Notes de filosofia medieval per a un debat sobre El nom de la rosa (novel la i film)

Notes de filosofia medieval per a un debat sobre El nom de la rosa (novel·la i film) 1. El nom de la rosa i la filosofia medieval «¿Què hi pot dir un

3 downloads 99 Views 87KB Size

Recommend Stories


El nom de la rosa
Cine. Drama. Intriga. Ambiente medieval # Argument. Personatges. Actor

EL GRAN ARQUITECTO DEL UNIVERSO Y LA FILOSOFIA MEDIEVAL
EL GRAN ARQUITECTO DEL UNIVERSO Y LA FILOSOFIA MEDIEVAL POR EL Q:.H:. ROBERTO AGUILAR M. S. SILVA ACADEMIA MASONICA DE LETRAS DE MATO GROSSO DO SUL BR

Un Rosa Chartreuse Sobre Ifigenia de Teresa de la Parra
ZANETTI Susana Emilce: Una Rosa Chartreuse : Sobre Ifigenia de Teresa de la Parra Orbis Tertius, 1996 1(1). ISSN 1851-7811. http://www.orbistertius.un

Story Transcript

Notes de filosofia medieval per a un debat sobre El nom de la rosa (novel·la i film) 1. El nom de la rosa i la filosofia medieval «¿Què hi pot dir un medievalista, sobretot essent-lo centrat en filosofia, sobre El nom de la rosa d’Umberto Eco?», es preguntava el Dr. Francesc Fortuny, professor d’Història de la Filosofia Medieval de la Universitat de Barcelona, en un article que va publicar en la revista Ateneu. «Una i altra vegada –respon Fortuny–, després de cinquanta mil assaigs, el tema de la pregunta ha retornat al mateix punt. L’única resposta que el medievalista pot donar a la pregunta és assegurar al lector que pot llegir la novel·la amb tota tranquil·litat. El retrat dels personatges històrics com Miquel de Cessena o Bertrand de Gui, de Roger Bacon o Guillem d’Ockham, i fins del doble simpàtic Guillem d’Ockham-Guillem de Baskerville [...] són ben versemblants. L’ambient monàstic, feudal i simbolista, ben trobat i dibuixat. Les qüestions polítiques i religioses força ben interpretades, sintetitzades i més amenes del que caldria esperar a la llum de l’embolic que ens ha arribat en obres i documents del segle XIV.» 1 Certament, el fet de trobar-nos els professors de filosofia amb polèmiques medievals no gens fàcils i no gaire agradoses per als/a les alumnes ha dut a prendre la novel·la d’Eco com un recurs efectiu per a explicar-les. La doctora Silvia Magnavacca, professora de Filosofia Medieval de la Universitat de Buenos Aires, i autora del Léxico técnico de Filosofía Medieval (Buenos Aires, 2005), va publicar en el n. 152 de Ñ. Revista de cultura, un breu article sobre els beneficis de la lectura d’El nom de la rosa d’Umberto Eco per als alumnes que havien cursat l’assignatura d’Història de la Filosofia Medieval. Llegim: Desde hace tiempo y aun hoy integro en el programa El nombre de la rosa, pero no como lectura obligatoria en su transcurso; los alumnos deben leerla o releerla una vez terminada la materia. Así, en el examen final, cuando se tiene una visión más abarcadora, cada estudiante, con el texto de Eco delante, comenta el pasaje que el mismo curso le ayudó a comprender más profundamente. Año tras año me sorprende la variedad de lo que se descubre. Ciertamente, los estudiantes acostumbran a relevar las notas más evidentes, como los ecos de la polémica de los términos universales en el título, o la puesta en crisis del supuesto del orden –que marca el fin de la Edad Media– tras el incendio de la abadía, o la teoría del conocimiento implícita en el descubrimiento del caballo perdido del abad, o las tesis ockhamistas sobre la pobreza discutidas en la desopilante asamblea de los franciscanos. Pero ha habido quienes se detuvieron en la alusión a la influencia empirista de Roger Bacon sobre un Guillermo de Baskerville que «parecía pensar con las manos», en la teoría del signo que emerge en la distinción entre de dicto y de re, clave de la solución final del misterio que encierra la biblioteca, en los ejemplos aristotélicos que la Edad Media recoge de la praedicabilia en la capacidad de reír como proprium del hombre, en la crisis misma del uso del aristotelismo que hizo el siglo XIII en la discusión inicial entre el abad y Guillermo, donde éste prefiere el estilo agustiniano de reflexión acerca de la existencia de Dios, y en tantos, tantos otros momentos de la Filosofía Medieval que articulan la novela. 2

