L’HUMANISME.BERNAT METGE

L’humanista valencià Joan Lluís Vives 1.L’Humanisme L’Humanisme és un corrent cultural que gira la mirada cap a la cultura de l’antiga Grècia i de Roma. Aquest interés pels autors grecollatins començà a Itàlia però prompte s’estengué arreu d’Europa. Els humanistes passen d’una concepció pessimista del món, centrada en Déu, segons la qual els pecats de l’home el porten a la condemna eterna i l’única cosa que pot fer és repenedir-se per guanyar el cel, a una visió més optimista, que ressalta els valors positius de l’home, creu que s’ha de buscar la felicitat en aquesta vida, i es basa en el poder de l’ésser humà de transformar la societat a través de l’art, la política, la filosofia,la ciència, etc. Es passa del teocentrisme medieval a l’antropocentrisme que desembocarà en el Renaixement. En els nostres territoris, l’humanisme adquirí gran força entre els membres de la Cancelleria Reial, cos de funcionaris al servei de la Corona creat per Jaume I.

L’impremta, el gran invent del segle XV

2.Bernat Metge. Humanista barceloní, coneixedor no tan sols dels grans autors clàssics, sinó també de contemporanis italians seus com Petrarca o Boccaccio. La seua millor obra, en prosa, es titula “Lo Somni”(1399). Metge aprofita el llibre per defensar-se de l’acusació d’haver participat en un complot per assassinar el rei Joan I. En el llibre, manté, en somnis, una conversa amb el rei, que li diu que el seu cos és mort però que la seua ànima no, perquè és immortal. Com que Metge es mostra incrèdul, el rei l’intenta convéncer sobre la immortalitat de l’ànima. El llibre es divideix en quatre parts. Metge aprofita el llibre per defensar-se de l’acusació d’haver participat en un complot per assassinar el rei Joan I. En el llibre, manté, en somnis, una conversa amb el rei, que li diu que el seu cos és mort però que la seua ànima no, perquè és immortal. Com que Metge es mostra incrèdul, el rei l’intenta convéncer sobre la immortalitat de l’ànima. El llibre es divideix en quatre parts. La primera consisteix

en una conversa entre Metge i el rei a la qual acabem de referir-nos. En la segona, Joan I contesta preguntes de Bernat Metge sobre la seua mort. Es troba en el purgatori.En la tercera part, parlen Orfeu i Tirèsies,que representen les dues grans aficions del rei, la música i l’endevinació. Tirèsies fa atacs a les dones dins la clàssica tradició misògina.En la quarta part, Bernat Metge pren la paraula i refuta tots els arguments misògins de Tirèsies, fa un elogi de les dones on esmenta tant les més famoses de l'antiguitat com les més recents. Finalment, Metge es desperta del que no era més que un somni... la intenció de Metge era evident: justificar-se davant de Martí l Humà, per guanyar-se el seu favor i la seua readmissió en la Cancelleria Reial, una institució prestigiosa,integrada per funcionaris al servei del rei, important focus humanista, que marcà un model de llengua escrita, solemne i llatinitzant. La Cancelleria fou una creació de Jaume I –com hem dit al principi de la lliçó- però fou reestructurada en temps de Pere el Cerimoniós. Antoni Canals fou un frare dominic valencià.,orador i escriptor. Nasqué destacà pels seus sermons (dels quals no en conservem cap) i per tres traduccions o adaptacions d'obres clàssiques al català. Deixeble de Sant Vicent Ferrer.Ensenyà teologia a València fins l'any 1398. en què el rei el féu cridar per un període de temps( de 1398 a 1401), que es traslladà a Barcelona.. La seua obra té com a finalitat el seu apostolat. El caràcter humanista de fra Antoni Canals es limita a tres obres:La traducció de De providentia de Sèneca.La versió del Dictorum factorumque memorabilium de Valeri Màxim, anomenada Llibre anomenat Valeri Màxim.La seua obra humanista per excel·lència és Raonament fet entre Scipió e Aníbal, que és una traducció lliure del llibre setè de l'Àfrica de Petrarca, amb interpolacions basades en d'altres autors.

TEXT "Poc temps ha passat que estant en la presó, no per demèrits que mos perseguidors e envejosos sabessen contra mi, segons que despuis clarament a llur vergonya s'és demostrat, mas per sola iniquitat que m'havien, o per ventura per algun secret juí de Déu, un divendres, entorn mija nit, estudiant en la cambra on jo havia acostumat estar, la qual és testimoni de les mies cogitacions, me vénc fort gran desig de dormir, e llevant-me en peus passegé un poc per la dita cambra; mas sobtat de molta son, covenc-me gitar sobre lo llit, e sobtosament, sens despullar, adormí’m, no pas en la forma acostumada, mas en aquella que malalts o famejants solen dormir. Estant així, a mi aparec, a mon vijares, un hom de mija estatura, ab reverent cara, vestit de vellut pelós carmesí, sembrat de corones

