de Die felsenfesten Mallorca. Geschichte und sage, de l’arxiduc Lluís Salvador.

1911 Inici de les enquestes per a l’Atlas lingüístic de Catalunya, de l’Institut d’Estudis Catalans.

1912

Publicació, a París, de Les formes élémentaires de la vie religieuse: le système totémique en Australie, d’Emile Durkheim.

Publicació, a Nova York, de The mind of primitive man, de Franz Boas. Publicació, a Oxford, d’Anthropology, de Robert R. Marett.

Publicació, a València, de Coses de la meua terra (la Marina). Primera tanda, de Francesc Martínez i Martínez. Hi va haver una segona tanda el 1920 i una tercera el 1947.

1913

Inici dels cursos de folklore de Rossend Serra i Pagès al Club Muntanyenc.

Publicació, a Leipzig, del primer volum de l’Anmerkungen zu den Kinder–und Hausmärchen der Brüder Grimm, de J. Bolte i G. Paluka (quatre volums més apareguts fins al 1935). La Folklore Society publica a Londres el Handbook of folklore, de Charlotte S. Burne.

1914

1915

Publicació, a Bellpuig d’Urgell, del Calendari folklòric de l’Urgell, de Valeri Serra i Boldú. Fundació, a Barcelona, de l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya per Tomàs Carreras i Artau. S’inicia la publicació d’Estudis i Materials, que només es va fer fins al 1917.

97

1916

1917

1918

1919

1920

Publicació del Calendari folklòric d’Urgell, de Valeri Serra i Boldú. Inici, a Barcelona, de les classes particulars d’antropologia de Telesforo de Aranzadi, encara catedràtic de botànica de la Facultat de Farmàcia. Creació, a la Facultat de Ciències de la UB, d’una càtedra d’antropologia. Antoni Vila i Nadal n’és el primer titular. Publicació, a Barcelona, del Llibre Popular del rosari. Folklore del Roser, de Valeri Serra i Boldú. Inici de la publicació, a la Revista de Menorca, de Maó, de Folklore menorquí. De la pagesia, de Francesc Camps i Mercadal (publicació completada fins al 1921), i de Costums i tractes referents al bestiar més usuals a s’illa de Menorca, de Pere Ballester Pons. Fundació, a Ripoll, del Museu Folklòric, per Tomàs Raguer. Publicació, a Barcelona, de Prehistòria catalana, de Pere Bosch Gimpera. Telesforo de Aranzadi accedeix a la càtedra d’antropologia de la Facultat de Ciències de la UB. Publicació, a Maó, de Pesca marítima. Costums i tractes més

Publicació, a Madrid, d’Etnografía, sus bases, métodos y aplicaciones en España, de Luis de Hoyos Sáinz.

Fundació, a Oñate (Navarra), de la Sociedad de Estudios Vascos (Eusko-lkaskuntza).

Publicació, a Londres, de Folklore in the Old Testament, de James G. Frazer.

Publicació, a Londres, de Persian tales, de David L. R. Lorimer i Emily O. Lorimer.

Vicente Risco funda la revista Nos a Ourense. Es publica fins al 1944.

Publicació, a Londres, de Psychology and folklore, de Robert R. Marett. Bronislaw Malinowsky és professor a la London School of Economics.

98

usuals a Menorca, de Pere Ballester Pons.

1921

Fundació, a Barcelona, de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, promoguda per Rafael Patxot mitjançant la Fundació Concepció Rabell i Cibis.

Publicació, a Barcelona, del Manual per a recerques d’etnografia a Catalunya, de l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya.

Donostia: fundació de la Sociedad de Eusko-Folklore per José Miguel de Barandiarán. El mateix any publica Breves instrucciones prácticas para el investigadorr folklorista, de José Miguel de Barandiarán mateix. Fundació, a Madrid, de la Sociedad Española de Antropología, Etnografía y Prehistoria. Publicació, a Sevilla, de Notícia histórica del Folk-Lore. Orígenes en todos los países hasta 1890. Desarrollo en España hasta 1921, d’Alejandro Gichot y Sierra.

Publicació, a Nova York, de The methods of ethnology, de Franz Boas, i de Primitive Society, de Robert H. Lowie. Publicació de Language, an introduction to the study of speech, d’Edward Sapir.

Publicació, a París, dels Études folkloriques d’Emmanuel Cosquin i de La mentalité primitive, de Lucien Lévy-Bruhl.

Accèssit del concurs de l’Obra del Cançoner Popular per al recull Les velles cançons, dolces i belles, de Palmira Jacquetti.

Publicació, a Cambridge, de The Andaman islanders, a study in social anthropology, d’Alfred R. RadclifeBrown.

1922 Fundació, a Barcelona, de l’Associació Catalana d’Antropologia, Etnografia i Prehistòria.

1923

Inici de la publicació, a Palma, de la revista Tresor dels avis. Revista d’Etnografia, mitologia i folklore de Balears, fundada per Andreu Ferrer Ginard; va aparèixer fins al 1929. Inici de la publicació, a Barcelona, del Butlletí de l’Associació Catalana d’Antropologia, Etnologia i

Publicació, a Londres, d’Argonauts of the Western Pacific: an account of native enterprise and adventure in the archipelagoes of Melanesian New Guinea, de Bronislaw Malinowski.

Publicació, a Leipzig, de Grundzüge der deutschen Volkskunde, de Hans Naumann.

