CARRER117

JULIOL 2010 WWW.FAVB.CAT

La ciutat corrompuda CARRER117 juliol 2010 D’ENTRADA 2

Els casos Pretòria i Palau proven que l’urbanisme especulatiu s’ha estès per tota l’àrea metropolitana Marc Andreu

L’origen, a Barcelona “Una tramitació urbanística més de les moltes que estem fent constantment”. El més re· velador de l’afirmació d’Hereu és el moltes i el constantment. Retrata un model d’urbanisme concertat -al servei de l’espe· culació i no de l’interès públicque el cas Pretòria prova que s’ha escampat per l’àrea me· tropolitana. El seu origen, però, està a Barcelona i té arrels en la praxis d’especuladors encara darrerament notícia com José Antonio Samaranch (pel seu in· sultant funeral d’Estat), José Luis Núñez (per La Rotonda, les seqüeles del Barça 2000 i el frau a Hisenda) i la família Sanahuja (per l’aniversari de l’aluminosi i la fallida de Sacresa). “Una tramitació urbanística més de les moltes que estem fent constantment”. El que no concreta aquesta cita d’Hereu -i no aclariran les investigaci· ons sobre el cas Palau obertes al Parlament i a l’Ajuntament

i la comissió sobre Pretòria que el PSC s’ha negat a obrir a Santa Coloma- és quines ope· racions especulatives podrien estar sota sospita a Barcelona. El sumari de Pretòria se centra en Santa Coloma, Llavaneres i Badalona, però apunta també que la trama que ja ha dut a la presó Luigi, Muñoz i els exalts càrrecs de CiU Macià Alavedra i Lluís Prenafeta intentava fer negocis arreu. Com a HortaGuinardó, on Luigi va voler pescar entre els 8 milions d’euros del projecte d’un poliesportiu. “Una tramitació urbanística més de les moltes que estem fent constantment”. L’alcalde potser no hi pensava, però els punts on més urbanisme s’ha fet en els darrers anys a la ciutat apareixen també al sumari de Pretòria: la frontera amb L’Hos· pitalet que és la plaça d’Europa i Gran Via 2 (on apareix implicat l’exregidor del PP i president del Meeting Point, Enrique Lacalle) i la frontera amb Sant Adrià que és Diagonal Mar. Curiosament, les dues àrees on la constructo· ra Espais, de Lluís Casamitjana (imputat a Pretòria per Marina Badalona), focalitza la seva ac· tivitat a Barcelona. Així queda gràficament palès en un mapa del web d’Espais pel qual cap mitjà de comunicació ha sentit curiositat fins ara. Del que sí s’ha fet ressò la premsa és de l’intent de tràfic d’influències d’Alavedra i Prenafeta amb els

il·lustracions: ricardo hermida

Tom Sawyer i Huckleberry Finn són, sens dubte, els personat· ges més famosos de Mark Twain. Però ho haguessin pogut ser Fè· lix Millet i Luís García, Luigi, si l’escriptor nordamericà hagués reescrit a la Catalunya del se· gle XXI el seu clàssic conte mo· ralista del 1900 L’home que va corrompre una ciutat. Contràriament al que sugge· reix el títol, el protagonista de la faula no és l’home que acon· segueix corrompre, “la ciutat més honesta i austera de tota la regió”, sinó la llarga llista de notables burgesos i polítics dirigents del municipi que són fàcilment corromputs. Més o menys com a la Gran Barcelona d’avui, on el prohom de la burgesia nacionalista Mi· llet i l’exdiputat socialista Lui· gi posen cara als casos Palau i Pretòria. Quan, en canvi, els qui en surten més retratats són empresaris, mitjans de comu· nicació, funcionaris i polítics de gairebé tots els colors. “Una tramitació urbanística més de les moltes que estem fent constantment”. La cita no és una ficció de l’alcalde de

Hadleyburg, sinó una realitat que Jordi Hereu va declarar a Catalunya Ràdio sobre l’hotel del Palau. És una afirmació que podrien haver dit l’exalcalde socialista de Santa Coloma de Gramenet, Bartomeu Muñoz, i tots els regidors que apareixen esquitxats en els sumaris de Pretòria i Palau a Badalona, Ma· taró, Sant Adrià de Besòs, Llava· neres, l’Hospitalet, Cerdanyola, El Prat, Sant Cugat, l’Ametlla del Vallès... I Barcelona? “Una tramitació urbanística més de les moltes que estem fent constantment”. El primer que xoca de l’afirmació és que Hereu la va fer el 6 de juliol, quan la jutgessa Míriam de Rosa ja havia imputat el tinent d’al· calde Ramon García Bragado i el gerent d’Urbanisme Ramon Mas· saguer -acusats de prevaricació i falsedat en document amb el director jurídic d’Urbanisme, Enric Lambies, i l’arquitecte Carles Díaz- per haver participat en “una operació especulativa”. La del projecte d’hotel del Pa· lau, planificada discretament (es va iniciar abans del 2005 i no es va fer pública fins el 2008) per Millet en connivència amb els departaments de Presidència

i Economia de la Generalitat, de l’Ajuntament en ple -govern i oposició, excepte ERC per acti· va i ICV-EUiA per passiva- i dels grans mitjans de comunicació. Els que, fins que la justícia no ha actuat a instàncies del mo· viment veïnal, van silenciar una operació especulativa reiterada· ment denunciada per les associ· acions de veïns i Carrer (vegeu els números 111, 113 i 116).

consellers Antoni Castells, Jo· aquim Nadal i Carme Capdevi· la per vendre a la Generalitat l’edifici Illa Fòrum, que Espais té a Diagonal Mar. Una opera· ció especulativa de les moltes que es fan constantment. Però en aquest cas, frustrada per la “desobediència” de la secreta· ria d’Habitatge, Carme Trilla. Canvi de cicle polític i social Tot plegat estén la sensació que no és tan sols la ciutat el que s’ha corromput, sinó el país sencer. El presumpte finança· ment irregular de CiU a través del Palau de la Música i de co· missions del 3% (o més) que ja va denunciar Pasqual Maragall -i que constructores com Fer· rovial haurien pagat a la dreta nacionalista per l’adjudicació d’obres públiques- contribueix a la desafecció política en mo· ments clau des del punt de vis· ta nacional (retallada de l’Es· tatut) i socioeconòmic (crisi). Paradoxalment, tot sem· bla indicar que bona part dels actors deixats en evidència pels qui van corrompre la Had· leyburg de l’oasi català seran els qui protagonitzaran l’histò· ric canvi de cicle polític i social que s’aproxima a Catalunya i Barcelona. Està per veure si el canvi ho serà també de model econòmic, de país i de ciutat. Però del que no hi ha dubte, ex· cepte sorpreses, és que aquest canvi històric no el capitalitza· rà l’ideal i l’ètica socialista en la que Mark Twain va creure al final de la seva vida. Davant del gran poder econò· mic i especulatiu, del naciona· lisme neoliberal en ascens i de la socialdemocràcia en retirada; davant dels Millet i els Luigi que Twain hagués pogut situar d’ins· piradors actuals de L’home que va corrompre una ciutat, només hi ha una oposició: la rebel·lia de personatges com Tom Sawyer i Huckleberry Finn. Ells serien avui veïns dels barris metropoli· tans. I probablement s’hagues· sin manifestat el 10 de juliol a Barcelona pel dret democràtic a decidir. O se sumarien, el 29 de setembre, a la vaga general. Ni que fos per protestar contra qui va corrompre una ciutat, una societat. La nostra.

Cronologia dels altres ‘fets del Palau’ maria favà

Maig del 2008: L’Ajuntament de Barce· lona posa a informació pública el pro· jecte de l’hotel del Palau de la Música, que s’havia portat fins aleshores amb un gran secretisme. Setembre del 2008: La regidora Itziar González, en un intent de pacificar el veïnat, impulsa un projecte participatiu al voltant del Palau de la Música que fi· nalment també serà rebutjat pels veïns (l’Ajuntament s’oferia a parlar de tot

excepte del tema de l’hotel). Juny del 2009: Esclata l’afer Millet. Un any després, el juliol del 2010, el jutge que porta el cas encara està recollint proves i testimonis i no ha resolt res. Juliol 2009: Com a conseqüència de les pressions veïnals, es suavitza el projec· te de l’hotel; s’elimina el gran apar· cament subterrani de tres plantes i es conserven les façanes dels edificis his· tòrics. L’arquitecte Oscar Tusquets s’en· fada i no signa el projecte modificat. 25/9/2009: El diari Avui desvela que

el promotor de l’hotel, Valderrama Blanco, és alhora patró de la Fundació Palau de la Música, una coincidència expressament prohibida per la llei de fundacions. La conselleria d’Economia pressiona el diari perquè no publiqui el document de permuta. 29/9/2009: El diari Avui publica els pa· pers de la permuta de les finques i denun· cia que s’ha fet “sense respectar la llei”. 30/9/2009: L’Associació de Veïns del Casc Antic demana a la fiscalia que sol· liciti al jutge que suspengui la tramita·

llllll

ció de l’hotel del Palau. Maria Mas, la presidenta de l’associació, titlla Millet de “lladre de ciutat”. El jutge demana a la FAVB 6.000 euros si es vol personar com acusació popular. 2/10/2009: La Fiscalia obre diligències per aclarir si hi ha delicte en el projec· te de l’hotel. Passaran vuit mesos abans que una jutgessa acabada d’arribar a Catalunya decideixi admetre la querella que esquitxa alts càrrecs de l’Ajunta· ment i del govern. 22/10/2009: L’Ajuntament accepta atu·

CARRER117 juliol 2010 D’ENTRADA 3

Quanta, quanta merda maria favà periodista

En l’últim número de la revista Carrer vam explicar fil per randa el cas de l’hotel del Palau de la Música i pocs dies després el fiscal i la jutgessa que porten el cas van obrir la caixa dels trons. El fiscal va presentar la querella que estudiava des del mes de setembre i la jutgessa, que fa poc que és a Catalunya i no estava condicionada ni pels cognoms ni per la història, va actuar

l

El testimoni d’Itziar González ha sigut clau perquè el tinent d’alcalde Garcia Bragado estigui imputat amb una contundència i rapidesa que ens ha retornat l’esperança en la justícia. Va estar molt bé i va ser molt valenta la declaració de l’exregidora Itziar Gonzalez, que va dir a la jutgessa que s’havia sentit pressionada pel tinent d’alcalde García Bragado. El seu testimoni devia ser l’empenta que li faltava a la jutgessa per imputar García Bragado. De passada, també va imputar al gerent Ramon Massaguer. ¿Per què a un tècnic i no a l’altre tinent d’alcalde,

Carles Martí? Una jurista experta en temes d’urbanisme creu que els tècnics, com Massaguer, han de negar-se a signar allò que no veuen clar. Si ho hagués fet, potser ara no tindria feina, però tampoc estaria imputat. Pel que fa al conseller Castells, la seva vinculació en el cas sembla que va fer dubtar la fiscalia si tirar endavant la querella. Castells també ha mentit. I més d’una vegada. Com Sant Pere. Va dir que l’hotel era d’interès públic, que el conveni de permuta estava ben fet i que no va conèixer Millet fins que van signar el document de permuta. En la carta que publiquem queda clar que es coneixien d’abans. El conveni estava mal fet i l’interès públic encara l’estem buscant. La retirada de l’advocat Pablo Molins, que defensava Fèlix Millet, ha provocat el goig de molta gent. Però no ens enganyem: és una hàbil maniobra que pot endarrerir el procés i, a més, ajuda a desvincular CiU del cas. Punt i seguit. Per desgràcia, el ventilador de la merda encara continua esquitxant. Mentrestant, les associacions de veïns perseveren com a acusació popular en les dues causes. (El jutge lent, mal anomenat “el cargol”, va exigir 6.000 euros de fiança mentre que la jutgessa ràpida només en va demanar 1.000 euros. Bravo per ella).

De porc i de senyor... L’oncle-avi de l’actual Fèlix Millet, Lluís Millet Pagès, cofundador el 1891 de l’Orfeó Català amb Amadeu Vives i compositor d’El cant de la senyera, tampoc era un angelet. Un investigador va localitzar a finals de juny a Ca l’Ardiaca un document que implica aquest primer Millet en un afer que ja va arribar als tribunals. El 14 de desembre del 1901 la revista Lo Teatro Català, subtitulada “periòdic imparcial, regionalista, de literatura, art, montepíos, varietats, notícies i anuncis”, va publicar un informació titulada L’Orfeo Català als Tribunals. L’article, signat per A. de la Florida, diu: “Tots aquells que es feren socis de l’Orfeó Català pensant de bona fe que allí s’hi perseguia l’idea de propagar les cançons de la nostra terra (...) s’equivoquen de mig a mig. Allí nomes hi ha la mira única, exclusiva, del profit personal, el medra raquític, la pesseta. Altrament, ¿creuen que el senyor Millet, que com a músic es ben poca cosa, sense l’escambell de l’Orfeó hagues pescat la plaça de professor de l’Escola Municipal de Música?”. L’autor explica que Millet fa servir l’Orfeó per aconseguir altres favors.

25 d’abril de 2005: Carta de Millet al conseller Castells Benvolgut Conseller i amic, Em permeto dirigir-te aquestes ratlles per demanar el teu ajut en una tema, que ja fa temps estem gestionant, i del qual te’n vaig parlar l’any passat. Es tracte que, ja fa un temps, la Fundació “Orfeó Català-Palau de la Música Catalana” va arribar a un acord amb els Germans de la Salle Comtal que consistia en la permuta d’uns edificis, situats davant del Palau de la Música, per tal de poder obrir una plaça que donés perspectiva visual al xamfrà del Palau on esta ubicada l’obra de l’escultor Blay, al·legòrica a la cançó catalana. A canvi de l’esmentat edifici, la Fundació “Orfeó Català-Palau de la Música Catalana” assumia l’adequació de l’actual escola “La Salle”, fent una ampliació de les aules, laboratoris i un polisportiu soterrat. El cost d’aquesta operació ha estat pressupostada en 7.562.989 €. Quant el finançament, i donat que l’import total no és assumible per a la nostra Fundació, l’any passat es va presentar una esmena al Senat, que tu ja coneixes doncs en vàrem parlar en el decurs d’un dinar al Palau de la Música juntament amb el Sr. Miquel Valls, per un import de 4.000.000 € (t’adjunto còpia). Aquesta esmena, tot i que estava consensuada per tots els partits polítics, no va tirar endavant doncs es va aprovar una esmena a la totalitat que fa fer inviable la presentació de qualsevol altre esmena. No obstant això tenim previst de tornar-la a presentar, per l’exercici 2006, però aquesta vegada al Congrés del Diputats (ja tinc el vistiplau del Minsitre, Sr. Josep Montilla i de la Consellera de Cultura, Sra. Caterina Mieras). La Fundació “Orfeó Català-Palau de la Música Catalana” es farà càrrec de la diferència, és a dir, de 3.562.989 €. En el projecte està previst la construcció d’un petit hotel en un espai de terreny sobrant de la permuta. Aquesta operació representa fer un canvi de catalogació d’equipaments, amb el que l’Ajuntament de Barcelona ja està conforme, i que ha trobat, conjuntament amb la Generalitat, l’edifici per poder fer el canvi, situat a la plaça Sant Jaume, 7-8. Per tant, únicament estem pendents del tràmit administratiu que la Sra. Immaculada Turu i Santigosa, Directora General de Patrimoni de la Generalitat de Catalunya, ha de dur a terme per formalitzar el conveni entre les tres institucions. Estem doncs, a l’espera de poder signar el més aviat possible aquest acord, donat que amb els Germans de la Salle Condal vàrem formalitzar una escriptura, amb clàusula de caducitat. Correm el risc que caduqui i perdre l’oportunitat històrica d’esponjar l’entorn del Palau de la Música. T’agrairé doncs que, si t’és possible, puguis fer alguna gestió al respecte per tal d’accelerar aquest tema al màxim. Rep una forta abraçada. Fèlix Millet i Tusell. President

llllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllll rar el projecte de l’hotel. 12/6/2010: La jutgessa admet a tràmit la querella. 15/6/2010: El conseller Castells assegura que el govern no va perdre diners en la permuta de finques i que tot es va fer bé. 17/6/2010: La jutgessa envia Millet i Montull a la presó pel cas de l’hotel per evitar que els dos encausats pressionin els testimonis. S’hi estaran 13 dies. 18/6/2010: El plenari de l’Ajuntament aprova crear una comissió d’investigació pel cas de l’hotel.

21/6/2010: El conseller Castells admet errors en la tramitació de l’hotel. 22/6/2010: Els tinents d’alcalde Ramon García Bragado i Carles Martí asseguren davant la jutgessa que no sabien que l’hotel del Palau havia canviat d’amos. Aviat quedarà clar que mentien. La jutgessa estudia imputar el gerent d’urbanisme de l’Ajuntament, Ramon Massaguer. 26/6/2010: Es fa públic que Millet anotava en el seu ordenador el pagament de comissions. (El 3% que va denunciar fa anys el president Maragall en un so-

nat debat al Parlament es queda curt). 28/6/2010: L’exregidora Itziar Gonzalez explica a la jutgessa que va ser pressionada pel tinent d’alcalde García Bragado perquè donés suport al projecte de l’hotel. L’advocat de Millet renuncia a la seva defensa, probablement per estratègia processal. Continuen les compareixences al Parlament pel cas Millet i a mesura que passen els dies i els testimonis, el ventilador de la merda va esquitxant més gent. 30/6/2010: Millet i Montull surten de la

presó perquè la jutgessa considera que ja no poden pressionar els testimonis. La jutgessa imputa García Bragado, tinent d’alcalde de l’Ajuntament, Ramon Massaguer, gerent d’urbanisme, i l’arquitecte del Palau Carles Díaz per haver ocultat una operació especulativa. 1/7/2010: La Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona –que s’ha presentat com a acusació popular tant en el cas Millet com en el cas de l’hoteldemana la dimissió de García Bragado i que l’Ajuntament “faci net”.

Núñez, el constructor que cambiaba cromos CARRER117 juliol 2010 D’ENTRADA 4

A lo largo de 25 años, el promotor Josep Lluís Núñez ha forjado un imperio aprovechando con tenacidad las debilidades de técnicos y políticos municipales m. eugenia ibáñez periodista

A estas alturas de la historia del urbanismo barcelonés, a nadie sorprende que un grupo de vecinos se una para evitar la demolición, total o parcial, de un edificio emblemático adquirido por la empresa de Josep Lluís Núñez. Porque si algo no se le puede negar a este promotor es su capacidad para aglutinar la reacción ciudadana frente a algunos de sus proyectos, con la salvedad, eso sí, de que los vecinos intentan salvar lo que el constructor aspira a destruir. Así ocurrió en la dura lucha para evitar el derribo de la Casa

edificio de la era Núñez. Josep Lluís Núñez (Baracaldo, Vizcaya, 1931), vecino de Barcelona desde los 7 años, hijo de un funcionario de aduanas, iba para agente de seguros hasta que M. Lluïsa Navarro se cruzó en su camino. Se casaron en 1957 y

l

La clave del éxito de la empresa ha sido la compleja mezcla de la personalidad de Núñez con la ductilidad de técnicos y políticos

Golferics -la ya mítica campaña Salvem el Xalet-, otro tanto con la preciosista casa Trinxet, de Puig i Cadafalch, demolida en 1967, y con la menos importante, pero también modernista casa Ravella, en Sant Gervasi, por citar solo tres casos de acciones ciudadanas contra la piqueta de derribo de Núñez y Navarro. La Rotonda es pues el último capítulo, o quizá penúltimo, porque con los constructores nunca se sabe, de la ya larga y conflictiva relación de Núñez y Barcelona, una historia de ladrillo y cemento que comenzó a finales de la década de los 50 con una casa en la calle de Rocafort: el primer

a partir de esa fecha los apellidos de ambos bautizaron una nueva empresa que daba continuidad a la profesión del padre de la novia. En menos de 20 años, Núñez y Navarro había dejado ya su marca por las calles de Barcelona, en especial por las esquinas del Eixample, y Josep Lluís había adquirido la suficiente relevancia como para ganar las elecciones a la presidencia

La Rotonda, una façana de cartró-pedra? La Rotonda, inclosa en la ruta modernista de Barcelona i en el Catàleg de Protecció del Patrimoni Històric de la Ciutat, cau a trossos. Núñez i Navarro, el seu propietari des de 1999, ha desenvolupat un projecte urbanístic, el Pla de Millora Urbà, José Miguel Benítez Periodista

El projecte ha estat recorregut al març passat per la Plataforma La Rotonda, integrada per veïns i veïnes de la zona, que reivindiquen la rehabilitació de l’edifici original, tal com ho marca la Llei, i qualifiquen el projecte de disbarat i caricatura, una mena de façana de cartró pedra, amb la qual rentar la cara a una intervenció urbanística especulativa. Àngels García i Joan Arias, membres de La Plataforma, denuncien que el Pla de millora està plantejat no per a la rehabilitació de l’edifici, sinó per aprofitar al màxim el sostre d’edificabilitat amb fins lucratives, la qual cosa

aprovat per l’Ajuntament, que inclou la demolició de la major part de l’immoble i la construcció d’un nou edifici d’oficines, locals i aparcaments, en el qual quedarien incrustats la façana externa i el templet

seria legítima, diuen, si no fos perquè l’edifici està protegit. En aquest sentit, asseguren, “l’edifici catalogat sembla més un inconvenient que un actiu patrimonial a recuperar”. De fet, segons l’informe pericial encarregat per la Plataforma, en el Pla no només no s’esmenta allò que ordena el vigent Catàleg: “protecció del volum original de l’edifici”, sinó que només planteja la recuperació “d’algunes parts”. Així mateix, asseguren, tampoc no es respecta una altra de les seves directrius: “qualsevol intervenció ha de tendir a reduir els cossos afegits a la planta superior” (construïts a partir dels anys 50), ja que n’inclou d’altres de semblants dimensions. També assenyalen que, per aprofitar la

màxima edificabilitat, el Pla elimina una crugia sencera i inclou com original una planta afegida en 1950. Francesc Ribera, de l’AV del Putxet,

l

L’edifici del modernista Enric Sagnier, afegit al conjunt el 1918, serà completament enderrocat sense informar la Generalitat dóna suport en l’essencial a les propostes de la Plataforma: “que es respecti la Llei i es conservi el patrimoni del barri. No entro en temes tècnics, però cons-

truir per sobre de la façana no és correcte, és lleig”. “Espero -conclou- que els informes tècnics ho aclareixin, i que hi hagi voluntat política que eviti les remuntes i la màxima edificabilitat”. La Nicole, turista anglesa que espera en la cua del Tramvia Blau, exclama: “It’s incredible!”, i afegeix: “És un edifici meravellós, una joia. Però per què està tan abandonat i brut? No ho puc entendre”. Per altra banda, la Plataforma -amb més 1.200 adhesions-, denuncia que tampoc no es té en compte que la zona està protegida pel Pla Especial del Patrimoni Històric-Artístic de la Ciutat, i que no s’ha informat, com és d’obligat compliment, al Departament de Cultura de la Generalitat, la qual cosa afecta l’entorn i l’edifici del modernista Enric Sagnier, afegit el 1918, que per als membres de la Plataforma forma part intrínseca de La Rotonda, però que serà completament enderrocat. “La Generalitat -diu Joan Arias- ha de dir-hi la seva”. Els denunciants assenyalen altres incongruències i irregularitats en el procés: no posar a informació pública, com ho marca la Llei, el mapa topogràfic

CARRER117 juliol 2010 D’ENTRADA 5

del F.C. Barcelona, cargo que ostentó durante 22 años, hasta el 2000.

