Index 1. Moneres 2. Protoctists 2.1 Algues i protozous 3. Fongs 4. Plantes 5. Animals 5.1 Invertebrats no cordats 5.2 Vertebrats cordats Moneres Comprèn tots els organismes procariotes, és a dir, els bacteris. Són éssers unicel·lulars, amb ribosomes més petits que els de les cèl·lules eucariotes i sense mitocondris, cloroplasts, aparell de Golgi ni reticle endoplasmàtic. CLASSIFICACIÓ BÀSICA ARQUEOBACTERIS Són microorganismes unicel·lulars que generalment viuen en ambients extrems. El seu material genètic (ADN) no està emmagatzemat dins un nucli. Les arqueobacteris poden ser: Arqueobacteris metanògens són bacteris anaerobis. Redueixen el diòxid de carboni (CO2) i alliberen metà (CH4). Arqueobacteris halòfils es troben en ambients amb grans concentracions de sal. Arqueobacteris termòfils viuen en manantials d'aigües termals àcids. EUBACTERIS Són els bacteris típics. És la branca que conté més diversitat genètica. Cianobacteris obté l'energia mitjançant fotosíntesi oxigènica. La seva capacitat de produir oxigen com a resultat de la seva acció fotosintètica, molt similar a la de les plantes, es creu que va ser la causa de la transformació de la primitiva atmosfera reductora en una atmosfera oxidant. Bacteris nitrificants són els que tenen la capacitat per oxidar els compostos nitrogenats, procedents de la matèria orgànica morta, i convertir−los en compostos aprofitables per las plantes, i així es tanca el cicle 1

biogeoquímic del nitrogen. Micoplasmes són els organismes més senzills i petits que existeixen. Causa la pneumònia atípica del bestiar boví. No tenen paret cel·lular. Només tenen un citoplasma, que conté l'ADN, ribosomes i una membrana plasmàtica. ESTRUCTURA

Càpsula no és constant, és una capa gelatinosa de grandària i composició variable formada de polisacàrids. Paret cel·lular és rígida, dúctil i elàstica. La seva originalitat resideix en la naturalesa química del compost macromolecular que li confereix la seva rigidesa. Membrana cel·lular és un embolcall que envolta al citoplasma. Citoplasma massa de matèria viva on es troben els ribosomes (que intervenen en la fabricació de proteïnes) i grans de greix o de glúcids que li serveixen de magatzem. Flagels no existeixen en totes les espècies. Filaments de longitud variable, constitueixen els òrgans de locomoció. Poden estar implantats en un o en els dos pols del bacteri o en tot el seu entorn. Pili estructura que serveix d'adherència a la superfície. Serveix de pont citoplasmàtic entre la transferència d'informació genètica. Ribosomes es componen generalment de RNA. ECOLOGIA Els bacteris juguen un paper fonamental en la naturalesa i en l'home: la presència d'una flora bacteriana normal és indispensable, encara que gèrmens són patògens. Anàlogament tenen un paper important en la indústria i permeten desenvolupar importants progressos en la investigació, concretament en fisiologia cel·lular i en genètica. L'examen microscòpic dels bacteris no permet identificar−les, ja que existeixen pocs tipus morfològics, cocos (esfèrics), bacils (bastó), espirilos (espires) i és necessari per tant recórrer a tècniques que es detallaran més endavant. L'estudi mitjançant la microscopia òptica i electrònica dels bacteris revela l'estructura d'aquestes. REPRODUCCIÓ

2

Generalment les bactèries es reprodueixen per bipartició. Desprès de la duplicació de l'ADN, la paret bacteriana creix fins formar una divisió transversal separador de les dues noves bactèries. Però a més de aquest tipus de reproducció asexual, les bactèries posseeixen uns mecanismes de reproducció sexual o parasexual, mitjan els quals s'intercanvien fragments d'ADN. Regne dels protoctists Comprèn dos tipus d'organismes: els organismes eucariotes unicel·lulars heteròtrofs amb digestió interna (els protozous) i els organismes eucariotes unicel·lulars o pluricel·lulars tal·lofítics (sense teixits) autòtrofs fotosintètics (les algues) Sota el nom de protoctists, trobem el regne format pels organismes eucariotes més primitius. A primera vista, el que més destaca dels protoctists és la gran diversitat de formes de vida que hi trobem: hi ha organismes autòtrofs i heteròtrofs, unicel.lulars i pluricel.lulars, immòbils i mòbils. De tot això, el primer que podem deduir és que no tots els protoctists són microorganismes, ja que en aquest regne trobem les algues pluricel.lulars. Entre els microorganismes que formen part del regne dels protoctists tenim: Els protozous. Organismes eucariotes unicel.lulars heteròtrofs. Les algues microscòpiques. Organismes eucariotes unicel.lulars autòtrofs. Els protozous Els protozous són organismes eucariotes unicel·lulars i heteròtrofs amb digestió interna, com els animals. El cos dels protozous està delimjitat per una membrana plasmàtica que pot estar recoberta per una altra membrana de secreció molt fina de naturalesa inorgànica. La membrana de secreció pot contenir una impregnació de carbonat càlcic com en el cas dels foraminífers, o de sílice com és el cas dels radiolaris. S'alimenten d'algues unicel·lulars, de bacteris, d'altres protozous o simplement de matèria orgànica morta. N'hi ha un subgrup en què els individus, sense deixar de ser heteròtrofs, també poden fer la fotosíntesi. En aquest subgrup, la membrana de secreció pot ser pèctica o cel·lulòsica. Els protozous es desplacen per mitjà de pseudòpodes, cilis, flagels o per contracció del cos. Els pseudòpodes són expansions filiformes de la membrana plasmàtica, que es deforma constantment. Els cilis i els flagels són expansions filiformes de la membrana plasmàtica que tenen una estructura fibril·lar interna. Els cilis són curts i molt nombrosos; els flagels en canvi, són molt llargs i generalment només n'hi ha un o dos. Els protozous es reprodueixen asexualment per mitjà de la divisió múltiple o esporulació. En els protozous amb cilis es dóna un fenomen de sexualitat, anomenat conjugació, que consisteix en la fusió temporal de dos individus i en l'intercanvi d'ADNentre tots dos, fet que porta la formació de dos protozous amb un ADN una mica diferent de l'original. Viuen en ambients humits o aquàtics i generalment són de vida lliure, tot i que els anomenats esporozous són totalment paràsits. En resum: Els protozous (paraula que significa "animal petit") són un tipus d'organismes unicel.lulars, eucariotes i heteròtrofs. Però, la característica més important d'aquests microorganismes és la presència d'una sèrie de mecanismes que els permenten desplaçar−se de manera activa. Altres característiques importants són:

