Història d'Espanya ·II República Espanyola ·Guerra civil Espanyola ·Dictadura del general Franco Índex 1.Introducció...........................................................................III 2.La segona república..............................................................IV 2.1 Forces polítiques....................................................IV Dreta Esquerra Centre 2.2 Govern Provisional i biennis.................................VI 2.3 El front popular......................................................VI 2.4 Les reformes de la República................................VII Agrària Religiosa Militar Educativa 3.Guerra Civil Espanyola...........................................................IX 3.1 Antecedents.............................................................. 3.2 Fases de la guerra....................................................... 3.3 La intervenció internacional...................................... 3.4 Breu resum de la Guerra Civil a Mallorca................. 4. Espanya durant el Franquisme................................................. La postguerra/1939−1959

1

La política, economía i societat L'oposició al Franquisme (1939−1975) La fi del règim Franquista 5. La vida quotidiana durant el Franquisme.................................. 6. Espanya en democràcia.............................................................. 7.Conclusions................................................................................. 8.Bibliografía.................................................................................. Introducció Aquest treball sobre la història d'Espanya té com a objectiu l'adquisició de nous coneixements generals sobre els temes en qüestió així com: La segona república a Espanya, la dictadura del general Franco i la Guerra Civil Espanyola. D'aquesta forma es farà un procés d'introducció a la metodologia del treball científic de manera que s'adoptaran noves tècniques de procediment per a la elaboració del treball. Tracta uns temes molt importants en la història d'Espanya per lo que hi ha molta informació i fonts en les que trobar−la, ja siguin fonts escrites, audiovisuals, orals, materials... té uns límits poc definits deguts a la gran quantitat de fonts existents que tracten aquests temes ja que tenen una gran importància per a la comprensió de la Espanya actual. Estructurat d'una manera puntual, tracta els temes en diferents capítols en els quals s'expliquen els continguts puntual i detalladament. Per a la seva elaboració s'han consultat una sèrie de llibres amb informació referent a aquests temes, observant els temes més importants i considerant les dades més puntuals que ens donaven l'informació concreta per als nostres objectius. Fent un resum lògic a partir de tots aquests llibres s'ha arribat a la redacció dels temes estudiats amb una sèrie de detalls més concrets que ajuden a la comprensió global del tema. 2. La Segona República El 14 d'abril de 1931, amb la proclamació de la segona república, es va iniciar a l'Estat espanyol una de les experiències polítiques i socials més esperançadores de la història contemporània. Situació general del pais. Tenía una taxa de natalitat d'un 29 %0 i una taxa de mortalitat d'un 16%0. Observant com estava estructurada l'ocupació de la població activa podem reflectir la situació econòmica. Al 1930 era: 45% al sector primari, un 26% al secundari i un 27% al terciari. El nou règim republicà es va instaurar a la península, coincidint amb una greu crisi econòmica iniciada als EUA el 1929 que s'escampà per tot arreu després de la primera Guerra Mundial. A Espanya va tenir conseqüències com una devaluació de la moneda i disminució de la producció industrial i de la construcció. En quant a la societat, va experimentar una transformació on la classe dominant havia estat la sustentadora de la monarquia. De les classes intermèdies van sortir els partidaris més decidits del sistema republicanoliberal. Les classes obreres generalment van mirar la república amb recel, pels límits que la costrenyirien, i a la vegada amb una certa esperança perque per poc bé que funcionés segurament aniria 2

millor que la monarquia. La proclamació. El 12 d'abril hi hagué eleccions municipals en les quals els republicans obtingueren el triomf a les grans ciutats, el rei Alfons XII va abdicar i el 14 d'abril es proclamà la República. El poder el va assumir un gover provisional presidit per Alcalá Zamora. El periodisme de totes les tendències parlaven elogiosament de la maduresa política d'Espanya. El nou govern republicà estava integrat pels membres que havien participat en el Pacte de San Sebastià: Alcalà Zamora, Lerroux, Maura... 2.1 Les forces polítiques DRETA La dreta s'apresurava a la seva estructuració a partits representatius i organitzacions que fosin a la vegada eficaces i aparells ideològics. L'evolució més important és la de acció nacional, on continuaren coexistint posibilistes catòlics i monàrquics. En aquesta va destacar la confederació de dretes autònomes i el seu líder Gil Robles quan la seva organització va canviar el nom a Acció Popular, es va estructurar per comités provincials i seccions locals; va crear les seves juventuts, la seva organització femenina... El seu programa es centrava a fer la defensa dels drets de l'esglèsia, que considerava amenaçats per la república i a oposar−se a la reforma agrària. Per als seus oponents, la lleialtat de la CEDA a la república era dubtosa. Els monàrquics de renovació espanyola, rebutjaren el règim republicà i adoptaren una actitud insurreccional. Els partits de dreta eren bàsicament monèrquics. En proclamar−se la república es van veure forçats a modificar les seves actituds. Hi havia partits d'àmbit estatal on la Renovació Espanyola, Comunió Tradicionalista, Acció Espanyola... preaconitzaven el retorn a l'antic règim monàrquic. Juntas Ofensivas Nacional Sindicalistas i Falange Española es van mostrar com a partits autoritaris influenciats pel feixisme italíà. Altres partits van acceptar accidentalment la república com Acció Popular que es va convertir en l'instrument de defença dels interessos de l'Esglesia catòlica i que més tar aglutinaria altres partits per donar pas a la Confederació Espanyola de Dretes Autònomes. I altres partits d'àmbit autonòmic com Dreta regional Valenciana que es va estructurar dins la CEDA; Partit Nacionalista Basc (PNB) es presentava com una força política d'idees conservadores pel que feia la família, l'educació, les relacions laborals... Posteriorment, l'objectiu d'assolir un Estatut el va anar acostant a unes posicions més centristes; La lliga, representava el sector burgès del catalanisme liberal−pactista. Partidària de qúestions com l'estatut, però contrària a d'altres com la Llei de Contractes de Conreus. ESQUERRA A l'esquerra havia partits republicans i socialistes; entre els republicans havia el partit Acción republicana el seu programa es basava en la reforma educativa. El partit de masses de l'esquerra era el Partit Socialista on es podien distinguir dos grups: el moderat i el radical. El partit comunista era de petites dimensions. a més dels partits d'àmbit nacional, a les nacionalitats històriques hi actuaven partits que demanaven un règim d'autonomia, com l'ORGA, el partit nacionalista Basc i l'Esquerra Republicana de Catalunya. Havia partits d'àmbit estatal com Acció Republicana i Partido Radical Socialista. Els dos signataris del pacte de San Sebastià i principals impulsors de la política transformadora del primer bienni. S'uniren conjuntament amb l'ORGA formant un nou partit: Izquierda Republicana. I partits d'àmbit autonòmic, Organització Republicana Autonomista Gallega i Esquerra Republicana de Catalunya, el partit majoritari i de govern a 3

