ELS MICROESTATS EUROPEUS ANDORRA

DADES GENERALS Nom oficial: Situació: Superfície: Població: Moneda oficial: Capital: Llengua: Religió: Govern:

Principat d'Andorra Entre França i Espanya, als Pirineus 467,76 km2 65.844 habitants Euro Andorra la Vella (21.513 habitants) El català és l'idioma oficial, també es parla el castellà i el francès. Catòlica Co−principat constitucional

Situació geogràfica El Principat d'Andorra està localitzat al Pirineu central, entre la República francesa i el regne d'Espanya. Del seu perímetre geogràfic, 63 km són fronterers amb els departaments francesos de l'Arièja i dels Pirineus Orientals i 56 km són fronterers amb les províncies espanyoles de Lleida i Girona. Andorra té una superfície aproximada de 468 quilòmetres quadrats. És un país muntanyós, amb altures que oscil·len entre els 800 metres a la cota més baixa i els 2 942 metres a la cota més alta. Té un clima sec i mediterrani; les diferències de temperatures oscil·len entre una mitjana mínima de − 2º C i màxima de 24º C. Les precipitacions mitjanes anuals van dels 770 mm als 1 100 mm. Pel que fa a l'organització territorial, Andorra està dividida en set parròquies, que són la base de l'organització civil i religiosa del país. Les set parròquies són, per ordre protocol·lari : Canillo, Encamp, Ordino, la Massana, Andorra la Vella, Sant Julià de Lòria i Escaldes−Engordany. Al seu torn, les parròquies d'Ordino, la Massana i Sant Julià de Lòria s'organitzen en quarts, subdivisions de caràcter administratiu. El comú és l'òrgan administratiu de la parròquia, amb personalitat jurídica pròpia, i gaudeix d'una potestat normativa local. Andorra, per la seva geografia, és un país amb unes possibilitats naturals molt interessants per a la pràctica dels esports de muntanya, i més concretament de l'esquí. Aquesta és una de les facetes que més bé han explotat els empresaris turístics del país. Andorra posa a l'abast dels practicants de l'esquí sis estacions: el Pas de la Casa−Grau−Roig a la parròquia d'Encamp; Soldeu−el Tarter a la parròquia de Canillo; Arinsal i Pal a la parròquia de la Massana; Arcalís a la parròquia d'Ordino, i la Rabassa a Sant Julià de Lòria, aquesta darrera dedicada exclusivament a l'esquí nòrdic. Gràcies a l'orientació geogràfica del Principat i a les condicions climàtiques, la pràctica de l'esquí està garantida una mitjana de 156 dies a l'any, els mesos que van de novembre a maig.

1

La situació geogràfica i orogràfica del Principat ja no és un obstacle a salvar a l'hora d'accedir a Andorra. Amb els diferents plans d'actuació del Govern s'han millorat les comunicacions internes i amb l'exterior. Les millores fetes pels Estats veïns en les diferents vies d'accés al país, han permès de millorar el temps necessari per arribar per carretera des de les ciutats més properes i importants. En automòbil, Barcelona es troba a només dues hores i mitja de viatge, Madrid a 7 hores, Tolosa a 3 hores i París a 11 hores. El tren és un altre dels mitjans que es pot utilitzar per arribar a Andorra. Les línies de ferrocarril arriben fins a pocs quilòmetres de la frontera andorrana, en les estacions de l'Hospitalet i la Tor de Carol a França i de Puigcerdà a Espanya. Des de qualsevol d'aquestes estacions es pot connectar amb el servei regular de transport per carretera que enllaça diàriament amb Andorra. Els aeroports més propers es troben a Tolosa i a Barcelona, a tres hores escasses de viatge per carretera, i amb la possibilitat de contractar un servei privat d'helicòpter per desplaçar−s'hi. El Servei de Telecomunicacions d'Andorra (STA) també permet un altre tipus de comunicació mitjançant el servei telefònic, el telègraf, el tèlex, el telefax i la telefonia mòbil (GSM). Al Principat coexisteixen dos serveis de correus, l'un francès i l'altre espanyol, que actualment es troben en via de refondre's en un sol sistema. El correu interior és gratuït. Al país es reben els canals de les televisions públiques i privades franceses i espanyoles, i també diferents emissores de ràdio. A Andorra també s'editen dos diaris i diverses revistes d'informació general, en català, l'idioma oficial del país. Situació històrica La primera ressenya escrita on es fa referència a les parròquies de les Valls d'Andorra es troba a l'acta de consagració de la catedral de la Seu d'Urgell, que data de l'any 839. En aquella època les Valls d'Andorra pertanyien al comtat d'Urgell, un dels molts territoris autònoms que es van anar creant a mesura que s'anava reconquistant territoris als àrabs. L'any 1133, tots els drets sobre les Valls d'Andorra van ser cedits pel comte d'Urgell al bisbe d'Urgell. L'any 1159, després d'una sèrie de confrontacions amb el senyor feudal d'Urgell, el bisbe d'Urgell va signar un tractat amb la família Caboet, en virtut del qual el bisbe rebia la protecció dels Caboet i aquests, alguns drets sobre les Valls d'Andorra cedits pel prelat. Els drets dels Caboet van passar per matrimoni a la casa de Castellbò i amb el pas dels anys al comtat de Foix. La lluita pel control de les Valls entre el bisbe d'Urgell i el comte de Foix va veure la seva fi amb la signatura del primer Pariatge (tractat de co−sobirania) l'any 1278, seguit d'un segon Pariatge l'any 1288. Per aquests tractats apareixen les figures dels coprínceps (el comte de Foix i el bisbe d'Urgell). Al segle XVI, els drets del comte de Foix van passar a la corona de França. Després de la revolució francesa, l'estructura del co−principat es va trencar fins a l'any 1806, quan el cap de l'Estat francès va tornar a fer valer els seus drets com a copríncep. D'ençà d'aleshores, el cap de l'Estat francès i el bisbe d'Urgell són els coprínceps de l'Estat andorrà. El sufragi universal masculí va ser establert l'any 1933 i les dones van poder votar per primer cop l'any 1970. La divisió de poders va començar l'any 1981 amb l'aparició, prop del Consell General l'òrgan legislatiu, del Govern d'Andorra l'executiu. El Principat d'Andorra va completar la divisió de poders i es va consolidar com un Estat modern i de dret amb l'elaboració de la primera Constitució, que va ser votada pel poble en referèndum el març de 1993. 2