Publicació del primer volum de Cuentos populares españoles recogidos de la tradición oral,

Publicació, a París, de Les contes de Perrault et les récits parallèles, de Pierre Saintyves [Émile Nourry].

Publicació, a Londres, de Structure and function in primitive society, d’Alfred R. Radclife-Brown.

99

Prehistòria. Inici de l’Estudi de la masia catalana, promogut pel Centre Excursionista de Catalunya i el mecenes Rafael Patxot.

d’Aurelio Macedonio Espinosa (tres volums publicats fins al 1926). Fundació, a Ames, prop de Santiago, del Seminario de Estudos Galegos.

Publicació, a Nova York, d’Anthropology, d’Alfred L. Kroeber.

1924

1925

1926

Convocatòria del primer concurs del Llegendari popular català, patrocinat per Rafael Patxot a través de la Fundació Concepció Rabell i Cibis i posat sota la direcció de Rossend Serra i Pagès, com a president de la Secció d’Arqueologia, Filologia i Folklore del Club Muntanyenc. Es van convocar concursos els anys successius, fins al 1928. Publicació, a Barcelona, d’Alguns escrits del professor Rossend Serra i Pagès, col·leccionats i publicats a honor del Mestre per les seves deixebles en ocasió del Cinquantenari del seu professorat (1875-1925).

Publicació, a París, del Questionnaire d’Ethnographie (table d’analyse en ethnographie), de Louis Marin.

Fundació, a París, de l’Institut d’Ethnologie, per Paul Rivet i Lucien Lévy-Bruhl.

Publicació d’Ethnologie, de Fritz Graebner. Publicació d’Evolution or diffusion, de Franz Boas, i de Primitive Religion, de Robert H. Lowie. Publicació, a Nova York, de Coming of age in Samoa (A Psychological Study of Youth for Western Civilization), de Margaret Mead.

Publicació, a Hèlsinki, de Die folklorische Arbeitsmethode, de Kaarle Krohn.

Publicació, a València, d’Ensayo de una bibliografia de libros de fiestas celebradas en Valencia y su antiguo Reino, de Salvador Carreres Zacares.

1927

Publicació, a Terol, de Colección de cantos populares de la provincia de Teruel, de Miguel Amandas Larrodé.

Publicació, a París, de L’âme primitive, de Lucien Lévy-Bruhl.

100

Publicació, a Madrid, del Romancero, de Ramon Menéndez Pidal.

1928

1931

1932

Comença la publicació, a Barcelona, de l’Arxiu de tradicions populars recollides a Catalunya, València, Mallorca, Rosselló, Sardenya, Andorra i terres aragoneses de parla catalana, de Valeri Serra i Boldú. N’apareixen set volums fins al 1935. Publicació, a Barcelona, del Cançoner de Pineda, de Sara Llorens de Serra. Publicació del primer volum de Folklore y costumbres de España, de Francesc Carreras Candi (dos volums més fins al 1933). Publicació, a Barcelona, d’Etnología de la Península Ibérica, de Pere Bosch Gimpera.

Paul Rivet és nomenat director del Musée d’Éthnographie du Trocadéro.

Publicació, a París, de les actes del Congrés Internacional d’Arts Populars a Praga.

Fundació, a La Laguna, de l’Instituto de Estudios Canarios.

Inici, a Barcelona, de la publicació de la Biblioteca de Tradicions Populars, de Joan Amades (42 volums fins al 1937).

Publicació, a Santiago, de Terra de Melide, obra col·lectiva del Seminario de Estudos Galegos.

Publicació, a Barcelona, d’Elaboració del cànem i la llana al Pallars. Indústries casolanes, de Ramon Violant i Simorra.

Publicació, a Madrid, de La clasificación de los cuentos populares españoles, d’Aurelio M. Espinosa.

1933

1934

Publicació, a Leningrad (avui Sant Petersburg), de Morfologuia skazki (Morfologia del conte), de Vladimir Propp. Celebració a Praga del Congrés Internacional d’Arts Populars. Publicació a Reichemberg (avui Liberec, a la República Txeca), de Ver-such einer”Theorie” des Märchens, d’Albert Wesselski. Publicació, a Berlín, de Handwörterbuch des deutschen Märchens, de Lutz Mackensen i d’altres. Publicació, a Leningrad (avui Sant Petersburg), de Russkaya skazka (Els contes populars russos), de Mark K. Azadovskii. Inici de la publicació, als Folklore Fellow’s Communications, de Hèlsinki, del Motif-index of folkliterature. A classification of narative elements in folk-tales, ballads, myths, fables, medieval romances, exempla, fabliaux, jestbooks and local legends, de Stith Thompson (quatre lliuraments fins al 1936). Publicació, a Boston, de Paterns of culture, de Ruth Benedict.

101

Publicació, a Palma, de Cançons populars mallorquines, de Francesc de B. Moll. Publicació, a Barcelona, de Tresor de la llengua, de les tradicions i de la cultura popular de Catalunya, d’Antoni Griera.

Publicació, a Nova York, de Sex and temperament in three primitive societies, de Margaret Mead. Publicació, a Hamburg, de Die Hochpyrenäen, de Fritz Kruger (quatre volums fins al 1939).

Publicació, a Castelló de la Plana, de De la meua garbera. Contalles de Castelló, de Josep Pascual Tirado.

