A.-­‐  *ESTRUCTURA  EXPOSITIVA  O  EXPLICATIVA       Finalitat:  transmetre  informació  de  manera  objectiva  per  a  explicar  o  fer  entendre  millor  un  fet.Sovint   informar  amb  intenció  didàctica.   Funció  predominant:  referencial     Classificació   1. Segons  el  Grau  de  dificultat:     • Divulgatius   o   Exposicions   de   difusió   general:     Informa   clara   i   objectivament   sobre   un   tema   d'interés   general.   Va   dirigida   a   un   públic   majoritari.   És   de   fàcil   comprensió.   Utilitza   un   registre   estàndard.   Posseïx   objectivitat   (   basats   en   judicis   de   fets,   comprovables)però   permet   la   subjectivitat.   Textos:articles   de   revista   general,   enciclopèdies   (no   especialitzades),   diaris,   exposicions   orals(col.loquis,  taules  redones…normalment  didàctiques)     Hi  ha  també  divulgatius  de  carácter  científic:   Característiques   • Sol  ser  breu,  interessant  i  convincent   • Combina   informació   (dades   objectives   i   científiques)   i   l’entreteniment(   tractament  àgil  i  de  motivació).   • S’hi  expliquen  els  fets  de  manera  clara,  concreta   i  ordenada.   • Inclou   exemples   pràctics,   anècdotes   i   suggeriments   aplicables   a   la   realitat   immediata.   • Pot   incorporar   gràfiques,   esquemes   i   il.lustracions.   • S’hi  utilitza  el  llenguatge  propi  de  la  ciència,  però   desproveït   de   tecnicismes   innecesaris,   i   els   que   hi   apareixen   es   defineixen   o   s’expliquen.   • Sol   incloure   les   declaracions   o   experiències   d’altres  científics   • Ha  de  provocar  dubtes  en  el  lector  i  motivar-­‐lo    a   buscar  més  informació  sobre  el  tema.  Per   això,  sol  incloure  una  breu  bibliografia.   • L’estructura   és   la   mateixa   que   els   especialitzats   ,   però   solem   trobar   fragments   argumentatius   que   basen   les   seues   demostracions   en   relacions   lògiques   entre   els   conceptes   (ús   de   connectors   enumeratius,   causals,   finals,   temporals   i   espaciotemporals).  

                   

Registre  cientificotècnic   Aquest  llenguatge  utilitza  molts  neologismes  (paraules   noves),   que   sovint   són   prèstecs   d’una   altra   llengua,   sobretot  de  l’anglés,  que  a  poc  a  poc  van  adaptant-­‐se,   bé   per   traducció   (   loop   >   “bucle”)   bé   en   la   grafia   (   hypertext>   “hipertext”   )   o   bé   amb   una   paraula   diferent  (  hardware  >  “  Maquinari”).     Pel  que  fa  al  lèxic,  hi  predominen:   • Termes   monosèmics   i   unívocs   (   un   significat   correspon   a   un   significant   i   només   a   un,   i   viceversa)   • Tecnicismes:   paraules   o   expressions   específiques  d’una  ciència,  una  tècnica  o  una   professió   .   Tenen   significat   molt   precís   i   en   formen   el   vocabulari   específic.   De   vegades,   s’hi   usen   símbols   propis,   de   llenguatges   formalitzats   o   artificials   (matemàtiques,   química  o  la  lingüística).   • Sigles:  s’escriuen  sempre  en  majúscules  (VHI,   ADN…)   i   els   acrònims,   que   s’usen   com   a     substantius  i  en  minúscula  (ovni,  tac..)   • Prèstecs:   paraules   procedents   d’altres   llengües,   sobretot   de   l’anglés   (watt,   Graus   kelvin,   copyright,e   tc)   i   del   francés   (amateur,   casset…)   • Cultismes:   paraules   i   expressions   d’origen   grec   o   llatí   com   ara   locucions   (grosso   modo,   in   situ,   etc)   i   els   aforismes   (   magíster   dixit,   quo  vadit,  etc)   • Recompostos:   paraules   formades   amb   elements   anomenats   radicals   procedents   del   grec   (aerodinàminc,   neuralgia,   amfibi,   democràcia,e   tc)   i   del   llatí   (circumval.lació,   equidistar,  submergir).  

•

Especialitzats  o  Exposicions  científiques:  Informa  sobre  un  tema  molt  concret.  Va  dirigida  a  un   receptor  expert  en  el  contingut  tractat.  Resulta  de  difícil  comprensió  per  a  qui  és  neòfit  en  el  tema.   Usa  una  terminologia  específica  o  tecnicismes.  Presenta  gran  objectivitat.  Registre  tècnic  amb   cultismes,  neologismes  i  prèstecs.   Textos:  Documents  o  informes  tècnis,  monografies,  articles  de  revista  científica,  articles   periodístics  de  secions  no  especialitzades,  conferencia,  tractats  o  manuals  amb  intenció   didáctica  

  2. Segons  el  contingut:   • Humanístics:  Ciències  Socials  i  Humanes  (filosofia,  psicologia,  història,  sociolingüística…)   • Científics:  Ciències  empíriques  (matemàtiques,  física,  química  o  biologia)  

  Estructura  habitual:   Externa:La   informació   s’hi   presenta   ordenada   en   paràgrafs   on   cadascú   té   una   funció   específica:   introduir  el  tema,  donar  un  exemple,  plantejar  un  problema  o  oferir-­‐ne  la  solució,  assenyalar  una  causa  i   un  efecte,     • • •

Sovint  s’encapçala  el  text  amb  un  títol,  i  alguna  part,  amb  un  subtítol.     De   vegades   s’utilitzen   diferents   tipus   de   lletres:   negreta,   subratllada,   cursiva   o   itàlica...,   per   destacar  algun  concepte  important.     Alguns   textos   expositius   van   acompanyats   de   gràfics,   esquemes,   taules   estadístiques   o   quadres,  que  complementen  la  informació  o  la  resumeixen  per  a  una  millor  comprensió.    

Interna:   Introducció  (presentación  de  l’assumpte  o  constatació  dels  fets.  De  vegades  és  una  anécdota  que  atrapa   el  lector.  L’inici  sol  ser  un  plantejament  en  què  es  pot  abordar  directament  el  tema,  proposar  una  tesi,   anunciar   els   objectius,   esmentar   les   fonts   de   consulta.-­‐   marc   ,espai   i   temps   o   Qüestionament,   el   per   què?  )   Desenvolupament  o  ampliació  dels  continguts  on    s’hi  exposa  la  informació  de  manera  clara  i  ordenada.   Se  solen  utilitzar  exemples  i  comparacions:(  perquè….)   Conclusió     o   resum   de   les   idees   principals   (per   tant…).     Tancament   final   amb   l’exposició   de   la   Idea   definitiva,  recapitulació  o  resum  final.  E  spot  suggerir  que  el  lector  indague  per  altres  camins.  És  possible   una  opinió  o  valoració  de  l’emissor.   • Als  textos  expositius  trobem  7  tipus  d’esquemes  organitzatius  :     a) Esquema  pregunta-­‐resposta   b) Esquema  problema/solució   c) Esquema  causa/conseqüència   d) Esquema  comparació  (  analogies  o  contrast)   e) Esquema  descripció   f) Esquema  Seqüències  o  enumerativa   g) Esquema  classificació     Ordre  dels  continguts:  inductiu  o  deductiu   Inductiu     del   particular   al   general.   Es   posen   exemples,   s’il.lustra   amb   fets   o   successos   concrets   i   es   conclou  amb  una  generalització  o  llei  general.   Deductiu:  es  planteja  una  llei  general  o  una  definició  i  s’il.lustra  posteriorment  amb  exemples.     1 Gèneres:   assaig   de   divulgació   científica(de   carácter   lingüístic)   o   tractat   de   sociolingüística,   fullet   explicatiu,  refrany,  text  acadèmic  (examen,  exposició,  apunts  ),  article  especialitzat,  enciclopèdia,  etc                

1

  Gènere=   conjunt   de   textos   que   presenten   unes   característiques   comuns   socialment   reconegudes.   Cada   àmbit   d’ús   té   un     gènere  i  cada  gènere  té  uns  recursos  (imatges,  tipografia,  màrgens,e  tc)  amb  què  s’obté  la  finalitat  i  s’identifica  el  tipus  d’escrit.    

