Abstract del Tractat de la Naturalesa Humana 1.−Introducció: La nova ciència de l'home Abans de res, Hume ens fa una introducció de l'Abstract, al que considera alhora una introducció al Tractat de la Naturalesa Humana. Comença amb una crítica a la filosofia antiga, que no aprofundeix més en el raonament i la reflexió, ni reuneix regularment els coneixements en una ciència regular, és a dir, utilitzant un mètode. També considera el seu gènere filosòfic, l'empirisme, com el que promet ser més profitós pels humans, en altres paraules, el més útil. Tot seguit ens explica el seu objectiu i la que és la idea principal d'aquest apartat: englobar fenòmens segons el seu principi comú i també aquests principis, fins a trobar els més simples dels que se'n derivin la resta; malgrat no poder assolir aquests últims, però aproximant−s'hi tan com pugui. Per arribar−hi només es servirà de l'experiència, i critica les hipòtesis i amb això el mètode deductiu fins i tot en la filosofia moral −i per tan, ara sí que critica la filosofia contemporània i rival que és el racionalisme. Paral·lelament amb el principi comú i simple, i la ciència de la naturalesa humana la considera com la que inclou la majoria de ciències i aquestes en depenen. A partir d'aquesta, es ramifiquen en dues branques: la de la lògica, i la del tractament de passions, que engloba la moral, la crítica i la política. El problema de la lògica és que és molt completa en el terreny abstracte, però molt limitada en la pràctica o en la vida i l'acció. 2.−Teoria empirista del coneixement Per començar, l'autor defineix la percepció com qualsevol cosa que pugui aparèixer en la ment. Exposa la distinció, evident, entre les percepcions fortes i les dèbils: les primeres, lesimpressions, la tipologia del qual pot ser de sensacions o de passions o emocions. Les segones, les idees, són les que provenen de la reflexió de la passió o de la sensació. Així doncs, la primera proposició que postula és que totes les percepcions dèbils, les idees, es deriven de les fortes, les impressions; i que no es pot concebre cap idea de la que no haguem tingut cap impressió prèvia, que no hàgim experimentat. A partir d'aquesta proposició se'n deriven altres com que les impressions són precedents, que per tan tota idea es basteix d'una impressió anterior, i que si no es troba la impressió d'on prové la idea, aquesta es considerarà irrellevant, complint així amb la promesa de basar−se tan sols en l'experiència. Cal tenir en compte que les impressions són exteriors, en el cas de les sensacions, i interiors, en el de les passions o emocions, i que aquestes provenen de l'instint natural, però no per això són innates. 3.−Anàlisi de la causalitat En aquest apartat, l'autor postula les proposicions o principis circumstancials que es donen en tots els successos, esdeveniments o qüestions de fet, que, en un inici, creu el més important és el de causa−efecte. Per analitzar−ho, exemplifica amb una experiència de dues boles de billar, una de les quals en previ moviment fa moure l'altra en xocar−hi. D'aquí en desprèn que en tots hi ha: contigüitat en el temps i el lloc, prioritat en el temps, i conjunció constant i necessària entre causa i efecte. És l'experiència, no la inducció, la que ens ha permès arribar a aquestes inferències, i no la raó o inducció. I és 1

per tan l'experiència la que ens portarà a creure que la segona bola es posarà en moviment quan veiem la primera anant a ella, és a dir, a fer una predicció futura. Però per molta experiència que poguéssim acumular, mai podríem afirmar que la naturalesa és uniforme i que no pugui canviar, i que el futur hagi d'estar d'acord amb el passat. Per tan, la conjunció entre la primera i la segona bola, la causa i l'efecte, no són més que una costum, que esdevé creença, i descarta el tercer principi de circumstància. Tanmateix, l'única guia de la vida és aquesta costum, no la raó, ja que aquesta acorda passat i futur, cosa que la raó mai podria fer. 4.−Anàlisi de la creença I és la costum, l'experiència, la que ens condueix la ment a l'efecte habitual i anticipar−ne la visió: a concebre la segona bola en moviment. No obstant quan fem aquest exercici, no tan sols ho concebem, és a dir, no tan sols reproduïm aquest succés en la ment sinó que l'esperem, el preveiem, malgrat no poder saber−lo del cert. Per tan, ho creiem. La concepció doncs és una idea que reproduïm en totes les parts, ja que quan concebem ho fem en tota la totalitat. La creença és una concepció que dotem del sentiment d'esperar que succeeixi, amb el motiu que és habitual, ja que ho hem percebut en forma d'impressió anteriorment i creiem que es repetirà. Per tan, la creença és una idea que té una relació més pròxima amb les impressions, i en conclusió, és una idea forta. 5.−Crítica empirista dels conceptes metafísics La causa rep ara la característica de poder, força o energia, i en busca la idea annexa. La idea de Déu tan sols són composicions o associacions d'idees en les nostres ments, no fruit de cap impressió. A més, que les nostres impressions tinguin poc poder i que no coneguem la noció d'energia, no significa que no en tinguin i per tan, no han de ser introduïdes per un Déu del que no tenim experiència, i del que es diu que és etern: així, no seria contigu, successiu i en conjunció, entrant amb contradicció amb l'experiència. Seguir creient en un objecte quan hem deixat de percebre'l és tan sols una creença, pel que l'existència de l'exterior o la pròpia realitat exterior cau en el més profund escepticisme. Si seguim creient−hi, és que la nostra raó ho impedeix. Remarcant Pirró, la filosofia ens convertiria en uns complets escèptics si la naturalesa no fos prou forta per impedir−nos−ho. Hume, més que descartar el subjecte, el defineix d'una manera diferent a la de Descartes: l'ànima o la ment és formada per un conjunt de percepcions que no li són inherents, i en formen, no li pertanyen, pel que no és tampoc una substància, ja que està en constant canvi. La geometra anterior a Hume es basava en gran part a la divisibilitat infinita, cosa que l'autor no considera suficientment contundets després d'exemplificar−ho amb diàmetres, i considera que la geometria es basa de fet en nocions d'igualtat i desigualtat. 6.−El problema de la llibertat En la necessària interacció de matèria, no hi ha indiferència o llibertat, tan sols podem examinar−ne la causa i l'efecte. La conjunció constant entre aquestes dos, però, descartada abans, la considera impossible de descobrir, ja sigui degut a les nostres limitades sensacions o raó. Tanmateix, aquesta connexió creu que és evident en la nostres accions, precedint la voluntat d'acció a la acció. 2

