HISTÒRIA DEL CINEMA: La representació de la realitat

Ariadna Martínez 4t Audiovisuals 2015 - 2016

ÍNDEX

1. Introducció

3

2.

El neorealisme italià

4

2. 1.

Context històric

4

2. 2.

Característiques generals

5

3.

4.

Una ficció actual: Black Mirror

8

3. 1.

Context històric

8

3. 2.

El creador: Charlie Brooker

9

La representació de la realitat

10

4. 1.

Ladri di biciclette (1948)

10

4. 2.

The entire history of you (2011)

10

4. 3.

Comparació

10

5. Conclusions

13

6.

Referències

14

6. 1.

Bibliografia

14

6. 2.

Filmografia

14

6. 3.

Webgrafia

14

1.

Introducció

La idea principal d’aquest treball és estudiar diferents maneres de representar la realitat en el cinema, per fer-ho, s’investigaran en profunditat dues formes de representacions, de dos contextos i realitats completament diferents. En primer lloc, s’estudiarà com ho feia un moviment de Vanguardia, el Neorealisme Italià, seleccionant-ne una pel·lícula representativa “Ladri di biciclette” i en segon lloc, un capítol d’una producció actual de ciència ficció, “The entire history of you” de “Black Mirror”. L’objectiu d’això és veure com des de diferents perspectives i amb diferents tipus de produccions, pot arribar-se a representar la realitat del context en el que s’estan realitzant aquestes obres. Tota aquesta investigació partirà de la hipòtesis que no cal mostrar històries verídiques i de la forma més fidel a la realitat possible per transmetre la realitat del moment, sinó que hi ha altres vies de fer-ho, fins i tot en produccions de ciència-ficció que ni tècnica ni aparentment tenen res a veure amb la realitat del moment. Per realitzar aquest projecte es seguirà la metodologia següent: En primer lloc s’estudiaran globalment el moviment del Neorealisme Italià i Black Mirror (dividint aquestes dues investigacions entre context històric, i característiques generals). En segon lloc s’establirà una comparació entre tots dos, sobre com en cada un es representa la realitat i finalment es redactaran unes conclusions on es verificarà o refutarà la hipòtesis prèviament plantejada, i es conclourà aquesta comparació entre aquestes dues produccions.  

2.

El neorealisme italià

El neorealisme italià va ser un moviment de avantguarda cinematogràfica que sorgeix a Itàlia l’any 1943, un cop acabada la II Guerra Mundial, i es va desenvolupar fins al 1955. El seu objectiu principal era reflectir en les pel·lícules el dia a dia de la gent treballadora i de classe social baixa del país, que al ser en una època de post-guerra, vivien en unes condicions molt precàries. Per transmetre-ho adopta una estètica i un llenguatge molt nou, igual que unes característiques força inusuals, per tal de que el que es mostrés en pantalla, fos el més fidel i representatiu d’aquella realitat.

2. 1.

Context històric

Anteriorment Itàlia ha patit la dictadura de Mussolini durant vint anys (1922 – 1944), i a més al 1939 comença la II Guerra Mundial, que acabarà l’any 1945 amb la derrota d’Alemanya (aliada d’Itàlia) i l’afusellament de Mussolini. Amb tot això Itàlia començarà a patir molts canvis interns, que es veuran reflectits en el cinema. En aquest moment Itàlia ha de començar un procés de renéixer i reconstruir-se de tota aquesta situació de misèria, té una situació econòmica molt baixa, problemes socials conseqüents de la guerra que ha destruït les ciutats i les infraestructures (entre aquestes els estudis de cinema) del país, i s’ha de desfer de la manipulació en l’educació i la comunicació que havia patit durant els vint anys de feixisme. Amb pocs recursos i moltes altres prioritats abans que el cinema, el neorealisme haurà de buscar vies alternatives per fer cinema, ja que no hi ha diners per reconstruir els estudis, el material i produir films, i haurà de mostrar aquesta realitat amb produccions de baix pressupost i pocs recursos. El nom de Neorealisme italià, té la seva primera menció l’any 1943 pel guionista i crític cinematogràfic Humberto Barbaro, i neix amb la pel·lícula Ossessione, de Luchino Visconti, tot i que la primera pel·lícula reconeguda oficialment com a neorealista és Roma, città aperta, l’any 1945. Aquest moviment va tenir els seus antecedents en un grup de crítics d’una revista anomenada Cinema, que es publicava durant el període de dictadura de Mussolini. Aquesta revista no s’havia ficat en temes de política a causa que el director era el propi fill de Mussolini, però si que criticava les pel·lícules de l’època i defensava que es seguissin els principis que havien enunciat els escriptors del realisme per fer el cinema italià, per això es troba com a antecedent també l’escriptor Giovanni Verga, un escriptor italià considerat un dels màxims exponents de la corrent literària verisme. El neorealisme també es va deixar influir directament pel realisme francès, pel que també es poden