CARACTERÍSTIQUES  LINGÜÍSTIQUES   Morfològiques     • Predomini   dels   substantius   abstractes   i   adjectius   especificatius   per   evitar  ambigüitats  (adjectius  de  caràcter  descriptiu  i  classificador)   2 • Verbs   en   Present   d’Indicatiu   amb   valor   Atemporal     .   Es   recorre   al   passat  si  es  mencionen  processos  temporals.   • Ús   de   perifrasis   verbals   modals   ,   o   bé   d’obligació,   o   bé   de   possibilitat.     Sintàctiques   • Sintaxi  senzilla  i  lèxic  comprensible  i  clar.   • Ordre   lògic   (Subjecte+   verb+   compl).   Només   s’altera   per   emfasitzar   algun  element.   • Us  de  la  3ª  persona  però  si  apareix  altra  és  la  1ª  del  plural  (nosaltres   3     de  modéstia:  já  hem  anticipat...) o  col.lectiu    (“  com  tots  sabem...)   • Procediments  d’impersonalització,  per  ocultar  la  veu  emissora:   o Verbs  impersonals:  caldre,  haver-­‐hi,  fer  falta.  «Hi  va  haver   molta  gent  en  la  festa  del  meu  aniversari.»   o Oracions  amb  “se”  impersonal  =  Impersonals  reflexes  («Es   parla   constantment   de   la   mala   qualitat   de   determinats   productes  alimentaris,  però  no  es  fa  res  per  tal  de  posar-­‐hi   remei.»)   o Construccions  amb  “se”  ,  morfema  de  passiva  reflexa  .”  Les   seues  aptituds  es  van  valorar  molt”   o Construccions   amb   subjecte   genèric:   hom,   tothom,   ningú,   algú,  les  persones,  un,  la  gent…«Algú  podrà  pensar  que  és   bo  fumar.»   o Construccions   amb   valor   impersonal:   (semànticament   impersonals):   2ª   p.   sing   («Quan   penses   en   estes   coses,   no   pots  fer  més  que  tremolar.)  1ªp.  plural  (En  valencià  posem   accent  als  mots  esdruíxols)  o  3ª  p.plural  («M’han  posat  una   multa»).   o Oracions   passives   perifràstiques   (El   tabac   és   desaconsellat   per  Sanitat)   o Construccions  d’infinitiu  (Fumar  no  és  aconsellable)   o Construccions   amb   verb   semblar   o   paréixer:   Sembla   que   plourà.   • Hi   ha   nombroses   nominalitzacions   (permeten   la   síntesi   i   l’abstracció   de   la   informació)   i   aposicions   (per   introduir   aclaracions,   reformulacions  i  matisacions)   • Modalitat  oracional  enunciativa  i  Funció  referencial.   • Predicat  atributiu,  per  a  definir  conceptes  i  explicar  processos.   • Oracions   coordinades   i   juxtaposades   per   enumerar;   subordinades:   causals,   consecutives   i   finals   per   a   establir   relacions   lògiques   ;   i   les   condicionals,  per  a  hipòtesis.   • Construccions   comparatives   per   als   exemples   (semblant   a   ,   diferent   de...)   • Connectors:     Addició  (i,  també,  a  mês...)   Contrast  (però,  malgrat,  em  canvi...)   Reformulació  (  és  a  dir,  em  altres  paraules,  això  és....)   Exemplificació  (per  exemple,  com  ara,...)   causa/conseqüência  (per  tant,  doncs,  perquè,  em  conseqüência....)   finals:  perquè,  a  fi  que,  per  tal  de/que...   Però   sobretot   d’ordre   i   sentit:   “d’uma   banda”   “em   primer   lloc”   “en   conclusió”  

2

Lexicosemàntiques   •  Vocabulari  amb  significat  denotatiu  en  l’exposició   técnica  i  científica;  en  textos  opinatius,  d’inclinació   literaria  i  caire  subjectiu,  sol  aparéixer  la  connotació  ,   etc.   • El  significat  dels  verbs  indica  estat  o  procés   ntel.lectural  “és”  “deriva”  “esdevé”   • Lèxic  denotatiu  per  obtenir  major  precisió  possible  i   màxima  claredat.Tecnicismes  en  especialitzats.   • Expressions   per   denominar   vinculades   a   les   definicions  (noms,  infinitius,  subordinades  amb  que,   interrogatives   indirectes,   de   relatiu   substantivades....)   • Cohesió  lèxica:  repetició  de  mots,  ús  d’hiperònims  i   hipònims,  camp  lèxic.   Textuals  i  d’altres   • Ordre,  claredat  i  objectivitat.   • Estructura  analitzant  o  sintetitzant   • Recursos   que   afavoreixen   el   didactisme   :   resums   i   ampliacions,   exemplificacions,   definicions,   comparacions,  ;  subdivisió  en  apartats,  ús  de  títols  i   subtítols,   recursos   gràfics   i   visuals   (   esquemes   i   il.lustracions),  etc   • Presentació  esquemàtica  (ex:índex  de  llibres)   • Procediments   de   condensació   i   ampliació   informativa:   nominalització,   aposició,   reformulació   parafràstica,   exemplificació,   l'oració   adjectiva   o   de   relatiu.   • Altres   de   coherència:   l’ordre   de   les   paraules   en   la   frase,  la  puntuació  i  procediments  tipogràfics.   • Referència   endofòrica   (entre   elements   interns   del   text):   els   elements   anafòrics   més   utilitzats   són   els   relatius.    

 Present  amb  valor  atemporal:  :  adquireix  carácter  universalitzador.  La  intenció  de  l’emissor  és  aportar  un  caràcter  universal  al   text.Habitual  en  dites,  proverbis  i  frases  fetes.  Característic  dels  textos  expositius.“Qui  plora  no  menja  olla”   3  Plural  de  modèstia:  “ja  hem  dit  anteriorment….Col.lectiu:  “com  tots  sabem          

