L'edat Antiga L'esglesia Cristiana : s. I 1.− El món en que nasquè l'Esglesia • L'IMPERI ROMÀ, SEGLE I Els límits de l'Imperi : Quan nasqué el Cristianisme, l'Imperi Romà s'extenia per tots els cantons del Mediterrani, vinguent a ser aquest mar de l'Imperi. Com nasqué dins l'Imperi Romà la seua sort es veié lligada a la d'aquest durant molts segles. Encara que l'Imperi Romà no anava a aconseguir la seua màxima extensió fins a l'època de Traja (98−117)amb la conquesta d'Asiria, Mesopotamia i Arabia, durant el s.I estaba ja França i en gram mesura Anglaterra ; el Rhin i el Danibi formaven els seus l'imits per l'oest i el nord, Asia Menor, Siria i Palestina també eren romans. És doncs aquest marc territorial romà l'escenari en el que té lloc el naixement del cristianisme i la seua primera expansió. • LA CULTURA I RELIGIÓ ROMANES Es diu de vegades que l'Imperi no disposava d'una Cultura pròpia i que tot ho rebé de Grecia. Açò és dubtós, encara que tanca una gran part de veritat. És cert que Roma incorporà a la seua cultura importants adquisicions gregues i les difongué ampliament. El grec fou el gran vehicle de comunicació entre totes les parts de l'Imperi.. el pensament i la filosofia gragues penetraren profundament en Roma de la mà dels escrits dels antics mestres i filòsofs grecs. Nombrosos filòsofs grecs exerciren la seua ensenyança a Roma durant tota lèpoca imperial. En una ciutat com Roma, per altra part, es centraven gents de totes les regions de l'Imperi. Aquestes gents en la seua mejoria es comunicaven en grec. Els mateixos cristians s'expresaven en grec durant els primers segles, i també llegien en grec les Sagrades Escritures. Ara bé, al parlar de la cultura d'un poble, cal tindre en compte el concepte correcte de cultura, doncs la cultura és alguna cosa més amplia i vital que el pensament per important que aquest parega. Abarca les maneres de vida, l'organització social, la forma de priduir bens, l'economia, en tot açò Roma sí que tingué una cultura completament pròpia. Els romans foren grans constructors de ciutats i d'obres públiques, disposaven d'una xarxa de comunicacions admirable, amb carreteres que vialitzaven l'Imperi. Roma creà formes legals, estables i raonables per a que la vida ciutadana poquera desenvolupar−se. Tal ordenament jurídic, el Dret Romà, és una aportació inqüestionables de Roma. En religió, els romans foren liberals i tolerants. Es mantingué dinant l'època imperial el culte als antics deus de Roma, pero toleraren les religions i els deus de les terres dominades. Am freqüència, els deus d'aquestos pobles eren identificats amb els romans, i així eren incorporats al panteó romà. El judaisme fou un cas especial. A causa de la seua rigurosa fe monoteista els jueus no participaven del culte pagà, considerat com culte idolàtric. Roma tolerà també al judaisme, sobretot a partir de Julio Cesar, qui concedí als jueus especial protecció per a que pogueren exercir la seua religió. Quan en l'època d'August s'intriduí el culte a l'emperador, el que es pretenia era enfortir la unitat de l'imperi, afegint al cultural i jurídic un motiu religiós. Però no anava a aconseguir−se totalment sense tensions i 1

problemes. El judaisme, per exemple considerà la colocació d'una estatua de Cal·lígula al temple de Jerusalem un ultratge blasfem, el mateix que la pretensió Dominica de ser reconegut com a senyor i Deu. En les persecucions contra els cristians, la seua negativa a participas en els cultes pagans, i en especial en el culte a l'Emperador, anava a desempenyar un paper important. 2.− Història de l'Església. Segle I • − PRIMERA EXPANSIÓ DEL CRISTIANISME : Els primers 15 anys de l'Església. Assenyalem un periode així per l'unica rao de que l'any 45, es a dir, 15 anys després de la mort de Jesús, realitzà Sant Pau el seu primer viatge misioner pels territoris d'Asia menor i Xipre. Amb l'intervenció de Sant Pau l'expansió de la fe cristiana s'accelerà considerablement. Des de Jerusalem, on quedà establida la primera comunitat cristiana a partir de Pentacosta, l'Esglesia s'havia anat extenguent per tot el territori de Judà, Samararia i Galilea. A partir de la mort del levita Esteban, es provoca una primera dispersió de cristians. Diu detalladament el llibre dels fets dela apostols :aquell dia es desencadenà una violenta persecuciócontra l'esglesia cristiana en Jerusalem ; tots menys els apostols, es dispersaren per Judà i Samaria el resultat fou que poc després trobem grups cristians per moltes altres regions : Jafa, Lida, Cesarea, el les planes de la costa mediterrànea ; Galilea, que era el territori en que s'havia centrat l'activitat de jesús ; es franquejaren també les fronteres de la Palestina, jueva, i s'aplegà a territori fenici, probablement a Tiro i a Sido. Altres cristians amb probabilitat de llengua graga, aplegaren més al nord, a Antioquia de Siria on hi havia una comunitat jueva important. Aquesta comunitat estava ja format per cristians d'origen jueu i cristians d'origen pagà. Fou precisament a Antioquia on els seguidors de Jesús reberen per primera vegada el nom de cristians. Fins aleshores eren coneguts entre els jueus per la secta dels nasarens. Per eixes mateixes dates hi havia també cristians a Damasc. A eixa comunitat fou portat Sant Pau després del seu encontre amb Jesús en les proximitats de la ciutat. És probable que, cap a l'any 45, existira ja una comunitat cristiana a Roma. Per aquestes dates, la majoria dels cristians eren jueus, però els cristians no jueus, es a dir, d'origen pagà no deurien de ser, tanmateix, escasos. La llengua predominant entre ells deguè ser ja el grec, encara que naturalment entre els cristians asentats en territori palestí seguira parlant−se l'arameu. Els 15 anys després, del 45 al 60. Són 15 anys decissius en l'expansió del critianisme. Es deguè aquesta, sobretot, al 'actuació de Sant Pau que, de perseguidor de l'esglesia es transforma en el seu difusor més incansable. L'acció se Sant Pau fou prou sistemàtica : primer anava a la comunitat juva i anunciava allí la fe cristiana ; si trobava seguidors els constituia el primer nicli d'una comunitat cristiana que després irradiaria cap als no jueus ; de ser rebujat de ple pels jueus, passava directament a anunciar el missatge als pagans. De les vicisituds i les seues experiencies que acompanyaren les seues actuación donen compte els capítols central dels fets del apostols. Organitza les seues companyes de la ciutat d'antioquia que constituí el seu centre estratègic d'acció. De d'allí, seguint rutes terrestres o marítimes fou avançant cap a occident i duguent a terme el seu projecte de donar a coneixer el missatge cristià per totes bandes, allí especialment on encara no havia segut anunciat. El projecte consistia en arribar fins a Roma on hi havien ja cristians. El projecte es veié interromput quan en finalitzar el seu segon viatge fou empresonat a Jerusalem. Dos anys després rea traslladat a Roma per a que la seua causa forajutjada els tribunals imperials als que havia apel·lat 2

en la seua calitat de ciutadà Romà. Degué succedir entre l'any 59−60, ja que el viatge fou accidentat : tingueren un naufragi impresionant i es veieren obligats a passar la resta de l'hivern a Malta. En l'any 60, San Pau està a Roma en espera de que la seua causa siga vista pels tribunals. L'esperà durà dos anys però desconeixem el seu desenllaç. La tradició cristiana antiga diu que Sant Pau i Sant Pere moriren en l'any 67 precissament durant la persecució de Neró. Al final d'aquestos 15 anys són nombroses les regions en que es troba la presencia de l'Esglesia : Xipre, Asia menor, Costes del mar Negre, litoral del mar Egeo, Macedonia, Ilyrico, Dalmasia, Nàpols, Roma, Alejandria i Cirene. 3.− L'Església Contituent. Segle I • COM ENTENIEN I VIVIEN EL CULTE ELS CRISTIANS DEL SEGLE I Que en totes les religions es donen formes, més o menys solemnes, més o menys paregudes de culte és un fet constatable. No es doncs excepció alguna en el cristianisme s'haja donat també des dels primers moments de la seua existència, un culte a Deu. Hem vist com molts dels que formaren les comunitats cristianes del s.I provenien de la religió jueva, altres en canvi, havien segut pabans. En els dos casos tots tenien una idea prou precisa del que era rendir cilta a Deu. El punt de referència dels cristians d'origen jueu era quan havien vingut al Temple de Jerusalem a celebrar les solemnitats del cultae a Jahve. Els cristians pagans devien tenir present el culte als deus que es practicava les nombrosos temples pagans que es trovaven per totes les ciutats de l'Imperi. És probable que, al abarcar la fe cristiana tant jueus com pagans experimentaren certa sensació d'inferioritat respecte a les seues antigues vivencies religioses en relació amb el culte. No trobaven en la vida religiosa de les comunitats cristianes alguna cosa equivalent a les antugigues solemnitats religioses que havien contemplat i en les que havien participat. Tanmateix encaixaren bé la nova situació, però necesitàren reflexionar amb atenció en determinats aspectes de la seua fe. Aquesta els donà la base per a una nova inteligència del que era el culte cristià a Deu. En primer lloc tornaren la mirada la l'ensenyança del meteix Jesus. Es tracta d'unes paraules conservades a l'evangeli de Joan que narren la conversació que mantingué amb una dona que s'arrimà a agafar en un pou de la zona central de Palestina, Samaria. Des d'aleshores es recorda aquella dona amb el nom de la samaritana. En segon lloc, interpretaren la vida sencera dels cristians com el vertader culte a Deu. L'ensenyança de Jesús fou assimilada molt ponte. Encara que el text de l'evangeli de Joan es redacta a Finals del segle I les paraules de Jesús transcrites o altres similars guiaren el pensament cristià. En tercer lloc, les reunions de la comunitat cristiana són vistes com accions culturals. En les reunions comunitaries té relleu del tot especial la celebració del sopar del Senyor ; acò és, el que posteriorment s'anomenaria la celebració de l'Eucaristia o acció de gracies. Molt pronte començà a anomenar−se també sacrifici, el que confirma la visió se sacrifici d'alabança. Igualment es celebrava, com rite i com festa, el bautisme dels que s'incorporaven a la fe cristiana. Aquestos són els origens del poble cristià. Els cristians no tenien necesitats de cultes similars al cultes pagans, doncs la vida mateixa dels cristians era ja un culte, l'autentic. Per altra banda, les celebracions de la comunitat cristiana foren molt pronte interpretades i vistes com actes veritables de culte, en els que s'expresava la fe i es feia palpable la vida i l'amor que els guiaba. Amb el pas del temps tals celebracions del misteris cristians 3

