Durant la primera meitat del segle XIX, una part d' Europa va experimentar un canvi polític profund, que va tenir com a referent la Revolució Francesa i que va significar la implantació de societats liberals. La nació també es va vincular a l'existència d'unes característiques i unes solidaritats culturals entre els seus membres. Tanmateix, la correspondència entre Estat i nació es va donar en pocs casos i el més freqüent va ser que es produïssin desajustos entre tots dos. La configuració de classes socials amb interessos diversos dins dels Estats nació va incidir directament en la política. El liberalisme es va fer conservador i va tendir a restringir els drets als ciutadans sense un determinat nivell econòmic. • LA REVOLUCIÓ FRANCESA (1789−1799) La revolució francesa va ser un esdeveniment d'una importància extraordinària que va posar fi a l'absolutisme i va transformar els súbdits en ciutadans, va crear un nou sistema polític i social, va canviar la manera de pensar de la gent i, a més, en va estendre la influència per Europa i pel món. • LA CONJUTURA REVOLUCIONARIA La revolució va estar precedida per un període de fortes protestes camperoles, de la rebel·lió de la noblesa i de la difusió de les noves idees de la il·lustració. La mobilització de la pagesia, des del final del 1788, va tenir la crisi agrària com a causa immediata. Aquest moviment va significar la irrupció massiva de la pagesia en la política i va obrir un ficus permanent de lluita social, l'objectiu del qual seria l'abolició del feudalisme i l'accés a la propietat de la terra. En aquest context de crisi, la Hisenda de l' Estat estava en bancarrota, cosa que obligava a introduir reformes per proporcionar nous ingressos al fisc. Des del 1787, els ministres de Lluís XVI van plantejar que els privilegiats tributessin, però aquests s'hi van negar. • RUPTURA REVOLUCIONÀRIA I PROCÉS CONSTITUENT Els estats generals es van reunir el maig de 1789. els diputats del Tercer estat, que duplicaven en nombre els privilegiats, van rebutjar el vot per estament i van reclamar el vot per cap, amb la qual cosa demanaven la seva representativitat de la nació. Davant l'amenaça d'una reacció dels privilegiats contra el procés, els diputats van apel·lar al poble que els defensessin, la qual cosa es va traduir en la revolta de París. Els pagesos van impulsar unes accions violentes antisenyorials, que van donar lloc a una etapa coneguda com la Gran Por. L'assemblea Nacional va procedir a la institucionalització de la revolució. Va començar amb l'abolició jurídica del feudalisme i la Declaració dels drets de l' Home i del Ciutadà, per la qual els francesos van adquirir la condició de ciutadans lliures i iguals davant de la llei. Aquestes reformes es van desenvolupar en un context de fortes tensions. L'oposició dels privilegiats va afavorir una estratègia contrarevolucionària que es va fer evident amb l'intent de fuga de Lluís XVI a Àustria. Pretenia incorporar−se a la reacció absolutista que s'havia produït a l'exterior i dirigir les tropes austríaques contra la revolució. • EL PROCÉS REVOLUCIONARI, 1792−1795 La tensió existent va desembocar en una nova insurrecció popular a París, que es va materialitzar en l'assalt al Palau de les Tulleries, va provocar l'abolició de la Monarquia i va obrir les portes a la República. Això va precipitar la formació d'un règim de dictadura de la Convenció, en el qual es poden distingir tres etapes. La primera va ser el govern dels girondins amb Danton com a dirigent principal, que es va iniciar amb el judici de lluís XVI per la Convenció. La tensió exterior va augmentar quan Danton va impulsar una política expansionista com a defensa de la Revolució, contra la qual es va formalitzar ena gran coalició europea. A l' 1