Amenazas, cafelitos y paquetes de tabaco

Un hombre tenaz En los archivos de los medios informativos abundan las entrevistas al Josep Lluís Núñez presidente del Barça, pero son escasas las que encaran a tumba abierta su faceta de constructor, quizá por la negativa del protagonista a rendir cuentas de su trabajo o por el retraimiento de los periodistas. Una de las más interesantes la firmó -cómo noJosep Maria Huertas en el Tele/eXpres el 25 de febrero de 1978. En la misma, Huertas se hacía eco de una leyenda urbana que decía que, en 1974, Núñez había dado un ultimátum a Martín Villa, por entonces gobernador civil de Barcelona, que implicaba poner a sus obreros en la calle si no se despachaban con rapidez cuatro licencias de construcción pendientes. No era leyera urbana, sino hecho contratado, la carta cordial que el constructor dirigió a finales de 1977 al delegado de servicios del ayuntamiento solicitando la rápida tramitación de 15 licencias, so pena de que un centenar de trabajadores quedaran en

¿Cómo creció el imperio N&N? La clave del éxito de la empresa ha sido la compleja mezcla de la personalidad de Josep Lluís Núñez con la ductilidad de técnicos y políticos municipales a la hora de aplicar las normas urbanísticas y avenirse a los cambalaches expuestos en mesas de negociación. Quienes han tratado al constructor le consideran un negociador extraordinariamente hábil, paciente, tenaz, capaz de aprovechar al máximo las debilidades del sistema, de bordear la legalidad con el menor riesgo posible y de saltarse a unos y otros hasta encontrar al técnico o cargo político más sensible a sus lamentos empresariales. Los mecanismos utilizados por el empresario a lo largo de casi 45 años de profesión han sido diversos, pero hay uno en el que se ha mostrado especialmente habilidoso: el cambio

de cromos. A partir de 1985, el ayuntamiento evidenció de manera progresiva una mayor laxitud en la protección de zonas verdes y equipamientos, que pasaron a convertirse en

la calle. Sutiles amenazas. En la entrevista citada, el periodista preguntaba a Núñez sobre las declaraciones de un empleado despedido que le acusaba de pagar a funcionarios a cambio de favores. Núñez respondía que todo lo más que había hecho era “darle algo a un conserje para que un expediente no durmiera en los montones”. ¿Qué era ese algo? “Nada, para que se tomase un café o comprase un paquete de tabaco; 300 pesetas, qué sé yo…”. El trasiego de favores, paquetes de tabaco y cafelitos se hacía con frecuencia en el improvisado despacho que Núñez y sus representantes habían montado en una mesa del bar El Paraguas, en la plaza de Sant Miquel, a escasos 50 metros del ayuntamiento. Allí, muchos periodistas fuimos testigos de esos rápidos encuentros, que no furtivos, en las redondas mesas de mármol. Con el tiempo, la escenografía de la negociación se hizo más y más sutil. Quizá porque los conserjes desaparecieron del escenario.

moneda de cambio en operaciones urbanísticas. Núñez, conocedor de la predisposición municipal a atender cantos de sirenas, puso en el mercado del trueque un buen número

de fincas con esa calificación urbanística situadas en lugares privilegiados, adquiridas a sabiendas de que, con el estricto cumplimiento de la ley no podría edificar, pero convencido

de que, a la corta o a la larga, el ayuntamiento aceptaría permutas o cesiones que darían paso a recalificaciones y, a la postre, a edificios de viviendas. Algo así como la versión adulta del juego infantil del cambio de cromos: “yo te doy éste y tu me das el otro; yo te doy este solar y tú me dejas construir en zona verde”. Eso ocurrió, entre otros muchos casos, en Torre Vilana, Sarrià, en la ladera de Collserola; en los jardines de La Tamarita, en Sant Gervasi, adquirida en 1988 a la familia Basso, y otro tanto en la finca de 12 hectáreas del Marqués de Sentmenat, en Can Caralleu (Sarrià). En esta última transcurrieron casi 20 años entre su adquisición por parte de Núñez y Navarro y la autorización municipal para construir 40 viviendas unifamiliares. Lo dicho, tenacidad y paciencia. Divisas en Suiza Otra práctica habitual de la empresa ha sido la adquisipasa a la página 6 2

il·lustracions: ricardo Hermida

(important perquè d’ell depèn el volum d’edificabilitat); aportar estudis de mobilitat i medi ambient aprovats amb informes presentats amb posterioritat a la data d’aprovació. Denuncien també que el pressupost (10 milions d’euros) no se sosté amb la documentació presentada. L’estratègia de Núñez El departament de premsa de Núñez i Navarro va eludir respondre les pre-

guntes de Carrer. No obstant això, en la seva pàgina web, a part d’una curiosa autopromoció: “mantenim, recuperem i retornem a Barcelona... la riquesa dels seus immobles més singulars... rehabilitant-los contribuïm a mantenir viva... la identitat que ens defineix a tots”, apareix una mena de justificació sobre La Rotonda: “El fet que l’edifici estigui catalogat... fa que el desenvolupament del projecte sigui

llarg i meticulós”. Arias considera que l’abandonament de l’edifici forma part de l’estratègia del propietari per poder justificar després una intervenció com la que es planteja. Curiosament, el responsable de l’execució del Pla declarava a una televisió que l’edifici s’havia tornat “super perillós”. Joan Arias i Àngels García proposen que l’Ajuntament compri l’edifici, o que

Núñez i Navarro, com els “grans pròcers d’abans”, creï una fundació que rehabiliti La Rotonda perquè aculli un gran centre cultural del modernisme, la qual cosa també podria donar-li beneficis.

“Estan deixant morir el malalt” Francesc Pérez, propietari del restaurant La Taula, va donar els seus primers passos en el món de la restauració a La Rotonda, en els anys 60. “Era tot un conjunt, fascinant per fora i per dintre”. Va ser construïda el 1906 per ordre del Doctor Andreu (impulsor del parc d’atraccions del Tibidabo) per albergar l’Hotel Metropolitan, que més tard es va convertir en La Rotonda. Francesc recorda els seus grans salons, especialment el dels tapissos, amb tapissos reals i una balconada on tocava l’orquestra. L’edifici és conegut també per les decoracions de Francesc Galí, autor de la cúpula del Palau Nacional de Montjuïc. les escultures d’Alfons Juyol -escultor

de la Casa Ametller-, pels seus hostes d’Hollywood o perquè en ell va treballar com cambrer i caixer el maquis José Luis Facerias. En els 70, recorda Francesc, es va convertir en un hospital, i els seus treballadors “van haver de reconvertir-se: van passar de servir banquets a atendre malalts”. El restaurador es queixa de la inacció de les autoritats, ara i a la fi dels 70, quan van permetre la destrucció de part de l’interior per construir una clínica de malalts terminals, que va substituir l’hospital, i que va tancar les seves portes ara fa quatre anys. “El Pla -conclou Pérez- és com si agafessin a un malalt, li fessin la manicura i el deixessin morir. És una bogeria”.

L’edifici de La Rotonda

j.m. benítez

CARRER117 juliol 2010 D’ENTRADA 6

2 viene de la página 5 ción de inmuebles con problemas, deteriorados por falta de mantenimiento o con edificabilidad inferior a la permitida. Si la finca tenía inquilinos condicionaba el pago final al vaciado total del edificio, y no importaba que pasaran los años porque el cansancio solo hacía mella en los ocupantes

l

La progresiva laxitud en la protección de zonas verdes y equipamientos los convirtieron en moneda de cambio de operaciones urbanísticas il·lustracions: ricardo Hermida

de la finca. En ocasiones, el acuerdo inicial no reflejaba el incremento del valor debido al paso del tiempo, lo que aumentaba los beneficios del constructor. En la década de los 60, en plena era Porcioles, las incompatibilidades de los trabajadores municipales no estaban fijadas y no era extraño que algún técnico hiciera doblete en las oficinas de Núñez y Navarro o que desaparecieran expedientes en momentos en que interesara no encontrarlos. La empresa llegó a levantar edificios sin licencia, lo que implicaba pagar menos tasas y eludir la legalidad urbanística. En la

esquina de Gran de Gràcia y plaza de Lesseps, por ejemplo, se levantó un bloque con tres escaleras de las que sólo una tenía permiso municipal.

l

En ocasiones los jueces han tenido que dirimir entre la obstinación de Núñez, los vecinos, y, pocas veces, hasta el propio Ayuntamiento El caso de corrupción que en la actualidad lleva a Núñez a compartir banquillo de acu-

sados con Javier de la Rosa y altos cargos de Hacienda no es el primer encuentro que el empresario tiene con los tribunales ni la primera vez que es acusado de fraude al fisco. En septiembre de 1976, el entonces Juzgado Especial de Delitos Monetarios le condenó como autor “penalmente responsable” de un delito continuado de contrabando monetario por una cuantía de 6 millones de pesetas. Dicho de otra manera, por evadir divisas a Suiza. Un habitual de los tribunales En diversas ocasiones los jueces han tenido que diri-

mir entre la obstinación del empresario por construir -normas urbanísticas al margen- y sus eventuales oponentes, una vez los vecinos y, en pocas ocasiones, el propio Ayuntamiento de Barcelona. En 1985 el Tribunal Supremo puso punto final a un contencioso iniciado 10 años antes y rechazó la petición de derribo de los edificios de Balmes, 2 y Bergara, 1 -que siguen en pie-. El alto tribunal confirmó la postura municipal y el fallo de la Audiencia de Barcelona al considerar que ambos inmuebles formaban parte del conjunto protegido del Eixample. Por las mismas fechas, también el Supremo falló en la construcción de viviendas en Mallorca-avenida de Roma-Calàbria-Rocafort, solar calificado de zona verde. El constructor se embarcó en un nuevo pleito contra la Sala Beckett, teatro de Gràcia e inquilino de un edificio que Núñez adquirió en el 2006 con la aspiración de vaciarlo de ocupantes para construir un nuevo bloque. El grupo teatral ganó el juicio el año pasado y sigue en la calle Alegre de Dalt. La relación es larga, porque 45 años dan para mucho. Por el camino ha quedado el amplio muestrario del modus operandi de la empresa y de sus repercusiones. Edificios con exceso de edificabilidad;

quejas de quienes compraron plazas en algunos de los aparcamientos de Núñez y Navarro, pequeñas, de complicado acceso, incluso de difícil legalización por el empeño en sacar el máximo rendimiento económico del espacio disponible; o la decisión de recalificar suelo industrial en Zona Franca. Como ideólogo, Núñez también ha dejado marca: la

l

La recalificación del Miniestadi fue lanzada por primera vez durante el mandato de Núñez como presidente del F.C. Barcelona recalificación del miniestadi, aprobada en mayo, fue lanzada por primera vez durante su mandado como presidente del F.C. Barcelona. Pero Josep Lluís Núñez no es el único protagonista de esta historia de despropósitos. Lo son también, y con mayor responsabilidad, quienes elegidos por los ciudadanos para defender Barcelona de la manipulación y el trapicheo se han plegado a lo largo de los años a las tentadoras propuestas del constructor de turno. El tema sigue siendo el porqué de esas concesiones municipales. Y la historia continúa: la Rotonda.

Crònica

CARRER117 juliol 2010 CRÒNICA 7

9

El suport veïnal salva tres línies de batxillerat a BCN

11

Mà dura en la nova reforma del Codi Penal

Més enllà dels efectes del cas Palau, la votació per la reforma de la Diagonal marcarà un abans i un després a la vida política del jove alcalde Hereu, i qui sap si del PSC, que es juga el final a 32 anys de socialisme a la banda mar de la plaça de Sant Jaume

Hereu, a la corda fluixa després de la Diagonal Albert Balançà Periodista

L’Ajuntament de Barcelona passarà a la història, com admeten els seus màxims dirigents, per haver estat una de les poques institucions que convoquen una consulta per perdre-la i a sobre fer entrar en crisi l’equip de govern i el principal partit de l’executiu fins al punt que ara ningú no s’atreveix a donar per segura la candidatura de l’alcalde, Jordi Hereu, a la reelecció en els comicis previstos el maig de 2011, almenys fins passades les eleccions catalanes. Com hem arribat fins aquí? Quan a les 06.21 minuts del matí del 13 de gener l’Ajuntament va enviar la convocatòria en la qual l’alcalde acabaria proclamant la candidatura de Barcelona als Jocs Olímpics d’hivern de 2022 es va confirmar que els estrategs municipals havien iniciat un gir copernicà de nou cap a la política de grans esdeveniments que han marcat històricament el govern de la ciutat, sobretot des dels Jocs del 92. No és que l’Ajuntament de Barcelona estigués aturat fins al moment o no intentés infructuosament posar pedaços per aturar la crisi, sinó que veia una via fàcil de tornar a fer trempar els barcelonins amb un gran projecte associat a l’esport, una de les poques coses que uneix totes les sensibilitats a la ciutat. El retorn de l’Ajuntament cap a la política efectista, malgrat que hi havia i hi ha un full de ruta anomenat Agenda 2020, va descentrar tota l’oposició, que aquell mateix 13 de gener havia convocat les importants rodes de premsa de principis d’any amb les quals pretenien marcar el camí del desgast del govern en els propers mesos. Ni CiU ni ERC ni PP han aconseguit en tot aquest temps recuperar el control del debat perquè el PSC, amb la

seva aposta de tot o res bicèfala (Diagonal i Jocs d’hivern), va expulsar-los del focus mediàtic. Bietan jarrai, com es diria en euskera, Hereu va

l

L’Ajuntament passarà a la història com una de les poques institucions que convoca una consulta per perdre-la i a sobre fer entrar en crisi l’equip de govern seguir en els dos fronts oberts jugant-s’ho tot per remuntar les enquestes... i sabent que havia d’arriscar al màxim. No obstant això, el procés de consulta de la Diagonal va donar a conèixer un PSC fins aquell moment desconegut: el partit dels errors infantils.

El partit que sent un exèrcit capaç de convèncer tothom que les vaques poden volar, gràcies al seu poder i a la seva àmplia xarxa de complicitats, va sucumbir contra una oposició que va aconseguir fer forat en l’opinió pública amb arguments fàcilment refutables. Primer: Hereu va llançar tard i malament la seva proposta de reforma de la Diagonal i va presentar dues opcions més radicals amb l’expulsió del vehicle privat que les que presentava la plataforma d’entitats Diagonal per a Tothom. Segon: l’alcalde s’havia assegurat el suport de les entitats i d’algunes empreses en aquest inici de debat però no el de l’opinió publicada i, encara un fet més greu, el dels seus militants de base als barris més allunyats de l’avinguda. Tercer: curiosament només Carles Martí, el cap de turc final, va contraa-

tacar tímidament l’argument del cost de la consulta (3 milions) i de la reforma sencera (70 milions) donant dades d’altres obres com el Museu del Disseny de les Glòries, que costarà 90 milions d’euros. Amb aquesta mala estratègia, el desastre tecnològic i la possibilitat d’una opció C van fer la resta de la feina. Ja han passat dos mesos d’aquella ensulsiada socialista i el tot o res d’Hereu s’ha saldat negativament en el primer front de la Diagonal mentre que l’aposta dels Jocs d’hivern ha quedat congelada. La política de grans esdeveniments, en només sis mesos, ha tornat a quedar enterrada, i ara l’alcalde torna a parlar de crisi i de territori. En les últimes setmanes, per exemple, l’habitual visita als barris que abans des de l’Ajuntament gairebé no es publicitava perquè es venia com un contacte espontani sense llum ni taquígrafs ha canviat de disseny i, almenys en dues ocasions, a Trinitat Vella i a Gràcia, l’alcalde s’ha fet acompanyar d’un periodista convidat a la ruta perquè s’aixequi acte mediàtic del retorn d’Hereu a peu de carrer.

Partida d’escacs Han passat moltes més coses en un mes. Al marge que la crisi de govern derivada de la Diagonal ha fet remoure el cartipàs municipal gairebé fins a dalt de tot (el relleu de Carles Martí va provocar una forta emprenyada entre els regidors més de partit), el PSC ja ha hagut de sortir dos cops a precisar que Hereu és “l’únic i millor candidat” del partit a l’alcaldia de Barcelona a un any vista de les eleccions. L’últim a introduir dubtes ha estat l’alcalde mateix a partir d’una resposta ambigua en una roda de premsa al centre cívic de Trinitat Vella; els amants de la conspiració, i els regidors més

allunyats del pinyol socialista ho avalen, també hi veuen una partida d’escacs en la qual Hereu s’intenta fer valdre davant d’un partit que no l’ha tractat com a altres dirigents a l’hora de tancar files o que permet -en una formació on tot està absolutament controlat- que hi hagi filtracions que avalen la candidatura de Ferran Mascarell a l’alcaldia.

Impensable 2011 És probable que Hereu sigui novament candidat a l’alcaldia el maig de 2011 però no és impossible que ho sigui un altre dirigent. Fonts socialis-

l

Trias tampoc passa pel seu millor moment però ha fet sort quedant-se quiet mentre Hereu perdia llençols a cada bugada tes asseguren que Mascarell només es fa estimar -i a tothom li agrada que l’estimin- i que ha sorprès la virulència de l’exportaveu de l’Ajuntament i exconseller de Cultura en articles a la premsa contra la política de l’actual equip municipal. El PSC, no obstant això, creu que encara hi ha marge per proclamar la candidatura fins a finals d’any, fins a després de les eleccions catalanes, quan pot canviar -i molt- l’estructura de comandament del carrer Nicaragua en funció dels resultats al Parlament. A finals d’any ja farà sis mesos que Xavier Trias ha estat proclamat i fa precampanya. Trias tampoc passa pel seu millor moment però ha fet sort quedant-se quiet mentre Hereu anava perdent llençols a cada bugada. Encara falta un any i, si en dos mesos han passat tantes coses, en dotze és impensable com s’arribarà al maig de 2011.

CARRER117 juliol 2010 CRÒNICA 8

Els motius no explicats per separar la brossa orgànica Mentre a Barcelona, primer, i després a Copenhaguen, es feien les reunions per tractar sobre com encarar el canvi climàtic (gens reeixides, per cert), a Barcelona mateix s’han anat estenent pels carrers i distribuint per les cases els contenidors i els cubells que permeten separar la matèria orgànica dels nostres residus domèstics Joan Salabert Centre d’Ecologia i Projectes Alternatius - Federació Ecologistes de Catalunya Hem de felicitar-nos-en. El fet s’ho val. La matèria orgànica és la més important i fonamental de totes les separacions de residus que podem fer des de casa. Però, cal reconèixer-ho, als ciutadans no se’ns han explicat prou els motius. Institucionalment sols s’ha fet la tradicional i insuficient apel·lació genèrica al civisme i al medi ambient. Amb aquest escrit us exposem algunes de les raons que justifiquen

l

La de l’orgànica és la més cabdal separació de residus que podem fer a casa, i no s’han explicat prou els motius la recollida separada de la brossa orgànica. Poseu-les en l’ordre que millor us sembli. Raons materials: La matèria orgànica encara és la fracció dels residus domèstics més abundant en pes. Separar-la facilita la seva recuperació i tractament així com la tria, recuperació i tractament de tota la resta de materials que queden eixuts d’ella. Ecològiques: La matèria orgànica és la fracció ecològicament més valuosa i més preuada (però no té padrins industrials que ho proclamin). És ella la que conforma l’humus dels sòls fèrtils, els quals són la base de la biodiversitat terrestre (poca broma). A Catalunya, com a totes les regions mediterrànies, estem perdent, any rere any, aquests sòls fèrtils. De salut: Malgrat la primera percepció, la brossa orgànica és també el residu ambientalment

més net. El que passa és que si no s’estabilitza, si no s’higienitza, no es pot lliurar al medi. Si va a parar a un abocador o a una incineradora, la matèria orgànica actua com a reactiu i arrossega els contaminants que hi ha (o que es formen) als residus cap al sòl que cultivem, les aigües que bevem, l’atmosfera que respirem. Amb una bona separació i estabilització de la matèria orgànica ens estalviem aquest munt de problemes. Sobre els efectes per a la salut que causa l’abocament i la incineració de residus hi ha força referències epidemiològiques. Al nostre país, metges i sanitaris han redactat enguany un manifest sobre la incineració de residus que es pot trobar a la pàgina web del Centre d’Anàlisi i Programes Sanitaris (CAPS): www.caps.cat. Escampar compostos tòxics persistents no és tampoc un bon llegat per a les generacions futures. Culturals: Ens cal adaptar els nostres comportaments a la lògica d’un món “ple” en el qual el medi ja no és capaç d’assimilar els nostres residus i al que hem de contribuir-hi amb tecnologies respectuoses amb la natura. No tenir espai a les cuines, tenir altres preocupacions més importants, malfiar-nos dels qui ens governen, dir que ja paguem els nostres impostos..., són tot d’excuses èticament poc defensables a hores d’ara. Separar la matèria orgànica forma part d’una cultura que, amb sòlids fonaments, s’adapta als temps que hem de viure i que mira al futur. Tecnològiques: Tots els intents de tractar els residus barrejats en plantes industrials han fracassat, aquí i arreu. Han significat un malbaratament de temps, de diners, de recursos i han generat contaminació. Separar la matèria orgànica des de casa permet fer allò que la mateixa natura ja fa: tancar els cicles. La metanització o el compostatge de la matèria orgànica són

joan linuxbcn

Amb una bona separació i estabilització de la matèria orgànica ens estalviem un munt de problemes

Barcelona recull un 27% de matèria orgànica L’any 2009, els ciutadans de Barcelona vam fer unes 860.000 tones de residus (3,6 quilos al dia per cada llar) de les quals unes 260.000 van ser de matèria orgànica (MO). Del conjunt de la brossa, la MO és la que més pesa, però fa poc volum. Amb els nous contenidors marrons, del gener a l’abril d’enguany s’han recollit un total de 28.640 tones de residus. Però no tot el que s’hi ha posat a aquests contenidors són residus orgànics: l’Ajuntament de Barcelona calcula que entorn de 4.900 tones eren altres tipus de residus (un 17 %). Si hom estima que en aquest període hem fet unes 89.000 tones de MO, només s’hauria recollit tecnologies que treballen aprofitant la complexitat dels processos naturals tot aliant-se amb ells. Són tecnologies que van més enllà dels conceptes i de les pràctiques simplificadores pròpies de l’enginyeria industrial del segle passat. De solidaritat i justícia ambiental: Si no els recuperem, els nostres residus van a parar a poblacions de l’entorn metropolità on hi viu gent. Ara els residus de Barcelona van cap a Hostalets de Pierola. L’abocador de Can Mata s’ha convertit així en el més gran de Catalunya, un cop segellat el del Garraf. S’es-

entorn del 27% del total. Que 17 de cada 100 tones d’orgànica recollida siguin altres coses que no són MO pot semblar poc, però si ho pensem en volum (i no en pes) veurem que és massa. La “qualitat” en la recollida separada de la MO és molt important, ja que altera el tractament, la qualitat del compost (MO mineralitzada i estabilitzada) i el seu destí: adob agrícola, jardineria, restauració paisatgística... Ciutadans i ajuntament hauríem d’anar tots a una per aconseguir que tant la quantitat com la qualitat d’allò que posem als contenidors de brossa orgànica sigui l’òptima.

tà pensant en omplir de residus la pedrera Berta, a Collserola, entre el Papiol i Sant Cugat, les moltes argileres de Rubí... Però també hi ha nous grans abocadors que planegen sobre els municipis de Serós, el Pinell de Brai, Riba-Roja d’Ebre, Argençola... I a la fi s’està tornant a plantejar fer una nova gran incineradora metropolitana (al Vallès?)

l

Tots els intents de tractar els residus barrejats han malbaratat temps, diners i recursos i ampliar la de Sant Adrià del Besòs. A tots aquests llocs hi ha plataformes de veïns i organitzacions ciutadanes que diuen que no volen ser “l’abocador” dels residus metropolitans, que volen que els residus es redueixin, es recuperin i es tractin adequadament. De responsabilitat social: En separar la matèria orgànica, la resta de components dels residus municipals queden més clarament identificats. Això permet fer més responsables les empreses que han

posat al mercat els productes que esdevenen residus a fi que apliquin polítiques industrials i empresarials de redisseny i de “residu zero”. Econòmiques i de justícia distributiva: El cost econòmic de la recollida i tractament dels residus és alt i va pujant any rere any. Els condicionants socials i mediambientals són cada cop més estrictes. Els pressupostos públics estant assumint aquests increments (més enllà del que es paga amb les taxes), però, ¿fins quan? Si separem la matèria orgànica i aquesta es composta o metanitza, els costos de tractar aquesta fracció s’estabilitzen, deixant al descobert quins són la resta de materials i productes que causen el cost dels residus. Ara, amb diners públics d’impostos i taxes, estem subvencionant els envasos i embalatges i tot de productes que són problemàtics quan esdevenen residus. Fóra just deixar de fer-ho. Hem vist que separar els envasos ha permès als envasadors de presentar-nos-els com “bons” per al medi ambient i augmentarne la quantitat. Separar la matèria orgànica ajuda a descobrir qui se’n ha de fer càrrec dels costos dels residus i deixa al descobert les estratègies de venda de “residus” fentnos pagar a tots el cost de gestió.

CARRER117 juliol 2010 CRÒNICA 9

Veïnat i món educatiu salven tres línies de batxillerat El Govern ha eliminat el Batxillerat de cinc centres, tres menys dels previstos inicialment, per reduir despeses i optimitzar recursos. Els barris afectats consideren, però, que hi ha una voluntat de desatendre zones amb risc d’exclusió social vicent canet El Departament d’Educació ha cedit parcialment en la intenció inicial de tancar les línies de Batxillerat de vuit centres de Barcelona i finalment només ho fa amb cinc. Els Instituts d’Ensenyament Secundari (IES) Miquel Tarradell (Ciutat Vella), Montjuïc, (Sants-Montjuïc), i Flos i Calcat (Nou Barris) tindran primer i segon de Batxillerat el curs vinent. El suport dels veïns al Miquel Tarradell es va plasmar en un manifest en favor del manteniment del centre que van recolzar 64 entitats del Raval, les quals també han participat en les accions de protesta. “Es va entendre que (la supressió del Batxillerat) no és un problema laboral de professorat, sinó un greuge per al barri que no té les mateixes condicions i oportunitats que hi ha a d’altres

l

Es va entendre que no es tractava d’un problema laboral del professorat sinó d’un greuge per als barris de més benestants, com ara l’Eixample o Sarrià”, afirma Lluís de Gibert, professor al Tarradell. “A aquests tres centres ningú no els ha regalat res. Les mobilitzacions per la seva continuïtat van arrelar molt als seus barris i la pressió cap a les administracions es va fer sentir”, afirma Maria Esther del Alcázar, professora de l’IES Sant Martí de Provençals, un dels centres que sí que suprimeixen la línia de Batxillerat, i afegeix que

carlos azagra

Diverses manifestacions i accions de protesta d’estudiants, professors i veïns i veïnes han demostrat la importància que té per als barris el manteniment dels centres educatius de proximitat “la resta hem tingut més dificultats per connectar amb els veïns”. A més, també s’han vist afectats per al curs vinent els IES, Gal·la Placídia (Sarrià-Sant Gervasi), Collserola (Horta-Guinardó), Roger de Flor (Nou Barris), i Rambla Prim (Sant Martí de Provençals).

Barris amb risc d’exclusió El febrer d’aquest any el Consorci d’Educació de Barcelona, format per l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat, va acordar tancar diferents IES que tinguessin una o dues línies de Batxillerat, una quantitat de matrícula baixa o uns resultats acadèmics negatius. L’argumentació oficial feia referència al fet que no hi ha recursos suficients per mantenir aquests centres i que cal optimitzar les inversions a partir d’instituts més grans i “reforçats”. Per a Gibert aquests macrocentres estalvien diners però és un model que “perjudica l’atenció a l’alumne, als seus resultats i a la qualitat de l’ educació”. El professor del Tarradell afirma que la suposada baixa qualitat o resultats negatius no eren el motiu real de la mesura, “el curs passat un pla d’avaluació diagnòstica va concloure que el Tarradell és un dels centres de Barcelona amb més aprovats en se-

cundària” i recorda que va obtenir el Premi Catalunya Educació 2005. Del Alcázar assenyala que els resultats acadèmics dels instituts que es volien tancar inicialment eren positius, tant pel que fa a les proves d’accés a la universitat com al número d’aprovats. La professora ressalta que, per exemple, “l’IES Rambla Prim no és un centre petit (té Batxillerat i Cicles Forma-

l

Es denuncia falta de transparència, privatització de l’escola pública i tracte de favor a la concertada tius), i que molts dels altres centres tampoc no tenien una matrícula baixa”. La motivació real per als entrevistats, el nexe comú de tots els centres que es volia deixar sense Batxillerat, era que estaven situats en barris obrers o d’immigrants, amb risc d’exclusió social, i que no es creu que necessitin una atenció especialitzada per garantir la igualtat d’oportunitats. Mariona González, psicopedagoga del Tarradell considera clau

l’existència de centres petits: “la millora en el rendiment acadèmic, les competències socials i l’autonomia personal, reconegudes dins del currículum i les lleis educatives, es realitza a partir de centres petits amb atenció individualitzada”. En opinió de Gonzàlez, en un sistema educatiu massificat només progressen “els que ja ho tenen més fàcil a la societat”, i s’eludeix el paper de l’educació en la reducció de les desigualtats socials.