3

Fílum i subfílum Fílum sarcomastigòfors Subfílum mastigòfors Fílum ciliòfors

Locomoció

Reproducció

Altres característiques

Protozous amb flagels: Flagel·lats

Asexual: fissió longitudinal Sexual: Gàmetes

Alguns amb plasts i fotosintètics (Els fitomastigòfors)

Protozous que es mouen Asexual: fissió transversal per cilis: Ciliats Sexual: conjugació

Protozous amb Fílum pseudòpodes i que no sarcomastigòfors formen espores: Subfílum sarcodins ameboides Protozous que es mouen per contracció del cos i Fílum apicomplexos que formen espores: esporozous Protozous que emeten Fílum pseudòpodes i presenten microsporidis espores no dividides en valves: microsporidis Protozous que emeten pseudòpodes i presenten Fílum mixosporidis espores dividides en dues valves: mixosporidis

Asexual: fissió simple o múltiple Sexual: gàmetes

Tenen citostoma i citofaringe. Tenen macronucli i micronucli Alguns amb teca calcària (les foraminífers) o de sílice (els radiolaris). D'altres, plasmodials (els mixomicets)

Asexual: fissió múltiple (esquizogònia i esporogònia) Paràsits interns Sexual: gàmetes Asexual: fissió múltiple Sexual: gàmetes

Paràsits intracel·lulars d'invertebrats i vertebrats

Asexual: fissió múltiple Sexual: gàmetes

Paràsits estracel·lulars de vertevrats de sang freda

Habitat Els protozous són generalment organismes aquàtics. Formen part del plancton marí, que és l'aliment de molts 4

altres organismes marins. D'altres poden viure en terres humides. Tant en un cas com en l'altre, es tracta d'espècies de vida lliure. Altres espècies de protozous són patògens. En aquest darrer cas, viuen a l'interior d'un altre organisme. Són organismes heteròtrofs Els protozous de vida lliure poden obtenir l'aliment de diverses maneres: alguns capturen altres microorganismes, altres s'alimenten de la matèria orgànica que hi ha dissolta a l'aigua i que travessa la membrana de la cèl.lula. Els protozous paràsits s'alimenten de l'organisme hoste. En tots els casos, la digestió es produeix en el vacúol. Són organismes mòbils.. Les algues Les algues són organismes eucariotes unicel·lulars, o pluricel·lulars tal·lofítics (sense teixits), que tenen una nutrició autòtrofa fotosintètica com les plantes. Les cèl·lules de les algues tenen per sobre de la membrana plasmàtica una membrana de secreció, anomenada paret cel·lular de cel·lulosa, que es dóna rigidesa. L'estructura de les algues pluricel·lulars rep el nom de tal·lus, que pot ser de forma filamentosa, aplanada o ramificada. En no tenir teixits conductor intern ni teixit epidèrmic superficial, en realitat es tracta de falses fulles, de falses tiges i de falses arrels. Les algues poden representar diversos tipus de pigments fotosintètics. Els més importants són els següents: Les clorofil·les; de color verd Els carotenoides; de color vermell ataronjat Les xantofil·les, de color groguenc Les ficoxantina; de color marró La ficoeritrina; de color vermell En les algues verdes o cloròfits, les que predominen són les clorofil·les; en les marrons o feòfits, la ficoxantina, i en les vermelles o rodòfits, els carotenoides i la ficoeritrina. Les algues es reprodueixen asexualment i sexualment. La reproducció asexual pot ser simple divisió binària(bipartició) en les algues unicel·lulars, i per mitjà de fragments (fragmentació) en el cas de les pluricel·lulars. La reproducció sexual es pot fer per mitjà de meiòspores. Hi ha algues que presenten cicles haploides i d'altres cicles diploides. Les algues viuen en tota mena d'hàbitats però perfectament, de tipus aquàtic, tant marins com dulciaqüícoles. Són d'una importancia vital per a l'ecosistema marí les algues micrescòpiques que formen l'anomenat fiitoplàcton, que viu a la zona superior i il·luminada del mar i constitueix la primera baula de la cadena alimentària marina. Sense el fitoplàcton, al mar no hi podria viure cap espècie animal. També l'escorça humida dels arbres, directament sobre les roques esquitxades d'aigua, al fang o, fins i tot, a les fonts termals.

