El text com a unitat de comunicació Ens solem comunicar no pas a través de frases soltes, sinó de textos. El text, és la unitat comunicativa fonamental. Dins el text s'enclouen totes les altres unitats comunicatives. Un text (discurs) designa tant misstages orals com missatges escrits, sigui quina en sigui la llargada. Es pot definr com un grup més o menys extens de frases que formen part d'un mateix missatge, que en conjunt transmeten una idea global (el tema del text). El fet que el text sigui una unitat de sentit ens permet de posar−li un títol de significat global, de fer−ne un resum i també de una paràfrasi. El text, és un grup organitzat de frases conectadse les unes amb les altres i orientades a comunicar, alguna informació. Cal que el missatge es doni alhora amb els altres elements de la comunicació, situat en un context concret, vagi encaminat a aconseguir la finalitat o intencionalitat que es pretén. És el context, allò que acaba otorgant al text el seu sentit precís. Les propietats textuals Perquè es pugui considerar que un text o discurs està ben fet, cal que sigui coherent, cohesionat, adequat al context situacional i correcte. • Coherencia : amb sentit • Cohesió: frases ben relacionades entre sí. • Adequació: propi per on es dirigeix • Correcció: sense faltes de cap tipus. • La coherencia textual: és la propietat que dóna unitat de significació al text. Per a ser coherent, el text ha d'incloure la informació esencial i n'han de quedar excloses aquelles dades innecessàries que l'afeixugarien i el podrien fer confús. Aquesta informació s'ha d'organitzar dins una estructura dient, al servei del nostres objectius comunicatius. ⋅ Tema central: copnstitueix el fil conductor de tot el text ⋅ Informació necessària: d'acord amb el tema, que permeti al destinatari d'entendre bé el missatge ⋅ Ordenació precisa: seguint una estructura organitzativa clara. La coherencia textual, exigeix que el text sigui unitat global de significat: unitat semàntica i comunicativa. Així un text coherent, tindrà unitat de registre, de to i d'estil. La informació s'ha d'oferir seguint una determinada forma d'ordenació. S'ha d'oferir la informació d'una manera clara i ordenada, acomodant−se a l'estructura i a la finalitat de cada mena de text. Les idees s'hi han de succeir amb lógica, sense contradiccions. Aconseguint un equilibri entre la necessitat d'aportar informació nova i la necessitat de reforçar les informacions ja donades amb les necessàries repeticions. • la cohesió textual és ben aplicada quan les seves diferents parts estan ben lligades. La cohesió entre les oracionsi entre els paràgrafs es marca a través de mecanismes ben diversos, com els connectors, els signes de puntuació i aquells recursos que permetin reprendre una mateixos referents.

1

◊ Els connectors ◊ elipsis: eliminar els subjectes que es puguin recuperar gràcies al context discursiu, s'obtendrà un començament més àgil. ◊ La repetició o la substitució léxica: repetint un mot amb el que el designi o bé, es substituirà per un sinònim. ◊ La substitució pronominal: quan no és posible l'elipsis, es farà ús dels pronoms. ◊ Els connectors textuals: són mots de lligam, s'evita un estil massa segmentat. ◊ Els signes de puntuació: delimita les parts del text. Es marca més netament l'estructura. ◊ adequació textual: és triar els elements que encaixen més amb la situació cominicativa. ◊ Té el registre formal o informal, que correspon a la situació en què es produeix l'acte comunicatiu. ◊ Pertany a la classe de document que més s'adiu amb la situació. ◊ Els aspectes de presentació, que formen part de l'acabat final, i que no s'han de menystenir ( el domini de la veu, gesticulació, la cal.ligrafia, presencia de marges...) ◊ La correcció llingüística:

