UNITAT 2: LA POESIA MEDIEVAL. LA DECADÈNCIA. Feudalisme: s.XI,XII,XIII. Poesia medieval. La poesia trobadoresca. Els trobadors: La lÃ-rica trobadoresca va tenir el seu origen a les corts occitanes del s.XII. Va ser la primera mostra de poesia culta expressada en una llengua romà nica, l'occità , i va constituir la base de la lÃ-rica europea. Va gaudir d'un prestigi molt gran i la seva poètica es va estendre i es va imposar per tota la Romà nia. No és estrany, doncs, que els primers poetes catalans adoptessin la llengua i la tradició trobadoresques. Diversos factors van afavorir aquest fet: la proximitat geogrà fica, l'afinitat lingüÃ-stica i els lligams polÃ-tics que es van establir entre les corts occitanes i catalanes. La poesia catalana es va iniciar amb la producció dels trobadors catalans, que escrivien en llengua occitana. Aquesta circumstà ncia es va prolongar fins al s.XV amb Ausià s March, que s'expressava en català i que va trencar definitivament amb la tradició trobadoresca. La prosa s'escrivia en llengua catalana, la poesia de carà cter culte utilitzava l'occità . La lÃ-rica trobadoresca: El compositor i l'intèrpret: Els trobadors eren els compositors de les composicions escrites en occità . Escrivien poemes perquè fossin cantats, havien de disposar d'una formació sòlida literà ria i musical. Els trobadors tenien un prestigi molt gran i eren ben considerats en la societat feudal, molt estratificada. N'hi havia que ho feien per guanyar−se la vida i altres que ho feien per plaer. La informació sobre els trobadors ens ha arribat a través de les vides i les razós. Els trobadors componien la lletra i la música de les seves cançons, mentre que els joglars les interpretaven davant un auditori amb l'acompanyament d'un instrument musical. No hem de confondre les funcions dels uns i dels altres, ja que pertanyien a grups diferents, pel que fa a la consideració social com a la formació i la cultura. Els joglars eres persones que es dedicaven a entretenir i a divertir tota mena de gent. Alguns trobadors tenien al seu servei un o més joglars encarregats de divulgar les seves composicions. Els principals representants: En total hi ha documentats vint−i−quatre trobadors catalans. Els més rellevants, contemporanis dels trobadors occitans, van ser Guillem de Berguedà i el rei Alfons de Cast. Els altres que ja pertanyien al s.XIII, són Guillem de Cabestany, Huguet de Pataplana, Ramon Vidal de Besalú, CerverÃ- de Girona i Jofre de Foixà , entre d'altres. Els gèneres poètics: La cançó: Va ser el gènere per excel·lència de la poesia trobadoresca i el vehicle més important de la poesia amorosa. Disposava d'una melodia pròpia i tenia de cinc a set cobles més una tornada (estrofa més curta que tancava el poema i on hi apareixia el senyal amorós). El senyal era el nom secret 1

mitjançant el qual el trobador feia referència a la dama. El sirventès: Era el vehicle d'atac, la ira, la polèmica literà ria o polÃ-tica. Es cantava aprofitada la melodia d'una cançó ja existent i coneguda, cosa que en permetia una difusió més gran i rà pida. Segons el tema es classificava com a sirventès moral, personal, polÃ-tic o literari. El plany: Era el gènere per mitjà del qual un trobador es lamentava per la mort d'un personatge important, generalment el seu senyor. L'alba: Era un poema amorós que expressava l'enuig de dos amants que havien de separar−se després de passar la nit junts. També hi intervenia en aquesta composició el guaita, fidel i lleial company del cavaller, que vigilava que els amants no fossin sorpresos pel gilós (el marit de la dama) o pels lauzengiers (els murmuradors que espiaven la dama i n'informen al marit), i els avisava de matinada quan s'havien de separar. La pastorel·la: Era una composició amorosa que descrivia la trobada i el dià leg entre una pastora i un cavaller que intentava seduir−la. La tençó o joc partit i el tornejament: Eren gèneres que expressaven debats