Calendari de l expedició a Jordània i Egipte. Aventura a Egipte Per: Roberto Blasi

Calendari de l’expedició a Jordània i Egipte. Aventura a Egipte Per: Roberto Blasi 4-02-12 Vaig rebre un correu electrònic de l’Oriol què em deia: “Ma

3 downloads 95 Views 1MB Size

Story Transcript

Calendari de l’expedició a Jordània i Egipte. Aventura a Egipte Per: Roberto Blasi 4-02-12 Vaig rebre un correu electrònic de l’Oriol què em deia: “Marxem a Jordània de l’11 al 19 de febrer amb el Toti a escalar al Wadi Rum. Compra el bitllet!” i m’adjuntava la informació del seu bitllet electrònic d’avió. De seguida vaig posar-me en contacte amb el Toti, que em va explicar que volia escalar a Jordània i després marxar cap al Sinaí per obrir una via. 11-02-12 Vol d’anada. El vaig fer amb l’Oriol Fernàndez i ens va portar fins a Amman, la capital de Jordània. Allà ens esperava el Toti Valés, que ja era a Amman. De fet, estava acabant de muntar les vies d’un rocòdrom a la capital i ens va demanar que l’ajudéssim a enllestir la feina. 12-02-12 Vam ajudar al Toti a muntar les vies d’un rocòdrom a la capital de Jordània. Vam fer d’instructors voluntaris d’escalada durant unes hores a uns nois jordans que volien aprendre a escalar. Per la tarda vam agafar un taxi i vam marxar al Wadi Rum per escalfar motors de cara a la gran aventura del Sinaí. 13-02-12 A Wadi Rum el dia 13 de febrer vam començar ben d’hora. A les 6 ja estàvem a punt per escalar la via Hiker’s Road (400 metres, 5c). Lamentablement només la vam poder fer fins a la meitat perquè no teníem gaire temps: havíem de marxar cap al Sinaí. A més a més, la ressenya que portàvem no era gaire bona i no teníem clar el recorregut final. Vam abandonar la via a la gran feixa i vam rapelar. Amb la calor de la tarda vam reprendre el camí cap a Aquaba. La important ciutat portuària d’Aquaba és a la vora del mar Roig i va marcar el nostre trajecte cap al Sinaí. Vam sortir d’Aquaba després de patir molts problemes de visats i després de córrer com bojos per no perdre el vaixell ràpid de les 7 del vespre. Vam arribar cap a les 10 al port de Nuewa (Egipte). Un taxista ens va portar fins a Santa Caterina, punt on es concentra l’activitat escaladora de la zona. Vam fer nit al Fox Camp. A les dotze de la nit ja estàvem al llit. 14-02-12 Vam llevar-nos ben d’hora per anar a investigar la zona d’escalada de Santa Caterina. Després d’esmorzar vam començar a caminar per la carretera per visualitzar les parets. Vam conèixer un beduí i li vam preguntar on hi havien més parets. El beduí que es deia Salh Mansro, va dir-me en anglès: “Jo conec una paret molt vertical i difícil, una cara nord que ningú ha escalat. La muntanya es diu Jebel Benat.” La paret de la qual parlava estava a més d’una hora de Santa Caterina i no hi havia carretera, era un recorregut per a cotxes 4 x 4. No teníem cap foto ni cap referència de la paret. Durant uns minuts vam discutir i, com que l’alpinisme és descoberta i aventura, ens vam decidir a provar-ho. Vam deixar enrere les parets que teníem a prop, que es veien des del cotxe, i ens vam endinsar per uns camins remots i desconeguts. “Al petit poble d’Arwa trobarem algunes de les més grans parets de la zona i que encara no han estat gaire freqüentades pels escaladors. Per mi anem-hi!”, va comentar el Toti Valés. El dia 14 va ser per a nosaltres el dia de descoberta i exploració de la paret. Cap a les onze ja havíem arribat al poblat beduí. Des del poblat no es veia la paret. El Gime, el