Arran de l'entrada en vigor de la Constitució, Andorra demanà el seu ingrés a diverses institucions i organismes internacionals, entre els quals cal destacar l'Organització de les Nacions Unides. Andorra també ha ingressat a la Creu Roja Internacional, a la Unió Internacional de Telecomunicacions i a la UNESCO. Des del 1994 és membre del Consell d'Europea. Situació econòmica Durant els darrers trenta anys, Andorra ha passat de ser un país amb una població petita (8.400 habitants l'any 1960) i amb una economia essencialment agrícola i ramadera, a tenir 66.000 habitants i una economia enfocada al turisme i al comerç. Aquest creixement tan espectacular de la població ha estat possible gràcies al desenvolupament de les activitats comercials lliures de taxes. Aquest creixement econòmic ha fet que la renda per càpita del país sigui de 18.000 dòlars, una de les més altes d'Europa. El cost de la vida a Andorra, comparat amb el d'altres països europeus, és baix, gràcies a l'absència d'impostos directes. Avui dia les bases de l'economia andorrana són essencialment el comerç, el turisme i els serveis, sense oblidar l'existència d'una petita indústria i d'una reduïda activitat agrícola i ramadera. El sector agrícola ha perdut molta importància en l'economia del país; solament el cultiu de tabac continua essent rendible, gràcies a unes lleis Els molt restrictives vers el tabac importat i que potencien la producció del tabac nacional. En el camp del comerç, el Principat d'Andorra és un gran centre especialitzat en articles de luxe: cosmètics, moda, joies, però també alcohol i tabac, i el país gaudeix d'un diferencial fiscal competitiu en els preus dels productes. Les característiques geogràfiques i polítiques han propiciat el desenvolupament del sector turístic, que està molt lligat al sector comercial. La major part dels productes importats estan destinats a ser venuts als turistes que visiten les Valls. L'oferta turística es completa amb un entorn paisatgístic únic, amb múltiples possibilitats turístiques. El desenvolupament del sector comercial i turístic ha fet que al seu entorn s'hagin creat una sèrie d'empreses de serveis que el complementen i hi col·laboren. L'activitat industrial, molt limitada, se centra en les empreses dedicades a la manufactura de roba, tabac, producció d'aigua mineral, i en el sector de la construcció i indústries derivades. Però els serveis que més han caracteritzat el país són els serveis bancaris, prestats per sis entitats de crèdit. Les activitats financeres a Andorra es van iniciar als anys 30 i es van desenvolupar als anys 60. El sistema bancari andorrà està regulat per la recent llei d'Ordenació del sistema financer, que regula les característiques que han de tenir les entitats financeres que operen al país. Aquestes són: limitació del capital social estranger, nivell de reserves mínimes de fons propis a l'Institut Nacional Andorrà de Finances, realització d'auditories, i també allò que és més important per als clients, el secret bancari. Aquesta llei ve a complementar la funció d'autorregulació que fins ara han seguit les entitats financeres del país. Menció especial mereix la importància que es dóna al secret bancari, que gaudeix d'una protecció específica recollida en la llei de Protecció del secret bancari i de prevenció del blanqueig de diner o valors producte del crim, i que es troba recollida, d'altra banda, a la Constitució i al Codi Penal. Aquesta mateixa llei, tal com indica el seu nom, configura el marc jurídic per evitar el blanqueig de diner procedent del narcotràfic o del crim organitzat. 3

D'altra banda, les activitats financeres són considerables i permeten un flux extraordinari de capital estranger cap a Andorra, aprofitant els avantatges que ofereix la inexistència de fiscalitat sobre els dipòsits, l'absència de limitacions institucionals al crèdit i l'oferiment de préstecs a tipus d'interès competitius. Per mantenir aquest estatus, el Govern d'Andorra va negociar i aconseguir de la CEE l'estatut de país tercer, gràcies al qual manté la major part dels privilegis i solament una sèrie de productes molt específics es veuen gravats amb taxes d'importació significatives. Andorra no té moneda pròpia. Encara que els pressupostos generals de l'Estat, fins ara, s'han fet en pessetes, dins el país vigia la lliure circulació de monedes, entre les quals la pesseta i el franc francès eren les més utilitzades; actualment la moneda utilitzada és l'euro. Es pot dir que els trets més característics de l'economia andorrana són els següents: − la inexistència d'impostos directes; − la inexistència de restriccions al moviment de capitals; − la inexistència de restriccions a l'exportació de productes; − la protecció legal del secret bancari; − el control molt estricte sobre el blanqueig de diner procedent del crim organitzat. Situació política i social El Principat d'Andorra és un Estat independent des de l'any 1278, any en què es va signar el primer Pariatge. D'aquests darrers 700 anys, cal destacar l'estabilitat política i social del Principat, amb unes institucions que han anat adaptant−se gradualment als canvis socials i a les realitats internacionals. L'actual sistema polític és fruit de la reforma institucional començada el 1975 i acabada el 1993 amb l'aprovació de la Constitució, amb la qual es va completar la divisió de poders. Aquesta estabilitat, amb uns partits polítics diversos però tots ells amb una clara tendència centrista, és una mostra de responsabilitat i una garantia per al futur. La població actual d'Andorra és d'aproximadament 66.000 habitants, dels quals el 27% són andorrans, el 47% espanyols, l'11% portuguesos, el 8% francesos i el 7% d'altres nacionalitats (anglesos, filipins, etc.). La llengua oficial és el català, encara que també s'utilitzen el castellà, el francès i l'anglès. Com ja hem assenyalat, amb l'entrada en vigor de la Constitució el 1993 es va fer efectiva la separació de poders: − Els coprínceps el bisbe d'Urgell i el president de la República francesa són els garants de la independència d'Andorra com a Estat. Arbitren i moderen el funcionament dels poders públics i les institucions, convoquen eleccions generals i referèndums, nomenen el cap de Govern i sancionen i promulguen lleis. − El poder legislatiu resideix en el Consell General (Parlament). Aquest està format per 28 consellers, que són elegits per sufragi universal, 14 dels quals per parròquies (2 per cada parròquia) i els altres 14 elegits proporcionalment al nombre de vots en circumscripció nacional. D'entre els consellers s'elegeix el síndic general i el sub−síndic (president i vice−president del Consell). Les funcions del Consell General són, entre d'altres, l'elaboració i l'aprovació de les lleis, l'aprovació dels pressupostos de l'Estat i el control de l'acció del Govern. 4

− En el Govern recau el poder executiu. Aquest està format pel cap de Govern, elegit pel Consell General, i, habitualment, per 8 ministres. Les seves funcions són executar i reglamentar les lleis que promulga el Consell General, presentar els pressupostos de l'Estat, dirigir l'Administració nacional i la política exterior i ostentar la representació internacional de l'Estat. − Els comuns són els òrgans de representació i administració de les parròquies. Tenen personalitat jurídica pròpia amb falcutats normatives i executives a escala local. Funcionen mitjançant un Consell de Comú elegit per sufragi universal i format habitualment per 10 consellers, dos dels quals són elegits, respectivament, cònsol major cònsol menor. − El poder judicial ha sofert una reforma administrativa a partir de l'aprovació de la llei qualificada de la Justícia el 1993. Tot respectant les tradicions del país, aquesta llei adequa l'administració de justícia a les necessitats actuals de la societat andorrana i al respecte de les normes constitucionals. Les funcions de l'administració de justícia són, entre d'altres, vetllar per la legalitat de l'actuació administrativa i pel respecte dels drets i interessos legítims dels ciutadans. El gran flux migratori iniciat a la darreria dels anys 50 i començament dels anys 60 va donar lloc al naixement del sistema andorrà de protecció social. L'arribada de treballadors estrangers, principalment espanyols, va fer aparèixer la problemàtica de la manca de cobertura social, que fins a aquelles dates era desconeguda dins la societat agrícola i ramadera de les Valls. L'any 1966, el Consell General decretà la creació del règim andorrà de Seguretat Social, que comprèn les dues branques tradicionals de la protecció social, és a dir, la malaltia i la vellesa. En conseqüència, es creà un organisme parapúblic, la Caixa Andorrana de Seguretat Social, amb autonomia de gestió i sota la tutela del Consell General, i actualment sota la tutela del Govern. La definició i l'aplicació d'una política immigratòria clara i precisa és una qüestió pendent. Això no obstant, existeix des del desembre de 1978 un reglament laboral que ha conegut diverses modificacions, la darrera l'any 1990. En aquesta última modificació es va prestar una atenció especial als temes de la immigració, els menors d'edat, la dona i les condicions mínimes de salari. Des del punt de vista sanitari, Andorra disposa d'unes àmplies cobertures i d'una completa atenció sanitària. La definició, l'any 1987, d'un model sanitari per al país, va donar lloc a la creació del Servei Andorrà d'Atenció Sanitària i l'any 1994 es va inaugurar un nou centre hospitalari, que va substituir l'anterior centre creat l'any 1977. D'altra banda, existeix una xarxa de Centres de Salut que cobreix l'assistència primària a totes les parròquies. Pel que fa a l'ensenyament, els infants andorrans poden cursar els seus estudis en tres sistemes educatius diferents: l'andorrà, el francès i l'espanyol. L'obligatorietat d'escolarització és fins als 16 anys. Els diferents sistemes educatius engloben els nivells d'estudis des de l'escola maternal fins al batxillerat superior, i en alguns centres s'inclouen opcions d'ensenyament tècnic i professional. La formació superior es fa majorment a França o a Espanya, tot i que, des de l'any 1990, existeixen al país dos centres tècnics universitaris: l'Escola d'Informàtica i l'Escola Universitària d'Infermeria. Andorra també disposa d'un centre d'ensenyament per a persones discapacitades, l'Escola Especialitzada Nostra Senyora de Meritxell.