entre trobadors. L'amor cortès o fin'amors: Els poemes amorosos dels trobadors sempre presentaven la mateixa situació: una dama poderosa i casada i un enamorat lleial i sotmès a ella. Aquesta situació era un trasllat dels conceptes i formes de la societat feudal al terreny sentimental. La dama era el senyor i se l'anomenava domna (senyora) o midons (el meu senyor). Aquests termes necessà riament feien referència a una dama casada, ja que en aquell temps les donzelles no tenien entitat jurÃ-dica i, per tant, no podien exercir de senyores feudals. El trobador era l'hom (vassall) i l'amor es convertia en servei. L'enamorat servia fidelment a la dama de la mateixa manera que el vassall servia al seu senyor. La relació es desenvolupava seguint les pautes de desenvolupament de la cort. Aquestes virtuts configuraven la cortesia, l'oposat seria vilania (del camp). El trobador analitzava la passió amorosa i hi establia quatre situacions o etapes que anaven des de la timidesa de l'enamorat fins al goig de l'amant. La forma de la lÃ-rica trobadoresca: Versificació i estrofes: Un aspecte que caracteritza la lÃ-rica trobadoresca és la rigidesa formal. Els trobadors estaven condicionats per unes normes estrictes que regulaven la versificació, la rima i les estrofes. El còmput de sÃ-l·labes era sempre exacte i la rima, rigorosament consonant. Les estrofes s'anomenaven cobles. Generalment, les estrofes acabaven amb una estrofa més curta anomenada tornada, la qual sovint contenia el senhal (senyal: nom secret de la dama). De vegades s'incloïa el refranh (refrany). Pel que fa a l'estil, en les cançons cal diferenciar dues tendències: el trobar lleu i el trobar clus. El trobar 2

lleu era un estil que es caracteritzava per la versificació senzilla, l'absència de recursos estilÃ-stics complicats i la facilitat de comprensió. El trobar clus es caracteritzava per la complicació i la dificultat de comprensió. Ausià s March. Vida i obra: Va néixer probablement a Gandia al s.XV en el si d'una famÃ-lia de lletraferits. La seva obra, peculiar i personalÃ-ssima, es formada per 128 composicions de tipus moral i amorós que recullen els trets més rellevants del nostre poeta i el converteixen en un sÃ-mbol de modernitat. CaracterÃ-stiques de les composicions: −Ús de la llengua catalana com a llengua literà ria. La substitució progressiva de la llengua d'oc per la llengua catalana. També s'allunyà dels trobadors ja que va utilitzar una altra llengua per als seus poemes: el català . −Fidelitat de l'estructura de la cançó trobadoresca. Un dels més importants afecta a les estructures formades per estrofes de vuit versos decasÃ-l·labs i una tornada de quatre versos. L'empremta d'aquesta tradició es va anar diluint a mesura que la seva obra assolia la maduresa. −Comparacions a partir d'imatges de procedència diversa, han esdevingut una marca essencial de la poesia de l'autor de Gandia. La seva estructura sempre és la mateixa: es passa d'una generalització al cas particular, sovint el poeta, que intenta fer comprendre quin és el seu estat o la seva situació. Les comparacions tenen tres funcions bà siques: emotiva, persuasiva i explicativa. Les imatges que s'utilitzen procedeixen sovint del món marÃ-tim, religiós i mèdic. Estructura de les comparacions: L'estructura caracterÃ-stica d'aquestes comparacions és determinada per la divisió de vuit versos de cada cobla en dues parts: els primers fan referència a la generalització i els darrers a la situació personal. Aquests decasÃ-l·labs amb cesura (4+6) (el vers més usat per March, tot i que de vegades fa servir versos estramps) són introduïts per formes reiteratives en l'encapçalament de cada part; és a dir, en el primer hemistiqui dels versos primer i, generalment, cinquè. Aquests encapçalaments indiquen el canvi del general al particular. De vegades, aquestes comparacions provenen del món de la predicació, n'aprofiten el sentit moral i creen un efecte