anirien carregant−se de solemnitat perdent la senzillesa primera, i paral·lelament distanciant−se de la vida real. Però tot açò pertany a una altra etapa de la Historia Cristiana. • L'ORGANITZACIÓ SOCIAL DE L'ESGLESIA DEL SEGLE I Ens referim naturalment a la manera en que es foren organitzant les primeres comunitats cristianes en el seu interior, presses individualment − esglesies locals − o en el seu conjunt − l'Esglesia universal − . Mai foren comunitats anàrquiques. Hi hagué des del principi una jerarquia de funcions clarament dissenyada. Com succeiren les coses. L'anàlisi del que fou succeint a mesura que l'Esglesia s'anava expandint pels territoris de l'Imperi romà pot ser instructiu. Les dades de que disposem les trobem al llibre dels Fets dels Apostols principalment, encara que també podem trobar informació a altres escrits del Nou Testament. Al principi es va dir després de la mort i resurrecció de Jesus i a partir de la avinguda de l'Esperit Sant, detstacà especialment l'actuació del grup reduit del Dotze Apostols que són els qui proclameren per totes bandes la mort i resurrecció de Jesús. Es més esencial de la seua funció era transmetre i proclamer el missatge cristià de salvació, però a mesura que van sorgint grups de creients i comunitats de cristians la seua actuació es va anar diversificant : són ells els que són requerits per les autoritats jueves per a donar compte del que fan i del que succeeix en aquestos grups ; actuen com autoritat dins de la comunitat cristiana ; van resolvent els problemes que van sorgint entre els cristians, especialment entre els cristians palestins de llengua semítica o grega : trien 7 diacons per a que s'encarreguen de les tasques organitzatives de la vida del grup primer en el que es practicava la comunitat de béns. Més tard, a partir especialment de la intervenció de S ant Pau, el cristianisme s'extengué per regions cada vegada més amplies i es necesità d'un sistema organitzatiu de conjuntara i donara unitat a les comunitats cristianes o esglesies. Pareix que sàdoptà un model que és el que es generalitzà. Tenim fins al moment dos tipus de dirigents cristians : el format pels Apostols que anuncien l'Evangeli i funden comunitats i els dels responsables de cada comunitat, designats pels Apostols. Entre els dos hi ha una relació de subordinació : els Apostols presents en la comunitat o des de luny mitjançant enviats o correspondencia epistolar, segueixen atentament les incidencies del que allí passa, vigilen i intervenen quan és necessari. • L'ESGLESIA DEL SEGLES II − IV : 1.− La difusió del cristianisme, II i III • S'afiança l'expansió de l'Esglesia A partir del segle II el cristianisme continua la seua merxa expansiva pels territoris de l'Imperi. De l'est cap a l'oest. L'expanció ristiana segueix la dorecció establida al segle I : haguent−se originat en l'est ( evidentment mirant cap a Palestina des del pun de vista d'un habitant d'Europa occidental) l'expansió cristiana seguí una linea geografica en direcció a Occident. Per a entendre aquest fenomen, s'ha de tenir en compte la mentalitat que dominava a l'Imperi Romà : les pobles civilitzats eren per a qualsevil ciutadà romà els que formaven l'Imperi ; més enllà de les seues fronteres vivien pobles barbars de costums diferents, de lleis i normes de convivència estranyes, entre els que la vida era difícil si no impissible per a un ciutadà romà. Hi ha doncs que pendre en consideració eixa mentalitat, compartint−la o no els cristians per a entendre el que va passar. En el segle II. Durant aquest segle el cristianisme proseguí la seua penetració per terres noves de l'Imperi. El 4

més probable és que en aquests temps s'estengueren per territoris al nord de l'Àsia menor i Grecia. Pel sud tota la franja costanera que dona al Mediterrani. Per l'Oest Espanya i França. És probable que la major extensió, en aquest segle, no fora tant territorial, quant la de l'augment de les comunitats existents i la seua consilidació. Comunitats cristianes com la de Roma mostren ja un nombre important de cristians. En el segle III. Degué continuar el mateix procés. Sabem que durant aquest segle, hi havia cristians en la major part de regions situades al sud del Rhin, i del Danubi per tot l'Imperi Romà. El cristianisme a Espanya. Sant Pau tingué intenció de aplegar fin a espanya per a anunciar l'Evangeli. Així s'expressava a la carta que escrigué als cristians de Roma amb la finalitat de notificar−los que passaria per eixa ciutat en la seua marxa cap a Espanya. El pla, tal com havia sigut concebit, fracasà al haver sigut empresonat en Jerusalem. Estigué dos anys empresonat a Cesarea i, després, altres dos a Roma, on havia sigut portat per a que la seua causa fira vista per un tribunal imperial al que havia apel·lat. Desconeixem el que li passa després de que la seua causa fora jitjada pel tribunal imperial. No hi ha res documentat sobre açò. No existeixen en Espanya restes arqueològiques que certifiquen la existencia de comunitats cristianes en els segles I i II, els més antics se situen entre els segles III i IV. Hi ha documents literaris que sí certifiquen la exixtència de comunitats cristianes importants en el segle III : una carta a Sant Ciprià bisbe de Cartago, i les actes del martiri de Sant Fructuós, en Tarragona. Cap a l'any 300. Hi hagé ja un important concili en Granada en la que es reuniren 19 bisbes i 18 presbiters en representació de les seues esglesies. Aquesta data indica que en eixe moment, el cristianisme estava profundament asentat a Espanya i que la seua organització era sòlida. 1.− Les persecucions • Durada i extensió de les persecucions L'era de les persecucions. Es aquesta una expressió creada per a englobar tota una època important de la vida del cristianisme en els primers segles. Defineix, més que una constant una característica i un ambient : fou aleshires quan es donaren de forma succesiva una serie de persecucions que s'estenen durant prop de dos segles i mig des del decret de persecució de Neró, fina el decret de llibertat de Constantí. Quan s'utilitza, tanmateix, aquesta expressió − la era de les persecucions −, s'està aludint a l0ocorregut durant aques temps, però sabem que no es tracta d'una repressió permanent i constant. En aquest temps hi hagué mmoments de vertadera persecució i moments de tregua en els que els cristians no foren perseguits i que, en ocasions duraren decades. Amb aquesta salvetat, pot seguir−se parlant legitimement de la era de les persecucions. Persecucions locals i persecucions generals. Pot dir−se que la major part de les persecucions tingueren carácter prou local. Un cas concret és la primera persecució decretada per Neró que es reduí a la ciutat de Roma i poc més. El més fraquent era que els cristians foren perseguits en alguns llocs de l'Imperi, mentre que altres disfrutaven de llibertat. En molts casos depenia de la forma en que es decidien a actuar els representants 5