1935

Publicació, a Barcelona, de La dansa a Catalunya, d’Aureli Capmany; el segon i el tercer volum no van aparèixer fins al 1953. Publicació, a Ripoll, de La vida dels pastors, de Salvador Vilarrasa.

1936

Publicació, a Perpinyà, de Melanges de folklore, de Jean Amade. Publicació, a València, de Locucions tòpiques valencianes, de Vicent Sanchis Guarner. Fundació, a París, del Musée de l’Homme (primer director Paul Rivet) i del Musée des Arts et Traditions Populaires (primer director GeorgesHenry Rivière).

1937

Primer Congrés Internacional de Folklore a París.

1938

Publicació, a Barcelona, d’El tragí

Publicació, a París, d’Histoire de l’ethnologie classique, de Robert W. Lowie. Creació, a l’Institute of Human relations de la Yale University, del Cross-Cultural Survey, organisme encarregat d’aplegar i organitzar dades culturals. Publicació, a Boston, sota la direcció

102

popular al Pallars Sobirà. Estudi i descripció dels mitjans de transport emprats a la comarca, de Ramon Violant i Simorra.

de Franz Boas, de l’obra col·lectiva General anthropology. Publicació, a New Haven, d’Outline of cultural materials, sota la direcció de George Peter Murdock. Inici dels cursos de folklore del Museo Canario de Las Palmas de Gran Canaria.

1940

Creació, a Madrid, del Museo Nacional de Etnología. Publicació, a Madrid, d’Algunos mitos españoles (ensayos de mitología popular), de Julio Caro Baroja.

Margaret Mead, Ruth Benedict, Eliot Capple, Conrad Arensberg i d’altres funden la Society of Applied Anthropology.

1941

Fundació, a Barcelona, del Museo de Industrias y Artes Populares.

1942

1943

Creació de la Sección de Barcelona del Instituto Bernardino de Sahagún de Antropología y Etnología del CSIC; Santiago Alcobé n’és el primer director. Creació de l’Instituto Español de Musicología del CSIC, amb seu a Barcelona; Higini Anglès n’és el primer director.

Creació, a Madrid, de l’Instituto Bernardino de Sahagún de Antropología y Etnología en el marc del CSIC. Publicació, a Madrid, del Refranero Español de José Bergua.

Publicació, a Madrid, de Notas de folklore altoaragonés, de Ricardo del Arco.

Creació d’una càtedra d’Etnologia a la Sorbona; Marcel Griaule n’és el primer titular.

Creació a Madrid de la Sección de Tradiciones populares del Instituto Antonio de Nebrija de Filología del

Publicació, a París, del primer volum del Manuel du folklore français contemporain, d’Arnold Van Gennep;

Creació, a Washington, al si de la Smithsonian Institution, de l’Institute of Social Anthropology.

103

1944

Publicació, a Barcelona, de Tradiciones, fiestas y costumbres populares de Barcelona, de Lluís Almerich i Sellarès (Clovis Eimeric). Era el primer volum de la col·lecció Monografías históricas de Barcelona de l’Editorial Millà, de la qual van aparèixer vint títols fins al 1947.

CSIC, futur Centro de Etnología Peninsular. Publicació a, La Laguna, a la revista Tagoro, l’anuari de l’Instituto de Estudios Canarios, de De los trabajos folklóricos del Instituto. La encuesta iniciada en 1935 y sus primeros resultados, d’Elias Serra Ràfols.

cinc volums més fins al 1958. Publicació, a Chapel Hill (North Carolina) d’A scientific theory of culture, de Bronislaw Malinowski.

Fundació, a Madrid, de la Revista de dialectología y tradiciones populares, òrgan del Centro de Estudios de Etnología Peninsular. Publicació, a Madrid, de Cuentos extremeños, de Marciano Curiel Merchan. Publicació, a Badajoz, de De folklore extremeño (medicina popular y supersticiosa), d’Isabel Gallardo Rodríguez

1945

Publicació, a Madrid, de Los métodos del folklore, de Luis de Hoyos Sáinz. Fundació, a Barcelona, de l’Associació Excursionista d’Etnografia i Folklore.

Es funda la Société d’Anthropologie française.

1946

Publicació, a Boston, de The chrysanthemum and the sword. Patterns of Japanese Culture, de Ruth Benedict.

Publicació, a Barcelona, de Los pueblos de España, de Julio Caro Baroja.

1947

Fundació, a Donostia, de la Sociedad de Ciencias Aranzadi.

Publicació, a París, del Manuel d’Éthnographie de Marcel Mauss.

104

Publicació, a Madrid, de Manual de folklore. La vida popular tradicional, de Luis de Hoyos Sáinz, amb la col·laboració de la seva filla Nieves de Hoyos, i de Costumbres españolas de nacimiento, noviazgo, casamiento y muerte, d’Enrique Gaspar.

1948

Publicació, a Barcelona, d’El mito de “El comte Arnau” en la canción popular, la tradición legendaria y la literatura, de Josep Romeu i Figueras, i d’El llibre de Nadal. Costums, creences, significat i origen, de Ramon Violant i Simorra. Fundació, a Barcelona, del Museo Etnológico y Colonial (després Museu Etnològic de Barcelona); el primer director en va ser August Panyella.

Publicació, a Màlaga, de Tradiciones malagueñas, de Diego Vázquez Otero. Celebració de la 1a Asamblea de Estudios Extremeños, amb la participació de la folklorista Isabel Gallardo Rodríguez.