Els temes que esmenta la Dra. Magnavacca (la confrontació de les diverses maneres d’argumentar l’existència de Déu, la pobresa evangèlica, la crisi de l’aristotelisme, els orígens de la filosofia empirista en Roger Bacon, la polèmica dels universals, una nova teoria del signe que obre el camí de la semiòtica i de la semiologia modernes, la crisi de l’ordre...) són expressió dels tres grans problemes teològics i filosòfics del pensament medieval: (a) la relació entre raó i fe, (b) el debat sobre els universals, i (c) el sentit de la llibertat humana.

Ateneu, p. 7. Vegeu també «El nombre de la rosa», de Manuel Sito Alba, publicat a Los Cuadernos del Norte, Año III, n. 14, julio-agosto, 1982, pp. 42-45. 2 Ñ. Revista de cultura, 152, Año III. Opcional con Clarín, Buenos Aires, sábado, 26 de agosto de 2006, p. 36. 1

1

2. Els dos Guillems: el de Baskerville i el d’Ockham L’existència del doble simpàtic Guillem d’Ockham-Guillem de Baskerville ha fet que les intervencions del segon s’hagin tingut com a expressions o exemplificacions de la filosofia del primer. Guillem de Baskerville és amic d’Ockham i el té com una ment privilegiada. Malgrat que l’autor de la novel·la digui en les Postille a Il nome de la rosa que havia pensat de posar Guillem d’Ockham com a protagonista de la història, però que no sent cap mena de simpatia per ell, no es pot negar que, en crear el personatge de Guillem de Baskerville, pensa en tot moment en la biografia del Venerabilis Inceptor. 3 Guillem de Baskerville es presenta, igual que Ockham, com un franciscà viatger, acusat d’heretgia, preocupat per cercar remei als efectes negatius del mal, crític amb la institució eclesiàstica i no del tot acceptat pels seus germans d’orde. Això ha condicionat també que moltes de les elucubracions que fa el de Baskerville al llarg de la història, més en una línia de la semiòtica d’Eco, passin com a expressions pròpies d’Ockham. Eco presenta Guillem de Baskerville com un investigador clàssic de novel·la policíaca que admira Aristòtil, empra un mètode empirista i és un destre en l’aplicació de les regles de la lògica; però també hi afegeix, al seu perfil intel·lectual, l’activitat pròpia d’un hermeneuta contemporani. No només els llibres d’Història de la filosofia, sinó els tractats de noves epistemologies, han tingut alguns textos de la novel·la com a manifestacions o il·lustracions de la filosofia nominalista i de l’ockhamista. Llegim: Text 1 Se tu vedi qualcosa da lontano, e non capisci cosa sia, ti accontenterai di definirlo come un corpo esteso. Quando ti si sarà avvicinato lo definirai llora come un animale, anche se non saprai ancora se sia un cavallo o un asino. E infine, quando esso sarà più vicino, potrai dire che è un cavallo anche se non saprai ancora se Brunello o Favello. E solo quando sarai alla giusta distanza tu vedrai che è Brunello (ovvero qual cavallo e non un altro, comunque tu decida di chiamarlo). E quella sarà la conoscenza piena, l’intuizione del singolare. Così io un’ora fa ero pronto ad attendermi tutti i cavalli, ma non per la vastità del mio intellecto, bensì per la pochezza della mia intuizione. El la fame del mio intelletto è stata saziata solo quando ho visto il cavallo singolo, che i monaci portavano per il morso. Solo allora ho veramente saputo che il mio ragionare di prima mi aveva condotto vicino alla verità. Così le idee, che io usavo prima per figurarmi un cavallo che non avevo ancora visto, erano puri segni, come erano segni dell’idea di cavallo le impronte sulla neve: e si usano segni e segni di segni solo quando ci fanno difetto le cose. 4