5

CIUTAT DEL VATICÀ

DADES GENERALS Nom oficial: Situació: Superfície: Població: Moneda oficial: Capital: Llengua: Religió: Govern:

Stato della Cittá del Vaticano Sud d'Europa, dintre d'Itàlia 0.44 km2 1000 habitants (1994) Lira del Vaticà Ciutat del Vaticà Italià, Llatí Catòlics Romans Estat monarco−sacerdotal

SITUACIÓ GEOGRÀFICA El territori de la Ciutat del Vaticà, que comprèn una petita part de l'Oest de la ciutat de Roma, a la dreta del Tíber, prop del castell de Sant `Angelo i del mont Mario, està constituït principalment per la basílica de San Pedro, els palaus i jardins de la residència papal i els museus. Fora d'aquest territori, pertanyen a la Ciutat del Vaticà la vila pontifícia de Castelgandolfo, les basíliques de San Juan de Letran, San Pablo Extramuros i Santa Maria la Mayor, alguns palaus romans i el territori on s'aixeca l'emissora vaticana de Santa Maria de Galeria. La Ciutat del Vaticà té estació ferroviària, heliport i presó (poc utilitzada). No existeix una frontera visible entre els territoris vaticà i italià. Poden servir de límits la columnata de Bernini, les muralles vaticanes i les façanes d'alguns edificis. En realitat la Ciutat del Vaticà constitueix una zona urbana de Roma, un centre d'atracció espiritual i turístic, per tractar−se de la residència del Papa i pel significat religiós, cultural i artístic que té. El Papa es el cap de l'Estat de la Ciutat del Vaticà. Els dicasteris de la cúria romana duen a terme funcions similars a la dels Ministres en altre Estats. SITUACIÓ HISTÒRICA Els Estats Pontificis es remunten al s. IX quan Carlemany, emperador dels francs en va establir la seva existència legal. Deixant de ser així quan el primer rei d'Itàlia − Víctor Manuel de Saboya, titular de la unificació nacional − va formalitzar l'ocupació militar del territori − iniciada per Giuseppe Garibaldi − i va proclamar Roma com a capital. La Llei de Garanties de 1871 va establir la inviolabilitat de la persona del Papa, reconeixent−li la possessió del Vaticà. Però els pontificis romans no van acceptar aquesta situació fins 6

l'11 de febrer de 1929, quan la Santa Seu celebrà el Tractat de Letran, amb Benito Mussolini que va fixar els límits i privilegis de l'actual Estat. Pel tractat de Letran (1929), Itàlia reconeix a la Santa Seu la jurisdicció i sobirania del territori de la Ciutat del Vaticà, al qual queden reduïts els antics Estats pontificis, annexionats l'any 1870 al llavors conegut com regne d'Itàlia. El concordat de 1984 entre la Santa Seu i l'Estat italià, que substitueix al tractat de 1929, no varia la situació jurídica de l'Estat de la Ciutat del Vaticà. Aquest Estat es considera més bé un símbol i garantia de la independència dels Papes respecte el poder civil (Gran Enciclopèdia Rialp). SITUACIÓ ECONÒMICA Els recursos de l'Estat provenen, principalment, de la inversió financera dels 1.750 milions de lires que el Tractat de Letran va establir com indemnització pels territoris perduts l'any 1870, i de contribucions i donacions de tot el món en especial dels Estats Units i Alemanya. Avui en dia aquests recursos son administrats per l'Institut per a Obres Religioses − popularment Banc del Vaticà − reestructurat amb motiu dels escàndols financers originats per la fallida del Banc Ambrosià. S'atribueixen reserves de més de 11.000 milions de dòlars, la participació en molts altres bancs i empreses i innumerables propietats immobles per tot el món. L'any 1993, el dèficit pressupostal estimat (1,7 milions de dòlars) va sobrepassar el previst (86,1 milions de dòlars). Aquell any s'enregistraren dos fets inèdits: els treballadors del Vaticà van organitzar per primer cop una protesta per augment de salaris i pensions. Durant el viatge del Papa a Estats Units, al juny, es va autoritzar que la seva imatge fos explotada comercialment, permetent−se la venta de pòsters i camisetes. Dos anys més tard el Vaticà va llençar a la venta un disc compacte amb oracions resades pel Papa, que van assolir una difusió de 20 milions de còpies. L'any 1995 l'economia del Vaticà va tornar a mostrar nombre negres, abandonant el període de dèficit SITUACIÓ SOCIAL L'Estat de la Ciutat del Vaticà té una superfície de 0.44 km2, és el més petit del món. Els seus 1.000 habitants pertanyen a diverses nacionalitats, la majoria dels funcionaris estables són italians i suïssos. Tenen la nacionalitat vaticana, que és diferent de la italiana o la de qualsevol altre país independent, els habitants estables i els cardenals de la cúria residents a Roma. SITUACIÓ POLÍTICA El nom oficial és Stato della Cittá del Vaticano, i es divideix en dues administracions administratives paral·leles, la Santa Seu (òrgan suprem de l'Església Catòlica) i la Ciutat del Vaticà (seu de l'Església). La capital és la Ciutat del Vaticà, amb 1.000 habitants (1994). Pel que fa al govern, és una monarquia electiva vitalícia. Papa Juan Pablo II ( Karol Wojtyla, d'origen polac), sobirà electe el 16 d'octubre de 1978 per el Conclave (reunió secreta) de Cardenals. És el primer Papa no italià en 456 anys. Cardenal Rosalio José Castillo Lara, cap de govern, i president de la Comissió Pontifícia, integrada per set membres, nomenats pel Papa i presidida pel secretari d'Estat. El Papa és, a més, bisbe de Roma i cap suprem de l'Església Catòlica. El govern de l'Església és assessorat pel Col·legi de Cardenals i els Sínodes de Bisbes, que es reuneixen quan el pontifici ho decideix. Els òrgans administratius de l'església són nou Sagrades Congregacions, tres Secretaries i diverses comissions, prefectures i tribunals; aquest conjunt es conegut com Cúria Romana.

7

LIECHTENSTEIN

DADES GENERALS Nom oficial: Situació: Superfície: Població: Moneda oficial: Capital: Llengua: Religió: Govern:

Fürstentum Liechtenstein Europa Central; entre Àustria i Suïssa 157km2 32.000 habitants (2000) Franc Suïs Vaduz Alemany Catòlica Romana i Protestant Monarquia constitucional

SITUACIÓ GEOGRÀFICA Entre Àustria i Suïssa, al sud del llac de Constanza, es troba enclavat Liechtenstein. L'envolten pel nord i l'est la província austríaca de Vorarlberg, pel sud el cantó suïs dels Grisons, i per l'oest el cantó suïs de Saint−Gall. El principat té una longitud màxima de 25km de llarg per 10km d'ample. La seva superfície actual prové de la unió de dos països : Vaduz (País Alt) i Schellenberg (País Baix), antigues divisions del Comptat de Vaduz i del Senyoriu de Schellenberg. Pel seu relleu forma part dels Alps Rétics, que penetren al país pel SE i acaben a la frontera meridional a més de 2500 metres; per l'altra banda, de la planura del Rin, el curs del qual marca aproximadament la frontera amb Suïssa i ocupa el NO del territori, que és on es concentra la població i les principals activitats. El clima, conseqüència de la situació geogràfica, adquireix característiques alpines, semblants a les d'Àustria i Suïssa; a vegades el vent foehn suavitza en el passadís del Rin els rigors del clima. Els boscos només cobreixen un 30% de la superfície total i en aquests trobem de forma escalonada, segons l'altura i l'orientació, els pins i els avets; en canvi, els prats s'estenen sobre el 43,8% del total del territori i en aquests hi pasturen bovins i cavalls. La hidrografia és conformada per dos rius principals, el Rin i el Samina. El Rin ha estat i és de gran transcendència històrica i econòmica en la vida del país. El seu recorregut per terres del principat delimita la major part de la frontera amb Suïssa, i les seves aigües i les canalitzacions afavoreixen l'agricultura. El riu Samina, que s'unirà al Rin en territori austríac, transcorre per la vall homònima, la regió muntanyosa, rebent gran quantitat d'aigua dels rierols de la regió.