B.- *ESTRUCTURA ARGUMENTATIVA (Unitat 2) Sorgeix   a   partir   d’una   situació   comunicativa   de   controvèrsia,   desacord   o   polèmica.   En   aquestes   situacions   es   necessita   tenir   arguments,   raonaments   vàlids   i   concloents   que   ajuden   a   convèncer   l’interlocutor.     Finalitat:   convéncer   o   vanviar   la   conducta   Del   receptor.   L’autor   mitjançant   arguments   vol   conduir   el   lector  al  seu  terreny  ,  convéncer-­‐lo  ,  influir-­‐lo  perquè  s’adherisca  a  la  tesi  que  enuncia,  per  això  l’autor   empra   arguments   lògics   i   i   racionals   (objectius)   per   tal   de   convéncer   o     arguments   emocionals   (subjectius)  per  tal  de  persuadir,  sobretot  als  textos  humanístics  i  mitjançant  recursos  estilístics.     Funció  del  llenguatge  predominant:    apel.lativa     Components   d’una   situació   argumentativa:   un   enunciador   que   argumenta,   un   destinatari   de   l’argumentació  (  a  qui  es  vol  convéncer  i  de  qui  hem  de  conéixer  les  idees,  creences  i  opinions  per  poder   bastir   una   argumentació   );   una   tesi   que   es   defensa   (no   confondre   amb   el   tema   );   una   tesi   contrària   contra   la   qual   s’argumenta   que   apareix   explícita   o   implícita;   uns   arguments   o   mitjans   emprats   per   a   convéncer;  i  un  espai  i  temps  que  en  l’argumentació  oral  si  es  comparteixen  tanmateix  en  l’escrita  no.       Condicions  de  legitimitat  de  l’argumentació:   1.-­‐   Argumentar   pressuposa   que   el   destinatari   defensa   la   tesi   contrària,   és   a   dir,   no   comparteix   les   mateixes  conviccions.   2.-­‐  Argumentar  pressuposa  la  possibilitat  que  el  destinatari  canvie  les  proòpies  creences.   3.-­‐  Argumentar  pressuposa  que  el  destinatari  és  capaç  de  raonar,d’acceptar  el  raonament  lògic.   4.-­‐  Argumentar  pressuposa  que  l’enuncidor  s’adhereix  a  la  tesi  que  està  defensant.     Legitimació   de   l’emissor:   perquè   l’argumentació   siga   eficaç   ,   a   l’emissor   se   li   ha   de   reconéixer   certa   “autoritat”   i   “legitimitat”   per   part   del   receptor   a   fi   que   els   arguments   siguen   escoltats   amb   la   millor   predisposició   possible.   Per   això   sol   iniciar-­‐se   amb   un   procés   de   legitimació   per   part   de   l’enunciador.   Recursos:   - presentar-­‐se  coma  a  membre  o  representant  d’un  col.lectiu;   - atribuir-­‐se  unes  característiques  que  l’acosten  a  la  realitat  Del  receptor  (mateixos  interessos...);   - presentar-­‐se  com  un  expert  en  el  tema;   - donar-­‐se  a  coneixer  com  una  persona  responsable  i  digna  de  ser  escoltada;   - donar  mostres  de  sinceritat  i  honradesa;   - presentar  una  trajectòria  anterior  positiva;   - començar  negant  els  propis  mèrits  per  guanyar-­‐se  les  simpaties  de  l’auditori  (recurs  de  la  falsa   modéstia)     Estructura  habitual:Parteix  d’una  o  més  premisses  que  origina  uns  arguments  per  a  arribar  a  una   conclusió.    (pàg34  i  35  Nou  El.lipsi)   •

•

 

Introducció-­‐Presentació   (en   la   retòrica   clàssica:exordium)   de   la   tesi   o   fet   que   es   pretén   defendre  o  refutar.Consisteix  en  l'enunciació  de  l’assumpte  i  tema  perquè  l'interlocutor  conega   la   posició   de   l’emissor   procurant   crear   en   ell   una   actitud   favorable.   En   la   tesi,   oracions   completes  enunciatives;     Cos   argumentatiu:   arguments   i   contraarguments   (   en   retòrica   clàssica:la   narratio   i   l’argumentatio).-­‐  Relat  dels  fets,  presentació  dels  arguments  o  raons  necessaris  per  defensar  la   tesi   (   arguments   de   dades,   estadístiques)   o   refutar   els   contraris   (contraarguments).   S’hi   diferencien:   • Premisses:   fonaments   de   la   tesi   anterior   o   bé   nous   fonaments   per   a   tesi   que   s’exposa.Compartides  pel  receptor  (fet,  valor  i  judici)   • Arguments:   demostracions   que   s’hi   aporten   per   enfortir   la   postura   i   /o   fer   canviar   l’opinió   de   l’interlocutor.Per   exemple:   cites   d'autoritat,   disposició   de   la   informació,   exemplificacions,  etc.   • Contraarguments:   invalidació   dels   arguments   contraris   ;   els   arguments   vàlids   que   usa   l’adversari   es   contraargumenten   mitjançant   la   refutació   i   la   concessió   a   l’adversari.   Refutació(  es  nega  la  tesi  contrària)  i  la  concessió  a  l’adversari  (en    un  primer  moment   l’autor  s’adhereix  a  la  tesi  contrària  per  després  refutar-­‐la;  ús  de  connectors  de  contrast)  

En   el   desenvolupament,   oracions   simples   en   les   premises   i   subordinades,   en   els   arguments.   Per exemple: Premissa 1ª: Fumar destruïx els pulmons Premisa 2ª: Tindre els pulmons destrossats és roí per a la salut Conclusió: Cal no fumar o deixar de fumar. •

Conclusió  (en  retòrica  clàssica:  peroratio).-­‐  síntesi  o  reafirmació  de  la  tesi  argumentada.  Per  a   això   pot   repetir-­‐se   l'argument   més   rellevant.   La   seua   funció   consisteix   que   el   lector   recorde   les   raons  exposades.  La  conclusió  és  breu  i  enunciativa.  Sol  ser  de  tres  tipus:   - Conclusió-­‐resum:  recull  la  tesi  i  sintetitza  els  arguments.   - Conclusió  amb  efecte:  final  impactant.   - Conclusió-­‐propòsit:   de   caràcter   suggeridor   (en   ocasions   inclou   una   proposta   d’actuació   (cal…..   perífrasis   d’obligació,   imperatives,etc)   i   nous   aspectes   que   ben   podrien   ésser   el   punt  de  partida  per  a  un  altre  text.  

Aquest   ordre   no   correspon   sempre   a   la   realitat.   Hi   ha   ocasions   en   què   la   tesi   apareix   al   final   i   en   aquest   cas  s'omet  la  conclusió.  A  més,  el  normal  és  que  les  parts  coincidisquen  amb  els  paràgrafs.   Hi  ha  altres  tipus  d’argumentacions,  segons  el  nombre  d’arguments:   a)  Argumentació  simple:  només  utilitza  un  argument  per  defensar  la  tesi  plantejada     • Presentació  de  la  tesi:  Fer  exercici  va  bé.     • Exposició  de  l’argument:  Tu  fas  esport  cada  dia.     • Conclusió:  Et  trobes  bé.     b)  Argumentació  múltiple:  utilitza  més  d’un  argument.  Hi  ha  dues  maneres  de  plantejar-­‐la:     • Argumentació  múltiple  coordinada:  fa  servir  indistintament  uns  quants  arguments  que,  sumats,   justifiquen  la  tesi.     • Argumentació  múltiple  subordinada:  fa  servir  uns  quants  arguments  relacionats  entre  ells  .   • Contrargumentació:  es  pretén  rebatre  l’opinió  contrària  amb  arguments  lògics.     Hi  ha  diversos  tipus  d’arguments  (pàg  53  a  54  Nou  El.lipsi)     • Argument  causa-­‐conseqüència:  estableix  una  relació  lògica  entre  els  fets.     • Argument   d’autoritat:   cita   una   autoritat   (personalitat,   institució)   acceptada   per   l’interlocutor.  De  vegades  les  opinions  es  respeten  pel  prestigi  de  qui  les  ha  emeses.   • Argument  del  benefici:  justifica  la  tesi  pel  guany  que  se’n  deriva.     • Argumnet   del   malbaratament   o   balafiament.   Es   defensa   una   actuació   determinada   per  no  malbaratar  els  recursos  o  esforços  que  s’hi  han  emprat.   • Argument  d’exemplificació:   construït   a   partir   de   l’exemple,es   generalitza   a   partir   d’un   fet  concret.     • Argument   de   quantitat.   S’apel.la   a   la   quantitat   de   persones   que   donen   suport   a   la   idea,  al  grna  nombre  de  vegades  que  un  fet  s’esdevé,  etc   • Argument  de  qualitat.  Es  destaca  el  carácter  únic  i  irrepetible  d’un  fet.   • Argument   ad   hominem,   adreçat   als   principis,   opinions   i   interessos   de   l’interlocutor,   més  que  no  pas  a  raons  lògiques.     • Argument   de   dades   i   estadístiques:   basat   en   dades   objectives.   Anomenar   un   any   no   seria  argument.  Cuidaet  amb  la  manipulació  de  dades.   • Argument  de  cites  o  citació:  les  cites  introduïxen  un  missatge  d’un  emissor  diferent  a   l’autor   del   text.   Es   pot   combinar   amb   l’argument   d’autoritat,   però   ací   l’important   és   el   contingut.(citació  directa  i  indirecta)   • Argument   d’analogia   o   comparació:   raonament   basat   en   la   comparació   d’essers,   objectes,  accions,  estats,  etc.  Les  paràboles,  alegories  i  metàfores  són  recursos  argumentatius   basats  en  la  comparació.   • Argument   d’experiència   personal:   basat   en   les   vivències   i   experiències   personals   de   l’autor.   • Argument   de   coneixement   enciclopèdic:   coneixements   acceptats   per   tothom   on   s’expressa  la  complicitat  de  l’emissor-­‐receptor:  “com  tots  sabem”.     • Argument  de  generalitzacions  indiscutibles:  són  veritats  evidents  i  de  sentit  comú,  són   sabers  o  valors  que  la  societat  admet  com  a  vàlids.  S’apel.la  més  a  l’opinió  de  la  majoria,  a  la   tradició,   al   progrés   i   els   guanys   econòmics,   a   l’ètica   sobre   la   minoria,   allò   nou,   allò   conservador   o  a  l’estètica.  