5

Algues Viuen en el medi aquàtic o en ambients molt humits, tant d'aigua dolça com salada. Són totes fotosintetitzadores (autòtrofes). Són la base dels ecosistemes aquàtics, els productors primaris, i la principal font actual d'oxigen de la Terra. Les algues es classifiquen segons els pigments que contenen a més de la clorofil·la, així hi ha les algues verdes, brunes, vermelles ... Segons la seva organització morfològica n'hi ha d'unicel·lulars i de pluricel·lulars, de fixes i de lliures. Les lliures poden ser immòbils, són arrossegades pels corrents de l'aigua, o bé n'hi ha que es desplacen mitjançant cilis o flagels. Les algues unicel·lulars constitueixen el fitoplàncton. Fílum o divisió Pirròfits (dinoflagel·lats) Eugrenòfits (euglenes) Crisòfits (diatomees) Cloròfits (algues verdes) Feòfits (algues marrons)

Pigments Clorofil·les a i c carotè i dinoxatina Clorofil·les a i b carotens i xantofil·les Clorofil·les a i c carotens i xantofil·les Clorofil·les a i b carotens Clorofil·les a i c carotè i fucoxantina

Clorofil·les a Rodòfits (algues carotens,ficocianina i vermelles) ficoeritrina

Substància reserva

Morfologia

Paret cel·lular

Midó

Unicel·lulars

Cel·lulosa

Paramil

Unicel·lulars

Olis i crisolaminarina

Unicel·lulars

Midó Olis i crisolaminarina Un tipus de midó anomenat midó de florídies

Sense paret cel·lular Cel·lulosa i sílice

Unicelulars o Clel·lulosa pluricel·lulars Pluricel·lulars. Algunes Cel·lulosa de mida gran Cel·lulosa, amb Unicel·lulars i agar a vegades pluricel·lulars impregnat de carbonat càlcic

Els fongs Quan sentim la paraula fong, molts podem pensar en un rovelló. Tanmateix, els fongs presenten una gran varietat de formes i mides. Formen un regne d'organismes unicel·lulars o pluricel·lulars (els fons pluricel·lulars estan constituïts per filaments microscòpics de cèl·lules anomenats hifes, el conjunt dels quals forma els miceli del fong), per tant, no tots els fongs són microorganismes, ja que molts es poden observar a simple vista. Les característiques generals dels fongs són les següents: Els fongs són eucariotes. Es poden reproduir de forma sexual o asexual. Tenen una nutrició heteròtrofa amb digestió externa (nutrició saprofítica). Primer secreten els seus enzims digestius a l'exterior, on els enzims digereixen la matèria orgànica que troben i després absorbeixen els productes d ela digestió Tenen paret cel·lular, que a diferència de la dels vegetals, no és de cel·lulosa sinó de quitina Els organismes que viuen en la matèria morta s'anomenen sapròfits. Un sapròfit és qualsevol organisme que es nodreix de restes de matèria vegetal o animal en putrefacció. Els fongs superiors, les floridures i altres tipus de fongs, són els sapròfits més abundants. Els sapròfits produeixen enzims que descomponen la matèria orgànica en nutrients que es poden absorbir. Els fongs com a organismes descomponedors estan presents en tots els nivells tròfics ja que s'encarreguen de la descomposició de les restes dels altres organismes Els organismes sapròfits són de vital importància dins d'un ecosistema per mantenir el seu equilibri. Aquest equilibri ve donat per les interaccions que els organismes com les plantes, animals, bacteris, algues, fongs i altres, estableixen entre ells. Aquestes interaccions es realitzen a través del que s'anomena xarxa tròfica o xarxa alimentària que és una sèrie de cadenes alimentàries o tròfiques íntimament relacionades per les que 6

circulen energia i materials en un ecosistema. Fongs i bacteris són els principals agents de descomposició de la matèria orgànica, per la qual cosa també reben el nom de descomponedors. Actuen sobre la matèria orgànica morta i sobre els productes d'excreció i els cadàvers dels animals superiors. Així, doncs, són éssers descomponedors que degraden la matèria orgànica dels boscos contribuint a la creació de l'humus. Poden produir malalties com candidiasi vaginal, tinya, infeccions cutànies, sistèmiques, etc. D'altra banda també són utilitzats en la biotecnologia per produir antibiòtics (inhibidors o bactericides) i altres substàncies importants. Els llevats són utilitzats per elaborar vins, cerveses, kefir, formatges, etc. Hi ha una multitud d'espècies que produeixen fruits carnosos i comestibles. Uns altres fongs són perjudicials perquè produeixen malalties a les plantes i als animals: són els fongs paràsits.