Publicació, a Sara (Iparralde), del llibre Antropología de la población vasca, de José Miguel de Barandiarán.

Publicació, a París, de Dieu d’eau, de Marcel Griaule.

Publicació, a Madrid, d’El Pirineo Español, de Ramon Violant i Simorra.

El Social Science Research Council, amb la col·laboració de diverses universitats, crea el Human Realtions Area Files; director: George Peter Murdock.

Publicació, a Donostia, de Los vascos, de Julio Caro Baroja.

1949

1950

Publicació, a València, del primer volum de les Rondalles valencianes d’Enric Valor. N’aparegueren vuit volums entre els anys 1950 i 1958.

Publicació, a Logroño, d’El folklore del valle de Ojacastro, de José Juan Bta. Marino Urrutia, i de Notícias del folklore riojano. Importancia de su recogida, de Bonifacio Gil García. Publicació, a Madrid, de Ritos agrarios. Folklore campesino español, d’Enrique Casas Gaspar.

La Society of Applied Anthropology inicia la publicació de la revista Human Organization.

Publicació, a París, de Sociologie et Anthropologie, de Marcel Mauss.

Publicació, a Nova York, de Russian folklore, de Jurii Sokolov.

105

Publicació, a Inca, del llibre Mallorca, Menorca, Ibiza. Folklore, danzas, costumbres y canciones, d’Antoni Galmés Riera. Publicació, a Barcelona, del primer volum del Costumari català. El curs de l’any (quatre volums més fins al 1956) i del de Folklore de Catalunya (dos volums més fins al 1969), l’un i l’altre de Joan Amades. Inici, a Barcelona, de la Biblioteca Folklòrica Barcino.

1951

Publicació, a París, del Catalogue raisonné du conte populaire français, de Paul Delarue.

Publicació, a Barcelona, de Calendari de refranys, de Vicent Sanchis Guarner, i de Calendari de llegendes, costums i festes tradicionals catalanes, d’Aureli Capmany.

Publicació, a Londres, de Social Anthropology, de Edward E. Evans Pritchard. Publicació, a Buenos Aires, de Folkloristas e instituciones folklóricas del mundo, de Félix Coluccio.

Publicació de Canciones y danzas de la comarca de Pego, de Dolors Sendra. Fundació, a València, de l’Instituto de Estudios Ibéricos y Etnología Valenciana.

Publicació, a Chicago, de The nature of culture, d’Alfred L. Kroeber.

1952

1953

Publicació, a Barcelona, d’Els vents segons la cultura popular, de Vicent Sanchis Guarner. Publicació, a Eivissa, de Rondaies eivissenques, de Joan Castelló i Guasch.

Inici de la publicació, a París, de la revista Arts et Traditions Populaires (succeïda el 1971 per Ethnologie Française).

106

Publicació, a Eivissa, de Romancer tradicional eivissenc, d’Isidor Macabich.

1954

1955

Publicació, a Nova York, de The people of the Sierra, de Julian A. Pitt-Rivers.

Publicació, a Torí, de Storia del folklore in Europa, de Giuseppe Cocchiara.

Publicació, a Barcelona, de l’Antología de leyendas de la literatura universal, de Vicente García de Diego. Publicació, a Barcelona, del primer volum d’Etnografia de Reus i la seva comarca. El Camp, la Conca de Barberà, el Priorat (quatre volums més fins al 1959), de Ramon Violant i Simorra, de Records de la meva vida de pastor, de Joan Lluís, i d’Els molins de vent de Mallorca, de Vicent Sanchis Guarner. Italo Calvino publica: Cuentos populares italianos.

1956 Publicació, a Alacant, de Bibliografia de las hogueras de San Juan, de Miquel Castelló Villena.

1957

1958

Publicació, a Barcelona, de Les barraques valencianes, de Vicent Sanchis Guarner.

Publicació, a Alacant, de Bosqueig històric i bibliogràfic de les festes de moros i cristians, d’Adolf Salvà i Ballester, obra escrita el 1936 però

Publicació, a París, de Le conte populaire français. Catalogue raisonné des versions de France et des pays de langue française d’outre-mer: Canada, Louisiane, îlots français des ÉtatsUnis, Antilles françaises, Haïti, Ile Maurice, La Réunion, de Paul Delarue i Marie Louise Tenèze (és la versió ampliada, i estesa a tots els països francòfons, de l’obra de Dela-rue del 1951). Han anat apareixent successives ampliacions i reedicions fins a l’actualitat. Publicació, a París, d’Anthropologie structurale, de Claude Lévi-Strauss.

Inici de la publicació, a Göttingen, de la revista Fabula. Zeitschrift für Erzählforschung.

107

1959

1960

publicada pòstumament. Publicació, a Barcelona, del primer volum d’El meu Pallars, de Joan Lluís: tres volums més fins al 1979. Publicació, a València, de Canciones y danzas de la Sierra de Mariola, de M. Teresa Oller.

Publicació, a Madrid, de Las brujas y su mundo, de Julio Caro Baroja.

Celebració, a París, del VI Congrés International des Sciences Anthropologiques et Étnhologiques (actes a càrrec d’André Leroi Gourhan, Pierre Champion i Monique de Fontanés). Inici de la publicació, a París, de la revista L’Homme.