hiperbòlic. Ús de versos estramps: decasÃ-l·labs clà ssics medievals lliures o blancs. Utilització de senyals, malgrat la descoberta del nom de la dama en alguna composició. Una de les influències que la lÃ-rica trobadoresca va deixar en la poesia d'Ausià s March va ser l'ús de senyals que encobrien el nom de la dama. Podem trobar−hi: Plena de seny, Llir entre cards, Amor, amor i oh, folla amor. Plantejament de la dicotomia amor sensual/ amor espiritual o intel·lectual. Va posar la seva formació al servei de la reflexió amorosa, centrada en la lluita entre el cos i l'à nima o entre l'amor espiritual i l'amor carnal (en què es debat el poeta i que li va valer l'apel·latiu de poeta escindit. Influències:

3

Els trobadors en primer lloc i després els poetes Dant i Petrarca. De Dant la seva filosofia i de Petrarca una actitud moderna que el porta al renaixement. L'escola valenciana. L'hegemonia de València: Va manifestar−se mitjançant la tradició dels certà mens literaris i les tertúlies. Jaume Roig: Va néixer a València al principi del segle XV i va morir a Benimà met el 1478. Va esdevenir un dels personatges més representatius de la burgesia valenciana. Ocupà cà rrecs importants en el govern de la ciutat i va destacar en els cercles intel·lectuals valencians. Professionalment fou un metge de gran prestigi, mestre examinador de metges, principal administrador de l'Hospital d'en Clapers, fou el metge personal de la reina Maria de Castella, l'esposa d'Alfons el Magnà nim. Burgès i lletraferit, representa la figura més rellevant de les expressions satÃ-riques literà ries amb el seu llibre Espill, un clà ssic de la literatura misògina en català que va ser molt difós i celebrat, alhora que va generar una rèplica interessant en defensa de les dones, Vida de Jesucrist, de sor Isabel de Viena La literatura realista i satÃ-rica: Cal tenir en compte la situació privilegiada de les riques, ocioses i il·lustrades burgeses valencianes amatents a qualsevol novetat que estimulés el seu enginy. AixÃ- la sà tira de la vida ciutadana, la tradició misògina (mania molt forta cap a les dones, se les considera el gran pecat) tant present en la literatura popular de l'edat mitjana, la crÃ-tica anticlerical, els jocs verbals al·lusius a les relacions sexuals, etc, foren els motius predilectes de la literatura realista de consum burgès. Espill, de Jaume Roig: Obra contemporà nia de Tirant lo Blanc. Es tracta d'un relat misogin de 16.359 versos aproximadament escrit en la forma tradicional de les noves rimades i amb la clara intenció de divertir més que no de moralitzar. Aquesta intenció lúdica justifica la tria dels versos tetrasÃ-l·labs apariats. Els versos de quatre sÃ-l·labes apariats permeten, millor que la prosa, un exercici d'enginy que obliga a una major atenció per part de l'auditori alhora que origina efectes còmics en els jocs amb la rima. El llibre comença amb una consulta de l'autor adreçada a un cavaller anomenat Joan Fabra, al qual encomana el seu escrit. També li demana que corregeixi i llimi el text, i que hi afegeixi el que calgui. Aquesta preocupació estilÃ-stica correspon a una atenció rigorosa en la redacció de l'obra. Les paraules de l'autor s'han d'entendre com una expressió del tòpic de la falsa modèstia literà ria. En cap cas no podem pensar que Roig optés realment per la llengua dels pagesos i moriscos de l'Horta valenciana, sinó que el relat va ser escrit en un català planer i realista però també expressiu i ric. Espill es representa com un relat autobiogrà fic (encara que aquest és un recurs retòric que no correspon a la realitat històrica) escrit en primera persona. Està adreçat al nebot de l'autor, Baltasar Bou, amb una intenció didà ctica i moralitzadora: aconsellar als homes perquè defugin de les dones, les quals són portadores de vicis i causants de les desgrà cies. La vida de l'autor s'ofereix com un model que cal evitar pel que fa al seu fracà s amb les dones i un model que cal seguir en la seva reconvenció final a l'ascetisme i la virtut. Tant la intencionalitat com el plantejament del relat responen estrictament a la tradició misògina. Les 4