Per a Ockham, també el coneixement ple és la intuïció singular. El coneixement intuïtiu és un coneixement directe i immediat. Entre el coneixement sensible i l’intel·ligible no hi ha, al contrari del que opinava Tomàs d’Aquino, intermediaris. Hi ha una realitat individual, el cavall, que està davant meu; jo la percebo i el meu enteniment la coneix intuïtivament. El coneixement intuïtiu no és només una intuïció sensitiva, sinó també intel·lectiva, per la qual l’enteniment o l’esperit, sempre actiu i amb ganes de concretar, es posa en contacte amb la realitat, la individualitza, com hem vist en la descripció de Guillem de «Per inciso, all’inizio avevo deciso che l’investigadore dovesse essere Occam stesso, poi vi ho rinunciato, perché umanamente il Venerabile Inceptor mi è antipatico» (Umberto ECO, Postille a Il nome della rosa, Milano, Bompiani, 1983, p. 18). 4 Umberto ECO, Il nome della rosa, Milano, Bompiani, 1985, p. 36. «Si veus una cosa de lluny i no entens què és, et resignaràs a definir-la com un cos extens. Quan t’hi hauràs acostat, la definiràs com un animal, tot i que encara no sàpigues si es tracta d’un cavall o d’un ase. I, finalment, quan la tindràs més a prop, podràs dir que és un cavall per bé que encara no sàpigues si és Brunello o Favello. I només quan et trobaràs a la distància justa veuràs que es tracta de Brunello (o bé tal cavall i no pas tal altre, com el vulguis anomenar). I aquest serà el coneixement ple, la intuïció singular. Així, fa una hora, estava predisposat a admetre tots els cavalls, però no pas per la vastitud del meu intel·lecte, sinó per la migradesa de la meva intuïció. I la fam del meu intel·lecte no s’ha sadollat, sinó quan he vist el cavall singular, que els monjos duien per la brida. Només aleshores he sabut del cert que el meu raonament primer m’havia emmenat a les envistes de la veritat. D’aquesta manera, les idees, que abans feia servir per a imaginar-me un cavall que encara no havia vist, eren purs signes, com eren signes de la idea de cavall les petjades damunt la neu; i només es fan servir signes i signes de signes quan ens manquen les coses» (Umberto ECO, El nom de la rosa, Barcelona, Destino, 1980, p. 35). 3