1961 Publicació, a París, de La pensée sauvage, de Claude Lévi-Strauss.

Presentació, al Congrés de París, de Classification générale des jeux, del folklorista turc Pertev Naili Boratav.

Hèlsinki: les Folklore Fellow’s Communications, publiquen The types of the folk-tale. A classification and bibliography, Antti Aarne i Stith Thomson. Publicació, a Torí, de la Guida allo studio delle tradizioni popolari, de Paolo Toschi. Publicació, a Londres, d’Essays in social anthropology, d’Edward E. Evans-Pritchard.

1962

Inici de la publicació, a Pittsburg, de la revista Ethnology. An International Journal of Cultural and Social Anthropology, fundada per George P. Murdock.

1963

1964

Creació, a la Universidad de Navarra, de Pamplona, d’una càtedra d’etnologia basca (el primer titular en va ser José Miguel de Barandiarán). Celebració a Jaca i a Olorón del I Festival Folklòric dels Pirineus.

Publicació, a París, de Mythologiques I: Le cru et le cuit, de Claude LéviStrauss.

108

1966

Publicació, a Palma, del primer volum de Cançoner popular de Mallorca. Arreplegat i ordenat, amb nombroses variants, de Rafael Ginard Bauçà (tres volums més fins al 1975).

Publicació, a Oxford, de Belmonte de los Caballeros, de Carmelo Lisón.

Publicació, a París, de Mythologiques II: Du miel aux cendres, de Claude Lévi-Strauss.

Creació, a Madrid, de la càtedra d’Antropologia americana (primer titular Claudi Esteva Fabregat).

Publicació, a París, de Commune en France. La métamorphose de Plodemet, d’Edgar Morin.

Publicació, a Ripoll, de La vida a pagès, de Salvador Vilarrasa. Publicació, a Andorra, de Llegendes andorranes, de Ricard Fiter. Publicació, a València, de Canciones y danzas del Valle de Albaida, de M. Teresa Oller.

1967

Inici de la publicació, a Madrid, dels Cuadernos de Antropología social y Etnografia. Publicació, a Albacete, de Cancionero de la província de Albacete, de Carmen Ibáñez Ibáñez. Publicació, a Sevilla, de Tradiciones y leyendas sevillanas, de José M. de Mena.

Publicació, a París, de Mythologiques III: L’origine des manières de table, de Claude Lévi-Strauss.

Mèxic: publicació de Folklore y Psicoanálisis, de Paulo de Carvalho Neto.

1968

1969

Celebració, a Saragossa, del I Congreso Nacional de Artes y Tradiciones Populares. Publicació, a Madrid, de Las fiestas de moros y cristianos y su problemática, de Guillem Guastavino Sallent, i d’Ensayos sobre la literatura de cordel, de Julio Caro Baroja.

109

Publicació, a Cáceres, de Cancionero de Cáceres y su provincia, d’Ángela Capdevielle. Publicació, a la revista Arts et Traditions Populaires, d’«Une ebauche de classification des jeux français», de Pertev Naili Boratav.

1970

Celebració, a Còrdova, del II Congreso Nacional de Artes y Tradiciones Populares.

Primeres temptavives de renovació de l’art d’explicar contes per part de Jocelyn Bérubé i Alain Lamontagne, apassionats de la cultura tradicional del Québec.

Celebració, a París, del I Congrès International d’Ethnologie Européenne.

1971 Publicació, a París, de Mythologiques IV: L’homme nu, de Claude LéviStrauss. Creació, a Barcelona, de la càtedra d’Antropologia cultural (el primer titular fou Claudi Esteva Fabregat).

1972

1973

1974

Publicació, a París, de Légendes, contes et récits catalans, de Joseph Paul Emile Pascot. Celebració, a Villena, del I Congreso Nacional de Moros y Cristianos.

Publicació, a Donostia, de Contribución al estudio de la mitología vasca, de José Miguel de Barandiarán. Publicació, a Bilbao, de Propiedad, clases sociales y hermandades en la Baja Andalucía, d’Isidoro Moreno. Celebració, a Sevilla, de la Primera Reunión de Antropólogos Españoles. Celebració, a Segovia, de la Segunda Reunión de Antropólogos Españoles.

Publicació, a Nova York, de The interpretation of cultures, de Clifford Geertz. Publicació, a París, de Le Carnaval i de Le Folklore obscène des enfants, de Claude Gaignebet.

Publicació, a Alacant, de Cancionero musical de la provincia de Alicante, de Salvador Seguí. Publicació, a Prada de Conflent,

110

1975 1976

1977

d’Elements de folklore, de Ramon Gual. Publicació, a Palma, de Folklore de Mallorca. Danzas, música, ritos y costumbres, de Bartomeu Ensenyat Estrany. Publicació, a Eivissa, de Rondaies de Formentera, de Joan Castelló Guasch. Celebració, a Perpinyà, de l’acte de cloenda de l’Àmbit d’Antropologia i Folklore del Congrés de Cultura Catalana. Celebració, a Barcelona, del I Congreso Español de Antropología. Fundació, a Barcelona, de l’Institut Català d’Antropologia.