8

SITUACIÓ HISTÒRICA Les arrels de l'existència de Liechtenstein com a estat independent es remunten al 1342, però fou el 1719 quan es va proclamar en Principat de Liechtenstein, en qualitat de subunitat territorial dins d'un Sacre Imperi Romà poc cohesionat. Seguint l'enfonsament de l'imperi durant l'època napoleònica, Liechtenstein va formar part d'una Confederació Germànica pobrament organitzada. La confederació es va enfonsar amb la victòria militar de Prússia contra Àustria l'any 1866, i Liechtenstein ha gaudit des de llavors d'una identitat absolutament sobirana. El país ha sigut capaç de mantenir la seva independència mitjançant una estreta cooperació amb els seus veïns i també amb altres estats europeus. Des de l'any 1852 fins el final de la primera guerra mundial, Liechtenstein estava molt vinculat a Àustria; les seves línies de ferrocarril escara en l'actualitat són propietat de la xarxa federal de ferrocarrils austríacs. Des de la dècada de 1920, Liechtenstein ha establert vincles especialment estrets a nivell polític i econòmic amb Suïssa, amb la que comparteix una unió postal, duanera y monetària. Suïssa ostenta a més, la representació política de Liechtenstein en la majoria de les capitals estrangeres. Però la seva relació amb Suïssa no és tant directa com per considerar el Principat un simple apèndix del país helvètic. Per exemple, tot i que Suïssa sigui el seu major soci comercial, només reb un 14% del total del comerç, orientant−se la resta cap als països de la UE i de l'EEE (Espai Econòmic Europeu). Al contrari que Suïssa , Liechtenstein pertany tant a la ONU con a l'EEE, però a l'igual que Suïssa és del pocs estats que queden a l'AELC. SITUACIÓ ECONÒMICA Tot i la seva petita dimensió, Liechtenstein s'ha convertit en una pròspera i molt industrialitzada economia de lliure mercat. Té un nivell de vida comparable al dels seus veïns i disposa d'uns bons serveis. Els baixos impostos a les empreses, el màxim és un 18%, i les facilitats d'incorporació han induït a uns 25.000 inversors a formar les anomenades oficines d'apartat postal en aquest país, proporcionant un 30% dels ingressos de l'estat. El país participa en la unió duanera amb Suïssa i utilitza el franc suïs com a moneda nacional. SITUACIÓ POLÍTICA I SOCIAL LUXEMBURG

9

DADES GENERALS Nom oficial: Situació: Superfície: Població: Moneda oficial: Capital: Llengua: Religió: Govern:

Groussherzogtum Lëtzebuerg Entre França, Bèlgica i Alemanya 2.586km2 422.000 habitants (2000) Euro Luxemburg Francés, alemany, dialecte luxemburguès Catòlica Romana Monarquia parlamentaria

SITUACIÓ GEOGRÀFICA Estat de l'Europa occidental, que limita al nord i oest amb Bèlgica, al est amb Alemanya i al sud amb França. El Gran Ducat de Luxemburg és un petit Estat de caràcter eminentment muntanyós i amb extenses masses boscoses. El relleu presenta dues regions diferenciades; al nord, anomenat Oesling, s'estenen els contraforts meridionals del massís muntanyós de les Ardenes, amb una alçada màxima de 500m, i per la que discorren el afluents de del Mosela. A sud, el Bon Pays, constitueix una extensa planura que és la prolongació de la conca parisina. D'est a oest el país es troba travessat pel Sauer, afluent del Mosela, que per la seva banda dreta reb al Alzette i per l'esquerra a l'Our i al Clerf, entre d'altres. El paisatge luxemburguès es completa amb el curs del Mosela, que discorre pel sector oriental, traçant la frontera amb Alemanya. El clima és continental, humit, més rigorós a les regions altes del nord, i més moderat al sud. Les precipitacions anuals són abundants, els estius frescos, mentre que els hiverns són suaus. SITUACIÓ HISTÒRICA 10

Luxemburg, Bèlgica, Holanda i una part del nord de França, formen la regió dels països baixos, amb història comuna fins 1579. En la guerra dels Països Baixos contra Espanya, Luxemburg va romandre al costat de les províncies del sud, reconeixent l'autoritat de Felip II. L'any 1684 fou conquerit per França però fou retornat a Espanya tretze anys més tard, pel Tractat de Rijswijk. L'any 1713, va quedar subordinat als Habsburg austríacs, fins la invasió de les tropes de Napoleó, el 1795, i la posterior annexió a l'imperi francès. Desprès de la derrota de Napoleó, el Congrés de Viena, el 1815, va lliurar el ducat de Luxemburg a Guillem I d'Orange que va integrar de fet el ducat com la dinovena província del seu regne. Desprès de la rebel·lió belga el 1831 Luxemburg fou dividida. La major part va ser integrada a Bèlgica i la menor lliurada a Guillem I com Gran Ducat de Luxemburg, que aquest va acceptar només el 1839. Fins el 1867 va ser administrat de manera independent. La Confederació Germànica es va dissoldre el 1866 i pel Tractat de Londres es va concertar la neutralitat del Gran Ducat. Fou envaït per Alemanya l'any 1914, però els aliats el van recuperar el 1919. Les tropes alemanyes el van tornar a ocupar entre 1940 i 1944. Desprès de la guerra es va associar amb Bèlgica i Holanda en el tractat de Benelux i es va integrar a la CEE. Al ingressar a la OTAN, el 1949, va deixar de ser neutral. El Partit Socialista Cristià (PSC), de centre − dreta, va mantenir una majoria absoluta al Parlament entre 1919 i 1974, quan es va formar un govern de centre − esquerra entre el Partit Obrer Socialista (POS) i el Democràtic (PD). El PSC va recuperar la majoria el 1979 i va governar en aliances amb el PD i el POS. Luxemburg és membre fundador de l' OTAN. L'octubre de 1986 es va aprovar la incorporació de dones a la milícia de defensa. Les dones van adquirir el dret a vot el 1919. La presencia femenina en el mercat formal de treball era del 25.2% l'any 1979 i només havia pujat fins el 34% l'any 1988. En educació, les dones luxemburgueses ocupaven el 74.8% dels càrrecs, l'índex més elevat de la Comunitat Europea. En les eleccions legislatives de juny de 1989, els partits Social Cristià, Socialista i Democràtic van obtenir 22, 18 i 11 banques respectivament. Una nova organització, el Comitè d'Acció 5/6, la campanya del qual es va basar en el manteniment dels drets de pensió dels assalariats privats, va conquistar quatre banques. Els dos partits ecologistes van obtenir dues branques cadascun. El partit comunista va aconseguir una banca. Durant el 1990, va dimitir l'ambaixador davant la OTAN, Guy de Muyser, acusat de passar informació secreta a la URSS. Aquell any es van abolir els controls de frontera amb Bèlgica, França, Alemanya i Holanda. El 1991, va esclatar l'escàndol financer per la fallida del Banc de Crèdit i Comerç Internacional (BCCI); l'any següent la Cort Districtal en va ordenar la liquidació. A principis de l'any 1993, Joseé Jacobs es va convertir en la primera dona en la història del país en ocupar un càrrec ministerial (ministra d'Agricultura i Viticultura). Un any desprès, les eleccions generals retornaren la majoria a l'aliança del PSC i el POS, fent possible que Jacques Santer continués al càrrec de primer ministre. L'any 1995, Santer fou designat per ocupar la presidència de la Comissió de la Unió Europea; el seu lloc fou ocupat per Jeas−Claude Juneker. En els últims anys el país s'ha convertit en un dels principals mercats financers del món, especialment en l'administració de fons socials − com els de pensions − captant un estalvi d'aproximadament 356.000 milions de dòlars. SITUACIÓ ECONÒMICA El pes de l'agricultura en l'economia de Luxemburg és molt poc important. Si bé la superfície conreada ocupa el 22% del total del territori, el sector agrari només aporta el 2% del PIB. La població activa agrària ha anat disminuint a mesura que creix la producció agrícola, amb l'augment de les dimensions mitjanes de les 11