Els  tòpics  i  el  criteri  sapiencial  són  tipus  de  generalizacions  indiscutibles:   Els   tòpics   s’expressen   en   llatí   ja   que   són   esquemes   de   pensament   procedent   de   la   tradició   grecollatina   i   arreplegats   en   la   literatura   espanyola   i   en   l’art   en   general.   El   punt   de   partida   és   l’acceptació  de  principis  ja  establits  per  la  societat.  Són:   • l’ubi  sunt  (dónde  estan?  Brevetat  de  la  vida  )   • Vanitas  vanitatum  (vanidat  de  vanitats)   • Milita  amoris  (  l’amor  és  una  contenda  bèl.lica)   • Milita  scholae  (  la  milicia  ,  la  guerra  de  l’escola)   • Carpe  diem  (  gaudir  del  present)   • Beatus  ille  (  gaudir  de  la  vida  senzilla,  retirada  del  mundanal  soroll)   • Aurea  mediocritas  (  la  virtud  està  en  el  mig)   • Homo  homini  lupus  (l’home  és  un  llop  per  a  l’home)   El   criteri   sapiencial:   el   punt   de   partida   és   una   frase   coneguda   popularment   (refrany,   máxima,   sentència….)     Per   convèncer   d’una   proposició,   a   més   dels   arguments   també   s’usen   recursos   que   faran   l’exposició   més  clara  i  efectiva.  Podem  classificar  aquests  recursos  en  dos  tipus:  els  recursos  lèxics  i  gramaticals  ,els   recursos  d’organització  i  ordenació  discursiva,  i  ,  literaris  (ironia,  antítesi,  preterició  (  negar  que  es  farà   un   acte   quan   de   fet   sí   que   es   duu   a   terme),   l’enumeració,   la   gradació,   prosopopeia,paradoxa,   metonímia,  comparació,  metàfora  )   (pàg  37  Nou  El.lipsi)       També   estan   les   fal.làcies   ,arguments   sense   suport   lògic   no   basats   en   la   raó   i   que   realment   no   són   pertinents  per    la  conclusió  establerta.Són  les  següents:   • Fal.làcia   ad   hominem   (argument   dirigit   contra   l’home).   Preten   refutar   l’opinió   contrària   censurant  la  persona  que  la  manté.   • Fal.làcia  ad  baculum  (al  bastó).  Arguments  que  apel.len  a  la  força  o  al  poder  d’alguna  cosa  o   persona.   • Fal.làcia   ad   populum   (al   poble).   S’utilitzen   les   raons,   fets   o   circumstàncies   per   a   excitar   els   sentiments  i  emocions  de  l’auditori.   • Fal.làcia  ad  verecundiam  (apel.lació  a  l’autoritat).  Es  recorre  al  sentiment  de  respecte  que  es   té  envers  una  autoritat  per  a  obtenir  l’adhesió  a  una  conclusió.   • Fal.làcia   ad   ignorantiam   (   a   la   ignorància).  Pretén   que   una   cosa   siga   falsa   perquè   no   se’n   sap   o   perquè  no  s’ha  provat  la  veritat.   • Fal.làcia  tu  quoque  (tu  també).  Es  torna  l’ofensa  al  acusador  en  compte  de  formular  raons  per   a  replicar  una  acusació.     Gèneres:   *article   d’opinió,   una   editorial,   *carta   al   director,   *una   columna,   discurs   polític,   assaig   ,   debat,etc.  

CARACTERÍSTIQUES GRAMATICALS Morfològiqies

Lèxicosemàntiques

• Ús del present d’Indicatiu i del Pretèrit Perfet simple i • Lèxic connotatiu o valoratiu. perifràstic, i imperfet per fer referència al passat o a • Verbs relacionats amb causalitat i processos temporals. conseqüència • Funció apel.lativa amb l’ús de l’imperatiu i perífrasis • Verbs Intel.lectius: dir, creure, pensar, d’obligació. opinar, considerar, etc • Funció expressiva asociada a la modalitat desiderativa (mode • Adjectius i adverbis valoratius: simpàtic, subjuntiu) dissortadament… • Ús de tecnicismes en textos especialitzats però en els divulgatius (articles o columnes) escassegen. • En textos argumentatius amb vocació retòrica proliferen les funcions literàries més per a conmoure que per a raonar. Predomini de la funció estètica: interrogació retòrica, metàfora, ironia, antítesi, paradoxa, metonímia, sinècdoque, comparació, anàfora , paral.lelisme , entre d’altres. Sintàctiques • Sintaxi complexa: períodes oracionals llargs, incisos…per als raonaments. • Modalitat exclamativa, interrogativa, dubitativa en textos molt subjectius. • Aparença d’objectivitat , per mitjà de la modalitat oracional enunciativa (sobretot en textos especialitzats). • Incisos explicatius i valoratius. • Referències díctiques emfàtiques per oposició o contrast.Relació emissor-receptor: presentació de l’E i tractament del R. • Oracions subordinades: causals, consecutives, condicionals, comapratives, concessives i coordinades: adversatives, etc. • Connectors: contrastius:per oposició(però, en canvi…); per substitució (sinó, en comptes de…) ; per restricció ( excepte, llevat que…); per concessió ( encara que, malgrat, no obstant això…) i de canvi de tema (pel que fa, quant a ….) Causals: perquè, ja que., per això… i consecutius ( doncs, per tant…) Distributius ( en primer lloc, d’una banda…) i additius ( a més a més…)

Textuals i altres • • • • •

Recursos tipogràfics: cometes , cursives, guionets. Intertextualitats: cites d’autoritat, referències i comentaris d’altres textos. Repeticions d’idees i d’estructures sintàctiques per potenciar l’efecte dissuasiu. Estructures conversacionals virtuals. Estructura narrativa ,descriptiva i conversacional com a recursos argumentatius.