conductor beduí ens va indicar el camí i ens va dir de no perdre la ruta correcta, que li sabria molt greu que ens perdéssim… Ens va recordar que no hi havia cobertura de mòbil en aquesta zona del desert. Sense cap motxilla i molt lleugers, només amb les càmeres, vam sortir. Ho vam deixar tot al cotxe confiant en la bona voluntat de Déu i d’aquell beduí. Li vam dir que trigaríem unes dues hores en tornar. L’orientació ens va resultar bastant fàcil. Els beduïns del poble havien equipat el camí (el llit del riu) amb tubs negres per agafar aigua dels pous, així que seguint els tubs vam arribar fins al començament de la paret. Vam trigar uns 45 minuts. La paret era impressionant, tindria uns 400 metres de via. La paret nord del Jebel Benat estava plena d’unes línies de fissures i xemeneies molt evidents a l’esquerra. Al peu de la paret passava el llit del riu (sec), punt per on vam començar a pujar, amb el Toti al davant, per tal de trobar un bon peu de via. Vam pujar uns 100 metres per una canal per mirar la paret groga i grisa de granit vertical que ens somreia burleta des de la distància. Jo vaig proposar de pujar encara més, fins a un coll, per tal de controlar el descens de la via. Als 163 metres de desnivell des del peu de via ja teníem bastant clar per on baixar, així que vam tornar. Durant la tornada vam discutir quina línia atacar. L’Oriol volia endinsar-se en la línea més vertical i difícil de la paret. El Toti va recomanar prudència:”Farem la línea mes fàcil i evident, que ja es complicarà soleta!” El vol de tornada era el 19, així que no teníem gaire marge. L’endemà obriríem una via, l’endemà passat una altra i a la tarda el conductor vindria a buscar-nos per tornar a Santa Caterina. Tot havia de sortir rodat. A les vuit del vespre ja érem al llit. 15-02-12 A les cinc ja estàvem a punt per a l’aventura. Després d’una marxa d’aproximació d’uns 328 metres de desnivell vam arribar al peu de via. Eren les set del matí. El primer llarg va rebre al Toti amb un pas de fissura de 6a. Jo vaig obrir el flanqueig de II- III fins al sistema de xemeneies i fissures. El tercer i quart llarg els va obrir el Toti. Al Sinaí jo vaig plegar cordes, assegurar, fer fotos i organitzar el material. També vaig pujar el mes ràpid possible. Així vaig ajudar els escaladors més forts a obrir la via. El cinquè i el sisè llarg els va obrir l’Oriol. El setè llarg començava en una àmplia feixa. Jo vaig deixar unes quantes fites i un tros de cordino en un pont de roca. L’Oriol va obrir aquest setè llarg, el llarg clau de la via de fissura tècnica (7b+/c o A1). Un gran sostre li tancava el pas, així que li va tocar flanquejar a la dreta per buscar el sistema de fissures que es podia escalar en lliure. Es va trobar amb una sorpresa desagradable: una placa endimoniada, molt poc canto, només unes poques rebaves i una placa molt llisa. Per la seva ment va passar la idea de demanar el burinador per posar un espit a la placa. Metre a metre l’Oriol li va guanyar la partida a la por i a la placa. Els seus peus de gat mossegaven la roca, els seus dits l’agafaven amb força. Quan va arribar a la fissura i va poder posar un Friend va deixar anar un crit d’eufòria i de ràbia. La zona de 7a “expo” havia quedat enrere, però encara quedaven unes fissures desplomades. L’Oriol va continuar en lliure i quan els 60 metres de la corda estaven a punt d’esgotar-se es va sentir el crit de “Reunió!”. Després li va tocar el torn al Toti d’enfrontar-se amb un offwith molt vertical. El va resoldre amb molt esforç i patiment, així és l’escalada d’aquest tipus de fissura. Quan va finalitzar el llarg vam coincidir que era un bon llarg de 6c. Estàvem a la R8 i pensàvem que encara quedaven un parell de llargs fins al cim. Jo vaig obrir el següent llarg, que començava amb un offwith de V+, continuava amb un flanqueig per superar un gran bloc i finalitzava en un petita feixa on vaig muntar la reunió. Em vaig adonar que la paret ja l’havíem escalat sencera i només quedava una grimpada fins al cim.

