RESUM PER CAPÍTOLS 1. No n'he vist de més grosses! Aquesta història es centra en la vida i en les inquietuts de Jaume, un filòleg novell, que acaba de finalitzar el seu primer curs acadèmic. A Jaume allò que realment l'interessa de la història és: "L'estudi del passat de la llengua" i per tant, decideix aprofunditzar en aquest camp. Així, decideix indagar en els documents, sobretot els processos judicial del s. XVI, sobre el passat d'un poble i les seues contrades, el poble seria Ontinyent. Així comença a investigar i sovint, donava llargues rodalies pel poble, imaginant−se en cada moment, com seria la vida molt anys enrere,com deurien ser els seus voltants, la seua gent... Un día, Jaume va eixir a passejar; va recòrrer uns quants quilòmetres endinsan−se pel barranc de la Morera; per tal de conèixer els voltants d'Ontinyent. En el seu recorregut, entre arbres i matolls va sentir un soroll procedent d'un alcavor. Aquell soroll el va interesar, però aquest forat podia ser ben llarg i calia anar ben preparat, cosa que ell no ho estava. Per tant, va decidir investigar−lo a l'endemà, per tal d'estar millor preparat, Així, a l'endemà va eixir amb el cotxe fins a la localització del alcavor; on ja ben preparat, va començar a endinsar−se. Poc a poc va començar a caminar fins que va arribar, desprès d'uns 100 quilòmetres i algun esclai, a l'altre extrem. A l'eixir, va poder observar un nou aspecte del riu, més exuberant i plé de vegetació. Jaume no reconeixia aquell lloc, pareixia el riu que venia del Pou Clar i el del barranc de Morera; però, algunes coses no quadraven, i el pont? I l'asfalt? I que era aquella torre de campanes? De repent, va sentir a dos homes i un ase que s'acostaven a ell; Jaume es va amagar i va observar la seua manera de vestir, les paraules que dien...tot era molt estrany aquelles persones, la situació de les coses, la forma del poble... es trobava a Ontinyent, però quatre−cents anys abans va pensar. Jaume va escoltar la conversa dels homes del poble sobre el lloctinent del justícia (Jeroni Urgellés), el del justicía (Pere Blasco) i l'assumpte del forment que havien furtat de la partida de l'Agrillent. Es va quedar sense paraules, ja que es tractava d'un dels processos que transcrivia a l'arxiu i era de l'any 1580. Tot era un somni, de segur, pensava Jaume. Però aquest al atravessar el riu, la corrent se'l va emportar vall avall fins al pont vell, on va rebre un fort colp en el cap quedan−se insconcient i en un estat lamentable. 2. Uns quatre−cents anys abans... Era un matí de 1580, quan Pere Blasco, terratinent d'Ontinyent i justícia del poble, s'havia alçat per tal de començar un nou dia. Pere vivia al palau del poble i era de la nissaga del Blasco, una familia molt influent. Desde sempre s'havia ensinistrat en el poder,però ell governava per obligació; desprès de tot, era qüestió de seny. Pere era un home major, d'uns 50 anys, un edat prou avançada en aquesta època. Ell havia perdut a dos fills: Llàtzer i Ausiàs; però encara vivien dos, un xic i una xica. Era un home amb experiència però senzill, l'unic poder que anhelava era el de dominar la terra que posseïa i que fóra fèrtil per a la prosperitat del poble; ja que tot depenia de la terra. Tot allò que ocorria al poble, ho intentava solucionar amb temps, feina i diners; gràcies a Dèu la situació era 1

correcta i agradable, inclòs la porta de la ciutat permaneixia quasi sempre oberta. Havia empresonat a Joan Martínez de la Rosa, ja que s'havia dedicat a furtar forment per la partida de l'Agrillent i s'acontentava furtant gra; era un rodel que prompte es convertiria en bandoler. En Pere junt a la seua dona Margarida, la qual l'ajuda tant com podia, havien tingut dos fills: Vicent (que estudiava lleis a València) i Elionor (de 18 anys, que rebia instrucció a casa, on acudia en Nofre Barber, el qual li aconsellava importans lectures) Un dia, pare i fill, van eixir per la porta de cavalleries i van agafar el camí del Llombo per veure si l'acció de les plutjes havia causat grans danys; amb sort, no va ser així; però va manar a uns jornalers que treballaren en els xicotets danys; perquè en Pere era molt meticulós i sempre volia que les coses estigueren ben fetes encara que duraren més temps. EL seu fill es quedà treballant i en Pere va anar a la casa de la Vila on l'esperaven. Al entrar, li van