Abandonament dels estudis Els cinc centres afectats per la supressió ja comencen a percebre els efectes d’aquestes polítiques. L’administració havia planificat que els alumnes es dirigissin a altres centres propers i més grans, però això no ha estat així. És un fet que en molts casos els alumnes dels Batxillerats suprimits abandonen els estudis i no s’han matriculat enlloc per al curs vinent. No segueixen el camí dissenyat per algun gestor o polític des dels seus despatxos. “El conseller (d’Educació, Ernest Maragall,) afirmava que els alumnes només havien de caminar uns minuts més per anar a un altre institut (...), però el problema no és de distancia sinó de model”, afirma de Gibert. “Estem

parlant d’éssers humans, no de números. Necessiten una motivació per estudiar que perdran amb la retallada anunciada. Molts se senten menystinguts quan els han tancat l’opció del centre que tenien més proper”, afirma del Alcázar. Del Alcázar acusa el Departament d’Educació d’aplicar en tot el procés de supressió de Batxillerats “una política de fets consumats, sense debat, ni transparència, ni voluntat de consens”. Indica, a més, que s’ha aplicat un tracte de favor per a la concertada perquè “es mantenen centres concertats que comptaven amb una o dues línies, un dels criteris que ha servit per tancar cinc centres públics”. També estén la crítica a la privatització i professionalització de la gestió dels centres educatius, com si fossin empreses privades, en comptes de promoure la participació i la implicació de la comunitat educativa en aquesta gestió. Amb tot, encara hi ha un espai per a l’esperança, tot i les formes poc transparents i participatives de l’administració: quan els veïns s’impliquen en la defensa de l’educació pública s’aconsegueixen petites victòries per a la igualtat d’oportunitats que han permès salvar tres centres.

CARRER117 juliol 2010 PUBLICITAT 10

Mà dura en la nova reforma del Codi Penal CARRER117 juliol 2010 CRÒNICA 11

La 26a reforma del Codi Penal segueix aprofundint en l’enduriment dels càstigs, la criminalització de la pobresa i la mà dura policial David Fernández Periodista El mes de juny deixa aprovada, finalment, la tercera gran modificació -la 26a amb canvis parcialsde l’anomenat ‘Codi Penal de la Democràcia’ del 1995, que ja fa anys que incorpora una severitat punitiva força més dura que la del ‘Codi Penal’ de la dictadura del 1973. Tramitada finalment al Senat el passat 10 de juny, la reforma modifica, a l’alça repressiva, fins a 150 articles vinculats a petits furts, delictes sexuals, causes de terrorisme i xarxes de corrupció. La modificació, que va comptar amb els vots a favor d’ERC i CiU -justificada per la urgència de perseguir els anomenats multireincidents-, només va tenir el vot contrari del PNB -que la va titllar “d’inassumiblement repressiva”- i de Nafarroa Bai. IU, ICV i BNG, malgrat considerar la reforma excessivament punitiva, es van abstenir. Mentre el PP va votar en contra en no veure incorporada la inconstitucional ‘cadena perpètua revisable’ que proposava. Fora de la geometria parlamentària, la reforma, un cop més, segueix les passes de l’enduriment penal desbocat, de l’aposta repressiva en època de crisi i del discurs de tolerància zero contra les realitats creixents de marginació i exclusió social, en la concorreguda política antisocial de matar mosques a canonades.

‘Pispes’ multireincidents Perquè, de Palau a Pretòria i enmig d’uns escàndols de corrupció on quasi tots els protagonistes són al carrer, cal destacar, en l’àmbit barceloní de l’impacte de la reforma, l’enduriment de les penes als petits furts protagonitzats pels anomenats ‘multireincidents’, una mesura reiteradament exigida per sectors polítics, econòmics i mediàtics de la ciutat. Les modificacions penals incorporen, finalment, penes de presó de cap de setmana per als furts inferiors a 400 euros, la creació d’un registre estatal de faltes i l’agreujant incorporada de ‘xarxa organitzada’ per als ‘carteristes’ que actuen en grup. A més, en el cas que els reincidents -incorporats a la categoria quan acumulen tres faltes de furts- no disposin de papers, s’ha habilitat paral·lelament l’expulsió immediata del país, que era la demanda estrella del programa autoritari de la xenòfoba Plataforma per Catalunya de Josep Anglada. L’orientació punitiva de la reforma penal ha anat precedida, com en altres ocasions, d’una intensa campanya de premsa i de la radi-

encara que no hagin comès cap delicte, la pressió els en dissuadeix”. Sumar i seguir en la crònica negra de la guerra preventiva contra els pobres -ben diferent al combat social contra la pobresa-, a la mateixa Barcelona que segueix sent la mateixa ciutat on la primera càmera de videovigilància es va instal·lar, paradoxalment, a la plaça George Orwell. I on aquest mes de juny, de nou l’efecte placebo, s’han instal·lat setze noves càmeres al Raval, aprovades per la Comissió de Videovigilància per “proporcionar sensació de seguretat”. Sumar i seguir, doncs, per la mateixa deriva que no porta enlloc. Perquè l’ineficaç recurs a la rutina d’empresonar la pobresa ha topat, malauradament i un cop més, amb la nul·la anàlisi social de projecte el barri espai de convivència les desigualtats sociL’Estat policial i penal ha renegat de la lluita contra la desigualtat social als. La tautologia que calització del discurs dels respon- del jutge de barri per agilitzar les hi ha persones que roben perquè sables polítics. El maig, Montser- respostes penals, atès que els pe- són pobres ha quedat de nou fora rat Tura demandava insistentment tits furts han esdevingut “la pri- del debat. En aquest sentit, Iñaki l’expulsió immediata dels sense mera causa de preocupació dels Rivera, de l’Observatori del Sistepapers acusats de furts menors veïns”. Tot plegat, en una ciutat on ma Penal i els Drets Humans de la mentre l’alcalde de Barcelona, en el Reglament de Mediació Comuni- Universitat de Barcelona (OSPDH), una proposta quelcom més que in- tària espera a ser redactat des del afirma que el constant enduriment sòlita i amb impossible encaix cons- 2006 i on la pobresa afecta ja més penal no és res més que “la traducció domèstica de la política crimititucional, proposava barrar el pas de 300.000 persones. nal neocon” importada dels EUA. dels multireincidents al turistificat D’aquell “populisme punitiu” -més centre de la ciutat. En la mateixa Recurs i discurs fàcil línia, Joan Saura ja s’havia reunit, El discurs fàcil contra la petita de- penes, més llargues, més duresl’octubre passat i a porta tancada, linqüència comuna, aquella que que ha bandejat i oblidat fa temps amb Alfredo Pérez Rubalcaba per més percepció social subjectiva els principis penals liberals de reprotestar iradament per un nou d’inseguretat genera, també ha educació i reinserció i els ha subs‘greuge comparatiu’ Madrid-Barce- estat ratificat com a prioritat poli- tituït pels de neutralització, elimilona. A saber: que mentre Madrid cial. El cap dels Mossos d’Esquadra nació i aïllament i que “ha acabat expulsava cada setmana dos avi- a Barcelona, Joan Carles Molinero, construint la pobresa com un nou ons plens d’immigrants, Barcelona ha anunciat la intensificació de enemic”. En la deriva cap a l’’estat no disposava de cap ‘xàrter’ sense la pressió policial contra aquests policial i penal, que ha renegat de bitllet de tornada. Fins i tot, Jordi sectors socials per “intentar que la lluita contra la desigualtat social Portabella va demandar la creació se sentin pressionats i vegin que, i l’exclusió, Rivera constata que la

recorrent mania a regular penalment una creixent conflictivitat social delata l’absència de mesures polítiques, educatives o socials i ens capfica en la barra lliure de la gestió neoliberal: on l’augment de la repressió penal i policial va acompanyada de la flexibilització del mercat laboral, la gestió punitiva de la pobresa, la criminalització de la dissidència i la reducció de l’estat social. La mateixa cara de la mateixa moneda neoliberal, on la seguretat dels mercats queda garantida per la policia, en una estranya mixtura entre Benito Mussolini i Adam Smith: ordre i economia, per a la seguretat dels negocis. La reforma, que de propina també inclou l’enduriment gratuït -fins a dos anys de presó- per a les okupacions d’immobles, només rebaixa un grau la persecució penal contra els ‘top-manta’, que no

l

La polèmica mediàtica dels ‘pispes multireincidents’ se salda amb la instal·lació de 16 càmeres a Ciutat Vella ingressaran a la presó si la quantia decomissada és inferior a 400 euros. En aquest festival de la mà dura, el garrot fàcil i les sempre fracassades doctrines de càstig i reclusió, Rubalcaba s’ha congratulat de ser l’Estat europeu “amb el codi penal més dur de la UE”. En qualsevol dels casos, la vinti-sisena reforma del Codi Penal ja és aquí. I, presumiblement, l’enèsim recurs a la repressió cega de la pobresa augura el mateix èxit que les 25 anteriors. Cap. A no ser que estimem com a èxit que l’Estat espanyol sigui l’estat amb el Codi Penal més dur, un dels índexs delictius més baixos de la UE i, per contra, un dels que té el major nombre de presos, amb índexs de saturació i massificació que ranegen el 150%.

77.000 veus preses De “l’entren per una porta i en surten per una altra” a la realitat de l’abús de la presó preventiva; de “presos perillosos” a la palpable realitat que la majoria no ha comès delictes greus ni violents; de les “presons còmodes i segures” al retaule de la salut malmesa, la solitud i la mort entre cel·les massificades; del mite de la reinserció a la realitat colpidora del càstig permanent. Desmuntant fins a onze tòpics del Dret Penal, la plataforma estatal “Un altre dret penal és possible”, impulsada pel professor Julian C. Rios Martín (Universitat de Comillas), ha demanat, endebades, un mínim de rigor i reflexió davant els irresponsables processos legislatius realitzats “a cop de notícia sensacionalista”. Aquesta destacable iniciativa social recull la constatació que l’Estat és un dels països de la UE on la desviació entre delictes comesos, percepció subjectiva d’inseguretat i ús de la presó és

més gran i constata que “la ignorància i la por” són aprofitades per la classe política per pur electoralisme, on les reformes “són només una falsa aparença de seguretat”. Iñaki Rivera, adherit a la iniciativa, proposa en canvi “més política social que penal, reducció del sistema penal i no la seva ampliació, i l’abandonament progressiu de la cultura carcerària”. La campanya té el suport de nombrosos fiscals, jutges, professionals de l’àmbit penitenciari, social i sanitari i associacions de treball amb persones preses. Inspirades sota els principis de l’humanisme penal, d’aquella Concepció Arenal que anunciava que calia ‘odiar el delicte i compadir el delinqüent’, la reflexió serena que caracteritza la campanya recorda els traços socials d’aquell vell llibre, escrit en els plecs de la transició pel capellà obrer Enrique de Castro, i que duia per simptomàtic títol “¿Hay que colgarlos?”.

La reflexió col·lectiva de la campanya s’endinsa en la cruesa d’una radiografia social estatal que ja parla el llenguatge dels 9 milions de pobres, els cinc milions d’aturats i el rècord de les 77.000 persones preses, el 70% de les quals ho estan per petits furts, robatoris o tràfic de drogues. A Catalunya, amb competències plenes en matèria penitenciària, el nombre de presos i preses també frega el record dels 10.000 reclusos. Arreu, la política de mà de ferro i guant d’espart, de superdespeses en macropresons i d’un pressupost securitari desbocat és la mateixa. Mentrestant les desigualtats no paren de créixer i la inseguretat social (treball, habitatge, supervivència) queda radicalment desatesa i subjecta a les darreres retallades. Més informació: www.otroderechopenal.aldeasocial.org

Opinió

CARRER117 juliol 2010 OPINIÓ 12

salvador clarós

14

La surrealista consulta de la Diagonal

La veu del

CARRER

Com cada any, hi ha clàssics que no ens abandonen. A falta d’una cançó de l’estiu, els darrers anys la calor ens porta la campanya de premsa habitual, i es critica des de la informalitat en el vestit fins a la manca de civisme, fent com sempre una barreja de conductes d’origen i categoria molt diversa. Sembla que la por a una campanya que afebleixi, encara més, la figura de l’alcalde guia les propostes municipals. D’una banda a Ciutat Vella, l’opció per Assumpta Escarp com a regidora marca un gir més “seguritari” que social. L’anunci recent que s’obriran més terrasses als espais públics per raons de “seguretat” ens remet, d’altra banda, a la idea que l’espai privatitzat és un espai més segur. De res no serveix que les persones que viuen als barris més vinculats al turisme i a l’oci critiquin des de la usurpació de places i espais als vianants fins al fet que més terrasses suposen soroll nocturn i tenen “efecte crida” sobre altres habitants de la ciutat. Ara, l’argument seguritari sembla escombrar tots els altres: quan es pensa en una activitat que recuperi un espai públic, ràpidament es va a la cerca de l’operador privat. ¿No hi caben altres possibilitats? ¿I oferir espai als múltiples esplais per a durhi a terme activitats de lleure que al mateix temps promoguin el respecte i el coneixement d’aquests espais? ¿I fer-hi recorreguts parlant de la seva història? O senzillament, permetre que veïns i veïnes recuperin el carrer per xerrar i prendre la fresca. Allà on regna el tràfic de substàncies, una terrassa no dissuadeix, tot el contrari, encara incrementa la clientela! En un altre intent de donar una aparença de fermesa, el darrer 15 de juny l’alcalde Hereu va decidir prohibir l’ús de la burca i del niqab en els espais municipals. ¿Quantes dones trobem als mercats, a les biblioteques o als centres cívics amb aquesta vestimenta? ¿No quedava ja inclosa aquesta peça de roba en la consideració que ja tenien els passamuntanyes i els cascs integrals de motorista? ¿Seran més lliures les dones sense vel? ¿Ja ens hem oblidat de les monges que també porten vel? I ho fan per raons religioses! Agitar la qüestió del vel o de la burca, magnificar-la en un context en què el seu ús és anecdòtic, parlar de la vexació que suposa per a les dones (i oblidar el degoteig de dones mortes al nostre país per violència masclista), lluny d’aconseguir millorar la seva posició les allunya i assenyala, fomenta el racisme i la xenofòbia, a més d’un victimisme i un paternalisme poc solidaris. La ciutadania de Barcelona està cada cop més tipa que cada vegada que l’alcalde perd punts a les enquestes, aparegui amb una idea que actua com a cortina de fum, ja siguin les olimpíades d’hivern o la prohibició de la burca. Entretant creixen les persones i famílies afectades pels retalls. Funcionaris i persones amb rendes baixes es veuran abocades a haver de pagar la crisi. Ja hem dit des d’aquestes pàgines en altres ocasions que la crisi la paguin els rics. El 29 de setembre, dia de la vaga general convocada per la qualitat de vida de les persones dels nostres barris, ho tornarem a cridar amb força. la veu del CARRER

Edita: Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona Obradors, 6-10 baixos 08002 Barcelona Telèfon: 93 412 76 00 Fax: 93 412 58 88 e-mail: [email protected] Web: www.favb.cat Consell de direcció: Andrés Naya, Marc Andreu i Eva Fernández Cap de redacció i maquetació: Elia Herranz Revisió ortogràfica: Roser Argemí Consell de redacció: Gemma Aguilera, Néstor Bogajo, Sergi Cabeza, Luis Caldeiro, Vicent Canet, Anna Carlota, Dani Codina, Laura Díaz, Yaiza García, Daniel Gomis, Núria Jové, Jordi Martí, Joan Morejón, Maria Ortega, Ricardo Iván Paredes, Ignasi R. Renom, Isabel Rey, Alícia Tudela, Eva Vicens, Marc Villoro Consell assessor: Manel Andreu, Anna Alabart, Roser Argemí, Jaume Asens, Alfons Barceló, José Miguel Benítez, Jesús Berruezo, Horacio Capel, Maria Favà, Josep Ramón Gómez, Maria Eugenia Ibáñez, Joan B. Isart, Alfons López, Eugeni Madueño, Pep Martí, Mariano Meseguer, Pep Miró, José

El ninot de El Roto

La burca i el niqab

Molina, Eduard Moreno, Ferran Navarro, Rosa Mª Palencia, Albert Recio, Ferran Segarra, Josep Lluís Rueda, Mercè Tatjer, Ole Thorson, Ángel Valverde, Pau Vinyes Portada: Ferran Fernández Maqueta original: Joan Carles Magrans Administració: Marga Parramon Publicitat: Isabel Mancebo Fotomecànica i impressió: Imprintsa Telèfon: 93 878 84 03 Distribució: Trèvol Missatgers Telèfon: 93 498 80 70

La FAVB no està necassàriament d’acord amb les opinions que s’expressen als articles signats per particulars o col∙lectius. Es permet la reproducció sense modificacions de qualsevol contingut de la revista fent esment de l’autoria i sense finalitat de lucre, segons la norma copyleft Imprès en paper ecològic de 80 grams Dipòsit legal B - 21300 - 1995 Aquest número té un tiratge de 8.000 exemplars i la seva distribució és gratuïta

L’edició d’aquesta publicació ha estat possible gràcies a la col∙laboració del Departament d’Acció Social i Ciutadania de la Generalitat de Catalunya, Ajuntament de Barcelona i diverses entitats

dani codina

Som una nació. Nosaltres decidim La manifestació convocada per mil cinc-centes entitats de la societat civil (entre les quals la Favb), partits i institucions va ser un èxit. Una resposta contundent davant la provocació del Tribunal Constitucional i el seu retall de l’Estatut a instàncies de les impugnacions del Partit Popular. Un PP que, portat pel seu anticatalanisme, va arribar a qüestionar articles que sí que assumia en d’altres textos semblants. Com es va llegir a la declaració de l’acte, “Catalunya, com tota nació, té el dret -inalienable per cap Constitució- de decidir lliurement el seu futur i aspirar, si vol, a la plena sobirania”. Un crit plural pels valors democràtics, per la sobirania, l’Estatut, el federalisme o la independència. També va estar present l’exigència d’unes altres maneres de fer política, més obertes, més transparents, més properes i menys corruptes. En diferents moments, les escridassades contra polítics i partits van ser clares i precises. També hi havia indignació perquè l’atur afecta milers d’homes i dones i els retalls els pateixen aquells que tenen menys recursos, mentre que els culpables de la crisi econòmica són subvencionats amb xifres astronòmiques. La suma de moltes indignacions va fer possible una manifestació multitudinària i històrica -amb més d’un milió de participants- que va defensar la dignitat de Catalunya, la dignitat del poble català. Va succeir el passat 10 de juliol.

CARRER117 juliol 2010 OPINIÓ 13

La veu dels lectors

LA CAMBRA FOSCA

Sobre l’article ‘Senderos negros’ del Carrer 116

Voldria ampliar la reflexió del Mario Ortiz a “Senderos negros” (Carrer 116, pàg. 26) on es visiten alguns llocs històrics violents a Nou Barris. Em centro en la justificació que fa l’autor en els 2 paràgrafs finals de la violència com a resposta. No em queda clar si és una justificació solament històrica, pel context a l’Espanya del s.XX. O bé, es vol dir que en societats com la catalana o espanyola la violència és una sortida, ja que aquí no en tenim superpoblació i creença en la reencarnació (com a l’Índia de Gandhi). Ens oblidem de la Nord Amèrica de Luther King. La desobediència civil és una opció activa i no violenta. La solució violenta

als conflictes socials no soluciona el conflicte, però sembla tot més clar i ràpid. Les solucions no violentes crec que en demanen una població més educada (ètica o espiritualment, segons les creences de cadascú). I demanen cultura assambleària, que molts vam aprendre al moviment veïnal o a grups llibertaris. Aquí hi ha l’arrel de la solució no violenta. Si la gent ens valorem individual i socialment i som conscients de cap a on volem anar, avancem més de pressa que aquell qui va corrents. Podem tenir objectius comuns i no és fàcil que apareguin tiranies. I no han de morir ingents quantitats de persones. L’èxit de Gandhi i Luther King no va ser portar molta gent a la mort, res comparat amb grups militars (d’esquerra i dreta). És cert que això es va fer en democràcies, però també hi han sorgit grups terroristes en democràcies (com l’Europa dels 1970). Luther King dient “tinc un somni”, Lennon dient “imagina”. Aquests han de ser les nostres aspiracions per avui mateix. Per acabar, l’enhorabona al Carrer, porteu molt treball en positiu. I tant de bo n’hi hagués una revista igual a cada barri! César AGUADO LOZANO Veí de la Verneda de Sant Martí

Sales de venopunció

Us escrivim des de l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB). Gràcies per la vostra secció “La cambra fosca” del mes d’abril, en què sintetitzeu molt bé el perquè de les sales de venopunció. Tots els professionals que hi treballen han valorat enormement les vostres paraules. Manel Piñeiro Premsa ASPB

Les cartes enviades a la secció de La veu dels lectors han de tenir un màxim de 1.800 caracters (un foli). Ens reservem el dret d’adaptar-les si superen aquesta extensió.

Joan Laporta

Àngel Colom

Laporta es va presentar a la presidència del Barça carregant contra l’especulador Núñez y Navarro i oposantse al projecte Barça 2000. Va sortit elegit, i amb el pas dels anys va ressuscitar la requalificació del Miniestadi. El Barça necessitava diners per remodelar el Camp Nou. Va empaitar l’Ajuntament i els va colar el “pelotazo”. Abans de marxar, ha començat a repartir diners generosament. El seu amic de l’ànima, Joan Oliver, director general del club (aquell que va manar espiar tots els vicepresidents), s’ha emportat quasi 900.000 euros per finalitzar el seu contracte. Un càrrec de confiança que Laporta sabia que plegaria quan acabés el seu mandat. Sandro Rosell, el nou president, ha declarat que és una situació

Els mitjans de comunicació van recollir les seves declaracions a la comissió del Parlament que investiga si va haver finançament irregular de CDC mitjançant el Palau de la Música. Segons Colom, va rebre 75.000 euros -segons el Palau, 150.000-, per pagar els deutes del fracassat Partit per la Independència (PI). Colom va declarar: “Millet em va pagar perquè m’avala la meva trajectòria nacionalista”. És a dir, un nacionalista, un patriota, té deutes i recorre al director del Palau perquè li doni “gratuïtament” diners del pressupost d’una entitat cultural i catalanista que es manté subvencionada. Colom no va dir qui li va recomanar visitar el saquejador, i va afegir que estava convençut que els diners li donava Millet personalment. El xec que va rebre ho desmenteix. Àngel Colom, secretari d’immigració de CDC, té assegurat el seu lloc, a les llistes autonòmiques, que li garanteixen ser elegit. Una trajectòria nacionalista, com a mínim, interessada i oportunista.

“legal però immoral”. Rosell va manifestar a la seva campanya que revisaria el tema del Miniestadi. Veurem. El dia després de prendre possessió es va reunir amb l’alcalde Hereu i va manifestar certa ambigüitat: que tiraria endavant el projecte, però que estaria bé amb tothom. Que es reuniria amb els veïns. Difícil ho té el nou president, perquè els veïns ho tenen molt clar.

Bitllets veïnals contra la requalificació del Miniestadi

Ja hi torna a ser... García Bragado visita la Cambra Fosca massa sovint. Potser que li guardem un racó fix… Aquest tinent d’alcalde es va casar el dia abans d’anar a declarar davant la jutgessa que porta la querella per l’hotel del Palau de la Música. Aquella mateixa setmana va advertir els regidors de l’oposició que es casava en el pati del Museu d’Història, però que no li busquessin les pessigolles perquè les despeses les pagava ell. El que no va explicar García Bragado és que els veïns del museu han demanat quaranta vegades que no es facin festes nocturnes al pati perquè no els deixen dormir. Però el tinent d’alcalde no va fer cas del veïnat ni el dia del seu casament.

EN POSITIU Associacions de veïns del Casc Antic La querella presentada pel fiscal en relació a l’hotel del Palau de la Música que imputa els saquejadors de l’entitat i els responsables d’Urbanisme de l’Ajuntament, Ramon García Bragado i Ramon Massaguer, mai no s’hauria presentat sense les denúncies de les associacions de veïns i veïnes. És molt difícil que el treball que fan les entitats veïnals es reculli als mitjans de comunicació, però encara ho és més que es reconegui el paper jugat. En aquesta ocasió no ha estat així. Reproduïm un dels molts comentaris publicats: “En el cas judicial de l’hotel del Palau, el mèrit és de les associacions de veïns del Casc Antic i de Defensa de la Barcelona Vella. Quan quasi totes les institucions intentaven salvar el projecte, aquestes associacions van acudir al fiscal de delictes urbanístics i li van portar tots els documents al seu abast. D’aquella denúncia va néixer una querella” (El País). Ara, les associacions s’han presentat com a acusació popular i la jutgessa Míriam de la Rosa, en un sol dia, les ha acceptat amb un dipòsit de 1.000 euros. Exactament al contrari que el jutge “cargol” Juli Solaz, que va trigar mes i mig en acceptar la Favb com a acusació i li va imposar una fiança de 6.000 euros. La Favb està realitzant, amb un èxit notable, la venda de bonus per recollir un import que no té. El jutge va voler ignorar que la Favb és una entitat sense ànim de lucre. Davant la falta de control de les institucions en temes urbanístics i econòmics, les entitats ciutadanes compleixen el seu paper controlant i exigint transparència. Felicitats als companys i companyes.

