El cop d'estat a Xile 1. Situació del món en aquell moment Desprès de la Segona Guerra Mundial, el mòn es va dividir, políticament, en dos blocs. Un era el que, igual que els Estats Units d'Amèrica, seguia una política capitalista. Per l'altra banda, hi havia el bloc comunista, és a dir la Unió Soviètica i els seus aliats i posterioment la Xina. Els aliats comunistes eren els països de l'Europa Oriental, com Polònia, Rumania, Xecoslovàquia, etc. i els de la ex U.R.S.S. Els capitalistes eren els de l'Europa Occidental, com França, Anglaterra, els d'Amèrica Llatina, els de de bona part de l'Asia i d'Africa. Els dos blocs posseien armes nuclears i una guerra en la que haguessin intervingut hauria destruit tant l'un com l'altre, la qual cosa va impedir que s'iniciés la guerra. Aquesta situació de tensió va ser anomenada Guerra Freda. E.U.A. intentava que els països capitalistes no passessin a ésser comunistes, ja que en aquell moment va haver−hi molts moviments anomenats de lliberació que intentavan fer una revolució socialista. Això és el que va passar, per exemple, al Vietnam, païs que els Estats Units van intentar conquerir per impedir que es tornés comunista. A l'Amèrica Llatina, el 1959, els Estats Units van ajudar Fidel Castro a prendre el poder per enderrocar el dictador que hi havia a Cuba. El que ningú s'esperava era que Cuba després, es tornaria comunista. Els nordamericans van aprendre la lliçó i van decidir no tornar a permetre que un païs passés a ésser comunista i molt menys a l'Amèrica Llatina. Tot així, a tota Sudamèrica van surgir durant els anys seixanta i principis del setanta numerosos grups guerrillers que volien imitar Fidel Castro, prendre el poder dels seus països, i fer una revolució socialista que pensaven que solucionaria els importants problemes de pobresa, analfabetisme i desigualtat que havia a Sudamèrica. Per tot aixó, Nortamèrica va recolzar molts cops d'estat a Sudamèrica, com el de Xile, i, tambè, els d'Argentina, Bolívia, Uruguay, Brasil i els països centroamericans, especialment Nicaragua. La CIA entrenava els militars sudamericans a Panamà. Els hi ensenyaven técniques de repressió i tortura. A més a més els concienciaven que havien de combatir i torturar els guerrillers i tota persona d'esquerra; els ensenyaven a odiar−los. Les víctimes d'aquestes repressions no eren, nomès, els guerrillers, sinò tota persona que fos d'esquerra. És dins d´aquest marc que hem d'entendre el què va a passar a Xile. 2. La vida i carrera política d'Allende Salvador Allende Gossens va nèixer el 1908 a Valparaïso. La seva família era de classe mitjana alta. Els seus pares descendien de famílies molt lliurepensadora, i això va ser el primer pas per formar una persona revolucionària i progressista. Allende va estudiar a l'Escola de Medicina de la Universitat de Xile i es va distingir pels seus bons resultats i per la seva capacitat per dirigir i per ésser líder. En aquell moment, la lectura de Marx i Lenin el va convèncre que l'única manera de solucionar els problemes socials i econòmics del país era aplicar mesures revolucionàries. Per oferir una alternativa al massa rígid Partit Comunista molt sotmés a la política soviètica, l'any 1933 Allende va participar, juntament amb altres seguidors de l'esquerra, a la fundació del Partit Socialista de Xile. D'aquesta manera va deixar la carrera de metge per dedicar−se a la política. Com defensor dels que menys tenien, Allende va proposar una gran quantitat de projectes per a la millora de la sanitat pública i del benestar social. A més a més va reivindicar el drets de les dones. Aquest prestigi el va fer pujar possicions dins el seu partit. Va arribar a ésser ministre de Sanitat Pública, senador, vicepresident i president del Senat. 1