Malgrat aquesta última afirmació, el que pretén Hume és dir que la llibertat o lliure albir està determinada per la conjunció necessària dels successos. 7.−L'associació d'idees Hume culmina aquesta obra amb el principi d'associació d'idees inventat per ell mateix. La nostra ment o imaginació té la capacitat de compondre idees, i també d'unir−les, i separar−les. Cal tenir en compte que hi ha una mena de relació secreta entre les idees que fa que tendim a unir−les o associar−les. És l'anomenat apropos, que redueix els seus principis d'associació en la semblança, la contigüitat i la causalitat. Aquests principis reuneixen els vincles de la ciència de la naturalesa humana talment com els de l'univers, però, encara més, són la nostra base per a la comprensió d'aquest, ja que són els que associen les idees del nostre pensament. D'acord amb aquesta obra, Hume creu que, un cop definida la creença com una idea forta provinent de únicament de l'experiència, hem de ser capaços d'associar−les per conèixer en la mesura que ens sigui possible la naturalesa humana i l'univers. Investigació sobre els principis de la moral En aquest llibre, Hume comença defensant l'ètica de la utilitat d'una acció o qualitat per a la societat. El problema és la divergència d'opinions generada al voltant d'aquesta valoració, ja sigui pels dubtes que en sorgeixin o les posicions enfrontades, però considera que aquesta controvèrsia es reduiria si es busqués la utilitat de l'acció. Però, com descobrir la qualitat o acció que és més útil? Ni la més precisa i millor raó no és suficient per ensenyar−nos la utilitat o el mal de les accions o les qualitats. Per Hume, són els sentiments els que ens ho mostren, i que busquen sempre la felicitat de l'home. Per comprovar−ho, fa cinc consideracions: − La raó jutja sobre qüestions de fet o relacions, tenint en compte les relacions d'idees. La raó és útils en camps on hi ha relacions d'igualtat o desigualtat, com en l'àlgebra o la geometria. A partir de la raó es pot fer una anàlisi lògica d'una qualitat o acció. El que no es pot fer, però, és una valoració: la virtut és la que dóna plaer i aprovació a qui la percep, i vici el contrari: en ambdós casos la moralitat de l'acció rau en el sentiment. − Abans de prendre cap decisió, hom ha d'estar familiaritzat, ha d'haver experimentat, totes les circumstàncies i relacions prèviament. De la comparació que en fem en la nostra ment, escollirem la nostra decisió o aprovació. − La virtut o el vici no rauen en la forma o composició de l'objecte, qualitat o acció, sinó en el sentiment que desperten en la seva percepció. Sense percebre'ls, no es podrien valorar: no despertarien cap sentiment, de manera que no serien morals o immorals. − Els objectes inanimats poden tenir la mateixa relació que els agents morals, però això no significa que els primers tinguin moralitat ni sentiments, mentre que els segons sí. − Per acabar, separa els àmbits de la raó i el gust o els sentiments: la primera s'encarrega de conèixer la veritat i la falsedat, però no és motiu d'acció. En canvi, els darrers desitgen els fins últims −els que són desitjats sense cap raó posterior−, distingeixen entre bé i mal i entre virtut i vici, i tenen facultat creadora. Així, els successos ocorren per voluntat divina, i no per la intel·ligència de l'Ésser Suprem: ell atorgà amb llibertat i amor a cada 3

ésser la seva natura, i els humans aprovem o censurem les nostres accions d'acord amb ell. Hume inicia una nova línia de pensament atorgant als sentiments la facultat de decidir entre bé i mal, i no a la raó.

4