2

Baskerville, i finalment arriba a formular un judici d’existència sobre l’objecte conegut intuïtivament. 5 Pel que fa a la idea de «signe» del text, s’ha de dir que es pot tenir com una possible manera d’entendre’l o de formular-lo en sentit ockhamista. En el capítol primer de la seva Summa Logicae, diu el mestre franciscà distingeix entre (a) signes representatius: la veu significa, com qualsevol efecte, almenys la seva causa, com també el cercle significa el vi en la taverna, i (b) signes lingüístics: aquells que poden suposar o ocupar el lloc d’una cosa significada dins de la proposició, és a dir, els termes que la constitueixen. 6 No és difícil veure, en la clàusula darrera del text d’Eco supra reproduït, l’ús gradual d’aquests dos sentits de «signe». El següent text s’hi relaciona: Text 2 «Acuta risposta, Adso. In effetti io ho elaborato questa proposizione, che a spessore uguale deve corrispondere uguale potenza di visione. L’ho posta perché altre volte ho a vuto intuizioni individuali dello stesso tipo. Certo è noto a chi esperimenta la proprietà curativa delle erbe che tutti gli individui erbaci della stessa natura hanno nel paziente, ugualmente disposto, effetti della stessa natura, e perciò lo sperimentatore formula la proposizione che ogni erba di tale tipo giova al febbricitante, o che ogni lente di tale tipo magnifica in uguale misura la visione dell’ochio. La scienza di cui parlava Bacone verte indubbiamente intorno a queste proposizioni. Bada, parlo di proposizioni sulle cose, non di cose. La scienza ha a che fare con le proposizioni e i suoi termini, e i termini indicano cose singolari. Capisci Adso, io devo credere che la mia proposizione funzioni, perché l’ho appreso in base all’esperienza, ma per crederlo dovrei supporre che vi siano leggi universali, eppure non posso parlar ne, perché lo stesso concetto che esistano leggi universali, e un ordine dato delle cose, implicherebbe che Dio no fosse prigionero, mentre Dio è cosa così assolutamente libera che se volesse, e di un solo atto della sua volontà, il mondo sa rebbe altrimenti.» «Quindi, se ben capisco, fate, e sapete perché fate, ma non sapete perché sapete che sapete quel che fate?» Devo dire con orgoglio che Guglielmo mi guardò con ammirazione: «Forse è così. In ogni modo questo ti dice perché mi senta così incerto della mia verità, anche se ci credo.» «Siete più mistico di Ubertino!» dissi maliziosamente. «Forse. Ma come vedi lavoro sulle cose di natura. E anche nell’indagine che stiamo svolgendo, non voglio sapere chi sia buono o chi sia malvagio, ma chi sia stato nello scriptorium ieri sera, chi abbia preso gli occhiali, chi abbia lasciato sulla neve le orme di un corpo che trascina un altro corpo, e dove sia Berengario. Questi sono fatti, poi proverò a legarli tra loro, se mai sia possibile, perché è difficile dire quale effetto sia dato da quale causa; basterebbe l’intervento di un angelo per cambiare tutto, perciò non c’è da meravigliarsi se non si può dimostrare che una cosa sia la causa di un’altra cosa. Anche se bisogna provarci sempre, come sto facendo.» «È una vita difficile, la vostra», dissi. «Ma ho trovato Brunello,» esclamò Guglielmo, alludendo al cavallo di due giorni prima. «Allora c’è un ordine del mondo!» gridai trionfante. «Allora c’è un po’ d’ordine in questa mia povera testa,» rispose Guglielmo. 7 Cfr. José Antonio MERINO, Historia de la filosofía franciscana, Madrid, B.A.C., 1993, p. 295. Vid. Teodoro de ANDRÉS, El nominalismo de Guillermo de Ockham como filosofía del lenguaje, Madrid, Gredos, 1969, pp. 90-91 i 220; Andreu GRAU, «El signe en els comentaris In librum Peri Hermeneias Aristotelis: Boeci, Ockham i Ramus», Actes del Simposi Internacional de Filosofia de l’Edat Mitjana, Vic, Patronat d’Estudis Osonencs, 1996, pp. 280-284. 7 ECO, Il nome della rosa, pp. 210-211. «–Una resposta aguda, Adso. Efectivament, he formulat aquesta proposició, que a un mateix gruix ha de correspondre una mateixa potència de visió. L’he formulada perquè altres vegades he tingut intuïcions individuals de la mateixa mena. És ben cert, i és una cosa que coneix el qui experimenta amb les propietats curatives de les herbes, que tots els individus herbacis de la mateixa natura exerceixen efectes de la mateixa natura en pacients amb disposicions iguals, i per això l’experimentador formula la proposició que tota herba d’una mena determinada és bona per al qui té febre, o que qualsevol lent d’un tipus determinat augmenta en la mateixa proporció la visió de l’ull. La ciència de què parlava Bacon gira, indubtablement, entorn d’aquestes proposicions. Fixa-t’hi, parlo de proposicions sobre les coses, no pas de coses. La ciència s’ocupa de les proposicions i els seus termes, i els termes indiquen coses singulars. Ho comprens, Adso? Jo haig de creure que la meva proposició funciona perquè m’ho ha dit l’experiència, però per creure-ho hauré de suposar que hi ha lleis universals i, tanmateix, no en puc parlar, perquè el mateix concepte de l’existència de lleis universals, i d’un ordre donat de les coses, implicaria que 5 6