Torneig exemplar Deu centres que donen suport a persones drogodependents i sense sostre han organitzat un torneig de futbol sala. Si bé allò més important és participar, volem subratllar que en aquesta segona edició ha quedat campió l’equip de la maltractada Sala Baluard. Durant tot un curs, cada dimecres, al poliesportiu de les Tres Xemeneies, més d’un centenar de voluntariosos esportistes han participat en aquesta lliga tan especial. El dia del lliurament de premis, junt amb les copes i medalles, cada participant va rebre un diploma personalitzat, fet a mà. Se’ls reconeix l’esforç realitzat. I és que, com explicava a El Periódico el ciutadà portuguès Manuel, “quan tens el mono, per a l’última cosa que tens el cos és per jugar un partit de futbol”. Ell ho sap bé. Durant tres dècades es va injectar diàriament heroïna, fins que l’any 2007, amb el suport dels treballadors de l’Agència de Salut Pública, es va apuntar al programa de metadona i posteriorment a un pla de desintoxicació. L’enhorabona, campions.

CARRER117 juliol 2010 OPINIÓ 14

salvador clarós av poblenou

La surrealista consulta ciutadana de la Diagonal

E

l resultat de la consulta ciutadana sobre la reforma de la Diagonal no ha aportat res. Almenys en relació a la transformació de la Diagonal som allà mateix, perquè la deriva que va prendre la consulta cap a una renyina política entre els partits de l’oposició i els de govern, aquests sobrerepresentats per la figura de l’alcalde, no ha permès enfocar amb nitidesa i sense interferència la matèria real d’allò que es consultava, que era la Diagonal i no l’alcalde. Però no entraré en això, que té uns noms ben concrets, que van des de Portabella, que exigeix la consulta, fins a Hereu, que no sap plantejar en essència la pregunta, passant per Xavier Trias que, sabent que normativament és imprescindible el seu acord perquè es pugui dur a terme la consulta, força la tercera opció, o sigui, cap proposta, deixarho estar. En la meva opinió, tant els que van anar a votar com els que no hi van anar, van actuar més amb el cor que amb el cap. I no voldria deslegitimar aquesta forma de votar, però sí que voldria fer algunes reflexions al respecte que tenen molt a veure amb el fons últim d’allò que s’estava plantejant. La irracionalitat moltes vegades és com una cortina de fum que pretén amagar el dubte i la por. Ja es veia, pel debat social previ a la consulta, que la Diagonal -no oblidem que és un element urbà amb una forta càrrega simbòlica- remou algunes qüestions que es troben fora del control emocional de molts barcelonins. La intocabilitat dels arbres, per exemple, no pot explicar-se des d’allò racional, sinó des d’un a priori carregat de romanticisme. Una altra qüestió que desperta reaccions de defensa visceral és el cotxe. No oblidem que subconscientment representa encara per a molts el símbol d’una modernitat de progrés i de llibertat individual. El cas és que ha creat una certa addicció que impossibilita a molts d’imaginar-ne l’alternativa. En definitiva, els partidaris de convertir el referèndum en un vot de càstig a l’alcalde, ajudats per algun diari com “La

joan linuxbcn

Punt de votació sobre la consulta de la Diagonal

l

Vanguardia”, van atiar el foc de les passions, davant de les quals allò racional té les de perdre. Vet aquí que el resultat de la consulta no ha conduit a res perquè ho ha deixat tot igual, però ha alleugerit a molts. És a dir, ha funcionat com a teràpia. La multitud de ciutadans mancats d’arguments que justifiquessin la intenció de vot que els dictava el cor va anar repetint una darrera l’altra les consignes facilitades pels instigadors del vot de càstig: “no és el moment”, “és una despesa excessiva en època de crisi”..., sense preguntar-se per exemple per què l’Ajuntament es gastarà 2,5 milions d’euros durant l’any 2010 en rehabilitar i millorar les fonts ornamentals de la ciutat, i 5,6 milions per rehabilitar l’edifici Fòrum, que no té ni 10 anys, entre moltes altres despeses aparentment tant o més oneroses en temps de crisi que la consulta ciutadana de la Diagonal. La resposta

No tenen raó els que diuen que no és el moment d’emprendre una obra com la de la Diagonal en el context de la crisi actual. És precisament el millor moment i la millor forma d’invertir a la ciutat

és perquè ho desconeixen, la qual cosa confirma que efectivament en aquesta ocasió el coneixement no era imprescindible per anar a votar. És aquí on, a la meva manera de veure, es va produir el principal engany, perquè no es va explicar tot allò que calia als ciutadans. La reforma de la Diagonal no és en la seva idea ni un projecte faraònic, en el sentit de fer volar la ciutat més amunt del compte com va passar amb el Fòrum de les Cultures, ni tampoc una banal obra de canvi de l’estètica noucentista a la qual ens havíem acostumat. La transformació de la Diagonal és un projecte de sana ambició pel que suposa de canvi de model de mobilitat al nucli dur de Barcelona, és a dir a l’Eixample. En aquest sentit, és una obra estratègica que ha de marcar una de les pautes principals del canvi de rol dels espais urbans en el segle XXI. I és per això que no tenen raó els que diuen que no és el moment d’emprendre una obra d’aquestes dimensions en el context de crisi actual. És precisament el millor moment i la millor forma d’invertir a la ciutat. En un món que ha de fer front a reptes de la magnitud del canvi climàtic, en plena crisi econòmica, amb crisis imminents com la del peak oil... cal perspectiva de futur

per entendre que allò que ens traurà de la crisi no serà ni l’obsoleta cultura tradicional de l’automòbil ni els negocis excessivament llastrats per l’economia del carboni, ni uns Jocs Olímpics d’hivern impossibles, sinó l’electrificació del transport, el canvi de model energètic i productiu, la transició cap a una economia que serà cada cop més urbana... Negar doncs aquestes inversions amb el feble i romàntic argumentari de ara no toca, que no es poden substituir els arbres de la Diagonal o que el tramvia és una regressió al passat, és no haver entès res del moment que vivim, i menys encara del que ha de venir. La transformació de la Diagonal es planteja en el context del canvi que s’està produint a Barcelona des de fa algun temps. La decisió de suprimir l’escalèxtric de la plaça de les Glòries i de la ronda del mig, la introducció amb gran èxit del Bicing, la implantació d’àrees verdes d’aparcament, la pacificació del trànsit amb zones 30 als nuclis històrics dels barris, els camins escolars, la regulació dels límits de velocitat per limitar les emissions de contaminants, l’extensió i modernització de la xarxa de metro i de tren de rodalies... són una aposta per passar del col·lapse a la sostenibilitat. Al mateix alcalde li ha costat adonar-se que calia fer aquests canvis: només fa tres anys negava la possibilitat d’interconnectar els tramvies per la Diagonal, i també advertia que era impossible enderrocar el nus viari de les Glòries. Avui ho dóna per fet. Això és el que ens hi jugàvem en la consulta ciutadana sobre la transformació de la Diagonal. És una llàstima que per culpa d’un combat aliè al futur de la ciutat la Diagonal hagi estat la gran víctima innocent, i els ciutadans enganyats pels dirigents municipals els grans perdedors, almenys per ara, fins que en el proper mandat municipal, governi qui governi, emprengui una reforma en la línia exposada, que en la seva essència, al marge que qüestions accessòries, és la via de futur possible.

Pilar Espuña, una dona rebel i solidària (1928-2010)

L

Amigues de 9 Barris

a Pilar va néixer a Barcelona, al barri de Sant Andreu, l’11 de juny de 1928. La seva mare era originària de Manlleu (Barcelona) i el seu pare un ferroviari d’Escalona (Osca). Va tenir un fill als 24 anys i dos anys més tard es va quedar vídua. La mateixa Pilar considerava que la seva experiència de vida incloïa el sofriment i la joia de moltes persones amb qui s’anava trobant durant els anys viscuts. Ha estat una dona amb forts lligams familiars, que no va dubtar en rebel·lar-se contra valors socials i culturals que condicionaven i limitaven la seva activitat a ser mare i esposa. En l’àmbit laboral i professional, malgrat que va tenir la “sort” de ser una dona “privilegiada” respecte del “dret a treballar” (poques eren les dones amb accés a un lloc de treball en els primers anys), va tenir sempre actituds crítiques, exigents i molt compromeses en la defensa dels drets de les treballadores i els treballadors, i va ser escollida enllaç sindical pels seus companys de Banca. La Pilar va ser una dona molt vinculada al món de l’Església. Una dona que malgrat les seves fortes conviccions religioses i místiques, la seva militància

La Pilar en una manifestació amb els veïns i veïnes del Turó de la Peira per denunciar l’auminosi

en l’HOAC o la seva vinculació amb la institució Fraternitat Charles de Foucauld, va ser molt crítica amb la jerarquia eclesial per la seva distància amb el món dels empobrits. Les seves activitats en el terreny social i polític tenen l’origen en l’època antifranquista. El seu compromís era

de consciència de classe, d’explotats i explotadors. Més tard el seu compromís es va materialitzar amb el moviment de les Associacions de Veïns i Veïnes, sobretot en el seu barri del Turó de la Peira (9 Barris). Però també va ser important per a ella la participació en organitzacions i partits polítics de l’esquerra no parlamentària, on no li importava que no estigués de moda ser “cristiana practicant”. Però en veu de la pròpia Pilar, un dels pilars sobre el qual es fonamentava la seva vida era “saber-se dona”. Això la va portar a ser conscient que al llarg de la història de la humanitat es normativitza i s’accepta com a natural, travessant èpoques, cultures i classes socials, les relacions de poder dels homes vers les dones. Es va adonar que per aconseguir canviar la societat era millor no fer-ho sola. Va buscar la complicitat d’altres dones: les seves amigues i companyes de la Vocalia de Dones del Turó de la Peira, del Moviment Feminista, del grup “Dona i Presó” en Ca la Dona i de les moltes dones creients i feministes al voltant de l’Església. Pilar, una dona de fortes conviccions, reivindicativa, solidària, amiga de les seves amigues i, per davant de tot, rebel amb les injustícies. Sempre estaràs amb nosaltres.

CARRER117 juLIOL 2010 DOSSIER 15

Barcelona-Rio, ciutats olímpiques Articles

anna alabart verena andreatta jorge luiz barbosa

glauco bienenstein horacio capel salvador clarós manuel herce andrés naya albert recio fernanda sánchez

Fotografia

DOSSIER

L’experiència dels Jocs Olímpics de Barcelona és mirada amb atenció en altres països i es té molt en compte a Rio de Janeiro, que prepara aquest esdeveniment per al 2016. Aquest treball vol contribuir a la reflexió conjunta des de la perspectiva de les dues ciutats

rosilene milioti / imagens do povo

Los Juegos Olímpicos, entre el urbanismo, el márketing y los consensos sociales horacio capel catedràtic de geografia urbana

esde hace años, las ciudades intentan desarrollar estrategias de marketing urbano. Y los grandes acontecimientos deportivos son una buena ocasión para ello, ya que se considera que contribuyen a dar, o a consolidar, una imagen mundial y que tienen una repercusión positiva en el desarrollo urbano. La realización de los Juegos Olímpicos de Barcelona en 1992 representó un hito significativo ese sentido, tanto por su impacto para la ciudad organizadora como por su repercusión a escala mundial. Las ciudades que le sucedieron tuvieron muy en cuenta el caso de Barcelona 92 para organizar las Olimpiadas de Atlanta (1996), Sydney (2000), Atenas (2004), y Pekín (2008). De manera similar se hizo en los Juegos Olímpicos de Invierno de Salt Lake City (2002) y en los de Turín (2006). La lucha que ha existido en relación con la atribución de los Juegos Olímpicos de 2012 (asignados a Londres), y de 2016 (a Rio de Janeiro), y el sentimiento de frustración de Madrid y otras ciudades que aspiraban a organizarlos, es una buena muestra de las consecuencias positivas que se atribuyen a la celebración de las Olimpiadas. De manera similar sucede con la pugna por los campeonatos del mundo de fútbol y otras competiciones deportivas. La elección de Valencia como ciudad final de la Copa América de navegación 2007, se consideró que situaría a la ciudad en el mundo del turismo, y atraería a un buen número de visitantes. Y la celebración del reciente Campeonato en Sudáfrica ha vuelto a mostrar la trascendencia de estos acontecimientos. La competencia por conseguir la sede de estos eventos es grande. Las ciudades luchan por promocionar su imagen en el mundo, y por las consecuencias que ello tiene para el turismo y la actividad económica. Las inversiones que se realizan permiten ampliar las infraestructuras, aumentan la visibilidad internacional, mejoran algunos sectores de la ciudad, incrementan el equipamiento hotelero y la calificación de los agentes turísticos. Se considera también que un gran acontecimiento deportivo activa el consumo y permite luchar contra los procesos de desmantelamiento industrial.

D

Un balance distanciado Son muchos los efectos positivos. Pero es posible que tengan también consecuencias menos favorables. Es importante reevaluar lo que se hace, gestionar bien lo conseguido, no dilapidar la herencia reunida; y plantear la cuestión de si las inversiones hubieran sido más rentables en otras direcciones (por ejemplo, en equipamientos para los ciudadanos). Que después de tantos años en los que nos han martilleado en Barcelona con la consigna de “global, global”, una exposición organizada a comienzos de 2010 por un prestigioso centro cultural, financiado por la

Los arquitectos parecen necesitar reevaluar las construcciones realizadas y descubrir los errores cometidos administración pública (el CCCB), nos descubre que hemos de pensar “local, local” es bien significativo, y puede inquietarnos de si no hemos perdido el tiempo, o si quisimos ir demasiado deprisa. Con la perspectiva del tiempo deberíamos estar en condiciones de realizar un balance distanciado y realista de lo que significaron los Juegos de Barcelona 92. Para los habitantes de esta ciudad 1992 fue un momento especialmente dulce. La cooperación del gobierno central fue decisiva, y muchas cosas se hicieron bien. Pero también podemos preguntarnos si no pro-

l

Están por conocer al detalle y por evaluar muchos episodios del proyecto de los Juegos: ha pasado el tiempo suficiente para hacer un balance ceden de ese momento otras que han sido cuestionadas luego, y que fueron, tal vez, resultado de la desmesura o de la rapidez y desenvoltura con que actuaron técnicos y políticos. Están por conocer con detalle y por evaluar muchos episodios de todo el proyecto de las Olimpiadas, desde los acuerdos para construir la Villa Olímpica y la decisión de que no hubiera vivienda pública en ese sector, a los efectos de las recalificaciones o la construcción de las infraestructuras y equipamientos. La experiencia de Barcelona es mirada con gran atención en otros países y se tiene muy en cuenta en Rio de Janeiro ahora que esa ciudad está organizando los Juegos Olímpicos para 2016. Por esta

razón nos ha parecido oportuno proponer la elaboración de un número monográfico de Carrer, para examinar la organización de los Juegos desde la perspectiva barcelonesa y carioca. En este número se publican una serie de artículos realizados por profesores universitarios y expertos, una mitad dedicados a la evaluación de los Juegos de Barcelona y otra a los preparativos de los de Rio. Reflexión de ida y vuelta La comparación entre Barcelona y Rio de Janeiro permite una reflexión de ida y vuelta. Los análisis sobre lo que pasó en Barcelona 92 pueden ayudar a los de Rio para conocer más y evaluar los éxitos y los límites de una experiencia que ellos, desde la distancia espacial y temporal, valoran mucho. Pero también nosotros podemos encontrar en la reflexión de los cariocas elementos para reevaluar la experiencia de nuestros Juegos. Las alusiones que se hacen en algunos artículos al peso de las presiones del sector privado sobre la política urbana de Rio de Janeiro en un contexto neoliberal pueden ayudarnos a entender lo que realmente sucedió, y lo que existe detrás de las consignas de concertación público-privada; a la vez que las reflexiones sobre la construcción de mitos ciudadanos como estrategias para conseguir adhesiones a proyectos políticos, sociales y culturales, son muy sugestivas a partir de lo mucho que sobre ello sabemos en Barcelona. Casi dos décadas es tiempo suficiente para hacer un balance. Es lo que parecen necesitar los arquitectos para reevaluar las construcciones realizadas y descu-

arxiu

brir los errores cometidos. Como está sucediendo con la Vila Olímpica, que se revela ahora como “vacía de paseantes y de comercios”, con plantas bajas “inhóspitas”, con sectores privatizados que ofrecen un muestrario de “vallas, barreras, cercas y garitas privadas de vigilancia, con pretensiones de ser un barrio privado y exclusivo” (El País, 12 de junio 2010, Cataluña p. 5). Sin contar con la ausencia de vivienda social, que fue la gran carencia de esta iniciativa. La enseñanza fundamental del dossier que publicamos es que actuaciones del tipo de las que se hicieron en Barcelona para los Juegos, como todas las que tienen que ver con el urbanismo, se organizan mejor con la activa participación ciudadana. De eso sabía mucho Barcelona, aunque en los últimos años parecen haberlo olvidado, lamentablemente, tanto los políticos como los empresarios, los agentes sociales y los técnicos del urbanismo. Y ello a pesar de que numerosos episodios recientes han demostrado una y otra vez la lucidez del movimiento vecinal en sus propuestas y en sus sus denuncias (desde la defensa del tejido industrial y del patrimonio de Poblenou, hasta el rechazo del hotel del Palau, que ha permitido descubrir una trama financiera sorprendente). Que el movimiento vecinal barcelonés establezca redes de intercambio y de colaboración con los de otras ciudades del mundo, no puede traer más que consecuencias positivas. Es posible que el contacto que tienen estos movimientos con la realidad social les permita hacer propuestas más sensatas y proponer políticas más eficaces que algunas de las que hemos visto en los últimos años.

CARRER117 juLIOL 2010 DOSSIER 16

Juegos Olímpicos y movimientos sociales, Barcelona y Rio de Janeiro jorge luiz barbosa professor de la universidade federal fluminense rio de janeiro, coordinador del observatorio de favelas de rio de janeiro

a realización de los Juegos Olímpicos de Rio de Janeiro en 2016 debe ser considerada como una oportunidad histórica para todos sus ciudadanos, sobre todo en lo que se refiere al legado social que deben dejar a la ciudad. Es evidente que un acontecimiento de la dimensión de una Olimpiada obliga a plantear las condiciones de una ciudad para ser sede del mismo y las posibilidades que posee para construir una agenda para el futuro. Las experiencias de realización de Juegos Olímpicos en diferentes ciudades del mundo muestran que tuvieron impactos urbanos importantes, y a la vez, profundamente inquietantes en lo que se refiere a transformaciones sociales más amplias y la promoción de derechos urbanos fundamentales. Ha habido oportunidades que se han malgastado, pero también experiencias generosas que pueden servirnos como referencias para construir un futuro mejor. Entre las experiencias que pueden considerarse destacamos la de Barcelona, que ha sido considerada como un modelo de emprendimiento urbano que puede ser seguido en cualquier latitud. Teniendo como referencia la capital de Cataluña, debe considerarse el relevante papel de los movimientos sociales en el debate crítico y en la formulación de propuestas sobre los rumbos de la ciudad

L

l

Hay un conjunto de derechos urbanos que deben ser destacados en la pauta de las inversiones destinadas a los Juegos Olímpicos de Rio ante la llegada de unos Juegos Olímpicos. En su lucha por una ciudad mejor, los movimientos sociales pueden galvanizar un conjunto de propuestas y acciones para la realización plena de los derechos ciudadanos. Barcelona nunca habría alcanzado el prestigio internacional que hoy posee sin las conquistas sociales y urbanas promovidas por las luchas de los movimientos vecinales. Ese legado de cultura política es una referencia de la mayor importancia para Rio de Janeiro, en relación con su futuro. El desafío principal que tenemos en esta ciudad brasileña es el de convertir la realización de los Juegos Olímpicos en un elemento del proceso de transformación democrática de la ciudad. Se trata, esencialmente, de la construcción de un legado social y urbano que se enfrente a las desigualdades y a las diferencias en la apropiación y uso de la ciudad como un espacio de realización plena de la vida individual y colectiva. No debemos aceptar la realización de los Juegos Olímpicos como un espectáculo de marketing urbano, un proyecto para iniciativas financieras, inmobiliarias, comerciales y turísticas que consideran la ciudad como un simple objeto de consumo, favoreciendo exclusivamente intereses privados en detrimento del significado más amplio y comprensivo de lo público y de la propia ciudad como legado de sus ciudadanos. Es inaplazable la construcción de una agenda pública que establezca políticas urbanas especialmente dedicadas a la

rosilene miliotti / imagens do povo

Rio tiene la oportunidad de reconquistar la ciudad como espacio de la ciudadanía promoción de una vivienda digna, a la ampliación de la movilidad, a la cualificación y expansión de los servicios de transporte, a la preservación y recuperación del patrimonio ambiental, a la accesibilidad a tecnologías de la información y la comunicación, a la valorización de la diversidad cultural y a la expansión de

los espacios públicos como lugar de encuentro de personas diferentes y de las mismas diferencias. Hay, sin duda, un conjunto de derechos urbanos que deben ser destacados en la pauta de las inversiones destinadas a los Juegos Olímpicos, de la misma manera que reclamamos la presencia de

otros protagonistas sociales y de otras prácticas políticas durante su organización y su conversión en un acontecimiento urbano. Creemos que es posible hacer de Rio de Janeiro una referencia significativa de reconquista de la ciudad como espacio de la ciudadanía, teniendo como meta un futuro más justo y generoso.

CARRER117 juLIOL 2010 DOSSIER 17

Ciudadanía y transformación olímpica en el levante barcelonés salvador clarós activista veïnal del barri del poblenou

yas y un cinturón de ronda que debía resolver de una vez el colapso circulatorio de la ciudad. La abertura de la ciudad al mar fue uno de los eslóganes más coreados por el “marketing” municipal con la voluntad de reflejar que aquella operación era en beneficio de toda la ciudad.

os Juegos Olímpicos sirvieron como excusa para la intervención urbanística en el levante barcelonés, una periferia urbana que hace un siglo se había convertido en la mayor concentración industrial de la península, “el Manchester catalán”, aunque desde la crisis de los años 70 había entrado en recesión. La creación del polígono industrial de la Zona Franca, junto al puerto, aceleró la deslocalización de los usos industriales más intensivos de Poblenou. Es el caso por ejemplo de Motor Ibérica, el fabricante de camiones y tractores heredero de la firma norteamericana Ford, trasladada a la Zona Franca tras su permanencia en la avenida Icaria de Poblenou desde 1923 en una fábrica que desapareció definitivamente en 1988 con motivo de la construcción de la Vila Olímpica. Con la demolición de las grandes fábricas, Poblenou podía desarrollar todo su potencial urbano, tal como previó Ildefons Cerdà. La penetración del ensanche en el levante barcelonés iría pilotada por dos grandes operaciones estratégicas: la continuación de la avenida Diagonal hasta el mar, que en aquel entonces quedaba interrumpida en la plaza de la Glorias, y la remodelación de la fachada litoral

L

El patio trasero de Barcelona La Vila Olímpica se edificó sobre suelo industrial previa recalificación y demolición integral de las fábricas. Fue el primer paso hacia la gran transformación del levante, desde la Barceloneta hasta el Besòs, que se ejecutaría por fases en los dos decenios posteriores a los Juegos. Para ello se fijaron nuevos horizontes como el Forum de las Culturas de 2004 con la idea de completar el cambio de los usos y de recuperar el levante septentrional de Barcelona que hasta aquel momento era un conjunto de periferias formado por fábricas y barrios dormitorio, levantados en tiempo del desarrollismo para albergar oleadas ingentes de inmigrantes. Barrios con todas las carencias del mundo como el polígono de viviendas del sudoeste del Besós o La Mina, ya en término municipal de Sant Adrià del Besòs, rodeados además por infraestructuras como la central térmica del Besòs, la incineradora de residuos TERSA y la depuradora de aguas residuales, en fin, un autentico patio trasero de Barcelona. También significó la toma de con-

Las dos principales operaciones urbanísticas se planificaron sin vivienda pública y sin voluntad de diálogo con el tejido social

l

Desde el movimiento vecinal se rechazaba de plano el modelo especulativo y gentrificador de la Vila Olímpica

Los beneficios sociales de aquella gran transformación no repercutieron de manera directa sobre el territorio remodelado y sus habitantes

l

Pasados los juegos las entidades reivindicaron un plan único y global para toda la zona: la transformación se hizo de manera fragmentada

para liberarla de las infraestructuras ferroviarias e industriales que condenaban la ciudad desde hacia lustros a vivir de espaldas al mar. Aquella operación para sustituir los usos industriales e integrar el barrio de Poblenou a la gran Barcelona, generando de paso importantes plusvalías para los propietarios de los terrenos que ocupaban las viejas fábricas, ya se había intentado en época del alcalde Porcioles, en los últimos tiempos de la dictadura franquista. Pero fracasó por la gran oposición ciudadana en un momento de especial combatividad antifranquista, ocasionando precisamente el nacimiento de las primeras entidades vecinales de la ciudad. La asociación de vecinos del Taulat se fundó para luchar contra el llamado Plan de la Rivera.

ciencia por parte del movimiento vecinal de que el modelo urbanístico de la Vila Olímpica no era bueno. Pasados los Juegos, las entidades vecinales de Poblenou reivindicaron un plan único y global para la transformación de toda la zona, temiendo que la intención del Área de Urbanismo era ejecutar de forma fragmentaria hasta completar la transformación. Así fue. A la Vila Olímpica le siguió el Plan Especial para la apertura de la Diagonal desde Glorias hasta el mar (1995), el Plan Especial del Frente Marítimo desde el cementerio hasta el Besós (1997), y para finalizar, la Modificación del Pan General Metropolitano para la transformación de las áreas industriales de Poblenou (2000), el llamado Plan 22@. Las entidades ciudadanas criticaron la falta de diálogo de los responsables de Urbanismo. En realidad, las posiciones estaban muy alejadas. Por la parte vecinal se rechazaba de plano el modelo especulativo y gentrificador de la Vila Olímpica, con el argumento de que éste se extendería como mancha de aceite diluyendo la identidad de los residentes, al promover una clara sustitución de éstos por nuevas y más solventes capas sociales, las únicas que tendrían capacidad adquisitiva suficiente ante la inflación desbocada del precio de la vivienda.