Fílum i divisió Zigomicets

Hifes

Tipus de reproducció

7

Hifes cenocítiques en desaparèixer els septes que separen les cèl·lules

Ascomicets

Basidiomicets

Deuteromicets

La unió de dues hifes acabades en gametangis formen una zigòspora que conté nuclis diploides. Després, per meiosi es generen espores haploides. Hi pot haver reproducció asexual per mitòspores. Exemples: la floridura negra pel pa (Rhizopus stolonifer) La reproducció asexual es pot ser per unió de gametangis, de gàmetes i d'hifes no especialitzades. Els nuclis diploides Hifes separades per meiosi originen quatre nuclis haploides que, per mitosi, amb perforació. Hi originen vuit espores que queden dins d'un estoig ha formes anomenat asc. La reproducció asexual és per mitòspores unicel·lulars, com produïdes en unes hifes especialitzades molt fines ara els llevats. anomenades conidis. Exemples: les trufes, les múrgoles, el míldiu i els llevats. La reproducció asexual es produeix per la unió d'hifes haploides que generen una cèl·lula, anomenada basidi, amb dos nuclis que genera, el seu torn, una hifa vertical. El conjunt de milers d'hifes forma el cos fructífer o bolet. A Hifes separades l'extrem de l'hifa vertical, de l'ultima cèl·lula, que és ampla amb perforació i globosa, es produeix la fusió dels nuclis, després de la meiosi i les quatres espores filles hi queden suspeses. Alguns basidiomicets no presenten reproducció asexual. Exemples: el rovelló, l'amanita, el xampinyó. No se sap si tenen reproducció sexual. La reproducció asexual és per mitòspores en conidis. Exemples: el Hifes septades Penicillium ( que produeix la penicil·lina), les tinyes ( com la del peu d'atleta), els que produeixen els formatges roquefort i camembert, etc.

Plantes Són organismes eucariotes fotosintètics i pluricel·lulars amb teixits, que viuen principalment en ambients terrestres. CLASSIFICACIÓ BÀSICA BRIÒFITS Són molses i hepàtiques. Tenen teixits epidèrmic però no conductor (procormòfits). No tenen flors ni llavors (arqueogoniades). No tenen fruit. Classes: Briòpsids, Hepàtiques. Són les primeres plantes que van colonitzar el medi terrestre. PTERIDÒFITS Són falgueres, equisets, i licopodis. Tenen teixits epidèrmics i conductors (cormòfits). No tenen flors ni llavors (arqueogoniades). No tenen fruit. Classes: Pteridòpsids, Equisetòpsids, Licopodiòpsids. ESPERMATÒFILS GIMNOSPERMES Són pins, avets, xiprers, teixos, etc. Tenen teixits epidèrmics i conductors (cormòfits). Tenen flors i llavors (espermatòfits). No tenen fruits. Les llavors estan dins d'estructures anomenades pinyes, estròbils, gàlbuls arils. Classes: Coníferes, Cicadòpsids, Ginkgòpsids. 8

ESPERMATÒFILS ANGIOSPERMES Són ametllers, rosers, etc. Tenen teixits epidèrmics i conductors (cormòfits). Tenen flors i llavors (espermatòfits). Tenen fruits. Classes: Dicotiledònies, Monocotiledònies. ESTRUCTURA Parts de la flor: Pètals Sèpals Filament Antera Estigma Estil Ovari Òvuls Tàlem Peduncle EL PERIANT Constitueix la part no reproductiva de la flor i està format per dos tipus de peces: La corol·la que està formada per els pètals que son les peces acolorides de les flors. La seva funció es atreure als animals que porten pol·len. El calze que és la part verda de la flor. Té una consistència més forta que la corol·la y les seves peces es diuen sèpals. A vegades pètals i sèpals tenen el mateix color, llavors es coneixen com a tèpals. L' ANDROCEU És la part masculina de la flor. Està constituïda pels estams que no són alta cosa que unes fulletes que s' han transformat amb la finalitat de portar el pol·len. Cada estam té dues parts: El filament que porta damunt d' ell una mena de "bosseta" carregada de pol·len. L' antera que és aquesta "bosseta "superior on estan tancats els grans de pol·len. EL GINECEU El carpel es la part femenina reproductora de la flor. És una fulla que ha estat modificada que encara conserva el seu color verd. Consta de les parts següents: L'estigma que està situat en la part superior en forma de receptacle per recollir el pol·len. 9