El cim està a uns 1.500 metres d’alçada. Les muntanyes del desert s’estenien durant centenars de quilòmetres per un territori que transmetia una imatge de pau i solitud. Després de gaudir una estona del paisatge vam baixar pel lloc que ja havíem controlat el dia anterior. Quan vam tornar pel peu de via vaig parar el cronòmetre del meu rellotge: havíem fet un temps de 8 hores, 29 minuts i 32 segons (peu de via, cim, peu de via). Quan vam tornar al poblat de Arwa, l’Ismael Mohamed ens esperava amb el te i el sopar. Vam menjar ràpid i amb gana i de seguida vam planificar la jornada del dia següent. Vam preparar les motxilles, més lleugeres encara, i vam anar a dormir molt d’hora. 16-02-12 A les cinc del matí ja estàvem esmorzant. A les sis ja caminaven. L’aproximació ens va prendre un parell d’hores. Quan ja estàvem bastant a prop no ens acabàvem de posar d’acord amb quina línia atacaríem. Així que el Toti va agafar tres pals de terra i va dir que el més curt guanyava. Va guanyar l’Oriol i va decidir ficar-se en la línia més dura de totes. El primer llarg de la via era un diedre-xemeneia bastant trencat. El llarg següent, de cinquè, acabava en una àmplia feixa que vam anomenar Plaça Catalunya. L’últim llarg, preciós, superava una xemeneia i unes capricioses formes del desert. Des d’aquí vam plegar les cordes i vam fer una grimpada d’uns 200 metres fins al cim de l’El Srarwe. Per al descens vam tornar on havíem deixat les cordes. Després vam flanquejar a l’esquerra per desgrimpar fins a peu de via. A la tornada vam decidir fer un recorregut circular, voltant per una escola, un cementiri, un oasi que es diu Al-Kahrn i, finalment, el nostre poblat (Arwa). El nostre horari: 9 hores, 44 minuts, 14 segons (Arwa, cim El Srarwe, Arwa). En arribar al poblat ens esperaven els beduïns. Havíem de tornar a Amman per agafar el vol de tornada. Vam recollir-ho tot i marxar. El recorregut en 4 x 4 fins a Santa Caterina va durar menys d’una hora. A Santa Caterina el Gime ens va portar a casa seva com a convidats d’honor. 17-02-12 Molt d’hora el Gime ens porta des de Santa Caterina a Nuewa, on agafem el ferry cap a Aquaba. Arribem a Aquaba molt tard, perquè el ferry s’ha espatllat. Dormim a Aquaba. 18-02-12 Ens llevem tard i agafem un bus cap a Amman. Vam passar bona part del dia al bus. A les onze de la nit l’Oriol i jo vam agafar el vol de tornada cap a casa. 19-2-12 Aterrem al Prat, on ens retrobem amb la familia. 24-02-2012 Desnivel.com publica la noticia de les apertures a la web http://desnivel.com/escalada-roca/toti-vales-oriol-fernandez-y-roberto-blassi-abren-dosvias-largas-en-el-sinai Setembre 2012 Desnivel publica la nostra expedició al numero 314, setembre del 2012.

314 MAQ. INFOACTIVIDAD Sinaí_2_Maquetación 1 23/07/12 12:15 Página 75

INFO ACTIVIDAD Toti Vales en el podrido L1 (6c+) de Costa Brava. Abajo, Toti celebra la apertura; al fondo el majestuoso desierto.

impresionante, tendría unos 400 metros de vía. La pared norte del Jebel Benat estaba llena de fisuras y chimeneas muy evidentes, solo había que escoger cuál escalar. Oriol quería adentrarse en la línea más vertical y difícil. Toti recomendó prudencia. Regresamos al pueblo donde nos alojó un amigo del conductor, Ismael Mohamed. Los niños del pueblo empezaron a asomar la cabeza; éramos la diversión de la tarde.

ROBERTO BLASI

El Jebel Benat

‘Queremos paredes, grandes y vírgenes’ La exploración de Oriol Fernández, Toti Vales y Roberto Blasi se puso en marcha al abordar a un beduino del Sinaí con la anterior premisa. El viaje se saldó con dos aperturas, una en el Jebel Benat y otra en el El Srarwe.