Catalunya. Es va presentar a les eleccions del 1931 amb el un programa reformista, democràtic i radicalment nacional, que va comptar amb el suport de la petita burgesia i de capes treballadores. El partit del qual sorgiren els dos presidents de generalitat, Macià i Companys, comptava el 1931 amb uns 15000 afiliats, mentre que el 1933 n'eren 70000, mostra de la capacitat de captació del partit que dominava els principals centres de poder de catalunya. També havia partits i organitzacions obreres com el PSOE i el sindicat de l'UGT, que en el primer bienni col·laboren amb els governs republicans. CENTRE L'espai de centre estava ocupat per un partit republicà, el partido radical, liderat per Lerroux. Tant el partit com el seu líder s'havien distingit al començament del segle per l'anticlericalisme i la violència verval. Ara les seves posicions eren més moderades i es veia a Lerroux com l'home que podia equilibrar la república. El partido radical va ser sempre molt votat i va poder desenvolupar una funció de balança, durant els primers anys aliat amb l'esquerra i des del 1933 amb la dreta. Un escàndol el 1935, el desintegrà. I a les eleccions del 1936, sense el centre, l'enfrontament entre dreta i esquerra va ser més violent. Els seus partits d'àmbit estatal eren el Partido Radical de Lerroux, Dreta Liberal Republicana de A. Zamora. Tots dos havien participat en el pacte de San Sebastià i eren partidaris d'una república moderada i d'unes transformacions poc radicals; els partits autonomistes eren La Unió Democràtica de Catalunya. Partit catòlic i nacionalista que en tot moment va estar al costat de la legalitat republicana, d'implantació poc nombrosa i repartit desigualment a Catalunya; també el partit Catalanista Republicà el que s'augurava com el gran rival de la Lliga a les eleccions d'abril del 1931 i que, en no aconseguir−ho, es va anar esmicolant lentament. 2.2 Govern provisional i biennis GOVERN PROVISIONAL Des del punt de vista polític, el règim republicà oscil·là d'una situació d'esquerres a una altra de dretes. a 14 d'abril de 1931 es creà un govern dirigit per Alcalà Zamora. La seva actuació principal fou la convocatòria d'eleccions per constituïr un parlament i aprovar la constitució. BIENNI AZAÑISTA Alcalà Alzamora presidia la Repúblicaa el 1931, el Govern tenia ministres d'esquerra i socialistes; s'inicià una fase durant la qual la repúbliuca intentà dur a terme les seves reformes: educativa, agrària... L'agost del 1932 el general Sanjurjo protagonitzà una rebel·lió armada per enderrocar el règim; el fracàs de Sanjurjo, que va ser empresonat, accelérà els tràmits de les reformes. BIENNI RADICAL−CEDISTA El CEDA i el Partido Radical varen ser els partits més votats a les eleccions de novembre de 1933 i obtingueren més escons al Parlament. A partir d'aquest fet s'aturaren les reformes proposades pel bienni azañista. El fet més important d'aquest segon bienni va ser la revolució d'octurbre de 1934. En el moment que la CEDA entrà al Govern, les forces d'esquerra s'aixecaren en armes; els fets més importants succediren a Astúries. Tropes d'Àfrica varen haver de ser integrades a l'exèrcit per poder controlar el focus revolucionari. 2.3 El Front Popular El triomf de front populista va incrementar les pors dels qui havien votat a les dretes i havien participat en l'esclafament de la revolta d'octubre del 1934. Es temia una revenja de l'esquerra política. El front popular no 4

va constituir un govern unitari ni majoritari, ja que els socialistes s'en van marginar. era una clara referència a l'oposició que es trobaria a la dreta (CEDA, militars...) i a l'esquerra (CNT, comunistes i socialistes) Aquest encara que era el partit majoritari es presentava dividit entre partidaris de Largo Caballero, que pretenien restar al marge de qualsevol aliança amb els republicans, i els seguidors de Prieto, defensors d'una colaboració amb els republicans, que no es va aconseguir. Entre el febrer i el juny del 1936 es van prendre mesures destinades a complir el programa electoral: Amnistiar els 30 000 presoners d'octubre, reintegrar als seus càrrecs als regidors dels ajuntaments, suspesos després de l'octubre del 1934, restablir la Generalitat, el seu Govern i Estatut, decretar la readmisió de tots els treballadors acomiadats per motius polítics, impulsar la reforma agrària, confiscar de nou les finques dels propietaris implicats en la sublevació del General Sanjurjo, allunyar dels centres de poder els militars més predisposats a un possible cop d'estat: Franco, Goded i Mola., iniciar al parlament espanyol, la discussió de l'estatut basc i convocar referèndum sobre l'estatut gallec, restablir l'anterior legislació en matèria religiosa, reposar la coeducació i crear més de 5000 places de mestres. al llarg d'aquests primers tres mesos de l'any 1936 el pais vivia amb tensions i disputes al parlament, violència a les ciutats i al camp entre treballadors de la CNT i de la UGT, entre falangistes i socialistes, entre guàrdia civil i camperols, tancament de fàbriques, fuita de capitals, increment de l'atur, vagues. Molts militars, descontents i organitzats en la Unió militar Espanyola, preparaven una insurrecció per posar fi al govern existent. Tenien la col·laboració de falangistes, carlistes i del govern feixista d'Itàlia, entre d'altres. L'assassinat de Calvo Sotelo, destacat membre de la dreta totalitària, el 13 de juliol, va servir per justificar la urgència d'un cop d'estat preparat desde feia mesos. Seria l'inici d'una llarga guerra civil i la fi d'unes esperances republicanes que, des de la democràcia, volien canviar i modernitzar el país. 2.4 Les Reformes de la Republica AGRÀRIA La majoría de la població es basava en la agricultura per lo que, amb el nou sistema de govern, calia que es prenguessin mesures en aquest tema. Les dades afirmaven que deu mil famílies poseïen la meitat de la terra conreada a Espanya i l'altra meitat la repartíen els petits i mitjans agricultors. Altre part dels agricultors eren jornalers ja que no poseïen propietat i vivien en situació crítica i només teníen feina en determinades èpoques de l'any. Al parlament es debatia una llei que regulàs aquest tema i tenía dos objetius principals un Social que consistia en distribuir els jornalers en terres que els permetessin viure amb dignitat, feina tot l'any i per a la qual cosa calia expropiar les grans finques, és a dir, els latifundis; i un altre que era el polític el qual pretenia afeblir una de les bases de la monarquía, els latifundistes, les famílies més poderoses de la noblesa, estretament vinculades al tron des de feia molts de segles. Els terratinents afectats es van organitzar en l'Agrupación Nacional de Fincas Rústicas i van combatre aquesta llei, que, en canvi, va rebre el suport dels sindicats de pagesos. RELIGIOSA Era una qüestió complicada a la qual es va haver d'enfrontar la República des de diversos punts: A l'article tercer de la constitució es definia la República com estat laic, és a dir, sense religió oficial; i a l'article 26 es prohibia l'exercici de la indústria, el comerç i l'ensenyament als ordres religiosos. Una vegada aprovats els articles a la constitució, aquests varen rebre l'oposició dels catòlics, els quals varen protestar. La majoria dels bisbes acceptaren el nou règim però alguns el rebutjaren i sofriren les conseqüències resultant expulsats d'Espanya per part del govern. MILITAR