informar que Vicent Donat (llaurador i propietari d'una part del forment furat) ja estava amb el seu lloctinent declarant. La sala estava plena de persones importants: Joan Olcina (l'escrivà), Vicent Montanya (assessor fiscal) Lluís Monyós (copropietari del forment furtat)..., cada una de les quals realitzava la seua feina, per tal de que l'assumpte dels saquejos es resolguera. Així, Vicent Donat va començar la seua declaració: Dimarts passat, va anar a cercar on podia trobar les garbes de forment furtat, Benissoda. En arrivar va parlar amb diferents persones, les quals li van indicar que li havien dut una garbera de forment a la seua era i no sabien de qui era. Vicent, rebvisan−la va observar que era la seua; i ell amb l'ajuda del seu amic, Monyós van decidir fer guàrdia per tal que si el lladre apareguera el apresarien; i així va ser. Va aparèixer un home, el qual es va delatar ell mateix, ja que les seues metides no tenien ni peus ni cap; i per tant, els dos homes el van portat a Ontinyent. A mitja declaració va entrar correns un algutzir cridant i dien, que havien trobat un home mig−mort al riu. Ràpidament, s'alçà en Pere, el qual va marxar per tal de auxiliar a l'home amb l'ajuda del metge, deixant la declaració a un costat. En eixir cap al riu, va veure una gran aclomeració de gent, al centre de la qual es trobava en Lluis examinat el cos tant ferit de l'home. Va determinar que no era mort que el colp del cap únicament li havia fet perdre la consciència però que calia transladar−lo a l'hospital per a tratar−lo. Així ho van fer, el van situar en una cambra i el metge va començar a curar−li les ferides, si tot era extern es curaria prompte. En Lluís, era un metge molt particular, es sentia atret per l'estudi de l'anatonima però en Pere li va dir que no tocara eixe cos perquè tot el mon ja sabia que no era mort. A més li agrada els nous tractaments de medicina que sorgiren, els quals els practicava en secret per por a la Inquisició (ser cremat per heretge). A en Lluís li agradava molt els llibres, tant els relacionants amb la seua feina com els dels seues interesos com a filòleg, i per tant devia tindre molta cura amb el tràfic il·legal de llibres, perquè era un risc. En Pere es va dirigir de pressa a la casa de la Vila i va enviar un algutzir a buscar Joan de Roses, el pregoner de la ciutat. Així, en Pere primer, va dictar el ban a Lluís Bordera, un escrivent per a que aquest li ajudara a memoritzar a Joan allò que devía anunciar. Però Joan estava borratxo, havia empinat massa el colze i no podia quasi ni caminar, així era molt complicat cridar la noticia, per això front a la indispocició del trompeta, Andreu, un cec del poble el va salvar d'aquella situació. Així va cridar dient que tota la gent de poble hauria d'anar a l'hospital per veure si reconeixen al xikot malferit i en cas afirmatiu que siga comunicat a en Pere Blasco. 2

El poble va anar a veure al noi però cap el reconeixia. En Pere va decidir anar−hi, però pel camí es trobà a aquell sinistre beneficiat de l'església major. Els dos es miraren i el benefiat va dir a en Pere si havia pensat la proposta de que ell es convertira en un familiar de la Inquisició a la vila i terme d'Ontinyent. La resposta era que no, però es sentia amenaçat cosa que li feia dubtar; no podia anar contra els seues amics; però si no ho feia es podia clavar en grans problemes, inclòs personals; ja que el seu fill havia sigut vist amb Nofre Barber (tràfic il·legal de llibres, reunions secretes) En Pere fart de ràbia, va deixar al beneficiat i es va dirigir cap a l'hospital, on novament no hi havia cap noticia, tot continuava igual. Així, va tornar a casa i va estar contant−li a Nofre Barber (el qual estava alliçonant a la seua filla) l'encontre amb aquesta persona i aquest va afirmar tot allò que el beneficiat li havia dit, el seu fill estava clavat en coses il·legals. La única solució era anar a València per veure si realment corrien perill i si estaven tan investigats com es deia; aixó si, calia fer−ho en secret i amb astúcia. Deixan aquest tema a un costat, la ciutat es desenvolupava tal com sempre, amb el mateix tema de parla: el xic trobat al riu. Per disapar un poc aquesta noticia, Jerònima, una vella del poble, es dedicaba a contar roders que entretenien a la gent. A meitat d'una història, un algutzir correns cap