interior de França es va precipitar la guerra civil, que va esclatar quan la protesta dels pagesos de la Vendée es va transformar en una rebel·lió absolutista. Els jacobins van ocupar el poder la juny de 1793 i van dirigir l'etapa més radical de la Revolució. En aquesta etapa es va aprovar una nova constitució que es fonamentava en la democràcia social: sobirania popular, sufragi universal directe i atenció preferent al dret d'existència. Els jacobins van aconseguir reconduir la guerra amb èxits militars, però la repressió sagnant que van portar a terme i les seves tendències dictatorials van augmentar l'oposició interna i van provocar−ne la caiguda. • REPÚBLICA BURGESA I BONAPARTISME La tercera etapa va significar el desmantellament de la democràcia social i l'inici d'un lent procés que va fer de la burgesia conservadora la gran beneficiaria de la revolució. Les fortes tensions i la voluntat de mantenir l'ordre van anar situant l'autoritarisme i l'exèrcit com a elements centrals de la situació política, fins que arran del cop d' Estat del 18 brumari, el general Napoleó Bonaparte va ocupar el poder. Napoleó va ser referent principal del consolat; va ser coronat emperador dels francesos el 1804 i va consolidar, en primer lloc, les conquestes revolucionaries moderades per tal de refermar la nació francesa i de forjar un estat sòlid i centralitzat. El consolat va dirigir els seus esforços a guanyar les guerres contra Anglaterra i l'absolutisme a diferencia dels conflictes bèl·lics anteriors, es fonamentaven en unes fortes bases ideològiques i politiques, i van permetre la difusió dels principis constitucionals pel continent. El fracàs a Rússia, les dificultats a Espanya i la formació d'una gran coalició europea van provocar el declivi de Napoleó, que va ser derrotat a la batalla de Waterloo. • LA REVOLUCIÓ, EUROPA I EL MÓN La revolució francesa va significar la transformació dels súbdits en ciutadans iguals davant la llei, amb uns drets i uns deures reconeguts formalment. Va divulgar el concepte modern de revolució com a una ruptura amb el passat i un punt de partida d'una societat nova. El nou estat revolucionari es va configurar com el marc legal per impulsar la modernització de la societat i va exigir el desenvolupament d'un aparell administratiu cada cop més important. • RESTAURACIÓ I REVOLUCIÓ LIBERAL La restauració es va iniciar amb la derrota de Napoleó el 1815 i va perdurar fins a la revolució del 1848. va ser un llarg període durant el qual es va produir la liquidació de l'antic Règim en una bona part d'Europa, sotmesa a un canvi social profund, i es van implantar societats liberals com a conseqüència dels moviments revolucionaris. 2.1− L'EXPANSIÓ DEL LIBERALISME El terme liberalisme va sorgir al principi del segle XIX per designar una doctrina política i econòmica, una ideologia que va adquirir caràcter revolucionari enfront de l'absolutisme, i una mentalitat que tenia el seu punt de referència en la llibertat individual. En termes de doctrina política, defensava el sistema parlamentari, la separació de poders i considerava que l'autoritat només podia procedir de la nació, formada per ciutadans iguals davant la llei. La constitució era la norma fonamental a la qual s'havien d'ajustar totes les altres lleis i definia els principis bàsics de la relació entre les individus, la societat i l'estat. Els liberals eren portadors d'una ideologia basada en la raó, que tenia com apunt de referència la Declaració dels drets de l'Home i del Ciutadà. La ruptura de la unitat forjada anteriorment es va formalitzar el 1848 i des d'aleshores la democràcia i el socialisme van aparèixer com uns nous horitzons polítics i socials. 2.2− RESTAURACIÓ I REACCIÓ CONSERVADORA

2