úniques excepcions en la diatriba contra les dones són dues figures obligades pel tòpic i la tradició: la Mare de Déu i l'esposa de l'autor, Isabel Pellicer. El llibre es divideix estructuralment en quatre parts: La de la seva joventut, De quan fou casat, De la lliçó de Salomó i D'enviduar. Deixant de banda l'agilitat narrativa i el cru sarcasme, se n'ha de valorar l'aguda descripció que porta a terme dels costums socials de la ciutat de València del s.XV. La poesia del s.XVI al XVIII Decadència de la literatura culte. La literatura popular: Des de sempre ha viscut la literatura culta paral·lelament a la literatura popular i tradicional, viscuda pel poble i responent als seus gustos. Trets caracterÃ-stics de la literatura popular: Són anònimes. La tradició és oral, per la qual cosa les composicions poètiques, a més d'anar acompanyades d'una melodia que n'afavoria la difusió incloïen tot un seguit de recursos per facilitar−ne la memotització (repeticions, fórmules d'inici i de cloenda, paral·lelismes...). Les cançons s'aprenien i es cantaven en les festes assenyalades, celebracions cerimònies i altres trobades col·lectives, i en l'à mbit més familiar, en els jocs per entretenir la mainada, per fer−la dormir... Corrien de boca en boca fins que al cap dels anys van quedar fixades en ser recol¡pilades en cançoners. La poesia: A Catalunya només ens han arribat algunes mostres conservades pertanyents al perÃ-ode que comprèn els segles XVI, XVII i XVIII, època en la qual es va recollir per escrit. Aquesta producció literà ria és una mostra de la vitalitat i vigència del català entre les classes populars, i la raó per la qual cal qüestionar el terme decadència per qualificar aquest perÃ-ode. Dins l'apartat de la poesia, distingirem els gèneres que configuren l'anomenat Cançoner i els poemes que recullen el Romancer. S'utilitzava la forma mètrica del romanç: versos heptasil·là bics o pentasil·là bics i rima assonant en els versos parells. El Cançoner: Els goigs: composicions de tipus religiós amb melodia senzilla, es fa una lloança de Jesucrist, la Verge Maria i els sants en honor als patrons i altres tipus de celebracions religioses. Són d'origen medieval. Són formats per versos de set sÃ-l·labes distribuïts en una tornada inicial de quatre versos, seguida d'un nombre divers de cobles de sis versos cadascuna amb retronxa (els dos darrers versos repeteixen la rima de la tornada inicial) i una tornada final. Les nadales: Composicions del temps de Nadal, són cançons que descriuen episodis del temps de Jesús i aspectes caracterÃ-stics de la celebració d'aquestes festes. Les nadales han estat un gènere popular que ha tingut una gran difusió i que s'ha mantingut vigent i avui fins als nostres dies. Les cançons de bandolers i lladres de camÃ- ral: Poemes narratius que es van fer ressò d'un episodi històric concret , el desenvolupament del bandolerisme a Catalunya al llarg dels segles XVI i XVII. Aquestes cançons explicaven les aventures i robatoris de bandolers de l'època, generalment eren vistos amb simpatia i admiració. Un exemple va ser Joan de Serrallonga. 5

Les cançons de pandero: Composicions cantades per les majorales de les confraries de la mare de Déu del Roser, amb motiu d'alguna festivitat (festes majors, Corpus, noces...), sortien a recaptar diners. Anaven a les cases on se celebrava la festa, fixaven un preu per cada cançó,posaven al cap de la taula una plata amb la figura de la Verge i improvisaven cançons amb l'acompanyament d'un pandero en honor als assistents. Les corrandes: Anomenades glosses a les Illes i cobles al paÃ-s valencià , eren cançons curtes formades per quatre versos heptasÃ-l·labs, de temà tica força diversa: podien ser cançons d'amor, d'enyorança, de ronda, de