Pocas compensaciones sociales Los JJOO ofrecieron un nuevo escenario en el que el cambio urbanístico se asociaba a la conquista del espacio público y a la democratización de la ciudad. Sin embargo, las dos principales operaciones urbanísticas, la Vila Olímpica (1992) y la prolongación de la Diagonal (1999), se planificaron prácticamente sin compensaciones sociales: sin vivienda pública (tan solo para reubicados) y sin voluntad de

l

l

arxiu

El movimiento vecinal tomó conciencia de que el modelo urbanístico de la Vila Olímpica no era bueno diálogo con el tejido urbano del viejo barrio industrial. Muestra de ello es la escasa, prácticamente nula, voluntad para mantener los referentes del patrimonio industrial; la privatización de la mayor parte de espacios libres en Diagonal Mar y sobre todo en Vila Olímpica, donde se crearon zonas verdes privadas en los patios interiores, hecho que todavía hoy dificulta las relaciones vecinales y la cohesión social; la implantación de un modelo de comercio de gran superficie (El Centre de la Vila, Centre Comercial de les Glòries,

Centre Comercial Diagonal Mar). El diálogo social y participativo se redujo a la mera formalidad, hecho que en la práctica generó un importante descontento que se manifestaría años después cuando la ciudadanía intentó recuperar parte del tiempo perdido. En definitiva, los beneficios sociales derivados de aquella gran transformación no repercutieron directamente sobre el territorio remodelado y en sus gentes sino que se diluían en un genérico aumento de la autoestima de los barceloneses que vieron ganar, eso sí, unas pla-

CARRER117 juLIOL 2010 DOSSIER 18

Oportunitats i riscos dels Jocs, un balanç de la sostenibilitat social Anna alabart professora de sociologia de la ub

a passat quasi un quart de segle des d’aquell 17 d’octubre de 1986 en què Barcelona es convertia en “ciutat olímpica”. Més anys encara si es té en compte que l’Ajuntament de Barcelona acaronava (i preparava) la candidatura des de 1981. La Barcelona de 1981 era lluny de ser una ciutat sostenible socialment. Hereva dels desequilibris urbanístics, econòmics i socials que havia provocat el porciolisme, els estralls de la crisi econòmica s’havien fet sentir a la ciutat, especialment en determinats barris on l’atur superava el 30% de la població activa. I, com a conseqüència del malestar econòmic -tot i que aquest no fos l’única causa- la pèrdua de població per emigració, el retraïment de la dinàmica associativa, l’augment de la inseguretat ciutadana i de la por s’havien apoderat de la societat barcelonina. Així ho devia percebre el seu alcalde, Narcís Serra, quan el febrer de 1981 declarava: “un país que té dos milions d’aturats necessita il·lusions. Els Jocs olímpics poden anar en aquesta direcció”. Aquest article es proposa comentar l’experiència de Barcelona, i amb la perspectiva dels anys transcorreguts, oferir un balanç de les oportunitats i els riscos que comporten els Jocs, tot posant èmfasi en els aspectes directament relacionats amb la sostenibilitat social.

H

Les oportunitats Comptar amb un projecte comú capaç d’engrescar la ciutadania, creant il· lusió i fomentant la cohesió, és sens dubte la primera i principal oportunitat que els Jocs Olímpics ofereixen. Tanmateix, el projecte olímpic obre moltes més oportunitats, que Barcelona no sempre va aprofitar. Aquí s’apunten només les que tenen a veure amb la qualitat de vida i el benestar de la població; la imatge de la ciutat i l’associacionisme i la participació. En relació a la qualitat de vida remarquem tres aspectes: 1) L’ocupació laboral, afavorida per l’activitat que genera la preparació dels jocs, contribueix a mitigar el problema de l’atur i, conseqüentment, esdevé un factor de benestar i de reducció de desigualtats. 2) La possibilitat de fer ciutat a partir de la millora dels barris, dotant-los de

La il·lusió col·lectiva es va estendre entre la ciutadania barcelonina més equipaments i serveis; també de noves àrees residencials que contribueixin a resoldre problemes d’habitatge. 3) L’esforç per garantir la seguretat ciutadana, recuperant la utilització confiada del carrer i de les places. Els Jocs

l

La precipitació i els interessos econòmics van contribuir al menyspreament del patrimoni històric i cultural dels barris: algunes intervencions van ser veritables esventraments obren l’oportunitat de retornar l’espai públic als ciutadans, de restituir-los el dret a la ciutat. Quant a la imatge de la ciutat, està clar que els Jocs generen un increment de l’autoestima ciutadana, fomentant l’orgull de sentir-se membre d’una comunitat dinàmicament i culturalment avançada, alhora que multipliquen la capacitat d’atracció de nova població (estable o de pas), sent garantia d’obertura, diversitat i internacionalisme. Finalment els Jocs impliquen l’opor-

arxiu

tunitat d’incentivar activitats de caire relacional, associatiu i participatiu. En el cas de Barcelona, la participació del moviment veïnal s’orientà, bàsicament, cap al control de les obres i la defensa dels projectes fins llavors reivindicats, vetllant perquè cap d’ells quedés anul·lat. Entre els joves, l’èxit dels Jocs va ser espectacular: convertits en voluntaris, van dedicar temps i esforços a les tasques organitzatives amb resultats altament gratificants. La il·lusió col·lectiva, es va estendre entre la ciutadania fins al punt que quan tot Barcelona estava en obres, inundada per la pols, l’opinió de la ciutadania -expressada a partir d’enquestesera de satisfacció i col·laboració, mai de queixa. L’impuls va tenir efectes multiplicadors, no només en l’aspecte econòmic, també en el social. Els riscos No tots els efectes de les olimpíades foren positius per a Barcelona. Molts dels problemes que la ciutat ha hagut d’afrontar posteriorment tenen el seu origen en aquells moments. Intentem un breu llistat que doni raó de les principals qüestions: 1) Les olimpíades van convertir en “urgents” moltes qüestions que fins aleshores tenien una importància secundària. Així fou com es va alterar l’ordre de

prioritats de la ciutat i, malgrat que les associacions de veïns van vetllar, com s’ha comentat, perquè els projectes que afectaven llurs barris es mantinguessin, no sempre van poder evitar que quedessin postergats. 2) La urgència (precipitació) i els interessos (econòmics) van contribuir al menyspreament del patrimoni històric i cultural dels barris. Algunes de les intervencions, van ser veritables esventraments que van arrasar no tan sols immobles, sinó també la idiosincràsia dels barris. 3) Per tal d’assegurar que el projecte olímpic estigués acabat en el dia i hora previstos, s’implanta l’“urbanisme concertat”, basat en la col·laboració públicoprivada i en la defensa del projecte enfront de “l’anquilosament” del pla. Com a resultat, el protagonisme (i els excessos) dels agents privats. 4) Les olimpíades –tot i que no solament elles- van contribuir a l’escalada de preus dels habitatges sense que l’administració intervingués ni dictés cap norma correctora dels abusos del mercat. Aquest fet, no tan sols tergiversà la funció social de l’habitatge sinó que, a més, va provocar la gentrificació d’alguns barris. 5) Finalment, i com a colofó, les olimpíades van significar l’inici d’un model de ciutat que prioritza el creixement i afavoreix el consum massificat i homogeneïtzat, tot destruint el petit comerç tradicional -autèntic nexe d’interrelació del veïnat-, convertint la urbs en “parc temàtic”, abocat al turisme i a l’oci, en la qual els aspectes culturals, històrics i relacionals han deixat de ser valors primordials. Un model de ciutat que, en protegir més els interessos del capital que els de la ciutadania, ha segmentat i segregat l’espai, ha anul·lat la diversitat i ha foragitat els veïns i veïnes joves i amb pocs recursos, trencant nexes de relació i solidaritats familiars i socials. Un model de ciutat on els seus edils, tot omplint-se la boca de la conveniència de la participació, pensen que aquesta consisteix en l’obligació que té el ciutadà d’escoltar-los, assentir i aplaudir. Conèixer experiències com la de Barcelona pot resultar interessant quan es preparen uns Jocs Olímpics. Tenir en compte les oportunitats i riscos que es generen pot ajudar a potenciar les possibilitats que ofereixen i a neutralitzar o minimitzar els efectes col·laterals no desitjats que podrien derivar-se’n.

CARRER117 juLIOL 2010 DOSSIER 19

El moviment veïnal de Barcelona davant els Jocs Olímpics andrés naya i Albert Recio activistes veïnals de nou barris

vats en categoria d’equipaments públics. Encara que el pla era limitat a 10 actuacions, suposava la pèrdua d’espais per a equipaments col·lectius als barris i obria la possibilitat de noves martingales especulatives (els posteriors plans d’habitatges dotacionals seguirien la via iniciada al Pla d’Hotels). Es va fer una altra campanya, organitzada conjuntament amb els sindicats, exigint que el 40% dels edificis de la Vila Olímpica fossin destinats a habitatge protegit o social. Malgrat la important recollida de signatures i una concentració a la plaça Sant Jaume, la campanya no va tenir èxit. Es van imposar els interessos dels promotors, que temien que l’habitatge social espantés la clientela

ls Jocs Olímpics de Barcelona es van presentar al món com una mostra de participació popular, d’allò que llavors es deia “enorme complicitat” de la ciutadania i les institucions. I certament, la mobilització social de suport al projecte olímpic abans i durant la celebració va ser espectacular. ¿Quin paper hi va jugar en tot això el moviment veïnal? ¿Va aconseguir millores substancials per a la ciutadania? ¿Va incidir en el model urbanístic que els jocs plantejaven? En aquest article mirem de recordar algunes qüestions essencials, que porten a un balanç agredolç que es podria resumir en dues qüestions: el moviment veïnal va aconseguir algunes mobilitzacions i algunes victòries, però no va tenir capacitat d’introduir temes clau. En certa mesura, l’evolució urbanística de la ciutat després dels Jocs va estar influïda per tot allò que havia passat en el període anterior.

E

l

La Vila Olímpica va ser el tret de sortida d’un model especulatiu que tindria continuïtat amb Diagonal Mar o el 22@

La Barcelona pre-Olímpica El context en què es plantejà la candidatura dels Jocs no era el més adequat per fomentar una participació crítica. D’una banda hi havia la crisi econòmica, l’atur i la pèrdua de llocs de treball. Una situació que feia bo un projecte que es plantejava com una oportunitat de reviscolament econòmic, d’inversions creadores de llocs de treball... Per l’altra banda, la participació havia experimentat una important davallada després del decensís de finals de la dècada dels 70, de la cooptació per a càrrecs públics d’alguns dirigents socials,

l

El moviment veïnal va aconseguir algunes victòries, però no va tenir capacitat d’introduir temes clau, com l’habitatge o el transport de la volguda marginació del moviment veïnal per part dels nous poders institucionals i, per què no dir-ho també, per la tornada de molta gent al limitat cercle de la privacitat. Un bon indicador d’aquesta pèrdua de mobilització social el trobem en la important caiguda del nombre d’associacions de veïns federades a la ciutat de Barcelona (de 138 al 1980 a 100 cinc anys més tard). Tampoc no es pot oblidar que la proposta de celebrar els Jocs Olímpics connectava amb un ampli sector de la ciutadania en una societat com la catalana, tan aficionada a l’esport, amb potents mitjans de comunicació dedicats al tema i on la fita olímpica tenia, a més, un cert flaire de victòria enfront de Madrid. I ja se sap que quan una fita té un gran suport social, els crítics acostumen a ser mal vistos. La precandidatura: secretisme i primeres accions Tots els plans de preparació de la precandidatura es van portar amb un gran secretisme. L’Ajuntament ho justificava amb l’excusa que es feia per no donar pistes a les candidatures rivals. Però des de la FAVB es va interpretar com una operació orientada a evitar les crítiques i eludir el debat obert. El moviment veïnal va poder constatar que el Pla d’Actuació Municipal 1984-1988 no donava satisfacció a les demandes de reforma dels barris. Es van organitzar les primeres accions. El novembre de

azagra

Cartell que convocava els veïns i veïnes a una manifestació per exigir habitatge públic a la Vila Olímpica 1983, la Coordinadora d’Associacions de Veïns de Nou Barris va organitzar un acte festiu-reivindicatiu al parc de la Guineuta, “Nou Barris ante la Barcelona Olímpica” que reivindicava la manca d’equipaments esportius al districte. Gràcies a aquesta campanya finalment es va construir un complex esportiu a Can Dragó. El març de 1984, l’Assemblea General de la FAVB decideix crear una comissió específica per al seguiment del projecte. S’organitzen “expedicions” de visita a zones que es consideren afectades pel projecte, especialment a la Vila Olímpica. Un projecte que es relacionava amb el malaurat projecte del Pla de la Ribera, que havia centrat una part de la lluita veïnal del Poblenou. D’aquestes iniciatives de la FAVB en sortirà una plataforma ciutadana enfront del projecte olímpic. Mai no serà massa operativa, en bona part perquè conflueixen projectes i punts de mira molt diversos que sovint donaran lloc a una manca d’operativitat i un discurs no entenedor per a la majoria de la població. La construcció olímpica i les campanyes veïnals El 19 d’octubre de 1986, dos dies desprès de la proclamació de Barcelona com a seu olímpica, la FAVB celebra una assemblea a les Cotxeres de Sants. Es fa una valoració crítica i preocupada de la major part dels projectes. En concret, del possible retard -com efectivament va succeir- dels PERIS de la majoria de barris, de la marginació del transport públic en benefici del cotxe (les Rondes van ser la gran reforma del

transport), el caràcter especulatiu de la Vila Olímpica, la marginació de l’esport de base i, en general, la manca real de participació. Com a element positiu, es va considerar el de l’obertura de la ciutat al mar. En anys posteriors s’hi afegirien altres crítiques expressades en comunicats i resolucions de les assemblees anuals. Entre aquestes crítiques destaquen les

l

Es va denunciar el Pla d’Hotels, que elevaba aquests negocis privats a categoria d’equipaments, fet que suposava la pèrdua d’espais col·lectius i obria la possibilitat de martingales especulatives dirigides a l’agressió al parc de Collserola, amb la construcció del túnel de Vallvidrera i la torre de comunicacions (al costat del nucli de Vallvidrera), la marginació de la política d’habitatge públic i protegit (Assemblea de 1988), l’oposició a plans urbanístics que privatitzaven espais d’equipaments (com el Pla de Piscines i Esports de 1986) o PERIS especulatius, com el del carrer Tarragona i el de Doctor Fleming (1989). També es van realitzar campanyes específiques per temes lligats als Jocs. D’una banda, la denúncia del Pla d’Hotels, que convertia aquests negocis pri-

de classe mitjana per a la qual s’havia dissenyat la Vila. Les poques lluites reeixides van ser les que tenien a veure amb una demanda territorial concreta. Destaca la lluita pel cobriment de la Ronda, que va generar diverses mobilitzacions a Nou Barris i Poblenou i va assolir un èxit parcial: el cobriment d’una part del recorregut. O la ja esmentada lluita de Sant Andreu i Nou Barris per aconseguir el parc esportiu de Can Dragó. Encara que, també aquí, no es va poder impedir que una part dels antics terrenys de la Renfe acabessin en noves accions especulatives (Heron City, el Corte Inglés, la torre del Banc Sabadell). O la sostinguda lluita del Poblenou pels habitatges de les persones desplaçades per les obres olímpiques. Victòries que, encara que migrades, indiquen que la mobilització sovint dóna els seus fruits. Uns Jocs poc participatius Pel que fa a l’organització de la ciutat, els Jocs van ser poc participatius. De fet, van marginar importants reivindicacions veïnals, com la del transport públic (que va obligar posteriorment a noves mobilitzacions en defensa del pla de Metros), l’habitatge (una eterna qüestió irresolta). I amb la Vila Olímpica es va donar el tret de sortida a un model especulatiu que continuaria posteriorment amb Diagonal Mar o el 22@. A l’opacitat i manca de participació per part de l’Ajuntament, s’hi afegia el silenci i la manipulació dels mitjans de comunicació, per als quals el tema olímpic era tabú. Per al moviment veïnal va ser, com a mínim, un moment de marginació de les principals demandes socials, tal i com s’expressa en un comunicat de 1990: “L’Ajuntament és més sensible als interessos dels especuladors que a les necessitats socials dels nostres barris”, premonitori d’allò que vindria després, i tal i com es recull al número especial de Carrer dedicat a “La Barcelona de Maragall”. La recomanació que podem fer als moviments veïnals d’altres candidatures olímpiques és doble. Que no esperin que els Jocs serveixin per millorar radicalment la situació, i que promoguin campanyes ben organitzades a l’entorn d’objectius concrets. I també, que no esperin tenir molts aliats. Ja se sap que els grans esdeveniments esportius alienen moltes consciències.

CARRER117 juLIOL 2010 DOSSIER 20

El ‘modelo Barcelona’ y el marketing de las olimpiadas de Rio manuel herce Professor de la universitat oberta de catalunya

as Olimpiadas de la era moderna habían sido siempre un acontecimiento de orden secundario desde el punto de vista mediático y social. Incluso la manipulación ideológica que Hitler realizó de las de 1936 las tiñó de un aire oficialista que lastró su aceptación social por mucho tiempo; la represión al movimiento estudiantil y popular (Plaza de Las Tres Culturas, en Tlatelolco) que precedió a las Olimpiadas de Méjico de 1968, el uso de las de Munich de 1972 como plataforma de lanzamiento del movimiento armado pro-palestino, o el boicot a las de Moscú de 1980 por motivos políticos, y la análoga respuesta del bloque soviético a la de Los Ángeles de 1984, no hicieron más que acentuar ese carácter. Samaranch, elegido presidente del COI en 1980, abrió las olimpiadas al mundo del deporte profesional, lo que quiere decir dos cosas: apertura a la “sponsorización” del negocio de prendas deportivas y al interés comercial de las grandes cadenas de televisión. El nuevo modelo fue ensayado en Seul-1988, pero todavía estaba lejos de la resonancia social de otros acontecimientos deportivos, como los Campeonatos Mundiales de fútbol. España organizó los Mundiales de fútbol de 1982, y Barcelona comprobó el gran éxito comercial y de imagen de una ciudad que estaba pasando una profunda crisis económica. Ello animó al gobierno de la ciudad a presentar la candidatura de la Olimpiada de 1992. Se ha escrito mucho sobre ella, y siempre destacando el hecho de que, posiblemente por vez primera, se sabía qué objetivo urbanístico tendrían los Juegos. El magistral hacer de la alcaldía de la ciudad logró dos hechos sin preceden-

L

l

Aunque el ‘márketing’ oficial dice ser heredero del ‘espíritu’ Barcelona, la realidad es un abandono de la ciudad construida para ir a especular a barrios cada vez más distantes tes: ubicar las instalaciones olímpicas en puntos “calientes” de la ciudad (contra las iniciales reticencias del COI, por vez primera la Vila Olímpica era parte de la reforma de barrios deteriorados de la ciudad) y arrastrar al Estado a inversiones de “apoyo al proyecto olímpico” (rondas, casco antiguo, plan de saneamiento de aguas, recuperación de la costa, etc.) cuyos efectos transformarían la ciudad. No es de extrañar la resonancia social y popular que tuvieron esas obras y, por ende, los acontecimientos olímpicos de Barcelona. Desde entonces, han sido muchas las ciudades que, con mayor o menor éxito, han recurrido a la aplicación de ese modelo de reforma de la ciudad aprovechando la financiación de grandes acontecimientos. Preferencias por el ‘modelo Barcelona’ En ese mismo año de 1992 alcanza la prefeitura (alcaldía) de Río de Janeiro el economista Cesar Maia, que recurrió al arquitecto Luiz Paulo Conde como Secretario (concejal) de urbanismo. Conde

rosilene miliotti / imagens do povo

Las instalaciones deportivas se situarán a 20 kilómetros entre ellas sin conexión de transporte público era amplio conocedor de las políticas urbanas que venían practicándose en Barcelona, ciudad que visitaba anualmente desde muchos años atrás, y dejó claras sus preferencias por la aplicación de ese modelo a su ciudad cuando lanzó en 1993 el Programa Rio Cidade, que cambió la urbanización de calles y plazas de su ciudad en una cuantía desconocida hasta entonces y, después, en ninguna otra ciudad del mundo. Ese programa, conjuntamente con el Favela-Bairro, que mejoró las condiciones de vida de más de 600.000 habitantes de barrios informales de la ciudad, constituyen posiblemente la más acertada combinación de políticas urbanísticas que se han aplicado en las muchas décadas en América Latina. Lo interesante es que, ese mismo año, el Prefeito contrató el Plan Estratégico de la ciudad a un equipo dirigido por los barceloneses Jordi Borja y Manuel de Forn; y, poco más tarde, Conde encargó el proyecto de reforma del frente marítimo de la Plaza XV a Oriol Bohigas y de la Avenida Brasil a Manuel Herce. Esta presencia “catalana” se reforzó cuando en 1996 se encargó a un equipo dirigido por Lluis Millet preparar la candidatura olímpica de la ciudad para el 2004. No es este el lugar para explicar el “divorcio” Maia-Conde, que dio fin a este fecundo periodo. Como sea, tras los fracasos del 2004 y 2008, Río ha conseguido la nominación como sede olímpica para el 2016. Falla el transporte público El “marketing” oficial de la ciudad dice ser heredero de ese “espíritu Barcelona”, incluso hace unos meses el nuevo alcalde de la ciudad organizó un seminario en Río con participación de Pascual Maragall y muchos de los técnicos citados. Sin embargo, es otro el espíritu que se deduce de su proyecto olímpico. Las instalaciones deportivas se sitúan en los cuatro vértices de la ciudad, como en Barcelona, con la diferencia de que en este caso distaban 4 kilómetros, a lo sumo, entre ellas y en el caso de Río

de Janeiro esa distancia es de 15-20 km. Tanto daría esta magnitud si estuvieran conectadas, o se previera construir, un potente sistema de ligazón en transporte público. No es así; el vértice nordoccidental es el área de barrios pobres ubicados en torno a la antigua estación de tren de Deodoro, solo unida con el resto de la ciudad por una línea férrea antigua, de funcio-

l

Los 3,5 millones de habitantes de las zonas norte de la ciudad verán pasar el evento como una tarta de la que no tocaron ni las migajas

l

Al degradado centro de la ciudad, objeto de grandilocuentes planes de reforma, escasamente le llegará un 1% de la inversión namiento casi tercermundista, y por una vieja autopista congestionada, la avenida Brasil, en la que pasan desordenadamente casi 10.000 autobuses al día. El vértice nororiental es el entorno del mítico estadio de Maracaná, ubicado en el corazón del tejido imperial de la ciudad, y rodeado de pistas de coches, viaductos, líneas férreas no utilizadas e incluso favelas cercanas, como la célebre Mangueira. El tercer vértice es la conocida playa de Copacabana, destinada sobre todo a residencia de Vip’s olímpicos; y finalmente, la única área de nueva construcción (el cuarto vértice) se sitúa en la Barra de Tijuca, en la Lagoa de Jacarepaguá, a casi 30 kilómetros de centro de la ciudad a la que está unida por una congestiona-

da autopista por la costa y por otra de peaje por el interior. Para el que conoce la historia del desarrollo urbano de Río de Janeiro, Barra de Tijuca simboliza, y concreta, el continuado proceso de abandono de la ciudad construida para ir a especular a barrios cada vez más distantes; es un área hoy por hoy poco poblada, pero que concentra las rentas más altas de la ciudad, con asentamientos que representan la anticiudad (torres altas sin crear fachada ni calle, condominios privatizados y vallados, dependencia absoluta del automóvil). Allí se construirán las Villas de los atletas y de los periodistas, para llegar a esa área se prevé crear la línea T5 de transporte colectivo, de cuya fiabilidad de construcción da fe el hecho de que precise de la expropiación de casi 4.000 viviendas populares. Lo más probable es que los 3,5 millones de habitantes de las zonas norte de la ciudad verán pasar el evento como una oportunidad perdida, una tarta de la que no les tocaron ni las migajas, y se contentarán con verlos desde televisores conectados, muchas veces, de forma clandestina a precarias redes eléctricas. Y al degradado centro de la ciudad, objeto de grandilocuentes planes oficiales de reforma, escasamente le llegará un 1% de la inversión total prevista. Denuncia y alternativas El Instituto de Arquitectos de la ciudad está llevando a cabo una ejemplar tarea de denuncia y negociación de alternativas, pero la combinación de la escasez de tiempo, los intereses creados y la falta de referentes urbanísticos del gobierno de izquierdas que dirige el país, juega en su contra. Ni modelo Barcelona, ni tampoco modelo Londres, que aprovecha la Olimpiada para regenerar barrios populares a cinco kilómetros del centro. Más bien reiteración del modelo de expolio, de apropiación de lo público y de desprecio por las clases populares, que se creía que ya estaba en declive en la América Latina actual.