trobar algunes col·laboracions entre Visconti i Antonioni amb Jean Renoir. Amb aquest estil cinematogràfic es trenca amb les produccions anteriors ja que es produeix un canvi tant formal com temàtic. El moviment comença a prendre ressò mundial amb la pel·lícula Roma, città aperta, de Rossellini, l’any 1045 i arriba a la seva dissolució als anys 50, quan ja està acabant l’època de misèria de la postguerra per varies raons: En primer lloc entra nou capital a Itàlia gràcies l’aliança amb Estats Units l’any 1949 i posteriorment l’arribada del pla Marshall, i això fa que la economia i la situació social millori qualitativament i com a conseqüència, els principis sobre els quals s’assentava aquest moviment cinematogràfic perden validesa, i a més, es comença a perdre la mirada pessimista. La qualitat de vida dels ciutadans va millorant, ara ja comença un període de democràcia i comença a ser complicat representar objectivament aquella realitat com pretenien fer els directors o realitzadors neorealistes. Es considera com a última pel·lícula d’aquest moviment, el film Umberto D, de De Sica, qui va rebre moltes i fortes crítiques per aquesta.

2. 2.

Característiques generals

El neorealisme es caracteritza per voler representar objectivament i de la manera més fidel possible la realitat, denunciant les condicions de vida de misèria que s’havia de viure en aquell moment, i ho feia de manera crítica, no per proporcionar entreteniment a l’espectador. Desapareix el final feliç, ja que plasmant la realitat de la postguerra, no haurien sigut reals, i les pel·lícules agafen un esperit democràtic, els realitzadors prenen consciència que amb les pel·lícules estan fent un servei a la gent, i les fan perquè estiguin al seu abast, apropen el mitjà audiovisual al carrer, però

Imatge 1. Fotograma de Ladri di biciclette

refusant la caritat i la compassió, no busquen fer pena sinó conscienciar de la realitat que s’ha de viure i utilitzar aquesta eina com un instrument polític. Ideològicament es barregen dues corrents, el cristianisme per una banda, ja que és la religió predominant fins al moment i està molt assentada

entre els ciutadans, i el marxisme per altra banda, ja que comença a posicionar-se a favor de la gent del poble i de les persones, lluita en nom seu, tot i això, es dona més importància a les emocions i als sentiments que no a aquestes ideologies, ja que si tingués una ideologia política o religiosa implícita ja no seria una forma de representar la realitat objectivament. Tal com va dir Cesare Zavattini, “El cinema hauria d’explicar el que és l’aventura d’un home, fins al punt de poder explicar en un film de 90 minuts, la vida d’un home al que no li passés res de res.” Dins del Neorealisme cal citar alguns autors: Luchino Visconti, Roberto Rossellini, i Vittorio de Sica, van ser tres directors que van produir algunes de les pel·lícules més importants d’aquest moviment. Aquests tres compartien tots l’objectiu de transmetre aquesta realitat que es vivia, tot i així no ho feien de la mateixa manera, de Sica per exemple ho feia des d’una perspectiva més psicològica i social, donava molta importància al sentiment que transmetia, i això era conseqüència de la dura infància que va haver de viure “Vaig tenir una infància poc feliç. Crec que vaig comprendre el que era el patiment humà, i durant tota la vida he intentat retratar-lo i sortir en defensa de la humanitat que pateix”. Rossellini en canvi, era més democràtic, no tenia tant interès com de Sica en mostrar els sentiments, ja que la base del seu cinema era més crear consciència social, i per altre banda, Visconti es va influenciar més del cinema francès, i amb la pel·lícula Ossessione va ser el que va començar a tractar temes que fins llabors havien sigut tabús o censurats pel feixisme. Tot i així no és aquest contingut el que representa la novetat d’aquest moviment, sinó l’estil i la tècnica que utilitza. Cal tenir en compte com ja s’ha mencionat anteriorment, que les produccions d’aquest moviment estaven condicionades per la falta de recursos, i que per tant, es va proposar un cine caracteritzat principalment per l’austeritat, però no pobre, al contrari, es va aprofitar per utilitzar les poques condicions de les que disposaven per representar més fidelment la realitat, fins al punt que l’estètica que van prendre semblava quasi documental. Van començar a utilitzar-se escenaris naturals, el carrer o interiors amb la decoració i ambientació reals, incloent-hi la il·luminació, s’utilitzava la mínima manipulació artificial possible, per poder transmetre millor el que era real. En qüestió de so es va a començar a utilitzar el doblatge en comptes dels equips de so, cosa que va permetre poder utilitzar moviments de càmera en mà, que a la vegada permetien utilitzar plans llargs, sense talls, respectant les normes de continuïtat, i ser més fidels al temps i a la realitat i mos-