3

El nostre frare observa metòdicament els signes per poder aconseguir comprendre el que l’envolta. Seguint Ockham, per a qui la ciència no és el coneixement de la realitat, sinó el d’un conjunt de proposicions de la realitat, el nostre protagonista dirà que ell parla de proposicions sobre les coses i no pas de coses i que la ciència s’ha d’ocupar de les proposicions i dels seus termes, els quals indiquen coses singulars. Guillem de Baskerville assenyala que ell ha de «creure» que la seva proposició va bé perquè li ho notifica l’experiència; ara bé, per creure això ha de «suposar» que hi ha lleis universals, de la qual cosa, però, no en pot parlar perquè el concepte de l’existència de lleis universals i d’un ordre donat a les coses implica que Déu en fos presoner, cosa contradictòria, ja que Déu és voluntat pura i podria fer que el món fos d’una altra manera. Segons Ockham, Déu no crea segons una essència o universal, és a dir, segons una idea preexistent, sinó que crea les coses individuals: únics éssers amb existència real. No existeix una naturalesa en la qual s’uneixen dos individus; ara bé, la naturalesa d’un i la de l’altre són semblants i, per això, els designem amb un nom comú en virtut del principi d’economia. Per a Ockham, els universals no són més que creacions de la ment per a designar una colla d’objectes concrets. Els universals són signes de les coses o, si es vol, noms que les substitueixen. Enfront de les posicions realistes anteriors, segons les quals, els universals (gèneres i espècies) consisteixen en una naturalesa comuna existent, en la qual o de la qual participen els individus, Ockham adopta la nominalista. Per a ell, els universals no tenen una realitat fora de la ment. 8 Pel que fa al darrer diàleg del text 2, són interessants les anàlisis de Jean-Louis Le Moigne en clan constructivista moderna: Ce ne sera donc peut-être pas la réalité «vrai» que nous connaîtrons, mais les représentations artificielles (les noms) que nous lui avons associés. Un bref dialogue que U. Eco attribue, dans Le nom de la rose (1983, p. 213), à Guillaume d’Ockham (alias G. de Baskerville) répondant à son jeune disciple Adso, illustrera peut-être suffisamment ici l’essentiel de l’argument que l’on souhaite souligner quant au statut de la connaissance: < Adso (qui s’émerveille de l’intelligence avec laquelle Guillaume a résolu une complexe énigme quasi policière): «Alors, il y a un ordre dans le monde!» «Guillaume : «Alors, il y a un peu d’ordre dans ma pauvre tête».> L’ordre par lequel chacun tente de se représenter intelligiblement la réalité qu’il perçoit n’est peut-être pas l’éventuel ordre réel ou vrai de la Nature, et nul ne pourra jamais s’en assurer. Un tel ordre n’existe peutêtre pas, et s’il en existait un, il pourrait être très différent de la représentation cognitive que l’observateurmodélisateur-interprète s’en donne ! Mais si le modèle provisoirement ordonné que celui-ci s’en est construit lui apparaît intelligible, autrement dit, s’il sait relier par quelque raisonnement qui le satisfasse les noms par lesquels il prétend le représenter, ne peut-il considérer qu’il en a construit une connaissance «compréhensible», enseignable, au moins communicable à son interlocuteur ? Pourquoi devrait-il contraindre ce dernier à