L'estil que serveix de tub conductor cap a l' ovari.−l'ovari que és la part inferior més eixamplada i on es troben els òvuls que han de ser fecundats per el pol.len masculí. L' EIX FLORAL És la estructura que suporta les parts de la flor. A més d' aguantar les peces florals protegeix els òvuls dels animals. Té forma de copa i es diu tàlem o receptacle. Entre aquest i el branquilló tenim el peduncle. ECOLOGIA La fotosíntesi Totes les plantes, les algues i alguns bacteris tenen clorofil·la. La clorofil·la és una substància verda que dóna color als vegetals. Gràcies a ella, les plantes són capaces de capturar l'energia de la llum del sol i convertir−la en energia química. Aquest procés es denomina fotosíntesi. És un procés molt complicat, però per a entendre'l millor, es pot resumir en la captació del diòxid de carboni, gas que hi ha en l'atmosfera i expulsió d'oxigen a l'aire. Una fórmula que resumeix aquest procés seria: CO2 = dióxido de carbono H2O = agua CO2 + H2O + luz

! (CH2O) + O2 (CH2O) = hidratos de carbono (azúcares) O2 = oxígeno

Si ens fixem en la fórmula anterior veiem que les plantes: Consumeixen diòxid de carboni, que és un gas perjudicial Produeixen oxigen, gas fonamental per a la respiració de gairebé tots els éssers vius. Fabriquen hidrats de carboni, energia que utilitzen per a la seva alimentació i desenvolupament, i és la gran font d'energia per als altres éssers vius (cadena alimentosa). Per tot això, els vegetals són tan beneficiosos per als altres éssers, doncs a més de proporcionar−los aliment, són capaços de fabricar oxigen i de lliurar−nos de gasos tòxics per a nosaltres. L'alimentació de les plantes. Els vegetals absorbeixen per l'arrel l'aigua i les sals minerals que hi ha en la terra. Aquestes substàncies formen el que es diu saba bruta. La saba bruta puja per la tija fins a arribar a les fulles. En les fulles, els productes resultants de la fotosíntesi, sofreixen una sèrie de reaccions i donen lloc a la saba elaborada. La saba elaborada circula per tota la planta, servint d'aliment a la planta i, a més, s'emmagatzema com reserva (midó). La respiració de les plantes. Com els altres éssers vius, les plantes també respiren, és a dir, necessiten prendre oxigen de l'aire; no obstant això no tenen òrgans adaptats per a aquesta funció, com els animals. Aquest procés es diu intercanvi de gasos, perquè es produeix un canvi mutu de gasos entre l'atmosfera i els vegetals. Els gasos que s'intercanvien són vapor d'aigua, diòxid de carboni i oxigen. REPRODUCCIÓ La Reproducció de les plantes. Les plantes es marceixen i moren No obstant això, les espècies vegetals segueixen existint en la Terra perquè les plantes es reprodueixen; és a dir, d'una planta adulta que és la mare o progenitora, neixen noves plantes iguals a ella. Molts vegetals es reprodueixen a la primavera, quan les 10

condicions d'humitat i temperatura són més favorables perquè es reprodueixin en major quantitat. Per això, en aquesta estació, veiem els camps i les muntanyes plens de colors produïts per infinitat de flors. Reproducció de les plantes amb flors. Perquè una planta d'aquest grup es reprodueixi, han d'ocórrer dues fases o processos. 1ª fase La pol·linització La pol·linització és el transport del pol·len des d'unes flors fins a unes altres, dispersant−se per l'aire. Quan aquests grans de pol·len s'uneixen amb els òvuls d'una flor, poden néixer noves plantes. Cada espècie floreix en diferents èpoques. Això significa que en aquests moments estan llistes per a reproduir−se. Algunes ho fan una o dues vegades a l'any, com els ametllers o els rosers. Unes altres floreixen una sola vegada en la seva vida. Quan la flor està en plena maduresa, les anteras de les seves estamenis produeixen grans de pol·len que són els gàmetes masculins. Aquests grans de pol·len són diminuts i es transporten fàcilment fins al pistil d'altra flor amb l'ajuda del vent o d'insectes, com abelles o papallones. Fins i tot algunes aus, com el colibrí, afavoreixen la pol·linització. Els insectes se senten atrets per les olors i colors de les flors. S'acosten a elles per a libar el nèctar de les flors, que és una substància dolça que elles segreguen i de la qual s'alimenten molts insectes. Mentre estan sobre la flor, les potes, ales i tot el cos de l'insecte es queda impregnat de grans de pol·len. Després, quan immediatament l'insecte es traslladi a altra flor, aquests grans de pol·len aniran amb ell i podran arribar al pistil d'altra flor. El pol·len també pot entrar en el pistil de la mateixa flor d'on va sortir, però moltes plantes tenen mecanismes per a evitar això, perquè així aconsegueixen una reproducció de major qualitat. 2ª fase: La fecundació Una vegada que un gra de pol·len cau sobre l'estigma (obertura que té el pistil), li creix un llarg tubet que s'ajuntarà amb l'òvul i donarà lloc a una cèl·lula nova cridada zigot. Aquesta cèl·lula nova serà l'origen de la nova planta. Anirà dividint−se i creixent. S'envolta de substàncies nutritives que li serviran d'aliment mentre creixi i d'un teixit més dur que li protegeix. Tot això és el que cridem llavo 3ª fase: La germinació L'ovari anirà engrossint−se i es transformarà, a poc a poc, en fruit. El fruit té substàncies nutritives que ajudaran a la formació de la llavor i, a més, li protegiran. Quan el fruit està madur cau al sòl, enterrant−se o sent arrossegat per l'aigua de pluja. Altres vegades el fruit ho mengen els animals. Algunes plantes necessiten que les seves llavors siguin digerides per animals i cauen disperses pel sòl amb els excrements, sense sofrir cap dany. Altres plantes desenvolupen mètodes molt curiosos perquè les seves llavors es transportin i es dispersin; per exemple, la família de la dent de lleó, el card o la carxofa, tenen la seva llavor envoltada d'un vilano format per uns pelitos blancs molt fins que el vent transporta lluny amb molta facilitat. Altres llavors estan envoltades de pues o de substàncies enganxifoses per a quedar−se pegades a tomb d'animals o plomes d'aus, sent així transportades per ells i possibilitant que noves plantes iguals creixin en llocs distints. La duresa de la llavor li permetrà sobreviure i esperar amb paciència que existeixin unes bones condicions d'humitat i de temperatura per a germinar. Diem que la llavor germina quan s'obre i li brollen petites arrels que s'agarraran a la terra, donant origen d'aquesta manera a la nova planta. Reproducció de les plantes sense flors Les plantes que mai produeixen flors tenen un mecanisme distint per a reproduir−se. És el cas dels helechos i les molses. Als helechos se li formen en algunes èpoques de l'any uns petits bultitos en el revés dels frondes o fulles que es diuen soros i contenen les esporas. Quan el temps està sec, els soros s'assequen i s'obren, llançant les esporas a l'aire. Després, quan la espora en el sòl té bones condicions de calor i humitat, germinarà com 11