1978

1979

Publicació, a Mallorca, del Qüestionari sobre història i cultura popular de Mallorca, de Joan Miralles i Montserrat. Inici de la publicació, a Ciutadella, dels Quaderns de Folklore, editats pel Col·lectiu Folklòric Ciutadella (fins al 2012 se n’han publicat 97 números). Publicació, a Barcelona, de Tradicions, mites i creences catalans, de Xavier Fàbregas, i dels dos primers volums de l’Obra Oberta de Ramon Violant i Simorra. Publicació, a Palma, de Sexe i

Aurelio de Llano Roza de Ampudia. Cuentos asturianos.

Publicació, a Londres, de The uses of enchantment. The meaning and importance of fayri tales, de Bruno Bettelheim. Publicació, a Chicago, de Culture and practical reason, de Marshall Sahlins.

Publicació, a Madrid, de Vecinos gitanos, de Teresa San Román. Fundació, a Madrid, de l’Asociación Madrileña de Antropología. Publicació, a la Corunya, de Las artes de subsistencia, de Ramón Valdés. Publicació, a Saragossa, de Juegos tradicionales aragoneses, de Luis García Vicien.

Publicació, a Madrid, de La estación del amor, de Julio Caro Baroja.

Publicació, a Göttingen, del primer volum de l’Enzyklopädie des Märchens. Hand Wörterbuch zur historischen und vergleichenden erzählferschung (primer director Kurt Ranke). 14 volums fins al 2012. Publicació, a París, de Façons de dire, façons de faire. La laveuse, la couturière, la cuisinière, d’Yvonne Verdier.

Publicació, a Vitòria, de Danzak, de Juan Antonio Urbeitz Navarro. Publicació, a Saragossa, d’Introducción al folklore aragonés, d’Antonio Beltrán Martínez. Publicació, a Salamanca, de Cuentos populares salmantinos, de

111

cultura a Mallorca. El cançoner, de Gabriel Janer Manila.

Luis Cortés Vázquez. Fundació, a Saragossa, de l’Instituto Aragonés de Antropología.

1980

Publicació, a Mallorca, de La investigació de les fonts orals. Aspectes històrics i etnogràfics.Guia didàctica, de Joan Miralles i Montserrat. Fundació, a València, de l’Institut Valencià d’Antropologia Social i Sociologia. Inauguració, a Barcelona, del I Congrés de Cultura Popular i Tradicional (desembre 1981desembre 1982).

1981

1982

Reedició en facsímil, a Barcelona, del Calendari folklòric de l’Urgell (1915) i dels set fascicles de l’Arxiu de Tradicions Populars (1928-35), de Valeri Serra i Boldú. Publicació, a Palma, de Cultura popular mallorquina. Aplec de pautes, d’Antoni Galmés Riera. Publicació, a Barcelona, de La cultura popular a Catalunya. Estudiosos i institucions, de Llorenç, Prats, Dolors Llopart i Joan Prat, i de Contribució a l’índex de tipus de la

Celebració, a Mérida, del I Congreso Regional de Música y Danzas Populares de Extremadura. Publicació, a Saragossa, d’Aragón y el Carnaval, de Josefina Roma.

Publicació, a Milà, de Cultura popolare nell’Europa moderna, de Peter Burke.

Publicació, a León, de Folklore leonés, de Fernández Núñez. Celebració, a Albacete, de les I Jornadas de Artes y Costumbres Populares de la Región de Múrcia. Celebració, a Madrid, del II Congreso Español de Antropología. Celebració, a Mérida, del II Congreso Regional de Música y Danzas Populares de Extremadura. Fundació de l’Asociación Granadina de Antropólogos. Publicació, a Barcelona, del Cancionero popular de la provincia de Cáceres. Lírica popular de la alta Extremadura, de Manuel García Matos. Publicació, a Las Palmas de Gran Canaria, de Los estudios del folklore canario (1880-1980), de José Pérez

112

rondalla catalana, de Josep M. Pujol (tesi). Publicació, a Palma, de Sexe i cultura a Mallorca. La narrativa oral i el teatre, de Gabriel Janer Manila.

Vidal. Celebració, a Jerez de la Frontera, del I Encuentro de Antropólogos Andaluces. Antonio R. Almodóvar. Los cuentos maravillosos españoles.

Publicació a València de Veus d’un poble: Betxí, de Rosa Armiñana i M. Teresa Oller.

1983

Publicació, a Cambridge, de The invention of tradition, d’Eric J. Hobsbawn i Terence Ranger.

Publicació, a Barcelona, de Romanços de sang i fetge, d’Isabel Segura i de la Memòria del Primer Congrés de Cultura Tradicional i Popular. Creació del Centre de Documentació i recerca de la Cultura Popular i Tradicional. Publicació, a Barcelona, de La mitologia i la seva interpretació, de Joan Prat, i d’Aproximació a la rondallística de Joan Amades. Catalogació i fonts, de Carme Oriol (tesi).

1984

Publicació, a París, de De bouche à oreilles. Le conte populaire français, de Geneviève Massignon.

Publicació, a Pau, de Les roches à légendes d’Andorre. Sur les pas de Joseph Vezian, d’Olivier de Marliave.

Publicació, a Gijón, de Los estudios de folklore en Asturias, de José Luis Pérez Castro.

Publicació, a Marsella, de Croyances populaires des Pays d’Oc, de JeanPierre Piniès.

Publicació, a Madrid, d’El estilo festivo, de Julio Caro Baroja. Publicació, a Zamora, de Leyendas zamoranas, de Francisco Romero López. Publicació, a Ciudad Real, de Cuentos tradicionales recopilados en la Provincia de Ciudad Real, de Julio Camarena.