5

Durant la crisi de l'any 1917, l'exèrcit es va mostrar monàrquic però podia mostrar un perill per a la República ja que es volia que aquesta fos un règim polític desmilitaritzat. A abril del 1931 es va crear la llei d'Azaña que consistia en reduïr el nombre excesiu d'oficialitat amb l'admisió de la jubilació amb un sou íntegre per a tots els oficials que no volguessin prestar jurament de fidelitat a la República. EDUCATIVA La República pretenia un ensenyament únic, igual per a tothom, sense que hi hagués escoles per a rics i escoles per a pobres, volia que lEstat fos l'encarreguat de organitzar el sistema educatiu.El qual va dur problemes amb els religiosos, que eren els propietaris de la majoria d'escoles i els responsables de, pràcticament, tot l'ensenyament; ja que amb això perdrien tota la seva importancia dins aquest gènere. L'ensenyament era una cosa molt important i a la vegada era el problema més important a la societat espanyola ja que havia una alta cota d'analfabetisme que arribava al terç de la població, que podia solucionar−se amb el programa presentat per la república que consistía en la costrucció de 27 000 escoles, però no es va complir exactament ja que al 1931 només s'havíen construït 7000 i no es va poder continuar aquest ritme de construcció, però encara es pogueren inagurar més escoles i reformar els estudis superiors per així asegurar una millor preparació. Documents • Assemblea de parlaments reunits diferents diputats de diverses forces polítiques. 2−3. Agrupació d'artilleria per desactivar la vaga. 4. Jose Maria Gil Robles, líder de la CEDA 5. Alejandro Lerroux, líder del Partido Radical 6. Manuel Azaña, líder de l'esquerra 7. Escena d'una revolta. 3. Guerra Civil Espanyola La Guerra Civil Espanyola (juliol de 1936 a abril de 1939) ha estat un dels esdeveniments de la història contemporània que més atenció i interés ha despertat arreu del món, fins al punt que, sovint, ha estat considerada com una de les fites històriques més importants del segle XX. Per que la guerra d'Espanya no fou només una guerra fraticida, és a dir, una guerra entre germans, ni tan sols una confrontació bèl·lica que pretengués de resoldre amb les armes contradiccions socials i polítiques entre sectors de la població espanyola separats per la seva ideologia o per la seva classe social. En molts sentits, la Guerra Civil Espanyola fou també una guerra internacional, que va esclatar quan a Europa hi havia una gran conflictivitat entre els règims polítics dels diferents països. L'Alemaya nazi i la Itàlia feixista eren clarament incompatibles amb la Rússia soviètica; les febles democràcies europees com Anglaterra i França havien de defensar−se de l'agrasivitat dels feixismes i alhora havien de fer front a l'agitació social de la població provocada per la grau crisi econòmica mundial dels anys 30. La Guerra s'explica en un marc internacional carregat de problemes i tensions que han permès d'afirmar que aquesta guerra fou el pròleg, l'avançada de la Guerra Mundial, obertament declarada el 1940. Però s'explica també a partir d'unes causes internes, d'uns problemes històrics que la II República havia intentat de resoldre. Antecedents 6

Desde el primer moment el territori nacional va quedar dividit en dues zones en funció del èxit que varen aconseguir els militars sublevats. Pràcticament es reproduïa el mapa resultant de les eleccions de febrer de 1936; els militars triomfaren en aquelles provincies on resultaren més votades les candidatures de dretes, mentre que fracasaren en aquelles on la victòria electoral va correspondre al front popular. El començament de l'Alçament va tenir efecte el 17 de juliol a melilla. Les unitats militars de Marroc que no controlava el govern republicà es varen fer poques hores després amb Tetuàn i Ceuta. El General Francisco Franco va partir desde Canaries en una avioneta privada a Tetuàn el dia 18. El mateix dia es sublevaren els comandaments militars d'altres divisions peninsulars; encara que, l'aixecament va fracasar en les principals ciutats del país. Desde el dia 18 ni el govern ni els rebeldes controlaven la totalitat del país. El mapa inicial deixava en mans dels sublevats part de Castilla la vieja, León, Galicia, Cáceres, poblacions d'Andalusia, oest d'Aragó, Navarra, Balears i Canaries. El Govern conservava: El País Vasc, Cantabria, Astúries, Castilla la Nueva, Catalunya, Llevant, i la resta d'Andalusia. Avançada la contenda la zona republicana perdia territori que, desde finals de març de 1939, va pasar a íntegra disposició de l'exèrcit franquista. De qualca forma, el començ de la guerra va estar vinculat al pla establert prèviament pels conspiradors a la primavera de 1936 i en el que participaren comands militars. −la antirrepublicana Unió Militar Espanyola (UME) i la Junta de Generals (en la que Emilio Mola era el coordinador) − monàrquics, tradicionalistes i altres sextors d'extrema dreta. L'Assassinat el 13 de juliol de José Calvo Sotelo, líder del Bloque Nacional i participant actiu en la conspiració contra el Govern fou l'episodi previ al pronunciament militar. Fases de la Guerra Prest es va poder comprovar que el pla conspirador havia fracasat i que el que es pensava que seria un pronunciament decimonònic es convertiría en una guerra llarga i cruel de tres anys. Durant aquest trienni les operacions militars varen permetre establir un desarrollament cronològic, desde el pas de l'estret de Gibraltar per les tropes de l'exèrcit Africà amb el General Franco al front (juliol−agost de 1936) amb tres fases principals. La primera mostra l'importànciaque ambdós grups otorgaren a l'ocupació de Madrid que, en conseqüència, prest fou motiu de asedi per les tropes insurrectes . l'estratègia dels sublevats que pretenia accedir a la capital desde el nord i desde el sur fracasà. una acció important en aquesta primera fase, fou l'alliberació de l'Alcàzar de Toledo detingut pel coronel José Moscardó (setembre del 1936). contant amb les forces d'àfrica i amb l'ajuda d'Alemanya i Itàlia, Franco va avançar sobre Andalusia aconseguint ocupar les palces de Mèrida i Badajoz, enllaçant d'aquesta manera amb els sublevats del nord al llarg de la frontera portuguessa. Mola, lograva tallar la frontera francessa al ocupar Irún. La segona fase no va abandonar la marxa sobre madrid. Però la batalla de Guadalajara (març del 1937) es va saldar amb l'èxit republicà, que va tenir present el pla d'ofensiva general previst per José Miaja, front a les tropes enviades per Itàli.Els aixecats varen decidir centrar les seves principals operacions al nord. Amb l'ajuda decisiva de l'aviació integrada per la Lagión Còndor Alemana, que va ocasionar una greu agressió a Guernica (abril 1937) les tropes rebeldes trencaven les defenses l'anomenat (Cinturón de Hierro) de bilbao poc després de morir el General Mola en accident d'aviació. En agost, aquestes mateixes tropes entraven a Santander i dos mesos després prenien Gijón, darrera etapa de l'ocupació pels rebeldes de la zona del nord. A partir del final de 1937 va començar la tercera fase. En principi els republicans, segons els plans del general Vicente Rojo, aconseguien la victòria de Teruel, ciutat que perdrien en febrer de 1938. El juliol començà la dura i decisiva guerra o batalla de l'Ebro, en la que la derrota de l'exèrcit republicà deixà de lloc la ruta per l'avanç dels sublevats cap a catalunya. Els darrers dies de gener de l'any següent aquestes mateixes tropes s'instalaren a Barcelona, per a les fetxes succesives per seguir cap a la frontera francesa ocupant els passos de Puig−cerdà a port Bou, (Girona). L'ofensiva final (febrer−març) hauria de rompre les posicions republicanes encara pendents, situades a la zona centro−sur. Va fracasar el criteri del cap de govern, Juan Negrín, de mantenir la resistència tras la creació a Madrid del consejo Nacional de Defensa. Aquest organisme que encapçalava el cap de l'exèrcit del centre, coronel sejismundo Casado, oposat a l'intenció de Negrín va 7