en Pere, va dir que ja s'havia despertat! En Pere va anar ràpidament cap l'hospital mentre l'algutzir avisava al metge. Quan arrribà, tot pareixia normal, el xikot estava profundament dormit doncs, l'algutzir havia mentit o havia begut massa; però de repent, el xikot va llançar un crits que s'entenien molt poc; tots es quedaren atònits. El xicot recitava fragments de poemes i de repent, en Pere va pensar que eren molts semblants als que estudiava la seua filla amb Nofre. Així, que l'algutzir va anar a cridar−lo ràpidament. mentre que el xicot continuava dient versos del fragment cada volta amb menor to de veu. Al anar Nofre, va concretar que el xicot recitava poemes dels poetes més importans de la història com Ausiàs March, Anselm Turmeda, Timoneda... i per tant, deuria ser un xic ben preparats i amb grans coneixements. El xikot , ja no va dir res més, únicament va soltar uns gemecs quan li van furgar les ferides. Es va crear un aldarull molt fort; uns volien tocar−lo més, altres deien que devien tindre molta cura amb ell, i amb tot aixó van sentir: "Per favor, no criden, que no ho suporte" 3. I ara, què? Sembla que quan es perd el coneixement, l'últim que es perd es l'oïda, cosa que li va succeir a Jaume. Va recuperar el coneixement. Poc a poc va intentar recorda tot allò que li havia ocorregut intentant fent una recomposició del lloc i del temps on es trobava. Va pensar en tot allò que li havien fet, en el lloc on es trobava... i per tant va decidir recitar els poemes dels nostres clàssics més importants per mostrar a la gent d'eixa època la bona casa de la qual venia i així ho va fer. Tota la gent de l'habitació va realitzar allò descrit anteriorment, fins al punt que el xicot, Jaume va cridar aquestes paraules: "Per favor, no criden, que no ho suporte". La gent que estava en la cambra va decidir, que el metge fera el seu treball i així ho va fer: Va preguntar al xicot sobre el seu estat fisic, cosa que anava responguen correctament Desprès, li va preguntar sobre la seua vida personal, on va dir que la no ho recordava; no podia contar la veritat. Els presents van continuar parlant sobre el xicot fins que es van anar, deixant a Jaume a la cura de l'algutzir. A l'endemà, Jaume es va poder alçar del llit, es trobava millor, encara que li preocupava la ferida de la cama. 3

Al entrar el metge en la cambra, li va indicar que l'acompanyera per curar−li les ferides; mentres ho feia, Jaume li preguntava nombroses coses sobre la medicina, intentan que el metge li contara els seus pensaments i l'evolució de la medicina en aquell segle. No va obtindre bon resultats, i la conversa va realitzar un canvi d'orientació giran−se cap a la vida del xicot, aquest li va dir que es deia Joan fou el primer nom que li va pasar pel cap. Sense més dilació van eixir al carrer, segurament encaminats a veure a en Pere Blasco, el justícia. En arribar, en Pere el va recibir amablement i li va indicar que ens quedara amb ell i així li mostraria tot el poble, el seu palau...però Jaume estva molt impresionant pel judici al traginer d'Alacant que havia furtat forment. Va veure a totes les persones del judici, es va quedar atònit; moltes d'aquelles persones ell les coneixia per tradició o perquè les havia estudiat, necesitava parlar amb elles. Seguidament, en Pere se'l va emportar a s'ha casa on va poder obsevar a tots els seus membres de la familia, dels quals li va interessar molt, Elionor, era la dolçor en persona. Es va quedar a dinar i va intervindre en les nombroses conversaciones que es desenvolupaven fins que Nofre Barber li va indicar que li acompayara a s'ha casa. En ella va tractar els següents temes: La literatura com a art, fruit d'un treball molt intens i rigorós. El manuscrit d'Ausiàs March i Joan Timoneda Geografia i les teories de Copèrnic Què som, d'on venim i on anem. La vida i la mort Mentre Jaume escoltava entusiasmat el monòleg de Nofre vam sentir a tres xics que havíen entrat a la casa i que portaven instruments musicals. Eren: Vicent (amb una viola), Andreu (amb un orgue) i Josep ( amb un llaüt) Aquestos es van interessar per l'estat de Jaume i van començar ,amb l'ajuda de la veu melodiosa de Elionor, a assajar distintes composiciones de l' època fins que va caure la nit; moment en el qual Vicent s'en va anar amb Jaume a donar una volta pel poble. Però aquest