LEGAMOS a las 22 h al puerto de Nuewa (Egipto). Un taxista nos llevó hasta Santa Catalina punto donde se concentra las paredes más visitadas de la zona. nos parecía que estaba bien, pero ya tenía demasiadas vías. Queríamos unas paredes vírgenes. Después de desayunar empezamos a caminar por la carretera. No sé que le pasó por la cabeza a Oriol cuando paró el 4x4 de un beduino y le preguntó dónde había más paredes. El beduino, Gime, hablaba

L

inglés y nos dijo que nos llevaría. Las paredes eran pequeñas, además estaban muy cerca de la carretera. Le pedí la cámara a Oriol y le mostré al beduino las fotos del Wadi Rum: “Mira, queremos paredes así de grandes y vírgenes”. El beduino nos dijo que teníamos que hablar con su tío, un guía local. El tío, Salh Mansro, miró la foto y me dijo: “Yo conozco una pared muy vertical, difícil, una cara norte que nadie ha escalado: Jebel Benat”. La información nos costaba un trozo de cuer-

da, pero dijimos que se la daríamos al regreso. La pared de la que hablaba presentaba varios problemas logísticos: estaba a más de una hora de Santa Catalina y no había carretera, era un recorrido para 4x4. El alpinismo es descubrimiento y aventura, así que decidimos probar e ir al pequeño pueblo de de Arwa. Nuestro conductor fue Gime. Desde el poblado, para llegar al pie de la montaña basta seguir los tubos negros que los beduinos han instalado para coger agua de los pozos. La pared era

ORIOL FERNÁNDEZ

EGIPTO. ESCALAR EN LA PENÍNSULA DEL SINAÍ

Con los primeros cantos religiosos del día nos despertamos. Salimos a las seis, fuera hacía frío, unos diez grados positivos. A las siete de la mañana comenzamos a escalar. El primer largo recibió a Toti con un exigente paso de fisura de 6a. A continuación Oriol y yo abrimos el flanqueo de II/III hasta el sistema de chimeneas y fisuras que nos llevaría hasta la cima. El tercer y cuarto largo no fueron nada difíciles; los abrió Toti. Yo ayudé a la cordada con el espíritu de otros tiempos donde el protagonismo y el ego no eran tan importantes. En el L5 encontramos un fisurero abandonado, lo que nos hizo dudar de que el nuestro fuera un primer ascenso. En la mitad del sexto lar-

75

314 MAQ. INFOACTIVIDAD Sinaí_2_Maquetación 1 23/07/12 12:16 Página 76

go apareció un trozo de cuerda en un puente de roca. Continuamos escalando, con la idea de que la repetición de una vía tampoco estaría mal. El séptimo largo tenía una amplia repisa, donde no había ninguna evidencia de que otros escaladores hubieran pasado antes. Yo dejé unos cuantos hitos y un trozo de cuerda en un puente de roca. Oriol abrió el séptimo largo, el clave (7b+/c o A1).

DATOS PRÁCTICOS • Cómo llegar: se puede volar hasta el aeropuerto de Sharm El Sheikh, o hasta el Cairo y coger un autobús o taxi hasta Santa Catalina. Otra opción es cruzar la frontera de Israel por Taba. Dahab (al sur del Sinaí), es la ciudad más cer-

Un gran techo le cerraba el paso. Así que flanqueó a la derecha para buscar otro sistema de fisuras que se hacía en libre. Se encontró con una sorpresa: una placa endemoniada y muy lisa. El último seguro, un Totem amarillo, estaba a ocho metros. Por su mente pasó la idea de pedir el espitador, pero no lo hizo. Alea jacta est. Oriol le ganó la partida al miedo. Sus pies de gato

cana. Desde Dahab tomar taxi o bus hacia Santa Catalina. • Santa Catalina: desde allí nos dirigiremos en 4x4 a la gran zona del Shikh Awat y los pequeños poblados beduinos Contacto en Santa Catalina: Gime Ahmed (Jimmy) guía beduino. Tel. 00 201 224 861 258 y 00 201 117 816 916. • Cámping: El Fox Camp está muy bien. Con duchas y agua caliente. • Condiciones de acceso: a pesar de ser un destino popular para los europeos, especialmente para los submarinistas que disfrutan de los arrecifes del Mar Rojo, el Sinaí es una zona militarizada. Es necesario un permiso para aventurarse en el