Déu en fos presoner, i Déu és una cosa tan absolutament lliure que, si volgués, amb un sol acte de la seva voluntat, el món seria d’una altra manera. – Per tant, si ho he entès bé, feu, i sabeu per què feu, però no sabeu pas per què sabeu que sabeu el que feu. Haig de dir amb orgull que Guillem em va mirar fascinat: – Potser és així. De tota manera, això et farà entendre per què em sento tan insegur de la meva veritat, encara que hi cregui. – Sou més místic que Ubertino! –vaig dir amb murrieria. – Potser sí. Però, com veus, treballo amb coses de la natura. I, fins i tot en la recerca que estem duent a terme, no vull pas saber qui és bo o qui és dolent, sinó qui va ser a l’scriptorium ahir a la nit, qui va prendre les ulleres, qui va deixar sobre la neu les empremtes d’un cos que n’arrossega un altre, on és Berengario. Aquests són fets; després provaré de lligar-los entre ells, si és possible, perquè fa de mal dir quina causa va lligada amb quin efecte; n’hi hauria prou amb la intervenció d’un àngel per canviar-ho tot; per això no hi ha raó d’astorar-se si hom no pot demostrar que una cosa és la causa d’una altra. Encara que calgui provar-ho sempre, com ho estic fent ara. – És una vida difícil, la vostra! –vaig dir. – Però he trobat Brunello –va exclamar Guillem, al·ludint al cavall trobat dos dies abans. – Llavors hi ha un ordre en el món! –vaig cridar triomfant. – Llavors hi ha una mica més d’ordre en aquest meu pobre cap –respongué Guillem» (El nom de la rosa, pp. 220-221). 8 Vid. Robert FEYS, «Guillaume d’Ockham, teoricien de la connaissance», Revue Philosophique de Louvain, 46 (1948), pp. 188-201; Francesc J. FORTUNY, «Nominalismo, ockhamismo y burguesía en el s. XIV», Estudios franciscanos, 74 (1973), pp. 233-271.

4

tenir pour certainement vraie ou pour seule vraie, cette connaissance plausible et «faisable» (faisable en ceci que maintenant Adso à son tour pourra la refaire, et ainsi se l’approprier). 9

Vist això, podem afirmar que, amb Ockham, la idea d’un ordre universal del món entra en crisi, i com a portaveu d’aquesta manera de pensar, la qual afecta el curs i la trama de la novel·la, apareix el franciscà policia de Baskerville. Es pot dir que l’home podia deixar ja d’entendre el món com l’encarnació d’una veritat, d’una bonesa o d’una bellesa pressuposades. Ockham no tindrà problema a atribuir al camp de la fe tot allò que s’havia tingut com a coneixement metafísic, com són ara les proves de l’existència de Déu que, per a ell, no són concloents, sinó mera probabilitat. En el diàleg entre l’abat i Guillem sobre el tema de l’existència de Déu, es poden veure les dues grans posicions medievals sobre el tema: l’aristotèlico-tomista, defensada per l’abat, i l’agustiniana, defensada per Guillem: Text 3 L’Abate ebbe un attimo di incertezza: «Perché,» chiese, «insistete nel parlare di zioni delittuose senza pronunciarvi sulla loro causa diabolica?» «Perché raginare sulle cause e sugli effetti è cosa assai difficile, di cui credo che l’unico giudice possa essere Dio. Noi già fatichiamo molto a porre un rapporto tra un effetto così evidente come un albero bruciato e la folgore che lo ha incendiato, che il risalire catene talora lunghissime di cause ed effetti mi pare altrettanto folle che cercare di costruire una torre che arrivi sino al cielo.» «Il dottore d’Aquino,» suggerì l’Abate, «non ha temuto di dimostrare con la forza della sola ragione l’esistenza dell’Altissimo risalendo di causa in causa alla causa prima non causata.» «Chi sono io,» disse con umiltà Guglielmo, «per oppormi al dottore d’Aquino? Anche perché la sua prova dell’esistenza di Dio è suffragata da tante altre testimonianze che le sue vie ne risultano fortificate. Dio ci parla nell’interno dell’anima nostra, como già sapeva Agostino, e voi Abbone avreste cantato le lodi del Signore e l’evidenza della sua presenza anche se Tommaso non avesse...» Si arrestò, e soggiunse: «Immagino.» «Oh, certo,» si affrettò ad assicurare l’Abate, e il mio maestro troncò in questo modo bellissimo una discussione di scuola che evidentemente gli piaceva poco. Poi riprese a parlare. 10