El 1939, el Dr. Allende es va casar amb Hortensia Bussi, amb qui tindria tres filles: Carmen Paz, Beatriz i Isabel. El 1952 es va presentar per primera vegada a les eleccions presidencials, però el clima de la guerra freda, o sigui, la por al comunisme, el va fer fracasar. La dècada dels seixanta, Allende va ajudar a fundar l' Organització de Solidaritat de Latinoamèrica que recolzava els revolucionaris cubans. Les eleccions del 1964 enfrontaron conservadors i moderats, agrupats al voltant d'Eduardo Frei, contra socialistes i comunistes, units per la promesa d'Allende d'establir un govern que retornés Xile als xilens. El partit de Frei va obtenir el 56% dels votants, però Allende, en aconseguir el 39%, va fer presentir la seva propera victòria. 3. El govern de Salvador Allende Salvador Allende Gossens era el líder de la Unitat Popular, una coalició de socialistes, comunistes, radicals i demòcratacristians. Va guanyar les eleccions el 1970 amb el 36 % dels vots. El govern socialista d'Allende va nacionalitzar indústries clau com les del carbó, l'acer i els nitrats i tambè la companyia automovilística Ford. Per cumplir la seva promesa electoral i aconseguir el control nacional de les mines de coure, que eren la font d'ingresos de Xile més importants, Allende va haver de d'introduir una reforma constitucional donant al govern el dret sobre les mines. La reforma, en la qual s'havia d'indemnitzar les empreses nortamericanes, que eren les propietàries de les mines, però descontant−hi els beneficis abusius d'anys anteriors, va ser aprobada pel Congrés l'any 1971. Encara ara, les mines de coure xilenes pertanyen a l'Estat. A més a més, Allende va dur a terme una reforma agrària, en la qual va transformar 350 latifundis, o enormes extensions de terreny, en granjes cooperatives. Per nacionalitzar els bancs, va haver de comprar els sues fondos amb bons de l'Estat. El govern d'Allende va reanudar les relacions diplomàtiques amb Cuba, trencades l'any 1964 i, l'any 1971, Xile es va convertir en el primer país sudamericà que establia llaços amb la Xina comunista. Totes aquestes accions van ser considerades pels Estats Units com un desafiament. El càstig va ésser un fort descens del preu internacional del coure i dels crèdits a Xile. En ésser la indústria del coure la més important del país, la crisis econòmica va començar el 1972. La crisis va donar lloc a manifestacions dels estudiants catòlics, atemptats i vagues de transport, sobretot les dels camioners, que recivien armes i finançament dels Estats Units. 4. El cop a) Participació de les classes altes i mitjanes al cop En dividir les propietats dels rics entre els pobres, la oposició del congrés de Xile i de les classes mitjanes i altes va augmentar i el govern d'Allende va perdre el suport de l'exèrcit. Per enfonsar el govern d'Állende, els propietaris dels grans latifundis van provocar el desabasteciment de productes agraris essencials i de menjar. Al mateix temps la caiguda del preu del coure va fer que els preus a Xile pujessin molt ja que las reserves financeres es van esgotar. Aquests factors van provocar descontent entre las classes baixes que no podien fer front al mercat negre. Al Congrés els democratacristians es van aliar amb els conservadors i van acusar el president de preparar un cop d'estat per establir un règim totalitari (comunista) i van exigir la seva dimisió. La negativa d'Allende va provocar que la Democràcia Cristiana declarés el govern de la Unitat Popular il·legal per haver transgredit la Constitució. A més a més, es subratllava el deure de l'exèrcit de de preservar l'ordre 2

constitucional, pretext que Augusto Pinochet i altres caps militars van utilitzar per atribuir−se el paper providencial d'impedir el lliscament del país cap al marxisme. b) L'11 de setembre de 1973 L'11 de setembre de 1973, les forces armades xilenes van enderrocar el govern de Salvador Allende en un violent cop d'estat. Negant−se a a la rendició, Allende, que havia arribat a l'edifici a les 7h. 30 va organitzar la resistència a la Moneda, el palau presidencial. Primer va fer marxar la major part de les dones que hi havia, entre elles les seves filles Isabel i Beatriz. Més tard, a les 10 h., va reunir tots els que l'acompanyaven i va explicar les raons per les quals ell anava a resistir. Va convidar els que no eren útils en aquell moment a abandonar