PEDRA DE TARTERA • SOBRE EL DISCURS DELS PERSONATGES El text de Pedra de Tartera està escrit en diversos paràgrafs de narració. Però com que parla de tota la vida i la família de la Conxa, hi trobem paraules dels personatges. Quan no es talla la narració per a incloure el diàleg, llavors s'estarà expressant en discurs indirecte. En alguns casos també trobem les paraules dels personatges expressades en forma de discurs directe, però quasi sempre sense les marques (guions, cometes) pròpies dels diàlegs. Discurs indirecte Cites: p. 50 par. 1 Li vaig explicar amb desordre i emoció com havia anat el part. p. 54 par. 1 Deien que havia estat una dona de poques paraules i, encara més, totes les llengües feien córrer que era una bruixa. Comentari: En aquests dos casos és bastant lògic l'ús del discurs indirecte en lloc del discurs directe. El diàleg no és massa convenient ja que només parla una sola persona. Vegem−ho amb aquestes dues transformacions a l'estil directe. Transformació al discurs directe: • El meu part va anar ... − li vaig explicar amb desordre i emoció. • Havia estat una dona de poques paraules − deien. Discurs directe sense marques Cites: p. 49 par. 1 Ell deia: primer són les persones que les coses, mes jo mancava d'ajuda per complir, perquè ho havia après a l'inrevés. p. 51 par. 1 No era palpable que l'home fes més o fos més, però tothom repetia: què és una casa de pagès sense un home? Comentari: En aquests dos casos la raó d'haver usat el discurs directe en lloc de l'estil indirecte és que ses volia ressaltar molt més les paraules del personatge que les del narrador. Vegem−ho en aquestes dues transformacions a l'estil indirecte.
1
Transformació a discurs indirecte: Ell deia que primer són les persones que les coses, mes jo mancava d'ajuda per complir, perquè ho havia après a l'inrevés. Què és una casa de pagès sense un home?, repetia tothom. Però no era palpable que l'home fes més o fos més. 2. SOBRE LES FIGURES RETÒRIQUES En aquest llibre, l'autora se serveix d0algunes expressions que donen més intensitat als fets narrats. Hi trobem figures com comparacions, metàfores, personificacions, etc. p. 48 par. 1 La muntanya era un formiguer de treballadors entre groc i verd, de carros pels camins terrosos i de xiulets d'eines que decantaven sense compassió les tiges esveltes. Metàfora en presencia: La muntanya era un formiguer de treballadors en el sentit que la muntanya era molt plena de treballadors. Personificació: Xiulets d'eines en el sentit que les eines mai podrien xiular. p. 49 par. 1 I així anava d'una banda a l'altra com una fugitiva, de l'Elvira a la feina i de la feina a l'Elvira. Comparació: Anar d'una banda a l'altra com una fugitiva en el sentit de que sempre pareixia que fugís d'alguna cosa. p. 49 par. 2 El desig de poc soroll ens feia reforçar el respecte que de vegades significava mossegar−se la llengua per no contradir. Metàfora en absència: Mossegar−se la llengua en el sentit de callar i no dir el que penses. p. 54 par. 1 Deien que havia estat una dona de poques paraules i, encara més, totes les llengües feien córrer que era una bruixa. Metonímia: Les llengües feien córrer que era un bruixa en el sentit de que les persones deien que era una bruixa, la relació de proximitat és que nombra una part per tot.