C.- *ESTRUCTURA NARRATIVA És  aquella  que  narra  uns  fets  (reals  o  imaginaris)  emmarcats  en  un  temps  i  un  espai,  amb  la  finalitat   d’entretindre   (novel.la)   o   d’informar   (notícia,crònica   o   reportatge),   segons   quin   siga   l’objectiu   de   la   persona  que  narra.   A   l’abordar   l’anàlisi   textual   narratiu   és   necessari   la   historia   i   l’acció   que   la   componen   (què),   els   personatges  (qui),  el  motiu  (per  què),  el  temps  (quan)  ,  l’espai  (on),  com  s’organitzen  estos  elements   (l’estructura),  i  des  de  quin  punt  de  vista  es  conten  (narrador).   A.-­‐  Tipus  de  Narració  :literària  (conte  ,novel.la…)  o  periodística  (  notícia,  crònica,  reportatge)     B.-­‐  Estructura:     1.-­‐  Segons  la  distribució:     EXTERNA:  organitza  el  contingut  de  la  història  en  capítols,  parts,  tractats,  seqüències,  etc     INTERNA:  depén  de  l’ordre  dels  esdeveniments  al  llarg  de  la  història  narrativa.   Notícia:  Estructura  de  piràmide  invertida  (dades  de  major  a  menor  importància)     Literari:  plantejament,  nus  i  desenllaç.   1. Situació   inicial   estable   o   plantejament:   part   inicial   del   relat   que   subministra   els   antecedents   necessaris   perquè   el   lector   comprengui   el   relat   de   forma   íntegra.   Es   presenta   el   tema,     els   personatges,    les  propietats  del  temps  i  del  lloc.     2. Transformació   o   nus   :   situació   de   conflicte   i   desenvolupament   de   l’acció.   Es   produeix   una   complicació  que  modifica  l'estat  precedent  i  desencadena  el  relat.  El  moment  més  interessant   de  la  succesió  de  fets  constitueix  el  clímax.  Sol  ser  la  part  més  extensa  del  relat.     3. Clímax   :   És   el   moment   més   interessant   o   excitant   de   la   succesió   de   fets   que   constitueixen   la   trama  del  relat.  Aquí  la  narració  arriba  al  punt  més  àlgid.   4. Situació   final   o   desenllaç   ;   on     se   soluciones   els   problemes   i   on   s’estableix   un   estat   nou   i   diferent  del  primer.   5. Moral  o  avaluació  final  estable:  en  una  faula  o  conte,  que  dóna  el  sentit  configuracional  de  la   seqüència.       2.-­‐  Segons  el  final  :   Les  novel.les  que  presenten  l’anterior  estructura  donen  als  lectors  informació  sobre  allò  que  passa  als   seus   personatges.   S'anomenen   novel.les   tancades.   Altres   novel.les,   en   canvi,   relaten   episodis   o   aventures   que   no   formen   una   acció   única,   o   que   la   deixen   sense   final:   són   les   anomenades   novel.les   obertes.     3.-­‐  Segons  l’ordre  dels  fets  de  la  narració:   Poden  donar-­‐se  diferents  estructures  narratives:     • LINEAL  O  CRONOLÒGICA:  L’ordre  del  discurs  segueix  l’ordre  de  la  història.   • NO   LINEAL   O   DISCONTINUA:   RUPTURA   TEMPORAL   (es   trenca   l’ordre   cronològic,   sobretot   per   afegir  escenes  del  passat  en  el  present).    Flash-­‐back   (retrospecció   o   analepsi):   El   narrador   trasllada   l’acció   al   passat.   Flashforward   (anticipació   o   prolepsi):   El   narrador   anticipa   accions,   s’avança   en   el   temps.   Contrapunt:   Diferents   històries   s’entrecreuen   al   llarg   de   la   narració.   Circular:  El  text  s’inicia  i  s’acaba  de  la  mateixa  manera.     • IN   MEDIAS   RES   (expressió   llatina   “en   mig   de   l’assumpte”):   El   relat   comença   en   mig   de   la   narració,   sense   prèvia   aclaració   de   la   història.   Es   tracta   d’un   començament   abrupte   emprat   per   a  captar  l’atenció  del  lector.       C.-­‐  Narrador  i  Punt  de  vista  narratiu:     El  narrador  ha  sigut  creat  per  l’autor  real  perquè  duga  a  terme  la  missió  de  contar  la  història  .  Podem   distingir  2    tipus  de  narrador:extern  o  intern.  

  NARRADOR  EXTERN-­‐  Quan  el  narrador  es  troba  fora  de  la  història  i  la  conta  des  de  la  3ª   persona.  Pot  ser  de  diverses  classes:     • Omniscient:   El   narrador   actua   amb   un   coneixement   complet   de   tot:   sentiments,   pensaments,   esdeveniments,   situacions...   Presenta   als   personatges   i   descriu   tot   el   que   aquests  veuen,  escolten,  senten...  i  fins  i  tot  circumstàncies  en  les  quals  no  hi  ha  present   cap   personatge.   El   narrador   pot   prendre   una   actitud   objectiva   o   subjectiva;   a   vegades   inclou  intervencions  i  comentaris  o  apel.la  el  lector.     •

  •

 

Objectiu   o   Observador:   El   narrador   procedeix   com   si   observara   els   fets,   ajustant-­‐se   a   aquests   com   un   observador   imparcial.   No   pot   endinsar-­‐se   en   el   món   interior   dels   seus   personatges.  Aquesta  actitud  no  és  molt  freqüent  i  sol  donar-­‐se  només  en  fragments  més  o   menys  extensos  d'una  obra  narrativa.     Editor:  Quan  actua  com  si  haguera  trobat  el  relat  escrit  o  li  l’hagueren  contat,  i  ell  es  limita   a  donar-­‐lo  a  conèixer.  Aquest  tipus  de  narrador  no  suplanta  al  narrador  de  la  història  del   “document”   que   ha   trobat   i   que   reprodueix.   Amb   el   fet   de   “dir”   que   “s’ha   trobat”   la   història  es  pretén  donar  més  veracitat  i  autenticitat  a  allò  que  es  conta.     NARRADOR  INTERN:  Si  el  narrador  conta  la  història  en  primera  persona.  Aquest  narrador   pot  coincidir  amb:  

 

   

•

Narrador   Protagonista:   El   personatge   central,   en   primera   persona,   conta   la   seua   pròpia  història.  Poden  coincidir  l'autor  i  el  narrador  (autobiografia)  o  no  (per  exemple,   en  la  novel·∙la  picaresca).   Ací  apareix  el  monòleg  interior  (veure  tècniques  narratives)  

•

Narrador  personatge  secundari:  Algun  altre  personatge  de  menor  importància.  

•

Narrador  Polifònic:  Diversos  personatges  que  alternen  les  veus  (en  aquest  cas,  la  visió   plural  que  es  dóna  s’acosta  a  l’omnisciència);  

 

 

  Narrador  testimoni:  És  un  personatge  secundari  o  un  testimoni  dels  fets  que  no  participa  directament   en  l'acció.  Utilitza  la  primera  persona  en  combinació  amb  la  tercera,  però  en  cap  cas  és  el  principal.      

Segona   persona   narrativa:  El   narrador   es   dirigeix   en   un   fictici   diàleg   a   un   personatge   absent,   al   lector   o   a  si  mateix  (monodiàleg).     Si   hi   ha   diàleg   es   pot   distingir   entre   estil   directe,estil   directe   lliure,   indirecte   o   indirecte   lliure.     També   es   pot   produir   un   monòleg   interior   i   escriptura   parlada,  com   si   fos   la   “paraula   interior”   del  personatge,  i  que  intenta  reflectir  el  flux  d’una  consciència.       D.-­‐  Tècniques  narratives   En  qualsevol  novel.la  trobem  diferents  tipus  de  tècniques  o  procediments  narratius:  la  descripció,  que   caracteritza   els   personatges   i   els   diversos   elements   que   ambienten   la   història   (objectes,   paisatges,   impressions,  estats  d'ànim...);  el  diàleg,  que  introdueix  la  veu  dels  personatges;  i  la  narració,  que  exposa   els  fets  i  els  esdeveniments  de  manera  dinàmica.   Estes  tipologies  tenen  a  veure  amb  el  ritme  de  la  història:   -­‐Si  l’autor  vol  contar  la  història  amb  més  minuciositat  usa  la  descripció  (temps  detingut)  i  la  digressió   autorial  (comentaris  del  narrador).   -­‐  Si  vol  donar  sensació  de  rapidesa  usa  resum  i  elipsi  (eliminar  fragments  de  la  història).    -­‐   Si   vol   mantindre   una   forma   intermèdia,   usa   el   diàleg   amb   la   qual   cosa   el   temps   narratiu   a’justa   al   temps  real.    