trant les accions i els fets tal com eren, sense muntatges. Per ser més propers a la gent del carrer, i posar les pel·lícules al seu abast, es va començar a utilitzar també un llenguatge col·loquial, com els dialectes propis de les regions del país, d’aquesta forma era accessible a tothom, i els protagonistes de les pel·lícules van deixar de ser actors reconeguts, per donar els papers protagonistes a gent del carrer, no professionals, de classes populars, que no havien tingut representació abans en el món del cinema, perquè fessin de personatges reals explicant les seves pròpies històries i vivències, i fins i tot improvisant, un recurs que es va tornar indispensable per la realització de les pel·lícules neorealistes, ja que ajudava a fer més creïbles i entendre millor la realitat d’aquestes, i alhora feia més creïbles els sentiments, als que es donava més importància fins i tot que a la composició, tot i que no s’oblidaven d’aquesta. A més, apareixen dos personatges nous que ajuden a donar realisme a les històries que s’expliquen, la dona, i els nens, com a observadors de la misèria que ha estat passant el món i que tenen la clau del futur en les seves mans. Això no vol dir que abans no apareguessin en les pel·lícules, però ara comencen a prendre importància.

3.

Una ficció actual: Black Mirror

Black Mirror és una sèrie de televisió britànica creada per Charlie Brooker i produïda per Zeppotron per Endemol. El primer episodi de la sèrie va ser emès el Setembre de 2011, i es va llençar en DVD el febrer de 2012. La sèrie emesa pel canal Channel 4, consta fins ara de tres temporades, amb tres capítols les dues primeres, i un capítol especial de Nadal la darrera. Cada un d’aquests té una trama diferent, sobre una realitat i un entorn diferent, però tots tenen una cosa en comú, tracten la forma en la que vivim ara, o la forma en què podem estar vivint en un futur, en relació a l’avenç de les tecnologies, i com aquestes afecten a les nostres vides, des d’una perspectiva de ciència ficció i entorns irreals. Tots poden ser considerats una espècie distòpia que es podria estar vivint ara o en el futur. El títol de la sèrie, Black Mirror (mirall negre) té relació amb la temàtica, segons Charlie Brooker:

“Si la tecnologia és una droga – i se sent com una droga – llavors, quins son els efectes secundaris?. Aquesta àrea – entre el plaer i el dolor – és on Black Mirror, la meva nova sèrie, es situa. El mirall negre del títol és el que trobaràs en cada paret, cada escriptori, a la palma de cada mà: la pantalla freda i brillant de cada televisor, un monitor, un telèfon intel·ligent” . 1

A part d’aquest tema central, també hi ha una sèrie d’eixos temàtics que apareixen al llarg de tots els episodis: En primer lloc es dona molta importància a la informació que els ciutadans reben dels medis de comunicació i dels altres usuaris i ciutadans, en segon lloc, la presentació d’aquesta informació com a un espectacle o un entreteniment pels propis ciutadans, i per últim la virtualitat, que permet veure l’efecte de la tecnologia actual i com aquesta provoca un canvi en la societat que està succeint i podria tenir lloc en un futur. Un d’aquests canvis en el que es posa molt d’èmfasis, és en la transformació de les relacions personals, que passen a existir en espais que no son físics, i en la creació de xarxes en les que els usuaris comparteixen quasi tota la seva informació personal.

3. 1.