◊ Els vulgarismes: són col.loquialismes no normatius, és a dir, elements lingüístics que malgrat el seu origen genuïnament cátala, l'IEC ha considerat innecessaris o poc viables en la comunicació culta perquè són variants de les formes correctes. ◊ Barbarismes: són elements lingüístics que resulten de la interferencia d'una altre llengua. Tant els barbarismes com els vulgarismes, poden afectar els diferents nivells de descripció de l'idioma: ⋅ Morfològics: afecten al gènere i nombre, i la conjugació verbal. ⋅ Sintàctics: relacionats en qüestions com l'ordre en que es disposen les paraules de la frase, construccions, pronomitzacions... ⋅ Lèxic: mots mal formats. ⋅ Sèmàntics: impliquen donar a un mot un significat que no té. ⋅ En la llengua oral, existeixen els errors de prosodia (pronunciació) i en la llengua escrita, els d'ortografia. Els registres lingüístics

◊ concepte de variació lingüística: variacions de dialecte i de registre. Les variacions dialectals, corresponen a les distintes maneres d'usar la llengua que tenen els diversos grups de parlants. Una manera de parlar que identifica els parlants d'uns generació, grup social, o zona geogràfica. ◊ registres lingüístics: en els actes comunicatius ens acomodem camaleònicament al context situacional. Un registre és un conjunt de característiques lingüístiques que resulten de l'adequació del missatge del context.entre els registres informals, es distingeix entre la llengua col.loquial i la vulgar, mentre que els registres formals, se sol distinguir entre la llengua literària, la cientificotècnica i la culta. La llengua estàndard, és un registre intermediari. El registre d'un text depén del procés comunicatiu: el tema, la intencionalitat, el grau de formalitat i el canal. ⋅ El tema:el tema especialitzat, es fa servir la corresponent terminología. El 2

tema també potser general ⋅ Intencionalitat: és un dels factors que té més repercussions a l'hora de confeccionar−lo. El nombre d'intencionalitats és gairebé indefinit, però podem dividir−ho en dos grans blocs: les objectives i les subjectives; quan la intenció és objectiva i neutre, hi ha abundancia d'oracions enunciatives en 3ª persona i l'emissor busca passar desapercebut. ⋅ Grau de fromalitat: depén sobretot de la major o menor coneixença o familiaritat que hi ha entre els interlocutors. El grau de formalitat alt, es troba en situacions d'un cert distanciament entre emisor i receptor. El nivell baix, es troba en totes aquelles situacions, en què hi ha un bon tracte entre els interlocutors. El grau mitjà correspondria a la varietat estàndard. El nivell de formalitat no depèn tan sols del grau de proximitat o confiança, sinó també del lloc o les circunstancies en què es troben. El grau de formalitat té clares conseqüències en la manera de fer servir l'idiomaja que implica unes seleccions tant pel que fa al vocabulari tant a les estructures sintàctiques. Com més alt és el grau més control cal exercir sobre allò que diem o escrivim. ⋅ Canal: oral o escrit. La llengua oral es caracteritza per un ús més espontani de l'idioma, amb frases, de vegades, inacabades. Els elements lingüístics dependran que la comunicació sigui oral o escrita, espontània o preparada, directament o en diferit, amb possibilitat de resposta o no... ◊ Llengua oral i llengua escrita: l'ús oral és força difrent a l'ús escrit. ◊ Mots: díctics: tu, jo... són signes que assenyalen determinats elements del context situacional. Situen l'acte comunicatiu en relació a l'espai, temps, i a les persones que hi intervenen. El seu significat varia amb l'acte verbal. Permeten a la llengua parlada una gran agilitat i un gran estalvi de recursos lingüístics. El llenguatge de les imatges facilita la transmissió rápida de certes informacions. Però no supleix l'expressió verbal. Els constituents oracionals: ◊ l'estructura de l'oració: l'oració es caracteritza per ser una unitat de sentit (que cal interpretar amb l'ajut del context), una unitat prosòdica (amb una entonació delimitada per dues pauses, i una unitat sintàctica básica. L'estructura oracional descansa en dos pilars: subjecte i predicat. Un sintagma nominal, i un sintagma preposicional, cohesionats per la concordança en persona i nombre. ◊ constituents de l'oració: la morfología estudia la classe dels mots, la sintaxis estudia l'ordenació en què apareixen els elements en la frase. ◊ un sintagma és un conjunt de mots, que exerceix globalment una determinada funció sintàctica din l'oració, a més, té un significat unitari. Així, un sintagma nominal, és un nom habitualment acompanyatd'altres elements, i hi fa de nucli. Un sintagma verbal és format per un verb acompanyat d'altres elements que el complementen. ◊ les relacions sintàctiques són de tipus jeràrquic, és a dir, hi ha uns elements principals dels quals dependen els elements secundaris. Les relacions dins l'oració no tenen lloc, doncs, mot a mot, sinó que s'estructuren en diversos nivells, començant per un primer nivell constituït pel SN subjecte i el SV predicat, passant per nivells intermedis formats pels diferents sintagmes que s'inclouen en els anteriors i acabant per les paraules. ◊ oracions simples, i compostes: l'oració simple és aquella que consta d'un sol SV predicat; de la què en conté més d'un, en diem oració composta, inclou dues estructures oracionals unides per la preposició i. És una conjunció de coordinació 3