el palau, ja que corrien un gran risc. Ningú ho va fer i tots es van posar a cantar l'himne nacional. Al seu costat, lluitaven la seva escorta personal, un grup de metges i part del personal de la Moneda. Les úniques armes que tenien eren les de l'escorta i les que havia deixat la guàrdia. Van resistir fins que l'exèrcit va ocupar la primera planta de l'edifici al voltant de les 2h. 30. Un oficial va obligar a un dels metges a pujar amb el president i dir−li que tenien 10 minuts per rendir−se. El president va manar als que l'acompanyaven que deixessin les armes al terra i que sortissin en fila al carrer. Ell es va quedar enrere i es va retirar a una sala anomenada de la Independència, es va asseure a un seient i es va suicidar disparant−se un fusell. Un dels metges, l'últim en sortir al carrer, havia tornat enrere per emportar−se una màscara antigas com a record d'aquell es esdeveniment i va ser aleshores quan va veure el president mort. En realitat, Pinochet ja havia preparat la mort del president. Algú va grabar la conversació entre el general i l'almirall Carvajal en què van decidir d'oferir a Allende de sortir del país en avió, i de fer−lo esclatar després de començar el vol. Tambè s'en va grabar una conversa posterior en què Carvajal va dir: Misiò complerta. La Moneda ocupada. President mort. A més a més de la Moneda, els avions xilens van bombardejar la residència de Tomás Moro, on vivia la família Allende. En el moment del bombardeig, a la casa hi havia la Hortensia, la dona del president. La dona del president, durant el cop es demanava on parava Augusto Pinochet esperant que el comandant en Cap de les forces armades vindria a defensar−los. I es que el general, abans de fer el cop, s'havia guanyat la confiància del seu president. Però el cas és que ell era a una torre de control dirigint el cop. 5. Què representava Allende i la seva mort Allende, en decidir resistir a la Moneda, va demostrar que volia exercir el seu mandat fins a la mort, va demostrar que mentre visqués, només el traurien de la Moneda políticament, o sigui, legalment. Va escollir, a més a més, la mort més digna. No va voler caure baix aquells violadors dels drets humans que van ser els militars, no va voler caure baix una traició, sinò suicidant−se, demostrant, així, el seu impressionant valor. Allende i el seu partit polític reresentaven el socialisme, representaven una política que més tard, o sigui actualment, passaria a dominar la major part dels països desenvolupats. Però ell, en concret, representava els més pobres, defensava els que menys tenien. A més a més, demanava la igualtat pels sexes, reivindicava els drets de les dones. Allende posseia, doncs, un gran valor com a persona. 6. La repressió posterior al cop Els militars xilens, ajudats, ensenyats i financiats pels EUA, van aconseguir el control absolut del païs en menys d'una setmana. Ningú esperava un bany de sang com el que es va produïr. El nou régim va executar i fer desaparéixer millers de ciutadans, creant un clima d'intimidació i por. Les victimes de les persecusions es van trobar a tots els estaments de la població: pobles indígenes, l'esglèsia catòlica, comunitats rurals i sobretot sindicalistes, funcionaris del govern d'Allende i polítics d'esquerra. Segons AI i la ONU, 250.000 persones van ser detingudes per raons polítiques durant aquell període. Al principi, molts presoners van ser enviats a l'Estadi Nacional, un gran camp de futbol, pero després el régim va crear camps de concentració clandestins. Quan la democràcia es va a restaurar a Xile es va a formar una comissió que va investigar las morts a 3