Context històric

Black Mirror és una sèrie actual, sorgeix l’any 2011, i ara encara segueix en fase de producció de la tercera temporada. Sorgeix en un context en el que les tecnologies estan avançant a passos agegantats. La societat d’avui ha viscut uns canvis en la tecnologia que l’han fet acostumar a anar sempre amb un telèfon intel·ligent a sobre, mirar-lo cada dos per tres, poder contactar de manera gratuïta 1

Explicació de Charlie Brooker sobre el títol de Black Mirror al diari The Guardian.

i instantània amb qui vulgui, sigui on sigui, a penjar fotografies online de tot el que fa, i poder-ho compartir amb tots els amics, i fins i tot amb no-amics, etc. Tots uns avenços que estan destinats a fer la vida més fàcil, a proporcionar un millor benestar social, i un entreteniment. En aquest sentit es podria dir que hem creat una doble vida, la real, la que vivim en persona, i la virtual, tot el que hi ha a les xarxes socials, als nostres mòbils i ordinadors, etc. I tot i semblar que amb això en tenim més que suficient, les tecnologies i aquestes possibilitats aniran evolucionant i incrementant cada vegada més i més de pressa. És en aquest context, on apareix Black Mirror, com a crítica i un intent de fer reflexionar sobre què estem fent i fins a on podem arribar.

3. 2.

El creador: Charlie Brooker

Charlton “Charlie” Brooker (3 de Març de 1971) és un humorista i locutor anglès que ha treballat en televisió, ràdio i mitjans impresos i en línea. Ha escrit per programes com Brass Eye, The 11 O’Clock Show i Nathan Barley, i ha presentat varis programes de televisió, entre aquests Screenwipe, Gameswipe, Newswipe, Weeklywipe i 10 O’Clock Live. També ha escrit altres drames per televisió com Dead Set, una sèrie d’horror que consta de 5 parts, que va ser nominada al BAFTA 2009 a la millor sèrie de Drama, i és creador i co-autor del drama Black Mirror, a més de ser un dels quatre directors de la productora Zeppotron. El seu estil d’humor és molt salvatge, profà i moltes vegades controvertit, per tocar temes actuals amb elements surrealistes i amb pessimisme satíric.

4.

La representació de la realitat 4. 1.

Ladri di biciclette (1948)

Ladri di biciclette és una pel·lícula de 1948 dirigida per Vittorio de Sica, va guanyar l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa a més d’altres premis. Explica la història d’un pare que després d’un any sense treballar aconsegueix una feina, que consisteix en enganxar cartells pels carrers més concorreguts de la ciutat, i cobra per cartells penjats. Per poder agafar la feina necessita la bicicleta, que anteriorment havia empenyorat per poder tirar endavant però la seva dona empenyora els llençols de casament per poder anar a buscar la bicicleta. Quan sembla que l’esperança està donant el seu fruit, el primer dia de feina l’hi roben la bicicleta. Durant tot el llargmetratge el protagonista recorrerà tot Roma amb el seu fill en busca de la bicicle-

Imatge 2. Fotograma de Ladri di biciclette

ta robada, ja que si no la troba, podria perdre la feina.

4. 2.

The entire history of you (2011)

Aquest capítol està escrit per Jesse Armstrong i dirigit per Brian Welsh l’any 2011, i en aquest es mostra una realitat fictícia que podria ser el futur del mon actual, en la que els humans tenen un “gra” implantat darrere l’orella, i uns ulls robotitzats, que permeten enregistrar i gravar tot el que veuen i senten les 24 hores del dia, i veure-ho posteriorment, en els seus propis ulls, o projectat en alguna pantalla, com si miressin una pel·lícula. Els protagonistes d’aquest episodi son en Liam i la Fi, una parella jove que van a un sopar amb els companys i amics de la dona, i allà en Liam coneix a un company de la seva parella que no li transmet bones sensacions, en Jonàs. A partir d’aquest sopar en Liam comença a tornar-se paranoic i revisar tot el que deien o feien en Jonàs i la seva dona durant el sopar. La Fi li acaba

Imatge 3. Fotograma de The entire history of you. Es mostren els ulls robotitzats del progragonista

confessant que potser ha notat certa tensió perquè en el passat havien estat junts, i això empitjora la situació d’en Liam, que en un atac de ràbia va a buscar en Jonàs per obligar-lo a esborrar tots els records que tingui de la seva dona. Així és com descobreix que la Fi l’hi ha mentit i que havien estat junts 18 mesos abans, just abans de concebre la seva filla.

4. 3.