una plantita petita amb forma de cor cridada gametòfit, que no se sembla gens al helecho que coneixem. El gametofito té els òrgans sexuals masculí i femení. Quan hagi un període de pluges amb humitat abundant, les cèl·lules masculines nedaran en l'aigua fins a arribar a l'òrgan femení d'altre gametofito, unint−se a la cèl·lula femenina. D'aquesta fecundación es produïx un cigoto que creixerà com un helecho. Les molses es reproduïxen també per espores. Els òrgans sexuals estan en el gametofito, que és una plantita independent. Quan hi ha molta humitat, les cèl·lules masculines neden i fecunden als òvuls, formant un cigoto que donarà lloc al esporofito, que és la planta que conté les esporas. Llavors comença una fase de reproducció no sexual en la qual les esporas, quan estiguin madures, esclataran i es dispersaran pel vent. Quan germinen, donen lloc de nou al gametofito. Els invertebrats: Els animals són sens dubte els éssers vius més complexes i, per tan, els més interessants d'estudiar. El 90% de les espècies animals són invertebrats, és a dir animals sense un esquelet intern articulat que protegeix el cordó nerviós, semblant a la nostra columna vertebral. El grup dels invertebrats en realitat és un grup totalment artificial, és a dir un grup que hem inventat nosaltres perquè ens ajuda a separar uns animals d'uns altres però que agrupa organismes que no tenen res a veure entre sí. En els invertebrats es poden diferenciar dos grans grups que són els artròpodes, que son els invertebrats que presenten un esquelet extern articulat, com per exemple tenen els insectes i els crustacis, i els invertebrats no artròpodes, que són la resta. Si bé els artròpodes estan presents tan en els medis aquàtics com en els terrestres, la majoria dels invertebrats no artròpodes només viuen en el medi aquàtic o en medis terrestres humits. Si pensem que la vida va aparegué en el medi aquàtic, entendrem que els invertebrats no artròpodes són formes que, degut a les seves característiques, no han pogut colonitzar del tot el medi terrestre. Les funcions i serveis que presten els invertebrats no artròpodes són cabdals. S'inclouen aquí espècies que són objecte d'importants explotacions extractives i de cultiu, d'altres que tenen una gran rellevància mèdica o veterinària, i moltes que juguen papers ecològics essencials. L'existència de nombroses espècies de distribució restringida fa que tinguin una especial importància en l'estudi de la biodiversitat d'una àrea concreta. A més, la translocació de moltes espècies invasores que capgiren els ecosistemes autòctons és motiu de preocupació pràcticament arreu. Els animals diploblàstics: Esponges o porífers Són animals que tenen el cos ple d'orificis. L'aigua i les partícules alimentàries entren per un orificis molt petits (anomenats porus inhalats) i surten per uns altres porus més grans (anomenats òsculs). Les partícules són retingudes per unes cèl·lules especials (els cianòtics) previstes d'un flagel. Cnidaris Són animals que es caracteritzen per tenir el cos en forma de sac i unes cèl·lules defensives i ofensives, el cnidoblasts, que secreten una substància urticant. La gran cavitat interior, anomenada cavitat gastrovascular, és el lloc on digereixen els aliments, i comunica amb l'exterior per un orifici que serveix de boca i d'anus. Aquest orifici sol estar envoltat de tentacles. Poden presentar forma de pòlip o forma de medusa. El pòlip és sèssil i té la boca dirigida cap amunt. Alguns poden secretar un exosquelet calcari, com en el cas del corall. Es reprodueixen sexualment i asexualment. La reproducció sexual es fa per germinació. La medusa fa vida lliure i té forma de paraigües, amb la boca dirigida cap avall. Es reprodueixen asexualment. 12