de l'autoritat imperial a cada lloc. Armes jurídiques per a procedir contra els crirtians, les tenia qualsevol gobernador romà de qualsevol part de l'Imperi. Les persecucions generals. No foren moltes i són facilment datables. Ocorren en la ultima part de l'era de les persecucions. Cap a la mitad del segle III, l'Imperi sofró grans conmocions polítiques i econòmiques. Per la seua part, l'esglesia s'havia consolidat ja amb força a les seues estructures i institucions. Aquestos dos fets portaren a l'emperador Decio a desencadenar la primera persecució general que fou en realitat un intent sistemàtic d'acabar amb el cristianisme. Les seues reons eren que la nova fe religiosa impedia la unificació cultural de lImperi, el que dificultaba la seua unitat pilítica. Aquesta persecució fou dura i sanguinaria i es prolongà fins a l'any 260. L'edicte de tolerancia de Galieno,, feu que li succeira un període de tranquilitat, es restituiren als cristians els bens confiscats i sels deixà tranquils. Al final del regnat de Diclecia, es priduí una altra impotant persecució general 304 que s'estengué per tot l'imperi. Aquesta persecució fou aminorant la seua intesitat en la part occidental de l'imeri, quan Constanci Cloro, fou proclamat emperados. En orient, tanmateix, continua encara qmb violencia amb l'emperador Galerio. • LES CAUSES DE LES PERSECUCIONS : L'Estat romà era un estat en el que la llei i el dret constituien la base de la convivència i de l'administració. L'administració de la justicia no depenia del caprici del jutge de torn, sino que s'atenia tant en el procediment judicial com en les sentències a leis ben precises. No hem de pensar, per tant que les condenes dictades contra els cristians foren simples actes arbitraris. El problema consisteix a saber com, i per què en un estat tolerant en materiaa religiosa, , en un moment donat comença a dictar lleis i a promulcar persecucions contra els cristians. Aquest fet pareixeria contradir la nita de tolerancia en el tema religios que practicava Roma. Hagueren de donar−se causes concretes d'aquest procedir. La mala imatge dels cristians en la societat imperial. Per als romans, el cristianisme era una secta perillosa.l'escriptor romà Suetonio diu que el cristianisme és una superstició nova i malèfica, prifessada per un grup de persones anomenades cristians. Una imatge així del que esen i del que feien els cristians, influí sense cap dubte en els governants i magistrats romans i explica les nombroses actuacions represives practicades contra la nova fe. Valguent−se precisament de l'estat d'ànim reinant entre els romans li fou fàcil a Neró descarregar contra els cristians la seua propia responsabilitat de l'incendi de Roma i promulgar el primer decret de persecució. Els cristians questionaven la religió oficial. L'Estat romà tenia una religió oficial, adorava a molts deus i es practicaven als temples actes oficials i privats de culte. Atentar contra els deus podia ser considerat com un atentat contra l'Estat. Els cristians, per la seua part sostenien que eren ells qui practicaven la vertadera religió i el culta autèntia al deu únic i invisible. Si a aquesta primera dada li afegim la difusió ràpida del cristianisme, perei probable que els romans es sentiren insegurs i que veieren que l'ordre polític de l'imperi estava amenaçat des de dins. Auqestos fets fan comprensible el fenòmen de les persecucions.

6

Les persecucions foren fets importants en la historia del cristianisme. No poden per tant ser minimitzades o disminuir la seua tendència en l'època en que es produiren ni en èpoques posteriors han recordat aquells segles com una època heròica de l'Esglesia. Es reafirma la fe dels cristians. Queda ben definit el límit al que un cristià debia aplegar si es veia en l'alternativa suprema de renunciar a la seua fe o morir. Per a l'esglesia les persecucions causaren moltes baixes, especialment entre els grups diligents, bisbes i presbiters, però cal donar la rao a l'afirmació que la sang dels martirs era la llavor de nous cristians. • MÀRTIRS I APOSTATES Un martir és aquell que ha sofrit voluntariament la mort, abans de renegar de la seua fe. El culte als martirs. Des del primer moment els cristians timgueren gran estima pels que havien mort per la fe. El martiri fou considerat com la frma més alta d'entrega Crist. Els mertirs eren considerats per això testics del senyor Jesús. Després de la seua mor estaven convençut de que els martirs ocupaven un lloc priviliejat al costat de Crist. Començà a celebrar−se el dia de la mort dels màrtirs, considerada com un trànsit a la glòria celest, junt a Crist. Al principi, aquestes celebracions es limitaven a personatges particularment notables o martirs especialment significatius. Més tard es fou estenent a tots aquells que havien donat la vida com martirs. Després de la llibertat dels cristians any 313, s'intensifica el culte als màrtirs. Els Apostates. És la cara obscura de lèpoca de les persecucions : hi hagué molts cristians que retrocediren davant l'amenaça de perdre la vida si no renunciaven a la fe. Els apostates plantejaren a l'Esglesia un problema delicat : molts dels que en època de persecució s'havien declarat no cristians o els que havien nagat a Crist, perdien la seua incorporació a la comunitat cristiana, una vegada passat el perill. Hi havia cristians que havien apostat realment, d'altres que havien adquirit amb diners un certificat oficial de que havien sacrificat als deus de l'Iperi, amb el qua s'havien vist lliures de ser portats devant dels tribunals. El tracte que reberen fou benevolent, en canvi, els que havien apostat realment eren penitenciats publicament. 2.− La vida de l'Esglesia • INSTITUCIÓ JERÀRQUICA DE L'ESGLESIA : Els punts de partida. No són altres qua els que qeudaren establita durant l'era Apostòlica de l'Esglesia. Sabem ja que els apostols designaven dirigents de las comunitats cristianes i representants seus a persones que consideraven oportunes al carreg que se'ls otorgava. El gest utulitzat per a idicar que se'ls otorgava tal carrec era la imposició de les mans. Després de la mort del Apostols es feren carrec del funcionament de l'Esglesia els nous diligents de les comunitats cristianes. Aquest fet es posà davent del que més tard s'anomenaria la successió apostòlica i el sacrament de l'ordre. Encara no s'utilitzava la paraula sacerdot per a designar els dirigents cristians. Bisbes i presbiters. En aquesta època, ja molt pronte es distingueix ja el carrec de bisbe (literalment vigilant o inspector) i el de presbiter (vell). El bisbe tenia major rango i era considerat successor dels Apostols en la direcció de l'Esglesia. Els presbiters, en canvi, dirigien comunitats menors i formaven com un senat que 7

actuava colegialment. Al capdavant del senat o col·legi de presbiters figurava el bisbe. Tot açò succeia en la primera mitat del segle II. Durant aquestos segles els bisbes eren elegits per la mateixa comunitat cristiana i els presbiters que la dirigien. La vida religiosa de la comunitat cristiana depenia del bisbe i del grup de presbiters. Era el bisbe que ordenava els presbiters, diacons i diaconies i qui els otorgava el ministeri o funció que debien realitzar. Bisbe i presbiters realitzaven el baptisme dels conversos que s'incorporaren al cristianisme, dirigien també la Eucaristia apartaven als pecadors públics de la vida de la comunitat i de la celebració eucarística o els readmitien una vegada complida la penitencia que se'ls havia imposat, ensenyaven i mantenien el bon ordre de la vida de la comunitat. L'Era Constantiniana (segles IV i V) : • FLAVI VALERI CONSTANTÍ, EMPERADOR. Nasqué pels anys 280. Era fill de Constanci, un dels cesars nombrats per Dioclecia per a fer possible el govern del vastos territoris que formaven l'Imperi. S'educa a la cort de Dioclecia, entrà després a l'exercit i fou un bon general. L'any 305 renuncià Dioclecia succeintes diverses guerres civils entre els aspirants al carrec de guvernados de l'Imperi que culminaren en la batalla de Pont Milvio en les proximitats de Roma, on l'aspirant Majenci fou derrotat per Constantí que passà a ser Emperador de les terres occidentals. Açò succeia l'any 312. Quedaven dos cesars amb títol d'emperadors, Licini en orient i Constantí en occident. Entre els dos emperadors s'establix un pacte per a poder regir en pau l'Imperi : Licini governaria les regions d'orient i Constantí les d'occident. L'any 313 Licini es casà amb la germana de Constantí i la situació dels dos emperadors seguia acceptable fins l'any 324 en el que es produeix l'enfrontament obert entre ells, siguent derrotat Linici en Adrianapolis, desterrat a Tessalonica i finalment executat per Constantí baix l'acisació de rebelió. A partir d'aquesta data 325 Constantí és l'unic emperador de l'Imperi Romà. Constantinopla passa a ser capital de l'Imperi. Amb el nom originari de Bizanci, una ciutat menuda situada estrategicament entre Asia i Europa, fou elegida per Constantí per a fer d'ella la nova capital de l'Imperi. Li posà per nom Constantinopla (la ciutat de Constantí), encara que també fou coneguda com la nova Roma. Es convertiria en la seu episcopal. • UNA NOVA DIMENSIÓ. Amb l'arribada de Constantí al poder l'Esglesia sofreix un canvi profund. La conversió d'aquest emperador al cristianisme suposa el començamentd'una era de pau, iniciada oficialment amb la promulgació la l'edicte de Milà. Edicte de Milà (313). Amb aquest nom es conegut el decret que concedia ll'bertat als cristians per a poder practicar la seua religió an tots els territoris de l'Imperi. Apareix firmat per Licini i Constantíi la data és 313. Aquest període de pau va ser interromput de nou en temps de l'emperador Julià l'Apostata qui recilzant−se en les doctrines neoplatoniques, va adoptar mesures de represió contra els cristians, privant−los de certs drets per a otorgat−los als pagans. Fou Teodisi el gran un emperador d'origen hispànis que proclamà la religió cristiana com a oficial de l'Imperi l'any 380 amb l'edicte de Tessalonica. L'edicte de Tessalònica. Les antigues lleis incompatibles amb la moral cristiana són abolides. Més encara, 8