procurar aconseguir una pau honrosa amb el govern franquista de Burgos després de fer−se amb el control de Madrid després de d'un fort enfrontament entre les pròpies tropes republicanes, però no prosperaren les seves gestions per aconseguir una pau acordada. El 28 de març les tropes franquistes entraven a Madrid. Tres dies més tard el govern republicà veia caure les darreres places encara fidels. L'1 d'abril la guerra va finalitzar, no així les replesàlies. L'intervenció internacional Si bé és cert que la guerra va començar com un conflicte intern nascut en el sòl espanyol i a la manera espanyola. Ambdos grups reclamaren inmediatament ajudes d' altres potències extranjeres, segons el panorama existent en l' alineació del món en la dècada de 1930, fins l' extrem de que alguns varen veure en el conflicte un pròleg de un nou enfrentament mundial. si no fou, al menys va aconseguir implicar a la majoria de partits polítics i potències europees. Avui en dia ningú posa en dubte que l'intervenció extrangera va contribuir a prolongar la contenda com el futur del Movimiento Nacional. Després d'una fase d'urgència (juliol−agost), quan el govern Giral va sol·licitar del govern del front popular francès i el rebels concretaven l'inicial ajuda oferida per Itàlia (governada per Mussolinni) i Alemanya (amb Hitler al poder). El Front Popular Espanyol va contar inicialment amb l'ajuda de França i de l'URRS. encara que, el temor francès a crear una situació conflictiva en tot el continent va frenar la seva ajuda inicial i es va acollir a la política de no intervenció aplicada per la societat de nacions, tancant la seva frontera a l'entrada de material bèl·lic a qualsevol dels contendents, perjudicant notablement el govern republicà. Per la seva part la unió soviètica, després de comprovar la participació activa i dirtecta dels italians i alemanys va rebutjar la polítuica de l'intervenció. Fonamentalment la seva ajuda es basava en blindats avions, i equips de assesors militars. Mentre, els rebels varen rebre avions, armament i combatients d'alemanya i Itàlia, així com voluntaris portuguessos. Entre els auxilis rebuts per el govern republicà mereixen destacar les brigades internacionals. La Komintern va crear un comité internacional per organitzar els seus membres, que varen comtar amb la participació de Palmiro Togliatti i Josip Broz Tito. Participaren en elles voluntaris de diferents països moguts per sentiments anti−feixistes. El centre de reclutament era a París i entre els seus gestors va cobrar a relleu André Marty. Els primer brigadistes arribaren al port espanyol d'Alacant l'octubre de 1936 per continuar fins Albacete, on es formà la XI brigada que prest participà a la batalla de Madrid. La Guerra Civil a Mallorca Quan es produí el cop militar contra la república Mallorca no tenia gaire resistència. El general Goded, Comandant Militar de les Balears declarà l'estat de guerra a les Balears, es destituïen les autoritats republicanes i s'advertia que seria castigat a pena de mort per qualsevol rebel·lió. Ràpidament els militars i falangistes ocuparen la vida de la ciutat. La gent estava destituïda dels càrrecs i reemplaçats per elements adeptes a les forces de l'Alçament. La població mallorquina no li donava prou importància als esdeveniments, així que en pocs dies el Movimiento va quedar consolidat a les illes . Alguns pobles es van rebel·lar, com Pollença, Sa Pobla, Manacor... entre altres. Alguns obrers es negaren a treballar però les amanaces pogueren amb ells. Es crearen les Milícies Ciutadanes i les milícies de falange per controlar la situació. Les raons de seguretat creà per a la població i un sector de gent renegàs de les seves idees, i d'altres s'amagaren o fugiren. La Falange s'anà extenguent. La defensa militar de Mallorca, sense flota ni aviació i completament aïllada era molt delicada. Això feia que estigués codiciada pels bàndols de la república i el nacional. Els intents de la república per recuperar−la eren insistents.

8

El governador civil, tinent Luís Garcia Ruiz demanà ajuda econòmica en el quals Loan March ajudà aportant una gran quantitat de diners per comprar armes i comprar avions i garantí el subministrament de petroli durant els anys de la guerra. el Capità Albert Bayo organitzà una expedició de conquesta a les Balears. Ell i els seus homes conquistaren fàcilment l'illa de Formantera i la d'Eivissa i després es dirigiren a Menorca per planificar el desembarcament a Mallorca i l'expedició de Menorca cap a Mallorca començà al 16 d'agost i desembarcaren i després de vint dies de lluita al front va estar localitzat a la zona costera. Fou un combat breu però cruel on va haver−hi improvisació i desmoralització als dos exèrcits. El bàndol nacional a la defensiva arribà avions i material de guerra que jugaren un gran paper. El govern de Madrid fou vençut i Eivissa i Formentera foren recuperades. El 1936 arribà a Mallorca A. Bonaccorsi un camisa negra que es convertí en un personatge popular a tota l'illa. Desenvolupà una campanya profeixista la qual cosa despertà suspicàcies a les autoritats illenques. El Govern francès preocupat per la presència italiana a Mallorca va fer pressió per eliminar−lo. Mallorca fou abastida com a base aeronaval i tingué una importància decisiva en el control Mediterrani. L'aviació italiana des de l'aeroport de Son Sant Joan i la legió Còndor, alemanya, des de la base del Port de Pollença, foren les principals protagonistes dels nombrosos bombardeigs efectuats a la ciutat i punts estratègics de la zona republicana. L'importància dels ports de Palma i Sòller era important ja que s'encarrega de la flota nacional que realitzava bombardeigs a les costes. L'aviació republicana bombardejà amb insistència Ciutat i les seves instal·lacions portuàries, però no causà perjudicis greus ni gaire víctimes. l'Alçament i els militars emprengueren una repressió molt forta contra els elements considerats o acusats d'esquerrans. inclòs els comunistes, socialistes, liberals... La pressió no solament tengué un caire polític, sinó que va fer desaparèixer la nostra cultura. S'emprenen per part de les autoritats mesures castellanitzadores a fi d'esborrar la nostra llengua de tota manifestació pública i deixar−la solament com a mitjà de comunicació. Es fa l'ús del castellà a tots els actes oficials entre altres. Aquesta represió suposà un desmantellament de la cultura autòctona. Els fidels a la cultura a causa de la por hagueren de callar i viure a un exili interior, sense poder manifestar−se però sense pèrdre l'esperança en un futur millor. Documents • Tropes Naionals • Arribada d'un vaixell amb aliments • Escena de la Guerra Civil Espanyola 4. Espanya durant el Franquisme Dictadura que compren desde la Guerra Civil (1939) fins a la mort del dictador (1975). Dictada per el general Francisco Franco 81982−1975) per el qual es va otorgar el nom de franquisme. Ell tenia el poder absolut. Aquesta etapa es va caracteritzar pel creixement econòmic i la transformació social. La postguerra (1939−1959) El dictador Francisco Franco poseïa tots els poders: el legislatiu, l'executiu i el judicial. a més era el general dels exèrcits en el qual tenia el comandament suprem. era cap del partit únic, la Falange Española Tradicionalista i de las Juntas de Ofensiva Nacional−Sindicalista (FET i JONS) s'agrupaven tots els vencedors de la guerra. Depenia de Falange la Central Nacional Sindicalista (CNS) que integrava amos i obrers. La resta dels partits, associacions i sindicats foren prohibits. Es procedí la supressió de totes les llibertats democràtiques individuals i col·lectives. Es va suprimir la constitució (1931) i decretà l'abolició dels Estats d'Autonomia de Catalunya i del País Basc. 9