Hi ha espècies que només presenten la forma de pòlip, d'altres que només presenten la forma de medusa, i d'altres en què s'alternen les dues formes. En aquests últims, les meduses generen gàmetes que s'uneixen i originen un pòlip (reproducció sexual) que després s'escindeix transversalment i cada fragment dóna origen a una medusa nova (reproducció asexual). Aquest fenomen rep el nom de reproducció alternant. Els animals protosmats: Anèl·lids Són animals amb forma de cucs cilíndrics, allargats i segmentats. Els segments estan separats internaments per septes i cada segments hi ha dues cavitat celòmiques, un parell d'òrgans excretors i tipus metanefridi i un parell de ganglis nerviosos. Se'n distingeixen tres grups: 1.Els poliquets, de vida marina 2.Els oligoquets o cucs de terra, de vida terrestre o dulciaqüícoles 3.Els hirudinis o sangoneres, que comprèn espècies ectoparàsites dels vertebrats Mol·luscs Són animals de cos tou, generalment dividit en cap, massa visceral i peu, i cobert per un mantell que en molts casos secreta una o dues closques calcàries. Els terrestres i alguns d'aquàtics respiren per una cavitat (la cavitat paleal) que els fan de pulmó. La majoria dels aquàtics respiren per brànquies. Tenen el celoma molt reduït i, en canvi, la cavitat general primitiva del cos està molt desenvolupada i transforma en sins venosos en que es vessa la sang, ja que la circulació sanguínia és de tipus obert, excepte en els cefalòpodes, que la tenen tancada. Nom

Closca

Gasteròpodes

Una d'espiralitzada Adaptat a la o cap, com els reptació llimacs

Bivalves

Cefalòpodes

Dues valves articulades Cap (els pops) una d'interna (les sípies) o una d'externa (els nàutics)

Peu

Petit, de tipus excavador

Respiració

Circulació

Els terrestres, els pulmons; Oberta els aquàtics, per brànquies. Brànquies laminars

Dividit en vuit tentacles (els Branquial pops) o en deu (els calamars)

Oberta

Tancada

Exemple: Caragols marins, caragols terrestres i cargols. Cloïsses i musclos Pops, sípia, calamar i nàutils.

Artròpodes Són animals amb un exosquelet articulat de quintina i uns apèndixs també formats per peces articulades. A més, també poden tenir els segments corporals agrupats formant diferents regions o tagmes. Comprèn les classes dels aràcnids, els crustacis, els insectes i els miriàpodes. El fílum dels artròpodes és el més diversificat de tots els que existeixen i se'n reconeixen prop d'un milió d'espècies, la majoria de les quals 13

pertanyen als insectes, que han colonitzat el medi aeri gràcies a la seva gran adaptabilitat i al fet de tenir ales. Nom

Parts del cos

Nre. de potes

Nre. d'antenes

Aràcnids

Prosoma i opistosoma

Vuit

Cap

Variable

Crustacis Insectes Miriàpodes

Cefalotòrax Cap, tòrax i abdomen Cap i tronc

Peces bucals

Quatre

Respiració Traqueal i traqueopul− monar Branquial

Sis

Dues

Traqueal

Mandíbules

Moltes

Dues

Traqueal

Mandíbules

Quelicerats Mandíbules

Equinoderms Són animals invertebrats que es caracteritzen pel fet de tenir un esquelet intern de naturalesa calcària, un cos de simetria pentaradiada no cefalitzat i un sistema de vesícules, canals i ventoses, l'aparell ambulacrat, comunicat amb l'exterior, que els permet la locomoció i l'aprensió de partícules, Són estrictament marins. Comprèn: 1.Els eriçons de mar (herbívors) 2.Estrelles de mar ( Són carnívores i poden evaginar l'estómac per digerir les presses) 3.Holotúries ( S'alimenten dels petits organismes que conté la sorra que ingereixen) 4.Comàtules marines 5.Estrelles de mar amb potes o Ofiures Cordats Urocordats Són cordats amb un notocordi de tipus fibrós que es redueix extraordinàriament en passar de la vida larvària a l'adulta. Comprèn els ascidis i les salpes. Veiuen fixats al fons del mar. Celfalocordats Són cordats amb un notocordi de tipus fibrós que perdura en l'adult. Comprèn els amfiox, animals marins de vida lliure. Vertebrats Són cordats amb un notocordi embrionari que els serveix de base per a la construcció de la columna vertebral. Compèn els peixos, amfibis, els rèptils, els ocells i els mamífers. Nom Peixos

Tegument

Esquelet i respiració Circulació

Reproducció Fecundació Sense extremitats. Escates dèrmiques Simple (una aurícula i externa(ovípars) i Tenen aletes. recobertes d'epidermis un ventrivle). fecundació interna Respiració branquial. (ovovivípars)

Amfibis 14

Pell nua, és a dir, epidermis humida i molt fina (respiració cutània).

Tetràpodes. Les Doble i incompleta larves, branquial; els (dues aurícules i un adults, pulmonar ventricle). cutània.

