Story Transcript
Ciutat romana: El recinte amurallado conservat fins a avui, (amb afegits medievals i reconstruccions posteriors), va ser aixecat entre el 270 i el 310 dC pel magistrat C. Coelius, probablement sobre les restes d'una muralla anterior, per a fortificar l'assentament urbà de la Colònia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino, ciutat romana d'unes 10 hectàrees de superfície, fundada en l'any 15 aC, en època de l'emperador Augusto. El perímetre de la muralla era de 1.270 metres, amb traçat ortogonal, i disposava d'una ciutadella orientada cap al mar. Els llenços de muralla estaven reforçats amb torres habitualment de planta rectangular, amb excepció de les dels cantons i les quals flanquejaven els accessos a la ciutat, de planta poligonal o circular.
Plaça Nova En 1355 els camps que circumden la ciutat romana es converteixen en una plaça que en 1358 presa el nom amb el qual la coneixem actualment. En 1939 comença una etapa de remodelacions que finalitzen amb la de 1991, que li confereix l'aspecte que té avui. Avenida de la Catedral La avenida de la Catedral, espacio eminentemente cívico, apto para paseos, ferias, actividades ciudadanas, fiestas ... ofrece una visión de conjunto de los edificios monumentales que, presididos por la Catedral, nos anticipan lo que encontraremos al adentrarnos por las callejuelas del barrio. Calli Tapineria El nom del carrer té el seu origen en els tapines (espècie de sandàlies de suro folrat de cuir, recobertsrecobrits de teixit. Aquest calçat ho usaven les dones en l'Edat Mitjana). En aquest carrer era on treballaven els sabaters. Actualment la plaça de Ramon Berenguer el Gran divideix el carrer en dos trams que voregen la muralla. Plaza de Ramon Berenguer el Gran Aquesta plaça és un lloc molt representatiu de la Barcelona antiga, pel tros de muralla que es pot veure i per l'acumulació d'edificis gòtics que en ella se sostenen, presidits per l'escultura de Ramón Berenguer III, que dóna nom a la plaça. Plaça de l'Àngel Antiga porta de la muralla romana per a accedir a la ciutat, pren aquest nom per l'estàtua d'un àngel que en ella es va col·locar en el segle XVII, en record del miracle del arcángel San Miguel, que va aparèixer en el moment del trasllat del cos de santa Eulalia. L'escultura original es troba en el Museu d'Història de la Ciutat.
1
Carrer del sots−tinent Navarro Popularment conegut com "carrer de les muralles romanes", com referència a aquestes. Plaça dels Traginers Així cridada per ser el lloc en el qual vivian els acemileros i arrieros. Carrer del Regomir No està clar l'origen d'aquest nom, ja que podria derivar de rei Gamir, cap de les forces que defendian la ciutat quan Luís el Piadós la va conquistar, en l'any 804, o bé del Rec Mir, quan al començament del segle XI, el comte Mir va emprendre la restauració de la vella sèquia romana per a aprofitar les seves aigües i abocar−les més tard al Merdançà, un dels rierols que circumdaven la ciutat amurallada. Carrer del Call El call va ser el barri dels jueus fins que una nit de 1391 van ser víctimes d'un motí en el qual van morir més de mil. En 1401 van ser definitivament expulsats del barri Pla de la Seu Així cridat per trobar−se enfront de la Catedral de Barcelona. És una plazoleta que es va formar entre els anys 1421−1422, al ser derrocades la vella casa del degà i les dels canonges, juntament amb un segment de la muralla romana que les apuntalaba. En la mateixa època es va construir l'escalinata que la comunica amb l'avinguda de la Catedral, (cridada llavors carrer de la Corríbia, antiga ronda exterior del recinte. Carrer dels Comtes El palau dels comtes de Barcelona dóna nom al carrer. Plaça del Rei Dóna accés al Palau real Major i a la Capella Real. Per això aquest espai, definit com "la més noble unitat urbana de la Barcelona vella", rep el nom de plaça del Rei. Plaça de Sant Jaume Punt en el qual s'entrecreuaven els dos carrers principals de la ciutat romana, actualment alberg de les dues institucions més importants de la vida política de la ciutat, l'Ajuntament i la Generalitat.. L'aspecte que té actualment la plaça és obra del municipi progressista de 1823. Carrer del Bisbe Artèria principal de la ciutat romana, aquest carrer segueix sent una de les grans vies de la Barcelona gòtica, i actualment la unió entre la plaça Nova i la plaça de San Jaime, dos centres neuràlgics dels ciutadans d'avui Eixample: L'Eixample, bressol del modernisme per excel·lència, va néixer com resultat de la necessitat d'expansió de Barcelona fora de les seves muralles durant el s. XIX, els anys de la industrialització, una de les èpoques de més esplendor de la ciutat condal. El nou barri va ser creixent sobre la plana que comprenia la ciutat i els pobles que l'envoltaven, i que, posteriorment, van passar a formar part de Barcelona, menjo Horta, Gràcia, Sant Andreu del Palomar, Sant Martí de Provençals o Sarriá i Sant Gervasi Pla cerda: L'Eixample, la ciutat jardí de Cerdà Un dels majors projectes urbanístics del segle XIX a Europa va ser el Pla Cerdà. Encara que la seva aprovació va estar subjecta a moltes limitacions i finalment només es va realitzar parcialment, l'estructura urbanística de Barcelona és una fita quant a l'eixample, edificat sobre la base del Pla Cerdà, es refereix. Ildefons Cerdà (1815−1876) és, indiscutiblement, un dels artífexs de la Barcelona moderna. Després d'haver estudiat matemàtiques, arquitectura i enginyeria de ponts i camins i profundament unit a la política i preocupat per la realitat social de Barcelona, va idear un pla urbanístic que no era únicament una proposta arquitectònica sinó una proposta sociològica. La concepció que tenia Cerdà de la ciutat no era la d'una organització d'edificis sinó la d'un organisme social i igualitari, motiu pel qual va imaginar una ciutat on les pomes de cases només s'edifiquessin per dos costats de manera que la resta de la poma estigués destinat a la construcció de jardins i espais lliures. Els edificis que va idear Cerdà no havien de superar una altura límit 2
per a assegurar aire i llum a totes i cadascuna dels habitatges de l'edifici, per a millorar la qualitat de vida de tots els seus inquilins. Cerdà va dividir l'Eixample en tres grans sectors formats per barris de 5 pomes per 5 pomes cadascun d'ells. Va idear també el barri ideal: cadascun d'ells disposaria d'un centre cívic, una escola, una guarderia, sales d'asil i altres dependències parroquials. Desgraciadament, els enfrontaments entre el govern i l'ajuntament per l'aprovació del Pla Cerdà ho van condemnar al fracàs ideològic i, finalment, només es va portar a terme l'estructura urbanística: l'eixample barceloní.
3