Es can completar lleis pel nou sistema: El Fuero del Trabajo (1947), promulgà els ideals laborals del nou règim, La Ley de Referéndum (1945) establí la possibilitat de fer plebiscits i el Fuero de los Españoles (1945) fou una pseudodeclaració dels drets cívics. Las Cortes Españolas tingueren un caràcter deliberatiu o constitutiu. La victòria del franquisme a la Guerra Civil va ser el triomf del que havien donat suport a l'Azamiento Nacional: • La gran burgesia: tingué carta blanca per al domini econòmic. S'anul·là la reforma agrària republicana i les relacions laborals depengueren del Ministeri de treball. • L'exèrcit nombrosos efectius i els comandaments a més exercien càrrecs polítics i econòmics. • Franco suprimí el divorci, obligant al matrimoni religiós, va intriduir l'ensenyament religiós i restablir el pressupost de culte i clergat. Al 1939 el règim es situà al costat de les potències feixistes, sense intervenir directament en la Segona Guerra Mundial, el govern espanyol envià suport al front Alemany. La derrota dels països feixistes (1945) el règim franquista va pasar per una etapa d'aïllament internacional i respongué amb menyspreu a les demandes de la democràcia. La signatura dels acords de col·laboració amb els Estats Units l'any 1953 significà el final de l'aíllament i l'inici d'una nova etapa de relacions internacionals que van consolidar definitivament el règim. Franco passà a ser un fidel aliat dels americans contra la Unió Soviètica. Espanya estava destrossat, per una part hi havia una devallada demogràfica de víctimes i un nombre elevat de persones exiliades o represaliades. Una part de la indústria, la superfície agrícola, les víes de comunicació i els mitjans de transport sofriren destrosses importants i la producció havia davallat molt. La gent estava marcada per la carestia, la pobressa i l misèria. Encara s'afegí la por a la lliure exposició de les seves idees i la submissió als principis morals i ideològics del règim. foren anys d'eufòria i d'enriquiment per a un sector minoritari i privilegiats de la societat i als jerarques del règim, els grups socials més vinculats al poder i els especuladors. La política, economía i societat POLÍTICA La política econòmica es va caracteritzar per un gran intervencionisme estatal. L'Estat va promoure la producció i la distribució dels béns, estipulant els preus de productes principals i va exercir un control estricte sobre el comerç exterior. Es crearen empreses públiques importants, per assegurar rendibilitat empresarial. L'Estat va reglementar sous baixos això provocà que els treballadors tinguessin una capacitat adquisitiva reduïda. L'aïllament exterior i el boicot internacional va fer que la política econòmica s'orientàs cap a l'autarquia que propugnava l'utoproveïment de la majoria dels productes i la limitació al màxim de les relacions comercials amb l'exterior. A més, es seguia una política proteccionista que gravava les importacions i l'entrada de cpital a l'estranger. L'opció intervencionista i autàrquica comportà l'estancament de l'economía. Com a conseqüència el nivell de vida era molt baix i el capital no arribà als nivell anteriors. La producció insuficient va provocar una escassetat generalitzada. El control estatal de distribució va fer que el mercat negre s'extengués i beneficiàs els especuladors i encaria els productes bàsics. El fracàs de la política autàrquica provocà un canvi del personal polític, entrant al poder nous dirigents. El 10

Movimiento Nacional es va convertir com a partit únic. Noves lleis com la Ley de Principios del Movimiento (1958) i la Ley Orgànica del Estado (1966) definint el règim espanyol com una democràcia orgànica, però continuà negant la democràcia parlamentària, i les llibertats individuals, col·lectius i sindicals. Les corts van acceptar el príncep Juan Carles de Borbó com a successor de capdavant de l'Estat amb el títol de rei. ECONOMÍA Els nous dirigents iniciaren un procés de liberarització econòmica per vincular Espanya a l'economía capitalista occidental i estimular el creixement econòmic. Al 1959 s'introdui el Pla d'Estabilització amb la finalitat d'una economia de mercat lliure, relacionada amb l'exterior i més pes de la iniciativa privada. Van promulgar mesures per afavorir la inversió de capitals estrangers. El govern engregà Planes de desarrollo Económico y Social, entre 1964 i 1975, per el desnvolupament industrial del país i disminuir els desequilibris entre les regions d'Espanya. Aquests canvis feren que l'economia es reintegràs en els circuits econòmics internacionals i començar el creixement econòmic molt intens que va durar quinze anys. Augmentar la renda nacional i hi va haver un increment del poder adquisitiu i una millora del nivell de vida. La dinamització econòmica es va manifestar en un increment de la indústria adoptant noves tecnologies augmentant la productivitat. Es va produir una millora gràcies al turisme. També una transformació de la producció agrària. abandonaren l'agricultura tradicional i començaren amb processos de mecanització i noves tècnique de cultiu. Aquest procés augmentà el comerç exterior. Gràcies al creixement econòmic es van poder exportar productes agraris i industrials, es van enviar emigrants a altres països, s'ingrassaren divises per turisme i emigració i es va rebre capital estranger desitjós d'aprofitar els sous baixos espanyols. Les illes Balears van fer un paper important en el desenvolupament turístic. Les Balears assoliren ben aviat els llocs més alts del nivell de la renda de capital. Però tingué conseqüències negatives negatives com la degradació del paisatge, la dependècia del sector turístic, etc. SOCIETAT La millora de vida augmentà l'increment de la natalitat i va disminuir la mortalitat. Molta població es va mobilitzar per trobar feina i millors espactatives de vida i espanyols inmigraren a l'estranger. però alguns es desplaçaven dels nuclis rurals cap a les grans ciutats per trobar feina, La rapidessa de la urbanització va provocar un increment caòtic de les ciutats, on van proliferar barris nous, mancats de la infraestructura més elemental. El turisme i la gran quantitat de llocs de trebal, tant en la construcció com en els serveis, va fer que les Balears es convertís en un dels grans centres d'atracció d'inmigrants, procedents d'altres regions espanyoles. Va haver un tranformació de la societat. la mecanització agrícola, la industrialització provocà que la població es dedicàs a la indústria i als serveis. També va augmentar les classes mitjanes per davant de jormnalers i peons. L'augment de producció i la renda va propiciar que Espanya es convertís en una societat de consum. La nova estructura social demanava canvis de sistema educatiu. Es van iniciar reformes per aconseguir una educació més tècnica i més moderna i es va generalitzar l'escolaritat fins a 14 anys i augmentà el nombre de beques. Al 1970 la Llei General de l'Educació va convertir l'ensenyament bàsic en obligatori i gratuït. Les noves relacions internacionals i les transformacions econòmiques, comportaren una millora del nivell de vida, va canviar la mentalitat i va començar a sorgir un profund moviment social a favor de la democratització 11