recorregut va acabar en una gran festa, ple de begudes i de dones que s'allarga tota la nit. A l'endemà no podien alçar−se...un bon remei seria un capbussó en el riu. Desprès d'una estona, es van arreglar per anar a missa major, Jaume estava molt interessat en veure l'esglèsia gòtica en el seu estat pur. Desprès d'aixó, van anar a dinar i van parlar del viatge a València, on tots estaven interessats en anar. En acabar de dinar, Jaume i Elionor van anar a llegir junts (Tirant lo Blanc) en el pati. Allí va sorgir l'amor entre els dos infants, però aquest no podia ser, ja que son pare l'habia compromesa amb un xic de Gandia. Aquesta situació es quedà així. Jaume va eixir a passejar i es va trobar amb Andreu, el cec, qui li va demanar que se'l portara a València que a ell li feia molt il·lusió fer alguna cosa per ell mateix. Jaume no podia contestar−li, ell es faria càrrec de Andreu però la decisió la tenia que donar en Pere, qui va portar a Jaume a una declaració on va poder escoltar i llegir els manuscrits que quatre−cents anys desprès estava llegint en l'arxiu municipal. A mitjan matí, en Pere va enviar a Jaume a l'hospital per fer−li una revisió. En veure al metge, van estar una estona parlant mentre li curava les ferides; sempre aconsellan−li el millor a Jaume. Desprès d'aixó va marxar novament a casa de en Pere ho va rebre una gran visita, Vicent Montanya, un gran home de l'època. Quan van acabar de dinar, Jaume, demanat permís, s'en va anar a buscar a Andreu; ja que tenia un "regal" per a ell. El va trobar en la torre del Mirador i li va donar una mena de bastó ( un pla net de fusta). Sense pensar−ho dues voltes, Jaume va ensenyar a Andreu, el cec, a caminar sols per la ciutat amb la ajuda del pal i així ho va aconseguir. Ara tots estaven d'acord amb que fòra a València i per tant, van concretar el viatge: "Eixirem a les set del matí; anirem a cavall uns i en carro altres. Anirem primer funs a Gandia, farem nit i l'endemà ja farem cap a València"

4

4. A València no vages si no tens diners, i a la Mare de Dèu d'Agres si no ho tens promés. Entre pensament i pensament, Jaume va ser despertat per Vicent. Quan tots estaven preparats i havien agafats les coses pertinents, Així, van pujar, entre esglai i esglai, tots als cavalls i van galopar fins arribar al Plà; on dos criats de en Pere esperaven amb el carro direcció a Gandia. Doncs, Elionor, Nofre i Andreu van anar amb carro, la resta va continuar amb cavall. Durant el viatge van realitzar les següents parades, tan voluntariament com involuntariament: 1.Parada: A Montitxelvo, on van poder descansar tant ells, com els animals; estaven a mitjan camí de Gandia, bressol dels March i els Martorell 2.Parada: A Gandia, on es van allotjar en un hostal. Per tal d'autofinançar−se el viatge, Andreu, el cec, amb l'ajuda de Jaume, van guanyar unes monedes cantant i contant històries al poble 3.Parada forçada: A Tavernes de la Valldigna on van sofrir un ensurt. Set bandolers es van fer en totes les seves pertenències inclòs Elionor. Pareixia tot perdut, estaven vençuts...però tot acabà be, ja que Nofre coneixia al cap dels bandolers, Miquel Colomer, eren molt bons amics. En això, el bandoler els va tornar totes les seves coses i els va protegir per si de cas, trobaven altres bandoler. 4.Parada: A Algemesí, on cansats i excitats per l'encontre amb el bandolers van acabar el dia 5. L'última Parada: València. Allí, desprès de pasar per nombrosos carrers, van arribar a l'hostal on s'allotjaven. Van descansar una estona i més tard, es van reunir per tal de veure els plans de cadascun: Vicent tenia interés d'anar a veure uns amics de la Universitat, però no ho va poder fer hi ha que va anar amb Andreu a la plaça. Andreu va anar a la plaça del Mercat, on tocant l'orgue i contant romanços va traure alguns diners. Nofre va anar, acompanyat per Elionor i per Jaume, a la llibreria del seu amic Timoneda. Jaume estava atònit va poder veure en persona a Joan Timoneda i parlar amb ell sobre la davallada del valencià en aquests segles; a més li va regalar un llibre En Pere va anar a la casa de la Vila on esperava entrevistar−se amb el jurats en cap de la ciutat de València. Amb aquestos va tindre una dura xarla sobre el valencià; sobre com el tractaven i que si continuava així aniria desapareixent. Els reis actuals es preocupen de ximpleries, com