conseqüència d'aquest període. Els cassos de tortura sense conseqüència de mort no es van investigar. El resultat d'aquesta investigació és conegut com L'Informe Rettig. En total es van confirmar 1.102 cassos de desaparicions i 2.095 cassos de morts a conseqüència de tortures (3.197 cassos en total). Vull destacar, tambè, el pla Cóndor. El pla Cóndor és el nom que van donar les dictadures de Xile, Argentina, Bolívia, Paraguai i Uruguai, a un pacte que van fer per perseguir els seus opositors, sense que importés el país on es trobaven. Els detinguts eren transportats al seu país d'origen i allà desapareixien. La DINA, policia secreta xilena, va dirirgir aquesta xarxa internacional d'assassins i el judge Baltasar Garzón va començar les seves investigacions a partir del pla Cóndor. Tot això es va saber gràcies a un Michael Townley, assassí que treballava per la DINA. A canvi d'obtenir immunitat i protecció va confesar tot, fins i tot qui i com dirigia els assassinats. La confesió d'aquest assessí va servir per empresonar el seu cap, el director de la DINA, Manuel Contreras. Aquest va ser acusat de coordinar els assassinats contra Letelier, Prats, Leighton i Carmelo Soria, dels quals parlaré tot seguit. Quan va a ser empresonat en una presó de luxe, Contreras va dir que a Xile no podien fer−se coses com aquestes sense el consentiment i coneixement de Pinochet, culpant−lo així. A més a més, la DINA, el servei secret xilé, va perseguir i assassinar polítics o funcionaris internacionals fins i tot a l'estranger. Aquests són alguns dels cassos més coneguts tot i que vull remarcar que no per això són més importants que qualsevol altre mort d'un xilé que tambè tenia familiars i amics que el volien: El cas Letelier Moffit: El 1976, l'ex ministre de Relacions Exteriors Orlando Letelier i la ciutadana nortamericana Ronnie Moffit van ser assassinats a Washington DC mitjançant la col·locación d'una bomba al seu vehícle. Va ser l'atemptat terrorista més important que s'havia produit mai a Washington DC. Aquest cas va ser excluit de la llei d'Amnistia degut a les pressions rebudes per part d'EUA. Per les seves repercussions internacionals, és l'únic cas en què s'han confirmat les sentències de presó. El maig de 1995, es van dictar sis anys pel general Contreras, exdirector de la DINA, i cinc anys pel brigadier Espinoza, excapità d'operaciones de la DINA. Hi ha hagut considerables protestes per part de l'exèrcit per aquesta sentència pero EUA demana l'extradició d'aquests dos assassins. El cas Bernardo Leighton: El 23 de juny del 1995 un tribunal romà va condemnar el general Contreras i el coronel Iturriaga a 20 anys de presó per coordinar l'atemptat contra l'exvicepresidente, el demòcratacristià Bernardo Leighton. Ell i la seva dona Ana Fresno, van ser abatuts a tirs el septembre de 1975. Ana Fresno no va morir, però no va tornar a caminar bè mai més. El fiscal italià del cas Giovani Salvia havia viatjat als EUA, Xile i Argentina per reunir proves sobre les activitats de la DINA i les implicacions del general Manuel Contreras als assessinats d'Orlando Letelier, Bernardo Leighton i el general Carlos Prats. Aquest fiscal va ser activament boicotejat a Chile. El cas general Prats: El general Prats, precessor del general Pinochet com a comandant en cap de les Forces Armades Xilenes durant el govern d'Allende, vivia exiliat a Argentina. El 30 de Setembre de 1974, va morir juntament amb la seva dona, Sofía Cuthbert, per culpa de l'explosió d'una bomba col·locada al seu cotxe, a Buenos Aires. El cas Carmelo Soria: El 23 de maig de 1995 la sala penal de la Cort suprema decidí sorprenentment rebutjar una apel·lació per l'aplicació de la llei d'Amnnistia de 1978 en el cas de Carmelo Soria, funcionari de les Nacions Unides, de doble nacionalitat, xilena i espanyola. El seu cadàver va ser trobat a un canal de Santiago el juliol de 1976, 3 anys desprès del cop. Aquest cas ha cobrat especial importància internacional, en ésser l'espanyol funcionari de les Nacions Unides. Els abogats de la seva família i el govern espanyol exigeixen que s'apliqui la convenció de Viena sobre la Prevenció i el Càstig de Delictes Contra Persones Internacionalment Protegides, inclús els Agentes Diplomàtics, que exigeix que els estats castiguin els responsables d'aquest tipus de delictes. Aquesta convenció va ser ratificada per Xile el 1977 i per tant no es podia beneficiar de l' Amnistia de 1978. Ara se sap que va ser assessinat al soterrani de la casa de Micheal Townley.