perquè conecta dues oracions sense que cap d'elles tengui més relleu sintàctic que l'altra. La sobordinació consta d'una de les preprosicions ha quedat relegada a la funció de complement. ◊ l'estructura del SN: SN = (det) + N + (CN). Tots els membres del sn formen una unitat sintàctica, és a dir, exerceixen conjuntament una funció ◊ determinants: determinen el nom, és a dir, el presenten, el posen en connexió amb el discurs, en la situació comunicativa. • Article definit o indefinit • Demostratius • Possessius • Quantitatius, indefinits • Numerals • Interrogatius i exclamatius • Relatius ◊ sintagma determinatiu: en aquesta expressió sintagmàtica la preposició no forma constituent amb el nom següent, sinó que és amb el nom precedent. (una mica de pa, el nucli, no és mica, sinó pa). ◊ Complements del nom: poden ser especificatius o explicatius. Els especificatius, seleccionen i precisen el significat del nucli nominal. Els explicatius afegeixen una informació suplementaria a la ja present en la resta del sintagma. ◊ equivalents del sintagma nominal: ⋅ sn definit, introduït per l'article definit, el, la, els, les, o pel demostratiu, aquell, aquella, aquelles, aquells. ⋅ Sn indefinit, són els no introduïts per determinants. Es reemplaça pel pronom àton en ⋅ Un pronom demostratiu neutre o una preposició substantiva, representada pel pronom ho. Els mecanismes de cohesió textual i oracional: ◊ s'ha de concordar, tant en gènere i nombre, com en persona i nombre, i també, entre els temps verbals usats en l'interior d'una oració composta o dins d'un text. ◊ procés de definició: consisteix en introduir en el discurs un nom encapçalat per un article indefinit i representar−lo després precedit d'un determinant definit. El procés de definició és el procediment cohesiu consistent a asegurar la referencia d'uns elements fent que siguin presentats per sn indefinits i represos per sn definits. Considerem sn definits, introduits per un determinat format per article definit o demostratiu, els sn indefinits, són els que no van encapçalats per cap determinant. Amb funció del CD, els definits, es reemplacen per el, la els, les, i els indefinits pel pronom en. ◊ substitució pronominal: els pronoms febles i els relatius, s'assemblen perquè tots dos permeten d'evitar la repetició d'un element. La diferencia és que el relatiu, a més de substituir, subordina al nom antecedent la seva propoició. Els relatius, ´son substituts com els altres pronoms, però alhora són nexes oracionals. ⋅ Pronoms personals: forts: ocupen, dins l'oració el mateix lloc que l'element substituït. Els febles, van a buscar l'accent del verb, i d'aqueta manera només formen una sola unitat.

4