Comparació

Aquesta comparació es centra en com en tots dos casos es representa la realitat, i de quina manera es fa, per veure quins punts tenen en comú i quins en canvi es diferencien molt, tenint sempre en compte, el context de cada una d’aquestes produccions. Com a elements en comú que comparteixen les dues, trobem en primer lloc la crítica del context en el que es situa cada una d’elles, tot i que de manera diferent. En el cas de Ladri di biciclette i del Neorealisme italià, es critica la situació que s’ha de viure en aquell moment, per les dures condicions de misèria que ha provocat la guerra, i es mostra fidelment el que pot ser un dia a dia dels ciutadans, en The entire history of you en canvi, es fa una crítica però des del punt de vista del que pot passar en el futur si seguim avançant pel camí pel que anem ara, i en aquest cas, més que mostrant el dia a dia, es mostren situacions extremes, que fan que l’espectador es plantegi el dubte de com actuaria ell en aquesta circumstància, sent conscient que no és real. En tots dos casos, això es fa a través d’una història de ficció, en cap dels dos casos la història està basada en fets reals, tot i que en el cas de Ladri de biciclette, es mostren uns fets que son quotidians, tot i no estar inspirada en cap relat verídic, en aquell context podria ser-ho perfectament. En Black Mirror en canvi, s’ensenya una variant distòpica de la realitat el que es mostra no és ni pot ser real en el context actual, podria ser-ho en un futur, però no ara, tot i que en aquest cas el que es pretén és fer una metàfora exagerada i irreal, del que si que passa actualment. El fet d’analitzar i revisar el que s’ha fet o dit anteriorment a través de les tecnologies, fa pensar en les converses de Whatsapp, en les publicacions tant de text com de fotos en Xarxes Socials on tothom públicament té accés a opinar-hi, i el tipus de discussió que es mostra, podria ser perfectament real en una parella que es discuteix per gelosia i acaba revisant Imatge 4. Fotograma de The entire history of you. Es mostra com es veuen els records emmagatzemats.

una d’aquestes xarxes o xats per analitzar i

revisar què ha fet o dit anteriorment l’altre. A més la sèrie està feta de manera que l’espectador no es sorprèn per les tecnologies irreals que apareixen, sinó que es sorprèn i s’impressiona per les implicacions socials i culturals que aquestes provoquen, i que actualment potser en menor escala son provocades igualment per les tecnologies que si que existeixen ara. En qüestions de tècnica en canvi es troben moltes diferències entre una producció i l’altre, els dos únics punts de confluència es troben en la música i en els moviments de càmera, tot i això dins d’aquesta similitud també hi ha diferències. En tots dos casos s’utilitza la música per emfatitzar les emocions i sentiments que transmeten els protagonistes i els fets, i en tots dos casos es fan servir moviments de càmera. En el cas de la música, en Ladri di biciclette és un recurs que s’utilitza en abundància, en Black Mirror en canvi, s’utilitza però només en els moments realment essencials, la major part del temps l’únic so que se sent és el de la pròpia escena i els personatges. En el cas dels moviments de càmera en canvi és al revés, en el cas del Neorealisme s’utilitza en alguns casos per seguir els personatges, de manera que l’acció que estan fent sembli més real, i ajuda a immergir més l’espectador en la història, en The entire history of you en canvi, s’utilitzen quasi constantment per donar dinamisme a la imatge, i no es fa servir seguint els personatges, sinó per fer canvis de pla, i d’enquadraments. Aquests enquadraments i plans, mentre que en el Neorealisme eren molt llargs per ajudar a fer creïble les accions, en Black Mirror son molt curts, i ajuden a donar més dinamisme igual que els moviments de càmera, en tots dos casos per això, es mantenen les lleis de continuïtat. En qüestions de localitzacions i il·luminació, també trobem una gran diferència, ja que en el cas del Neorealisme es rodava al carrer amb els recursos i llum naturals, (per una banda perquè escassejaven els recursos, i per l’altre perquè així mostraven millor la realitat) i en el cas de Black Mirror en canvi els entorns estan completament controlats i la il·luminació també (en aquest cas no cal ser tant estrictament fidel a la realitat perquè el que mostra la realitat en aquesta producció és més la qüestió de contingut que la tècnica, i en aquest context a més, es disposen de molts més recursos que en l’anterior). En l’àmbit dels personatges i com es comuniquen aquests també cal parlar d’una diferència important, en el cas del Neorealisme, i Ladri di biciclette n’és un exemple, s’utilitzen actors no professionals, que ajuden a representar millor la realitat d’aquell moment, i utilitzen dialectes propis de les zones d’Itàlia i un llenguatge bastant vulgar per poder posar els films a l’abast de la gent del carrer que son els més afectats per les dures condicions que es denuncien, i en The entire history of you en canvi, s’utilitzen actors professionals que interpreten un paper fictici, i es comuniquen

amb un llenguatge molt neutre i col·loquial, per poder arribar a tothom. A més en el Neorealisme també cal mencionar l’aparició de la dona i el nen com a nous personatges que prenen importància, ajuden a l’espectador a empatitzar més perquè li transmeten més pena, ja que son més dèbils, en Black Mirror aquest fet no es pot comparar, ja que també utilitzen la dona i algun nen en algun cas, però no és un fet important, no suposa cap novetat perquè en el cinema i les produccions ac-