CARRER117 juLIOL 2010 DOSSIER 21

Coaliciones políticas, inversiones simbólicas y ciudadanía Fernanda Sánchez i Glauco bienenstein professors de l’escola d’arquitectura i urbanisme de la universidad federal fluminense

a fiesta brasileña en Copenhague tras el anuncio de la elección de la ciudad de Rio de Janeiro como sede de los Juegos Olímpicos 2016, el clima que se respiró en las calles de la metrópoli carioca y la celebración de la victoria en las playas de Copacabana, aparecieron en los medios de comunicación de todo el mundo, con imágenes y discursos que resaltaban la importancia atribuida a esa conquista. Inmediatamente después del referido anuncio, que se produjo el 2 de octubre de 2009, la primera declaración del Presidente de la República Luiz Inácio Lula da Silva afirmó que, finalmente, Brasil había conquistado “su ciudadanía internacional”. Esa afirmación revela el super-dimensionamiento simbólico de la “conquista”, elevada a condición de pasaporte (político) de reconocimiento del valor del país en el mundo. Por medio de dicho reconocimiento, Brasil se liberaría de su condición periférica para insertarse

L

l

La ‘era olímpica’ reconstruye la imagen de la ciudad con estereotipos que recortan us territorios de modo selectivo y excluyente en el mundo como “potencia emergente”. Como dijo el Presidente: “Desde el fondo del corazón, hoy es seguramente el día más emocionante de mi vida (...) Brasil salió del grupo de países de segunda clase, y entró en de primera clase. Creo que hoy Brasil ha conquistado su ciudadanía internacional.” Más allá del espectáculo del triunfo, se debe comprender que un complejo conjunto de actores políticos y de intereses económicos vienen participando del campo de poder capaz de llevar adelante el ambicioso proyecto de ciudad olímpica. La conquista de esa posición tuvo como momentos principales los intentos frustrados para ser sede de las Olimpiadas de 2004 y 2012, así como la organización y la realización de los Juegos Panamericanos de 2007. Las Olimpiadas de 2016 y la probable realización de la final de la copa del Mundo de 2014 en la ciudad culminan ese proceso. La historia se remonta a la década de 1990, a partir de la primera gestión del alcalde (o prefeito) César Maia (19931996, y 2000 a 2008), que fue continuada por sus sucesores. Se ha señalado que en esos quince años de gestión de César Maia se produjo la elección de su primer secretario de urbanismo (el arquitecto Luiz Paulo Conde) así como el ascenso de un joven (y conservador) liderazgo político, representado por Eduardo Paes, actual prefeito do Rio de Janeiro, que han mantenido en lo esencial las mismas orientaciones prácticas y retóricas. Desde entonces, se adoptó en Rio de Janeiro un nuevo patrón de gestión urbana, de orientación neoliberal, que sigue esencialmente los principios del planeamiento estratégico. Debe destacarse que la realización de megaeventos deportivos y culturales estaba presente, como estrategia, en el primer Plan Estratégico de 1996, y que la actual conquista marca una posibilidad renovada de afirmación de un proyecto de desarrollo que trataba de compensar la

rosilene miliotti / imagens do povo

Una violenta política de “hacer ciudad” se enmarcará en la más pura óptica del capitalismo pérdida de la capitalidad en 1960. Entre los elementos que constituyen elementos discursivos de la candidatura brasileña, debe destacarse: el carácter inédito de dicha candidatura en una metrópoli de América del Sur, la eficiente construcción de los Juegos como un proyecto nacional, con la consiguiente asociación de los distintos niveles de gobierno, y la experiencia en la realización de otro gran acontecimiento deportivo, como fue la organización de los Juegos Panamericanos de Rio en 2007. Las imágenes de las piezas publicitarias que presentan la ciudad despliegan un cuadro de vida pública vibrante, como la alegría y la receptividad del carioca, las playas, los hinchas entusiastas y la rica tradición de cultura popular. Esas representaciones pueden ser interpretadas como piezas de afirmación del proyecto de ciudad, por las cuales el poder de clase de las élites es legitimado y ofrecido al consumo del extranjero, en donde la cultura popular resurge pacificada, las mezclas sociales son toleradas y las diferencias domesticadas, para valorizarlas como rasgos de la urbanidad carioca. Diversidad y armonía en un sitio de gran belleza paisajística producen una imagen-síntesis que remite al mito de origen de la “Cidade Maravilhosa”, promoviendo consensos al mismo tiempo que se diluyen los conflictos. De esa forma, reinventar la ciudad en su era olímpica significa reconstruir su imagen buscando corregir percepciones negativas de audiencia nacional e internacional. Tales esfuerzos recaen en imá-

genes estereotipadas que recortan los territorios de la ciudad de modo selectivo e excluyente. La inversión discursiva está orientada a enaltecer una cualidad que sería innata de la ciudad, a saber: una identidad deportiva carioca asociada a la exhuberancia del sitio urbano, elementos que, conjuntamente, construyen una “voca-

l

Un conjunto de estrategias en relación a las Olimpiadas funcionan en el plano interno como instumento político de adhesión social ción de la ciudad para los megaeventos”. Tal “vocación” aparece como un atributo incuestionable, en una presentación de la ciudad como sujeto que -unificado, con subjetividad y voluntad propia- se vuelve hacia un mismo ideal olímpico. Puede decirse que hay un conjunto razonablemente articulado de estrategias que no sólo funcionan en el plano internacional, como poderosos elementos de marketing urbano en la competencia para convertirse en sede de unas Olimpiadas, sino que, al mismo tiempo, ha venido funcionando en el plano interno como instrumento político de adhesión social. La masiva exposición de los posibles legados que serán generados por la realización de los Juegos contribuye a obtener el apoyo de la población, en lo

que Vainer ha calificado de un expresivo “patriotismo de la ciudad”. Trazos culturales que se consideran positivos, combinados con los deseos e intereses de las élites locales componen una imagen urbana “olímpica”, a la que los ciudadanos deben amoldarse. Puede decirse que, con ello, las prácticas de disciplinamiento del territorio y de orden social urbano se refuerzan con las medidas pre-olímpicas. El gobierno municipal, mediante el olimpismo, atraerá grandes inversiones públicas de otras escalas de los gobiernos regional y federal, y movilizará capitales privados nacionales e internacionales a plazo fijo. El problema es que esta presión para una violenta política de “hacer ciudad” deberá inscribir el proceso en la clave del aprovechamiento máximo según el evangelio de la economía de mercado, en la más pura óptica del capitalismo inmobiliario en sus articulaciones actualizadas con los demás mercados: de entretenimiento, de deporte, de turismo y de cultura. El momento olímpico en cuanto proceso social, más allá del espectáculo, puede ser interpretado como un proceso contradictorio, con perdedores y ganadores, como oportunidad clave para una reordenación de las coaliciones dominantes en torno a un proyecto de desarrollo, para obtener ganancias significativas en su poder de clase. En sus fisuras, se presenta también como oportunidad para la aparición de conflictos que desafían el proyecto dominante y su economía material y simbólica.

CARRER117 juLIOL 2010 DOSSIER 22

El proyecto ‘Porta Maravilha’ y las Olimpiadas de Rio de Janeiro verena andreatta Professora de la universitat oberta de catalunya

comienzos del siglo XX, con tecnología portuaria inglesa y belga, se construyó en Río de Janeiro el dique de Gamboa, con rectificación de la sinuosa costa norte de la ciudad existente entonces, creando el “Puerto Moderno” con todos los requerimientos y facilidades portuarias necesarias para el comercio internacional; se reforzaba así la vocación que ya tenía ese espacio como interfaz mar-ciudad, expresada en la previa ubicación en él de empresas comerciales navieras y sus almacenes. Hacia los años 1930 se añadieron otros dos diques (Sao Cristóvao e Caju); desde entonces el puerto conforma una “U”, sobre una estrecha faja en la cual se desarrollan sus actividades, vallada y separada de la ciudad por una autopista elevada que marca de forma contundente el skyline de la ciudad. La política federal de privatización y modernización de los puertos planteada en 1987 transfirió a la iniciativa privada el movimiento de cargas y definió una nueva configuración física para el Puerto de Rio de Janeiro, liberando el Dique de Gamboa, y trasfiriendo sus actividades a los otros dos diques. Así, se hacía posible la incorporación del espacio liberado a la ciudad, sobre el modelo marcado por otras grandes ciudades occidentales, como Baltimore, Barcelona o Londres. El frente portuario de Gamboa está apoyado sobre un tejido urbano conformado por seis barrios limítrofes (Centro, Santo Cristo, Gamboa, Saúde, Cidade Nova y São Cristõvão); la población del espacio más cercano al dique de Gamboa es de 22.000 mil habitantes, la mayoría habitantes en viviendas precarias en las favelas de los morros de Providença y Santo Cristo. Sin embargo, el área contiene importantes piezas del patrimonio histórico edificado del

A

l

El año 2009 se consiguió pactar un plan para la reconversión integral de un área portuaria de casi 5 millones de metros cuadrados

l

La propuesta de financiación del proyecto es la mera cesión de espacio público por promotores privados a cambio de edificabilidad período imperial (1822-1889) y algunas propias de la arquitectura industrialportuaria. Desde aquel año, han existido varias propuestas de recuperación del waterfront, realizadas por empresarios privados e incluso por la Prefeitura, poco realistas en la medida en que no contaban con acuerdo ninguno, ni con el propietario del puerto (el Gobierno Federal) ni con el operador-concesionario (Docas-Rio). Finalmente, en el año 2000, se planteó una estrategia de la Prefeitura (bajo el mandato del alcalde Cesar Maia y liderada por el Secretario de Urbanismo Alfredo Sirkis), coherente y aparentemente pactada, denominada “Plan de Recuperación y Revitalización del Área

rosilene miliotti / imagens do povo

El Instituto de Arquitectos ha propuesto la construcción de una Villa Olímpica similar a la de BCN sin éxito Portuaria de Rio”. Como consecuencia de ella, la ciudad llevó a cabo algunas construcciones aisladas en el espacio aledaño al puerto, como la “Cidade do Samba” (almacenes para fabricación de los disfraces del carnaval de las Escuelas de Samba) y un espacio para deporte con características olímpicas, que se sumaban a las mejoras implementadas por el programa Favela Bairro en los barrios informales próximos. Sin embargo, la reconversión integral de un área portuaria de casi 5 millones de metros cuadrados solamente podría arrancar bajo la premisa de un plan concertado entre las tres esferas de gobierno (federal, estadual y municipal), cosa que se consiguió en el año 2009, cuando el Presidente Lula, el Gobernador Cabral y el Prefeito Eduardo Paes presentaron el proyecto “Porto Maravilha” con el objetivo de “realizar un proyecto integral de renovación que cuente con todos los ingredientes que las operaciones de remodelación urbana de viejos puertos exigen” Para su desarrollo se creó una empresa pública, la Companhia de Desarrollo Urbano de la Región Portuaria de Rio (CDURP) con objetivo de “promover el desarrollo de la región portuaria”; ese mismo año presentó, conjuntamente con las Secretarias Municipales afectadas, su programa de realizaciones para la consecución del Porto Maravilha. El plan para el área (de 300 hectáreas de superficie) supone la demolición parcial de la autopista elevada sobre la costa; la completa renovación del barrio histórico del Morro da Conceição y la reconversión de los almacenes y edificaciones históricas para usos culturales, servicios, universidades y de ocio; además de otros proyectos emblemáticos destinados al Acuario Municipal, a la “Pinacoteca de Rio”, al “Museu do Amanhã”, y otros. Se propone que la financiación de esas obras se consiga a partir de una figura jurídica llamada “operación urbana consorciada”, que en realidad

es la mera cesión de espacio público y aportación del coste de urbanización a la CDURP por promotores privados a cambio de edificabilidad. Para agilizar tal operación se proponen alturas de la edificación de hasta 50 plantas, no rentables ni por el lugar ni por los sistemas constructivos propuestos, y cuya sumatoria, a partir de proyectos privados definidos uno a uno sin un previo plan de edificios de conjunto significaría una

l

Se proponen alturas de edificación de hasta 50 plantas, sin previa planificación y no rentables por su ubicación

l

En pleno siglo XXI nadie puede pensar que la iniciativa privada pueda promover una operación de reforma portuaria agresión paisajística a la ciudad; el proyecto ha sido ampliamente cuestionado por la sociedad carioca. El plan de reordenación ha sido pensado para desarrollarse en fases, siendo la primera la más cercana a la ciudad central: la Plaza Mauá, donde se ubica la estación de pasajeros de barcos, que actualmente se beneficia del emergente turismo de cruceros. Para ello se ha programado la reconversión del antiguo edificio D. João VI para Pinacoteca, la remodelación del edificio “A Noite”, primer rascacielos de la ciudad, un aparcamiento subterráneo de 3.000 plazas (!) y la conversión del Pier Mauá en plaza y espacio público para uso lúdico junto al mar.

Curiosamente, en el lado opuesto del área existen grandes propiedades de empresas públicas prácticamente abandonadas o con poco uso, como los haces de vías de la estación ferroviaria Leopoldina, la fábrica municipal de asfalto, o las instalaciones de producción de gas. Dejar su desarrollo pospuesto y a merced de la iniciativa privada es renunciar al mejor motor de impulsión del proyecto. Precisamente es sobre ésta área que el Instituto de Arquitectos ha propuesto, sin éxito hasta ahora (y posiblemente hasta nunca), construir la Villa Olímpica, presentando incluso planes de ordenación concretos que plantean un modelo coherente de desarrollo y que permitirían derribar los viaductos que separan la zona del mar. Las analogías de esta propuesta con la operación de la Vila Olímpica de Barcelona son obvias, incluso es un referente el éxito que tuvo su construcción como impulsora de la reforma del frente marítimo de la ciudad. Es curioso, o sintomático, del predominio de otro tipo de intereses, que propuesta tan acertada y lógica no se acepte con entusiasmo. En pleno siglo XXI nadie puede pensar que la iniciativa privada puede promover una operación de reforma portuaria, con las dificultades que implica la transformación y derribo de potentes infraestructuras de transporte, de alcantarillado, de energía, y la necesidad de creación de una nueva imagen urbanística que valorice el área y el mantenimiento de la población residente. Todas las operaciones de reforma de frentes marítimos (o waterfronts) urbanos, más de una treintena en grandes ciudades del planeta, se han llevado a cabo con un modelo promocional distinto. En Barcelona podemos recordar el fracaso del Plan de La Ribera, a pesar de la potencia de sus promotores, y cómo fue posible abordar la reforma del frente marítimo del Poblenou cuando el Ayuntamiento recurrió a promoverla, con un encadenamiento de operaciones que comenzó, precisamente, por la Vila Olímpica.

CARRER117 juLIOL 2010 DOSSIER 23

Barraquismo y justicia social en Río de Janeiro jorge luiz barbosa professor de la universidade federal fluminense rio de janeiro, coordinador observatorio de favelas rio de janeiro

a elección de la ciudad de Rio de Janeiro como sede de los Juegos Olímpicos de 2016 fue acogida con gran entusiasmo por parte de los cariocas. La alegría del nombramiento no puede considerarse una ingenuidad de los ciudadanos en relación con los significados más amplios y complejos de la realización del gran acontecimiento deportivo, pues, al mismo tiempo, surgieron también preocupaciones muy expresivas. Éstas se justifican si recordamos la experiencia reciente de la realización de los Juegos Panamericanos en la ciudad, cuyos legados sociales y urbanos no pasaron de los discursos retóricos de sus organizadores gubernamentales y de las “entidades olímpicas”. Un aspecto relevante en la candidatura de las ciudades que quieren convertirse en sede de acontecimientos deportivos, como los Juegos Olímpicos, es afirmar que se van a realizar transformaciones urbanas que mejorarán la calidad de vida de la población. La propuesta de Rio de Janeiro siguió fielmente esa hoja de ruta, pues además de presentar los escenarios de la “belleza natural” de la ciudad y del carácter inédito de los Juegos en una capital de América del Sur, también estaban presentes las promesas de realizaciones urbanas, dando especial énfasis a la inclusión de la vivienda social, al transporte público, a la sostenibilidad ambiental y a la seguridad de los ciudadanos. Al mismo tiempo, puede comprobarse que, en el ámbito de las promesas, y de las preocupaciones más relevantes de los “problemas urbanos”, aparece la recurrente asociación de la ciudad y los barrios de barraquismo o favelas. Como si la faz negativa de la ciudad estuviese vinculada a los territorios de vivienda popular y, sobre todo, fuese producida por éstas. La representación hegemónica que hace de la favela un sinónimo de pobreza, de caos y de violencia ha sido un instrumento recurrente de discriminación política y de reproducción de estigmas socioculturales de las viviendas populares en la ciudad de Rio de Janeiro. Y, sin ninguna duda, ha justificado tratamientos autoritarios en relación con los pobres de la ciudad. Hace mucho tiempo que las favelas están presentes en las metrópolis brasileñas. Las favelas crecieron y se expandie-

B

Hace mucho tiempo que las favelas están presentes en las metrópolis brasileñas ron de forma significativa en virtud de un modo de urbanización desigual y discriminatorio. En el caso de Rio la población residente en favelas ha venido creciendo de modo continuo en relación con la población total del municipio: 14 por ciento en 1980, 16 % en 1990, 19 % en 2000. En la actualidad, cerca de 2 millones de personas residen en 968 espacios populares identificados en diversos barrios de la ciudad. Algunos de ellos tienen ya más de 100.000 habitantes; como ejemplos podemos citar la favela de Maré y la favela de Rocínha. La intensa vida social de las favelas A pesar de las lecturas que siempre reiteran una pretendida homogeneidad de las viviendas populares, las favelas son complejas y muy diferentes entre sí. Además de las particularidades de su morfología y localización, hay también una composición diferenciada de las formas de trabajo, de los niveles de renta, de la inserción en el consumo de bienes y el acceso a los

l

La representación de la favela como sinónimo de pobreza, caos y violencia ha sido un instrumento recurrente de discriminación política y de reproducción de estigmas socioculturales servicios públicos. Una mirada atenta a la intensa vida social existente en las favelas permite percibir códigos, reglas y prácticas de sensibilidad que configuran significados propios y que ponen de manifiesto identidades socioculturales singulares. Al señalar sus rasgos fundamentales, las favelas revelan también su inserción en la vida de la sociedad urbana como un todo. Podemos afirmar, incluso, que las favelas representan la maximización de las posibilidades económicas, culturales y sociales realizadas por los pobres en sus legítimos esfuerzos para habitar una ciudad. Sin embargo, son justamente esos territorios los más vulnerables ante las limitaciones y parcialidad de muchas políticas sociales gubernamentales, y un resultado de la notoria concentración de renta y propiedad urbana, de los intereses exclusivistas del mercado y de la criminalidad violenta. Superar las desigualdades

rosilene miliotti / imagens do povo

Para que las limitaciones urbanas prometidas en la candidatura olímpica de Rio de Janeiro no se conviertan en meras operaciones publicitarias, es indispensable la inclusión de las favelas en su escenario político. Una inclusión absolutamente diferente en términos conceptuales, simbólicos y prácticos de las que se ponen normalmente en práctica. Lo importante es situar en el horizonte no ya la resolución de los “problemas urbanos”, sino la superación de las desigualdades sociales y las desigualdades

rosilene miliotti / imagens do povo

territoriales de los derechos urbanos. Y para ello es preciso que aparezcan y tengan protagonismo nuevos actores sociales y otros territorios, y estén presentes de forma clara en la formulación y en la conducción de las políticas de transformación de la ciudad. En ese sentido, la agenda puesta en marcha para la realización de los Juegos Olímpicos debe insertarse en un amplio y generoso proyecto de justicia territorial. Ese proyecto debe orientarse hacia la construcción de vínculos efectivos de integración de la ciudad con las favelas. Ello ha de hacerse, especialmente, a través de políticas de cualificación de las viviendas y de los servicios urbanos, que tengan en cuenta la historia de cada comunidad, la fisonomía urbana construida y las experiencias de sociabilidad de dichos territorios. Lo cual significa reconocer la legitimidad social de la presencia de las favelas en la ciudad, respetando los inmensos esfuerzos empleados en la construcción de las viviendas populares y, sobre todo, hacer efectivos los derechos sociales, a partir de inversiones públicas en el campo de la educación, de la cultura, de la generación de trabajo y renta, de seguridad y de vivienda. Lo que preconizamos, por tanto, es una inflexión territorial de las políticas públicas, especialmente en la dirección de los espacios marcados por las desigualdades sociales, superando la notoria concentración de recursos y de bienes públicos en la ciudad. Lejos de representar territorios caóticos, sin ley y sin civilidad, como afirman los discursos más conservadores, las favelas constituyen una experiencia valiosa para repensar la ciudad como un todo. La inclusión de las favelas en el escenario de transformaciones efectivas del Rio Olímpico no debe hacerse en función de las representaciones negativas que se hacen de ellas o por la existencia de “un estado absoluto de precariedad urbana”, sino teniendo en cuenta que representan unas experiencias dignas y legítimas de luchas por el derecho a la ciudad.

CARRER117 juliol 2010 PUBLICITAT 24

S

CARRER117 juliol 2010 CARRERS 25

26

La Escocesa, fábrica de creación

27

La CNT, 100 años de lucha

28

Barcelonins: campanas del mar

CARRER

Colònia Castells, crònica d’una mort anunciada marc dalmau Novembre de 1923. Maria, d’uns vint i pocs anys, arriba amb les mans buides a Barcelona provinent de Mazarrón, un poble de Múrcia. Un cop ha baixat del tren, treu el paperet que duu a la butxaca i llegeix la nota de l’únic contacte que té a la ciutat: “Castells, 6. Pregunta por Paris y la sigues hasta al final. Cuando empiezan los campos subes por la Riera, luego doblas a mano izquierda. Es como nuestro pueblo, lo verás enseguida. Cuando llegues, grita que te oiré. Tu prima Josefa”. Febrer de 1925. Dos germans arribats de Bicorp, un poble de València, pasten morter per aixecar una casa en una parcel·la del carrer Barnola. El terreny l’han comprat a una vídua i la seva filla per a les quals treballaven com a paletes en allò que seria la Colònia Castells. L’oportunitat l’han caçat al vol comprant a preu de saldo el terreny perquè les patrones s’havien quedat sense diners per aixecar les cases. Setembre de 1935. Mobles, somiers i armaris s’amunteguen a la porta d’una casa del Passatge Maria. Una munió de dones protesten davant els ordenances que les acaben de fer fora de casa seva. Des de 1931 s’havien sumat a la vaga de lloguers promoguda per tota la ciutat, com a mesura de pressió davant la inacció d’uns propietaris que es negaven a arreglar les cases. L’endemà, amb l’ajuda dels veïns, tornen a ocupar els habitatges, fins que aconsegueixen que l’Ajuntament exigeixi la readmissió dels inquilins i el compromís dels propietaris per condicionar les cases. Agost de 1936. Després de parar el cop militar, un nodrit grup de joves se’n van al front amb la columna Los Aguiluchos de Les Corts de la CNT/FAI. Entre altres: Conxa Pérez, Sara Berenguer, Vicente Granero, Sergio Somoza, els Piqueras, Miquelet, els López Collado, els López Parra, els germans Calvo, els Chillarón... Tots colons, gent del barri, que al 39, en perdre la guerra, acabaran empresonats,

administratiu on denuncia múltiples irregularitats. L’ajuntament reacciona ràpidament i ofereix la possibilitat -propera al xantatged’establir un protocol d’actuació a canvi que es retiri el contenciós. La retirada de la denúncia obrirà un llarg procés negociador que durarà prop de 3 anys. Març de 2007. Rere una taula i molt somrients, representants de l’Associació d’afectats i el, ja alcalde, Hereu, signen el protocol de col·laboració que acabarà amb el procés de negociació. El protocol suposa un acord sobre els criteris per portar a terme les expropiacions. Malgrat els somriures i la sensació de victòria, aquesta signatura significarà la resignació definitiva de l’Associació d’afectats, que accepta de facto la demolició del barri. Juliol de 2007. Poc abans de l’estiu, un grup de joves arregla una caseta abandonada al carrer Entença per tal d’obrir un Casal Popular. A l’agost, dos grups diferents rehabiliten dues cases buides més del carrer Castells per viure-hi. Des de bon començament, l’entesa entre els nouvinguts i els residents és total, fent que el barri visqui un procés de rejoveniment sobtat. Aquests joves amb altres veïns, reactivaran la vida al carrer creant el col·lectiu Salvem la Colònia. Aquest

l

El pla d’enderroc de la Colònia ha quedat obsolet perquè es va planificar en un context que no és l’actual

Les fotografies familiars dels veïns i veïnes de la Colònia avalen el llarg recorregut humà que hi ha darrere d’un barri (un poble, per als seus habitats) sota amenaça de demolició. Imatges cedides per l’autor o afusellats, o morts en combat, o exiliats, motiu pel qual la Colònia ja mai més serà la mateixa. Maig de 1963. Un arquitecte dibuixa al seu despatx un plànol amb una llegenda on hi posa: “Plan Parcial de Ordenación de la Zona Norte de la Av.Generalísimo Fran-

l

L’Associació d’afectats es va crear per l’oposició dels veïns a que el pla caigués en mans privades co entre las plazas de Calvo sotelo y del Papa Pío XII y de barrio de Les Corts”. El pla aprova la primera afectació de la Colònia Castells. L’ordre rebuda era clara: -Allí ese barrio desentona. Como ahora se van a construir muchos bloques, todo al suelo y zona verde. Juny de 1975. L’Olga té 9 anys. Des que recorda, o sigui tota la vida, ha viscut en un barri afectat.

I encara rememora quan li preguntava a sa mare: -Pero mamá... Por qué no arreglamos la casa. I la mare responia: -Porque no nos dejan hija, esto se va a ir todo al suelo, y no nos dan permisos. Desembre de 1999. Després d’anys de silenci, els veïns i les veïnes de la Colònia llegeixen el següent titular: “Les Corts perderá la Colonia Castells”; “La manzana será zona verde, salvo tres piezas con fachada a Entenza donde se prevé construir otras tantas torres de 10 plantas de altura. Los beneficios de la venta de los pisos de estos edificios son la clave para que la operación le resulte gratuita al ayuntamiento, ya que cabe suponer, el realojamiento de los inquilinos de la colonia irá a cargo de quienes construyan las tres torres.” (El Periódico, 16 desembre de 1999). Gener de 2000. Centenars de persones preocupades pel futur de casa seva s’apleguen a la sala d’actes del Pare Manyanet. Els veïns s’oposen sobretot al fet que el pla caigui en mans privades, raó

per la qual decideixen formar una comissió de seguiment, que pocs anys després es convertirà en l’Associació d’afectats. Setembre de 2001. Luis Alberto i Angel David arriben a Barcelona provinents d’Equador. Com que no tenen mitjans per llogar un pis en condicions, s’entaforen junt amb dues famílies més, en una casa minúscula que un conegut té llogada sense contracte a la Colònia Castells. El lloguer puja uns 650 euros, malgrat que saben que als autòctons els en cobren prop de 300. Al cap d’uns anys els explicaran que la zona està afectada per un pla urbanístic i que ells no tindran dret a reallotjament. Octubre de 2003. A la sala de plens del districte de les Corts s’aprova definitivament la ‘Modificació de Pla General Metropolità en el sector de reforma interior de la Colònia Castells’. L’aleshores regidor, Jordi Hereu, assumeix el caràcter públic del projecte adjudicant l’operació a Incasòl. Aquesta aprovació no satisfà l’Associació, que interposa un recurs contenciós

col·lectiu apostarà per la conservació i rehabilitació total del barri, i intentarà aplegar el veïnatge que no està d’acord amb les concessions de l’Associació d’afectats. Juny de 2010. Després de gairebé noranta anys d’existència, en un mes i escaig, més de la meitat de la Colònia anirà a terra. L’enderrocament culminarà la primera fase del procés d’expropiació. Un procediment incert caracteritzat per la precarietat dels esdeveniments. Un sentiment que perdura, si tenim en compte els retards que hi ha hagut a la primera fase. La primera data donada com a termini pels gestors municipals per recol· locar els veïns va ser la setmana santa del 2008. Estem a l’estiu de 2010 i aquest trasllat, tot i que és imminent perquè ja han entregat algunes claus dels pisos nous, encara no s’ha produït en la seva totalitat. Respecte a la segona fase, la situació encara presenta més dificultats, i a hores d’ara no se sap ni si es farà, ni sobretot, quan. I és que a dia d’avui, el pla d’enderroc de la Colònia ha quedat obsolet perquè es va planificar a la mida d’un context de creixement econòmic que ja no respon al moment actual. Si, els que poden, rectifiquessin, salvaríem un model de barri que permet una convivència i unes relacions veïnals més estretes. Mentrestant, les filles de la Maria, el nebot d’un dels germans valencians, el nét d’un dels colons lluitadors, l’Olga, en Luis Alberto i l’Angel David...Tots els resi(st)dents de la colònia. Seguirem com sempre. Esperant des de la incertesa.

