JOAN MARAGALL. VISIONS I CANTS Va néixer a Barcelona l'any 1860. fill d'un industrial, estudià Batxillerat i, un cop acabat, va entrar a treballar a la fàbrica del seu pare. No va agradar−li la feina i va aconseguir que el deixessin estudiar dret. Va rebre una formació adequada a la seva condició social. Va aprendre anglès, alemany, francès i italià. Cursà estudis de piano. El 1888 es llicencià en dret a la universitat de Barcelona i el 1890 entrà com a secretari de redacció al Diario de Barcelona, on treballà molt activament com a periodista. El 1891, es casa amb Clara Noble i comença la seva col·laboració amb L'Avenç, on va publicar alguns poemes i un article sobre Nietzsche. L'any següent fou citat per Josep Yxard com un dels poetes que trenca amb la poesia de certàmens i escriu de manera individual i moderna. El 1894 guanyà l'englantina als Jocs Florals de Barcelona amb La Sardana. El 1900 viatjà a Madrid i a d'altres indrets de Castella i inicià una relació epistolar amb alguns intel·lectuals castellans, sobretot amb Unamuno. El 1903 fou elegit president de l'Ateneu barcelonès. En la sessió inaugural llegí el seu discurs L'Elogi a la paraula, que tingué una gran ressonància al món intel·lectual. El 1904 fou proclamat Mestre en Gai Saber. Arran de la Setmana Tràgica publicà una sèrie d'articles a La Veu de Catalunya que produïren un gran impacte en l'opinió pública. El 1911 fou nomenat membre de l'Institut d'Estudis Catalans. Caigué malalt el novembre d'aquest mateix any i el 20 de desembre moria a Barcelona. OBRA. Maragall fou un escriptor que, gràcies al seu coneixement de diverses llengües obrí les portes de la literatura catalana als corrents intel·lectuals europeus del moment. Llegí i traduí autors en què confluïen interessos estètics que anaven des del Neoclassicisme a les revolucionàries propostes filosòfiques de Nietzsche, tot passant pel romanticisme més pur de Novalis. Joan Maragall fou l'introductor de Nietsche a la península. La seva obra és un pont perfecte que mostra la progressió de la llengua literària catalana entre Verdaguer i Carner. Servint−se de la llengua acabada de forjar per Verdaguer, hi aplica les seves teories estètiques de la paraula viva. Si bé en alguns aspectes es pot considerar neorromàntic, en d'altres és un poeta modern i renovador. Així abandonà la temàtica tòpica dels poetes florelescos i s'interessà per temes amorosos, civils o espirituals amb una fina sensibilitat. TEORIA I PRÀCTICA DE LA PARAULA VIVA. Va exposar la seva teoria poètica al discurs L'Elogi de la Paraula, en el qual deia que els poetes són uns enamorats del món i que tenen una gran estimació ètica de la vida, que és una realitat superior. Aquesta concepció de la vida (de Nietzsche) quedava compensada per Goette i per les creences cristianes. És la base de la poesia de Joan Maragall. El poeta, que sempre està en un estat de gràcia, és un transmissor passiu de la seva vida interior i objectiva la vida amb paraules. Si ho aconsegueix, aquesta paraula objectivada és la paraula viva, la qual reflecteix la màgia de la creació i el misteri etern de l'univers. TRAJECTÒRIA. PRIMERES POESIES. Poemes de temàtica amorosa, influenciades pel romanticisme i jocflorelesques. Les més interessants són les que expliquen l'evolució poètica de Joan Maragall. Destaca L'oda infinita, en la qual respon a la crida interior. La poesia és inspiració i el poeta és l'únic capaç de reflectir l'harmonia del món. En els poemes de Claror introdueix un nou aspecte a la seva poesia: la sinceritat. POESIA MODERNISTA. Un dels temes principals de Maragall és la natura, encetat en els poemes Pirinenques, del 1892, per exemple: La vaca cega, desgraciada, solitària, cega, imperfecta, on descriu la bellesa del paisatge. Durant aquesta època, viu intensament la situació política. Descobreix Nietzsche i escriu un tipus de poesia optimista, vitalista (Paternal, on fa una evocació tràgica i vitalista del atemptat del Liceu, fet del qual va ser testimoni). És un cant a la vida, a la fe en l'home davant la barbàrie i la destrucció. Un altre 1