Imatge 5. Fotograma de Ladri di biciclette. El nen.

tuals aquests son uns personatges que solen aparèixer sempre, i per tant no és un punt a destacar que en aquest capítol també hi apareguin. Un altre paràmetre que si que cal comentar és que en el cas de Black Mirror, s’utilitzen efectes especials de post-producció (quan es veuen els ulls en blanc i les pantalles que mostren els enregistraments). És evident que en el Neorealisme no es podien utilitzar perquè no exisImatge 6. Fotograma de The entire history of you. Es mostren els efectes especials, la pantalla del taxi on es mostren els records.

tien, però és comparable pel fet que en el Neorealisme s’intentava utilitzar tota

la naturalesa possible, mostrar allò real, i evitant posar la mà del realitzador el mínim possible, en canvi en Black Mirror això no fa falta, transmeten la realitat d’una altre manera, a través de metàfores exagerades, però fent servir totes les possibilitats artificials d’una producció de ciència ficció.

5.

Conclusions

En conclusió podríem dir que el Ladri di biciclette i la sèrie Black Mirror, dues produccions diferents pertanyents a dos contextos completament diferents, tenen en comú l’intenció de revelar la realitat a l’espectador, cada una ho fa d’una manera en concret, però s’assimilen en qüestió de contingut. Totes dues volen obrir els ulls, en el cas del Neorealisme volien criticar les dures condicions de vida en què s’havia de viure, i en el cas de Black Mirror, volen posar en dubte i fer reflexionar sobre en quina realitat haurem de viure si seguim avançant com fins ara. En qüestions tècniques, les dues produccions s’allunyen molt una de l’altre, ja que en el primer cas les realitzacions son molt austeres i fidels a la realitat i la naturalesa de les accions i els entorns en el que passen aquestes, i en el segon cas, s’utilitzen les noves tècniques i la manipulació del realitzador per produir la sèrie. Per tant, la hipòtesis plantejada inicialment es confirma, no cal mostrar fets verídics o la realitat estricta del context en el que es viu per poder representar la realitat d’aquest. Això ho demostren The entire history of you, i tots els altres episodis de Black Mirror, ja que és una producció de ciència ficció, amb històries fictícies, que transcorren en realitats fictícies, i que es representen de manera fictícia, però que tot i així, aconsegueixen fer reflexionar a l’espectador sobre la realitat que viu i la que pot arribar a viure en un futur.

6.

Referències 6. 1.

Bibliografia

Díaz Gandasegui Correo, V. (2014). Black Mirror: el reflejo oscuro de la Sociedad de la información. Revista Teknokultura, Vol. 11(3), 583-606.

6. 2.

Filmografia

Germania, anno zero (1948). [fragment del film online] Itàlia: Roberto Rossellini. Consultat a: https://www.youtube.com/watch?v=4jWi3JymbSI. [Última consulta 10 Feb. 2016]. Ladri di biciclette. (1948). [film] Itàlia: Vittorio de Sica. Paisà (1946). [fragment del film online] Itàlia: Roberto Rossellini. Consultat a: https://www.youtube. com/watch?v=NV6_Q0jQ7_o. [Última consulta 10 Feb. 2016]. Sciucià. (1956). [Tràiler del film online] Itàlia: Vittorio de Sica. Consultat a: https://www.youtube. com/watch?v=N507yZBtgEQ. [Última consulta 10 Feb. 2016]. Terra trema (1948). [fragment del film online] Itàlia: Luchino Visconti. Consultat a: https://www. youtube.com/watch?v=Wjl8uFYrbhA. [Última consulta 10 Feb. 2016]. The entire history of you. (2011). [video] Regne Unit: Brian Welsh.

6. 3.

Webgrafia

Channel 4, (2016). Black Mirror. [online] Consultat a: http://www.channel4.com/programmes/ black-mirror/ [Última consulta 17 Feb. 2016].