amb les lleis noves, l'esglesia no solament és reconeguda, sinò que fins i tot passa a ser perseguidora. : el seupatrimoni s'enriqueix amb esplèndides donacions i privilegis civils, judicials i fiscals. En canvi, el culte pagà es declarat il·legal, i els qui el porfessen són condemntas. A la mort de l'emperador Teodosi, l'imperi es desmembra en orient i occident. En tots dos els cristians són els única als quals se'ls reconeix la ciutadania. A l'occident s'origina un procés de teocracia : el poder emanat per Deu és exercit per la Jerarquia. Aix`possibilita la intervenció de l'Esgleisa en els afers de l'Estat. En efecte, l'imperi transformat en l'Imperi Cristià utilitza l'esglesia per a potenciar la deua desfeta unitat politica sobra la base da la unitat religiosa. Però l'efecte és poc durador. L'Imperi va caient prograssivament en mans dels bàrbars, que arrasen Roma l'any 410 i estableix una nova política a occident. Per la seua part a l'orient l'imperi de Constantinible és l'ajut principal de les esglesies locals, mancades d'un nucli d'unió suficient que els puga donar autonomia i continiutat. Aques fet facilita les pretensions d'hegeminia de l'emperador, que s'erigeix com a unificador de l¡imperi Bizanti. Aix´' subsistirà fins a l'any1453 quan Constantinoble caurà en mans dels turcs. • CONSEQÜÈNCIES PER A L'ESGLESIA. És evident que el gir constantinià i les seues conseqüències posteriors van aportar una serie de avantatges indubtables per a l'Esglesia, perquè va poder gaudir de posicions de llibertat, de suport i de reconeixement oficial. No obstant això aquests mateixos avantatgesvan aportar uns inconvenients seriosos de cara a la coherència del missatge cristià i a la misió específica de l'esglesia en el món, com a continuadora de l'obra de Jesús. Aquesta ambivalència − llums i ombres de la mateixa esglesia − serà una constant a través de la història. Els avantatges • La unitat de la fe és facilitada progressivament quan l'heregia és declarada delicte contra l'estat. • Com a signe de prestigi de l'esglesia davant el poder política els bisbes gaudien da la prerrogativa de megistrats civils. Per la seua banda els sacerdots tan sols podien ser acusats davant tribunals eclesiastics. • Amb la intenció d'extirpar els darrers deixos de paganisme, es reforma el culte i els costums : l'Esglesia disposa d'edificis públics (basíliques) amb carácter sagrat sense la obligació de pagar−en els impostos i protegits per la llei de qualsevol profanavió ; el calendari es fa cristià. Es celebra el diumenge (dia del denyor) i les festes principals del calendari liturgic. • Entre les reformes dels costums cal assenyalar una exigencia més gran respecte al matrimoni, la prohibició del concubinatge i la limitació dels casos de diorci ; també es concedeixen facilitats per a obtindre el deslliurament dels esclaus. • L'esglesia de constantí i els seus seguidors gaudeix doncs d'una serie d'avantatges exposats anteriorment que condueixen a un maaateux objectiu : la cristianització de l'Imperi. Solament si hi ha llibertat l'esglesia pot difondre l'Evangeli. Però aques mateix procés de cristianotzació comporta greus contradiccions, que es poden aplegar a la següent manera : Els inconvenients • L'esglesia gaudeix en relitat d'un regim de llibertat condicionada. L'emperador es fica en els afers eclesiastics provocant en la jerarquia una actitud de subordinació als poders civils. 9

• Des dels origens del critianisme els clergat va ser format per a atendre les necessitats del poble de Deu. En les seues cartes, Pau exhorta als ministres de l'Evangeli que les lliuren plenament a la comunitat. En temps de Constantí el clergat és elevat a dignitats pròpies dels cicils, es carrega de privilegis i per tant es distància de la comunitat. La característica principal del ministeri, el servei es esborrat per manifestacions de poder propies de una casta social privilegiada. • Hom pretén imposar la doctrina de Jesús, quan és un evangeli d'amor i de pau, amb mètodes antievangèlics. Els ciutadans són coaccionats per què abracin la niva religií i s'empra la violència, sigui física (tortures, exili, mort) o ideologica (crema de llibres, censura) • El cristianisme va apareixer entorn a Jesus de Nazaret. El que va caracteritzar els primers cristians va ser una actitud fonamental de fe en el Senyor i de seguiment a la seua doctrina i al la seua obra. Donsc bé, el confusionisme que es creà a l'època Constantiniana en interferir−se els poders de l'esglesia i de l'Estat, condueix més aviat a un cristianisme sociològic que impera la cultura sobre la fe, les obres sobre l'esperit, els ritus i costums sobre la pervivencia autèntica de l'evangeli. En concret les conversions que aleshores es produiren no foren motivades per el descobriment de la fe ; de vegades predominava l'ambició de conseguir un cert poder que duia implicita en la societat el carácter de cristia. Com a consequencia d'aço les condicions imposades anteriorment als catecumens per a ser admesos al baptisme van anar perdent prograssivament l'exigencia ; resultava facil si el final del proces catecumental era una nova condició social més que un canvi profund en la vida. • L'ORGANITZACIÓ JERÀRQUICA DE L'ESGLESIA. L'estat Eclesiastic. La difusió del cristianisme i la seua penetració en les classes sicials de l `Imperi fou transformant al sector dirigent de l'esglesia en in grup cada cop més sòlid i diferenciat. Al principi les diferencies eren mínimes. Bisber, presbiters i diacons es distinguien poc de la resta dels cristians.. vivia cadascó del seu propi treball i atenien a les funcions religioses propies del seu carrec. Podien ser artesans, comerciants o agricultors i estaven adscrits a una comunitat religiosa fixa. El bisbe era el diligent de la vida cristiana d'una comunitat a la ciutat. Normalment hi habia un sol bisbe per ciutat. Era el ministre del culte, presidia les reunions liturgiques de la comunitat i tambés era el responable del manteniment del bon ordre en el funcionament de la mateixa. Eren elegites pel poble i pels bisbes d'un mateix territori. Els esclaus no pogueren entrar a formar part de l'ordre episcopal. Aquest fet es deu a dos raons : a la transformació sociològica que es produí a partir de la pau de Constantí en el grup cristià, ja que la condició d'esclau subjecta per el mateix a un amo, no li donava la llibertat requerida per a ser bisbe. Els presbiters i diacons eren ordres clesiàstiques de menor rango que els bisbes. Neormalment formaven el presbiteri i actuaven colegialment en unió amb el bisbe. En aquesta època quan el nom de sazerdot es generalitja per a designar tant als bisbers com als presbiters. Si anteriorment no s'habia utilitzat aquesta denominació, es per que es prestava a confusió amb el nom de secerdot, que rebien els oficiants dels cultes pagans i la funció del presbiter o bisbe cristià tenia característiques totalment distintes. El bisbe de Roma, Papa de l'Esglesia. Fins al segle VI el títol de Papa s'utilitzava correntment per a designar al bisbe metropolità d'una provincia eclesiàstica. A partir d'aquesta època, fou quedant reservat per a designar a bisbe de Roma. La primacia del bisbe de Roma sobre tots els bisbes de l'Esglesia vinculada al fet de ser el bisbe romà el succesor de Sant Pere que viví i morí en aquesta ciutat, està afirmada en la cristiandat des del segle I. el reconeixement de fet i el desenvolupament de les funcions que li corresponien com a siccesor de Pere i pedre angular de l'Esflesia fou produint−se amb certa lentitud al llarg d'aquestos segles.

10

En definitiva, el Papa salvaguarda la llibertat de l'Esglesia front al Poder civil. L'edat Mitjana • PRINCIPALS ELEMENTS CULTURALS QUE CONFIGURAREN L'EDAT MITJANA. Parlem d'elements culturals, es a dor de las formes d'entendre la realitat, d'organitzar−se la realitat i d'actuar les persones que composen una societat. L'expressió està utilitzada en plural ,er indicar l'hetererogeneitat de cultures que es sobreposen en l'edat Mitjana i que són les que donen com a resultat el panorama mitgeval que coneixem, confús en molts aspectes i sòlidament orientats en altres. Ens fixarem ací en tres d'aquestos elements que són els que amb major nitidesa fan acte de presància al llarg de tota la Edat Mitjana : en el fons cutural grco−romà, l'aportació germànica portada pels pobles bàrbars i l'element cristià que fou patrimoni comú. L'element cultural greco−romà. S'havia difundit amb major o menor intensitat per tots els territoris ocupats per l'Imperi romà. A més de la llengua havia transmés una forma d'entendre la vida i d'organitzar la societat. És evident que la penetració de la cultura romana fou molt més forta als territoris del sud d'Europa que en els del nord. Amb la invasió dels pobles germànics aquest element no queda eliminat de colp, sinò que sobrevisqué i fou penetrant i transformant les noves societats que sorgien. L'element cultural germànic. Els pobles germànics que envairen el territori romà no invairen evidentment les poblacions autoctones que trobaren, aquestes continuaren existint, mentre que els conqueridors germànics dominaren i es feren carrec de la direcció poítica, social i militar dels territoris sotmesos. Els pobles germanics poseien elsments culturals importants que imposaren a les noves societats que anàven sorgint, particularment de la seua forma de concebir la societat i el dret. Molts aspectes de la sicietat mitgeval són fruit de la forma de concebir les ralacions socials dels germans. La fe cristiana com a patrimoni comú de l'Edat mitjana. La presància del cristianisme en la configuració de la societat mitgeval és un element decisiu que explica moltes de les coses que succeiren al llarg d'aquest mileni. Els pobles barbars abraçaren pronte la fe cristiana i açò donà una consciencia comú a tots els pobles que anaven sorgint. Per una altra banda a través del cristianisme i de les seues institucions es perpetuaren importants elements de la cultura greco−romana. Els cristianisme mitgeval se'ns presenta de dues cares : l'occidental, més directament influenciada per la cultura romana, i loriental, més lligada a la tradició cultural graga. Mentre els territors occidentals de l'Imperi Romà caigueren baix el domini dels pobles germanics invasors els orientals es mantingueren baix els emperadors de Bisanzi i mantingueren la seua independència durant aquestos mil anys d'historia. El distanciament entre Roma i Bisanzi es for profunditzant i la separació quedà consumada al segle XI. Donant origen a dos esglesies distintes, trencant la unitat cristiana. • EL FEUDALISME. Sistema contractual de relacions polítiques i militars entre els membres de la noblesa d'Europa occidental durant la alta edat Mitjana. El feudalisme es caracteritzà per la concesió de feus (quasi sempre en forma de terres i treball) a cambi d'una prestació política i militar, contracte sellat per un jurament d'homenatge i fidelitat. Pero tant el senyor com el vassall eren homes lliures, pel que no deu ser confos amb el régim senyorial, sistema contemporani d'aquéll, que regulaba les relacions entre els senyors i els seus camperols. El feudalisme unía la prestació política i militar a la posesió de terres amb el propósit de preservar a l'Europa mitgeval de la seua desintegració en innumerables senyoríos indepenents després de l'enfonsament de l'Imperi Carolingi.