dobles d'aur, ab un barret vermell en lo cap. E acompanyaven-lo dos hòmens de gran estatura, la u dels quals era jove, fort bell e tenia una rota entre les mans; e l'altre era molt vell, ab llonga barba e sens ulls, lo qual tenia un gran bastó en la mà. E entorn de tots los dessús dits havia molts falcons, astors e cans de diversa natura, qui cridaven e udolaven fort llejament. E quan haguí ben remirat, especialment lo desús dit hom de mija estatura, a mi fo vijares que veés lo rei En Joan d'Aragó, de gloriosa memòria, que poc temps havia que era passat d'aquesta vida, al qual jo llongament havia servit. E dubtant qui era, espaordí'm terriblement. Lladoncs ell me dix: –Llunya tota paor de tu, car jo són aquell que et penses. Quan jo l'oí parlar, coneguí'l tantost; puis tremolant diguí: –Oh senyor! ¿Com sóts vós ací? ¿E no morís l'altre dia? –No morí –dix ell–, mas lleixí la carn a la sua mare, e retí l'espirit a Déu, qui el m'havia donat. –¿Com l'espirit? –diguí jo–. No puc creure que l'espirit, si res és, puixa tenir altre camí sinó aquell que la carn té. –E doncs, ¿què entens –dix ell– que sia jo? ¿No saps que l'altre dia passé de la vida corporal en què era? –Oït ho he dir –responguí jo–, mas ara no ho crec, car, si fóssets mort, no fórets ací; e entén que sóts viu. Mas la gent, o per tal com ho volria, car totstemps s'alegra de novitats, e especialment de novella senyoria, o per alguna barateria que vol fer, ha mès en fama que sóts mort. –La fama –dix ell– és vera que jo je pagat lo deute a natura; e lo meu espirit és aquest qui parla ab tu. –Vós, senyor, me podets dir què us plaurà; mas, parlant ab vostra reverència, jo no creuré que siats mort, car hòmens morts no parlen. –Ver és –dix ell– que els morts no parlen; mas l'espirit no mor, e per consegüent no li és impossible parlar. –No em par –diguí jo– que l’espirit sia res aprés la mort, car moltes vegades he vist morir hòmens e bèsties e ocells, e no veïa que espirit ne altra cosa los isqués del cos, per la qual jo pogués conèixer que carn e espirit fossen dues coses distintes e separades; mas totstemps he creegut que ço que hom diu espirit e ànima no fos àls sinó la sang o la calor natural que és en lo cos, que per la discrepància de les sues quatre humors se mor, així com fa lo foc per lo vent qui el gita de son lloc, o quan és corromput lo subjecte en què és, qui s'apaga e d'aquí avant no el veu hom." [...] ...e que la mort no era altra cosa sinó traspassament e mudament de vida, la qual era camí de pujar al cel als hòmens e a les dones de vida virtuosa. E per aquesta opinió, la qual seguiren los romans gentils,

fou per molts creegut que Ròmul, Hèrcules, Líber, Càstor e Pòl·lux e molts altres se n’eren pujats al cel aprés llur mort. Tul·li, en la primera disputació del seu Tusculà, diu que aprés que l’hom és mort, los seus amics no el ploren per tal que es pensen que no sia res, mas per ço com lo veen destituït e privat dels béns temporals; car si aqueixa opinió no era, no el ploraria algú. [...] Ferecides, fort antic filòsof de Síria, dix primerament que les ànimes eren sempiternals; e aquesta opinió seguí Pitàgores, deixeble seu, lo qual era de tan gran autoritat, que altres sinó ell e sos deixebles per llong espai de temps no foren tenguts ne reputats per savis. Plató vénc en Itàlia, on florien lladoncs los deixebles de Pitàgores, per tal que els veés e aprengués d’ells; e la primera cosa que sentí fo la immortalitat de les ànimes, la qual cosa no solament atorgà ans hi donà raons per què aparia que devien ésser immortals, de les quals n’has oïdes algunes dessús. Aristòtil tenc expressament, segons que dessús he dit, les ànimes ésser immortals; Diògenes creegué fermament e dix que les ànimes eren immortals, e se’n pujaven al cel, si estant en lo cos havien virtuosament obrat. [...] Aquesta mateixa opinió havia haüda lo dit Escipió, qui per tres jorns abans que morís disputà molt sobre lo bon regiment de la cosa pública, de la qual disputació fou la darrera part de la immortalitat de les ànimes. E dix aquelles coses que son pare, Publi Escipió, li havia dit sobre la dita immortalitat, quan aprés sa mort li era aparegut en lo somni que féu, lo qual recita Tul·li en lo llibre De republica, e Petrarca semblantment en l’Africa; l’exposició del qual, si et recorda, feta per Macrobi, te prestí en Mallorca, e la’t fiu diligentment estudiar, per tal que jo e tu ne poguéssem a vegades conferir. —Ver és, senyor —diguí jo—. Anem avant, si vostra mercè serà, car assats me recorda e no us hi cal tenir temps. —Sòcrates —dix ell—, aprés que fou condemnat a mort, per tal com no creïa pluralitat de déus, lo darrer jorn de sa vida dix moltes provants la immortalitat de l’ànima...”