CARRER117 juliol 2010 CARRERS 26

La Escocesa, sorprendente fábrica de creación Estamos frente a una antigua fábrica del carrer de Pere IV 345, en pleno corazón del Poblenou. Nuestros primeros pasos nos llevan a un silencioso pasadizo que divide dos amplias naves industriales, donde décadas atrás funcionaba un complejo textil. Ahora funciona otro tipo de fábrica, en este caso dedicada a la creación artística internacional y a la que todos llaman La Escocesa ricardo iván paredes Nuestros pasos avanzan y dejan atrás el gris panorama de las décadas pasadas y se introducen por escaleras metálicas y desembocan en ambientes coloridos y parcelados, en los cuales jóvenes artistas concentrados en sus respectivos ordenadores Macintosh de Apple Inc. diseñan trazos de sus obras, hacen contactos vía internet y otros se empeñan en la entusiasta y coordinada tarea de limpiar y acondicionar sus nuevos espacios creativos. “¡La experiencia es fantástica y muy gratificante!”, dice con ilusión Veronique Serfass, presidenta de la junta directiva de L’Associació d'Idees EMA, entidad que gestiona La Escocesa, que antes de setiembre de 2009 era solamente un proyecto alternativo. Ahora es una realidad. Elva Gigirey, otra integrante del grupo, coincide con ella. El año pasado, el Ayuntamiento oficializó la inclusión del recinto en el Pla Estratègic de Cultura de Barcelona, dentro de su programa “Fàbriques per a la creació artística”. El plan municipal establece que dos naves del complejo, que

l

En 1999 un grupo de artistas decidió okupar la fábrica abandonada reivindicando la falta de espacios de creación en la ciudad tiene 2.400 m2, se dedicarán a uso público. De esta manera, el consistorio ha iniciado la ejecución de las labores de acondicionamiento y reforma de la infraestructura de todo el local, que data de 1852 y que es considerado

como Patrimonio Industrial de la ciudad condal, lo cual evitó su derribo a raíz de la expansión urbana y de la especulación inmobiliaria de los últimos años. En 1999 las instalaciones de La Escocesa estaban abandonadas y ante la falta de espacios creativos en Poblenou y en Barcelona, un grupo de artistas decidió okupar la antigua fábrica y convertirla en un centro alternativo de producción de obras pictóricas, fotográficas y escultóricas. Desde entonces, los creadores se agruparon en l’Associació d’Idees EMA. Veronique Serfass sostiene que una de las funciones del colectivo es la integración del artista en el tejido social, con especial énfasis en el acercamiento de la realidad del artista a la población local, huyendo de los estereotipos. Esta labor se lleva a cabo a través de diferentes propuestas y actividades que plantean la importancia de los espacios de creación como base de todo proceso de arte: talleres para artistas a un bajo coste, utilización de equipos, asesoramiento técnico y difusión de los trabajos en muestras y exposiciones en galería de centros culturales de Barcelona y de otras ciudades catalanas, así como un programa de intercambio internacional con países de Europa y de Iberoamérica. Asímismo, se realizan visitas guiadas para escolares, universitarios y alumnos de escuela de artes plásticas y audiovisuales. Todo en el marco de la aplicación de modelos alternativos e independientes de gestión cultural. La Escocesa es una experiencia única en Barcelona. Mientras Veronique Serfass y Elva Gigirey (secretaria de l’Associació d’Idees EMA) nos muestran las instalaciones, el olor a pintura y a materiales de construcción invade el ambiente,

dani codina

Tamara Zaitseva, una de las artistas que trabaja en La Escocesa

Reconocimiento de prestigio El pasado mes de mayo el proyecto de La Escocesa recibió el II Premio Grundig en el marco del festival Loop, una de las ferias de videoarte más prestigiosas de Europa. Los responsables de La Escocesa participaron con 11 proyecciones seleccionadas entre el material creado por los artistas residentes, que expusieron en la propia fábrica después de realizar una profunda adecuación del espacio. Un reconocimiento que les permitirá participar al año que viene que en la sección oficial del festival y que da un nuevo impulso y proyección internacional a este centro de creación independiente. Más información en la web: www.laescocesa.org al igual que el entusiasmo del colectivo artístico que no deja de plasmar cuadros de diferentes corrientes plásticas, trabajos de serigrafía y escultura. Estamos ante una fábrica con operarias y obreros intergeneracionales que se han puesto el mono de trabajo y, que de forma silenciosa y disciplinada, produce sin parar numerosas obras de arte.

Diversos países y disciplinas “¡Superpositiva! ¡Superpositiva!”, expresa Joan Marc Batlle -quien se dedica a la pintura y a la performance y también ocupa el cargo de vicesecretario de la entidad-, al ser preguntado sobre el balance

de sus cinco años como artista del colectivo artístico de La Escocesa, donde trabaja y convive gente de diversos países y de diferentes disciplinas. Por ejemplo, los catalanes del Colectiu AMASB (graffiti e ilustración) y Projecte Vaca (artes visuales y escénicas), la chilena Pamela Martínez y el uruguayo Germán Portal (pintura), el inglés Paul Daly (artes visuales), la rusa Tamara Zaitseva (pintura y fotografía), el malagueño Plácido Romero (pintura y performance) y la francesa Veronique Serfass (artes visuales). En las últimas semanas, los responsables de La Escocesa han

puesto en marcha un plan para dar visibilidad al movimiento creativo existente en la zona mediante convenios de colaboración con otros espacios de la red artística del barrio, como Hangar (artes audiovisuales y escénicas), Espacio Nido, Espai Ubú, La Función y Can Felipa, que cederán sus instalaciones con la finalidad de acoger parte de las actividades artísticas promovidas por el centro cultural alternativo, cuyo nombre se remonta a finales del siglo XIX y era un homenaje a los impulsores del desarrollo industrial de Poblenou venidos desde Escocia. Hoy, el anagrama de esta fábrica

l

La Escocesa colabarará con otros espacios de la red artística del Poblenou para dar visibilidad al movimiento existente dedicada a la creación artística internacional de la Barcelona del siglo XXI lleva trazos lineales que se entrelazan y forman un tejido que simboliza el esfuerzo, la unión, la productividad y trabajo comunal e independiente.

CARRER117 juliol 2010 CARRERS 27

El próximo 30 de octubre se cumplirán 100 años de la fundación de la Confederación Nacional del Trabajo (CNT), una organización sindical que ha jugado un papel crucial en la historia de nuestro país y de la ciudad

CNT, 100 años de lucha luis caldeiro Era el 30 de octubre de 1910, y en el Salón de Bellas Artes de la ciudad condal tenía lugar el Congreso Fundacional de la CNT. Asistían al acto figuras tan relevantes, casi míticas, como “El Noi del Sucre” (Salvador Seguí), Ángel Pestaña o Anselmo Lorenzo. El espíritu de la nueva organización quedaba patente en las ponencias presentadas, algunas de la cuales desafiarían hoy mismo la legalidad vigente: “La Huelga General ha de ser esencialmente revolucionaria”, proclama una de ellas, algo impensable en nuestros tiempos, donde la huelga por motivos políticos está expresamente prohibida. “Para abolir el trabajo a destajo se emplearán todos los medios que aconseja la acción directa (boicot, sabotaje, etc.)”, declara otra. Ponencias que la clase política y los medios de comunicación de hoy no dudarían en calificar como Antisistema, término peyorativo que igual vale para un roto que para un descosido y cuya finalidad parece ser estigmatizar todo comportamiento que no encaje con la realidad establecida.

azagra

350.000 afiliados Tras la fundación, la barriada obrera de Sants acoge ocho años después -1918- un Congreso no menos importante. El sindicato vive entonces un momento dulce: uno de cada dos trabajadores forma parte de él, y la fuerza de sus 350.000 afiliados lo convierte en el principal actor social del país. Asisten medio millar de sindicalistas, entre los cuales se encuentran -una vez más- “El Noi del Sucre”, Ángel Pestaña, Joan Peiró y Manuel Buenacasa. De este Congreso surgirá una decisión que tendrá amplias repercusiones en el futuro: la creación de los “Sindicatos Únicos” de Industria, que se revelarán como una poderosa

La Campana de Gràcia se hacía eco del asesinato de Salvador Seguí, el “Noi del Sucre”, el 10 de marzo de 1923 arma contra la patronal, como lo demuestra el conflicto de la “Barcelona Light and Power”, más conocida por “La Canadiense”. El 11 de enero de 1919, esta empresa redujo salarios y despidió a 10 trabajadores, a los que siguieron 140 más. Entonces se hizo sentir la fuerza del “Sindicato Único”: al paro de “La Canadiense” se

sumó el resto de empresas del gas y la electricidad, sumiendo a Barcelona en la oscuridad. El 17 de febrero hizo lo propio el sector textil y el 21, los tranviarios y la mayor parte de la industria. Algo que sería imposible hoy en día, puesto que las huelgas de solidaridad tampoco están permitidas. Aunque la ciudad sea hoy un pá-

Viento del pueblo Rai Ferrer, veterano periodista, dibujante y escritor, acaba de publicar Viento del Pueblo (Fundación Anselmo Lorenzo), una historia de la CNT que abarca desde su fundación hasta el famoso “caso Scala” y que -por deseo expreso del autor- no se adentra más allá, en las divisiones internas del movimiento. “Existen muchos libros sobre el anarquismo” -afirma- “pero siempre han sido excesivamente partidistas”. Su obra, en cambio, compulsa de forma independiente “lo que se hizo bien y lo que se hizo mal”, y lo hace con amenidad y pedagogía. Porque se trata de un libro lleno de dibujos -obra del propio Ferrer y del dibujante

Carlos Azagra, que abre cada capítulo con una viñeta- aunque “su contenido es riguroso”, advierte. La FAL cierra el libro con un epílogo, corregido y supervisado por el autor. La obra, que ya ha sido un éxito a su paso por Málaga, Madrid y Toledo, se presentó el pasado 1 de julio en el Col·legi de Periodistes de Barcelona. Así lo ha querido el propio Ferrer “para que al fin los medios de comunicación hablen del centenario de la CNT, en un lugar como Barcelona” -denuncia- “ donde esos medios marginan todo lo que huela a anarquismo, porque lo que prima son los sindicatos CCOO y UGT, con su personal liberado que trabaja para el Gobierno igual que lo hizo en su tiempo el Sindicato Vertical”.

ramo para todo aquel con espíritu de rebeldía, históricamente, decir Barcelona es decir anarquismo. En los primeros días de la sublevación fascista, milicias confederales contribuyeron a derrotar a las guarniciones militares que pretendían tomar la ciudad. Y durante los primeros seis meses de guerra, los anarquistas llevaron a cabo una auténtica revolución social: Se incautaron 3.000 empresas sólo en Barcelona (servicios de agua, gas y electricidad; la CAMPSA, la Ford Ibérica, Fomento de Obras y Construcciones, etc.), donde se implantó el control obrero, la autogestión. Fue tal la imbrincación del movimiento libertario con Barcelona, que el colectivo artístico Turisme Tàctic organizó en 2004 una ruta en autobús por los lugares donde el anarquismo dejó su huella: Desde el final de las Ramblas, donde cayó Francisco Ascaso en el asalto al Cuartel de las Atarazanas (último reducto fascista que resistía tras tres días de sublevación) hasta el Cementerio de Montjuïc, donde reposan los restos del propio Ascaso, Ferrer i Guàrdia y Anselmo Lorenzo (no así los de Durruti, cuya tumba está vacía). Pasando por el lugar donde cayó asesinado “El Noi del Sucre” (calle Cadena con Sant Rafael), donde fue arrestado Salvador Puig Antic (alrededores del bar Funicular, en calle Girona con Consell de Cent) o la Vía Layetana, donde una impresionante marea de un millón de trabajadores acompañó al cortejo fúnebre de Durruti. Sin olvidar el Parque Güell, escenario en 1977 de las “Jornadas Libertarias”. Pero Barcelona será también, tristemente, testigo del declinar del movimiento, que comenzará a partir del incendio de la sala de fiestas Scala (1978), donde

murieron cuatro trabajadores. Un suceso del que se culpabilizó a la CNT, pero que se demostró fue un montaje policial para desprestigiar al sindicato anarquista, que por aquel entonces contaba con 100.000 afiliados en Cataluña. Más tarde ocurrió lo impensable: el movimiento se fracturó en tres organizaciones diferentes y se entabló una batalla judicial por determinar cuál de ellas debía detentar las siglas CNT. Algo que sin duda marca un antes y un después en la historia del anarcosindicalismo y que será el tema de una próxima entrega.

CARRER117 juliol 2010 CARRERS 28

¿Hasta cuándo un inmigrante deja de ser inmigrante? Carrer entrevista a personas llegadas en diferentes oleadas migratorias. Son ciudadanos, son barceloneses, y cada cual aprende su oficio y con él brega

Las campanas del mar jesús martínez

VIRGINIA MATA, PERIODISTA VENEZOLANA

A las nueve de la mañana, con el cielo de cerámica azul y blanco, suenan las campanas en el templo de la Sagrada Família. Los mosaicos policromados de las torres marcan la hora con nueve toques machos, obedientes, devotos. A Virginia Mata casi le llega el tubular sonido de su cobre al departamento de prensa de la Secretaria per a la Immigració, que depende del Departament d’Acció Social i Ciutadania, en el Palau de Mar. Esta periodista venezolana de collares coralinos, de purpurina bronceada y de pausados andares que no casan con las megalómanas carreras de los viandantes, mantiene un idilio con el mar: “Siempre me ha gustado el mar, debe de ser que no me puedo separar de él”. Nació en Ciudad Ojeda, “a pata de mingo de Maracaibo”, una loca-

La disyuntiva entre comprar un coche y viajar a Barcelona, la ciudad soñada, se saldó a favor de la segunda opción FOTO: marc javierre

l

Nació en Ciudad Ojeda, localidad que desplomaron coroneles de catanas, obispos de estolas mojadas y comendadores con escudos de tres cuarteles

l

“El ascenso de Chávez supuso lo contrario de lo que esperábamos, su dogma es perjudicial en muchos sentidos, pero no es lo peor que nos ha pasado” lidad que desplomaron coroneles de catanas, obispos de estolas mojadas y comendadores con escudos de tres cuarteles. Pero se crió en los Andes, y creció siendo la mujer del medio de muchas mujeres claudias: su madre, Claudina, y sus hermanas: la menor, Claudina, futura bióloga marina, y la mayor, Claudia, una valiente ingeniera electrónica, quien se sube y se baja de las plataformas de Petróleos de Venezuela SA (PDVSA) de la misma manera que esconde las concentraciones de sulfuro de hidrógeno del sistema de drenaje. Su padre, un hombre enlazado con los números de la profesión de administrador y con la armadía de la tabla de multiplicar, se llama Newton, como el físico. Así que el mar, de niña, le abrió las olas. La familia se trasladó a Maracaibo, enclave de antiguos palafitos, y en la migración de las segundas nupcias acabó por cobijarse en la isla de Margarita,

el regalo que los pilotos de Colón le hicieron a la infanta Margarita de Austria, “un pequeñito paisito dentro de Venezuela” en la que residían sus abuelos. A Virginia le gustaba leer a los autores panamericanos encogidos en sus voluminosas obras, como Ernesto Sábato y Julio Cortázar, y como leía y era latina de Esparta, cayó en las garras de aquel García Márquez que ya había sacudido los resortes del Derecho con una novela centenaria que se leía del revés. “Luego me enteré de que Gabo era periodista”, aduce, contrariada entonces por lo que suponía un matrimonio de interés. “Yo quería escribir, pero era poco disciplinada. Tenía la intuición de que para escribir sin dedicación exhaustiva, debía ser periodista. ¿Escribir bien sin ser escritora? ¡Perfecto!” Coincidió que con el nuevo milenio, y con los nuevos conflictos de los neocons bushnianos contra el terror, su promoción (“mi generación”) de la Universidad de Los Andes, en San Cristóbal, en la que cursaba el periodismo primigenio de la Comunicación Social, sufrió

Según datos del padrón de 2009, 4.074 residentes en Barcelona son de nacionalidad venezolana, 2.183 mujeres y 1.891 hombres. El Eixample es el distrito con más población (906), seguido de Sant Martí (566), Sants-Montjuïc (462), Gràcia (396), Horta-Guinardó (368), Sarrià-Sant Gervasi (322), Ciutat Vella (312), Nou Barris (275), Les Corts (236) y Sant Andreu (231)

un vaivén existencial que los ególatras calificarían de crisis y los magistrados tacharían de concubinato: “A mitad de carrera nos encontramos todos en medio de una transición en la que los profesores buenos se jubilaban, y nosotros queríamos ser mucho más que redactores para algún periódico”. Como los náufragos de La Me-

dusa de Géricault, Virginia se asió a la balsa de sus intenciones y se afianzó en su especialización, “comunicación para el desarrollo científico”, espoleada por el mercadeo de integrales en la voz de una profesora que le marcó profundamente, Argelia del Carmen Ferrer. “Era una docente estricta y espectacular que se había formado en la Universitat Autònoma de Barcelona.” Aupada por los conocimientos de una rama del periodismo que desconocía, se enzarzó en la tesis de grado del plan de emergencia de PDVSA, un proyecto de comunicación, en las cuencas de crudo de la otra punta del país, sobre los riesgos de vivir muy cerca de una instalación petrolera, construida en una época —los años cuarenta— en la que existían otros criterios acerca de la seguridad: “El proyecto se defendió en la empresa como un proyecto viable, pero coincidió con el paro petrolero en las navidades de 2002. Hugo Chávez salió fuerte del intento de golpe de Estado de meses antes”, se aflige, y desmonta el sueño de quien se

hace idolatrar como El Nuevo Bolívar. “Su ascenso al poder supuso lo contrario de lo que esperábamos. Su dogma es perjudicial en muchos sentidos, pero Chávez no es lo peor que nos ha pasado.” Reportera en la sección de Cultura de El Sol de Margarita, el rotativo local en el que cocinaba las décimas cantadas a dúo de las figuras de los bailes, ganó con las historias de su independencia enamorada el principal premio periodístico de la Gobernación. “Toqué techo. Llegué a la isla el 29 de diciembre de 2003, y empecé a trabajar en el periódico el 12 de enero de 2004. Hacía de todo, pero me saturé. Allí no tenía un cine Verdi, por ejemplo. Necesitaba vivir nuevas experiencias profesionales.” Con el primer sueldo se enfrentó a una disyuntiva: “¿Me compro un coche o me voy de vacaciones a Barcelona, con la que siempre he soñado?”. A Barcelona llegó en febrero de 2006, y después de conocer al chico del que se enamoró, se tiró un año para rellenar impresos con los títulos académicos de las clasificaciones de los expedientes y los pasaportes de los visados con los sellos de entrada y de salida, tras lo cual se instaló definitivamente en la capital catalana, cuyos Gegants la transportaron con nostalgia a la infancia. “Los catalanes son nobles, con buenos sentimientos, pero toscos; a veces, cuando hablan, parece que estén enfadados. Claro, nosotros siempre vamos con el miamorcito.” Quedar con la gente le sorprendía (“allí te presentas directamente en las casas, sin avisar”), y las largas sobremesas de café la aplatanaban (“nosotros quedamos para bailar”), pero no se sentía ni inmigrante ni extraña en una ciudad de población mulata y variopinta. Hasta que la fichó Oriol Amorós para la Secretaria per a la Immigració de la Generalitat, trabajaba en el servicio latino de la agencia EFE, una experiencia que duró apenas año y medio: “Un proyecto de redacción multimedia, dirigido al público latinoamericano que vive en España. Comenzamos de cero para armar una lista de contactos con la que conocer mejor a las comunidades inmigrantes. Nos dedicábamos a cubrir todo tipo de noticias que pudieran interesarles, desde la agenda cultural hasta las nuevas legislaciones y el lanzamiento de libros escritos por autores de América Latina”. Virginia Mata, venezolana de matices castaños, con los colores de Ronsard, ha apechugado con los contratiempos de la ingratitud, y se ha establecido cerca del Mediterráneo, que es el mismo mar que baña las costas margariteñas, en un pisito muy mono “una miqueta a prop” de la plaza de Gaudí, en Barcelona: “Me guío por las campanadas de la Sagrada Familia, me hacen sentir a gusto”.

CARRER117 juliol 2010 PUBLICITAT 29

www.memoriaveinal.org

Visita la web de l’exposició dels 40 anys del moviment veïnal

Posa la teva publicitat a CARRER: 93 412 76 00 / [email protected]

CARRER117 juliol 2010 CARRERS 30

Associacions de veïns i veïnes de Barcelona i l punts de distribució de CARRER Districte I Barceloneta

Guítert, 33-35, baixos 93 221 72 44 Servei planificació (Palau de Mar) Plaça Pau Vila, 1

Casc Antic

Rec, 27, baixos 93 319 75 65 CCOO (USCOB) Via Laietana, 16 CGT Via Laietana, 18, 9a planta La Bodegueta Palma de Sant Just, 7 La Tete-Cooperativa Comtessa de Sobradiel, 4 El Glaciar Plaça Reial, 7 Centre Cívic Pati Llimona Regomir, 3

Cera, carrer de la

Carrer de la Cera, 11, int. 93 329 48 53

Coordinadora Casc Antic Serra Xic, 4, baixos 93 310 53 33

Gòtic

Regomir, 3, principal [email protected]

Nou de la Rambla i Rodalies

Nou de la Rambla, 22 93 301 88 67 CIAJ Sant Oleguer, 6-8 Sala Baluard Plaça Blanquerna, s/n

L’Òstia

Pescadors, 49

Rambla, Amics de la

Rambles, 88-94, 3r D 93 317 29 40 Informació Cultural Rambla, 7 Padam-Padam Rauric, 9

Consell de la Joventut Ausiàs Marc, 60

Centre Cívic El Sortidor Plaça del Sortidor, 12

Viladomat, 214, 5è, 2a

Segura, s/n 93 432 36 42

Parc de l’Escorxador

Ronda de Sant Antoni

Rambla de la Bordeta

Ronda de Sant Pere, 7 Col∙legi de Periodistes Rambla de Catalunya, 10 La Tapilla Sixtina Bailen, 43

Sant Cristòfol-Vivendes SEAT

Sagrada Família

València, 415, local 1 93 459 31 64 Forn d’en Pere Dos de maig, 281

Sant Antoni, barri

Avinguda Mistral, 30, baixos 93 423 93 54 Confeccions El Rellotge Comte Borrell, 89 Celler de l’Estevet Calàbria, 57 Pastisseria Bonastre Tamarit, 136 Autoservei Navarro Avinguda Mistral, 6 Ateneu Layret Villarroel,49

Districte III Badal, Brasil i Bordeta Daoiz i Velarde, 30, baixos 93 491 05 49

Centre Social de Sants Olzinelles, 30 93 331 10 07 Cotxeres de Sants Sants, 79

És tira

Pg. Solé i Pla, 16-18, interior [email protected]

Polvorí, el

Ronda de Sant Antoni, 24 93 442 24 12

Ronda de Sant Pere

Mas Gimbau-Can Castellví

Mont d’Orsà-Vallvidrera

Reis Catòlics, 16-34 (casal) 93 406 90 53 Llibreria La Kktua Plaça de Vallvidrera, s/n

Onzinelles, 30, baixos 93 331 10 07

Info-espai Plaça del Sol, 19-20, baixos Poliesportiu Claror Sardenya, 333 Poliesportiu Perill Perill, 16-22 Tradicionàrius Trav. de Sant Antoni, 6-8

Districte VII Baix Guinardó

Coure, 8, baixos 93 432 34 71 Centre Cívic Can Cadena Mare de Déu del Port, 397 Centre Cívic El Rellotge Pg. de la Zona Franca, 116 Centre Cívic La Bàscula Foc, 128

Putxet

Sant Gervasi de Cassoles

Can Papanaps-Vallhonesta

Cariteo, 26

Sant Gervasi Sud

Carmel, el

Autonomia, 7, baixos 93 431 75 45

Sarrià

Satalia, la

Triangle de Sants

Passeig Sant Gervasi, 39-47 [email protected]

Ronda General Mitre

General Mitre, 188 bis [email protected] Muntaner, 544, 2n 93 417 90 65

Laforja, 12-14 pral 3a 93 266 38 25 Canet, 4 93 204 90 58 Forn de la Vila Consell de la Vila, 9

Districte IV Camp Nou

Trav de les Corts, 94, baixos 93 490 96 54

Tres Torres

Rafael Batlle, 16, tenda 1 93 205 77 89

Mercè, barri de la

Herois del Bruc, 9

Racó de les Corts

Districte VI Camp d’en Grassot

Trav de les Corts, 94, baixos 93 448 03 11

Apartat de Correus 34090

Coll-Vallcarca

Sant Ramon Nonat

Tirsó, 48 local 93 284 28 80 Centre Cívic d’El Coll Aldea, 15-17

Passatge Jordi Ferran, 19-21

Xile, avinguda

Gràcia Nord-Vallcarca

Avinguda de Xile, 34, 11, 5è 93 440 35 12

Bolívar, 15, 2n 93 211 26 27

districte VIII Can Peguera

Vilaseca, 1 93 357 13 33 IGOP-UAB Passeig d’Urrutia, 17 Casal de Barri de Can Peguera Biure, 1

Ciutat Meridiana

Rasos de Peguera, 210 bis 93 276 30 94 Centre Cívic Ciutat Nord Rasos de Peguera, 19-25

Plaça Alfons X, 3 93 436 81 80

Can Baró

Guineueta

Josep Serrano, 59-71 93 219 92 24

Mura, 8, baixos [email protected] Feijoo, 10-12 93 357 57 48 Centre Cívic El Carmel Santuari, 27

Rambla Caçador, 1-3 93 428 46 23

Porta, barri de

Estudiants, 26-28 93 359 44 60 Centre Sóller Plaça Sóller, s/n

Prosperitat

Argullós, 92 93 276 30 15 Casal de Barri de Prosperitat Pl Àngel Pestaña, s/n Casal de Joves de Prosperitat Joaquim Valls, 82

Clota, la

Av. Cardenal Vidal i Barraquer, 30 93 357 72 59

Font d’en Fargues

Pedrell, 69, baixos [email protected]

Roquetes

Horta, barri d’

La Plana, 10, 1r 93 407 20 22 Centre de Serveis Personals Plaça Santes Creus, 8 Centre Cívic Matas i Ramis Feliu i Codina, 20 Punt d’informació juvenil Plaça Eivissa, 17, pral.