4

El cas Lumi Videla: Itàlia tambè vol fer pagar el que es mereix a Pinochet pel cas del segrest, tortura i mort de Lumi Videla, que es va a produir el 10 de juliol de 1974. El seu cadàver torturat va ser llençat dins l'ambaixada italiana a Santiago de Xile, on hi havia molts refugiats xilens. El territori d'una ambaixada és como si fos el territori d'un païs. Aquest assassinat, doncs, és com si s´hagués produit a ltàlia. Aquest cas, gràcies a las pressions d'Itàlia tampoc va ser covert per la llei d'Amnistia. Sorprenentment, la Cort de Santiago va dictaminar que Xile estava en una situació de guerra en aquell moment, que les lleis internacionles eren aplicables per damunt de les lleis xilenes i per aixó no era posible aplicar la llei d'Amnistia. Aquest cas encara és obert. Joan Alsina era un jove capellá catalá de Castelló d'Empúries, que va a fer de cura dins els barris marginals de Santiago i va treballar a l'Hospital San Joan de Deu. Quan es va produir el cop no va voler anar a l'ambaixada espanyola. El 19 de septembre va a ser detingut i executat. El seu company de feina, el sacerdot Joaquim Leal, que també va ser detingut, no va a parar fins poder saber el que li havia passat al seu amic. Anys més tard va trobar l'assessí d'en Joan Alsina. L'executor li va a confessar que l'execussió va tenir lloc al pont de Bulnes, al riu Mapocho. Segons l'executor, el català va sol·licitar d'ésser executat sense vendes alls ulls, per poder perdonar el seu assassí. Víctor Jara era un cantautor. Tocava cançons de protesta amb la seva guitarra. Per fer que no toqués més, els militars li van tallar, a l'estadi Nacional de Xile, les mans. Posteriorment el van matar. 7. De general a president i a senador Com a general de les forces armades que van fer exitosament el cop d'estat el 1973, Augusto Pinochet va esdevenir president de Xile baix el nou règim militar. El 1978 govern de Pinochet va a decretar una Llei d'Amnistia, segons la qual tots els culpables de desaparicions, tortures i assassinats, comesos entre 1973 i 1978 (quan la repressió era més dura) quedavan indultats (es a dir perdonats, sensa judici). Es a dir els militars es perdonavan a si mateixos els seus propis crims. El 1980, el seu govern va establir una nova constitució per a Xile. El 5 d'octubre de 1988 es va celebrar un plebiscit (es a dir una votació) a Xile per a confirmar el general Augusto Pinochet com a president fins el març de 1997. Pinochet estava segur que el guanyaria, però es va endur una enorme sorpresa en ser el resultat un contundentno. La conseqüència va ser que va haver de convocar eleccions. Les eleccions, que es van celebrar el decembre de 1989, van ser guanyades pel candidat democratacristià Patricio Aylwin. Però abans d'abandonar el poder els militars van imposar restriccions al poder dels governs civils garantint la representació militar a les institucions clau. Tambè que el general Pinochet seguiria essent Comandant en Cap de les Forces Armades fins el mars de 1998 i designaria nou membres del Senat amb mandat fins aquesta data. Una de les coses més importants que van establir, va ser que els expresidents que haguessin estat al poder més de sis anys passarien a ésser senadors vitalicis. A Xile hi hauria una democràcia, però una democràcia massa manipulada i controlada pels militars de l'antic règim. Una gran part del debat sobre les violacions dels drets humans s'ha concentrat a la interpretació i aplicació de la Llei d'Autoamnistia de 1978. S'en diu Autoamnistia perquè va ser Pinochet el que la va imposar pensant en ell mateix. Aquesta llei contradiu les normes internacionals dels drets humans. Però ha estat aquesta llei d'Amnistia la que han utilitzat els tribunals xilens, sobretot els militars, per sobreéser (que vol dir donar per tancat un cas, finalitzar les investigacions i procediments actius) definitivament els cassos de denúncies sobre desaparicions i assassinats. I, segons la llei xilena, un cas ja tancat no pot tornar a obrir−se. La llei s'ha de cumplir davant tot. Tot i així, hi ha alguns cassos que per la seva repercussió internacional, (aquestos casos que us he explicat d'avant) perquè les víctimes eren ciutadans de països importants o perquè els assassinats va ser comessos en altres països, i degut a que els païses interessats han exercit una forta pressió, han restat oberts, ja que el règim xilé ha preferit sacrificar alguna persona i no la seva credibilitad internacional. Són aquests cassos els que permeten tenir alguna esperança de que es faci justícia i són aquests cassos els que van 5