explotacions; una forta mecanització i la utilització creixent d'adobs. La base tradicional de l'economia luxemburguesa és la siderúrgia. Els jaciments de mineral de ferro del sud del país van començar a explotar−se al final del s. XIX. La proximitat de les conques del Ruhr i del Saarland facilitava la importació de carbó i la instal·lació de centres siderúrgics. La producció de ferro (que havia arribat als 2287 milions de tones el 1929) es va suspendre el 1982 perquè les reserves existents no cobrien les necessitats de la indústria del país. Actualment Luxemburg importa el ferro de França, Suècia i Brasil i el carbó d'Alemanya i Bèlgica. Luxemburg és a prop dels recursos i dels mercats centreeuropeus i s'hi ha desenvolupat centres siderúrgics importants; és un dels primers productors d'Europa d'Acer, que en gran part exporta. Les seves acereries estan situades al sud. La siderúrgia proporciona més d'un terç de l'ocupació industrial, i dóna feina a una gran part de má d'obra immigrant. Durant els anys 70 es van aplicar mesures de reestructuració per tal de limitar la producció d'acer a 3,1 milions de tones i per aconseguir l'especialització en productes pesats i laminats en fred. Superada aquesta fase s'arriba a un acord amb Bèlgica, l'anomenat acord sinergia, que consistia en una creació amb les empreses més importants del sector siderúrgic dels dos països d'un complex industrial únic, controlat majoritàriament per la companyia multinacional luxemburguesa ARBEA. La indústria siderúrgica dóna lloc a l'obtenció de subproductes com ara el ciment (procedent de les escòries del alts forns) i els fertilitzants químics (de les escòries dels productes de desfosforació). Els altres sectors industrials hi són menys importants. Les indústries tradicionals, com la tèxtil, han estat substituïdes per sectors més avançats tecnològicament, amb una participació estrangera important, com la indústria química, que produeix adobs, fàrmacs i pneumàtics. El comerç exterior de Luxemburg es basa en els seus veïns: Bèlgica (amb la qual manté relacions econòmiques especials des de l'any 1922), França i Alemanya, proveïdors principals de ferro i carbó. El sector terciari també s'ha reconvertit i ara se centra en dos serveis principalment, el turístic i el financer. Luxemburg ha desenvolupat un sector turístic que s'ha beneficiat de la producció de les regions europees densament poblades, amb les quals té bones comunicacions per carretera; una xarxa d'autopistes l'enllaça amb Bèlgica, França i Alemanya. El sector financer s'ha consolidat com un dels més important del món, per la seva característica de plaça internacional. Cal destacar la borsa de Luxemburg, especialitzada en productes siderúrgics; els bancs (més d'un centenar) i més de 300 holdings internacionals d'assegurances. Els centres directius d'aquestes companyies i la població ocupada pel sector estan concentrats a la capital, Luxemburg. Així mateix la ciutat de Luxemburg, és la seu de diferents organismes interns i, de fet, la segona capital de la CE. SITUACIÓ POLÍTICA I SOCIAL

12

MALTA

DADES GENERALS Nom oficial: Situació: Superfície: Població: Moneda oficial: Capital: Llengua: Religió: Govern:

República de Malta Sud−est d'Europa, illes de la Mediterrània 316 km2 384.000 habitants (2000) Lliura maltesa La Valletta Maltès, anglès i italià Catòlica Romana República

SITUACIÓ GEOGRÀFICA Al sud de Sicília (93 km), emergint enmig de la Mediterrània, es troba situada la República de Malta. Aquest petit arxipèlag, d'origen continental està format per les illes de Malta (24 km2), Gozo (67 km2), ambdues habitades, i Comino (2,8 km2) i el illots de Cominoto i Filfla deshabitats. L'arxipèlag de Malta forma part de l'escorça continental, i el seu sòl està compost principalment per roques calcàries. La zona de confluència entre les illes Gozo, Comino i Malta (part occidental de Gozo, la totalitat de Comino i la part sud−oriental de Malta), estan constituïdes per roca calcària d'origen coral·lí, mentre que les dues terceres parts restants de Gozo (centre occidental) i Malta (centre oriental), estan dominades principalment per dipòsits de calcaris d'origen gobigerià (foraminífers, unicel·lulars de closca calcària, de molt lenta deposició). El relleu de l'illa de Malta es caracteritza per un altiplà que va fent pendent gradualment cap al sud−est conformant espais oberts. Al sud i al l'oest de Malta, es troben les úniques elevacions del país, uns pujols pelats, fortament erosionats per l'acció del vent; el turó Nadur amb 240 metres, és el més destacable. El relleu de l'illa de Gozo té aquestes mateixes característiques morfològiques, tot i que és una mica més elevat que el de Malta, encara que la màxima elevació no superi els 194 metres d'altitud. El litoral d'ambdues illes, és accidentat, amb penyes, cales, ports naturals, i espadats que en alguns llocs, com a Dingli, assoleixen desenes de metres. Aquesta morfologia converteix les illes en una fortalesa natural quasi 13