bressol, de feina... Eren també cançons improvisades. El Romancer: Els romanços provenen dels antics cantars de gesta. El poble guardava a la memòria aquells llargs poemes èpics que els joglars interpretaven a les places i als castells. Després se'n van anar creant de nous seguint el mateix model mètric, el carà cter narratiu i la tradició oral dels anteriors. A Catalunya les composicions no van ser recollides i estudiades fins al s.XIX, per autors com Marià Aguiló i Manuel Milà i Fontanals. Es poden classificar en tres grups tenint en compte la procedència: −Francesa o provençal: s.XV, pertanyen El gran caçador i La presó de Lleida. −Castellana: s.XVI, s'intercalen versos en castellà com el poema Santa Caterina. −Autòctons: s.XVII i XVIII, destaquen com a més coneguts El Compte Arnau, El mariner, L'hereu Riera, El testament d'Amèlia i Els estudiants de Tolosa. La producció poètica al segle XVI. El renaixement. Es un perÃ-ode històric que es va iniciar a finals de s.XV i que va durar fins a la segona meitat del s.XVI. Va sorgir a Ità lia i es va estendre rà pidament per Europa i va influir notablement en tots els à mbits culturals. Es caracteritzava pel retorn als valors i als ideals de l'antiguitat clà ssica. El gust per l'antiguitat clà ssica ens porta a parlar d'un segon humanisme, centrat bà sicament en la filologia, la filosofia i la teologia. El Renaixement va sorgir amb un perÃ-ode de canvis que es van reflectir tant en la concepció de l'Estat modern, centrat en la figura d'un prÃ-ncep aglutinador de poder, com en la revolució religiosa, concretada en la Reforma i la Contrareforma. L' humanisme sentia un interès excepcional per l'home, es va passar d'una societat teocèntrica a una antropocèntrica que va caracteritzar el s.XVI. El pensament humanista més important va ser l'erasmisme, derivat de les doctrines d'Erasme de Rotterdam. Erasme era contrari a la filosofia escolà stica, punt de vista que compartia amb l' humanista més destacat de Catalunya, Joan LluÃ-s Vives. La producció poètica al segle XVII. El barroc. Es el moviment que es va desenvolupar a Europa al llarg del s.XVII. Es caracteritzava per la oposició a l'època anterior, el Renaixement. Aquesta oposició es va concretar en pessimisme i desengany. L'intent per defugir d'un món desagradable va conduir a l'evasió a través de les seves obres, podem trobar un gust exagerat per l'artificiositat i el recargolament. Els temes de les composicions artÃ-stiques estaven lligats a aquesta concepció del món: la fugacitat de la 6

vida, el pas del temps que destrueix la bellesa, el gust pel grotesc, les il·lusions òptiques que permeten defugir d'una realitat desagradable i s'oposava a l'harmonia renaixentista. Tanmateix podem considerar el barroc com una continuació, una evolució del Renaixement. La literatura barroca es va impregnar de tots aquests conceptes. Hi trobem composicions d'excepcional riquesa i obscuritat conceptual, acumulen figures estilÃ-stiques. En el barroc podem distingir dues actituds diferents: El conceptisme (lÃ-rica burlesca i satÃ-rica) i el culteranisme (cercava la expressió de la bellesa absoluta a partir de l'exageració de les formes emprades en el Renaixement). Les novel·les cavalleresques. Al s.XV va sorgir la novel·la cavalleresca, gènere on situem l'obra anònima Curial e Güelfa i Tirant lo Blanc de Joanot Martorell. Les novel·les cavalleresques no s'assemblen als llibres de cavalleries. El protagonista és també un cavaller fort i valent, però ho és en una mesura humana. Les seves accions s'esdevenen d'una manera lògica, sense la intervenció de prodigis o d'elements meravellosos i mà gics. Tot ocorre en paisatges coneguts i localitzables, en un temps pròxim, sovint referenciat amb la participació o esment de personatges històrics. Son novel·les versemblants que s'inspiren en la vida real. En aquesta humanització de les novel·les cavalleresques cal veure−hi també la influència de la