113

1985

1986

Publicació, a Barcelona, de La cultura popular a debat, de Dolors Llopart, Joan Prat i Llorenç Prats, i d’El Carnestoltes arenyenc del segle XIX, d’Immaculada Caballé. Publicació, a Andorra, de Llegenda de la Dama Blanca, de Roger Mas.

Celebració, a Donostia, del III Congreso Español de Antropología. Publicació, a Valladolid, de l’obra Del folklore castellano, de Julio Caro Baroja, i de Cuentos castellanos de tradición oral, de Joaquín Díaz. Publicació, a León, de La piedra celeste: creencias populares leonesas, de Francisco Javier Rua Aller i Manuel E. Rubio Gago.

Celebració a Alacant del IV Congrés Espanyol d’Antropologia. Publicació, a Palma, de D’antropòlegs, etnògrafs i folkloristes. L’evolució recent (19701985), d’Andreu Ramis Puig-gros.

1987

Publicació, a Barcelona, de La bruixa catalana, de Cels Gomis. Publicació, a Perpinyà, de Josep Sebastià Pons, el poeta i la cuina, de Miquela Valls.

1988

Publicació, a Andorra, de Llegenda de les bruixes d’Engolasters, de Roger Mas. Publicació, a Barcelona, d’El mite de la tradició popular, de Llorenç Prats. Publicació, a Alacant, del llibre De la marina i la muntanya: folklore, d’Adolf Salvà i Ballester.

Publicació, a Mérida, de La poética del patetismo (análisis de los cuentos populares extremeños), d’Eloy Martos Núñez.

114

Publicació, a Tolosa de Llenguadoc, de Choses vues en Andorre en 1925: le pastoralisme, les fêtes, de Carnaval a Pâques; sanctuaires et saints andorrans, les pierres à legendes, de Joseph Vezian. Publicació de Le Langage des bêtes: Mimologismes populaires d’Occitanie et de Catalogne, d’Antonin Perbosc i Josiane Bru.

Celebració a París del primer col·loqui sobre el moviment Renouveau du conte presidit per Geneviève Calame-Griaule

1989

1990

1991

Publicació, a Barcelona, de La rondalla i la llegenda. Contribució a l’estudi de la literatura folklòrica catalana, de Ramona Violant.

Celebració, a Granada, del V Congreso Español de Antropología.

Publicació, a Madrid, de l’obra col·lectiva Antropología de los pueblos de España, editada per Joan Prat, Ubaldo Martínez, Jesús Contreras i Isidoro Moreno.

Publicació, a París, d’Aprentissages, Hommage à Yvonne Verdier, coordinat per Daniel Fabre.

Publicació, a Àvila, de Cancionero abulense, de M. Teresa Cortés Testillano.

115

Celebració de les I Jornades de Cultura Popular a les Illes Balears.

1992

Publicació, a Barcelona, d’Una historia de la antropología balear, de Sebastià Trias i Mercant Publicació, a València, de L’Horta en festes, d’Antoni Ariño Villaroya. Publicació, a València, d’El calendari festiu a la València contemporània (1750-1936), d’Antoni Ariño Villaroya. Publicació, a Barcelona, de Materials i estudis de folklore, de Josep Romeu i Figueras. Estudi preliminar Josep M. Pujol.

1993

1994

Publicació, a Barcelona, a cura de Lluís Calvo i Calvo, d’Aportacions a la història de l’antropologia catalana i hispànica: Cicle de conferències celebrat a Barcelona els dies 14, 15 i 16 de novembre de 1991. Creació el 17 de febrer del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana. Creació, a Tarragona, al Departament de Filologia Catalana de la Universitat Rovira i Virgili, de l’Arxiu de Folklore, dirigit per Josep M. Pujol i Carme Oriol.

Publicació, a Barcelona, de La antropología cultural en España. Un siglo de antropología, dirigida per Ángel Aguirre Baztán. Publicació, a Múrcia, de La resurrección mágica y otros temas de los cuentos populares del Campo de Cartagena, de José Ortega Ortega. Publicació, a Madrid, de Sistema de clasificación de la documentación etnográfica española, d’Andrés Carretero, Maria Luisa de Quinto i Maria Pía Timón.

Publicació, a París, de Regarder, écouter, lire, de Claude Lévi-Strauss.

Celebració, a Santa Cruz de Tenerife, del VI Congreso Español de Antropología. Julio Camarena y Maxime Chevalier. Catálogo tipológico del Folklore español. Cuentos mallorquines.

Publicació, a Madrid, del Diccionario histórico de la antropología española, de Carmen Ortiz García.

116

Publicació, a Barcelona, de la Història de la literatura infantil catalana, de Caterina Valriu, i d’El ball de l’óssa d’Encamp a Andorra. Anàlisi d’un ritual de pas pirenaic, de Francesc Perramon. Obertura del II Congrés de Cultura Popular i Tradicional Catalana (va tenir lloc del març del 1995 a l’abril del 1996).

1995

Publicació d’Anthology of Catalan folktales, d’Edward J. Neugaard. Publicació, a Calaceit, de Lo Molinar. I. Literatura popular del. Matarranya i Mequinensa. Narrativa i Teatre, a cura d’Artur Quintana. Publicació, a Palma, d’Això era i no era... Màgia i misteri de les Rondalles, catàleg de l’exposició del mateix títol commemorativa del centenari de l’Aplec de les rondalles mallorquines d’en Jordi des Racó, a càrrec de Gabriel Janer Manila.