La restauració es va iniciar després de la derrota de Napoleó. Va ser un sistema polític dissenyat per les potencies vencedores per dotar d'estabilitat unes societats que estaven canviant i impedir l'aparició dels moviments revolucionaris. El retorn a l'absolutisme es va fonamentar en la reacció contra la Revolució i en el legitisme, que reconeixia el dret dels monarques hereditaris, que van ser desplaçats pels governs napoleònics, a recuperar el tron. Les quatre potencies vencedores, a les quals es va incorporar la França borbònica, es van reunir al Congrés de Viena, on van procedir a la remodelació de les fronteres d'Europa d'acord amb els seus interessos. Poc després, es van afegir a aquesta iniciativa les altres monarquies, a excepció de la Gran Bretanya, ja que el Parlament britànic va rebutjar el dret d'intervenció en un altre Estat. 2.3− LA PRÀCTICA DE LA REVOLUCIÓ LIBERAL Davant la repressió, els liberals es van organitzar en la clandestinitat per mitjà de clubs i de societats secretes: maçons, comuners i carbonaris van ser les mes importants. D'aquesta manera es va produir una onada revolucionaria entre el 1820 i el 1823, que va provocar la primera fallida, temporal, del sistema de restauració. El triomf de la revolució liberal a Espanya i, poc després, a Portugal, a Nàpols i al Piemont va obrir un curt període de liberalisme que va ser sufocat per les forces absolutistes. La revolució es va iniciar a França, el 1830, i va comportar el derrocament dels Borbons i la implantació d'una monarquia constitucional, amb Lluís Felip d'Orleans. A Anglaterra, el moviment va aconseguir una reforma política que ampliava els drets individuals i el sufragi. I a Espanya va significar l'inici d'un procés revolucionari en el context de la guerra civil carlina que va tenir com a resultat la fi de la monarquia absolutista. A final dels anys 30, l'absolutisme desapareixia de L'Europa Occidental i s'obria camí un liberalisme moderat, doctrinari, el referent del qual era la constitució francesa del 1791. 2.4− L'EXPERIÈNCIA DEMOCRÀTICA I SOCIAL : 1848 La revolució del 1848, que va posar fi al sistema de la Restauració, va ser un moviment que va derivar d'una multiplicitat de causes. Les noves idees democràtiques es fonamentaven en la defensa de la sobirania popular enfront de la sobirania nacional i, en conseqüència, del sufragi universal masculí enfront del censatari, vigent fins llavors. París va ser el focus inicial del procés revolucionari, que va ser protagonitzar per la petita i mitjana burgesia i per les classes populars, en un context de malestar econòmic i polític. • LA CONSTRUCCIÓ DELS ESTATS NACIONALS La implantació de sistemes liberals va anar unida a la formació dels Estats nació i a l'emergència de moviments nacionalistes que amb ideologies diverses, pretenien fer coincidir les fronteres polítiques amb les nacions. 3.1− NACIÓ I MOVIMENTS NACIONALISTES A bona part d'Europa Occidental, la formació dels estats unitaris va precedir de la dels estats nació. Posteriorment, la creació dels mercats nacionals va potenciar la transformació d'aquestes estructures polítiques en sistemes liberals per tal de garantir la llibertat econòmica i la unificació de codis, de pesos i de mesures. A França, la lluita dels ciutadans de la nació contra l'absolutisme va anar unida a la centralització política, que va servir per subordinar els sentiments particularistes i reforçar la consciencia nacional francesa per mitjà del desenvolupament econòmic i el ferrocarril, la unificació lingüística, l'escola i l'exèrcit. 3.2− DEL CONGRÉS DE VIENA AL 1848 El mapa europeu definit pel Congrés de Viena fixava l'existència de sis estats, tres imperis i més de trenta comunitats culturals sense estat, entre les quals destacaven els alemanys i els italians. A Grècia, que era un territori sotmès a l'imperi Turc, el 1820 es va iniciar una insurrecció independentista de contingut liberal, que 3

pretenia estimular el rebuig de la població grega al domini polític, religiosocultural i econòmic dels turcs. Bèlgica es va independitzar del regne dels Països Baixos després d'un procés que va esclatar el 1830, que es va convertir en una guerra civil i que, finalment, va suposar l'enfrontament amb Holanda. La monarquia constitucional va ser reconeguda per Holanda el 1839. 