inexpugnable. El clima és mediterrani, hiverns suaus, i estius càlids i secs. No s'hi coneix el gel , la boira o la neu; les precipitacions, no superen la mitjana dels 400 mm. La hidrografia de curs permanent és nul·la. La falta d'aigua és el gran problema del país. Des de temps immemorables, aquest arxipèlag ha hagut d'afrontar els problemes d'emmagatzemar l'aigua. Només un 22% de les precipitacions es poden filtrar, la resta es perd a causa de l'evaporació. L'augment de la demanda de l'aigua per motius lògics (indústries, millors condicions de vida, augment del turisme, esports, agricultura,...) es veu lleugerament compensat gràcies a l'èxit de les perforacions que es porten a terme tant a Malta com a Gozo, i sobretot per la desalinització de l'aigua del mar. SITUACIÓ HISTÒRICA Malta podria afirmar que la seva posició geogràfica es el seu principal recurs natural. Ha sigut històricament una peça clau en tots els conflictes que han tingut lloc en el domini de la Mediterrània. La seva ubicació estre Tunis i Sicília la converteixen en la clau dels camins del mar entre orient i occident. Fenicis, grecs, cartaginesos, romans i sarraïns van ocupar successivament l'illa en l'antiguitat. L'any 1090, en normands van conquistar l'illa per al seu regne de Sicília, el qual passaria, 300 anys desprès, al regne espanyol d'Aragó. Durant el s. XVI la defensa de l'illa fou confiada a l'antiga Orde dels Cavallers de San Joan de l'Hospital (Hospitalaris). Desallotjats de Palestina acabaren instal·lant−se a Malta, desprès de la caiguda de Tunis, l'any 1574. Restaren allí més de tres segles, coneguts com els Cavallers de Malta, fins que els francesos els expulsaren, l'any 1798. El Congrés de Viena l'any 1815 va reconèixer formalment el caràcter de Sobirana orde de Malta, i va consagrar la sobirania anglesa sobre l'illa. Des de principis del segle XX els maltesos lluitaren per la seva independència. El 1921, desprès d'una rebel·lió popular, Londres acceptà cert grau d'autonomia interna, que fou revocada al començar la Segona Guerra Mundial. L'illa va servir de base a la contraofensiva aliada sobre Itàlia. L'heroica lluita dels maltesos va elevar la seva consciència nacional. L'any 1947 Londres va restituir la seva autonomia. La independència es va declarar el 8 de setembre de 1964, però Gran Bretanya va continuar assegurant la defensa i l'assistència financera després d'un acord per a deu anys. El 1971 arribà al govern el Partit Laborista, que va establir relacions amb Itàlia, Tunis, la URSS i Líbia, dels que va rebre assistència financera. Les forces de l' OTAN van ser expulsades l'any 1971 i dos anys desprès Malta es va incorporar al Moviment de Països No Alineats. La construcció de gegantesques instal·lacions portuàries − amb finançament libi − va obrir al país noves possibilitats econòmiques. Les relacions amb Líbia es van fer tenses l'any 1980 per les prospeccions petroleres a la plataforma continental de l'illa. El conflicte fou derivat a la Cort Internacional de Justícia, amb seu a La Haya, i les relacions bilaterals es van normalitzar. Des de l'inici de l'administració laborista, l'Executiu va adoptar mesures per tal de reduir el paper de l'Església. L'episcopat era amo del 80% dels immobles i virtualment controlava l'ensenyament. El conflicte va començar quan l'any 1983 el govern expropià les seves possessions i decretà l'ensenyament laic a nivell de primària. Finalment l'any 1985 el govern i l'església signaren un acord que preveia la gradual vigència de la laïcitat a la secundària. El partit nacionalista assumí el govern el maig de 1987. El primer ministre lliberal Edward Fenech−Adami va inicià una política d'aproximació als EUA. Es llibertaren les importacions, es crearen zones franques i es va impulsar el turisme i la inversió estrangera. El primer ministre Adami fou reelegit el febrer de 1992, quan el partit Nacional va obtenir 51,7% de tots els sufragis, i el partit Laborista el 46,50%. Fenech−Adami mantingué que la seva meta principal era la integració 14

a la UE. La UE va declarar l'any 1993 que l'estabilitat democràtica i política de drets humans de Malta, feia viable la seva incorporació a la comunitat. Tanmateix, les seves estructures econòmiques van ser considerades arcaiques i s'aconsella la implementació de reformes econòmiques fonamentals. L'1 de gener de 1995 va entrar en vigor in Impost de Valor Afegit (IVA), criticat pes sindicats i els gremis de comerciants. El juny de 1995 la UE va transferir ajuda econòmica a Malta per tal de contribuir amb la reforma econòmica i es va anunciar que per a finals de 1996 començarien les negociacions per a l'ingrés del país al bloc. SITUACIÓ ECONÒMICA Durant més de 150 anys, l'economia de Malta va subsistí principalment gràcies a l'ocupació i els ingressos que li procurava l'exèrcit britànic. Quan l'any 1979 se'n anaren les últimes tropes britàniques, el buit econòmic resultant es va omplir amb indústria lleugera i instal·lacions turístiques. El govern que tenia en control d'alguns sectors clau de l'economia, fou el responsable de posar en funcionament indústries orientades a l'exportació, com per exemple les de roba, calçat, plàstics, metalls i productes químics, que en general anaven destinats als mercats de l'Europa occidental. Tot seguit arribaren les inversions europees, i els ingressos del turisme es multiplicaren. El fort creixement de la seva economia es va aturar l'any 1980, quan la recessió de l'abast mundial colpejà també a Europa. A més a més, a mesura que els costos laborals pujaven i els productes de baix cost asiàtics inundaven els mercats d'ultramar maltesos, Malta va perdre la seva competitivitat. El turisme es va ressentir, també, dels augments de preus, d'unes infrastructures que no podien suportar el turisme de masses, i inclús l'antagonisme polític del govern maltès amb aquells països que eren l'origen del flux turístic. Per tal de compensar la recessió, Malta va establir una sèrie de contractes de bescanvi amb la Unió Soviètica i països de l'Europa oriental, i va desenvolupar el comerç amb les nacions veïnes del nord d'Àfrica, com Argèlia, Túnez i Líbia. Tanmateix, el comerç de l'illa amb els ,membres de la CEE representava encara el 60% l'any 1986. I el 1993, desprès d'una nova ofensiva cap aquests mercats, havia pujat fins el 77%, sent Itàlia, amb un 44%, el major client de les exportacions malteses. Malta és un dels països que està previst que s'incorpori a la UE en la primera fase de l'ampliació; és per això que ha de complir una sèrie de criteris, entre ells els econòmics. Malta presenta una economia de mercat viable i ha d'estar en condicions de poder fer front a la pressió de la competència i al joc de les forces del mercat interior de la Unió. La seva economia ha obtingut bons resultats macroeconòmics. Tot i que el programa fiscal establert a mig termini pel govern ha permès una reducció del dèficit públic, cal continuar treballant en aquesta línia per tal de millorar l'entorn macroeconòmic. D'altra banda, la instauració de la reestructuració dels serveis públics i les empreses públiques deficitàries encara és lenta. Les autoritats han d'acabar la consolidació de les finances públiques, incloent una reforma de la seguretat social, per tal d'assegurar una viabilitat a mig termini de la situació pressupostària. S'han d'eliminar els factors de distorsió del mercat i les reformes estructurals previstes han de posar−se en funcionament. Un dels objectius importants és la disminució de la intervenció de l'estat en l'economia mitjançant la consecució de programes de liberalització dels intercanvis i dels capitals, una nova reducció d'ajuts públics, la instauració d'un bon nivell de competència en un determinat nombre de sectors i la posada en funcionament de programes de privatització definits pel govern. SITUACIÓ POLÍTICA La Constitució de Malta es va adoptar el 1964, però ha estat reformada dues vegades, la primera a l'any 1974 i la segona el 1994. Malta és una república democràtica que es fonamenta en el treball i el respecte pels drets fonamentals i les llibertats de l'individu. La Constitució consagra la religió catòlica romana com la religió de l'estat, tot i que es recull la llibertat de consciència i creença.

15

PARLAMENT: El Parlament és unicameral i està integrat pel President i la Cambra de Representants. Els 65 membres del Parlament són escollits segons criteris proporcionals. Segons la Constitució, el Parlament elabora les lleis per a la pau, l'ordre i el bon govern de Malta. PRESIDENT: El Parlament designa el President de Malta a través d'una Resolució, per un període de 5 anys. A la Constitució no s'esmenta la limitació de mandat. El Parlament pot remoure el President del seu càrrec per malaltia física o mental, o per mala conducta. El President: •

Sota el consell del Ministre de Justícia i del Gabinet, pot atorgar el perdó als condemnats a mort, rebaixar determinades sentències,...