La  narració,  el  diàleg  i  la  descripció  es  poden  combinar  de  maneres  diverses  i  cada  obra  o  cada  fragment   pot   ser   redactat   amb   un   procediment   diferent.   Aquests   procediments   donen   lloc   a   tres   estils   bàsics:   l'estil  directe,  l'estil  indirecte  i  l'estil  indirecte  lliure.   1.-­‐  ESTIL  DIRECTE  (1ª  p):  Procediment  pel  qual  se  citen  les  paraules  o  pensaments  dels  personatges  de   mnera   textual   sense   la   mediació   d'un   narrador.   És   el   mode   d'enunciació   que   implica   directament   destinador   i   destinatari   i   els   protagonistes   dialoguen   o   monologuen   directament   entre   si:   és   la   forma   típica   dels   diàlegs   (el   personatge   dialoga   respectivament   amb   un   altre   personatge),   o   fins   i   tot   del   monòleg  (amb  si  mateix)  o  del  soliloqui  (amb  un  interlocutor  absent  ).   S'introdueix   directament   o   mitjançant   un  verb   de   dicció   anomenats   “verba   dicendi”   (digué,   pensà,   respongué,   manifestà….)   o   locució   equivalent   a   “dir”   ,que   pot   aportar   informació   descriptiva   “cridà”   o   valorativa   “es   lamentà”.;   amb   marques   prosòdiques   (cometes,   cursiva,   dos   punts,   guió   llarg)  i  l’enunciat  citat  es  pot  convertir  en  subordinada  substantiva.     TEXT   Desconcertado,  sabiendo  que  los  niños  esperaban  una  explicación  inmediata,  José  Arcadio  Buendía   se  atrevió  a  murmurar:   Es  el  diamante  más  grande  del  mundo.   No  –corrigió  el  gitano.  Es  hielo.  (“Cien  años  de  soledad”)  .   ESTIL  DIRECTE  LLIURE  (1ª  p):  El  narrador  cedeix  la  veu  i  la  sea  visió  al  personatge,  però  sense  anunciar-­‐ lo  prèviament  i  sense  nexes  introductoris,  sense  guions.   TEXT   Tota   la   ciutat   estava   eixos   dies   pendent   de   la   seua   decisió.   “Està   decidit,   no   vaig   a   casar-­‐me”   .   L’escàndol  fou  grandíssim.    MONÒLEG  INTERN  /FLUX  DE  LA  CONSCIÈNCIA  (1ª  p).-­‐  Variant  de  l’Estil  Directe  lliure  característic  de  la   literatura  del  SXX.  El  seu  objectiu  és  evocar  el  flux  ininterromput  de  pensaments  que  travessen  l’ànima   del  personatge  a  mesura  que  sorgeixen  i  en  l’ordre  que  sorgeixen,  sense  explicar  l’encadenament  lògic.    Escrit   en   Present   i   ordenadament.Sintaxi   menys   desenvolupada   ,   l’omissió   de   verbs   o   altres   connectors,  interrupcions  sobtades  o  repeticions  dubitatives   TEXT   I   amunt,   jo   amunt,   amunt,   Colometa,   vola,   Colometa...   Amb   la   cara   com   una   taca   blanca   damunt   del   negre  del  dol...  amunt,  Colometa,  que  darrera  teu  hi  ha  tota  la  pena  del  món,  desfes-­‐te  de  la  pena  del   món,  Colometa.  Corre,  de  pressa.  Corre  més  de  pressa,  que  les  boletes  de  sang  no  et  parin  el  caminar,   que  no  t'atrapin,  vola  amunt,  escales  amunt,  cap  al  teu  terrat,  cap  al  teu  colomar...  vola,  Colometa.  Vola,   vola,  amb  els  ulls  rodonets  i  el  bec  amb  els  foradets  per  nas  al  capdamunt...  i  corria  cap  a  casa  meva  i   tothom   era   mort.   Eren   mort   els   que   havien   mort   i   els   que   havien   quedat   vius,   que   també   era   com   si   fossin  morts,  que  vivien  com  si  els  haguessin  matat.   ESCRIPTURA   PARLADA   (1ªp).-­‐   sense   ordre   i   en   Passat.   Sembla   que   es   dirigeix   a   una   2ª   persona   ,   un   destinatari  que  escolta  i  que  mai  es  fa  present  com  a  subjecte  actiu.     TEXT   Una  muntanya  de  boletes  una  mica  cap  a  un  costat  de  l'altar,  al  peu  d'un  ram  de  lliris  de  sant  Antoni,  i  la   muntanya  de  boletes  anava  creixent;  les  unes  naixien  al  costat  mateix  de  les  altres,  com  bombolles  de   sabó,  molt  estretes,  molt  apilotades,  les  unes  al  costat  de  les  altres  i  tota  aquella  muntanya  de  boletes   pujava   amunt,   amunt,   i   potser   el   capellà   també   les   va   veure   perquè   un   moment   va   obrir   el   braços,   amb   les  mans  acostades  al  cap,  com  volent  dir  Reina  Santíssima,  i   jo  vaig  mirar  la  gent,  em  vaig  girar  a  mirar   els  que  estaven  darerra  meu,  fins  a  l'acabament  de  l'església,  i  tots  tenien  el  cap  ajupit  i  no  podien  veure   les  boletes,  tan  al  costat  les  unes  de  les  altres,  que  ja  vessaven  de  l'altar,  que  aviat  arribarien  als  peus   dels  escolanets  que  resaven.  

3.-­‐   ESTIL   INDIRECTE   (3ª   p).   Procediment   propi   dels   gèneres   narratius   pel   qual   la   veu   d'un   personatge   apareix   en   el   text   reproduïda   per   la   mediació   d'un   narrador   que   l'explica.   És   el   mode   de   l'enunciat   del   discurs  relatat  o    narrat.     S'introdueix  mitjançant  la  fórmula  “va  dir  que”.  No  té  interjeccions,  ni  admiracions  ni  interrogacions.     TEXT   “Después,  mientras  se  secaba,  el  forastero  le  suplicó  con  los  ojos  llenos  de  lágrimas  que  se  casara  con  él.   Ella   le   contestó   sinceramente   que   nunca   se   casaría   con   un   hombre   tan   simple   que   perdía   casi   una   hora,   y  hasta  se  quedaba  sin  almorzar,  sólo  por  ver  bañarse  a  una  mujer”.  (Cien  años  de  soledad)     ESTIL  INDIRECTE  LLIURE  (3ª  p  ).-­‐  Procediment  propi  dels  gèneres  narratius  pel  qual  la  veu  o  pensaments   d'un  personatge  són  reflexades  pel    narrador,  en  3ª  persona;  .  És  propi  de  la  narrativa  moderna  i  sol   donar-­‐se  en  contexts  on  hi  ha  alta  dosi  de  dosi  d’empatia  entre  el  narrador  i  el  punt  de  vista,  afectes  i   emocions  del  personatge.   Les  marques  lingüístiques:  ús  de  l’imperfet  d’indicatiu,  la  reconversió  del  YO  en  la  persona  ÉL,  vocabulari   i  estil  propi  del  personatge  no  del  narrador,  les  exclamacions,  interrogacions…  i  absència  introductòria   de  verba  dicendi  i  marques  tipogràfiques.     Ve    a  ser  com  un  “  monòleg  narrat  “(es  reprodueix  el  pensament  del  personatge  en  boca  del  narrador  en   3ª   persona)   front   al   “monòleg   interior”   on   el   personatge   en   1ª   persona   expressa   el   seu   pensament   més   íntim.   TEXT   “La  situación  era  caòtica.  Allí  no  aguantava  ell  dos  dies”   TEXT:    “El  joven  poeta  está   componiendo  un  poema  largo,que  se  llama  Destino.Tuvo  sus  dudas  sobre  si  debía   poner   El   destino,   pero   al   final,   y   después   de   consultar   con   algunos   poetas   ya   hechos,   pensó   que   no,   que   sería  mejor  titularlo  Destino,  simplemente.  Era  más  sencillo,  más  evocador,  más  misterioso.  Además,   así,  llamándole  destino,  quedaba  más  sugeridor,  más...  ¿cómo  diríamos?,  más  impreciso,  más  poético.   Así  no  se  sabía  si  quería  aludir  al  destino,  o  a  un  destino,  a  destino  incierto,  a  destino  fatal  o  destino   feliz,   o   destino   azul   o   destino   violado.   El   destino   ataba   más,   dejaba   menos   campo   para   que   la   imaginación  volase  en  libertad,  desligada  de  toda  traba”.  (“La  colmena”)       E.-­‐  Els  personatges     • Segons  la  funció:    protagonistes  ,  secundaris  o  comparses  .     El   protagonista   és   el   centre   de   la   narració.   Pot   ser-­‐ne   un,   diversos   o   una   col.lectivitat.   És   un   personatge   rodó  (evoluciona  al  llarg  de  la  novel.la)  i  a  vegades  se  li  oposa  un  antagonista.   El  secundari  és  un  personatge  pla,  que  no  evoluciona.  Normalment  respon  a  un  arquetip.   El  comparsa  o  extra  és  un  simple  element  presencial.     • Segons  la  seua  presència  i  la  seua  funció  dins  el  relat.   Caracterització   directa   quan   el   personatge   és   descrit   internament   i   externament   de   manera   total,   a   través  del  narrador  o  altre  personatge.   Caracterització   indirecta   quan   es   deixa   que   siga   el   mateix   personatge   qui   es   presente,   através   dels   seus   pensaments,  comentaris  ,  accions.     • Segons  la  seua  caracterització:  rodons  i  plans.     Rodons   ,   es   defineixen   per   la   seva   profunditat   psicològica   i   perquè   el   seu   caràcter   és   canviant   al   llarg   de   la  història.   Plans,  si  són  descrits  d’una  manera  esquemàtica  o  caricaturesca  i  no  presenten  canvis  anímics,  és  a  dir,   el  seu  caràcter  no  evoluciona  al  llarg  de  la  narració.     F.-­‐  L’espai   És  el  marc  físic  on  s’ubiquen  els  personatges  i  els  ambients  geogràfics  i  socials  on  es  desenvolupen  les   accions.La  distinció  entre  camp  i  ciutat  ens  permet  parlar  de  novel.la  rural  i  novel.la  urbana.  Els  espais   poden   ser   presentats   amb   denominacions   reals   o   bé   camuflats   sota   noms   simbòlics.   També   hem  