poema vitalista és Excelsior. El mar és símbol del moviment i de la inquietud constant en què el poeta ha convertit la seva vida. POESIA DECADENTISTA. La actitud decadent es manifesta en l'ús de recursos poètics com la tristesa, els colors foscos, les boires, el silenci... tots ells elements característics de la lírica europea. El 1894, Maragall escriu les estrofes decadentistes que va llegir a la tercera festa modernista de Sitges, encara que pel tema i pel tractament eren paradigmes de decadentisme, no es pot considerar un poeta que hagués acceptat la sensibilitat decadentista totalment. POESIA NACIONALISTA. Del 1895 al 1896 va abandonar el decadentisme i va continuar el vitalisme de l'obra Paternal. Se sent cada vegada més català i escriu Visions, que volen ser la legitimació d'una teoria nacionalista, i fa una elaboració de mites catalans (el mal caçador, Fra Garí, el compte Arnau, Joan de Serrallonga) que perfilaven els trets bàsics de l'ànima catalana: el fet de tocar de peus a terra, la lluita i la rebel·lió constant i el vitalisme. Els Cants són apoteosi del catalanisme, com el cant a la senyera. Aquest cant va ser escrit per l'orfeó català. Amb La sardana, va ser guanyador de l'englantina als Jocs Florals el 1884 i va convertir−la en la dansa simbòlica de Catalunya. Visions i Cants és la unió d'aquests dos llibres. POESIA REGENERACIONISTA. El 1898 Espanya viu una crisi. Maragall va donar la seva opinió davant la situació a Els Tres Cants de Guerra (Cant del retorn, Oda a Espanya, Els adéus). A l'Oda a Espanya acusa a Espanya de viure de glòries passades, la considera morta, per això Catalunya ha de trencar la corda que la hi lliga. El Cant del Retorn parla de la regeneració d'Espanya, la gran obsessió espanyola. ÚLTIMA ETAPA. 1906 va publicar un nou llibre de poemes: Enllà, on el paisatge té un altre to a l'exaltació del paisatge hi uneix la identificació amb la pàtria i torna als temes de les primeres poesies. Al començament de segle va escriure uns poemes de tema amorós aplegats com Haidé amb característiques modernistes. El 1909 escriu L'oda a Barcelona, de to regeneracionista on critica el materialisme i la violència de la ciutat i posa de manifest els aspectes negatius de l'ànima catalana. El 1911 va publicar els poemes que havia escrit des del 1906 (continuació dels temes d'Enllà amb el títol de Seqüències) que té com a pretext els fets quotidians, el paisatge i la reflexió social. Un dels darrers poemes de Seqüències és el cant espiritual, testament en què Maragall es planteja el drama de la vida que va directament cap a la mort mentre es dissol en l'acció, l'aventura i la contemplació. EL COMTE ARNAU El mite del comte Arnau va entrar en la literatura gràcies al Romanticisme, període en què els estudiosos es començaven a preocupar per tot el tresor folklòric del poble. Molts autors de la Renaixença es van interessar pel mite i el van tractar a les seves obres. Des dels poetes del Jocs Florals, passant per Verdaguer i Carner fins a Segarra, la majoria li han dedicat algunes planes. Va ser Joan Maragall qui va tenir una predilecció especial pel Comte Arnau. Durant anys va anar madurant el seu pom, publicat en tres etapes a Visions & Cants, Enllà i Seqüències. Cada una d'aquestes parts correspon a una etapa diferent de la vida del Comte Arnau. L'inici de l'interès de Maragall va ser una estada a Sant Joan de les Abadesses que fa que comenci a estudiar tota l'espiritualitat que comporta el mite, la qual havia cohesionat i idealitzat la nació catalana. Es mostra la influència de Nietzsche a la primera part, on es mostra la passió del comte i d'Adalaisa. A la segona part l'ànima del comte vaga per les muntanyes i cerca la salvació. S'adona que la bondat sense amor no serveix i aquest és el primer símptoma que la consciència reviu i el porta a la cançó, però la cançó sola no pot redimir el comte. Al final de la segona part expressa la idea central del poema i els dubtes de Maragall sobre la direcció que havia de prendre el comte Arnau. A la tercera part Arnau cerca la salvació i s'acosta a la humanitat i aquest apropament fa que el poble el redimeixi encarnat en una pastora que canta la cançó amb una veu viva. NÀUSTICA I ELS HIMNES HOMÈRICS

2

Nàusica és una nova edició del mite homèric que explica el debat intern de Maragall, el conflicte entre l'acció d'Ulises i la contemplació de Nàusica. A l'estiu del 1906 va llegir els poetes clàssics i el 1910 es va entusiasmar amb els himnes homèrics que després torna a elaborar. MARAGALL ARTICULISTA. El 1890 entra al Diario de Barcelona, entre el 1891 i el 1903 hi va publicar més de 200 articles sobre literatura. El 1892 comença a col·laborar a la revista modernista L'Avenç amb un esperit obert a millorar la societat. Maragall va ser una pedra de toc de la classe burgesa gràcies als articles que publicava sobre cada fet important de la vida catalana i espanyola. L'aspecte més remarcable és que durant la Setmana Tràgica va prendre una actitud que es basava en la negativa a adoptar la postura de la dreta catalanista, de eximir−se de la responsabilitat i amagar−se rere una repressió indiscriminada.

3