11

Orígens .Quan els pobles germans conquistaren en el segle V l'Imperi romà d'Occident posaren també fi a l'exércit profesional romà i el substituiren pels seus propis, formats per guerrers que servíen als seus caudills per raons d'honor i obtenció d'un botí. Vivíen de la terra i combatíen a peu ja que, com lluitaben cos a cos, no necesitaben emplear la cavalleria. Pero quando els musulmans, vikings i magiars invairen Europa en els segles VIII, IX i X, els germans es vegeren incapaços d'enfrontar−se amb uns exércits que es desplaçaben amb suma rapidesa. Primer Carlos Martel en la Galia, després el rei Alfredo el Grande en Anglaterra i per últim Enrique el Pajarero de Germania, cediren cavallos a alguns dels seus soldats per a repelir les incursions sobre seues terres. No pareix que aquestes tropes combatiren a cavall; mes be teníen la posibilitat de perseguir als seus enemics amb major rapidesa que a peu. No obstant, es probable que es produiren accions de cavallería en aquest mateix periode, a l'introduir−se l'us dels estribs. Amb total seguretat aço ocurrí en el segle XI. Feudalismo clásic. Aquesta relació de carácter militar que s'establi en els segles VIII i IX a vegades es denominada feudalisme Carolingi, pero carecía encara d'uno dels rasgos esencials del feudalisme clásic desarrollat plenament des del segle X. Fou sóls cap a l'any 1000 quan el térme `feu' comença a emplear−se en substitució de `benefici' aquest cambi de térmes reflexa una evolució en la institució. A partir d'aquest moment s'aceptava de forma unánime que les terres entregades al vasall eren hereditaries, amb tal de que l'hereu que les recibira fora grat al senyor i pagara un impuost d'herencia anomenat `socorro'. El vasall no sóls prestava l'obligat jurament de fidelitat al seu senyor, sino tambié un jurament especial d'homenatge al senyor feudal, el qual, a la seua vegada, li investía amb un feu. D'aquesta manera, el feudalisme es convirti en una institució tant política com militar, basada en una relació contractual entre dos persones individuals, les quales manteníen els seus respectiuos drets sobre el feu. Causes de l'aparició del sistema feudal. La guerra fou endémica durant tota l'época feudal, pero el feudalisme no provoca aquesta situació; al contrari, la guerra originà el feudalisme. Tampoc el feudalisme fou responsable del colapse de l'Imperi Carolingi, mes be el fracas d'aquest feu necessaria la existencia del régimn feudal. L'Imperio Carolingi s'afonà perque estaba basat en la autoritat d'una sola persona i no estava dotat de institucions suficientement desarrollades. La desaparició de l'Imperio amenaça amb sumir a Europa en una situació de anarquía: cents de senyors individuals governaben als seus pobles amb completa independencia respecte de qualsevol autoritat soberana. Els víncles feudals disolgueren certa unitat, dintre de la qual els senyores renunciaben a part de la seua tlibertat, el que era necesari per a lograr una cooperació eficaç. Baix la direcció dels seus senyors feudals, els vassalls poderen defendres dels seus enemics, i mes tard crear principats feudals de certa importancia i complexitat. Una vegada que el feudalisme demostra la seua utilitat local reis i emperadors l'adoptarn per a enfortir les seues monarquíes. Plenitud . El feudalisme alcança la seua maduresa en el segle XI i te el seu máxim apogeo en los segles XII y XIII. La seua cuna fou la regió compresa entre els ríus Rin i Loira, dominada pel ducat de Normandía. Al conquistar els seus sobirans, a fins del segle XI, el sur de Italia, Sicilia i Anglaterra i ocupar Terra Santa en la primera Croada, establiren en totes aquestes zones les institucions feudals. Espanya tambié adopta un cert tipus de feudalism en el segle XII, al igual que el sur de França, el norte d'Italia i els territoris alemans. Inclus Europa central i oriental conegue el sistema feudal durant un cert tiemps i en grau limitat, sobre tot quan l'Imperi bizanti es feudalitza despres de la quarta Croada. Els anomenats feudalismes de l'antic Egipte i de Persia, o de Xina i Japó, no guarden relació alguna amb el feudalisme europeu, i sóls son superficialment similars. Tal vegada foren els samurais japonesos els que mes s'asimilaren alss cavallers mitgevals, en particular els shoguns de la familia Ashikaga; pero les relaciones entre senyors i vasalls en Japó eren diferents a les del feudalisme d'Europa occidental. Característiques. En la seua forma mes clásica, el feudalisme occidental asumía que casi tota la terra pertanyía al príncep sobira ben el rei, el duc, el marqués o el conde que la rebía de ningú sino de Deus. El príncep cedía els feus als seus barons, els cuals li rendíen l'obligat jurament d'homenatge i fidelitat pel que prestaben la seua ajuda política i militar, segons els térmes de la cesió. Els nobles podíen cedir part dels seus feus a caballers que li rendiren, a la seua vegada, homentge i fidelitat i els sirvirien d'acord a la extensió de les terres concedides. D'aquest mode si un monarca otorgaba un feu de dotze senyoríos a un noble i a cambi 12

exigía el servei de deu caballers, el noble podía cedir a la seua vegada deu dels senyoríos rebuts a altres tants caballeros, amb el que podía complir la prestació requerida pel rei. Un noble podía conservar la totalitat dels feus baix el seu domini personal i mantidre als seus caballers en el seu senyorío, alimentatos i armatos, toto ell a costa de sufragar les prestacions degudes al seu senyor a partir del seu propi patrimoni i sense establir relacions feudales amb inferiors, pero açò era raro que succeira ja que els caballers desitjaben tenir els ssus propis senyoríos. Los caballers podíen adquirir dos o mes feus i eren proclives a cedir, a la seua vegada, part de eixes posesions en la mesura necesaria per a obtenir el servei al que estaben obligats amb el seu superior. Mediant este subenfeudament es creà una pirámide feudal, amb el monarca en la cúspide, uns senyors intermitjos per baix i un grup de caballers feudales per a servir a la convocatoria real. Els problemes sorgíen cuant un caballer acceptaba feus de más d'un senyor, per al cual es crea la institució de l'homenatge feudatari, que permitía al caballer proclamar a un dels ssus senyors com al seu senyor feudal, al que serviría personalment, en tant que enviaría als ssus vasalls a servir als seus altres senyors. Açò quedaba reflexat en la máxima francesa de que el senyor del meu senyor no es el meu senyor de ahí que no es considerara rebel al subvasall que combatía contra el senyor del seu senyor. Però en Anglaterra, Guillem I el Conquistador i els seus succesors exigiren als vasalls dels seus vasalls que els prestaren jurament de fidelitat. Ruptura del contracte. Donat el carácter contractual de les relacions feudals qualsevol acció irregular comesa per les parts podía originar la ruptura del contracte. Quan el vasall no duia a terme les prestacions exigides, el senyor podía acusar−lo, en la seua cort, davant els seus altres vasalls i si aquéstos el trobaven culpable, el senyor tenía la facultad de confiscar elseu feu, que pasaba de nou al seu control directe. Si el vasall intentaba defendre la seua terra, el senyor podía declarar−li la guerra per a recuperar el control del feu confiscat. El fet de que els parells del vasall el declararen culpable implicaba que moral y legalment estaben obligats a cumplir el seu jurament i pocs vasalls podíen mantenir una guerra contra el seu senyor. En el cas contrari, si el vasall consideraba que el seu senyor no complía les seues obligacions, podía desafiar−lo aço es, trencar formalment la seau confiança i declarar que no el consideraría per mes temps com al seu senyor, si be podía seguir conservant el feu com a domini propi o convertir−se en vasall d'un altre senyor. Decadència. El feudalisme alcança el punt culminant del seu desenvolupament en el segl XIII; a partir d'entonces inicià la seua decadencia. El subenfeudament arribà a tal punt que els senyores tingueren problemes per a obtenir les prestacions que debíen rebre. Els vasalls prefiren realitzar pagaments en metálic (scutagium, `tases per escut') a cambi de l'ajuda militar deguda als seus senyors; a la seua vegada aquéstos tendiren a preferir els diners, que els permitía contractar tropes profesionals que en moltes ocasions estaben millor entrenades i eren mes disciplinades que els vasalls. Ademes, el resurgiment de les táctiques d'infantería i la introducció de noves armes, com l'arco i la pica, feren que la caballería no fora ja un factor decisiu per a la guerra. La decadencia del feudalisme s'acelera en els segles XIV i XV. Durant la guerra dels Cent Anys, les caballerías francesa i Anglesa combatiren durament, pero les batalles es guanyaren en gran medida pels soldats profesionals i en especial perls arquers de a peu. Els soldats profesionals combatiren en unitats els jefes de les quals habíen prestat jurament de homenatge i fidelitat a un príncep, pero amb contrats no hereditaris i que normalment teníen una duració de mesos o anys. Aquest feudalisme bastard estaba a un pas del sistema de mercenaris, que ja había triunfat en la Italia dels condotiers renaixentistes. El seu paper en el desenvolupament polític. La figura jurídica del feu estava continguda en el dret consuetudinari d'Europa occidental i en aspectes feudals com la tutela i el matrimoni, la revertibilitat i la confiscació, que continuaren en vigor després de que la prestació militar habera desaparegut. En Anglaterra les posesions feudals foren abolides per llei en 1660, pero es prolongaren en algunes zones d'Europa fins a que el dret consuetudinari fou substituit pel Dret roma, proces concluit per l'emperador Napoleó a principis del segle XIX. • LES CROADES : Expedicions militars realitzades pels cristians d'Europa occidental, normalment a petició del Papa, que 13