1996

Publicació, a Madrid, del Catálogo tipológico del cuento folklórico español, de Julio Camarena i Maxime Chevalier. Publicació, a Tremp, de la traducció al castellà de Los altos Pirineos, de Fritz Krüger (4 volums fins al 1997).

Celebració, a Saragossa, del VII Congreso Español de Antropología.

Publicació, a Londres, de l’obra Thought styles: Critical essays on good taste, de Mary Douglas.

Publicació, a Calaceit, de Lo Molinar. Literatura popular del Matarranya i Mequinensa. II. Cançoner, a cura de Lluís Borau i Carles Sancho i de Lo Molinar. Literatura popular del. Matarranya i Mequinensa. III. Gèneres menors de la literatura popular, a cura d’Hèctor Moret.

117

Publicació, a Barcelona. d’Historia de la antropología en Cataluña, de Lluís Calvo Calvo. Publicació, a Andorra, d’Andorra, un país de frontera. Estudi etnogràfic dels canvis econòmics, socials i culturals, de Dolors Comas d’Argemir i Joan Josep Pujadas.

1997

Madrid: publicació del Catálogo tipológico del cuento folklórico español. Cuentos de animales, de Julio Camarena i Maxime Chevalier.

Josiane Bru es fa càrrec de continuar els treballs de Delarue i Tenèze sobre el rondallari de llengua francesa.

Publicació, a Barcelona, de les ponències del II Congrés de Cultura Popular i Tradicional Catalana. Publicació, a Barcelona, d’Estudi del folklore andorrà en el seu context. «La guerra d’Andorra amb els Estats Units» i altres mostres de folklore, de Carme Oriol.

1998

Publicació, a Calaceit, de Blat colrat! Literatura popular catalana del Baix Cinca, la Llitera i la Ribagorça, de Lluís Borau, Glòria Francino, Hèctor Moret i Artur Quintana. Publicació, a Barcelona, d’Influències de les rondalles en la literatura infantil i juvenil catalana actual, de Caterina Valriu. Publicació de “Lo rondallari” de Pau Bertran i Bros. Pròleg de Josep M. Pujol.

1999

Celebració, a Santiago de Compostela, del VIII Congreso Español de Antropología.

118

2000

2001

2002

2003

2004

2005

2006

Publicació, a Barcelona d’Estudis sobre la cultura catalana a Sardenya, de Joan Armangué i Herrero.

Publicació, a Albacete, de Cuentos populares de la provincia de Albacete, d’Ángel Hernández Fernández.

Publicació, a París, de Le renouveau du conte, actes del col·loqui de 1989.

Publicació, a Cork, de Locating Irish Folklore,Tradition, Modernity, Identity, de Diamuid Ö Giolláin. Publicació, a Roma, d’Oltre il folklore. Tradizioni popolari e antropologia nella società contemporanea, de Pietro Clemente i Fabio Mugnaini.

Publicació, a Valls, d’Introducció a l’etnopoètica: Teoria i formes del folklore en la cultura catalana, de Carme Oriol i Carazo. Celebració, a Barcelona, del IX Congrés Espanyol d’Antropologia. Publicació, a Barcelona, d’Etnografia, coordinat per Joan Josep Pujadas, i de l’Índex tipològic de la rondalla catalana, de Carme Oriol i Josep M. Pujol. Publicació a Barcelona de Francesca Bonnemaison educadora de ciutadanes, de Dolors Marín. Inici del Rondcat. Inici de la publicació, a Barcelona, de Tradicionari. Enciclopèdia de la cultura popular de Catalunya, dirigida per Joan Soler Amigó (deu volums fins al 2010). Publicació, a Pineda de Mar, de la reedició del Rondallari de Pineda, de Sara Llorens, amb un estudi preliminar de Josefina Roma.

Publicació d’El pájaro que canta el bien y el mal de José Manuel de Prada Samper. Celebració, a Sevilla, del X Congreso Español de Antropología.

Celebració, a Atenes, del IV Congrés Europeu sobre Classificació de Rondalles i constitució del grup ERGON-GRENO (European Research Group on Oral Narrative Grup de Recerca Europeu en Narrativa Oral).

119

Publicació, a Hèlsinki, de The Irish Folklore Commission, 1935-70: History, Ideology, Methods, de Mícheál Briody.

2007

2008 2009 2010

Publicació, a Hèlsinki, d’Index of Catalan folktales, de Carme Oriol i Josep M. Pujol. Reedició d’A.M. Espinosa. Cuentos populares recogidos de la tradición oral española. Publicació, a Barcelona, de Llegendes d’Andorra, d’Àlvar Valls i Roser Carol. Inauguració del nou Museu de Ripoll.

Celebració, a León, del XII Congreso Español de Antropología. Publicació, a León, de Lugares Tiempos Memorias-La antropología ibérica en el siglo XXI. Coordinada per Luís Diaz Viana, Oscar Fernández Álvarez i Pedro Tomé Martín.

2011

2012

Celebració, a Donostia, del XI Congreso Español de Antropología.

Creació de la Direcció General de Cultura Popular Tradicional.

Publicació, a Pisa, de Patrimonio etnografico immateriale in Toscana, de Pietro Clemente, Fabio Mugnaini i Fabio Dei.

120

121