2. El final d’una època En les pàgines finals de l’obra, qualificada per molts comentaristes d’oberta, Eco ens il·lustrarà aquest significatiu pas històric amb una forçada contrastació de discursos en què, com indicarà en les Postille, 11 és difícil distingir el que és medieval del que és modern. Jean-Louis LE MOIGNE, Les épistémologies constructivistes, Paris, Presses Universitaires de France, «Que sais-je?», 1995, pp. 44-45. ECO, Il nome della rosa, p. 38. «L’abat vacil·là un moment: – Per què –demanà– insistiu tant a parlar d’actes delictius sense pronunciar-vos sobre llur causa diabòlica? – Perquè raonar sobre les causes i els efectes és una cosa prou difícil, de la qual només Déu pot ser jutge. Nosaltes ja tenim prou feina a establir la relació entre un efecte tan evident com un arbre cremat i el llamp que l’ha abrusat, i remuntar cadenes, de vegades llarguíssimes, de causes i d’efectes em sembla tan forassenyat com voler dreçar una torre que arribi fins al cel. – El doctor d’Aquino –insinuà l’abat– no ha tingut cap por de desmostrar amb la força de la seva sola raó l’existència de l’Altíssim remuntant-se de causa en causa fins a la causa primera, no causada. – ¿Qui sóc jo –digué humilment Guillem– per oposar-me al doctor d’Aquino? Oimés que la seva demostració de l’existència de Déu, l’abonen molts més testimoniatges, de manera que les seves vies n’adquireixen renovellada vigoria. Déu ens parla ben endins de la nostra ànima, com ja ho sabia Agustí, i vós, Abbone, hauríeu cantat les lloances del Senyor i l’evidència de la seva presència encara que no hagués... –s’aturà i afegí–: M’ho penso. – Oh, evidentment! –s’afanyà a protestar l’abat, i el meu mestre va tallar d’aquesta manera bellíssima una discussió escolàstica que certament no li plaïa gaire. En acabat reprengué la conversa» (El nom de la rosa, pp. 37-38). 11 Umberto ECO, Postille a Il nome della rosa, Milano, Bompiani, 1983, pp. 43-44: «In questo senso certamente io volevo scrivere un romanzo storico, e non perché Ubertino o Michele fossero davvero esistiti e dicessero più o meno quello che avevano detto davvero, ma perché tutto quello che personaggi fittizi como Guglielmo dicevano avrebbe dovuto essere stato detto a quell’epoca. Non so quanto sono stato fedele a questo proposito. Non credo di averlo disatteso quando mascheravo citazioni di autori posteriori (como Wittgensein) facendole passare per citazioni dell’epoca. In quei casi sapevo benissimo che non erano i miei medievali a essere moderni, casi mai erano i moderni a pensar medievale.» 9

10

5

Text 4 «Non ho mai dubitato della verità dei segni, Adso, sono la sola cosa di cui l’uomo dispone per orientarsi nel mondo. Ciò che io non ho capito è stata la relazione tra i segni. Sono arrivato a Jorge attraverso uno schema apocalittico che sembrava reggere tutti i delitti, eppure era casuale. Son arrivato a Jorge cercando un autore di tutti i crimini e abbiamo scoperto che ogni crimine aveva in fondo un autore diverso, oppure nessuno. Sono arrivato a Jorge inseguendo il disegno di una mente perversa e raziocinante, e non v’era alcun disegno, ovvero Jorge stesso era stato sopraffatto dal proprio disegno iniziale e dopo era iniziata una catena di cause, e di concause, e di cause in contraddizione tra loro, che avevano proceduto per conto proprio, creando relazioni che non dipendevano da alcun disegno. Dove sta tutta la mia sagezza? Mi sono comportato da ostinato, inseguendo una parvenza di ordine, quando dovevo sapere bene che non vi è un ordine nell’universo.» «Ma immaginando degli ordini errati avete pur trovato qualcosa...» «Hai detto una cosa molto bella, Adso, ti ringrazio. L’ordine che la nostra mente imagina è come una rete, o una scala, che si costruisce per raggiungere qualcosa. Ma dopo si deve gettare la scala, perché si scopre che, se pure serviva, era priva di senso. Er muoz gelîchesame die Leiter abewerfen, sô Er an ir ufgestigen ist... Si dice così?» «Suona così nella mia lingua. Chi l’ha detto?» «Un mistico delle tue terre. Lo ha scritto da qualche parte, non ricordo dove. E non è necessario che qualcuno un giorno ritrovi quel manoscritto. Le uniche verità che servono sono strumenti da buttare.» 12