començaren en 1095. L'objetiu era recuperar Jerusalem i altres llocs de peregrinació en Palestina, en el territori conegut pels cristians com Terra Santa, que estaben baix control dels musulmans. Els historiados no es posen d'acord respecte a la seua finalització, i han propost dates que van des de 1270 fins a inclus 1798, quando Napoleó I conquista Malta als Caballers Hospitalaris de San Joan de Jerusalem, una ordre militar establerta en eixa illa durant les Croades. El vocable croada (de `creu', l'emblema dels creuats) s'aplica també, especialment en el segle XIII, a les guerres contra els pobles pagans, contra els herejes cristians i contra els enemics polítics del Papat. Per extensió, el termie s'emplea per a descriure qualsevol guerra religiosa o política i, en ocasions, qualsevol moviment político o moral. Així, a Espanya, els alçats contra el gobern republica en 1936 pronte denominaren a la guerra iniciada per ells mateixos (1936−1939) Croada, per considerar que el seu objetiu era vencer l'ateísme. Context históric. L'orige de les Croades está enraiçat en el cataclisme polític que resulta de la expansió dels Selyúcids en el Próxim Orient a mitjans del segle XI. La conquista de Siria i Palestina duta a terme pels Selyúcids islámics alarma als cristians d'occidente. Altres invasors turcs tambié penetraren profundament en l'igualment cristiana Imperi bizanti i someteren a grecs, siris i armenis cristians a la seua soberanía. Les Croades foren, en part, una reacció a tots aquestos successos. Tambié foren el resultat de la ambició d'uns papes que buscaren ampliar el seu poder polític i religios. Els exércits crotas foren, en cert sentit, el braç armat de la política papal. En un esfuerç per entendre per qué els creuats les dueren a terme, els historiadors han apuntat com raons el dramátic creixement de la població europea i l'actividad comercial entre els segles XII i XIV. Les Croades, per tant, s'expliquen com el medi de trobar un ampli espaci on acomodar part de eixa població en creixement; i com el medi de donar eixida a les ambicions de nobles i caballers, ávids de terres. Les expedicions oferíen, como s'ha senyalat, riques oportunitats comercials als mercaders de les pujants ciutats d'occident, particularment a les ciutats italianes de Génova, Pisa i Venecia. Aunque aquestes explicacions sobre les Croades tal vegada tinguen alguna validesa, les avanços en la investigació sobre el tema indiquen que els creuats no pensaren trobar−se camb els perills d'enfermedates, las llargues marxes terrestres i la posibilitat de morir en combat en terres llunyanes. Les families que quedaren en Europa tingeren que combatir en moltes ocasions durant llargs periodes de tiemps per a mantenir les seues granges i posesions. La idea de que els creuats obtingueren grans riquees es cada vegada mes difícil de justificar; la Croada fou un asunt extremadament car per a un caballer que tinguera el propósit d'actuar en Oriente si es costejaba por sí mateix la expedició, ja que probablement li suposava un gast equivalent a quatro vegades els seus ingresos anuals. Per una altra banda, a pesar de ser una empresa perillosa, cara i que no donaba beneficis, les Croades tingueren un ampli atractiu per a la societat contemporánea. La seua popularitat es cimenta en la comprensió de la societat que apoya aquest fenómen. Era una societat de creyents, y molts creuats estaben convençuts de que la seua participació en la lluita contra els infidels els garantiría la salvació espiritual. Tambié era una societat militarista, en la que les esperances i les ambicions estaben asociades amb afers militars. La primera Croada. Les Croades començaren formalment el dijous 27 de novimbre de 1095, en un descampat a extramurs de la ciutat francesa de Clermont−Ferrand. Eixe día, el papa Urbano II predica a una multitut de seglars i de clérigs que asistíen a un concili de la Esglesia en eixa ciutat. En el seu sermó, el papa esbossa un pla per a una Croada y crida als seus oyents per a unir−se a ella. La resposta fou positiva i abrumadora. Urbano encarrega als bisbes asistents al concili que torrnaren a les seues localitats i reclutaren mes fidels per a la Croada. Tambié disenyà una estrategia básica segons la qual distints grups de creuats iniciaríen el viatje en agost de l'any 1096. Cada grup s'autofinanciaría i sería responsable davant del seu propi jefe. Els grups faríen el viatje per separat fins a la capital bizantina, Constantinopla (la actual Estambul, en Turquía), on es reagruparíen. Des d'allí, llançaríen un contraatac, junt amb l'emperador bizantino i el seu exército, contra els Selyúcides, que habíen conquistat Anatolia. Una vegada que eixa regió estiguera baix control cristia, els creuats realitzaríen una campanya contra els musulmans de Siria i Palestina, sent Jerusalém 14

el seu objectiu fonamental. Els exércits creuats. La primera Croada s'atingué en línees generals l'esquema previst pel papa Urbano II. El reclutament prosegui a pasos agegantats durant la resta de 1095 y els primers mesos de 1096. Es reuniren cinc grans exércits nobiliaris a finals de l'estiu de 1096 per a iniciar la Croada. Gran part dels seus membres procedíen de França, pero un significatiu nombreo venía del sud d'Italia i de les regions de Lorena, Borgoña i Flandes. El papa no había previst l'entusiasme popular que la seua crida a la Croada produi entre el camperolat i la gent de les ciutats. Al costat de la Croada de la noblesa es materialitza una altra constituida pel poble pla. El grup mes gran i important fou reclutat i dirigit per un predicador conegut com Pedro el Ermitaño, natural d'Amiens (França). Encara que foren nombrosos els participants en la Croada popular, solament un mínim percentatge d'ello puderen arribar al Próxim Orient; encara foren menys els que sobreviviren per a veure la presa de Jerusalém pels cristians en 1099. La conquista de Jerusalem. Els creuats permanegueren descansant en Antioquía la resta de l'estiu, i a finale del mes de novembre de 1098 iniciaren l'últim tram del viatge. Evitaren atacar les ciutats y fortificacions amb la finalitat de conservar intactes les tropes. En maig de 1099 arribaren a les fronteres septentrionals de Palestina i la tarda del 7 de juny acamparen a la vista de les muralles de Jerusalem. La ciutat estaba per aquell entonces baix control egipci; els seus defensors eren nombrosos i estaben ben preparats per a resistir un atac. Els creuats atacaren amb l'ajuda de reforços de Génova i amb unes recién construides máquines d'asedi. El 15 de juliol prengueren per asalt Jerusalem i masacraren a quasi tots els seus habitants. Segons la concepció dels creuats, la ciutat queda purificada amb la sang dels infidels. Una semtana mes tard l exércit eligi a un dels seus jefes, Godofredo de Bouillon, duc de la Baja Lorena, com gobernant de la ciutat. Baix el seu liderament, els creuats realitzaren la seu última campanya militar y derrotaren a un exército egipci en Ascalón (ara Ashqelon, Israel) el 12 de agosto. No molt mes tard, la majoría dels creuats regresa a Europa, deixant a Godofredo i un petit reté de la força original per a organitzar i establir el gobiern i el control llati (o europeu occidental) sobre els territoris conquistats. Les últimes Croades. Les posteriors Croades no obtingueren els éxits militars que había tingut les anteriors. La quarta, que dura dos anyos, des de 1202 a 1204, estigué plagada de dificultats financeres. En un esforç per a aliviar−les, els jefes creuats acordaren atacar Constantinopla en concert amb els venecians i aspirar al tron de l'Imperio bizanti. Els creuats lograren prendre Constantinopla, que fou saquejada sense misericordia. L'Imperio Llati de Constantinopla, creat així per aquesta Croada, sobrevivi fins a 1261, deta en la que l'emperador bizanti Miguel VIII Paleólogo reprene Constantinopla. Tot no contribui en res a la defensa de Terra Santa. Consequencies de les Crodes . La expulsió dels llatins de Terra Santa no posa fi als esforços dels creuats, pero la resposta dels reis europeus i de la noblesa a noves convocatories de Croades fou débil, i les posteriors expedicions es dueren a terme sense ningún éxit. Dos segles de Croades habíen deixat poca huella en Siria i Palestina, salvo nombroses esglesies, fortificacions i una serie de impresionants castelos, com els de Marqab, en la costa de Siria, Montreal, en la Transjordania, el krak dels Caballers, prop de Trípoli i Monfort, prop de Haifa (Israel). Els efectes de les Coades es deixaren sentir principalment en Europa, no en el Próxim Orient. Els creuats habíen apuntalat el comerç de les ciutats italianes, habíen generat un interés per la exploració de l'Oriente i habían establit mercats comercials de duradera importancia. Els experiments del Papat i dels monarques europeus per a obtenir els recursos monetaris per a finançar les Croades conduiren al desarrollo de sistemes d'impostos directes de tipus general, que tingueren consecuencies a llarg plaç per a la estructura fiscal dels estats europeus. Encara que els estats llatins en l'Oriente tingueren una curta vida, la experiencia dels creuats estableci uns mecanismes que generacions posteriors d'europeos usaríen i mejoraríen, al colonitzar els territoris descuberts pels exploradors dels segles XV y XVI. 15