d’esmentar  els  espais  irreals  propis  de  la  narrativa  fantàstica  i  de  ciència-­‐ficció.  També  distingirem  entre   oberts  o  exteriors  i  tancats  o  interiors.     G.-­‐  El  temps:   Històric  

És  la  època  en  que  es  situa  l'acció:  segle  XVII,  XX,  als  anys  50,  etc.  

Narratiu  

És  la  durada  de  l'acció:  3  hores,  2  dies,  20  anys...  

Verbal  

És  el  temps  verbal  que  es  fa  servir  en  la  narració  

  Pretèrit   Perfet   És   el   temps   més   usat   en   la   narració,   perquè   presenta   els   fets   com   suceïts.   Atorga   simple   /P.P.   vivacitat  al  text.  :  “cantà  un  poc”.   Perifràstic   Pretèrit   Imperfet   Aporta  informació  complementària    i  s’usa  en  també  en  les  descripcions.  “El  seu  fill  ,   d’IND   que  era  prou  més  jove  que  les  dos  xiques,  s’aproximà  a  ell.”   Condicional   Simple  

Indica   accions   futures   respecte   d’allò   narrat   (anafòric   de   futur)   :   Pensí   que   ells   podria  traure-­‐li  allò  que  vulguera  

Present  d’IND  

 S’utiliza   per   fer   coincidir   el   temps   dels   fets   narrats   amb   el   temps   del   relat.   Coma     apresent  històric,  aproxima  els  fets  al  receptor.   “Res  puc  fer,  res  està  a  les  meues  mans,  sóc  un  invàlid,  les  meues  oïdes  descansen,   el  meu  cap  descansa.”      

Pretèrit   Plusquamperfet   D’IND  

S’utilitza   per   a   recordar   accions   anteriors   a   les   narrades   en   el   passat   (anafòric   de   passat)     “S’havia  fet  un  video  per  a  l’agència,  que  des  d’allí  s’enviava  als  interlocutors  “      

    També  hi  ha  tractaments  temporals  diversos:  un  temps  lineal  –que  fa  coincidir  l’ordre  de  la  història  amb   el  de  la  narració,  respectant  així  l’ordre  de  plantejament,  nus  i  desenllaç-­‐,  un  temps  no  linela  o  discontiu   –que  presenta  la  cronologia  dels  fets  de  manera  desordenada,  ja  siga  començant  pel  nus  de  la  forma  “in   mediae  res”,  o  bé  avançant  i  reculant  el  relat  en  forma  de  ziga-­‐zaga-­‐...       Progressió  temàtica:  lineal  o  constant     Finalitat:  Narrar  un  fets  protagonitzats  per  personatges  en  un  espai  i  un  temps  determinat,  relacionats   per  connectors,  predominantment  temporals.     Funció  predominant:  poètica.  Secundàries:  referencial,  expressiva,  conativa.     Gèneres:   el   reportatge   de   fets   diversos,   la   novel.la,   el   conte,   el   relat   històric,   la   paràbola,   els   curts   publicitaris,  el  relat  històric,  el  cinema,  el  còmic,  l’acudit,  informatius  en  la  premsa,  ràdio  i  TV  (  notícia,   crònica…)  el  relat  oral,  etc.  El  més  conegut  és  el  relat  que  es  caracteritza  per  la  dimensió  cronològica  que   assegura  la  successió  dels  esdeveniments.    

CARACTERÍSTIQUES GRAMATICALS Morfologia i Sintaxi • Oracions predicatives, amb verbs d’acció, llengua i pensament. • Verbs amb valor perfectiu (arquetípic: el Pretèrit perfet , en combinació amb altres formes del passat com el pretèrit indefinit o imperfet). També és freqüent el present històric amb la intenció d’acostar el passat al present.2 • Adverbis de lloc i temps que situen les seqüències de la narració, adverbis de mode i locucions adverbials.2 • Períodes oracionals llargs i complicats:oracions subordinades temporals, substantives i adjectives. També la coordinació (copulatives pels fets que es van sumant) Lèxicosemàntic Lèxic.- expressions que indiquen nocions temporals

Aspectes textuals i d’altres • Ús de connectors lògics: temporals, espacials, causals. • Registre: literari (ús de figures literàries com: ironia, metàfora, hipèrbole,al.literació, etc.) • Ús de tècniques narratives (estil directe, indirecte, monòleg) • Referències lèxiques (sinonímia i repetició lèxica) i gramaticals ( definització , el.lipsi i correlació de temps verbals).1

1.- Correlació de temps verbals= ús de diferents temps del passat per fer una cronologia dels successos i destriar-los del que són descriptius o comentaris. 2.- El temps es pot expressar mijançant verbs (amb els seus morfemes temporals), adverbis, locucions temporals, adverbis de temps, prep+nom, oracions adverbials temporals i verbs o substantius que indiquen temps.