el tema de Nofre i del seu fill de reunions secretes o tràfic de llibres, deixan a un costat el nostre fonament: la llengua valenciana. També parlaren de Jaume. Poc a poc, la nit fou aplegant fins que tot el món s'en va anar a les seus respectives cambres, excepte Andreu, Vicent i Jaume que tenien que fer una cosa que nomès es podia fer de nit i amb molt de compter: anaven a clavar un pasquí contra el rei a la porta de la Seu, amb l'ajuda de més xicons. Així ho van fer, però uns soldats van assabentar−si de el ocurrit i en un tres i no res tots els xicons van fugir. Andreu i Vicent van anar cap a un bordell i Jaume es va tornar a l'hostal, on amb Nofre va marxara una deixes reunions secretes. En ella, apart de trobar−se a persones molt rellevants de la societat, vam parlar de temes com: El problema que havia fet anar en Pere a València. El tancament cultural. La llengua i els seus problemes. 5

Fins que un soldats van arribar a la casa i tots van eixir per a on podien. Nofre i Jaume tornaren a casa; Vicent i Andreu encara no havien tornat. A l'endemà, van poder saber, que a Vicent i Andreu es van detindre per sodomites en el bordell i això era un motiu suficient per a crema−los en la foguera. Això no podia quedar així, i per tant, Nofre, en Pere, Jaume i Elionor van anar a casa Bernat a negociar. Cal recordar, que Jaume i Elionor van fer un passeig molt romàntic per el Palau Reial; els dos estaven enamorats. Desprès d'un exceletisim dinar, van apareixer dos caps de la Inquisició que portaven als dos xiquets; anaven a fer un intercanvi: els xiquets per el nouvingut, Jaume; quan en Pere els va agafar tots i amb l'ajuda de Bernat va fugir dels soldats per un passadís sota la casa de Bernat; ara tenien via lliure, Es van marxar, van burlar als soldats que custodiaven les portes de València per a que els deixaren sortir, van agafar els cavalls i el carro i es van deixar arrere aquella ciutat tan bella però tan peligrosa. El camí era molt peligròs, prompte els soldats començarien a perseguir−los, devien anar amb molta cura. Quan anaven prop de la Valldigna, van apareixer deu soldats armats, gràcies a Dèu va apareixer Miquel Colomer, el bandoler, el qual amb el seu grup van acabar amb el soldats i van decidir escoltar a Nofre i als seus amics per les muntanyes. Van arribar a Ontinyent i tots menys en Pere van anar a casa; aquest tenia que resoldre alguns problemes. Quan en Pere arribà a casa, va dir que Vicent i Andreu estaven fora de perill, però a qui volien era a Jaume. La ùnica solució era fugir sino el cremarien en la foguera. Així, va decidir tornar riu a munt a buscar l'alcavor. Mentre ho feia, va trobar a quatre soldats i al beneficiat que li paraven el pas; sense pensar−ho va començar a còrrer tan ràpidament com podia; perseguit per els soldats que disparaven i els beneficiat. Pel camí va aconseguir una gran avantatge ja que pel riu ell nadava i els soldats eren molt roïns fen−ho. En arribar a la boca de l'alcavor va agafar unes llanternes de colors i una arguilaga, amb les quals va asustar al soldats i va ferir al beneficiat. Avant quedava la realitat, ja estava en el seu temps. Jaume va acabar dormin−se en una pedra però una remor forta li va fer despertar, quan es va assabentar de el que era, les cames li van fallar i es va quedar a la mercé del riu. Epíleg Aquesta part del llibre, es dòna a conèixer el fi del nostre protagonista. Qui arrosegat pel riu en una forta tempesta, es trobat per la Guàrdia Civil i translladat a l'hospital on poc dies desprès es recupera. Tot pareixia un sonmi però ell ho recordava tot, inclòs tenia una proba, la roba que portava el dia de l'incident. Va decidir tornar a l'alcavor, però aquest, segons un llaurador, es trobava tancat desde feia molts anys. Sense pensar−ho dues voltes, va anar a l'arxiu de la ciutat i va agafar el llibre de 1580. En ell, podia llegir la seua història, però trobà a la portada del llibre una carta per a ell, en la qual en Pere li contava les conseqüències positives de la seua fugida i la desaparició d'Elionor, que segons creia havia anat a buscar−lo a ell. Va eixir a corre−cuita de l'arxiu i començà a buscar a Elionor, sense cap resposta i totalment baix de moral s'en tornà a casa. Tot pareixia perdut, però de sobte trobà a Elionor, dormida sota a sa casa, l'abraçà com mai ho habia fet.

6