GOVERN: El Govern, que estarà format pel Primer Ministre i pels ministres, ostenta la direcció general i el control del govern de Malta. El President nomena com a Primer Ministre, el membre de la Cambra de Representants que cregui que obtindrà el suport majoritari. El Govern té responsabilitat col·lectiva davant del Parlament. JUDICATURA: El sistema judicial consta de les Corts Supremes, el Tribunal Constitucional, i els Tribunals Inferiors. Les últimes eleccions legislatives es van celebrar el 1998 amb un 95.4% de participació. El Primer Ministre és Eddie Fenech Adami, del Partit Nacionalista (PN), partit al qual va ingressar a principis dels anys 60. Se'l descriu com una persona reservada però decidida. Va ser Primer Ministre entre 1987 i a 1996, i va demanar l'ingrés a la UE el 1990. Després de dos anys a l'oposició, el 1998 Fenech Adami va tornar al poder després de les eleccions El President és escollit per la Cambra de Representants per un període de 5 anys. El 1999 la Cambra va escollir Guido de Marco (PN), polític actiu des de la seva joventut i Ministre en diferents governs. El 1990 va ser elegit President de la 45a Sessió de l'Assemblea General de les Nacions Unides, primera sessió de la post−Guerra Freda. MÓNACO

DADES GENERALS 16

Nom oficial: Situació: Superfície: Població: Moneda oficial: Capital: Llengua: Religió: Govern:

Principauté de Monaco 1.81 km2 33.000 habitants Euro Mònaco Francès i monegasc Catòlica Monarquia constitucional

SITUACIÓ GEOGRÀFICA Mònaco és el Principat més petit del món. Es troba situat al sud − est de França, concretament en el departament francès dels Alps Marítims entre Niça i Menton. La seva amplada està compresa entre 400 i 1500 m aproximadament. Els seus tres quilometres de costa són banyats per la mar Mediterrània. El principat és un bon exemple d'estat circumdat, és a dir, rodejat per una altre, França en aquest cas, que el bloqueja excepte pel litoral. Aquesta peculiaritat la trobem també en altres territoris com Brunei, Hong − Kong, Gibraltar, o l'antic estat de Gàmbia. La dependència econòmica, política, i la influència sòcio − cultural a la qual estan sotmesos aquests països, és considerable. La superfície total (1.81 km2) que ocupa el país, està totalment urbanitzada. La teòrica línia fronterera amb Fr4ança passa per l'espai urbà, confonent−se el terreny francès amb el sòl monegasc. En no poder expandir−se terra endins, Mònaco, s'ha de desenvolupar verticalment o guanyar terreny al mar si vol superar el problema creixement urbà − espai habitable. Tot i així, el Principat, té alguns parcs i jardins, com el de la Princesa Antonieta, que alegren i relaxen el paisatge urbà. El clima és mediterrani, d'hiverns molt suaus. La temperatura mínima anual és d'uns 8ºC, i les màximes no acostumen a superar els 25ºC, amb un període d'insolació d'unes 2850 hores a l'any. Les pluges hi escassegen i no excedeixen dels 800 mm. No hi ha cap riu que travessi el Principat i els boscos hi són escassos, encara que hi ha jardins on es cultiven espècies botàniques de procedència diversa (com el famós jardí botànic del districte de Moneghetti). SITUACIÓ HISTÒRICA El territori que avui és Mònaco, lloc on s'assentaren els grecs i romans fou també en temps passats un assentament sarraí que es va entregar com a feu a Gènova al segle XI. La família dels Grimaldi d'origen genovès fou la creadora del Principat. En efecte, el 1308, un dels seus membres va comprar el senyoriu de Mònaco als genovesos. A la casa dels Grimaldi, sense hereus masculins, succeí, el 1731 la dels Goyon de Matignon i, desprès, l'any 1949, la dels Polignac; no obstant, el príncep conserva les armes i nom dels Grimaldi. D'altra banda, Mònaco, ha patit diverses ocupacions estrangeres: la dels espanyols, de 1524 fins 1641, i la dels francesos, des de 1641 fins 1814. Menton i Roquebrune, pertanyents antany a Mònaco i declarades independents del 1848, van ser comprades per Napoleó III quan la reincorporació del comptat de Niça a França. El territori va sofrir successives vicissituds. La seva fortuna fou resolta pel príncep Carles III, que va autoritzar la obertura el 1863 del cèlebre casino.

17

L'actual príncep de Mònaco, Raniero o Rainiero III, es va casar el 1956, amb l'actriu estadounidenca Grace Kelly, la qual va morir en un accident automobilístic l'any 1982. L'hereu del tro és el príncep Alberto, nascut l'any 1958. SITUACIÓ ECONÒMICA L'economia monegasca ha hagut de superar molts entrebancs per poder sobreviure i competir en el sistema econòmic internacional. En primer lloc, per l'exigüitat, que impedeix una diversificació econòmica suficient; en segon lloc, per l'absència de recursos naturals propis, i, en tercer lloc, per la limitada acció governamental d'intervenció econòmica. Més de la meitat dels ingressos provenen de les taxes sobre les transaccions comercials, però el mercat únic europeu obligarà a reduir l'impost sobre el valor afegit, amb la qual cosa es reduiran aquests ingressos. Tot això, en definitiva, fa que l'economia monegasca sigui força vulnerable. Així i tot, Mònaco gaudeix d'un elevat desenvolupament econòmic i social, causa i conseqüència de la seva estabilitat socio − política. L'economia de Mònaco es basa en el sector terciari. El turisme de luxe d'abast internacional, ha constituït tradicionalment el pilar de l'economia del Principat. La construcció del casino i del teatre el 1879, l'arribada al Principat del ferrocarril i la pèrdua de territoris de Niça i Ròcabruna (fonts de primeres matèries) van obligar a fer un replantejament de l'economia, que es va orientar cap al turisme (lligat als balnearis de l'època moderna) i cap al joc. L'autorització del joc a França i Itàlia durant els anys 30 va comprovar la necessitat d'una diversificació econòmica. Si bé l'activitat turística encara és important, la indústria, el sector immobiliari i el comerç tenen ara un paper determinant en la vida econòmica monegasca (donen feina al 80% dels assalariats). El turisme està monopolitzat per la Sociètè des Bains de Mer . El nombre d'hotels que tenia Mònaco ha anat disminuint de manera notable; aquesta reducció respon a l'especialització en el turisme de luxe, d'hivern, de llarga estada i de pas, però amb funció de negocis, congressos i esdeveniments internacionals. La gran majoria de les places hoteleres corresponen a la categoria de luxe i la resta a hotels de tres i quatre estrelles. És per això que aquest petit estat s'ha convertit en pol d'atracció de la jet − set internacional amb la qual cosa contribueix l'absència d'impostos personals i la imatge de la família regnant. Les excel·lents comunicacions que uneixen Mònaco amb la resta del món han afavorit que moltes persones de bona posició econòmica hagin elegit com a punt de residència aquest enclavament turístic de clima benigne. Mònaco té dos ports, un de caràcter comercial i esportiu, a Mònaco mateix, i el recreatiu a Fontvieille. SITUACIÓ POLÍTICA El principat de Mònaco està regit per una monarquia hereditària i constitucional i és de confessió oficial catòlica, encara que hi ha una llibertat de culte des de la Constitució de 1962. El príncep exerceix els poders executiu, legislatiu i judicial en els tribunals. El príncep actual, Rainier III, i el seu hereu, el príncep Alberto, representen la dinastia regnant dels Grimaldi, una família d'origen genovès. Fins al 1911, el príncep era un monarca absolut que delegava els poders en un governador, però aquell any es va crear el Consell Nacional i el càrrec de ministre d'Estat, cap de l'executiu. El 1962, amb la promulgació de la segona Constitució, es van redefinir les responsabilitats del Govern, i a partir de llavors el Consell Nacional té les seves responsabilitats legislatives, sempre sancionades del príncep. Aquest parlament està constituït per divuit membres elegits cada cinc anys per sufragi universal directe i per escrutini de llista. El ministre d'Estat ha de ser un diplomat francès, proposat pel govern francès i nomenat pel príncep. Mònaco forma part del territori duaner francès des de 1865. Des del punt de vista administratiu, el Principat és un municipi regit per un consell comunal compost per un alcalde i quinze membres elegits per sufragi universal.