• LA INQUISICIÓ Institució judicial creada pel pontificat en la edad Mitjana, amb la misió de localitzar, procesar i sentenciar les persones culpables d'herejía. En l'Esglesia primitiva la pena habitual per herejía era la excomunió. Amb el reconeiximent del cristianism com a religió estatal en el segle IV pels emperadors romans, els herejes començaren a ser considerats enemics de l'Estat, sobre tot quan habíen provocat violencia y alteracions de l'ordre públic. San Agustí aprobà amb reserves l'acció de l'Estat contra els herejes, encara que l'Eglesia en general desaprobà la coacció i els castics físics. Orígens . En el segle XII, en resposta al resurgimient de la herejía de forma organitzada, es produí en el sur de França un cambi de opinió dirigida de forma destacada contra la doctrina albigense. La doctrina i práctica albigense pareixien nocives respecte al matrimoni i altres institucions de la societat i, darrere dels més débils esforços dels seus predecesors, el papa Inocencio III organitzà una creuada contra aquesta comunitat. Promulgà una legislació punitiva contra els seus components i envià predicadors a la zona. Pero , els diversos intents destinats a sometre la herejía no estigueren ben coordinats i foren relativament ineficaços. La Inquisició en sí no es constituí fins a 1231, amb els estatuts Excommunicamus del papa Gregorio IX. Amb ells el papa reduí la responsabilitat dels bisbes en materia de ortodoxia, someté als inquisidors baix la jurisdicció del pontificat, i establí severs castics. El carrec d'inquisidor fou confiat quasi en exclusiva als franciscans i als dominics, a causa de la seua millor preparació teológica i el seu supost rebuig de les ambicions mundanes. Al posar bais direcció pontifica la persecució dels herejes, Gregorio IX actuaba en parte mogut per la por a que Federico II, emperador del Sacre Imperi Roma, prenguera la iniciativa i la utilitzara amb objectius polítics. Restringida en principi a Alemania i Aragón, la nova institució entrà de seguida en vigor en el conjunt de l'Esglesia, encara que no funcionara totalemnt o ho fera de forma molt limitada en moltes regions d'Europa. Dos inquisidors amb la mateixa autoritat nombrats directament pel Papa eren els responsables de cada tribunal, amb l'ajuda d'asistents, notaris, policía i asesors. Els inquisidors foren figures que disposaven d'imponents potestats, perque podíen excomulgar inclus a prínceps. En aquestes circumstancies sorpren que els inquisidors tingueren fama de justos i misericordiosos entre els seus contemporánis. Però, alguns d'ellos foren acusats de crueltat i d'altres abusos. Procediments .Els inquisidors s'establien per un periodo definit de semanes o mesos en alguna plaça central, des de on promulgaben órdres solicitant que tot culpable d'herejía es presentara per propia iniciativa. Els inquisidors podíen entablar pleit contra qualsevol persona sospitosa. A qui es presentaba per propia voluntad i confesaba la seua herejía, se li imposava penes menors que als que había que jutjar i condenar. Es concedía un periode de gracia de un mes mes o menys per a realitzar aquesta confesió espontánea; el vertader proces començaba després. Si els inquisidors decidíen processar a una persona sospitosa d'herejía, el prelat del sospitos publicaba el requeriment judicial. La policía inquisitorial buscaba a aquells que es negaben a obeir els requeriments, i no se els concedía dret de asil. Els acusats rebíen una declaració de carrecs contra ells. Durant alguns anyos s'oculta el nom dels acusadors, pero el papa Bonifaci VIII abroga aquesta práctica. Els acusats estaben obligats baix jurament a respondee de tots els carrecs que existían contra ells, convertint−se així en els seus propis acusadors. El testimoni de dos testics es consideraba pel general proba de culpabilitat. Els inquisidors contaben amb una especie de consell, format per clérigs i laics, per a que els ajudaren a dictar un veredicte. Lis estaba permes empresonar testics sobre els que recaiguera la sospita de que estaben mentint. En 1252 el papa Inocenci IV, baix la influencia del renaixement del Dret roma, autoritza la práctica de la tortura per a extraure la veritat dels sospitosos. Fins aleshores aquest procediment había sigut ajeno a la tradició canónica.

16

Els castics i sentencies per als que confesaben o eren declarats culpables es pronunciaben al mateix tems en una ceremonia pública al final de tot el proces. Era el sermo generalis o aute de fe. Els castics podíen consistir en una peregrinació, un suplici públic, una multa o carregar amb una creu. Les dos llengüetes de tela roja cosides en l'exterior de la roba senyalaben als que habíen fet falses acusacions. En els casos mes greus les penes eren la confiscació de propietats o el empresonament. La pena mes severa que els inquisidors podíen impondre era la de presó perpetua. D'aquesta forma la entrega pels inquisidors de un pres a les autoritats civils, equivalía a solicitar la ejecució d'eixa persona. Encara que en els seus començaments la Inquisició dedicà mes atenció als albigenses i en menor grau als valdenses, les seues activitates s'ampliaren a altres grups heterodoxos, com la Germantat, y mes tard als anomenats bruixes i adivins. Una vegada que els albigenses estigueren baix control, la activitat de la Inquisició disminui, i a finals del segle XIV i durant el segle XV es sabé poc d'ella. A finals de l'edat Mitjana els prínceps seculars utilitzaren models represiuos que responíen als de la Inquisició. El Sant Ofici. Alarmat per la difusió del protestantisme i per la seua penetració en Italia, en 1542 el papa Pablo III feu cas a reformadors com el cardenal Juan Pedro Carafa i establi en Roma la Congregació de la Inquisició, coneguda també com la Inquisició romana i el Sant Ofici. Sis cardenals, incluit Carafa, constituiren la comisió original. En realita, el Sant Ofici era una institució nova vinculada a la Inquisició mitgeval sóls per pocs precedents. Mes lliure del control episcopal que la seu predecesora, concebi tambié la seua funció de forma diferent. Mentres la Inquisició s'había centrat en les herejíes que ocasionaben desórdres públics, el Sant Ofici es preocupa de la ortodoxia d'índole mes académica i, sobre tot, la que apareixia en els escrits de teólegs i eclesiástics destacats. Durante els 12 primers anyos, les activitates de la Inquisició romana foren modestes fins a cert punt, reduides a Italia quasi per complet. Quan Carafa es converti en el papa Pablo IV en 1555 emprené una persecució activa de sospitosos, incluits bisbes i cardenals (com el prelat anglés Reginald Pole). Encarrega a la Congregació que elaborara una llista de llibres que atentaben contra la fe o la moral, i aprobà y publicà el primer Índex de Llibres Prohibits en 1559. Aunque papes posteriors atemperaren els cels de la Inquisició romana, començaren a considerar−la com l'instrument consuetudinari del Gobern papal per a regular l'ordre en la Eglesia i la ortodoxia doctrinal; per exemple, procesà i condenà a Galileo en 1633. En 1965 el papa Pablo VI, responent a numeroses queixes, reorganitzà el Sant Ofici i li pusà el nou nom de Congregació per a la Doctrina de la Fe. Inquisició espanyola . Diferent també de la Inquisició mitgeval, la Inquisició espanyola es fundà amb aprobació papal en 1478, a proposta del rei Ferran V i la reina Isabel I. Aquesta Inquisició s'anava a ocupar del problema dels marranos, els jueus que per coerció o per presió social s'habíen convertit al cristianisme; després de 1502 centra la seua atenció en els conversos del mateix tipus de l'Islam, i en la década de 1520 als sospitosos de apoyar les tesis del protestantisme. Als pocs anyos de la fundació de la Inquisició, el papat renuncia en la práctica a la seua supervisió en favor dels sobirans espanyols. D'aquesta forma la Inquisició espanyola es converti en un instrument en mans de l'Estat mes que de l'Esglesia, encara que els eclesiástics, i de forma destacada els dominics, actuaren sempre com als seus funcionaris. La Inquisició espanyola estigué dirigida pel Consell de la Suprema Inquisició, pero els seus procediments foren similars als de la seus réplica mitgeval. Amb el temps es converti en un tema popular, en especial en les zones protestants, per la seua crueltat i oscurantisme, aunque els seus métodes foren pareguts als d'institucions similars en altres paísos católics romans i protestants d'Europa. Pero, la seua superior organització i la consistencia de l'ajuda que rebía dels monarques espanyols, descollant Felip II, feren que tinguera un major impacte en la religió, la política o la cultura que les institucions paral·leles de altres paísos. Aquesta eficacia i l'apoyo polític permeteren a Tomás de Torquemada, el primer i mes notable gran inquisidor, executar per mils a supostos herejes. El gran inquisidor i el seu tribunal teníen jurisdicció sobre els tribunals locals de virregnats comoMéxic i 17