76

mordían la roca, sus dedos cogían con fuerza las presas. Cuando llegó a la fisura colocó un friend y soltó un grito de euforia y de rabia. Toti y yo también gritamos; la zona de 7a expo había quedado atrás. Aún quedaban unas interminables fisuras desplomadas. Nuestro compañero continuó en libre y cuando los 60 metros de la cuerda estaban a punto de agotarse se sintió el grito de reu.

desierto, y todos los escaladores deben ir acompañados por un guía local beduino. • Cuando escalar: otoño, invierno, primavera • vías: pocas y poco reseñadas. Hay una guía de escalada que se puede encontrar en Dahab. Otra fuente de información: www. thefreeclimber.com • Moneda: libra egipcia. En Sta. Catalina hay bancos. Se puede sacar dinero en los cajeros automáticos. • Visado: los miembros de la UE no lo necesitan. • Agua y comida: los beduinos beben agua de los pozos. Recomendamos beber agua embote-

Le tocó a Toti enfrentarse con un off-width vertical, un buen largo de 6c, y yo hice el siguiente, más fácil. Ya habíamos escalado la pared, sólo quedaba una trepada hasta la cima. La cumbre, a unos 1.500 m, dominaba un paisaje agreste. Las montañas del desierto se extendían por cientos de kilómetros. La imagen era de paz y soledad. Nada más bajar paré el cronómetro: habíamos hecho un tiempo de 8 h 29 m, 32 s (pie de vía, cima, pie de vía). Ya de regreso en Ar wa, Ismael Mohamed nos esperaba con el té y la cena. Después de cenar preparamos las mochilas, más ligeras aún y nos acostamos muy temprano. Según nos informaron en el poblado beduino, el material que encontramos en la vía podría ser de rápel. Nos aseguraron que la

pared era virgen, pero que un grupo de Israel la había rapelado. Cuando volvimos a Cataluña, encontramos en internet que en el Jebel Benat hay dos vías inglesas, del 78, pero sin croquis, por los espolones, como indican los nombres. El material que encontramos no era de 1978. No hemos encontrado nada más.

La Costa Brava del Sinaí

Cinco de la mañana. Después de un buen té salimos hacia un grupo de paredes que se ven desde el poblado. La aproximación nos costó un par de horas. No nos poníamos de acuerdo sobre qué línea atacar. Toti cogió tres palos del suelo y dijo que el más corto ganaba. Ganó Oriol, quien decidió meterse en la línea más dura de todas…

Friends of the bedouins

(435 m, 7b+/c o A1, 7a expo obl. + 300 m II/III) al II Jebel Benat. Sin III expansiones.

III

R9 (35 m)

llada y comer alimentos envasados, verificando siempre la fecha de caducidad. Evita comer en los mercados y en las calles de las grandes ciudades. Es mejor comer en restaurantes de confianza de los guías beduinos.

V V+ R8 (35 m)

R7 (60 m)

6c

IV 7a EXPO

• Cocinar: imposible encontrar cargas de gas. Es mejor llevar cocinas multi-fuel. La gasolina se encuentra en todas partes.

A1 o 7b+/c R6 (50 m) R5 (50 m)

V6a VV+

R4 (55 m)

VV+

R3 (50 m)

El primer largo, un diedro chimenea bastante roto, lo escaló Oriol con mucho cuidado. “Vigilad esto, que está crocante”, gritó. Toti tomaba fotos y yo aseguraba. Trozos de piedra de todos los tamaños caían al suelo. Aquello era un campo de tiro. Decidimos bautizarla como Costa Brava. El siguiente largo (V) terminó en una amplia repisa que bautizamos como Plaza Cataluña. El último largo, precioso, superaba una chimenea y unas caprichosas formas del desierto. Exigía buena técnica y fuerza. En la última reunión plegamos las cuerdas e iniciamos una trepada de unos 200 metros hasta la cima de El Srarwe. Para bajar volvimos al lugar donde habíamos dejado las cuerdas. Después flaqueamos a la izquierda para destrepar hasta pie de vía. Antes de volver a nuestro “hogar” hicimos un recorrido circular: pasamos por una escuela, un cementerio, un Oasis (Al-Kahrn) y finalmente llegamos a Arwa. Al llegar detuve el

IV+ V

R2 (50 m)

II

R1 (50 m)

IV 6a

III

• Atención con: algunas serpientes y escorpiones, algunos venenosos. Comprobar siempre los zapatos. A nosotros se nos coló un escorpión amarillo en la habitación. No dejes de dar un paseo en camello. Aparte, el desierto está lleno de gatos (salvajes y domésticos), zorros, asnos y cabras.