18

Mònaco compren tres nuclis urbans. Mònaco, centre administratiu que donà nom al Principat, situat sobre una roca que domina el territori. En ella s'assenta el Palau del Príncep, les dependències de l'estat, la catedral, el Museu Oceanogràfic. La Condomine és el centre comercial, situat al port de Mònaco. Montecarlo, fundat el 1866, és conegut mundialment pel seu casino i l'auditòrium. SAN MARINO

DADES GENERALS Nom oficial: Situació: Superfície: Població: Moneda oficial: Capital: Llengua: Religió: Govern:

Repubblica di San Marino Enclavat a Itàlia 61 km2 26.000 habitants Euro San Marino Italià Catòlica República parlamentaria

SITUACIÓ GEOGRÀFICA San Marino és una de les Repúbliques més petites del món. Té forma de trapezi irregular, i està enclavat a Itàlia. És un dels pocs exemples d'estat perforador, amb una vida econòmica i unes comunicacions molt lligades al seu gran veí. Situada als contraforts orientals dels Apenins Tosco − emilians, entre l'Emília − Romanya (província de Forlí) i les Marques (província de Pesoro i Urbono), a uns 20 quilòmetres de la costa adriàtica i de la ciutat de Rímini. El mont Titano, formació calcària del miocè, és l'eix vertebrador de l'accidentat territori de San Marino. Té una altitud de 749 m, la màxima del país; la mínima correspon a Serravalle, al nord i és de 50 m. S'estén al llarg de tres quilòmetres del NW al SE, i protegeix la capital, de la qual s'ha convertit en símbol. A partir d'aquella illa calcària s'estén un sector ondulat format per materials argilosos i al·luvions de la vall del Merecchia.

19

A la meitat sud del territori hi ha nombrosos turons que no superen en cap cas els 600 m (Carlo, 559m; della Mandra, 352 m). Al riu italià Marecchia van a parar nombrosos torrents, secs a l'estiu, com ara el San Marino; altres cursos fluvials desguassen directament a l'Adriàtica: Ausa, Riva, Marano, Fiumicello. San Marino rep part de l'aigua que necessita d'Itàlia. La vegetació de la zona és la característica del vessant adriàtic dels Apenins (pi d'Àustria, cedres, xiprer, om, plàtan fals, robínia, etc.). Hi destaca de manera important una èfedra (Ephedra nebrodensis) que viu al Titano, encara que és pròpia d'ambients insulars mediterranis. Els boscos cobreixen menys del 10% del territori a causa de l'acció antròpica. Més del 50% de la superfície s'aprofita per a l'ús agrícola i la resta són àrees improductives, pedreres i zones destinades a l'ús urbà i industrial. El clima és mediterrani temperat, suavitzat per la proximitat de l'Adriàtica; la temperatura mitjana és de 16ºC. Les màximes anuals rarament passen dels 30ºC i les mínimes, dels − 6ºC. A l'estiu oscil·len entre els 20ºC i els 28ºC, i a l'hivern, entre els 16 i els − 2ºC. La mitjana de les precipitacions és de 800 mm, amb dos períodes de pluja: de març a maig i de setembre a desembre. Hi són freqüents els vents (llevant i tramuntana), i les boires i boirines. SITUACIÓ HISTÒRICA SITUACIÓ ECONÒMICA L'agricultura, la ramaderia i l'extracció i talla de pedra han estat des activitats tradicionals de San Marino. Els productes principals per a l'exportació continuen essent el vi, el blat, els articles de llana, els mobles, la ceràmica i els productes làctics. El 3% de la població activa pertany al sector primari. La venda de segells i monedes, i una subvenció anual del govern italià − fixada a l'acord de la unió duaners −, són els principals recursos econòmics estatals. Però els sectors econòmics principals del país són el turisme i el comerç que genera. La proximitat de l'Adriàtic i el centre turístic de Rímini − Riccione, la seva història excepcional i els avantatges fiscals són els factors que afavoreixen el desenvolupament del turisme i del comerç. La manca de restriccions duaneres fa de la República un lloc adequat per defugir d'impostos sobre el valor afegit. La capital, la ciutat de San Marino, és el centre turístic per excel·lència. S'estén pel vessant sud − oest del Titano, per carrers paral·lels, aprofitant que el pendent del terreny hi és més suau. La capital està unida per un funicular amb Borgomaggiore, nucli amb funcions mercantils al peu del Titano. La construcció d'un autopista que la uneix amb el Rímini ha propiciat que el nord de la ciutat de San Marino − i secundàriament els castells annexos a la capital − s'hagi convertit en el motor econòmic i demogràfic del país, amb un desenvolupament industrial incipient. Amb això han augmentat les diferències amb la resta del territori: el sud i l'est del país són les àrees menys poblades i es dediquen a les activitats tradicionals. Per a la vida econòmica d'aquesta petita república, la capital és el seu recurs principal. Un barri medieval molt ben conservat i dins un entorn suggestiu, de gran impacte visual, n'és l'encant més gran i la imatge més internacional que atrau milers de turistes. SITUACIÓ POLÍTICA Habitat des del neolític, el Titano va ser refugi, segons la llegenda, d'un picapedrer cristià (justament San Marino) procedent de l'illa dàlmata d'Arbe i que s'havia estat víctima de les persecucions de Dioclecià als cristians. Hi va fundar una comunitat religiosa, esmentada per primer cop l'any 511.Aquesta comunitat residí en un monestir fortificat, al voltant del qual es va establir una comunitat laica agrícola. Segons la mateixa llegenda, la fundació de la República deu datar del 301, encara que és difícil fixar el naixement de la república 20

més petita d'Europa (i potser del món); de tota manera, la data més probable és el 1371, any en que la Santa Seu hi va reconèixer una autonomia, un parlament i un cap d'estat. El 1448 es va adoptar la denominació de república. El sistema de govern té la base jurídica en l'Arengo, institució que a mitjan s. XV va delegar funcions i poders en el Consell Gran i General, integrat per seixanta ciutadans, que al principi procedien de la noblesa, la burgesia i la pagesia, les quals hi eren representades parlamentàriament. Actualment l'Arengo és l'equivalent del cos electoral i té la sobirania. Les dones és van sumar a aquest cos d'electors l'any 1958. L'Arengo elegeix cada cinc anys els seixanta membres que componen el Consell, que, al seu torn, designa semestralment dos capitans regents, els quals compleixen el paper de caps d'estat. El poder executiu és exercit pel Congrés d'Estat, compost per tres secretaris − afers estrangers, afers interiors i financers − i set diputats amb les carteres ministerials respectives (de temes més concrets). Aquesta institució també es presidida pels capitans regents. Ser cap d'estat és relativament fàcil; per accedir al lloc de capità regent cal ser de San Marino, saber llegir i escriure i no tenir cap compromís diplomàtic, polític o religiós. Des del punt de vista administratiu, San Marino està dividit es nou castells (castelli), equivalents al que nosaltres coneixem com a municipis, dirigits per un capità de castell i una junta municipal. Cap d'aquests municipis no supera els 11 km2. Des del 1971 fins al 1986, la República va ser governada per una coalició d'esquerres formada per comunistes i socialistes (un cas únic a l'Europa Occidental). Des de 1986 les forces polítiques amb més pes són els demòcratacristians (en bona part emigrants) i els comunistes (Partit Progressista Democràtic). San Marino du a terme una política social molt avançada, i en són mostroses el sistema de pensions ( superiors a les italianes); un sistema creditici que falicita la propietat de les terres, habitatges, etc., als ciutadans, i una llei sobre l'ocupació plena que obliga l'estat a crear llocs de treball en l'administració pública, els serveis i l'ordre públic. • BIBLIOGRAFIA ♦ Geografia descriptiva, paises. Ed. Rialp. Madrid. 1984 ♦ TAMAMES, R. LÓPEZ, M. La Unión Europea. Alianza Editorial. 6a edició. Madrid. 1999. ♦ El estado del mundo. Anuario economico y geopolítco 2000. Ed. Akal. Madrid. ♦ ANTON CLAVÉ,A. BLAZQUEZ SALOM, M. PLAZA GUTIERREZ, J.I. RICO AMORÓS, A.M. SÁNCHEZ AGUILERA, D. Ed. Ariel. Barcelona. 2000. ♦ http://es. Filfog.com ♦ http://www.deviajes.navegalia.com ♦ http://www.eurosur.org/guiadelmundo ♦ http://www.guiadelmundo.com ♦ http://www.amadeus.net/home/dest/es/europa ♦ http://www.allworldmap.org/ 21

♦ http://www.state.gov

22