Perú, on estigueren mes ocupats amb la magia que amb la herejía. L'emperador Carles V introdui la Inquisició en els Paísos Baixos en 1522, pero no consegui acabar amb el protestantisme. S'establi en Sicilia en 1517, però no lo pogue en Nápole i Milá. Els historiadors han senyalat que molts territoris protestants teníen institucions tan represives com la Inquisició espanyola, per exemple el consistori de Ginebra en temps del reformador francés Juan Calvino. La Inquisició quedà a la fi suprimida en Espanya en 1843, després d'un primer intent, fallit, dels liberals en les Corts de Cádiz, en 1812. Una Esglesia dividida. • L'ESGLESIA ORTODIXA ; EL CISME D'ORIENT La primacia de l'Esglesia com a seu de Pere va començar a questionar−se quan Constantinopla es converteix en la capital de l'Imperi romà. A partir de llavors s'inicia un llarg procés històric que culmina en l'anomenat Cisma d'Orient. En aquest procés hi intervenen molts factors diferents : • geografics :. Desp´res de la mort de Teodosi l'Imperi romà es divideix en la part oriental i occidental • linguistics i culturals :. Hel·lenització d'orient enfront da la cutura llatina d'occident • politics, conflictius i dissemblants : una manera diferent de concebre les relacions Esglesia− Estat : teocracia i cesaro−papisme • costums liturgics diferents : exigencia del celibat als clergues d'occident, mentre que es permet que a l'orient es casen ; la celebració de l'Eucaristia amb pa azim a la liturgia de ritu llat'i pero no a la del ritu oriental... • la lluita de la preeminencia en l'Esglesia : la importancia de l'autoritat del papa a occident, vista d'una altra manera per l'orient ; la primacia da Roma sobre Constantinopla,..... ; • les dissercions teològiques ; la lluita contra els iconoclastes ; el nomenament del seglar Foci com a patriarca..... ; • LA CRISI DEL PAPAT En el segle XIV hi van haver enfrontaments entre l'Estat i l'Esglesia, en aquest cas en concret entre el rei de França Felip IV el Bell i el Papa Bonifaci VIII. A la mort del seu succesor Benet XI, després de 11 mesos de seu vacant, fou elegit un papa francés, Climent V, que trasllada la cort papal a Avinyó. Allí hi residiren els seus succesors durant uns 70 anys. En 1378 el Papa Gregori XI tornà a Roma. A la seua mort s'elegeix un papa italià, Urbà VI. Els cardenals francesos enemistats amb ell declaren nul·la la seua elecci´, perque aleguen que han estat pressionats pel poble i elegeixen a Climent VII que situa la seu a Avinyó. La cristiandat es divideix ; és el cisma d'occident. L'any 1409, els partidaris dels dos bandols convoquen un concili en Pisa que destrueix els dos papes i elegeix un de nou. Finalment el concili de costança elegeix a Martí V. dos dels tres papes acaten la solució, però l'aragones Benet XIII (el papa lluna) no l'acepta i fuig i es refugia a Penyíscola. El Cisma està enllestit. El prestigi del papat i de l'Església ha sofert un greu reves, tardarà molt a recuperar−se. Una església profètica. • ELS ORDRES MENDICANTS. Es tracta d'un nou fenòmen de vida religiosa. El monjo vivia en un monestir integrament dedicat a l'oració, al treball i l'estudi. No posseia béns ; els posseia el monestir que atenia les seues necessitats. Sabem que les 18

propietats dels monestirs mitgevals eren importants i contribuiren de forma no desdenyable a l'economia Mitgeval. El meteix ideal de portar una vida apartada de les preocupacions d'aquest món i dedicada a Deu feu sorgir una nova forma de viure els consells evangelics de pobresa castitat o obedencia : els ordres mendicants. La modificació més imporatnt consistia en la practica total de la pobresa. Els nous ordres religiosos no posseien propietats ni vivien en elles. Vivien de la caritat pública, mendigaven el sustent. Aquest és el motiu del seu nom. Deslligats de tota preocupació terrana els membres d'aquestes ordres es dedicaren a l'oració, a la predicació de l'Evangeli entre els cristians i no cristians i també a la practica de la caritat cap als necesitats. Sant Ferncesc d'Asis l'enamorat de la germana pobresa i sant Domenec de Guzman el predicador que treballà en la conversió d'albigesos, foren els fundadors de les dues ordres mendicants conegudes com la dels Franciscans i Dominics. Altres ordres també mendicants, es fundaren en aquest temps foren els carmelites, els agustins i els servites. • ELS MONESTIRS. La activitdat cultural durant els inicis de la edat mitjana consisti principalment en la conservació i sistematizació del coneiximent del pasat i es copiaren i comentaren les obres d'autors clásics. S'escribiren obres enciclopédiques, com les Etimologíes (623) de san Isidore de Sevilla, en les que l'autor pretenía compilar tot el coneiximent de la humanitat. El centre de cualsevol activitat docta eren els monasteris. El centre d'expansió i de renovació de la vida monàstica fou França. Durant l'alta edat mitjana els antics monasteris benedictins s'imbricaren en la red d'aliancas feudals. Els membres de las noves órdres monástiques, com els cistercienses, desecaren zones pantanoses y netejaren boscos; altres, com els franciscans, entregats voluntariament a la pobresa, pronte començaren a participar en la vida urbana. Aspectes intelectuals. Dins de l'ámbit cultural, hagué un resorgiment intelectual al prosperar noves institucions educatives com les escoles catedralicies y monástiques. Els escriptoris : en els monestirs, els copistes es dedicaven a la transcripció de les grans obres de l'antiguetat ; foren els mitjans difusors del món clasic pagà i cristià, que tanta repercusió havien de tenir més endavant. Les escoles. Estaven obertes als nens i als joves dels pobles veins. L'art. De l'ordre del vluny sortí l'art romànic, que inspira l'arquitectura religiosa d'aquesta època. • LES UNIVERSITATS. Durant l'edat Mitjana es fundaren les primeras universitats, s'ofertaren graduacions superiors en medicina, dret i teología, ámbits en els que fou intensa la investigació: se recuperaren y traduiren escrits médics de la antigüetat, molts de los quals habíen sobrevisgut gracies als erudits árabs i es sistematitzà, comentà i investigà la evolució tant del Dret canónic com del civil, especialment en la famosa Universitat de Bolonia. Aquesta tasca tingué gran influencia en el desenvolupament de noves metodologíes que fructificaríen en tots els camps d'estudi. L'escolasticisme es popularitzà, s'estudiaren els escrits de l'Esglesia, s'analitzaren les doctrines teológiques y les práctiqueas religioses i es discutiren les questions problemátiques de la tradició cristiana. El segle XII, oer tant, donà pas a una época dorada de la filosofía en Occident.

19

Les universitats europees occidentals evolucionaren a mida que els estudiants foren acudent a diversos centres on prestigiosos profesors impartíen les seues ensenyances sobre temes de particular interés. L'idioma no suposava impedimeno algun ja que tant les clases com els debats es desarrollaben en la llengua universal, el llatí. Capc el segle XII, París s'había establit com a núcli per a la instrucció i difusió de la teología i la filosofía, i la Universitat de París es converti en model per a les universitats que més tard es fundaríen en el nord d'Europa. La Universitat de Bolonia, en Italia, constituía el centre per a l'estudi del Dret, i servi de model a les universitats italianes i espanyoles. A partir del segle XIII s'estabiren universitates en França, Anglaterra, Escocia, Alemanya, Bohemia i Polonia. Els estudiants procedents d'un mateix país es reuníen en les `naciones' per a ajudar−se i protegir−se entre sí. D'aquestes comunitats surgi el concepte de facultat o col·legi (del llatí collegium, `societat'). Les universitats de la edat mitjana teníen el dret no sóls de suspendre els estudis quan les condicions de les urbes on estaben ubicades resultaben contraproducents sino també de otorgar títols académics que incloíen el privilegi de poder ensenyar en qualsevol país cristià.

20