3.3− LA PRIMAVERA DELS POBLES La revolució del 1848 va tenir un contingut nacionalista important en els països que integraven l'imperi Austrohongarès, una entitat absolutista que estava basada en l'aristocràcia i en el funcionariat militar i eclesiàstic, en la qual la minoria austríaca monopolitzava el poder i dominava les altres comunitats. La insurrecció q Viena va provocar la caiguda de Metternich, l'elecció d'una assemblea Constituent per mitjà del sufragi universal, l'abdicació de l'emperador i l'eclosió de moviments nacionalistes a Praga, a Polònia i a Croàcia. A Hongria es va proclamar la independència de l'imperi, i la consegüent guerra amb Àustria. 3.4− EL PROCÉS D'UNIFICACIÓ D'ITÀLIA El 1815, Itàlia va quedar dividida en un conjunt d'estats desiguals pel que fa a les dimensions i la importància. Mazzini propugnava la creació d'una república democràtica, social, unitària i laica, a la qual volia arribar per mitjà de la mobilització popular i de la lluita contra Àustria. D'una banda Cavour va aconseguir derrotar els austríacs amb l'ajut francès. D'altra banda el republicà Giusseppe Garibaldí va emprendre la conquesta del Sud amb un exèrcit molt reduït però que va aconseguir el suport popular per posar fi al règim absolutista borbònic. La unitat es va completar amb l'annexió del Vèneto el 1866, desprès de derrotar els austríacs, i a la conquesta dels Estats Pontificis el 1870, malgrat l'oposició del Papa. 3.5− EL PROCÉS D'UNIFICACIÓ D'ALEMANYA Es va definir com una ànima espiritual, immutable i eterna, que es manifestava per mitjà d'una cultura, una tradició i una manera de ser pròpies del poble alemany. El fracàs de la revolució del 1848 va significar el fracàs de la via democràtica d'unificació. La formació del Parlament de Frankfurt amb representants dels diferents Estats, escollits per sufragi universal, va topar amb l'autoratisme de l'estat prussià, que va fer fracassar l'experiència i va imposar una nova estratègia dissenyada pel canceller otto von Bismarck el 1862. la unitat es va traduir en una estructura confederal sota la supremacia de Prússia, cosa que significava el predomini d'una ideologia conservadora i militarista, i dels sectors socials més reaccionaris. • LIBERALISME I NACIONALISME FORA D'EUROPA Als Estats Units d'Amèrica i al Japó es van desenvolupar sistemes que presentaven semblances amb el liberalisme europeu. Els estats units van ser precoços en la definició d'un sistema liberal democràtic amb unes peculiaritats importants derivades de la seva formació nacional. Per la seva banda, el Japó va desenvolupar un model singular, autoritari, sota el qual va emprendre una modernització que el va convertir en la primera potència asiàtica. 4.1− ELS ESTATS UNITS El 4 de juliol de 1776, les tretze colònies americanes es van unir contra la Gran Bretanya, es van declarar independents i van iniciar una guerra d'alliberament que va triomfar el 1783. Des d'aleshores la sobirania dels colons va substituir la sobirania britànica i va culminar el 1787 amb l'aprovació de la Constitució dels Estats Units d' Amèrica. Aquesta constitució, de caràcter presidencialista i federal, establia la separació dels tres poders, amb un poder legislatiu format pel Senat i per la cambra de representants escollits pel sufragi majoritari. El 1790, aquesta nova nació tenia quatre milions d'habitants concentrats al sud del riu Hudson, dels quals 800.000 eren esclaus. El seu creixement s'explica per una immigració extraordinària, principalment 4

europea, i per la conquesta i la colonització de les terres de l' Oest, que van ser arrabassades a les tribus indígenes. 4.2− EL JAPÓ El japó era una societat aïllada de l'exterior, però que des de mitjan segle XIX es va veure sotmesa a la pressió comercial i militar de les potències europees i dels estats units, cosa que el va obligar a establir un seguit de tractats molt perjudicials. El japó va emprendre la seva modernització econòmica, social i política. El feudalisme va ser abolit i es va implantar un model polític liberal que estava confeccionat amb elements occidentals i uns altres de propis, orientals. El japó va esdevenir la gran potència oriental al principi del segle XX i no trigaria gaire a lluitar per imposar la seva hegemonia.

5