D.- *ESTRUCTURA DESCRIPTIVA Descriure   consisteix   a   explicar   com   són   les   coses   i   les   persones,   a   detallar-­‐ne   les   característiques,   l’aspecte  o  les  qualitats  que  presenten  per  informar-­‐nos  o  argumentar.  Per  això  no  apareix  mai  com  a   seqüència  dominant,  sinó  subordinada,  inserida  en  textos  narratius,  expositius  o  argumentatius,  és  a  dir,   com  a  seqüència    textual  (  =  paràgraf  d’un  text  que  no  segueix  la  tipologia  general  del  text).   Ex:  un  novel.la    té  una  estructura  dominant  narrativa  però  insereix  seqüències  descriptives  (per  exemple   d’un  personatge).     Tipus  de  descripció:  segons  la  implicació  de  l’autor  i  segons  el  tema:     1.  Segons  la  implicació  de  l’autor  pot  ser:   • Objectiva:presenta   les   característiques   sense   apreciacions   personals.   Utilitza   un   llenguatge   denotatiu  i  hi  predomina  la  funció  referencial.   • Subjectiva:  detalla  els  trets  passats  per  la  visió  personal,  prenent  un  valor  significatiu  al  servei   de  la  narració.Utilitza  un  llenguatge  connotatiu  i  hi  predomina  la  funció  poètica.     2.  Segons  els  temes  parlem  de:   • TOPOGRAFIA:  descripció  de  l’espai,  del  lloc   • CRONOLOGIA:  descripció  del  temps   • PROSOPOGRAFIA:  descripció  dels  trets  físics,  externs   • ETOPEIA:  descripció  dels  trets  anímics,  interns   • RETRAT:  manté  un  grau  de  fidelitat  alt  amb  la  realitat  material  que  descriu.  Trets  físics  i   anímics.   • D.  PARAL·∙LELA:  compara  per  remarcar  les  diferències  o  les  semblances   • QUADRE:  descriu  el  context  en  què  s’emmarca   • CARÀCTER:  descripció  de  les  característiques  anímiques.     • CARICATURA:  exageració  dels  trets  físics.     Finalitat:  descriure.   Estructura  :   La   descripció   consta   de   dues   parts:   tema   –on   es   presenta   el   motiu   de   la   descripció-­‐   i   expansió  –el  desenvolupament  del  tema  amb  nova  informació-­‐.   2

Present històric: adquireix un carácter de perdurabilitat, l’emissor aproxima així un fet passat al present de l’enunciació: per exemple: Jaume I conquista València l’any 1238.

Manté  un  ordre  en  l’espai  :  de  més  general  a  més  concret,  de  dalt  a  baix,  de  dreta  a  esquerra...   Exemples:  fitxa  policial,inventaris,  diccionaris,  catàleg,  endevinalla,  guia  temàtica,  guies  turístiques,    

  CARACTERÍSTIQUES GRAMATICALS Morfologia i Sintaxi

Aspectes textuals i d’altres

• Oracions simples i modalitat enunciativa • Oracions atributives i oracions juxtaposades i copulatives. • si són subordinades són de relatiu. • Importància de l’adjectivació (adjectius qualificatius) i dels substantius (precisió lèxica) sobre els verbs. • Verbs amb valor imperfectiu : Present (atemporalitat) i P. Imperfet (descriptiu). • Hi abunden verbs copulatius i de pertinença (tenir, portar..) • Adverbis de lloc i manera: dalt, davant… • Preposicions: a , en… • Estructures de comparació • Enllaços: adverbis, locucions…

• Ús de connectors espacials • Registre: col.loquial o estàndard • Recursos literaris: comparació, metàfora ,metonímia, enumeració , personificació, etc

E.-* ESTRUCTURA INSTRUCTIVA Hi   és   en   missatges   la   funció   dels   quals   és   la   de   dirigir,   la   de   donar   pautes   per   aconseguir   una   finalitat   (consells  de  tota  mena,  instruccions  d’ús,  receptes,  horòscops,  etc.).   En   general   aquests   textos   contenen   una   proposició   (com   aconseguir   quelcom,   tot   seguint   els   passos   ordenats)  i  la  incitació  a  fer-­‐ho.   Finalitat:    ordenar,  dirigir  o  aconsellar  alguna  cosa  a  algú.   Funció   predominant:   apel.lativa   o   conativa,   fet   que   explica   la   presència   d’imperatius   i   frases   exhortatives.   Estructura   habitual:   el   text   sol   estructurar-­‐se   de   forma   lineal   enumerativa   o   dividida   en   fases   d’un   procés   (jerarquitzada).   Normalment   solen   ordenar-­‐se   temporalment   formant   seqüències.   Ordre   lògic   i   cronològic  dels  fets.   Gèneres:   Podem   establir   diferents   classificacions   dels   textos   instructius.   Si   ens   atenem   als   diferents   àmbits  on  s’apliquen:   àmbit  professional:  formularis,  protocols,  experiments  químics,  consells  i  normes,  lleis,  decrets,   ordres,  resolucions…     àmbit  tècnic:  receptes,  intruccions  de  muntatge,  etc.     àmbit  científic:  vademècums.     Si  ens  atenem  a  l’abast  de  difusió:   textos  divulgatius:  guies,  manuals,  regles  de  joc…     textos  on  predomina  la  funció  metalingüística  del  llenguatge:  llibres  d’estil,  manuals  de  llengua,   etc.      

• • • • •

CARACTERÍSTIQUES GRAMATICALS Morfologia i Sintaxi • • • • • • • • • • • •

Sintaxi plena de frases simples. Lèxic precís i concís. Oracions imperatives i exhortatives. Ús de la 2ª persona o de formes paral.leles. Mode verbal: Imperatiu i altres formes verbals d’instrucció: Perífrasis d’obligació,Present, futur, condicional. Verbs impersonals Negació del present de subjuntiu per a negacions ( No fumeu) Ordinals i cardinals Lletres Connectors d’organització (primerament, en tercer lloc…) De vegades abreviaturas i sigles. Signes de puntuació, sobretot el punt seguit o a part i, en segon lloc, punt i coma.

Aspectes textuals i d’altres • Disposició gràfica espacial o gràfics o dibuixos per a la interpretació. • Informació objectiva, concisa i precisa. • Abundants paràgrafs.

F.- ESTRUCTURA CONVERSACIONAL Finalitat: interactuar socialment dos o més interlocutors. Estructura habitual. Basada en l’intercanvi dialògic (successió dels torns de paraula entre diferents interlocutors). Registre oral , però també té manifestacions escrites. Gèneres: una conversa o diàleg , l’entrevista, un debat televisiu, teatre,novel.la etc. CARACTERÍSTIQUES GRAMATICALS Morfologia i Sintaxi Pronoms: personals, febles, interrogatius Verbs de llengua: va dir, va respondre… Adverbis d’afirmació i de negació. Enllaços conversacionals : puntuació relacionada amb l’entonació (guions, cometes, interrogacions, exclamacions…) • Oracions interrogatives directes i indirectes. • Lèxic imprecís • • • •

Aspectes textuals i d’altres • Modalitats: interrogativa, enunciativa, exhortativa… • Elements díctics • Fórmules discursives: excuses, salutacions, comiats… • Presència de codis no-verbals en el textos orals. • Trets típics de l’oralitat: omissions, reiteracions, inversions, agramaticalitat…

G.- ESTRUCTURA RETÒRICA Finalitat: Estètica o poètica i lúdica. Vol crear bellesa o aconseguir determinats efectes en el receptor (bellesa, divertiment,etc). Estructura: Atesa la diversitat de manifestacions (textos literaris, cançons, refranys, aforismes, eslògans, etc.) no hi ha una estructura prototípica i només es caracteritza per ser una transgressió lingüística basada en figures retòriques semàntiques (hipèrbole, sinestèsia, metàfora i jocs de paraules (polisèmia) Gèneres: novel.la, conte, poema, assaig literari, prosa poètica, cançó, pregària, eslògan, proverbi, màxima o graffiti etc

CARACTERÍSTIQUES GRAMATICALS Morfologia i Sintaxi • Figures retòriques sintàctiques: anacoluts, polisíndeton, hipèrbaton… • Vocabulari i lèxic específic.

Aspectes textuals i d’altres • Figures retòriques semàntiques: hipèrbole, sinestèsia, metàfora, metonímia, etc • Jocs de paraules: dobles sentits, cacofonies, etc • Transgressió de les normes lingüístiques. • Presència de macroestructures que van des de les més rígides, pròpies de la preceptiva clàssica (sonet) fins a les que incorporen llenguatges no verbals (poema objecte, visual o sonor, etc)