Roberto Blasi abre el L9 (35 m, V+) de Friends of the Bedouins. Izquierda, conjunto montañoso de El Srarwe.

cronómetro: 9 h 44 m 14 s (Arwa-Cumbre El SrarweArwa). En el poblado nos esperaban los beduinos. Una vez más disfrutamos del ritual de té y comimos una cena buenísima. Teníamos que volver a Amman para tomar el vuelo. El recorrido en 4x4 hasta Santa Catalina duró menos de una hora. Desde allí Gime nos llevó a su casa como invitados de honor. La hospitalaria cultura beduina estuvo presente. Durante el rato que pasamos en su casa nos vino a visitar Salh, el tío de Gime. Le dimos su trozo de cuerda. Bebimos té, cenamos y charlamos hasta muy tarde con estos nuevos amigos que por suerte encontramos en esta verdadera tierra de paz. Roberto BLASI

Vía Costa Brava (120 m, 6c+ + 200 m II/III) a El Srarwe (el Cero). Sin expansiones.

Continuar desde aquí 200 m (II/III) hasta la cima de El Srarwe R3 (30 m) Plaça de Catalunya R2 (30 m)

V+

IV V V

R1 (60 m)

6c+

ORIOL FERNÁNDEZ

FOTOS: COLECCIÓN ROBERTO BLASI

INFO ACTIVIDAD

LAS VÍAS JEBEL BENAT (1.525 m)

Friends of the bedouin

(435 m, 7b+/c o A1, 7a expo obl. + 300 m II/III) • Primera ascensión: 15/02/2012. Abierta en el día por Oriol Fernández, Toti Vales y Roberto Blasi. • Material: Totem Cams (doble juego), semáforo Aliens, friends grandes del 3 al 5 (repetido 3 y 4), juego de fisureros medianos, 8 cintas largas de 60 y 120 cm, 2 estribos, 6 mosquetones simples y un par de cuerdas dobles de 60 metros. • Aproximación: 50 min desde Arwa. N28º 39’ 19” E33º 54’ 40”, a 1.000 m. Coger el camino del cauce del río y, siguiendo las tubos negros llegare-

mos a pie de la pared. Subir un centenar de metros hasta el pie de vía del característico sistema de fisuras y chimeneas. • Descenso: desde la cima, seguir el camino, en parte señalizado con hitos, hacia el collado, al oeste y bajar por la segunda canal hasta el lecho del río.

EL SRARWE (EL CERO)

Costa Brava

(435 m, 7b+/c o A1, 7a expo obl. + 300 m II/III) • Primera ascensión: 16/02/2012. Abierta en el día por Oriol Fernández, Toti Vales y Roberto Blasi. • Material: Tótem Cams, Aliens, friends 1 al 5, juego de fisureros medianos, 10 cintas largas, cintas de 60 y 120 cm y dos cuerdas dobles de 60 m.

• Aproximación: unas dos horas desde Arwa. Caminar por el desierto en dirección oeste. Las paredes son visibles desde el poblado. Otra opción es coger un guía beduino que nos llevará en coche hasta otro pequeño poblado cerca de AlKarm. Desde aquí la aproximación es de unos 25 min. La Costa Brava se encuentra en las paredes de la derecha del valle, un poco escondida. Desde un grupo de dos grandes bloques que están en el camino (donde se puede hacer búlder) la aproximación es evidente. • Descenso: desde la cima bajar a la última reunión. Hacer un flanqueo hacia la izquierda mirando el valle y destrepar pasos de III. Encontraremos una canal estrecha que nos deja a pie de vía.

77

Get in touch

Social

© Copyright 2013 - 2024 MYDOKUMENT.COM - All rights reserved.