del país. L'oposició al franquisme (1939−1975) Milers de persones foren empresonades, torturades i assassinades per la seva activitat poítica i tots el partits polítics i sindicats. A les Balears, van patir la repressió contra la llengua i la cultura autòctones, encara que es mantingué viva. Es mantingué una resisitència armada en forma de guerrilla, amb l'esperança que les potències democràtiques derrotassin a la dictadura. però es va anar abandonant la lluita armada. Els comunistes conservaren l'organització i l'acció política a l'Espanya de postguerra. Es van notar moviments de protesta animats per l'oposició política, es concretaren en mobilitzacions com la vaga de tramvies de Barcelona 1951, la mobilització estudiantil del 1936, la primera gran reacció de les forces obreres: les vagues d'Astúries del 1958. finalment, prengueren contacte amb forces monàrquiques i democristianes. El 1962 els representats es reuniren a Munich amb membres del PSOE i amb nacionalistes bascs i catalans declarant la natura antidemocràtica del franquisme. El obrers es van començar a organitzar per a la millora de les comoditats laborals. El 1962 hi va haver vagues importants a catalunya, astúries... i es va crear el sindicat Comissions Obreres (CC.OO). A les Balears es va començar a organitzar al 1966. Dins l'esglèsia catòlica sorgiren grups dissdents del franquisme van evidenciar que l'esglèsia espanyola ja no era monolítica a l'hora de donar suport ideològic al règim. El moviment estudiantil va prendre força enfrantant−se al règim. La creació dels Sindicats Democràtics d'Estudiants (1965), les freqüents vagues i les manifestacions van mostrar contradicció a la dictadura. Les forces democràtiques van començar a rompre les barreres. finalment, un sectore radical del nacionalisme basc, tengué lloc el naixement d'ETA al 1962 iniciant accions violentes contra la dictadura intentaren atemptar contra el president del govern, Carrero Blanco el 20 de desembre de 1973. La fi del règim franquista A partir del 1973 va començar un canvi en l'economia dels països occidentals provocat per l'augment del preu del petroli i de les primeres matèries. La crisi del petroli posà fi al creixement i la prosperitat i inagurà una profunda recessió econòmica. La crisi inicià amb una alça contínua i generalitzada dels preus, un retrocés del turisme, que va reduir l'entrada de divises i una disminució de les inversions. El descens de la demanda va afectar sobretot el sector industrial i moltes indústries van fer fallida. Com a conseqüència es va frenar a partir del 1975. la recessió va continuar, la inflacció va arribar fins al 26% anual i l'atur no parava d'augmentar. Es van enfrontar a la mort del dictador i el procés de transició cap a la democràcia. Al 1974 es va costituir un govern presidit per Carlos Arias Navarro, que prometia una obertura política. Les forces antifranquistes van proclamar que no acceptaren cap canvi que no comportàs una amnistía, el reconeixement de les llibertats polítiques, sindicals i nacionalistes, i la convocatòria d'eleccions lliures. Van crèixer les mobilitzacions populars per demanar llibertat i organitzacions com ETA van intensificar els atemptats contra les forces armades i les personalitats del règim. El 20 de novembre del 1975 va morir Franco: l'obstacle principal de la democràcia havia desaparegut. Documents • Desfilades a Victòria • Desfilada de Franco a Alemanya • Movilització al començament dels anys seixanta. 5. La vida quotidiana durant el franquisme 12

La vida a Espanya i més concretament a Mallorca durant el franquisme era molt diferent a la actual per lo que, per descobrir i comparar les diferències podem fer servir una de les fonts més importants, les fonts orals, en aquest cas a partir d'una entrevista a una persona que hagi viscut a l'època del franquisme i que va poder viure durant aquells anys. Per començar tractarem alguns punts diferents que tracten desde el món dels nins i joves fins els temes polítics o d'emigració. Nom: Antònia Munar Edat: 60 anys Lloc de naixement: Llucmajor Lloc de naixement dels pares. campos i Llucmajor Estudis: primaris Professió. feia feina al camp, és a dir, campera Casada amb: Miquel Pons Nombre de fills: Tres, els quals hi ha dos nois, en Miquel i en Pere i una noia, la maria. Lloc de residència actual: Ciutat de Mallorca Entrevista feta el 12 d'abril del 2001 Incidències. En aquell temps la vida era molt difícil ja que sobrevivien gràcies al treball del camp. Es llevaven prest per anar a collir fruita, segar, sembrar, segons l'època feien unes tasques o unes altres. Es duien el menjar al camp però a vegades sols menjaven pa i sense taleca. Era una vida dura ja que trevallaven dur i sols podien arribar a tenir suficient menjar per sobreviure. Els dies que en el camp hi havia molta feina els nens, encara que fossin petits, anaven a ajudar−los i a l'estiu encara hi havia més feina. Segons la família, si neixien a una família amb diners al cap del temps els joves tenien una carrera, mentres que a famílies pobres, les quals eren la majoria, molts pocs arribaven a tenir una carrera ja que la major part deixaven els estudis per poder ajudar a la casa. Vivien al camp perque la seva vida estava allà. Tenien gallines, ovelles, vaques, porcs, entre altres animals. Eren cases de camp fredes amb humitat no tenien llum i utilitzaven llum de carbur. No tenien habitacions per a tots així que dormien junts en matalassos de llana, durs i el tapament llençols de drap. Els banys no eren de luxe sols era un forat fora de la casa que donava a la terra. Menjaven tots dins un plat els aliments els treien del camp i la seva alimentació es basava en el tipus d'aliments de la temporada. i les reserves com els fruits secs i les conserves. El temps lliure no hi havia molt ja que sempre feien feina i jugaven a bitlles, i també anaven a caçar mopis. Es desplaçaven amb carros, perquè els automòbils eren cars i sols els duien les famílies de diners. Pujaven al poble quan era necessari per comprar els útils necessaris per a la vida quotidiana. També pujaven al poble en les festes populars i per anar a l'esglèsia, i es desplaçaven amb el carro a les hores de llum. Alguna gent va emigrar a altres llocs en busca de riquessa deixant la família.

13

Durant la dictadura s'introduí que la població parlàs el castellà com a llegua oficial, si no es parlava, eren amenaçats i penalitzats però, així i tot, no es va perdre ni la llengua ni la cultura. Les malaties eren difícils de superar ja que les medicines eren escases i dificils d'aconseguir, la gent moria per malalties d'un caire actualment inofensiu. Les dones tenien un paper poc important perque els homes eren superiors a elles pel fet que ells tenien més força, no podien votar i estaven baix les ordres dels seus marits, la seva vida era dura, estricta i no podien fer res en contra ja que no es podien manifestar. Així que podem veure que la vida era dura. no tenien les mateixes comoditats que a l'actualitat, feien més feina amb sous molt baixos, treballaven per sobreviure i les coses eren difícils d'aconseguir. No com ara que tenim més facilitat, comoditat i recursos per viure. 6. Espanya en democràcia Espanya ha aconseguit recuperar les seves llibertats a les dues últimes dècades del segle XX, donant forma així a un país modern i desenvolupat. Els diferents governs que l'han dirigit han realitzat reformes legislatives que han adequat i modernitzat la societat i les institucions amb reformes polítiques com el sistema constitucional, democràtic i parlamentari que pasa la sobirania a mans del poble; reformes a l'organització territorial en Comunitats Autònomes i mesures econòmiques i socials que compara Espanya amb els països del nostre entorn consolidant així un país de benestar. Encara que durant aquests anys també ha hagut d'enfrontar−se a una crisi econòmica i adaptar−se a les condicions de la Unió Europea en integrar−se a aquesta. Les primeres eleccions democràtiques, sens dubte un fet molt important que marcà el començament d'una nova etapa, es celebraren a Espanya el 15 de juny de 1977. El resultat d'aquestes va fer que guanyasi la Unión de Centro Democràtico o UCD, altres com el PSOE, liderat per Adolfo Suarez, que es considerà com l'oposició i el Partido Comunista de España (PCE) o Alianza Popular (AP). Aquest canvi polític coincidí amb una crisi econòmica que posava en perill l'estabilitat de la democràcia. La necessitat de resoldre les dificultats econòmiques va fer anar a un acord entre totes les forces democràtiques per fixar unes mesures urgents que permetessin superar la crisi i consolidar la democràcia. Eren els Pactes de la Moncloa i propiciaren un clima polític d'acords i de compromisos entre les diverses forces polítiques i socials. El parlament que havia estat elegit a les urnes tenia com a objectiu prioritari elaborar una constitució. La Constitució Espanyola del 1978 va ser el resultat d'un consens i d'una entesa entre totes les forces parlamentàries; es va aprovar al Congrés i al Senat i va ser aceptada per la gran majoria dels espanyols per mitjà d'un referèndum popular celebrat el 6 de desembre de 1978. A la costitució es defienix l'Estat espanyol com un Estat social i democràtic de Dret que té en la monarquia parlamentària la seva forma política; organitza Espanya com un nou Estat unitari en que es reconeix l'existència de nacionalitats i regions a les quals dóna la possibilitat de constituir−se comunitats autònomes; declara que la sobirania resideix en el poble i garanteix els drets i les llibertats fonamentals dels ciutadans i la igualtat davant la llei de tots els espanyols. Va haver unes noves eleccions al 1979 en les que s'inicià la segona etapa del govern d'UCD on tengué lloc una gran inestabilitat política i amb conseqüència unes grans dificultats per governar que varen fer que Suarez es sentís obligat a dimitir, entre altres problemes amb la persistència de les dificultats econòmiques i el fracàs en la lluita contra l'atur, la dura oposició parlamentària dels socialistes que deterioraven el govern, les 14