permetre donar els primers passos a la justícia internacional per començar el procés a Pinochet.Va ser en aquesta situació que Baltazar Garzón va donar ordre de detenció contra Pinochet. 8. El judici a Pinochet Pinochet es va trasladar a la London Clinic de Londres, per ser operat. El nom i localització de l'hospital era un dels secrets millor guardats per Xile, però no era secret per la policia secreta anglesa. Aquesta va arribar un dia a la clínica amb una ordre de detenció contra Pinochet, ciutadà xilé de 82 anys. Tot i la resistència de l'escorta personal de l'exdictador, la unitat d'Scotland Yard el va detindre. Aleshores, es va cridar l'ambaixador xilé a Londres. Artaza, socialista de militància, que va haver d'exiliar−se 17 anys als EUA, era l'embaixador xilé a Londres i nomès ell sap el que va passar pel seu cap quan es va trobar al costat de l'home que va destruir la seva carrera i que d'una manera o altre el va torturar. L'ordre de detenció l'havia donat el jutge espanyol Baltazar Garzón, però no era tan simple com semblava. Quan un senador o qualsevol polític viatge a l'estranger per raons diplomàtiques, polítiques, etc., té immunitat. Però Pinochet viatjava per operar−se. Tot i així, ningú ho sabia, excepte Xile i Amnistia Internacional. Aquesta organització va escriure un e−mail dient que Pinochet viatjava a Londres per operar−se i, per tant no disposava d'immunitat. Un membre d'una associació anomenada Els que no obliden i sempre recorden que es dedica específicament a matèries de drets humans el va llegir. Va posar una denúncia davant l'Audiència Nacional. El cas va tocar a Garzón qui va aconseguir la detenció de l'exdictador. El govern xilé es va manifestar en contra, dient que ells podien arreglar els seus problemes. Van amenatzar amb trencar les relacions amb Espanya i el Regne Unit, però de res va sevir. El següent pas era decidir si tenia o no immunitat diplomàtica per ser jutjat. Eren cinc lords de la Cambra dels Lords els que havien de decidir−ho. Cadascú donaria la seva opinió. Els dos primers van dir que tenia immunitat, però els tres darrers, que no en tenia. Quan ja tothom pensava que després de 25 anys es faria justícia, els abogats defensors de Pinochet van dir que un dels lords que va dir que no, formava part d'una organització defensora dels drets humans i que per això s'havia de repetir la votació cambiant els lords. Encara es espera el resultat d'aquesta votació. La meva opinió és que és ridícul que per pertànyer a una organització que defensa els drets humans no pugui votar. Els abogats defensors de Pinochet diuen que per això hi ha hagut imparcialitat. Però jo crec que no té res a veure, ja que, actualment, als països desenvolupats, no hi ha quasi ningú que no defensi els drets humans, inclús els que van dir que tenia immunitat. Una cosa amb l'altre no té res a veure perquè el que els lords van fer va ser interpretar la llei. Tothom sap que els militars van violar sensa dubte els drets humans. 9. Què representa el judici a Pinochet Encara que ja s'ha jutjat exdictadors com els d'Argentina, mai un judici a un exdictador com el de Pinochet ha causat tanta polèmica i ha cobrat tanta importància internacional. I tot això és bo; i és bo per vàries raons; primer perquè els militars tindran més por a l'hora de establir una dictadura i segon perquè si ja l'han establerta i s'ha acabat, els jutges i els estats tindran a la vegada menys por de fer justícia, de jutjar−los. No serà una cosa estranya i polèmica, serà normal. I així és com ha d'ésser. 10. L'odi de Pinochet Vull destacar una cosa, i és l'odi de Pinochet i els altres caps militars xilens cap als xilens d'esquerra que van perseguir i assassinar durant la repressió. No només els mataven per impedir un govern marxista, sinò que els mataven perquè els odiaven i sense raó. Tambè va ser per això que van perseguir fins a altres països els polítics que ja he anomenat; els van perseguir perquè els odiaven, perquè què podien fer per exemple Letelier o el general Prats al seu exili.

6

A més a més, els exrepresors xilens mai es van penedir del que van fer, sinò que van dir i diuen que n'estan orgullosos i que ho tornarien a fer. El fill de Pinochet va arribar a dir que ells no assassinaven humans, sinò rates. Conclusió Les conclusions que he tret d'aquesta conferència són: 1. Que encara que molta gent pensa en els EUA com en el païs defensor de la justícia i els drets humans, és tot el contrari, com ho va demostrar en provocar tots els cops d'estat a Sudamèrica i ensenyar als militars a torturar i reprimir ciutadans inocents. 2. Que és totalment necessària la formació d'un tribunal internacional, perquè moltes vegades, els propis països no tenen la capacitat per jutjar un dictador, o, simplement no poden ja que aquest dictador encara és cap d'estat, o perquè la seva pròpia llei ho impedeix. Bibliografia −Los mil protagonistas del Siglo XX El País−Aguilar Concha Band −Protagonistas de la historia Ed.Planeta Agostini José Etopé) − Informe sobre Xile de Amnistía Internacional AI: AMR 22/01/96/ − Informe sobre Xile de Amnistía Internacional AI: AMR 22/16/98 −Washington Post −Entrevista a Isabel Allende, publicada al diari El País el 13 de setembre de 1998. −Entrevista a Óscar Soto, metge personal de Salvador allende, que era a la Moneda el dia del cop, publicada al diari El Periódico l'11 de setembre de 1998.

7