burgesia, que opten per una literatura basada en la realitat i per tant creïble. Joanot Martorell i Tirant lo Blanc. Joanot Martorell és l'autor de Tirant lo Blanc, que l'escriptor castellà Miguel de Cervantes salvà de les flames en la seva obra Don Quijote de la Mancha. JM va néixer entre el 1405−10 a la ciutat de València i va morir en aquesta mateixa ciutat l'any 1468. Es va caracteritzar pel seu tarannà lluitador i bregós. Estan documentades diverses desavinences amb tot un seguit de cavallers, els quals JM va requerir en batalla; cap dels desafiaments, però, no es va consumar. Els litigis més coneguts són els que va tenir amb Ausià s March, casat amb una germana seva, per qüestions d'herència, i amb Joan de Monpalau, per defensar l'honor d'una altra germana. Martorell va morir el 1468, però el Tirant lo Blanc no va ser publicat fins al 1490. El parer més estès és que no deixà enllestida la obra i que fou MartÃ- Joan de Galba qui l'acabà i en preparà la publicació. Resum argumental de l'obra: S'inicia amb el relat Guillem de Varoïc. En aquesta part, Tirant, un Jove bretó, es dirigeix a Anglaterra per assistir a les noces del rei. Pel camÃ- troba un ermità , Guillem de Varoïc, que l'aconsella sobre l'ofici de cavaller, a Londres és armat cavaller i adquireix un gran prestigi, és considerat el millor cavaller de les festes. Tirant a SicÃ-lia i Rodes: De retorn a Bretanya Tirant rep la notÃ-cia del setge de Rodes per part dels turcs (fet real que ocorregué l'any 1444). Arma la nau i s'hi dirigeix, acompanyat per l'infant Felip, fill del rei de França. S'aturen a SicÃ-lia, on l'infant s'enamora de Ricomana, i de nou reprenen el viatge. Un cop a Rodes Tirant ja no actua com un cavaller errant; a partir d'aquest moment és un militar, un capità famós. Tirant a l'Imperi grec: Tirant arriba a Constantinoble responent a la demanda d'ajut de l'emperador per tal de lluitar contra els turcs que han iniciat la invasió de l'Imperi grec. L'autor sembla haver−se inspirat en l'expedició catalana a Orient comandada per Roger de Flor, cabdill dels almogà vers. A Constantinoble es desenvolupen dues trames paral·leles: les campanyes militars contra i en l'à mbit de la cort la història d'amor entre Tirant i Carmesina. Tirant al nord d'Àfrica: La nau amb que Tirant viatja, naufraga a les costes del nord d'à frica. Participa en un 7

seguit de campanyes i acaba convertint al cristianisme una gran quantitat de sarraïns. Tirant allibera l'Imperi grec: Tirant s'hi dirigeix amb els seus aliats , venç els turcs i reconeix tot l'Imperi, però Tirant agafa una pulmonia que li provoca la mort, que li sobrevé al llit després d'haver fet testament. Tirant, una novel·la moderna: Cal fer esment a la versemblança. La voluntat de reflectir la realitat condicional el tractament dels personatges , l'evolució psicològica, les actuacions que duen a terme, la manera d'expressar−se i el marc geogrà fic i històric que els envolta. Tirant és un cavaller fort i valent que supera la major part d'adversaris als quals s'enfronta, però l'autor ens fa saber que això és aixÃ- perquè l'autor ha tingut una sòlida formació cavalleresca i guerrera i te les qualitats: la forma fÃ-sica (l'alè) i la intel·ligència (l'enginy). Al llarg de l'obra Tirant ha de ser guarit i al igual que altres personatges està inspirat en la realitat. Un altre element de modernitat és el to d'ironia i l' humor presents en la novel·la. Les cavalleries, les proeses de Tirant i els episodis militars són narrats seriosament, però quan l'acció se centra en la vida quotidiana sovint esdevé irònica i humorÃ-stica. En les relacions entre els personatges es presenten amb una forta cà rrega eròtica i sensual. La novel·la combina dos estils: un to solemne i un culte subjecte a la prosa renaixentista. Per altra banda, un estil col·loquial i directe s'estableixen en els dià legs entre personatges amb expressions familiars, jocs de paraules i exclamacions.

8