Rèptils

Escates epidèrmiques que eviten la dessecació i permeten la reptació. Impliquen mudes.

Tetràpodes sense estern. Per això han de reptar. Els ofidis són àpodes. Respiració pulmonar.

Ocells

Tenen plomes. De diversos tipus: rectrius, rèmiges i cobertores.

Tetràpodes. Doble i completa Estremitats anteriors (dues aurícules i dos amb forma d'ales. ventricles). Respiració pulmonar.

Mamífers

Tetràpodes. Les extremitats poden Doble i completa estar adaptades a (dues aurícules i dos Generalment amb pèl. caminar, a nedar o a ventricles) agafar objectes. Respiració pulmonar.

Igual que en els amfibis, llevat dels cocodrilians, que la tenen com en els ocells.

Fecundació esterna. Ovípars, Experimenten metamorfosi. Fecundació interna. Ovípars. Alguns casos d'ovovivípars. Ous amb closca que aguanta la dessecació. Fecundació interna. Ovípars. Ous amb closca que aguanta la dessecació. Fecundació interna. Ovípars; vivípars amb úter però sense placenta i amb marsupi (cabgurs) o amb placenta (rates.

Vertebats La seva característica principal és la presència d'un esquelet intern, articulat sobre la base d'una columna vertebral. Han colonitzat els tres medis: aquàtic, terrestre i aeri. Dins d'aquest grup hi trobem: peixos, amfibis, rèptils, aus i mamífers. Els peixos i als amfibis ponen ous sense closca, per la qual cosa els han de pondre a l'aigua per evitar la dessecació. Rèptils i ocells, al tenir ous amb closca estan deslligats del medi aquàtic. Les aus i els mamífers regulen la temperatura corporal, són homeoterms, i això els permet mantenir una activitat vital constant. Cordats Rèptils Els rèptils són tetràpodes, i també són amniotes (animals l'embrió dels quals està envoltat per una membrana amniòtica). Avui en dia n'existeixen quatre ordres: Ordre Crocodilia (cocodrils i al·ligàtors): 23 espècies Ordre Rhynchocephalia (tuatares de Nova Zelanda): 2 espècies Ordre Squamata (llangardaixos, serps i dragons): aproximadament 7.600 espècies Ordre Chelonia (tortugues): aproximadament 300 espècies 15

agafen i perden temperatura de l'ambient per regular llur temperatura interna, movent−se entre sol i ombra, o per mitjà de circulació sanguínia preferencial (movent la sang calenta cap al nucli corporal i empenyent la sang freda cap a la perifèria) Amfibis Els amfibis (Amphibia) són vertebrats amniotes, tetràpodes, amb respiració branquial durant la fase larvària i pulmonar en l'estat adult. A diferència de la resta dels vertebrats, es distingeixen per patir una transformació total (metamorfosi) durant el seu desenvolupament. Foren els primers vertebrats en adaptar−se a una vida semiterrestre, i tot i que la majoria d'espècies poden viure fora de l'aigua, necessiten tornar−hi per la fertilització i la posta dels ous. A més, la primera etapa de la seva vida lliure sol ser totalment aqüàtica. Peixos Els peixos són tots aquells animals vertebrats que no són membres del grup dels tetràpodes (els vertebrats terrestres amb quatre potes de tipus quiridi). La locomoció es basa en una forma hidrodinàmica, amb moviments laterals del cos auxiliats per extremitats que són aletes. El grup és molt heterogeni i inclou a formes tan dispars com les lampreas, els taurons o les tonyines, totalitzant prop de 30.000 espècies. Aus Els ocells o aus són una classe d'animals vertebrats, bípedes i de sang calenta, ovípars amb reproducció sexual. Solen estar recoberts de plomes, les seves extremitats superiors tenen la forma d'ales, i els seus ossos són buits per tal de reduir−ne el pes cosa que no en minva la resistència. Hi ha unes 9.000 espècies conegudes d'ocells. Aquests animals sorgiren ara fa 150 milions d'anys (al Juràssic) d'un grup de petits dinosaures carnívors. Avui dia, tot i haver estat evolucionant durant 150 milions d' anys, científicament segueixen essent dinosaures, ja que no tenen cap gran característica que els separi d' aquests, ja que tant les plomes com l' habilitat de volar eren posseïdes per altres dinosaures. Són un grup germà del grup del típic Velociraptor Mamífers Els mamífers són la classe d'animals vertebrats que es caracteritzen per la presència de glàndules mamàries, que en les femelles produeixen llet per a nodrir les cries; la presència de pèl o pelatge; i que tenen cossos endotèrmics o de sang calenta. El cervell regula els sistemes endotèrmic i circulatori, que inclou un cor amb quatre càmares. Els mamífers representen unes 5.500 espècies, distribuïdes en uns 1.200 genera, 152 famílies i fins a 46 ordres, tot i que això pot variar depenent en el tipus de classificació científica utilitzada. Bibliografïa www.google.es www.xtec.com www.wikipedia.com Llibre biologia, grup promotor Santillana primer de Batxillerat http://www.xtec.net/~slope/contingut_pS/Els%20cinc%20regnes_archivos/frame.htm#slide0047.htm

16