Canteres, 57, baixos 93 359 65 72 Ateneu Popular de 9Barris Port Lligat, s/n

Torre Baró

Escolapi Càncer, 1 a.vecinostorrebaro@ hotmail.com

Torre Llobeta

Santa Fe, 5, 1r, 4a 93 429 07 06

Verdum

Artesania, 96, baixos 93 276 02 30

districte IX Bon Pastor

Sant Adrià, 101, baixos 93 346 46 18

Congrés, el

Felip II, 222 93 340 70 12 Casal de Barri del Congrés Acàcies, 26

Casal Joan Casanelles Pl. Joan Casanelles, s/n Foment Martinenc Provença, 595

Diagonal Mar

Selva de Mar, 22-32 93 307 91 20

Front Marítim de Bcn Taulat, 142, 5è A 696 43 57 83

Gran Via-Perú-Espronceda Gran Via, 1.002, 8è, 2a 93 308 77 34

Meridiano Cero

Maresme

Navas, barri de

Palmera Centre, la

Pi i Margall

Paraguay-Perú

Sagrera, la

Parc, del

Torroella de Montgrí, 11 93 274 02 72 Biscaia, 402, baixos 93 340 51 85 Passeig Guayaquil, 53 93 311 41 93 Martí Molins, 29 93 408 13 34 Centre Cívic de la Sagrera Martí Molins, 29 Mercasol Portugal, 2 Nau Ivanov Hondures, 28-30

Sant Andreu NordTramuntana

Pg Torres i Bages,101-103 93 274 03 34

Sant Andreu del Palomar

Dr. Balari i Jovany, 14 93 345 96 98 Bar Versalles Gran de Sant Andreu, 255 Biblioteca Ignasi Iglesias Segadors, s/n

Rambla Prim, 45 93 266 18 56 Maresme, 218, baixos 93 305 37 05 Gran Via, 1.144, baixos 93 278 06 93 Llull, 1-3 93 221 04 87

Pau, barri la

Concili de Trento, 320 93 313 28 99

Poblenou

Pallars, 277 93 256 38 40 El Tío Ché Rambla del Poblenou, 44-46 Farmàcia Bolívia, 19 Llibreria Etcètera Llull, 203

Provençals de la Verneda

Dr. Zamenhof, 25, baixos 93 307 46 95

jordi lapedra

Raval de Ciutat Vella, el Carme, 102 93 441 77 21 El Cafetí Hospital, 99 Taller de Músics Requesens, 5

Taula del Raval

Carrer de la Cera, 44, bxs 93 442 46 68

Veïns en defensa de la Barcelona Vella

Sèquia, 5-7, baixos, 3a [email protected] Ateneu la Torna Méndez Núñez, 1, pral. 2a Illacrua Via Laietana, 45, e.B, pral 2a

DIstricte iI Dreta de l’Eixample

València, 302 615 41 80 12 Cafeteria Anem al Gra Còrsega, 382 Llibreria Les Punxes Rosselló, 260

Esquerra de l’Eixample Avinguda Roma, 139, baixos 93 453 28 79

Fort Pienc

Alí Bei, 94-96 93 231 11 46

Font de la Guatlla-Magòria Rabí Ruben, 22 B 93 424 85 06

França, barri de la

Mare de Déu del Remei, 21, 1r 93 325 08 93

Hostafrancs

Callao, 9, baixos 93 421 79 19 Poliesportiu Espanya Industrial Muntades, 37

Poble Sec

Margarit, 23 93 441 36 65 Biblioteca Francesc Boix Blai, 34

Can Deu Plaça de la Concòrdia, 13

Travessera de Dalt

Zona Universitària Jordi Girona s/n 93 401 77 43

Districte V Amics del barri de Laforja

Travessera de Dalt, 6 93 210 52 89 Lluïsos de Gràcia Plaça Nord, 7

Vila de Gràcia

Madrazo, 50, 2n, 2a 93 209 89 84

Can Caralleu

Guarderia, 12 93 280 07 24

Can Rectoret

Bohemis, 23 93 205 04 87

Font del Mont-Vallvidrera

Escales Font del Mont, 1 A

Topazi, 29, 1r 93 217 60 88 Ateneu La Torna Sant Pere Màrtir, 37, baixos Centre Cívic La Sedeta Sicília, 321 Centre Moral de Gràcia Ros de Olano, 7-9 Hotel d’Entitats de Gràcia Providència, 42

Joan Maragall del Guinardó

Centre Cívic Torre Llobeta Santa Fe, 2, bis SESE Joan Alcover, 6

Can Guardiola Cuba, 2 Centre Cívic St. Andreu Gran de Sant Andreu, 111 Districte de Sant Andreu Plaça Orfila, s/n

La Bisbal, 40-42, baixos 93 347 73 10 Cooperativa Rocaguinarda Xipré, 13

Trinitat Nova

Sant Andreu Sud

Roig Soler, 31, baixos 93 428 29 34

Turó de la Peira

Trinitat Vella

Vallbona

districte X Clot-Camp de l’Arpa

Montbau

Parc de la Vall d’Hebron

Pedrosa, 21 93 353 88 44

Pge de la Peira, 37, local 12 93 407 21 70 Can Basté Passeig de Fabra i Puig, 274

Pl. Joan Cornudella, 13 93 428 68 66

Sant Genís dels Agudells Naïm, 5, tenda 1 93 417 03 67

Urbanització VallhonestaFont del Gos

Avinguda Alzinar, 6 93 354 89 82

Camí de Cal Notari, s/n 93 428 20 42

Un nou CARRER a internet www.favb.cat

Virgili, 24, 1a planta 93 346 72 03 Mare de Déu de Lorda, 2 93 274 19 58 C. Cívic de Trinitat Vella Foradada, 36-38

Sibelius, 3, baixos 93 232 46 10

Sant Martí de Provençals Andrade, 176 93 314 17 04 C. Cívic de Sant Martí Selva de Mar, 215

Sud-oest del Besòs

Rambla de Prim, 64-70 93 278 18 62

Verneda Alta, la

Campo Arriassa, 99 93 314 58 13 Complex Esportiu Verneda Binèfar, 10-14

Vila Olímpica

Jaume Vicenç Vives, 6 93 221 93 93

Modificacions: 93 412 76 00

El pròxim número de CARRER apareixerà al mes de setembre

Els clubs de futbol de Sants-Montjuïc, contra les cordes per la pujada de quotes yaiza garcía El passat mes de setembre, la temporada de futbol 2009-2010 s’encetava amb una nova brillantor al districte de Sants-Montjuïc, on als dos camps de futbol municipals, el de La Bàscula i el de La Satàlia, s’havia posat gespa artificial. La quota que cada equip ha de pagar per disposar de les instal·lacions per als entrenaments i els partits es va mantenir. La sorpresa va arribar al mes de desembre, quan s’havia de firmar el contracte per a la segona part de la temporada, i aquest especificava que el preu per l’ús de les instal· lacions es multiplicava per tres. Catorze clubs de futbol del districte van decidir no signar el contracte, perquè consideraven abusiu l’increment i perquè sabien

Camp de futbol de la Satàlia que amb la pujada hi hauria jugadors que no podrien continuar fent esport, perquè no s’ho podrien

arxiu

costejar. “Fa molts anys que estem pagant tot i que les instal·lacions estaven en males condicions, i ara,

perquè les milloren, ens tripliquen el preu”, va protestar Jordi Suñé, president de la Societat esportiva Mercat Nou Magòria. És per això que el seu club, juntament amb altres 13 de tot Sants-Montjuïc, van presentar el passat 21 d’abril un manifest a la seu del districte, tot expressant el seu desacord. Suñé va voler destacar que les persones que porten aquests equips no cobren res i que desenvolupen una important tasca de cohesió social que se’ls està dificultant. Cal tenir en compte que no tots els jugadors podrien afrontar el pagament que s’està exigint. “No hem signat el nou contracte, que datava del desembre, i ara ens amenacen que, si no paguem el que devem, no podrem continuar utilitzant les instal·lacions”, va assegurar.

La darrera notícia que van tenir de l’administració va arribar el passat 31 de maig, quan nou representants dels clubs afectats es van reunir amb la regidora de Sants-Montjuïc, Imma Moraleda, a la seu del districte. L’assemblea, convocada per Moraleda, no va aclarir res, ja que no va ser possible una entesa entre les dues parts. La polèmica per l’augment del preu dels camps de La Bàscula i La Satàlia, per tant, segueix en peu. Si l’Administració exigeix el compliment de les quotes, catorze equips de futbol podrien veure’s obligats a abandonar la seva activitat. Des dels clubs del districte, però, s’espera que representants de l’Administració no triguin en posar-se en contacte per tal de buscar-hi una solució.

CARRER117 juliol 2010 CARRERS 31

La Favb informa

El cor robat

La Favb celebra una reunió de presidentes i presidents JUNTA DE LA FAVB El darrer dia 15 de juny a la seu de la FAVB, va tenir lloc una reunió de presidents i presidentes de les associacions veïnals. La finalitat de la mateixa era complir amb un acord de la 38ª assemblea de l’entitat. Al llarg de les tres hores que va durar la trobada es va presentar un informe de la presidència de l’entitat i es van mostrar la situació actual dels estatuts i reglament intern pel que fa a les qüestions que havien estat objecte de controvèrsia, el cobriment de vacants a la junta i el protocol a seguir quan una persona de la junta es presenta o és presentada a un càrrec públic. En aquesta darrera assemblea

van quedar sense cobrir els càrrecs de vicepresident primer i de vicesecretari de l’entitat. Davant d’aquest fet es va proposar la reunió de presidents i presidentes per tal de cercar fórmules que ens duguessin a enfortir la junta. La junta de la FAVB està formada en l’actualitat per tretze persones que han assumit el conjunt del Pla de Treball aprovat a la darrera assemblea. És per això que la junta va decidir, fent ús de l’atribució que li dóna el reglament de règim intern, deixar vacants aquests càrrecs fins a la propera assemblea de març de 2011, en què s’obrirà novament la possibilitat de presentar candidatures. A la reunió de presidents i pre-

sidentes es va presentar el cronograma que es seguirà per tal de dur a terme el procés intern de Bones Pràctiques Associatives, que va ser aprovat dins del Pla de Treball de la 38ena assemblea. Aquest procés ha de procurar un major grau de cohesió interna al conjunt de l’entitat i l’adopció de noves mesures encaminades a promoure la democràcia interna, la transparència en la gestió i l’assumpció de mesures de caràcter social que facin de la nostra una entitat modèlica en aquest terreny. L’any vinent esperem que aquest procés doni els primers fruïts amb un seguit de documents que seran presentats a l’assemblea de 2011 per a la seva aprovació.

Presó per a Millet i Montull ACUSACIÓ POPULAR CAS MILLET-PALAU DE LA MÚSICA Malgrat que mai ens ha alegrat que ningú entri a la presó, malgrat que seguim dubtant que les presons de l’Estat compleixin una funció rehabilitadora absolutament oblidada, malgrat conèixer que els centres penitenciaris han esdevingut un espai de reclusió punitiva de la pobresa i els petits delinqüents, cal afirmar que la presència al carrer de Fèlix Millet i Jordi Montull -sense cap mesura cautelar– resultava un insult constant pel conjunt de la ciutadania, que s’ha sentit del tot estafada pel frau del Palau. Un frau fet, en gran mesura, amb el saqueig de cabals públics. Des d l’acusació popular, enteníem aquesta llibertat incondicional com un incomprensible i insuportable acte quotidià d’impunitat de delictes d’alta volada amb la que havíem de conviure. És per aquest motiu, que des de l’Acusació Popular considerem socialment justa i estrictament ajustada a Dret la presó per a dos delinqüents confessos, que l’estiu passat ja van provar de destruir proves i que han tingut una ampla treva judicial per protegir el seu patrimoni, il· legalment adquirit. Ara bé, no volem que Millet i Montull siguin els bocs expiatoris que distreguin l’atenció dels responsables polítics d’un sistema de finançament que cada cop més apareix com el veritable cos d’un iceberg que està encara per descobrir-se i amb actuacions anòmales de les administracions públiques. És per això que la FAVB, en representació d’una àmplia xarxa d’entitats, varem presentar-nos com Acusació Popular en aquest cas: per a aclarir totes les connexions i totes les responsabilitats vinculades al mateix. Aquesta feina és i serà llarga i ho sabem. En uns temps marcats per retallades econòmiques als més febles creiem que l’ètica i l’austeritat, el control dels cabals públics i el rendiment de comptes de la despesa, han de passar al primer pla. Ara que regna l’escepticisme sobre la utilitat de les accions

col·lectives cal recordar més que mai que va ser l’acció veïnal empresa des de les entitats de Casc Antic, la que va alertar sobre les irregularitats en una requalificació, la dels edificis veïns al Palau, que avui ja està sota sumari i on representants públics estan cridats a declarar. Cal recordar també que l’Acusació Popular es finança per subscripció popular i que, a dia d’avui, ja ha recaptat de 9.800 euros, 6.000 dels quals aniran destinats a abonar la fiança

imposada pels jutjats per poder exercir l’Acusació Popular. Seguirem impulsant les accions per a exercir el control democràtic i exigir depuració de responsabilitats en el present cas en nom de totes les persones que com nosaltres, des de la indignació i la perplexitat, volem que aquest afer s’esclareixi fins el final, que es rescabali el bé públic malmès i que es retornin tots els diners públics estafats i malbaratats. Barcelona, 18 de juny de 2010

Revistes de barri

l

CATHERINA AZÓN

Antonio Silva Pérez President de l’AV del Turó de la Peira, districte de Nou Barris

puyal

“Va haver de morir una veïna perquè escoltessin les reivindicacions sobre els nostres habitatges”

Antonio Silva té 66 anys i exerceix de sabater al barri del Turó de la Peira de Nou Barris. Soci de la seva associació de veïns i veïnes des de fa 30 anys, va substituir la històrica Rosor Poveda a la presidència de l’associació en plena lluita contra l’aluminosi. Al novembre es compliran 20 anys de l’enfonsament del bloc d’habitatges del carrer Cadí. Sí, 20 anys. Ara tenim set blocs nous de pisos i la rehabilitació del 90% dels habitatges del barri. Un barri nou. Juntament a la remodelació i rehabilitació dels edificis, s’han urbanitzat els carrers, un minibus connecta les diferents zones del barri, s’ha construït en Centre d’Assistència Primària i dos centres cívics. El centre cívic de Can Basté el gestionem les entitats del barri mitjançant l’associació de segon ordre Tasc. L’altre, Les Basses, el gestiona una empresa i la diferència és abismal: menys activitats i menys relació amb la barriada. La lluita contra l’aluminosi va ser molt i molt llarga... Llarga i intensa, duríssima els primers anys. Amb manifestacions, talls de trànsit i desenes d’assemblees, algunes al saló d’actes del col·legi Amor de Dios i d’altres al carrer, perquè no cabíem a l’edifici. Una dècada convivint amb l’aluminosi. Massa temps, especialment per a alguns veïns i veïnes. Un procés molt lent amb massa retards. És lamentable que encara avui no hagi acabat. I l’associació de veïns? Primer de tot destacar que tenim una associació que és del veïnat, que està en relació contínua amb ell, i que ha estat present a les lluites i negociacions. És una organització estable que ha existit, i continua, per la dedicació de desenes d’homes i dones. Vam poder comptar amb l’important recolzament de diversos tècnics, en la part més del dia a dia amb l’advocat i veí Pepe Molina. Quin moment especialment difícil recordes? Quan un grup de persones, al marge del barri i de la seva associació, van ocupar un bloc. Ens vam oposar perquè no reunia les condicions i van haver d’abandonar-lo. En poques setmanes es va enfonsar. El constructor Sanahuja es va enriquir edificant barris amb materials dolents i insuficients. Ara continua especulant mitjançant constructores seves que estan acabant la rehabilitació dels habitatges. Què queda pendent? La rehabilitació de tres o quatre carrers. Els retalls per la crisi no han d’afectar aquesta actuació: portem massa anys volent veure el final d’aquesta història.

9 Barris, 40 anys

La Coordinadora d’Associacions de Veïns i Entitats de Nou Barris ha editat el treball 1970-2010. La lluita del veïnat per a la transformació del districte. Un repàs de les lluites veïnals de les 13 associacions de veïns i veïnes del districte. L’objectiu és complementar el material que figura sobre Nou Barris a l’exposició de la Favb 40 anys d’acció veïnal. El material inclou, a part de les lluites dels barris, apartats destinats al treball de les vocalies de dones, la lluita per l’Ateneu Popular de Nou Barris, l’entitat 9 Barris Acull i la situació actual de l’Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris.

Sarrià

“Celebrem 50 anys!” El número 193 del butlletí de l’AVV de Sarrià anuncia amb orgull aquesta efemèride, convidant el veïnat a participar en els nombrosos actes que es programen. Al pròxim número de Carrer publicarem un reportatge sobre el camí recorregut per aquesta associació, una de les primeres que es van fundar a Barcelona, acompanyat d’una entrevista al seu president, Santi Latorre. La revista també conté articles sobre la consulta de Vallvidrera, la constitució de la Plataforma de Comerciants i Veïns del carrer Major, i els efectes de la nevada del març al barri.

Heu recollit juntament amb els barris de Porta, Can Peguera i Vilapiscina milers de firmes en favor de la connexió de les dues línies de metro de Virrei Amat. Acabem de celebrar una reunió amb la Generalitat i l’Ajuntament, en la qual es van comprometre a millorar l’estació de Virrei Amat i a suprimir les barreres arquitectòniques que impedeixen l’accés a les persones amb disminució. I la connexió de les línies? En aquesta última reunió no s’han compromès a res. Ho seguiran estudiant. Nosaltres exigim que es realitzi aquesta inversió: és una vella promesa sistemàticament incomplerta que millorarà la connexió de les barriades. Prepareu alguna cosa per a l’11 de novembre... Pensem realitzar una sèrie d’actes que facin memòria del treball realitzat, amb diverses festes i una mostra fotogràfica que s’instal·larà als carrers. Deixaran constància de la lluita del veïnat i de la transformació del barri. També reivindiquem la instal· lació un monòlit que manifesti amb la seva existència que va haver de morir una veïna perquè es respongués a les reivindicacions sobre els nostres habitatges, i que portàvem anys plantejant.

CARRER117 juliol 2010 LA DEL DARRERE 32

Parlant del

CARRER i de la ciutat

Julio Baños Soria Responsable del Centro de Documentación Histórica Montjuïc-La Marina yaiza garcía entrevista Ignasi r. renom fotografia

“La Marina se ha construido por la lucha y perseverancia de sus vecinos”

P

ocas historias de barrios están tan íntimamente ligadas a la lucha de sus habitantes como la de la Marina. Las protestas puntuales son habituales, pero no lo es tanto el haber conseguido -a base de peleas con la administración- el alumbrado, las cloacas o el asfaltado de las calles. Los vecinos de la parte oeste de la montaña de Montjuïc, hijos de antiguas barriadas de pescadores y de colonias industriales, conocen mejor que nadie esa historia, protagonizada por personas a las que se les iluminan los ojos cuando echan la vista atrás y recuerdan los días en que salir a la calle a reivindicar uno u otro derecho no era algo extraordinario. La ilusión se refleja en la cara de Julio Baños al recordar todo lo que se consiguió en esos días, y comienza a narrar su historia desde una humilde barraca del desaparecido barrio de Casa Antúnez. Hijo de un matrimonio aragonés, el menor de los tres hermanos Baños Soria, tuvo una infancia común entre los niños de los barrios humildes. A los catorce años abandonó la escuela para

ponerse a trabajar, primero como aprendiz de tapizador y, más tarde, repartiendo comida a domicilio entre las familias pudientes de Sarrià. El hecho de tener que utilizar siempre el ascensor de servicio cuando iba a entregar los pedidos hizo que no durase demasiado tiempo en ese puesto. La primera lucha vecinal en la que colaboró le tocaba muy de cerca. En el año 1970, el Boletín Oficial del Estado notificó que los habitantes de Casa Antúnez, de un día para otro, tenían que abandonar sus viviendas, porque había que llevar a cabo una ampliación del puerto comercial de Barcelona. Los habitantes del antiguo barrio vivían en barraquitas, casas de payés y pisos de alquiler. La indemnización de 50.000 pesetas por titular que se ofrecía era insuficiente para una gente sin más patrimonio que un pequeño terreno, en el que a menudo habitaban diversas familias. Así pues, Julio y otros vecinos decidieron plantar cara. Consultaron a un abogado que les habían recomendado, y éste aceptó llevarles el caso cobrando

Sal i pebre

sólo si lo ganaba. Los vecinos pararon las máquinas que llegaban a derruir las casas en diversas ocasiones, hasta que, después de varias ofertas inaceptables, se concedieron 150.000 pesetas a cada una de las 300 familias, una cantidad con la que pudieron cubrir la entrada para un piso nuevo. A partir de ahí y durante los siguientes veinte años, el barrio se movilizó para reclamar una instalación tras otra. Así, poco a poco fueron conquistando el terreno que les pertenecía, consiguiendo que se construyese el centro cívico Casa del Reloj (en la fotografía); que se hiciera el primer instituto de BUP; que llegase el primer CAP, que amplió el servicio básico y de caridad que ofrecía voluntariamente el doctor Carles Ribas; que el parque de Can Sabater no fuera utilizado como un almacén… Un sinfín de avances que hicieron del barrio lo que es hoy en día. En la década de los noventa Julio empezó a encargarse del archivo histórico del barrio. En 1984 la Casa del Reloj abría sus puertas por primera vez, y dos años después se decidió

L’acudit

Bombolla Sanahuja Suspensió de pagaments de Sacresa, la constructora de Roman Sanahuja i família. Els bancs li van donar crèdits amb molta facilitat, es va comprar un jet particular, es va fer amb el control de la constructora Metrovacesa amb diners prestats. Volia ser l’emperador del totxo. El primer entre els primers. Endarrere quedava un barri aluminòtic, el Turó de la Peira, on va fer els seus primers diners construint pèssims habitatges. Va comprar edificis a Paris i Londres i les pèrdues van ser milionàries. A finals del 2008, els bancs es van fer càrrec de Metrovacesa. Ara, els deutes de Sacresa superen els 1.800 milions d’euros i s’ha convertit en una de les empreses més insolvents de la història empresarial del país. Un imperi de paper enfonsat. Va intentar negociar el deute i una vintena de bancs ja no li donen més facilitats perquè no consideren creïble el pla de viabilitat presentat. No accepten més edificis a compte dels deutes. Ha fet concurs de creditors. El jet està esperant el desballestament. L’emperador està trist i sol.

Zeta

crear un archivo histórico en la Marina (que inicialmente se llamaría Archivo de la Zona Franca), siguiendo el ejemplo del que se había creado en Sants, y una votación determinó que el archivero sería Baños. Después de un año ocupándose de clasificar fotografías y recoger documentos antiguos, unas chicas del barrio, estudiantes de historia, pidieron encargarse del archivo, y Baños les cedió el puesto. Pero en 1991 ambas encontraron un trabajo estable y abandonaron el puesto, que volvió a ocupar Julio. El cambio de nombre se produjo en el 1996, cuando Nuria Burguillos entró en el Archivo de Sants, creando centros de documentación de diferentes barrios. Burguillos propuso al archivero de la Marina hacer del Archivo de la Zona Franca el centro de estudios del barrio. Baños aceptó, pero pidió cambiar el nombre por el de Centro de Documentación Histórica Montjuïc-La Marina, y así se hizo. El centro de estudios abrió sus puertas diariamente gracias al trabajo de los voluntarios que lo llevaban. Pero hace cosa de un año el centro cívico donde se ubicaba cerró sus puertas por reformas, y todo el material se metió en cajas de cartón y se guardó en el sótano del Archivo de Sants. Cuando la Casa del Reloj reabrió sus puertas hace escasos meses, nadie había informado a sus responsables de si el archivo continuaría en el centro cívico. Finalmente se les informó de que se les había asignado un espacio, pero todavía no han podido reiniciar su actividad, ya que están esperando que el distrito dé respuesta a su petición de disponer de dos ordenadores y de una pequeña dotación económica para el material de oficina. Sin respuesta, así sigue Julio y su equipo, esperando a poder reabrir las puertas de un pequeño cuarto en la Casa del Reloj, donde en carpetas clasificadas deberían encontrarse los documentos, en su mayoría cedidos por los vecinos, que cuentan la historia de ese interesante barrio.

alejandro milà