rivalitats dins d'UCD entre moltes i diferents famílies polítiques que en formaven part i que amenaçaven de trencar el partit... Els colpistes anaven en contra de la democràcia per lo que pretenien imposar la formació d'un govern de forma que intervenguès la força militar de manera que es frenàs el desenvolupament del procés autonòmic i que revisàs la constitució. Però aquest cop fracassà i a conseqüència d'això es va formar un nou govern que no aconseguí l'estabilització econòmica i política. Es convocaren eleccions anticipades a causa de la manca de suports polítics i el seu mínim prestigi damunt la societat. A Catalunya, el País Basc i Galícia la defensa de la democràcia sempre estava relacionada amb l'idea d'autonomia però el franquisme no aonseguí el seu objectiu de aplacar els sentiments nacionalistes. Després de la mort de Franco moltes regions espanyoles com Andalusia, València, Canaries, Astúries, Balears, Extremadura i Aragó demanaren la seva independència i ho manifestaven nombrant festes amb motiu de la seva regió on proliferaven les seves banderes regionals. a causa d'aquestes demandes els governs democràtics consideraren la reorganització territorial de l'Estat amb un sistema uniforme d'autonomies. Catalunya i el País Basc eren els casos més importants. A Catalunya l'UCD proposà resoldre les reivindicacions autonomistes i es va pactar el restabliment de la Generalitat de Catalunya i al País Basc el terrorisme d'ETA acompanyava les reivindicacions autonòmiques i una àmplia població demanava l'amnistía, de les quals van concedir tres al 1977. S'elaboraren els estatuts d'autonomia de Catalunya i del País Basc aprovats per referèndum al 1979. A les eleccions autonòmiques de Catalunya triomfà Convergència i Unió i al País Basc el Partit Nacionalista Basc. D'altra banda a Galícia, es formà la primera Xunta de Galícia a l'abril de 1978 que tenia un caràcter provisional que al 1980 fou aprovada en referèndum l'Estatut d'Autonomia. Les primeres eleccions les va guanyar Alianza Popular a 1981. Per a la formació de la nova Espanya es creà un conjunt d'ens preautonòmics per al govern compost per onze regions espanyoles: Canàries, Balears, Múrcia, Andalusia, Extremadura, València, Castella la Manxa, Aragó, Castella i lleó, Astúries i Galícia. Va quedar reflexat a la constitució i es va configurar un nou model d'Estat anomenat Estat de les Autonomies. Aquestes regions que volien la seva autonomia tenien una sèrie de mitjans per a poder−ho aconseguir dirigits o basats en la constitució; ho podien fer de dues formes, la primera era més fàcil i ràpida per a nacionalitats històriques que preveia l'atribució de més competències; i la segona que era més lenta i servia per a la resta de regions espanyoles amb competències autonòmiques més limitades. A 1981 es configurà el mapa territorial i s'igualaren les institucions i les competències de totes les Comunitats Autònomes. Així quedaren constituïdes 17 Comunitats Autònomes regulades, cada una d'elles, per els seus Estatuts d'Autonomia i regides per els seus governs i parlaments respectius. A les eleccions de 1982 va guanyar el PSOE amb majoria absoluta ja que era un partit fort i cohesionant que presentava un programa de canvi polític i de reformes socials. Els governs socialiste, amb el caire econòmic, van voler resoldre la crisi i preparar l'economia espanyola per a l'ingrés a la comunitat europea, així s'establiren unes mesures que modernitzaren l'economia. Però la contenció salarial donà lloc a un enfrontament amb els principals sindicats que convocaren tres vagues generals. Per a combatre aquests fets el PSOE inicià unes reformes socials que comportaren un augment dels serveis públics i un increment de prestacions socials juntament amb un desenvolupament d'una política d'obres públiques. Una de les tasques més importants del govern socialista va ser la de continuar la normalització de les relacions en el pla internacional, Espanya es convertí en membre de la Comunitat Europea el juny de 1985 per la signatura del Tractat d'Ahesió. Després de tenir el poder durant quatre legislatures el gover socialista va tenir una última etapa que va estar marcada per un desgast del govern a causa de les divisions i enfrontaments dins els partit entre diverses faccions, l'esclat d'una sèrie d'escàndols polítics com la complicitat d'alguns cossos de les forces de l'ordre 15

públic en la guerra bruta contra ETA i escàndols econòmics com la corrupció de dirigents i el finançament il·legal del partit, etc. Va sorgir un nou partit de l'Alianza Popular, és a dir, el Partit Popular o PP, aquest va fer una gran pressió per forçar la dimisió de Felipe Gonzàlez el que va fer que la força de l'oposició pujàs després de la victòria del PP a les eleccions europees de 1994 i a les autonòmiques del 1995 on aconseguiren bons resultats. Degut a la manca d'ajuda i recursos el govern es va veure obligat a convocar eleccions anticipades que es durien a terme el 3 de març de 1996, les quals les vaguanyar el Partit Popular amb majoria relativa. A l'estiu de 1997 el govern d'UCD va abordar la crisi econòmica, les circunstàncies polítiques feien que emprengués les reformes per mitjà de consens de totes les forces polítiques i amb acord del patronal i sinc¡dicats. Amb aquesta finalitat tots els partits polítics que tenien representació parlamentària van firmar els Pactes de la Moncloa. Aquests establien les bases per a la modernització de l'economia espanyola per mitjà de l'augment de la inversió pública i la implantació d'una reforma fiscal que permetés augmentar els ingresos de l'Estat i introduir el principi de progressivitat fiscal. També es va acordar el creixement de l'aportació de l'Estat a la seguretat social per poder pagar l'augment de les despeses socials i finalment, es va plantejar com a prioritària la reducció de la inflació limitant el creixement dels salaris. La firma d'aquests pactes va permetre reduir la conflictivitat social i es va posar un model de negociació i d'acord global en les relacions laborals. Això va ser posible gràcies a la desaparició del sindicat vertical i al reconeixement de la llibertat sindival, consagrada la constitució juntament amb altres drets laborals com el de vaga o el de negociació col·lectiva. Quan es va normalitzar el món laboral i es van prendre les primeres mesures contra la crisi, l'objectiu va pasar a ser el de centrar la reestructuració de l'economia espanyola per enfrontar−se al repte de l'itegració a la Comunitat Europea. L'adequació de la nostra economia als criteris comunitaris tengueren reformes importants com: · L'economia espanyola durant el franquisme es mantenia relativament aïllada de la competència exterior. Quan va pasar a una situació de lliure competència amb països que majoritàriament tenien economies més potents, importants sectors industrials es van haver de reconvertir i s'hagueren d'adaptar a les noves condicions del mercat internacional. · La reconversió tingué com a conseqüència millores en la gestió, inversions en tecnologia i augment de la qualificació professional dels treballadors. Però també va significar la concentració d'empreses, el tancament de les no competitives i, en general, el descens de l'ocupació i l'augment de la quantitat de desocupats. · Per fer competitiva l'economia era imprescindible que davallàs la inflació. es van prendre diverses mesures, com limitació del creixement dels salaris i el control de la despesa pública. · Malgrat les dificultats s'ha assistit durant aquests anys a un important creixement del sector públic que consolidà allò que anomenam Estat del Benestar. L'augment de la despesa pública se sufraga, després de les reformes fiscals iniciades entre el 1977 i el 1979, per mitjà de la generalització del pagament d'imposts. A la societat els canvis econòmics o polítics van anar acompanyants de canvis socials profunds que van conformar la societat a semblança d'altres països europeus. La constitució garantia la llibertat de pensament, d'opció política i de religió. La societat era lliure d'afiliar−se a partits, de sindicar−se, d'agrupar−se o d'associar−se lliurement, en funció de les seves idees i amb l'únic límit de respectar la llei. El codi civil va despenalitzar els anticonceptius, les relacions extramatrimonials i l'homosexualitat. El divorci, després d'una dura batalla, va ser permès i regulat i en època del govern socialista es promulgà una llei sobre l'avortament. La cultura va recuperar el dret a la llibertat creativa i d'expressió. Amb la supressió del ministari d'Informació i Turisme, que feia el control ideològic durant el franquisme, els llibres ja es podien editar sense haver de 16