En la novel·la, es percep el final d’una època i el naixement d’una de nova. Escriu Silvia Magnavacca: «Fue apasionante descubrir y transmitir las alusiones a corrientes y tesis filosóficas que encierra, como quien va rastreando una hebra azul en un entramado multicolor, hasta que ese azul tiñe la gran escena del enfrentamiento final entre Jorge de Burgos, aferrado en los esquemas neoplatónicos de la sabiduría cristiana, y Guillermo de Baskerville que, con Ockham y con Roger Bacon, mira con una no menos sabiduría medieval hacia un futuro más plenamente humano, un futuro en el que los hombres puedan reír en libertad.» Les intrigues de l’abadia serviran per mostrar l’inici de la cultura del «verb» que s’instaurarà en els temps moderns. Andreu Grau (UB)

(«En aquest sentit jo certament volia escriure una novel·la històrica, i no pas perquè Ubertino o Michele vagin existir de debò i diguin si fa no fa el que van dir de debò, sinó perquè tot allò que deien personatges ficticis com Guillem, en aquella època s’hauria hagut de dir. No sé pas fins a on he estat fidel a aquest propòsit. No crec pas haver-lo desatès quan emmascarava citacions d’autors posteriors (com ara Wittgenstein) fent-les passar per citacions d’aquesta època. En aquestos casos sabia prou bé que no era pas que els meus medievals fossin moderns, sinó, si de cas, eren els moderns que pensaven en medieval» (El nom de la rosa, «Postil·la», p. 565). 12 ECO, Il nome della rosa, p. 495 «– No he dubtat mai de la veritat dels signes, Adso, s´n, l’única cosa de què disposa l’home per orientar-se pel món. El que no he entès ha estat la relació entre els signes. He arribat a Jorge a través d’un esquema apocalíptic que semblava regir tots els crims, i tanmateix era casual. He arribat a Jorge cercant un autor de tots els crims i hem descobert que en el fons de cada crim hi havia un autor diferent, o cap. He arribat a Jorge encercant el pla d’una ment perversa i raonadora, i no hi havia cap pla o, més ben dit, Jorge es va veure ultrapassant pel seu pla inicial i després es va engegar una cadena de causes, i de concauses, i de causes contradictòries entre si, que van procedir pel seu compte, creant relacions que no depenien de cap pla. On és tota la meva saviesa? M’he comportat com un tossut, encercant un simulacre d’ordre, tot i que havia de saber prou bé que no hi ha ordre a l’univers. – Però, imaginant ordres falsos, heu trobat quelcom... - Has dit una cosa molt bella, Adso, t’ho agraeixo. L’ordre que la nostra ment imagina és com una xarxa, o una escala, que es construeix per arribar fins a alguna cosa. Però després cal llençar l’escala, perquè hom descobreix que, tot i que servia, era mancada de sentit. Er muoz gelîchesame die Leiter abewerfen, sô Er an ir ufgestigen ist... Es diu així? - Sona així en la meva llengua. Qui ho ha dit? - Un místic de els teves terres. Ho va escriure en alguna banda, no recordo pas on. I no cal que algú retrobi algun dia el seu manuscrit. Les úniques veritats que serveixen són instrument que després es llencen» (El nom de la rosa, p. 523).

6

Get in touch

Social

© Copyright 2013 - 2025 MYDOKUMENT.COM - All rights reserved.