pasar per la censura, els cantautors famosos a causa de la seva oposició al franquisme van poder fer recitals sense cap impediment on es manifestaven a favor de la democràcia i la llibertat, més endavant es suprimí la censura a les pel·lícules. A la informació també es produïren canvis on va desaparèixer el sistema de censura prèvia que consistia en passar per censura tots els diaris i publicacions periòdiques, es va lliberalitzar la informació a la ràdio i la televisió. El periodisme va recuperar un paper rellevant en la construcció i la consolidació de la democràcia espanyola. Arribà una societat modernitzada en la que es generalitzà l'ensenyament obligatori fins a 16 anys, és a dir, la LOGSE, va augmentar espectacularment el nombre d'estudiants universitaris i el de centres educatius superiors. A les inversions en educació cal afegir−hi altres millores, com la universalització de la sanitat, la cobertura de l'atur i la generalització del sistema de pensions, juntament amb fortes inversions en infraestructures i modernització de serveis. L'estructura social es reformà amb l'incorporació de les dones a la vida pública avalada legalment per la constitució que consagra el principi d'igualtat i de no discriminació per raò de sexe. Al nou paper de la dona s'han d'afegir canvis de l'estructura familiar com la davallada de la taxa de natalitat, augment de famílies monoparentals i el retard del matrimoni i de reproducció. Les condicions materials de vida també han canviat significativament amb la generalització del consum d'electrodomèstics, cotxes, ordinador, vacances, viatges i altres comoditats que han passat a formar part de la vida quotidiana de qualsevol espanyol. Així Espanya a sofert un espectacular desenvolupament cap a l'integració a la Unió Europea gràcies a la introducció de la democràcia que ha fet queaquesta nació estigui considerada mundialment i sigui considerada una de les 10 més importants. 7. Conclusions Després de les eleccions del 12 d'abril de 1931 els republicans tengueren una importància major entre la societat per lo que es proclamà la República que va ser acollida molt bé per la societat. En aquesta hagué molta diferència de partits i ideologies que s'agrupaven en tres grups o blocs: la dreta, que es centrava en els drets de l'esglèsia i a oposar−se a la reforma agrària; el centre, ocupat per un partit republicà i es veia com el partit equilibrant; l'esquerra, on havia partits republicans i socialistes. Aquest anava d'una situació d'esquerres a una de dretes, entre les seves funcions es caracteritzà per la del Govern Provisional que convocà eleccions per costituir un parlament i aprovar la costitució. Es varen donar lloc una sèrie de reformes de tipus agrari, religiós, militar i educatives que propiciaren un nou avanç. Les reformes de la república havien lesionat molts interessos i generat enemics dispossats a enderrocar el règim, per lo que es va anar gestant el conjunt de forces que donà suport al cop d'estat a juliol de 1936. Aquest fracassà , però com que el govern no dispossava de prou mitjans per reprimir−lo, començà un enfrontament bèl·lic, que durà tres anys, la Guerra Civil. Aquesta tengué fases les quals rebien el seu nom segons el seu fet principal, el pas de l'estret, la batalla de Madrid, la campanya del nord, aragó, Catalunya. Va ser un conflicte amb moltíssima importància per a Espanya i per a la resta del món ja que intervengueren molts països per aportar les seves ajudes o la seva interposició. Va marcar molt la història d'Espanya i sens dubte fou un procés de canvis que va influir en el pas al franquisme que consistia en la concentració del poder en mans de Franco i 17

absència de Constitució, de sufragi, de llibertat de partis, de llibertat d'expressió... el que va fer viure a la societat d'una manera difícil, sense contacte amb altres països ja que Franco pensava que Espanya era autosuficient i no calia de l'ajut d'altres nacions. La societat va haver de viure sense llibertats i amb la seva llengua i cultures imposades el que feia encara més difícil la vida en aquesta nació, però amb la democràcia tot va canviar ja que es recuperaren less llibertats democràtiques i es configurà com un país desnvolupat i modern. Aparegueren diferents paísos polítics que tengueren més importància amb les eleccions democràtiques i el més important com l'aparició d'una constitució en la qual es defensen tots els drets del espanyols posant el poder damunt la societat i fent que aquesta participàs en la formació d'un nou tipus d'Espanya, amb moltes reformes com la del seu mapa que quedà dividit en Comunitats Autònomes. També va tenir problemes com la crisi econòmica però la va superar i altres com les manifestacions de societat per reivindicar el dret a la llibertat d'expressió que fou aconseguit i desaparegué la censura en tots els mitjans de comunicació, tengué reformens en educació on s'amplià l'educació primària fins als 14 anys i a la sanitat es modernitzaren totes les tècniques i serveis. Així arribam a l'Espanya actual en la que la societat gaudeix de moltes condicions favorables per a la seva vida, és un país democràtic i amb Constitució el que fa més fàcil el funcionament d'aquest i constituir una nació que forma part de la Unió Europea. 8. Bibliografía • Jose Antonio Biescas, Manuel Tuñón de Lara España bajo la dictadura franquista (1939−1975) Historia de España (v.X) Labor Ed. 1985 Barcelona • Pierre Malerbe, Manuel Tuñón de Lara, Mª Carmen García Nieto La crisis del estado: dictadura, república, guerra (1923−1939) Historia de España (v.IX) Labor Ed. 1985 Barcelona • Josep Sanmartí La segona República. Francesc Curet, nacionalista i republicà Col·lecció BC (Biblioteca de la classe) 43 Graò Ed. 1989 Barcelona • A. Fernández, M. Llorens, R. Ortega, F. Molinero, J. Pons, J. Roig.

18

Mediterrani 3 Ciències Socials, Geografia i història Vicens Vives 1998 Barcelona • A. Fernández, M. García, C. Gatell, J. Pons. Mediterrani 4 Ciències Socials, Geografía i Història Vicens Vives 1998 Barcelona • Pelai Pagès L'Arnau, revolucionari i milicià. La Guerra Civil espanyola. Graó Editorial 1990 Barcelona • DDAA Història de Mallorca Ed. Moll 1994 Mallorca XXVIII

19